Morro de Cúber i Puig de sa Font W

Morro-de-Cuber-(86)Data: 5-12-2015

 

Altitud máxima: 1.028 m. Puig de sa Font W·

Morro de Cuber 2n cim: 966 m.

Temps : 3 h.

Circular: Sí

 

 

icono empleo manos

 

 

MORRO DE CUBER ( 2n cim ) I PUIG DE SA FONT W.

La ruta d’avui és una matinal per tancar la fantàstica temporada 2015 i que celebrem al final en el Restaurant de sa Tafona de Caimari amb un bon frit i un espectacular arroç brut que ens ha preparat na Cati.

Comencem a la font del Noguer on deixem els cotxes, creuem el botador de fusta direcció a l’embassament de Cuber i als pocs metres veiem un pal indicador cap al refugi de Tossals Verds, ho prenem i comencem a ascendir cap al Coll de sa Coma dets Ases, una vegada a la paret de partió la creuem i sense perdre massa altura ens dirigim ( esquerra) cap a en contrafort del macis del Puig de sa Font W 1.028 M., el nostre primer objectiu d’avui. Ho farem pel el tàlveg de la Coma cap a un solitari pi i sempre amb el nostre puig a l’esquerra, fins a arribar a un ampli serral situat en uns penya-segats just enmig dels dos Puigs de sa Font el S 1.028 m i el W 1.071 m. Aquí girem esquerra per empendre el curt ascens d’uns pocs metres fins al cim.

El retorn cap al portell del Coll dets Ases ho fem pel mateix lloc.

Una vegada en el Portell del Coll dets Ases seguim S la paret pel seu interior fins que s’acaba i la creuem, a partir d’ara anirem en tant que sigui possible cresteixant la cordada per un terreny realment incomodo, pujarem al 2n cim el mes alt ja que el propiament Morro de Cuber no hi arribarem. Pasarem per un colladet amb abundant cárritx i una pared seca, aquest es un pas fàcil per baixar però no és el nostre objectiud’avui. Seguim fins a gairebé el final de la carena a la recerca d’un pas que ens permetrà descendir a la vall de Cuber, concretament fins al pont de l’embassament. Per aixó hem de prendre com refernecia un espoló rocós amb forma cúbica i en el seu costat esquerra hi ha la petita baixada que dóna accés al pas.

Si no estaim mal informats el pas es diu Pas de sa Canal, situat al costat d’una balma i ho forma una estreta cornisa descendent dreta, que ens situa un una d’àmplia zona o petit altiplà, seguit de càrritx. Una vegada superat el pas ja podem intuir el recorregut de descens cap al camin del fons de la vall de Cuber, que per cert està molt buit.

Ja estem tots pensant en l’arroç brut que ens espera, així que sense perdre temps partim cap el restuarant de sa Tafona de Caimari.

flickr75

Faja de Pelay ( Parque Nacional de Ordesa)

Faja-PelayData: 2-11-2015

Altitud máxima 1.949 m (mirador de Calcilarruego)

Distància recorreguda: 20,10 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 890 m.

Temps: 8,30 h

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

FAJA DE PELAY 1.949 m  (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de los Cazadores

ORIENTACIÓ: Tota la ruta està senyalitzada amb panells informatius i marques, inclós un que diu que es tracta d’una ruta molt perillosa

INICI DE LA RUTA: Día gris, amb fred de la primera nevada de l’hivern, amb pluge i neu. Des de Torla cap al parkin de la Pradera d’Ordesa a 1,321 m d’altitud i remuntem la vall per una pista cap al circ de Soaso que segueix el curs del riu Arazas. Aquesta és la ruta més còmoda per arribar a la catarata de la Cola de Caballo a 1,787 m. i també la més transitada. Quan portem recorreguts uns metres per aquesta pista, un cartell ens indica la bifurcació cap a la senda de los Cazadores.Creuem el riu i comencem la pujada per la senda a la faixa de Pelay.

La pujada per la senda de Caçadors és empinada i pot estar relliscosa. El día es gris i està tot tapat. Una vegada a dalt ens rep una bona nevada l oque fa el día molt més interesant.

Una vegada superat la cogta mes alta  ens situem al mirador de Calcilarruego a 1,949 m., des del qual tenim una completa panoràmica de la vall. Els dos picaxos que queden davant de nosaltres són El Galliner i Fraucata, i deixen al mig el circ de Cotatuero, del que descendeix un torrent que alimenta al riu Arazas.

La part més dura de la pujada ja està feta. Ara ens queda un passeig sense desnivells importants per la faixa de Pelay fins a arribar al circ de Soaso.

Durant aquesta part del recorregut tenim l’oportunitat de contemplar sobre el circ de Soaso l’impressionant massís del Mont Perdut. A mesura que ens apropem al circ de Soaso, la senda per la qual transitem va perdent altura, fins a coincidir amb el camí que ve pel fons de la vall, i que haurem de seguir per aconseguir la cascada de la Cola de Cavallo.

El retorn ho fem pel camí de Soaso habitual pel fons de la vall. Des del circ de Soaso, la senda descendeix paral·lel a les graderies de Soaso, per convertir-se més endavant en una pista de terra que passa al costat de les cascades de l’Estret i de Arripas. Finalment, tornem per la pista a la Prada.

flickr75youtube75

Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

Puig-Tomir-(34.1)Data: 24-10-2015

Altitud máxima 1.104 m

Distància recorreguda: 12,4 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 838 m.

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

Iniciem la ruta d’avui al Km 17,4 de la carretera MA-10 de Lluc a Pollença, pel camí asfaltat cap a les cases de Binifaldó, de titularidad pública, els cotxes els podem deixar a 200 m de l’entrada a  la vorera del camí un poc abans de les cases de Menut destinades a plantacions d’interés naturalístic i forestal. Passarem per devora de la finca de Binifaldo, avui refugi. S¡’ha acaba l’asfalt i girem direcció NE de seguida passarem per davant l’alzina d’en Pere, es tracta d’un exemplar centenari protegit. Té una alçada d’uns 20 m, la soca fa 1,18 m de diàmetre i la seva copa fa uns 19 m de circumferència. Les pedres incrustades a la soca i a les rels en són una característica. (arbre catalogat).

Seguim caminant pel GR-221 i passarem la barrera metàl·lica amb una llarga paret que fà de partió entre les finques de Binifaldó i Muntanya. Just en aquest punt arribarem de tornada.
Continuem pel GR 221 o camí vell de Lluc per arribar a la font de Muntanya. També coneguda com a ‘font de les Cases’ aquesta emblemàtica font està en el mateix camí antic de Pollença a Lluc, just damunt de les cases homònimes. Es tracta d’una font amb dues mines, una que surt en línia recta des de la boca i l’altra més o menys en perpendicular a la dreta de l’entrada. Ambdues estan construïdes amb pedra en sec i tenen la coberta de volta de mig punt. La mina de la dreta té el sòl de ciment amb una canal central per al pas de l’aigua; l’altra té el sòl llis de pedres. No hem pogut esbrinar la longitud exacta, però estimem que ambdues estan entorn dels 12-15 metres. De la boca surt una canal al principi enterrada i després en superfície de teula àrab fins a l es cases homònimes. El sobrant cau al proper torrent de son Marc. A escassos 5 metres hi ha un artesanal berenador de pedra massissa. ( Text de la pàgina de Fonts de la Tramuntana)

Continuem per la vella carretera fins a arribar a un estret després d’una balma situada a la dreta. Ara em de tenir esment perquè em d’abandonar la carretera als pocs metres, on trobarem una fita (esquerra) que indica el principi del sender poc marcat amb direcció SE, que comença a la dreta que en pujada mitjana-forta, primer per dins un alzinar i després per una rosseguera, ens farà guanyar altura. Es tracta de situar-nos al contrafort, davall del segon esperó on comence el Pas d’en Diable ( veure foto).

El Pas d’en Diable és una canal que comence per una cornisa ascendent bastant aèria, però que no presenta dificultat. El segueix una segona canal amb molt de càrritx.

Continuem l’ascensió per un caminoi més marcat amb càrritx i en direcció E, i que quan s’ha acaba el càrritx també s’ha acaba el caminoi.

Ara ens hem de fer servir de les fites que ens guiaran en ascens cap a la dreta (SW) la manca de camí definit converteix aquest tram de la ruta en delicat, ja que hem de salvar un important desnivell per un terreny irregular.

Un poc més amunt trobem les restes del camí de nevaters que ens condueix al gran pou de neu que tenia 5 parets per a replegar la neu, algunes de les quals encara es poden veure. Les dimensions són: 11,5 m de llargària, 6 m d’amplada i 7 m de profunditat. El conjunt es troba a 1040 m d’altària.

Des d’aquí prenem direcció W, ja es pot veure el vèrtex geodèsic del Puig Tomir (1.104 m).

El descens del puig l’iniciem, en principi, per la via normal (SW) amb els penya-segats a la dreta. Al cap de 10’/12′ minuts girem a la dreta i baixem per un coster sense camí en direcció W per anar a cercar les fites que ens duran al pas de la Paret.

El terreny és fa cada vegada més vertical fins a assolir el pas de sa Paret. Seguim les fites que ens conduiran fins a la paret mitjanera que tenim a baix nostre i que és la que li dóna nom al pas.
Arribem a la paret on ens trobem amb un cartell que diu que no transitem per la rosseguera, lògic ja que l’erosió fa malt bé el terreny.

Ara es tracta d’anar davallant per l’esquerra de la paret fins a la pista del GR-221 a l’altura de la barrera que havíem passat al matí.

 

flickr75youtube75

Pas de sa Roca LLisa, Pas des Pinetó, Pas des Forat

Pas-de-sa-Roca-LLisa---copiData: 10-10-2015

Distància recorreguda 12,800 Km

 

icono empleo manos

 

 

 

 

Mortitx – Pas des Garrover – La Malè– Pas de sa Roca Llisa – Pas des Pinetó – Pas des Forat – Font de sa Caleta – Rafal d’Ariant– Voltes de s’Ullastre – Mortitx-

 

Iniciem aquest clàssic d’excussió a la cases de Mortitx, Km-10,9 de la ctra. Ma.-10.

Enfront de les cases hi ha una barrera metàl·lica amb un botador de fusta a la seva esquerra, pel qual passem, amb accés als vinyers, seguim pel camí fins a una altra barrera metàl·lica seguida d’un botador de fusta, ho creuem i seguim dreta pel mateix camí que condueix a uns camps de cultiu avui abandonats, el camí segueix en llleuger descens passant per una zona de densa vegetació fins al primer camp de cultiu, el camí segueix esquerra però nosaltres ho abandonem per davant creuant el camp de cultiu i ens dirigim cap a dos grans pins i que creuarem per enmig, al poc ens trobem amb una paret mitgera que creuarem per seguir esquerra.

Ens dirigim en lleugera pujada a una bauma que tenim a la part alta enfront, de d’on podrem delectar-nos d’un ampli paisatge de la zona.
Iniciem el descens (dreta) i seguim N, per una tirany fitat i de vegades empedrat encara que cobert de càrritx.

El terreny és realment incòmode de transitar.

Ens dirigim pel tirany a un coll que tenim al N. Passat el col i ara en lleuger descens creuem el Pas des Garrover que dóna accés a la vall de la Malè.
seguim descendint entre carritxeres fins a la zona mes plana, passarem al costat d’una figuera i al poc arribem al Pou de la Malè, un característic pou amb una pica, el qual es troba cobert de branques seques perquè el bestiar no es precipiti a ell i pogués contaminar l’aigua potable, que la provem i estava boníssima i fresca.

Després de berenar en aquest preciós lloc, continuem el tirany cap a on la vall s’encaixona entre grans roques, senyalitzats amb fites, li segueix una baixada molt bruta i que ho farem per on millor ens sembli.

Ara ens hem situat en en centre del tàlveg per on passa un petit torrent i que seguirem fins que s’encaixona i pren mes forma de torrent, desgrimpant alguns gorgs. Quan el torrent es torna obrir sortim d’ell pel lateral dret, salvant així diversos salts i el desnivell del torrent, és un tram inclinat amb roques afilades fins a descendir a una esplanada plena de càrritx.
Seguim el tirany marcat i confús, hem d’arribar a unes grans roques amb una fita damunt, que ens indica el pas a seguir. Es tracta de descendir en oposició una estreta xemeneia d’uns 6m de roca càrstica.

Superat aquesta interessant xemeneia prosseguim fins al penya-segat amb l’impressionant Cingle Verd i el seu vertiginós Torrent del Miracle. Des de la balconada seguim (dreta) en fort ascens durant uns 25/30 m. per sortir a l’esquerra superant així un ressalt situant-nos damunt de la trepidant baixada al Pas de sa Roca Llisa, en la baixada anirem ferrats a la paret, durant tot el tram hem de prestar molta atenció. Es tracta d’un tirany utlizat en el temps del contraband, als pocs minuts arribem al Pas de sa Roca LLisa, el seu nom ho diu tot, es tracta de creuar en diagonal descendent aferrats a la paret per una roca llisa i amb pocs agarris ( millor en sec que mullat), amb impressionant pati als nostres peus. Superat aquest tram prosseguim per una cornisa mes còmode cap a una figuera que indica el final ( el comencement si ho feim en sentit contrari) del pas finalitzant amb una desgrimpada d’uns 3 m.

A l’obra Fites i Fetes. Trescant per la Serra de Miquel Martorell, trobam una contarella sobre aquesta activitat a la contrada: «Contraban per la Roca Llisa. Devers l’any 1955, quan l’amo en Joan tenia 18 anys va començar a fer contraban. Ell i la seva dona estaven a la possessió de Son Grua. Partien posta de sol, a peu, juntament amb altres homes. Pujaven el coll d’Ariant en direcció cap a la Malè i s’amollaven pel comellar fins que arribaven al pas de sa Roca Llisa, que era el punt més a prop per arribar a la mar. Aquest pas era molt perillós, s’havia d’anar amb compte, com el seu nom indica és un pas llenegadís. El creuaven quan ja era fosc i just a baix de la balma es reunien tots, allà era on s’ajeien per mirar cap a la mar si hi havia algun senyal. De vegades eren més de deu homes i allà esperaven si veien alguna senya de llum dins la mar. Quan veien llum dins la mar volia dir que alguna barcassa, que venia d’Alger, havia fondejat allà enfora, a devers una milla i així, si sorgien problemes, podien partir aviat.

Les barcasses solien dur entre mil i dos mil paquets, de diferent mida i pes, segons el material. Hi havia algunes barques que venien de Sóller i eren les que distribuïen paquets a diferents indrets de la costa: pas de sa Roca Llisa, caleta d’Ariant, cingle des Pi, etc. Una vegada que els paquets eren a terra, els contrabandistes feien la seva tasca. Es carregaven tant de pes com podien a l’esquena i se’n tornaven carregats per aquella costa tan empinada. Diu l’amo en Joan que en una ocasió va carregar més de cent quilos per la Roca Llisa. Duien de tot: tabac, sucre, whisky, peces de cotxe, etc. Arribaven a Son Grua quan el dia ja començava a clarejar. Una vegada a la possessió ho tenien amagat i després ho distribuïen a diferents persones.
Cada vespre de contraban a l’amo en Joan, li pagaven vint-i-cinc duros i , si la barca no arribava per problemes o per mal temps, només en cobrava cinc. »

Mes tard vendria l’estreperlo “”El maig de 1934 David Strauss i Perlowitz —empresaris i homes de negocis jueus— sol·licitaren autorització per tal d’exportar en els casinos espanyols una espècie de ruleta electrònica anomenada “Stra-Perlo”. Tot i que els jocs d’atzar estaven prohibits segons la legislació vigent, Strauss aconseguí eludir tal obstacle utilitzant el suborn en alts càrrecs del Govern (com sempre): fonamentalment, Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya, Aurelio Lerroux, nebot i fill adoptiu d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, Salazar Alonso, ministre de Governació i alcalde de Madrid i Benzo, subsecretari de Governació i governador de Sant Sebastià, on era propietari d’un casino on Strauss instal·là el seu invent. Després de demostrar la seva fraudulència, l’aparell va ser retirat de Sant Sebastià tan sols tres hores després del seu funcionament. Tot i que Perlowitz aconseguí una segona oportunitat a Formentor (Mallorca), les despeses de la nova aventura no es van veure compensades pels guanys».

Acabat el primer pas anem a per el segon, iniciant un fort descens pel vessant cap al mar sense camí definit, deixant a la nostra esquena l’impressionant desnivell realiziat. Prosseguim en fort descens cap a un gran pin penjat del penya-segat de la nostra esquerra i que per sota hem de passar.

En aquest punt ja s’albira la costa Sud amb la impressionant cova des Bruixes coronada per el gran Morro des Musclo de ses Cordes de 228 m. de penya-segat.
Ara hem de trobar un altre pi molt mes petit situat en una cornisa per que hem de passar, és el Pas des Pinetó , la cornisa passa per una petita bauma i acabada de sobte havent de desgrimpar uns 4 m. finals.

Ara seguim pel litoral rocós i que en lleu ascens anem guanyant altura fins a arribar a una falla que ens talla el pas. Aquí tenim dues opcions; una i la millor és grimpar els 6 m. que ens deixa en la part superior del tirany, i l’altra és seguir al costat de la paret en fort ascens fins a trobar el lloc mes favorable per pujar i situar-nos en la part superior però l’inconvenient és que ara aurem de descendir fins al tirtany per terreny complicat i incòmode perdent així uns minuts,

Prosseguim pel tirany en lleuger ascens fins al Pas des Forat, es tracta de passar per enmig i sota grans blocs de pedra.

Ara ja solament queda superar un estret tram amb graveta penjat a 100 m sobre el mar pel que pararem esment i amb això arribem a l’esperada i benvolguda Font de sa Caleta, que mai defrauda amb el seu petit doll d’aigua fresca i una bona ombra per descansar.

Comencem novament a caminar en direcció al Coll de sa Caleta i seguir cap a les cases de Rafal d’ Ariant, en aquest punt prenem el camí de pujada per les Voltes de l’Ullastre i ja per camí molt definit, empedrat a vegades i fitat fins a les cases de Mortitx.

flickr75

Pas de sa Xeixa a sa Trapa

 

 

Pas-de-sa-Xeixa---sa-Trapa-Data: 5-9-2015

Recorregut: 14,900 Km

Desnivell: 658 positius

Circular: Sí

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

Pas de sa Xeixa – sa Trapa i pas d’en Grau

Sortim de Sant Eltm, en una placeta enfront de sa Cala s’Algar, on hi ha una parada d’autobús i el Bar-Restaurant Es Molí. Aquí podem deixar els cotxes.

Caminem direcció N. pel carrer asfaltat de la Trapa cap a Can Tomeví. Sis minuts més endavant, s’acaba l’asfalt i continua la pista, que és ample i planera. Que ascendeix a la Trapa. L’ascens avança i salva un important desnivell. Després d’uns 60′ arribem al coll de ses Ànimes 365 m., i aprofitem per arribar una mica mes amunt al putget de 375 m. on podem admirar les impressionants vistes sobre la contrada. Descendim per l’altre vessant la Vall de Sant Josep. Hem d’anar en cura perquè a una corba molt tancada ens hem de sortir de la pista pel caminoi ( hi ha un pal indicador GR 221) que ens durà pel mig de la zona cremada fins a la planera del Puig de ses Basses, on hi ha una gran fita/Monjoia, des d’aquí ens dirigim al mirador d’en Josep Sastre construït pel Foment de Turisme, situat a la part alta del Cap Fabioler.

Després desfeim el camí fet fins arribar a les cases de la Trapa i que per no ser repetitius no mencionaré tot el completxe però si destacar el impressionant sistema de marjades i la xarxa hidràulica.

Aquest antic monestir, una de les branques dels benedictins, fou la dels cistercencs, els qui el 1122, en la Baixa Normandia, en el bosc de la Trappe, van fundar el monestir “Domus Dei”. La Revolució Francesa obligà als monjos de la Trapa a emigrar a Espanya, primer a Aragó i després, quan les tropes de Napoleó van entrar a Espanya en 1808, a Mallorca. Aquí el canonge Pere Roig d’Andratx els va cedir en 1810, i després els va llegar en herència, el Vall de Sant Josep. En 1820 la Corts Espanyoles van aprovar la supressió de les ordres monacals i La Trapa va ser saquejada pels veïns.

La Trapa va ser subhastada en 1853 i va passar a mans privades. En 1980 va ser adquirida pel GOB, l’associació ecologista de Balears, gràcies a les aportacions de ciutadans, artistes, institucions i organitzacions internacionals i així salvarla de la salvatge especulació urbanística que tan de mal ens ha fet. Des de llavors, la restauració està totalment aturada.

A la  gran era que fa de esplèndid mirador sobre la Dragonera, aprofitem per dinar i descansar davall l’ombra d’un dels pocs pins que han sobreviscut als nombrosos i terribles incendis.

Ens posem en marxa per anar a cercar el pas de sa Xeixa. Comencen a davallar des de el mateix mirador on s’esmuny la vall de Sant Josep i que fa de torrentera cap a la vertiginosa costa de ponent. Als pocs metres ens trobem les familiars fletxetes vermelles que ens acompanyaran duran tot el pas de sa Xeixa. Es tracte d’un pas llarg i bastant vertical però no presenta cap dificultat tècnica tants sols unes pètites desgrimpades. Només cal anar amb molta cura per la quantitat de pedra solta i grava que hi ha.

Una vegada superat el pas seguirem en descens per un camí de cabra fins a l’altre costat de Cala Embasset i arribar fins a la Torre del mateix nom, que per cert cada vegada que hi anem la trobem mes deteriorada.

Tornem pel camí de la torre, per la plana des Freu, on a la dreta i a pocs metres s’inicia el tirany que ens menarà a Sant Elm per la costa dels Grecs i el pas d’en Grau, zona declarada ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès).Transcorre per la costa dels Grecs, documentada el 1789, se situa entre cala en Basset i l’illa Mitjana.

El pas d’en Grau és una fesa entre penyals situada damunt una cornisa uns 30 m sobre el mar. Seguint pel mateix caminoi arribarem a un altre camí molt més ample amb restes evidents d’una urbanització fallida sinó hagués estat un altre, del tants, atemptats sobre la nostra costa.

Des de la torre fins a les primeres cases de Sant Eltm hi ha tan sols uns 1.300 m per el que hi arribem sense donar-nos conta.

Ara ens refrescarem amb unes xandis ben fresquetes en el bar des Molí.

Nota sobre el topònim de Xeixa: El blat xeixa és una varietat antiga de blat autòcton de les Illes Balears, pertany a la família dels blats tous panificables i a les illes es troben altres subvariedats com el Xeixa Rotja i la Garonzona. El pa elaborat de manera tradicional amb aquesta farina és més digestiu, es tolera més bé i, per tant, dóna menys maldecaps a les persones amb problemes per pair el blat modern. A més, aporta nutrients que s’assimilen millor gràcies a la fermentació amb massa mare.
Es va sembrar durant molt de temps, però tenia poca producció i una canya molt llarga. Això feia que, segons el temps, la pluja o el vent, el blat s’ajagués a terra i encara fos menys productiu. Ara bé, el gust del pa de xeixa i l’aroma és un record inoblidable. Per sort, en els últims temps, diferents pagesos ecològics de casa nostra estan fent l’esforç de recuperar-lo i forners artesanals tornen a fer pa com el d’abans amb aquesta farina.

 

flickr75youtube75

Palma – Refugio Poqueira

Dia-1-Palma-Refugio-PoqueirData: 31-5-2015

Tipus:  Alta muntanya

Temps: 3,30 h.

Recorregut:   7 Km

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

 

Palma – Refugio Poqueira

Un poco de historia;

Aha es una palabra de origen árabe que se utilizó en el reino nazarí de Granada, para denominar a los distritos administrativos en que se había dividido el reino. En La Alpujarra se mantuvieron como demarcación hasta muy avanzada la época cristiana.
La administración nazarí recogió la estructura de los aŷzā casi sin variación, creando la nueva configuración en tahas. Cada taha agrupaba un número indeterminado de alquerías y estaba basada en la propia estructura física del territorio. Cada una de ellas tenía su capital, normalmente en el núcleo que se había consolidado alrededor o cerca del ḥiṣn original.
Según los datos recogidos por los historiadores, La Alpujarra estaba dividida en 14 tahas, y una de ellas era Poqueira. Como curiosidad otra yaha era Andaratx ( gran similitud con nuestro pueblo de Andratx ).

Cronica;

DIA 1. Salimos de Palma con vuelo directo a Granada en algo menos de una hora y media.

Ya en el mismo aeropuerto tomamos el coche que previamente habiamos alquilado y junto con el de Antonio, nuestro guia, venido expresamente desde Cadiz para unirse a la expedición, nos ponemos en marcha con dirección a la Alpujarra.

Pasamos por los pueblos pintorescos de Pampaneira, Bubión y finalmente Capileira 1,436 m. misma altura que nuestro Puig Major. Aqui nos detenemos para merendar y vaya merienda, algunos comieron calamares, otros ensalada, y unos plato de lomo, morcilla, chorizo y patatas, todo de la tierra, con sus respetivas cervezas.

Nos montamos en los coches y seguimos por la carretera unos 4 Km que luego se transforma en pista forestal en dirección al Área Recreativa del Portillo, a la cual no debemos llegar, por esa pista circulamos otros 4 Km., para llegar al aparcamiento de la Acequia de Arriba, ( anterior a la area recreativa) aunque la pista sigue, nosotros nos detendremos en esa esplanada donde dejaremos los coches y nos pondremos a andar.

Aqui empieza el roc and roll, intentamos colocar todo lo que llevanos en la mochila y después de una hora lo conseguimos.

Comenzamos a caminar paralelos a la acequia por un sendero con apenas 180 m. de desnivel en todo su recorrido.

Resulta muy agradable ya que el agua nos acompañara durante toda el trayecto , excepto en el último tramo, y por las espléndidas vistas sobre las majestuosas montañas nevadas.

El recorrido por la acequia es de unos 7 Km y transcurre por el valle de Poqueira, a los 3,5 Km. llegamos al  Cortijo del Hornillo que coincide con la ruta típica de la Acequia Alta y la Acequia Baja.

Proseguimos otros 3,5 Km para llegar al punto en el que debemos abandonar a la derecha la Acequia Alta, se halla señalizado con balizas, para iniciar el último tramo hasta el refugio, se trata del último kilómetro, el tramo en ascenso mas duro, con un desnivel de casi 300 m..

Una vez superado el último rasante ya divisamos el refugio de Poqueira y el Mulhacén ( no la cima) y a él nos dirigimos.

Después de descansar y quitarnos la mochila que pesa un quintal, tomamos posesión de nuestra habitación que por suerte es toda para nosotros.

Después de colocar las cosas, ducha, cervecita, cena y a dormir que estamos reventados.

flickr75youtube75wikiloc75

Pico Mulhacén 3.479 m.

mulhacenData: 2-5-2015

Tipus:  Alta muntanya

Temps: 12 h.

Recorregut:   Km

 

icono raquetas nieve

 

 

Refugio de Poqueira a Pico Mulhacén

Sierra Nevada es un macizo montañoso perteneciente al conjunto de las Béticas, concretamente a los sistemas Penibéticos. Está situada en Andalucía, extendiéndose por la zona centro-sureste de la provincia de Granada y parte del suroeste de la provincia de Almería. En 1986 fue declarada «Reserva de la Biosfera» por la Unesco y en 1999 gran parte de su territorio fue declarado Parque Nacional por sus valores botánicos, paisajísticos y naturales. Es el macizo montañoso de mayor altitud de toda Europa occidental después de los Alpes. Su altitud máxima se alcanza en el pico Mulhacén, de 3.482 m.  Pues a esta cima no dirigimos, en busca del techo de  penínsular.

El Mulhacén toma su nombre del rey nazarí (Nazarí; se dice de los descendientes de Yúsuf ben Názar, fundador de la dinastía musulmana que reinó en Granada desde el siglo XIII al XV. ) Muley-Hassem, padre del monarca musulmán Boabdil, que fue el último rey árabe de Granada. Cuenta la leyenda que Muley Hassem se enamoró de una doncella de la sultana Aixa, llamada Isabel de Solís, la convirtió en su favorita y la llamó Zoraya (lucero de la Mañana). Por ello la sultana enfadada provocó un enfrentamiento entre su linaje (los abencerrajes). Y el linaje de su marido (los cegríes) que llevó al reino a una guerra civil que lo desoló. El viejo Muley Hassem tuvo que salir al exilio en cuya marcha cayó mortalmente enfermo en el Castillo de Mondújar donde murió. Tras su muerte Zoraya llevó su cuerpo al pico más alto del reino que tomó su nombre a partir de ese momento. También cuentan que fue enterrado junto a un gran tesoro.

Día 2. Salimos del Refugio de la Poqueira 2.500 m.  tomamos el sendero que pasa por la puerta y que está marcado con balizas de color naranja, en dirección NO (hacia la derecha). En tan solo 5 ó 10 minutos nos llevará hasta el Rio Mulhacén. La opción no es ir por la loma, seria lo fácil, sino que vamos a situarnos en la cara Oeste de la gran mole del pico Mulhacén, por lo que seguimos un centenar de metros por la orilla derecha hasta llegar a un paso que nos facilite cruzarlo, cambiando así de orilla. Aqui nos encontramos con los primeros neveros que están justo encima del cauce del rio Mulhacén, por lo que decidimos colocarnos los crampones i los piolets y habituarnos a ellos ya que en Mallorca no tenemos buenas oportunidades para su opráctica. Poco a poco vamos ganando altura, aunque de momento el desnivel que vamos superando no es fuerte.

Debemos situarnos en la Caldera del Mulhacén donde nace el rio Mulhacén (1h-1h30), desde donde seguiremos ascendiendo hasta alcanzar la pista que atravesaba Sierra Nevada (De Capileira, al Veleta), y la Hoya de la Caldera, formada por un antiguo circo glaciar, donde se sitúan la Laguna y el Vivac de la Caldera (3100 m.).
No llegamos al Collado del Ciervo sino que antes ya iniciamos el ascenso por la cara Oeste

Lo habitual es tardar unas 2 horas desde el Refugio hasta La Caldera, siendo un recorrido suave, con escasa dificultad. Una vez aquí, divisamos claramente la Oeste del Mulhacén, y el sendero zigzagueante que nos llevará hasta la cumbre, tras 2’30 h. de subida, con una pendiente muy fuerte. Este es el tramo más duro. El desnivell que vamos dejando bajo nuestras botas es impresionante. Un resbalón nos dejaria a más de 300 m.. abajo, pero no es el caso, aunque nos quedamos mirando el bastón de Xavi, que al soltarlo de las manos, fue patinando ladera abajo hasta perderlo de vista, los crampones hacen su función y paso a paso nos acercamos a la cumbre.

Poco a poco vamos llegando todos a la cima, la emoción que se siente es indescriptible y ya en la cima nos fundimos todos en un gran abrazo.

Nos hacemos multitud de fotos, y mientras disfrutamos de la inmensidad del lugar vamos comentando lo que hemos hecho y lo que nos queda, que no es poco. El esfuerzo ha merecido la pena disfrutar de su panorámica inigualable. Al Sur la segunda cima del Mulhacén , al noreste como cima destacada La Alcazaba, hacia el oeste el Puntal de la Caldera 3.222 m., el Cerro de los Machos 3.327 m. y al fondo el Veleta (3.484 m ).

La vertiente norte del Mulhacén se halla cortada verticalmente por una pared de casi 400 m de desnivel y en el fondo la Laguna de la Mosca y el Pico Juego de Bolos. En estas profundas cañadas tiene su nacimiento el río Genil

El descenso lo hacemos por su cara opuesta, la cara Este. Un descenso vertical por una vertiginosa ladera que nos lleva hasta las Siete Lagunas.

Aqui hacemos un intento para ascender el Alcazaba, pero desistimos en la Loma del Culo Perro por el horario y el cansancio que algunos llevabamos, por lo que regresamos a Siete Lagunas, cruzamos la laguna Hondera y subimos la loma que tenemos justo a la izquierda (mirando hacia arriba), llamada la “cuerda del resuello”. Al principio hay una vereda muy buena, pero poco a poco se va perdiendo, según se asciende. En un principio es el mismo camino que nos llevaria a la segunda cima del Mulhacén y/o a Trevelez, pero nosotros no nos dirigiremos a ninguna de ellas sino que iremos por el sendero que discurre por la ladera de la loma del Mulhacèn II, se aprecian algunos neveros que se resisten a desaparecer y que deberemos cruzar., una vez en la loma debemos cruzarla en su parte mas llana (2,977 m.)por esta cara sur de Sierra Nevada con vistas a la Alpujarra granadina. y de aquí en descenso cruzamos el Peñón Negro hasta encontrar el antiguo camino o pista de Capileria donde no hace muchos años todavia podian transitar los vehículos ( que barbaridad).

Seguimos descendiendo a gran velocidad por un sinuoso sendero hasta divisar el refugio de la Poqueira. Donde nos tomaremos unas buenas cervezas fresquitas antes de la cena.

flickr75youtube75wikiloc75

Puig d’en Aimeric i cova de l’Aigua

Puig-d en-Aimeric-i-cova-de l aiguaData: 4-7-2015

Tipus:  senderisme

Temps: 7 h.

Recorregut:  14,950Km

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

 

Puig d’en Aimeric i cova de l’Aigua ( Comuna de Bunyola)

 

Avui caminarem per la Comuna de Bunyola, una gran extensió de 716 hectàreas d’ús públic, inclós dins les zonez delimitades per la Llei d’Espais Naturals (LEN) i les ârees Natuals d’Especial Interés (ANEI).

Com avui de el que es tracte es de caminar, deixam el cotxe a l’explanada del cemintiri de Bunyola, després ens dirigim caminant amb direcció a Santa Maria fins al cami dels Cocons, punt quilomètric 79,900, que agafem. Si no volem caminar tan també podem deixar el cotxe a una explanada que hi ha al cmi i així ens estalviem uns 700 m. Prosseguim per aquest camí asfaltat fins a arribar a ca na Moragues, on deixarem el cami per agafar el de la dreta que ens duu a la Coma Gran.

Pocs minuts després arribarem a les barreres de cas Bergantet amb un caramull de rètols prohibint i enganxats a la barrera. Noltros seguim ara pel camí de terra de l’esquerra que ens duu a la Coma d’en Buscante cami que ja no abandonarem, fins a arribar a la planera, una curilla de camins, on trobarem una cisterna i un ranxo de carboners. Després de descansar i refrescar-nos amb l’aigua de la cisterna prosseguim per la pista de la dreta, fins a arribar a una altra cruïlla de camins on agafarem el de la dreta, una àmplia pista que ens duu a un depòsit d’aigua per combatre els incendis. Prosseguim per la pista, a l’esquerra trobarem una bassa i una cabanya de lona per observar els ocells.

Continuem per la pista fins al seu final. Allà on s’ha acaba hi ha dos gran pins i just a la seva esquerra comence un tirany que ens durà al cim del Puig de n’Aimaric de 671 m. Curiosament aquest puig té infinitats de topònims com Namaritx e inclós el de na Marit com així l’ anomena l’Arxiduc, però crec que el correcte seria el de AYMERYCH llinatge del propietari que fou l’any 1316 Jaume Aymerich, però qui som jo per tornar-ho a batiar.

Després de fer ses corresponents fotografies tornem enrere fins al pla de la cisterna on hem aturat abans. Aquí agafem ara l’altre camí o pista que envolta el puig Gros. Caminarem durant un centenar de metres i ens de  fitxar perquè  a la dreta surt un altre camí, hi ha fites, una creu vermella i uns punts  de colors a la soca d’un pi, que agafarem per anar a la cova de l’Aigua. Després de caminar uns 50 m. veurem a dalt d’un pi una “bruixa” idò just davant a la dreta comence un tirany que als pocs metres ens duu a la boca de la cova de l’Aigua. Té una profunditat de 18 m. Dos accessos zenitals, amb el més oriental còmodament practicable i sent l’occidental escarpat pou sobre la sala central.

La cova es troba ennegrida pel fum de les antorxes i fogueres on la mascara arriba a impregnar-ho tot. Destaca’n uns gravats rupestres a la columna central i un ribell per recollir l’aigua.

“ Los restos de antorchas y de hogueras prendidas dentro con objeto de iluminar el recorrido subterráneo hasta la más interior sala donde se halla el aguadero, contrastan con la inadvertencia, entre la abundante trasteria cerámica dispersa por entre las piedras, de lucernaria o luminarias antiguas; siendo los fragmentos de jarras, de cántaros, de cuencos y de platos los indicativos fundamentales del uso habitual de la cueva. Recipientes en su mayor parte destinados a recoger el agua del goteo estalactítico”

Després d’ aver visitat la cova tornem enrere fins a la pista principal per seguir (dreta), arribarem a una bifurcació de camí on em de prendre el de l’esquerra amb lleugera pujada ( el de la dreta ho fa en davallada), arribem una esplanada que fà de esplèndid mirador a la serra nord. Hi ha un altre dipòsit d’aigua pels incendis. Prosseguim per la pista i just a uns 10 m. surt un ramal a l’esquerra que agafarem, ho fa amb una forta pujada primer per a després suavitzar i ja quasi de manera planera arribarem on s’estrany el camí que passa per dintre l’alzinar i ja en devallada i sempre amb direcció esquerra ens durà a Cal Garriguer, una àrea recreativa, on destaca men el centre un aljub amb un coll de cisterna cilíndric i a la dreta les cases que data de l’any 1926. Aquí dinarem i descansarem.

La tornada la farem per la Coma Gran, passarem per davant una cisterna (dreta) amb coberta apuntada i tancada amb porta metàl·lica. Entram en un alzinar espès. Les restes de l’activitat dels carboners ens acompanyen en la davallada, de tal manera que anam deixant rotlles de sitja a la dreta i esquerra, a vegades aacompanyats de les barraques, forns de pa, etc.. Passarem per davant la bassa o bassol de la coma.

El Camí de la Comuna s’acaba pel camí de la coma Gran en la barrera de Can Fundo, on passem de l’alzinar a l’olivar, passarem per davant les cases de sa Cova, també anomenades la Cova del Senyor Guillem, constitueixen una construcció troglodítica, que ocupa una balma natural tancada per un parament artificial, que el els darrers anys a sofrit una ampliació, avui en venda.

Al cap de pocs minuts arribarem a les cases de Ca na Moragues, on avui de matí ens hem desviat.

Ara ja només queda desfer les passes d’avui de matí fins al cotxe.

flickr75wikiloc75

Mola de s’Esclop NO i Puig de Galatzó

 

Mola-de-s Esclop-i-Puig-de-

Data: 6-6-2015

Tipus: no circular

Temps incluides aturades: 8 h.

Recorregut: 18,22 Km

 

 

 

Mola de s’Esclop per sa cara NO i Puig de Galtazó

Sortim de Palma en direcció cap Andratx pert agafar la carretera Ma.10 fins arribar al punt kilométric 100’100 a una corba on hi ha un cartell indicatiu de que esteim a la Serra de Tramuntana, i lloc per deixar uns tres cotxes.

Una vegada a terra retrocedim caminant per la carretera en direcció cap a Andratx fins arribar al Km-99’7, on just a l’esquerra neix un camí de carro amb un pi que miraculosament s’ha salvar del voraç incendi que patiren aquestes terres al juliol de 2013.

Comencem la ruta d’avui per aquesta pista que ens du a una casa, probablement es digui Can Micolava. Just darrea amb direcció dreta-Sud, hi ha sa continuació del cami, al principi es mal de veure perquè està ple de carritxeres, però una vegada localitzat ja no l’abandonarem, meny en alguns trams que no es pot transitar pels pins cremats i caiguts i perquè l’empedrement està destruit i es millor alternar.

A poc a poc anem guanyant altura i ses vistes son de cada vegada mes espectaculars, malgrat la negror del caliu i les cendres.

Quan el cami ja no es pot seguir ens guiarem per ses fites que em anat deixant, sempre en ascens i en direcció SE, el desnivell augmente però el pas es fa evident.

Arribarem a una zona molt mes planera i amb margedes, esteim a prop del plà de la cisterna, camps deconrreu de ses Alquerioles. Arribats en aquest punt el cami ja es molt conegut i molt mes evident i marcat. Girarem esquerra NO per anar a cercar el pas d’en ponsa o tambè conegut com pas de s’Esteparata.

Superat el pas sense cap deificultat, ens situem a la cresta de la serralada, prenem direcció SE per arribar a la base de sa mola de s’Esclop, la pujada es forta i es fà dura pel sol que en cau de plé.

Arribarem al plá davora una construcció de pedra utilitzada per tancar animals, idó a la dreta surt un caminoi que en ascens esn durà a la ximenea que ens donarà pas al cim. Una vegada a dalt de la mola tenim a l’esquerra el vèrtex geodèsic que en marca el punt mes alta de la Mola de s’Esclop de 928 m. amb una vista magnífica de 360º sense obstacles intermedis, i a uns 100 m cap a la dreta unes runes plenes d’història i d’històries. Són les restes del petit observatori on visqué l’any 1808 l’astrònom, polític i matemàtic rossellonès Dominique François Aragó. Em aquest ambient tan hostil, Aragó hi passà dures jornades per mesurar l’arc de meridià terrestre entre Catalunya i les Balears. Aragó triangulava entre Mallorca, Eivissa i Formentera per acabar d’estendre el meridià de París fins a les Illes.

Però a final de maig arribaren a Mallorca les notícies de l’aixacament de la Península contra els napoleònics. La gent de la zona va prendre Aragó per un espia francés, idea fonamentada en les seves estranyes oepracions amb foc i estris òptics dalt d’una muntanya. Un escamot armat va partir cap a la mola disposat a capturar el “perillós espía”. Aragó va evitar ser linxat com ell mateix explica en la seva obra Història de la meva Joventut.

No va poder sortir de Mallorca i va consentir ser empresonat al Castell de Bellver, més como a protecció que com a càstig. Dos mesos després va conseguir partir cap a cabvrera i dresprés cap a l’Alger.

Interesant i entretenguda història, però anem a lo nostro que son les excursións. La baixada la farem per la cara O. en fort desnivell en paralel a la pared de partió que separa els municipis de Estellencs i Calvià, pasarem per davant les rtestes de la caseta de s’Esclop i per l’era d’en Coll. El cami está molt clar i no té cap dificultat d’orientació.

Ens em de dirigir cap a l’extrem de la serra dels Pinotells, just on comence el cami de la Coma d’en Vidal, però noltros ara no hi anirem, pel cami de sa coma d’en Vidal ho farem de tornada, així que seguim endavant como si volguesim anar a ses cases de Galatzó, descemdirem en ziga-zaga fins arribar a un pal indicador que en assenyala les cases de Galatzó, però noltros no hi em d’anar, proseguim en ascens pel mateix caminoi direcció NO fins arribar un punt que el caminoi desapareix i ja em de transitar amb nomes la referencia de la Moleta Rassa de 684 m. a la que ens dirigim.

Arribat al cim de la Moleta Rassa la descendirem amb una fàcil grimpada per la cara NO, entrarem a un bos de pins i romanis i al 15′ arribarem al cami arxi-conegut que ve del Boal de ses Serveres i va al Puig de Galatzó de 1,027 m.

Ara ja només enqueda seguir pel camí en ascens fins fer cim a al Puig de Galatzó.

La tornada la farem per la Coma d’en Vidal, seguirem davallant per la pista i sortirem al punt kilomètric 97 de la carretera Ma-10

I aquí donam per acaba aquesta llarga ruta.

flickr75youtubewikiloc75

Puig d’Alfàbia pel pas del Puig dels Corbs

 

 

Puig-de-alfabia-per-Pas-den

 

Data: 23-5-2015

Tipo: Circular

Temps incluid aturades: 6 h.

Recorregut:

 

icono empleo manos

 

 

 

Puig d’Alfàbia pel pas del Puig dels Corbs.

L’excursió d’avui sigui tal vegada la manera mes ràpida per pujar a la Serra d’Alfàbia.

Comencem aparcant els cotxes a l’esplanada d’una corba prop del Km-7,4 de la Ma.-2100, prop de les cases de sa Beata.

No hem donat dues passes i ja podem veure al lluny i a l’alt la part de la ruta, seguim caminant, direcció Orient, per la carretera durant uns 500 m. fins a arribar a la primera corba situada en el Km-7,900. Ens sortim de la carretera i entrem en un alzinar per un camí molt evident. En uns minuts el camí es bifurca i hem de prendre el de l’esquerra. Als 10′ sortim a un altre camí o pista i prenem dreta pasant molt a prop d’una torre eléctrica i les ruïnes d’un porxo.

Seguim per la pista fins a arribar a una paret de partió, (530 m.), i que no hem de creuar ens mantindrem en el mateix costat, a la volta sortirem a aquest mateix lloc. Seguirem uns pocs metres al costat de la paret fins a veure a la nostra dreta ( en terra hi ha una roca amb una fletxeta vermella) les restes d’un antic camí es tracta del camí del Penyal dels Corbs pel qual transitarem fins al seu final.

El camí està molt espatllat per multitud d’ensulsiades i arbres caiguts, però encara així hem d’anar per ell, de vegades en forta pujada i sortejant els obstacles. El camí transita enmig de la Penya del Migdia i els Penyals dels Corbs.

Prosseguim fins a trobar-nos de front amb una paret, aquí girem esquerra (NE) en fort ascens havent desaparegut el camí però que després trobem. El camí segueix ascendent i les vistes es van fent mes espectaculars, en l’últim tram caminarem al costat d’un barranc i sota el muralló de l’espoló sud dels Corbs. Al final del camí veiem un paret seca, girem dreta (N) i seguim per ara per un caminoi, no té problema estar mega-fitat i amb flexetes vermelles ( ni un entabanat es perdría), passem per diverses cases de carboner i de sitjes. Enfront d’una d’aquestes cases de carboner trobarem una gran roca a la nostra dreta, aquí abandonem el caminoi per pujar al Penyal Petit dels Corbs, ho fem pujant damunt d’una gran roca plana (dreta), i prosseguim per un caminoi fins a una paret que superem amb una petita grimpada, prosseguim fins a arribar en 2′ a la paret del Penyal, i ascendim grimpand al seu petit cim 710 m. Fem les fotos de rigor i descendim per tornar a la gran roca plana al costat del caminoi.

Una vegada en el camí seguim en lleu ascens i seguint les fites. Als pocs minuts arribem al final d’una rosseguera . Pujarem en fort ascens sempre pel seu costat esquerre.

No haurem arribat al final de la rosseguera ens trobem amb una paret rocosa, aquí és el punt clau, perquè a la nostra esquerra hem de veure una petita bretxa, es tracta de l’inici del Pas del Puig dels Corbs. Té fita i fletxa vermella, en la roca podem veure que s’ha picat per eliminar un graffiti amb la llegenda  “Pas d’en Juanjo i de na Carme”. Si voleu llegir la seva història feu clik aquí.
L’inici del pas se supera facilment. A partir d’aquí tot el recorregut està marcat amb punts vermells i fitas amb el que no tindrem cap dificultat d’orientació. Travessem un petit alzinar i comença la part principal del pas, es tracta d’una diagonal en cornisa aèria però àmplia amb excel·lent panoràmica.

Prosseguim per un pinar i passat aquest ens situem sota el segon tram del pas, es tracta d’una àmplia canal bastant vertical que superem sense cap dificultat amb l’ajuda del càrritx.

Acabat el pas girem dreta (N) cap a uns pins, passats aquests, comença una forta pujada per roca que anem superant en zig-zag.

Arribem a dalt en una àmplia zona rocosa, ja esteim en la Serra d’Alfàbia. Ara hem de descendir (NO) cap a uns pins i anar a buscar la pista que ve de les antenes.

Després de delectar-nos de les enciçadores vistes sobre la vall de Sòller i el Port, el Puig Major, els Cornadors, etc.. ens dirigim dreta (N) fins al cim del Puig d’Alfàbia de 1,067 m. aqui mengem i ens feim una bona becada.

El retorn ho feim per la pista (S) cap a les antenes fins a situar-nos just sota elles on acaba la pista.

Ens sortim de la pista direcció (E) seguint les fites i per terreny càrstic en lleu descens fins a arribar a una zona arbolada on el desnivell s’accentua. Estarem atents perquè hem de trobar un antic camí que en direcció (NE) ens descendirà comodament sense sorti d’ell.

Arribarem a un altre camí que prendrem esquerra, també es tracta d’un camí còmode . En la seva part final hem d’estar atents a l’orientació i a les fites perquè ens creuarem amb diversos camins més. Fins a arribar a la paret de va partió (530 m.) que arribem i no creuem a primera hora del matí.

Ara es tracta de desfer el camí fet al principi fins a arribar a la carretera i d’aquí al cotxe i del cotxe a les fresques xandis.

flickr75youtubewikiloc75

Serra des Pas d’en Bisquerra

pas den bisquerra

 

Data: 18-5-2015

Tipo: Circular

Temps incluid aturades: 8 h.

Recorregut: 8’80 Km.

 

icono empleo manos

 

 

 

 

Pas de ses Figueroles . Serra des Pas d’en Bisquerra – Sa Capella Blava –  Pas d’en Bisquerra

Tot i que la finca de ses Figueroles fos incorporada al patrimoni públic el 1997, es troba immersa en un procés de decadència des de fa decennis.

La meitat dels doblers amb què foren comprades ses Figueroles foren aportats per la Unió Europea, a través del projecte Life, que havia de garantir la supervivència del ferreret a la serra de Tramuntana. De fet, fins avui, les úniques millores que s’han fet a la finca han estat vinculades a la conservació de l’amfibi autòcton. S’hi construïren una sèrie de safareigs per garantir-ne la seva supervivència. A banda d’això, també es féu de bell nou el capell de les cases. Si no hagués estat per aquelles obres, ara ben segur que estarien esbucades.

La situació de ses Figueroles és força particular. A la finca, enclavada enmig d’un comellar, només s’hi pot accedir per camins de bístia. Això fa que qualsevol obra que s’hi dugui a terme tingui un cost molt elevat. A la vegada, però, aquesta dificultat d’accés la resguarda de la massificació de visitants que es donen en altres finques públiques on hi arriben els cotxes. Es pot arribar a ses Figueroles per la part de Binibona, a través del Castell; des del coll de la Bataia, passant per dins el Guix; o bé per la part de Binifaldó, ja dins Escorca, passant per dins Aucanella.


El recorregut ho iniciem en el Coll de Sa Batalla. Travessem la barrera situada a la dreta del restaurant i seguim el camí en direcció E. Ascendim amb pendent mig i al cap de’/4 5’ arribem a un replà on vam iniciar un planeig i al cap de’ 1 arribem a un encreuament (fita). Hem de seguir a l’esquerra, iniciant-se una pujada lleugera/mitjana a través de la pineda. Als 3’ el camí planeja i 2’ després la pujada és lleugera/mitjana, ja a través d’un encinar. En 1’ arribem a un coll de tords, planejant i després amb pujada lleugera. Trobem alguna fita, i als 2’ s’inicia una senda, que passa al costat d’una paret rocosa (dreta), ascendint amb pendent mig i posteriorment forta/mitjana, arribant en 2’ a un portell. Hem arribat al Pas d’en Bartomeu.

A partir d’aquest punt la senda queda desdibuixada; hem d’avançar seguint les fites i alguna fletxa vermella, sobre un terreny rocós. Planejam i als 2’ iniciem una baixada mitja/lleugera, veurem nombroses fites, punts vermells i verds i fletxes. Als 5‘ arribem a una paret seca amb una fita (esquerra) i una fletxa vermella (dreta), i a el ½’ veurem en el sòl, a la dreta, una roca amb una fletxa vermella i el tex “CAST” que puja al Puig des Castellot, però noltros avui no hi anem. Seguim la senda amb baixada lleugera/mitjana. Als 4’/5’ arribem a un portell (fletxa verda a l’esquerra i punts verd/vermell a la dreta), ho travessem i seguim descendint posa pendent mitjana/forta. Als 5’ arribarem a les ruïnes de Sa Trencada (esquerra) i 2’/3’ després veurem un petit aljub quadrat. Seguim descendint pel vessant esquerre del comellar per un camí en zig-zag i pendent mig, trobant nombroses fites i punts verds. Als 8’/9’ travessem un torrentet i vam continuar pel vessant dret amb pendent mig, arribant en uns5’/6’ a la Font de sa Mata (dreta). A partir d’aquest punt el pendent se suavitza i planejant vam arribar en 4’ a les cases de Ses Figueroles.

Es important que així com anem devallant cap a ses cases de ses Figueroles, alcem la vista a la serra des pas d’en Bisquerra per veure per on pujarem. A la part Sud  (dreta de la serra) podrem veure unes grans baumes de color marró que en han de servir de guia perque a elles ens em de dirigir, i després tot el recorregut per devall dels penya-segats fins arribar al pas de ses Figueroles.

Des de Ses Figueroles avançarem amb direcció Est, amb baixada lleugera, travessarem uns camps de cultiu abandonats i arribarem als 2’ al Torrent dels Picarols. Enfront de nosaltres veurem un portell (fita (dreta) i fletxa blava (esquerra), vam creuar el torrent i vam passar per ell, seguim el cami (dreta) que du a Binibona i al 15 m. ascendim pel vessant amb direcció Est, amb pendent fort/molt fort; cap a una rosseguera a la qual arribem en 5’/6’, la travessem i de nou les fite ens dirigeixen, amb pendent fort/molt fort, cap a un petit replà al costat de la paret rocosa, , al que arribem uns 4’/5’. En la paret rocosa que constituïx el vessant nord del la Serra del Pas d’en Bisquerra, veurem a la nostra dreta dues petites coves. Ascendirem amb pendent fort/molt fort cap a la paret rocosa, arribant en 2’. Progressem per la seva base, seguint cap a l’esquerra, amb pendent fort/mitjana. Als 2’ travessem una petita rosseguera i vam seguir amb direcció NE al sempre al costat dels penya-segats, dirigint-nos cap a l’esquerda que queda a la dreta d’un espoló. En uns 6’ arribem als voltants de l’esquerda situada al costat del espoló; hem d’ascendir grimpant abans d’arribar a l’esquerda i en 2’, arribarem al pas de ses Figueroles i a la cresta de la Serra del Pas d’en Bisquerra.

Una vegada en la cresta, hem de seguir amb direcció NE, buscant la cresta de la serra (travessem una superfície càrstica que ens obliga a caminar sortejant les esquerdes). El pendent, generalment ascendent, realitzant fins i tot alguna petita grimpada. Aproximadament als 53’/55’ d’haver arribat a la cresta arribarem al cim de Sa Capella Blava de 682 m.. Haurem passat per cims secundaris i en el cim veurem una gran fita que reconstruim.

Des del cim de Sa Capella Blava ens dirigim cap al Pas d’en Bisquerra. Hem de seguir avançant, sense allunyar-nos molt de la vora de la cresta, en la mateixa direcció (NE) que teníem, fins a arribar a una paret seca que ens indicarà l’inici superior del pas. Als 2’ d’abandonar el cim arribem a un encinar; dintre del encinar els pendents són lleugeres i mitjanes, tant d’ascens com de descens, arribant en uns 15’/17’ al Pas d’en Bisquerra. Si ens em allunyat molt de la cresta, a l’arribar a la paret seca hem d’anar cap a l’esquerra fins a arribar al pas. El descens per la xemeneia o canal no és difícil, però convé prendre precaucions cas que estigui la roca banyada. Està equipat amb un cable d’acer gruixut.Aquest pas pren el nom d’en Tomeu Bisquerra, «un pastoret que va conduir una teringa de contrabandistes a través d’una escletxa per evitar el control de la Guàrdia Civil que els esperava en allò que havia de ser la seva primera ruta. […] Les rutes del contraban a la Serra de Tramuntana implicaven habitualment el remuntar torrents, transitar per penya-segats o grimpar entre roques, sempre per paratges de molt difícil trànsit». (Salamanca, 2009).

Una vegada superat el pas, descendim pel encinar, seguint les fites (NW),amb pendent fort/molt fort. Al cap d’uns 8’ arribem a un camí, vam prendre a l’esquerra (W), amb pendent mitjana/lleugera (fites), fins a arribar enfront de les cases de Alcanelleta (dreta). Hauran transcorregut uns 5’. Ens acostem fins a les cases i a la nostra esquerra (S), veurem una barrera metàl·lica amb filat en la seva part superior, però permetent el pas cas d’estar tancada. Una vegada superada la barrera i un botador de fusta, vam seguir un camí amb direcció W, veurem tres grans alzines,  i el Torrent des Picarols a la dreta, l’alzina de ses Truges d’Alcanelleta, arbre monumental. Està inclós al catàleg d’arbres protegits de la Comunitat Autònoma. Està catalogada com l’alzina amb la soca més buida. Al seu interior hi caben dues o tres persones. Diuen que s’anomena de ses Truges pel fet que alguns d’aquests animals parien al seu interior. Amb un perímetre de la soca de 5,65 m, és el patriarca de les alzines mallorquines. El camí ens conduïx en 1’, amb pendent mig, als camps de cultiu (dreta) de Alcanella; avancem amb direcció SW que ens separa d’aquests camps, amb pendent lleugera, trobant. Als 10/11‘ de transitar pel pinar, vam saltar dues parets seques amb reixeta i vam avançar per una senda, envaïda per càrritx en nombrosos trams, ajudant-nos en l’orientació algunes fites. El descens planetja al principi i posteriorment pendent lleugera i, als 11’/12’ veurem una paret seca baixa a la nostra dreta. La baixada continua sent lleugera, lleugera/mitjana, trobant algunes fites que ens confirmen que avancem en direcció correcta, i en uns 5’/6’ arribarem al portell situat al costat del Torrent dels Picarols on aquest matí hem iniciat l’ascens cap a la base de la paret rocosa del vessant nord-oest de la Serra des Pas d’en Bisquerra.

A partir d’aquest punt hem de recórrer en sentit invers l’itinerari del matí fins al Coll de sa Batalla on ens esperen unes chandis gelades al bar Coll de sa Bataia. –

flickr75youtube

Puntals de Planícia pel pas de Son Sanutges i de s’Escletxa

 

 

Puntals-de-Planici-pels-PasData: 4-3-2015

Recorregut: 15 Km.

Altitud máxima: 882 m.,

Desnivell positiu: 910 m.

 

 

icono empleo manos

 

 

 

Puntals de Planícia pel pas de son Sanutges i de s’Escletxa

Preámbulo; El entorno de la Mola de Planicie, Cingles de Son Sanutges, Puntals de Son Balaguer y Puntals de Planicia (nuestro objetivo de hoy) se encuentra en un marco natural incomparable, delimitado por los pueblos de Esporlas, Estallencs, Banyalbufar y Puigpunyent, desde todos ellos se puede iniciar las excursiones.
En nuestra pagina web, tenemos detalladas excursiones,desde Esporlas y desde Puigpunyet (fon des pi). Véase 2011/4/9 y 2013/05/25. Hoy, Doblevuit ha hecho otra variante de senderismmo, desde Banyalbufar, que a su vez tiene otra variante, descrita por el buen senderista y amigo Manuel Barranco, en su bloc de “Serradetramuntana”.

Datos Técnicos. Altitud inicio: 362 m. Altitud máxima: 882 m. Desnivel total positivo: 910 m. Tiempo total Ruta: entre 6 h y 8 h. (según grupo y ritmo). Distancia total recorrida: 15 Km.

Descripción: Doblevuit, inicio la excursión desde la antigua cantera de Son Sanutges, que se puede acceder desde Esporlas por el camí des Correu (a pie), desde Banyalbufar en coche o a pie, camino asfaltado pero muy estrecho, o bien desde el Km 80, de la M10, pasado unos metros, por un desvió a la izquierda que da acceso a una pista de tierra (en muy buen estado) y que nos dejara en la referida Cantera, donde hay sitio para aparcar 4 o 5 coches. (esta fue la opción que nosotros elegimos)
Desde la intersección que conforma el “cami del Correu” y la explanada de la Antigua cantera, iniciamos nuestra ruta, dirección ascendente y sur, pasados una 1ª barrera a la derecha, que también se puede acceder, y continuamos subiendo y en 4′ encontramos una 2º barrera a la derecha, que la pasamos, y enseguida otra a la izquierda. Ya tenemos un camino bien definido que en paralelo, al cami del Correu, nos introduce en el encinar que en pocos minutos describe una curva a la derecha, que seguimos, y llegaremos a una bifurcación, después de pasar una pared seca, y tomamos la desviación de la izquierda. Continuamos camino, ascendente, pasamos por un horno de cal y algo más alejado de nuestro camino, a la izquierda, unas pequeñas cuevas formadas en unas grandes rocas.
En pocos minutos, el camino, inicia un suave descenso, y lo abandonamos por el sendero que se inicia a nuestra izquierda, en claro ascenso. En poco minutos llegamos a un amplio portillo sin barrera, que no pasamos, sino que seguimos ascendiendo por la izquierda,junto a la pared seca, hasta llegar a una Sitja. Desde aquí seguimos por la izquierda y después a la derecha, llegaremos a una rosseguera, aquí ascendemos por la izquierda de la misma superando un desnivel alto, (contra más pegados a la pared, nos sera más fácil progresar) y en poco minutos vemos (enfrente nuestra) una amplia “escletxa” (grieta), Ya empezamos el Pas de son Sanutges, fácil de pasar, donde nos llevara a un pequeño colladito (que se cierra por una pared en seco que no cruzamos), aquí continuamos a la derecha, por un sendero definido y algún hito, donde llegaremos a otra pared en seco, que cruzamos por un pequeño derrumbe, al otro lado encontramos (veremos) una fita sobre unas rocas, nos indica que hay una sima (avenç).

Desde la sima, en dirección sur, subimos/llegamos a un amplio rellano, en una zona de encinas, que atravesamos, y cuando iniciamos una suave bajada encontramos una nueva sima y continuamos el descenso.-dirección sureste.- llegando a una completa zona de carboneras, barracas con lacena, sitja y un pozo .Continuamos, en la misma dirección y nos encontraremos con un camino trasversal que seguiremos a la derecha, en dirección ascendente, hasta llegar a una zona rocosa (un claro en el encinar) a nuestra izquierda, que constituye un mirador natural, con vistas espectaculares. (Aquí, nos paramos hacemos una parada para recuperar fuerzas, fotos y disfrutar de las vistas.)
Regresamos al sendero, unos 30 metros, y ascenso y dirección suroeste, llegamos a una loma de roca (un claro en el encinar), aquí, – a la derecha, ascendente y dirección norte.- venos unos hitos (fitas) que nos llevarían a la Mola de Planicia. No los seguimos.-, continuamos recto y pasamos una pared seca, en suave bajada hasta encontrar un camino trasversal que seguimos en dirección a la derecha, pasaremos junto una sitja.- en el centro de la vaguada.- sin perder nivel y en poco tiempo (unos 4′) giramos a la derecha para cambiar de vertiente, y en dirección suroeste, llegamos a la boca de una nueva sima (junto al sendero) continuamos en suave bajada y llegaremos a un aljibe cubierto (de grandes dimensiones) . Ahora en dirección oeste, en suave ascenso, veremos otra pared seca, y llegaremos a un camino de carros, trasversal, en la dirección que llevamos, y lo cogemos a nuestra izquierda. Este camino, entre el encinar, nos lleva a un collado, donde al otro lado, encontramos el camino amplio, donde a la derecha nos lleva a la mola de planicie, y nosotros lo cogeremos hacia la izquierda donde llegaremos a otro collado con un cruce de caminos (bifurcación). Aquí, tomamos el segundo desvió a nuestra izquierda, en dirección sur, que enseguida gira a suroeste, que en pocos metros se convierte en camino de carros, que en suave subida nos ira acercando a la Serra dels Puntals. Continuamos, pasamos junto a otra sima, el camino se va acercando al cortado, por su lado derecho,y ligero ascenso, vemos una roca saliente (con forma de nariz y vista hacia Estallençs) estamos llegando al sendero que iniciara el Pas de sa Rata (a nuestra derecha-descendente), nosotros continuamos la misma dirección del camino que llevamos en dirección a la izquierda, subiendo un poco, para girar después a la derecha y subir al Puntals de Planicia más al sur. (objetivo de hoy y con unas vistas hacia Puigpunyent , el Galatzó, Andratx, etc, espectaculares ).

Aquí, comemos, hacemos fotos y comentamos todo lo recorrido, justo debajo de donde estamos tenemos una canal (a nuestra izquierda si nos colocamos en dirección noroeste), es el Pas de s’Escletxa, por donde descenderemos ( se requiere cierta pericia para lo menos iniciados al senderismo, pero con una cuerda de apoyo y la ayuda de los más veteranos, se desciende bien.- fácil+) en fuerte pendiente y dirección noroeste, una vez terminada l’escletxa y con leve dirección a nuestra derecha, en dirección descendente, llegaremos a un camino (sendero) trasversal que seguimos hacia la derecha (noreste) y bien definido, cuando llevamos varios minutos caminado, encontramos a nuestra derecha otro camino, es el que viene del pas de sa Rata, continuamos de frente por el camino que venimos, que sin abandonarlo, nos llevara en pocos minutos al portillo (pared seca con letrero) que nos indica que estamos en la finca publica de Planicia, continuamos y en unos 20′ llegaremos a otro camino.- amplio.- con un letrero que nos indica la dirección para ir al “aljub dels Cristians” y hacia la derecha otro camino, con una prohibición del paso, Cogeremos este camino ( a pesar de la prohibitivo de paso, no entendemos que prohíbe, o mejor dicho no queremos pensar que podría prohibir), a los 5-10′ nos cruzamos con otro camino, por nuestra derecha, es el que baja desde el Pas de la Mola (doblevuit en otra ocasión volverá por este pas). Nosotros continuamos recto, llevando una pared seca a nuestra izquierda, donde llegaremos a una barrera sin candado que pasaremos (y volveremos a cerrar) y nos da acceso a las cases de Planicia, bajando hacia la izquierda hasta alcanzar la pista principal de acceso a las “cases” Ya en la Finca y en dirección, Noreste, dejamos las cases de Ses Collidores, a nuestra derecha,Un minuto y medio más adelante dejamos la pista principal para seguir por otra secundaria, que arranca hacia la derecha, en sentido ascendente. A los 5’ dejamos el camino bajando un nivel, hacia la izquierda y 4’ más tarde saltamos otra pared para volver al mismo camino que habíamos dejado antes. Al otro lado de la pared seguimos el camino hacia la izquierda. En 8’ el camino describe un zig-zag, a derecha primero e izquierda después, en sentido ascendente y 8’ más tarde en una intersección, seguimos recto, para en un minuto llegar a un amplio cruce, donde giramos a la izquierda, que en ligero descenso, nos llevara a una pista trasversal, que cogeremos a la derecha.-noreste.- y en poco minutos pasamos por las cases de s’Arboçar, y siguiendo la misma pista y dirección en 15′ llegamos a la explanada de la cantera, cami del correu, donde esta mañana habíamos dejado los coches. (1)

(1) Desde els puntals de planicia, por el pas de s’Escletxa, hasta la explanada de la cantera.- cami des Correu.-. El itinerario esta perfectamente detallado en el mapa de Alpina, versión “SUR”.

flickr75youtubewikiloc75

Bec de Ferrutx pels passos d’en Gil i de Candeler

 

 

 

Bec-de-Farrutx-(16)

Data: 7-3-2015

Dificultat;  mitjana

Circular: Sí

Recorregut: 9,11 Km

Temps Total: 6’45 h.

Desnivell: 644 m.

icono empleo manos

 

 

BEC DE FERRUTX 528 m. pels passos d’en Gil i de Candeler

Una ruta exigent al límit entre el senderisme i el muntanyisme.

Breve descripción del entorno de la ruta: Una vez en la colonia de Sant Pere, nuestra ruta asciende por el torrente (torrentera) del Parral que nos llevara hasta la cima del Puig d’en Pelat y su descenso será por el torrente (torrentera) del Castellet. De hecho los pasos de Gil y des Candeler, son, superar en el caso del 1º un salto de agua de unos 10 metros grimpamdolo, de dificultad fácil, pero con algo de cuidado. Y en el caso del 2º desgrimpar, dificultad muy fácil, el nacimiento del torrente en el coll de Faraig y continuar justo debajo de los penyasegats del puig de Ferrutx. Entre el ascenso y descenso habremos realizado un bonito cresterio, con impresionantes vistas, de la bahía de Pollença, Alcudia, ermita de Betlem, y parque de LLevant, por la cresta de Puig dén Pelat y del puig de Ferutx y Bec de Ferrutx (528m9 y que es el verdadero objetivo de la excursión.

Descripción del itinerario. SERRALADA POR LOS PUIG D’EN PELAT 487 m. Y FERRUTX HASTA EL BEC DE FERRUTX 528 m., POR LOS PASOS D’EN GIL Y CANDELER.

Iniciamos la ruta en la carretera de la Colònia de Sant Pere, la Ma-3331, en un cruce junto al hito del km. 4,3. Junto letrero de direcciones,justo ahi, hay un camino asfaltado, por donde empezamos a caminar dirección Sureste. Enseguida encontramos a la izquierda la casa “Sa Clova des Ametlers” y poco después el camino gira a la izquierda. Lo siguiente es una bifurcación con una señal de dirección prohibida, donde giramos a la derecha . El camino vuelve a girar a la izquierda, y llegamos a un cruce de la señal de dirección prohibida, encontramos a la izquierda una casa medio en ruinas y una pequeña explanada a la derecha. AQUI, en esta pequeña explanada inicia un camino de carro, por donde continuamos. Enseguida gira a la izquierda y poco después llega a una casa a medio construir, donde parece acabar .

Pasamos delante de la casa en la misma dirección, para seguir un senderillo que se inicia junto a unos sacos de cemento mojados y endurecidos. Seguimos por este senderillo que discurre paralelo al Torrent de Sa Coma des Sarró, (torrent des Parral) a nuestra derecha, y muy perdido y sucio de vegetación. Vamos subiendo sin gran desnivel, hasta que los hitos nos derivan hacia la derecha, donde llegamos atravesar el torrente junto a unas grandes rocas. Desde aquí ya podemos ver en la parte alta del torrente, el estrecho donde se encuentra el Pas d’en Gil, con s’Esquena d’en Gil a la izquierda y el Puig d’en Xoroi a la derecha.

Una vez al otro lado del torrente , vamos subiendo hacia la izquierda, paralelos a éste, buscando el mejor paso y ayudados por hitos y alguna pequeña flecha roja, hasta pasar junto a una pequeña balma, a nuestra derecha . Desde aquí podemos intuir la situación del paso, frente a nosotros. La referencia de aproximación, es bien junto a la pared rocosa, así que continuamos pegados a la pared y llegamos al talveg del torrente y a la base salto del torrente de unos doce metros. Aquí hay un paso estrecho con bastantes agarres a la derecha que nos ayudarán a superarlo y a alcanzar el cauce del torrente.
Una vez superado el salto, sin mayores dificultades que un poco de prudencia, seguimos por el talveg del torrente, nos salimos unos metros a la derecha, para volver a cruzar el torrente, y ya en dirección Suroeste ascender la pendiente ( de suaves carritx, que nos llevara a la cresta por la cual llegaremos la Puig d’en Pelat. ( el ascenso es fácil y en poco minutos estaremos arriba, donde ya tenemos unas manigficas vistas del puig d’en Xoroi, bahia de Alcudia, Pollença, colina de Sant Pere, ermita de Betlem etc.)

Continuamos, aqui nosotros, recuperamos algo de fuerzas “berenar”, y por su cresta, dirección sur, hasta el Puig d’en Pelat. Desde aquí bajamos dirección Suroeste, en busca del claro camino, que nos llevará hasta el Coll d’en Faraig . Atravesamos el collado en la misma dirección y seguimos los hitos hasta llegar, en primer lugar al vértice geodésico que marca la cima del Puig de Ferrutx , y después al Bec de Ferrutx (14’), principal objetivo de la ruta de hoy.

Después de disfrutar largamente de las excepcionales vistas que nos regalar esta singular atalaya, regresamos por el mismo camino hacia el Coll d’en Faraig. Aquí, en su punto más bajo, del coll, buscamos un gran hito a la izquierda, que nos marca la bajada hacia el Pas Candeler. Vamos descendiendo, prácticamente por el centro de la vaguada, hasta que se estrecha junto a unas rocas a la izquierda. Aquí empieza el pas des Candeler y prácticamente el inicio del torrente del Parral, (que en todo el descenso lo dejaremos a nuestra derecha y tendremos siempre como referencia la presa, ya junto a las 1º casas habitables).

Las rocas, en dirección de nuestra izquierda, las rodeamos por su parte baja, hacia la izquierda, para llegar al Pas d’en Candeler, una grieta en descenso sobre un roquedal, pegada a las paredes rocosas de la izquierda. Encontraremos una flecha roja que nos confirmará que estamos en el paso, justo de bajo de los penyasegats del puig de Ferrutx. ( y que minutos antes hemos cresteado),

Después del paso, seguimos el senderillo que discurre –al principio- pegado a las grandes paredes de la izquierda, y que, sin apenas perder altura, va separándose poco a poco de éstas por unas laderas de carrizos. Encontramos algún hito que va hacia la derecha, para descender hacia el torrente, pero no lo seguimos, ya que allí la espesa vegetación haría más difícil el avance.

Continuamos en la misma dirección, Oeste, perdiendo muy poca altura hasta llegar a un pinar. Aquí giramos a la derecha, Norte, y buscamos un sendero que nos llevara por dentro del pinar, buscando el mejor paso. Es una zona donde tendremos difícil el progresar, hasta llegar a un grupo de encinas, donde cerca encontramos una pared de piedra en seco con un portillo sin barrera. Es el portillo de acceso al pinar de Ses Minyones, que atravesamos por un claro sendero, hasta llegar a un corral para animales , a la derecha. Continuamos en diagonal izquierda para adentrarnos en un torrentillo, a la izquierda de una rejilla metálica, y que baja paralelo y a la izquierda de una pared de piedra en seco. ( NO, cruzar la valla o portell de madera os llevara dentro de la propiedad, sin posibilidades de salir, a nosotros muy amablemente nos dejaron pasar, pero no tienen porqué).

Este torrentillo nos deja en un camino cerca de una barrera de madera, a la derecha. Por esta barrera salimos a una pista hormigonada, junto a una higuera. Seguimos la pista hacia la izquierda, en bajada hasta otra pista transversal, donde a la izquierda hay unos corrales y a la derecha algo más alejadas, unas casas. Seguimos recto, por un senderillo hasta una pared de piedra en seco con dos hilos de alambre. Saltamos la pared junto a una vieja máquina agrícola, adentrándonos en un campo de cultivo con almendros. Vamos a la derecha hasta llegar a la rejilla que cierra el campo de cultivo, donde al otro lado tenemos la pista que nos dejará en la carretera Ma-3331. Para acceder a la pista, seguimos la rejilla hacia la izquierda hasta encontrar un pequeño portillo. Cerca hay una piedra, donde es más fácil superar la rejilla. En la pista vamos a la izquierda para llegar a la carretera (6’) cerca del Km. 3,150.

Ahora sólo queda ir hacia la derecha, teniendo mucha precaución con el intenso tráfico y el estrecho arcén, para llegar hasta el cruce donde iniciamos esta bonita excursión.

flickr75wikiloc75youtube

Puig de na Ferrana i de sa Fita del Ram, pels passos d’en Gotleu i des Cego

 

 

Pas-den Gotleu o Ullastre

Data: 14-2-2015

Dificultat; Mitjana

Distància recorreguda:

Durada:: 4,30 h.

 

 

 

icono empleo manos

 

 

 

 

Puig de na Ferrana  837 m. i de sa Fita del Ram, pels passos d’en Gotleu ó  Ullastre i el pas des Cego.

Primer la laberíntica urbanització d’És Verger, amb innombrables carrers amb alguns que semblen no anar a cap lloc, com el que hem d’arribar.

Després amb la quantitat de noms que es coneix el pas de s’Ullastre ( pas de s’Ullastre, pas d’en Gotleu, pas des Ferros, pas Delta, pas des Caçador…)I finalment que el Puig de sa Fita des Ram no és el que sembla ser sinó que és un altre el Puig de na Ferrana…uff,

Per damunt dels 800 metres, a cavall entre Esporles i Puigpunyent, s’aixeca una gran mola coberta d’un espès alzinar. Na Ferrana li deien abans, seguint l’antiga costum de feminitzar els noms de les muntanyes, de les puntes o de les fonts a partir del llinatge de la família propietària. Aquí foren els senyors de Son Ferrà els qui donaren nom a la mola, així com els Burguès de Bendinat deixaren la seva imprompta en la serra de na Burguesa.

Ara na Ferrana ha deicagut, reculant davant la puixança i popularitat d’un altre dels noms de la muntanya: sa Fita del Ram.

Na Ferrana és el cim de la mola de Son Ferrà. Més coneguda com la Fita del Ram (837m)

La fita que dóna nom a la muntanya existeix, però no es troba al coll entre els cims com apareix al cadastre si no al penyal que constitueix el cim de tramuntana, des d’on es domina un ample horitzó. Al costat de la confluència de les parets seques (ses Tres Parets) es pot observar picada a la pedra un fita de forma rectangular, de dos pams de llargària per un pam i mig d’amplària. Al centre de la fita hi ha un forat de cinc centímetres de diàmetre i un pam de fondària. Podria aquest forat haver estat emprat per aguantar un pal, una bandera o un ram ?

Sense donar el tema per tancat ja que encara no sabem quin és el significat del nostre ram podem extreure d’aquest cas les següents conclusions:

-Quan l’etimologia d’un topònim és dubtosa visitar el lloc referenciat pel nom esdevé una condició irrenunciable.

-El cadastre és una xapussa de la qual no ens podem fiar.

-El cim que popularment anomenam sa Fita del Ram, el més alt i on s’hi localitza un vèrtex geodèsic, no és sa Fita del Ram.

-L’autèntica Fita del Ram, el lloc on segons les llegendes esporlerines es reunien els senyors de les finques estant cadascún dintre de la seva com en el cas del Galatzó, és el cim secundari, de menor altura i situat al nord de l’anterior.

Text de Toponimia de Mallorca

Després d’aqueta introducció comencem;

Arribem a Esporles des de Palma i al carrer principal hem de girar pel carrer Costa de son Trias, amb direcció a la Urb- d’És Verger i a l’Hotel de la Posada del Marquès (senyalitzat) pel que circularem mes o menys uns 4 Km. Sempre amb direcció a la Posada del Marquès. Passarem per l’àrea recreativa de son Trias. Passem per denvant de les finca de  Són Ferrà, ( d’aquí el nom de na Ferrana) i són Poquet. Proseguim i passem l’encreuament ( dreta) que porta a la sa Casa Nova i al Redos, amb un pi enmig de la carretera, que ens indica que entrem a l’urb.- d’És Verger, passem vàries cases/xalets i arribem a una “rotonda” enjardinada que ens assenyala a l’esquerra la Posada del Marquès però nosaltres hem de seguir per la carretera (dreta), fins a arribar al primer encreuament amb el carrer Ulzinar on “ojo” hem d’agafar a la dreta en ascens fins a arribar a un nou encreuament amb el carrer dels Pins on hem de girar novament a la dreta, arribarem a un nou encreuament que tornem a agafar a la dreta on als pocs metres trobem una esplanada on podem deixar els cotxes i seguir caminant pel camí que té una senyál de tràfic que ens indica carrer sense sortida o bé seguir amb els cotxes pel carrer sense sortida, passarem per davant de l’última casa ( dreta) fins al final del camí/carrer on hem de deixar els cotxes, hi ha lloc només per a tres o quatre cotxes.

Aqui neix l’excursió d’avui just sota el penyal de ses Terretes de 764 m., encara que el que portem fet fins ara es prodria dir que ja és una excursió. Agafem el caminoi que ens porta per dins d’un alcinar, fins a arribar a una sitja. En aquest punt arribarem del retorn de l’excursió,

Però ara nosaltres No hem de seguir de front perquè aniriem al pas des Cego ( que farem de retorn), Deixam a la nostra esquerra el pas pel des Cego, un camí que duia des Verger a la casa de neu de sa Fita del Ram, també conegut acom a cami des Verger. Nosaltres girem a la dreta caminant per sota dels penyals sense perdre massa altura fins a trobar de front l’inici del pas de s’Ullastre o pas d’en Gotleu o pas des Ferros o pas Delta fins i tot qualcú el denomina pas del Caçador, ho distingirem per un cable elèctric que té a manera de passamans. Aquí avui els senderistes es posen en tensió encara que el pas és llarg no té cap punt tècnic, però és un pas llarg que alterna cable amb escala metàl·lica a lo “ferrata” pel que les precaucions pels no experts no han d’anar amb molter cura.

Superem l’inici del pas amb aquest cable elèctric, li segueix un tram curt però vertical que superem amb una escala metàl·lica, li segueix una segona escala i passem pel punt més “delicat” de la “ferrata” amb l’ajuda d’un cable d’acer a manera de passamans i un pedal clavat en la roca, Donant així per finalitzat el pas de s’Ullastre o pas d’en Gotleu o pas des Ferros o pas Delta. Aquest pas s’ha suggerit com element per a formar part del Catàleg Municipal del Patrimoni Històric d’Esporles.

Mentre fem el pas un parell de cartells plastificats ens relatan de  l’origen d’aquest pas; en Vicenç Gotleu ens fa saber que: << que aquest pas era conegut a Esporles entre els caçadors com a pas d’en Gotleu. Aixó es deu a que n’Arnau Matas de mal nom “Arnau Gotleu” va ser el que va fer i col.locar els trams d’escala, peu de suport ( pedal) i el cablejat d’acer a finals dels anys 70. El motiu no fou altra que facilitar l’accés als coll de caça de tords....>>. Lo que ens pareix bé.

Proseguim en lleuger ascens per un terreny més planer fins arribar a una pared de partió que atrevesarem per anar a un explendit mirador sobre la vall d’Esporles amb un curios tall o avenc.

Tornem sobre les nostres pases fins situarnos quasi al costat de la pared de partió deixant-la a la nostra esquerra i seguin l’ascens per al final cruzar-la ( la deixam a la nostra dreta) i seguin ascendint, vorem fites i creus vermelles. A les nostra dreta veurem uns penyals als que
decidem pujar per un petita canal, ja en el cim fitat, poden disfrutar d’unes maravelloses vistes. prseguin per la carena uns pots metres per devallar (esquerra) en el primer punt mes accesible.

Ara ja per dins de l’alzinar anem sense perdre de vista la nostra paret de la dreta fins que sa junta mab altres dues paret més, en aquest punt en trobem en el lloc anomanat SA FITA DEL RAM ( les tres parets).

Atravesem la segona paret per endinsarnos per un alzinar  i anar a cercar el cim mes alt Na Ferrana de 837 m. ( erroneament conegut com a Fita del Ram, en feim unes fotos i tornem a davallar per una petita xemeneia apfrofitem per anar a  la cova dels Ermessets, amb  la seva  llegenda prou coneguda que parla d’aquell tressor amagat pels moros i que encara no s’ha trobat.

Una vegada asolids els objetius, iniciem la tornada per la pared amb direcció SE, seguin, avegades, ses fites i no confondre amb el camí que duu a Maristela, passarem per la casa de neu , després  em d’arribar  a  un comellar o torrentera que seguirem pel seu curs fins el final que acaba amb un salt, en aquest punt sortirem de la torrentera per la dreta i aixi como podem anirem perdent altura per arribar a una cornisa plana, on s’inicia el pas des Cego, es tracta d’una cornisa en diagonal que salva el desnivell del salt que em vist abans.Una vegada superat aquest pas des Cego seguirem devallant, atavesarem unes sitjes i una casa de carboner i en pocs minuts arribar em al punt on ens em desviat al comencement, i tonar pel mateix caminoi fins arribar a on tenim els cotxes.

Donant per acabada s’excursió d’avui.

flickr75

Volta a Tossals per sa canaleta de Solleric

 

 

Volta-per-Tossals---Gran-Ne

Data: 07-2-2015

Dificultat; Mitjana

Distància recorreguda:

Durada:: 6,30 h.

 

icono raquetas nieve

 

 

 

 

Volta a Tossals per sa canaleta de Solleric

Iniciem la ruta d’avui des de Lloseta pel camí que porta a les cases de Son *Ordinas, passant per la embotelladora de sa Font Sorda. El cotxe ho deixem molt abans d’arribar a Son Ordinas, concretament en la corba de Son Cocó.

Comencem a caminar i de seguida ja es va fent olor a ambient hivernal d’alta muntanya, amb els seus cims completament nevads.En 15′ arribem al Clot d’Almadrà al costat de les cases de Son Ordines. Travessem la barrera seguint les indicacions al refugi de Tossals, travessem un pont, i passem a l’altra riba del torrent.

Seguim avançant pel camí formigonad amb forta pujada fins a arribar a la barrera de la la finca. Als pocs minuts 3/4′ hem de deixar a la dreta la pista que puja al refugi, i anar a l’esquerra creuant un pont ( el torrent d’Almadrà) de fusta i passada una barrera prenem de seguida a la dreta en ascens, deixant a l’esquerra/enfront, el GR que ens portaria a Alaró per Solleric. Als 05’/06’ de pujar per aquest camí, en un encreuament hem de seguir de front Oest, i NO a l’esquerra. Hem d’arribar a unes restes abandonades de canonada, on està al primer dels túnels construïts per passar la canal d’EMAYA.

Arribats a aquest punt, tenim dues opcions. Si tenim vertigen, millor continuar pels túnels fins a retrobar-ens amb la canaleta. Si no tenim per -però vius!-, farem passes per la canaleta en un dels seus trams més espectaculars. El primer tram va penjat a una altura considerable sobre el torrent d’Almadrà, des d’on és veu la canaleta que abastia d’aigua a les cases d’Almadrà i Són Ordines, però noltros no travessem per dins del túnel, sinó que voltegem per la dreta seguint l’espectacular Canaleta de Solleric. La canaleta de Solleric és una síquia meravellosa que connecta la font del Pi, en el torrent d’Almadrà, amb les cases d’aquesta possessió del municipi d’Alaró. L’obra actual data del segle XVIII i està feta damunt l’antiga síquia islàmica que conduïa l’aigua de la font del Pi, una dels més cabaloses de Solleric, *cap a l’antiga alqueria islàmica de Xular. Des de la qual podrem delectar-nos amb les meravelloses vistes sobre el Torrent d’Almadrà. En 07’ arribem a la boca del segon túnel, que tampoc travessem, si no que seguim a la dreta la canaleta. Als 04’ aconseguim l’inici del tercer túnel, que igualment evitem continuant per la canaleta. En 03’, a la nostra esquerra, tindrem la sortida d’aquest túnel. Si seguíssim la canaleta, en pocs minuts arribaríem a la Font des Pi, en el jaç del torrent. Però nosaltres avui, vam seguir pujant dur paral·lels a la canal d’EMAYA. En 06’ travessem un fals coll. I, en altres 12’, al costat d’una abandonada formigonera, aconseguim la boca del quart túnel. I aquesta vegada sí, ho hem de travessar per dins. Sortim del mateix, aqui l’espectacle hivernal és extraordinari, gens que envejar als paratges nòrdics. Donat la quantitat de neu i com l’aigua que hi ha sobre les roques està congelada decidim posar-nos els crampons, per fi els estrenem. Seguim pujant, sempre paral·lels a la canal d’aigua, però amb la seguretat i fermesa que ens donen els crampons.

Si ens fixem a la nostra dreta, a l’altre costat del torrent, veurem el Pas Llis. Als 04’ aconseguirem el cinquè túnel, que també hem de travessar. Ho superem i seguim ascendint fort. En altres 15’ aconseguim un ampli serral, en el qual hi ha trams de canonada totalment coberts per la neu amb un grux de més de 50 cm. Seguim paral·lels a la canal descendint al llit del Torrent d’Almadrà (10’) i ascendint pel seu altre vessant la qual ascendim no per el sender sinó per via directa aprofitant que portem els crampons fins a arribar un sisè túnel i aconseguim un coll (Pas des Forat). Si lo passat era un espectacle immens, lo que es divisa des del coll és brutal donat la gran quantitat de neu. Ens dirigim a l’embassament  que está en part congelat, on aprofitem per decidir on anar i menjar alguna cosa.Després de comentar intentem pujar a sa Rateta pel pas des Pi. Per a això ens dirigim al refugi de Cúber i només passar la presa ens sortim del camí direcció al pas, no hem caminat mes de 60/70 m. la neu ens arriba per la cintura, tenint en compte que no s’ha obert camí, la progressió és realment dificil i molt molt lenta. Per això decidim molt al nostre pesar, donar mitja volta i no ascendir a sa Rateta i anar cap a la Font des Noguer.

La carretera està tallada però transitable en una sola direcció ( no han volgut llevar la neu perquè la gent no pugui circular). Agafem la ruta GR-221 que transita al costat de la canonada d’Emaya, fins a arribar al Coll dels Coloms, aquest trajecte es fa realment pesat per la dificultat d’haver de caminar amb neu que en ocasions ens arriba fins al genoll. Travessem el pontet de ciment per endinsar-nos en el alzinar, aqui el paisatge és idíl·lic que parfece tret d’una pel·lícula, tot completament nevat, les alzines i pins coberts de neu amb algunes branques arriben fins al sòl pel pes i el camí gairebé inexistent convertit en un rierol.

És fàcil confondre’s i perdre l’orientació, per la qual cosa hem d’estar constantment atents. Prosseguim direcció al refugi de Tossals enmig d’un espectacle de la naturalesa, gens habitual.

Una vegada en l’emblemàtic refugi de Tossals Verds segueix tancat, després de 12 mesos de reformes i una inversió de 121.400 euros.S’estima que l’alberg situat al costat de l’antic camí d’Alaró a Almallutx reobri les seves portes a principis de 2015 ( es veu que no hi ha intenció d’obrir-lo.

Les obres de reforma han suposat l’ampliació del menjador i la modernització de la cuina, així com la creació de noves habitacions, la qual cosa ha suposat un increment en el nombre de places disponibles, passant de 30 llits a 42. Els treballs també han implicat la reubicació i optimització d’espais en la planta baixa i l’obertura de tres noves habitacions en la planta trepitjo. Destacable també ha estat la construcció d’una habitació adaptada per a persones amb mobilitat reduïda. ens asseiem en la porxada per menjar i descansar uns minuts. En acabar descendim per la carretera asfaltada fins a arribar al lloc on hem aparcat el cotxe al matí.

Una gran ruta hivernal/polar.

flickr75wikilocyoutube

GR 221 Variant; Orient – Refugi Tossals Verds 525 m.

 

mapa

 

Data: 20-1-2015

Distància: 17 Km.

Circular: Sí

Desnivell positiu: 513 m.

 

 

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

 

 

GR 221 Variant; Orient – Refugi Tossals Verds 525 m.

Noltros començam l’excursió a la carretera d’Alaró  a Orient Km 18, i on podem aparcar els cotxes, que és on prendrem l’antic camí públic que comunicava Alaró amb Lluc, documentat des de 1638 ; per cert que aquesta via de comunicació havia estat tancada per els propietaris de Solleric però gràcies a que l’Ajuntament d’Alaró ha fet la seva feina, que no és altra que defensar un bé públic, aquest ha estat recuperat i restaurat, passant a formar part del GR- 221. Ja podrien altres ajuntaments prendre exemple i defensar el patrimoni públic i no els interessos d’uns particulars barruts. Seguim l’itinerari i arribam a un tram empedrat on se pot apreciar la bona feina dels margers del Consell que n’han restaurat part.

Està perfectament retolat amb les indicacions: Solleric i  Tossals  Verds. Al poc, passarem una barrera que i mig quilòmetre després, una altra més que tancarem. Just després creuarem el Torrent de Solleric, lloc d’anteriors aventures, on podrem admirar un dels molts elements etnològics que perduren en la Serra de Tramuntana. Es tracta de l’empedrat del llit del torrent, amb les pedres col·locades a la nostra esquerra, anomanades passadores, que facilitaran el pas si el torrent va crescut.

El camí prossegueix, en lleugera costa amunt, deixant a la dreta una desviació que no haurem de prendre. Arribarem així a la finca de Solleric després de creuar una barrera que per descomptat deixarem tancada. Amb la casa a la nostra dreta creuarem una barrera més i prosseguirem per camí asfaltat sense fer cas d’una desviació, també asfaltada, que apareix a la nostra esquerra. Està perfectament senyalitzat tot el tram.

Entre oliveres arribarem al coll de Corona i a la Placeta d’en Sion, una petita construcció, amb una preciosa cisterna, que serveix de refugi de caçadors i que deixarem a l’esquerra. El camí prossegueix, ara en descens encara que no hem de anar per l’asfalt sinó per una sendera senyalitzada que observarem a la nostra dreta i que ens permetrà atallar entre les oliveres parteix del camí. En general la ruta prossegueix, molt evident, vall a baix deixant a l’esquerra una desviació (veurem en ella una casa en ruïnes denominada sa Casa Nova) que no haurem de prendre. El descens, molt agradable, conclou en una barrera de fusta al costat del Torrent d’Almadrà. Creuem la barrera i el torrent (aquesta vegada per un pont) per arribar al camí asfaltat que des del Clot d’Almadrà puja fins al refugi. Ho prendrem a l’esquerra atallant segons les senderes habilitades mitjançant balises de fusta fins arribar al refugi de Tossals, tancat al públic, encara que les obres sembla estàn acabades.

Per dinar feim ús de la porxada amb companyia d’uns agradables ases, però com el temps no pinte bé, en donam presa per retornar el camí, però es inutil, l’aigüa ens agafa de plé. En arribar al cotxe no hi ha temps per xandis, aviat a casa a canviar-nos de roba.

flickr75wikiloc75

Pas de s’Escaleta

 

 

Pas de s Escaleta

Data: 19-1-2015

 

Dificultat; fàcil

Distància recorreguda: 4,4 Km.
Durada:: 3’30 h.

 

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

 

 

D’Orient a Alaró pel pas de s’Escaleta

Estem instal·lats en una casa d’Orient aprofitant el pont de Sant Sebastiá, així que la ruta d’avui forma part de les activitats que estem realitzant aquests dies.

La ruta inicial via de ser Orient-pas de s’Escaleta-Alaró, però el mal temps i les pluges ens han obligat a fer importants canvis per lo que finalment em agut de pujar al Castell d’Alaró. Però vos decriure una altre ruta del mateix lloc, partint des d’Alaró pel camí de Ses Artigues a Orient

L’excursió s’inicia a Alaró, al barri dels Damunt i pel carrer de Son Duran, segueix el curs del torrent de S’Estret, contínua pel pas de S’*Escaleta cap al serral de la Talaia de Cals Reis i Puig de Ca Llenderina, acabant en Orient.

En aquest recorregut,el viatger podrà visitar part de l’antic sistema hidràulic d’època andalusina que proveïa al poble d’Alaró.

Iniciant la marxa al barri dels Damunt, el punt de partida pot ser la popular plaça de Cabrit i Bassa, presidida per un element que proporciona pistes del sistema de conducció de les aigües que travessa tot el poble: una cisterna amb bomba manual de ferro que ja no està en ús. Camí a dalt, finalitzada ja el carrer de Son Duran, amb el torrent a mà dreta, i deixant enrere les cases de Ca Corona, passem enfront de les cases de Sa Font des Jardí, acostar al llit. Est és el primer del sistema de deu molins fariners moguts per aigua ques’incorporen al sistema de la Font de la Vila, i que rebien el nom del seu propietari: Sa Font, Ca na Fara, Són Borràs, Són Bieló, Són Vidal, Són Tugores, Són Berní, Són Ibert, És Molinás i Bànyols. Al segleXVII també es coneixia a aquesta font, com la font dels Molins.

La construcció que protegeix el molí de Sa Font és de planta rectangular i feia les vegades de torre de defensa a més de molí de gra. Continuant camí, poc més amunt apareix un gran dipòsit descobert que sorprèn per la seva grandària, es tracta d’una construcció moderna amb una capacitat de 5.500 m3 (2008). Edificat per la Comunitat de regants de la Font de Ses Artigues, es nodreix de la mateixa deu. Prop del dipòsit esmentat, es troba la finca de Ses Artigues, de la qual pren el nom. Les aigües de la font es conduïen a través d’una sèquia descoberta -actualment  canalitzada fins Alaró, aquestes recorrien tot el centre urbà fins a finalitzar el seu traçat en la hisenda de Son Fortesa.

Prosseguint el camí, i deixant a mà esquerra les cases de Ses Artigues, s’observa que ha perdut gairebé íntegrament l’empedrat i s’ha reconvertit en una pista de formigó. La via va ascendint per una zona bancalada, sense allunyar-se a cap moment el llit.

Els bancals d’aquesta zona es deu a la parcel·lació de terres comunals entre el 1673 i 1674 per un incendi que va devastar la *Comuna de s’*Estret. Els bancals són rudimentaris. La ruta segueix, sense pèrdua, vall a dalt, aconseguint s’Estret, una angostura natural de la vall, que dóna nom al torrent que acompanya al viatger durant part de l’excursió.

Travessat s’Estret, haurà de fer front a unes corbes tancades i una micaq empinades. No s’ha d’abandonar el camí, fins a passar la finca de Ca na Magdalena. Deixant la barrera a mà esquerra, des de la qual arrenca el camí privat cap a les cases, seguint el camí original i a poc més de 100 m, s’obre una senda a l’esquerra. Les fites, alguna que una altra marca vermella i fins i tot el nom d’Orient marcat sobre el formigó, proporcionen pistes del camí a seguir. S’abandona doncs el camí transitat fins al moment i el caminant s’endinsa per la sendera  de s’Escaleta, l’antiga via de comunicació a peu entre Orient i Alaró.

Seguint el rastre de les marques , s’aconsegueix el Pas de s’Escaleta, un pas construït en un punt de certa dificultat per al trànsit dels veïns, per la qual cosa es va aixecar una paret de pedra, a la qual es van afegir esglaons de pujada a forma d’escala.

Superada aquesta gola, al poc s’entra de ple a una planicie envaïda per un humit alzinar, que ha estat explotad rigurosamente durant segles pels carboners de la zona. D’això són evidència, la gran quantitat de barraques –construccions senzilles on s’acollien els carboners- i les restes de les carboneres o rotllos de sitja escampats per la zona.

Com més s’avança, més pla és el camí, fins que s’aconsegueix a Sa Plana, un serral molt obert cap a la Vall d’Orient. Aquesta esplanada és un punt de trobada de nombrosos camins que porten fins al poble d’Orient o de tornada a Alaró. Al final del serral, s’obre davant el senderista  la vista de la vall d’Orient, un llogaret de poc més de 40 veïns d’un innegable encant que atreu a gran quantitat de visitants tot l’any. Se segueix el passatge i s’enllaça amb una calçada del suficient ample per a l’entrada i sortida de carros, segurament per facilitar l’extracció del carbó. Es continua la baixada que s’endinsa en Orient, ja en el municipi de Bunyola. El camí, a trossos empedrat, pansa per una *surgencia denominada la Fonteta i connecta amb la carretera de *Orient, en el punt kilométric 11,2. Per tornar a Alaró, es pot retrocedir pel camí descrit, tornant per la mateixa via.

flickr75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina