672a. Torrent de s’Aladernar

Distància: 2,29 km
Durada total: 1 hores, 23 minuts
Circular: Si
Elevació mínima: 60 m
Elevació màxima: 308 m
Ascensió total: 210 m
Baixada total: 210 m
Salt màxim: 23 m
Material: Cordes; 2×30 m

Data: 10.8.2019

Torrent de s’Aladernar

Per tercera vegada iniciem la ruta a l’aparcament de l’Ermita pel camí de sa Talaia Vella, fins a arribar a sa segona cota 306 i 1,5 km recorreguts sortim del camí (dreta) per anar a cercar sa coma des d’on comence el vertader torrent de s’Aladernar, el qual s’alimenta de sa Font Viva, de la que no he trobat informació.

Després d’uns 200 m arribem al penya-segat i bot de 23 m, un bon pi ens assegurarà el descens. Tot seguit ens robem amb el següent bot de 15 m, un altre pi ens assegura la davallada, ambdós bots no són completament verticals, algú comenta que fins i tot es podrien desgrimpar… els segueixen petits salts tots ells desgrimpables.

Si continuéssim arribaríem al camí del GR, però el cansament i la tremenda calor, fan que acurcem per sortir quasi a dalt, a la zona dels aparcaments.

Després de tres torrents, ses xandis son obligades,amb sa mateixa proporció…

.

veure fotos
fotos
wikiloc
Trakc

672c.Torrent des Pla de sa Talaia.

Distància: 4,71 km
Durada total: 3 hores, 55 minuts
Circular: Si
Elevació mínima: 67 m
Elevació màxima: 321 m
Ascensió total: 282 m
Baixada total: 282 m
Salt màxim: 26 m
Material: Cordes; 2×30, 1×20 m

Data: 10.8.2019

Torrent Plà de sa Talaia

Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament del Santuari de la nostra Senyora de la Victòria. Encara que durant molt de temps el santuari fou conegut amb el nom Santuari de Fra Diego.

La finca pública de la Victòria se situa en la península d’Alcúdia, també dita de la Victòria, que separa les badies de Pollença i d’Alcúdia. Les dimensions d’aquest territori són 7 quilòmetres de llargària per 4 d’amplària a la part més extensa. La finca té una superfície de 1.010 ha. Pel que fa la vegetació, és destacable el pinar que fa honor al topònim de cap Pinar, a l’extrem de la península, avui en dia sa fet mal bé pels incendis forestals i les grans ventades de l’any 2001. La costa és rocosa i retallada en forma de penya-segats, amb alguna platjola com la de l’Illot i la de les Caletes a la banda de la badia de Pollença, i la del Coll Baix vora el cap de Menorca.

L’origen del santuari es pot situar a l’any 1403, encara que l’aspecte actual data de la segona meitat del s. XVII, quan habitava aquest indret l’ermità fra Diego Garciam. L’any 1426 morí fra Diego, i posteriorment, habitaren l’ermita fra Joan Coll i Gabriel pou, ja més tard a principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els carmelitans d’Alcúdia, dirigits per fra Antoni d’Àvila.

Es curiós que per un document del notari Guillem Blanch datat dia 24 d’abril de 1417 sabem que fra Diego es dedicà a l’alquímia quan habitava el lloc actualment conegut com a santuari de la Victòria. El document en qüestió refereix que el dia esmentat anaren a la cel·la de fra Diego el lloctinent del Regne, Pelais Unis, el mestre cirurgià Esteve Boyer i el notari. El motiu del viatge era recollir-hi aigua especial que en aquella ermita s’elaborava, a petició dels reis catalono-aragonès Alfons el Magnànim. Hi trobaren tres ermitans, als quals demanaren que els mostressin el lloc on Adoart de Bosia i fra Diego preparaven el preuat líquid. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambins amb les respectives ampolles, dins les quals hi havia aigua producte de destil·lació.

Interrogat l’ermità sobre l’ús del líquid, contestà que no ho sabia ben cert, perquè havia sentit a dir que era bo per guarir qualssevol malalties que fossin mortals. En resposta a una pregunta sobre quant de temps feia que l’alambí estava encès amb aquelles ampolles, contestà que en la passada festa de l’Àngel del Regne s’havien complert dos anys justs que estaven sobre el foc, constantment dia i nit. Quan fra Diego morí, el poble assaltà l’ermita a la recerca de l’or que, segons remors derivades de la fama d’alquimista, la gent pensava que hi trobarien.
(Resumit de G. Munar Oliver, 1964, Notes extretes de Rotger, 195: 1-9; de Ventayol Suau, 1928: II 37-53; i de Munar Oliver, 1964, Camins i Paisatges, Gaspar Valero i Marti, de Les Fonts Ufanes, R. i J.J. de Olañeta Editors. )

– – – – – – – –

Continuem, perquè encara esteim per l’ermita. Del mateix aparcament s’inicia una pista forestal (passa pel costat del restaurant El mirador de la Victòria), arribem a una barrera basculant als 2′, després un desviament a l’esquerra duu al paratge de ses Tres Creus. L’indret s’anomena el Calvari, on segons la tradició un pastor anomenat Joan Boi, quan es retirava un dissabte va trobar, entorn de l’any 1300, la Mare-de-Déu, continuem pujant direcció NE per la pista i als 15′ arribem a un pal indicador, és la bifurcació (Esquerra) que duu a la Penya Roja, 358 m, un itinerari prou bonic, pero aquest no és l’objectiu d’avui. Noltros continuem direcció cap a sa Talaia Vella o Talaia d’Alcúdia, 446 m. 10′ després ( uns 25′ des de l’inici), arribem al coll des Pedregaret, punt on començà la nostra segona aventura «Fake» que ja comentaré a la següent pàgina amb el títol de torrent de l’Aladernar Fake.

Continuem en lleuger ascens per la pista fins a arribar al Pla de sa Talaia, fàcil de veure perquè és la primera zona plana que trobem i perquè té un dipòsit d’aigua per combatre els incendis. Un bon lloc per descansar i beure aigua, molt recomanable amb les calors que fa, rosem els 40°.
Just darrere el dipòsit d’aigua hi ha un tancat de fil ferro però que té una obertura per la qual podem passar a l’altre costat. Ja hem deixat el camí de sa Talaia Vella. Sense camí evident continuem direcció SE (esquerra) en lleugera davallada, passem per davall uns grans pins amb uns menjadors i una bassa eixuta. Superarem un pujol (loma) i després ve una baixada per sa coma que forma sa torrentera, per ella arribarem a la capçalera del primer bot de 26 m, ben equipat i fàcil sortida per despenjar-se. Així com anem baixant veim que a la part intermèdia vora una balma hi ha un fraccionament que noltros no utilitzem. Tenim dubtes que sa roca a on està col·locat sigui tosca i no estalagmítica.
Després li segueix una zona molt oberta amb petits bots tots ells desgrimpables. Fins arribar al segon bot important de 14 m, seguit d’un de 25 m al que varem instal·lar un passamà, res més destacable fins a arribar al camí G-221, on girem dreta i aviat arribem a l’aparcament de l’Ermita.

veure fotos
fotos
wikiloc
Trakc

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell

DSCF0146Data: 11/06/2016

Distància total recorreguda: 7,42 Km
Temps total, incluides aturades: 6,45
Altitud máxima: 226 m
Altitud mínima: -1 m
Desnivell positiu Acumulat: 596 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 596 m

Ràpel màxim: 5 m

cueva

icono rapel

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell.

Avui ens anem fin a Capdepera concretament a Canyamel, una mica enfora però recompensat. Es tracta d’arribar a la Cova de na Mitjana o d’en Gosti Lladre i recorre ses talaies del Cap Vermell.

Bé idò ens posem en marxa al Km-9,1 de la Ma 4042 on comence l’entrada a una urbanització pel carrer de l’Ermita. Seguim pujant per aquest carrer fins a arribar a una esplanada on a ma esquerra hi ha uns graons que puja’n a un passeig, i a la dreta segueix el carrer per amunt. Deixam els cotxes en aquesta esplanada on comence un itinerari, dels setze que hi ha i que li diuen «Ruta del Mar», projectat per l’Ajuntament de Capdepera i l’Associació Hotelera First Sun Mallorca per fomentar el senderisme entre els clients dels hotelers, amb càrrec al fons de l’1 per cent cultural. Està senyalitzat amb balises amb una xapa de metal on s’indica el tram de la ruta. Fins aquí bé, però a mes d’aquestes balises hi ha centenars de punts i fletxes ( de més d’un pam) de color blau per tot arreu, fent mal bé l’esperit muntanyer i contaminant de manera visual l’entorn. L’abús d’aquets  elements «no arquitectònics» que alteren l’estètica, la imatge del paisatge tant rural com a urbà, generen una sobreestimulació visual agressiva, invasiva i simultània. Aquests elements com cartells, pintades, marques, proliferació de fites o caramulls de pedres i altres elements, que no provoquen contaminació de per si mateix; però es converteixen en agents contaminants. Tots aquests elements descrits influeixen negativament sobre l’home i l’ambient disminuint la qualitat de vida.

Bé tornant a lo nostro. Abandonem l’asfalt del carrer Ermita, pel camí indicat que un temps fou utilitzat pels talaiers, ràpidament anem guanyant altitud sobre la costa de Canyamel. Aquí no puc dir que les vistes son espectaculars, perquè només veig urbanitzacions i grues i la pobre platge ocupada per parasols i tumbones, menys el tram davant l’albufera que s’ha deixat lliure pels illencs amb els seus moscards.

En 15′ arribem al coll que separa les dues talaies. Primer ens dirigim SE a la Talaia Vella de 186 m. per un tirany ben marcat, la direcció està clara perquè l’objectiu es veu perfetament des de lluny. I arribarem per l’esquerra, primer a una paret que no travessarem sinó que anirem paral·lel fins arribar a el que queda de sa talaia i a pocs metres al punt geodèsic. També podem veure restes d’antigues construccions.

Tornem enrere per pujar a la Torre de l’Heretat ( Talaia Nova) 229 m, recentment arreglada, amb un panell metàl·lic que ho explica, altre element contaminant. Des de aquí es domina àmpliament la costa fins cala Rajada.

Després de fer algunes fotos i berenar, comencem el descens NE per un tirany ben marcat pel pas de la gent i per infinitat de marques blaves, transitem per zones amb abundant càrritx i per pinar.

En arribem a la cota 100 m iniciem el descens ( dreta) cap es caló de na Massot, ara ja estem a pocs metres de la mar i girem esquerra per la costa salvant petits desnivells fins a arribar al forat que dóna entrada a la Cova de na Mitjana o cova d’en Gostí Lladre. Un lloc de la costa arrecerat de la mar que permet la descàrrega de mercaderia de la nau més gran a les barques més petites. Quan arribaven a la costa, els bultos eren estorjats en llocs amagats que només coneixien algunes persones ficades en el negoci. Aquests punts eren coneguts com a «secrets». El genero o mecaderia romania en secret durant alguns dies, o el temps que fos necessari, fins que es decidia quin era el moment més adient i més segur per introduir-lo en el mercat.
Encara es pot veure ja rovellats i a l’entrada els ferros clavats que servien per subjectar la barrera que impedia el seu accés.

Una vegada a dins arribem al pou que dona accés a la cova inferior. Cal dir que ja no hi ha l’escala que «facilitava» el seu accés. Muntem les plaques i la corda , ens posem els arnesos per davallar els 5 m de desnivell, una vegada a dins podem apreciar la quantitat de formacions i espeleotemes que te aquesta cavitat. Però el sorprenent i atractiu és la platja de fina arena blanca a una estància de 40 m de diàmetre. L’aigua d’escorrentia procedeix de la superfície exterior. A l’aigua hi habita una petita colònia d’ofiuras (Ophiocomina nigra) no confondre amb estrelles de mar que no ho son, convé recordar que com a animals marins que són, si per observar-los els traiem de l’aigua, estem posant en perill la seva vida. De fet, segons FAADA, amb només 10 segons fora de l’aigua és suficient perquè comencin a morir. És com si per observar a un animal terrestre ho poséssim dins de l’aigua durant molta estona; acabaria morint. Per tant, és important que per observar-los no els traguem de l’aigua i molt millor encara si ni tan sols els toquem per no contaminar-los. Per tant es recomanable no banyar-se a la platja.

Després de gaudir d’aquesta meravella, ens posem l’equip de remont per superar els 5 m,  sortim i tornem enrere amb pujada forta fins a dalt del coll per tornar a davallar per l’altre vessant N. seguint un camí molt evident i trepitjat, i com no, amb ses abundants pintades blaves. Aquest camí duu a la urbanitzada cala Provençal, però noltros no hi anem. Comencem a descendir per aquets camí en forta de vallada. En arribar a una zona més planera i coberta d’arboceres veurem a la nostra dreta un desviament que davalla al caló des Contraban, una maca cala totalment verge amb un atractiu afegit, la cova del Vell Marí. Es tracta d’una cova marina amb dues entrades que es pot travessar nadant. En aquesta encisadora cala ens quedam a fer un cap fico, dinar i fer una becada (el qui pot).

La tornada no la feim circular i no anem fins a la propera cala Provençal. La feim exactament pel mateix camí d’anada, és a dir desfeim les passes fetes, tornem a fer tota la pujada fins a arribar al colledet que hi ha a la part inferior del roqueral de la torre de l’Heretat. Aquí abondomen el camí just davora una balissa  per iniciar una forta davallada per un tirany que ens acurçara bastant, acabant just devora els cotxes.

Ara ens anem cap a Artà a fer una chandis ben fresquetes i unes olivetes. Salut

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75youtube75wikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina