Mont Perdut 3.355 m. ( Parque Nacional de Ordesa)

Mont-Perdut-IIData: 00-11-2015

Altitud máxima: 3.355 m

Distància recorreguda:

Desnivell total:

icono empleo manos

icono raquetas nieve

 

MONT PERDUT 3.355 m  (Parc nacional d’Ordesa)

 

La nit anteior únicament pernoctem en el refugi un grup de catalans, una canadenca i nosaltres, a més dels dos guardes. Vam estar comentant l’ascens del dia següent i els guardes ens sugeriren que pujasim tots junts com si d’una única esxpedició es tractés, ja que la gran nevada caiguda dues nits abans havia fet desaparèixer la senda amb el que habria que pujar obrint petjada.
I així ho vam fer, ens varem aixecar al matí i ens ajuntem la  mallorquina amb l’expedició catalano-canadenca i comencem a ascendir.

El fet d’haver de hobert petjada ens va relentizar bastant pel que la majoria ens vam haver de parar en el llac Gelat 2.990 m, just abans de començar la Escupidera, i els mes ràpids intenren l’ascens que van aconseguir al cap de 50 min.

L’ascens per la Escupidera va ser realment dur i arriesgat, sobretot els últims 40 m que tènia plaques de gel. Però l’esforç i l’entusiasme va tenir la seva recompensa en coronar el cim del Mont Perdut amb els seus 3.355 m.

En el descens un dels catalans es va fer un esquinç en el turmell pel que el seu esforç i sufriment encara va ser major, arribant pels seus mitjans al refugi.

Sabent el tremend esforç que vam haver de fer tots i sobretot els que van fer cim no em queda més que felicitar-los. La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa. Mahatma Gandhi

La pujada des de Góriz fins al Mont Perdut està definida amb fites i comença al nord-est superant uns lloms rocosos i algun que un altre pas pronunciat, en el qual cal recolzar les mans, abans d’arribar al Camp de Blocs. Qualsevol dels itineraris que marquen les fites de pedra serveix per salvar aquesta zona abrupta  i que dóna accés al Llac Gelat (2.990 m, 4 h 25 min des del refugi de Góriz). No obstant això, una miqueta abans d’aconseguir aquest ibón, cal vadear un petit barranc, gairebé sempre gelat, amb ajuda d’una cadena que proporciona seguretat. Des del llac, la ruta pren direcció sud-est i s’acura a vèncer els últims pendents, primer per una morrena lateral i després per la mateixa canal, la qual sa la coneix amb el nom de l’Escupidera del Mont Perdut . Al final de la canal, s’aconsegueix un coll que en pocs minuts ens deixarà en el cim de del Mont Perdut (3.355 m, 5 h 25 min des del Refugi de Góriz).
El retorn es fa seguint el mateix itinerari (2 h 30 min al refugi de Góriz.

La Escupidera:
Les tres rutes normals al Mont Perdut obliguen SEMPRE a superar el tram de la Escupidera.
La Escupidera és un tram de l’ascensió al Mont Perdut de gran inclinació on la neu acostuma a romandre fins a ben entrat l’estiu. A més, el pendent acaba en un tallat, escenari -en condicions de neu- d’un important nombre d’accidents i morts ( uns 80).
Abans d’iniciar l’ascensió, haurem de preguntar en els refugis de la zona (Góriz o Pineta) sobre el seu estat, però la norma ens diu que
sempre que hi hagi neu en la Escupidera haurem de portar material per progressar en neu (piolet, grampons i corda) i tenir fresques les habilitats que ens permetin autodetendre una caiguda, doncs és la nostra vida el que està en joc.
Una vegada s’hagi retirat la neu de la ruta, La Escupidera és només un tram de molt pendent, de vegades bastant incòmode de superar per ser de pedrosa solta, però sense major perill.

flickr75youtube75

Refugi de Goriz per Clavijas de Soaso ( Parque Nacional de Ordesa)

Clavijas-de-SoasoData: 3-11-2015

Altitud máxima: 2.200 M.

Distància recorreguda: 13,700 km

Desnivell total: 896 m.

 

 

 

ferrata

REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de Soaso, GR-11, Circo Soaso i Clavijas de Soaso

 

El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut es crea a l’any 1918 per a la Vall d’Ordesa, i l’any 1982 es realitza una ampliació a les tres valls que, a més d’Ordesa, formen el Massís de Mont Perdut: Vall de Pineta, Gorges d’Escuaín i Vall o Canó d’Añisclo, ocupant en l’actualitat una extensió de 15.608 hectàrees. Cadascuna de les quatre valls és diferent i té les seves pròpies peculiaritats. El Massís de Mont Perdut és una formació calcària i els seus tres cims més es coneixen com les Tres Sorores o Treserols, de les quals el Pic Cilindro (3.328 m) és el més nord-occidental i segueixen el mateix Mont Perdut (3.355 m) i el pic Soum de Ramond o Añisclo (3.263 m).

La Vall de Ordesa pròpiament dit és una espectacular vall glacial, amb una marcada forma de «U», situat al Sud-oest del Massís del Mont Perdut, pel fons de la qual el riu Arazas va descendint en una successió de belles cascades. Des de la qual inicia la vall, en el Circ de Soaso, coneguda com la «Cua de Cavall», i que s’obre en un ventall blanc que es llisca roca a baix, passant per les Graderies de Soaso, una successió de múltiples cascades escalonades, fins a les cascades de l’Estret i la Cova, enormes salts d’aigua que han llaurat tobogans  en la roca calcària.

En les parets verticals de la vall, produïdes per la diferent duresa de les capes rocoses posades al descobert per l’acció de l’antiga glacera, s’obren diverses «faixes», petites cornises horitzontals que permeten recórrer la vall en altura per vertiginoses i estretes sendes. D’elles destaquen la Senda dels Caçadors, que arriba a tenir 600 m de desnivell respecte al fons i que permet recórrer a vista d’ocell pràcticament tota la vall pel seu vessant sud, i la Faixa de les Flors,1 més alta i vertiginosa en la vessant nord.

La ruta arrenca de la Pradera d’Ordesa (1.320 m). En l’aparcament es pren la pista forestal que remunta la marge dreta de la vall de Arazas, per una frondosa fageda-abetal. Es passa per un conjunt de pintoresques cascades com les de Arripas, la Cova i de l’Estret abans de sortir del bosc i arribar a les Graderies de Soaso (1.730 m, 2 h 10 min).

Arribat a la “Cola de Caballo” noltros optem per l’ opció més aèria és salvar aquest tram per les clavilles i cadenes de Soaso. Ambdues alternatives es fonen a dalt, en superar aquest llindar rocós, i des d’aquí la sendera única va pujant per graons i prades de taverna fins a aconseguir el Refugi de Góriz (2.200 m, 4 h 10 min).

Una vegada a dalt ja no queda mes que seguir la senda cap al refugi de Goriz.

La construcció d’un refugi en els ports de Góriz, en plena via d’ascens al Mont Perdut, va sorgir de l’impuls generat des de Madrid per la societat de muntanyencs Peñalara. Va ser al Congrés franc-espanyol Pirineísta, celebrat a Pau al desembre de 1920, quan es va presentar la proposta.

Aquest primer refugi constava de 10 places, i una vegada obtinguts els permisos oportuns del Ministeri de la Guerra i de l’Ajuntament de Fanlo per a la seva construcció, les obres es van dur a terme durant l’estiu de 1922, inaugurant-se aquest mateix any.

En 1922 es crea la Federació de Societats de Muntanya, que assumeix el pla de Peñalara als Pirineus, adquirint la propietat de refugi de Góriz.

L’actual refugi és una construcció relativament moderna, dissenyat i promogut pel qual fos el president de la Federació Espanyola de Muntanya, Julián Delgado Úbeda, en 1961. Per dur-ho a terme es va traçar el camí de les zetes des del circ de Soaso als plans de Góriz, per al transport dels materials de construcció. Es va inaugurar en 1963. Actualment és propietat de la Federació Aragonesa de Muntanyisme.

Els refugis neixen paral·lels als primers pirineuistes i al seu interès per descobrir els cims pirinencs, sobretot els muntanyencs francesos, que van anar els pioners. Un dels refugis més antic dels Pirineus va ser sens dubte la cova arreglada per Russell als peus del Cilindre de Marboré en 1877, per facilitar les ascensions a la Muntanya Perduda des de la bretxa de Rolando. En 1886 es va construir el refugi de Arremoulit, una pobra cabanya de pedres, i poc després Lourde-Rocheblave va impulsar la construcció del refugi de Tucarroya, en la bretxa del mateix nom, que ha perdurat fins als nostres dies. En 1895 es va construir el refugi Packe, en 1899 el refugi de Ossoue i en 1900 el de Baysellance. Al Pirineu Oriental el refugi de Cortalets, al peu del Canigó, s’inaugurava en 1899.

En el vessant espanyol, l’interès de muntanyencs i pirineistas estava alguna cosa retardat i no es va iniciar la construcció del primer refugi de muntanya fins a 1909, amb la inauguració del refugi d’Ull de Ter, pel CEC, a 2.325 metres d’altura. En 1910 Soler i Santaló va habilitar la vila Maladeta sota la paret de la Renclusa per facilitar l’ascensió a l’Aneto, i en 1916 es va inaugurar el refugi de la Renclusa, encara que ja feia molts anys que funcionava com a refugi de muntanya la cèlebre cabanya del Cabellud sota el port de Benasque.

flickr75youtube75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina