469. Puig d’Alfàbia pels passos dels Sis i des Mart.

Pas-dels-SisRecorregut: 7’800

Desnivell: 601 m

Altitud: 1.067 m.

Temps total amb aturades: 5,30 h.

icono empleo manos

496. Pas dels Sis. Serra d’Alfàbia SE

Un pas, segons l’enciclopèdia de la llengua catalana, és un lloc o indret per on cal passar o per on hom pot passar. Per tant, la definició implica sempre un tránsit entrer dues zones però en sentit obligat, ja que també queda clar que es passa per on hom pot i no per hom vol.

Per tant esteim davant un pas perqué ens permet accedir des de una cota inferior a la part alta de la serra d’Alfábia, per una canal que és l’única en aquest indret.
Bé idò ara que tenim clar que per on varem passar es un pas natural, ens queda anomanar-lo, feina no fàcil.

Podiem triar entre varis tipus de nom, de lloc com per exemple Pas d’Escorca, Pas Vell de son Ripoll, nom de persona com per exemple Pas de n’Aina, Pas d’en Benigne Palos, de característica geomorfològica o geològica com per exemple Pas de s’Escletxa, Pas des Forat, o de un fitòmin com per exemple Pas de s’Ullastre, Pas des Garrover, o inclós com de curiositat com per exemple Pas de sa Paella, Pas des Cego, Pas des Cotxo, etc..

El topónim pot referi-se a l’indret on es troba situar, a l’indret a on volem anar, o bé al voltant del qual es troba situar. Noltros triarem el nom curiós, o aixó pensem, hi li varem posar pas dels Sis perqué en aquel moment erem sis companys excursionistes de Doblevuit que ho varem fer per primera vegada.

Els passos a la Serra de Tramuntana han estat i són transitats de manera més o menys continuada. Els passos actuals s’agrupen en un llistat que fins no fà molts d’anys s’en contavan 267 noms de passos, amb la certesa de que avui en dia son uns quants més i des de ara ni ha un més, el pas dels Sis.

Ens situem en la carretera Ma. 2100 (Bunyola-Orient) exactament en el punt kilométric 7,500 en una corba amb una àmplia esplanada on podem deixar els cotxes. Seguim per la carretera en ascens direcció Bunyola fins al Km-7,200 on comença un ampli camí, és fàcil de trobar perquè en la mateixa carretera just davant hi ha una barana metàl·lica. També i just al començament en una roca del sòl podem veure una fletxeta vermella. Es tracta d’un ampli camí que transita per dins d’un alzinar. Als 11′ passarem per davant (esquerra) de les restes d’una barraca i una torre elèctrica, prosseguim pel camí que en ocasions es transforma en senda, fins que als 19′ arribem a una paret seca transversal que no sobrepassarem ja que hem de prosseguir (dreta) pel camí dels Corbs, veurem fites i fletxetas vermelles en el sòl. Hem de recordar la paret perquè en tornar ho farem per l’altre costat de la mateixa.

Ara es tracta de pujar per aquest camí que ràpidament ens farà guanyar altura, caldrà anar sortejant els blocs de pedra caiguts i que han espatllat gran part d’aquest bonic camí que ascendeix als penyals dels Corbs per al costat d’una torrentera. Als 20’/25′ arribarem a un antic portell, amb um mur de pedra seca, en el qual encara es pot veure la pedra amb un forat o ull anomanat la polleguera ( quicio en castellà )  on anava es col·locat l’eix que permetia el gir. Es tracta d’una senda molt fitada que transita per dins d’unalzinar de vegades en forta pujada. Anirem trobant nombrosos elements etnològics,  com sitjes, barraques de carboners i fins i tot un magnific i ben conservat forn de pà.

Anirem avançant i ascendint per dins l’alzinar i a vegades rosseguera, seguint les fites, pel seu costat esquerre. Ja gairebé al final, on donem amb el contrafort del massís podem veure a la nostra esquerra una petita canal en diagonal ascendent amb una fletxa vermella, que ens indica l’inici del pas del Puig dels Corbs ( pas d’en Juanjo), (Si voleu llegir la seva història feu clik aquí. )lloc on s’ha acabem ses fites. En aquesta ocasió no transitarem per ell, sinó que seguirem avançant NE ( dreta), topem amb el muralló el rodejem fins a trobar una canal amb molta fullaraca que ens permet seguir ascendint amb una pendent molt forta, fins arribar a dalt d’un penyassat que fa de magnific mirador sobre la vall d’Orient. Aquí podem fer una aturedeta.

Si ens situem d’esquena a la vall d’Orient i per tant amb el mirador al darrera, iniciarem la pujada grimpant amb tendència cap a l’esquerra. Superats el primer rocam ens situaem en un plànol superior amb menys arbres i més carritxeres. Del que es tracta és d’anar ascendint NO com millor es pugui per arribar a un altiplà amb la gran paret rocosa. Les millors indicacions son dues alzines en diferents altures. Primer ens dirigirem a la primera, aquí comence la primera part del pas dels Sis. Ens servirà d’indicació una gran heura en la paret ( dreta). Arribats a aquest punt hem de girar esquerra i faldejant sense perdre altura per la paret fins al tallat final, i arribarem una petita cornisa  amb  la segona alzina que quasi penja de la paret. Aquí comence la segona part del pas dels Sis, vint metres d’acens vertiginos III+/IV,   totalment equipat amb una corda fixa per seguretat, si aixequem la vista  podem observar l’estreta canal que forma el pas dels Sis que ens portarà a dalt de la Serra d’Alfàbia pel vesant SE.

És molt aèria però amb bons suports per als peus i mans. Per a major seguretat deixam instal.lat una corda fixa. En total haurem grimpat uns 20 m. La sortida és fàcil i ens deixa en terreny pla. Com no estava indicat ni marcat hem deixat una fita com a referència del seu inici/final. Es un pas que no em vist descrit a cap lloc ni teniem constància de la seva existència, però l’entusiasme i l’esperit aventurer ens a duit a trobar-ho.

Encara no podem veure el cim major del 1,067 m per la qual cosa hem de seguir caminant uns metres entre càrritxeres i traspassar un turó. Superat aquest ja podem albirar el cim a N. tan sols a uns 200 m.

I ara una miqueta d’història; Recordem aquell accident aeri i que fins  no fa molt encara es podia veure a l’esquerra de la carretera que puja a les instal·lacions, un ala de l’avió. Des del 2 de maig de 1959, quan un avió austríac que havia sortit de l’aeròdrom de Son Bonet es va estavellar en la cara sud de la Serra. Van morir els seus tres tripulants i els dos passatgers que es dirigien a Munic. L’accident va provocar “un espectacle colpidor”, com pot llegir-se en la crònica d’aquell succés recollit per Diari de Mallorca: “En el més alt del bec i a l’esplanada que existeix enfront de l’estació radiotelegráfica es veien escampats gran extensió de restes triturats i calcinats de l’aparell (un bimotor DC-3 pertanyent a la companyia Àustria-Flugdients que realitzava el primer vol a Mallorca com a prova i estudi per a l’establiment d’un servei regular), fumejants molts d’ells. Poc més lluny, es trobaven els cadàvers destrossats dels desgraciats ocupants de l’avió”.

Descansats ens posem en marxa  per descendir pel camí direcció a les antenes. Hem de dirijir-nos per la senda i de vegades camí fins  gairebé al final i situar-nos just sota les antenes, on just pasat una gran corba i quan el camí canvia d’direcció per ascendir a les instal·lacions, nosaltres, abans, ho hem d’abandonar i camp a través ens dirigim S, seguint lkes fites fites , quan el terreny es torna més càrstic i dificil de transitar ho fem pel Pas des Mart, que no es més que una escletxa entre grans blocs.

Seguim descendint pel tirany fitada fins al Coll de ses Comes i uns minuts més a baix arribem al Coll des Vent, on prendrem N ( esquerra) en lleuger descens per una còmoda pista que ens portarà fins a la paret que ens hem trobat a primera hora del matí i que no sobrepassem.

Durant tot el trajecte per aquesta pista observem infinitat (cada 10 m) de marques fetes amb spray de color verd, tant en roques, arbres i fins i tot en el sòl. Aquestes mateixes marques també les hem trobat per la Ma-10 entre Lluc i l’embassament del Gorg Blau. A algú de spray fàcil i que menysprea la naturalesa se li va la mà.

Una vegada traspassada la paret ja solament ens queda tornar al cotxe pel mateix camí.

I para celebrar aquest reeixit dia ens anem a Palmanyola a per panades,chandis i xocolata calent.

En els dos enllaços d’abaix podeu veure ses fotos. El primer son les del día del descobriment i el segón el de l’equipament.
delfines-saltando-en-el-mardelfines-saltando-en-el-marwikiloc75

468. Cova de sa Campana

cova-de-sa-campana

Desnivell: -180 m

Altitud: 305 m.

Temps total amb aturades: 6,30 h.

cueva

468. Cova de Sa Campana.

Recientemente, el Espeleólogo Rafael Minguillón Corteza y su equipo, han hallado una nueva Galería que finaliza en un lago (el más profundo de Mallorca, con unas dimensiones de 24.5 m de profundidad y 30 m de longitud), desde la actual Galería del “Pou del Fang” ha -317 m. Con esta nueva Galería, aumenta la profundidad de la Cueva hasta los -358 m. El nuevo acceso, encontrado, ha sido bautizado como el “Pas de Marinaguey”.

Esta cueva se halla entre las 10 de mayor recorrido, superando los 1.850 m, y todavia se está explorando por lo que se espera que se aumente.

El anterior hecho, nos motivo, para volver a la cueva y que varios compañeros nuestros visitaran la cavidad por 1º vez. Aunque por tiempo y material solo descendimos hasta -180 m. Ósea hasta la “Sala des Gorgs”

Desde la carretera Ma-2141, que nos lleva hasta la Calobra, pasadas Ses cases des Bosc y junto a la 2º curva a izquierda, dejamos los coches e iniciamos el ascenso a la entrada de la cueva, unos 40 minutos.

Nuestra visita, fue hasta la sala dels Gorgs a +- 180 m. Pasando por: la Sala del Campament; Sala de Gràcia, rampa dels Tres o coladas; Sala Bonica; rampa del Fang; y finalmente Sala des Gorgs.

Ya en la boca de la cueva, a 314 m, y con el torrentes de Pareis al fondo y el Morro de la Sa Vaca en el horizonte, nos introducimos en la sala del Campament, se accede mediante un tobogán de 25 m. (rapell con instalación natural a la izquierda de la entrada), si utilizamos una cuerda de 40 m, podemos descender hasta el punto más bajo de la Sala, y nos evitamos bajar a pie, la rampa de 15 m, finales.

Una vez abajo, por la derecha, se accede a la Sala de Gracia y ya podemos visionar la “inmensidad de la Cueva”, por nuestra izquierda (hay fitas) descendemos hasta el final de la Sala (estamos +- 70 m) y al final de una bonita “colada” encontramos una encletxa, formada por los desprendimientos y en una roca plana.- a la derecha hay dos spits, donde colocaremos la cuerda de 60 m, que con un desviador en un “pont de roca”, da accesos a la rampa dels Tres o Coladas.- en realidad es la prolongación de la Sala anterior.-

Al final del descenso de la Rampa.- a nuestra derecha según rapelamos.- llegamos a una pequeña explanada, donde buscamos un spit en la pared, más o menos a la altura de nuestra cabeza. Aquí podemos poner otra cuerda y descender al fondo de la sala, o bien, añadir otra cuerda de 20 m, a la de 60m. Otra opción, con mucho cuidado, es descender desde la pequeña explanada, por un “zurco” formada por el agua que dibuja unos pequeños escalones, que nos deja igualmente al fondo de la Sala.

Ya, en el fondo de la Sala, giramos la vista y tendremos una visión de las dimensiones de las Salas que hemos superado. Ahora por un arco, nos introducimos en la Sala Bonica, Que da acceso al “Gatera”(1), en descenso, al final de la Gatera, con cierta comodidad, colocamos una cuerda de 20 m (con 15 seria suficiente) en dos spits que veremos en la parte plana de la roca por encima de nuestras cabezas y otro spint colocado en el techo, función de desviador, rapelamos en vertical y ya estamos en la Sala o Rampa des Fang” (estamos a – 130 m).

Ahora vamos descendiendo, con cuidado, y llegaremos a la Sala dels Gorgs. En esta Sala, con dirección a la izquierda, en un recodo de la cueva encontramos el Gorgs más grande, no siempre con agua. Ya hemos llegado a -180 m y desde aquí, por los pozos existentes se continúa a la parte más técnica de la cueva. Pero nosotros.-Aquí, tenemos por finalizado nuestro objetivo.

(1) la gatera, tiene dos partes diferenciadas, una 1º que se desciende cómodamente, desde la Sala Bonica,unos 6-7 metros, al final, parece que no sigue,pero a la izquierda veremos un pequeño agujero, aquí hay que gatera y nos introducimos en el último tramo, 4-5 m,que gateando llegamos al final donde tenemos el pequeño rapel vertical, donde hay que montar la cuerda en los spits, descritos.

La cueva fue explorada por 1º vez en Agosto del año 1972. Hoy en día, el Espeleólogo, Rafael Minguillón, trabaja en la elaboración de una nueva topografía, pues la existente es la que en su día realizaron los espeleólogos M .Barreres y J. Ferreres.

Materia para la zona descrita.
2 cuerdas de 20 m.
1 cuerda de 40 m
1 cuerda de 60m.
6 spits de 8 mm.

flickr75youtube75wikiloc75

467. Puig de can LLenderina i Talaia de cals Reis

Puig-de-Can-Llenderina-i-Talaia de Cals ReisRecorregut: 13,27 km.

Desnivell: 767 m
Circular: Sí
Altitud máxima: 775 m
Temps total amb aturades: 6,44 h.

Torre de sa Mola de Tuent

467. Puig de can Llenderina de 775 m i Talaia de cals Reis de 765 m

Avui sortim d’Alaró, concretament des de Los d’Amunt a sa plaça de sa Bastida on podem deixar els cotxes. Comencem a caminar pel curt carrer de sa Bastida, el carrer Tià Roig dreta, plaça Cabrit i Bassa amb la cisterna enmig, carrer son Durán esquerra, pasem per una placeta i tot seguit comença el cami de ses Artigues paralel al torrent de s’Estret. Als 10′ arribem a la font de ses Artigues “L’us de la font es remunta a l’època musulmana i està documentada en el Capbreu de Gastó de Bearn de 1232. La distribució ďaigua a la vila esta documentada des de 1595, però les construccions destinades a emmagatzemar l’aigua -aljubs i cisternes- són obra del segle XIX.  La font neix en una mina de 100 metres de longitud, al nord del nucli de los d’Amunt, en el lloc conegut com ses Artigues. És conduida a traves d’una síquia descoberta a los d’Amunt i a la vila d’Alaró i acaba a la possessió de Son Fortesa. El seu cabal d’aigua va dels 50.000 als 60.000 litres per hora i l’Ajuntament en l’actualitat en té dret a una part». ( text de Fonts de la serra de Tramuntana).

Passat la font de ses Artigues el camí pren el nom de camí de s’Estret, referència a què més amunt el camí passa pel mig de dues penyes i s’estreny.

Continuem pel camí passant per davant Can Paleta (dreta) i després d’uns 500 m a la dreta veurem una escaleta de graons de pedra que puja a un marge amb un botador metàl·lic per salvar la reixa, passarem per ell i ens dirigirem entre marges i per un tirany cap a la caseta de Ses Artigues , passarem per una font enclaustrada dins un marge amb un poal de color groc i una corda blava, prosseguim per damunt direcció esquerra, als pots metres passem per un coll de cisterna tancada. Seguim pel tirany i superam un primer botador metàl·lic, li segueix un segon i fins a un tercer botador. Al cap d’un 8/10′ arribem a una empinada costa en la qual al cap d’amunt hi ha el pas de s’Estaca.

El tirany està marcat amb fites i petites fletxetes vermelles.

Després em de superar amb una petita grimpada una roca llisa coronada per un marge, passarem per devora una bassa d’escorrentia i una petita pica.
La vegetació canvia per una d’oliveres fins a arribar a un camí amb un portell sense barrera. Si seguim avall arribam a ses cases des Verger, avui restaurant. Noltros agafem la pista esquerra i pujam fent dreceres fins a arribar al pla des Pouet o Pouet d’en Planissa a 707 m.

Després de berenar alguna coseta ens posem en marxa direcció NO pels penya-segats que donen a la vall d’Orient amb unes espectaculars panoràmiques, fins a arribar aviat al cim del puig de Can Llenderina de 775 m.

El descens ho feim inicialment direcció NO, deixant la paret seca (de partió) a la dreta, arribarem a una altra paret seca (de front) que s’uneix amb la qual ve per la nostra dreta, amb direcció SO, saltem la paret frontal, i ens introduïm a la canal-tàlveg de pendent descendent moderat. Ens anirem allunyant de la paret de la dreta, es correcta, fins arribar a una gran sitja verda. En aquest punt prenem lleugerament cap a la dreta, tornant a veure la paret, passarem per devora una barraca de carboners, i finalment arribem al camí del GR que connecta Alaró amb Orient. Agafem dreta direcció Orient, passarem per davant un pal indicador, ens hem de fitxar amb ell perquè de tornada de sa talaia sortirem just darrere, però ara seguim fins arribar al coll en el punt on el camí comence a davallar. Aquí girem esquerra per un tirany, travessam una paret esbucada i sortim a un camí que seguim fins que el mateix comence a davallar cap a Orient, no davallarem sinó que girem esquerra per un antic camí de carboners que va pujant en ziga zaga que mor en arribar a una sitja amb un gra pi enmig, al costat de una barraca de carboners. Des d’aquí comence un tirany per un alzinar en forta pujada. En arribar a dalt trobem una gran paret que no em de creuar sinó que girem dreta per sortir a un magnífic mirador natural damunt la vall d’Orient podem admirar gran part de la Serra. Als pots metres arribem al cim de la talaia de cals Reis de 765 m.

El cim és pla i està envoltat per una paret seca ben gruixuda. Es tracta d’una construcció talaiòtica, datada 800 anys aC

Alguns dels vilatges estaven emmurallats amb blocs de pedres a manera de paret sense cap unió de fang o d’altre material. En aquestes muralles es van construir torres amb aspecte de torres de vigilància (en català es diuen talaies, d’on deriva talaiots). D’aquestes torres n’existeixen de diverses formes: rectangulars, circulars, quadrades i ovalades; i són d’altures diverses; però totes tenen un aspecte similar; es creu que la seva funció era la vigilància, en tant que s’ubicaven a les muralles, però pels casos en què se situaven al centre del vilatge semblen tenir una funció més defensiva (com una ciutadella). Les pedres utilitzades tant per les muralles com per a les torres eren d’una considerable grandària i la seva instal·lació degué exigir grans esforços. Tot i que, probablement, la seva finalitat inicial era militar, és necessari tenir en compte la possible dimensió simbòlica (com a espai de representació del poder) d’aquests elements.

La tornada la feim arribant al pal indicador citat i des d’aquí pel GR passant pel pas de s’Escalata i el camí de s’Estret acabant a Alaró.

flickr75youtube75wikiloc75

465. Muntanyes de Moncaire 859 m

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Cim Muntanya de Moncaire

Distancia total: 8.83 Km.
Desnivel Positivo acumulado: 410 m.
Desnivel Negativo acumulado: 507 m.
Desnivel: 242 m.
Altitud mínima: 613 m. (en el talveg del torrente de S’al·lot Mort).
Altitud máxima: 1º Cima 852 m. 2º Cima 859 m.
Tiempo total excursión: 4 h. 30 m.

465. MUNTANYES DE MONCAIRE, 859 m

Les muntanyes de Moncaire les formen varis cims sent el mes alt de 859 m.

(1) Moncaira, tiene dos Cimas y unas vistas espectaculares al Oeste y Este de la Serra de Tramuntana. La Ruta descrita pasa por las propiedades privadas de Bini Gran y Bini Petit. (Hay que solicitar permiso de paso a la propiedad, debemos respectar la propiedad Privada, como si no hubiéramos pasado.)

La ruta se inicia en la Plataforma del Funicular (carretera de Sa Calobra) 692.m. Des aquí, dirección NO, por sendero ascendente, nos dirigimos al Coll des Porxo Esbucat.810m. (Se visionan bonitas vistas y en dirección NO, ya visionamos el objetivo de la excursión).

Continuamos, en la misma dirección, por sendero evidente, dejando a nuestra izquierda y por encima de nosotros la Serra de Na Rius), en una ligera curva.- a izquierda.- nos encontramos con la barrera que delimita la finca de Bini Gran.( a nuestra derecha, hacia abajo, veremos las ruinas de las cases Velles des Colls), dejando la barrera cerrada, la sobrepasamos y continuamos camino, a pocos metros ya visionamos la “Font Subauma y el inicio del torrente del Gorg dels  Diners, El Sendero inicia leve descenso, en dirección a la Font, pasamos junto un pequeño encinar (la encina Fumadora, a nuestra izquierda ya visionamos la Coma Fosca, el Puig Major y Es Morro de’n Pelut) continuamos caminado y llegamos al Font Subauma.- nos recreamos unos minutos.- continuamos y enseguida volvemos a en contra otra barrera que pasaremos, continuaremos camino y llegamos a una pequeña planicie, donde encontramos el cruce del camino de Cingles, nosotros nos dirigimos por la derecha, en descenso hacia la Posesión de Bini Gran.

Llegando, a pocos metros de la posesión, a nuestra izquierda, vemos una pared seca y un Portell, lo pasaremos y continuamos camino evidente (ya claramente en el interior de las fincas) que nos llevara al talveg del Torrent de S’Al·lot Mort, donde también encontramos una barrera, si estuviera cerrada, unos metros a nuestra derecha y entrando en el talveg del torrente se puede superar la pared seca, sin dificultades, y volvemos al camino.

Ahora, por el camino, en leve ascenso, dejamos un 1º cruce a nuestra izquierda y a pocos metros encontramos un segundo, ¡ojo!, aquí giramos a la izquierda dejando el camino (en frente veremos una pared seca y un portell es la entrada Bini Petit), por ese camino ascendente llegaremos, por dentro del encinar y entre curvas y alguna pendiente, al Collado (coll de tords).ANTES, unos metros, del Coll de Tords, a nuestra derecha, vemos una planicie (como una sitja) y una pared seca.- debemos coger por aquí. (Nosotros, continuamos pasamos el coll y en leve descenso llegamos a los limites de la finca de Moncaira, con una pared de partió y una Barrera, breve reposo y volvimos al punto anterior.)

Situados de nuevo, en la planicie y la pared seca, a hora a nuestra izquierda, visionamos un sendero que cada vez se hace más evidente y se convierte en un camino empedrado (a nuestra derecha tenemos la pared seca), el camino con dirección ascendente.- hay fitas.- nos llevara al Pla de Sa creu, (llegando al Pla, ya veremos a nuestra izquierda la pared de partió, entre las fincas de Bini y Moncaire y también entre los municipios de Soller y Escorca.)

Situados en el centro del Pla, tenemos dos opciones:
A) Ir en paralelo a la pared de nuestra izquierda que asciende (a unos 5 metros) llegaremos al segunda planicie, ya a los pies de la Cima, y desde allí por una brecha a nuestra derecha.-hay alguna fita.- a la Cima.
B) Desde el centro de Pla de Sa creu,justo enfrente de nosotros, vemos una cima, (a nuestra izquierda dejaremos la pared de la opción A), y vemos una Encina solitaria, nos dirigimos hacia ella-dejándola a nuestra izquierda.- en ascensión por las rocas y con buen criterio haremos Cima.(estamos en la 1º Cima) y a pocos metros veremos la 2º Cima (Que si hemos cogido la opción A, es donde nos llevaría). Disfrutamos de las maravillosas vistas. Ahora desde la cima descendemos a la parte baja y sin llegar abajo, con dirección derecha buscamos una brecha en las rocas, por donde ascenderemos a la 2º Cima. ¡Ya hemos hecho las dos cimas de la Montaña de Moncaira.!

En cualquiera de las dos opciones, ya en la cima, disfrutamos de las vistas.-si el tiempo lo permite.- tanto a Oeste y Este. Y cuando queremos volvemos al punto de inicio por el misma ruta que nos atraído hasta aquí.

flickr75
wikiloc75

466. Conexió torrents des Lli i des Salt de Vistamar, per el pas des Moros

salt-de-vistamar

Cordes utilitzades: 2×60, 2×40 2×20

Desnivell torrent des LLi: 280 m

Recorregut total: 800 m

Desnivell torrent des Salt: 230 m.

Recorregut total: 260 m.

icono rapel

466. CONEXIÓ TORRENTS DES LLÍ I DES SALT DE VISTAMAR PEL PAS DES MOROS O DES RAFAL.

Una mica d’història:

CRONICON MAYORICENSIS
Alvaro Campaner
(pag.265)

AÑO 1552
Octubre 1º. El primer día de Octubre del año 1552, sábado, día de S. Remigio, llegaron a la cala den Claret, que es en el predio de son Ferrandell, diez galeotas de turcos, desembarcando 400 turcos, y luego se subieron por un paso que dicen de las Vacas cerca una hora antes del amanecer. Fueron descubiertos por los guardas de tierra; era en aquel tiempo capitán de Valldemosa Raimundo Gual, caballero muy valeroso y esforzado, natural de Mallorca, el cual luego tuvo el aviso, con su acostumbrada diligencia juntó presto la gente que pudo, que por ser sábado aquel día, la mas gente se hallaba en la Ciudad principal para vender sus frutas, y por esto no se hallaron más de 36 hombres con algunos muchachos sin fuerzas. Partiose luego con estos 36 hombres al encuentro de los enemigos, y luego en un montezuelo llamado de la Moneda, los descubrieron media hora antes de salir el sol. Vio el discreto capitán que los enemigos eran en grande número, y por esto convenía dejarlos pasar, por creer que ningún buen efecto harían, por exceder los turcos a los cristiano, á más de 20 por uno; y aquel lugar y puesto en donde se hallaban los cristianos, era más favorable para los enemigos, y se tuvo allí por cosa cierta, que los turcos tuvieron noticia de los cristianos, y con todo esto determinaron de pasar adelante sin acometerlos, con la confianza de la multitud, y de las buenas guías que llevaban, que es cierto que los hombres mas prácticos de Valldemosa, no hubieran tomado mejor camino, por ser tan áspero y fragoso; bien mostraron ser prácticos en aquella villa, pues sabía que en aquel día faltaría mucha gente. Llegaron los turcos, y entraron por la villa, como perros hambrientos: corriéronla y la saltearon a su albedrío, sin resistencia alguna; hubo cierto hombre muy esforzado, y de grande ánimo que se escapó de entre todos ellos con una ballesta armada en la mano con una saeta que jamás disparó, aunque hacía ademanes de dispararla contra ellos, de suerte que les hizo dejar algunas ropas que se llevaban, y como aquel hombre viese la cobardía de los turcos dio sobre ellos, y les hizo retirar á incorporarse con su escuadrón, que había hecho alto en el campo llamado del Cos. Entretanto que daban saco á la villa, habíase ya el capitán con los pocos de la compañía puesto en celada esperando á los enemigos, en un paso muy áspero y fragoso, por donde pensaba que volverían los turcos con sus despojos, y con el grande cuidado que tenía de las mujeres y gente inútil que quedaban en la villa determinó enviar á algunos de los pocos de la compañía, á explorar lo que pasaba en la villa; porque como nunca hubiesen venido moros á Valldemosa, lo tenían por imposible, por ser la tierra tan escabrosa, y la negligencia de las mujeres incrédulas que pensando que aquella venida no podía hacer efecto, hasta que los vieron entrar por la villa, siendo ya día claro no lo creyeron, y fue la causa que cautivaron á pasados de 400, entre mujeres y niños, y se llevaron cuanta ropa hallar pudieron: y lo que causó grande admiración fue que yendo aquellos perros tan hambrientos, robando y cautivando, que no entrasen en el monasterio de la Cartuja, ni menos volvieron sus rostros para mirarlo, pasando todo el escuadrón por delante de la puerta, y aquellos monjes los estaban mirando cuanto hacían en la villa.
Llegado ya el escuadrón de los turcos al campo del Cos, cargados de despojos, llevaron preso al vicario que se llamaba Pedro Camps, y las espías que traían descuidadas, marcharon por el camino de la marina, por otra vía de la que habían venido, y con esto bien se conoció que eran prácticos en la tierra, y se dijo que entre ellos iba un Pedro Valenciano, que estuvo muchos años en la Cartuja.
Estaba el valeroso capitán Raimundo Gual muy cuidadoso, velando siempre el marinaje de los turcos; descubrió que las 10 galeotas se habían pasado á otro barranco, y supo también por las espías que había remitido á la villa, que los enemigos volvían por vía del barranco, luego el capitán pasó á un lugar que llaman la Escolta, que era un paso por donde forzosamente habían de pasar los contrarios; pero como ellos viniesen á su paso, los turcos que iban en vanguardia , descubrieron la bandera de los cristianos, y consultaron lo que harían. Determinaron de tomar otro camino, la guía que llevaban les llevó por el paso que dicen del Rafal, y ahora le llaman Paso de los Moros, que es cosa que espanta á muchos que supiesen ellos semejante paso, que los más prácticos del lugar no lo saben.
El capitán Raimundo Gual iba muy deseoso de acometer al escuadrón de los enemigos, que venían cargados con el saco, y viendo que los turcos se desviaban por otro camino íbalos siguiendo y atajando el paso; y acercándose ya los turcos al paso, dijo á aquellos pocos que tenía en su compañía (que eran no mas de 27 porque los otros no volvieron todos) y les hizo este razonamiento: “Mirad hermanos míos, que yo tengo aviso de estos hombres que envié á la villa, que toda la gente de mi casa se ha salvado, y puesto en seguro, por bondad del Señor; tengo pero entendido, que me han saqueado mi casa, poca pena me ha dado esto, lo que me da mucho sentimiento es ver que se llevan toda vuestra ropa, mujeres é hijos, y cuanto tenéis de que quedareis muy desconsolados y afligidos; por lo que si vosotros me prometéis seguir y no dejarme, soy del parecer que les acometamos; yo quiero ser el primero, y quiero morir en tan justa demanda: aunque estoy con grande confianza de nuestra victoria, y que el Señor peleará por nosotros, por ser nuestro Padre misericordioso”. Todos ellos respondieron: “No pongáis duda Señor en nosotros, que teniendo un tan valeroso y esforzado capitán, todos estamos determinados á seguiros y morir todos á vuestro lado. Demos pues sobre ellos, que Dios será con nosotros”.
Dada esta respuesta, todos se arrodillaron, e hicieron una breve y devota oración a Dios y á Nuestra Señora, luego se levantaron y arremetieron todos con grande furia y gritos tocando el tambor, y haciendo resonar aquellos montes, con un espanto tan grande que causaban, que los turcos luego se desbarataron, rompiéndose todo su escuadrón: acometiéndoles de más de 300 pasos de distancia, y luego de juntarse con ellos, les tomaron la bandera, con esto tomaron más ánimo y esfuerzo los cristianos (cuya bandera hoy queda por memoria colgada en la Iglesia principal de Valldemosa); no por esto dejaban los turcos, de pelear, y hubo muchos de los cristianos mal heridos, sin morir pero ninguno de ellos. Prosiguieron la pelea, y alcanzaron los cristianos la victoria, de tal suerte, cargando sobre los turcos, que estando ya cerca de las galeotas, no tuvieron tiempo de salvarse en ellas, pues tropezando los unos con los otros se precipitaron por aquellas peñas. Mataron de los turcos á 72, contadas las cabezas, que trajeron á la ciudad de Palma y tomaron 17 vivos, y muchos se precipitaron por aquellos peñascos al mar. Súpose después por cosa cierta de que los esclavos cristianos que remaban en dichas galeotas que tuvieron grande trabajo de llegar á Argel, por faltarles oficiales que mandasen las galeotas, y que por el camino echaron muchos de ellos al mar, y que continuamente se paseaban por las crujías, dos ó tres turcos con alfanjes desenvainados, temiendo no se sublevasen los esclavos, y que cuando llegaron á Argel aquellos pocos que quedaron en breve tiempo murieron, no sólo los que quedaron mal heridos, pero aún muchos de los otros, del trabajo y aflicción en que se vieron, y se tuvo por muy cierto que de los 400 turcos que desembarcaron en dicha cala den Claret ninguno de ellos llegó á Argel, porque se despeñaron muchos de los que entonces no tuvieron noticia.
Y del saco y despojos que se llevaban de la villa nada se perdió, ni quedó ningún cautivo, sino fue un cáliz de plata, el mayor de la Iglesia, que se llevó un renegado. Tuvieron por cierto los turcos, que su guía les había engañado, y que porque todos de aquella suerte se despeñasen les había guiado por aquel paso, tan lleno de precipicios y despeñaderos, y por esto lo colgaron en una antena de una galeota, que era dicho Pedro Valenciano, diciendo “este es el traidor que hoy ha echado á perder toda nuestra armada”.

Text extrat del blog del nostre amic Emilio Alonso

Descripció:

Feia temps que teníem ullat fer aquesta “ruta», que era connectar els dos torrents el des Lli i el del Salt de Vistamar, i per tant fer-los seguits. L’única manera es pel pas dels Moros (pas del Rafal abans de la batalla amb els turcs), així que avui toca.

Com no sabíem el temps que ens duria fer-ho, ens posem en marxa cap a Valldemossa ben dematí. Arribem a les vuit al pontet del torrent, un poc abans de ses cases de son Mas, on es poden deixar els cotxes i resulta que està ocupat per altres torrenters que s’estan preparant i que ja tenen els neoprens posats, ens quedam sorpresos que duguin neoprè perquè el torrent està aixut i ben aixut, però cadascú del seu pa fa sopes. Deixam els cotxes una mica més amunt just en el punt per on començarem a davallar al tàlveg.

Comencem a davallar en un dia molt ventós amb ratxes fortes, tot el temps que anem engorjats el vent no molesta però arribats a la capçalera del salt de sa Figuera el vent es realment molt fort. En tot el recorregut no trobem ni gota d’aigua inclòs en el gorg que precedeix al salt de la Gran Cascada, que gràcies a una corda fitxa superem la sortida. Devagades aquesta corda no hi ha estat hi m’aver de sortir grimpant un -III.

Acabat la part esportiva del torrent des Lli, prosseguim pel seu tàlveg fins a arribar a una gran roca que serveix de gran fita que ens indica la sortida per la dreta fins a la corba de la carretera des Port. Noltros passarem aquesta gran roca i a un 20 m sortirem per l’esquerra amb pujada durant uns 10 m per trobar un caminoi que en direcció dreta ens durà al pas des Moro o des rafal com es deia abans de la gran batalla amb els turcs. Es tracta de seguir las fites i a vegades ses fletxetes vermelles que tantes vegades ens han acompanyat a les rutes.
Des de la sortida del tàlveg del torrent fins acabat el pas haurem tardat uns 75′
La pujada és fàcil i a poc a poc anem guanyant altitud i a la part més vertical ens ajudaran uns graons tallats a la roca.
Aquít enim un petit fragment de les Rondalles Mallorquines que fa referència a aquest pas:

Rondalles Mallorquines d’en Jordi des Racó, T. XXIV, p. 81, una d’elles diu:
Petjades des cavall de Sant Jordi
Es pas d’es Moros és una drecera molt aspra d’es port de Valldemossa, cap a la vila.
Quant Sant Jordi treia es moros de Mallorca amb el rei En Jaume, fugien ells de Valldemossa per aqueixa drecera i Sant Jordi els encalçava.
Com va esser en aquell penyal tan ferest que hi ha en aquella drecera, es cavall hi davallà per damunt de quatres i hi estampà ses quatre potes, que hi romangueren senyades, i encara se coneixen, i ben fondes que són.
Si no ho creis, anau-hi a tocar-ho amb ses mans.

Superat el pas anirem cap al portell del tancament de pedra, girem dreta i botem un altre pared de pedra, el terreny es brut. Tot seguit sortim a un camp de cultiu, avui abandonat i cap a la dreta arribarem a les cases de Vistamar, avui en procés de restauració i en obres. Des d’aquí i a pots metres arriben al tàlveg del torrent des Salt.

Iniciem el descens que també està totalment eixut. Arribat a la capçalera del gran salt de 80 m. el vent es fort a molt fort . Les vistes a la marina de Valldemossa son encisadores.
Després li segueix un altre gran salt de 100 m que comence al cingle des Mardans, fraccionat en un de 47 m i un altre de 53 m. Des d’aquí ja només queda seguir davallant pel tàlveg fins arribar al tàlveg del torrent des LLí a la gran roca que em passat avui de matí, que ens indica la sortida cap a la esquerra a la carretera ( el matí era cap a la dreta ).

Acabem aquesta esplèndida jornada muntanyera-torrentera amb uns chandis fresquetes a Valldemossa.

flickr75youtube75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina