Archivos mensuales: septiembre 2014

Salt de s’Aigua

Data: 27-09-2014

Recorregut esportiu: 80 m.
Desnivell: 65 m.
Ràpel Màxim: 40 m.
Dificultat: Fàcil
Temps: 1’30 h.

Podríem classificar els salts que trobam arreu de Mallorca en tres grups. El primer fa referència als abundants salts d’aigua que se formen als torrents en èpoques de pluja i que van dels simples bots a les cascades que s’acosten al centenar de metres. En aquest cas la importància del desnivell fa que el salt aparegui com a determinant del nom.

La gent de la contrada coneix aquests llocs simplement com es Salt, però per saber d’on parlam s’ha d’afegir la possessió on es localitza. Els hidrònims més famosos d’aquest grup són es salt des Freu, un dels llocs més visitats de la Serra, es salt de Son Fortesa (Puigpunyent), lloc on neix sa Riera i on l’abundància d’aigua fou aprofitada per a la construcció d’uns jardins senyorials o es salt de Llinars el qual permeté bastir un complex format per sis molins d’aigua fariners. Un salt d’aigua també està en l’origen del nom d’un antic rafal d’Estellencs, posteriorment segregat en distintes finques (es Salt des Putxet, es Salt des Fonollar).

En el segon grup de topònims el salt apareix acompanyat d’un determinant que pot ser un animal o una persona. En el primer cas tenim per exemple: salt des Boc, salt des Cavall, salt des Ca o des Cans, des Moix. En el segon cas tenim es salt de n’Angelè d’en Buana, d’en Ganyó, d’en Gener, d’en Moixina, d’en Palla o d’en Panxeta. Alguns d’ells tornen designar salts d’aigua però desconeixem la petita història que s’amaga darrera d’aquests noms. S’exceptua d’aquest desconeixement es salt des Cavall .

El darrer del nostres grups el formen els salts llegendaris. Aquí s’inclouen el que pegà un soldat que fugia de la justícia d’un costat a l’altre del torrent de Pareis (salt des Soldat Pelut), el de l’esposa innocent que fou estimbada pel seu marit foll de gelosia al Grau de Lluc i salvada per la intervenció de la Verge (salt de la Bella Dona) o el del jove alaroner que fou empès a l’abisme del castell d’Alaró pels companys que havien perdut unes messions (salt d’en Fonoll). En aquest cas la Verge badava i per això el poble li dedicà el següent retret, recollit a les Rondalles (tom XXIV).

Font: Toponimia de Mallorca.

La ruta d’avui és especial en el sentit que sabem on anem però sense cap tipus d’informació ja que no hem trobat cap referència al SALT DE S’AIGUA, i per tant no sabem si està equipat, els salts que té, l’altura, etc.. res de res.

Portem 2 cordes de 60 m. 1 de 40m i una de 20 m més el material d’equipament necessari.

Comencem a la carretera de Sa Calobra Ma. 2141, Km-7,430 en una corba on a la dreta hi ha una petita esplanada deixem el primer cotxe. Ja que el segon ho deixarem a pocs metres de la carretera que surt a Cala Tuent.

Una vegada en el talveg del torrent no presenta cap dificultad, ni tan sols podem dir que es un torrent esportiu, està amb molta vegetació que dificulta la seva progressió, es tracta d’un talveg estret sense gaire desnivell, excepte els últims 150 m que ens trobem amb alguns salts tots desgrimpables, excepte el penúltim de 7 m. i l’últim de 40 m. que forma la màxima altura.

En el salt de 7 m. ens trobem que està “equipat” amb un spit de fà molt de temps que ens dóna una pèssima sensació, a saber els anys que portaria allí. Atès que la seva colacació és manual i una fiabilitat de 10 anys no convida a penjar-se d’ell. Està clar que fà molts pero molts d’anys que per aquí no hi ha devallat ningú.

Després ve l’últim salt el SALT DE S’AIGUA de 40 m. i “equipat” d’igual manera que l’anterior.

Els dos salts han estat totalment reinstal·lats amb material modern.

Aquest últim salt des de lluny sembla molt més alt, i és perquè no es veu el final del salt ja que en descendir-ho acabes en una preciós i àmplia canal que eleva moltisim el sòl.

  TORRE DE SA MOLA DE TUENT.-

Atès que el seu recorregut és molt curt, decidim completar-ho pujant a la Torre de sa Mola de Tuent a 472 m. d’altitud, situat en la Mola de Ca Palou, la qual cosa ens serveix per explorar la zona de sa Falconera i el Morro de sa Corda, per a una propera ruta.

A la pujada  en crida l’atenció el Pas dels Torrers equipat amb un passamans cable d’acer molt gruixut, un barana i tres escalons a lo ferrata.

Un poc d’història; «El 1596, Joan Binimelis projectà la torre de sa Mola de Tuent, dita també de can Térmens o de can Palou, perquè s’edificà en terrenys de can Palou. Entre 1936 i 1950, aprofitant la bona situació geogràfica amb relació a les costes catalanes, s’hi feren reformes i s’habilità com a observatori de vigilància aèria». (GEMall.).

El mateix Binimelis diu a la seva Nueva Historia de Mallorca (1593): «Luego junta a dicha cala está su promontorio que llaman la Mola de Tuent y sobre ella el monte de la Falconera, que es tan alto que tiene los fuegos de las torres de guarda; por esto el año 1596 se hizo en la cúspide de dicho monte una grande torre de guarda, y fuí yo enviado allá para trazar la de orden del Ilmo. señor don Fernando Zanoguera Virrey de Mallorca, y con esta torre se han cobrado los fuegos que aquí se perdían desde el castillo de Pollensa hasta la torre de la Seca […] Tiene dicha torre una pieza de artillería de bronce de 13 palmos de largo, con la que defiende todas sus cercanías».

L’any 1844, els torrers deixaren pas a un destacament de carrabiners desplaçats de la caleta d’Ariant, els quals no disposaven de caseta a dit lloc i que controlarien el contraban des d’aquí dalt. Deu anys més tard, destinaren dues persones com a cordó sanitari per a prevenir el contagi de l’epidèmia del còlera europeu.

L’any 1996 la torre fou cedida per l’Estat (Ministeri d’Economia i Hisenda) a l’Ajuntament d’Escorca amb la finalitat de ser destinada a refugi ocasional d’excursionistes i colònies d’estiu per a l’estudi de la natura.