Pas des Racó i Camí dels Cingles de son Rullán

Circular: si.
Distància total: 13,5 km
Temps total: 6,45 h
Altura màxima: 769 m
Desnivell acumulat: 1.582 m

 

 

 Torre de sa Mola de TuentPas des Racó i camí dels Cingles de son Rullán

 

Avui una climatologia adversa ens ha fet canviar a l’últim moment d’itinerari, al principi estava previst el pas d’en Biel i rapelar el Cingle de ses Pomeres, per la qual cosa hem optat per un clàssic, el pas des Racó i el camí del Cingles de Son Rullán, encara així, pujar el material necessari per a això a requerit un bon esforç que afegit al desnivell acumulat i la distància recorreguda no ens ha sabut a poc.

Iniciem la ruta d’avui a Deià concretament per les escales empedradas que es troben al costat del rentadors públics i que ascendeixen pararelo al torrent des Racó. De seguida arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra fins a la corba on es troba l’Hostal Miramar. De seguida a la dreta s’inicia un camí de terra, amb una sèquia a l’esquerra. Arribarem a una barrera metalica al costat d’un pont, està oberta i la passem. Seguim avançant en lleugera pujada. Passarem per un portell sense barrera, on travessem el torrent des Racó. Seguim avançant pel camí entre bancals. Passarem al costat d’una casa/barraca esbucada. A poc a poc el camí es va perdent i transformant en un tirany, arribant a passar per sota d’una penya ( dreta), vam seguir avançant en pujada alguna cosa mes fort per dins d’un encinar. En arribar a la part superior o coll veurem a la dreta i damunt del penyal una preciosa casa amb bancs i taules de pedra en el seu exterior. Un magnífic lloc per reposar forces mentres admirem la gran bellesa de l’entorn amb el poble de Deià en el fons.

Retrocedim uns metres per situar-nos en el tirany, vam seguir avançant en lleugera baixada i junt a un tancament de reixeta, que ens portarà a una gran rosseguera, que no creuarem, sinó que ascendirem pel seu lateral esquerre.

Passarem just per sota del gran Penyal des Racó deixant-ho a la Nostra esquerra, seguim avançant entre grans carritxeres fins a situar-nos gairebé sota el gran murallón, amb el Penyal des Racó i el seu canal des Racó a les nostres esquenes, lloc de pujada cap al pas des Falcó però avui no toca. Anem guanyant altura alhora que el terreny es torna més vertical i aeri.

Hem d’anar amb compte perquè passarem per un “ racó” que no hem de prendre, prosseguirem avançat ara una mica menys vertical fins a arribar a una altra “entrada” que sí hem de prendre perquè en la seva part final es troba la cornisa que dóna nom al Pas des Racó.

Avui en dia aquest pas està equipat amb una cable d’acer amb funda de plàstic a manera de passamans.
Des d’aquí les vistes sobre el Penyal des Racó i el seu canal són espectaculars.

Superat el pas, que no comporta cap dificultat tècnica, vam seguir avançant i pujant amb tendència a la dreta.

Ara la idea és arribar a l’altre vessant del torrent des Salt pel lloc conegut pel Cocó d’en Llorito. Seguim en forta pujada per situar-nos en la planicie entre 650/700 m avancem per terreny complicat per arribar a la carena que acaba amb el Pas Vell de Son Ripoll, que evidentment no prenem aquesta direcció, sinó tota la contrària dirección S al GR-221. Pel camí ens trobem amb una parella d’alemanys extraviats, no m’estranya perquè la boira no deixa veure a mes de 10 m, que es dirijen a Deià, al que els suggerim ens segueixin ja que anem al mateix lloc.
Ara del que es tracta és d’anar avançat fins a arribar a la bifurcació on s’inicia la davallada pel cami dels Cingles de Son Rullán.

A mesura que anem descendint per ell, el temps va millorant i la boira dissipant-se.

Ens entristeix veure que un fill de puta ha pintat punts i fletxes de color taronja de mig metre per roques, enzinas, i fins i tot en oliveres centenàries, tota una aberració. Aquest seria un bon motiu per dedicar-li unes paraules en un parell de pàgines, però no ho faré, per a això estan els Agents de Medi ambient i del Seprona per perseguir-ho, jo solament puc cagar-me en la seva puta estampa.

Tornem a lo nostro, aquest camí ja no ho deixarem en tot moment fins que ens porti a l’Hotel és Molí i d’aquí a l’aparcament.

Acabant amb un expléndida xocolata i unes coques de patata a Valldemossa. Salut.

 

veure fotoswikiloc75

Torrent Gorg dels Diners

Circular: no.
Distància total: 6000 m.
Temps aproximació: 40‘
Temps total: 10’20 h. (inclòs baixar els cotxes fins a cala Tuent i tornar a pujar)
Temps de descens, fins a cala Tuent: 9,50 h. ( inclòs aturades i muntatge tirolina)
Altura màxima: 803m.
Desnivell acumulat: 1000 m.
Distància del tram esportiu: 1230m.
Distància total torrent: 4200m.
Desnivell del tram esportiu: 450m.
Desnivell total torrent: 750m.
Salts: 26; Rápel màxim de 37 m 25+12 (Niu des Voltor).
Equipament: Molt bo, majoria de químics, excepte passamans del gorg des Bany.
Aigua: Sec tot l’any, solament corre aigua després de grans pluges, té un gorg amb aigua permanent, evitable amb la tirolina o per passamans i grapes

Fecha: 9/09/2017

 

 Torrent Gorg dels Diners

 

Iniciem l’activitat d’avui baixant els cotxes fins a Cala Tuent, necessaris per després pujar. Tornem fins a la plataforma del funicular del puig Major, (a l’altura del quilòmetre 2,2 de la Ma. 2141), que ens marca el punt de partida de l’activitat d’avui i a poc més d’un quilòmetre de la casa de Cals Reis i poc abans del Coll dels Reis, ens recorda el que va ser anunciat en 1934 com “l’obra mestra de l’enginyeria mallorquina”, el projecte de construcció d’un mitjà de comunicació per cable que havia d’enllaçar aquest lloc de la possessió de Cals Reis amb el sostre de Mallorca.

L’objectiu era potenciar “una nova manera de fer turisme”, ( una altre destrucció més del medi) encara que el pla, ideat per l’enginyer i promotor cultural Antonio Parietti Coll (1899-1979), va ser interromput per la Guerra Civil i definitivament abandonat quan el tractat d’Espanya amb Estats Units va determinar que s’aixequés una gran instal·lació militar en el cim del Puig Major. Al costat de la plataforma del funicular, en adreça nord-oest, neix un camí de ferradura que salva el pendent més pronunciat de l’excursió. La sendera serpentea pel vessant de la serra de na Rius, contrafort nordoriental del massís del Puig Major, i transcorre per una zona dominada per matojos de càrritx i ullastres. Després de l’esforç de la pujada fins al coll des Vent ( 803m) l’ascensió se suavitza i conclou en un lloc conegut com el porxo Esbucat, una humil barraca en ruïnes que té, en un dels seus costats, un portell que haurem de creuar. Aquesta construcció va deure servir de refugi als pastors, carboners i altres treballadors de la muntanya que en temps passats poblaven la zona. Des d’aquest lloc les vistes són espectaculars i es pot contemplar el massís del puig de Massanella, al sud-est; la paret rocosa de la serra de na Rius, al sud-oest; la torre de Ca Palou, al nord-oest; i la de Ca Pau de la Calobra, més a baix d’aquesta.

Si reprenem la marxa entrarem en un dels paratges més abruptes i solitaris de la illa, el de la vessant nord del Puig Major. Ho farem pel Camí dels Cingles, nom que fa referència als penya-segats (cingles) que imperen en aquests aspres terrenys. Deixem enrere el porxo Esbucat i aviat veiem, a la dreta, fora de la nostra ruta, el conjunt de les Mamelles, en al·lusió a la seva morfologia, que no és una altra cosa que la escarpada penya del Castellot i el seu puig veí, gairebé bessó. El camí de ferradura avança en lleuger descens i en uns deu minuts des del porxo Esbucat ens deixa en un portell amb barrera de metall que ens indica que entrem en la finca de Bini Gran. A la dreta observarem les ruïnes de les cases del Colls i l’era de batre, i darrere, al lluny, la torre de Can Palou, també coneguda com a  Torre de sa Mola de Tuent, edificada l’any 1596 per ordre del Virrey Ferran de Zanoguera.

Uns minuts després el camí ens descobreix restes d’empedrat i es dirigeix cap a una de les zones més impactants de tota Mallorca, la coma del Ribell o coma Fosca, amb el cim del Puig Major 1.440 m al capdamunt i el Morro d’en Pelut 1.390 m com espoló de ponent. La coma, que queda a la nostra esquerra, segons baixem, amaga el torrent del Gorg dels Diners, que des d’1.400 metres d’altura descendeix en pocs quilòmetres fins a cala Tuent, després d’unir-se amb el torrent de s’Al•lot Mort. Endinsar-se en la coma del Ribell està prohibit, en tractar-se d’un paratge protegit per nidificació i flora endèmica. Resulta paradoxal, però aquest lloc no només emmagatzema un tresor natural i neu, i molta, a l’hivern, també grans quantitats d’abocaments d’escombraries procedents de la base que, malgrat les promeses de les institucions, encara no s’han retirat. A l’altura de la base de la coma del Ribell trobarem la alzina Fumadora, que era el lloc de descans dels qui treballaven en aquest racó de la Tramuntana i decidien tirar-se una cigarreta.

El torrent del Gorg dels Diners travessa el nostre camí una mica més endavant. Uns 150 m abans d’arribar a la font Subauma, també denominada font de la Balma o de Sa Bauma, hem d’abandonar el camí ( dreta) direcció NO, per arribar a la capçalera del tram esportiu del torrent, hem de salvar un desnivell de 25 m, és fàcil de localitzar perquè té un gran pi.

Veurem a la dreta una placa amb anella i mes a baix en una cornisa té dues spits i descendim aquest primer salt de 16 m. Després li segueixen fins a 25 salts més, nombrosos destrepes, tobogans i caminades en zones obertes.

Destacar el salt des Moix, la zona del Jardí Japonès, salt des Bany sempre ple d’aigua on hem muntat una tirolina per superar-ho sent la primera vegada que no ens mullem, també és evitable per una grapes i un passamans instal·lat a l’esquerra, defectuosa instal·lació ja que al nostre entendre li falten un parell de grapes la seva escassetat obliga a realitzar postures antigravitatorios amb alt risc de caure a l’aigua del gorg, i un passemans d’acer inox i no una corda la corda vella i trencada. Li segueix el salt des Niu des Voltor el més alt amb els seus 37 m fraccionable als 12 m dins del propi “Niu”, per finalitzar amb l’últim salt dels Diners de 24 m.

Després li segueixen multitud de desgrimpades i  caminades fora del tàlveg. Arribem al pun on sa junten els Torrent de s’Al.lot Mort i el del des Gorg dels Diners on  podrem admirar a la nostra esquerra els impressionants penyals i l’últim salt de 60 m del torrent de s’Al.lot Mort.

El día ha canviat, fa molt de vent, el cel está tapat i gris, pareix que s’ha fet de vespre.

Finalitzant al costat de les majestuoses i plenes de història cases Can Son Real, i els cotxes que hem deixat fa moltes hores. Just quan es posa a ploura fort.

I com no pot ser d’una altra manera finalitzem amb unes merescudes chandis en el restaurant de sa Tafona de Caimari. On l’alorata de les carns torrades i de l’arrós brut convidaven a quedar a sopar. És que duim moltes hores en dança i el bocata ja no sabem on el tenim.

 

veure fotosyoutube75

Pasarelas del Vero, Alquézar ( Sierra de Guara)

 

Circular: Sí

Desnivel: 300 m
Duración; 1,45 h.

 

 

 

Fecha: 6/08/2017

 

 Torre de sa Mola de TuentPasarelas del Vero. Alquézar ( Sierra de Guara)

 

 

Llegamos al aeropuerto del Prat  (Barcelona), tomamos posesión de la furgoneta y nos dirigimos hacía  la provincia de Huesca (Aragón), concretamente hasta Barbastro, pasando por Alquézar y finalmente hasta llegar a Radiquero.

Radiquero pertenece al municipio de Alquézar, es un pueblo oscense de la comarca del Somontano, situado a las puertas del Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara junto a la Villa Medieval de Alquézar.

Nuestro hospedaje lo tuvimos en Casa Pilar, una casa de tres plantas situada en el centro del pueblo.

En el pueblo hay poco que ver, tiene varias casas destinadas a su alquiler vacacional y en la parte de arriba del pueblo se encuentra el Albergue de Los Meleses, un excelente punto de partida para conocer el Parque Natural de los Cañones y la Sierra de Guara. Lo forman un grupo de guías como cooperativa Tantaka, en el paramos varias veces a tomar unas cervezas, con un ambiente agradable, familiar y casero. Es uno de tantos puntos de encuentro entre barranquistas, escaladores, amantes de la naturaleza… y sobre todo, saboreadores de la vida.

Alquézar bañado por las aguas del río Vero son parte de la amplia oferta deportiva de la zona, que a los deportes acuáticos suma actividades como la escalada, el barranquismo, las rutas en BTT y el senderismo. La localidad forma parte del Parque Cultural del río Vero, una zona de gran importancia por su belleza y por el arte rupestre que alberga en sus abrigos, declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO.

Encaramada a 660 mts de altitud sobre una de las sierras paralelas al Pirineo, el pueblo se integra perfectamente en un impresionante paisaje de calizas modelado por el rio Vero, que ha creado a lo largo del tiempo un cañón increíble para la práctica del barranquismo, acantilados impresionantes … y de donde salen muchas de las rutas que hicimos.

Destaca su majestuosa Colegiata que fue declarada Monumento Nacional en 1.931 y la arquitectura y trazado medieval de su casco urbano es Conjunto Histórico Artistico desde 1.982.

Tiene amplia oferta de hoteles y restaurantes, donde pudimos cenar la mayoria de dias culminando la última cena con un buen chuletón del todo merecido.

Nada más llegar a Radiquero contactamos con Pilar que nos esperaba para enseñarnos la casa y darnos las llaves. Descargamos la gran cantidad de material, nos repartimos las habitaciones y nos dirigimos hasta el pueblo de Alquézar para emprender una ruta sencilla, Las Pasarelas del Vero.

La Ruta de las Pasarelas permite admirar la belleza del último tramo del cañón del río Vero. Es aquí donde tomamaso el primer contacto con el largo barranco y sus aguas . Las espectaculares pasarelas, que no ofrecen peligro alguno,.

Para su recorrido debemos dirigirnos a la calle que lleva a la Colegiata y descender por la rampa de piedra existente en el primer desvío izquierdo. En este punto puede verse una indicación hacia las Pasarelas del Vero.

Pronto, encontramos las primeras pasarelas de madera que bajan encajonadas entre la Peña Castibián, a la izquierda, y los Muros de la Colegiata, a la derecha. Un total de siete tramos de pasarelas facilitan el descenso hasta el Vero. Durante el recorrido es posible disfrutar de la belleza del Barranco de la Fuente, caracterizado por sus numerosos covachos y una vegetación adaptada a la humedad y frescura propia de estas gargantas.

No pudimos cerrar la ruta  ya que en el último tramo estaban destrozadas por un gran derrumbe, por lo que tuvimos que modificar el último tramo y nos adentramos hasta un espectacular mirador sobre al gran Cañón.

 

veure fotos

Pas des Gat, Mirador del Cingle d’en Visc i Torre de sa Pedrissa

Circular: Si
Desnivel: 638 m
Recorrido: 9,27 km
Punto de partida y llegada: Son Marroig
Tiempo total empleado; 6,17 h

 

 

Data: 2/09/2017

 

 Torre de sa Mola de TuentPas des Gat, Mirador del Cingle d’en Visc i Torre de sa Pedrissa

 

Abans de començar sa descripció un poquet d’història:

Sobre aquest paisatge es situa una de les moltes històries de pirates que justifiquessin el pla de defensa que un “il•lustrat” Joan Binimelis -un home d’un gran saber i molt avançat per a la seva època- va dissenyar a final del segle XVI.

En aquest paratge es va produir una famosa batalla quan, l’any 1582, cent cinquanta corsaris nord-africans van ser derrotats per només cinquanta cristians comandats pel capità Mateu Sanglada. Com a conseqüència d’aquesta i altres incursions, es va decidir la construcció d’un sistema de fortificacions,  per protegir les costes. L’actual camí d’accés a sa Foradada va ser promogut originalment per l’Arxiduc Lluis Salvador.

Una altra anècdota, més relacionada amb la possessió de sa Pedrissa que amb la torre en si, és la que la vincula a la novella•la costumista El secret de la Pedrosa (1921) d’Adolfo Vázquez Humasqué, que el 1926 transformà en pel•lícula Francesc Aguiló Torrandel. I que podeu veure en aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=9_zpotwitc4

Sa Torre de sa Pedrissa és una robusta edificació defensiva de planta circular i de forma lleugerament troncóica, reforçat per un cordó més ample a la seva base. Fa uns nou metres donis de la base fins al sòl del terrat superior. A una altura de 4,5 m. i orientat al sud-est, s’obri un portal rectangular fet de peixos de marès que dóna a una sala amb coberta de volta, en el passadís d’accés es situa una escala de caragol que comunica amb el terrat. En la part esquerra de la sala hi ha un rebost i una xemeneia.

La torre va ser construïda entre 1612 i 1614. La seva dotació era de dos torrers, i l’armament, una peça d’artilleria de sis i dos mosquets. Un document de 769 assenyala que la torr tènia un canó de quatre i en la plataforma inferior, una peça artillera de dotze. Avui en dia el canó es troba en el sòl de la part exterior en mal estat.

El mur del terrat està cenyit per una motllura també de marès, en molt mal estat, la majoria dels peixos han caigut i solament perdurin uneixes poques que tenen els dies contats.
En el terrat de la torre ha crescut un arbust “mata” que perjudica seriosament els peixos que el formin. També hi ha una caseta construïda durant la guerra civil.

L’entorn està ple de cartells de la propietat que ens recorden que ens trobem en sòl privat i que no podem mouren’s del costat de la torre. Inclús ens prohibeixen menjar i beure, si si menjar i beure, això només passa a Mallorca.
Sembla haver-hi-una manca d’actuacions i de normativa clares per protegir i difondre aquests valors ( miradors, camins ancestrals, torres, fortificacions, etc..), considerats paisatge pintoresc i artístic per la Llei i llaura Patrimoni de la Humanitat, però desemparats per tots costats.

Comencen la nostra ruta  a les cases de son Marroig i agafem la pista que davalla fins a sa Foradada, passat el mirador des Rotlo Gros, veu una corba a l’esquerra molt tancada, sortim per la dreta, primer per un caramull de terra i en lleugera baixada ens anem endinsant al bosc per un tirany a vegades bastant desfet. Al cap de pocs minuts quan la sendera comença en lleugera licitada pel que semblen graons de pedra, entenem que és el pas des Gat que ens deixa en la part superior.
.
Seguim avançant per dins del bosc de vegades en baixada per després tornar a licitar per finalment situar-ens sobre “la planícia”

Passem la paret de pedra en sec que separa les possessions de Son Marroig i de Sa Marineta, per una petita ensulsiada i poc més amunt passem al costat d’una balma alguna cosa oberta
continuem direcció nord vorera de les penyes i de seguida veiem el mirador del Cingle d’en Visc. Hi fem una breu aturada per gaudir de les bones vesteixes de la costa i de la Foradada.

Sortim del mirador NO pel camí que tenim davant sinó paral·lels als penya-segats i a vegades per la cresta, fins a arribar a la part més alta , per després anar davallant fins a la torrentera que acaba en una zona habilitada per al bany i amarrar una barca, coneguda com és Banc, on no vam poder refrescar-ens amb un bany pel forta maró però sí vam poder observar el bufador en plena activitat.

Després de fotos reprenem la ruta intentant sobrepassar la paret que dóna accés a la Pedrissa però després de col·locar un fort filat d’arç ens resulta impossible, per la qual cosa agafem el camí habilitat que en lleuger ascens ens situa en una zona enjardinada/agrícola que després de traspassar una barrereta de fusta ens porta dt. una recent reconstrucció d’una bassa. Prosseguim en lleugera baixada NE fins a enllaçar amb el camí d’accés a la Pedrissa. Junt a la barrera metàl·lica i a la dreta hi ha un tirany que baixa al costat d’un tancament de reixeta que ens porta fins a una altra barrereta/botador amb una col·lecció de rètols típics de Mallorca, de Trablisa, de propietat privada, que no et paris, que no beguis, que no menges, que no et surtis del camí i que no sé que més…., prosseguim NO fins a arribar a la torre de la Pedrissa, que com yan és normal r ens rep una altra col·lecció vario pinta de rètols, uns com nascuts de la terra ( una agre), altres clavats  a les roques, uns altres per l’aire en els pins……. Admirem el paisatge, descansem uns minuts ( menys de 10′) més està “prohibit”, i prosseguim fins a Cala Deià, on localitzem una ombra entre l’immensa gentada. Iniciem el retorn per al camí dels Ribassos, i fins a la Carretera Ma.-10, Km 64,300.

Passem pel Pi de la Pedrissa propietat del Consell, de tronc llarg (18 metres d’alçària) i dret, amb un diàmetre de 109 cm. La capçada et forma de paraigua, a 16 metres i d’una edat estimada: 100-200 anys. Arbre molt conegut per la ubicació i per la vistositat, de forma molt regular. Al costat creixen tres pins de la mateixa espècie, segurament descendents seus.

Continuem caminant un 1,5 km fins a arribar als cotxes que tenim a ses cases de son Marroig

 

 

 

veure fotoswikiloc75youtube75

Barranco Oscuros del Balcés (Sierra de Guara)

Circular: Sí
Desnivel: 60 m
Aproximación: 1,30 h
Retorno 45 ‘
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Entre Bierge y Rodellar
Tiempo empleado; 3 h ( depende grupo)
Ràpel más alto: 7 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

 

 

Fecha: 13/08/2017

 

 Barranco Oscuros del Balcés ( Sierra de Guara)

 

 

Los Oscuros del Balcez son el tramo del río Isuala más estrecho, profundo y bello de la cuenca. Es uno de los rincones más extraordinario del planeta.

Recorrido clásico, acuático, bastante espectacular y relativamente corto, que reúne buen número de alicientes. Caos, estrechos, oscuros y trayecto casi subterráneo, algún rápel, todo bien condensado, dosificado y ordenado

Son las 8 h y como cada mañana salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bierge.

Desde Bierge tomamos dirección Rodellar por la HU-341. Entre los puntos kilométricos 9 y 10, coger una evidente pista a mano derecha que comienza a la altura del Barranco Fondo (cartel indicador). Ésta se remonta por la linea de cresta, deja a mano derecha una bonita explanada con vistas (es el punto de partida para los barrancos Estrecho y Fontaneta), cruza un pinar y llega, al cabo de casi 2 km, a un amplio collado ( A collada), justo en la divisoria entre el Balcés y el valle de Rodellar, junto a los restos de una caseta. Dejamos el coche aquí en el parking.

Xavi se da cuenta de que hoy se ha dejado el casco en casa…  ayer fueron las botas…menos mal que ha traido las chuches. Sión hace unas gestiones con un grupo guiado por  Carlos Vidal Arque mallorquín y guia de barrancos por estas tierras y donde los haya, guiando un grupo de franceses, y nos dejan un casco.

Proseguimos y a unos cientos de metros más adelante, Collado Colmeneras, tomamos un sendero por el que ascenderemos N de piedra caliza que nos recuerda nuestra Serra y subidas como al Puig Tomir, Massanella, etc.. A partir de ahora el camino se interna dentro del cañon por una gran cornisa ( Faja Cheto)  al final de la cual  bajar SE de forma vertiginosa y zigzagueante hasta alcanzar el río en la zona llamada Riereta del Balcés. A la llegada al rio, dentro del bosquecillo vemos una gran fita, avanzamos derecha siguiendo el sendero hasta el mismo cauce del rio.

Ya con el neopreno puesto  nos encontramos  de nuevo con Carlos Vidal nos comenta que nos hemos puesto muy pronto los neoprenos… hoy no damos ni una… nosotros somos así… ansiosos… je je, coincidimos unos metros más adelante, donde todos se colocan los neoprenos, en todos los sitios se nos notaba que íbamos sin guia… nos comenta sus actividades y opiniones sobre este barranco, sobre los cursos para guia de los que Xavi estaba muy interesado y en general sobre Guara, un tipo simpático y amable. Lo puedes seguir en: https://www.facebook.com/carlos.vidal.1694      y  https://www.explore-share.com/mountain-guide/carlos-vidal-arque/

Aguardamos turno y cuando nos toca avanzamos por el lecho del río, hasta el Gran Caos, donde realizaremos nuestra primera instalación de rapel (7 metros), la cascada nos golpeará con fuerza en este primer descenso. Seguiremos progresando entre enormes bloques de roca. Al finalizar del caos la garganta ya se ha estrechado considerablemente.

Tras un resalte de 3 metros, caminamos encajonados en unas paredes inundadas de hasta 100 metros de altura, hasta que un nuevo resalte (rapel de 5 metros) nos llevará a la parte más espectacular del cañón ( los oscuros)  donde las paredes se tocan y la luz no llega a entrar. El sol ilumina las paredes, el espectáculo de colores es sorprendente.

Finalizamos el barranco con un último rápel de 5 metros con pasamanos, donde la garganta se ensancha y realizamos los últimos saltos del día. La función de este pasamanos no es otra que alejarnos de la cascada y de la enorme roca trampa escondida en el fondo que no permite saltar.

A la salida, seguir el río hasta una amplia badina cerrada por un pequeño estrecho, donde se abre la cuenca  Tranco las Olas, lugar del último estrecho del río en el que la proximidad de las orillas rocosas permiten cruzarlo de un salto, precisamente a esto hace referencia la palabra “tranco”. Todavia existe el cable de una antigua pasarela .

En la orilla derecha, dirección NO sale camino, bien marcado, que en fuerte subida y entre pinos y bojes nos dejará, de nuevo, en el collado de Colmenares, cerca de donde se haya dejado el coche.

Subir por este sendero nos costará unos 45’ hasta, encontrar una fita y cruzar al otro lado. Poco después estaremos en el parking.

 

veure fotoswikiloc75

Barranco del Formiga (Sierra de Guara)

Circular: Sí
Desnivel: 90 m
Aproximación: 1,15 h’
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Bastarás ( HU 332)
Tiempo empleado; 2 h ( depende grupo)
Ràpel más alto: 7 m

 

Fecha: 12/08/2017

 

 Barranco del Formiga ( Sierra de Guara)

 

Para realizar este cañón primero llegaremos a Bierge, cogeremos la HU-332 en dirección al pueblo de Aguas. Pasaremos por la presa de Bierge (final del Peonera) y continuaremos hasta pasar los pueblos de Morrano, Yaso y Bastaras. Continuaremos hasta pasar un puente que cruza el Cañón del Formiga, y justo después, a la derecha, observaremos el parking donde hemos de dejar el coche.

El camino de aproximación es muy cómodo y corto. Desde el parking se observa claramente el sendero que nos llevará en 1,15 h a la cabecera.

Nada mas descargar el material, se nos acerca el Guarda/ Agente Medio Ambiente, para darnos alguna indicación sobre el cañón y que rozamos el límite de nueve personas por grupo, pero al no llevar guía cumplimos la normativa del Parque Natural de la Sierra de Guara. No nos piden, porque no hace falta para realizar esta actividad deportiva, papeles,  tasas, permisos,….igualito, igualito que en Mallorca.

Empezamos a remontar el barranco por su margen derecho, hasta llegar a una antigua cueva donde guardaban el ganado, la Cueva de las Polvorosas. Acompañados en todo momento por los buitres que sobrevuelan el cielo.  Ahora el camino se vuelve aéreo y agreste, pero siempre bien protegido, que nos llevará hasta uno de los dos rápeles de 7 m  y 9 m que dan acceso al cañón.

Ya en el cañón y sobre una explanada rocosa nos colocamos los neoprenos y aguardamos turno. Acto seguido tomamos contacto con el agua  fresquita, toda una gozada.

Nos encontraremos con dos rapeles de 7 metros. Después del segundo podemos realizar dos sifones de poca dificultad (un árbol y una piedra) o esquivarlos por encima.

Iremos encontrando resaltes hasta llegar a un tobogán de 6 metros. Más resaltes y otro rapel de 7 metros (saltable y con una pequeña cueva interior). 2 toboganes más y ya solo nos queda el último rapel de 6 metros. El barranco del Formiga, a partir de aquí, se vuelve una escalera de saltos y marmitas. Muy divertido y entretenido, todo un parque acuático y suele estar muy concurrido.

Después del último rapel, seguiremos bajando por el cañón. Pasaremos por una zona de juncos y llegaremos a la badina en el camino de aproximación.

Cruzaremos a la izquierda orográfica del cañón para volver por el camino de aproximación al parking.
veure fotoswikiloc75

Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

Circular: Sí
Desnivel: 20 m
Aproximación: 15′
Longitud Total: 150 m
Punto de partida y llegada: Bastarás
Tiempo empleado; 1,55 h ( depende grupo)
Ràpel más alto: 6 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

 

Fecha: 11/08/2017

 

 Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

 

“Y aquí también dice que había… como un arquillo también dice que tienen un escondrijo, los moros. Y tiene un túnel y dice que hay un río, ¿has oído hablar del Gorgonchón, que ha habido tantos accidentes y por ahí?… Pues allí que bajaban por allí a coger agua y no les veían, porque iban dentro tierra… Pero esta gente (los moros) vivian como los animales por la noche, en los altos y así vigilaban”.
C. González, JA Fracia y AJ Lacasta. La sombra del olvido. 1958

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bastarás,.

Antes de llegar al pueblo de Bastarás y en dirección Yaso, tomamos una pista a mano derecha y bajamos hasta el parking entre campos de cultivo.

Seguimos por la pista en dirección Sur-Sureste y al fondo del valle vemos el corte que ha provocado el Gorgonchón en el conglomerado. Dejamos la pista por un sendero que nos llevará al principio del barranco que pertenece a la cuenca del Barranco del Formiga.

Normalmente este barranco se combina con el Formiga dado su poca longitud y la proximidad entre ambos, pero por logística y otras actividades lúdicas de la tarde nosotros los haremos uno cada día.

Este es un barranco muy diferente a todo lo que hemos hecho hasta ahora y dentro de la Sierra de Guara muy singular, fue descendido por primera vez en 1983:
Su ubicación, muy desplazado hacia el sur, prácticamente en la tierra llana, fuera de los límites del Parque Natural de los Cañones de la Sierra de Guara. De hecho, el Gorgonchón es una estrecha y profunda grieta que ha excavado el río en el suelo. el Gorgonchón es un río de caudal permanente. Por aquí bajan las aguas del río Formiga una vez atravesados los famosos estrechos que tantos descensos barranquistas recibe al día en época de verano.

 

Es imprescindible descender la segunda cascada desde el otro lado del pasamanos (avance en oposición resbaladiza), y si no preguntar a Neus que resbaló y quedo suspendida del pasamanos y del cabo de anclaje y tuvo que recuperar posición en oposición y con las rodillas clavadas en la pared de enfrente, para evitarlo; Rapelarla desde su inicio lleva a caer en el interior de un agujero oculto detrás de la cascada: su interior es muy pequeño y su salida inferior es un sifón impenetrable por el que no pasa una persona. Caer aquí entraña un verdadero peligro de muerte.

Por ello, a la estrechez extrema del Gorgonchón hay que sumarle el caudal permanente y significativo de las aguas del río Formiga, lo que provoca que se generen peligrosos movimientos de agua en las dos pequeñas cascadas que tiene el barranco, movimientos que tendremos que evitar desplazándonos de ellos mediante incómodos y resbaladizos pasamanos.

Por todo ello, el Gorgonchón es uno de los descensos más técnicos que podemos afrontar en la Sierra de Guara. Para que os hagáis una idea, luchar 1,30 h para avanzar este corto tramo de 150 m requiere un esfuerzo intenso, pero deja un buen sabor de boca…Ya se sabe… lo bueno si breve, dos veces bueno.
Desgraciadamente, este barranco también es famoso por su siniestralidad. La cueva oculta que se encuentra en la cabecera de inicio del pasamanos del segundo rápel se ha cobrado 4 víctimas         (hasta 2009), constituyendo el punto más negro de toda la Sierra de Guara.

Después de descasar y ya por la tarde nos dirigimos hasta Basbastro, dónde tenemos una cita con las Viñas del Vero, y una cata y maridaje de sus mejores vinos.Viñas del Vero, en pleno Somantano es, con más de 1.000 hectáreas de viñedo propio y una capacidad de elaboración y comercialización de 6 millones de botellas, una de las bodegas españolas más contemporáneas tanto por su tecnología como por el estilo de sus vinos.

Los probamos todos y no dejamos ni gota. Ahí queda eso.

veure fotoswikiloc75

Vía Ferrata la Croqueta de Obarra

Circular: Sí
Dificultad: Alta K4
Desnivel: 355 m
Aproximación: 1′
Longitud Total: 5,3 Km
Longitud euipado; 1.000 m
Punto de partida y llegada: Túnel-Monasterio de Obarra
Tiempo empleado; 3,50 h
Iniciación: No
Cuerda opcional; 40 m

Fecha: 10/08/2017

 

 Vía Ferrata la Croqueta de Obarra

 

Está ubicada en el valle del Isábena (Huesca) sobre el interesante Monasterio de Obarra a las puertas del congosto homónimo. El acceso es por la carretera A-1605 que une Graus con Bonansa y las carreteras N-260 transpirenaica y la N-230 al valle de Arán. Si venimos desde Graus, pasado el pkm. 40, encontramos primero un gran aparcamiento a la derecha destinado a los visitantes del monasterio, allí hay paneles informativos sobre la ferrata y el monasterio además de una caseta de información. Si continuamos por la carretera 500 metros dejaremos a la derecha el camino al monasterio, a la izquierda la carretera a Ballabriga que es por donde regresaremos de la vía, antes de los túneles hay una amplia zona donde aparcar en batería a mano derecha

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Beruny, a 1,30 h (unos 90 Km)  de camino. Pasado el Km 40 de la ctra. A-1605, que une Graus (Huesca) con Bonansa y las carreteras N-260 y N230 al valle de Arán, veremos a nuestra derecha un amplio aparcamiento pocos metros  antes de llegar al túnel. Un centenar de metros antes habremos llegado al aparcamiento del propio monasterio de Obarra, pero el del túnel nos cae mas cerca del inicio de la ferrata.

En Beruny, a los pies de la carretera que conduce al monasterio de Obarra, se encuentra la primera vía ferrata del valle del Isábena,  con cuatro impresionantes agujas, una vía llamada a ser una de las imprescindibles.

Nace a pocos metros de la boca del túnel. Los primeros metros de ferrata son un simple acceso al primer sector de esta ferrata que podemos dividir en cuatro tramos. También la podemos definir como dos ferratas situadas una sobre la otra, la de abajo tiene una dificultad media y al alcance de la mayoria, una vez terminada podemos descender hacia la derecha ( escape) por una senda muy empinada o continuar andando hacia la ferrata superior recomendable solo para expertos.

Primer sector.-

Tiene un desnivel entorno a los 100 m desde la misma carretera, discurre por un muro donde alternamos zonas muy verticales con otras más suaves, aunque en algún punto hay que usar la roca, el equipamiento es abundante y excelente. Hay instalaciones de rápel señalizadas como escape – largos de menos de 20 m.

Segundo sector.-

Llegamos a una amplia faja pedregosa que recorre en diagonal la mitad del monte. Hacia la derecha bajaríamos al coche, justo encima del túnel, por una senda escarpada y muy empinada, a la izquierda continúa la vía por un sendero donde pronto acaba la línea de vida. El terreno es empinado, subimos durante unos 10′ hasta ver a nuestra derecha un pequeño abrigo ennegrecido y el inicio del tercer tramo. Un buen lugar para reponer fuerzas y comer unas chuches de Xavi. Si continuámos subiendo por la faja llegaríamos a una canal por donde baja el escape final del tercer tramo, es por donde regresaremos algunos. Pero de momento proseguimos por la vía.

Tercer sector.-

El inicio nos deja claro la dificultad de lo que nos resta de vía, subimos por un muro muy vertical con varias zonas en ligero desplome. En estos sectores hay que usar además algún agarre natural. Nos acercamos a una pequeña aguja que evitamos por la izquierda llegando al primer puente tibetano, para los pies dispone de doble cable y placas. Solo nos quedan unos metros hasta la cima de la Aguja de 1313 m. Desde ella podríamos escapar de la ferrata bajando hasta el siguiente collado por el E y luego por una corta canal hacia el SO, preveer cuerda. El desnivel ronda los 90 m

Cuarto sector.-

Desde la cima el cable continúa por una chimenea por la cara O, bajamos unos 10 m por unas grapas muy separadas y flanqueamos en busca del segundo puente al que accedemos por el tronco horizontal de un árbol. Aquí tenemos el último escape con fuerte descenso y que he descrito en el Segundo Sector, y el cual tomamos algunos dejando paso a los compañeros más expertos y preparados. Cruzamos sobre la canal de escape y  afrontamos el espolón de la primera punta de la Aguja de la Croqueta. El inicio tiene roca algo descompuesta y requiere precaución. Este sector quizás no sea tan vertical como el anterior pero si igual de duro y vertiginoso, vamos alternando flanqueos hacia la izquierda con subidas. LLegamos al tercer puente tibetano donde los pies tiene solo un cable, de esta forma hacemos un espectacular cambio de pared hacia la punta principal de la Aguja de la Croqueta 1.396 m de altitud. Desnivel 90 m

Dando así por finalizada esta intensa, completa y cansada  jornada.

 

veure fotos

Barranco Chimiachas ( Sierra de Guara )

 

 

Circular: Sí
Dificultad: Alta sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,30  h. (Según grupo).
Descenso: 3 h.
Retorno por rio Vero: 4,15 h.
Longitud aprox:  450 m
Barranco situado en la cuenca del  Vero
Punto de partida y llegada: Alquézar
Distancia total recorrida;   km

 

 

Fecha: 9/08/2017

 Barranco Chimiachas y río Vero, Sierra de Guara.

Acceso por el Paso Len

 

Neopreno no es necesario está seco en verano, pero ojo, para el regreso por el río Vero es imprescindible.
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 45 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una maravilla escondida.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Alquézar con gran ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo.

Comenzamos la ruta en la misma localidad de Alquézar, en el aparcamiento que hay junto a la zona deportiva “El Triador”, donde se encuentran las piscinas municipales. Al fondo del parking seguimos recto por la calle San Gregorio, que lleva a la Escuela Refugio de Alquézar.

Caminamos hasta el final de la calle y enlazamos con la Calle San Lucas donde giraremos enseguida a la izquierda por una especie de callejón. Por ahí iniciaremos nuestra ruta siguiendo la dirección que nos marca un poste vertical de madera con la indicación “Lecina”.

Una ligera subida después del barranco nos va alejando del pueblo y nos conduce hasta un grupo de señales verticales. Tomamos la senda hacia las Balsas de Basacol dejando a la derecha el camino que se dirige a Asque y a Colungo. La curiosa construcción que hay junto a la orilla de la balsa superior está inspirada en los tradicionales esconjuraderos. Eran sencillas edificaciones de piedra cuyos arcos se orientaban a los cuatro puntos cardinales. En estos espacios mágicos se esconjuraban las tormentas de granizo mediante rituales que incluían oraciones y tañidos de campanas.

Bordeamos la balsa superior de Basacol y salimos de nuevo a la pista donde una señalización vertical nos indica el camino a seguir hacia los Abrigos de Quizans y Chimiachas.
Pasaremos junto a una caseta de pastor,construccion de piedra redonda.

Unos metros antes de llegar a nuestro primer objetivo nos topamos con otra bifurcación en el camino. Lo que haremos es desviarnos hacia la derecha para visitar los Abrigos de Quizans que llegamos después de 1h 30´aproximadamente  desde Alquézar .

Tras las rejas todavía se conserva la figura de un pequeño ciervo echo con los dedos hace al menos 5.000 años , con pigmentos de color rojo obtenidos del óxido de hierro presentes en la roca caliza. Esta forma de pintar se le conoce como arte esquemático.

Un buen sitio para merendar ( de chuches) y descansar un poco antes de emprender el descenso. Mientras nos sobrevuelan decenas de buitres alguno muy cerca y curiosamente no está prohibido como en Mallorca, aquí la convivencia entre montañeros y buitres es perfecta. (¿)

Emprendemos la marcha en ligera subida hasta llegar  en unos minutos al Tozal Deros Tiestos desde donde tenemos una fantástica panorámica de los Pirineos. A la derecha nace una senda que nos llevaría primero al Paso Len y luego al de los Articazos , una ruta aérea por el margen del Barranco del río Vero .

Emprendemos el descenso por el sendero, pasamos por la Cueva Grasa y proseguimos hasta llegar a la pared rocoso donde se inicia el Paso Len que forma parte de una senda recuperada recientemente que, a través de pasos imposibles en medio de paredes y acantilados del Vero, comunicaban Alquézar con Lecina. El Paso Len de tan solo unos 15 m de largo queda suspendido en una estrecha cornisa sobre un vertiginoso acantilado de más de 300 m. equipada con sirgas en la pared a modo de pasamanos

Superado el paso, proseguimos el descenso hasta llegar al Barranco Chimiachas en el punto donde se inicia el otro Paso de os Articazos, también equipado con una sirga. Este paso no lo superamos, únicamente nos servirá para colocar una cuerda y rapelar los 6 m hasta el cauce del propio Barranco Chimiachas que tenemos a nuestros pies. Una vez en él empieza lo espectacular con un primer ràpel de 45 m, en la garganta embudo, seguido de otro de 23 m que nos deja en una amplia plataforma arrampada con un pasamanos. Ahora nos queda el salto estrella La Cocineta, de 45 m que nos deja en una gran sala interior.

Un lugar idílico para comer y descansar un poco. Estamos en pleno río Vero con caudal aceptable, por lo que para proseguir nos vestimos con los neoprenos y al agua patos.

Barranquearemos el río Vero durante unas 3,30 h. y nos saldremos de él al llegar al Puente de Villacantal, donde a su derecha nace un camino que en fuerte subida y tras 1 km y una hora nos llevará hasta Alquézar.

Dando así por finalizada esta intensa y completa jornada. Unas chandis merecidas nos esperan.

 

 

veure fotoswikiloc75

Barranco Mascún Superior ( Sierra de Guara )

 

Circular: Sí
Dificultad: Media sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,45  h. (Según grupo).
Descenso: 4,30 h.
Retorno: 2 h.
Longitud aprox:  3,100 Km.
Saldo mas alto: 20 m
Barranco situado en la cuenca del  Mascún
Punto de partida y llegada: Rodellar
Distancia total recorrida; 14,100 km

Fecha: 08/08/2017

 

 Barranco Mascún Superior Sierra de Guara.

 

Neopreno sólo con el peto en verano, barranco con pozas llenas
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 20 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una auténtica joya de todo el  Parque de Guara.

Mascún viene del árabe y significa “lugar habitado por espíritus”, no podíamos empezar más motivados y formar parte de la mitología barranquera de la Sierra de Guara.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Rodellar por la carretera HU 341.  Al llegar a Rodellar, nos llama la atención el ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo,  hay que dirigirse al Norte, hacia el barrio de La Honguera, que está ligeramente separado de lo que es el núcleo del pueblo. Desde aquí nos dirigimos por un camino que en ligera bajada se dirige al Norte-Noroeste buscando la dirección del barranco que por ahora queda a nuestra izquierda. Encontramos un cruce marcado, indicando hacia la derecha La Virgen del Castillo. Nosotros dejamos este desvió a nuestra derecha y nos dirigimos por el ramal de la izquierda. En pocos metros empezaremos a descender decididamente hacia el barranco. Una vez en el cauce del barranco empezamos a remontarlo aguas arriba hacia nuestra derecha.

Delante tenemos 200 metros llanos por el cauce hasta llegar a El Beso, donde dos rocas laterales parecen tocarse en su parte superior. Si El Beso está inundado debemos buscar el sendero entre la vegetación por la derecha.

A lo largo del ascenso podremos contemplar la mística fuente de Mascún de la cual brota el agua durante todo el año sin saber con certeza su procedencia, la original ventana del Delfín símbolo internacional de la escalada en Rodellar al que la erosión de la piedra, el agua y el viento ha moldeado a su antojo a lo largo de miles de años.

Justo al otro lado de El Beso, marcado con mojones, a la izquierda del cauce veremos el sendero por el cual ascenderemos sin pérdida alguna hasta el pueblo abandonado de Otín. El camino asciende decididamente sorteando el barranco y ganado altura rápidamente por el Camino del Turno.

Seguimos avanzando por el cauce del río. En frente tenemos unas formaciones rocosas muy evidentes: La Torre de Santiago, La Ciudadela y La Cuca Bellostas característicos monolitos. Nuestro camino sigue siempre por el fondo del barranco, pasando junto a la roca conocida como La Pipa que veremos a nuestra izquierda manteniendo el equilibrio.

Durante el ascenso vamos quedando maravillados por las impresionantes vistas panorámicas de las agujas del Mascún Superior erigiéndose como una ciudad encantada digna de las novelas de J.R.Tolkien que incita a detenerse en el tiempo y contemplar desde lo alto del camino su belleza.

Antes de  llegar al pueblo de Otín pasaremos por debajo de dos inmensos robles que invitan a descansar e incluso hacer una buena siesta, llegamos a Otín y llevamos 6 km de aproximación y 2,15 h y  hemos ascendido hasta los 1.010 m, El acceso al pueblo abandonado de Otin desde Rodellar constituye la Ruta del Real de Mascún, un recorrido cargado de alicientes. Nos llama la atención la iglesia de San Juan Bautista situada en la parte alta del pueblo y restos de lápidas de lo que debió ser su cementerio.

Continuamos por la senda dejando en lo alto la iglesia, hasta alcanzar las últimas casas y conectar con una pista y al poco pasamos por delante de la  fuente/cisterna de Otín con una bomba manual con la que sacamos agua fresca y nos refrescamos. Proseguimos avanzando por la pista dirección N, dejamos a derecha la entrada al barranco Raisén, A continuación se alcanza un colladito en el que la pista se divide  en dos. A partir de aquí hay que tomar una senda poco definida que se inicia  unos metros más adelante a mano derecha. Por ella avanzamos en dirección E hacia el Mascún. Seguimos avanzando primero por rocas de curiosas formaciones y luego nos adentramos en un espeso y precioso bosque de hayas, notamos la presencia de jabalies  que nos “alarmó” un poco. Empezamos a encontrar surgencias de agua lo que seria el comienzo del barranco.

Llegamos a la cabecera del barranco Mascún, conocida también como Saltos as Lañas. Si hasta ahora habíamos quedado maravillados del paisaje, llegar a Saltos as Lañas con su circo rocoso resulta indescriptible.

Vemos que la primera poza y siguientes están llenas, por lo que nos vestimos con los neoprenos ( solo peto) y después de merendar iniciamos el descenso con un primer ràpel de 8 m, seguido de otro de 2 m y el último de 20 m. Una vez en el gigantesco “gorg”tenemos a la derecha las cornisas que llevan a Raisén. Durante el descenso le seguirán  varios ràpeles el más alto de 12 m, caminaremos por la plataforma rocosa hasta llegar al Pozo Negro prévio un ràpel de 12 m, el cual está lleno, menos mal, ya que salir de él en seco seria realmente “complicado”. Proseguimos hasta llegar a la Galeria Inferior donde se encuentran los oscuros, consitente  en una entrada o garganta sombría seguido de la semisubterránea Gran Sala Oscura, por lo que nos colocamos lo frontales y la recorremos en sus 80 m aprox., finalizando a la salida con un ràpel de 5 m.

Una fuera  la última dificultad recae en localizar una “senda” casi imperceptible en la parte derecha que nos evita transitar por un caos en una curva del cañón, para luego volver al barranco.

Finalizado el sector final, salimos por la derecha por una senda indicada con una gran fita. Que nos llevará de nuevo al punto de partida, el pueblo de Rodellar.

!! inolvidable!!

 

 

 

veure fotoswikiloc75

Barranco Peonera Inferior ( Sierra de Guara )

 

SaltoCircular: no
Dificultad: Baja con caudal mínimo de verano
Desnivel: 60 m.
Horario Total: de 4 a 5 h. (Según grupo).
Longitud aprox.: 6,5 Km. ( 3 Km hasta las Fuentes de Tamara y final tramo deportivo)
Barranco situado en la cuenca del Alcanadre.
Punto de partida: carretera Bierge a Rodellar, Km. 6 aprox (Parque sierra de Guara).
Punto de llegada: presa de Bierge.

Fecha; 07/08/2017

 

 

 Barranco Peonera Inferior, (Río Alcanadre) Sierra de Guara.

 

Al ser esta la primera descripción de los barrancos que hemos descendido haré una breve descripción del sitio donde nos encontramos;

La sierra de Guara está situada entre el Valle del Ebro y los Pirineos. Es la zona prepirinaica de la provincia de Huesca, la más norteña de las tres provincias aragonesas. Esta tierra de transición, denominada el Somontano, se trata de una zona de clima mediterráneo dominada por la vid, el olivo, el almendro y las carrascas, y espectaculares barrancos excavados en la roca calcárea por los ríos Flumen, Guatizalema, Calcón, Alcanadre, Isuela, Mascún y Vero.

El Parque Natural de la Sierra y cañones de Guara se extiende al norte de la capital comarcal, Barbastro. Fue declarado Parque Natural en 1990 y cuenta con 47.450 hectáreas, sin contar la zona periférica.

La cota de altitud oscila entre los 430 metros y los 2.077 del Pico Guara, el más alto del parque.

La vegetación de la zona sur es más seca y abundante de encinares. En la zona norte con más especies frondosas como las hayas. En cuanto a la fauna, destaca el buitre leonado, el quebrantahuesos y el águila real.

Dicho esto empecemos con el primer barranco.

Neopreno completo barranco con caudal permanente
Cuerdas: No necesarias ya que no tiene rápeles, pero aconsejable llevar una cuerda de rescate de 15 / 20 metros.
Material de instalación: Tan solo observamos un anclaje en un resalte.

Una auténtico parque acuático en plena naturaleza.

Descenso acuático y lleno de belleza. Destaca la cueva de “D’os Tisidores”, vistosa cueva en la orilla izquierda, bajo la cual discurre el río Alcanadre que se adentra formando un atractivo rincón. Los estrechos de Tamara; tramo final del cañón, el único que se estrecha. Finaliza donde brotan las fuentes del mismo nombre, un caudaloso manantial que mana en unas rocas calizas de la orilla derecha, a la salida de los estrechos. En los cuales pasamos por debajo de gigantescas telarañas habitadas lo que nos creó algo de tensión. Las badinas son de los más espectaculares; que junto con la fuente de la Támara, la de Puntillo, y la presa de Bierge son suficientes alicientes para hacer de lo más agradable la excursión barranquera.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos ospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Adahuesca y desde aquí hacia el de  Bierge tomaremos la carretera hacia Morrano. Dejando un vehículo de recogida en el aparcamiento de la central/presa de Bierge. Regresamos por la misma carretera hacia Bierge y tomamos dirección hacia Rodellar por la carretera HU 341.  seguiremos por esta carretera, entramos en el Parque Natural de Guara,  hasta que aproximadamente sobre el Km. 6 una curva muy cerrada a la izquierda nos muestra a mano derecha un olivar, y junto a el un amplio aparcamiento a nuestra izquierda nace la una pista forestal que rápidamente se transforma en sendero.

Esta senda que desciende muy rápida y verticalmente nos conduce al río Alcanadre, donde iniciamos el descenso del cañón conocido esa parte  como Peonera Inferior.

Al final de esta senda ya divisamos el río y a nuestros pies observamos una instalación con grapas ( una pequeña ferrata) que nos ayudará a desgrimpar unos pocos metros. El sendero se vuelve cada vez más vertical y  vamos apreciando el ensordecedor sonido del agua que baja por el río.

Llegamos al fin al Rio Alcanadre donde en su orilla derecha  nos encontramos con muchísimos barranquistas ( podemos contar más de 70 ) esperando turno para meterse en el agua, más lo que van llegando después de nosotros.

Rápidamente se nos acerca un guia de uno de los grupos ( la totalidad son empresas) que nos ha visto llegar y enseguida se ha dado cuenta que no formamos parte de ninguna empresa, pero al ser 9 barranquistas nos consideran un grupo y nos explica el funcionamiento ordenado del descenso del barranco. Es decir, que hay que guardar turno, entre grupo y grupo hay que guardar unos 10/15′, para evitar montoneras en determinados puntos. Mientras nos lo explica nosotros ya nos habíamos puesto los neoprenos por lo que tuvimos que esperar con ellos puestos. Era casi imposible quitárselos y volvérselo a poner con la sudada que llevábamos….. mientras esperábamos  aprovechamos para merendar y comer  las famosas chuches de Xavi. El protocolo consistia en llegar, esperar turno de 15′ ponerse los neoprenos,  reunión o briefing y iniciar el descenso. Como nosotros ya llevábamos el neopreno puesto, aguardando en el agua y nuestro briefing fué ” rápido” por no decir inexistente, estábamos ansiosos y nada más cumplir el tiempo acordado iniciamos por fin el descenso.

Lo primero que nos llama la atención es la fuerza del agua, a pesar de tener un caudal bajo. Consta de dos partes: los Estrechos de Fornazos y los Estrechos del Puntillo, entre ambos, el cañón se abre junto a las Fuentes de Tamara.

A los pocos minutos dimos alcance al grupo inmediato anterior, que nos dejaron pasar.

Los tramos iniciales son sencillos, empezando con unos resaltes interesantes justo antes de llegar a los Estrechos de Tamara. Aquí nos encontramos con el famoso paso de Anais, donde una placa nos enseña uno de los sifones más peligrosos del  Barranco.

Una larga badina nos abre el paisaje y muestra la fuente de la Támara. A la derecha, junto a unos juncos encontraremos una senda y una pista de petroleros intransitable, por el que se accede a Morrano. 

Nosotros no damos por finalizada la actividad en las Fuentes de Tamara, proseguimos por el río Alcanadre durante unos 3,2 Km más hasta llegar a la presa de Bierge donde habiamos dejado el otro coche.

Unos metros más abajo hacen su aparición unos estrechos, un caos y unas preciosas fuentes que no dejan lugar a dudas del punto en que nos encontramos: el “Puntillo”. Recreándonos en este peculiar tramo, sólo nos queda salvar una bonita badina y seguir río abajo realizando “aguatreking” durante aproximadamente 1 hora hasta la presa de Bierge, no pudiendo saltar saltar los 8 m del salto de agua de la central, por estar prohibido.

 

 

 

 

veure fotoswikiloc75

Torrent de ses Òlibes

 

Circular: si
Distancia total recorrida: 4,8 km
Tiempo total empleado, incluido bañito: 5 h
Altitud máxima: 310 m
Distància tramo deportivo: 650 m
Desnivel tramo deportivo; 315 ( Total 650 m)
Aproximación; 15′ desde Son Marroig
Tiempo de regreso: 1’15 h.
Rápel más alto: 60 m

 Torrent de ses Òlibes

 

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera. Però no com ses anteriors, la feim pel torrent de ses Òlibes.

Nota: abans de començar el relat dir que a l’inici del torrent portàvem davant un grup de Voltors, amb la mala sort que el company que anava de primer en el descens del primer salt de 55 m i per una fallada pel que sembla manipulant el descensor i el shunt es va precipitar des de 10 m d’altura, ocasionant-li algunes fractures, per la qual cosa li volem expressar el nostre desig que es recuperi al més aviat possible i pugui estar aviat disfruntand de la muntanya.
Aquest incident ens va retardar  2h ja que esperem que arribessin els sanitaris, i l’equip de rescat format per bombers i Guàrdia Civil, que van traslladar al ferit amb el “cuco” fins a l’hospital. Un excel•lent treball d’aquests professionals.

El torrent de ses Ólibes és un dels tres torrents impactants de la zona de Na Foradada, i un més de la zona de sa marina de Valldemossa, és curt però té unes vistes i una verticalitat impressionants, cal tenir en compte que el seu tram final és un salt de 100 m.

Segons la nostra experiéncia cabria puntualitzar que algunes topografias no són correctes en descriure la vertical del salt. Com per exemple; el primer salt no és de 50 m. sinó de 55 m, el salt intermedi, del salt gran que et deixa en la petita cornisa, de 30 m té gairebé 35 m. Dit això no ha d’haver-hi problema algun si sempre s’és prudent i es portem cordes de longituds majors.
Deixem el nostre vehicle en el pàrquing de Son Marroig, i caminem fins al quilòmetre +-66,5 de la Dt. 10, fins a l’entrada a ses Casis Noves. On a l’altre costat de la carretera tenim l’entrada directa al torrent.
Seguim el tàlveg pocs metres i arribem a un petit salt d’uns 5m que ens deixa en la capçalera del primer salt, un impressionant salt de 55m completament vertical, amb passamans de la dreta.
A la dreta del salt es situa la cova donis Morts. En aquesta cova el pari Antoni Castanyeda va fer vida eremítica. «Un dia l’ermità Antonio Castañeda, que ja residia al Monestir de Miramar, és va ficar al llit a demanar almoina al veí predi de Son Gallard i va trobar la joveneta Catalina Tomàs, d’uns 15 anys d’edat, qui el va atendre de manera caritativa, quedant ella vivament impressionada per la humilitat i espiritualitat d’aquell frare». (El que sé de Miramar José M. Sevilla).

Una vegada superat aquesta primera dificultat seguim pel llit del torrent realitzant alguna curta desgrimpada sense dificultat.

En cosa de 400m apareix davant els nostres ulls el mar i la Foradada, amb unes vistes encisadores.

Que ens situa a la capçalera del tram final del torrent, un espectacular S100 (10+30+60), el de 30 m és de gairebé 35.

El primer salt de 10 és encaixonat i pasa per sota d’una figuera, que ens deixa en el gorg del que sortim amb una petita grimpada.
Iniciem el salt espectacular dels 35 m El pati d’aquest salt és impressionant, i ens deixa en una estreta i aèria cornisa. Equipada en Quatre paques amb anelles, dues al terre i dues a la pared.
L’últim salt té l’últim tram totalment volat. A tan sol u 8/10 m de començar el rápel procurem evitar passar per un sortint de roca toca que s’ha separat de la roca mare gairebé tres dits, la qual cosa convella un tremend perill tant pel qual rapela com para el que està sota.

Prosseguim pel tàlveg escalonat fins a l’últim salt ( desgrimpable) encara que nosaltres vam posar corda per salvar els 15 m aproximadament.
Caldir que el torrent, al día d’avui, està perfectamente equipat

En un no res arribem a les restes de l’antic camí de la Mar, ordenat construir pel Arxiduc al voltant de 1876, que connectava el Guix amb la Foradada, avui dia totalment destrossat, i que tant hem parlat a la nostra web.

Ara toca per fi l’esperat capfico, en aquestes aigües cristal•lines…..
El retorn és una altra cosa… però l’esforç es veu compensat amb unes chandis.

 

 

 

 

veure fotosveure video

Far de ses Salines – Cala Màrmols

Circular: si
Distancia total recorrido: 11 km.
Tiempo total, incluido baño: 7 h. (3 h ida y vuelta).
Altitud máxima: 42 m.
Altitud mínima: S.n.m.
Desnivel Positivo: 58m.
Desnivel negativo: 64 m.

 Far de ses Salines a Caló des Màrmols

 

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera.

Ens situem en el Cap de ses Salines, en l’extrem meridional de Mallorca.

Deixem el cotxe en la mateixa carretera i el mes a prop possible del Far. En 1982 va ser el primer far d’Espanya a ser alimentat mitjançant panells solars. Va ser inaugurat el 31 d’agost de 1863. Era un far de 6º ordre, amb una òptica catadióptrica de 300 mm de distància focal, estava alimentat amb oli d’oliva i emetia una llum blanca fixa. El far emet una llum blanca en grups de tres centelleigs d’un segon de durada cadascun, sent el tercer més retardat que els dos anteriors, en un cicle de 20 segons, limitada al sector entre 265º i 116º. El seu abast nominal nocturn és de 13 milles nàutiques. També té instal·lada una sirena que emet la lletra M en codi morse cada 15 segons.

Ens posem a caminar direcció SE el principi al costat del mar per una senda molt definida. Als pocs minuts de caminar ens trobem en les roques una pastera, garrafes d’aigua i gasolina i restes de roba, utilitzada per les persones que parteixen del nord de Àfrica cap a les nostres costes.

De manera gairebé imperceptible anem guanyant altura fins a situar-nos a la part alta dels penya-segats, i allunyar-nos del mar, per després tornar a ell. Crida l’atenció la vegetació baixa destacant les savines.

L’altura màxima de la zona és de 63 m conegut com na Gosta, on antigament hi havia una torre de defensa, construïda en 1597, durant l’època de les incursions turques.

A mig camí creuarem una torrentera i després de caminar uns 5km arribem al  caló des Màrmols, desembocadura del torrent de mateix nom.

El caló és de gran bellesa, encaixonat entre petits penya-segats de no més de 20 m, d’aigües netes i transparents, de tons blaus, verds i turqueses amb fons d’arena blanca.

Muntem sa nostra particular “carpa” per protegir-nos de l’intens sol i després de gaudir del bany, del menjar i descansar, emprenem el retorn pel mateix camí.

 

 

veure fotoswikiloc75

Cala Castell per pas dels Pescadors

Circular: si
Distancia total recorrida: 10 km.
Tiempo total empleado, incluida bañito: 9 h. (tiempo en movimiento 3 h.)
Altitud máxima: 317 m.
Altitud mínima: S.n.m.
Desnivel Positivo: 572 m.
Desnivel Negativo: 572 m.

 Cala Castell per pas dels Pescadors

 

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta vorera mar.

Volíem davallar a Cala Estremer però com la mar tornava a estar picada, el que dificultava el bany, i perquè no hi ha una punyetera ombra, decidim anar a la cala del costat, Cala Castell, que l’accés a l’aigua és més còmoda i té bones ombres.

El punt de partida de l’excursió a Cala Sant Vicenç, a la qual arribem per la carretera Ma.-2203 (hem pres el desviament a l’esquerra des de la carretera que uneix Pollença amb el Port de Pollença, Ma.-2200). A l’entrada de Cala de Sant Vicenç veurem un cartell de ceràmica (1989), situat a la dreta immediatament després de l’Hotel La Moraleja. En aquest cantó, a l’altre costat del cartell, hi ha una botiga de cotxes. Podem aparcar en el mateix carrer/carretera i a l’esquerra veurem l’inici d’un camí que s’interna en el pinar perpendicular a la carretera, al costat d’uns panells que prohibeixen acampar, indiquen la direcció cap a Cala Barques i l’Oficina d’Informació Municipal.

Iniciem l’excursió endinsant-nos en el pinar pel camí anteriorment citat (NW); als 2’½ girem 90º (NE) i en 3’/4′ arribem a un portell que té a la seva dreta un monument en record als presoners republicans que van construir el camí que arrencant en el mateix portell duu fins a la zona de les Fontanelles i la Punta de Coves Blanques, on es troben restes d’una bateria d’artilleria de costa i un polvorí excavat en la muntanya. El portell està tancat però té a la seva dreta una barrereta que permet el pas. Una vegada traspassada la barrereta iniciem el recorregut pel camí, que amb pendent molt lleuger, ens duu amb direcció N, cap a la zona del Penyal Roig. Al cap d’uns 8’/9′ arribem a un pontet, en una corba a la dreta, que salva el jaç del Torrent de les Rotes Velles i amb pujada molt lleugera als 2’/3′ arribem a un nou pontet; i immediatament abans d’un tercer pontet, veurem a l’esquerra del camí una fita que ens indica el punt que hem d’abandonar el camí i dirigir-nos, amb direcció NW (esquerra) i pujada mitja/forta, amb alguns trams fort, seguint les nombroses fites, ascendint pel vessant oriental del Penyal Roig.

L’ascens prossegueix, sempre tindrem alguna fita que ens indiqui el camí, en general amb pendent mitjana/forta, arribant en uns 9’/10′ a un tram en el qual iniciem una baixada mitja . Al 1 ½ tornem a trobar pujada lleugera/mitjana que passa a forta/mitjana mentre ascendim pel tàlveg.(una torrentera en el vessant NE del Penyal Roig). Ascendim pel costat dret, seguint les fites per una senda entre el càrritx, en el seu tram final amb pendent mig, arribant en uns 5’/6′ vam arribar a la vora del penya-segat, des d’on podem veure la zona del Castell del Rei (U Castell d’u Rei”), amb la Cala Estremer, entre la Punta de l’Àguila i la Punta Galera, i Cala Castell, entre la Punta Galera i Punta Topina, etc.

Des del punt d’arribada seguim vorejant el penya-segat (SW) i seguim les fites ascendint amb pendent fort/mitjana, durant uns 3′. Prosseguim cap al cim que tenim al capdamunt, enfront de nosaltres, seguint les fites i després d’una pujada mitjana que passa a forta/mitjana, vam arribar al cim en uns 6’/7′. Des del cim descendim amb direcció W, amb baixada mitjana, al principi, passant a lleugera. Trobem algunes fites al llarg del recorregut per un terreny molt carstificat, amb càrritx, arribant als 4′ al Pas des Pescadors. Reconeixerem l’inici del pas doncs hi ha una fita i unes marques verda i vermella en la roca. Descendim pel pas amb pendent, en general fort, havent d’efectuar petites desgrimpades, arribant a la base del pas en uns 5’/7′ depenent del nombre de persones i la condició física d’aquestes. Des de la base del pas ens dirigim W pel llom fins a arribar al braç de La Galera, ara iniciem el descens fins a la mar, per després anar costejant la cala fins a arribar a la caseta, on podrem descansar a l’ombra.

Prenem un bon bany refrescant i després de descansar i fins i tot fer una dormida, emprenem la tornada pel camí que duu a la vall de Ternelles, i quan duem caminant uns 20′ passarem per un portell arribarem a una corba on el contrafort està fet d’enormes roques. Aquí sortirem del camí ( esquerra), passarem per damunt una llosa que fa de pontet i iniciem una dura pujada per una rosseguera, en l’objectiu de situar-nos al capdamunt del rocam, per a després en diagonal ascendent anirem a una segona rosseguera per després arribar al punt d’inici del pas dels Pescadors. Iniciem l’ascens amb una grimpada i ràpidament ens situem a dalt del penyassagat, ara ja només queda seguir el tirany de davallada fins a arribar al camí dels presoners i d’aquí als cotxes.

 

veure fotoswikiloc75

Cala Sequer i es Caló des Serral

Circular: no
Distancia total recorrida: 7 km.
Tiempo total utilizado, incluido bañito: 6 h. ( tiempo efectivo 1 h. 30′).
Altitud máxima: 78 m.
Altitud mínima: s. n.m.
Desnivel Positivo: 121 m
Desnivel Negativo: 121 m.

 Torre de sa Mola de TuentCala Sequer  ó Salpella i Caló des Serral

 

Cala Sequer ó Cala Salpella és un d’aquests pots racons verjos de la costa de llevant mallorquina, en ple juliol tota sa cala era per noltros, ens fèiem creus.

Comencem al km 8,4 de la Ma 4014. Agafarem el camí que indica agroturisme de Son Josep de Baix i comencem a caminar. No es pot aparcar en el camí i a més no té sortida pels cotxes. Després de caminar 1,2 km arribem a les cases de Son Josep de Baix ( també l’he vist descrit amb el nom de Son Jusep Nou), on unes barreres noves de color verd ens tanca’n el pas, però té una porteta davall el ficus que ens deixa passar a peu.

Als 300 m el camí fà una corba que gira esquerra, idò just aquí neix a la dreta un tirany que duu al caló des Serral sense pasar per cala Sequer, però noltros prosseguim pel camí privat fins a arribar a una altra barrera que ens tanca el pas. Just aquí sortim del camí pel tirany de l’esquerra pel costat del tancat de ferro, amb lleugera davallada fins a la cala Sequer. En total haurem fet 4 km.

La cala és petita i encisadora, destaca la paret seca de partió i les roques en forma de terrasses què te als costats i el color turquesa de l’aigua.

Continuem vorera mar pel vesant Sud, a la nostra dreta i a la part mes alta tenim un xaletaso, continuem fins a arribar al caló des Serral de no més de 6 m de longitud i 12 m d’amplària mitjana. No veim cap ombra i decidim tornar a cala Sequer.

Arribats a cala Sequer cerquem l’ombra que dóna l’únic pi vorera mar.

La tornada pel mateix camí.

 

veure fotoswikiloc75

Cova de na Bernarda

Circular: no
Distancia total recorrida : 9 km.
Tiempo total, incluido paradas: 5 h.
Altitud máxima: 310 m
Altitud mínima: s n m
Desnivel Positivo: 448 m
Desnivel negativo: 597 m.

 

 Torre de sa Mola de TuentColl des Vent a Banyalbufar per sa Punta de s’Àguila i cova Bernarda

 

Iniciem sa ruta d’avui al km 80 de la Ma-10, però abans em deixat els cotxes al km 85,2 de la mateixa Ma-10, on comence el Camí de sa Volta des General.

Una llegenda explica l’origen del nom d’aquest tram de costa. En una ocasió que s’ha perdut en el temps, un canonge de llinatge López anava per mar de Palma a Sóller. Enfront de les costes de Banyalbufar, una forta tempesta el regirà i volgué tocar terra; definitivament, el feren baixar al recer de Son Coll. Des de llavors, aquell home tornava sempre a estiuejar al port, que passà a ser conegut com el port des Canonge». Aquest fet va ocorre abans de 1784, puix al mapa del cardenal Despuig, d’aquesta data, ja apareix amb aquest nom.
Text de airesdelaserramallorquina.

Comencem a caminar direcció al Port des Canonge, a una corbe l’esquerra surt una pista que ens oblidem i seguim caminant, després a un altre corbe trobem una nova pista també a l’esquerra que l’agafem, vorem uns cartells als pins, etc.. i una cadena que travessa la pista, prosseguim fins que l’abandonem per la dreta agafant un tirany en descens. Un tirany que transcorre per dins un bonic i ombrívol alzinar i carritxeres, anirem trobant diversos rotlos de sitja, barraques i qualque forn de calç. Travessarem el torrent de Son Coll. Al front poder anar vegent les majestuoses cases de son Coll i a elles ens dirigim. En arribar a la pista es divideix i em d’agafar la de la dreta que passa per davant ses cases de son Coll, i en pots metres ens traurà a la carretera des port des Canonge.

Ara ja per asfalt continuem pel carrer principal fins al final on comence sa garriga i un tirany balitzat. Passem pel costat de les ruïnes de sa Teulera de les que només s’aguanten ses parets. Creuam sa Torrentera i la platja de còdols de Son Bunyola.

Aviat arribem al camí de Baix de Son Bunyola, la construcció del qual, va ser promoguda a les acaballes del segle XIX pel marquès de la Cènia, el general Ferran Cotoner Chacón i Manrique de Lara, senyor de sa Baronia de Banyalbufar, comandant general de la Guàrdia Civil. Per aquest motiu s’anomena la Volta des General. Josep Puig i Canals, impulsà l’eixamplament del camí per possibilitar el pas de carros. (Mallorca vora mar, 2003).

En el camí i pots minuts de començar ens sortim per anar a veure sa Punta de s’Àguila i per si trobem el camí des Ferro que baixa fins a la mar, no va ser possible i tornem al Camí de Baix.
Sortim a l’asfalt fins que a pots metres trobem, a la dreta, un pal indicador cap a Banyalbufar i per ell continuem. Passarem per davall els penyals del Corral Falç i l’Estret. En arribar a un gran forn de calç ens hem de fitxer bé perquè només a 10 m surt a la dreta un tirany direcció a la mar que l’hem d’agafar, la davallada es forta i aviat ens fà perdre altura, fins a arribar a la part més baixa, quasi a la cota 0,  on prenem dreta a vegades per un camí de cabra i a vegades per damunt el rocam.

Ens crida l’atenció una formació rocosa de color gris que semblen escates de peix, després trobem altres formacions curioses anomenades rissades formades en el seu moment per l’acció un corrent d’aigua, i just a baix ja tenim la gran boca de la cova de na Bernarda. Encinas la descriu com una galeria con prolongación subacuática marina, frecuentada por pescadores de coral y espeleobuceadores turísticos. Topònimo derivado de Cavall Bernat.

En una gran roca de l’entrada hi ha col·locada una creu de ferro que no sabem a quin sant venera, que ens recorda a una creu celta.

No podem fer un capfico perquè la mar està picada i romp a la vorera amb massa força.

Després de menjar i descansar iniciem la tornada, en un principi pel mateix rocam de la vorera de mar, fins a arribar en el punt des d’on abans hem surtir del pinar, perquè no ho farem pel mateix tirany de baixada sinó que continuem per un altre  pararel a la costa molt menys pronunciat, fins que a dalt ens enllaça amb el camí de sa Volta des General i d’aquí fins a l’aparcament.

Per acabar unes chandís ben fresquetes a la magnífica terrassa del bar Barenonia de Banyalbufar.

 

 

veure fotoswikiloc75

Sierra de Gredos

 

 

DIFICULTAD: Poco Difícil Inferior (PD-).
Paso de grado II+-en la Chimenea.

 

 

 

 

 

Dia 1.- Jornada (nocturna) 7 Km y altitud máxima: 2.170 m.
Día 2.- Almanzor.: Distnacia 6 km. Altitud máxima: 2.592 m.
Día 3.- La Galana. Distancia 9 km. Altitud máxima 2.578 m

 

Plataforma de Gredos a Refugio Elola.
Distancia total recorrida : 7.1 km.
Tiempo total empleado: 2 h. 18′
Altitud máxima: 2.170 m.
Altitud mínima: 1.644 m
Desnivel Positivo: 419 m
Desnivel negativo: 237 m.

Refugio Elola a Pico Almanzor.
Distancia total recorrida : 6 km.
Tiempo total, incluido paradas: 5 h.
Altitud máxima: 2.594 m.
Altitud mínima: 1.935 m.
Desnivel Positivo: 613 m.
Desnivel negativo: 613 m.

Refugio Elola a Pico La Galana.
Distancia total recorrida : 7 km.
Tiempo total, incluido interior cueva: 6 h.
Altitud máxima: 439 m.
Altitud mínima: 355 m. (interior cueva -85 m.)
Desnivel Positivo: 76 m.
Desnivel negativo: 99 m. + (-85 m interior cueva.)

 

 Sierra de Gredos; Pico Almanzor  2.592 m y Pico  Galana 2.571 m

 

En la expedición a la Sierra de Gredos, subiremos a los dos picos más altos el Pico Almanzor , cuyo verdadero nombre es Plaza del Moro Almanzor, con sus 2.592 m es la montaña más alta del Sistema Central y de toda  la Sierra de Gredos  y el Pico de la Galana de 2.571 m.

En 1899 fué escalado por primera vez por Manuel González de Amezúa

Para ello nos dirigiremos al pequeño pueblo de Hoyos del Espino, municipio de la província de Àvila de la comunitad autónoma de Castilla i León, de 391 habitantes y a una altitud de 1.484 m tan solo unos pocos más que nuestro Puig Major.

Desde el pueblo cogemos la carretera comarca AV-931 y después de 12 Km nos dejará en el amplio aparcamiento de la entrada al Parque Regional de Sierra de Gredos de 86.397 Ha, conocido como la Plataforma 1.750 m

De ahí sale el Sendero de la Laguna Grande que cogeremos hasta su final en el gran Circo de Gredos. Se trata de un bonito sendero que transcurre por un paraje totalmente salvaje. Cruzaremos el río Las Pozas, después el sendero en zig-zag nos sube hasta lo más alto Los Barrerones 2.170 m, pasaremos por la fuente de los Cavadores. Depués el sendero va descendiendo hasta la Laguna Grande, pasando por la fuente de los Barrerones. El sendero sigue descendiendo hasta situarnos junto a la orilla de la Laguna, curiosamente vamos encontrando por el camino gran cantidad de Sapos de Gredos y de gran tamaño, pero el que más llama la atención es la Salamandra del Almanzor de un negro brillante y manchas amarillas, y de las que nos encontramos también una buena cantidad.

También nos llama la atención el color verde de las rocas graníticas. La única cubierta verde de la zona está compuesta por líquenes silicícolas.

Ya casi llegando y en la parte más baja podemos ver en la roca y a unos dos metros de altura un cable que hace la función de pasamanos cuando la laguna aumenta su nivel y cubre la senda. El sendero desemboca en la llamada Trocha Real, que, en pocos minutos, conduce al pie mismo de la gran laguna glaciar

En pocos minutos llegamos al gran Circo de Gredos, donde se encuentra el refugio que recientemente ha cambiado de nombre pasando de denominarse Refugio de José Antonio Elola a llamarse Refugio de Alta Montaña Laguna Grande de Gredos, debido a la Ley de Memoria Histórica. José Antonio Elola fue procurador en las Cortes Españolas durante diez legislaturas de la época franquista, argentino de nacimiento, fue nombrado en 1956 presidente del Comité Olímpico Español y Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.

El refugio empezó a construirse en 1970. Situado a 1.950 metros de altitud y en la orilla de la Laguna Grande, el Refugio tiene capacidad para alojar a 65 personas en literas.

Como llegamos fuera de hora sobre las 2 h de la madrugada, no cenamos y como podemos localizamos nuestras literas.

Al día siguiente nos levantamos a las 7,30 h. desayunamos en el comedor de café con leche, tostadas y confitura.

Salimos a la terraza y admiramos las impresionantes montañas que circundan el Circo Glaciar de Gredos, y a lo lejos vemos nuestro objetivo de hoy el Pico del Almanzor que con sus 2.594 m forma el techo de Gredos.

Antes de describir la ascensión recordemos quién fue ese personaje que da nonbre nuestro Pico.

Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí más conocido como  Almanzor fue un militar y político andaluz, nacido el 938 en Torrox – Algeciras. fue el caudillo musulmán más temido de su tiempo y cuyo reguero de victorias sirvió para frenar el avance de los reinos cristianos.
«Por Dios que jamás vuelva a dar el mundo nadie como él, ni defendiera las fronteras otro que se le pueda comparar», escribieron supuestamente en su epitafio .
Había llegado al más alto grado de su poder y prestigio cuando optó por una empresa idónea para él y que hasta entonces nunca abordada por otro líder musulmán. Decidió marchar contra Santiago de Compostela para coronar su trayectoria con un órdago de lujo que le encumbrase al nivel de los grandes líderes de la historia como Alejandro Magno o César Augusto. Santiago era la ciudad de Galicia que albergaba el más importante santuario cristiano de España y de las regiones cercanas del continente. La iglesia de Santiago, en propio decir islámico, era como la Meca, En el ataque contra la ciudad de Santiago,  fue arrasada y los prisioneros cristianos obligados a cargar con las campanas del templo para ser usadas como lámparas en una nueva ampliación de la Mezquita de Córdoba.
Una leyenda cuenta; Se dice que cuando volvió de una batalla, Almanzor “ El Victorioso” descansó en el Circo de Gredos, delante del pico. Allí había un mito que hablaba de sonidos extraordinarios procedentes de los ríos que nacían en las montañas.
Como Almanzor no pudo escucharlos, los pastores, temerosos de la reacción del guerrero, decidieron pronunciar su nombre, que se magnificó por el eco de las montañas. Maravillado, el guerrero andalusí dijo que aquella montaña llevaría también el nombre de Almanzor.

Bien, volvamos a los nuestro; Recordemos que estamos en la terraza del refugio a punto de iniciar el ascenso a este Pico.

Salimos en dirección O. siguiendo los hitos que nos adentran hasta la Hoya Antón, tenemos siempre al frente la cumbre del Almanzor y luego lo bordeamos por nuestra izquierda siguiendo la pedregosa canal que nos lleva a la portilla Bermeja, hasta llegar a un rellano donde encontramos un nevero y desde donde a la derecha ( NO) sale otra canal no menos pedregosa y empinada, que nos pone en la portilla del Crampón. Un collado desde el cual podemos admirar las dos vertientes. Hace un fuerte y frio viento que no permite su estáncia mucho tiempo, así que continuamos por la derecha y a través de numerosos bloques acometemos, preferentemente por la parte izquierda, con una trepada II, le sigue una segunda trepada II+, pasamos por en medio de dos grandes bloques, nos situamos en una pequeña terraza donde admiramos la grandiosidad del Circo de Gredos, y realizamos una corta trepada hasta la pequeña cima donde se encuentra el punto geodésico,
Para bajar, rapelamos los pequeños resaltes desde la cima por el mismo acceso que subimos, usando los anclajes que hay, hasta llegar un poquito mas abajo, hasta la “senda”.
Ahora giramos N (derecha) sin pierder demasiada altura hasta llegar a la pequeña portilla de Los Cobardes, por la que descenderemos primero con la ayuda de las manos y luego algo más cómodos. Ahora se trata de faldear en descenso diagonal el Cuchillar de los Ballesteros hasta el Rellano Ameal, donde hay una pequeña laguna rodeada de “cesped”, un sitio ideal para descansar y reponer fuerzas, siempre bajo la mirada del gran peñasco Ameal de Pablo de 2.509 m y la Galana.

Después de descansar, incluso alguno se ha dormido y le cuesta despertarse y no te digo ponerse en pié, proseguimos nuestra ruta, ahora ya en descenso total, para ello nos situaremos bajo la falda del peñasco y nos dirigirnos siguiendo las fitas hacía una portilla que nos permitirá descender por la gran canal Isabel II.

Poco antes de llegar al refugio nos encontramos con otra pequeña laguna con aguas transparentes que nos invita al baño. Todo un lujo.

En pocos minutos llegamos al refugio. Nos cambiamos, tomamos unas cervecitas bien merecidas, y cenamos de ensalada de pasta y carne con salsa, de postre una natilla con galleta maria. Y a dormir.

Al día siguiente el grupo se divide, mientras unos desgraciadamente deben volver para Palma, otros siguen de ruta, esta vez para ascender al Pico Galana de 2.571 m.

Salimos del refugio en dirección O para alcanzar el corredor de los Geógrafos, y más adelante cruzamos del lado de Ameal de Pablo al lado del Venteadero a media altura para recorrer toda su ladera hasta que nos situemos en la vertical del Canal Venteadero , que separa la antecima a la cima de la Galana 2.571 m, una última trepada muy aérea nos situa en la cima. No tiene Punto Geodésico, pero en su lugar hay unas pequeñas piedras cimeras.

Después de contemplar el inmenso y espectacular paisaje decidimos iniciar el largo descenso hacia el refugio.

Al día siguiente y de regreso hacía Madrid, nos paramos en Ávila para darnos un merecido homenaje de chuletón.

Y aquí se termina nuestra expedición a la Sierra de Gredos.

 

 

veure fotoswikiloc75wikiloc75

Cova des Marbre o d’en Rote

 

Circular: no
Distancia total recorrida : 7 km.
Tiempo total, incluido interior cueva: 6 h.
Altitud máxima: 439 m.
Altitud mínima: 355 m. (interior cueva -85 m.)
Desnivel Positivo: 76 m.
Desnivel negativo: 99 m. + (-85 m interior cueva.)

 

 

 

 

 

 

 Cova des Marbre o d’en Rote ( Coma de s’Àliga – Mirador d’en Alzamora)

 

Sortim de Palma direcció a l’antic Centro de Instrucción de Reclutas (CIR-14) on agafem la Ma-1043 direcció al coll de sa Creu, continuem fins al coll des Vent i en el km-6,200 aparquem el cotxe a la vorera i continuem caminant dos cents metres per la carretera fins al km-6,400 on hi ha unes barreres i el començament de la pista que agafem. Al pots minuts passarem per davant un dipòsit d’aigua, la pista es àmplia, prosseguim i traspassem un cable que travessa la pista.

Arribarem a un encreuament, no feim cas a la pista de l’esquerra i continuem SW, tot seguit topen amb una altra pista a l’esquerra que descartem perquè duu al coll des Pastors, continuem recte on la pista s’estreny. Passarem per una torrentera on la vegetació és molt espessa la pista passa a tirany, passarem per devora un forn de calç en molt bon estat, continuem amb lleugera pujada fins a dalt del pla d’en Palerm que dóna nom a la cova d’en Palerm que sa situa a tants sols dos metres a una corba de 45º. Continuem i traspassem una segona torrentera amb abundant vegetació. Arribem a un altre encreuament, descartem el cami de l’esquerra que ens duria al coll des Pastors i continuem W, on ja podem veure la silueta del mirador d’en Alzamora situat al Puig d’Àliga de 439 m.

Uns metres abans d’arribar al mirador neix un tirany amb direcció S que en forta davallada per la coma de s’Àliga, ens duu fins a la boca Nord de la Cova, una de les quatre cavitats que formen el conjunt d’aquet sistema ( Sistema Sud, cova Nord, avenc de Mármol I i avenc de Mármol II). No entrem a la boca Nord, perquè l’entrada que ens interessa està 23 metres me avall. Em de localitzar una estaca de ferro clavada al començament de el que pareix una curta torrentera i per on davallarem que ens situa a una esplanada on trobem la boca Sud de l’entrada a la cova a 350 m.
En arribar el que primer ens crida l’atenció és l’aire molt fresc que surt de la cavitat, tot un regal.

Ens preparem i ens endinsem a una de les Coves més profundes, amb els seus -85 m, de tota la serra de na Burguesa o serra de Porto Pi com sa li conexia antigament.

La primera sala anomenada de la Falzilla perquè hi neix la planta Adiantum capillus-veneris ” la culantrillo de pozo”, que te propietats medicinals. Es un excel•lent emulgent, amb efecte antiinflamatori, També serveix com a desintoxicant en casos d’etilisme fins i tot per sa faringitis, bronquitis, catarros, etc…

Després ve una rampa a l’esquerra que superarem sense dificultat fins a una sala, Després ve la part més estreta que s’inicia amb un embut doble. La primera part la desgrimpam anant mol alerta a no posar el peu a una formació de la dreta que té un xap i pareix a ser que es mou, el que podria ser perillós. Superat aquest primer tram del pou de s’Embut, ve el més estret de tots, el pou inferior per on ve just passar-hi. Per davallar no tindrem dificultat però per pujar millor ajudat per una cora que hàgim deixat prèviament.

Després ve la zona anomenada Sa Rampa de fort desnivell, hi on és podem veure formacions de gran bellesa.

Per la part baixa iniciem el descens a la Sala de ses Columnes, primer superem un caos de roques, la sala de ses Columnes de 35 m de longitud per 25 m d’ampla. A la part més baixa s’hi troba el bosc de ses columnes, un lloc espectacular, amb columnes de més de 20 m i alguna de diàmetre monstruós.

Després ve l’accés a la part més baixa amb el pou dels Tres Forats i la Galeria dels Graffittis a -77, després si volem accedir a la part més profunda -85 m ho haurem de fer superant un pas molt estret.

Després d’admirar tanta bellesa iniciem la tornada fins a la sortida.

Després ens dirigim al mirador d’en Alzamora per menjar i descansar una mica a l’ombra d’un pi. Una altre variant per arribar al Mirador es que que varem fer a l‘any 2009 

Mirador: Es troba en el cim del Puig de s’Àliga (439 m.). La costrucció és de planta rectangular (8m. x 6m. aproximadament), amb coberta d’un vessant i portal que s’obre a la façana orientada al nord-oest, sobre la vall de Benátiga coronat pel puig del mateix nom de 375 m. Amb expléndidas vista sobre la localitat de Calvià, sa mola de s’Esclop (928 m.) i el puig de Galarzó (1027 m.),costa de Calvià, Calvià, es Capdellà, s’Esclop, Galatzó, Serra des Puntals, mola de Planicia, etc.  En el seu interior un banc de pedra que recorre la major part del perímetre. A l’interior, desfigurat, destaquen les restes d’una llar , en l’angle de llevant, i un banc de pedra interior. A principis dels anys 90 del segle passat s’havien de realitzar obres de restauració, però finalment no es van dur a terme. Actualment presenta un estat de ruïna total.En el que queda de la porta d’entrada es pot veure, en el sòl, les restes d’una placa en la qual es llegeix: “FOMENT DE TURISME, MIRADOR ALZAMORA. INAUGURAT EL DIA 19 ABRIL 1931”.

 

 

veure fotoswikiloc75

Puigs des Colomer i na Fatima

 

 

Circular: Sí
Distancia total recorrida: 11 km.
Total tiempo trascurrido: 8 h. (efectivo 5 h.)
Altitud minia: 96 m.
Altitud máxima: 653 m.
Desnivel Positivo: 736 m.
Desnivel Negativo: 736 m.

 

 

Torre de sa Mola de Tuent Raixa-Es Colomer-pas des Colomer-Puig de ses Fites-Puig des Frare-Puig de na Fátima-Raixeta

 

Iniciem la ruta d’avui des de l’aparcament de les cases de Raixa, començant pel camí que dur a Raixeta-Pastoritx-Valldemossa. A uns 60 m de començar arribem a un encreuament i girem S ( esquerra) cap a un portell amb una barrera de fusta. Prosseguim per aquest bonic camí que a poc a poc ens fa guanyar altura. Arribarem a una paret de partió i caminarem paral.-les fins a arribar al coll des Tirany, on se’ns obrin unes magnífiques vistes sobre el pla de Palma i just d’avall el golf de son Termes. Girem N ( dreta) en lleugera pujada. Aviat tornem a tenir una paret de partió a la nostra esquerra per després passar a la dreta fins a arribar al cim del Puig des Colomer de 446 m amb unes vistes realment esplèndides.

Prosseguim NW per la carena fins a trobar una petita depressió per la que davallarem, ajudats de les mans en qualque ocasió, per un pas en diagonal amb la roca llisa i corbada.

Continuem entre pins i carritxeres per anar a trobar el pas des Colomer, que transiten diagonal per una estreta cornisa una mica àrea, fins que acaba al contrafort del murallo on hi ha una balma. Continuem en davallada direcció NE per dins un pinar, i on podem veure marjades amagades dins les espesses carritxeres. No tardarem a arribar al coll Espés ( 338 m).

Ara i després d’haver superat alguna marjada iniciem una pujada fins a la cota 413 m. Des d’aquí veurem una paret de partió que s’enfila NW que ens servirà d’orientació per superar la forta pendent fins al cim del Puig de des Fites de 506 m, des d’on gaudirem d’unes magnífiques vistes del Puig de na Fátima, sa Gubia, sa Falconera i moltes més. Ara ens dirigir irem SW fins a l’altre elevación el Puig des Frare de 492 m per una estreta cornisa de pots metres.

Baixem del cim i retrocedim fins al colladet on passa la llarga paret de partió dels termes de Bunyola i Valldemossa. Iniciem el descens per l’esquerra de la paret i dirigir-nos cap avall fins a un penyal que està enmig, i que salvarem per l’esquerra per un pas que ens facilitará l’arribada al coll de son Puig a 403 m, a la dreta del coll veurem unes marjades que arribem fins a la antigues cases de Raixeta.

Ara estem situats a la falta de na Fátima amb la paret de partió a la nostra dreta, i iniciem una altre forta pujada NW, Sa calor i l’esforç fet fins ara es comenci a notar.

Continuem pujant i abans d’arribar al seu final traspassem la paret N i iniciem un lleuger descens per davall una gran penya, seguit d’un lleuger ascens per la zona mes evident direcció a uns grans pins, la pujada segueix sent forta i canviem a NW, per anar a cercar el vessant NW del Puig i enfilar el cim per una petita canal. En un no res estam al cim de 651 m.

Ara es tracta de descansar, menjar i disfrutar del día.

La davallada és pot fer de dues maneres, una pel vessant SW que ens duria a les cases de ses Esteles o fins s’Estret, a la mateixa carretera de Valldemossa, però noltros opten per l’altra opció, mes que res perquè tenim els cotxes a Raixa, i és davallar pel vessant N, per el que hem de retrocedir el darrer tram de pujada, fins a arribar a uns grans pins, després seguir davallant N, fins arribar a baix d’una paret de partió que hi ha a la part superior de la carena, on darrere s’inicia el pas dets Ases que noltros no agafarem, perquè continuarem per una cota inferior a aquesta paret fins a arribar a un segon comellar i iniciar el descens NE amb les cases de Raixeta a baix a l’esquerra. És una davallada per un fort coster, sense fites ni tirany i a estones brutes de vegetació.

Al final arribem abaix i creuem el torrent de Raixa i pujam fins a les cases de Raixeta que és trobem en un estat ruïnós i molt perillós, és molt lamentable que unes cases com aquestes es deixin fer malt bé.

A la fí arribem a un ample i planer camí que ens durà fins als cotxes.

 

 

veure fotoswikiloc75

S’Espasa i sa Cadira de sa Reina

 

 

Circular: Sí
Distancia total recorrida. 8.5 Km.
Total Tiempo trascurrido: 8 h. (incluye escalada a s’Espasa)
Altitud mínima: 711 m.
Altitud máxima: 1.219 m. (más 30 metros de s’Espasa.)
Desnivel Positivo: 739 m.
Desnivel Negativo: 739 m.
Salt mes alt: 60 m

 

 

 

 

 Escalada a s’Espasa  i rapelada sa Cadira de sa Reina

 

Aparcam els cotxes a una àmplia corba del km 34.1 (765 m) de la Ma-10 i caminen fins al 34.7 (810 m) on, també a una corba, sortim de l’asfalt per enfilar N fins al petit coll de sa Geneta 947 m, girem NE per l’àmplia cresta de ses Vinyes, on podem admirar les impressionants vistes sobre, el Penyal des Migdia 1.356 m, el Puig Major 1.440 m, el Pa de Figa de son Torrella 1.256 m, l’Agulla des Frare 1.209 m i el Puig de ses Vinyes 1.108 m. Continuem per la Cresta fins a arribar a una depressió que aprofitem per davallar ( esquerra) i entrar a un pinar, on tot duna arribem a una pista que seguirem ( dreta) en lleugera davallada fins a enllaçar amb una altra pista que continuarem ( dreta), passarem per l’antic camp de tir  militar i continuem ara per dins un espès pinar i carritxeres. Tot el temps amb l’impressionant Pa de Figa a la Nostra esquerra.

Abans d’arribar a l’ampla Coll de l’Escudella girem NW ( esquerra) per començar una lleugera pujada fins a trobar un botador metàl·lic, que ens situa a la base. Ara comence una forta pujada per la part esquerra del corredor que puja pel mig del Pa de Figa i la Cadira de sa Reina, es una pujada lenta per la quantitat de grava i pedra solta que trobarem i que haurem d’utilitzar les mans en més d’una ocasió.

En arribar a un circ podem veure la petita agulla de s’Espasa o Monja Prima, el nostre primer objectiu i a ell ens dirigim per la dreta del circ.

En preparem i n’Eva escalada de primera l’Espasa, i li segueixen, després, la resta de companys. Reponem forces i iniciem el descens amb un ràpel de 12 m fins a la empinadíssima coma o embut on ens haurem d’aferrar fort a les carritxeres. Ara per la dreta fins a arribar al forcall ( 1.1160 m) de la cadira de sa Reina, ho creuem i passem a l’altre vessant, on una mica més avall i a la dreta hi ha una placa on instal·lem un passamà per arribar a la reunió pel descens dels primers 60 m.

La reunió està instal·lada sobre una petitíssima cornisa on la roca s’ha desfet i provoca caiguda de pedres, per tant i a què anar en molt d’esment. Iniciem el descens i procuram no fer moviments bruscos perquè la corda frega la roca a l’inici.

En arribar abaix ens resguardem a un costat per evitar caiguda de pedres. Quan hem arribat tots continuem el descens per aquets empinadíssim rocam fins arribar a un punt on la verticaliatat ens impedeix continuar. Punt on hi ha un parabolt, muntem les cordes de 60 per rapelar fins a quasi la base de la gran mola. Arribem a la zona cremada pel recent incendi, i acabem des descendir direcció S cap al pinar ( dreta), on cercarem el tirany que ens tornará a la pista i a la carretera militar fins a la base militar. Ja a la carretera Ma10 continuem fins a arribar als cotxes.

Una ruta molt espectacular i entretenguda.

 

 

veure fotoswikiloc75

Torrent de na Mora; Sortida pel Joncar

 

Circular: Sí
Tiempo total empleado: 8 h.
Recorregut total del torrent: 1.500 m

Desnivel Positivo: 150 m
Salt mes alt: 12 m.

Nadando: 300 m.

 

 

 

 Torrent de na Mora; Sortida pel Joncar

 

Comencem deixant un cotxe a la plaça dels Reis de Mallorca del Port de Sóller, i amb els altres ens dirigim al Mirador de ses Barques, km 44,800 de la Ma-10, per iniciar la ruta per l’antic camí de Fornalutx a Bàlitx fins a les cases de Bàlitx d’Avall, on entrem al torrent de na Mora. Els primers 15 ‘ són de caminar pel tàlveg, fins a arribar als dos primers gorgs que és podem salvar per la dreta, després venen una successió de salts i tobogans sent el més alt de 8,5 m, fins a arribar a Cala Ferrera, que marca la fi de la primera part i el començament de la segona molt més atractiva. En aquest punt tenim dues sortides a l’esquerra, una que va al pas de s’Heura i l’altre al coll de cala Ferrera i cap a s’Illeta.

Iniciem el descens de la segona part de gran bellesa, que inclou el tram de sa Fosqueta totalment encaixada i amb l’aigua gelada. En aquest tram es on trobem el salt de 12 m.

Avui tots els salts estaïn perfectament equipats, però no sempre es així, per tant, hi ha que duu sempre cordes suficients per si ho volem remuntar. Noltros en dúiem per si no podíem sortir per la mar, però no va fer falta perquè en arribar al seu final trobem la mar com una bassa d’oli. En preparem i ens llencem a l’aigua per nadar uns 300 m aproximadament direcció SW. Aquesta opció només s’ha de fer si la mar i les nostres forces ho permeten. És una experiència inoblidable no sols pel cansament de nadar tants de metres a mar obert sinó per l’espectacle dels penya-segats i tot el seu entorn vists des de la mar. Ens ho prenem en calma perquè podem tardar fins 45’/60’ en cobrir aquest “petit” trajecte. Passarem per davant la cova des Pujador, a l’altra costa tenim el morro de na Mora i el seu pas, després el penya-segat s’hi ha acaba i comence un litoral menys abrut i accessible, però em de seguir nadant fins a arribar un poc abans del Cavall Bernat des Joncar, per on sortirem a terra.

Una vegada descansats i haver dinat, prenem la dura pujada pel tirany fins a enllaçar amb el camí que ve (dreta) de s’Illeta i va ( esquerra) al pas de na Cordellina-coll de Cala Ferrera-pas de s’Heura. Noltros prenem direcció SW ( dreta) per aquest encisador recorregut, passant per damunt s’Illeta, per davall es Cavall Bernat de s’Illeta, fins arribar després de uns 3 km al carrer Bèlgica i a la plaça dels Reis de Mallorca on em deixat uns dels cotxes.

 

 

veure fotos

Castell de Santueri en 360º

 

 

Distancia total recorrida: 15.3 km.
Tiempo total empleado: 7h.30′
Altitud mínima: 190m.
Altitud máxima: 491 m. (Santuari de San Salvador)
Desnivel Positivo: 892 m.
Desnivel Negativo: 892 m.

 

 

 

Torre de sa Mola de Tuent CASTELL DE SANTUERI EN 360º DES DE EL PUIG DE SANT SALVADOR

 

A l’excursió d’avui es tracte de pujar al Puig de Sant Salvador de 509 m, per després enllaçar amb el Castell de Santueri de 423 m per la Comuna Grossa de 432 m.

Ens posem en marxa a la creu que trobem a una corba de la carretera que puja a Sant Salvador, més o manco a 1,5 km del començament de la carretera PMV 4011.

Creuarem la carretera a diferents revolts. Totduna deixam l’asfalt ( Km 2) i iniciem l’ascens per una pista seguint els pals indicadors, però ens em de fitxar bé perquè quan arribem a uns escalons que donen a la carretera hem de seguir recte per un tirany que tenim just al davant, i per tant abandonem la pujada “típica” senyalitzada.

És un tirany que ben aviat ens fa guanyar altura transita per un bonic bosc. Arribarem a un muralló on prenem esquerra, prosseguim i arribem a un primer marge de poc més de 2 m d’altura que superarem amb una petita grimpada, després vendrà un segon marge que superarem de la mateixa manera. Sortim a la carretera a prop del mirador, on ens aturem per contemplar gran part del pla de Mallorca. Prosseguim uns metres, passem pel davant el monòlit de la 8ª estació del Via Crucis, prosseguim per la carretera fins a arribar a 15 m del desviament que puja a la Creu des Picot, de 14 m d’altura, construïda en 1957 en el Puig des Milà de 478 m, que també serveix d’esplèndid mirador sobre la costa, des de sa Punta de n’Amer fins ca Cala D’Or. Tornem a la carretera i seguim pujant per ella, tornarem a veure la reste d’estacions del Via Crucis. Després de travessar una petita àrea recreativa, accedirem a l’esplanada del cim del puig pel camí de l’esquerra on hi trobam el Santuari.

Al final de gran esplanada ( esquerra) veurem el monument a Crist Rei, inaugurat el 8 de setembre de 1934. “Una figura en bronze, de cos sencer, presenta Jesús coronat amb el braç dret fent la salutació romana imposada per Mussolini, que governava Itàlia des de 1922, i per Hitler, que governava Alemanya feia poc més d’un any. La Falange, nascuda no feia un any l’octubre de 1933, adoptà aquella salutació.

Molts de falangistes eren allà, uniformats. Després de missa, la poetessa de Llucmajor, amb l’ajut d’una trompa, recità la cançó i afegí una glossa: “Verge de Sant Salvador/ vós que sou a penya forta/ no permeteu que Mallorca/ la governi cap traïdor!”. No anava per l’aleshores comandant militar de les Balears. No, Francisco Franco estava baves amb un rei de bronze fent la salutació feixista. Just un mes després: els fets d’octubre. i, en menys de dos anys, militars i falangistes atiaren la insurrecció armada, beneïda per l’Església.”
Font: DBalerar.cat, http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=202814

A l’altre extrem del Puig hi ha l’ermita edificada l’1 de setembre de 1348, l’any de la mortaldat a Mallorca, on la peste negre s’envà dur el 20% dels mallorquins, uns 15.000. D’ells 900 eren fills de la vil.la de Felanitx probablement fou aquest el motiu de l’edificació de la capella.

Des de l’ermita ja es veu el nostre objectiu, el castell costaner de Santueri, i enmig el puig de la comuna Grossa 432 m, deixam l’ermita al darrera, i davallam per un tirany que parteix pel coster de migjorn del puig, per la part del monument de Crist-Rei que deixam a la nostra esquerra. Tot seguit el camí discorre pel costat d’una paret lateral. Aviat arribem a un portell amb una barrera metàl•lica, la traspassem i continuem la davallada, sempre amb el Cirst-Rei a la nostra esquena. En pocs minuts arribem al coll de Son Gall, 200 m d’altura, enmig d’una pista forestal i una barrera metàl•lica a l’esquerra. Prosseguim pel tirany ara més estret direcció a sa comuna. Podem gaudir de la vista als dos costats: al sud, el pla de Campos, i a l’est la costa entre Manacor i Felanitx. És un bonic tiranys entre pins joves, arboceres, càrritx, mates i estepes. Durant el camí anirem trobant diverses bifurcacions sobre tot a la nostra esquerra que davallen, no lis em de fer cas, noltros em de seguir, de moment, “recte” sense perdre massa altura, fins que el tirany arriba a una zona més oberta i s’inicia una forta davallada que ens situarà a una esplanada i creuament de camins que no farem cas i prosseguirem recte. Está ple de marques i punts de colorins que són un autèntic merdè i millor no fer.lis cas.

Seguidament creuarem una àmplia pista, el castell ja el tenim molt més a prop i a dalt de la vista. Ara el tirany s’empina de cada vegada més fins arribar just al contrafort de la murada del castell. Aquest punt és important perquè assenyala l’inici ( dreta) i final (esquerra) de la volta de 360° que farem a la mola del castell. Dit això agafem dreta per davall el penya-segat per un tirany més estret i que de cada vegada agafa més pendent fins que s’acaba a la mateixa carretera del castell. Ara continuem per l’asfalt fins als murs de la fortificació i entrada al castell cridant l’atenció la murada sud-oriental amb la torre circular de l’homenatge. Entrem pel portal i iniciem la seva visita.

El castell de Santueri, juntament amb el del Rei i el d’Alaró forma la trilogia de castells roquers medievals mallorquins. Des de l’interior del recinte, es pot observar la torre de l’homenatge en detall, amb la porta d’accés i les restes de la cúpula esfondrada. També ens podem apropar a la murada amb les espitlleres i coronada pels merlets.

La història del castell és llarga i els seus orígens es perden en la fosca dels temps. Però en tot cas anterior a la dominació sarraïna. Fou conquerit per les tropes del rei en Jaume I l’any 1231. A partir del segle XVII, el castell perdé importància estratègica i defensiva i va ser abandonat.

Visitat el castell, sortim i ens dirigim per la carretera asfaltada fins a la primera corba, on a l’esquerra s’inicia un tirany de davallada que envolta les murades. Aquest mateix tirany abans de completar els 360° de la mola del castell, passa pel sector d’escalada, avui en dia tancat: “la Federación Balear de Montañismo y Escalada acaba de comunicarnos el cierre inmediato para los escaladores mallorquines del Castell de Santueri. “Patrimonio (Consell de Mallorca) ha exigido a la Federación el desequipamiento de las rutas del Castell de Santueri y ha comunicado la prohibición de escalar más allí”, comienza la circular enviada por el Comité de Escalada de la Federación Balear de Montañismo y Escalada. “Debido a unas recientes obras de restauración del castillo (el edificio está sobre las rutas) se percataron de que allí se escalaba, ya que antes no había habido problemas de acceso. Con todo esto y ley en mano, la 12/1998 del Patrimonio Histórico de las Illes Balears, se remitieron a la Federación, exigiendo lo anteriormente comentado y avisando que la Guardia Civil se iría pasando por la zona y multaría a quien se subiera por las paredes; la cuantía puede llegar a ¡los 600 euros!”.

El comunicado explica también que ninguna ruta de la cueva toca piedra alguna del castillo ya que todas tienen su reunión bastante más abajo del arranque del edificio. El aviso es urgente, ya que las obras de la fachada principal del edificio ya han finalizado y los andamios se han retirado, por lo que resultará tentador ir a trepar.
Miguel Riera, profesor de la Escuela Balear de Alta Montaña (EBAM) y además autor de Mallorca Escalada deportiva y Psicobloc Mallorca, indica que se trata de una zona con una treintena de rutas (no hay vías fáciles, solo un 6c, una quincena de 7a a 7c y el resto son octavos, incluido un 8c)”
Font Desnivel.com 08/11/2011

Aquí mateix hi ha la cova dels Bous, les mides de la qual són 58 m d’Est a Oest i 29 m de Nord a Sud. i una mitja de 5 d’altura. No molt enfora  podem trobar la Cova Calenta, Cova del Drac,  i Cova del Confessionari dels Moros.

Prosseguim pel tirany entre pitreres i figueres de moro completant el cercle dels 360° en el mateix punt que abans he comentat.

La tornada des de el puig de Sant Salvador la feim pel camí marcat o del via Crucis, passant per la comuna Grossa i arribant al Puig de Sant Salvador i finalment davallada fins als cotxes.

 

 

veure fotoswikiloc75

Avenc de s’Embut

 

 

Distancia total recorrida: 4.1 km.
Tiempo ida y vuelta: 1 h.
Tiempo interior avenç: 4 h.
Altitud máxima: 437 m.
Altitud mínima: 241 m.
Desnivel Positivo: 193 m.
Desnivel Negativo: 193.
Rapel, fraccionado: 15 m + 30 m
Profundidad máxima interior avenc: -95 m.

 

 

 AVENC DE S’EMBUT

 

Ens dirigim fins al Mirador de na Burgesa i des d’allí prenem la pista que es dirigeix a les antenes, passarem al costat d’elles per l’àmplia pista, deixant a la nostra esquerra un tancat metàlic verd, amb grans rètols de “cans solts”,  prosseguim avançant en lleugera pujada fins a passar al costat d’una torreta elèctrica a la nostra dreta, peró no serà fins a passat la segona torreta i en la part superior de la pista al costat d’uns grans pins on la deixarem a esquerra seguint un lleuger tirany que ens conduirà en uns 200 m fins a l’avenc.

Nuestra Sra. de la Paz : En el año 1924, el urbanista y jefe de Obras Públicas Bernat Calvet cedió 10.000 metros cuadrados de terreno en la cima del puig del Caragol (conocido como Na Burguesa) para construir el monumento dedicado a Nuestra Señora de la Paz. Las obras no se realizaron, aunque en 1940 se construyó una capilla dedicada al Inmaculado Corazón de María .La actual configuración proviene del año 1967, de 22 metros de altura y forma prismática.Recientemente se ha instalado, como coronamiento, una imagen de la Inmaculada Concepción llamada Nuestra Señora de la Paz. la escultura data de 1985 y es obra del artista de Artà (Mallorca) Joan Ginard Ferrer, llamado Sarasate (1915-1990).

El oratorio actual es un cobertizo abierto, con cubierta de cemento armado, con un ábside cerrado por paredes convergentes que acogen el altar y una imagen de la Inmaculada en el centro.

Mirador: Se encuentra en la cima del Puig de s’Àliga (439 m.). La costrucción es de planta rectangular (8m. X 6m. aproximadamente), con cubierta de una vertiente y portal que se abre a la fachada orientada al noroeste, sobre el valle de Benátiga coronado por el puig del mismo nombre de 375 m. Con expléndidas vista sobre la localidad de Calvià, sa Mola de s’Esclop (928 m.) i el Puig de Galarzó (1027 m.). En su interior un banco de piedra que recorre la mayor parte del perímetro. En el interior, desfigurado, destacan los restos de un hogar , en el ángulo de levante, y un banco de piedra interior. A principios de los años 90 del siglo pasado se tenían que realizar obras de restauración.

Cavitat situada a la zona del Coll del Pastors a la Serra de na Burguesa i de fàcil accés, amb una cota de -95 m.. L’entrada la forma un autèntic embut, i s’accedeix pel coll de s’embut de 1×1,5 mamb un ràpel de 15 m. que ens situa a una primera sala de 15×25 m.amb molta claritat per la llum que rep de l’exterior.

Després una rampa de terra molt relliscosa, dos fraccionaments i un passamans ens situa a una cota de -21. Aquí comence el tup de ses Pedres d’uns 30 m en forta pendent, la primera sensació pareix totalment recta però a mesura que ti atreques te ne dones que ho forman blocs que te “faciliten” el descens.

Una vegada superat aquest tub arribem a la part alta de la sala de ses Columnes -43 m, la mes gran, seguim descenden ara sense ajuda de la corda per un caminoi de pedres i terra, una autèntica rosseguera, per situarnos a la part mes baixa de la sala. Lo primer que ens crida l’atenció es la columna central de 10 m d’altura. Un poc mes avall un altre columna, la mes bella, de 14 m d`alçada per 45 cm d’ampla. En aquesta sala podem trobar multitud de formacions de gran bellesa.

Ja a la part més baixa a -95 m podem observar un betlemet.

Varem poder veure una bona quantitat d’aranyes d’aspecte “temibles i feroces”, ens recorda  a sa viuda negre i tamany respetable, parescuda a sa  Steatoda grossa, ignoram les seves característiques i si tenen verí tòxic .  Per cert aquest avenc es troba a prop de l’avenc de sa Aranya, tendrà algo que veure (?), val mes no saber-ho,

 

 

veure fotoswikiloc75

Torrent d’en Vaquer

 

Distancia total recorrida: 2,25 km
Tiempo total del recorrido:  4,30 h
Altitud máxima: 74 m
Altitud mínima: .
Desnivel acumulado Positivo: 109 m

 

 

 TORRENT D’EN VAQUER. CONEXIÓ ENTRE LA SORTIDA DEL TORRENT, EL CAP DE REGANA I EL DAVALLADOR DE LA ROSSEGADA

 

L’intenció d’avui es la de trobar sortida i conexió entre el torrent d’en Vaquer, el cap de Regana i el davallador de la Rossegada.

El Torrent d’en Vaquer, un petit torrent molt encaixat amb desembocadura penjada en els alts espadats del litoral SW LLucmajorer. La sortida en V de gran bellesa sobre la Badia de Palma ens deixa admirar el Cap de Cala Figuera en el flanc sud-occidental de la gran Badia de 118,4 km de costa i els seus 494.000 m2

Ens dirigim cap a la urbanització de Tolleric ( Ctra des Cap Blanc) i concretament al carrer Escorpora on al final deixarem els cotxes en un ampli aparcament. Just a s’enfront tenim la pared de partió amb la finca veïnada que hem d’accedir. Recordem que la finca és privada ( com quasi tota Mallorca) i per tant hem de comptar amb el permís del guarda. Ens ho dóna in situ i accedim per un tall que te la reixa que hi ha darrere una caseta/barbacoa.

Ara es tracta d’arribar a la depressió  del torrent d’en Vaquer. El tàlveg està quasi intransitable per l’abundant vegetació. Una altra opció seria caminar per la dreta i para’l.l al tàlveg fins poc abans del final.

Arribats a la capçalera que com em dit és de gran bellesa. Ens crida l’atenció que el torrent no és totalment vertical sinó més bé entre tobogan i escalonat, el que permetria, de forma delicada, una eventual grimpada. El descens no es recte sinó una mitja ziga zaga, sent necessari únicament dues cordes de 30 m per fer el dos únics salts. El darrer salt no ens deix a la mar, sino a una elevada zona planera. A la dreta podem admirar la magnífica cova de Regana on hi entra la mar.

Prenem direcció SE per passar a l’altre costar del cap de la Regana que agafa el nom d’un accident topogràfic que té al costat, La Regana.
Descendim uns metres, prosseguim caminant per zona relativament còmoda fins a arribar on sa talla el pas si no volem nadar. Pujam uns pocs metres que en horitzontal arribarem al tram més delicat i aeri que superarem gràcies a les bones preses de la roca. Superat aquest petit tram tornarem davallar uns 3 metres per arribar a ran de mar. Aquí aprofitem per menjar i descansar i veure a primera fila una regata de velers i disfrutem de les seves trabujades.

Reprenem la marxa direcció SE per grans blocs de pedra. A poc a poc anirem guanyant altura, passarem per costat d’unes grans mates i quasi ferrats als grans espadats. Les vistes son espectaculars.

Traspassat el promontori s’ens obri una gran “coma” , on podrem veure la sortida a la seva part alta, a l’esquerra d’un gran coval. Si ens fixem, anirem per un tirany no gaire definit però en restes empedrades. Cap a la part més baixa el tirany es bifurca en dos: un ve del cap la Regana, d’on venim noltros, i l’altre es dirigeix cap a n’Esquitxa i es Caló de s’Arena. La pujada es forta però quan ens anem atracant a la part alta en més pendent trobarem uns escalons picats dins la roca que ens facilitaran la pujada. Es tracta des davallador de sa Rossegada utilitzat pels pescadors per arribar a les seves pesqueres.

Superada aquesta forta pujada ens situa a la planícia de la Rossegada. Ara ens dirigim direcció W cap a les restes d’una barraca de guàrdia. Després de la conquesta cristiana de les nostres illes, molts dels musulmans fugiren i es refugiaren en el nord d’Àfrica, des d’aquelles costes i durant molt de temps començaren una activitat pirata que amb mes o menys intensitat perduraria quasi fins als segles XVII i XVIII.

Per fer front a aquest perill constant que sofrien les gents de les possessions del litoral es crearen les guardes de costa que s’emplaçaren a llocs de fàcil accés i pujada des de la mar a terra. Aquestes persones habitaven a barraques construïdes en el lloc establit i la seva funció era avisar el més aviat possible de les naus desconegudes que s’acostaven a Mallorca o eren albirades en alta mar.

Hi havia guardes de costa en es Pouet (s’Arenal), la Cisterna (Son Granada), l’Almadrava (sa Torre), Portell d’en Vaquer, Binibufani (s’Aguila), es Pas des Ases,Cala Retgell (Vallgornera), s’Enderrossall (Estalella) i s’Estanyol de Garonda.

 

veure fotoswikiloc75

Cova dels Diners

 
Distancia total entre cuevas: 9.4KM.
Tiempo total actividad: 6 h.
Tiempo interior cueva dels Diners: 3 h.
Tiempo interior cueva de Genovesa: 1 h.
Altitud máxima: 115 m. (cima puig tovell)
Altitud mínima: -60 m. interior cueva dels Diners.
Desnivel Positivo: 182 m.
Desnivel Negativo: 154m.

 

 

 COVA DELS DINERS i COVA GENOVESA O DE S’AIGUA.

 

La Cova dels Diners es una cavitat situada a Son Carrió, concretament en el Puig de son Tovell possessió establerta entre 1885 i 1893.
Son Carrió és un nucli de població que pertany al terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. Abans de la Conquesta, Son Carrió era conegut com a Cuyabelig. El 17 d’abril de 1876 fou erigit en llogaret, amb el nom de Sant Miquel.

Ens dirigim cap a Manacor, prenem la via de cincunvalació fins a arribar al desviament de la Ma. 4021 direcció a Son Carrió. A l’entrada del poble veurem a la dreta el bar Can Jeroni, prenem el carrer ( dreta) direcció Porto Cristo / S’Illot, fins a enllaçar amb la Ma.-4024 que agafem, en arribar a 1,300 km de recorregut des de la sortida de Son Carrió ens creuarem amb el cami de son Tovell,ho agafem a la seva esquerra, a 500 m. arribarem a l’entrada d’una petita urbanització ( esquerra), just enfront de la finca Puig Pedregós. Un camí ascendet asfaltat en mal estat amb un cartell que indica camí privat  sense sortida ens duria fins al seu final amb una barrera metalica tancada que es pot creuar per la seva esquerra, seguim per l’asfalt uns 6 m. on a l’esquerra surt un tirany descendent durant uns 20 m fins a arribar a l’entrada de la cova.

La cavitat té dues entrades, una tancada amb varetes de ferro el que impossibilita el seu accés, i l’altra entrada es realitza per una obertura rectangular. S’accedeix desgrimpant a través d’un petit pou que ens donarà accés a una gatera fàcil i seguidament a una petita sala. A partir d’aquí cal anar ascendint fins a la part més alta per arribar a la major sala que forma un espai global i on s’arriba fins a la profunditat màxima a -70 m.

S’han trobat fragments de ceràmica incisa prehistòrica i altres vestigis i per descomptat majorment espoliats, a més de materials de diverses èpocas, que completen la seqüència de freqüentacions humanes en la cova.
Destaca la gran quantitat de estagtitas excéntrticas de gran bellesa que es troben totes elles en el mateix racó.

Segons una llegenda la cavitat deu el nom als diners ( monedes ) que fabricava en el seu interior el contrabandista A. Balley, en la dècada dels anys seixanta del segle XIX. Encara que la teoria més versemblant es que ve per albergar gerres ( tinajas) destinades a emmagatzemar aigua, d’aquí la gran quantitat de restes ceràmiques trobades. Una altre llegenda conta que  L’amo en Jaume Morret (Son Macià, 1927) diu que dins la cova dels Diners s’hi va perdre una cabra. Dies després, l’amo va anar a la possessió de Llodrà (a uns 5 km), i dins la cuina de la casa va sentir el picarol de la seva cabra que caminava davall terra.

El dia es pot completar visitant una altra cavitat, la Cova Genovesa o de s’Aigua, situada enfront del nº 14 del carrer Leonardo da Vinci de la Urb. de Cala Magrana. Encara que sense  neoprè únicament podrem contemplar la immensa salade 19 m de longitud, 11 d’amplària i amb un desnivell de 7,5  descendent i el seu llac final. Destaca la seva ubicació en un nivell inferior i que es troba envoltada per diferent vegetació ( figueres i ullastres) el que crea un bell microclima.

 

veure fotoswikiloc75

SA FOSCA PER PAS DES DURO

 

Tipo: Circular

Distancia total recorrida
Tiempo total del recorrido:  .
Altitud máxima: .
Altitud mínima: .
Desnivel acumulado Positivo:
Desnivel acumulado Negativo:

Cordes: 1 x 40 m i 2 x 20 m.

 

 SA FOSCA PER PAS DES DURO.

 

Després que l’112 anunciàs desguàs de l’embssament del Gorg Blau decidim fer sa Fosca pensant que tots els gorgs estarien plens i que correria s’aigua. Idò no va esser així, tan sols corria un filet d’aigua suficient per mantenir  la majoria dels gorgs en mínimes condicions, no així el primer que ens topan, el gorg Aixuc fent honor al seu nom, després el dificultós i malait gorg de s’Olla de 2,5 m de fondària també aixuc, noltros per superar-lo obtem per l’esquerra fent el pas de la Ballarina ( IV)  vista la manca d’aigua la cosa no pintave gens bé.  Després els següents tobogans, el des Forats, el d’en Balti, del Parany, etc.. ja tenian un mínim de capdal aceptable gracis a les filtracions.

Iniciem el descens pel pas des Duro, també conegut en el temps com a pas des Porxo Esbucat, díficil pas que permet baixar des de s’Esquerda nom que rep la serra d’abrupta relleu que arriba al 548 m d’altura i separa la Terra de s’Esmolar i la Rota d’en Negre. La forma accidentada explica l’origen metafòric del seu nom. Antigament els caçadors l’empraven en les eixides per a capturar coloms. A partir d’una de les primeres baixades del torrent ( 1965), es comença a coneixer amb el nom de Pas des Duro degut al fet anecdótic de la troballa d’una d’questes monedes de cinc pessetes durant un ascens del citat pas. La primera part del pas es relativament “fàcil” pels que en saben. A la segona part molt més vertical i una mica més complicada, on destaca el petit pas per dins un forat conegut com a  la coveta de la Por, després arribarem al replà dels llorers ombrívol i perfumat.  Continuem ara per un tirany entre llorers fins el proper bot de 6 m, es el pas dels Arbrets, després ve un placa inclinada, després un salt de 10 m fer  salt de la Corda Vella, es diu així perquè fa anys els caçadors hi havien posar una corda fitxa. Posem la de 20 m per fer el salt sense haver de fer un cavi de corda suspesos a unes clavilles de ferro. Anirem rapelant amb tendència cap a la dreta per arribar a un replà on sa inicia una canal, primer ferem un ràpel escalonat  de 20 m, i en el seu final ens deixarà a la capçalera del darrer ràpel, abans d’arribar al tàlveg,  d’uns 10 m equipat amb grapes per facilitar la ramuntada.

Avui en día tot el pas está perfectament equipat amb anclatges i cordes fitxes.

Després d’una hora i mitja de descens arribam tots els companys al tàlveg del torrent des Gorg Blau, just a la sortida del gorg Aixut. Recordem que tots el passos  dins la Fosca són de  III grau  i algún de IV. Proseguim el descens arribant totduna al gorg de s’Olla completament aixut, el que ens fà pujar la tensió i on ens varem haver d’emplear a fons per pasar-lo i gracis als companys. Setim alivi al veure que el següen gorg del tobogán dels Forats te l’aigua suficient, on ja ens relaxem. Aviat arribem al comencement de Sa Fosca amb el seu bot de l’Acollonament de 17 m, li segueix  l’estret pas de sa Serp. Proseguim “el viatge” pasant per l’Escopidor seguit pel Foradi. L’aigua sa menten en òptimes condicions. Després de nadar uns metres ens arribem a la Plaça de ses Travessies i les primeres clarors provinents del sostre. Proseguim, pasem es caragol i tornem a veure claros, esteim en el  Pas des Cavallet, després d’un parell de gorgs arribem a la Plaça des Tremolor on novament ens arriba claror de l’exterior, senyal de que sa Fosca s’ha acaba amb els seus 500 m de recorregut. Ara ja en claror directa pasem per davall del pas dels Caçadors que constitueix la darrera dificultat important pel descens de sa Fosca, una escalons picats a la roca ens faciliten l’accés, encara que l’existència de verdet ho fa perillós. Després vendrá es Penyal Entravessat, dues gran roques encaixades enmig de les imponents parets li donen el nom. Després vendrà es Tur, es tracta de un  petit bot  on s’aigua ha anat dipositant gran quantitat de materials carbonatats que són coneguts amb aquest nom. Tot seguit arriba Es Passet, ja descrit per l’Arxiduc “Es remunta un tram del llit pedregós (del Torrent des Gorg Blau) excavat a les roques verticals, fins arribar al passet. Aquí entre les penyes, s’hi trobem moltes pruneres bordes”. Probablement identifica un sencill pas situat abans d’entrar dins sa Fosca ( des de l’Entreforc).

Així com un no res arribem a l’Entreforc tot espectacle per la’altura del seus espadats de fins a 222 m. El topónim de Entreforc ja es troba documentat a l’any 1612, i també a 1630, amb la forma plural “ Entreforchs”, es podría explicar pel fet que a les proximitats hi conflueixen dos torrents més: El Torrents des Boverons i el Torrent des Horts. No obstant aixó, les dimensions dels seus llits no són comparables ambs el dels altres torrents ( des Gorg Blau i de LLuc), als quals tradicionalment se’ls atribueix l’origen d’aquest topònim.

Lloc on aprofitem per canviar-nos i menjar alguna cosa, vigilats per l’amagatall d’un famós soldat, la cova del Soldat Pelut, des de on em pogut disfrutar en altres ocasions  de la seva privilegiada situació.

La tornada la feim pel camí des Burgar, llarga  i dura pujada, únicament aliviada pel pensament  amb les chandis fresquetes  que prendrem al bar des Coll de sa Bataia. Durant el trajecte podrem anar contemplant les impresionants vistes sobre la serra de les Farines 547 m i el massís del Puig Roig de 1.003 m.

Durant la pujada pasem just pel costat de l’avenc de la Miranda de -88 m de profunditat, la planta és de 25 m de longitud i una amplària de més de 4 m a l’alvèol central.

veure fotosveure video

Sa Crivelleta i Pas de sa Bassa

 
Tipo: Circular

Distancia total recorrida 10 Km.
Tiempo total del recorrido: 6 h. 30 m.
Altitud máxima: 455 m.
Altitud mínima: 104 m.
Desnivel acumulado Positivo: 478 m.
Desnivel acumulado Negativo: 478 m.

 

 

 SA CRIVELLETA I PAS DE SA BASSA.

 

Es comence a la finca pública de Mortitx un paratge extraordinari d’una superfície 719,27 hectàrees i situada a l’extrem costaner més oriental del municipi d’Escorca. Excel·lent ruta per fer-la a sa tardor.

Començarem a caminar pel camí de ses Basses, passarem per davant les bodegues de ses vinyes de Mortitx, després a unes barreres tancades amb un cartell que ens assenyala que entrem a la finca de Mortitx, la superam per un botador, a la dreta tenim una cabanya, continuem NO pel camí de ses Basses fins a arribar al refugi de Lavanor, que no s’ha de  traspassar. Amb el nom de Lavanor es coneix la contrada que envolta una plana elevada situada per sobre dels quatre-cents metres, encaixada entre el puig de ses Parades 509 m i el puig de les Moles 731 m i que desguassa les seves aigües cap al torrent de Mortitx. Aquestes terres, i principalment sa Tanca i es campet Rodó, han estat conreades des de la prehistòria com ho testimonien la ceràmica i les restes que trobam per exemple al coster del collet des Vent o al puig de ses Parades.

Darrera el refugi hi ha un portell pel que em de passar i anar ferrats a la paret fins a entrar a un “bosquet” de grans carritxeres, a la dreta podem veure una gran gabi utilitzada per guardar voltors, caminarem pel mig de carritxeres i sota les parets del Puig de les Parades 509 m. ( dreta).

Prosseguirem per dins una torrentera que aviat abandonarem N (esquerra) i seguirem pel coster del càrritx i per l’esquerra de sa coma que forma la torrentera, amb trams de tirany fitat, pel costat esquerre NO més accidentat i intransitable per tallats i cresteries de contínues pujades i davallades. Ens em de dirigir a un pas entre l’esquetjar rocós, senyalitzat per grans fites, que sa supera amb una petita grimpada. Ara se’ns obri una àmplia panoràmica extraordinària sobre els sementers des Rafal d’Ariant i el Musclo de ses Cordes, Puig Gros de Ternelles de 838 m fins a Punta Beca, i on ja s’intueix la gran davallada que ens espera. Però abans de començar a davallar i a la nostra esquerra podem veure el gran arc que forma sa Crivelleta amagada per una gran mata. Descendim uns metres i ens endinsem dins aquesta cova de la qual ens crida l’atenció el pont que hi ha al sostre i que separa l’ullal en dos.

Després sa comence a descendir a vegades per l’esquerra i per dins una torrentera fins a arribar a una zona planera, continuem per aquesta torrentera salvant els diferents desnivells per la dreta fins a arribar a la zona on hi ha una bassa, difícil de veure, coberta de pedres, la qual dóna nom al vertical pas de sa Bassa que farem més endavant.

Seguim davallant fins a trobar una roca/espoló a l’esquerra amb un gran forat, aquí comence el llarg Pas de sa Bassa,  a s’enfront i molt abaix el Bec d’Oca vist des d’una perfectiva molt poc vista i que no ens té acostumats, ja s’intueix lo que serà la davallada, comence un fort desnivell, que comencem per l’esquerra, passarem pel costat d’una gran paret vertical on hi ha dos grans forats ( esquerra) que sembla’n dos ulls d’una gran cara. Ja estem al Pas de sa Bassa format per diferents cornises molt aèries i a vegades estretes, que a poc a poc i en esment anirem superant, sempre amb el Bec d’Oca a la dreta.

Ja a el darrer passarem per una petita rosseguera direcció NE al gorg del Bec d’Oca, sense davallar massa, ja que no em d’arribar al torrent de Mortitx, sinó que anirem paral·lels al tàlveg i uns metres més amunt per anar davallant suaument fins al gorg i fer el paset de la dreta.

Seguim S uns 50 m metres remuntant el torrent per sortir ( esquerra) direcció al sementer dels ametlers, deixant a la nostra esquerra el Bec d’Oca, per un tirany molt definit fins a arribar a ses cases des Rafal d’Ariant o també Rafal de Mortitx i fins i tot Rafal de ses Maleses, una construcció ruinosa a dalt del Coll de s’Era, sobre el seu portal hi ha una placa estucada amb la inscripció de 1887 i alguns noms. mentre caminem podem veure a la nostra dreta la Penya del Llamp de 210 m i per on passa el camí des Rafal de Mortitx, pel pas de Ses Voltes de s’Ullastre que agafarem per sa tornada, un camí empedrat a l’inici i que transcorre per la Serra Mitjana, que després passa a ser un tirany molt marcat i definit i a s’ha arriba a un punt crític, mes o manco a cota 300 m, on una desviació l’esquerra ens duria al Llunyà Pla de les Vergues i a la Malé i finalment a la Torre d’Ariant, però em d’agafar el tirany de la dreta i seguir el mateix camí fins a les cases de Mortitx, durant el camí sa pot fer una petita aturada per veure la boca de l’impressionant avenc de s’Aigua amb els seus -130 m

flickr75wikiloc75

Salt de la Jonquera i Pas de sa Cabra

 

Tipo: Circular

Recorrido Total de la actividad: 3.5 km.
Tiempo Total recorrido: 5 h 15m. (cordada de 7 personas)
Altitud máxima: 283 m.
Altitud mínima: 73 m.
Desnivel Positivo: 166 m.
Desnivel Negativo: 166 m.

 

 

Salt de la Jonquera i Pas de sa Cabra

 

Tornem per terres d’Artanenques, un indret carregat d’història de la conquesta, bé ja que hi som en contarem una mica; En 1230, el rei Jaume I el Conqueridor comandava les tropes catalanes que varen rendir als musulmans de les muntanyes d’Artà. La gesta està relatada en el Llibre dels Feits, que conta com un exèrcit de 35 cavallers armats muntaren per lo coll de sobre la muntanya per so que a aquella, exida neguna no les aparagués— i alguns centenars de soldats catalans i almogàvers a peu, els quals envestiren muntanya amunt —ésta era tan pendent e tan alta que acabava en punta, y la roca eixía a fora;  en mig d’aquella, havien estat fetes les coves, que cap pedra que vengues de dalt podia fer mal a les coves— varen rendir el 31 de març després d’un llarg setge, 1.500 sarraïns que resistien en les coves dels penya-segats de la muntanya, esperant reforços de Pollença que mai arribaven. Això succeïa en el barranc de la Jonquera, a les deu i mitja del matí del 31 de març de 1230, el diumenge de Rams.
Després una columna de 2.000 persones, 10.000 vaques i 30.000 ovelles, d’una llegua de longitud, sa dirigien penosament cap a Ciutat.

Recordem i tornem a lo nostro, estem en el punt de partida a l’Ermita de Betlem, 316 m . Comencem a caminar SW. pel camí que du al Bec de Ferrutx 528 m., passem primer per davant el cementiri i continuem per aquest bell camí fins a arribar a les antigues i abandonades cases de Can Virell, passem pel mig d’elles i anem cap a unes marjades. A partir d’aquí baixarem al torrent de la Jonquera arribant just a la capçalera del primer salt de tants sols 10 m., ens posem els arnés i muntem la corda per davallar. Superat aquest petit salt ens queda una caminada per dins la coma fins a arribar a la capçalera ben engorjada del gran salt de 60 m

Per muntar les cordes ho farem a la placa més allunyada del passamans d’1,5 m, que té una petita dificultat en estar el passamans més baix que la sortida, Però tenim l’ajuda d’una petita roca plana o pedal que gaire i cap mitja bota. Muntem les cordes de 60 m i iniciem el descens dels primers 40 m totalment volats que ens permet gaudir d’aquest indret tan fastuós. Després ve una successió escalonada de 20 m fins a arribar al gorg final.

Una vegada reunits tots iniciem el retorn pel vessant SO. (esquerra) amb pendents impossibles i només amb un sol punt dèbil, el Pas de sa Cabra. Per tastar aquest itinerari ho farem superant una pujada fins situar-nos ben a la falda dels penya-segat que vorejarem, tot duna podem veure una gran balma a la nostra esquerra a dalt, idò el pas penja just damunt sa balma, seguim fins a trobar, a pots metres, una depressió que ens facilitarà l’ascens. Comencem a grimpar direcció a un petit esperó que tenim al davant/esquerra. Aquí el terreny és planer i aprofitem per posar-nos els arnès i preparar la corda per fer un improvisat passamans.

El pas encara no el veiem però el tenim davant nostre uns metres mes a dalt, i cal atacar-lo directament, es tracte d’una cornisa ascendent estreta i quan dic estreta és que és estreta, aèria molt aèria, amb només dues preses per ses mans i una aritja que te frega sa cara, el que el ho fà delicat, no pots badà.

Superat el pas de sa Cabra toca menjar i descansar, mentre t’imagines per aquest pas els musulmans perseguits pels soldats catalans….

Des d’aquí continuem NE i accedim a la part alta directament per la carena, sense traça, anirem superant petites comes, i tot el temps amb el torrent a la nostra esquerra i abaix.

En arribar a la part més planera vorem un petit pinar idò l’em de deixar a la nostra dreta i seguir fins a trobar el camí de s’Ermita. I la Coma dels Captius, i d’aquí als cotxes. Donant per acabada l’excursió d’avui.

 

 

flickr75wikiloc75

Puig de sa Font, Puig de sa Torra, Puig de sa Torreta i Coma des Cocó des Voltor.

 

Tipo: Circular

Distancia total recorrida: 9 Km.
Tiempo total en el recorrido: 6 h 55m. ( se puede hacer en 5 horas)
Altitud mínima: 590 m.
Altitud máxima: 1072. m.
Desnivel Positivo: 624 m.
Desnivel negativo: 624 m.

 

 

 

Torre de sa Mola de Tuent

Puig de sa Font E. 1.071 m, Puig de sa Torre 1.058 m, Puig de da Torreta 1.049 m. Comellar des Cocó des Voltor.

 

Quan ens dirigime amb el cotxe cap a la Font des Noguer varem veure un incendia amb grans flames just en el Coll de s’Escudella sota els peus del Puig de ses Vinyes i el Puig Major, avisem immediatament al 112 donant-los la senyal exacta. Arribats a la Font des Noguer i comencem a pujar, veiem que la fumarada que surt per darrere del Puig de ses Vinyes va en augment, al que vam tornar a avisar al 112 ja que des del primer avís ja habia passat una hora i ningú havia acudit a extingir-ho. Donada la voracitat del mateix la companya Maria va insistir de nou diguen-li que podria tractar-se d’una crema controlada, al que nostra companya els va contestar que de controlada res de res i que com es pot donar-se aquest tipus de permís en aquest lloc, que diu el PORN i la UNESCO ?, resumint que si en mitja hora no vehiem els efectius sufocant l’incendi es procdederia a presentar denúncia corresponent. Les Flames ascendien pel contrafort de sa Cadira de sa Reina. Als vint-i-cinc minuts apareix l’helicòpter que va començar a fer viatges des de l’embassament a l’incendi i als pocs minuts es van començar a escoltar les sirenes dels bombers, ,etc.. Ara sí parexia que estava controlat, amb el que vam poder prosseguir la nostra ruta.

Sortim de la Font des Noguer dirección al Coll de sa Coma dets Ases, creuat per una paret amb un portell que NO travessem. Anirem en tant que sigui possible pel seu costat esquerre NE, i fins i tot descendirem uns metres per entrar en una crivella o bretxa, que al seu final grimparem per superar i passar a l’altre costat de la mateixa paret mitgera de pedra. Enfront de nolstros ja podem albirar el impresionant muralló del Puig de sa Font W. de 1028 m, i a la seva falda en el serral una altra paret mitgera  i  un solitari pi. A ell ens dirigim.

Una vegada situats sota les impressionants parets, anirem faldejant a mitja altura tot el macis del Puig de sa Font W. 1.028 m Als pocs minuts passem pel costat d’una creu metàl•lica amb una placa que van posar Els Voltors en el Nadal de 1993, creiem que aquesta creu és la mateixa que estava en el cim i que no sabem porquè ha aparegut en aquest lloc.

Passarem per davant de tres centenàries heures trepadoras. Prosseguim el nostre recorregut fins a arribar a la seva part mes estreta on s’ajunta la paredassa de la dreta amb una gran roca a la nostra esquerra i just al mig tancant el pas una altra petita paret de va partió que superem sense dificultat. Seguim i se’ns obre una àmplia panoràmica sobre el Morro d’Almallutx 1.064 m, separat de nosaltres per un ampli coma. Molt mes a prop i davant veurem un pi, punt on girarem SE dreta i en fort ascens ens situarem en un serral. Arribats a ell a la nostra esquerra aniríem al Morro d’Almallutx i a la nostra dreta pujaríem al Puig de sa Font E. 1.071 m, i a aquest últim ens dirigim. En pocs minuts aconseguim el cim, recompensats per l’impressionant espectacle natural de gran part de la Serra i  des Raiguer.

Prosseguim per la carena S. fins al Puig de sa Torre d’1.058 m. seguim fins a l’última elevació de la mateixa, el Puig de sa Torreta 1049 mts, on en el seu cim hi ha les restes del que va ser un punt geodèsic. Seguim gaudint de les impressionants vistes sobre el barranc d’Almadrà, el Puig de s’Alcadena i el Castell de ‘Alaró.

Ara hem de descendir direcció E. fins al tàlveg d’un torrent que passa pel Clot de s’Aigua. El terreny és molt càrstic i pedregós, però arribem al tàlveg sense més dificultat. L’entorn encaixat del torrent és espectacular.

Continuem el descens per la riba del tàlveg, primer per l’esquerra i després per la seva dreta, aprofitem el pas per un antic camí de ferradura, que en algun tram es conserva explendidament.

Fem una para per menjar en el tàlveg del torrent sobre una roca plana en la qual hi ha un cocó. Una vegada descansats proseguim la marxa, més endavant passarem per un altre cocó, aquest amb nom el Cocó des Voltor.

Quan el torrent es torna  estrènyer ho salvem per l’esquerra que ens situa al començament de la Coma des Cocó des Voltor, impressionant en estar envoltats d’impressionants penyasagats. Només començar hem de vorejar una rosseguera pel seu costat esquerre, seguidament el terreny es transforma en grans i ha vegades enormes blocs que anirem sortejant, i a poc a poc ens anirem acostant a una zona poblada per pins on transcorre el camí que va al refugi de Tossals.

Arribats al camí, just enmig del Penyal Salt des Cans ( dreta)  i del Morro de sa vaca ( esquerra), ambdos impresionants,  girem dreta NW., arribarem al Pas LLis que superem en descens ajudats per unes cadenes que fan de passamans.

Prosseguim pel camí i als pocs minuts arribem a un punt clau on comença una forta pujada direcció a la Coma dets Ases, ho podem situar perquè hi ha un cartell que avisa de caça major, idò just sota el cartell i paral•lel al camí hem de descendir fins al tàlveg del torrent d’Almadrá, es tracta d’una sortida d’emergència pels torrenters equipada amb químics. Una vegada en el tàlveg i atès que està sec aprofitem per remuntar uns metres fins al primer salt i admirar l’espectacularitat, ens donem la volta i tornem al punt d’arribada al tàlveg. Llavors tenint a la nostra esquena el camí d’arribada podem veure o intuir enfront de nosaltres per on pujarem, i ho farem de dreta a esquerra al costat de la paret, per després enfilar recte fins a arribar a la tuberia de Emaya. Ara es tracta de seguir per la tuberia, travessar el túnel, superar el fort desnivell, i ja mes a dalt tornar a travesar el torrent de Almadrá i arribar al pas des Forat, des d’aquí a l’embassament i als cotxes que tenim en la Font des Noguer.

Naturalment no podem faltar ses xandis fresquetes a sa Tafona de Caimari.

flickr75wikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina