Torrent d’en Vaquer

 

Distancia total recorrida: 2,25 km
Tiempo total del recorrido:  4,30 h
Altitud máxima: 74 m
Altitud mínima: .
Desnivel acumulado Positivo: 109 m

 

 

 TORRENT D’EN VAQUER. CONEXIÓ ENTRE LA SORTIDA DEL TORRENT, EL CAP DE REGANA I EL DAVALLADOR DE LA ROSSEGADA

 

L’intenció d’avui es la de trobar sortida i conexió entre el torrent d’en Vaquer, el cap de Regana i el davallador de la Rossegada.

El Torrent d’en Vaquer, un petit torrent molt encaixat amb desembocadura penjada en els alts espadats del litoral SW LLucmajorer. La sortida en V de gran bellesa sobre la Badia de Palma ens deixa admirar el Cap de Cala Figuera en el flanc sud-occidental de la gran Badia de 118,4 km de costa i els seus 494.000 m2

Ens dirigim cap a la urbanització de Tolleric ( Ctra des Cap Blanc) i concretament al carrer Escorpora on al final deixarem els cotxes en un ampli aparcament. Just a s’enfront tenim la pared de partió amb la finca veïnada que hem d’accedir. Recordem que la finca és privada ( com quasi tota Mallorca) i per tant hem de comptar amb el permís del guarda. Ens ho dóna in situ i accedim per un tall que te la reixa que hi ha darrere una caseta/barbacoa.

Ara es tracta d’arribar a la depressió  del torrent d’en Vaquer. El tàlveg està quasi intransitable per l’abundant vegetació. Una altra opció seria caminar per la dreta i para’l.l al tàlveg fins poc abans del final.

Arribats a la capçalera que com em dit és de gran bellesa. Ens crida l’atenció que el torrent no és totalment vertical sinó més bé entre tobogan i escalonat, el que permetria, de forma delicada, una eventual grimpada. El descens no es recte sinó una mitja ziga zaga, sent necessari únicament dues cordes de 30 m per fer el dos únics salts. El darrer salt no ens deix a la mar, sino a una elevada zona planera. A la dreta podem admirar la magnífica cova de Regana on hi entra la mar.

Prenem direcció SE per passar a l’altre costar del cap de la Regana que agafa el nom d’un accident topogràfic que té al costat, La Regana.
Descendim uns metres, prosseguim caminant per zona relativament còmoda fins a arribar on sa talla el pas si no volem nadar. Pujam uns pocs metres que en horitzontal arribarem al tram més delicat i aeri que superarem gràcies a les bones preses de la roca. Superat aquest petit tram tornarem davallar uns 3 metres per arribar a ran de mar. Aquí aprofitem per menjar i descansar i veure a primera fila una regata de velers i disfrutem de les seves trabujades.

Reprenem la marxa direcció SE per grans blocs de pedra. A poc a poc anirem guanyant altura, passarem per costat d’unes grans mates i quasi ferrats als grans espadats. Les vistes son espectaculars.

Traspassat el promontori s’ens obri una gran “coma” , on podrem veure la sortida a la seva part alta, a l’esquerra d’un gran coval. Si ens fixem, anirem per un tirany no gaire definit però en restes empedrades. Cap a la part més baixa el tirany es bifurca en dos: un ve del cap la Regana, d’on venim noltros, i l’altre es dirigeix cap a n’Esquitxa i es Caló de s’Arena. La pujada es forta però quan ens anem atracant a la part alta en més pendent trobarem uns escalons picats dins la roca que ens facilitaran la pujada. Es tracta des davallador de sa Rossegada utilitzat pels pescadors per arribar a les seves pesqueres.

Superada aquesta forta pujada ens situa a la planícia de la Rossegada. Ara ens dirigim direcció W cap a les restes d’una barraca de guàrdia. Després de la conquesta cristiana de les nostres illes, molts dels musulmans fugiren i es refugiaren en el nord d’Àfrica, des d’aquelles costes i durant molt de temps començaren una activitat pirata que amb mes o menys intensitat perduraria quasi fins als segles XVII i XVIII.

Per fer front a aquest perill constant que sofrien les gents de les possessions del litoral es crearen les guardes de costa que s’emplaçaren a llocs de fàcil accés i pujada des de la mar a terra. Aquestes persones habitaven a barraques construïdes en el lloc establit i la seva funció era avisar el més aviat possible de les naus desconegudes que s’acostaven a Mallorca o eren albirades en alta mar.

Hi havia guardes de costa en es Pouet (s’Arenal), la Cisterna (Son Granada), l’Almadrava (sa Torre), Portell d’en Vaquer, Binibufani (s’Aguila), es Pas des Ases,Cala Retgell (Vallgornera), s’Enderrossall (Estalella) i s’Estanyol de Garonda.

 

veure fotoswikiloc75

Cova dels Diners

 
Distancia total entre cuevas: 9.4KM.
Tiempo total actividad: 6 h.
Tiempo interior cueva dels Diners: 3 h.
Tiempo interior cueva de Genovesa: 1 h.
Altitud máxima: 115 m. (cima puig tovell)
Altitud mínima: -60 m. interior cueva dels Diners.
Desnivel Positivo: 182 m.
Desnivel Negativo: 154m.

 

 

 COVA DELS DINERS i COVA GENOVESA O DE S’AIGUA.

 

La Cova dels Diners es una cavitat situada a Son Carrió, concretament en el Puig de son Tovell possessió establerta entre 1885 i 1893.
Son Carrió és un nucli de població que pertany al terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. Abans de la Conquesta, Son Carrió era conegut com a Cuyabelig. El 17 d’abril de 1876 fou erigit en llogaret, amb el nom de Sant Miquel.

Ens dirigim cap a Manacor, prenem la via de cincunvalació fins a arribar al desviament de la Ma. 4021 direcció a Son Carrió. A l’entrada del poble veurem a la dreta el bar Can Jeroni, prenem el carrer ( dreta) direcció Porto Cristo / S’Illot, fins a enllaçar amb la Ma.-4024 que agafem, en arribar a 1,300 km de recorregut des de la sortida de Son Carrió ens creuarem amb el cami de son Tovell,ho agafem a la seva esquerra, a 500 m. arribarem a l’entrada d’una petita urbanització ( esquerra), just enfront de la finca Puig Pedregós. Un camí ascendet asfaltat en mal estat amb un cartell que indica camí privat  sense sortida ens duria fins al seu final amb una barrera metalica tancada que es pot creuar per la seva esquerra, seguim per l’asfalt uns 6 m. on a l’esquerra surt un tirany descendent durant uns 20 m fins a arribar a l’entrada de la cova.

La cavitat té dues entrades, una tancada amb varetes de ferro el que impossibilita el seu accés, i l’altra entrada es realitza per una obertura rectangular. S’accedeix desgrimpant a través d’un petit pou que ens donarà accés a una gatera fàcil i seguidament a una petita sala. A partir d’aquí cal anar ascendint fins a la part més alta per arribar a la major sala que forma un espai global i on s’arriba fins a la profunditat màxima a -70 m.

S’han trobat fragments de ceràmica incisa prehistòrica i altres vestigis i per descomptat majorment espoliats, a més de materials de diverses èpocas, que completen la seqüència de freqüentacions humanes en la cova.
Destaca la gran quantitat de estagtitas excéntrticas de gran bellesa que es troben totes elles en el mateix racó.

Segons una llegenda la cavitat deu el nom als diners ( monedes ) que fabricava en el seu interior el contrabandista Antoni. Balley (a) Boter, en la dècada dels anys seixanta del segle XIX. Encara que la teoria més versemblant es que ve per albergar gerres ( tinajas) destinades a emmagatzemar aigua, d’aquí la gran quantitat de restes ceràmiques trobades. Una altre llegenda conta que  L’amo en Jaume Morret (Son Macià, 1927) diu que dins la cova dels Diners s’hi va perdre una cabra. Dies després, l’amo va anar a la possessió de Llodrà (a uns 5 km), i dins la cuina de la casa va sentir el picarol de la seva cabra que caminava davall terra.

El dia es pot completar visitant una altra cavitat, la Cova Genovesa o de s’Aigua, situada enfront del nº 14 del carrer Leonardo da Vinci de la Urb. de Cala Magrana. Encara que sense  neoprè únicament podrem contemplar la immensa salade 19 m de longitud, 11 d’amplària i amb un desnivell de 7,5  descendent i el seu llac final. Destaca la seva ubicació en un nivell inferior i que es troba envoltada per diferent vegetació ( figueres i ullastres) el que crea un bell microclima.

 

veure fotoswikiloc75

Puig de ses Covasses, puig Ferrer i moleta de Binifaldó

 
Moleta-de-BinidaldóData: 26/11/2016

Distancia total recorrida: 8 km.
Tiempo total de la actividad : 4 horas.
Altitud máxima: 841 m.
Altitud mínima: 542 m.
Desnivel Positivo: 422 m.
Desnivel Negativo: 422 m.

 

 

Moleta de Binifaldó

Puig de de ses Covasses 752 m, puig Ferrer 770 m i moleta de Binifaldó 837 m

 

Avui sortim del Coll de sa Batalla i comencem pel camí que hi ha a la dreta del mateix restaurant.

El camí transcorre per una pista de fàcil transitar i a els 6/7′ arribarem a una bifurcació a la qual hem d’escollir el camí de l’esquerra molt definit i de fàcil pujada, als 5 /6′ i abans d’arribar al pas d’en Bartomeu sortirem del camí direcció N ( esquerra). Ara el camí es transforma en un tirany a vegades molt poc definit, per tant em de posar de sa nostra part orientació muntanyera. Als 8/9′ passarem per devora una petita caseta amb el sostre esbucat (esquerra), durant part del recorregut tendrem a la nostra esquerra el penya-segat. Tot seguit arribarem a una paret de partió que penja al penya-segat, prosseguim sempre lo mes a prop possible del penya-segat fins a arribar a una paret de partió, la que separa els termes municipals de Caimari i Escorca, la deixam ma la nostra esquerra i prosseguim fins al cim del puig de ses Covasses de 752 m, encara que haurem de traspassar la paret per arribar al cim molt aclarit i en bones vistes, i després la tornem a traspassar deixanla a la nostra esquerra per prendre direcció N al Puig Ferrer de 770 m, primer iniciarem un lleuger descens per després tornar a pujar SE.

El cim del Puig Ferrer 770 m està molt atapeït de vegetació per tant no podrem gaudir de les impressionants vistes sobretot del Puig Tomir, però si ja podem veure el nostre pròxim objectiu la Moleta de Binifaldó de 837 m.

Iniciem el descens del puig Ferrer per la part més a prop del penya-segat direcció N, es tracta d’una davallada còmode per dins l’alzinar. Aviat em de trobar una paret de partió ( dreta), la seguirem fins a arribar al GR 221 amb una paret mitgera i un botador de fusta, entre el puig Ferrer i la serra d’en Massot. que fa de separació entre les finques de Son Amer i de Menut. Prosseguim N ( dreta) , per tant hem de botar el botador direcció Binifaldó. Als 4/5′ hem d’estar atents perquè ens hem de sortir de la pista ( esquerra) per iniciar l’acens a la moleta de Binifaldó 837 m per un tirany, en lleugera pujada, a vegades poc definit i fet mal bé per la quantitat d’arbres caiguts, però si en fitxem bé no tindrem cap dificultat d’orientació. Després d’uns 40′ comencerem a  veure les antenes i els panells fotovoltaicsque hi ha al cim.

Les vistes son realment impressionants sobre tot l’enorme puig Tomir que pareix que ens ha d’engolir.

El descens ho feim pel mateix camí de pujada fins arribar una altre vegada al GR-221. Aquí prenem direcció a Son Amer per aquesta pista còmode. En arribar a l’encreuament de camins que ens indica dreta cap a l’Ermita de son Amer, noltros prosseguim esquerra en lleuger descens, trobarem dues bifurcacions més però sempre agafarem la de l’esquerra. En arribar a un gran portell amb una barrera de fusta que dona accés a un camp d’oliveres no la creuem, si ho fecim arribaríem en pocs minuts al refugi de Son Amer, girem esquerra paral·lels a la paret i a la carretera, caminarem per dins el bosc fins aver passat el restaurant de can Gallet, per passar a la carretera i d’aquí al restaurant del Coll de sa Bataia on ens espera un frit i porcella que segur serà mel.

flickr75wikiloc75

Puig de sa Bassa, sa Comuna de Fornalutx

 
Puig-de-sa-Bassa-des-de-ForData: 19/11/2016

Distancia total recorrida: 13.300 Km.
Tiempo total recorrido: 7 horas ( se puede realizar en 5 h.)
Altitud máxima: 819 m.
Altitud mínima: 147 m.
Desnivel Positivo: 761 m.
Desnivel Negativo: 461 m.
El recorrido ha representado un Área recorrida de 57.7 KM.

 

 

Torre de sa Mola de Tuent

Puig de sa Bassa 819 m, sa comuna de Fornalutx, pel camí de s’Alzina Fumadora.

Mallorca disposa d’una extensa xarxa de camins: alguns foren construïts en l’època de la dominació àrab (902- 1229), altres travessen els boscos i duen a les sitges de carboners. També n’hi ha que porten als llocs més inaccessibles de la costa (construïts pels contrabandistes) o cap a les torres de defensa. Per acabar-ho d’adobar, l’Arxiduc Lluís Salvador va fer construir camins panoràmics pels voltants de Valldemossa.

Avui pujarem a sa Comuna de Fornalutx al seu punt mes alt amb el nom del Puig de sa Bassa de 819 m hi ho farem per un camí menys conegut que altres, com el camí des Barranc o els que formen la Ruta de Pedra en Sec GR221, però no menys atractiu i ben conservat tota una joia el camí de l’Alzina Fumadora, que era una via d’accés, des de Fornalutx a les terres comunals de sa Bassa i ses grans propietats de Moncaire y Bini

L’alzina és, a Mallorca, l’arbre protector. El que més generosa cobertura ofereix amb el seu fullatge sempre verd. El que millors redols de fresca conserva durant l’estiu. Això ho sabien els treballadors d’un temps, que s’aturaven baix de les alzines a fer la fumada, costum conservada en el topònim s’alzina Fumadora, que trobem a Fornalutx i al camí des Cingles (Bini), d’alzines famoses en trobem moltes com s’Alzina de ses Truges a Alcanelleta, s’Alzina d’en Pere a Binifaldó, s’Alzina dels Set Cimals a son Macip, s’Alzina de son Forteza a Alaró, s’Alzina Guapa a Tossals i s’Alzina de Mossa la mare de ses alzines la més gran de totes.

Podem deixar els cotxes a l’aparcament públic que hi ha sortint del poble, si vens des de Sóller, a s’enfront d’uns restaurants, un aparcament de recent construcció fet amb molt de gust i totalment integrat en el paisatge. Baixem al carrer principal Arbona-Colom i caminem fins a la plaça d’Espanya i a l’esquerra de l’Església, d’estil barroc i dedicada a la nativitat de la Verge María, començoa un preciós carrer escalonat que s’endinsa a la part alta del poble la més bella de totes, pels carrers de l’Església, Vent, Tramuntana i l’inici del nostre camí de s’Alzina Fumadora, podem veure abaix i a la nostra dreta els cotxes a l’aparcament per on també si pot accedir.

Continuem pujant i arribem a la Ctra Ma-2120 vint metres a la nostra dreta i a l’altra part de la carretera neix un marge elevant que em d’agafar. Cal dir que tot el camí està perfectament indicat pel Consell i no representa cap dificultat d’orientació. Continuem ara per una pista asfaltada que deixarem als 20/30 m a l’esquerra, que continua el llarg camí fins a arribar a un portell de pedra i tot duna a la ctra. Ma-10 devora el Km-43.

Continuem dreta per la carretera uns pocs metres fins a arribar a l’altre costat on hi ha un pal indicador i u botador de fusta, el camí transita en lleugera pujada per dins una coma, aviat a l’esquerra ens crida l’atenció un gran crui que s’endinsa, de tot duna ens pareix un avenc i no ens podem resistir i davallem a inspeccionar, segueix per avall i es fa fosc, como no anem preparats tornem a pujar fins al camí, en aquest punt i a la dreta podrem veure uns escalons de pedra, no sabem si formen part del mateix antic camí i decidim pujar per ells que ens duu al camí o a la pista que ve d’un diposit d’aigua contraincendis, continuem dreta fins arribar a una caseta-refugi. Aquí tenim dues opcions; una davallar fins a l’àrea recreativa de sa Bassa i l’altre continua pel camí que hi ha darrere la caseta ple de cartells que ens informen que hi ha persones armades i que sa suposa que noltros que anem desarmats som els que em d’anar al·lerta (?) ( ens haurem de fer de l’associació del rifle i amics d’en Trumph per igualar forces).

Com anem bé te temps decidim baixar fins a l’àrea recreativa de sa Bassa a berenar comadament a unes de les taules. Feim una xarradeta amb el Guàrdia Civil que té parat el radar, (que també caça, acudit fàcil) i continuem tornant enrere fins la caseta-refugi i pujar per la pista del darrera a estones formigonada, el camí comence pujant per després es fa pla i entre dins un alzinar idò just aquí on hi ha una corba de 45º em de deixar el camí per la dreta i seguir pujant per un camí ple de pedres, està senyalitzat amb punts vermells ( bé ara ja estan destenyits i son més bé roses), seguirem pujant per carritxeres fins arribar a dos grans pins morts, girarem dreta per anar cercant la millor manera per arribar a la carena i al cim, es bo de veure perquè hi ha un observatori d’incendis.

Malauradament la boira espessa no ens deixa gaudir de les impressionant vistes sobre el Penyal des Migdia, la Serra de son Torrella i a l’altre vessant el Puig de Bàlitx i el port de Sóller.

Després de fer una mica de tertúlia iniciem el descens NO, a s’enfront tenim el Puig de Bàlitx però no el podem veure, es tracta d’anar en tendència lleugerament a l’esquerra fins arribar a una gran paret que fa de partió entre els termes de Sòller i Fornalutx, seguirem esquerra i paral·lels a la paret fins a trobar un esbucament per on podrem travessar-la. Ara s’inicia una forta baixada per un preciós alzinar, primer ho farem lo mes esquerra possible fins a arribar a un rocam que ens ajudarà a davallar per una espècia de xemeneia. Ara es tracta de seguir davallant duran uns 20/30′ en ziga-zaga fins a arribar al camí de Moncaire.

Arribats al camí prenem SO (esquerra) que no deixarem fins arribar al camí de Bàlitx. Durant la davallada anirem passant per multitud de colls de tords i en arribar a una cabanya de caçadors als trobem tots a taula parada  a punt de menjar-se dues porcelletes que pinten de lo millor. Feim una xarradeta, ens conviden a tastar el vi ( sa porcella no) i prosseguim el nostre camí, que com he dit fins al camí de Bàlitx i després el mirador de ses Barques, on ens aturem a fer una chandi.

Prosseguim el nostre camí, a la mateixa gran corbe just a sa vorera i devora la para del bus s’inicia un tirany ( pal indicador), que ens davallarà fins a Fornalutx, ens crida l’atenció que el tirany sense tenir cap “perill” està equipat amb un cable de cer d’un gruix desmesurat que ja voldria tenir en alguns dels passos aeris que de vegades fem…, tot el trajecte està perfectament senyalitzat i balizat, ens fitxarem i no tindrem cap problema d’orientació. A les fotos podreu veure cadascun dels trams a seguir.

I acabem al bar de sa Plaça fent uns cafetets uns i chandis els altres i un té els demés.

 

flickr75wikiloc75

Cova de les Meravelles

 

Cova-de-les-Meravelles-(54)Data: 12/11/2016

Distancia total recorrida: 3 km. + interior cueva.
Tiempo total de la actividad: 5.30 horas.
Altitud mínima: 493m.
Altitud máxima: 573 m.
Desnivel Positivo: 140 m.
Desnivel negativo: 140 m.

 

 

icono cueva

Cova de les Meravelles.

Avui ens anem a la Cova de ses Meravelles situada al llogaret d’Orient, a la vall de la finca de Coma-sema i al Nord de la Mola de son Montserrat.

Prèviament aviem quedat amb D, Fernando Fortuny propietari de la finca per demer-li permís per accedir a la cova i que molt amablement ens ha donat les claus de la barrera que tanca la cova.

Una vegada recollides les claus ens dirigim des de les mateixes cases i agafem la carretereta que duu a la finca de Solleric. Travesarem un portell amb un abeurador pel bestiar i continuem fins a arribar a l’entrada d’una tanca ( dreta) que ens permet travesar el torrent de Comasema, continuant en lleugera pujada per l’esquerra d’una paret de partió, la qual ens duria al seu final de dalt a 50 m. de la cova, però no ho podem fer de forma directa, hem de continuar fins a arribar a unes enormes roques amb una olivera enmig. Aquí girem N ( esquerra) i deixem la paret de partió a l’esquena. Continuarem ara pel camí, al principi poc evident, però a mesura que anem pujant en ziga-zaga és farà més visible. Aquest camí ens durà fins a la mateixa boca de la cova.

La cova és considerada una de les més emblemàtiques de l’illa, una autèntica necròpoli amb restes de taüts o sarcòfags de fusta, de l’edat del ferro. Malauradament, el jaciment ha sofert importants espolis i si li afegim que a finals del segle XIX o principis del segle passat fou condicionada per realitzar-hi visites turístiques mitjançant la construcció de passadissos i graons picats a les colades, etc. per totes les sales, podem dir que la cova està totalment destrossada.

La cavitat es desenvolupa uns 500 m amb més de 17 cambres o sales a diferents altures. L’accés, prohibit per la propietat, a l’interior es fa per una barrera de ferro en pany i unes escales de pedra que descendeix a la sala dels Blocs, però abans podem entrar a la sala del Mort que és fa per una gatera d’uns 60/70 cm que hi ha a mà dreta a la corba de davallada i a tants sols 10/15 m de l’entrada. És de reduïdes dimensions, fou descoberta recentment pel grup GAME. Al seu interior es poden observar les restes d’una inhumació totalment concrecionada a una de les parets laterals.

La sala dels Blocs la més gran de la cova fou utilitzada com a lloc d’enterrament. En superfície s’ha pogut observar nombroses restes humanes escampades per tota la cambra, la gran majoria d’elles amb signes d’haver estat en contacte amb el foc.

Datacions radio-carbòniques realitzades per la UIB han permès situar aquesta manifestació cultural, dels sarcòfags, entre el 700-400 aC.

Des d’aquí, la sala dels Blocs, podem anar visitant, de manera més o manco circular, les diferents sales com la saleta del Mal Pas, sala de sa Rampa, sala Est, racó d’en Miquel, sa Xemeneia la més difícil de accedir, ja que es tracte d’un impressionant pou ascendent d’uns 4 m de diàmetre, saleta des Fang, sala dels Gours, sala de ses Arrels, sala des Castell Encantat, sala de l’Infern, sala des Ribell amb un ribell que recull s’aigua del degotís i que es pot beure gràcis a  uns tassons metàlics que hi ha al devora, la sala de sa Troneta, la sala Amagada i sala de s’Argila.

S’ha tengut constància que la cavitat ha estat profusament freqüentada i espoliada fins avui dia, havent-se remogut i destruït tots aquells contexts funeraris que es conservaven intactes en els anys 70. De totes aquestes activitats clandestines tan sols s’ha pogut tenir accés a una petita col·lecció de material arqueològic exposat al Museu Parroquial de Deià, procedent de la cova de les Meravelles.

Anteriorment als fets exposats, l’única referència rellevant sobre la cova de les Meravelles correspon a la visita que hi va realitzar l’Arxiduc Lluís Salvador (1847-1915), de la qual ens va deixar constància a la seva obra Die Balearen in Wort und Bild geschildert:3

“Frente a ésta se eleva el Puig de Ses Meravelles con sus abruptos cantiles cubiertos de hiedra donde se abre la entrada de la impresionante cueva que le da nombre, opuesta al Puig de l’Ofre. La entrada de la cueva, que está entre matas espinosas y forma una vuelta apuntada cubierta de hiedra, es bastante ancha; desde aquí baja una escalera. Por una entrada inclinada y bajo techo se entra a un vestíbulo más grande, que tiene un suelo regular, va bajando suavemente. A mano derecha hay una pequeña cueva, Boca des Forn, una vez al otro lado; desde aquí hacia afueras el aire es más fresco. A la derecha se encuentran unas formaciones conocidas con el nombre de Els Orgues, a la izquierda la cámara principal de techo plano y abundantes estalagmitas quebradas. Arriba a la derecha se encuentran bellas estalactitas en forma de coliflor y un colgante que parece un diamante. Arriba a la derecha de aparecer asimismo una excavación a la que se asciende por una rampa que las filiformes formaciones calcáreas parecen cubrir de velos. En el fondo de esta oquedad se encuentra una gran estalagmita columnar y por detrás de ella una pequeña cámara con innumerables estalactitas. “

Part de l’informació treta de l’Article LA COVA DE LES MERAVELLES. UNA NOVA NECRÒPOLIS DE TAÜTS DE L’EDAT DEL FERRO
d’en Jaume Deyà Miró
Director del Museu de Sóller

 

flickr75wikiloc75youtube75

Puig de sa Creu pel pas de s’Herba Tendre


Puig-de-sa-Creu-per-pas-de- 
Data: 5/11/2016

Distancia total de la excursión: 6 km.
Tiempo total empleado, incluido paradas técnicas:  4 horas.
Altitud mínima: 176 m.
Altitud máxima: 609 m.
Desnivel Positivo: 423 m.
Desnivel Negativo: 423 m.
Circular: Sí

 icono empleo manos

 

Puig de sa Creu 601 m, pel pas de s’Herba Tendra

Comencen la ruta d’avui a Caimari, deixant els cotxes a l’aparcament que hi ha just darrere la Parròquia de la Immaculada Concepció.

El nom de Caimari és un d’aquests topònims, xops d’antigor, que amb el decurs dels segles ha esdevingut opac. Ni els més prestigiosos especialistes en toponomàstica no poden encara avui confirmar plenament cap de les diverses hipòtesis sobre quin era el significat originari de Caimari, amb una grafia que també s’ha anat modificant amb el pas del temps (Caymarix li Aben-leube, Caymarix Labelembe o Caymaritx Labenleube, Queymaritx, Caymari).

Però, sens dubte, la hipòtesi a la qual es dóna preferència és la que atribueix a Caimàritx el significat de “conjunt de coves”. Per arribar-hi, es basa en el fet fonètic que el grup sm pot covertir-se en im, i exposa que Caimari podria venir de casmari, derivat de chasma, abisme, en grec.

Finalment, no podem deixar d’esmentar una antiga hipòtesi, documentada ja en el segle XIX, que fa derivar el nom de Caimari de l’antropònim llatí Cayus Marius, nom del famós general romà que possiblement participà a la conquesta de Mallorca. De fet, les troballes romanes a la zona dels Fornassos, molt prop de Caimari, confirmen la presència romana en aquest indret.

Hem de suposar que el poblament més antic a les proximitats de Caimari podria datar de la cultura pretalaiòtica (2500-1400 aC). Així ho semblen confirmar les restes prehistòriques descobertes situades a algunes coves i balmes de les muntanyes caimarienques. La conquesta de Mallorca pels romans, a l’any 123 aC va suposar també la continuïtat d’assentaments com el dels Fornassos. Ben probablement, les terres de Caimari no foren conquerides pels catalans fins a la campanya duta a terme entre 1230 i 1231. Durant els mesos de maig i juny de 1232 el rei va repartir les terres de Caimari entre els homes de Barcelona, cedint el rafal morisc de Caymarix li Aben-Leube a Guillem Boba, i el rafal de Binimala, de vuit jovades, a Berenguer de Montcada. Es molt probable que aquell rafal de Caimari sia l’actual possessió de Son Albertí.

Font:Caimari, apunts històrics i geogràfics, de l’autor Antoni Ordines Garau.

La ruta d’avui es curta ( una matinal)  i molt fàcil, la máxima dificultat nomes està en  el pas de s’Herba Tendre on es necessari utilitzar les mans i no representa cap dificultat tècnica.

Ens posem a caminar per la carretera Ma-2130 direcció a Lluc. En el punt quilomètric 7,150 i al cap de cinc minuts de marxa, ens desviam a l’esquerra, pel camí dels Horts. Es bo de conèixer perquè en el començament del camí hi ha una marca en forma de ou estrellat.

Continuem pel camí dels Horts en lleugera baixada i aviat passem per damunt un pontet i la primera barrera amb les cases a la dreta. Aquí cal aturar-nos per contemplar el Puig de n’Escuder de 574 m i el interessant pas dels Caçadors, imprescindible per arribar al cim per aquest vessant. Prosseguim pel camí i als pots metres a l’esquerra podem veure una balma on és fa escalada, amb multitud de vies. Als pots metres ens trobem amb la segona barrera, la trepàssem i caminem fins a arribar a una corba amb dos garrovers, un a cada costat del camí, i després d’uns 60 m enns em de sortir del camí per l’esquerra per una petita rosseguera, petita el començament perquè a mesura que anem pujant s’anirà fent més gran i amb més desnivell, orientats per petites fites.

La pujada és forta i dura perquè quasi no em tingut temps d’escalfar i les cames ho noten.

A mesura que anem pujant ho farem amb tendència cap a l’esquerra, amb el puig de n’Escuder a la nostra esquena. Podem contemplar el comellar dels Horts i les cases, als peus del putxet d’Enmig de 631 m.

Travessem i abandonem la rosseguera ( esquerra), per tot duna anar pujant i semi-grimpant, on ens trobem les restes d’una corda, que un temps passat donava servei, però que avui en día no ofereix cap seguretat, ja estem en el començament del pas, prosseguim grimpant fins a arribar al marge que ens situa en el pas de s’Herba Tendra 355 m. curiós nom per un pas sobre tot perquè no hi ha res tendre, tot està bastant sec. Tot seguit em de superar un escaló rocós que ens situa damunt una cornisa àmplia que dona final al pas.

Superat el pas i uns metres més amunt podem veure a l’esquerra un caramull de pedres que servia per penjar els feixos de llenya a un fil ferro, que en forma de tirolina, enfilava cap per avall fins al poble.

Continuem per un tirany pujant amb tendència SO (esquerra) i anar voltejant el macís, després el tirany continua planer per finalment davallar fins al camí del puig que ve ( esquerra ) dels Fornassos i continua ( dreta), amb un pal indicador, fins al cim del puig de sa Creu ó també conegut com a puig de s’Aladernar 601 m.. La propera aturada la feim al mirador de s’Esquena de s’Ermita, on podrem gaudir d’unes encisadores vistes del pla. Just devora hi ha una barraca.

Aquí s’ha acaba el camí i comence un tirany que seguirem fins a arribar al cim 601 m. Uns metres abans d’arribar-hi vorem (esquerra) una paret de partió que separa els municipis de Selva i Mancor de la Vall que arriba fins al mateix cim, coronat per una petita talaia, on l’any 1956 fou col·locada una creu de fusta, d’aquí suposadament rep el nom de puig de la Creu, no sé si amb travesses de fusta de les vies que encara en queden les restes d’algunes.

Després de berenar, iniciem el descens desfent les passes fetes fins a arribar al camí del puig per on em pujat i que ara feim de davallada, passarem per ses basses, dos clots habilitats per recollir l’aigua d’escorrentia.

Continuem davallant pel camí fins a arribar al coll Matar, un encreuament de camins amb pals indicadors de sa Coma d’en Mairata ( dreta i s’enfront), l’àrea recreativa els Fornassos ( esquerra). Noltros agafem aquesta darrera direcció i comencem a davallar el camí que en ziga-zaga ens durà fins a l’àrea recreativa dels Fornassos ara ja només ens queda travessar el poble i arribar a l’aparcament on em deixats els cotxes.

Amb aquesta matinal donam per acaba l’excursió d’avui i ens anem cap al restaurant de sa Tafona de Caimari on ens menjarem un espectacular arròs brut.

 

 

flickr75wikiloc75

Torrent Fondo de Mortitx, sector inicial Sud.

grup Data: 29/10/2016
1º zona deportiva 205 m y 6 rápeles.
2º zona deportiva 125 m y 5 rápeles.
Rápel mínimo. 3 m, desgrimpable. máximo: 30 metros. (conjunto de toboganes encadenados)
total recorrido torrente 1.420 m ( no incluye retorno).
Total zona deportiva. 330 m.
_______

 

 

icono rapel

 

Torrent Fondo de Mortitx – sector inicial Sud –

La finca pública de Mortitx es localitza a l’extrem costaner més oriental del municipi d’Escorca, dins el sector nord de la Serra de Tramuntana. Aquest espai, considerat uns dels més grans i valuosos de les Balears. Confronta, al nord, amb la Mar Mediterrània; a l’est, pel Torrent Fondo de Mortitx, amb la finca Rafal d‟Ariant i amb el municipi de Pollença i les seves finques La Torre d’Ariant i Pedruixella Petit; al sud, amb Pedruixella Gran (Pollença) i, altre cop a Escorca, amb la finca privada de Mortitx i la de Mortitxet; a l’oest, pel Torrent de ses Marsesques, amb Femenia Vell i la finca privada de Mortitx.

L‟Institut Nacional de Conservació de la Natura (ICONA) adquireix, en data 28 de maig de 1981, la parcel·la d‟unes 800 ha segregada de la finca Mortitx (952,89 ha), propietat de l‟entitat mercantil MORTITX S.A., exceptuant-s‟hi dos embassaments enclavats dins els terrenys adquirits per l‟ICONA (6.410 m2 i 2.355 m2 , respectivament) atorgats anteriorment per l‟esmentat propietari a Industrial Agrícola Xitrom S.A. en escriptura de segregació, de 7 d‟agost de 1980.  És declarada d’Utilitat Pública el 22 d‟octubre de 1983, i s‟inscriu amb el número 14 al Catàleg de Monts d’Utilitat Pública de les Balears. La seva gestió queda en mans del Govern de les Illes Balears. En aquells moments, la compra de finques per part de l’Administració s‟emmarcava en una estratègia d’ampliació de les propietats públiques a la Serra de Tramuntana, declarada “Paisatge Protegit”.

Els torrents recorren la finca pública de sud a nord. El principal és el Torrent Fondo de Mortitx, que suposa el límit nordoriental de la finca, tot i que la seva conca de recepció els sobrepassa. Els seus diversos braços tenen diferents noms (Torrent de Mortitx, Torrent des Molí, Torrent de la Coma de les Truges,…) i graus d’encaixament. A la capçalera del Torrent des Molí es bastiren, cap a 1950, dos embassaments (0.87 ha en total) per a proveir d’aigua els cultius de fruiters del Sementer Pla, explotats pels antics propietaris. La seva titularitat és privada, tot i que s‟enclaven dins la finca pública. Retenen les aigües del torrent de s‟Hort des Molí. El límit occidental de la finca el constitueix el Torrent de ses Marsesques, més rectilini i de menor encaixament.

Pel que fa a les precipitacions, presenta uns valors màxims a la tardor, a partir de setembre quan ja se superen els 100 l/m2 , però especialment els mesos d‟octubre i novembre, quan la circulació de fronts de baixes pressions topen amb el complex orogràfic de la Serra. S’estima en 2 dies/any (durant l‟hivern) en què la precipitació és en forma de neu. La resta de l’any, les precipitacions es mantenen gairebé estables entorn dels 40-50 mm mensuals, exceptuant una punta màxima el mes d’abril i la caiguda en picat del juliol, on es registren 0 mm la majoria dels anys. La precipitació mitjana anual es calcula en 391 mm, però si es tenen en compte la mitjana dels màxims pluviomètrics registrats s’assoleixen els 890,2 mm. Per aixó es un dels torrents que mes aviat duu aigua i el que mes temps está en actiu.

El torrent Fondo de Mortitx neix a la cara nord del puig Tomir, entre les possessions de Muntanya  i Binifaldó, pasa per la coma de la Vinya, la coma de na Morella i finalment entra a la finca de Mortitx i segueix fins la mar.

Dit aixó entenem que el torrent que descrivim es el torrent Fondo de Mortitx a la seva part alta de la finca situada al sud, i no el torrent de ses Comes o el torrent de s’Hort des Molí, els cuals venen dels embassaments abans descrits,  i que desemboca al torrent Fondo, ho dic perquè en el mapa d’Alpina situa  el naixament del torrent de Mortitx  davall el cingle de les Mules, lo que és incorrecte. En canvi els mapes de l’Institut Nacional Geogràfic, el mapa General de Mallorca d’en Josep Mascaró Pasarius i el de Rutes Amagades de Malllorca d’en Jesús García Pastor ho situan correctament.

Bé idò ara pasarem a descriura aquest  tram esportiu, de gran bellesa i tan poc conegut

Torrent Fondo de Mortitx.-sector sur.- o, Torrent de Ses Comes de Mortitx

Recorrido Total : 7.1Km.
Recorrido Torrente: 2.5Km.

· 1º parte deportiva: 205 m.

· 2º parte deportiva: 125 m.

· 3º parte, resto descenso desgrimpable: 2.000 m

Total Rapel o reuniones: 11.
Rapel máximo: 30 m. (4+26:sucesión de toboganes)
Cuerdas: 2×30.
Equipamiento: Placas de expansión 10mm. (2016)
Aproximación:30 minutos.
Torrente: 2 horas (grupo de +-6 personas)
Retorno: 1h.30 minutos.
Dificultad: V2.a3.II
Hidrografía: Conserva gorg en invierno (2º parte)
Notas: Recomendable después de fuertes lluvias. En invierno 3 gorg nadar <10 m.
En verano, gorg salvables, con habilidad. Recomendable para la práctica e iniciación en el descenso de torrentes.

 

flickr75wikiloc75youtube75

Els tres mils; sa Rateta, sa Franquesa i l’Ofre

 

puig-de-l'ofreData: 22/10/2016

Distancia total recorrida: 12,340 km.
Tiempo total de la actividad:
Desnivel Positivo: 1.121m

Desnivel Negativo: 770 m.
Altitud máxima: 1.113 m
Altitud mínima : 812 m
Circular: Sí

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

Els tres mils; sa Rateta 1.113 m, na Franquesa 1.067 m  i l’Ofre 1.093 m

El que coneixem ara com sa Rateta i na Franquesa, abans era na Franquesa. I el que ara coneixem com na Franquesa abans era puig de sa font de sa Parra o puig de Binimorat.

Per tant en algun moment posterior una part molt concreta de la muntanya ( sa Rateta) passà a denominar-ne tot el conjunt i el nom original es traslladà a la muntanya veïna ( na Franquesa), el puig de sa font de sa Parra o puig de Binimorat, en un curiós efecte dòmino. Mascaró Pasarius, amb el seu Mapa General de Mallorca, reforçà definitivament la trilogia que s’ha popularitzat com una de les excursions clàssiques de la Serra: els Tres Mil. Sa Rateta, na Franquesa i l’Ofre, una errònia trilogia de noms que difícilment podrà ser ja canviada.

Del puig de l’Ofre cal dir que amb estrictes criteris lingüístics s’hauria d’escriure Lofra però que segurament trobareu molt poques vegades sota aquesta forma. Tal com ja s’apuntava al DCVB el topònim prové de la paraula àrab al-hofra que significa “la fondalada”. Per fondalades no n’estan, en aquesta contrada, ja que en trobam dues per manca d’una.

Informació treta del magnífic treball fet a Toponimiademallorca.net

Sortim de Palma amb pluja que ens acompanyà fins l’inici de la ruta a l’embassament, només arribar atura de ploure. No es va complir la glossa que diu:

Si el Galatzó du capell
i l’Ofre es posa gorra,
qui té cames ja pot córrer
si no es vol banyar sa pell.

Dit tot això, ara sí que podem entrar en matèria de la ruta. Comencen la ruta d’avui a l’entrada de Cúber i caminem per la carretera asfaltada, guardats a la nostra esquerra pel Morro de Cúber de 965 m, fins a arribar a la presa de l’embassament d’Emaya. Aquí sortim de la pista per un tirany i prenem O que baixa paral·lel a la canonada d’Emaya cap al torrent d’Almedrà, travessant el pas de la Romana i el barranc dels Ases. Després d’una forta baixada no tardarem en arribar al tàlveg del torrent d’Almadrà, avui òptim per descendir-lo, ja que duia aigua suficient. El creuem per devora la canonada, i continuem pel tirany aferrats al mur de formigó que cobreix la canonada.

Després d’una forta pujada ens hem de fixar amb unes fites que hi ha a la dreta damunt el mur de formigó, perquè em de perdre la seva direcció, és fàcil de veure perquè a s’enfront tenim un murallo de roca. Aquí s’inicia un magnífic camí empedrat en molt bon estat, llàstima que li han pintat uns horrorosos punts blaus, tota una bestiassa fet per un enemic de la natura i d’esprai fàcil, valdria més que es quedàs a ca seva i fes els punts a…. ,tornem a lo nostro, estem pujant per aquest magnífic camí fins que es converteix en un sender i no ens hem de confiar i seguir els punts i les fites perquè ens durien al coll des Bosc i a la pista que arriba a ses cases de Comasema. Continuem fins a arribar a la Roca Mala, on prenem NO (dreta) per amunt, el primers metres són un poc confusos, i tornem enllaçar ( dreta) amb el camí del nevaters que dissenya una ràpida pujada, amb revolts amb marge de sosteniment i amb sol empedrat que ja no deixarem fins a arribar al cim del puig de sa Rateta.

Mentres pujem anirem trobant diferents clots de neu i conta la llegenda que un dia pujar pel camí un jove garrit amb la seva al.lota, i en arribar al primer el mes profund dels clots, un avenc natural de 16 m de profunditat i 4,5 d’amplada, amb les parets adaptades, hi va davallar per a després poder-li contar a la seva estimada la bellesa del seu interior, però el que són les coses, no va poder sortir del clot, un conten que va apareixa al cim i uns altres que encara hi és…..

A uns 20 m. d’aquest avenc-clot de neu hi ha un petit clot, de cinc metres de profunditat cobert d’heura i batzers.

Ara ja només ens queda el tram final  i en 10 minuts estem al cim de la serra de sa Rateta 1,113 m. Avui la panoràmica que es veu es la mateixa de tot el dia, boira i boria, un dia totalment tapat, però no per això deixa de tenir el seu encant.

Des del cim de la Rateta 1,113 m davallam sense camí en direcció SO ( tendència cap a l’esquerra), a la recerca del coll dels Gats o del Planet 995 m.

Davallarem per una coma fins a arribar a una alzina solitària, aquí canviem de rumb i prenem dreta per arribar a un ullastre solitari, i des d’aquí al coll dels Gats del Planet 995 m., amb una pared seca que recorre la carena del coll, que fà partió entre les finques de Cúber i la de Coma-sema. Es tracte del lloc més planer de la zona, tapiat d’herba verda, un lloc encisador.

D’aquí parteix un tiranyet que per l’esquerra de la muntanya ens durà sense perdre altura fins a l’inici d’un comellar, a la dreta, que s’enfila directe fins al cim de na Franquesa 1,067 m.

En la mateixa direcció de la carena descendim fins al coll dels Cards 963 m.

Des d’aquí iniciem l’ascens al cim del puig de l’Ofre ( abans puig de Lofre) 1,093 m recorregut que ens endinsa per el més bell bosc de la zona, per això i per la seva forma, és la muntanya perfecta.

Iniciem el descens i tornem fins al coll dels Cards 963 m. On neix un tirany que ens deixarà al coll de l’Ofre 875 m. al principi transita per un alzinar i després agafa la forma de pista i la vegetació canvia a pinar. No sortirem de la pista fins arribar al mateix coll amb la Creu de la Pau.

Ara tot és seguir el GR-221 en direcció Cúber.

 

flickr75

Pic Mont Blanc 4.810 m

 
b.--Gouter-y-Mont-Blanc-(4)Data: 4/09/2016

Distancia total recorrida: .
Tiempo total de la actividad:
Desnivel Positivo:
Desnivel Negativo:
Altitud máxima: 4.810 m
Altitud mínima :
Circular:

icono empleo manos

 

 

Expedición Pic Mont Blanc, 4.810 m.

El Mont Blanc constituye el punto culminante y la cumbre emblemática de los Alpes y uno de los picos más conocidos del mundo. Con 4.810 m de altura sobre el nivel del mar, es el más alto de Europa Occidental y se le conoce en la vertiente italiana como Monte Bianco. Se encuentra en el límite fronterizo entre Francia y Italia.

El macizo del Mont Blanc presenta un gran número de glaciares y desde la cumbre del Mont Blanc descienden el glaciar de Brenva, el de Miage y el de Bruillard hacia la vertiente sur y el de Bionnassay, el de Taconnaz y el especialmente conocido de los Bossons por la cara norte. Este último, en los primeros años del siglo XX, llegaba hasta el fondo del valle a sólo 1.000 metros de altitud. En 2005, ya había retrocedido hasta los 1.400 m de altura.

Las dos ciudades más importantes en las proximidades del Mont Blanc son Chamonix, en la Alta Saboya (Francia), y Courmayeur, en el Valle de Aosta (Italia).

Domingo 4.- Viaje de Palma a Ginebra (Easyjet, 2 horas) , reunión con los compañeros de Cartaya (Huelva), autobús de Ginebra a Chamonix (Alpybus, 1:50 minutos), camping La Merce de la Glacé en Chamonix y cena en Chamonix en el Perro Loco.

Lunes 5.- A las 4:00 a.m. nos levantamos para preparar mochilas, recoger tiendas, desayunar y partir para Teté Rousse, se coje bus gratuito y se baja en la parada Les Houches, allí se saca ticket para teleférico y posterior tren cremallera que nos sube a 2000 m., luego ya toca trekking en el cual se asciende hasta los 3200 m, 5 horas con mochilas de 30 kg, al refugio de Teté Rousse, donde, bien puedes dormir en el mismo refugio, previa reserva, o bien en campamento base con tienda campaña, no es necesario avisar a las autoridades, día con mucha lluvia y viento.

Martes 6.- Amaneció sin lluvia pero con mucho viento, 60 – 90 km, en esas condiciones no se podría subir, imposible andar por aristas. Pasamos el día a 3200 metros, para descansar de la dura jornada anterior y aclimatar a la altura, ese mismo día, en glaciar que teníamos justo delante, practicamos rescate de compañero y auto bloqueo en caso de caída, cena temprano y a dormir, al otro día tocaba subir a Gouter por La Bolera, que psicológicamente te iba mermando por la estruendosa caída incesante de piedras y además podías verlas perfectamente desde el campamento base, no hubo accidentes ese día en ella.

Miercoles 7.- Nos levantamos de noche, a las 5 a.m., ya que las heladas nocturnas encojen y aguantan la caída de piedras, siempre hay que pasarla antes de las 10 de la mañana, también te puedes encontrar grandes colas, ya que el paso es de 1 en 1 por la estrechez del senderito, una vez superados queda una pared de 900 metros, subimos sin más dilación y poc a poc, a las 12 estábamos en Goutier a 4000 m., pasamos el día aclimatando y preparando material para la jornada del día siguiente, la dura de verdad.

Jueves 8.- Prácticamente nos dormimos nada, la altura se notaba bastante, nos levantamos a las 2 a.m., nos ponemos todo el material, nos encordamos y empezamos a subir, muy dura física y psicológica, 810 m de desnivel y todas las cuestas van entre los 40-50 grados, vientos de 40-50 km, despejado el cielo, temperaturas de unos -10º, aristas con caídas kilométricas, a las 10 hicimos cima, fotos rápidas y para abajo sin demora, el frío unido al viento era devastador, en el refugio de Vallot hicimos descanso para comer algo y continuamos, a las 15 horas estábamos en el refugio de Gouter de nuevo, comimos algo, bajamos La Bolera sin prácticamente descanso, teníamos que pasarla antes de que anocheciera, era importante. A las 20 estamos por fin en el campamento base, reventados, cenamos y a la tienda.

Viernes 9.- Con mucha tranquilidad bajamos a Chamonix, disfrutando de lo conseguido, cada paso era una sensación de bienestar grandioso, sobre las 16 horas llegamos al pueblo, por fín una ducha, después de 5 días sin poder asearnos, brindamos con muchas cervezas y almorzamos, no dábamos para más, la relajación después de la tensión nos obligó a volver al camping a descansar.
Sábado 10 y domingo 11. Turismo por Chamonix, ir a visitar el glaciar de Les Basses y vuelta a casa.

 

flickr75youtube75

Pas d’en Marc i Pas des Racó

 

Pas-d'en-Marc-i-Pas-des-RacData: 15/10/2016

Distancia total recorrida: 12 km.
Tiempo total de la actividad: 7 h. 45′.
Desnivel Positivo: 880 m
Desnivel Negativo: 880m.
Altitud máxima: 1005m.
Altitud mínima : 144 m.
Circular: Sí

icono empleo manos

 

 

Pas d’en Marc – Puig de sa Galera 908 m.- Puig des Vent 1.005 m- Pas des Racó

 

Comnencen la ruta d’avui en el pintorec poble de Deià situat al vessant nord-occidental de la serra de Tramuntana, davall els impresionants penya-segat. Primer deixam els cotxes al petit aparcament que hi ha abans de l’entrada al poble i continuem caminat per la pasarela de l’esquerra fins al punt kilomètric 61,8 de la Ma-10 i agafem el carrer de pujada Son Canals on hi ha l’exclusiu Hotel la Residencia. Continuem pel carrer asfaltat fins trobar a ma esquerra un estret cami encaixonat d’escalons empedrats, que enssituará a la part mes alta d’aquest carrer asfaltat. Contiunuem caminant pel carrer i atravaseem un portell fins que a uns 200 m arribarem al comencement esquerra) d’un antic camí empedrat que en mena per dins la garriga i marges amb oliveres.

Pasarem per la font de la Senyora, per ventura no sona però si vos dic que es s’aigua que secomerciliatza amb el nom de Font de ca l’Abat, segur que ara ja vos sona més.

Continuem pujant pel caminoi, arribarem al Pla de sa Torrentera amb algun barraca, alguna d’elles habitada.

Mentres ens aturem i algú sa fà sa tìpica foto amb “l’olivera cocodril”, els altres podem veure a la dreta del rocam de sa Galera el pas d’en Marc, el nostre primer objectiu d’avui.

Hi ha que dir que tot el recoregut fins el pas d’en Marc está senyalitzat amb les familiars fletxetes vermelles.

El punt mes crític és arribar a la zona coneguda com a sesRotes des Jai, amb el seu característic carro, supós utilitzat quan aquesta zona bollia d’activitat carbonera. Hi trobem de tot, sitges, forns de pa, barraques i qualque cadira abandonada pels caçadors mes moderna. Idó en aques punt continuem pujant NE, de cada vegada més a prop del muralló, on aferrat podem veure l’inici del pas d’en Marc, un antic pas de contrabandistes molt transitat en el seu temps. incofundible. ara, perqué la primera vegada que hi anrem ni existia i aquest tram s’havi de grimpar,  amb una escala metàlica. El pas està compost per dos trams ben diferenciats.

Vorejant la cresta de l’espoló amb precaució, encara que està equipat amb un fil ferro forrat de plàstic, hem de vorejar la paret rocosa per la seva base . Després caminem uns 20 m per ascendir per la paret rocosa que tenim a la nostra esquerra; també equipat amb un fil ferro que ens ajudarà en l’ascens segón tram del pas) que ens situarà en la part superior del Pas d’en Marc(fita).
Aprofitem l’aturada per berenar i proseguim l’ascensió pel costener S de la mola de sa Galera, direcció N per anar a cercar un petit coll situat a l’esquerra que ens situará al pla de sa Galera, i on ja es pot veure el punt geodèsic.

Després prenem direcció E per anar a cercar el Puig des Vent 1.005 m, un cim que no hio pareix per lo planer que és.

El caminoi ens dur de baixada cap al Pla de la Serp, però no hi hem d’anar, continuarem S sense perdre altura fins a arribar a la capçalera des torrent des Racó. I sense perdre massa altura ens dirigim NO ( dreta) fins als penya-segats, veurem una fita, on davallarem uns metres per situar-nos a una àmplia cornisa que en lleugera baixada ens permetrà recórrer tot el murelló fin arribar a una paret-marge que ens dóna pas a la gran davallada fins a arribar al tàlveg del torrent des Racó i atrevessem la paret de partió, que va de dat a baix.

Una vegada a l’altra part de la paret iniciem un descens direcció N (dreta) fin a tornar travessar el tàlveg del mateix torrent i iniciar una forta pujada fins al muralló de la dreta. Per on seguirem caminant un bon tram i arribar a la cinglera tapinada de càrritx, on comença una vertiginosa davallada fins al pas des Racó.

Després recorrerem un llarg xaragall per la dreta fins a arribar a l’alzinar. Ara es tracta de seguir pel caminoi que a vegades empedrat i en ziga-zaga ens anirà baixant fins arribar novament al torrent des Racó que el tornarem travessar per tercera vegada i el davallarem paral·lels fins a arribar als rentadors, just a s’enfront del bar i no és un espejisme. Ses chandis un dia més estan assegurades.

flickr75wikiloc75

Avenc Forat 502

 
Avenc-des-Forat-52-(58)Data: 08/10/2016

Distancia total recorrida: 3.400 km. (más interior del avenc)
Tiempo total de la actividad: 8.26 h (7.31 h. interior avenc y 0.54 h aproximación y retorno)
Desnivel Positivo: 172 m
Desnivel Negativo: 172.
Altitud máxima: 238 m.
Altitud mínima : 150 m.

 

icono rapel

icono cueva

Avenc Forat 502.

 

L’itinerari comença. al km-14 de la carretera del far de Formentor Ma-2210 (antiga PM-221), inaugurada el 2 de desembre de 1951, just a la sortida del túnel, situats sobre el cingle de les Lletreres on podem gaudir d’una grandiosa vista de cala Figuera, la punta del Maressar, el Morro i Cap de Catalunya… A l’esquerra, el puig de les Aritges. Just passat el túnel hi ha lloc per dos o tres cotxes. Seguim caminant direcció al far fins al punt quilomètric 14,300 on hi ha l’antic camí de far, que en suau diagonal ens situa al coll de la Creu, enmig del Fumat de 335 m i del Puig de sa Roca Blanca de 330 m.

Ara davallem pel vesant S d’aquest impressionant i gran obra que és aquest camí del Far, direcció al coll de la Bretxa (249 m.) al que no hi arribarem, ja que unes corbes abans ens hem de sortir direcció SE, estarem a uns 200 m d’altitud.

Prenem direcció al Puig des Garballó de 274 m i a l’altura dels 226 m i damunt un rocam amagat darrere una mata hi ha el forat d’entrada a l’avenc Forat 502. El seu nom fa referència al fet que va ser descobert després d’inventariar les 501 coves de Pollença.

Estem en una zona escarpada del Puig des Garballó de 274 m, separats del Fumat pel coll de la Bretxa (249 m).

Els companys munten la capçalera del descens a dos químics que hi ha fora la boca d’entrada. Dos metres més avall a la dreta munten un desviador per evitar fer mal bé a la corda. Ara arribem al punt més estret de la cavitat de poc menys d’un metre d’amplària, però tot duna sa torna a obrir i arribem a una petita rapissa de terra, on muntem a un pont de roca un altre desviador i just en terra hi ha dos espits per muntar dues plaques que en permetran fer un fraccionament fins a arribar 14 m més avall damunt la colossal i espectacular columna tombada, muntem un altre desviador a mitad de camí  a l’esquerra i seguim repelant els 12 m fins a arribar a la sala d’en Pek. El primer que ens crida l’atenció és l’enorme i esbelta columna.

Una vegada em arribat tots, la visitem pam a pam. Primer ens dirigim a la sala Voltors, i a la recerca d’un petit niu de “pisolitos” i  del petit crani fossilitzat d’un posible Myotragus Balearicus, una cabra petita -d’uns 40 centímetres d’altura- que es va trobar per primera vegada a coves de Mallorca i Menorca en 1909. Es tracta de la Cabra-rata balear Myotragus balearicus (en grec, “cabra-rata de les Balears”) és una espècie de la subfamília Caprinae que habitava a les illes de Mallorca i Menorca fins a la seva extinció fa uns 5000 anys. Encara que sempre s’ha descrit com una estranya cabra, les últimes anàlisis genètiques realitzats a la Universitat Pompeu Fabra indiquen que el  Myotragus estava més estretament emparentat amb les ovelles. La caça abusiva, el fracàs de la domesticació i la introducció d’altres animals domèstics com a cabres i ovelles (competència i aclarariment de boscos per a la seva alimentació) o cans i porcs que les depredassen serien les causes que van portar probablement a aquesta cabra nana a la seva desaparició.

Científics de la Universitat de les Illes han arribat a la conclusió recentment que un canvi climàtic localitzat en l’àmbit mediterrani va provocar l’inici de la fi, sent l’home del neolític qui donà la punta en els seus últims anys a aquesta curiosa espècie que ve a unir-se al club dels perjudicats per la presència de l’ésser humà.

Després de  passar-ho bé  en aquest meravellós entorn, comencem la remuntada paral.lels a la gegantesca columna.

Un día ben aprofitat i difícil d’oblidar.

 

flickr75wikiloc75youtube75

Son Nebot; Salt, Morro i Pas

 

Salt-son-NebotData: 24/09/2016

Distancia total recorrida: 8 Km.
Tiempo total empleado: 6 horas.
Altitud máxima: 1.100 m.
Altitud minina: 638 m.
Desnivel positivo: 528 m.
Desnivel Negativo: 665 m.
Circular NO.

 

 

Torre de sa Mola de Tuent

Morro de son Nebot i pas de son Nebot, i per poc Salt de son Nebot.

 

L’itinerari comença en la Urbanització de Son Massip, a la qual s’entra per la desviació situada just davant de l’alzina dels Set Cimals (Km 22’8 de la carretera Ma-10 de Lluc a Sóller). En haver entrat a la urbanització, pel carrer principal o seguirem fins a dalt de tot, on just a una corba no gaire lluny veurem el començament del camí, a l’esquerra, en el lloc on hi ha un cartell del Govern Balear donant informació de la finca pública i per on transita el GR-221.

Els primers metres són formigonats per a després donà pas a una magnífica pista, als pocs metres passem per una barrera de fusta que superam pel botador de l’esquerra. A la primera bifurcació giram a la dreta, li segueix un altre i feim el mateix, ja estem al GR-221.

El topònim de ses voltes d’en Galileu fa referència a les corbes que traça el camí empedrat per salvar els 250 metres de desnivell que ascendeix pel costaner de La Mola i al sobrenom de qui ho va construir, Antoni Català conegut amb el malnom d’en “Galileu”, que l’any 1692 es va comprometre a reconstruir unes cases de neu a la muntanya de la Mola.

Just a l’inici de les corbes ( ses Voltetes d’en Galileu), a mà dreta podem veure la primera de les Cases de neu, la de Son Macip, (830 m) recentment completament restaurada, considerada una de les més antigues, perquè ja l’any 1619 consta que s’emmagatzemava neu a Son Macip. Aquesta instal·lació per recollir i emmagatzemar neu va ser de les primeres que va deixar de funcionar. Iniciem l’ascens pel camí empedrat amb una forta pendent. A mesura que pugem el bosc desapareix, cosa que ens permet albirar l’impressionant torrent de Pareis, és Clot d’Albarca sota el Puig Roig i Lluc amb el Puig Tomir al fons.

En el pla (1,090 m) trobam la casa de neu d’en Galileu. Aquí prenem NW ( dreta) per un corredor ple de càrritx i ens situem a dalt del rocam on s’albira el Puig Major (1,445 m). Comencem un descens lleuger per un terreny molt fracturat. No ens de confondre i seguir fites que ens durien al Puig de son Nebot (1,025 m.), noltros em d’anar davallant per una gran coma on s’intueix el torrentó que ens interessa per arribar al Salt de son Nebot, el Pixarell.

El temps fins ara es relativament bo, no fa sol però si molta humitat. La predicció meteorològica preveu pluja de 12,30 a 16 h. La nostra intenció es fer el gran salt abans que se complesqui la predicció.

Aquest torrent/Salt es un dels més tècnics de Mallorca, consta d’un primer rápel en diagonal d’uns 12 metres fins a un petita cornisa, petita perquè només hi caben dues persones i ben avingudes. Un altre desplomat d’uns 40 metres, i que obliga a fer un pèndol a l’esquerra, fins a un increïble passamà que porta a una altra cornisa, una mica me ampla on hi caben cinc o sis persones. I encara resten dos rapels més, d’uns 50 metres cadascun.

Arribem a la capçalera del gran Salt un poc abans de les 12 h., el temps segueix tapat però no pareix que plourà. Preparem els armetjos, muntem la corda per fer el primer salt d’12 m, ens organitzem el torn de davallada i quan en Pep, que va de primer, es dicideix a donar la primera passa del descens, es posa a ploure. Batuarredeu sa predicció s’ha cumplit exactament a les 12,30 h., dóna una passa enrere i sa treu sa corda del stop. Mentres posam la vista al cel per veure si el ruixat es passatger, el Puig Major desapareix entre la boira. Dos trons i un llamp ens convenç a desistir del descens.

Repleguem cordes i material davall una bona tormenta i decidim que fer. Com volem aprofitar el dissabte ( com sempre) i sense sortir de la temàtica de son Nebot, canviem el Salt per fer l’excursió fins al Morro de son Nebot i davallar pel pas de son Nebot. Dit i fet.

Remuntem uns metres el torrent per sortir NE ( esquerra) i comencem a caminar, sense allunyar-nos massa dels penya-segats de son Nebot, passem per un tram planer on trobem abundant candilera (Phlomis italica) El nom popular és estepa blenera .

Aquest arbust endèmic de Mallorca i Menorca creix en praderes i vessants de muntanya, de vegades en llocs escarpats, preferentment en zones assolellades i amb sòls nitrificats, per la qual cosa sovint la hi associa a la presència de pastures. El nom científic de la candIlera, Phlomis, prové del grec, phlox, que significa “flama”, al·ludint a l’ús que tenien les seves fulles com a metxes dels llums d’oli.

Seguim caminant per dirigir-nos a la part mes alta on hi ha un grupet d’alzines, ara em de superar en descens un escaló rocós en tendència cap a l’esquerra, per tornar a pujar en direcció a un segon grupet d’alzines. Aquí ja es pot veure el braç que forma el Morro de son Nebot, però encara ens falta una mica per arribar-hi.

Arribats a aquest segon revolt d’alzines, ens hem de fitxar bé perquè una mica amagat i uns metreS mes avall hi ha el pas de son Nebot, es tracta d’un mur de pedra amb unes estaques de fusta que devien aguantar una reixa. Ho hem de desgrimpar i millor per la dreta, perquè maldament pareixi més fàcil per l’esquerra, resulta que té una gran roca que es mou i pot resultar molt perillosa. Ara iniciem una forta davallada per una cornisa de roca i càrritx en ziga.zaga fins a un coll. Aquí agafem E ( esquerra) i per caminem per damunt el Morro fins a l’extrem. Les vistes sobre els penya-segat de son Nebot son espectaculars, també podem veure tot el conjunt del Puig Major, Puig de ses Vinyes, i la part de l’embassament del Gorg Blau completament eixut. Tornem enrere fins el coll, per on iniciem una forta baixa per dins l’alzinar direcció NE.

Arribarem a una gran sitja d’un color verd intens i rodejat de falgueres seques, si és que aquest estiu ha estat criminal, ha assecat l’embassament i ses falgueres.

A pocs metres podem veure un camí que transcorre paral·lel a una pared que separa uns camps de conreu, prosseguim N ( dreta), per aquest camí, passarem per una sitja i uns arbres caiguts, el camí gira esquerra en lleuger descens i ho fà unes quantes vegades. Arribarem a una canonada d’aigua, que ve de la font de la Senyora, ja estem a prop de la carretera Ma-10 a on em d’arribar-hi, i d’aquí als cotxes.

Ens haureu adonat que fa temps no dic res de la pluja, i és que durant tot el descens no ha plogut gens, però només toca l’asfalt i arribam al cotxe que em deixat a Son Massip, ha caigut tal ruixat que em quedat xops. També en aviem deixat un altre a Escorca, però na Neus s’ha oblidat ses claus en el cotxe d’anada i que aviem deixat a Son Massip, així que em agut de fer els 2 Km per l’asfalt.

Avui la xandi es petita i el bocata ens ho menjam al Bar del Coll de sa Batalla, amb una gerrreta de ví.

 

flickr75youtube75

Cova de ses Pedreres i cova del Pirata-cova del Pont

 

Cova-des-PontData: 10/09/2016

Distancia total recorrida: 5.8 km (más interior coves)
Tiempo total: 7 horas. (incluido en el interior de las cuevas)
Desnivel Positivo: 102 m. . (no incluye profundidad de las cuevas – 33 m)
Desnivel Negativo: 102 m. (no incluye profundidad de las cuevas – 33 m)
Altitud mínima: -33 m, alineada con profundidad de las cuevas.
Altitud máxima: 46 m.

 

empleo frontal

Cova de ses Pedreres, coves del Pirata – Pont.

Avui decidim visitar coves del litoral de mitjorn, concretament entre s’Estany d’en Mas i cala Varques.

Sortim de l’aparcament de s’Estany d’en Mas direcció a la platja, deixant l’Hotel Riu Romántica a la nostra dreta, i just davant un equipament de Volei, comencem a pujar al capdemunt del rocam, totduna ens situem a un tirany que seguirm E ( esquerra), que en lleugera pujada ens situará aviat a la plana costera. Seguirem SE  per la part mes aprop de la mar. Es tracta d’arribar a la zona costera coneguda com a de les Pedreres amb les marques clarísimes de la feina feta pels trencadors de marés. Aquí ens aturem per visitar la cova de ses Pedreres.

Continuem pel cap damunt de la mar i, uns deu minuts més endavant,  arribem a una gran boca o balma sota els nostres peus, es tracta de la cova de na Dent. Pasarem per una estreta cornisa just per damunt de la boca. Es tracta d’una cova d’epoca pretalaiòtica,  Forma tres àmbits subterranis diferenciats,. Un minúscul comunicat amb una altre veinat i major. Ambdos situats al fons d’una ampla sala, amb cámares de gaire el metre d’alsada. Que pogueren servir de sepulcres colectius prehistórics amb cremacions funeraris.

Continuem el nostre camí amb unes maravilooses vistes sobre la cova dels Coloms, a l’altre costat de cala Falcó.

En aquest punt em arribat demunt la cova des Moro que mira E cap a la mar. Si ens fixem a una roca als nostres peus hi ha una placa per muntar una corda i descendi rapelant el 5/6 m fins a la boca de la cova, asenyalada amb una fita. A la quem recentmen s’han trobat restes de Myotragus i mostres d’activitat humana prehistórica.

Proseguim i arribem a un botador de fusta i una reixa. Agafem el tirany de la dreta que desemboca a una pista que ens acostará a l’entrada de la Cova del Pirata. Després visitem la cova del Pont

 

COVA DE SES PEDRERES

La cova de ses Pedreres es troba situada entre I’estany d’en Mas i cala Falcó, molt a prop del Frontó des Molar. Es caracteritza per presentar una duna fossil que ocupa gairebé la totalitat de I’entrada.

A la zona hi ha nombroses cavitats i moltes són conegudes des de fa temps (TRIAS i MIR, 1977). Relativament properes, així, la cova des Moro, cavitat oberta als penya-segats just al nord de cala Falcó, segons TRIAS (2000) és un tipus de cavitat -cova de cingle- que es forma en el front de la capa freatica a la zona de mescla de I’aigua dolça amb I’aigua de la mar, amb una disposició en planta compacta i paral-lela a la costa.

Just entrar a la cova, accedim a la sala Principal de dimensions 20 x 10 m i un sotil d’uns 5 m a la part més alta. El costat S presenta bastants colades pariet/als, mentre que al costat N es pot observar la disposició horitzontal del estrats de les calcaries del Mioce postorogenic que pertanyen al Complexe terminal . La cavitat després segueix per un passadís d’uns 25 m amb la part final molt decorada i quasi tancada per columnes. Al terra esta ple d’arenes holocenes, a excepció de I’entrada de la cavitat, on es poden observar algunes morfologies relacionades amb I’erosió per aigua com són las marmites de gegant (GINÉS, 2000). També prop de I’entrada es poden observar gurs.

COVA DES PIRATA –  ( Sistema Pirata, que inclou la Cova des Pont, Cova de sa Piqueta, la cova dels Xots )

Les noves exploracions subaquàtiques han aconseguit connectar les coves del Pirata i la cova del Pont amb la cova de sa Piqueta. També s’han descobert altres galeries i sales importants que situen el recorregut actual en 3020 m, dels quals 1190 m són subaquàtics. L’àrea ocupada per la superfície dels llacs s’estima en 5000 m2 . La penetració lineal del sistema de coves, perpendicular a la línia de costa, és d’uns 700 m .

La distància màxima en línia recta que separa els extrems entre la cova de sa Piqueta i les coves del Pirata és de 512 m.

En realitat és una gran sala, de 140 m de longitud i amplada màxima que supera els 70 m, escindida per columnes, massissos estalagmítics i blocs que li confereixen una gran complexitat topogràfica. La caverna es divideix en dues porcions ben diferenciades, que s’estenen en direccions N i S, amb pendents descendents oposats. Presenta diversos llacs a les cotes situades per davall del nivell freàtic, a -32 m respecte de la boca d’entrada. La zona N, de major pendís, disposa d’abundants acumulacions de blocs i espeleotemes i el sostre assoleix els 7 m d’alçada. La zona S, de coster menys acusat, és de majors dimensions i ornamentació. Són ben notables els imponents massissos estalagmítics i les columnes que engalanen bona part de l’estança. La major part dels marges meridionals de la sala estan flanquejats pels llacs que no presenten continuacions importants (Fig. 1). El recorregut de la cova és d’aproximadament uns 800 m (GINÉS i GINÉS, 1976).

Hi ha 13 llacs principals a més d’altres molts de marginals que suposen una superfície total estimada de 5000 m2. El desnivell màxim entre la boca superior (+ 36 m) i la fondària màxima sota les aigües (-11 m) és de 47 m. Encara que avui no varem poder gaudir de la plenatid dels llacs perquerè es trobaban en un nivell bastant baix.

Destaca el El llac Gran de les coves del Pirata que va ésser el primer on es va realitzar una immersió l’any 1972 per part d’espeleòlegs catalans y el llac Ras encara de mes bellesa. Que forma part de la Galeria subaquàtica de més de 100 m de longitud, uns 20 m d’amplària i 4 m de fondària: Pas entre formacions al llac Ras, que ha permès descobrir una nova galeria sota les aigües que finalitza poc abans d’apropar-se a la dolina on s’obre la cova des Xots . És una de les zones més decorades de la cavitat, amb la peculiaritat que les formacions són de colors molt foscos, exceptuant les estalactites situades a la zona superior que presenten un color totalment blanc. El trespol planer de gran part de la galeria està recobert de polígons de retracció dels sediments argilosos.

Sa Cova des Pirata i sa Cova des Pont eren conegudes des d’antic, això podria quedar corroborat per un grafit trobat a la Rotonda de los Monumentos en el que apareix la data 1614; però no fou fins el magne aconteixement de la fira del 1897 que foren habilitades per a la visita turística.

El topònim de la cavitat al·ludeix a una llegenda que fa referència a un famós pirata ferit que trobà refugi en aquesta cova, tot esperant de poder-se reunir amb els seus companys. Segons informacions d’en Toni Pascual, les persones de molta edat de Manacor coneixen la cavitat amb el nom de cova de ses Vistes. Segons deiu el Corpus cavernario mayoricense. De J.A. Encinas

Història de les exploracions:

1897 – Les coves del Pirata són agençades per poder-se visitar, amb motiu de l’Exposició Agrícola i les Fires i Festes de Manacor; fent-se un camí per recórrer la cavitat oferint varis itineraris als visitants.

1901 – Les coves del Pirata i la cova des Pont són visitades per l’explorador francès Edouard Alfred Martel el qual publicà els croquis esquemàtics d’ambdues coves (MARTEL, 1903).
1971 – El Grup Espeleològic EST realitza la topografia de les coves del Pirata (GINÉS i GINÉS, 1976).

1972 – Primera cabussada al llac Gran de les coves del Pirata .

1971-77 – Topografia detallada de la cova des Pont per part de l’Speleo Club Mallorca (SCM). Amb anterioritat a la topografia es van trobar considerables continuacions, la qual cosa demostra la superficialitat de les exploracions històriques de la cova, que s’aturaren davant l’aigua, deixant verges zones tan importants com el llac Nou, la galeria Myotis i la sala del Tanga. La cova, amb les darreres exploracions, arriba a tenir un desenvolupament de 1075 m, essent així la sisena més llarga de Mallorca (TRIAS i MIR, 1977).

1982 – El dia 6 de març cinc aficionats a l’espeleologia entren a les coves del Pirata per a explorar llocs desconeguts. Dos d’ells resulten ferits greus en produirse un desplaçament de blocs.

1986 – Membres de l’Espeleo Club de Gràcia (ECG) de Barcelona, publiquen el descobriment i topografia a les coves del Pirata d’una nova zona descoberta anys abans: la sala Ignorada (GARCIA et al., 1986).

1988 – Troballa a la sala del Tanga de la galeria Tancada i la sala Dàmocles per part dels escafandristes gal·lesos del Cwmbran Caving Club (CCC).

1989 – El replantejament de la planta de les cavitats damunt la fotografia aèria promou l’exploració subaquà- tica per part de membres del CCC, que permet, mitjan- çant el forçament d’una estreta galeria inundada, comunicar aquesta cova amb les properes coves del Pirata (CLARKE, 1990-91). Així aquest sistema càrstic totalitza un desenvolupament subterrani que supera els 2025 m.

2002 – Intent frustrat de localització del llac de la cova de sa Piqueta (sala Obstruïda) per poder cabussar, per part de membres del Grup Nord de Mallorca (GNM).

2003 – Segon intent d’accedir al llac de la cova de sa Piqueta per part de vuit espeleòlegs del GNM, EST i GEM. Al llarg de tot un dia es revisa minuciosament tota la cavitat sense èxit. Tenim la seguretat de què s’ha produït una esbaldregada que impedeix entrar a la sala on es troba el llac.

Li segueixen moltes mes exploracions que no reprodueix per la quantitat de les mateixes.

LA COVA DES PONT

S’obri a l’exterior per una boca d’esfondrament, amb 7 m de desnivell  d’enderrocs, que se salven amb el pont que dóna nom a la cavitat (TRIAS i MIR, 1977).

Destaca la sala Gran i el llac Victòria.

Des de la boca d’entrada, en direcció N es desenvolupa la sala Gran, de 70 m de llarg i 40 m d’amplària, fins que s’arriba al llac des Carbonat situat al NW (de 575 m2) i al llac Ras al NE (de 725 m2). Aquí la distància de la part aèria, entre els extrems dels dos llacs supera els 80 m, amb una alçada del sostre entre els 7 i 9 m. Les colades pavimentàries i estalagmites recobreixen gran part del pis de la sala.

Llac Victòria Amb una superfície de 575 m2, de gran vistositat, on hi destaquen el gran nombre de formacions estalactítiques. Pel que fa a la seva superfície és de 575 m2. Es va tancar en temps relativament recents amb un mur de marès i una reixa de ferro per evitar el deteriorament dels espeleotemes per part de visitants desaprensius, però a hores d’ara la reixa és oberta. Genèticament és la perllongació de l’esfondrament que ha generat l’entrada a la cavitat, que arriba fins al llac, 33 m per davall del nivell del terreny. A l’E del llac s’obri la connexió subaquàtica d’uns 30 m fins al llac Nou i a l’W prossegueix de cap a la cova de sa Piqueta. A les parets de l’W del llac, sota les aigües, hi són presents nombroses morfologies de corrosió, en forma de penjants, pinacles, tupins, galeries iniciadores i envans. Els espeleotemes són abundants en forma d’estalactites amb helictites superposades, estalagmites que recobreixen els blocs del fons del llac, així com recobriments freàtics subactuals i paleonivells situats a +2,1m.

Tota aquesta zona de costa va tenir antigament presencia militar per controlar les naus enemigues, formant part del sistema defensiú de Mallorca. A lo que fa referencia al pont que dona nom a la cova des Pont se degué construir per facilitar l’aprovisionament de l’aigüa a la tropa destacada a prop; tal vegada obra militar tardomediaval.

El que sorprèn  de l’obra ( pont ) es que no quedi memòria ni de quan ni de perquè es va fer. Ni tant sols queda cap llegenda que en faci referència. La cita més antiga és d’ESTELRICH (1897) que indica que a la seva època ja no quedava memòria dequi l’havia fet, i que s’havia construït per a poder entrar les ovelles a sestar. MARTEL (1903) diu que el pont era fet pels moros; això no és més que una prova de que el poble havia perdut tot record de qui l’havia bastit.

Nota. La major part d’ aquesta informació s’ha tret de la revista ENDINS, núm. 29. 2006, ENDINS, no 24.2001 i del Corpus cavernario mayoricense de J.A. Encinas.

No ens va ser posible visitar la cova del Moro, Cova de na Dent, Cova de sa Piqueta i alltres perqué una forta tormenta de trons i llamps acompanyada d’abundat aigüa ens va obligar a retirar-nos.

flickr75wikiloc75youtube75

Allà d’Avall. El Corral d’en Guillem ( Eivissa)

 

CORRAL-DEN-GUILLEMData: 25/08/2016

 

Distància total recorreguda: 5,95 Km
Temps total: 4,15 h.
Circular: Sí
Desnivell toital: 356 m.
Altitud máxima: 175 m
Altitud mínima: 5 m

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

Allà d’Avall. Els Hortets i Corral d’en Guillem ( Eivissa).

Situats sobre sa punta Roja, al sud-oest del cap Negret i que s’estenen fins als corrals d’en Guillem, al tram de costa que es coneix amb el genèric d’Allà Davall, a la parròquia de Santa Agnès de Corona. A començament del segle XXI els horts es troben molt abandonats. L’aigua que alimentava aquests horts procedia de la pluja sobre el pla de Corona, que s’infiltra i discorre subterràniament i apareix en aquests petits bancals o la font dels Hortets. També se’ls anomena es hortets de Corona o es horts de sa Punta Roja. Segons els propietaris, cada hort agafa un nom i així s’hi troba s’hortet d’en Jordi, s’hortet d’en Miqueló…

Arribar Santa Agnès de Corona és tot un plaer, amb la seva església senzilla, com totes ses d’Eivissa. L’església de Santa Agnès de Corona va ser erigida a la fi del segle XVIII per atendre les necessitats espirituals dels veïns del Pla de Corona, una de les zones més aïllades d’Eivissa. Malgrat això, es tractava d’una comunitat bastant nombrosa, a causa de la fertilitat de la terra del pla, que la feia idònia per a l’agricultura. El temple emblanquinat, d’una sola nau i amb sis capelles laterals, va començar a construir-se en 1785 i es va rematar en 1812, encara que des de molts anys abans ja se celebraven oficis religiosos.

Així a manera d’exemple, tenim en el bellíssim llenguatge poètic de Marià Villangómez, de vegades descriptiu, les més carregat de simbolisme, i sempre amb el coneixement profund de l’ànima de l’illa,

«llum que dibuixa el clos del cementiri, blanques parets de calç, vora l’església, i el cel desclòs damunt, vital incendi». («Cementiri rural», d’Els béns incompartibles)
«L’església resta al mig del camp, simple i pagesa>

Continuem amb el cotxe i agafem la carretera que envolta el pla de Corona, indicat a la mateixa placeta de l’església devora una creu.

Conduirem uns 700 m fins a arribar a una corba on hi ha un pinar, lloc anomenat ses Portes del Cel, amb un restaurant amb el mateix nom.

A la dreta de l’esplanada s’inicia una pista que en lleugera davallada ens duu fins a un mirador, bé idò just uns 15 m abans d’arriba al mirador, a mà esquerra, comence un carrerany que pareix que només duu sota de les penyes, però no ens hem de situar davall sinó que just comenceçar i a la dreta hi ha un altre carrerany que va coster avall i aquest em de agafar.

Després d’haver passat un tram de rocam dispers, apareix un carrerany cada cop més definit, al seguirem direcció SO (esquerra).

Aviat disfrutarem de l’espectacle dels cingles i dels dos illots de ses Margalides, amb una extensió de 0,72 Km. La major de Ses Margalides, Ses Balandres, té forma de mitja lluna i una altura de 45 metres; també és coneguda amb el nom de Sa Foradada, a causa de l’obertura que la travessa. La distància entre Ses Margalides i la costa pitiüsa és de 400 metres. Com vaixells a la deriva, petits i escarpats, solitaris i altius, refugi de nombrosa riquesa natural, els illots esquitxen tot el litoral des Amunts. Illeta de Cala Salada, ses Margalides, illa Murada, illa d’Encalders, sa Guardiola, s’Escollat, donant als illots més identitat al paisatge.

Continuem caminant i aviat arribarem i passarem per un tram escalonat a la pedra i després per un tram esposat i aeri, a més de 30 m d’altària, i on el carrerany tans sols fà poc més de 80 cm

Em aquesta zona de litoral destaca, d’entre les espècies, la “Llentiera Borda” Hippocrespis Baleàrica, endèmica d’aquest paratge i en perill d’extinció, amb poc més de 500 exemplars.
Quan es més vistosa és en els mesos de febrer a abril que floreixen mab les seves vistoses flors grogues. Ara en s’estiu la podem veure amb el fruit la “Llentia Borda”

Caminarem pel carrerany, de vegades en forta pendent, i extravasarem boscos que encara conserven el testimoni d’antigues activitats, tot un conjunt etnològic, A mitjan carrarany troben una singular construcció caractarística a les muntanmyes d’Eivissa i que no trobem a Mallorca, es tracta dels forns de Pega o quitrà ( a Mallorca li deim vernis).

Aquestes construccions foren básiques a l’economia i la supervivència dels pagesos d’antany. Es tracta dels forns de pega, característics per la seva secció rodona, la cúpula i el referit exterior. Tot i que no són abundans, resulten fàcilment localizables ja que es bastien sempre vora un camí. La pega o quitrà era un dels productes necessaris per a la vida preturística ( m’encanta aquesta paraula preturística) dels eivissencs. S’extraia de la reïna dels pins i, per la gran capacitats d’imperbeabilització, servía per a la construccció de bots i vaixells, i també per les soles de les esperdanyes i els recipients fets amb fibres vegetals. Dels troncs més gruixuts dels pins s’extraia la reïna, els quals ja javien estat preparats de joves per a dita finalitat. Es llevava l’escorça en una part concreta del tronc fins arribar a la fusta, la qual s’extraia en trossos anomanats teies. Aquestes teies es deixaven al peu de l’arbre perquè s’impregnassin de la reïna que queia del tronc. Després d’ uns mesos, les teies es ficaven al forn. L’escalfament de les teies superiors es progagava a les inferiors i determinava la destil.lació parcial de la reïna que es transformava en pega o quitrà. Amb reïna de ginebre es feia una pega específica per guarir ferides.

Ara el carrerany avança per dins el pinar. A sota s’emplaça un magnífic conjunt de feixes d’horta, amb els murs bastits de pedra semidobada i de gran alçària. Tots ells és comunicaven amb caminois i conduccions d’aigua. Es impressionant que en tan poc espai de terreny és pogués a dur a termes tasques agrícoles.

Per arribar-hi passarem pel mig d’un canyar d’on brolla una font.

Per la tornada haurem de tornar enrere uns 300 m fins a trobar a mà dreta un altre carrerany que en pujada forta ens ha de situar a la part alta, Encara haurem de passar per davant de dos forns de calç.

La direcció a seguir es cap a un petit penyal que sobre surt dels pins. Serà fàcil perque aviat el carrerany es transforma en un antic camí, a vegades empedrat, i que ja no abandonarem fins a arribar al Pla de Corona, concretament al camí des Pla de Corona, i en direcció esquerra arribarem en 10′  ( uns 300 m) a l’inici, les Portes del Cel.

Nota: a la pujada d’aquest camí empedrat just quasi arribem a dalt del penyal, passarem per davall d’unes figueres de pic ( a Mallorca figueres de Moro), que estan devora una petita bauma, idò alerta perquè dins viu un personatge ( un troglodita) que no està massa bé del cap i una mica agressiu, a noltros ens va donar un bon susto. Dit aixó l’excursió és una autèntica meravella.
Per suposat les chandis al bar Can Cosmi, just devora l’algèsia.

flickr75

Sa Comuna de Bunyola, Puig des Vent, pas d’en Content i pas de s’Arboç

 
Pas de s'Arboç (d'en Pep)Data: 3/09/2016

 

Distancia total recorrida: 12.38 Km.
Tiempo total, incluido paradas: 9 horas. ( se hace perfectamente entre 5 y 6 horas)
Desnivel Positivo: 622 m.
Desnivel Negativo: 622 m.
Altitud mínima : 194 m.
Altitud máxima : 640 m.

 

icono empleo manos

 

 

La Comuna de Bunyola: Bauma de sa Cuina, Puig des Vent 571 m, Pas d’en Content, Pas de s’Arboç (d’en Pep) i Camí des Grau.

Iniciem l’excussió d’avui, després de l’aturada vacacional del mes d’agost, per depurar els excessos i val més no entrar en detalls.

Ens situen a Bunyola i comencem a caminar pel carrer des Garrigó per tot duna agafar el camí de la Comuna.

La Comuna és una finca pública, propietat de l’Ajuntament de Bunyola i gestionada a efectes forestal pel Govenr. Te una extensió de 716 ha lo que representa un 8,5% del total del terme de Bunyola. La Comuna sempre fou per a Bunyla una font complementária de recursos i d’ingressos, al marge de l’estricte domini latifundista dels grans propietaris del terme municipal. El seu valor excursionista, paisatgístic i naturalístic  ja fou destacat per l’Arxisduc LLuís Salvador, a la segona meitat del segle XIX, a l’obra Die Balearen ( 1955:65-67).

Anem pujant quasi tot el temps per l’antic camí evitant part de l’asfalt i formigonat. No havíem fet quatre corbes i uns ciclistes ens avisen de què àvia deixat la finestra del cotxe oberta. Batuarredeu salat, només pensar en tornat… no és que desconfiem de la bona gent de Bunyola, però com em tingut alguna mala experiència…. Però en Juan s’ofereix a davallar i tancar el cotxe i em una correguda dit i fet. Podem prosseguir.

40 metres abans d’arribar el “punt quilomètric” amb el nombre 3 i just a una corba neix un camí que de davallada ens du fins a una plataforma formigonada, que serveix com a magnífic mirador, desconeixem l’ús inicial. El camí als pocs metres mor a una coma que fa de torrentera, una zona coneguda com a sa Cuina, no m’entranya perquè fa una calor que te fregeixes. A partir d’aquí, camp a través, pugem per dins el torrentó i als 5/10′ de pujada ens desviarem a l’esquerra per anar a la balma de sa Cuina, un oasi de frescor.

Tornem a la coma en direcció a una gran roca i una alzina que té al darrere pujam en tendència cap a l’esquerra, sortejant els arbust cremats que encara fan mes calor. A dalt a l’esquerra vorem un pins i a ells ens em de dirigir, ja que estan a la vorera del camí de sa Comuna i allà em d’arribar.

Caminarem pel camí un centenar de metres fins arribar al coll des Vent (567 m)al  començament de la recta que acaba a la cruïlla de camins i un d’ells puja al penyal d’Honor. Bé idò just on comence aquesta recta ens sortirem del camí cap a la dreta NE pel 2n carrerany que ens pujarà al cim del puig del Vent 571 m, aquí aprofitem per berenar. Durant la pujada haurem passar per vora un coll de tords.

Tornem enrere i a la mitad del carrerany agafem (dreta) un altre carrerany ( està fitat) per anar descendint i ens portarà allà on pareix que sa talla i no podem seguir, es l’inici del pas d’en Content, però just vora uns pins (esquerra) poden davallar sense problema i entrem dins un alzinar, prosseguim pel carrerany fins a arribar a una pared , seguin pel pas d’en Content, (522 m,) que botarem per prosseguir descendint fins a arribar baix al camí de la Coma Gran, que puja a les cases des Garriguer.

En arribar a aquest camí de la Coma Gran l’agafem i girem N ( esquerra). El camí està ple de sitges, forns de calç, barraques, algunes reconstruïdes, basses, i forns de pa. Bé idò després de passar una d’aquestes barraques de carboner, i a uns 35 m ( veure fita) ens sortim ( dreta) del camí cap amunt i en diagonal NE pujarem fina arribar a la falta del muralló, prosseguim NE aferrats al muralló fins arribar a la seva part més baixa, ones troba el pas de s’Arboç ( 604 m.). A la pared hi ha dues opcions, una, la de la dreta es una escletxa que s’ha de superar en oposició, i la segona es el pas de s’Arboç, un pared no massa vertical a la que li han picat uns petits escalons per facilitar la pujada. No representa massa dificultat.

Una vegada a dalt seguim les fites que ens duran al planiol des pou, on ens podrem refrescar de la seva aigua fresqueta.

D’aquí agafem la pista que en uns 15′ ens durà a les cases des Garriguer on dinarem.

La tornada la feim pel camí de sa Comuna fins a arribar al encreuament per agafar el camí des Grau, dit així pel desnivell que més avall salva amb graons empedrats.. Durant la seva davallada arribem al Mirador, es tracta del pla de la Màquina, dit així perquè era on hi havia instal·latr un rudimentari telefèric per transportar feixos de llenya pels treballadors de la muntanya. L’ermetg consistia en un llarg filferro tensat per una roda de carro que unia aquest punt amb les cases de Can Grau.

Aquest enginy no era l’ únic perquè al penyal d’Honor hi havia un altre funicular que s’anomenava sa Màquina Nova.

Aquests terrenys foren dominats per un temible bandoler, anomenat Buana, que donà nom al salt d’en Buana; que fou capturat no lluny d’aquí, en l’indret encara conegut com el Garrover del Lladre.

Part d’aqueste informació está recollida dels Itineraris culturals per l’Illa de Mallorca Camins i paisatges d’en Gaspar Valero.

Avancem en davallada pel camí des Grau i ja a la seva part més baixa avança entre parets de pedra seca i enmig de les primeres cases.

Ara ja només queda entrar dins el poble per carrerons de senzilla bellesa. A la seva part final ens deixa just davant un bar, on podem prendre unes refrescants chandis.

flickr75wikiloc75

Cala Portitxol (Eivissa)


cala-portitxol

Data: 30/08/2016

 

Distància total recorreguda: 9,300 Km

Temps total: 3,45 h.
Circular: No
Altura máxima: 215 m.

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

Cala Portitxol i punta de s’Àguila

Sortim del poble de Sant Miquel de Balanzat direcció a la de Sant Mateu d ‘Albarca, aviat veurem un panell indicador de El Portixol i de Sant Mateu.

Uns centenars de metresen trobem amb un latre panell que asenyala, esquerra direcció Sant Mateu (sud) i recte el Portitxol, mentres circulem entre camps de ametllers i garrovers.

Ja ens trobem en el terme de Sant Joan de Labritja i un nou panell que indica, esquerra Sant Mateu, recte Es Margalló-Illa Blanca i el Portitxol, esteim a prop del bar Can Salayetas, la carretera va pujant en revolts fins a l’urbanització “Isla Blanca”. En arribar a l’entrada agafem el vial de l’esquerra, pasarem per davant un bar, en vendrá bé a la tornada per fer unes chandis, continuem en davallada per aquest vial principal de l’urbnització que acaba a una gran explanada ui on podem deixar el cotxe a l’ombra d’un pi.

El vial continua davallant peró millor fer-ho a peu pèrqué el ferm está molt mal estat i perquè en vingut a aixó, a caminar.

El vial primer formigonat i cobert de vegetació, pasar després a pista, pasem per davant una casa amb unes parets molt altes i un portal amb unes bigues de fusta que ens recorden a les del Jurassic Park. Continuem davallant fins a arribar a una esplanada, amb una paret de pedra a l’esquerra i també a l’esquerra, marcat amb una marca blava, el començament d’un carrerany que duu a la cala Portitxol. Però encara no hi vaig, sinó que continu davallant per la pista, passem per davant un gran tub metàl·lic i una plataforma de formigó restes de algun invent fracassat, fins a arribar a una barraca esbucada. La pista continua dreta que aviat sa transforma en carrerany i ens durà fins a la mar conegut com a sa Àguila. Amb uns impresionant penyassagats. Com vaig bé de temps arrib fins a la punta de sa Àguila.

La tornada la faix fins arribar a l’esplanada amb una pared de pedra ( que he descrit abans) i agafem el carrerany que en descens ens durá en 25′ fins a la cala Portitxol cala de roques i grava, de 80 metres de longitud i 5 d’amplària, de forma arrodonida i amb les característiques casetes de pescadors.

A mitjan carrarany troben una singular construcció caractarística a les muntanmyes d’Eivissa i que no trobem a Mallorca, es tracta dels forns de Pega o quitrà ( a Mallorca li deim vernis).

Aquestes construccions foren básiques a l’economia i la supervivència dels pagesos d’antany. Es tracta dels forns de pega, característics per la seva secció rodona, la cúpula i el referit exterior. Tot i que no són abundans, resulten fàcilment localizables ja que es bastien sempre vora un camí. La pega o quitrà era un dels productes necessaris per a la vida preturística ( m’encanta aquesta paraula preturística) dels eivissencs. S’extraia de la reïna dels pins i, per la gran capacitats d’imperbeabilització, servía per a la construccció de bots i vaixells, i també per les soles de les esperdanyes i els recipients fets amb fibres vegetals. Dels troncs més gruixuts dels pins s’extraia la reïna, els quals ja javien estat preparats de joves per a dita finalitat. Es llevava l’escorça en una part concreta del tronc fins arribar a la fusta, la qual s’extraia en trossos anomanats teies. Aquestes teies es deixaven al peu de l’arbre perquè s’impregnassin de la reïna que queia del tronc. Després d’ uns mesos, les teies es ficaven al forn. L’escalfament de les teies superiors es progagava a les inferiors i determinava la destil.lació parcial de la reïna que es transformava en pega o quitrà. Amb reïna de ginebre es feia una pega específica per guarir ferides.

Text de El cor des Amunts, Per la passa  i la mirada d’en Tomàs Vibot

La tornada la podríem fer circular, tornant per un carrerany que neix just darrere una caseta de pescador enmig de la cala, però com només e vingut amb un cotxe la tornada la faix desfent les passes fetes.

Text de Francisco Penalva

flickr75

Torrent Salt de Vistamar nocturn



Torrent-salt-de-Vistamar-(1Data: 30/07/2016

 

Distància total recorreguda:
Salt més alt: 53 m
Material utilitzat: 2 x 60, 2 x 40
Temps total, incluides aturades: 3 h

 

 

icono rapel

 

 

Torrent Salt de Vistamar nocturn.

Com a colofón de sa temporada la tancam amb una activitat nocturna, el torrent del Salt de Vistamar,  si aquest torrent de per sí i de día está plé d’emocions, fer-ho de nit encara es multiplican.

Amb una nit calurosa i tancada, 74% d’humitat, 29º, vent de 20 km/h, una lluna que decréix i només és visible en un 18% , un cel estrellat,  a les 21’30 h. en posavem l’arnés i  a les 10 h. preparats per fer el gran salt de 90 m. amb les llumentes del port de la Marina al fons i lluny, tot un paisatge enciçador.

Després d’acabar un bon sopar a la fresca al port, no val faltar de res, truita de patates, coca de trampó, pastis de carn, pa amb sobrassada, enssaimada de crema……..

Estaia clar que la nit era per noltros. A la tornada i quan encara no havíem fet 3 km, ens trobem a la carretera un cotxe entravessat amb una roda feta un vuit que s’havia estampat contra unes roques de la vorera i ningú a dins. Mentre intentàvem posar-ho a un costat, cosa que no varem conseguir,  va arribar el conductor que havia anat a demanar ajuda i en 45′ apareix la grua cul enrere. Entre una cosa  il’altre ja se’ns habian fet les 5,30, total que arribem a Palma a les 6,30 h.

Observo la tierra como cambia de color al oscurecer. Ella que no es sino paisaje que descansa, espera agotada, quieta, a veces durante cientos de años, a recuperarse trasformarse otra vez en huerta, camino, bancal o montaña.
La luna llena, aún brillando la luz del día se ve ya, blanca redonda con manchas de un gris claro, conforme oscurece brilla más, queriendo serla protagonista de la noche que se acerca. Todo se apaga lentamente y la oscuridad cubre con su manto los objectos, la naturaleza que veo. Y llegan los olores; hay está la higuera tan humilde aun  sin fruto, me acerco a ella y le arranco una hoja, oliendo la “leche” de su tallo, es un aroma áspero, seco, que se te queda pegado en el olfato. Y toco el algarrobo, que huele a campo de secano.
Pero los autenticos perfumes de la noche son; los de la tierra humeda, el pino. También los de las flores que están ocultas. Las hueles sintiendo esa enigmatica sensación de no saber de que minusculo paraiso, te llegan esos nocturnos y poeticos aromas.
Un signo inequívoco de la noche, es que esta llena de romanticismo y sensualidad, donde se puede sentir multiples emociones

Text de Francisco Penalva

flickr75youtube75wikiloc75

Cala’n Feliu i Puig de na Blanca


 

 

Cala'n-Feliu-(150)Data: 23/07/2016

Distància total recorreguda: 12 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Circular: Sí
Altitud máxima: 335 m
Altitud mínima: Snm 15 m
Desnivell positiu Acumulat: 552 m
Desnivell negatiu Acumulat; 552 m

 

 

 

 

Cala’n Feliu i Puig de na Blanca.

S’excursió d’avui és típicament platjera. Comencen a l’aparcament de Cala Figuera i retrocedim per la ctra Ma-2210 per agafar el camí que duu a Cala Murta. Passem per davant el campament de Santa Maria de Formentor i seguim en lleuger descens pel camí fins arribar al 2m pontet que pasa per damunt el torrent, just en aquest punt hi ha un pal indicador que diu Cala Murta i al costat neix a la dreta un camí de carro. Agafarem aquets camí de carro, s’indinça a un alzinar, camiarem amb el torrent a la nostra dreta, després trobarem una barena de fusta. Arribarem a un encreuement i agafarem el camñi d’enmig ( esquerra), després passarem per davant una casa amb un safareig o bassa, tot seguit per davat un forn de calç recentment restaurat.

La pista torna mes ampla i sortim de l’alzinar, en lleugera pujada. Les vistes que anem deixant enrrera del Fumat son extraordinàries.

Atravasserm tres torrenteres formigonades, li segueix una barrera amb un botador de fusta a la dreta.

Aviat arribem al cami públic de Cala’n Feliu, amb un pal indicador i un altre mes petit amb una fletxa verda, agafarem esquerra en lleugera pujada. Ers tracta de caminar per un antic i ben conservat camí. Les vistes sobre el Plà de Formentor amb les cases Velles de Formentor son espectaculars. Podem veure de dreta a esquerra, el Cap de Catalunya 298 m, Puig de l’Almangra 328 m, Pernya de la Cova dels Horts 384 m. el Pal 434 m i les Orelles del’Ase 309 m.

Proseguim caminant i passarem pel Coll de Cala’n Feliu, en aquest punt iniciarem la davallada cap a la Cala’n Feliu, però abans anirem al Puig de na Blanca 335 m, així que seguim caminant fins arribar a una plataforma encimentada que suposam es va fer servir per colocar un dipòsit d’aigua pels incendis. Just en aquest punt sortirem del camí direcció SO que en pujada mitjana i seguin les fites ens durà al cim del Puig de na Blanca.

Si abans les vistes eren extraordinàries, des d’aquí dalt son espectaculars. Sobretot les que tenim davall els nostres peus, Cala Pi de la Posada amb l’illa de Formentor, el Racó d’en Rafel Bei, i no diguem de tota la badia de Pollença, Cap Pinar, talaia d’Alcúdia, etc., etc.

Tornem enrere per on em pujat fins al camí, per arribar al Coll de Cala’n Feliu que em passat abans, Comencem el descens per un terreny molt brut de vegetació fins a trobar un caminoi que en tendència cap a l’esquerra ens durà al costat de la torrentera per on seguirem fins al final. Es tracta d’un camí envaït per l’espessa vegetació. Uns cent metres abans d’arribar a la cala el camí ens durà al tàlveg del torrent , per on caminarem fins a arribar a la mar.

L’esforç a valgut la pena, una cala totalment salvatge i només per noltros.

El més dur ens espera a la tornada per pujar fins al coll de Cala’n Feliu. I després pel camí fins als cotxes.

flickr75wikiloc75youtube75

Cala Beltrán i Torre des Cap Blanc

 

Cala-Pi,-Cala-Beltran,-TorrData: 16/07/2016

Distància total recorreguda: 13,60 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Circular: Sí
Altitud máxima: 93 m.
Altitud mínima: 0 m.
Desnivell positiu Acumulat: 205 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 205 m

Distancia total recorrida hasta la Cala: 2.84Km.
Tiempo total recorrido, hasta la cala: 1 hora. (si queremos hacer el senderismo /costerin serán +- 2 horas de ida y vuelta.)
Altitud máxima: 32m, Desnivel Positivo: 75 m
Altitud mínima: Snm.; Desnivel Negativo: 75 m.

 

 

Cala Beltrán i Torre des Cap Blanc.

S’excursió d’avui és típicament platjera. Comencem a Cala Pí (LLucmajor), territori de coves prehistòriques, encara que avui no ens ficarem a dintre de cap, per arribar a Cala Beltrán  ho feim en uns 16′, per aixó l’allarguem fins el Cap Blanc.

Arribats a Cala Pi, la cala més important del terme de Llucmajor. Té una platja d’arena al fons, on desemboca un torrent molt encaixat, que recorda la topografia dels barrancs de migjorn de Menorca.

L’aigua hi penetra uns 200 m i la boca de la cala té una amplària aproximada de 50 m. Si tenim present una qüestió elemental de la toponímia, com és ara el fet que els topònims han de servir per a identificar els llocs, veurem que és difícil que el d’aquesta cala faci referència a l’arbre anomenat pi. Només hi ha la remota possibilitat que hi hagués hagut un pi d’una especial corpulència, aleshores cala Pi seria ‘la cala on hi ha el pi gros’ però no tenim cap notícia documental d’aquest pi, que, així i tot, podria haver existit.

Per tant és més coherent pensar en l’estructura cala + antropònim (segueix aquest model el nom de l’entrada veïna, anomenada cala Beltran), si tenim present el nombre de pobladors llucmajorers que, a l’edat mitjana, duien el nom de Pi.

Lo primer que ens crida l’atenció és el fet d’estar entre penya-segats, en un temps de difícil desembarcament i accessible només amb una escala de corda. I la seva torre, per això la torre de Cala Pi seria la darrera a fer-se a la marina de Llucmajor. El mestre d’obres fou Joan Pons, i aquestes varen concloure el 1663. Està situada estratègicament just damunt el cap de la península de Cala Pi a uns 19,5 m. del nivell del mar. La torre és cilíndrica, de 9,70 m de diàmetre, en la meitat superior i tronco-cònica en la inferior. L’altària és de 10,20 m, però li manca el parapet. Té un diàmetre a la terrassa de 8 m. i de 9,95 m. al peu. La construcció és de pedres lligades amb argamassa. Tot el primer cos de l’edifici és compacte i la cambra es troba al pis, arribant al portal per una escala de corda.Cap a l’any 1970, la torre fou restaurada pels seus propietaris d’acord amb el projecte redactat el 1967 per l’arquitecte Antoni Alomar.

Comencem davallant les escales d’accés a la platja. Ens dirigim als escats, aquestes petites construccions marineres que hi ha a la part més propera de la mar, en contem sis. Just darrere de l’ultim (el 6è) escar hi ha uns escalons.  i cosiol amb un gerani, però clar, aquest detall només es significatiu al día d’avui,  i per ells em de pujar, que ens situaran a ponent dels penya-segats i a la part més alta de la cala

Ara de el que es tracta és d’anar caminant vorera del penya-segat per un sender molt definit, aviat en trobem am una paret de partió que traspassem per la seva esquerra, a partir d’aquí ens anirem allunyant de la costa per evitar la part mes prominent, per després tornar a vorera de la mar.

Seguirem caminant per la roca i penya-segat costener molt ample i planer. Passarem pel Cap des Bancal, una curiosa plataforma escalonada, després arribarem al racó d’en Saupeta ( devia ser un bon lloc per pescar saupes) una petita raconada on vaig davallar fins a l’aigua. Prosseguim per la costa on recollim sal de cocó pels pan amb oli.

Després en trobem amb la part mes “complicada” de la ruta d’avui, es tracta de passar per una cornisa que el punt més estret no supera els 20 cm, però com té bons agafateis ho superem sense cap problema, tot seguit ens deixa a una terrassa esplèndida, prosseguim fins que ja no podem perquè un gran penya-segat ens tanca el camí, així que no ens queda més remei quer tornar un poc enrere fins a trobar per on grimpar per situar-nos a la part més alta. Trobem aquest punt que ens ho permet i seguim caminant per aquesta meravellosa balconada.

Als pots minuts ens trobem amb una curiosa ressurgència d’aigua dolça, dic curiosa pel lloc on sa troba, ja que surt de dins les penyes. No sabem el nom d’aquesta font però està a la zona coneguda com a sa pesquera de ses Fontanelles. Ha format una petita bassa de 2 x 5 m, on hi ha crescut canyis, fonoll marí, un tamarell, el mes curiós es que un ull de ccnyís ha crescut tant per terra cercant la humitat que ja té més de 4/5 m, si segueix així arribarà a la mar… sort ( la necesitarà).

Ja estem a la part més alta, on hi ha un sender evident que ens duu a les restes d’una barraqueta circular, destinada a tarees de vigilància. Conserva part de la cobertura, que era de falsa volta. On aprofitem per fer una aturada i berenar. Un poc mes a dalt hi ha una altre construcció destinada a la vigilància, i una barraca.

El nostre següent objectiu ja es pot veure a lo lluny, el Cap Blanc i la seva torre de vigilància, i abans l’ensenada Cotimplà es Carril entre les puntes de Na Garriguera i la punta del Camp de Mar. Ens posem en marxa per un sender prou definit. El primer que ens crida l’atenció són les formes de dos ullastres castigats pels vents marins. Passem pel mig d’ells i prosseguim.

A la nostra dreta podem veure vestigis d’intents d’urbanització (càncer de les nostres illes) i un caramull de tubs negres abandonats.

Prosseguim caminant i arribarem a una paret de partió amb un portell per on passem i seguim el caminoi. Després en trobem amb una altra paret i un cartell que diu “Stop zona militar”, traspassem la pared per la part mes propera a la mar i prosseguim el nostre camí, a l’esquerra trobarem unes restes d’una construcció que semble que avia set de polvori.

Ja podem veure la torre des Cap Blanc i a ella ens dirigim. Situada arran dels penya-segats, fou edificada el 1579 per Antoni Genovard, picapedrer de Sineu, el mateix que edificà la torre del Cap Enderrocat. Ambdues no foren bastides fins al 1584. Com totes les d’aquest tipus, s’aixeca sense fonaments damunt un gruixat i massís tronc de conus. La part superior és cilíndrica.  Al portal s’hi arribava per una escala de corda, ara de ferro. Té una alçària de 9,80 m i un diàmetre 6,60 m a la base, que és troncocònic, i 5,50 m en la paret superior, cilíndrica. El portal és una obertura rectangular de 0,70 m per 1,10 m. La cambra està coberta de mitja volta taronja.

Pujam per l’escala de ferro que ens duu a una habitació rodona amb un altre escala que surt a la part de dalt exterior, d’on podem gaudir de les magnífiques vistes i de lo lluny que queden les cases de Cala Pi.

La tornada la feim pel mateix camí fins passat la barraca de vigilància on aviem berenat, seguint el caminoi sense davallar a l’altipà inferior, perquè seguint les fites i el caminoi entrarem dins la garriga on trobarem tot duna un  camí de gravilla que ens dur a un altre mes ample. Seguirem caminant fins a arribar a un pi (dreta) per on sortirem per enllaçar una altre pista o camí construït amb l’intent d’urbanitzar la zona. Aquest camí ens dur al proper objectiu, la Cala Beltrán una bellíssima cala d’un centenar de metres, i ens deixarà just a la part alta de la torrentera, ho sabem perquè el matí em passat per aquí mateix, just a la vorera hi ha una gran fita per on comence un tirany que ens durà a la cala, però no al començament (on acaba la torrentera) sinó a la part central de la cala, la part me bella, on a la part dreta de la cala hi ha unes roques més amples i de fàcil accés a l’aigua, just enmig de la doble corba. Aquí muntem el campament amb hamaca inclosa.

La tornada la feim fins a la pista que pasa poer la torrentera, la coneixarem perquè  a la dreta veurem lo que podem ser dos rotllos de sitja sense començar, es adir, que només tenen l’empedrat del sol. Proseguim per la pista fins enllaçar amb el caminoi que ens durà fins a la platja.

 I aquí acaba s’excursió d’avui. Ara ja toca preparar la del dissabte que ve.

Part de l’informació utilitzada l’em trobada a la magnífica web d’en Tomàs Mut ” Una Trecalada de Passos”.

flickr75youtube75wikiloc75

Caló d’en Monjo i Torre del Cap Andritxol


 

TORREData: 9/07/2016

Distància total recorreguda:
Temps total, incluides aturades:
Altitud máxima:
Altitud mínima:
Desnivell positiu Acumulat:
Desnivell Negatiu Acumulat;

 

 

 

 

 

Caló d’en Monjo i Torre del Cap Andritxol.

S’excursió d’avui és típicament platjera. Comencem a Cala Fornells (Calvià), on arribem en cotxe fins a l’Hotel Coronado, aquí agafem el carrer de la dreta i passem per davant l’hotel Petit, l’asfalt s’ha acaba i entrem a una zona d’aparcament dins un pinar on deixam els cotxes.

A s’enfront trobem un panell indicador i un pas tancat a vehicles. A l’esquerra del panell hi ha un camí que duu a la punta de na Cerdana ( ocupada per uns apartaments), ara no l’agafam sinó que tornarem pell. Prosseguim el nostre camí per una pista molt ampla i definida. Als 8′ arribem a una desviació que puja a la torre del Cap Andritxol, però com noltros anem al Caló d’en Monjo
prosseguim per la pista en lleuger descens. Als 3′ arribem a una esplanada amb un portell a una pared, l’extravasam i ja em arribat a dalt del caló. Des de l’aparcament fins aquí haurem tardat uns 10/12′ i haurem recorregut uns 800 m

Agafem el caminoi que surt cap a llevant ( esquerra), extravasem un petit caló amb un escar i als pots metres una torrentera, pujam en lleuger ascens per anar paralels a la costa i ens situem damunt un turó que domina tota la cala, es Cocó de Sal i el Cap Andritxol.

Prosseguim pel sender que voreja la costa fins a arribar a la Punta de na Cerdana, ocupada per un bloc d’apartaments. Aquí agafem la pista de l’esquerra que ens durà fins a l’aparcament i el començament de l’excursió.

Tornem traspassar la barrera i caminem per la mateixa pista fins a arribar al desviament que surt de la dreta, que he mencionat anteriorment, on s’inicia una pujada mitjana fins a un colladet situat al llom de la “península” que forma el Cap Andritxol . Hi ha una tanca de pals i fill ferro que separa Calvià d’Andratx i cartells indicadors, girem esquerra i continuem caminant per un camí que té trams tallats per al tancat de fil ferro però que per l’us s’ha format un altre camí paral·lel. És vergonyós que encara no hagen llevat aquest tancament. Prosseguim pel sender fins a arribar a la Torre del Cap Andritxol.

Al costat té dues construccions ben conservades. La torre s’alça a 180 metres sobre el nivell del mar en el terme municipal de Calvià. Va ser construïda entre 1580 i 1582. Es tracta d’una torre de defensa de tipus cilíndric amb una càmera principal i una terrassa superior. El portal és dintelat situat a 4 metres del nivell del sòl. La càmera principal és abovedada construïda amb maçoneria i travada amb morter. D’ella surt una escala que condueix a la terrassa. Es troba en acceptable estat de conservació. Està Sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 d’abril de 1949, i la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol.

Ara prenem Sud per arribar a la part mes meridional de la pètita península, la situada entre el propi Cap Andritxol i es Cocó de la Sal. Un impressionant i espectacular penya-segat.

La tornada la feim pel mateix camí fins a arribar al Caló d’en Monjo, on baixem a la platja, cercam una ombra i acampem. Recordem que aquí es filmà part de la película Evil Under the Son Muerte bajo el sol”  una pel·lícula britànica de misteri de 1982 dirigida per Guy Hamilton. El paper del detectiu belga Hèrcules Poirot és encarnat per Peter Ustinov i en el repartiment figuren Maggie Smith, Jane Birkin, Diana Rigg o Roddy McDowall, basada en la novel·la de l’escriptora britànica Agatha Christie Maldat sota el sol, de 1941.

Feim unes nadades i alguns fins i tot s’atreveixen anar nadant fins a una cova marina que hi ha sortim en direcció a sa LLobassa. Després de gaudir del bany dinem, feim una becada i prenem la tornada fins als cotxes.

Per descomptat que feim ses chandis a un bar d’Andratx. Molt bones per cert.

I aquí acaba s’excursió d’avui. Ara ja toca preparar la del dissabte que ve.

flickr75wikiloc75youtube75

XII Volta a s’Illeta 2016



Cartel_Volta_2016x790

Recorregut: 4,8 milles ( 9 Km)

 

 

 

piragüismo

 

 

 

 

VOLTA AMB KAYAK A S’ILLETA DES DE EL PORT DE SOLLER.

Enguany no tenim els kayaks a la plataja d’en Rèpic, els anem de anar a cercar a la platja del port i dur-los navegant fins a sa d’en Rèpic. Tot en un magnific ambient, tenint prevista la sortida a les 17,30 h. des de la platja d’en Repic.

La sortida es fà esperar  perquè  fora la bocana del port el vent bufa molt fort, el temps no és el més idoni, l’Organització decideix anular la Volta, així que només farem una passajeda per dins el port.

En dirigim a la bocana del port amb el Cap Gros a la nostra esquerra per virar Nord-Est per sa Punta de sa Creu, no podem arribar  a ses Puntes sa Curta i sa Llarga. Donem mitja volta i ens dediquem a passajar.

Després d’hora  i mitja tornem les embarcacions ens canviem de roba i ens anem a fer un piscolabis al LLatzaret, pa amb olí de luxe  i unes cerveces ben fresques.

youtube75

Canal de Muntanya i Pas d’en Reynes

Pas-d-en-Reynes-(55)

Data: 18/06/2016

Distància total recorreguda: 11,700 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h
Altitud máxima: 1.104 m
Altitud mínima: 443 m
Desnivell positiu Acumulat: 737 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 737 m

 

 

 

icono empleo manos

 

 

Puig Tomir 1.104 m. per la Canal de Muntanya i davallada pel pas d’en Reynes.

 

Pel que fa al nom Puig Tomir sembla existir consens en què es deriva d’un nom propi d’origen germànic (Teodomir) sense poder establir amb certesa si és el nom d’un cavaller arribat amb posterioritat a la conquesta catalana o un nom anterior que es mantengué durant el període islàmic ( Toponimia de Mallorca).

Comencem a caminar devora el viver forestal, direcció a les cases de Binifaldó pel Camí Vell de Pollença, al cap de pocs minuts passem per la imponent alzina  d’en Pere potser té més de 500 anys, té una alçària de 20 metres i la soca fa uns 118 m de diàmetre (a 1,3 m d’altura). Va ser inclosa al Catàleg d’arbres singulars de Balears (llei 6/1991) el 29 d’octubre de 1992. Seguim i arribem a la barrera de separació de dues finques Binifaldó i Muntanya amb la seva llarguíssima paret de partió. En aquest punt abandonem el camí, per la nostra dreta (NE), amb la paret a la nostra dreta i paral·lels a la mateixa iniciem el lleuger ascens. Als 10′ travessem la pared i la deixam a la nostra esquerra. Als 5′ hem d’abandonar el caminoi, creuar novament la paret deixant-la a l’esquena per un camí molt desfet i als 5′ ens trobem amb la Font de les Falgueres a 724 m- d’altitud, es tracta d’una font de mina de 3,5 m de llargària, amb una pica a la sortida perquè beguin els animals.

Des de la font podem i albirar el coll NE, el nostre primer objectiu, al que arribarem travessant diverses rossegueres i amb lleuger ascens.

Superat el coll ho descendim per la dreta a escassos metres, a la mateixa vertical hi ha un gran i solitari “taxus baccata”, fent l’efecte que no té sortida, però així com anem avançant veiem que és possible fer-ho per una estreta cornisa coberta de càrritx, que una vegada superada ens deixa en l’inici de la impressionant canal de Muntanya i albirar la seva magnitud. Comencem l’ascens lleuger a fort  i que va guanyant verticalitat. Les vistes retrospectives són molt espectaculars. Depenent del ritme d’ascens, als 15/20′ tenim la primera oportunitat de sortir de la canal, evidentment per l’esquerra, veure fita, ja que a la dreta tenim la paret lateral de la canal.

Des d’aquest mateix punt podem veure el vèrtex geodèsic del cim del Puig Tomir. El temps comence a empitjorà i s’atraquen niguls, això vol dir que si tenim boira i sobre tot pluja banyarà la roca i concretament la darrera placa vertical el que faria inviable arribar al cim del puig Tomir. Seguim ascendint direcció (NE), fent ziga-zagues i no llevant l’ull de la boira que s’atraca.

Superat el primer obstacle prosseguim l’ascens cada vegada més vertical en direcció a la paret o contrafort del cim davant una balma. Ja ens ha agafat la boira i gaire bé ens podem veure, només ens escolta’m, em de fer via abans que remulli la placa vertical. A la fi arriben a aquest punt, la roca comence a estar mullada però encara no patina, em d’aprofitar !!. Superam la malaida placa i en pots minuts ( 50 m)  ja estem al cim, no podem gaudir de les vistes i noltros en veim difuminats. Menjam alguna coseta i prenem el descens en direcció NE a la recerca del pas d’en Reynes, més o manco a prop dels penya-segat de la cara nord del Puig.

Localitzar el punt per on descendir no és fàcil sobretot si no es du gps. Noltros vàrem deixar una bona fita per localitzar el punt exacta per on davallar.

Situat sobre el penya-segats de la cara N podem veure el gran cingle per on em de davallar, però abans em de desgrimpar uns metres exposats, superat seguim en diagonal el fort descens pel cingle, fins arribar al pas d’en Reynes, que se supera per una cornisa no massa ampla, equipat amb un cable d’acer. No té cap dificultat tècnica però és aeri i exposat sobre tot si està banyat.

Seguim descendint pel mig de carritxeres, aquestes meravelloses plantes que sempre ens ajuden i proporcionen seguretat. Al front tenim un penyal que separa la canal de davallada, em de prendre per la dreta en fort pendent fins a arribar a una rosseguera que fa pots anys va patir un gran despreniment de roques que varen arribar fins   i tot al camí del GR-221. Ara ve el pitjor, davallar per aquesta rosseguera molt inestable que ens farà patir i molt els genolls, al final i en entrar a l’alzinar sa suavitza i ens deixa al GR-221, important nexe de comunicació entre la vila de Pollença i el santuari de Lluc. En podem trobar unes primerenques referències documentals al Llibre d’Actes de l’Ordre del Temple amb data de l’any 1337.

Arribat al camí comencen a caure quatre gotes que s’agraeixen, però no passa d’aquí.

Des d’aquí tornem al punt de partida però abans feim aturada a la font de Muntanya per dinar,  i acabem al Coll de sa Bataia a prendre unes fresques chandis.
Como cosa curiosa cal dir que en tot el dia no em trobat a ningú excepte un solitari senderista que anava direcció a Pollença. La predicció del temps tampoc a encertat i sa veu que  a fet tornar enrere a molt d’excursionistes.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75wikiloc75

Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell

DSCF0146Data: 11/06/2016

Distància total recorreguda: 7,42 Km
Temps total, incluides aturades: 6,45
Altitud máxima: 226 m
Altitud mínima: -1 m
Desnivell positiu Acumulat: 596 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 596 m

Ràpel màxim: 5 m

 

cueva

icono rapel

 

Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell.

 

Avui ens anem fin a Capdepera concretament a Canyamel, una mica enfora però recompensat. Es tracta d’arribar a la Cova de na Mitjana o d’en Gosti Lladre i recorre ses talaies del Cap Vermell.

Bé idò ens posem en marxa al Km-9,1 de la Ma 4042 on comence l’entrada a una urbanització pel carrer de l’Ermita. Seguim pujant per aquest carrer fins a arribar a una esplanada on a ma esquerra hi ha uns graons que puja’n a un passeig, i a la dreta segueix el carrer per amunt. Deixam els cotxes en aquesta esplanada on comence un itinerari, dels setze que hi ha i que li diuen “Ruta del Mar”, projectat per l’Ajuntament de Capdepera i l’Associació Hotelera First Sun Mallorca per fomentar el senderisme entre els clients dels hotelers, amb càrrec al fons de l’1 per cent cultural. Està senyalitzat amb balises amb una xapa de metal on s’indica el tram de la ruta. Fins aquí bé, però a mes d’aquestes balises hi ha centenars de punts i fletxes ( de més d’un pam) de color blau per tot arreu, fent mal bé l’esperit muntanyer i contaminant de manera visual l’entorn. L’abús d’aquets  elements “no arquitectònics” que alteren l’estètica, la imatge del paisatge tant rural com a urbà, generen una sobreestimulació visual agressiva, invasiva i simultània. Aquests elements com cartells, pintades, marques, proliferació de fites o caramulls de pedres i altres elements, que no provoquen contaminació de per si mateix; però es converteixen en agents contaminants. Tots aquests elements descrits influeixen negativament sobre l’home i l’ambient disminuint la qualitat de vida.

Bé tornant a lo nostro. Abandonem l’asfalt del carrer Ermita, pel camí indicat que un temps fou utilitzat pels talaiers, ràpidament anem guanyant altitud sobre la costa de Canyamel. Aquí no puc dir que les vistes son espectaculars, perquè només veig urbanitzacions i grues i la pobre platge ocupada per parasols i tumbones, menys el tram davant l’albufera que s’ha deixat lliure pels illencs amb els seus moscards.

En 15′ arribem al coll que separa les dues talaies. Primer ens dirigim SE a la Talaia Vella de 186 m. per un tirany ben marcat, la direcció està clara perquè l’objectiu es veu perfetament des de lluny. I arribarem per l’esquerra, primer a una paret que no travessarem sinó que anirem paral·lel fins arribar a el que queda de sa talaia i a pocs metres al punt geodèsic. També podem veure restes d’antigues construccions.

Tornem enrere per pujar a la Torre de l’Heretat ( Talaia Nova) 229 m, recentment arreglada, amb un panell metàl·lic que ho explica, altre element contaminant. Des de aquí es domina àmpliament la costa fins cala Rajada.

Després de fer algunes fotos i berenar, comencem el descens NE per un tirany ben marcat pel pas de la gent i per infinitat de marques blaves, transitem per zones amb abundant càrritx i per pinar.

En arribem a la cota 100 m iniciem el descens ( dreta) cap es caló de na Massot, ara ja estem a pocs metres de la mar i girem esquerra per la costa salvant petits desnivells fins a arribar al forat que dóna entrada a la Cova de na Mitjana o cova d’en Gostí Lladre. Un lloc de la costa arrecerat de la mar que permet la descàrrega de mercaderia de la nau més gran a les barques més petites. Quan arribaven a la costa, els bultos eren estorjats en llocs amagats que només coneixien algunes persones ficades en el negoci. Aquests punts eren coneguts com a “secrets”. El genero o mecaderia romania en secret durant alguns dies, o el temps que fos necessari, fins que es decidia quin era el moment més adient i més segur per introduir-lo en el mercat.
Encara es pot veure ja rovellats i a l’entrada els ferros clavats que servien per subjectar la barrera que impedia el seu accés.

Una vegada a dins arribem al pou que dona accés a la cova inferior. Cal dir que ja no hi ha l’escala que “facilitava” el seu accés. Muntem les plaques i la corda , ens posem els arnesos per davallar els 5 m de desnivell, una vegada a dins podem apreciar la quantitat de formacions i espeleotemes que te aquesta cavitat. Però el sorprenent i atractiu és la platja de fina arena blanca a una estància de 40 m de diàmetre. L’aigua d’escorrentia procedeix de la superfície exterior. A l’aigua hi habita una petita colònia d’ofiuras (Ophiocomina nigra) no confondre amb estrelles de mar que no ho son, convé recordar que com a animals marins que són, si per observar-los els traiem de l’aigua, estem posant en perill la seva vida. De fet, segons FAADA, amb només 10 segons fora de l’aigua és suficient perquè comencin a morir. És com si per observar a un animal terrestre ho poséssim dins de l’aigua durant molta estona; acabaria morint. Per tant, és important que per observar-los no els traguem de l’aigua i molt millor encara si ni tan sols els toquem per no contaminar-los. Per tant es recomanable no banyar-se a la platja.

Després de gaudir d’aquesta meravella, ens posem l’equip de remont per superar els 5 m,  sortim i tornem enrere amb pujada forta fins a dalt del coll per tornar a davallar per l’altre vessant N. seguint un camí molt evident i trepitjat, i com no, amb ses abundants pintades blaves. Aquest camí duu a la urbanitzada cala Provençal, però noltros no hi anem. Comencem a descendir per aquets camí en forta de vallada. En arribar a una zona més planera i coberta d’arboceres veurem a la nostra dreta un desviament que davalla al caló des Contraban, una maca cala totalment verge amb un atractiu afegit, la cova del Vell Marí. Es tracta d’una cova marina amb dues entrades que es pot travessar nadant. En aquesta encisadora cala ens quedam a fer un cap fico, dinar i fer una becada (el qui pot).

La tornada no la feim circular i no anem fins a la propera cala Provençal. La feim exactament pel mateix camí d’anada, és a dir desfeim les passes fetes, tornem a fer tota la pujada fins a arribar al colledet que hi ha a la part inferior del roqueral de la torre de l’Heretat. Aquí abondomen el camí just davora una balissa  per iniciar una forta davallada per un tirany que ens acurçara bastant, acabant just devora els cotxes.

Ara ens anem cap a Artà a fer una chandis ben fresquetes i unes olivetes. Salut

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75youtube75wikiloc75

Penya Roja, Puig Romaní, Talaia d’Alcúdia

 

 

Talaia-d'Alcúdia-(80)Data: 4/06/2016
Distància total recorreguda: 14,48 Km
Temps total, incluides aturades:8,30 h.
Altitud máxima: 444 m.
Desnivell positiu Acumulat: 894 m.
Desnivell Negatiu Acumulat; 894 m.

 

 

 

 

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

Penya Roja, Puig del Romaní i Talaia d’Alcúdia.

L’objectiu d’avui és enllaçar la Penya Roja 354 m (també coneguda com a penyal del Migdia) , amb el Puig de Romaní 387 m, pel coll des Clot o coll del Pedregaret 315 m, i la Talaia d’Alcúdia 446 m, després davallar pel coll de l’Engolidor fins al coll Baix, sa coma de s’Egua, coll de na Beneta, ses Fontanelles, ses Planes, zona des Codolar i finalment el Calvari i l’Ermita de la Victòria,l tancant així una ruta circular.

Així que comencem a caminar des de l’aparcament de l’Ermita per la pista que puja fins al Pla de la Talaia, extravasem una barrera, als pocs metres en un revolt ens crida l’atenció les Tres Creus de pedra ( avui en dia només n’hi ha una les altres dues són de fusta) recordaven el lloc on la tradició situava la trobada de la Mare de Déu, anem guanyant altitud a mesura que anem pujant per la pista que ens fà d’esplèndid mirador natural sobre la badia de Pollença i la península de Formentor.

Seguim caminant fins a arribar a un pal indicador ( esquerra) que ens indica que venim de l’Ermita i anem cap a la Talaia, idò just aquí s’inicia un camí de ferradura ascendent protegit per unes baranes protectores de fusta , es tracta del camí de la talaia de la Penya Roja.

Passarem per davall de la Falguera un impressionant penyal de 383 m, sent lo mes interessant a més de les espectaculars vistes, el pas en forma de petit túnel molt aeri amb la sortida per un portalet, una autèntica fortificació, ara les vistes canvien i podem admirar el Cap Pinar, el camí transcorre per una balconada molt aeri sobre el fondal de la Clotassa,  per aquells que pateixen de les altures es podem agafar a una cadena ben gruixada que els servirà de passamans.

Continuem pel cami de ferradura i anirem veient diferents construccions, un aljub amb coll rodó, un forn de bala roja i un altre mes lluny, una construcció de pedra amb coberta de volta de canó amb dos forats a la part superior, que servia de refugi als talaiers, i un poc mes avall podem veure una pared amb un portal de pedra en forma d’arc que dóna pas a la part més baixa, ho  em de recordar perquè després hi passarem.

Continuem pel camí de pujada fins a arribar a la part superior de la penya Roja 354 m, una magnífica talaia, té una esplanada d’uns 4 m de diàmetre amb el canó del Moro. L’any 1521 ja hi avia el talaier Bernat Martorell, però no va ser fins al 1604 que es va decidir artillar la fortificació i ja en el 1630 es va instal·lar el canó. Ja podem veure els nostres objectius, el Puig de Romaní 387 m, i i al fons sa Talaia.

Després de descansar i fer ses fotos, descendim pel mateix camí de pujada en direcció a la pared amb el portell en forma d’arc que en vist abans a la  pujada. L’travessem amb dues grimpades, agafem direcció S ( dreta), amb la cala de la Solana al nostre peu, ara se’ns presenta sense camí definit, amb pendent lateral i relliscós, anirem per davall de la penya Roja per arribar al coll de la Solana 315 m del que a l’altre vesant i arriba un cami que surt del cami de sa talaia, que ens situa a la part S del penyassagat un impressionant espoló. Continuem per la carena fins a arribar a la part més alta el puig de Romaní 387 m. Per descendir tenim dues opcions, una davallar direcció E ( esquerra) fins a la cala el Clot, i l’altre davallar direcció NE just aban d’arribar al coll  que ens separa del puig de la Falguera 383 m, agafem aquesta segona opció  en ziga zaga per una “rosseguera” amb pendent molt forta amb direcció al pinar que hi ha abaix a la Clotada sense acamí. Abans d’arribar a baix i mentres anem davallant em de mirar a la part alta de s’enfront, on ja no hi ha gaire pins perquè ens em de  dirigir a aquesta zona per agafar un antic camí, però encara ens queda davallar i ho feim per situar-nos a la dreta d’aquesta coma que forma mes abaix la cala  el Clot per després anar davallant fins arribar a una torrentera totalment coberta de vegetació. Es tracta d’una zona molt bruta de vegetació que dificulta molt la progressió. Traspassem la torrentera i pujam a una zona més alta i més neta de vegetació on trobem tot duna un camí  que ens duu a un altre camí més ampla que és el camí que davalla de la pista de la Talaia concretament des del coll des Clot 315 m ( coll des Pedregaret ) fins sa cala des Clot. Arribats al  coll des Clot ( coll des Pedregaret)  tornem a la pista que puja a sa Talaia i que està a pocs metre del coll, si volguéssim pujar a la Talaia Vella 349 m, ho faríem des del coll des Clot per un caminoi que du al cim, on hi ha les ruïnes d’una construcció dedicada a la vigilància de la costa anomenada caseta del Clot. Bé, estem a sa pista principal i ara ens dirigim al pla de la Talaia o pla de na Tesa, on hi ha un dipòsit d’aigua pel combatre els incendis, i s’ha acaba el camí ampla, al segueix una interessant i forta pujada que acaba en una bretxa, és el pas de L’Aritja, i d’aquí en pocs minuts ens situem al cim de la Talaia d’Alcúdia 446 m, antigament coneguda am el nom de Puig Gros de la Victòria. De l’antiga talaia de defensa, només  queden les restes de la base. La torre fou aixecada l’any 1567, per ordre de la Universitat local d’Alcúdia. També destaca la caseta amb de vigilància forestal ( el talaier d’avui en dia).

Ara em d’anar fins al coll Baix, per això iniciem el descens per la part NE, direcció al puig del Bosc 342 m que no hi arribem a pujar sinó que ho feim pel coll de l’Engolidor ( 284 m), es tracta d’un camí de ferradura que descendeix ràpidament fins al coll Baix. En el mateix coll trobem una àrea recreativa amb un refugi públic per romandre, una font i taules per menjar-hi. No davallem fins a la cala per manca de temps.

Prosseguim la nostra ruta SO per una pista forestal que arriba fins al Mal Pas que noltros no hi anem sinó que caminarem uns 10′ fins a arribar a la bifurcació de les Fontanelles ( Fontanelles Fondes i Fontanelles Sobiranes) , hi ha un pal indicador que assenyala Ermita de la Victòria 1’30 h., el camí de ses Fontanelles coincideix inicialment amb el jaç del torrent de la Cova de les Puces, anirem extravasant en vàries ocasions el torrent d’una banda a l’altre i altres anirem pen dins.

Més amunt passam a la vora de les Fontanelles Sobiranes, una bassa d’aigua ubicada ben al mig del torrent i arribam després al coll de na Benet, caracteritzat per la presència de grans ullastres. Des d’aquí, i sense fer cas al brancal que sorgeix a la nostra esquerra conegut com «es Escalons», continuam tot dret, ja en sentit descendent, seguint el torrent de ses Fontanelles.
Poc temps després arribam a ses Fontanelles Fondes, un altre bassol situat a la llera del torrent, passat el qual acaba el pendent i comencen ses Planes, on deixam dos ramals a l’esquerra, el primer dels quals permet accedir al campament de la Victòria. En tot moment seguim els pals indicadors cap a l’ermita. A continuació, vorejam els costers de sa Talaia, passam per sobre d’una pedrera abandonada i, posteriorment, topam el torrent de s’Aladernar. Ara ens queda el darrer tram amb pujada forta fin a l’aparcament.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75wikiloc75

Serra del Cavall Bernat. El 5è forat.

 

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

PONT DE L’ULL, SERRA DEL CAVALL BERNAT

 

 

Data: 28/05/2016
Distància total recorreguda: 10.900 km.
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Altitud máxima: 356 m.
Desnivell positiu Acumulat: 813 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 818 m.

Cims: 7

 

 

 

icono empleo manos

 

 

Serra del Cavall Bernat. A la recerca del 5è forat.

Avui farem la Serra del Cavall Bernat, una ruta exigent i al mateix temps espectacular. Transitarem pels seus impressionants e increïbles farallons i picatxos fins al 5è forat.

Bé idò comencem a les cases de Bòquer, seguim pel camí de Cala Vall de Bòquer, passem pel mig de grans penyes i just abans de traspassar el Portell del Sementer sortim del camí per l’esquerra que en lleugera davallada ens durà a un pinar. El traspassem per un portell que hi ha a un mur de pedra després  el torrent de Bòquer, seguim ascendent i al mateix temps anem girant S  ( esquerra) en diagonal ascendent passant per la zona del Pedret, que ens anirà situant en el gran serral que separa la nostra serra i la Serra de la Punta, separades també pel coll de Siller. Durant aquesta pujada ens acompanyarà i gaudirem d’un dels més bells endemismes de les nostres illes, l’Herba de Santa Maria ( Didalera) que en aquest mes està completament florida,

Una vegada situats davall la Talaia Vella 353 m prosseguim un dur ascens pel mig de murs de defensa ciclops, fortificacions talaiòtiques de gran envergadura, fent alguna més de 100 m. de llarg, de fet tota aquesta zona està plena de construccions que data’n d’entre 1,800 i 1,350 a C.

En arribar a dalt de la Talaia Freda 355 m aprofitem per descansar i berenar alguna cosa. Estem damunt el primer vèrtex culminant de la Serra del Cavall Bernat, el que ja ens permet veure l’espectacularitat esgarrifosa de la zona i el que ens espera, més de 3,5 Km de picatxos, crestes, colls i abismes de més de 300 m. Em de superar el segon vèrtex de la Serra de 356 m i arribar al 5è forat.

Prosseguim la marxa direcció NE per una curta coma en lleugera davallada. No tardam a arribar al primer forat, una impressionant obertura a la roca que dóna vista a la mar i la badia de Cala de Sant Vicenç amb el fons la Punta de ses Coves Blanques, es tracta d’un altre pont natural de gran bellesa que no ti dones comte fins que veus el gran forat ( primer forat).

Atravessarem el Pas del Porc sense dificultat. Segueix una continuada cresta desnivellada, passarem per la part de dalt d’una paret de partió que separa la Vall per on es pot davallar sense cap problema pel Pas de ses Cabres, però noltros prosseguim per la cresta i no tardam en trobar el 2n forat, el foradí.

El terreny es torna més vertical i ens obliga a fer una bona i no curta grimpada. Descendim per tomar superar un pas aeri amb una nova grimpada tal vegada la més atrevida. Passarem pel forat més petit el 3r forat.

No tardam a arribar al gran ull o forat més popular ( el 4t forat) i que es pot veure des de qualsevol indret de la zona, el passem per dalt del pont natural, un impressionant e insuperable lloc pel seu entorn, estem a 320 m. Si això ens a paraescut espectacular, la davallada que ens espera per arribar al Coll de la Capellassa és d’escàndol. A més de superar un fortíssim desnivell s’ha de fer arran del penya-segat de més de 300 m .

Però encara ens queda pujar al picatxo més alt del Cavall Bernat que per arribar-hi ho feim lentament, ja que la cresta quebrada no ens permet fer massa via. Davallarem i prosseguirem fins a un altre picatxo on es troba el 5è forat. Just en aquest lloc i abans de seguir fins al Morro de Bòquer s’inicia una llarguíssima “rosseguera”, es un terreny molt desfet per una zona de ratllar que en ziga zaga i en tendència NE ( esquerra) anirem davallant fins a trobar un caminoi que ve de la punta de la Salada i va a la cala, trobar aquest Camí de cabres és un autèntic confort pels genolls que  han petit el que no hi ha escrit.

En arribar a la Cala Bòquer el primer que feim alguns és prendre un luxós i relaxant bany.

Mentres menjam alguna coseta no tarda en apareixa la cabreta que romandre per la cala i que només sentir renou de bosses ve córreguen per veure si pot pispar alguna cosa de menjar. No sabem si està embarasada o és que té la panxa inflada a saber perquè…

Després de respondre forces iniciem la tornada per l’empinat camí passant per davant la font de la Vall, fins a arribar al Coll del Moro, que separa la cala de les terres de conreu. Tornem a passar per les cases de Bòquer i cap als cotxes.

Les imperioses xandis les farem a u Port perquè en Sión vol que probem un granissat amb gin xoriguer, bona i refrescant combinació, però el cos ens demana una bona quantitat de xandi. Salut i fins un altre.

flickr75wikiloc75

Torrent des Cable i tornada pel Pas des Mirador

DSCF9499
Data: 21/05/201
Distancia Tota: 13.400 Km.
Tiempo total, incluido paradas técnicas en playita: 7h.22′.
Altuma Máxima: 438 m.
Altura mínima: 0 m. nivel del Mar.
Desnivel acumulado Positivo: 708 m.
Desnivel acumulado Negativo: 642 m.
*El torrente, sin ir hasta el Port de canonge, se realiza +-, dependiendo de la cordada, entre 3-5 h.
Ràpel màxim: 115 m. ( 45+44+26)
Cordes utilitzades: 2×60, 2×40, 1×20

 

icono rapel

 

 

 

Torrent des Cable o de s’Hort de sa Cova, i tornada pel camí de sa Cova i el pas des  Mirador de sa Cova

 Pel que fa al topònim, tal vegada el més legítim seria el de torrent de s’Hort de sa Cova, que s’ha vist desplaçat en temps relativament recents pel des Cable, fent al·lusió a un telefèric que es va instal·lar l’any 1915 a les rodalies del torrent per tal de pujar la fusta que s’extreia de la zona de Sa Cova cap al Pla de Son Ferrandell, per ser posteriorment tractada a Sa Vinyeta, al Pla del Rei.

El recorregut total és d’uns 2 quilòmetres i el desnivell és de 500 m, encara que el nostre itinerari comença a les rodalies del coll den Claret a una cota de 500 m i acaba a la pista del puig de sa Moneda a 140 m d’alçada.

Podem dir que el torrent està dividit en tres parts ben diferenciades: una primera zona de caixer amb suau pendent i escassos ressalts, des del coll d’en Claret fins a la cota 410; molt humanitzada amb marges, sèquies i amb fragments de llera paredada. A continuació un segon tram on es concentra per ventura el màxim interès del descens, variats salts de modesta alçada i un gran salt de 115 metres. La zona final es situa als peus del gran penya-segat i no és més que una llera ampla de pendent entre els 30 graus i els 45 graus, coberta de blocs, enderrocs de vessant de les properes timbes.

Comencem la ruta torrentera d’avui a la urbanització Georg Sand de Valldemossa, concretament a pots metres passat la rotonda amb una olivera mutilada per l’art topiari o ornamental. Mai podré entendre que fer-li això a un arbre i sobre tot a una olivera mil·lenari pugui dirs-se art o simplement agradar. Però com no em vingut a criticar sa jardineria ens posem en marxa. Idò just passat aquesta rotonda a l’esquerra al costat de unes grans roques neix el camí que seguirem fins a arribar al mirador dels Coloms, on ja podrem apreciar el gran pati i desnivell que ens espera, tornem enrere uns metres per agafar un tirany S ( dreta). que ens durà al tàlveg del torrent, El jaç però passa desapercebut, totalment tapat per un esponerós mantell de carritxeres i brossa que no és més que un preludi de la selvàtica bardissa que ens espera.Al coster esquerre es veuen els restes d’una barraca de carboner i una mica més envant un mur de pedra que sustenta un camí de ferradura que s’enlaira coster a dalt. Aquí ens posem l’arnes.

Ja estem ficats en matèria i continuem pel tàlveg fins a trobar un primer salt de 6 m, el segueix el salt del Coval de 13 m. i després un de 14 m que dóna dins un gorg que és la capçalera del gran salt pel qual hem vingut a fer el torrent, les vistes sobre la zona de s’Hort de la Cova són espectacular que junt la resta de la costa nord resulten insuperables. El gran salt de 114 m. és fa fraccionat en un primer llarg de 45 m., seguit d’un de 44 m. i el darrer de 26 m. La sortida és esposada i molt aeri però amb l’ajuda del passamà no tindrem cap problema. El descens és un d’aquests per fer-ho tranquil·lament i gaudir-ho.

Acabat aquest gran salt, continuem i ens trobem amb un petit salt de 5 m. desgrimpa ble i després el darrer salt-tobogan de 30 m.

Continuem el descens ja fora del tàlveg fins a arribar a uns 160 m més avall del darrer salt citat, el curs es veu tallat per una pista, el camí de la Cova ens trobam a 140 m d’alçada,  on aprofitem per menjar alguna coseta i descansar.

Aquí tenim dues opcions; Una continua pel camí direcció N. (dreta) que ens durà al punt d’inici o la segona opció agafar S. ( esquerra) per anar al Port des Canonge. Noltros agafem aquesta segona opció, així comencem el descens pel camí de sa Cova, arribarem a un encreuament, dreta aniríem a s’Hort de sa Cova, noltros agafem esquerra direcció a ses cases des Comellar de sa Cova, extravasarem una gran barrera, prosseguim pel camí fins a arribar a ses cases, passem una altra barrera, ara el camí en lleuger ascens arriba a un encreuament i em d’agafar dreta ferrats de la reixa i bri que en lleuger descens ens dura a una altra barrera que no fa falt creuer perquè uns metre abans i hi ha un aljub pels incendis i em d’anar cap a ell, el passem pel seu costat i comencem a davallar fins a tornar agafar el camí, passem per devora les cases de Can Sales. La davallada la podem acurçar per uns trams escalonats fets amb pedra roja tan característica de la zona. Travessem una barrera pel seu botador a l’esquerra i prosseguim pel camí fins vorera de la mar i deixam el camí que a la dreta ens duria a la platja de Can Sales, i noltros prosseguim paral·lels a la mar  passant per sa Casa Blanca, direcció al port des Canonge,

Els mes atrevits fan un capfico mentres els altres descansem a l’ombra.

No ens acabem de posar d’acord per l’hora de sortida però finalment partim a les 15’15 h i ho feim pel mateix camí que ens a duit fins al Port, és adir tornem a passar per Can Sales, després per ses cases des Comellar de sa Cova, seguim pel camí de sa Cova fins a arribar al torrent des Cable, el mateix lloc on fa unes hores aviem descansat i menjat alguna coseta.

Prosseguim pel camí de sa Cova, direcció N, amb pujada moderada. Em de tenir esment perquè uns centenars de metres i a la segona corba de 180° ens hem de sortir del camí, hi ha una fita amb un punt vermell, el el camí de Son Oleza a sa Marina. Si continuessim pel camí de sa Cova arribaríem també a la Urbanització però més lluny i amb més recorregut.

Es tracta d’un itinerari que ens durà fins a la mateixa Urb. Georg Sand i a pots metres dels cotxes, una adrecera que val la pena, tant per la distància que sa guanya com per la seva espectacularitat.
Aquest camí, recentment arreglat, comence com un tirany per després agafar forma d’un camí antic de muntanya empedrat. Aviat anem guanyant altura i acaba a dalt amb una barrera donant pas a l’altre vessant per el que li deim el pas des Mirador de sa Cova, ja que una vegada superat i a la dreta hi ha el mirador de sa Cova, des del que podem gaudir de tot l’itinerari que em fet i de la costa sud. Seguim uns pots metres pel camí encimentat fins arribar a l’avinguda Georg Sans enfront del número 23, prenem dreta i a pots metres trobarem els cotxes.

flickr75youtube75wikiloc75

Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

 

Punta-de-la-Salada----TroneData: 14/05/2016
Distancia total recorrida: 10. km.
Tiempo total, incluida paradas técnicas: 8.40.h.
Altitud máxima alcanzada: 110 m.
Altura mínima alcanzada: 10 m. al final de la punta Salada, llegando al Mar.
Desnivel positivo Acumulado, incluyendo cueva,: 458 m.
Desnivel Negativo Acumulado, incluido cueva: 458 m.
Longitud de la Ferrata, desde la 1º “piqueta, hasta la bajada por la punta: 180 m: 1 coordino de 40 m + cuerda de 60 m+ cuerda de 40 m+ cuerda de 40 m.
Longitud Rapel para descender a la cueva: 1 cuerda de 40 m. con reunión a 15m.

 

 

 

Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Un paisatge espectacular i salvatge a la costa nord que juntament amb la forma d’accedir-hi i la història del lloc ho fa una de les excursions mes interessants que em fet.

Comencem a les cases de Bòquer i ens a l’extrem de la Serra del Cavall Bernat, prenem direcció a sa cala que no hi arribarem, ja que abans de descendir ens desviarem cap al costaner esquerra per guanyar mitja altura i caminar fins a la Punta, passarem per davant unes espectaculars balmes per un terreny realment rocós i desèrtic. Just passat la darrera gran balma comencen les estaques de ferro que ens guiaran fins a la punta de la Salada o Troneta, millor dit, de el que queda de sa Punta i si no mirau aquesta meravellosa descripció que fan a Taponimiademallorca.net i que reprodueix aquí:

“Próxima voladura de “Punta Troneta”.

Los beneficios que aportará a Mallorca son incalculables. Muchos campos de Pollensa y la Puebla producirán el triple que en la actualidad.

40 toneladas de pólvora harán volar 66.000 metros cúbicos de rocas. Interesantes manifestaciones del Ingeniero don Benjamín Llorca, Teniente Coronel de Aviación.”

Aquest era el titular destacat, amb grans lletres de color vermell, de la portada del diari Baleares del diumenge 7 d’agost de 1949. Segons s’afirmava en el text, la Falange, sensible a les queixes del camp mallorquí, havia decidit actuar per minvar les pèrdues en les collites que provocava la sal marina al nord de l’illa. Aquesta sal entrava per cala Bóquer, i era aixecada quan els temporals de mestral impactaven contra l’extrem de la serra del Cavall Bernat. Per aquest motiu aquesta punta, la Troneta, era coneguda també amb el nom de punta de la Salada.

Es tractava de dinamitar la punta per tal de deixar lliure el pas de les ones i evitar així l’aixecament de la sal. A més dels beneficis econòmics l’acció suposava una bona oportunitat per a muntar una operació de propaganda pel règim franquista. La lectura era clara: ni els penyals més imponents constituïen un obstacle per al seu progrés i la destrucció era el destí que podien esperar tots els enemics.

Sota els auspicis del governador civil i cap provincial de la Falange, José Manuel Pardo de Santayana Suárez, les autoritats militars havien elaborat el projecte i dirigit les operacions, mentre que un contractista civil pollencí, en Joan Riusech, havia estat l’encarregat de dur a terme les obres. Durant mesos havien estat excavades tres galeries mitjançant l’ús de compressors i de martells mecànics. Vint obrers, en torns de cinc hores, s’havien dedicat a l’excavació i posteriorment al transport i la col.locació de la dinamita. Per acabar les tasques els explosius havien estat comprimits amb 8.000 sacs d’arena per tal de maximitzar l’ona expansiva. La crònica diu que els sacs foren “cedidos gentilment por los alcaldes de la Puebla y Pollença”, els municipis que teòricament més se’n beneficiarien de l’actuació.

I a la fi arribà el dia marcat per a la voladura, el dimecres 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. Fou declarada com a zona de perill l’àrea compresa dintre d’un radi de cinc quilómetres des de la punta i un tram de la carretera de Formentor i s’assenyalà com a millor lloc d’observació la talaia d’Albercuix. Allà s’havia concentrat des de bon matí un multitud variopinta desitjosa de contemplar l’espectacle anunciat. També hi eren presents les autoritats civils i militars.

Finalment enmig d’una calor sufocant, a la una del migdia, els quatre militars que quedaven a cala Bóquer activaren el detonador elèctric. El periodista ens descriu l’explosió: “Unos segundos formidables en intensidad, y enseguida una enorme mancha turquesa sobre el mar. Una mancha que se va ensanchando y que cambia milagrosamente de colorido. Ni espectaculares columnas que se elevan al cielo, ni trepidaciones imponentes.” I extreu paral.lelismes amb les imatges bèliques viscudes a la guerra civil. “La elemental asociación de ideas nos lleva a los días inolvidables de las sierras de Pandols y Caballs durante nuestra guerra”.

Les autoritats s’apressaren a declarar l’èxit de l’operació i ho celebraren amb un gran dinar a la cala de Sant Vicenç. Malgrat aquestes celebracions desconeixem si efectivament es produí alguna millora apreciable en la collita dels camps pollencins i poblers. Ho dubtam en base a la comparació entre les fotografies antigues i modernes, de les quals es dedueix que al morro del Penyal els militars només li feren pessigolles. En tot cas com a testimoni d’aquells fets ens queda una punta escapçada i la filera d’estaques de ferro emprades per assegurar el trànsit dels treballadors i que avui en dia guien als excursionistes cap a la Cova de l’Aragonés.

NOTA: Morro del Penyal és el nom que dóna el cardenal Despuig a la punta Troneta. La seva forma, un penyal allargat que s’endinsa a la mar, fa pensar que el nom és una referència metafòrica a la trona, cadafal destinat a les autoritats i especialment el lloc de l’església des d’on els capellans feien les seves prèdiques. Les estaques de ferro de la punta no tenen res a veure amb el contraban perquè els contrabandistes mai deixen un rastre permanent del seu pas. Ni els d’abans ni els d’ara.
ACTUALITZACIÓ (28/1/13): la voladura de la punta Troneta tengué un ressò d’àmbit nacional i fou tema per als rudimentaris informatius audiovisuals de l’època. 

Tornem a lo nostro, per iniciar el descens per les estaques de ferro i per fer el primer tram sense dificultat col·loquem un cordino com a passamans de 40 m. que ens du a un replà que val la pena quedar-s’hi un bon rato per gaudir del paisatge.

Tot seguit comence els descens mes vertical, on posem com a passamans una corda de 60 m just al final de la corda tenim a l’esquerra l’inici del descens a la Cova de l’Aragonés que farem d’aquí una estona. Ara prosseguim pel passamans unim una corda de 40 m. a la de 60 m. que tenim posada, a les estaques, que ens arribarà quasi a dalt de la punta, aquí, posem una altra corda de 40 m. (ultima “piqueta”,) que rapelam, per l’esquerra mirant cap al Colomer i en diagonal ens ajudarà a superar dues petites balconades on arribem a la part més extrema de la Punta de la Salada o de la Troneta. ens deixés a 10 m de la mar, en un repla (on només hi  caben 4 a 5 persones, No puguem baixar a nivell de la mar per l’oratge, o deixam per un altre ocasió.

Anem ara pel segon objectiu la Cova de l’Aragonès , tornem enrere, replegam la corda de 40 m. que necessitem per rapelar fins a vorera de la mar i arribar a sa cova.

Munten la reunió de dalt a una piqueta de ferro clavada a una roca i a un fisurero col·locat a una petita encletxa , posem un protector per la corda i baixem uns 9 m. fins a una petita roca plana on només hi cap una persona i muntem un fraccionament amb dos protectors més, a la sortida hi ha una estaca de ferro que deixarem a la nostra esquerra per evitar fer pèndol a baix, rapelem uns 15 m. (recordem que la corda utilitzada per davallar es de 40 m i que em agut de fer dues reunions, evidentment ens sobrem uns metres) arribem just damunt un túnel amb sortida a la mar, avui tampoc hi podem accedir. Una vegada reunits tots comencem la pujada a la cova per la part esquerra, molt evident, la cova de l’Aragonés es d’enormes dimensions amb un terreny en fort desnivell. A la part més fonda hi ha degotissos i alguna formació estalagmítica. Després de descansar i admirar l’entorn iniciem l’ascens per la part dreta de les dues estaques que hi ha clavades.

A dalt recuperem forces i prosseguim l’ascens amb la dura feina d’anar desmuntant i recuperant les cordes utilitzades.

La tornada la feim pel mateix camí fins a la gran balma, seguidament abandonem el camí d’anada per començar a davallar, indicat per fites, fins a la part més baixa del rocam i vorera mar fins a la platja. On els més atrevits fan un capfico.

Ens dirigim cap a les cases de Bòquer i als cotxes i prenem carretera cap a Pollença a fer unes bones xandis.

flickr75youtube75wikiloc75

4 passos per la Serra dels Puntals

Serra-dels-Puntals-(105)

Data: 07/05/2016

Distancia total: 15 Km.
Temps Total: 7.30 h.
Altitud mínima: 166.m.
Altitud máxima: 890 m.
Desnivell Acumulat +: 907.
Desnivell Acumulat -: 940.
Longitud de los pasos: Sa biga: 35m; Sa Rata: 35m. S’encletxa 45m. Pas Cotxo: un Comellar o Vaguada de 350m.

 

icono empleo manos

 

 

 

 

4 passos per la Serra dels Puntals.

Pas de sa Biga – Pas de sa Rata – Pas de s’Encletxa – Pas des Cotxo

La ruta d’avui cap a la Serra dels Puntals parteix en el Km. 90,300 de la Ma-10, a l’aparcament de l’entrada a la finca pública de Planícia.

Comencem a caminar per una escala de fusta que ens du al camí asfaltat de les Cases de Planícia. Aviat arribarem a un portell ampli amb un pal indicador, al pocs minuts a un segon pal indicador que ens indica la Ruta-2 Font de l’Obi i dreta la Ruta 1 del Camí de ses Cases de Planícia, noltros agafem aquest darrer.

Passem per un porxo i una cisterna, seguit del portell del Camp Gran que dóna a terres de conreu.

Passem per un altre pal indicador que ens assenyala esquerra la Ruta 1 Camí de ses Cases de Planícia i dreta Ruta 3 els Aljub dels Cristians, noltros agafem aquest darrer i seguim recte.

Passem per davant una àrea de descans amb dues taules de fusta.

A 5 minuts més o manco arribem a un altre pal indicador que ens assenyala dreta la Ruta 3 del Aljub dels Cristians, però noltros agafarem el camí de l’esquerra que ja no té indicador.

Duran el trajecte anirem trobant números ranxos de carboners. Recordem aquest breu relat contat pels quatre darrers carboners d’Esporles, a la revista municipal d’Esporles l’any 2008.

….Aquella gent que feia una feixuda feina de sol a sol sense entretenir-se amb res, just cantaven les destrals i els verducs per tallar la llenya, a ells els faltava l’alè, a la calor del sol es sumava l’escalfor de la sitja amb la pols i la suor amb tota mena de carències. Anàvem a cercar aigua amb gerres de trenta litres que diuen a l’esquena i no es rentaven més que un pic al mes no recorden haver estat mai malats, això sí baixaven al metge a posar-se punts a les ferides qu es feien amb les destrals, la seva farmaciola era la tintura de iod i herbes per bollidures.

El menjar escassejava i això era el que pujaven al ranxo quan en tenien; una taleca de farina i llevat per fet pa, patates, cebes, alls, arròs, fideus, xulla, arengades salades, sobrassada, llenties, siurons i faves pels cuinats.Amb aquests ingredients i altres feim aquests plats; sopes i arròs de carboner, amb les restes dels cuinats, pancuit, fideus de roter, cuinats de siurons i faves que duraven uns parells de dies, fava parada, bullit, ous fregits, pa amb oli i pa amb fonteta. Com a plat de diumenge tenien el bullit d’ossos, els ous fregits amb patata i la coca de pa amb un poc de sucre i sobrassada.

L’únic entreteniment que tenien, era baixar al cine d’Esporles els divendres, llavors altra vegada pujar a la muntanya.

Bè dit aquest tros d’història nostra, tornem a la ruta que ens a duit per aquests indrets.

Tornem a on ens aviem quedat, seguidament arribem a una altra bifurcació de camins, que ens indica, esquerra prohibit anar-hi ia la dreta ses cases de Planícia i el Pas de sa Mola. Seguim pel mateix camí cap amunt. El paisatge va canviant i la vegetació a passat de les oliveres i terres de conreu a un ombrívol bosc d’alzines i arboceres que pareix tret d’un compte.

Arribarem a un gran forn de calç. Ens hem de fitxar bé perquè a la part de darrere d’aquest forn on el bosc s’ha plana i aclareix una mica, i arribarem de tornada després de fer el Pas des Cotxo.

Però ara prosseguim pel camí fins arribar a una altra bifurcació amb pal indicador de la Ruta 3 i noltros girarem esquerra amb lleuger ascens. De cada vegada el camí s’esvaeix.

Passarem per un altre ranxo de carboners i ja sempre en ascens. Devora una gran sitja podem veure un aljub, en perfectes condicions, de planta quadrada mb un coll a la part superior, al costat un abeurador o bassa pels animals tancat, i al costat un magnific forn de pa completament cobert de verdet.

Seguim per aquest antic camí de carboners fins a arribar a una altra bifurcació sense indicador. Aquest és un punt important i que no ens em de pasar, ja que aquí em d’abandonar el camí que segueix dreta i noltros agafar esquerra just a s’enfront, es tracta d’un altre camí de carboners al principi poc definit.

Prosseguim fins a arribar a trobar un tronc caigut transversal on el camí es divideix en dos, un que davalla i l’altre que puja, noltros agafem el que puja. Als pocs metres podem veure una roca amb una fletxeta blava, ara el camí es torna molt evident, passarem per davant una gran roca blanca a la nostra dreta i quan pareix que el camí millora s’ha acaba en arriba a una petita sitja.

Ara comence lo bo, amb forta pujada sense camí només guiats per les fites. Si no fos per la intensa i espessa boira ja podríem veure part del mes espectaculars Puntals, però avui no és possible.
La pujada és fa molt forta entre blocs de roques i alzines fins a arribar al contrafort dels Puntals.

Si fins ara la pujada era forta ara ho és mes i em de posar mans, es torna més delicada perquè és àrea i està tot banyat i ganegen com si ses riques estiguessin ensabonades.
Les vistes sobre el Puig de Galatzó i la Mola de s’Esclop que sobresurten dels niguls és una estampa espectacular.

Seguim grimpant, passarem per dins una petita fesa, el que ens indica que anem en bona direcció i més val perquè tornar enrere seria un problema.

Ja estem al peu del pas de sa Biga, curiós nom, que segons diuen que per aquesta canal s’hi va fer passar una biga per a la tafona de la possessió de Planícia, des de llavors s’anomena el pas de sa Biga. (Salamanca, 2008). Jo crec que l’agués anat a cercar a un altre indret a sa biga….Es tracta d’una llarga canal encletxada que supera un fort desnivell.

Assolit la capçalera del pas les vistes encara milloren és una estampa encisadora que la climatologia ens ha regalat avui.

Superat aquest  primer pas tan espectacular i bell prosseguim la nostra ruta ( dreta) per la carena de la Serra dels Puntals. La zona es mol interesant, ja que si et vols entretenir en explorar-la hi pots trobar feses i encletxes hi passar-hi una bona estona.

El terreny forma un petit comellar pel qual em de prosseguir de manera ascendent fins a arribar a l’antic camí de Carro de sa Mola, pel qual anirem fins a arribar al desviament que baixa cap al segon pas d’avui, el Pas de sa Rata. L’inici de davallada es fa entre roques i en ziga-zaga començant d’esquerra a dreta. Per fer-ho no hem topat el millor dia, perquè sa roca està banyada amb fanquet i molt relliscosa i amb el pati que tenim millor no despistar-se. Be idò comencem aquesta primera diagonal descendent per després girar dreta seguir per l’estreta cornisa que ja ens durà fins al final del Pas de sa Rata.

Superat aquest segon pas sense cap de nou, ens dirigim en de vallada cap al 3r. Pas el Pas de s’Encletxa, per això en arribar al camí o sender que ve del Puig de sa Mola i ses Cases de Planícia, entre altres llocs i que du al Coll des Carniceret. Prenem esquerra i al cap d’uns 10′ ens em de fitxat en una sitja a l’esquerra però que està uns metres mes amunt i cap ella em d’anar. Té unes marques vermelles que ens indica la direcció a seguir.

Prosseguim en ascens fins a arribar al peu del pas de s’Encletxa i que superem grimpant, les roques banyades tampoc ajuden, però com té bones preses hi superem en un rés i no res.

Aprofitem el llos descansar i menjar-nos el bocata i fer una xerradeta, metres tant arriba el nostre company Pascual amb un altre gup que ja estan de tornada i davallen pel pas.
Iniciem el descens a la recerca del 4t pas, el Pas des Cotxo, que ens té intrigats amb aquest nom tan curiós.

Ho farem tot el temps per dins el petit comellar que forma la depressió que va davallant, i que em de fer fins al seu final on gira 90° esquerra i comence el Pas des Cotxo i el segueix una succió de xaragalls de més de 350 m.

Vibot diu del pas des Cotxo: «Dit així per ser emprada tota aquesta rosseguera per baixar els carros plens de carbó (per tal d’evitar tot el camí de tornada). Els informadors ho recorden com un dels fets més agosarats i perillosos mai no vistos per aquestes terres».
El pas des Cotxo és testimoni de la circulació de carros (anomenats cotxes en aquella època) carregats de carbó pels alzinars de la serra, les quals sovint eren maniobres certament temeràries i arriscades». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí 2008, 2009).

Jo no em puc imaginar davallar carros per aquest indret, devia ser de veure això…..

Abaix de tot arribem al camí que avui matí em passat, a 30 m del forn de calç que he mencionat abans. Ara ja no que mes que desfer el camí d’anada fins al cotxe.

Cal dir que no ens a plogut ni una gota en tot el dia, en contra de el dit pels serveis meteorològics.

Acabem a un bar a Esporles fent unes xandis i menjant el mesclat que ha duit n’Eva..

flickr75wikiloc75

Pràctiques de ràpel i cova des Galliner

 

DSCF8857Desnivell de sa cova: -15 m

Circular: Sí

Temps: 5 h.

 

icono rapel
icono cueva

 

 

 

Pràctiques de ràpel al Misteris del Rosari a LLuc.

Cova des Galliner.

Avui tocava fer el Salt des Pixerell, però dos factors que no podem controlar no ho han fet posible; el primer que la carretera ha estat tallada fins quasi ben entrat el migdia, per mos d’una proba ciclista, i l’latre factor que ens ha estat ploguen quasi tot el día.

Per tant i per aprofitar el día em anat a fer práctiques de ràpel al camí dels Misteris. Concretament en el penúltim dels Misteris.

Des de la plaça del Lledoner centenari (un dels arbres singulars de l’illa), darrera sa Fonda, veureu un camí empedrat que puja al lloc on la tradició situa la trobada de la Santa Figura.
El camí dels Misteris fou construït entre el 1909 i el 1913. Es tracta d’un camí escalonat i empedrat que comunica cinc monuments d’estil modernista que representen els misteris del Rosari.

El bisbe Campins (1908) volgué que en aquest pujol, on es situa l´antiga tradició de la Trobada, es representassin els misteris del rosari “a fi que els pelegrins que pujassin la costa i alenassin l´aire pur de l´altura, s´ajudassen de l´espectacle de la naturalesa per meditar i orar amb fervor”.

En el camí de pujada, trobareu el petit cementeri (un cocó de pau a l’ombra de l’alzinar) i els cinc monuments de pedra amb tres alts relleus de bronze que representen els misteris del rosari (Goig, dolor i glòria, com la vida mateixa!). Per cert el darrer s’està tombant i aviat l’auràn de apuntalar.

Són veritables obres d’art dels arquitectes Joan Rubió i Guillem Reynés i de l’escultor Josep Llimona, amb l’assessoria del famós Antoni Gaudí. Els cinc monuments, esculpits a cops d´escàrpora i en bronze treballat a martellades, presenten una forma geomètrica diferent plena de simbolisme. Davall cada un dels quinze bronzes, bellament gravats en pedra, hi trobareu els himnes de la litúrgia llatina de la Mare de Déu del Roser, que fóren lliurement traduïts per Mn. Llorenç Riber i musicats pel mestre Domingo Mas i Sarracant.

La darrera ascensió ens duu a l´encletxa de la tradició assenyalada per una creu de ferro forjat, que representa la Trobada (la Mare de Déu ens protegeix!), i que fou sufragada per la diòcesi d´Eivissa (1910). Des de la gran creu que corona el pujol de 527 m., contemplem els amples horitzons del Salt d´Aubarca i de les muntanyes airoses.

Una vegada fet tot el que havíem de fer, aprofitem el lloc per visitar la Cova del Galliner molt a prop de la gran Creu. El seu nom no ve pròpiament d’un galliner d’on sa guarden ses gallines, sinó de sa cresta.
Té una planta de 82 m d’eix principal, amb una amplitud màxima de 23 m, desnivell integral de -15 i una altura de la sala gran de 4 m.

Hi partim botant la paret seca que hi ha a la mateixa esplanada de sa creu N. Entrem dins l’alzinar pel qual anirem descendint per més o manco on hi ha un cable d’antena aeri, fins situar-nos a l’altura de la piscina del recinte just de munt del camí que va al botànic tants sols a uns 10/12 m.

Aquesta cova té dues entrades separades entre si d’uns 50 m, la primera per un avenc i el segón accés per una obertura entre roques amb tobogan a l’interior, es pot davallar sense però noltros varem posar una corda per ajudar-nos. Visitem la cova recordant la primera visita feta allà per l’ any 74…….sense comenteris.

Acabada la visita, tornem als cotxes i directes cap al bar des Coll de sa Bataia a fer unes chandis i qualcú una xocolata.

flickr75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina