INICI

PATRIMONI CULTURAL I TREBALLS TRADICIONALS A LA SERRA DE TRAMUNTANA.

El paisatge mediterrani és imposible d'entendre sense considerar l'activitat humana. L'home hi ha arribat a modificar profundament el paisatge, artigant boscos, assecant aiguamolls o afeixant vessants, convertir-los en paissatges d'obre vista.

Quan caminan per la muntanya ens trobam restes d'aquestes construccions i que vos drescriuré.


Quan l'home es torna sedentari, és quan comença la gran tasca: transformar el medi natural, salvatge, i adequar-lo a les necessitats vitals de l'home, per sobreviure. però aquesta supervivència no respon a la caça, sino a unes activitats més concretes i sedentàries que han de manester unes "infraestructures", estam parlant de l'agricultura i de la remadaria. Amdues activitats necessiten transformar el sòl salvatge per un sòl més ric, més fèrtil, per poder donar més rendiment. per aixó, boscos i garrigues es convertiran en camps fèrtils, i el costers de les muntanyes seran feixades o marhades, convertir-los en verteders camps de cultiu.

Sa Canaleta des Massanella:

Val la pena fer-li una menció especial per ser una de les obres d'enginyeria tradicional més importants de la Serra i a la vegada una de les excursions mes recorregudes. Qui no ha fet mai sa Canaleta des Massanella ?, jo era petit i ja en sentia xerrar.

Construïda per solventar els problemes d'aigua que patia el llogaret de Massanella. Que la solució es trobava a la font des Prat feia temps que es sabia, com a mínim des del segle XVI. Això afirmava Joan Baptista Binimelis, el primer historiador de Mallorca: I per a solventar la necessitat de Massanella s'ha d'entendre que a dalt del puig en la part de ponent, on es troben les terres i cases anomenades es Tossals Verds hi ha quatre fontanelles que duen aigua tot l'any i amb una calçada argamassada podria ser portada dita aigua sense molt de cost. El cabdal de la font era prou important i ja s'aprofitaven les aigües per fer funcionar un molí (es Molinot), però l'orografia del terreny que calia travessar, brufat de barrancs i espadats, complicava molt l'execució. Tant que s'hagué d'esperar fins a mitjans del segle XVIII per dur a terme la desitjada obra gràcies a l'empenta del majoral de la finca, Monserrat Fontanet (1706-1762).

Jacint Josep Fontanet i Llebrés, anomenat també Montserrat Fontanet, va néixer a Lloret el 10 d'abril de 1706 i va morir a Mancor de la Vall el 1762, era fill de Montserrat Fontanet de Sencelles i d’Antonina Rosa Llebrés que habitaven a la possessió de Son Joan Arnau a Lloret. Membre d’una família de petits arrendataris vinculats a la possessió lloritana de Son Joan Arnau, es diu que a la seva joventut treballà de porqueret i, segons Gaspar Munar, cursà estudis menors al monestir de Cura. Tot i aquesta possibilitat, la formació al Col·legi del Puig de Randa no és un fet provat, ja que, d’igual manera, podria haver estudiat al convent dominicà de Lloret que tenia aula i escola amb el mestre de gramàtica Fra. Antoni Costa des de mitjan segle XVII, o bé amb els frares de Sant Francesc de Paula de Sineu que des del 1671 feien escola als minyons de la vila. El que sí és evident és que a l’època, l’ensenyament de les primeres lletres en els pobles de Mallorca era gairebé inexistent. Tot plegat, ocasionà que Fontanet, amb l’experiència acumulada, esdevingué popular a Mallorca, per la seva habilitat com a conrador. Nombrosos propietaris de terres li demanaren assessorament. Per encàrrec d’un aquests, Joan Antoni Fuster, escriví Art de conró (1747), que reunia un conjunt de consells pràctics sobre aspectes relacionats amb l’agricultura, i que conté una valuosa informació sobre la tècnica agrícola i l’explotació de les hisendes mallorquines del segle XVIII. La fama de Fontanet es deu, primordialment, a la conclusió amb èxit del projecte de construcció de la coneguda canaleta de Massanella (1750). Després de diverses provatures no reeixides en què diversos enginyers havien fracassat en aquesta obra i, en una situació crítica, especialment en uns anys en què les pluges foren escasses, l’obra de Fontanet havia d’ésser, encara, més valorada. Pel que fa a la manca d’aigua, les cròniques parlen d’autèntica penúria i en fer referència a la situació hídrica del terme de Selva diuen: la esterilitat en lo estiu de aigua per beura axí los racionals com los irracionals en la vila no fou massa pués las dos fonts may se axugaren, als llogarets fou més extrema de modo que en Moscarí havian d’anar a la vila, a Masanella anavan al pou de Mancor y per rentar o als Horts o a la Font Rafal, en Mancor no fonch tan extrema i en Biniamar anavan a Biniatsent. En aquestes circumstàncies, Jacint Fontanet, que havia estat majoral de Massanella, dissenyà la canal per dotar d’aigua abundant les cases i terres de la possessió. Per portar l'aigua al seu destí s'hagué de construir un aqüeducte de quatre arcs de mig punt (es Arcs d'en Fontanet), s'hagué de foradar la roca (sa Foradada) i s'hagué de salvar un bot als penyals mitjançant un salt d'aigua (s'Arreplegada).

La làpida commemorativa que es troba al coster des Castellot des Rafal ens recorda que finalment a l'any 1750 l'aigua circulà per la síquia fins a les cases. 7.200 metres lluny de la font i 543 metres més avall donà nova vida al llogaret: es construí un molí fariner, s'amplià la tafona i augmentaren els cultius de l'hort. L'aigua va córrer lliurament per sa Canaleta durant 233 anys, fins a l'any 1983 quan es procedí al seu entubament per millorar el subministrament d'aigua del poble de Mancor. Perduda la seva funció va desaparèixer la necessitat del seu manteniment i començà la seva degradació, ben constatable a l'actualitat.

Fonts: toponimiamallorca,wiquipedia

 

Els marges i marjades:

La marjada, o terrasa de cultiu, prové de la paraula marge o paret seca, única solició per a zonas on les estacions són més aviat seques i, en conseqüència, l'erosió és intensa. La construcció de paret de pedra seca crea un drenat, la qual cosa assegura una mínima erosió del terrany que aguanta, proporcionant així una estabilitat del camp de cultiu. per tant, les principals funcionans del marge son: evitar l'erosió, assegurar el sosteniment del camp de cultiu i permetre el cultiu. A Mallorca podem trobar dos tipus de marjades, les de secá, i les de reg. Les primeras, les localitzam per damunt de les de reg, i el seu cultiu està format per ametlers, garrovers i oliveres, mesclat amb cereals i/o lleguminoses. Mentre que les de reg les trobam aprop de fonts, formant part d'un verteder sistema hidràulic i com un bon exemple el tenim amb la mina, un abeurador, i una canaleta a La Trapa.

Les parets:

Les parets de pedra seca són encara testimoni d'un passat no tan llunyà que ens donen informació sobre la realitat d'aquell temps. Dins aquests tipus de construcció hi podem trobar diferents elements que li donen encara més importància: portells, botadors i clavegueres ( que li donen pas a l'aigua d'escorrentia, i en alguns casos és un pas per a bestiar). Hi diferents tipus de paret:

  • Paret d'esquena d'ase, el seu acabat forma un angle agut i està fet d'argamassa o de ciment, anomanat verd.
  • Paret cabrera, l'acabat està fet de manera que les cabres no puguin sobrepassar. Aixó s'aconsegueix deixant la darrera filada de la paret sobresortida.
  • Paret de mig punt, el seu acabat es de forma rodó.
  • Paret de corona, la filada de dalts està feta amb pedres rectangulars, la funció de les quals és evitar que la paret s'esbaldregui.

 

Els camins:

La construcció de camins va nèixer amb la necessitat d comunicar-se, i cercar allò que ens feia falta per a poder viure. Les diferent explotcions existens dins un paissatge que l'home va transformant dia a dia, necessita de diferents accesos o camins. Aquestes explotacions defineixen els diferents úsos dels camins; Industria del carbó vegetal, llenya, calç; Accesos a olivars i la producció d'oli (Tafones); Les rotes, Transit de blat i farina (Molins de vent, d'aigua i sang); L'anar a cercar gel, camins de navaters per arribar a les cases de neu.

La tipologia dels camins està en funció del seu ús, de la seva ampària i del seu grau d'elaboració, per aixó hi ha els següents tipus:

  • Tirany o petit caminoll fet pel pas de la gent.
  • Camí de ferradura, acondicionats perquè hi pugui passar una bístia amb el seu bast.
  • Camí de carro, que permet el pas d'un carro. Son camins amples i de llarg recorregut

 

Els carboners i el rotlos de sitja :

Aquesta industria tenia com escenari de producció a la muntanya, concretament els alzinars. La tasca començava quan venia el bon temps, a la primavera. El carboner i la seva familia s'instal.laven a les barraques de carboner, petites construccions de pedra seca amb cobertura vegetal feta de cimals i branques, i recoberta de càrritx ben atapit per no deixar pasar l'aigua.

Una sitja podia produir fins a uns 2.500 kg. de carbó vegetal. Entre preparar, tallar la llenya, muntar la sitjar, coure el carbó i triar-lo, podien passar quinze dies i solia coure una setmana.

Na Bel des Molinar

carbó a d'anar a comprar

i diu que no hi vol anar

perquè el carboner

la vol enmascarar.

------

Carboner, bon carboner

qué duis a dins es sarró?

-jo duc sa meva suor

d'onze dies de sitger.

------

 

El forn de calç :

Quan caminam per la muntanya trobam unes construccions de forma cilíndrica que sobresurten arran de terra i que semblen uns pous secs, es tracta dels forns de calç.

Tenien com a objecte produir calç que es destinava a la construcció -utilitzada per fer morter o argamassa, calç i grava/arena- i a la decoració de les nostres cases, ara en ve a la memòria quan ajudava a la meva predina a enblanquinar les habitacions de ca nostre.

Es coneix quan el forn és cuit quan el caramull de rebles'ha baixat, els macs de les voreres de l'espirall han tornar blancs. Aleshores tapen amb pedres i fang la boca del forn, per on han passat la major part de les 150 dotzenes de feixos de llenya (1800 feixos de 30 a 40 kg) que són els que cal cremar durant els onze dies que dura la cuita d'un forn de calç que té l'"olla" de vint-i-dos pams de diàmetre....

 

Les rotes i l'era:

Gairebé totes les possessions tenien les seves rotes. i cada una d'elles eren anomenades pel nom del seu roter. Cada any, el roter havia de pagar el censal al seu senyor, que consistia en un quart p un quint de les garbes i el dume o dècima part de tota la collita de la rota.

El roter tenia prou feina i era lluny de les cases de possessió, i més del poble. Per aquest motiu tenia una feina afegida, la de fer-se una barraca -barraque de roter- per guardar-se del fred i del mal-temps i tenir els queviures. Aquestes cabanes eren fetes de paret seca de forma quadrada o rodona amb una cúpula falsa que, generalment, era coberta per terra pitjada.

Generalment, el cultiu de les rotes era el blat, ja que aquestes terres eren terreny de secà i el roter confiava de les pluges per fer una bona anyada. per aixó, a prop de les rotes i cercant un lloc un poc alçat on el vent hi fos present per ajudar a l'hora de ventar el blat, el roter construia una era per poder batre el blat, les eres tenen forma rodona i el seu tamany correspon a les necessitats del camp conrat. El seu trispol està fet d'argila ben pitjada.

 

La tafona:

Les oliveres donen forma a un paisatge molt caractèristic del món mediterrani, coupant les marjades de les faldes de muntanya, o suaus plans propers a pobles. A l'Illa de Mallorca, els nostres olivars les localitzam a la Serra de Tramuntana on Valldemossa, Sòller i Bunyola hi tenen l'extensió més gran-,

La tafona és el lloc o es transforma l'oliva en oli. es tracta d'una construcció afegida a les possessions d'olivar.

Possessions de Mallorca

Un bon enllaç per coneixa millor les possessions de Mallorca i la seva història.

Pared d'Esquena d'Ase

Riquesa i diversitat paisatgística que podem trobar a la Serra de Tramuntana

  

!! DARRERA CASA DE NEU A MALLORCA

Aquesta es l'única casa de neu que es conserva quasi sencera a Mallorca, amb el sostre abovedad i allargat. Té quatre bomberderes (finestretes) i dos nivells en el seu interior amb una escala de pedra, a més del portal d'entrada que només li falta la porta de fusta.

L'Administració auria de posar fill a l'agulla per conservar-la costi lo que costi, es la darrera que ens queda.

 

Les cases de neu:

Les cases de neu són uns dipòsits localitzats a les muntanyes mallorquines a altures superior als 500 m., excavats a terra i revestits de pared seca, la seva forma sol se rectagular amb els angles arodonits, entre els nevaters aquesta forma era anomenada de sínia. Les seves dimensions són variables, però de forma general solen presentar les següents mesures:

  • llargària, entre 10 i 16 m.
  • amplària, entre 5 i 8 m.
  • i profunditat, entre 4 i 8 m.

Totes les cases de neu eren cobertes per càrritx o teules (com la de la fotogràfia), sostingudes per bigues de fusta col.locades al dos aiguavessos amb la finalitat d'assegurar el seu valuós tressor: la neu gelada. Tenian un portal, per on s'entrava la neu i se'n treia el gel, i les bombarderes, disposades als laterals de la casa de neu, a cada dos metres, per llançar-hi la neu.

Després, quan la casa de neu era ben plena, cobrien la neu amb cendra o sal i amb un bon sostre de càrritx formant dos aiguavessos perquè la pluja no hi entràs i fonés la neu.

 

Arribat l'èstiu, la neu ja gelada era convertida en pans de neu, que feien un pes d'un quintar o 42'328 kg. i la seva forma s'adaptava a les beasses que portaven les mules. Quan les mules eren carregades, ja de nit per vitar la calor, l'apreciat gel era transportat als pobles per a fer-ne l'ús necessari:

  • dins la gastronomia per fer gelats* amb llimona, ametla..., i que segons la quantitat de sucre eren de primera clase i de segona. Orxates i conservar determinats aliments. Els productes més coneguts eren: -L'aigua llisa: aigua refredada amb neu amb unes gotes de llimona sucada. L'aigua de canyella: amb canyella capolada i sucre.-L'aigua dolça: neu i sucre. -El vi de neu: neu mesclada amb vi prim.
    .
  • dins la medicina, la neu gelada es mesclava amb oli, anomanat oli de neu emprat per curar cremades. També era utilitzada com a anti-hemorràgic. El gel capolat i ftçat dins una bufete era aplicat damunt el pit en els casos de palpitacions violentes, per alleujar el mal i abaixar les inflamacions en els cops i bonys.

La producció d'aquesta indústria tradicional de les cases de neu durà fins a principis del segle XX, que fou quan s'instal.laren les primeres fàbriques de gel. Concretament a l'any 1927, les cases de neu de Comafreda varen esser les darreres que restaren en funcionament.

 

* Com es fa ?. Es posa dins un ribell de terra l'aigua, el sucre, el suc de llimona i la clovella; es fa fondre i amb un escalfador es capola la clovella, perquè deixi l'essència de la llimona, que dóna un gust molt agradable al gelat. Després es gela, i quan estigui, es baten els blancs, es treu la bomba dins la neu, s'hi mesclen els blancs, ben mesclats i molt pastats amb l'espàtula, i tot d'una, es torna a posar la bomba dins la neu per fer-lo espessir un poc més es torna a pastar amb l'espàtula, perquè així és molt més fina.

(font: Jaume, Mateu: LLibre de gelats i Quemuyars)

Bibliografia:

Coll Conesa, jaume i Ramis Puiggros Andreu (1984): La Trapa de s'Arracó. Institut d'Estudis Balearics.

De la Fuente, Eugenio i altres (1991): Elementos básicos de la arquitectura popular demallorca. CAEB

Fodesma (1992 i 1994): Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana, La construcció de pedra en sec, Itineraris a peu per la Serra de Tramuntana Consell Insular de Mallorca ,

Folch, Ramón; Ferrés, LLuís i Monge, miquel (1991): Mediterrànea. L'Home i els excosostemas al llarg de l'any.

García Inyesta i Oliver Sunyer (1986):Cases de Possessió Col.legi oficial d'Arquitectes de Balears.

LLabres Ramis, joan i Vallespir Soler, jordi (1982, 1983 i 1984); Els nostres arts i oficies d'antnay. Ciutat de Mallorca.

 

VER VIDEO SERRA DE TRAMUNTANA

Serra de Tramunana