Category Archives: Muntanyisme

495. Pic Mont Blanc 4.810 m

Publicada en de

 
b.--Gouter-y-Mont-Blanc-(4)Data: 4/09/2016

Distancia total recorrida: .
Tiempo total de la actividad:
Desnivel Positivo:
Desnivel Negativo:
Altitud máxima: 4.810 m
Altitud mínima :
Circular:

icono empleo manos

495. Expedición Pic Mont Blanc, 4.810 m.

El Mont Blanc constituye el punto culminante y la cumbre emblemática de los Alpes y uno de los picos más conocidos del mundo. Con 4.810 m de altura sobre el nivel del mar, es el más alto de Europa Occidental y se le conoce en la vertiente italiana como Monte Bianco. Se encuentra en el límite fronterizo entre Francia y Italia.

El macizo del Mont Blanc presenta un gran número de glaciares y desde la cumbre del Mont Blanc descienden el glaciar de Brenva, el de Miage y el de Bruillard hacia la vertiente sur y el de Bionnassay, el de Taconnaz y el especialmente conocido de los Bossons por la cara norte. Este último, en los primeros años del siglo XX, llegaba hasta el fondo del valle a sólo 1.000 metros de altitud. En 2005, ya había retrocedido hasta los 1.400 m de altura.

Las dos ciudades más importantes en las proximidades del Mont Blanc son Chamonix, en la Alta Saboya (Francia), y Courmayeur, en el Valle de Aosta (Italia).

Domingo 4.- Viaje de Palma a Ginebra (Easyjet, 2 horas) , reunión con los compañeros de Cartaya (Huelva), autobús de Ginebra a Chamonix (Alpybus, 1:50 minutos), camping La Merce de la Glacé en Chamonix y cena en Chamonix en el Perro Loco.

Lunes 5.- A las 4:00 a.m. nos levantamos para preparar mochilas, recoger tiendas, desayunar y partir para Teté Rousse, se coje bus gratuito y se baja en la parada Les Houches, allí se saca ticket para teleférico y posterior tren cremallera que nos sube a 2000 m., luego ya toca trekking en el cual se asciende hasta los 3200 m, 5 horas con mochilas de 30 kg, al refugio de Teté Rousse, donde, bien puedes dormir en el mismo refugio, previa reserva, o bien en campamento base con tienda campaña, no es necesario avisar a las autoridades, día con mucha lluvia y viento.

Martes 6.- Amaneció sin lluvia pero con mucho viento, 60 – 90 km, en esas condiciones no se podría subir, imposible andar por aristas. Pasamos el día a 3200 metros, para descansar de la dura jornada anterior y aclimatar a la altura, ese mismo día, en glaciar que teníamos justo delante, practicamos rescate de compañero y auto bloqueo en caso de caída, cena temprano y a dormir, al otro día tocaba subir a Gouter por La Bolera, que psicológicamente te iba mermando por la estruendosa caída incesante de piedras y además podías verlas perfectamente desde el campamento base, no hubo accidentes ese día en ella.

Miercoles 7.- Nos levantamos de noche, a las 5 a.m., ya que las heladas nocturnas encojen y aguantan la caída de piedras, siempre hay que pasarla antes de las 10 de la mañana, también te puedes encontrar grandes colas, ya que el paso es de 1 en 1 por la estrechez del senderito, una vez superados queda una pared de 900 metros, subimos sin más dilación y poc a poc, a las 12 estábamos en Goutier a 4000 m., pasamos el día aclimatando y preparando material para la jornada del día siguiente, la dura de verdad.

Jueves 8.- Prácticamente nos dormimos nada, la altura se notaba bastante, nos levantamos a las 2 a.m., nos ponemos todo el material, nos encordamos y empezamos a subir, muy dura física y psicológica, 810 m de desnivel y todas las cuestas van entre los 40-50 grados, vientos de 40-50 km, despejado el cielo, temperaturas de unos -10º, aristas con caídas kilométricas, a las 10 hicimos cima, fotos rápidas y para abajo sin demora, el frío unido al viento era devastador, en el refugio de Vallot hicimos descanso para comer algo y continuamos, a las 15 horas estábamos en el refugio de Gouter de nuevo, comimos algo, bajamos La Bolera sin prácticamente descanso, teníamos que pasarla antes de que anocheciera, era importante. A las 20 estamos por fin en el campamento base, reventados, cenamos y a la tienda.

Viernes 9.- Con mucha tranquilidad bajamos a Chamonix, disfrutando de lo conseguido, cada paso era una sensación de bienestar grandioso, sobre las 16 horas llegamos al pueblo, por fín una ducha, después de 5 días sin poder asearnos, brindamos con muchas cervezas y almorzamos, no dábamos para más, la relajación después de la tensión nos obligó a volver al camping a descansar.
Sábado 10 y domingo 11. Turismo por Chamonix, ir a visitar el glaciar de Les Basses y vuelta a casa.

flickr75youtube75

497. Pas d’en Marc i Pas des Racó

Publicada en de

 

Pas-d'en-Marc-i-Pas-des-RacData: 15/10/2016

Distancia total recorrida: 12 km.
Tiempo total de la actividad: 7 h. 45′.
Desnivel Positivo: 880 m
Desnivel Negativo: 880m.
Altitud máxima: 1005m.
Altitud mínima : 144 m.
Circular: Sí

icono empleo manos

497. Pas d’en Marc – Puig de sa Galera 908 m.- Puig des Vent 1.005 m- Pas des Racó

Comnencen la ruta d’avui en el pintorec poble de Deià situat al vessant nord-occidental de la serra de Tramuntana, davall els impresionants penya-segat. Primer deixam els cotxes al petit aparcament que hi ha abans de l’entrada al poble i continuem caminat per la pasarela de l’esquerra fins al punt kilomètric 61,8 de la Ma-10 i agafem el carrer de pujada Son Canals on hi ha l’exclusiu Hotel la Residencia. Continuem pel carrer asfaltat fins trobar a ma esquerra un estret cami encaixonat d’escalons empedrats, que enssituará a la part mes alta d’aquest carrer asfaltat. Contiunuem caminant pel carrer i atravaseem un portell fins que a uns 200 m arribarem al comencement esquerra) d’un antic camí empedrat que en mena per dins la garriga i marges amb oliveres.

Pasarem per la font de la Senyora, per ventura no sona però si vos dic que es s’aigua que secomerciliatza amb el nom de Font de ca l’Abat, segur que ara ja vos sona més.

Continuem pujant pel caminoi, arribarem al Pla de sa Torrentera amb algun barraca, alguna d’elles habitada.

Mentres ens aturem i algú sa fà sa tìpica foto amb «l’olivera cocodril», els altres podem veure a la dreta del rocam de sa Galera el pas d’en Marc, el nostre primer objectiu d’avui.

Hi ha que dir que tot el recoregut fins el pas d’en Marc está senyalitzat amb les familiars fletxetes vermelles.

El punt mes crític és arribar a la zona coneguda com a sesRotes des Jai, amb el seu característic carro, supós utilitzat quan aquesta zona bollia d’activitat carbonera. Hi trobem de tot, sitges, forns de pa, barraques i qualque cadira abandonada pels caçadors mes moderna. Idó en aques punt continuem pujant NE, de cada vegada més a prop del muralló, on aferrat podem veure l’inici del pas d’en Marc, un antic pas de contrabandistes molt transitat en el seu temps. incofundible. ara, perqué la primera vegada que hi anrem ni existia i aquest tram s’havi de grimpar,  amb una escala metàlica. El pas està compost per dos trams ben diferenciats.

Vorejant la cresta de l’espoló amb precaució, encara que està equipat amb un fil ferro forrat de plàstic, hem de vorejar la paret rocosa per la seva base . Després caminem uns 20 m per ascendir per la paret rocosa que tenim a la nostra esquerra; també equipat amb un fil ferro que ens ajudarà en l’ascens segón tram del pas) que ens situarà en la part superior del Pas d’en Marc(fita).
Aprofitem l’aturada per berenar i proseguim l’ascensió pel costener S de la mola de sa Galera, direcció N per anar a cercar un petit coll situat a l’esquerra que ens situará al pla de sa Galera, i on ja es pot veure el punt geodèsic.

Després prenem direcció E per anar a cercar el Puig des Vent 1.005 m, un cim que no hio pareix per lo planer que és.

El caminoi ens dur de baixada cap al Pla de la Serp, però no hi hem d’anar, continuarem S sense perdre altura fins a arribar a la capçalera des torrent des Racó. I sense perdre massa altura ens dirigim NO ( dreta) fins als penya-segats, veurem una fita, on davallarem uns metres per situar-nos a una àmplia cornisa que en lleugera baixada ens permetrà recórrer tot el murelló fin arribar a una paret-marge que ens dóna pas a la gran davallada fins a arribar al tàlveg del torrent des Racó i atrevessem la paret de partió, que va de dat a baix.

Una vegada a l’altra part de la paret iniciem un descens direcció N (dreta) fin a tornar travessar el tàlveg del mateix torrent i iniciar una forta pujada fins al muralló de la dreta. Per on seguirem caminant un bon tram i arribar a la cinglera tapinada de càrritx, on comença una vertiginosa davallada fins al pas des Racó.

Després recorrerem un llarg xaragall per la dreta fins a arribar a l’alzinar. Ara es tracta de seguir pel caminoi que a vegades empedrat i en ziga-zaga ens anirà baixant fins arribar novament al torrent des Racó que el tornarem travessar per tercera vegada i el davallarem paral·lels fins a arribar als rentadors, just a s’enfront del bar i no és un espejisme. Ses chandis un dia més estan assegurades.

flickr75wikiloc75

494. Son Nebot; Salt, Morro i Pas

Publicada en de

 

Salt-son-NebotData: 24/09/2016

Distancia total recorrida: 8 Km.
Tiempo total empleado: 6 horas.
Altitud máxima: 1.100 m.
Altitud minina: 638 m.
Desnivel positivo: 528 m.
Desnivel Negativo: 665 m.
Circular NO.

Torre de sa Mola de Tuent

494. Morro de son Nebot i pas de son Nebot, i per poc Salt de son Nebot.

L’itinerari comença en la Urbanització de Son Massip, a la qual s’entra per la desviació situada just davant de l’alzina dels Set Cimals (Km 22’8 de la carretera Ma-10 de Lluc a Sóller). En haver entrat a la urbanització, pel carrer principal o seguirem fins a dalt de tot, on just a una corba no gaire lluny veurem el començament del camí, a l’esquerra, en el lloc on hi ha un cartell del Govern Balear donant informació de la finca pública i per on transita el GR-221.

Els primers metres són formigonats per a després donà pas a una magnífica pista, als pocs metres passem per una barrera de fusta que superam pel botador de l’esquerra. A la primera bifurcació giram a la dreta, li segueix un altre i feim el mateix, ja estem al GR-221.

El topònim de ses voltes d’en Galileu fa referència a les corbes que traça el camí empedrat per salvar els 250 metres de desnivell que ascendeix pel costaner de La Mola i al sobrenom de qui ho va construir, Antoni Català conegut amb el malnom d’en «Galileu», que l’any 1692 es va comprometre a reconstruir unes cases de neu a la muntanya de la Mola.

Just a l’inici de les corbes ( ses Voltetes d’en Galileu), a mà dreta podem veure la primera de les Cases de neu, la de Son Macip, (830 m) recentment completament restaurada, considerada una de les més antigues, perquè ja l’any 1619 consta que s’emmagatzemava neu a Son Macip. Aquesta instal·lació per recollir i emmagatzemar neu va ser de les primeres que va deixar de funcionar. Iniciem l’ascens pel camí empedrat amb una forta pendent. A mesura que pugem el bosc desapareix, cosa que ens permet albirar l’impressionant torrent de Pareis, és Clot d’Albarca sota el Puig Roig i Lluc amb el Puig Tomir al fons.

En el pla (1,090 m) trobam la casa de neu d’en Galileu. Aquí prenem NW ( dreta) per un corredor ple de càrritx i ens situem a dalt del rocam on s’albira el Puig Major (1,445 m). Comencem un descens lleuger per un terreny molt fracturat. No ens de confondre i seguir fites que ens durien al Puig de son Nebot (1,025 m.), noltros em d’anar davallant per una gran coma on s’intueix el torrentó que ens interessa per arribar al Salt de son Nebot, el Pixarell.

El temps fins ara es relativament bo, no fa sol però si molta humitat. La predicció meteorològica preveu pluja de 12,30 a 16 h. La nostra intenció es fer el gran salt abans que se complesqui la predicció.

Aquest torrent/Salt es un dels més tècnics de Mallorca, consta d’un primer rápel en diagonal d’uns 12 metres fins a un petita cornisa, petita perquè només hi caben dues persones i ben avingudes. Un altre desplomat d’uns 40 metres, i que obliga a fer un pèndol a l’esquerra, fins a un increïble passamà que porta a una altra cornisa, una mica me ampla on hi caben cinc o sis persones. I encara resten dos rapels més, d’uns 50 metres cadascun.

Arribem a la capçalera del gran Salt un poc abans de les 12 h., el temps segueix tapat però no pareix que plourà. Preparem els armetjos, muntem la corda per fer el primer salt d’12 m, ens organitzem el torn de davallada i quan en Pep, que va de primer, es dicideix a donar la primera passa del descens, es posa a ploure. Batuarredeu sa predicció s’ha cumplit exactament a les 12,30 h., dóna una passa enrere i sa treu sa corda del stop. Mentres posam la vista al cel per veure si el ruixat es passatger, el Puig Major desapareix entre la boira. Dos trons i un llamp ens convenç a desistir del descens.

Repleguem cordes i material davall una bona tormenta i decidim que fer. Com volem aprofitar el dissabte ( com sempre) i sense sortir de la temàtica de son Nebot, canviem el Salt per fer l’excursió fins al Morro de son Nebot i davallar pel pas de son Nebot. Dit i fet.

Remuntem uns metres el torrent per sortir NE ( esquerra) i comencem a caminar, sense allunyar-nos massa dels penya-segats de son Nebot, passem per un tram planer on trobem abundant candilera (Phlomis italica) El nom popular és estepa blenera .

Aquest arbust endèmic de Mallorca i Menorca creix en praderes i vessants de muntanya, de vegades en llocs escarpats, preferentment en zones assolellades i amb sòls nitrificats, per la qual cosa sovint la hi associa a la presència de pastures. El nom científic de la candIlera, Phlomis, prové del grec, phlox, que significa «flama», al·ludint a l’ús que tenien les seves fulles com a metxes dels llums d’oli.

Seguim caminant per dirigir-nos a la part mes alta on hi ha un grupet d’alzines, ara em de superar en descens un escaló rocós en tendència cap a l’esquerra, per tornar a pujar en direcció a un segon grupet d’alzines. Aquí ja es pot veure el braç que forma el Morro de son Nebot, però encara ens falta una mica per arribar-hi.

Arribats a aquest segon revolt d’alzines, ens hem de fitxar bé perquè una mica amagat i uns metreS mes avall hi ha el pas de son Nebot, es tracta d’un mur de pedra amb unes estaques de fusta que devien aguantar una reixa. Ho hem de desgrimpar i millor per la dreta, perquè maldament pareixi més fàcil per l’esquerra, resulta que té una gran roca que es mou i pot resultar molt perillosa. Ara iniciem una forta davallada per una cornisa de roca i càrritx en ziga.zaga fins a un coll. Aquí agafem E ( esquerra) i per caminem per damunt el Morro fins a l’extrem. Les vistes sobre els penya-segat de son Nebot son espectaculars, també podem veure tot el conjunt del Puig Major, Puig de ses Vinyes, i la part de l’embassament del Gorg Blau completament eixut. Tornem enrere fins el coll, per on iniciem una forta baixa per dins l’alzinar direcció NE.

Arribarem a una gran sitja d’un color verd intens i rodejat de falgueres seques, si és que aquest estiu ha estat criminal, ha assecat l’embassament i ses falgueres.

A pocs metres podem veure un camí que transcorre paral·lel a una pared que separa uns camps de conreu, prosseguim N ( dreta), per aquest camí, passarem per una sitja i uns arbres caiguts, el camí gira esquerra en lleuger descens i ho fà unes quantes vegades. Arribarem a una canonada d’aigua, que ve de la font de la Senyora, ja estem a prop de la carretera Ma-10 a on em d’arribar-hi, i d’aquí als cotxes.

Ens haureu adonat que fa temps no dic res de la pluja, i és que durant tot el descens no ha plogut gens, però només toca l’asfalt i arribam al cotxe que em deixat a Son Massip, ha caigut tal ruixat que em quedat xops. També en aviem deixat un altre a Escorca, però na Neus s’ha oblidat ses claus en el cotxe d’anada i que aviem deixat a Son Massip, així que em agut de fer els 2 Km per l’asfalt.

Avui la xandi es petita i el bocata ens ho menjam al Bar del Coll de sa Batalla, amb una gerrreta de ví.

flickr75youtube75

493. Morro de na Mora, Torre de na Seca. Pas de s’Heura i pas des Morro de na Mora.

Publicada en de

 
Morro-de-na-Mora-(183)Data: 17/09/2016

Distancia total recorrida: 14.3 Km.
Tiempo total del recorrido, incluido paradas: 9 horas. (cierto es que se puede hacer en 7 horas.)
Desnivel positivo: 926 m.
Desnivel Negativo: 926 m.
Altitud máxima : 513 m.
Altitud mínima: 28 m.

icono empleo manos

493- Morro de na Mora i torre de sa Seca

Comencem a caminar aquesta llarga ruta d’avui des de el mirador de ses Barques, Km 44,80 de la Ma-10. Agafem el camí esglaonat i senyalitzat que en mitja pujada ens durà al GR-221. En 20′ arribarem a Bàlitx de d’Amunt. Finca del repartiment allà per l’any 1232, derivat de la conquesta catalana, com a alqueria Baalichi. Lloc que inspirà una cançó popular molt trista» La mort de na Margalida», que comence diguen…

En Bàlitx, tota la vida,
en Bàlitx jo pensaré;
allà on Déu vertader
judicà na Margalida.
Encara la sent que crida:
-Treis-me d’aquí, no estic bé.-
Noltros, que havíem de fer
si la mort la perseguia ??

Quanta tristor i angoixa surt d’aquestes paraules…. Bé tornem a lo nostro;

Seguirem en descens per la pista ( GR-221), per l’altre vessant que s’obri sobre la vall de Bàlitx, unes corbes més avall passarem del pal que ens indica la direcció ( dreta) a seguir del GR-221, no li feim cas i continuem per la pista i quan duim 5’/7′ arribem a una corba que gira a dreta, idò just aquí neix una altra pista, bona de veure pel color vermellós, supòs per la gran quantitat d’òxids que té la terra. Continuarem per aquesta pista i aviat arribem a una cruïlla de camins que uneix Bàlitx d’Amunt amb el camí de la Figuera i el port de Sóller, noltros girem dreta per la mateixa pista i aviat pasem per un portell que dóna pas a la casa de sa Tanca dels Bous, es tracta d’una petita explotació agrària ramadera, i també del cançoner popular de Malllorca;

A dins sa Tanca des Bous
oliva de dalt coïa.
Qualque olivera hi havia
que, p’es cappares, tenia
unes olives com ous.

Continuem per la pista, parsi en fixem a l’esquerra hi ha l’antic camí empedrat i esglaonat, cridant l’atenció els revolts perfectes que fà. Des d’aqui ja podem veure la torre de sa Seca, per on tornarem a l’horabaixa.

Seguirem uns 5′ més pel camí, però em de tenir esment perquè ens em de sortir del camí per l’esquerra per un petit carrerany que en lleugera pujada en farà passar per davall el penya-segat (esquerra) , on just a baix hi ha una petita balma amb la tanca.

Ara es tracta de continuar per aquest carrerany que avança en davallada cap a l’esquerra fins al pas de s’Heura, es tracta d’un terreny amb grans blocs de lapiaz i mol envaït pel càrritx.

El pas de s’Heura, ens surt a l’encontre una vegada arribats a la coma de Cala Ferrera. Está format per roca calcària i forma una travessia segura i relativament còmoda, però aèria i espectacular. Que sa situa en una cornisa que davalla de dreta a esquerra. Ja no té l’heura que li donà nom, però a pocs metres n’hi ha un altre. Un clàssic dels clàssics.

Una vegada dins la coma, iniciem un ascens direcció al coll de na Cordellina, i quan estem a la mitat girem N ( dreta), direcció a uns enormes pins que en mitja davallada ens durà al tàlveg del torrent de na Mora. Aquí aturem a berenar, just devora un salt de 7 m equipar amb una corda fitxa.

Just a l’enfront de per on em baixat, s’inicia N un pas en forma de bretxa que grimparem i ens permetrà salvar el primer escaló rocós que ens situarà a la dreta i sobre el barranc, Les vistes són extraordinàries, es pot veure l’àrea des Joncar, el Morro de Sant Joan i s’Illeta. Des d’aquí comence un dur terreny que em de superar amb tranquil·litat i bona lletra, ens dirigirem NO, per damunt la sortida del torrent, el Port de Fornalutx o Cala Ferrera, seguirem per aques infernal terreny en forta pujada per situar-nos a l’endret des Cavall. Ens podran ajudar les fites que ens anirem trobant, però no ens em d’equivocar perquè n’hi ha unes que pugen a sa torre de sa Seca. Noltros no em de guanyar massa altitud i ens dirigirem al caire del rocam, que girarem i ens situarem sobre el pas del Morro de na Mora, amb una àmplia panoràmica sobre el morro i la zona des Cavall.

El pas impresiona, encara que no té cap dificultat tècnica encara que es molt, molt aeri i molt, molt vertical. Noltros posarem un cordellí per facilitar i asegurar aquest tram. Ens recordà un tram del pas d’Aniràs i no Tornaràs. El desgrimpen mirant be on posar els peus i aferrar-nos amb les dues mans i poc a poc anem davallant. El penya-segat es d’escàndol. A la mitat gira N (dreta) i des d’aquí se suavitza la davallada fins a arribar a la Punta del Morro de na Mora.

L’arribada fins aquí ha estat dura. Després de descansar una mica comencem el pitjor tram fins arribar a la torre de sa Seca. Ara de pujada grimpen i ascendim pel pas des Morro de na Mora, tornam per les passes fetes fins que arriben davall un pinar al qual em de pujar NE seguint unes fites que després de passar terreny terrible ens situarà a una plana on el terreny es suavitza de moment. Je ens trobem en terreny d’Escorca. I sobre el cingle de n’Amet, a la vista del Morro de Cala Roja. Conta la llegenda que en aquest lloc fou agafat el moro Amet i conduït a la possessió de sa Costera.

El carrerany puja i puja fins a arribar a un penya-segat em de girar SE ( dreta) i seguir per un terreny mes agraït. Passarem el coll de na Seca. Aviat veurem, allà dalt, la solitària torre de sa Seca a 514 m.

Des d’aquest privilegiat lloc podem contemplar un autèntic espectacle paisatgístic. La Costera i la torre de Can Palou, sa torre des Forat, el puig Roig, el puig des Castellot, cap al sud la Muntanya de Montcaira i el puig major, la serra de son Torrella, el coll de Sóller, la serra d’Alfàbia, es Teix i tota sa costa de Tramuntana tant familiar per noltros.

La davallada la feim seguin les fites direcció al coll de Biniamar, primer per un carrerany i després per una àmplia pista. Uns metres abans d’arribar al mateix coll de Biniamar ens desviarem S ( dreta) i seguir davallant per la pista, fins a arribar a un pal indicador, esquerra, que ens indica l’antic camí cap a Bàlitx d’Avall, Fornalutx i Soller. Es tracta d’un magnífic camí empedrat que quasi ens arriba a les portes de la possessió.

Ara ja només queda seguir el GR 221 fins el mirador de ses Barques i disfrutar d’unes chandis ben merescudes.

flickr75wikiloc75youtube75

482. Puig Tomir per sa Canal de Muntanya i Pas d’en Reynes

Publicada en de

Pas-d-en-Reynes-(55)

Data: 18/06/2016

Distància total recorreguda: 11,700 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h
Altitud máxima: 1.104 m
Altitud mínima: 443 m
Desnivell positiu Acumulat: 737 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 737 m

icono empleo manos

482. Puig Tomir 1.104 m. per la Canal de Muntanya i davallada pel pas d’en Reynes.

Pel que fa al nom Puig Tomir sembla existir consens en què es deriva d’un nom propi d’origen germànic (Teodomir) sense poder establir amb certesa si és el nom d’un cavaller arribat amb posterioritat a la conquesta catalana o un nom anterior que es mantengué durant el període islàmic ( Toponimia de Mallorca).

Comencem a caminar devora el viver forestal, direcció a les cases de Binifaldó pel Camí Vell de Pollença, al cap de pocs minuts passem per la imponent alzina  d’en Pere potser té més de 500 anys, té una alçària de 20 metres i la soca fa uns 118 m de diàmetre (a 1,3 m d’altura). Va ser inclosa al Catàleg d’arbres singulars de Balears (llei 6/1991) el 29 d’octubre de 1992. Seguim i arribem a la barrera de separació de dues finques Binifaldó i Muntanya amb la seva llarguíssima paret de partió. En aquest punt abandonem el camí, per la nostra dreta (NE), amb la paret a la nostra dreta i paral·lels a la mateixa iniciem el lleuger ascens. Als 10′ travessem la pared i la deixam a la nostra esquerra. Als 5′ hem d’abandonar el caminoi, creuar novament la paret deixant-la a l’esquena per un camí molt desfet i als 5′ ens trobem amb la Font de les Falgueres a 724 m- d’altitud, es tracta d’una font de mina de 3,5 m de llargària, amb una pica a la sortida perquè beguin els animals.

Des de la font podem i albirar el coll NE, el nostre primer objectiu, al que arribarem travessant diverses rossegueres i amb lleuger ascens.

Superat el coll ho descendim per la dreta a escassos metres, a la mateixa vertical hi ha un gran i solitari «taxus baccata», fent l’efecte que no té sortida, però així com anem avançant veiem que és possible fer-ho per una estreta cornisa coberta de càrritx, que una vegada superada ens deixa en l’inici de la impressionant canal de Muntanya i albirar la seva magnitud. Comencem l’ascens lleuger a fort  i que va guanyant verticalitat. Les vistes retrospectives són molt espectaculars. Depenent del ritme d’ascens, als 15/20′ tenim la primera oportunitat de sortir de la canal, evidentment per l’esquerra, veure fita, ja que a la dreta tenim la paret lateral de la canal.

Des d’aquest mateix punt podem veure el vèrtex geodèsic del cim del Puig Tomir. El temps comence a empitjorà i s’atraquen niguls, això vol dir que si tenim boira i sobre tot pluja banyarà la roca i concretament la darrera placa vertical el que faria inviable arribar al cim del puig Tomir. Seguim ascendint direcció (NE), fent ziga-zagues i no llevant l’ull de la boira que s’atraca.

Superat el primer obstacle prosseguim l’ascens cada vegada més vertical en direcció a la paret o contrafort del cim davant una balma. Ja ens ha agafat la boira i gaire bé ens podem veure, només ens escolta’m, em de fer via abans que remulli la placa vertical. A la fi arriben a aquest punt, la roca comence a estar mullada però encara no patina, em d’aprofitar !!. Superam la malaida placa i en pots minuts ( 50 m)  ja estem al cim, no podem gaudir de les vistes i noltros en veim difuminats. Menjam alguna coseta i prenem el descens en direcció NE a la recerca del pas d’en Reynes, més o manco a prop dels penya-segat de la cara nord del Puig.

Localitzar el punt per on descendir no és fàcil sobretot si no es du gps. Noltros vàrem deixar una bona fita per localitzar el punt exacta per on davallar.

Situat sobre el penya-segats de la cara N podem veure el gran cingle per on em de davallar, però abans em de desgrimpar uns metres exposats, superat seguim en diagonal el fort descens pel cingle, fins arribar al pas d’en Reynes, que se supera per una cornisa no massa ampla, equipat amb un cable d’acer. No té cap dificultat tècnica però és aeri i exposat sobre tot si està banyat.

Seguim descendint pel mig de carritxeres, aquestes meravelloses plantes que sempre ens ajuden i proporcionen seguretat. Al front tenim un penyal que separa la canal de davallada, em de prendre per la dreta en fort pendent fins a arribar a una rosseguera que fa pots anys va patir un gran despreniment de roques que varen arribar fins   i tot al camí del GR-221. Ara ve el pitjor, davallar per aquesta rosseguera molt inestable que ens farà patir i molt els genolls, al final i en entrar a l’alzinar sa suavitza i ens deixa al GR-221, important nexe de comunicació entre la vila de Pollença i el santuari de Lluc. En podem trobar unes primerenques referències documentals al Llibre d’Actes de l’Ordre del Temple amb data de l’any 1337.

Arribat al camí comencen a caure quatre gotes que s’agraeixen, però no passa d’aquí.

Des d’aquí tornem al punt de partida però abans feim aturada a la font de Muntanya per dinar,  i acabem al Coll de sa Bataia a prendre unes fresques chandis.
Como cosa curiosa cal dir que en tot el dia no em trobat a ningú excepte un solitari senderista que anava direcció a Pollença. La predicció del temps tampoc a encertat i sa veu que  a fet tornar enrere a molt d’excursionistes.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75wikiloc75

479. Serra del Cavall Bernat. El 5è forat.

Publicada en de

 

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

PONT DE L’ULL, SERRA DEL CAVALL BERNAT

 

 

Data: 28/05/2016
Distància total recorreguda: 10.900 km.
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Altitud máxima: 356 m.
Desnivell positiu Acumulat: 813 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 818 m.

Cims: 7

 

 

 

icono empleo manos

 

 

Serra del Cavall Bernat. A la recerca del 5è forat.

Avui farem la Serra del Cavall Bernat, una ruta exigent i al mateix temps espectacular. Transitarem pels seus impressionants e increïbles farallons i picatxos fins al 5è forat.

Bé idò comencem a les cases de Bòquer, seguim pel camí de Cala Vall de Bòquer, passem pel mig de grans penyes i just abans de traspassar el Portell del Sementer sortim del camí per l’esquerra que en lleugera davallada ens durà a un pinar. El traspassem per un portell que hi ha a un mur de pedra després  el torrent de Bòquer, seguim ascendent i al mateix temps anem girant S  ( esquerra) en diagonal ascendent passant per la zona del Pedret, que ens anirà situant en el gran serral que separa la nostra serra i la Serra de la Punta, separades també pel coll de Siller. Durant aquesta pujada ens acompanyarà i gaudirem d’un dels més bells endemismes de les nostres illes, l’Herba de Santa Maria ( Didalera) que en aquest mes està completament florida,

Una vegada situats davall la Talaia Vella 353 m prosseguim un dur ascens pel mig de murs de defensa ciclops, fortificacions talaiòtiques de gran envergadura, fent alguna més de 100 m. de llarg, de fet tota aquesta zona està plena de construccions que data’n d’entre 1,800 i 1,350 a C.

En arribar a dalt de la Talaia Freda 355 m aprofitem per descansar i berenar alguna cosa. Estem damunt el primer vèrtex culminant de la Serra del Cavall Bernat, el que ja ens permet veure l’espectacularitat esgarrifosa de la zona i el que ens espera, més de 3,5 Km de picatxos, crestes, colls i abismes de més de 300 m. Em de superar el segon vèrtex de la Serra de 356 m i arribar al 5è forat.

Prosseguim la marxa direcció NE per una curta coma en lleugera davallada. No tardam a arribar al primer forat, una impressionant obertura a la roca que dóna vista a la mar i la badia de Cala de Sant Vicenç amb el fons la Punta de ses Coves Blanques, es tracta d’un altre pont natural de gran bellesa que no ti dones comte fins que veus el gran forat ( primer forat).

Atravessarem el Pas del Porc sense dificultat. Segueix una continuada cresta desnivellada, passarem per la part de dalt d’una paret de partió que separa la Vall per on es pot davallar sense cap problema pel Pas de ses Cabres, però noltros prosseguim per la cresta i no tardam en trobar el 2n forat, el foradí.

El terreny es torna més vertical i ens obliga a fer una bona i no curta grimpada. Descendim per tomar superar un pas aeri amb una nova grimpada tal vegada la més atrevida. Passarem pel forat més petit el 3r forat.

No tardam a arribar al gran ull o forat més popular ( el 4t forat) i que es pot veure des de qualsevol indret de la zona, el passem per dalt del pont natural, un impressionant e insuperable lloc pel seu entorn, estem a 320 m. Si això ens a paraescut espectacular, la davallada que ens espera per arribar al Coll de la Capellassa és d’escàndol. A més de superar un fortíssim desnivell s’ha de fer arran del penya-segat de més de 300 m .

Però encara ens queda pujar al picatxo més alt del Cavall Bernat que per arribar-hi ho feim lentament, ja que la cresta quebrada no ens permet fer massa via. Davallarem i prosseguirem fins a un altre picatxo on es troba el 5è forat. Just en aquest lloc i abans de seguir fins al Morro de Bòquer s’inicia una llarguíssima «rosseguera», es un terreny molt desfet per una zona de ratllar que en ziga zaga i en tendència NE ( esquerra) anirem davallant fins a trobar un caminoi que ve de la punta de la Salada i va a la cala, trobar aquest Camí de cabres és un autèntic confort pels genolls que  han petit el que no hi ha escrit.

En arribar a la Cala Bòquer el primer que feim alguns és prendre un luxós i relaxant bany.

Mentres menjam alguna coseta no tarda en apareixa la cabreta que romandre per la cala i que només sentir renou de bosses ve córreguen per veure si pot pispar alguna cosa de menjar. No sabem si està embarasada o és que té la panxa inflada a saber perquè…

Després de respondre forces iniciem la tornada per l’empinat camí passant per davant la font de la Vall, fins a arribar al Coll del Moro, que separa la cala de les terres de conreu. Tornem a passar per les cases de Bòquer i cap als cotxes.

Les imperioses xandis les farem a u Port perquè en Sión vol que probem un granissat amb gin xoriguer, bona i refrescant combinació, però el cos ens demana una bona quantitat de xandi. Salut i fins un altre.

flickr75wikiloc75

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Publicada en de

Punta-de-la-Salada----TroneData: 14/05/2016
Distancia total recorrida: 10. km.
Tiempo total, incluida paradas técnicas: 8.40.h.
Altitud máxima alcanzada: 110 m.
Altura mínima alcanzada: 10 m. al final de la punta Salada, llegando al Mar.
Desnivel positivo Acumulado, incluyendo cueva,: 458 m.
Desnivel Negativo Acumulado, incluido cueva: 458 m.
Longitud de la Ferrata, desde la 1º «piqueta, hasta la bajada por la punta: 180 m: 1 coordino de 40 m + cuerda de 60 m+ cuerda de 40 m+ cuerda de 40 m.
Longitud Rapel para descender a la cueva: 1 cuerda de 40 m. con reunión a 15m.

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Un paisatge espectacular i salvatge a la costa nord que juntament amb la forma d’accedir-hi i la història del lloc ho fa una de les excursions mes interessants que em fet.

Comencem a les cases de Bòquer i ens a l’extrem de la Serra del Cavall Bernat, prenem direcció a sa cala que no hi arribarem, ja que abans de descendir ens desviarem cap al costaner esquerra per guanyar mitja altura i caminar fins a la Punta, passarem per davant unes espectaculars balmes per un terreny realment rocós i desèrtic. Just passat la darrera gran balma comencen les estaques de ferro que ens guiaran fins a la punta de la Salada o Troneta, millor dit, de el que queda de sa Punta i si no mirau aquesta meravellosa descripció que fan a Taponimiademallorca.net i que reprodueix aquí:

«Próxima voladura de «Punta Troneta».

Los beneficios que aportará a Mallorca son incalculables. Muchos campos de Pollensa y la Puebla producirán el triple que en la actualidad.

40 toneladas de pólvora harán volar 66.000 metros cúbicos de rocas. Interesantes manifestaciones del Ingeniero don Benjamín Llorca, Teniente Coronel de Aviación.»

Aquest era el titular destacat, amb grans lletres de color vermell, de la portada del diari Baleares del diumenge 7 d’agost de 1949. Segons s’afirmava en el text, la Falange, sensible a les queixes del camp mallorquí, havia decidit actuar per minvar les pèrdues en les collites que provocava la sal marina al nord de l’illa. Aquesta sal entrava per cala Bóquer, i era aixecada quan els temporals de mestral impactaven contra l’extrem de la serra del Cavall Bernat. Per aquest motiu aquesta punta, la Troneta, era coneguda també amb el nom de punta de la Salada.

Es tractava de dinamitar la punta per tal de deixar lliure el pas de les ones i evitar així l’aixecament de la sal. A més dels beneficis econòmics l’acció suposava una bona oportunitat per a muntar una operació de propaganda pel règim franquista. La lectura era clara: ni els penyals més imponents constituïen un obstacle per al seu progrés i la destrucció era el destí que podien esperar tots els enemics.

Sota els auspicis del governador civil i cap provincial de la Falange, José Manuel Pardo de Santayana Suárez, les autoritats militars havien elaborat el projecte i dirigit les operacions, mentre que un contractista civil pollencí, en Joan Riusech, havia estat l’encarregat de dur a terme les obres. Durant mesos havien estat excavades tres galeries mitjançant l’ús de compressors i de martells mecànics. Vint obrers, en torns de cinc hores, s’havien dedicat a l’excavació i posteriorment al transport i la col.locació de la dinamita. Per acabar les tasques els explosius havien estat comprimits amb 8.000 sacs d’arena per tal de maximitzar l’ona expansiva. La crònica diu que els sacs foren «cedidos gentilment por los alcaldes de la Puebla y Pollença», els municipis que teòricament més se’n beneficiarien de l’actuació.

I a la fi arribà el dia marcat per a la voladura, el dimecres 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. Fou declarada com a zona de perill l’àrea compresa dintre d’un radi de cinc quilómetres des de la punta i un tram de la carretera de Formentor i s’assenyalà com a millor lloc d’observació la talaia d’Albercuix. Allà s’havia concentrat des de bon matí un multitud variopinta desitjosa de contemplar l’espectacle anunciat. També hi eren presents les autoritats civils i militars.

Finalment enmig d’una calor sufocant, a la una del migdia, els quatre militars que quedaven a cala Bóquer activaren el detonador elèctric. El periodista ens descriu l’explosió: «Unos segundos formidables en intensidad, y enseguida una enorme mancha turquesa sobre el mar. Una mancha que se va ensanchando y que cambia milagrosamente de colorido. Ni espectaculares columnas que se elevan al cielo, ni trepidaciones imponentes.» I extreu paral.lelismes amb les imatges bèliques viscudes a la guerra civil. «La elemental asociación de ideas nos lleva a los días inolvidables de las sierras de Pandols y Caballs durante nuestra guerra».

Les autoritats s’apressaren a declarar l’èxit de l’operació i ho celebraren amb un gran dinar a la cala de Sant Vicenç. Malgrat aquestes celebracions desconeixem si efectivament es produí alguna millora apreciable en la collita dels camps pollencins i poblers. Ho dubtam en base a la comparació entre les fotografies antigues i modernes, de les quals es dedueix que al morro del Penyal els militars només li feren pessigolles. En tot cas com a testimoni d’aquells fets ens queda una punta escapçada i la filera d’estaques de ferro emprades per assegurar el trànsit dels treballadors i que avui en dia guien als excursionistes cap a la Cova de l’Aragonés.

NOTA: Morro del Penyal és el nom que dóna el cardenal Despuig a la punta Troneta. La seva forma, un penyal allargat que s’endinsa a la mar, fa pensar que el nom és una referència metafòrica a la trona, cadafal destinat a les autoritats i especialment el lloc de l’església des d’on els capellans feien les seves prèdiques. Les estaques de ferro de la punta no tenen res a veure amb el contraban perquè els contrabandistes mai deixen un rastre permanent del seu pas. Ni els d’abans ni els d’ara.
ACTUALITZACIÓ (28/1/13): la voladura de la punta Troneta tengué un ressò d’àmbit nacional i fou tema per als rudimentaris informatius audiovisuals de l’època. 

Tornem a lo nostro, per iniciar el descens per les estaques de ferro i per fer el primer tram sense dificultat col·loquem un cordino com a passamans de 40 m. que ens du a un replà que val la pena quedar-s’hi un bon rato per gaudir del paisatge.

Tot seguit comence els descens mes vertical, on posem com a passamans una corda de 60 m just al final de la corda tenim a l’esquerra l’inici del descens a la Cova de l’Aragonés que farem d’aquí una estona. Ara prosseguim pel passamans unim una corda de 40 m. a la de 60 m. que tenim posada, a les estaques, que ens arribarà quasi a dalt de la punta, aquí, posem una altra corda de 40 m. (ultima «piqueta»,) que rapelam, per l’esquerra mirant cap al Colomer i en diagonal ens ajudarà a superar dues petites balconades on arribem a la part més extrema de la Punta de la Salada o de la Troneta. ens deixés a 10 m de la mar, en un repla (on només hi  caben 4 a 5 persones, No puguem baixar a nivell de la mar per l’oratge, o deixam per un altre ocasió.

Anem ara pel segon objectiu la Cova de l’Aragonès , tornem enrere, replegam la corda de 40 m. que necessitem per rapelar fins a vorera de la mar i arribar a sa cova.

Munten la reunió de dalt a una piqueta de ferro clavada a una roca i a un fisurero col·locat a una petita encletxa , posem un protector per la corda i baixem uns 9 m. fins a una petita roca plana on només hi cap una persona i muntem un fraccionament amb dos protectors més, a la sortida hi ha una estaca de ferro que deixarem a la nostra esquerra per evitar fer pèndol a baix, rapelem uns 15 m. (recordem que la corda utilitzada per davallar es de 40 m i que em agut de fer dues reunions, evidentment ens sobrem uns metres) arribem just damunt un túnel amb sortida a la mar, avui tampoc hi podem accedir. Una vegada reunits tots comencem la pujada a la cova per la part esquerra, molt evident, la cova de l’Aragonés es d’enormes dimensions amb un terreny en fort desnivell. A la part més fonda hi ha degotissos i alguna formació estalagmítica. Després de descansar i admirar l’entorn iniciem l’ascens per la part dreta de les dues estaques que hi ha clavades.

A dalt recuperem forces i prosseguim l’ascens amb la dura feina d’anar desmuntant i recuperant les cordes utilitzades.

La tornada la feim pel mateix camí fins a la gran balma, seguidament abandonem el camí d’anada per començar a davallar, indicat per fites, fins a la part més baixa del rocam i vorera mar fins a la platja. On els més atrevits fan un capfico.

Ens dirigim cap a les cases de Bòquer i als cotxes i prenem carretera cap a Pollença a fer unes bones xandis.

flickr75youtube75wikiloc75

476. passos per la Serra dels Puntals

Publicada en de

Serra-dels-Puntals-(105)

Data: 07/05/2016

Distancia total: 15 Km.
Temps Total: 7.30 h.
Altitud mínima: 166.m.
Altitud máxima: 890 m.
Desnivell Acumulat +: 907.
Desnivell Acumulat -: 940.
Longitud de los pasos: Sa biga: 35m; Sa Rata: 35m. S’encletxa 45m. Pas Cotxo: un Comellar o Vaguada de 350m.

icono empleo manos

476. 4 passos per la Serra dels Puntals.

Pas de sa Biga – Pas de sa Rata – Pas de s’Encletxa – Pas des Cotxo

La ruta d’avui cap a la Serra dels Puntals parteix en el Km. 90,300 de la Ma-10, a l’aparcament de l’entrada a la finca pública de Planícia.

Comencem a caminar per una escala de fusta que ens du al camí asfaltat de les Cases de Planícia. Aviat arribarem a un portell ampli amb un pal indicador, al pocs minuts a un segon pal indicador que ens indica la Ruta-2 Font de l’Obi i dreta la Ruta 1 del Camí de ses Cases de Planícia, noltros agafem aquest darrer.

Passem per un porxo i una cisterna, seguit del portell del Camp Gran que dóna a terres de conreu.

Passem per un altre pal indicador que ens assenyala esquerra la Ruta 1 Camí de ses Cases de Planícia i dreta Ruta 3 els Aljub dels Cristians, noltros agafem aquest darrer i seguim recte.

Passem per davant una àrea de descans amb dues taules de fusta.

A 5 minuts més o manco arribem a un altre pal indicador que ens assenyala dreta la Ruta 3 del Aljub dels Cristians, però noltros agafarem el camí de l’esquerra que ja no té indicador.

Duran el trajecte anirem trobant números ranxos de carboners. Recordem aquest breu relat contat pels quatre darrers carboners d’Esporles, a la revista municipal d’Esporles l’any 2008.

….Aquella gent que feia una feixuda feina de sol a sol sense entretenir-se amb res, just cantaven les destrals i els verducs per tallar la llenya, a ells els faltava l’alè, a la calor del sol es sumava l’escalfor de la sitja amb la pols i la suor amb tota mena de carències. Anàvem a cercar aigua amb gerres de trenta litres que diuen a l’esquena i no es rentaven més que un pic al mes no recorden haver estat mai malats, això sí baixaven al metge a posar-se punts a les ferides qu es feien amb les destrals, la seva farmaciola era la tintura de iod i herbes per bollidures.

El menjar escassejava i això era el que pujaven al ranxo quan en tenien; una taleca de farina i llevat per fet pa, patates, cebes, alls, arròs, fideus, xulla, arengades salades, sobrassada, llenties, siurons i faves pels cuinats.Amb aquests ingredients i altres feim aquests plats; sopes i arròs de carboner, amb les restes dels cuinats, pancuit, fideus de roter, cuinats de siurons i faves que duraven uns parells de dies, fava parada, bullit, ous fregits, pa amb oli i pa amb fonteta. Com a plat de diumenge tenien el bullit d’ossos, els ous fregits amb patata i la coca de pa amb un poc de sucre i sobrassada.

L’únic entreteniment que tenien, era baixar al cine d’Esporles els divendres, llavors altra vegada pujar a la muntanya.

Bè dit aquest tros d’història nostra, tornem a la ruta que ens a duit per aquests indrets.

Tornem a on ens aviem quedat, seguidament arribem a una altra bifurcació de camins, que ens indica, esquerra prohibit anar-hi ia la dreta ses cases de Planícia i el Pas de sa Mola. Seguim pel mateix camí cap amunt. El paisatge va canviant i la vegetació a passat de les oliveres i terres de conreu a un ombrívol bosc d’alzines i arboceres que pareix tret d’un compte.

Arribarem a un gran forn de calç. Ens hem de fitxar bé perquè a la part de darrere d’aquest forn on el bosc s’ha plana i aclareix una mica, i arribarem de tornada després de fer el Pas des Cotxo.

Però ara prosseguim pel camí fins arribar a una altra bifurcació amb pal indicador de la Ruta 3 i noltros girarem esquerra amb lleuger ascens. De cada vegada el camí s’esvaeix.

Passarem per un altre ranxo de carboners i ja sempre en ascens. Devora una gran sitja podem veure un aljub, en perfectes condicions, de planta quadrada mb un coll a la part superior, al costat un abeurador o bassa pels animals tancat, i al costat un magnific forn de pa completament cobert de verdet.

Seguim per aquest antic camí de carboners fins a arribar a una altra bifurcació sense indicador. Aquest és un punt important i que no ens em de pasar, ja que aquí em d’abandonar el camí que segueix dreta i noltros agafar esquerra just a s’enfront, es tracta d’un altre camí de carboners al principi poc definit.

Prosseguim fins a arribar a trobar un tronc caigut transversal on el camí es divideix en dos, un que davalla i l’altre que puja, noltros agafem el que puja. Als pocs metres podem veure una roca amb una fletxeta blava, ara el camí es torna molt evident, passarem per davant una gran roca blanca a la nostra dreta i quan pareix que el camí millora s’ha acaba en arriba a una petita sitja.

Ara comence lo bo, amb forta pujada sense camí només guiats per les fites. Si no fos per la intensa i espessa boira ja podríem veure part del mes espectaculars Puntals, però avui no és possible.
La pujada és fa molt forta entre blocs de roques i alzines fins a arribar al contrafort dels Puntals.

Si fins ara la pujada era forta ara ho és mes i em de posar mans, es torna més delicada perquè és àrea i està tot banyat i ganegen com si ses riques estiguessin ensabonades.
Les vistes sobre el Puig de Galatzó i la Mola de s’Esclop que sobresurten dels niguls és una estampa espectacular.

Seguim grimpant, passarem per dins una petita fesa, el que ens indica que anem en bona direcció i més val perquè tornar enrere seria un problema.

Ja estem al peu del pas de sa Biga, curiós nom, que segons diuen que per aquesta canal s’hi va fer passar una biga per a la tafona de la possessió de Planícia, des de llavors s’anomena el pas de sa Biga. (Salamanca, 2008). Jo crec que l’agués anat a cercar a un altre indret a sa biga….Es tracta d’una llarga canal encletxada que supera un fort desnivell.

Assolit la capçalera del pas les vistes encara milloren és una estampa encisadora que la climatologia ens ha regalat avui.

Superat aquest  primer pas tan espectacular i bell prosseguim la nostra ruta ( dreta) per la carena de la Serra dels Puntals. La zona es mol interesant, ja que si et vols entretenir en explorar-la hi pots trobar feses i encletxes hi passar-hi una bona estona.

El terreny forma un petit comellar pel qual em de prosseguir de manera ascendent fins a arribar a l’antic camí de Carro de sa Mola, pel qual anirem fins a arribar al desviament que baixa cap al segon pas d’avui, el Pas de sa Rata. L’inici de davallada es fa entre roques i en ziga-zaga començant d’esquerra a dreta. Per fer-ho no hem topat el millor dia, perquè sa roca està banyada amb fanquet i molt relliscosa i amb el pati que tenim millor no despistar-se. Be idò comencem aquesta primera diagonal descendent per després girar dreta seguir per l’estreta cornisa que ja ens durà fins al final del Pas de sa Rata.

Superat aquest segon pas sense cap de nou, ens dirigim en de vallada cap al 3r. Pas el Pas de s’Encletxa, per això en arribar al camí o sender que ve del Puig de sa Mola i ses Cases de Planícia, entre altres llocs i que du al Coll des Carniceret. Prenem esquerra i al cap d’uns 10′ ens em de fitxat en una sitja a l’esquerra però que està uns metres mes amunt i cap ella em d’anar. Té unes marques vermelles que ens indica la direcció a seguir.

Prosseguim en ascens fins a arribar al peu del pas de s’Encletxa i que superem grimpant, les roques banyades tampoc ajuden, però com té bones preses hi superem en un rés i no res.

Aprofitem el llos descansar i menjar-nos el bocata i fer una xerradeta, metres tant arriba el nostre company Pascual amb un altre gup que ja estan de tornada i davallen pel pas.
Iniciem el descens a la recerca del 4t pas, el Pas des Cotxo, que ens té intrigats amb aquest nom tan curiós.

Ho farem tot el temps per dins el petit comellar que forma la depressió que va davallant, i que em de fer fins al seu final on gira 90° esquerra i comence el Pas des Cotxo i el segueix una succió de xaragalls de més de 350 m.

Vibot diu del pas des Cotxo: «Dit així per ser emprada tota aquesta rosseguera per baixar els carros plens de carbó (per tal d’evitar tot el camí de tornada). Els informadors ho recorden com un dels fets més agosarats i perillosos mai no vistos per aquestes terres».
El pas des Cotxo és testimoni de la circulació de carros (anomenats cotxes en aquella època) carregats de carbó pels alzinars de la serra, les quals sovint eren maniobres certament temeràries i arriscades». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí 2008, 2009).

Jo no em puc imaginar davallar carros per aquest indret, devia ser de veure això…..

Abaix de tot arribem al camí que avui matí em passat, a 30 m del forn de calç que he mencionat abans. Ara ja no que mes que desfer el camí d’anada fins al cotxe.

Cal dir que no ens a plogut ni una gota en tot el dia, en contra de el dit pels serveis meteorològics.

Acabem a un bar a Esporles fent unes xandis i menjant el mesclat que ha duit n’Eva..

flickr75wikiloc75

473. Pas de s’Al-lot Mort i pas des Marge des de Cala Tuent.

Publicada en de

Pas-Al-lot-Mort-(8)---copiaRecorregut: 8,18 Km

Desnivell: 643 m

Circular: Sí

Temps: 5,45 h.

icono empleo manos

473. Pas de s’Al-lot Mort

Un poquet d’història, que mai ve mal.lament:
Hi ha alguns topònims que prenen el seu nom degut a un fet tràgic que va passar en aquell indret temps enrere. Normalment i per tal de recordar a la persona desapareguda o fallida en aquell malaurat succés, el lloc en qüestió pren el nom de dita persona, o bé de manera genèrica, o bé de manera més concreta.

Per exemple, el Gorg des Capellà, podem sabre gràcies als autors del llibre “Torrent de Pareis”, Antoni Ordines, Gabriel Ordines i Antoni Reynés que ens expliquen:

…”Antigament era conegut per sa Ximeneia, fins que arran de produirs’hi un desgraciat episodi passà a anomenar-se Gorg des Capellà. El succés va tenir lloc a les 11 hores del dia primer de juliol de 1948 quan P. Antoni Riera Moragues, M.SS.CC. a la comunitat de Sóller, hi morí víctima d’un atac de cor provocat per la fredor de les aigües del gorg”… Com podem observar els orígens dels nom de lloc poden ser diversos, però pel que fa als que tenen relació amb algun succés tràgic, aquests no són aïllats.

D’entre el grapat d’esdevenimentrs tràgics que s’amaguen darrera els topònims de Mallorca pot ser un dels més colpidors sigui el de s’Al.lot Mort. La història la coneixem gràcies al pare Rafel Juan Mestre (1908-1989), missioner de Lluc, historiador, arxiver, músic i gran coneixedor del municipi d’Escorca. Fou reproduïda al nº 6 de la revista Penyal del Grup Excursionista de Mallorca (setembre 1978) i també al nº 11 (agost 1989).

Segons contà al pare Rafel l’amo en Salvador de Can Lleig, possessió del llogaret de Tuent, l’al.lot era el fill de la madona de Can Real, possessió veïna. En mala hora la madona envià el seu fill a munyir les cabres que pasturaven pel torrent de Bini, enfilades per cingles i penyals. Una passa mal donada i l’al.lot s’estimbà sense remei. En paraules d’en Salvador:

La dona quedà traumatitzada per tota la vida; ja no pogué mirar més torrent amunt. Si sortia a la carrera de Can Real d’on era madona, era amb el capell posat i l’ala baixada, per no veure redolar altra vegada el fill.

El nom del torrent i del pas que comuniquen les terres de Tuent i de Bini condensa la immensa tragèdia que suposa per una mare la pèrdua del seu fill.

Text de Toponimiademallorca.net

Hi ha una altre versió q1ue diu:

Em va explicar un amic els avis del qual vivien allí en aquesta època que no va ser un al.lot que va anar a munyir una cabra. Em va dir que va ser un jove llicenciat del front que va anar a caçar una cabra per celebrar-ho i va sofrir l’accident que dóna nom al torrent i al pas.

En qualsevol cas, una història trista

En Rafel de Can Renou conta al seu  programa Tira-Tira;  Aquest nou capítol de Tira tira ens trasllada a terres de Tuent per recórrer una de les rutes més llargues i complexes fetes fins ara per en Rafel de Can Renou i el seu equip: el pas de s’Al·lot Mort.

Després d’una breu visita a la biblioteca del monestir de la Real per consultar la clàssica publicació de les Rutes Amagades de Mallorca, ens translladarem a cala Tuent. Allà ens esperen els nostres guies: en Pep, n’Aina i en Sion, del grup excursionista Doblevuit.

Aquesta ruta s’ha de fer amb persones experimentades i bons coneixedors de la muntanya, com els nostres companys d’avui, que coneixen la Serra pam a pam. Gairebé no hi ha camí en tota la ruta i el pas de s’Al·lot Mort té una certa dificultat.

La ruta comença devora cala Tuent i transcorre primer pel torrent de Can Real. Poc després comença el pas de s’Al·lot mort, que requereix certes mesures de seguretat, com posar-se el casc. El desnivell és d’un 20%. Una vegada superat, els nostres guies ens explicaran la història que dóna nom a aquest indret.

Seguirem caminant per una de les zones més salvatges i poc transitades de la Serra, passant per l’avenc de sa Donzella i el pas de sa Paret, on, amb unes vistes extraordinàries de la mar, Tuent, sa Costera…, acomiadarem el programa.

TOMES FALSES TIRA TIRA https://youtu.be/X36iSbKuN1Q

Descripció de la ruta:

La ruta d’avui és bastant exigent i pot tenir problemes d’orientació, per tant millor duu el GPS.

Sortim de Cala Tuent just devora Can Lleig i tot duna ens fiquem dins el jaç del torrent del Gorg dels Diners, anirem remuntant per dintre el torrent. En dues ocasions ens trobarem que no podem seguir per uns grans blocs, hi els haurem de salvar cada vegada per la dreta. En arribar a una zona amb més grans blocs de roques ens hem de sortir del torrent per la dreta, es just passat el torrent de s’Al.lot Mort que ens ve també per la dreta.

A estones podem veure fites i alguna marca de pintura que en ajudaran a seguir l’itinerari en forta pujada per zona de càrritx, ens servira d’orientació un magnífic pi. El pas està a prop tan sols uns 10′ és un pas aeri per una roca plana i per la que em de passar acotats, però sense cap dificultat. Prosseguim, primer curt i lleuger descens, per després tornar pujar per entre carritxeres fins situar-nos devora la paret rocosa de l’esquerra. De tot duna pareix que no hi ha sortida però si en fixem ho superam amb una petita i fàcil grimpada. Tot seguit ens deixa al jaç del torrent de s’Al.lot Mort. Prosseguirem en ascens durant uns metres per dins el jaç per sortir-ne per la dreta, veure fites, amb forta i llarga pujada ajudats de les mans en alguna ocasió, aquesta pujada ens situarà a una part més alta i el punt més problemàtic d’orientació, però que amb el GPS no em de tenir cap problema.

La direcció a seguir es O, passarem per dues sitges i restes d’un antic camí empedrat. Em d’anar amb atenció perquè em de prendre dreta i no seguir recte, ja que en duria al Pas des Ruc i a les cases de Bini Petit. Prosseguim direcció NE, passarem per damunt d’una era, seguim pel caminoi en lleugera davallada passant per devora l’Avenc de la Donzella, del que xarrem al vídeo, prosseguim pel caminoi que ens durà al pas des Marge, aquí les vistes són encisadores.

Des d’aquí és tracta d’anar davallant primer per aquest camí empedrat i després seguint un caminoi bastant marcat amb direcció a uns pins i com millor puguem arribem al camí de sa Costera, girem dreta cap al Coll de na Polla i després les cases de Capapuig per arribar finalment a Cala Tuent

flickr75youtube75wikiloc75

469. Puig d’Alfàbia pels passos dels Sis i des Mart.

Publicada en de

Pas-dels-SisRecorregut: 7’800

Desnivell: 601 m

Altitud: 1.067 m.

Temps total amb aturades: 5,30 h.

icono empleo manos

496. Pas dels Sis. Serra d’Alfàbia SE

Un pas, segons l’enciclopèdia de la llengua catalana, és un lloc o indret per on cal passar o per on hom pot passar. Per tant, la definició implica sempre un tránsit entrer dues zones però en sentit obligat, ja que també queda clar que es passa per on hom pot i no per hom vol.

Per tant esteim davant un pas perqué ens permet accedir des de una cota inferior a la part alta de la serra d’Alfábia, per una canal que és l’única en aquest indret.
Bé idò ara que tenim clar que per on varem passar es un pas natural, ens queda anomanar-lo, feina no fàcil.

Podiem triar entre varis tipus de nom, de lloc com per exemple Pas d’Escorca, Pas Vell de son Ripoll, nom de persona com per exemple Pas de n’Aina, Pas d’en Benigne Palos, de característica geomorfològica o geològica com per exemple Pas de s’Escletxa, Pas des Forat, o de un fitòmin com per exemple Pas de s’Ullastre, Pas des Garrover, o inclós com de curiositat com per exemple Pas de sa Paella, Pas des Cego, Pas des Cotxo, etc..

El topónim pot referi-se a l’indret on es troba situar, a l’indret a on volem anar, o bé al voltant del qual es troba situar. Noltros triarem el nom curiós, o aixó pensem, hi li varem posar pas dels Sis perqué en aquel moment erem sis companys excursionistes de Doblevuit que ho varem fer per primera vegada.

Els passos a la Serra de Tramuntana han estat i són transitats de manera més o menys continuada. Els passos actuals s’agrupen en un llistat que fins no fà molts d’anys s’en contavan 267 noms de passos, amb la certesa de que avui en dia son uns quants més i des de ara ni ha un més, el pas dels Sis.

Ens situem en la carretera Ma. 2100 (Bunyola-Orient) exactament en el punt kilométric 7,500 en una corba amb una àmplia esplanada on podem deixar els cotxes. Seguim per la carretera en ascens direcció Bunyola fins al Km-7,200 on comença un ampli camí, és fàcil de trobar perquè en la mateixa carretera just davant hi ha una barana metàl·lica. També i just al començament en una roca del sòl podem veure una fletxeta vermella. Es tracta d’un ampli camí que transita per dins d’un alzinar. Als 11′ passarem per davant (esquerra) de les restes d’una barraca i una torre elèctrica, prosseguim pel camí que en ocasions es transforma en senda, fins que als 19′ arribem a una paret seca transversal que no sobrepassarem ja que hem de prosseguir (dreta) pel camí dels Corbs, veurem fites i fletxetas vermelles en el sòl. Hem de recordar la paret perquè en tornar ho farem per l’altre costat de la mateixa.

Ara es tracta de pujar per aquest camí que ràpidament ens farà guanyar altura, caldrà anar sortejant els blocs de pedra caiguts i que han espatllat gran part d’aquest bonic camí que ascendeix als penyals dels Corbs per al costat d’una torrentera. Als 20’/25′ arribarem a un antic portell, amb um mur de pedra seca, en el qual encara es pot veure la pedra amb un forat o ull anomanat la polleguera ( quicio en castellà )  on anava es col·locat l’eix que permetia el gir. Es tracta d’una senda molt fitada que transita per dins d’unalzinar de vegades en forta pujada. Anirem trobant nombrosos elements etnològics,  com sitjes, barraques de carboners i fins i tot un magnific i ben conservat forn de pà.

Anirem avançant i ascendint per dins l’alzinar i a vegades rosseguera, seguint les fites, pel seu costat esquerre. Ja gairebé al final, on donem amb el contrafort del massís podem veure a la nostra esquerra una petita canal en diagonal ascendent amb una fletxa vermella, que ens indica l’inici del pas del Puig dels Corbs ( pas d’en Juanjo), (Si voleu llegir la seva història feu clik aquí. )lloc on s’ha acabem ses fites. En aquesta ocasió no transitarem per ell, sinó que seguirem avançant NE ( dreta), topem amb el muralló el rodejem fins a trobar una canal amb molta fullaraca que ens permet seguir ascendint amb una pendent molt forta, fins arribar a dalt d’un penyassat que fa de magnific mirador sobre la vall d’Orient. Aquí podem fer una aturedeta.

Si ens situem d’esquena a la vall d’Orient i per tant amb el mirador al darrera, iniciarem la pujada grimpant amb tendència cap a l’esquerra. Superats el primer rocam ens situaem en un plànol superior amb menys arbres i més carritxeres. Del que es tracta és d’anar ascendint NO com millor es pugui per arribar a un altiplà amb la gran paret rocosa. Les millors indicacions son dues alzines en diferents altures. Primer ens dirigirem a la primera, aquí comence la primera part del pas dels Sis. Ens servirà d’indicació una gran heura en la paret ( dreta). Arribats a aquest punt hem de girar esquerra i faldejant sense perdre altura per la paret fins al tallat final, i arribarem una petita cornisa  amb  la segona alzina que quasi penja de la paret. Aquí comence la segona part del pas dels Sis, vint metres d’acens vertiginos III+/IV,   totalment equipat amb una corda fixa per seguretat, si aixequem la vista  podem observar l’estreta canal que forma el pas dels Sis que ens portarà a dalt de la Serra d’Alfàbia pel vesant SE.

És molt aèria però amb bons suports per als peus i mans. Per a major seguretat deixam instal.lat una corda fixa. En total haurem grimpat uns 20 m. La sortida és fàcil i ens deixa en terreny pla. Com no estava indicat ni marcat hem deixat una fita com a referència del seu inici/final. Es un pas que no em vist descrit a cap lloc ni teniem constància de la seva existència, però l’entusiasme i l’esperit aventurer ens a duit a trobar-ho.

Encara no podem veure el cim major del 1,067 m per la qual cosa hem de seguir caminant uns metres entre càrritxeres i traspassar un turó. Superat aquest ja podem albirar el cim a N. tan sols a uns 200 m.

I ara una miqueta d’història; Recordem aquell accident aeri i que fins  no fa molt encara es podia veure a l’esquerra de la carretera que puja a les instal·lacions, un ala de l’avió. Des del 2 de maig de 1959, quan un avió austríac que havia sortit de l’aeròdrom de Son Bonet es va estavellar en la cara sud de la Serra. Van morir els seus tres tripulants i els dos passatgers que es dirigien a Munic. L’accident va provocar “un espectacle colpidor”, com pot llegir-se en la crònica d’aquell succés recollit per Diari de Mallorca: “En el més alt del bec i a l’esplanada que existeix enfront de l’estació radiotelegráfica es veien escampats gran extensió de restes triturats i calcinats de l’aparell (un bimotor DC-3 pertanyent a la companyia Àustria-Flugdients que realitzava el primer vol a Mallorca com a prova i estudi per a l’establiment d’un servei regular), fumejants molts d’ells. Poc més lluny, es trobaven els cadàvers destrossats dels desgraciats ocupants de l’avió”.

Descansats ens posem en marxa  per descendir pel camí direcció a les antenes. Hem de dirijir-nos per la senda i de vegades camí fins  gairebé al final i situar-nos just sota les antenes, on just pasat una gran corba i quan el camí canvia d’direcció per ascendir a les instal·lacions, nosaltres, abans, ho hem d’abandonar i camp a través ens dirigim S, seguint lkes fites fites , quan el terreny es torna més càrstic i dificil de transitar ho fem pel Pas des Mart, que no es més que una escletxa entre grans blocs.

Seguim descendint pel tirany fitada fins al Coll de ses Comes i uns minuts més a baix arribem al Coll des Vent, on prendrem N ( esquerra) en lleuger descens per una còmoda pista que ens portarà fins a la paret que ens hem trobat a primera hora del matí i que no sobrepassem.

Durant tot el trajecte per aquesta pista observem infinitat (cada 10 m) de marques fetes amb spray de color verd, tant en roques, arbres i fins i tot en el sòl. Aquestes mateixes marques també les hem trobat per la Ma-10 entre Lluc i l’embassament del Gorg Blau. A algú de spray fàcil i que menysprea la naturalesa se li va la mà.

Una vegada traspassada la paret ja solament ens queda tornar al cotxe pel mateix camí.

I para celebrar aquest reeixit dia ens anem a Palmanyola a per panades,chandis i xocolata calent.

En els dos enllaços d’abaix podeu veure ses fotos. El primer son les del día del descobriment i el segón el de l’equipament.
delfines-saltando-en-el-mardelfines-saltando-en-el-marwikiloc75

464. Cova del Soldat Pelut

Publicada en de

Cova-del-Soldat-Pelut-(161)Distancia total: 10 km.

Tiempo total, nosotros encontramos lluvia, : 8 horas.
Desnivel positivo, desde el torrent, para acceder a la cueva: 381m. Los últimos 60 m. Requieren de experiencia y cuidado.
Desnivel Positivo Total: 1.038 m.
Desnivel Negativo total: 707 m.
Altitud máxima, punto de partida y regreso: 805. m.
Altitud mínimo, talveg torret, desvió para asceder a la cueva: 210 m.

Altària de la cova: 36 m

Amplària de la cova: 52 m

Fons: 35 m

icono empleo manos

464. COVA DEL SOLDAT PELUT

No confondra aquesta cova amb la de Cova dels Soldat Fuit. A l’efecte convè constatar la similitut existent entre l’ubicació i conformació d’aquesta cavitat amb la del Soldat Fuit, oberta en el penyassagar mari de Can Palou. Ambdues tenen en comú la llegenda segons la qual va servir de recer a cert pròfug amagat a la zona i al fet de trobar-se una i l’altra en llocs tinguts per inaccessibles.

També em de dir que hi ha agut altres cavitats amb llegendes de proscrits i  perseguits, com es el cas de la Cova del Nin de Selva, Cova del Lladre, Cova del Monjo, Cova del Soldat Fuit, cada una amb les seves pròpies històries.

Una mica d’història de sa Cova del Soldat Pelut, tal vegada la mes coneguda:

El nom d’aquesta cavitat fa referència a un personatge que, segons pareix, va habitar aquestes contrades donant peu a una curiosa llegenda.

Es tracta d’un coval enlairat, ( d’aquí coneguda també amb el nom de Cova Penjada del Soldat Pelut) situat a la paret del costat de Cosconar, característica que juntament amb la grandària de la boca el fan visible des de ben enfora.

La tradició popular més estesa, transmesa oralment de generació en generació, ens parla del soldat pelut com un personatge mitificat i alhora bastant desconegut. D’ell se conta que era un soldat escapat que s’havia refugiat pels aspres paratges que envolten el Torrent de Pareis. Així el personatge en qüestió, i sempre segons la llegenda, aprofitaria aquesta cova per amagar-s’hi. Aquesta mateixa tradició el descriu com un individu malgarbat, vestit únicament amb les pells dels animals que aconseguia matar, i amb barba llarga i cabellera, llògic fruit de la seva vida de fugitiu per questa esquerpa contrada.

També conta la llegenda que el soldat pelut era capaç de saltar sobre l’esglaiós desnivell, d’una part a l’altra del torrent, arriscant-hi la vidal, en el punt situat entre la Cova des Romegueral ( sa que té forma de pera) i es Degotís, en un indret on les elevades parets del torrents s’apropen fins a deixar únicament alguns metres de separació, aquest punt es anomatat Salt des Soldat Pelut.

Pero deixant de costat la llegenda i apropant-nos a la realitat, després d’observar el lloc resulta difícil compartir la creença popular que el soldat pelut pogués habitar una cova tan poc accesible com l’esmentada. Sobretot, si tenim en compte l’existència d’altres cavitats veïnes més habitables.

Malgrat aixó, el soldat pelut no és només un personatge de llegenda sinó que ha pasat a formar part de la particular història d’Escorca. La referència més important que confirma la veracitat en què es fonamenta la llegenda la proporcionà el que fou gran investigador i coneixedor de les terres lluqueres, P. Rafel Juan, qui a través de fonts orals, esbrinà que es tractava d’un «soldat suïss». Resseguint aquesta pista, es por constastar la presència de regiments d’infantería suïssa al servei del rei d’Espanya a finals del segle XVIII i començamens del XIX. Concretament se’n troben nombroses referències, especialment al Cronicón Mayoricense d’Álvaro Campaner, on apareixen notícies dels regiments suïssos de Jann, Courten i Betschart des de 1788 fins 1799.

En el cas dels desertors no ha d’estrenyar gens que s’amagassin als llocs més inacesibles de la Serra, com els que abunden en el terme de LLuc. Quan es produïa alguna deserció, fet relativament freqüent, lesautoritats militars alertaven els batles de les viles. Per facilitar la captura dels evadits, se’n donava una acurada u curiosa descripció, com és el següent cas: «… Cuyas medias filiaciones son las sigueintes: 2ª compañia. Francisco Lago hijo de Miguel y de Ana, natural de Ingo, en la Ungría, sin oficio, de estatura 5 pies, dos pulgadas, 5 líneas, hedad 28 años, soltero, cara ovalada, frente espaciosa, ojos negros, cejas y pelo castaño claro, nariz chica y puntiaguda, boca mediana, color moreno, varias berrugas en la aprte izquierda de la cara….»

És clar que el soldat pelut és un d’aquets casos de deserció. Fins i tot existeix un document de la Reial Audiència datat el 2/02/1804, on es relaten uns fets, l’autor dels quals, sorprenetment, encaixa amb el nostre protogonista: «Habiendo tenido noiticia la real Audiencia que por la comarca y territorio de la parroquia de Escorca se ha visto un hombre desconocido que viste de pieles prodecentes de los mismos ganados que mata, y como llebando armas cdon las cuales ofende o intenta ofender a las personas quie se le presentan de manera que tiene amendrentados aquellos vecinos particularmente los del predio de Cosconar,…»

La Reial Audiència, després de comunicar aquesta circumstància als batles d’Escorca i de Sóller, mana que el capturin.

I així sembla que va ocórrer, ja que l’amo de sa Casa Nova, de nom Pere, el va delatar en més d’una ocasió. Peró deixem quie sigui el mateix P.Rafel qui en narri aquest intent frustrat: » un día lo siguió una partida y le dió alcance en Son Colom. Lo ataron. Mientras descansaban los de la partida, se durmieron, y el desperast, vieron que el soldat pelut desatado. No le persiguieron mas por el momento.»

Aquesta situació no podia tenir més que un tràgic desenllaç pel nostre personatge: » Por fin, cierto día lo avistaron mientras robaba cerezas cerca de la Casa Nova. Sonó un tiro y cayó muerto. Su cadáver fue arrojado detrás de un peñasco.»

Narració adaptada del llibret Torrent de Pareis, d’editorial Moll (1996) 109 pàgines.

Una altra versió, pel que sembla bastant més antiga i eshumada per Fra Rafael rememora l’argument hagiográfic de Sant Marti de Tour, segons el qual va partir la seva capa i es va quedar amb només una part, deixant l’altra a un pobre necessitat d’abrigar-se. L’indigent no era un altre que el Soldat Pelut i qui, perseguit pel ric amo del predi per haver-li substrait part de les seves pertinences, es va veure obligat a saltar sobre l’espadat del Torrent de Pareis per aconseguir l’altra contraposada riba i posar-se fora de perill.

Descripció:

L’excursió s’inicia a Escorca (carretera Ma.-10) en els voltants del restaurant -a l’altura del km 25’2-, on podem aparcar a la dreta de la carretera al costat del panell del Govern Balear.

Comencem descendint cap al torrent de Lluc, pel tradicional camí de ferradura (Camí des Burgar) restaurat pel Foment de Turisme a l’any 1908.

Iniciem el descens baixant al costat del «quitamiedos» de la carretera i a el ½’ travessem la barrera metàl·lica. Seguim el camí, amb pendent lleuger, que travessa el frondós alzinar vorejant els camps de cultiu (esquerra). Als 4’ travessem un portell sense barrera i seguim les fites que ens conduïxen cap a l’inici del camí de ferradura. Mentre descendim el pendent oscil·la entre mitjana i mitjana/forta, arribant als 15’/16’ de l’haver travessat el portell . Continuem descendint pel camí, en alguns trams la vegetació ho envaïx o trobem lleugeres ensulsiades (és aconsellable transitar pel camí per a evitar deteriorar l’entorn del mateix). El pendent s’incrementa passant a forta/mitjana en algun tram. Les fites ens acompanyen encara que el camí és evident. Als 18’/20’ d’haver passat al costat de l’avenc de sa Miranda (dreta) s’inicia un descens en zig-zag amb algun tram de pendent fort, arribant al cap d’uns 12’/14’ al torrent de Lluc, amb un tram final d’acusat desnivell. Des de l’inici del descens a Escorca hem invertit de l’ordre de 50’ a 1 hora, depenent, lògicament, del ritme de la nostra marxa.

Una vegada en el jaç del torrent podem escollir una de les dues opcions possibles: transitar pel jaç del torrent o bé recórrer la senda que discorre a l’esquerra de la llera. Nosaltres triem la sebda de l’esquerra. Vam arribar als 7’/8’ al torrent dels Horts (esquerra). Seguim avançant i als 7’/8’ arribem a s’Entreforc.

Des desde l’Entreforc l’itinerari està adequadament senyalitzat per fites, línies verdes o vermelles o fletxes dels mateixos colors ( un pupurri innacesari). També trobarem en algunes roques graons o zones picades, el que facilita l’avanç sobre superfícies llises en pendent.

Iniciem el descens del torrent de Pareis ascendint pel marge dret. La senda comença amb una curta pujada mitja/forta, per a prosseguir amb pujada lleugera/mitjana. Al 1 ½’ s’inicia una baixada mitja i mitjana/forta. Als 5’/6’ arribem a un salt entre dues roques (ancoratge a la dreta). Una vegada superat avancem ajudats pels escalons tallats i zones picades, arribant a un nou salt equipat i aixó proseguim fins arribar al punt on a la dreta es puja pel pas de n’Alis o des contrabando per arribar a Cosconar i a l’esquerra es puja al pas de ses Argolles. Bé idò iniciem la pujada, als 10715′ arribarem a un punt on em de deixar la senda que pren a l’esquerra ( fita demunt un resalt) per anar al pas de n’Alis, per noltros agafar cap a la dreta meny definit. En servirà de guia una gran bauma a on ens derigim i refugiem de la pluja.

A la vista que el temps no aclaraix sino que empijora, decidim proseguir per damunta aquesta gran balconada damunt el torrent de Pareis, direcció a l’Entreforc, sense perdre altura en lo posible. Aviat ens situarem a la base de la cova del Soldat Pelut. Aqui comence l’ascens mers vertical que ho superarem grimpa que grimpa.

Iniciem l’ascens per la part esquerra i a poc a poc ens anirem, fent una diagonal, cap a la dreta, per on finalment entrarem a la cova.Una vegada dins la cova les sensacions son fortes i molt satisfactòries, destaca enfront nostre tot l’itinerari d’aquest preciós pas de ses Argolles.

Aprofitem per descansar i recorrer la cova per fer fotos, que es inmensa que des d’abaix no ho pareix.

Comence a tronar, el temps empijore ( la previsió era d’una ciclogènesis explosiva) amb pluja fina però que banya igual. Decidim devallar per l’altre costar ( esquerra ) en lo posible. Daquesta manera guanyem terreny i trepijem menys el tàlveg del torrent que mullat està molt, molt relliscós. Inclús em de posar un cordino per ajudar-mos en algúm tram del descens.  Arribem a l’entreforc i des d’aquí la pujada pel cami des Burgar, on arribar a dalt ens canviem de roba per una seca.

Avui no toca chandi, feim una xocolatada al bar des Coll de sa Bataia.

flickr75youtube75wikiloc75

460. Corredor Nord del Galileu i Pas de son Nebot

Publicada en de

Corredor-Nord-Puig-d'en-Gal

Recorregut: 7,52 Km

Circular: No

Temps total: 5 h. 20′

Desnivell de pujada: 518 m.

Desnivell de baixada: 665 m.

icono empleo manos

460. CORREDOR NORD D’EN GALILEU -PUIG D’EN GALILEU 1.181 m – PUIG DE SON NEBOT 1.022 m – FRONTÓ DE SON NEBOT 949 m. – PAS DE SON NEBOT

En la ruta d’avui anem a pujar per una espectacular canal situada a la cara nord del  puig d’en Galileu (La canal nord), on haurem d’usar en algunes ocasions les mans per progressar, i baixarem pel pas de Son Nebot, un inclinat descens travessant un bonic alzinar.

Per a la ruta d’avui la  podem fer-la circular, però per a això cal caminar 2,5 km per carretera, opció que nosaltres rebutgem, així doncs deixem el nostre primer vehicle aparcat en un pàrquing que trobem enfront del restaurant d’Escorca proper al km 25,300 de la Ma.-10. Amb el segon vehicle anem fins al km 22,8 de la mateixa carretera, on hem de girar a la nostra dreta entrant a la urbanització de Son Macip, seguim la carretera en ascens, prenem una primera corba a l’esquerra i una altra a la dreta, just després d’aquesta última aparquem el vehicle en el lateral.

Una vegada caminant, just en la corba veurem el cartell indicador de ses voltes d’en Galileu, de moment ho seguim uns metres que ens condueix fins al GR221, que prenem a la nostra dreta, com si anéssim a les Voltes d’en Galileu. Està tot ben indicat amb pals.

Només hem de circular pel GR prop de 500 m, ho abandonem a la nostra esquerra, al costat d’una sitja i seguim ascendint direcció ES.

Consisteix a anar ascendint faldejant al Galileu buscant l’inici de la canal nord.

Pugem travessant l’alzinar. Travessem una rossaguera. Després de la rossaguera seguim en ascens de nou per l’alzinar, i tan sol uns 400 m des que abandonem el GR si mirem a dalt veurem una gran alzina, i després d’ella una gran canal que ascendeix “a la directa”, la canal nord.

Hem de seguir la canal en ascens directe, no és difícil equivocar-se ja que està molt ben definida, en alguns punts hem d’utilitzar les mans, però no té massa dificultat.

Una vegada a dalt arribem a una zona molt mes oberta, iniciem un suau ascens a la nostra dreta, en uns metres arribem al cim del Puig d’en Galileu.

Sortim del cim direcció Oest, en tant sols 350 m arribem de nou al GR 221. Continuem pel GR i ho abandonem 700 m mes tard, seguint el cartell indicador cap a ses  cases de neu. Deixem enrere les cases de neu en direcció Oest. Seguim per la part alta direcció NO.

A la nostra esquerra mes a baix veiem un arbre, que marca el punt per baixar al torrent que ens porta fins al Salt des Pixarell, un salt completament vertical de 144 m. Que aviat tornarem fer.

En arribar a l’arbre solitari girem direcció Nord, en descens, arribarem a un serral pel qual hem de tornar a pujar. Baixem al serral i tornem a pujar.  Una vegada a dalt arribem al Puig de Son Nebot de 1022 m d’altura.

Descendim amb el penya-segat a la nostra dreta en direcció Nord i de seguida veurem el començament del pas d’Escorca, que no baixem en aquesta ocasió.

Girem a l’esquerra direcció Oest, en descens, cap a un sortint que veiem, just al començament del sortint tenim el pas de Son Nebot a la nostra dreta.

Nosaltres recorrem el sortint primer fins a la punta, ja que volíem veure el Salt des Pixarell. Tornem per les  nostres passes i aquesta vegada baixem cap al pas de Son Nebot.

El pas consisteix en un descens direcció Nord bastant inclinat travessant un alzinar, fins a arribar al seu final, a una gran sitja,  i enfront d’uns terrenys de conrreu. Seguim direcció Nord sense desviar-nos fins a donar amb un camí que seguim a la dreta. Seguim aquest cami i  al cap d’1 km i ho abandonem per un altre camí menys definit que sorgeix a la nostra esquerra.

Ho seguim en descens i en pocs metres veurem una canonada que circula paral·lela al camí, i que ve de sa Font de sa Senyora, la seguim, en un parell minuts ens condueix fins a la carretera, on girem a l’esquerra i arribem al nostre vehicle, donant per finalitzada la fantàstica aventura d’avui.

Aquesta descripció també la podeu veure a la web del nostre amic muntanyenc Miguel Mesquida trotatramuntana.com

flickr75youtube75wikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina