476. passos per la Serra dels Puntals

Serra-dels-Puntals-(105)

Data: 07/05/2016

Distancia total: 15 Km.
Temps Total: 7.30 h.
Altitud mínima: 166.m.
Altitud máxima: 890 m.
Desnivell Acumulat +: 907.
Desnivell Acumulat -: 940.
Longitud de los pasos: Sa biga: 35m; Sa Rata: 35m. S’encletxa 45m. Pas Cotxo: un Comellar o Vaguada de 350m.

icono empleo manos

476. 4 passos per la Serra dels Puntals.

Pas de sa Biga – Pas de sa Rata – Pas de s’Encletxa – Pas des Cotxo

La ruta d’avui cap a la Serra dels Puntals parteix en el Km. 90,300 de la Ma-10, a l’aparcament de l’entrada a la finca pública de Planícia.

Comencem a caminar per una escala de fusta que ens du al camí asfaltat de les Cases de Planícia. Aviat arribarem a un portell ampli amb un pal indicador, al pocs minuts a un segon pal indicador que ens indica la Ruta-2 Font de l’Obi i dreta la Ruta 1 del Camí de ses Cases de Planícia, noltros agafem aquest darrer.

Passem per un porxo i una cisterna, seguit del portell del Camp Gran que dóna a terres de conreu.

Passem per un altre pal indicador que ens assenyala esquerra la Ruta 1 Camí de ses Cases de Planícia i dreta Ruta 3 els Aljub dels Cristians, noltros agafem aquest darrer i seguim recte.

Passem per davant una àrea de descans amb dues taules de fusta.

A 5 minuts més o manco arribem a un altre pal indicador que ens assenyala dreta la Ruta 3 del Aljub dels Cristians, però noltros agafarem el camí de l’esquerra que ja no té indicador.

Duran el trajecte anirem trobant números ranxos de carboners. Recordem aquest breu relat contat pels quatre darrers carboners d’Esporles, a la revista municipal d’Esporles l’any 2008.

….Aquella gent que feia una feixuda feina de sol a sol sense entretenir-se amb res, just cantaven les destrals i els verducs per tallar la llenya, a ells els faltava l’alè, a la calor del sol es sumava l’escalfor de la sitja amb la pols i la suor amb tota mena de carències. Anàvem a cercar aigua amb gerres de trenta litres que diuen a l’esquena i no es rentaven més que un pic al mes no recorden haver estat mai malats, això sí baixaven al metge a posar-se punts a les ferides qu es feien amb les destrals, la seva farmaciola era la tintura de iod i herbes per bollidures.

El menjar escassejava i això era el que pujaven al ranxo quan en tenien; una taleca de farina i llevat per fet pa, patates, cebes, alls, arròs, fideus, xulla, arengades salades, sobrassada, llenties, siurons i faves pels cuinats.Amb aquests ingredients i altres feim aquests plats; sopes i arròs de carboner, amb les restes dels cuinats, pancuit, fideus de roter, cuinats de siurons i faves que duraven uns parells de dies, fava parada, bullit, ous fregits, pa amb oli i pa amb fonteta. Com a plat de diumenge tenien el bullit d’ossos, els ous fregits amb patata i la coca de pa amb un poc de sucre i sobrassada.

L’únic entreteniment que tenien, era baixar al cine d’Esporles els divendres, llavors altra vegada pujar a la muntanya.

Bè dit aquest tros d’història nostra, tornem a la ruta que ens a duit per aquests indrets.

Tornem a on ens aviem quedat, seguidament arribem a una altra bifurcació de camins, que ens indica, esquerra prohibit anar-hi ia la dreta ses cases de Planícia i el Pas de sa Mola. Seguim pel mateix camí cap amunt. El paisatge va canviant i la vegetació a passat de les oliveres i terres de conreu a un ombrívol bosc d’alzines i arboceres que pareix tret d’un compte.

Arribarem a un gran forn de calç. Ens hem de fitxar bé perquè a la part de darrere d’aquest forn on el bosc s’ha plana i aclareix una mica, i arribarem de tornada després de fer el Pas des Cotxo.

Però ara prosseguim pel camí fins arribar a una altra bifurcació amb pal indicador de la Ruta 3 i noltros girarem esquerra amb lleuger ascens. De cada vegada el camí s’esvaeix.

Passarem per un altre ranxo de carboners i ja sempre en ascens. Devora una gran sitja podem veure un aljub, en perfectes condicions, de planta quadrada mb un coll a la part superior, al costat un abeurador o bassa pels animals tancat, i al costat un magnific forn de pa completament cobert de verdet.

Seguim per aquest antic camí de carboners fins a arribar a una altra bifurcació sense indicador. Aquest és un punt important i que no ens em de pasar, ja que aquí em d’abandonar el camí que segueix dreta i noltros agafar esquerra just a s’enfront, es tracta d’un altre camí de carboners al principi poc definit.

Prosseguim fins a arribar a trobar un tronc caigut transversal on el camí es divideix en dos, un que davalla i l’altre que puja, noltros agafem el que puja. Als pocs metres podem veure una roca amb una fletxeta blava, ara el camí es torna molt evident, passarem per davant una gran roca blanca a la nostra dreta i quan pareix que el camí millora s’ha acaba en arriba a una petita sitja.

Ara comence lo bo, amb forta pujada sense camí només guiats per les fites. Si no fos per la intensa i espessa boira ja podríem veure part del mes espectaculars Puntals, però avui no és possible.
La pujada és fa molt forta entre blocs de roques i alzines fins a arribar al contrafort dels Puntals.

Si fins ara la pujada era forta ara ho és mes i em de posar mans, es torna més delicada perquè és àrea i està tot banyat i ganegen com si ses riques estiguessin ensabonades.
Les vistes sobre el Puig de Galatzó i la Mola de s’Esclop que sobresurten dels niguls és una estampa espectacular.

Seguim grimpant, passarem per dins una petita fesa, el que ens indica que anem en bona direcció i més val perquè tornar enrere seria un problema.

Ja estem al peu del pas de sa Biga, curiós nom, que segons diuen que per aquesta canal s’hi va fer passar una biga per a la tafona de la possessió de Planícia, des de llavors s’anomena el pas de sa Biga. (Salamanca, 2008). Jo crec que l’agués anat a cercar a un altre indret a sa biga….Es tracta d’una llarga canal encletxada que supera un fort desnivell.

Assolit la capçalera del pas les vistes encara milloren és una estampa encisadora que la climatologia ens ha regalat avui.

Superat aquest  primer pas tan espectacular i bell prosseguim la nostra ruta ( dreta) per la carena de la Serra dels Puntals. La zona es mol interesant, ja que si et vols entretenir en explorar-la hi pots trobar feses i encletxes hi passar-hi una bona estona.

El terreny forma un petit comellar pel qual em de prosseguir de manera ascendent fins a arribar a l’antic camí de Carro de sa Mola, pel qual anirem fins a arribar al desviament que baixa cap al segon pas d’avui, el Pas de sa Rata. L’inici de davallada es fa entre roques i en ziga-zaga començant d’esquerra a dreta. Per fer-ho no hem topat el millor dia, perquè sa roca està banyada amb fanquet i molt relliscosa i amb el pati que tenim millor no despistar-se. Be idò comencem aquesta primera diagonal descendent per després girar dreta seguir per l’estreta cornisa que ja ens durà fins al final del Pas de sa Rata.

Superat aquest segon pas sense cap de nou, ens dirigim en de vallada cap al 3r. Pas el Pas de s’Encletxa, per això en arribar al camí o sender que ve del Puig de sa Mola i ses Cases de Planícia, entre altres llocs i que du al Coll des Carniceret. Prenem esquerra i al cap d’uns 10′ ens em de fitxat en una sitja a l’esquerra però que està uns metres mes amunt i cap ella em d’anar. Té unes marques vermelles que ens indica la direcció a seguir.

Prosseguim en ascens fins a arribar al peu del pas de s’Encletxa i que superem grimpant, les roques banyades tampoc ajuden, però com té bones preses hi superem en un rés i no res.

Aprofitem el llos descansar i menjar-nos el bocata i fer una xerradeta, metres tant arriba el nostre company Pascual amb un altre gup que ja estan de tornada i davallen pel pas.
Iniciem el descens a la recerca del 4t pas, el Pas des Cotxo, que ens té intrigats amb aquest nom tan curiós.

Ho farem tot el temps per dins el petit comellar que forma la depressió que va davallant, i que em de fer fins al seu final on gira 90° esquerra i comence el Pas des Cotxo i el segueix una succió de xaragalls de més de 350 m.

Vibot diu del pas des Cotxo: «Dit així per ser emprada tota aquesta rosseguera per baixar els carros plens de carbó (per tal d’evitar tot el camí de tornada). Els informadors ho recorden com un dels fets més agosarats i perillosos mai no vistos per aquestes terres».
El pas des Cotxo és testimoni de la circulació de carros (anomenats cotxes en aquella època) carregats de carbó pels alzinars de la serra, les quals sovint eren maniobres certament temeràries i arriscades». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí 2008, 2009).

Jo no em puc imaginar davallar carros per aquest indret, devia ser de veure això…..

Abaix de tot arribem al camí que avui matí em passat, a 30 m del forn de calç que he mencionat abans. Ara ja no que mes que desfer el camí d’anada fins al cotxe.

Cal dir que no ens a plogut ni una gota en tot el dia, en contra de el dit pels serveis meteorològics.

Acabem a un bar a Esporles fent unes xandis i menjant el mesclat que ha duit n’Eva..

flickr75wikiloc75

475. Pràctiques de ràpel i cova des Galliner

DSCF8857Desnivell de sa cova: -15 m

Circular: Sí

Temps: 5 h.

icono rapel
icono cueva

475. Pràctiques de ràpel al Misteris del Rosari a LLuc.

Cova des Galliner.

Avui tocava fer el Salt des Pixerell, però dos factors que no podem controlar no ho han fet posible; el primer que la carretera ha estat tallada fins quasi ben entrat el migdia, per mos d’una proba ciclista, i l’latre factor que ens ha estat ploguen quasi tot el día.

Per tant i per aprofitar el día em anat a fer práctiques de ràpel al camí dels Misteris. Concretament en el penúltim dels Misteris.

Des de la plaça del Lledoner centenari (un dels arbres singulars de l’illa), darrera sa Fonda, veureu un camí empedrat que puja al lloc on la tradició situa la trobada de la Santa Figura.
El camí dels Misteris fou construït entre el 1909 i el 1913. Es tracta d’un camí escalonat i empedrat que comunica cinc monuments d’estil modernista que representen els misteris del Rosari.

El bisbe Campins (1908) volgué que en aquest pujol, on es situa l´antiga tradició de la Trobada, es representassin els misteris del rosari «a fi que els pelegrins que pujassin la costa i alenassin l´aire pur de l´altura, s´ajudassen de l´espectacle de la naturalesa per meditar i orar amb fervor».

En el camí de pujada, trobareu el petit cementeri (un cocó de pau a l’ombra de l’alzinar) i els cinc monuments de pedra amb tres alts relleus de bronze que representen els misteris del rosari (Goig, dolor i glòria, com la vida mateixa!). Per cert el darrer s’està tombant i aviat l’auràn de apuntalar.

Són veritables obres d’art dels arquitectes Joan Rubió i Guillem Reynés i de l’escultor Josep Llimona, amb l’assessoria del famós Antoni Gaudí. Els cinc monuments, esculpits a cops d´escàrpora i en bronze treballat a martellades, presenten una forma geomètrica diferent plena de simbolisme. Davall cada un dels quinze bronzes, bellament gravats en pedra, hi trobareu els himnes de la litúrgia llatina de la Mare de Déu del Roser, que fóren lliurement traduïts per Mn. Llorenç Riber i musicats pel mestre Domingo Mas i Sarracant.

La darrera ascensió ens duu a l´encletxa de la tradició assenyalada per una creu de ferro forjat, que representa la Trobada (la Mare de Déu ens protegeix!), i que fou sufragada per la diòcesi d´Eivissa (1910). Des de la gran creu que corona el pujol de 527 m., contemplem els amples horitzons del Salt d´Aubarca i de les muntanyes airoses.

Una vegada fet tot el que havíem de fer, aprofitem el lloc per visitar la Cova del Galliner molt a prop de la gran Creu. El seu nom no ve pròpiament d’un galliner d’on sa guarden ses gallines, sinó de sa cresta.
Té una planta de 82 m d’eix principal, amb una amplitud màxima de 23 m, desnivell integral de -15 i una altura de la sala gran de 4 m.

Hi partim botant la paret seca que hi ha a la mateixa esplanada de sa creu N. Entrem dins l’alzinar pel qual anirem descendint per més o manco on hi ha un cable d’antena aeri, fins situar-nos a l’altura de la piscina del recinte just de munt del camí que va al botànic tants sols a uns 10/12 m.

Aquesta cova té dues entrades separades entre si d’uns 50 m, la primera per un avenc i el segón accés per una obertura entre roques amb tobogan a l’interior, es pot davallar sense però noltros varem posar una corda per ajudar-nos. Visitem la cova recordant la primera visita feta allà per l’ any 74…….sense comenteris.

Acabada la visita, tornem als cotxes i directes cap al bar des Coll de sa Bataia a fer unes chandis i qualcú una xocolata.

flickr75

473. Pas de s’Al-lot Mort i pas des Marge des de Cala Tuent.

Pas-Al-lot-Mort-(8)---copiaRecorregut: 8,18 Km

Desnivell: 643 m

Circular: Sí

Temps: 5,45 h.

icono empleo manos

473. Pas de s’Al-lot Mort

Un poquet d’història, que mai ve mal.lament:
Hi ha alguns topònims que prenen el seu nom degut a un fet tràgic que va passar en aquell indret temps enrere. Normalment i per tal de recordar a la persona desapareguda o fallida en aquell malaurat succés, el lloc en qüestió pren el nom de dita persona, o bé de manera genèrica, o bé de manera més concreta.

Per exemple, el Gorg des Capellà, podem sabre gràcies als autors del llibre “Torrent de Pareis”, Antoni Ordines, Gabriel Ordines i Antoni Reynés que ens expliquen:

…”Antigament era conegut per sa Ximeneia, fins que arran de produirs’hi un desgraciat episodi passà a anomenar-se Gorg des Capellà. El succés va tenir lloc a les 11 hores del dia primer de juliol de 1948 quan P. Antoni Riera Moragues, M.SS.CC. a la comunitat de Sóller, hi morí víctima d’un atac de cor provocat per la fredor de les aigües del gorg”… Com podem observar els orígens dels nom de lloc poden ser diversos, però pel que fa als que tenen relació amb algun succés tràgic, aquests no són aïllats.

D’entre el grapat d’esdevenimentrs tràgics que s’amaguen darrera els topònims de Mallorca pot ser un dels més colpidors sigui el de s’Al.lot Mort. La història la coneixem gràcies al pare Rafel Juan Mestre (1908-1989), missioner de Lluc, historiador, arxiver, músic i gran coneixedor del municipi d’Escorca. Fou reproduïda al nº 6 de la revista Penyal del Grup Excursionista de Mallorca (setembre 1978) i també al nº 11 (agost 1989).

Segons contà al pare Rafel l’amo en Salvador de Can Lleig, possessió del llogaret de Tuent, l’al.lot era el fill de la madona de Can Real, possessió veïna. En mala hora la madona envià el seu fill a munyir les cabres que pasturaven pel torrent de Bini, enfilades per cingles i penyals. Una passa mal donada i l’al.lot s’estimbà sense remei. En paraules d’en Salvador:

La dona quedà traumatitzada per tota la vida; ja no pogué mirar més torrent amunt. Si sortia a la carrera de Can Real d’on era madona, era amb el capell posat i l’ala baixada, per no veure redolar altra vegada el fill.

El nom del torrent i del pas que comuniquen les terres de Tuent i de Bini condensa la immensa tragèdia que suposa per una mare la pèrdua del seu fill.

Text de Toponimiademallorca.net

Hi ha una altre versió q1ue diu:

Em va explicar un amic els avis del qual vivien allí en aquesta època que no va ser un al.lot que va anar a munyir una cabra. Em va dir que va ser un jove llicenciat del front que va anar a caçar una cabra per celebrar-ho i va sofrir l’accident que dóna nom al torrent i al pas.

En qualsevol cas, una història trista

En Rafel de Can Renou conta al seu  programa Tira-Tira;  Aquest nou capítol de Tira tira ens trasllada a terres de Tuent per recórrer una de les rutes més llargues i complexes fetes fins ara per en Rafel de Can Renou i el seu equip: el pas de s’Al·lot Mort.

Després d’una breu visita a la biblioteca del monestir de la Real per consultar la clàssica publicació de les Rutes Amagades de Mallorca, ens translladarem a cala Tuent. Allà ens esperen els nostres guies: en Pep, n’Aina i en Sion, del grup excursionista Doblevuit.

Aquesta ruta s’ha de fer amb persones experimentades i bons coneixedors de la muntanya, com els nostres companys d’avui, que coneixen la Serra pam a pam. Gairebé no hi ha camí en tota la ruta i el pas de s’Al·lot Mort té una certa dificultat.

La ruta comença devora cala Tuent i transcorre primer pel torrent de Can Real. Poc després comença el pas de s’Al·lot mort, que requereix certes mesures de seguretat, com posar-se el casc. El desnivell és d’un 20%. Una vegada superat, els nostres guies ens explicaran la història que dóna nom a aquest indret.

Seguirem caminant per una de les zones més salvatges i poc transitades de la Serra, passant per l’avenc de sa Donzella i el pas de sa Paret, on, amb unes vistes extraordinàries de la mar, Tuent, sa Costera…, acomiadarem el programa.

TOMES FALSES TIRA TIRA https://youtu.be/X36iSbKuN1Q

Descripció de la ruta:

La ruta d’avui és bastant exigent i pot tenir problemes d’orientació, per tant millor duu el GPS.

Sortim de Cala Tuent just devora Can Lleig i tot duna ens fiquem dins el jaç del torrent del Gorg dels Diners, anirem remuntant per dintre el torrent. En dues ocasions ens trobarem que no podem seguir per uns grans blocs, hi els haurem de salvar cada vegada per la dreta. En arribar a una zona amb més grans blocs de roques ens hem de sortir del torrent per la dreta, es just passat el torrent de s’Al.lot Mort que ens ve també per la dreta.

A estones podem veure fites i alguna marca de pintura que en ajudaran a seguir l’itinerari en forta pujada per zona de càrritx, ens servira d’orientació un magnífic pi. El pas està a prop tan sols uns 10′ és un pas aeri per una roca plana i per la que em de passar acotats, però sense cap dificultat. Prosseguim, primer curt i lleuger descens, per després tornar pujar per entre carritxeres fins situar-nos devora la paret rocosa de l’esquerra. De tot duna pareix que no hi ha sortida però si en fixem ho superam amb una petita i fàcil grimpada. Tot seguit ens deixa al jaç del torrent de s’Al.lot Mort. Prosseguirem en ascens durant uns metres per dins el jaç per sortir-ne per la dreta, veure fites, amb forta i llarga pujada ajudats de les mans en alguna ocasió, aquesta pujada ens situarà a una part més alta i el punt més problemàtic d’orientació, però que amb el GPS no em de tenir cap problema.

La direcció a seguir es O, passarem per dues sitges i restes d’un antic camí empedrat. Em d’anar amb atenció perquè em de prendre dreta i no seguir recte, ja que en duria al Pas des Ruc i a les cases de Bini Petit. Prosseguim direcció NE, passarem per damunt d’una era, seguim pel caminoi en lleugera davallada passant per devora l’Avenc de la Donzella, del que xarrem al vídeo, prosseguim pel caminoi que ens durà al pas des Marge, aquí les vistes són encisadores.

Des d’aquí és tracta d’anar davallant primer per aquest camí empedrat i després seguint un caminoi bastant marcat amb direcció a uns pins i com millor puguem arribem al camí de sa Costera, girem dreta cap al Coll de na Polla i després les cases de Capapuig per arribar finalment a Cala Tuent

flickr75youtube75wikiloc75

472. Cova de sa Balma des Quartó

Cova-de-sa-Balma-des-QuartóDesnivell des de el punt de sortida: 30 m

Distància des de el punt  de sortida: 380 m
Altitud: 23 m
Profunditat: 12,5 m.
Estàtica: Dificultad: II

472. Cova de sa Balma des Quartó

S’Estany d’en Mas està a 7,5 quilòmetres de Portocristo. Aquesta platja es coneix actualment com a Cala Romàntica, ja que els hotelers dels seus voltants li van canviar el nom per augmentar el seu reclam turístic. Un acte més de la foràgime apropiativa de territori que han fet els hotelers en la història mallorquina, que a més d’apropiar-se del litoral mallorquí també ho han fet de la seva toponímia.

Des de no fa molts anys existeix una ciutat fantasma, la urbanització de 200 habitatges unifamiliars que es van projectar en 11 hectàrees prop de s’Estany d’en Mas és, quatre anys després de la fallida de l’empresa constructora, l’estampa més viva del fracàs del boom de la construcció i del model que segons el GOB va voler tornar a impulsar el Govern de Bauzá.

Les normes subsidiàries de Manacor van donar via lliure al que havia de ser Terrapolis, una macrourbanització amb dos centenars d’habitatges i amb una capacitat per 800 persones, cuatriplicándose la població de s’Estany d’en Mas que es va xifrar en 2005 en 150 persones.

A l’agost de 2008, la promotora Martinsa-Fadesa, que va iniciar les obres amb el suport de la CAM, fallida i la urbanització va quedar a mig fer. La fallida de la promotora va deixar múltiples damnificats. Compradors, obrers , proveïdors sense cobrar, i els mallorquins que ens hem de quedar amb aquests esquelets en plena naturalesa.

Ara, no obstant això, el cas encara es troba en els jutjats i quatre anys més tard no s’ha trobat cap solució per a aquest pessebre que segons el GOB és «un atemptat ecològic, un abocador d’11 hectàrees, un torrent ple d’enderroc, un autèntic desastre».

Però aquesta bella cala amb vegetació escassa posseeix un dels arenals blancs més extensos que s’introdueixen terra endins, per l’ample jaç del Torrent des Morts que la va originar, flanquejada per penyassagats de pedra calcària clara i de mitja altura. El marge esquerre d’aquesta platja està vorejat per un passeig que permet als residents de la urbanització, construïda sobre Punta Reina, accedir a la platja.

L’accés per carretera és senzill. Tan sols cal seguir la senyalització viària. En les proximitats de s’Estany d’en Mas es podrà estacionar en un aparcament gratuït, petit però gratuït.

Des de s’Estany d’en Mas es pot arribar caminat fins a Cala Varques. En el marge dret es trobarà la sendera per realitzar aquesta excursió de tres quilòmetres de distància entre muntanya baixa.

Una vegada aparcat els cotxes ens dirigim al marge dret de la cala a uns 20 m de la riba del mar per on ascendim amb una petita i fàcil grimpada per una roca en la qual s’han esculpit graons. Una vegada superat ens dirigim O ( dreta ) i seguint la sendera sentit al nucli urbà, sempre per la zona alta. Es tracta d’arribar a una paret acantilada d’uns 20 m just enfront i paral·lel al camí que porta a la depuradora. El penya-segat forma part d’una dels vessants del barranc que drena en direcció a s’Estany d’en Mas i paral·lel al Camí de sa Depuradora. Una vegada en el penya-segat cal buscar un petit tàlveg ( fita en l’inici) escalonat que ens permetrà descendir al nivell de la balma (dreta) on es troba l’accés a la cova.

El desenvolupament total de la cavitat és de 270 m. Presenta una voluminosa sala, amb una rica decoració d’espeleotemes, on destaquen abundants estalactites fistulars de notable longitud. Sembla que la cavitat fou emprada com a lloc d’enterrament en temps prehistòrics.

Accés des de la balma a l’interior de la cova es fa a través d’un petit pou, el qual es trobava originalment farcit de pedres, fins a ser desobstruit per en Ramón Martínez el 4 de Gener del 2012. Una vegada a dintre el sòl es torna completament horitzontal i el sostre és tan baix que no ens permet recuperar la verticalitat fins a passats uns quants metres, en accedir al que es coneix com a Sala de sa Calavera.

Només en accedir a l’interior de la sala ens trobarem en un lloc polvorient i recobert d’un gran nombre d’arrels, avançarem entre columnes deixant a la nostra dreta un massís estalagmític. Si passem al costat oposat del mateix, trobarem una petita galeria que ens conduirà a una petita saleta de continuïtat impossible, en un nivell inferior al costat de l’entrada. A partir d’aquí podem començar a gaudir de la meravella de la cavitat.

La Sala de sa Calavera pròpiament aquesta consisteix en una sala d’enfonsament de grans dimensions, on gran part dels blocs despresos del sostre es troben coberts per bugades de calcita.

La sala és de gran bellesa i no ens deixarà indiferents des del primer moment. La seva longitud ronda els setanta metres i descendeix a través d’un fort pendent d’I a O, encara que nosaltres podem fer-ho en direcció S fins a arribar a la zona més profunda. La sala presenta una gran altura, arribant, en algun punt a estara escassos metres de l’exterior.

Al centre de la sala, a la zona més elevada, destaca una bella bugada parietal en forma de cascada, que amaga en el seu interior una petita saleta.

Lo més bell tal vegada sigui un bosc de delicades estalactites fistulars que penjen del sostre en el racó més al sud de la cova.

També podem observar l’existència de ostreids, bivalves i pectínidos i d’abundants equinoderms, entre els quals destacan exemplars excepcionals del gènere Clypeaster i altres eriçons irregulars.

Cal destacar que la cova ja havia estat utilitzada per l’home possiblement des de temps prehistòrics i no només la balma, que mostra clars símptomes de condicionament (com els compartiments formats per parets de pedra seca), sinó que es va utilitzar també la sala interior com a lloc d’enterrament, en la qual tambien es poden observar els diferents compartiments de pedra.

El nom de Balma des Quartó és possible que es degui als compartiments de paret seca en què es troba dividida; no obstant això J. A. Alzines en referència a la balma diu el següent: “qui em va facilitar el nom era la persona que tenia la clau de la barrera de la finca, entrant per la part de Manacor, i qui al seu moment va afirmar (fa ja uns 10 anys, quan la vaig inventariar) que la cova era de més o menys un “quartó” de superfície interna (aproximadament 1700 m2). Si bé la part representada en la topografia és de solament la meitat. Segurament l’informant va exagerar la mesura, però la seva informació indicava sens dubte la seva major amplitud que el d’una simple balma” (ALZINES, com. Pers.). Es tracta d’una balma de mitges dimensions, 24 x 16 x 7 m aproximadament, en permanent reculada; dóna fe d’això la gran quantitat de blocs que s’amunteguen en el sòl, algun d’ells de molt recent caiguda.

Cal dir que actualment s’ha están fent estudis sobre la cova, per qual cosa s’han de respectar escrupolosament les anotacions que hi ha i per descontat l’entorn sumamamet delicat.

Una vegada acabada la visita a aquesta bella cova ens dirigim a una altra, la Cova del Pirata, l’entrada està situada a 350 metres de la costa de la zona de  la Cala Falcó està situat dins de la reserva natural de Cales de Manacor Verges. A 1100 metres de S’Estany d’en Mas, al nord de la badia de Cala Varques a 750 metres en el sud i la torre històrica de Son Fortesa 2090 metres a l’est. Unicamente ens fiquem uns pocs metres ja que tenim prevista la seva visita en breu.

La tornada ho fem per sender fins a S’Estany d’en Mas per una zona de garriga molt reconfortant per veure que encara viuen salvatges en els nostres boscos i garrigues sa tortuga Mora (Testudo Graeca).

La tortuga mora és un dels molts vertebrats que s’introduïren a les Balears en temps prehistòrics, després de l’arribada de l’home (fa alguns cents o milers d’anys), ja que no apareix al registre fòssil (Mayol, 1985; Andreu, 2002; Díaz-Paniagua i Andreu, 2007), i tenen un origen nord-africà (Barceló, 1876). Malgrat no ser una espècie autòctona, és una espècie considerada prioritària per la normativa europea (Conveni CITIS, Conveni de Berna, Directiva Hàbitats), es troba perfectament naturalitzada a l’oest de Mallorca, amb poblacions ben constituïdes i sense cap efecte negatiu conegut sobre la biodiversitat local. De fet, la de Mallorca és una dels tres poblacions estables presents a Espanya, encara que totes dobles eles foren introduïdes. Així, la tortuga mora ha estat recentment catalogada com a ‘Vulnerable’ al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades i d’Especial Protecció (Decret 75/2005, i posterior modificació per Resolució del Conseller de Medi Ambient del 5 de maig de 2008, BOCAIB nº 66 de 15/5/2008).

Font:ENDINS, 36: 59 – 64
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2014

Finalment acabem amb unes  fresques i merescudes chandis.

flickr75youtube75wikiloc75

471. Torrents: Salt des Raconás i Salt des Molinet

salt-des-molinetDificultat (1-6):4-5
– Dificultat Tècnica (1-6):5
– Nivell Físic (1-6):3
Longitud:320 m
Desnivell:250 m
Accés:camí vell de Fartàritx del Racó:1h 30’
Descens:2 h 30’ – 3h ( dependent de la quantitat de participants)
Retorn:30’
Cordes recomanades :2×60 m; 2×40 m 1×20 m
Ràpel màxim :55 m ( des Raconàs)
Recorregut: 9 Kms

icono rapel

471. Torrents des Salt des Raconás i des Salt des Molinet

Abans d’entrar en el camí que dóna accés a les cases des Pujol i després a la sendera que arriba al Ninot, ens trobem amb els nostres amics del grup de Els Xots que venian a veure l’estat del torrent i que al final van decidir no fer-ho canviant-ho per un altre, segur que molt interesant.

El del Salt des Molinet es tracta d’un torrent molt curt, només de 120 m. esportius, això sí amb un desnivell de 150 m. que es fa només en quatre salts, 26 m., 45 m., 40 m. i l’últim de 44 m. Els de 45 i 40 m. són el mateix salt d’un total de 95 m anomenat «És Bot de s’ Acollonament», peró fraccionat. El canvi de cordes es fa a una petitisima repisa, en la qual únicament caben dues persones, a la dreta que s’arriba amb un pèndul de 3 m.

El gran desnivell vertical que tenim davant nosaltres amb la Vall d’en Marc, és realment impressionant.

EL PUJOL – EL NINOT DE FARTÀRITX – FARTÀRITX DEL RACÓ – TORRENT DEL SALT DEL MOLINET – CAN PISCOL

El descens del tram esportiu del torrent s’inicia en les proximitats de les cases de Fartàritx del Racó. La manera més còmoda d’arribar seria amb cotxe pel camí que passa per les cases de Míner Petit i pel Coll de Míner arribar fins a Fartàritx de dalt Vila i continuar fins a Fartàritx del Racó. Es dóna la circumstància que no està permès el pas per aquest recorregut, per la qual cosa haurem d’arribar fins a les cases de Fartàritx del Racó partint del Camí Vell de Pollença a Lluc (GR-221).

Des del Camí Vell de Pollença a Lluc se’ns ofereixen dues alternatives per arribar a les cases de Fartàritx del Racó:

a.- Camí del Pujol i el Ninot de Fartàritx.

b.- Can Pascol i la Font de la Roda.

Nosaltres optem per la primera, ja que el recorregut ens permet passar al costat del Ninot de Fartàritx i presenta unes bones panoràmiques.

Una vegada arribats a Pollença, prenem la carretera Ma.-10 en direcció a Lluc, i quan aconseguim el punt kilométric 5’3, on comença el Camí Vell de Pollença a Lluc, seguim per aquest camí fins a arribar a un portell amb barrera metàl·lica (esquerra), que ens dóna pas al camí que arriba fins al Pujol. El portell té la columna esquerra totalment coberta d’heura, i a la dreta veurem en una alzina hi ha un rètol metàl·lic de vedat privat de caça. Els, cotxes els podem deixar a s’enfront de la barrera al costat del torrent de Muntanya.

Iniciem l’ascens cap al Pujol amb direcció S amb pujada lleugera. Al cap de 1’ travessem un pontet, que no duia aigua,  i seguim ascendint amb pendent lleuger. 5’/6’ després arribem a un portell sense barrera (torrent a la nostra dreta) i als 2’ veurem un camí a la dreta amb un rètol Campanet – Puig Tomir. Ascendim per ell amb pendent mitjà i veurem un rètol de fusta de color vermell i blanc, que ens indica que hem de prendre una senda a l’esquerra. Iniciem una pujada forta i anirem passant per diversos senyals vermells i blanques a garrovers, ullastre, fletxa vermella, punts vermells, etc. La pujada passa a mitjana i trobarem alguna fita, per passar de nou a pujada mitjana/forta i forta. Estem ascendint pel camí que ens porta al Ninot de Fartàritx. Als 6’/7’ arribem a un portell sense barrera. S’inicia una pujada forta i als 2’ veiem El Ninot. Seguim per la senda amb pujada mitjana i abundant càrritx”en alguns trams. Trobem les restes d’un camí i seguim els punts vermells i una fletxa vermella, que amb pendent fort ens condueix a una rosseguera als 2’. Ascendim en diagonal esquerra, seguint els punts vermells, amb pendent fort. Una vegada travessada la rosseguera tornem a trobar restes de camí, trobat algunes fites i amb pendent fort i fort/molt fort en alguns trams. Progressem amb pendent mitjana cap al Ninot, al que deixem a la nostra dreta, transitant per una cota topogràfica superior a ell. Des de la rosseguera hem trigat de l’ordre de 10’/12’. Durant la pujada les panoràmiques són espectaculars sobre els cims que tanquen pel nord la Vall d’en Marc.

Seguim pel camí, empedrat en alguns trams, amb pendent fort/mitjana i algun tram amb pujada mitjana Trobem fitas que ens orienten en el recorregut. Als 4’ trobem un tancat metàl·lic, que podem travessar per una barrera. Seguim ascendint pel camí, amb pendent mitjana/forta i fort, arribant als 5’ a un terreny pla. Estem a la zona plana situada al NE de les cases de Fartàritx del Racó i podem veure a la nostra esquerra (ES) els contraforts rocosos que descendeixen de les altures de la Cuculla de Fartàritx, la Moleta, el Moletó, el Puig de Ca i, al lluny, el Tomir. Després de 5’/6’ de planeig, amb direcció N ( esquerra ), ens dirigim per un caminoi uns 300 m fins a trobar un paret de partió i just darrere està el torrentet que dóna al gran Salt des Raconàs. Aqui berenem una mica i ens posem els neoprens ja que porta aigua i encara que sigui poca amb el vent fort que fa sense el neoprè seria inaguantable.

No hi ha molt que dir d’aquets salt, el més important l’alçada de 55 m., està equipat amb dos expansius. És tracta d’un salt per gaudir perquè el seus 55 m. permeten tenir unes vistes sobre la Vall i el Port de Pollença espectaculars e inigualables. Talvegada aquestes frases descriuen les nostres sensacions en un lloc com aquest:

«Vosaltres mireu cap amunt quan busqueu elevació, jo miro cap avall, perquè estic elevat. Digueu-me, qui de vosaltres pot riure i alhora estar elevat? El que ascendeix a les més altes muntanyes riu de totes les tragèdies: de les del teatre i de les de la vida».
(Friedrich Wilhelm Nietzsche)
«A l’alta muntanya no hi ha lloc pel fantàstic, doncs la realitat és en si mateixa més meravellosa que tot el que l’home pogués imaginar».
(René Daumal)

Una vegada a baix, tenim dues opcions; una direcció amb tendència esquerra (SW) al princiipi el mes prop del muralló, per anar decendendint per dins de grans carritxeres fins a veure a la nostra esquerra i a dalt una petita rosseguera amb dos pins, ens hem de dirigir al  mes a dalt. Una vegada en ell, descendim per l’altra veçant fins a trobar l’antic camí des Ninot.

L’altre opció és que una vegada abaix del salt prenem grimpant l’ascens per la zona rocosa de la dreta fins al Pla de Fartàritx a recollir les cordes i motxiles  ja que per evitar pes en la devallada i tornada ho hem deixat tot a dalt. Per fer aquesta segona opció és convenient deixar una corda posada ( 40 m.), a un pont de roca, per facilitar-ens l’ascens,

Ara ens dirigim direcció SW cap al nostre segon objectiu el torrent des Salt des Molinet. Deixem a la nostra dreta les cases de Fartàritx del Racó. Seguim en la mateixa direcció, i sorpresa majúscula ens trobem amb un ramat de cérvols (venats) salvatges ( de cada vegada tenim més espècies introduïdes en la nostra Serra, serps, coatíes, venats,,,,) i als 3’ arribem al petit llit: és el Torrent del Molinet. Seguim a la nostra dreta (NW) a estones per la vora del llit, pel llit o mitjançant una petita desgrimpada, dirigint-nos al lloc on iniciarem el primer salt de 3 i un altre de 6 m en els quals no es va posar corda ja que es podia saltar/degrimpar en portar suficient cabal. Des que hem iniciat el camí pel torrent fins al primer salt hem trigat uns 9’/10’.

A partir d’aquest moment iniciem el recorregut tècnic del torrent. Arribem a la capçalera del gran salt, li segueix un salt de 26 m que ens deixa a l’inici del gran salt de 85 m fraccionat en un de 45 m que et deixa en una petita cornisa a la dreta que et permet fer el fraccionament i acabar aquest impressionant salt amb un de 40 m. que et deixa en una zona molt més ámplia. Li segueix un altre de 44 m.

Després el torrent perd verticalitat acabant amb un grapat de  salts de 13, 12, 16 i 8 m aquest últim amb un bonic gorg.

Als 30 m abandonem el llit del torrent per l’esquerra per una zona àmplia de alzines, de seguida arribem a un camí que ens porta a una barrera que ens dóna pas a un altre camí més definit.

Una vegada travessada la barrera, seguim pel camí pla (NW) . Veurem una conducció d’aigua (canonada negra) a la nostra esquerra. Al cap de 2’ arribarem a la casa de Can Pascol (dreta) amb una piscina. Travessarem una barrera de fusta i continuarem pel camí.  En poc més de 1’ amb baixada lleugera/mitjana, sobre asfalt, arribarem al Camí Vell de Pollença a Lluc (GR-221) a l’altura del Cloral (esquerra). Descendim a la nostra dreta (N), amb pendent mitjana/lleugera. Passem al costat d’un pal orientador Són Amer – Lluc (esquerra i amb baixada lleugera arribem als 3’/4’ a les cases del Sementer del Molinet (esquerra), arribem al cap de 1’ a la barrera que dóna accés a Can Sion. Poc després (menys de ½’) arribem a l’aparcament on hem deixat el cotxe al matí.

Una desagradable sorpresa, ens trobem amb dos dels cotxes amb els cristalls trencats, no portant-se res de valor. Per molt poc no els enxampem, si ho arribem a fer el dia encara hagués estat més complet i satisfactori.

Acabem amb unes estupendes chandis en el Bar des Coll de sa Bataia.

flickr75youtube75wikiloc75

469. Puig d’Alfàbia pels passos dels Sis i des Mart.

Pas-dels-SisRecorregut: 7’800

Desnivell: 601 m

Altitud: 1.067 m.

Temps total amb aturades: 5,30 h.

icono empleo manos

496. Pas dels Sis. Serra d’Alfàbia SE

Un pas, segons l’enciclopèdia de la llengua catalana, és un lloc o indret per on cal passar o per on hom pot passar. Per tant, la definició implica sempre un tránsit entrer dues zones però en sentit obligat, ja que també queda clar que es passa per on hom pot i no per hom vol.

Per tant esteim davant un pas perqué ens permet accedir des de una cota inferior a la part alta de la serra d’Alfábia, per una canal que és l’única en aquest indret.
Bé idò ara que tenim clar que per on varem passar es un pas natural, ens queda anomanar-lo, feina no fàcil.

Podiem triar entre varis tipus de nom, de lloc com per exemple Pas d’Escorca, Pas Vell de son Ripoll, nom de persona com per exemple Pas de n’Aina, Pas d’en Benigne Palos, de característica geomorfològica o geològica com per exemple Pas de s’Escletxa, Pas des Forat, o de un fitòmin com per exemple Pas de s’Ullastre, Pas des Garrover, o inclós com de curiositat com per exemple Pas de sa Paella, Pas des Cego, Pas des Cotxo, etc..

El topónim pot referi-se a l’indret on es troba situar, a l’indret a on volem anar, o bé al voltant del qual es troba situar. Noltros triarem el nom curiós, o aixó pensem, hi li varem posar pas dels Sis perqué en aquel moment erem sis companys excursionistes de Doblevuit que ho varem fer per primera vegada.

Els passos a la Serra de Tramuntana han estat i són transitats de manera més o menys continuada. Els passos actuals s’agrupen en un llistat que fins no fà molts d’anys s’en contavan 267 noms de passos, amb la certesa de que avui en dia son uns quants més i des de ara ni ha un més, el pas dels Sis.

Ens situem en la carretera Ma. 2100 (Bunyola-Orient) exactament en el punt kilométric 7,500 en una corba amb una àmplia esplanada on podem deixar els cotxes. Seguim per la carretera en ascens direcció Bunyola fins al Km-7,200 on comença un ampli camí, és fàcil de trobar perquè en la mateixa carretera just davant hi ha una barana metàl·lica. També i just al començament en una roca del sòl podem veure una fletxeta vermella. Es tracta d’un ampli camí que transita per dins d’un alzinar. Als 11′ passarem per davant (esquerra) de les restes d’una barraca i una torre elèctrica, prosseguim pel camí que en ocasions es transforma en senda, fins que als 19′ arribem a una paret seca transversal que no sobrepassarem ja que hem de prosseguir (dreta) pel camí dels Corbs, veurem fites i fletxetas vermelles en el sòl. Hem de recordar la paret perquè en tornar ho farem per l’altre costat de la mateixa.

Ara es tracta de pujar per aquest camí que ràpidament ens farà guanyar altura, caldrà anar sortejant els blocs de pedra caiguts i que han espatllat gran part d’aquest bonic camí que ascendeix als penyals dels Corbs per al costat d’una torrentera. Als 20’/25′ arribarem a un antic portell, amb um mur de pedra seca, en el qual encara es pot veure la pedra amb un forat o ull anomanat la polleguera ( quicio en castellà )  on anava es col·locat l’eix que permetia el gir. Es tracta d’una senda molt fitada que transita per dins d’unalzinar de vegades en forta pujada. Anirem trobant nombrosos elements etnològics,  com sitjes, barraques de carboners i fins i tot un magnific i ben conservat forn de pà.

Anirem avançant i ascendint per dins l’alzinar i a vegades rosseguera, seguint les fites, pel seu costat esquerre. Ja gairebé al final, on donem amb el contrafort del massís podem veure a la nostra esquerra una petita canal en diagonal ascendent amb una fletxa vermella, que ens indica l’inici del pas del Puig dels Corbs ( pas d’en Juanjo), (Si voleu llegir la seva història feu clik aquí. )lloc on s’ha acabem ses fites. En aquesta ocasió no transitarem per ell, sinó que seguirem avançant NE ( dreta), topem amb el muralló el rodejem fins a trobar una canal amb molta fullaraca que ens permet seguir ascendint amb una pendent molt forta, fins arribar a dalt d’un penyassat que fa de magnific mirador sobre la vall d’Orient. Aquí podem fer una aturedeta.

Si ens situem d’esquena a la vall d’Orient i per tant amb el mirador al darrera, iniciarem la pujada grimpant amb tendència cap a l’esquerra. Superats el primer rocam ens situaem en un plànol superior amb menys arbres i més carritxeres. Del que es tracta és d’anar ascendint NO com millor es pugui per arribar a un altiplà amb la gran paret rocosa. Les millors indicacions son dues alzines en diferents altures. Primer ens dirigirem a la primera, aquí comence la primera part del pas dels Sis. Ens servirà d’indicació una gran heura en la paret ( dreta). Arribats a aquest punt hem de girar esquerra i faldejant sense perdre altura per la paret fins al tallat final, i arribarem una petita cornisa  amb  la segona alzina que quasi penja de la paret. Aquí comence la segona part del pas dels Sis, vint metres d’acens vertiginos III+/IV,   totalment equipat amb una corda fixa per seguretat, si aixequem la vista  podem observar l’estreta canal que forma el pas dels Sis que ens portarà a dalt de la Serra d’Alfàbia pel vesant SE.

És molt aèria però amb bons suports per als peus i mans. Per a major seguretat deixam instal.lat una corda fixa. En total haurem grimpat uns 20 m. La sortida és fàcil i ens deixa en terreny pla. Com no estava indicat ni marcat hem deixat una fita com a referència del seu inici/final. Es un pas que no em vist descrit a cap lloc ni teniem constància de la seva existència, però l’entusiasme i l’esperit aventurer ens a duit a trobar-ho.

Encara no podem veure el cim major del 1,067 m per la qual cosa hem de seguir caminant uns metres entre càrritxeres i traspassar un turó. Superat aquest ja podem albirar el cim a N. tan sols a uns 200 m.

I ara una miqueta d’història; Recordem aquell accident aeri i que fins  no fa molt encara es podia veure a l’esquerra de la carretera que puja a les instal·lacions, un ala de l’avió. Des del 2 de maig de 1959, quan un avió austríac que havia sortit de l’aeròdrom de Son Bonet es va estavellar en la cara sud de la Serra. Van morir els seus tres tripulants i els dos passatgers que es dirigien a Munic. L’accident va provocar “un espectacle colpidor”, com pot llegir-se en la crònica d’aquell succés recollit per Diari de Mallorca: “En el més alt del bec i a l’esplanada que existeix enfront de l’estació radiotelegráfica es veien escampats gran extensió de restes triturats i calcinats de l’aparell (un bimotor DC-3 pertanyent a la companyia Àustria-Flugdients que realitzava el primer vol a Mallorca com a prova i estudi per a l’establiment d’un servei regular), fumejants molts d’ells. Poc més lluny, es trobaven els cadàvers destrossats dels desgraciats ocupants de l’avió”.

Descansats ens posem en marxa  per descendir pel camí direcció a les antenes. Hem de dirijir-nos per la senda i de vegades camí fins  gairebé al final i situar-nos just sota les antenes, on just pasat una gran corba i quan el camí canvia d’direcció per ascendir a les instal·lacions, nosaltres, abans, ho hem d’abandonar i camp a través ens dirigim S, seguint lkes fites fites , quan el terreny es torna més càrstic i dificil de transitar ho fem pel Pas des Mart, que no es més que una escletxa entre grans blocs.

Seguim descendint pel tirany fitada fins al Coll de ses Comes i uns minuts més a baix arribem al Coll des Vent, on prendrem N ( esquerra) en lleuger descens per una còmoda pista que ens portarà fins a la paret que ens hem trobat a primera hora del matí i que no sobrepassem.

Durant tot el trajecte per aquesta pista observem infinitat (cada 10 m) de marques fetes amb spray de color verd, tant en roques, arbres i fins i tot en el sòl. Aquestes mateixes marques també les hem trobat per la Ma-10 entre Lluc i l’embassament del Gorg Blau. A algú de spray fàcil i que menysprea la naturalesa se li va la mà.

Una vegada traspassada la paret ja solament ens queda tornar al cotxe pel mateix camí.

I para celebrar aquest reeixit dia ens anem a Palmanyola a per panades,chandis i xocolata calent.

En els dos enllaços d’abaix podeu veure ses fotos. El primer son les del día del descobriment i el segón el de l’equipament.
delfines-saltando-en-el-mardelfines-saltando-en-el-marwikiloc75

468. Cova de sa Campana

cova-de-sa-campana

Desnivell: -180 m

Altitud: 305 m.

Temps total amb aturades: 6,30 h.

cueva

468. Cova de Sa Campana.

Recientemente, el Espeleólogo Rafael Minguillón Corteza y su equipo, han hallado una nueva Galería que finaliza en un lago (el más profundo de Mallorca, con unas dimensiones de 24.5 m de profundidad y 30 m de longitud), desde la actual Galería del “Pou del Fang” ha -317 m. Con esta nueva Galería, aumenta la profundidad de la Cueva hasta los -358 m. El nuevo acceso, encontrado, ha sido bautizado como el “Pas de Marinaguey”.

Esta cueva se halla entre las 10 de mayor recorrido, superando los 1.850 m, y todavia se está explorando por lo que se espera que se aumente.

El anterior hecho, nos motivo, para volver a la cueva y que varios compañeros nuestros visitaran la cavidad por 1º vez. Aunque por tiempo y material solo descendimos hasta -180 m. Ósea hasta la “Sala des Gorgs”

Desde la carretera Ma-2141, que nos lleva hasta la Calobra, pasadas Ses cases des Bosc y junto a la 2º curva a izquierda, dejamos los coches e iniciamos el ascenso a la entrada de la cueva, unos 40 minutos.

Nuestra visita, fue hasta la sala dels Gorgs a +- 180 m. Pasando por: la Sala del Campament; Sala de Gràcia, rampa dels Tres o coladas; Sala Bonica; rampa del Fang; y finalmente Sala des Gorgs.

Ya en la boca de la cueva, a 314 m, y con el torrentes de Pareis al fondo y el Morro de la Sa Vaca en el horizonte, nos introducimos en la sala del Campament, se accede mediante un tobogán de 25 m. (rapell con instalación natural a la izquierda de la entrada), si utilizamos una cuerda de 40 m, podemos descender hasta el punto más bajo de la Sala, y nos evitamos bajar a pie, la rampa de 15 m, finales.

Una vez abajo, por la derecha, se accede a la Sala de Gracia y ya podemos visionar la “inmensidad de la Cueva”, por nuestra izquierda (hay fitas) descendemos hasta el final de la Sala (estamos +- 70 m) y al final de una bonita “colada” encontramos una encletxa, formada por los desprendimientos y en una roca plana.- a la derecha hay dos spits, donde colocaremos la cuerda de 60 m, que con un desviador en un “pont de roca”, da accesos a la rampa dels Tres o Coladas.- en realidad es la prolongación de la Sala anterior.-

Al final del descenso de la Rampa.- a nuestra derecha según rapelamos.- llegamos a una pequeña explanada, donde buscamos un spit en la pared, más o menos a la altura de nuestra cabeza. Aquí podemos poner otra cuerda y descender al fondo de la sala, o bien, añadir otra cuerda de 20 m, a la de 60m. Otra opción, con mucho cuidado, es descender desde la pequeña explanada, por un “zurco” formada por el agua que dibuja unos pequeños escalones, que nos deja igualmente al fondo de la Sala.

Ya, en el fondo de la Sala, giramos la vista y tendremos una visión de las dimensiones de las Salas que hemos superado. Ahora por un arco, nos introducimos en la Sala Bonica, Que da acceso al “Gatera”(1), en descenso, al final de la Gatera, con cierta comodidad, colocamos una cuerda de 20 m (con 15 seria suficiente) en dos spits que veremos en la parte plana de la roca por encima de nuestras cabezas y otro spint colocado en el techo, función de desviador, rapelamos en vertical y ya estamos en la Sala o Rampa des Fang” (estamos a – 130 m).

Ahora vamos descendiendo, con cuidado, y llegaremos a la Sala dels Gorgs. En esta Sala, con dirección a la izquierda, en un recodo de la cueva encontramos el Gorgs más grande, no siempre con agua. Ya hemos llegado a -180 m y desde aquí, por los pozos existentes se continúa a la parte más técnica de la cueva. Pero nosotros.-Aquí, tenemos por finalizado nuestro objetivo.

(1) la gatera, tiene dos partes diferenciadas, una 1º que se desciende cómodamente, desde la Sala Bonica,unos 6-7 metros, al final, parece que no sigue,pero a la izquierda veremos un pequeño agujero, aquí hay que gatera y nos introducimos en el último tramo, 4-5 m,que gateando llegamos al final donde tenemos el pequeño rapel vertical, donde hay que montar la cuerda en los spits, descritos.

La cueva fue explorada por 1º vez en Agosto del año 1972. Hoy en día, el Espeleólogo, Rafael Minguillón, trabaja en la elaboración de una nueva topografía, pues la existente es la que en su día realizaron los espeleólogos M .Barreres y J. Ferreres.

Materia para la zona descrita.
2 cuerdas de 20 m.
1 cuerda de 40 m
1 cuerda de 60m.
6 spits de 8 mm.

flickr75youtube75wikiloc75

467. Puig de can LLenderina i Talaia de cals Reis

Puig-de-Can-Llenderina-i-Talaia de Cals ReisRecorregut: 13,27 km.

Desnivell: 767 m
Circular: Sí
Altitud máxima: 775 m
Temps total amb aturades: 6,44 h.

Torre de sa Mola de Tuent

467. Puig de can Llenderina de 775 m i Talaia de cals Reis de 765 m

Avui sortim d’Alaró, concretament des de Los d’Amunt a sa plaça de sa Bastida on podem deixar els cotxes. Comencem a caminar pel curt carrer de sa Bastida, el carrer Tià Roig dreta, plaça Cabrit i Bassa amb la cisterna enmig, carrer son Durán esquerra, pasem per una placeta i tot seguit comença el cami de ses Artigues paralel al torrent de s’Estret. Als 10′ arribem a la font de ses Artigues “L’us de la font es remunta a l’època musulmana i està documentada en el Capbreu de Gastó de Bearn de 1232. La distribució ďaigua a la vila esta documentada des de 1595, però les construccions destinades a emmagatzemar l’aigua -aljubs i cisternes- són obra del segle XIX.  La font neix en una mina de 100 metres de longitud, al nord del nucli de los d’Amunt, en el lloc conegut com ses Artigues. És conduida a traves d’una síquia descoberta a los d’Amunt i a la vila d’Alaró i acaba a la possessió de Son Fortesa. El seu cabal d’aigua va dels 50.000 als 60.000 litres per hora i l’Ajuntament en l’actualitat en té dret a una part». ( text de Fonts de la serra de Tramuntana).

Passat la font de ses Artigues el camí pren el nom de camí de s’Estret, referència a què més amunt el camí passa pel mig de dues penyes i s’estreny.

Continuem pel camí passant per davant Can Paleta (dreta) i després d’uns 500 m a la dreta veurem una escaleta de graons de pedra que puja a un marge amb un botador metàl·lic per salvar la reixa, passarem per ell i ens dirigirem entre marges i per un tirany cap a la caseta de Ses Artigues , passarem per una font enclaustrada dins un marge amb un poal de color groc i una corda blava, prosseguim per damunt direcció esquerra, als pots metres passem per un coll de cisterna tancada. Seguim pel tirany i superam un primer botador metàl·lic, li segueix un segon i fins a un tercer botador. Al cap d’un 8/10′ arribem a una empinada costa en la qual al cap d’amunt hi ha el pas de s’Estaca.

El tirany està marcat amb fites i petites fletxetes vermelles.

Després em de superar amb una petita grimpada una roca llisa coronada per un marge, passarem per devora una bassa d’escorrentia i una petita pica.
La vegetació canvia per una d’oliveres fins a arribar a un camí amb un portell sense barrera. Si seguim avall arribam a ses cases des Verger, avui restaurant. Noltros agafem la pista esquerra i pujam fent dreceres fins a arribar al pla des Pouet o Pouet d’en Planissa a 707 m.

Després de berenar alguna coseta ens posem en marxa direcció NO pels penya-segats que donen a la vall d’Orient amb unes espectaculars panoràmiques, fins a arribar aviat al cim del puig de Can Llenderina de 775 m.

El descens ho feim inicialment direcció NO, deixant la paret seca (de partió) a la dreta, arribarem a una altra paret seca (de front) que s’uneix amb la qual ve per la nostra dreta, amb direcció SO, saltem la paret frontal, i ens introduïm a la canal-tàlveg de pendent descendent moderat. Ens anirem allunyant de la paret de la dreta, es correcta, fins arribar a una gran sitja verda. En aquest punt prenem lleugerament cap a la dreta, tornant a veure la paret, passarem per devora una barraca de carboners, i finalment arribem al camí del GR que connecta Alaró amb Orient. Agafem dreta direcció Orient, passarem per davant un pal indicador, ens hem de fitxar amb ell perquè de tornada de sa talaia sortirem just darrere, però ara seguim fins arribar al coll en el punt on el camí comence a davallar. Aquí girem esquerra per un tirany, travessam una paret esbucada i sortim a un camí que seguim fins que el mateix comence a davallar cap a Orient, no davallarem sinó que girem esquerra per un antic camí de carboners que va pujant en ziga zaga que mor en arribar a una sitja amb un gra pi enmig, al costat de una barraca de carboners. Des d’aquí comence un tirany per un alzinar en forta pujada. En arribar a dalt trobem una gran paret que no em de creuar sinó que girem dreta per sortir a un magnífic mirador natural damunt la vall d’Orient podem admirar gran part de la Serra. Als pots metres arribem al cim de la talaia de cals Reis de 765 m.

El cim és pla i està envoltat per una paret seca ben gruixuda. Es tracta d’una construcció talaiòtica, datada 800 anys aC

Alguns dels vilatges estaven emmurallats amb blocs de pedres a manera de paret sense cap unió de fang o d’altre material. En aquestes muralles es van construir torres amb aspecte de torres de vigilància (en català es diuen talaies, d’on deriva talaiots). D’aquestes torres n’existeixen de diverses formes: rectangulars, circulars, quadrades i ovalades; i són d’altures diverses; però totes tenen un aspecte similar; es creu que la seva funció era la vigilància, en tant que s’ubicaven a les muralles, però pels casos en què se situaven al centre del vilatge semblen tenir una funció més defensiva (com una ciutadella). Les pedres utilitzades tant per les muralles com per a les torres eren d’una considerable grandària i la seva instal·lació degué exigir grans esforços. Tot i que, probablement, la seva finalitat inicial era militar, és necessari tenir en compte la possible dimensió simbòlica (com a espai de representació del poder) d’aquests elements.

La tornada la feim arribant al pal indicador citat i des d’aquí pel GR passant pel pas de s’Escalata i el camí de s’Estret acabant a Alaró.

flickr75youtube75wikiloc75

465. Muntanyes de Moncaire 859 m

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cim Muntanya de Moncaire

Distancia total: 8.83 Km.
Desnivel Positivo acumulado: 410 m.
Desnivel Negativo acumulado: 507 m.
Desnivel: 242 m.
Altitud mínima: 613 m. (en el talveg del torrente de S’al·lot Mort).
Altitud máxima: 1º Cima 852 m. 2º Cima 859 m.
Tiempo total excursión: 4 h. 30 m.

465. MUNTANYES DE MONCAIRE, 859 m

Les muntanyes de Moncaire les formen varis cims sent el mes alt de 859 m.

(1) Moncaira, tiene dos Cimas y unas vistas espectaculares al Oeste y Este de la Serra de Tramuntana. La Ruta descrita pasa por las propiedades privadas de Bini Gran y Bini Petit. (Hay que solicitar permiso de paso a la propiedad, debemos respectar la propiedad Privada, como si no hubiéramos pasado.)

La ruta se inicia en la Plataforma del Funicular (carretera de Sa Calobra) 692.m. Des aquí, dirección NO, por sendero ascendente, nos dirigimos al Coll des Porxo Esbucat.810m. (Se visionan bonitas vistas y en dirección NO, ya visionamos el objetivo de la excursión).

Continuamos, en la misma dirección, por sendero evidente, dejando a nuestra izquierda y por encima de nosotros la Serra de Na Rius), en una ligera curva.- a izquierda.- nos encontramos con la barrera que delimita la finca de Bini Gran.( a nuestra derecha, hacia abajo, veremos las ruinas de las cases Velles des Colls), dejando la barrera cerrada, la sobrepasamos y continuamos camino, a pocos metros ya visionamos la “Font Subauma y el inicio del torrente del Gorg dels  Diners, El Sendero inicia leve descenso, en dirección a la Font, pasamos junto un pequeño encinar (la encina Fumadora, a nuestra izquierda ya visionamos la Coma Fosca, el Puig Major y Es Morro de’n Pelut) continuamos caminado y llegamos al Font Subauma.- nos recreamos unos minutos.- continuamos y enseguida volvemos a en contra otra barrera que pasaremos, continuaremos camino y llegamos a una pequeña planicie, donde encontramos el cruce del camino de Cingles, nosotros nos dirigimos por la derecha, en descenso hacia la Posesión de Bini Gran.

Llegando, a pocos metros de la posesión, a nuestra izquierda, vemos una pared seca y un Portell, lo pasaremos y continuamos camino evidente (ya claramente en el interior de las fincas) que nos llevara al talveg del Torrent de S’Al·lot Mort, donde también encontramos una barrera, si estuviera cerrada, unos metros a nuestra derecha y entrando en el talveg del torrente se puede superar la pared seca, sin dificultades, y volvemos al camino.

Ahora, por el camino, en leve ascenso, dejamos un 1º cruce a nuestra izquierda y a pocos metros encontramos un segundo, ¡ojo!, aquí giramos a la izquierda dejando el camino (en frente veremos una pared seca y un portell es la entrada Bini Petit), por ese camino ascendente llegaremos, por dentro del encinar y entre curvas y alguna pendiente, al Collado (coll de tords).ANTES, unos metros, del Coll de Tords, a nuestra derecha, vemos una planicie (como una sitja) y una pared seca.- debemos coger por aquí. (Nosotros, continuamos pasamos el coll y en leve descenso llegamos a los limites de la finca de Moncaira, con una pared de partió y una Barrera, breve reposo y volvimos al punto anterior.)

Situados de nuevo, en la planicie y la pared seca, a hora a nuestra izquierda, visionamos un sendero que cada vez se hace más evidente y se convierte en un camino empedrado (a nuestra derecha tenemos la pared seca), el camino con dirección ascendente.- hay fitas.- nos llevara al Pla de Sa creu, (llegando al Pla, ya veremos a nuestra izquierda la pared de partió, entre las fincas de Bini y Moncaire y también entre los municipios de Soller y Escorca.)

Situados en el centro del Pla, tenemos dos opciones:
A) Ir en paralelo a la pared de nuestra izquierda que asciende (a unos 5 metros) llegaremos al segunda planicie, ya a los pies de la Cima, y desde allí por una brecha a nuestra derecha.-hay alguna fita.- a la Cima.
B) Desde el centro de Pla de Sa creu,justo enfrente de nosotros, vemos una cima, (a nuestra izquierda dejaremos la pared de la opción A), y vemos una Encina solitaria, nos dirigimos hacia ella-dejándola a nuestra izquierda.- en ascensión por las rocas y con buen criterio haremos Cima.(estamos en la 1º Cima) y a pocos metros veremos la 2º Cima (Que si hemos cogido la opción A, es donde nos llevaría). Disfrutamos de las maravillosas vistas. Ahora desde la cima descendemos a la parte baja y sin llegar abajo, con dirección derecha buscamos una brecha en las rocas, por donde ascenderemos a la 2º Cima. ¡Ya hemos hecho las dos cimas de la Montaña de Moncaira.!

En cualquiera de las dos opciones, ya en la cima, disfrutamos de las vistas.-si el tiempo lo permite.- tanto a Oeste y Este. Y cuando queremos volvemos al punto de inicio por el misma ruta que nos atraído hasta aquí.

flickr75
wikiloc75

466. Conexió torrents des Lli i des Salt de Vistamar, per el pas des Moros

salt-de-vistamar

Cordes utilitzades: 2×60, 2×40 2×20

Desnivell torrent des LLi: 280 m

Recorregut total: 800 m

Desnivell torrent des Salt: 230 m.

Recorregut total: 260 m.

icono rapel

466. CONEXIÓ TORRENTS DES LLÍ I DES SALT DE VISTAMAR PEL PAS DES MOROS O DES RAFAL.

Una mica d’història:

CRONICON MAYORICENSIS
Alvaro Campaner
(pag.265)

AÑO 1552
Octubre 1º. El primer día de Octubre del año 1552, sábado, día de S. Remigio, llegaron a la cala den Claret, que es en el predio de son Ferrandell, diez galeotas de turcos, desembarcando 400 turcos, y luego se subieron por un paso que dicen de las Vacas cerca una hora antes del amanecer. Fueron descubiertos por los guardas de tierra; era en aquel tiempo capitán de Valldemosa Raimundo Gual, caballero muy valeroso y esforzado, natural de Mallorca, el cual luego tuvo el aviso, con su acostumbrada diligencia juntó presto la gente que pudo, que por ser sábado aquel día, la mas gente se hallaba en la Ciudad principal para vender sus frutas, y por esto no se hallaron más de 36 hombres con algunos muchachos sin fuerzas. Partiose luego con estos 36 hombres al encuentro de los enemigos, y luego en un montezuelo llamado de la Moneda, los descubrieron media hora antes de salir el sol. Vio el discreto capitán que los enemigos eran en grande número, y por esto convenía dejarlos pasar, por creer que ningún buen efecto harían, por exceder los turcos a los cristiano, á más de 20 por uno; y aquel lugar y puesto en donde se hallaban los cristianos, era más favorable para los enemigos, y se tuvo allí por cosa cierta, que los turcos tuvieron noticia de los cristianos, y con todo esto determinaron de pasar adelante sin acometerlos, con la confianza de la multitud, y de las buenas guías que llevaban, que es cierto que los hombres mas prácticos de Valldemosa, no hubieran tomado mejor camino, por ser tan áspero y fragoso; bien mostraron ser prácticos en aquella villa, pues sabía que en aquel día faltaría mucha gente. Llegaron los turcos, y entraron por la villa, como perros hambrientos: corriéronla y la saltearon a su albedrío, sin resistencia alguna; hubo cierto hombre muy esforzado, y de grande ánimo que se escapó de entre todos ellos con una ballesta armada en la mano con una saeta que jamás disparó, aunque hacía ademanes de dispararla contra ellos, de suerte que les hizo dejar algunas ropas que se llevaban, y como aquel hombre viese la cobardía de los turcos dio sobre ellos, y les hizo retirar á incorporarse con su escuadrón, que había hecho alto en el campo llamado del Cos. Entretanto que daban saco á la villa, habíase ya el capitán con los pocos de la compañía puesto en celada esperando á los enemigos, en un paso muy áspero y fragoso, por donde pensaba que volverían los turcos con sus despojos, y con el grande cuidado que tenía de las mujeres y gente inútil que quedaban en la villa determinó enviar á algunos de los pocos de la compañía, á explorar lo que pasaba en la villa; porque como nunca hubiesen venido moros á Valldemosa, lo tenían por imposible, por ser la tierra tan escabrosa, y la negligencia de las mujeres incrédulas que pensando que aquella venida no podía hacer efecto, hasta que los vieron entrar por la villa, siendo ya día claro no lo creyeron, y fue la causa que cautivaron á pasados de 400, entre mujeres y niños, y se llevaron cuanta ropa hallar pudieron: y lo que causó grande admiración fue que yendo aquellos perros tan hambrientos, robando y cautivando, que no entrasen en el monasterio de la Cartuja, ni menos volvieron sus rostros para mirarlo, pasando todo el escuadrón por delante de la puerta, y aquellos monjes los estaban mirando cuanto hacían en la villa.
Llegado ya el escuadrón de los turcos al campo del Cos, cargados de despojos, llevaron preso al vicario que se llamaba Pedro Camps, y las espías que traían descuidadas, marcharon por el camino de la marina, por otra vía de la que habían venido, y con esto bien se conoció que eran prácticos en la tierra, y se dijo que entre ellos iba un Pedro Valenciano, que estuvo muchos años en la Cartuja.
Estaba el valeroso capitán Raimundo Gual muy cuidadoso, velando siempre el marinaje de los turcos; descubrió que las 10 galeotas se habían pasado á otro barranco, y supo también por las espías que había remitido á la villa, que los enemigos volvían por vía del barranco, luego el capitán pasó á un lugar que llaman la Escolta, que era un paso por donde forzosamente habían de pasar los contrarios; pero como ellos viniesen á su paso, los turcos que iban en vanguardia , descubrieron la bandera de los cristianos, y consultaron lo que harían. Determinaron de tomar otro camino, la guía que llevaban les llevó por el paso que dicen del Rafal, y ahora le llaman Paso de los Moros, que es cosa que espanta á muchos que supiesen ellos semejante paso, que los más prácticos del lugar no lo saben.
El capitán Raimundo Gual iba muy deseoso de acometer al escuadrón de los enemigos, que venían cargados con el saco, y viendo que los turcos se desviaban por otro camino íbalos siguiendo y atajando el paso; y acercándose ya los turcos al paso, dijo á aquellos pocos que tenía en su compañía (que eran no mas de 27 porque los otros no volvieron todos) y les hizo este razonamiento: “Mirad hermanos míos, que yo tengo aviso de estos hombres que envié á la villa, que toda la gente de mi casa se ha salvado, y puesto en seguro, por bondad del Señor; tengo pero entendido, que me han saqueado mi casa, poca pena me ha dado esto, lo que me da mucho sentimiento es ver que se llevan toda vuestra ropa, mujeres é hijos, y cuanto tenéis de que quedareis muy desconsolados y afligidos; por lo que si vosotros me prometéis seguir y no dejarme, soy del parecer que les acometamos; yo quiero ser el primero, y quiero morir en tan justa demanda: aunque estoy con grande confianza de nuestra victoria, y que el Señor peleará por nosotros, por ser nuestro Padre misericordioso”. Todos ellos respondieron: “No pongáis duda Señor en nosotros, que teniendo un tan valeroso y esforzado capitán, todos estamos determinados á seguiros y morir todos á vuestro lado. Demos pues sobre ellos, que Dios será con nosotros”.
Dada esta respuesta, todos se arrodillaron, e hicieron una breve y devota oración a Dios y á Nuestra Señora, luego se levantaron y arremetieron todos con grande furia y gritos tocando el tambor, y haciendo resonar aquellos montes, con un espanto tan grande que causaban, que los turcos luego se desbarataron, rompiéndose todo su escuadrón: acometiéndoles de más de 300 pasos de distancia, y luego de juntarse con ellos, les tomaron la bandera, con esto tomaron más ánimo y esfuerzo los cristianos (cuya bandera hoy queda por memoria colgada en la Iglesia principal de Valldemosa); no por esto dejaban los turcos, de pelear, y hubo muchos de los cristianos mal heridos, sin morir pero ninguno de ellos. Prosiguieron la pelea, y alcanzaron los cristianos la victoria, de tal suerte, cargando sobre los turcos, que estando ya cerca de las galeotas, no tuvieron tiempo de salvarse en ellas, pues tropezando los unos con los otros se precipitaron por aquellas peñas. Mataron de los turcos á 72, contadas las cabezas, que trajeron á la ciudad de Palma y tomaron 17 vivos, y muchos se precipitaron por aquellos peñascos al mar. Súpose después por cosa cierta de que los esclavos cristianos que remaban en dichas galeotas que tuvieron grande trabajo de llegar á Argel, por faltarles oficiales que mandasen las galeotas, y que por el camino echaron muchos de ellos al mar, y que continuamente se paseaban por las crujías, dos ó tres turcos con alfanjes desenvainados, temiendo no se sublevasen los esclavos, y que cuando llegaron á Argel aquellos pocos que quedaron en breve tiempo murieron, no sólo los que quedaron mal heridos, pero aún muchos de los otros, del trabajo y aflicción en que se vieron, y se tuvo por muy cierto que de los 400 turcos que desembarcaron en dicha cala den Claret ninguno de ellos llegó á Argel, porque se despeñaron muchos de los que entonces no tuvieron noticia.
Y del saco y despojos que se llevaban de la villa nada se perdió, ni quedó ningún cautivo, sino fue un cáliz de plata, el mayor de la Iglesia, que se llevó un renegado. Tuvieron por cierto los turcos, que su guía les había engañado, y que porque todos de aquella suerte se despeñasen les había guiado por aquel paso, tan lleno de precipicios y despeñaderos, y por esto lo colgaron en una antena de una galeota, que era dicho Pedro Valenciano, diciendo “este es el traidor que hoy ha echado á perder toda nuestra armada”.

Text extrat del blog del nostre amic Emilio Alonso

Descripció:

Feia temps que teníem ullat fer aquesta “ruta», que era connectar els dos torrents el des Lli i el del Salt de Vistamar, i per tant fer-los seguits. L’única manera es pel pas dels Moros (pas del Rafal abans de la batalla amb els turcs), així que avui toca.

Com no sabíem el temps que ens duria fer-ho, ens posem en marxa cap a Valldemossa ben dematí. Arribem a les vuit al pontet del torrent, un poc abans de ses cases de son Mas, on es poden deixar els cotxes i resulta que està ocupat per altres torrenters que s’estan preparant i que ja tenen els neoprens posats, ens quedam sorpresos que duguin neoprè perquè el torrent està aixut i ben aixut, però cadascú del seu pa fa sopes. Deixam els cotxes una mica més amunt just en el punt per on començarem a davallar al tàlveg.

Comencem a davallar en un dia molt ventós amb ratxes fortes, tot el temps que anem engorjats el vent no molesta però arribats a la capçalera del salt de sa Figuera el vent es realment molt fort. En tot el recorregut no trobem ni gota d’aigua inclòs en el gorg que precedeix al salt de la Gran Cascada, que gràcies a una corda fitxa superem la sortida. Devagades aquesta corda no hi ha estat hi m’aver de sortir grimpant un -III.

Acabat la part esportiva del torrent des Lli, prosseguim pel seu tàlveg fins a arribar a una gran roca que serveix de gran fita que ens indica la sortida per la dreta fins a la corba de la carretera des Port. Noltros passarem aquesta gran roca i a un 20 m sortirem per l’esquerra amb pujada durant uns 10 m per trobar un caminoi que en direcció dreta ens durà al pas des Moro o des rafal com es deia abans de la gran batalla amb els turcs. Es tracta de seguir las fites i a vegades ses fletxetes vermelles que tantes vegades ens han acompanyat a les rutes.
Des de la sortida del tàlveg del torrent fins acabat el pas haurem tardat uns 75′
La pujada és fàcil i a poc a poc anem guanyant altitud i a la part més vertical ens ajudaran uns graons tallats a la roca.
Aquít enim un petit fragment de les Rondalles Mallorquines que fa referència a aquest pas:

Rondalles Mallorquines d’en Jordi des Racó, T. XXIV, p. 81, una d’elles diu:
Petjades des cavall de Sant Jordi
Es pas d’es Moros és una drecera molt aspra d’es port de Valldemossa, cap a la vila.
Quant Sant Jordi treia es moros de Mallorca amb el rei En Jaume, fugien ells de Valldemossa per aqueixa drecera i Sant Jordi els encalçava.
Com va esser en aquell penyal tan ferest que hi ha en aquella drecera, es cavall hi davallà per damunt de quatres i hi estampà ses quatre potes, que hi romangueren senyades, i encara se coneixen, i ben fondes que són.
Si no ho creis, anau-hi a tocar-ho amb ses mans.

Superat el pas anirem cap al portell del tancament de pedra, girem dreta i botem un altre pared de pedra, el terreny es brut. Tot seguit sortim a un camp de cultiu, avui abandonat i cap a la dreta arribarem a les cases de Vistamar, avui en procés de restauració i en obres. Des d’aquí i a pots metres arriben al tàlveg del torrent des Salt.

Iniciem el descens que també està totalment eixut. Arribat a la capçalera del gran salt de 80 m. el vent es fort a molt fort . Les vistes a la marina de Valldemossa son encisadores.
Després li segueix un altre gran salt de 100 m que comence al cingle des Mardans, fraccionat en un de 47 m i un altre de 53 m. Des d’aquí ja només queda seguir davallant pel tàlveg fins arribar al tàlveg del torrent des LLí a la gran roca que em passat avui de matí, que ens indica la sortida cap a la esquerra a la carretera ( el matí era cap a la dreta ).

Acabem aquesta esplèndida jornada muntanyera-torrentera amb uns chandis fresquetes a Valldemossa.

flickr75youtube75

464. Cova del Soldat Pelut

Cova-del-Soldat-Pelut-(161)Distancia total: 10 km.

Tiempo total, nosotros encontramos lluvia, : 8 horas.
Desnivel positivo, desde el torrent, para acceder a la cueva: 381m. Los últimos 60 m. Requieren de experiencia y cuidado.
Desnivel Positivo Total: 1.038 m.
Desnivel Negativo total: 707 m.
Altitud máxima, punto de partida y regreso: 805. m.
Altitud mínimo, talveg torret, desvió para asceder a la cueva: 210 m.

Altària de la cova: 36 m

Amplària de la cova: 52 m

Fons: 35 m

icono empleo manos

464. COVA DEL SOLDAT PELUT

No confondra aquesta cova amb la de Cova dels Soldat Fuit. A l’efecte convè constatar la similitut existent entre l’ubicació i conformació d’aquesta cavitat amb la del Soldat Fuit, oberta en el penyassagar mari de Can Palou. Ambdues tenen en comú la llegenda segons la qual va servir de recer a cert pròfug amagat a la zona i al fet de trobar-se una i l’altra en llocs tinguts per inaccessibles.

També em de dir que hi ha agut altres cavitats amb llegendes de proscrits i  perseguits, com es el cas de la Cova del Nin de Selva, Cova del Lladre, Cova del Monjo, Cova del Soldat Fuit, cada una amb les seves pròpies històries.

Una mica d’història de sa Cova del Soldat Pelut, tal vegada la mes coneguda:

El nom d’aquesta cavitat fa referència a un personatge que, segons pareix, va habitar aquestes contrades donant peu a una curiosa llegenda.

Es tracta d’un coval enlairat, ( d’aquí coneguda també amb el nom de Cova Penjada del Soldat Pelut) situat a la paret del costat de Cosconar, característica que juntament amb la grandària de la boca el fan visible des de ben enfora.

La tradició popular més estesa, transmesa oralment de generació en generació, ens parla del soldat pelut com un personatge mitificat i alhora bastant desconegut. D’ell se conta que era un soldat escapat que s’havia refugiat pels aspres paratges que envolten el Torrent de Pareis. Així el personatge en qüestió, i sempre segons la llegenda, aprofitaria aquesta cova per amagar-s’hi. Aquesta mateixa tradició el descriu com un individu malgarbat, vestit únicament amb les pells dels animals que aconseguia matar, i amb barba llarga i cabellera, llògic fruit de la seva vida de fugitiu per questa esquerpa contrada.

També conta la llegenda que el soldat pelut era capaç de saltar sobre l’esglaiós desnivell, d’una part a l’altra del torrent, arriscant-hi la vidal, en el punt situat entre la Cova des Romegueral ( sa que té forma de pera) i es Degotís, en un indret on les elevades parets del torrents s’apropen fins a deixar únicament alguns metres de separació, aquest punt es anomatat Salt des Soldat Pelut.

Pero deixant de costat la llegenda i apropant-nos a la realitat, després d’observar el lloc resulta difícil compartir la creença popular que el soldat pelut pogués habitar una cova tan poc accesible com l’esmentada. Sobretot, si tenim en compte l’existència d’altres cavitats veïnes més habitables.

Malgrat aixó, el soldat pelut no és només un personatge de llegenda sinó que ha pasat a formar part de la particular història d’Escorca. La referència més important que confirma la veracitat en què es fonamenta la llegenda la proporcionà el que fou gran investigador i coneixedor de les terres lluqueres, P. Rafel Juan, qui a través de fonts orals, esbrinà que es tractava d’un «soldat suïss». Resseguint aquesta pista, es por constastar la presència de regiments d’infantería suïssa al servei del rei d’Espanya a finals del segle XVIII i començamens del XIX. Concretament se’n troben nombroses referències, especialment al Cronicón Mayoricense d’Álvaro Campaner, on apareixen notícies dels regiments suïssos de Jann, Courten i Betschart des de 1788 fins 1799.

En el cas dels desertors no ha d’estrenyar gens que s’amagassin als llocs més inacesibles de la Serra, com els que abunden en el terme de LLuc. Quan es produïa alguna deserció, fet relativament freqüent, lesautoritats militars alertaven els batles de les viles. Per facilitar la captura dels evadits, se’n donava una acurada u curiosa descripció, com és el següent cas: «… Cuyas medias filiaciones son las sigueintes: 2ª compañia. Francisco Lago hijo de Miguel y de Ana, natural de Ingo, en la Ungría, sin oficio, de estatura 5 pies, dos pulgadas, 5 líneas, hedad 28 años, soltero, cara ovalada, frente espaciosa, ojos negros, cejas y pelo castaño claro, nariz chica y puntiaguda, boca mediana, color moreno, varias berrugas en la aprte izquierda de la cara….»

És clar que el soldat pelut és un d’aquets casos de deserció. Fins i tot existeix un document de la Reial Audiència datat el 2/02/1804, on es relaten uns fets, l’autor dels quals, sorprenetment, encaixa amb el nostre protogonista: «Habiendo tenido noiticia la real Audiencia que por la comarca y territorio de la parroquia de Escorca se ha visto un hombre desconocido que viste de pieles prodecentes de los mismos ganados que mata, y como llebando armas cdon las cuales ofende o intenta ofender a las personas quie se le presentan de manera que tiene amendrentados aquellos vecinos particularmente los del predio de Cosconar,…»

La Reial Audiència, després de comunicar aquesta circumstància als batles d’Escorca i de Sóller, mana que el capturin.

I així sembla que va ocórrer, ja que l’amo de sa Casa Nova, de nom Pere, el va delatar en més d’una ocasió. Peró deixem quie sigui el mateix P.Rafel qui en narri aquest intent frustrat: » un día lo siguió una partida y le dió alcance en Son Colom. Lo ataron. Mientras descansaban los de la partida, se durmieron, y el desperast, vieron que el soldat pelut desatado. No le persiguieron mas por el momento.»

Aquesta situació no podia tenir més que un tràgic desenllaç pel nostre personatge: » Por fin, cierto día lo avistaron mientras robaba cerezas cerca de la Casa Nova. Sonó un tiro y cayó muerto. Su cadáver fue arrojado detrás de un peñasco.»

Narració adaptada del llibret Torrent de Pareis, d’editorial Moll (1996) 109 pàgines.

Una altra versió, pel que sembla bastant més antiga i eshumada per Fra Rafael rememora l’argument hagiográfic de Sant Marti de Tour, segons el qual va partir la seva capa i es va quedar amb només una part, deixant l’altra a un pobre necessitat d’abrigar-se. L’indigent no era un altre que el Soldat Pelut i qui, perseguit pel ric amo del predi per haver-li substrait part de les seves pertinences, es va veure obligat a saltar sobre l’espadat del Torrent de Pareis per aconseguir l’altra contraposada riba i posar-se fora de perill.

Descripció:

L’excursió s’inicia a Escorca (carretera Ma.-10) en els voltants del restaurant -a l’altura del km 25’2-, on podem aparcar a la dreta de la carretera al costat del panell del Govern Balear.

Comencem descendint cap al torrent de Lluc, pel tradicional camí de ferradura (Camí des Burgar) restaurat pel Foment de Turisme a l’any 1908.

Iniciem el descens baixant al costat del «quitamiedos» de la carretera i a el ½’ travessem la barrera metàl·lica. Seguim el camí, amb pendent lleuger, que travessa el frondós alzinar vorejant els camps de cultiu (esquerra). Als 4’ travessem un portell sense barrera i seguim les fites que ens conduïxen cap a l’inici del camí de ferradura. Mentre descendim el pendent oscil·la entre mitjana i mitjana/forta, arribant als 15’/16’ de l’haver travessat el portell . Continuem descendint pel camí, en alguns trams la vegetació ho envaïx o trobem lleugeres ensulsiades (és aconsellable transitar pel camí per a evitar deteriorar l’entorn del mateix). El pendent s’incrementa passant a forta/mitjana en algun tram. Les fites ens acompanyen encara que el camí és evident. Als 18’/20’ d’haver passat al costat de l’avenc de sa Miranda (dreta) s’inicia un descens en zig-zag amb algun tram de pendent fort, arribant al cap d’uns 12’/14’ al torrent de Lluc, amb un tram final d’acusat desnivell. Des de l’inici del descens a Escorca hem invertit de l’ordre de 50’ a 1 hora, depenent, lògicament, del ritme de la nostra marxa.

Una vegada en el jaç del torrent podem escollir una de les dues opcions possibles: transitar pel jaç del torrent o bé recórrer la senda que discorre a l’esquerra de la llera. Nosaltres triem la sebda de l’esquerra. Vam arribar als 7’/8’ al torrent dels Horts (esquerra). Seguim avançant i als 7’/8’ arribem a s’Entreforc.

Des desde l’Entreforc l’itinerari està adequadament senyalitzat per fites, línies verdes o vermelles o fletxes dels mateixos colors ( un pupurri innacesari). També trobarem en algunes roques graons o zones picades, el que facilita l’avanç sobre superfícies llises en pendent.

Iniciem el descens del torrent de Pareis ascendint pel marge dret. La senda comença amb una curta pujada mitja/forta, per a prosseguir amb pujada lleugera/mitjana. Al 1 ½’ s’inicia una baixada mitja i mitjana/forta. Als 5’/6’ arribem a un salt entre dues roques (ancoratge a la dreta). Una vegada superat avancem ajudats pels escalons tallats i zones picades, arribant a un nou salt equipat i aixó proseguim fins arribar al punt on a la dreta es puja pel pas de n’Alis o des contrabando per arribar a Cosconar i a l’esquerra es puja al pas de ses Argolles. Bé idò iniciem la pujada, als 10715′ arribarem a un punt on em de deixar la senda que pren a l’esquerra ( fita demunt un resalt) per anar al pas de n’Alis, per noltros agafar cap a la dreta meny definit. En servirà de guia una gran bauma a on ens derigim i refugiem de la pluja.

A la vista que el temps no aclaraix sino que empijora, decidim proseguir per damunta aquesta gran balconada damunt el torrent de Pareis, direcció a l’Entreforc, sense perdre altura en lo posible. Aviat ens situarem a la base de la cova del Soldat Pelut. Aqui comence l’ascens mers vertical que ho superarem grimpa que grimpa.

Iniciem l’ascens per la part esquerra i a poc a poc ens anirem, fent una diagonal, cap a la dreta, per on finalment entrarem a la cova.Una vegada dins la cova les sensacions son fortes i molt satisfactòries, destaca enfront nostre tot l’itinerari d’aquest preciós pas de ses Argolles.

Aprofitem per descansar i recorrer la cova per fer fotos, que es inmensa que des d’abaix no ho pareix.

Comence a tronar, el temps empijore ( la previsió era d’una ciclogènesis explosiva) amb pluja fina però que banya igual. Decidim devallar per l’altre costar ( esquerra ) en lo posible. Daquesta manera guanyem terreny i trepijem menys el tàlveg del torrent que mullat està molt, molt relliscós. Inclús em de posar un cordino per ajudar-mos en algúm tram del descens.  Arribem a l’entreforc i des d’aquí la pujada pel cami des Burgar, on arribar a dalt ens canviem de roba per una seca.

Avui no toca chandi, feim una xocolatada al bar des Coll de sa Bataia.

flickr75youtube75wikiloc75

463. Avenc de sa Moneda

Aproximació; 2 km

Circular: sí

Ràpel màxim: 41 m

Cordes: 1 x 60 m, 1 x 40 m. 1 x 20 m.

6 plaques i 2 baques

icono rapel

463. AVENC DE SA MONEDA.

Per arribar a l’inici de la ruta d’avui ens hem de situar amb els cotxes a la Urbanització de la Costa d’en Blanes; entrem per l’avinguda Tomas Blanes Tolosa i seguirem fins a arribar a una rotonda, seguim recte pel carrer Sant Eduard, ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra pel carrer Sant Carles, prosseguim en forta pujada fins al carrer Sant Joan també esquerra, veurem un senyal de trànsit de carrer sense sortida, prosseguim fins arribar al carrer Sant Gabriel també esquerra i que en forta pendent ens deixarà a les barrares de l’entrada de la finca s’Hostalet on hi ha una gran esplanada per deixar els cotxes.

Comencem a caminar per la pista forestal, arribarem a un encreuament de camins, noltros em de seguir O (recte) durant uns 200 m i en arribar a una corbe abandonem la pista ( fites) per la dreta per endinsar-nos en un tupid bosc per un sender poc evident fins sortir del bosquet i arribar a una zona mes buida de vegetació damunt una torrentera.

Passarem per devora el petit l’Avenc de n’Andreu. Es de petites dimensions, 2,5 m x 1 m i una vertical de 12 mi 37 m de longitud, probablement es comuniqui amb l’avenc de sa Moneda que es troba a tan sols 25 m de distància i uns 15 m mes avall.

Arribat a l’enorme boca de l’avenc de sa Moneda ja podem intuir la grandiositat d’aquesta cavitat.

El nom de la “Moneda” no m’ha quedat clar; uns diuen que és perquè es va trobar una moneda, altres més estudiosos que prové de Monedero ( Podemos no te res a veure), depressió on va l’aigua, altres van més enllà i cita’n a la Diosa Juno que tenia a Grècia el malnom de Moneda per la seva mare receptora de les aigües. La fàbrica de la moneda estava a Atenes a prop de un temple prostituïu, dedicat a l’adoració de Astaré, la Tanit semítica. En qualsevol cas totes me serveixen per anomanar-lo Avenc de sa Moneda.

La cavitat està situada en la Serra de na Burgesa a la zona de s’Hostalet, presenta una boca de 14 m x 9 m realment impressionant amb una gran figuera, que li dona un certa bellesa ( en s’estiu, pèrque en s’hivern la figuera no te fulles i te deixa veura l’inmensidat del buit ), en la vertical de la via de descens. Encara que es poden instal.lar  dues vies, la més vertical d’uns 45 m i practicamente volat en gairebé la seva totalitat, i l’altra lateral es realitza migjançant una vertical de 30 m amb diverses repises intercalades. Tots dos descens desemboquen a la gran sala de 42 m. x 42 m.

El comencemen del descens no impresiona gaire perquè sa figuera te tapa sa visual, però una vegada que has pasat per dintre la fuaque la cosa canvia, en aquest moment pots disfrutar de la inmensidad de la sala i les seves columnes.

Aquesta immensa sala presenta gegantesques bugades estalagmíticas en la qual destaca una enorme columna de 21 m. d’altura, separada per uns pocs metres d’una altra columna enorme.

D’aquesta gran sala s’inicien una sèrie de passos que val la pena recórrer. Especialment el situat en el costat W, a la qual s’accedeix ascendint per enmig de macizos estalagmítics, i unes finestres que ens permeten admirar des de l’altura la gran sala. Destaca a l’altre costat uin pou de 20 m. que dona a la part mes foda de la cavitat.

Per davallar muntem dues vies, una a la part mes alta de la boca amb un fraccionament amb un ràpel de 45 m, en el que podem gaudir suspesos dins la seva immensitat.

Per muntar la segona via em de davallar uns metres fins a la part mes baixa de la boca devora una figuera SE. Damunt una roca hi ha un spit on podem muntar una corda per davallar uns 10/11 m fins a una cornisa de 3 m ,on hi ha un pont de roca que ens serveix per muntar la baga de la reunió. Aquí tenim dues opcions; una primera és muntar la corda per fer un ràpel directe de 20 m però com te rosament es aconsellable muntar al nivell inferior un desviament a un altre pont de roca. La segona opció es davallar uns 2,5 m fins a un spit per muntar la corda del descens. Noltros optem per la primera opció. En qualsevol cas el ràpel es de 20 m, que ens deixan damunt un turó que després davallarem fins a la sala.

Una vegada a la sala podrem gaudir de les gegantesques columnes, explorar els nivells inferior en direcció SW una serie de passos y galeríes per arribar als -54 m  i  superior que ens situa a una balconada que ens permet visualitzar tota la gran sala.
La sortida la feim remuntant la gran vertical uns pel gran volat i altres per la pared de l’esquerra.

Un día intens.

flickr75youtube75wikiloc75

462. Comellar des Parral – Ermita de Betlem –

Comellar-des-Parral-i-ErmitRecorregut  total: 12’7 Km

Circular: Sí

Desnivell:

Temps total: 7,30 h.

 

icono empleo manos

 

COMELLAR DES PARRAL – ERMITA DE BETLEM – FONT DE LA JONQUERA.

 

Gran part dels terrenys per on discorre aquest itinerari, fins passada l’ermita de Betlem, es troben en la conrada ocupada antigament per l’anomenada Devesa de Ferrutx. Aquesta finca abastava les alqueries musulmanes de Ferrutx i de Binialgorfa.
En 1880, dins el marc de la Llei de colònies agrícoles i poblacions rurals, per iniciativa dels germans Mateu i Andreu Homar fou fundada la Colònia de Sant Pere.

Aparquem els cotxes al carrer Minyones de la Colònia de sant Pere i comencen a caminar pel carrer Major de la Colònia direcció a la Ma-3331 or sortim al Km 4,3 just devora la creu de terme de la Colònia de Sant Pere que ens marca l’inici de l’itinerari d’avui. Seguim caminant NE pel carrer Major de la Colònia que s’endinsa per un pinar amb algunes cases als voltants. Al pocs minuts el camí gira dreta segueix i s’acaba just en arribar al torrent del Parral. El creuem per devora la presa i caminem per l’esquerra al principi, per dintre la major part. Abans arribar al salt del Parral em d’abandonar el tàlveg del torrent per l’esquerra en forta pujada per anar a cercar el Pas del Parral, sense cap dificultad que en deixa just damunt el salt. Tot seguit ve el gorg de la Font del Parral inconfundible perquè té aigua tot l’any i per la seve figuera que penja d’enmig i que superem amb una petita grimpadeta.

Després d’uns metres i quan el torrent mes s’engorxa em d’anar amb esment perquè quan el torrent gira esquerra es em de sortir per l’esquerra amb forta pujada, hi ha fites. Aquesta pujada ens farà guanyar altitud rapidament deixant el tàlveg als nostres peus. Seguim ascendint per la cresta d’aquesta petita serralada direcció N, la pujada es llarga i dura, però ho compensen les explèndides vistes sobre la Colònia de Sant Pere, son Serra de Marina, son Real, can Picafort i gran part de la Badia d’Alcúdia. Ens servirà de referència un petit arbret, un ullastre, al que ens em dedirigir i després recte fins a dalt del serral.
Arribarem a dalt del Serral a 351 m. on  ja podem visualitzar a primer pla les cases de Betlem i la punta del campanar de l’ermita de Betlem. Després de descansar i menjar alguna coseta, prosseguim la davallada direcció E cap a un pi gran per enganxar el GR-222.
Una vegada en el GR-222 ens dirigim cap a les cases a l’ermita de Betlem, però abans passarem per les cases en estat d’abandonament i de ruïna que eren destinades a destacament militar, on s’hi allotjà la 16a Bateria d’Artilleria, destinada a la vigilància de la costa, amb els dormitoris i la cantina i després les cases de Betlem.

Al cap de pocs minuts arribem a l’esplanada on hi ha la barrera que dóna entrada al recinte de l’ermita guardada ambdós costats per xiprers. Després de visitar-la ens dirigim a la font de l’ermita.

Tornem enrere fins a la carretera i agafem el camí de l’esquerra, passem per damunt els camps de cultiu, que no fa gaira anys es conreaven. Arribem a la capelleta dedicada a la Mare de Deu de Lorda, amb una imatge de la Mare de Deu i una altra de santa Bernadeta Soubirous.

En acabar desfeim les pases fetes fins per a situarnos ara pasat el pas del Parral i per on ens sortirem a la dreta per una amplia canal de càrritx que en forta pujada ens situará una altre vegada al serral del Parral O. Arribat a dalt les vistes son encara molt més espectaculars. Inclús es veu el cami d’abaix de tot que farem de tornada.

Ara es tracta de anar cerca’n la millor manera de davallar per entre càrritx i una ampla vaguada, amb una desgrimpadeta al principi. La davallada es lenta per al terreny de pedres i càrritx. En arribar a baix girem dreta per anar i davallant en ziga zaga a cercar un camí de cabra que seguirem dreta fins passat la darrera casa, es tracta d’arribar al torrent de la Jonquera, amb el seu impressionant salt de 60 m al buit. Sortirem just davant la font de la Jonquera, “La Font de sa Jonquera també és coneguda com la Font des Salt perquè torrent amunt s’hi pot observar un gran salt d’aigua diverses vegades cada any, quan ha plogut amb força.

Antigament era simplement un cocó on neixia l’aigua i estava situat enmig del torrent. En l’actualitat el cocó està tapat perquè és de consum a la Colònia de Sant Pere i tan sols es pot veure un planxa de clavegueram quadrada. Just a davant hi ha una aixeta i un pica per abeurar els animals però l’aigua que en surt prové d’un pou. Normalment l’aigua brolla amb força i sobrepassa la capacitat de les canonades així que també s’aprofita per a l’hort. Si se deixa dins el torrenc s’avenca uns 100 m més avall.

Aquesta font fou molt important en el naixement de la Colònia de Sant Pere. En el moment de la construcció de les primeres cases (finals del sXIX i principis del sXX), quan encara no tenien cisterna havien de pujar a cercar aigua d’aquesta font amb bótes de vi que carregaven als carros.” ( text de fontsdetramuntana.com)

Seguim pel tàlveg del torrent uns pocs metres per sortir per la seva dreta i caminar paral·lel, on arribarem a un camp d’oliveres seguit d’una casa, on sa madona estrangera molt amablement ens deixa passar ( els cans que tenia a lloura no opinaven el mateix, uf….) sortint dot duna al camí i d’aquí a la carretera Ma-3331 al Km 5,7.

Ara ens queda lo més dur, caminar per l’asfalt fin a la creu Km-4,3, arribar als cotxes i ben aviat a fer unes xandis fresquetes, molt fresquetes.

.

 

 

flickr75wikiloc75

461. Torrent Fondo de Mortitx; Pas d’Aniràs i no Tornaràs, Remontat des de el S20m

 

TORRENT FONDO DE MORTITX DOBLEVUITRecorregut  total: 12 Km

Recoregut esportiu: 500 m.

Desnivell: 90 m.

Ràpel màxim: 20 m.

Temps total: 9 h. ( 9 persones)

 

icono rapelferrata

 

TORRENT FONDO DE MORTITX.-  REMONTAT.

Ja no podiem aguantar mes temps sense fer un torrent amb aigua, així que ens decidim pel Torrent Fondo de Mortitx que sempre guarda aigua en els seus gorgs i perquè voliem remuntar-ho.

Na Palmira fidel a les tradicions i estant en carnestoltes venir disfraçada de bany i ha escollit un bon lloc.

Ens posem en marxa a les 10 h creuem les barreres que donen entrada a la finca de Mortitx i comencem a caminar per la pista de ses Comes, superem la barrera pel botador de la dreta i prosseguim per la pista que ens duria al refugi de Lavanor i a les Basses de Mortitx. Hem de parar esment perquè als pocs minuts hem d’abandonar la pista ( dreta i fita) per una sendera, primer amb oliveres i seguidament cobert de càrritx, creuem una torrentera, que ens ha de portar fins a un coll o obertura entre els penyals que tenim enfront.

Aqui comença el descens entre el Torrent de Mortitx, que molt mes a baix s’uneix el Torrent de l’Hort del Molí fins a arribar just a baix del Bosc d’Oca, on trobem el primer gorg del mateix nom i on ja podem efectuar el primer salt, i pels que no volen mullar-se poden salvar-ho per la paret esquerra amb bons agarris.

Li Segueixun altre petit salt desgrimpable, prosseguim per la dreta entre càrritx per més endavant tornar al llit per arribar al segon salt de 6 m, desgrimpable per l’esquerra alguna cosa arriscat.
A partir d’ara li segueixen diversos salts i tobogans fins a arribar al Gran Salt de 20 m per acabar amb el salt des Morro Escotorrador de 18 m i un petit mes després.

Arribats al final, a la desembocadura al mar i aprofitem per menjar alguna cosa.

Iniciem el trepidant ascens per la «ferrata» ,que per cert necesita reparar i millorar ja que segueix amb el cable tallat…, amb el seu impressionant buit de 25 m. i que ens duria a la sortida pel Pas d’Aniràs i no Tornaràs però que en aquesta ocasió no farem, ja que optem per la variant del pas que ens porta per la impresionant balconada per damunta l’inici del salt de 20 m.

Per a això i havent realitzat l’ascens dels primers trams cablejats que ens deixen sota una gran bauma, en aquest punt hem de descendir uns metres en ziga-zaga per arribar un un primer passemans ( esquerra), seguit d’un segon que ens deixa en una còmoda esplanada on hi ha la reunió amb dues placas totalment rovallades i en un molt dubtós estat i per on rapelarem fins a la capçalera del salt de 20 m. A partir d’aqui anem remuntant salt a salt fins a la sortida i l’arribar al gor del Bec d’Oca, on ens canviem novament, mengem alguna cosa i reprenem el retorn pel mateix lloc que hem vingut. Arribant als cotxes a les 19 h fent ús dels frontals.

Com no podia ser d’una altre manera i en sa set que tenim agafem els cotxes i en anem directament al bar de sa Tafona de Caimari a veura a na Cati que ens preperarà unes chandis ben fresquetes.

 

 

flickr75wikiloc75

460. Corredor Nord del Galileu i Pas de son Nebot

Corredor-Nord-Puig-d'en-Gal

Recorregut: 7,52 Km

Circular: No

Temps total: 5 h. 20′

Desnivell de pujada: 518 m.

Desnivell de baixada: 665 m.

icono empleo manos

460. CORREDOR NORD D’EN GALILEU -PUIG D’EN GALILEU 1.181 m – PUIG DE SON NEBOT 1.022 m – FRONTÓ DE SON NEBOT 949 m. – PAS DE SON NEBOT

En la ruta d’avui anem a pujar per una espectacular canal situada a la cara nord del  puig d’en Galileu (La canal nord), on haurem d’usar en algunes ocasions les mans per progressar, i baixarem pel pas de Son Nebot, un inclinat descens travessant un bonic alzinar.

Per a la ruta d’avui la  podem fer-la circular, però per a això cal caminar 2,5 km per carretera, opció que nosaltres rebutgem, així doncs deixem el nostre primer vehicle aparcat en un pàrquing que trobem enfront del restaurant d’Escorca proper al km 25,300 de la Ma.-10. Amb el segon vehicle anem fins al km 22,8 de la mateixa carretera, on hem de girar a la nostra dreta entrant a la urbanització de Son Macip, seguim la carretera en ascens, prenem una primera corba a l’esquerra i una altra a la dreta, just després d’aquesta última aparquem el vehicle en el lateral.

Una vegada caminant, just en la corba veurem el cartell indicador de ses voltes d’en Galileu, de moment ho seguim uns metres que ens condueix fins al GR221, que prenem a la nostra dreta, com si anéssim a les Voltes d’en Galileu. Està tot ben indicat amb pals.

Només hem de circular pel GR prop de 500 m, ho abandonem a la nostra esquerra, al costat d’una sitja i seguim ascendint direcció ES.

Consisteix a anar ascendint faldejant al Galileu buscant l’inici de la canal nord.

Pugem travessant l’alzinar. Travessem una rossaguera. Després de la rossaguera seguim en ascens de nou per l’alzinar, i tan sol uns 400 m des que abandonem el GR si mirem a dalt veurem una gran alzina, i després d’ella una gran canal que ascendeix “a la directa”, la canal nord.

Hem de seguir la canal en ascens directe, no és difícil equivocar-se ja que està molt ben definida, en alguns punts hem d’utilitzar les mans, però no té massa dificultat.

Una vegada a dalt arribem a una zona molt mes oberta, iniciem un suau ascens a la nostra dreta, en uns metres arribem al cim del Puig d’en Galileu.

Sortim del cim direcció Oest, en tant sols 350 m arribem de nou al GR 221. Continuem pel GR i ho abandonem 700 m mes tard, seguint el cartell indicador cap a ses  cases de neu. Deixem enrere les cases de neu en direcció Oest. Seguim per la part alta direcció NO.

A la nostra esquerra mes a baix veiem un arbre, que marca el punt per baixar al torrent que ens porta fins al Salt des Pixarell, un salt completament vertical de 144 m. Que aviat tornarem fer.

En arribar a l’arbre solitari girem direcció Nord, en descens, arribarem a un serral pel qual hem de tornar a pujar. Baixem al serral i tornem a pujar.  Una vegada a dalt arribem al Puig de Son Nebot de 1022 m d’altura.

Descendim amb el penya-segat a la nostra dreta en direcció Nord i de seguida veurem el començament del pas d’Escorca, que no baixem en aquesta ocasió.

Girem a l’esquerra direcció Oest, en descens, cap a un sortint que veiem, just al començament del sortint tenim el pas de Son Nebot a la nostra dreta.

Nosaltres recorrem el sortint primer fins a la punta, ja que volíem veure el Salt des Pixarell. Tornem per les  nostres passes i aquesta vegada baixem cap al pas de Son Nebot.

El pas consisteix en un descens direcció Nord bastant inclinat travessant un alzinar, fins a arribar al seu final, a una gran sitja,  i enfront d’uns terrenys de conrreu. Seguim direcció Nord sense desviar-nos fins a donar amb un camí que seguim a la dreta. Seguim aquest cami i  al cap d’1 km i ho abandonem per un altre camí menys definit que sorgeix a la nostra esquerra.

Ho seguim en descens i en pocs metres veurem una canonada que circula paral·lela al camí, i que ve de sa Font de sa Senyora, la seguim, en un parell minuts ens condueix fins a la carretera, on girem a l’esquerra i arribem al nostre vehicle, donant per finalitzada la fantàstica aventura d’avui.

Aquesta descripció també la podeu veure a la web del nostre amic muntanyenc Miguel Mesquida trotatramuntana.com

flickr75youtube75wikiloc75

459- Avenc de sa Font de s’Espinal

Avenc--de-sa-Font-de-s'Espi

Únic ràpel de 20 i/o 30 m.

icono rapelicono cueva

459. AVENC DE SA FONT DE S’ESPINAL O AVENC D’ESCORCA

Deixem els cotxes a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca. Ens dirijim a peu direcció a Lluc i als 20 m arribem a l’aparcament privat del mateix restaurant que ho creuem i entrem a l’alzinar pel qual transitarem » paral·lels» a la carretera que tenim a dalt a la nostra dreta. Arribarem a un camí ampli, agafem dreta i als 15 m a l’esquerra tenim un portell que creuem i seguim mateixa direcció ( paral·lels a la carretera), de seguida el caminoi ens porta junt a una gran paret que ens separa de l’Era d’Escorca. Ara es tracta de seguir al costat de la paret fins a abans d’arribar a uns 60 m a  la Font de l’Espinal. L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines, on a l’esquerra hem de veure l’àmplia boca de l’avenc.L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines

Fossa cársica de 33 m de llarg, amplitud de gairebé la dotzena i profunditat de 29,55 m.

Es pot muntar un ràpel en la part Nord de la boca de 20 m., però si ho instal·lem a la part Sud, el ràpel serà de 30 m i més espectacular.

Constitueix biótop on propespera especialment la planta anomanada Asplenium scolopendrium o LLèngua de Cèrvol i on, en el fons, arriba a veure’s alguns exemplars amb fulles que s’aproximen al metre de llargària, encara que nosaltres no vam veure cap exemplar tan gran. La llengua de cèrvol (Asplenium scolopendrium) és una falguera de fulles o frondes enteres, lanceolades i d’un color verd brillant, molt vistós. Aquestes frondes neixen enrotllades i es descargolen progressivament a mesura que es desenvolupen, de manera que es troben sovint amb la punta encara cargolada. A seu revers es formen els sorus, allargats i disposats en dues sèries oblíques en relació al raquis. Viu només als racons ombrívols i humits, com són les fonts i degotalls, parets de pous i avencs, roques carbonatades i murs molt obacs o el fons de torrenteres. La raresa n’accentua la bellesa i la sensació de frondositat vegetal dels pocs indrets on es troba.

Un poquet de rondaia:

Al costat de la font i és molt interessant per la llegenda que s’hi situa. En essència ens conta el següent: un capellà duia a combregar a un malalt, va passar per devora l’era on uns pagesos batien el blat; aquests en comptes de mostrar respecte al Santíssim seguiren amb llur feina i, a més, li feren befa; com a càstig del cel per tal acció, la terra s’obrí, transformant l’era en avenc, estimbant-los fins a l’infern on eternament continuaran fent feina. La llegenda és estesa arreu d’Europa, però la representació literària més coneguda entre nosaltres és la de l’escriptor pollencí Costa i Llobera. Del seu poema hem destriem els passatges més tètrics de tan tràgica llegenda.

– Avench es malehit
aqueix fondal humit,
y fa més por de nit
que no la forca…
Estrany es el seu nom,
que dura Deu sab com:
L’avench es per tothom
L’era d’Escorca…. –
– A l’era’s va acostar
pausat el combregar
y el riure y flastomar
no’s detenia…
Devant tal avalot
s’atura’l Sacerdot
¡ Horror ! com un gran clot
allá s’obria.
Aquest avench obrí
la boca, y engolí
dins la negror sens fi
l’era perduda…
La gent y’l bestiar
s’hi varen estimbar
seguint sense parar
l’aspra batuda…..-

flickr75

458. Puig de Randa 360º

map ruta (Copiar)Data: 16-1-2016

Distància: 9,34 Km

Desnivell positiu: 510 m.

Temps Total : 5’31 h.

Circular: Sí

Torre de sa Mola de Tuent

458. PUIG DE RANDA 488 m,  en 360º

La ruta d’avui consisteix a recórrer tot el perímetre del massís muntanyenc del Puig de Randa 488 m sense trepitjar asfalt, descobrint en 360º les més belles panoràmiques del plá i resta de Mallorca.

Començam deixant els cotxes a l’aparcament públic de Randa, just davant el Restaurant-Celler i l’Església Parroquial, pugem pel carrer de sa Font on passarem per davant els magnífics rentadors i la creu de Randa, també anomenada creu del Coremer ( predicador de la Quaresma) i data de 1846. Als pocs metres sortim a la carretera que puja als Santuaris que creuem tot duna per seguir pel carrer des Puig.

Enseguida veurem enfront un cami empedrat per on proseguirem, passam una barrera, tot seguit arribem a unes cases i a la carretera dels Santuaris, la creuem i just enfront hi ha uns escalons, que pujan, per dins un alzinar, creuerem una altre barrera oberta, ara duim entre 10′ i 15′ desde l’inici.

El camí es comode, sempre ho seguirem recta i no farem cas a dos tiranys que ens trobarem a l’esquerra, fins que trobem el tercer que em de gafar, es fàcil de veure perquè el punt on el cami que duiem comence en lleugere davallada.

El tirany és estret i puja en fort pendent, no té pèrdua perquè està ben definit com a la majoria del trajecte. Arribarem a una pared rocosa que superarem amb una petita grimpadeta. Tot seguit ens situa al massís de Randa 488 m, les vistes miris cap a on miris són magnífiques.

Continuem pel tirany ben definit en lleugera davallada direcció Sud, al pocs minuts passarem per la pedrera del Coconar, on trobarem una “barraca” de pedra.

Continuem pel tirany on finalment ens durà la carretera dels Santuaris, vora el portell de Gràcia, de dos brancals o columnnes coronats per sengles bolles. Aquí és l’únic petit tram que trepitjarem l’asfalt per arribar al Santuari de Gràcia, del segle XVI,  que s’arredossa sota les pènyes de la Falconera, amb el santuari de Sant Honorat al capdemunt. Com a curiositat resulta que només entrar al recinta del santuari de Gràcia deixem el terme de Algaida i entram al terme de LLucmajor. Aquí berenarem i gaudirem de les magnífiques panoràmiques, sobretot de l’illa de Cabrera.

Al final del passeig hi ha un mirador i tot seguit un tancat de reixa amb un cartell que avisa del perill de la zona pels despreniments.Aquí mateix comence la nostra variant,davallem per perdre una mica d’altura i sortejam a tanca, al principi és molt incòmode i en fort descens però només uns metres perquè ot duna pujem per anar a situar-nos lo mes a prop possible de la pared rocosa de la nostra esquerra.

Ara només queda seguir el tirany aeri pel perímetre del macís a vegades molt estret i gaudir de les immenses panoràmiques, on podrem veure quasi tota sa costa sud, llevant i nord de Mallorca. Aquest tirany ens recorda, naturalment guardant les enormes distàncies, si ja sé que no es comparable, però que vols que te digui m’ha vengut el record, alguna de les Fajas que em fet recentment per la Vall d’Ordesa i alrededors.

Aquest tirany ho defineix molt bé pels seus despreniments aquest vers de na Maria Antònia Salvà que diu:

«La teulada cau malmesa,
les parets se vandesfent
amb la son de la vellesa
que capfica lentament.
Oh Mare de Déu de Cura,
Com vos plau la soledat,
que així us quedau a l’altura
dins un cols esbaldregat!.»

Al final del tirany trobem un cartell que diu que el pas està prohibit pel perill de despreniments.

Continuem pel perímetre ara per l’altre vessant i sense perdre altura, fins a trobar un caminoi molt evident que davallant (dreta) ens duria a la carretera Ma 5017.

Aqui feim un paréntesi de la nostra ruta per visitar el monestiri de Cura i la cova del Beat Ramón LLull, per tal  cosa ens dirigim cap a l’entrada del recinte on abans d’entrar, trobam a terra i a  la dreta de la carretera, vora les instal.lacions de telecomunicacions, el Cocó del Corb, amb la rosa dels vents ( avui molt espenyada)  que marca el punt on se celebrava la bendició dels fruits. Després visitem la cova del Beat Ramón LLll on allà per l’any 1275 hi passà temporades de retirament. Aqui es generà la llegenda de la Mata Escrita, segons la qual el sistema filosòfic del Doctor Il.luminat li fou revelat sobrenaturalment per vía d’una mata amb caràcters escrits. En el segle XVIII, en època de les lluites entre lul.listes i antilul.listes, la cova fou parcialment destruïda. Podría seguir escrivint indefinidament sobre aquest lloc i els seus personatges, pero anem a lo que anem.

Sortim del monestir de Cura disposats a proseguir aquesta ruta circular. Començam a caminar per la carretera direcció Randa i, un centenar de metres, ens desviem cap a l’esquerra, cap al Cocó del Corb, podem continuar en paral.lel a l’asfalt fins enllaçar amb el camí que comença a la carretera i davalla pel coster nord de la muntaya de Randa, just al hectómetre 400. Aqui he de fer una puntualització, recordau que venim en sentit contrari, per tant anem direcció a la carretera Ma 5018, però alerta, que 10 m abans d’arribar-hi em de prendre dreta per un tirany quasi cobert per la vegetació i que gaire es veu, si en fitxem en terra veurem una fletxeta verda. Aquest tirany en durà als túnels que serviren de refugi durant la guerra. Entrem per la primera de les seves boques, visitem totes les seves “dependències” i sortim per la darrera. Just a la sortida em de prosseguir per un caminoi a l’esquerra amb lleugera davallada primer que passa a forta després i molt relliscós. Ara el camí es torna més ampli, passarem per una barrera i prosseguirem fins a arribar a la carretera Ma 5108, caminarem uns pocs metres fins a la primera corba a l’esquerra on hi ha una entrada amb una barrera que traspassarem i tot seguit girarem dreta per un camí amb molta pedra que ens durà paralel a la carretera al final de l’excursió d’avui, al llogaret de Randa.

I com no pot ser d’una altra manera acabem al bar prenguent unes xandis uns i uns tallats altres.

flickr75wikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina