Refugi de Goriz per Clavijas de Soaso ( Parque Nacional de Ordesa)

Clavijas-de-SoasoData: 3-11-2015

Altitud máxima: 2.200 M.

Distància recorreguda: 13,700 km

Desnivell total: 896 m.

 

 

 

ferrata

REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de Soaso, GR-11, Circo Soaso i Clavijas de Soaso

 

El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut es crea a l’any 1918 per a la Vall d’Ordesa, i l’any 1982 es realitza una ampliació a les tres valls que, a més d’Ordesa, formen el Massís de Mont Perdut: Vall de Pineta, Gorges d’Escuaín i Vall o Canó d’Añisclo, ocupant en l’actualitat una extensió de 15.608 hectàrees. Cadascuna de les quatre valls és diferent i té les seves pròpies peculiaritats. El Massís de Mont Perdut és una formació calcària i els seus tres cims més es coneixen com les Tres Sorores o Treserols, de les quals el Pic Cilindro (3.328 m) és el més nord-occidental i segueixen el mateix Mont Perdut (3.355 m) i el pic Soum de Ramond o Añisclo (3.263 m).

La Vall de Ordesa pròpiament dit és una espectacular vall glacial, amb una marcada forma de «U», situat al Sud-oest del Massís del Mont Perdut, pel fons de la qual el riu Arazas va descendint en una successió de belles cascades. Des de la qual inicia la vall, en el Circ de Soaso, coneguda com la «Cua de Cavall», i que s’obre en un ventall blanc que es llisca roca a baix, passant per les Graderies de Soaso, una successió de múltiples cascades escalonades, fins a les cascades de l’Estret i la Cova, enormes salts d’aigua que han llaurat tobogans  en la roca calcària.

En les parets verticals de la vall, produïdes per la diferent duresa de les capes rocoses posades al descobert per l’acció de l’antiga glacera, s’obren diverses «faixes», petites cornises horitzontals que permeten recórrer la vall en altura per vertiginoses i estretes sendes. D’elles destaquen la Senda dels Caçadors, que arriba a tenir 600 m de desnivell respecte al fons i que permet recórrer a vista d’ocell pràcticament tota la vall pel seu vessant sud, i la Faixa de les Flors,1 més alta i vertiginosa en la vessant nord.

La ruta arrenca de la Pradera d’Ordesa (1.320 m). En l’aparcament es pren la pista forestal que remunta la marge dreta de la vall de Arazas, per una frondosa fageda-abetal. Es passa per un conjunt de pintoresques cascades com les de Arripas, la Cova i de l’Estret abans de sortir del bosc i arribar a les Graderies de Soaso (1.730 m, 2 h 10 min).

Arribat a la “Cola de Caballo” noltros optem per l’ opció més aèria és salvar aquest tram per les clavilles i cadenes de Soaso. Ambdues alternatives es fonen a dalt, en superar aquest llindar rocós, i des d’aquí la sendera única va pujant per graons i prades de taverna fins a aconseguir el Refugi de Góriz (2.200 m, 4 h 10 min).

Una vegada a dalt ja no queda mes que seguir la senda cap al refugi de Goriz.

La construcció d’un refugi en els ports de Góriz, en plena via d’ascens al Mont Perdut, va sorgir de l’impuls generat des de Madrid per la societat de muntanyencs Peñalara. Va ser al Congrés franc-espanyol Pirineísta, celebrat a Pau al desembre de 1920, quan es va presentar la proposta.

Aquest primer refugi constava de 10 places, i una vegada obtinguts els permisos oportuns del Ministeri de la Guerra i de l’Ajuntament de Fanlo per a la seva construcció, les obres es van dur a terme durant l’estiu de 1922, inaugurant-se aquest mateix any.

En 1922 es crea la Federació de Societats de Muntanya, que assumeix el pla de Peñalara als Pirineus, adquirint la propietat de refugi de Góriz.

L’actual refugi és una construcció relativament moderna, dissenyat i promogut pel qual fos el president de la Federació Espanyola de Muntanya, Julián Delgado Úbeda, en 1961. Per dur-ho a terme es va traçar el camí de les zetes des del circ de Soaso als plans de Góriz, per al transport dels materials de construcció. Es va inaugurar en 1963. Actualment és propietat de la Federació Aragonesa de Muntanyisme.

Els refugis neixen paral·lels als primers pirineuistes i al seu interès per descobrir els cims pirinencs, sobretot els muntanyencs francesos, que van anar els pioners. Un dels refugis més antic dels Pirineus va ser sens dubte la cova arreglada per Russell als peus del Cilindre de Marboré en 1877, per facilitar les ascensions a la Muntanya Perduda des de la bretxa de Rolando. En 1886 es va construir el refugi de Arremoulit, una pobra cabanya de pedres, i poc després Lourde-Rocheblave va impulsar la construcció del refugi de Tucarroya, en la bretxa del mateix nom, que ha perdurat fins als nostres dies. En 1895 es va construir el refugi Packe, en 1899 el refugi de Ossoue i en 1900 el de Baysellance. Al Pirineu Oriental el refugi de Cortalets, al peu del Canigó, s’inaugurava en 1899.

En el vessant espanyol, l’interès de muntanyencs i pirineistas estava alguna cosa retardat i no es va iniciar la construcció del primer refugi de muntanya fins a 1909, amb la inauguració del refugi d’Ull de Ter, pel CEC, a 2.325 metres d’altura. En 1910 Soler i Santaló va habilitar la vila Maladeta sota la paret de la Renclusa per facilitar l’ascensió a l’Aneto, i en 1916 es va inaugurar el refugi de la Renclusa, encara que ja feia molts anys que funcionava com a refugi de muntanya la cèlebre cabanya del Cabellud sota el port de Benasque.

flickr75youtube75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina