Archivos mensuales: mayo 2016

479. Serra del Cavall Bernat. El 5è forat.

Publicada en de

 

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

PONT DE L’ULL, SERRA DEL CAVALL BERNAT

 

 

Data: 28/05/2016
Distància total recorreguda: 10.900 km.
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Altitud máxima: 356 m.
Desnivell positiu Acumulat: 813 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 818 m.

Cims: 7

 

 

 

icono empleo manos

 

 

Serra del Cavall Bernat. A la recerca del 5è forat.

Avui farem la Serra del Cavall Bernat, una ruta exigent i al mateix temps espectacular. Transitarem pels seus impressionants e increïbles farallons i picatxos fins al 5è forat.

Bé idò comencem a les cases de Bòquer, seguim pel camí de Cala Vall de Bòquer, passem pel mig de grans penyes i just abans de traspassar el Portell del Sementer sortim del camí per l’esquerra que en lleugera davallada ens durà a un pinar. El traspassem per un portell que hi ha a un mur de pedra després  el torrent de Bòquer, seguim ascendent i al mateix temps anem girant S  ( esquerra) en diagonal ascendent passant per la zona del Pedret, que ens anirà situant en el gran serral que separa la nostra serra i la Serra de la Punta, separades també pel coll de Siller. Durant aquesta pujada ens acompanyarà i gaudirem d’un dels més bells endemismes de les nostres illes, l’Herba de Santa Maria ( Didalera) que en aquest mes està completament florida,

Una vegada situats davall la Talaia Vella 353 m prosseguim un dur ascens pel mig de murs de defensa ciclops, fortificacions talaiòtiques de gran envergadura, fent alguna més de 100 m. de llarg, de fet tota aquesta zona està plena de construccions que data’n d’entre 1,800 i 1,350 a C.

En arribar a dalt de la Talaia Freda 355 m aprofitem per descansar i berenar alguna cosa. Estem damunt el primer vèrtex culminant de la Serra del Cavall Bernat, el que ja ens permet veure l’espectacularitat esgarrifosa de la zona i el que ens espera, més de 3,5 Km de picatxos, crestes, colls i abismes de més de 300 m. Em de superar el segon vèrtex de la Serra de 356 m i arribar al 5è forat.

Prosseguim la marxa direcció NE per una curta coma en lleugera davallada. No tardam a arribar al primer forat, una impressionant obertura a la roca que dóna vista a la mar i la badia de Cala de Sant Vicenç amb el fons la Punta de ses Coves Blanques, es tracta d’un altre pont natural de gran bellesa que no ti dones comte fins que veus el gran forat ( primer forat).

Atravessarem el Pas del Porc sense dificultat. Segueix una continuada cresta desnivellada, passarem per la part de dalt d’una paret de partió que separa la Vall per on es pot davallar sense cap problema pel Pas de ses Cabres, però noltros prosseguim per la cresta i no tardam en trobar el 2n forat, el foradí.

El terreny es torna més vertical i ens obliga a fer una bona i no curta grimpada. Descendim per tomar superar un pas aeri amb una nova grimpada tal vegada la més atrevida. Passarem pel forat més petit el 3r forat.

No tardam a arribar al gran ull o forat més popular ( el 4t forat) i que es pot veure des de qualsevol indret de la zona, el passem per dalt del pont natural, un impressionant e insuperable lloc pel seu entorn, estem a 320 m. Si això ens a paraescut espectacular, la davallada que ens espera per arribar al Coll de la Capellassa és d’escàndol. A més de superar un fortíssim desnivell s’ha de fer arran del penya-segat de més de 300 m .

Però encara ens queda pujar al picatxo més alt del Cavall Bernat que per arribar-hi ho feim lentament, ja que la cresta quebrada no ens permet fer massa via. Davallarem i prosseguirem fins a un altre picatxo on es troba el 5è forat. Just en aquest lloc i abans de seguir fins al Morro de Bòquer s’inicia una llarguíssima «rosseguera», es un terreny molt desfet per una zona de ratllar que en ziga zaga i en tendència NE ( esquerra) anirem davallant fins a trobar un caminoi que ve de la punta de la Salada i va a la cala, trobar aquest Camí de cabres és un autèntic confort pels genolls que  han petit el que no hi ha escrit.

En arribar a la Cala Bòquer el primer que feim alguns és prendre un luxós i relaxant bany.

