Distancia recorrida: 12,07 km
Altura Mínima: 9 m
Altura Máxima: 185 m
Tiempo Ascenso: 03:10
Tiempo Descenso: 02:39
Tiempo en movimiento: 02:39
Velocidad Ascenso: 175,1 m/h
Velocidad Descenso: -177,0 m/h
Velocidad media: 2,07 km/h
Velocidad en Mov.: 4,43 km/h
Velocidad Máxima: 28,8 km/h
Data: 24.10.2019
Ses Formigues, cova des Culleram, i far de Punta Grossa ( Eivissa)
Iniciem aquesta atractiva ruta a la cala de Sant Vicent, al NE de l’illa d’Eivissa. Aparcament de l’esquerra i comencem a caminar pel carrer que puja a diferents urbanitzacions. Als 150 m arribem a un encreuament, on girem esquerra direcció cap a l’Urbanització d’Allà Dins Després de 300 m arribem a una rodona, continuem recte, i 100 m més endavant, on un panell ens indica l’entrada la dita urb. sortim del carrer asfaltat per un tirany que surt de l’esquerra. Ara seguirem aquests tirany durant les primeres hores de ruta. Vorejant aquesta costa verge.
A partir de l’extrem de la punta Grossa, la costa canvia de direcció i dóna pas a tot un tram obert cap al NE fins a la punta de Cala des Jonc, conegut genèricament com es Clot des Llamp , on se succeeix la presència de coves, puntes i petites raconades. S’hi situen, en primer lloc, els dos esculls de ses Deixes, que es troben abans d’entrar a dues cales amples separades per ses puntes des Forn (on hi ha una gran cova amb el mateix nom), com és sa Penya Blanca, de vores espadades i a la part superior de la qual s’ubica la urbanització Allà Dins, i es Clot des Llamp, oberta a gregal; després, la costa és dominada per elevats penyals que miren a llevant, raconades com es caló des Moltons (on desemboca el torrent des Ullastres) i petits esculls abans de l’ampla punta de Cala des Jonc, que s’allarga cap al NE formant un terreny molt baix. Després de passar uns petits esculls, s’entra en una profunda cala llarga i estreta del mateix nom, també anomenada s’Aigua Dolça i, per l’O, la tanca la punta des Cap Negret. A partir d’aquí, la línia de costa comença a dirigir-se cap a mestral a través des Forn d’en Roig, una balma allargada producte de l’erosió de la mar, i continua per una zona de roques planes i estratificades amb un perfil més o menys rectilini fins al pas de s’Escullat , format entre l’illot que porta el mateix nom i la punta de ses Formigues, una altra punta ampla i plana que té una part coberta amb pinar molt castigat pel vent però adaptat al medi, mentre que una altra part és baixa, pedregosa i pelada a causa del salnitre que contenen els esquitxos de l’onatge dels vents de mestral, tramuntana i gregal. Més al N, hi ha els illots o esculls de ses Formigues. La punta de ses Formigues protegeix la cala d’Emboscar dels vents de gregal i llevant, una raconada, però, que queda exposada als vents de tramuntana i ponent.
Poc a poc anem guanyant altitud, fins coronar el colladet que separa la costa i ses Formigues, iniciem una lleugera davalla cap al Pla de ses Formigues, on trobarem una cisterna i una era. Continuem pel tirany de l’esquerra, per a després prendre pel de la dreta, passant per uns camps de conreu direcció a unes cases. Aquest tram forma part de la ruta 1.1 de l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja.
Arribem a l’asfalt, prenem dreta i passem per davant una casa, continuem fins arribar a un encreuament. Just a l’esquerra surt una pista direcció a la cova des Culleram, però abans, continuem recte per pujar uns metres que en fa de mirador sobre el llogaret de sa Cala (Església, escola i restaurant). Tornem enrere i prenem per la pista de la cova des Culleram.
Els indicis més antics de presència humana a Sant Vicent de sa Cala pertanyen al jaciment arqueològic de la cova des Culleram , que és un dels més destacats en el context del món feniciopúnic. Així ho demostra la troballa, el 1907, de centenars de figures i fragments de terracota corresponents als s. IV-II aC, a càrrec de membres de la Societat Arqueològica Ebusitana encapçalats per Joan Roman Calbet . El 1909, Antonio Vives y Escudero identificà un estrat, inferior al corresponent a les figuretes púniques, en què es trobaren ceràmiques prehistòriques de l’edat del bronze. Sembla que a partir del s. IV aC la cova esdevengué un lloc sacre i, per tant, de peregrinació de fidels. Certament, al s. III aC la cova s’erigí com a santuari dedicat a Tanit segons el culte organitzat per un grup de sacerdots, que es fa palès amb el conjunt de representacions de la deessa de Cartago constituït per més de 2.000 exvots o ofrenes en forma d’estatuetes de terracota.
Després de visitar sa cova, avui romana tancada, continuem pel tirany que baixa escalonat fins a la carretera de sa cala de Sant Vicent. En trepitjar l’asfalt prenem esquerra, direcció a sa cala i als 200 m agafem una pista que baixa per la dreta i travessa una torrentera, passarem per avant un pi amb una soca molt curiosa, després un encreuament de camins, hem de prendre el de l’esquerra senyalitzat amb una balisa ( núm. 10) com a ruta 1, per la que continuarem caminant. En arribar a una casa (dreta) agafarem la pista de la dreta en lleugera pujada. Uns metres mes endavant arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra, i arribem a la carretera de Sant Carles, la creuem i seguim recte fins a arribar a sa Cala. Prenem esquerra pel passeig fins al final que ens deixa al parking.
Ara comencem el segon tram diferenciat de la ruta, el del Far de Punta Grossa. Agafem el cotxe i pugem el carrer que abans hem fet a peu, però en arribar a l’encreuament que a l’esquerra indica l’Urb. d’Allà Dins, ara continuem dreta per aquesta curta carretera amb fantàstiques vistes sobre sa Cala. Anirem passant per denvat xalets i en arribar a una corba (esquerra) de 180° hem d’estar atents perquè just a la dreta s’inicia un carrer amb un disc de prohibit passar/circular, pujam per ell uns 20 m fins a la primera corba on podem deixar el cotxe. Ara continuem a peu 200 m, fins on s’ha acaba el carrer. A s’enfront veurem una barrera que dona accés a una pista de tenis, idò just a la seva esquerra, entre dos tancats de reixa (aquest detall és molt important), han deixat un «passadís» pel que hem de caminar passant pel costat de sa pista de tenis, fins que s’ha acaba la reixa i s’obri a la mar. Baixem uns escalons i ens situem a l’antic camí del far, avui en dia el tram fins a sa Cala s’ha convertit en privat e impossible d’anar.
Caminem per aquest antic camí. Passarem per davall una gran creu ( esquerra), La creu, de fusta, té unes mesures aproximades de 1’50 x 1 metre i està situada a una altura d’uns 10 metres sobre el camí, per la qual cosa l’accés és complicat. No obstant això, el crucifix es troba en un punt on el camí encara és ample i es conserva relativament bé, en comparació amb el camí que més endavant pràcticament es difumina, i així com anem avançant el camí es troba desfet i a vegades perillós, en qualque tram s’ha de fer un passet delicat i aeri. Convertit avui en dia en una cornisa. Després d’uns 1.400 m arribem al far de Punta Grossa, totalment destruït, destaca un enorme aljub la torre i part de l’escala. Ses vistes són realment extraordinaris. Després de descansar i fer unes fotos, iniciem el retorn pel mateix camí fins al cotxe.
“És el far més desconegut de les Pitiüses. Un niu d’àguiles en els confins de Sant Joan, més enllà de la Cala de Sant Vicent. Fins a l’1 d’agost de 1916, el feix de la seva llum blanca, que aconseguia 15 milles nàutiques mar endins, va advertir als navegants de la presència de terra, de l’escarpada costa d’és Cap des Llamp i dels dos esculls que hi ha sota el penya-segat. Després de 46 anys de servei i substituït pel far de Tagomago, el far de sa Punta Grossa quedava abandonat, a la mercè dels elements i del pas del temps, l’1 d’agost de 1916.
Per a arribar avui fins a l’edifici cal tenir l’agilitat d’una cabra entrenada en és Vedrà i recórrer un camí de gairebé dos quilòmetres que recorre la paret del penya-segat. A vegades, la sendera no mesura més de dos pams i en alguns trams ha quedat parcialment obstruït pels despreniments de la muntanya. Cada nova tempesta deixa noves cicatrius en la senda. I quan, per fi, s’arriba al penyal en el qual es troba el far, encara cal creuar el pont que es va aixecar per a accedir a la construcció, tan desgastat que hi ha gairebé tres metres en els quals pràcticament cal convertir-se en un funambulista sobre la mar. Abans de res això, un no pot per menys que preguntar-se com va haver de ser, més d’un segle enrere, arribar fins allí, obrint camí en el penya-segat de sa Punta Grossa (o és Cap des Llamp), per a construir un far en un balcó sobre la mar, a més de 40 metres d’altura.
El tècnic en sistemes d’ajudes a la navegació de l’Autoritat Portuària Javier Pérez d’Arévalo, especialitzat en la història dels senyals marítims, més concretament de Balears, explica que les condicions mai van ser molt favorables per als tres torrers que van ser destinats a sa Punta Grossa. «Al principi, havien d’alternar-se per a anar a Sant Joan a recollir la correspondència, a peu i durant 15 quilòmetres de recorregut. En una ocasió, els van atracar». Els tres primers farers van ser Juan Roig Ferrer, Miguel Massanet i Miguel Guerra Nadal.
La història del far de sa Punta Grossa és una història d’infortuni, la d’un far d’inicis controvertits en el qual l’enginyer Emili Pou, el mateix que va projectar molts altres senyals marítims de les illes, es va entossudir a pesar que, ja en aquells dies, l’any 1847, va haver-hi partidaris de triar l’enclavament de Tagomago per a instal·lar la llanterna. Les veus discrepants apuntaven al fet que la llum en Tagomago donaria millor servei als pescadors. No obstant això, es va triar l’emplaçament de sa Punta Grossa, malgrat les dificultats, que començaven per la necessitat d’obrir camí en la llarga punta del cap i haver de transportar, per via marítima, els materials de construcció que després havien de ser hissats per l’escarpada orografia del penyal. A això es van sumar una epidèmia de còlera que va delmar la plantilla d’obrers i un obligat canvi de les pedreres subministradores en comprovar-se que el material que s’estava usant era de pèssima qualitat. Per fi, al desembre de l’any 1867, just dues dècades després de ser projectada, l’obra va quedar finalitzada, i els primers torrers es van instal·lar en l’edifici a mitjan 1868. Però encara va caldre esperar dos anys degut, segons indica Pérez de Arevalo, a retards en la construcció «de l’aparell de tercer ordre fabricat per la casa Chance Brothers».
Amb el far ja en funcionament, es va arribar a la convicció que l’illot de Tagomago era el lloc idoni per a instal·lar en la zona una llum per als navegants. Va caldre rendir-se a l’evidència i, en els inicis del segle XX, projectar un nou far, en és Cap de Xaloc de l’illot. Es va inaugurar en 1914, quatre mesos després que esclatés la Primera Guerra Mundial. La torre de sa Punta Grossa encara va seguir un parell d’anys en funcionament fins a apagar-se per sempre. Avui, sense llanterna i amb la torre esdentegada, aguanta amb fermesa l’embat de vent i aigua; el revestiment de les parets ha desaparegut deixant a la vista les pedres i a l’interior la naturalesa s’ha obert camí. El far de sa Punta Grossa, el del ritme més lent de les costes de Balears, està condemnat a caure pedra a pedra amb la mateixa cadència flegmàtica amb la qual es va construir i amb la qual va il·luminar les nits de la costa de Sant Joan.”
Cristina Amanda Tur | Diari Eivissa 12.06.2015