Mentres menjam alguna coseta no tarda en apareixa la cabreta que romandre per la cala i que només sentir renou de bosses ve córreguen per veure si pot pispar alguna cosa de menjar. No sabem si està embarasada o és que té la panxa inflada a saber perquè…

Després de respondre forces iniciem la tornada per l’empinat camí passant per davant la font de la Vall, fins a arribar al Coll del Moro, que separa la cala de les terres de conreu. Tornem a passar per les cases de Bòquer i cap als cotxes.

Les imperioses xandis les farem a u Port perquè en Sión vol que probem un granissat amb gin xoriguer, bona i refrescant combinació, però el cos ens demana una bona quantitat de xandi. Salut i fins un altre.

flickr75wikiloc75

478. Torrent des Cable i tornada pel Pas des Mirador

Publicada en de

DSCF9499
Data: 21/05/201
Distancia Tota: 13.400 Km.
Tiempo total, incluido paradas técnicas en playita: 7h.22′.
Altuma Máxima: 438 m.
Altura mínima: 0 m. nivel del Mar.
Desnivel acumulado Positivo: 708 m.
Desnivel acumulado Negativo: 642 m.
*El torrente, sin ir hasta el Port de canonge, se realiza +-, dependiendo de la cordada, entre 3-5 h.
Ràpel màxim: 115 m. ( 45+44+26)
Cordes utilitzades: 2×60, 2×40, 1×20

icono rapel

478. Torrent des Cable o de s’Hort de sa Cova, i tornada pel camí de sa Cova i el pas des  Mirador de sa Cova

 Pel que fa al topònim, tal vegada el més legítim seria el de torrent de s’Hort de sa Cova, que s’ha vist desplaçat en temps relativament recents pel des Cable, fent al·lusió a un telefèric que es va instal·lar l’any 1915 a les rodalies del torrent per tal de pujar la fusta que s’extreia de la zona de Sa Cova cap al Pla de Son Ferrandell, per ser posteriorment tractada a Sa Vinyeta, al Pla del Rei.

El recorregut total és d’uns 2 quilòmetres i el desnivell és de 500 m, encara que el nostre itinerari comença a les rodalies del coll den Claret a una cota de 500 m i acaba a la pista del puig de sa Moneda a 140 m d’alçada.

Podem dir que el torrent està dividit en tres parts ben diferenciades: una primera zona de caixer amb suau pendent i escassos ressalts, des del coll d’en Claret fins a la cota 410; molt humanitzada amb marges, sèquies i amb fragments de llera paredada. A continuació un segon tram on es concentra per ventura el màxim interès del descens, variats salts de modesta alçada i un gran salt de 115 metres. La zona final es situa als peus del gran penya-segat i no és més que una llera ampla de pendent entre els 30 graus i els 45 graus, coberta de blocs, enderrocs de vessant de les properes timbes.

Comencem la ruta torrentera d’avui a la urbanització Georg Sand de Valldemossa, concretament a pots metres passat la rotonda amb una olivera mutilada per l’art topiari o ornamental. Mai podré entendre que fer-li això a un arbre i sobre tot a una olivera mil·lenari pugui dirs-se art o simplement agradar. Però com no em vingut a criticar sa jardineria ens posem en marxa. Idò just passat aquesta rotonda a l’esquerra al costat de unes grans roques neix el camí que seguirem fins a arribar al mirador dels Coloms, on ja podrem apreciar el gran pati i desnivell que ens espera, tornem enrere uns metres per agafar un tirany S ( dreta). que ens durà al tàlveg del torrent, El jaç però passa desapercebut, totalment tapat per un esponerós mantell de carritxeres i brossa que no és més que un preludi de la selvàtica bardissa que ens espera.Al coster esquerre es veuen els restes d’una barraca de carboner i una mica més envant un mur de pedra que sustenta un camí de ferradura que s’enlaira coster a dalt. Aquí ens posem l’arnes.

Ja estem ficats en matèria i continuem pel tàlveg fins a trobar un primer salt de 6 m, el segueix el salt del Coval de 13 m. i després un de 14 m que dóna dins un gorg que és la capçalera del gran salt pel qual hem vingut a fer el torrent, les vistes sobre la zona de s’Hort de la Cova són espectacular que junt la resta de la costa nord resulten insuperables. El gran salt de 114 m. és fa fraccionat en un primer llarg de 45 m., seguit d’un de 44 m. i el darrer de 26 m. La sortida és esposada i molt aeri però amb l’ajuda del passamà no tindrem cap problema. El descens és un d’aquests per fer-ho tranquil·lament i gaudir-ho.

Acabat aquest gran salt, continuem i ens trobem amb un petit salt de 5 m. desgrimpa ble i després el darrer salt-tobogan de 30 m.

Continuem el descens ja fora del tàlveg fins a arribar a uns 160 m més avall del darrer salt citat, el curs es veu tallat per una pista, el camí de la Cova ens trobam a 140 m d’alçada,  on aprofitem per menjar alguna coseta i descansar.

Aquí tenim dues opcions; Una continua pel camí direcció N. (dreta) que ens durà al punt d’inici o la segona opció agafar S. ( esquerra) per anar al Port des Canonge. Noltros agafem aquesta segona opció, així comencem el descens pel camí de sa Cova, arribarem a un encreuament, dreta aniríem a s’Hort de sa Cova, noltros agafem esquerra direcció a ses cases des Comellar de sa Cova, extravasarem una gran barrera, prosseguim pel camí fins a arribar a ses cases, passem una altra barrera, ara el camí en lleuger ascens arriba a un encreuament i em d’agafar dreta ferrats de la reixa i bri que en lleuger descens ens dura a una altra barrera que no fa falt creuer perquè uns metre abans i hi ha un aljub pels incendis i em d’anar cap a ell, el passem pel seu costat i comencem a davallar fins a tornar agafar el camí, passem per devora les cases de Can Sales. La davallada la podem acurçar per uns trams escalonats fets amb pedra roja tan característica de la zona. Travessem una barrera pel seu botador a l’esquerra i prosseguim pel camí fins vorera de la mar i deixam el camí que a la dreta ens duria a la platja de Can Sales, i noltros prosseguim paral·lels a la mar  passant per sa Casa Blanca, direcció al port des Canonge,

Els mes atrevits fan un capfico mentres els altres descansem a l’ombra.

No ens acabem de posar d’acord per l’hora de sortida però finalment partim a les 15’15 h i ho feim pel mateix camí que ens a duit fins al Port, és adir tornem a passar per Can Sales, després per ses cases des Comellar de sa Cova, seguim pel camí de sa Cova fins a arribar al torrent des Cable, el mateix lloc on fa unes hores aviem descansat i menjat alguna coseta.

Prosseguim pel camí de sa Cova, direcció N, amb pujada moderada. Em de tenir esment perquè uns centenars de metres i a la segona corba de 180° ens hem de sortir del camí, hi ha una fita amb un punt vermell, el el camí de Son Oleza a sa Marina. Si continuessim pel camí de sa Cova arribaríem també a la Urbanització però més lluny i amb més recorregut.

Es tracta d’un itinerari que ens durà fins a la mateixa Urb. Georg Sand i a pots metres dels cotxes, una adrecera que val la pena, tant per la distància que sa guanya com per la seva espectacularitat.
Aquest camí, recentment arreglat, comence com un tirany per després agafar forma d’un camí antic de muntanya empedrat. Aviat anem guanyant altura i acaba a dalt amb una barrera donant pas a l’altre vessant per el que li deim el pas des Mirador de sa Cova, ja que una vegada superat i a la dreta hi ha el mirador de sa Cova, des del que podem gaudir de tot l’itinerari que em fet i de la costa sud. Seguim uns pots metres pel camí encimentat fins arribar a l’avinguda Georg Sans enfront del número 23, prenem dreta i a pots metres trobarem els cotxes.

flickr75youtube75wikiloc75

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Publicada en de

Punta-de-la-Salada----TroneData: 14/05/2016
Distancia total recorrida: 10. km.
Tiempo total, incluida paradas técnicas: 8.40.h.
Altitud máxima alcanzada: 110 m.
Altura mínima alcanzada: 10 m. al final de la punta Salada, llegando al Mar.
Desnivel positivo Acumulado, incluyendo cueva,: 458 m.
Desnivel Negativo Acumulado, incluido cueva: 458 m.
Longitud de la Ferrata, desde la 1º «piqueta, hasta la bajada por la punta: 180 m: 1 coordino de 40 m + cuerda de 60 m+ cuerda de 40 m+ cuerda de 40 m.
Longitud Rapel para descender a la cueva: 1 cuerda de 40 m. con reunión a 15m.

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Un paisatge espectacular i salvatge a la costa nord que juntament amb la forma d’accedir-hi i la història del lloc ho fa una de les excursions mes interessants que em fet.

Comencem a les cases de Bòquer i ens a l’extrem de la Serra del Cavall Bernat, prenem direcció a sa cala que no hi arribarem, ja que abans de descendir ens desviarem cap al costaner esquerra per guanyar mitja altura i caminar fins a la Punta, passarem per davant unes espectaculars balmes per un terreny realment rocós i desèrtic. Just passat la darrera gran balma comencen les estaques de ferro que ens guiaran fins a la punta de la Salada o Troneta, millor dit, de el que queda de sa Punta i si no mirau aquesta meravellosa descripció que fan a Taponimiademallorca.net i que reprodueix aquí:

«Próxima voladura de «Punta Troneta».

Los beneficios que aportará a Mallorca son incalculables. Muchos campos de Pollensa y la Puebla producirán el triple que en la actualidad.

40 toneladas de pólvora harán volar 66.000 metros cúbicos de rocas. Interesantes manifestaciones del Ingeniero don Benjamín Llorca, Teniente Coronel de Aviación.»

Aquest era el titular destacat, amb grans lletres de color vermell, de la portada del diari Baleares del diumenge 7 d’agost de 1949. Segons s’afirmava en el text, la Falange, sensible a les queixes del camp mallorquí, havia decidit actuar per minvar les pèrdues en les collites que provocava la sal marina al nord de l’illa. Aquesta sal entrava per cala Bóquer, i era aixecada quan els temporals de mestral impactaven contra l’extrem de la serra del Cavall Bernat. Per aquest motiu aquesta punta, la Troneta, era coneguda també amb el nom de punta de la Salada.

Es tractava de dinamitar la punta per tal de deixar lliure el pas de les ones i evitar així l’aixecament de la sal. A més dels beneficis econòmics l’acció suposava una bona oportunitat per a muntar una operació de propaganda pel règim franquista. La lectura era clara: ni els penyals més imponents constituïen un obstacle per al seu progrés i la destrucció era el destí que podien esperar tots els enemics.

Sota els auspicis del governador civil i cap provincial de la Falange, José Manuel Pardo de Santayana Suárez, les autoritats militars havien elaborat el projecte i dirigit les operacions, mentre que un contractista civil pollencí, en Joan Riusech, havia estat l’encarregat de dur a terme les obres. Durant mesos havien estat excavades tres galeries mitjançant l’ús de compressors i de martells mecànics. Vint obrers, en torns de cinc hores, s’havien dedicat a l’excavació i posteriorment al transport i la col.locació de la dinamita. Per acabar les tasques els explosius havien estat comprimits amb 8.000 sacs d’arena per tal de maximitzar l’ona expansiva. La crònica diu que els sacs foren «cedidos gentilment por los alcaldes de la Puebla y Pollença», els municipis que teòricament més se’n beneficiarien de l’actuació.

I a la fi arribà el dia marcat per a la voladura, el dimecres 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. Fou declarada com a zona de perill l’àrea compresa dintre d’un radi de cinc quilómetres des de la punta i un tram de la carretera de Formentor i s’assenyalà com a millor lloc d’observació la talaia d’Albercuix. Allà s’havia concentrat des de bon matí un multitud variopinta desitjosa de contemplar l’espectacle anunciat. També hi eren presents les autoritats civils i militars.

Finalment enmig d’una calor sufocant, a la una del migdia, els quatre militars que quedaven a cala Bóquer activaren el detonador elèctric. El periodista ens descriu l’explosió: «Unos segundos formidables en intensidad, y enseguida una enorme mancha turquesa sobre el mar. Una mancha que se va ensanchando y que cambia milagrosamente de colorido. Ni espectaculares columnas que se elevan al cielo, ni trepidaciones imponentes.» I extreu paral.lelismes amb les imatges bèliques viscudes a la guerra civil. «La elemental asociación de ideas nos lleva a los días inolvidables de las sierras de Pandols y Caballs durante nuestra guerra».

Les autoritats s’apressaren a declarar l’èxit de l’operació i ho celebraren amb un gran dinar a la cala de Sant Vicenç. Malgrat aquestes celebracions desconeixem si efectivament es produí alguna millora apreciable en la collita dels camps pollencins i poblers. Ho dubtam en base a la comparació entre les fotografies antigues i modernes, de les quals es dedueix que al morro del Penyal els militars només li feren pessigolles. En tot cas com a testimoni d’aquells fets ens queda una punta escapçada i la filera d’estaques de ferro emprades per assegurar el trànsit dels treballadors i que avui en dia guien als excursionistes cap a la Cova de l’Aragonés.

NOTA: Morro del Penyal és el nom que dóna el cardenal Despuig a la punta Troneta. La seva forma, un penyal allargat que s’endinsa a la mar, fa pensar que el nom és una referència metafòrica a la trona, cadafal destinat a les autoritats i especialment el lloc de l’església des d’on els capellans feien les seves prèdiques. Les estaques de ferro de la punta no tenen res a veure amb el contraban perquè els contrabandistes mai deixen un rastre permanent del seu pas. Ni els d’abans ni els d’ara.
ACTUALITZACIÓ (28/1/13): la voladura de la punta Troneta tengué un ressò d’àmbit nacional i fou tema per als rudimentaris informatius audiovisuals de l’època. 

Tornem a lo nostro, per iniciar el descens per les estaques de ferro i per fer el primer tram sense dificultat col·loquem un cordino com a passamans de 40 m. que ens du a un replà que val la pena quedar-s’hi un bon rato per gaudir del paisatge.

Tot seguit comence els descens mes vertical, on posem com a passamans una corda de 60 m just al final de la corda tenim a l’esquerra l’inici del descens a la Cova de l’Aragonés que farem d’aquí una estona. Ara prosseguim pel passamans unim una corda de 40 m. a la de 60 m. que tenim posada, a les estaques, que ens arribarà quasi a dalt de la punta, aquí, posem una altra corda de 40 m. (ultima «piqueta»,) que rapelam, per l’esquerra mirant cap al Colomer i en diagonal ens ajudarà a superar dues petites balconades on arribem a la part més extrema de la Punta de la Salada o de la Troneta. ens deixés a 10 m de la mar, en un repla (on només hi  caben 4 a 5 persones, No puguem baixar a nivell de la mar per l’oratge, o deixam per un altre ocasió.

Anem ara pel segon objectiu la Cova de l’Aragonès , tornem enrere, replegam la corda de 40 m. que necessitem per rapelar fins a vorera de la mar i arribar a sa cova.

Munten la reunió de dalt a una piqueta de ferro clavada a una roca i a un fisurero col·locat a una petita encletxa , posem un protector per la corda i baixem uns 9 m. fins a una petita roca plana on només hi cap una persona i muntem un fraccionament amb dos protectors més, a la sortida hi ha una estaca de ferro que deixarem a la nostra esquerra per evitar fer pèndol a baix, rapelem uns 15 m. (recordem que la corda utilitzada per davallar es de 40 m i que em agut de fer dues reunions, evidentment ens sobrem uns metres) arribem just damunt un túnel amb sortida a la mar, avui tampoc hi podem accedir. Una vegada reunits tots comencem la pujada a la cova per la part esquerra, molt evident, la cova de l’Aragonés es d’enormes dimensions amb un terreny en fort desnivell. A la part més fonda hi ha degotissos i alguna formació estalagmítica. Després de descansar i admirar l’entorn iniciem l’ascens per la part dreta de les dues estaques que hi ha clavades.

A dalt recuperem forces i prosseguim l’ascens amb la dura feina d’anar desmuntant i recuperant les cordes utilitzades.

La tornada la feim pel mateix camí fins a la gran balma, seguidament abandonem el camí d’anada per començar a davallar, indicat per fites, fins a la part més baixa del rocam i vorera mar fins a la platja. On els més atrevits fan un capfico.

Ens dirigim cap a les cases de Bòquer i als cotxes i prenem carretera cap a Pollença a fer unes bones xandis.

flickr75youtube75wikiloc75

476. passos per la Serra dels Puntals

Publicada en de

Serra-dels-Puntals-(105)

Data: 07/05/2016

Distancia total: 15 Km.
Temps Total: 7.30 h.
Altitud mínima: 166.m.
Altitud máxima: 890 m.
Desnivell Acumulat +: 907.
Desnivell Acumulat -: 940.
Longitud de los pasos: Sa biga: 35m; Sa Rata: 35m. S’encletxa 45m. Pas Cotxo: un Comellar o Vaguada de 350m.

icono empleo manos

476. 4 passos per la Serra dels Puntals.

Pas de sa Biga – Pas de sa Rata – Pas de s’Encletxa – Pas des Cotxo

La ruta d’avui cap a la Serra dels Puntals parteix en el Km. 90,300 de la Ma-10, a l’aparcament de l’entrada a la finca pública de Planícia.

Comencem a caminar per una escala de fusta que ens du al camí asfaltat de les Cases de Planícia. Aviat arribarem a un portell ampli amb un pal indicador, al pocs minuts a un segon pal indicador que ens indica la Ruta-2 Font de l’Obi i dreta la Ruta 1 del Camí de ses Cases de Planícia, noltros agafem aquest darrer.

Passem per un porxo i una cisterna, seguit del portell del Camp Gran que dóna a terres de conreu.

Passem per un altre pal indicador que ens assenyala esquerra la Ruta 1 Camí de ses Cases de Planícia i dreta Ruta 3 els Aljub dels Cristians, noltros agafem aquest darrer i seguim recte.

Passem per davant una àrea de descans amb dues taules de fusta.

A 5 minuts més o manco arribem a un altre pal indicador que ens assenyala dreta la Ruta 3 del Aljub dels Cristians, però noltros agafarem el camí de l’esquerra que ja no té indicador.

Duran el trajecte anirem trobant números ranxos de carboners. Recordem aquest breu relat contat pels quatre darrers carboners d’Esporles, a la revista municipal d’Esporles l’any 2008.

….Aquella gent que feia una feixuda feina de sol a sol sense entretenir-se amb res, just cantaven les destrals i els verducs per tallar la llenya, a ells els faltava l’alè, a la calor del sol es sumava l’escalfor de la sitja amb la pols i la suor amb tota mena de carències. Anàvem a cercar aigua amb gerres de trenta litres que diuen a l’esquena i no es rentaven més que un pic al mes no recorden haver estat mai malats, això sí baixaven al metge a posar-se punts a les ferides qu es feien amb les destrals, la seva farmaciola era la tintura de iod i herbes per bollidures.

El menjar escassejava i això era el que pujaven al ranxo quan en tenien; una taleca de farina i llevat per fet pa, patates, cebes, alls, arròs, fideus, xulla, arengades salades, sobrassada, llenties, siurons i faves pels cuinats.Amb aquests ingredients i altres feim aquests plats; sopes i arròs de carboner, amb les restes dels cuinats, pancuit, fideus de roter, cuinats de siurons i faves que duraven uns parells de dies, fava parada, bullit, ous fregits, pa amb oli i pa amb fonteta. Com a plat de diumenge tenien el bullit d’ossos, els ous fregits amb patata i la coca de pa amb un poc de sucre i sobrassada.

L’únic entreteniment que tenien, era baixar al cine d’Esporles els divendres, llavors altra vegada pujar a la muntanya.

Bè dit aquest tros d’història nostra, tornem a la ruta que ens a duit per aquests indrets.

Tornem a on ens aviem quedat, seguidament arribem a una altra bifurcació de camins, que ens indica, esquerra prohibit anar-hi ia la dreta ses cases de Planícia i el Pas de sa Mola. Seguim pel mateix camí cap amunt. El paisatge va canviant i la vegetació a passat de les oliveres i terres de conreu a un ombrívol bosc d’alzines i arboceres que pareix tret d’un compte.

Arribarem a un gran forn de calç. Ens hem de fitxar bé perquè a la part de darrere d’aquest forn on el bosc s’ha plana i aclareix una mica, i arribarem de tornada després de fer el Pas des Cotxo.

Però ara prosseguim pel camí fins arribar a una altra bifurcació amb pal indicador de la Ruta 3 i noltros girarem esquerra amb lleuger ascens. De cada vegada el camí s’esvaeix.

Passarem per un altre ranxo de carboners i ja sempre en ascens. Devora una gran sitja podem veure un aljub, en perfectes condicions, de planta quadrada mb un coll a la part superior, al costat un abeurador o bassa pels animals tancat, i al costat un magnific forn de pa completament cobert de verdet.

Seguim per aquest antic camí de carboners fins a arribar a una altra bifurcació sense indicador. Aquest és un punt important i que no ens em de pasar, ja que aquí em d’abandonar el camí que segueix dreta i noltros agafar esquerra just a s’enfront, es tracta d’un altre camí de carboners al principi poc definit.

Prosseguim fins a arribar a trobar un tronc caigut transversal on el camí es divideix en dos, un que davalla i l’altre que puja, noltros agafem el que puja. Als pocs metres podem veure una roca amb una fletxeta blava, ara el camí es torna molt evident, passarem per davant una gran roca blanca a la nostra dreta i quan pareix que el camí millora s’ha acaba en arriba a una petita sitja.

Ara comence lo bo, amb forta pujada sense camí només guiats per les fites. Si no fos per la intensa i espessa boira ja podríem veure part del mes espectaculars Puntals, però avui no és possible.
La pujada és fa molt forta entre blocs de roques i alzines fins a arribar al contrafort dels Puntals.

Si fins ara la pujada era forta ara ho és mes i em de posar mans, es torna més delicada perquè és àrea i està tot banyat i ganegen com si ses riques estiguessin ensabonades.
Les vistes sobre el Puig de Galatzó i la Mola de s’Esclop que sobresurten dels niguls és una estampa espectacular.

Seguim grimpant, passarem per dins una petita fesa, el que ens indica que anem en bona direcció i més val perquè tornar enrere seria un problema.

Ja estem al peu del pas de sa Biga, curiós nom, que segons diuen que per aquesta canal s’hi va fer passar una biga per a la tafona de la possessió de Planícia, des de llavors s’anomena el pas de sa Biga. (Salamanca, 2008). Jo crec que l’agués anat a cercar a un altre indret a sa biga….Es tracta d’una llarga canal encletxada que supera un fort desnivell.

Assolit la capçalera del pas les vistes encara milloren és una estampa encisadora que la climatologia ens ha regalat avui.

Superat aquest  primer pas tan espectacular i bell prosseguim la nostra ruta ( dreta) per la carena de la Serra dels Puntals. La zona es mol interesant, ja que si et vols entretenir en explorar-la hi pots trobar feses i encletxes hi passar-hi una bona estona.

El terreny forma un petit comellar pel qual em de prosseguir de manera ascendent fins a arribar a l’antic camí de Carro de sa Mola, pel qual anirem fins a arribar al desviament que baixa cap al segon pas d’avui, el Pas de sa Rata. L’inici de davallada es fa entre roques i en ziga-zaga començant d’esquerra a dreta. Per fer-ho no hem topat el millor dia, perquè sa roca està banyada amb fanquet i molt relliscosa i amb el pati que tenim millor no despistar-se. Be idò comencem aquesta primera diagonal descendent per després girar dreta seguir per l’estreta cornisa que ja ens durà fins al final del Pas de sa Rata.

Superat aquest segon pas sense cap de nou, ens dirigim en de vallada cap al 3r. Pas el Pas de s’Encletxa, per això en arribar al camí o sender que ve del Puig de sa Mola i ses Cases de Planícia, entre altres llocs i que du al Coll des Carniceret. Prenem esquerra i al cap d’uns 10′ ens em de fitxat en una sitja a l’esquerra però que està uns metres mes amunt i cap ella em d’anar. Té unes marques vermelles que ens indica la direcció a seguir.

Prosseguim en ascens fins a arribar al peu del pas de s’Encletxa i que superem grimpant, les roques banyades tampoc ajuden, però com té bones preses hi superem en un rés i no res.

Aprofitem el llos descansar i menjar-nos el bocata i fer una xerradeta, metres tant arriba el nostre company Pascual amb un altre gup que ja estan de tornada i davallen pel pas.
Iniciem el descens a la recerca del 4t pas, el Pas des Cotxo, que ens té intrigats amb aquest nom tan curiós.

Ho farem tot el temps per dins el petit comellar que forma la depressió que va davallant, i que em de fer fins al seu final on gira 90° esquerra i comence el Pas des Cotxo i el segueix una succió de xaragalls de més de 350 m.

Vibot diu del pas des Cotxo: «Dit així per ser emprada tota aquesta rosseguera per baixar els carros plens de carbó (per tal d’evitar tot el camí de tornada). Els informadors ho recorden com un dels fets més agosarats i perillosos mai no vistos per aquestes terres».
El pas des Cotxo és testimoni de la circulació de carros (anomenats cotxes en aquella època) carregats de carbó pels alzinars de la serra, les quals sovint eren maniobres certament temeràries i arriscades». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí 2008, 2009).

Jo no em puc imaginar davallar carros per aquest indret, devia ser de veure això…..

Abaix de tot arribem al camí que avui matí em passat, a 30 m del forn de calç que he mencionat abans. Ara ja no que mes que desfer el camí d’anada fins al cotxe.

Cal dir que no ens a plogut ni una gota en tot el dia, en contra de el dit pels serveis meteorològics.

Acabem a un bar a Esporles fent unes xandis i menjant el mesclat que ha duit n’Eva..

flickr75wikiloc75

475. Pràctiques de ràpel i cova des Galliner

Publicada en de

DSCF8857Desnivell de sa cova: -15 m

Circular: Sí

Temps: 5 h.

icono rapel
icono cueva

475. Pràctiques de ràpel al Misteris del Rosari a LLuc.

Cova des Galliner.

Avui tocava fer el Salt des Pixerell, però dos factors que no podem controlar no ho han fet posible; el primer que la carretera ha estat tallada fins quasi ben entrat el migdia, per mos d’una proba ciclista, i l’latre factor que ens ha estat ploguen quasi tot el día.

Per tant i per aprofitar el día em anat a fer práctiques de ràpel al camí dels Misteris. Concretament en el penúltim dels Misteris.

Des de la plaça del Lledoner centenari (un dels arbres singulars de l’illa), darrera sa Fonda, veureu un camí empedrat que puja al lloc on la tradició situa la trobada de la Santa Figura.
El camí dels Misteris fou construït entre el 1909 i el 1913. Es tracta d’un camí escalonat i empedrat que comunica cinc monuments d’estil modernista que representen els misteris del Rosari.

El bisbe Campins (1908) volgué que en aquest pujol, on es situa l´antiga tradició de la Trobada, es representassin els misteris del rosari «a fi que els pelegrins que pujassin la costa i alenassin l´aire pur de l´altura, s´ajudassen de l´espectacle de la naturalesa per meditar i orar amb fervor».

En el camí de pujada, trobareu el petit cementeri (un cocó de pau a l’ombra de l’alzinar) i els cinc monuments de pedra amb tres alts relleus de bronze que representen els misteris del rosari (Goig, dolor i glòria, com la vida mateixa!). Per cert el darrer s’està tombant i aviat l’auràn de apuntalar.

Són veritables obres d’art dels arquitectes Joan Rubió i Guillem Reynés i de l’escultor Josep Llimona, amb l’assessoria del famós Antoni Gaudí. Els cinc monuments, esculpits a cops d´escàrpora i en bronze treballat a martellades, presenten una forma geomètrica diferent plena de simbolisme. Davall cada un dels quinze bronzes, bellament gravats en pedra, hi trobareu els himnes de la litúrgia llatina de la Mare de Déu del Roser, que fóren lliurement traduïts per Mn. Llorenç Riber i musicats pel mestre Domingo Mas i Sarracant.

La darrera ascensió ens duu a l´encletxa de la tradició assenyalada per una creu de ferro forjat, que representa la Trobada (la Mare de Déu ens protegeix!), i que fou sufragada per la diòcesi d´Eivissa (1910). Des de la gran creu que corona el pujol de 527 m., contemplem els amples horitzons del Salt d´Aubarca i de les muntanyes airoses.

Una vegada fet tot el que havíem de fer, aprofitem el lloc per visitar la Cova del Galliner molt a prop de la gran Creu. El seu nom no ve pròpiament d’un galliner d’on sa guarden ses gallines, sinó de sa cresta.
Té una planta de 82 m d’eix principal, amb una amplitud màxima de 23 m, desnivell integral de -15 i una altura de la sala gran de 4 m.

Hi partim botant la paret seca que hi ha a la mateixa esplanada de sa creu N. Entrem dins l’alzinar pel qual anirem descendint per més o manco on hi ha un cable d’antena aeri, fins situar-nos a l’altura de la piscina del recinte just de munt del camí que va al botànic tants sols a uns 10/12 m.

Aquesta cova té dues entrades separades entre si d’uns 50 m, la primera per un avenc i el segón accés per una obertura entre roques amb tobogan a l’interior, es pot davallar sense però noltros varem posar una corda per ajudar-nos. Visitem la cova recordant la primera visita feta allà per l’ any 74…….sense comenteris.

Acabada la visita, tornem als cotxes i directes cap al bar des Coll de sa Bataia a fer unes chandis i qualcú una xocolata.

flickr75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina