Category Archives: Senderisme

616. Puigs de son Nasi i de s’Alqueria

Publicada en de

Data: 22.12.2018

Circular: No
Temps total empleat: 5,42 h
Recorregut total :  7,61  km
Desnivell positiu: 515 m
Altitud màxima: 609 m

Puig de son Nasi i de s' Alqueria

Puig de son Nasi – Avenc d’en Nasi – Avenc des Coll de son Nasi, Petit – Puig de s’Alqueria.

El topònim de «Son Nassi», que realment s’ha d’escriure «Nasi», correspon al diminutiu d’Ignasi. I qui dóna nom al puig no és altre que Ignasi Garcia, propietari de la possessió de Son Nasi en el segle XVI. Ignasi Garcies va ser un dels capitans que assistiren els sollerics el dia de Sant Ponç de 1561, quan prop de dos mil pirates desembarcaren a Ses Puntes amb la intenció d’envair la vall de Sóller, saquejar-la i fer-se amb un bon botí d’or i esclaus.

Com s’excursió no acaba de ser circular, primer deixarem els cotxes al km 16 de la Ma-11, a la zona reservada vorera de sa carretera. Per després caminar per sa carretera direcció cap a Palma fins al km 14,600, on a la dreta comence un camí asfaltat, es el camí de sa Gubia, que agafem, als 150 m es desvia cap a la dreta, després ve una corba a l’esquerra i una recta que al seu final l’asfalt es transforma en camí de carro.

Després de travessar un portell amb barrera de ferro, el camí descriu un parell de revolts, tot enfilant-se per davall del puig de Son Nasi de 577 m. Es tracta d’un antic camí ben conservat al principi. Passarem per davant una primera barraca o caseta de garriguer, encara ben conservada i que guarda la foganya, estanteries, una escala, olles de fang, plats, etc., davant un forn fet mal bé per la caiguda d’un pi. Continuem caminant i arribem a una segona barraca, aquesta només aguanta les quatre parets i encara.

El camí en mitja/forta pujada avança per dins un comellar rocós, i a poc a poc el camí desapareix per continuar per un tirany, a vegades, poc definit, ens podran ajudar ses fites i els punts vermells.
Arribarem al coll de son Nasi, tancat per una paret de partió, on enmig hi ha un magnífic botador metàl•lic, que no podem evitar utilitzar. Com hem quedat darrere sa paret, és a dir a la part septentrional i hem de pujar al Puig de son Nasi de 577 mque tenim a la dreta, no ens queda més remei que continua (dreta) al costat de sa paret fins el final, on podrem creuar i passar a l’altre costat. Als pots metres ens trobem amb les dues boques de l’Avenc d’en Nasi, que supera sa vintena de metres i els once de planta, amb una amplitud màxima de quatre metres, ocupa una de ses boques una gran figuera. Realment és una sola entrada separada per un pont natural que la separa en dues entrades.

Uns metres més avall i aferrat a sa paret de partió trobem l’altre avenc, el des Coll de Son Nasi, Petit, de 16 metres de desnivell, amb dos pous diferenciats. Topografiat l’Octubre del 2007 es va detectar notable concentració de diòxid de carboni. Cal recordar que un primer nivell de diòxid representa apreciable molèstia respiratòria; el segon, franca dificultat amb primers esbufecs, etc.; el tercer, marejos o intensos batecs taquicàrdics amb eventual aparició de vòmits en algunes persones.

Una vegada visitats els dos avencs, continuem el fort ascens, a vegades ajudats per les mans, fins a assolir la carena final, a prop del cim. Les vistes des de dalt del puig de Son Nasi de 577 m són espectaculars. Al costat de Ponent, la Gúbia o el puig de s’Alqueria de 609 m i les cases de Muntanya, mentre que cap al nord podem veure el puig de Son Poc de 493 m als nostres peus i per darrere el Teix de 1.064 m, la serra d’Alfàbia de 1.067 m i la Comuna de Bunyola, amb el seu Penyal d’Honor de 813 m.

Iniciem el desecns fins el coll de son Nasi. Aquí tenim dues opcions; una primera agafar el tirany que s’inicia a la part Nord que en forta davallada ens enllaça fins al camí de sa Muntanya. Però com volem pujar al cim del Puig de s’Alqueria de 609 m, prenem l’altra opció, que és anar pujant paral•lels a la paret de partió (per la dreta), amb tendència obrir-nos a Nord fins a un pinar, per enllaçar amb el tirany que puja al cim del Puig de s’Alqueria. Arribarem a un botador metàl•lic i continuem fins al cim, coronat amb un punt geodèsic i un ampli mirador i un aixopluc, dedicat a D. Leandro Ximenis, cofundador de la Institució Foment de Turisme.

La tornada la fem pel llarg camí de sa Muntanya fins a arribar a la possessió de s’Alqueria d’Avall i d’aquí a l’aparcament on hem deixat els cotxes, on tanquem la volta d’avui.

Fonts i textes consultats: C.C.M. de J.A. Encinas

veure fotoswikiloc75youtube75

614. Fonts ufanes de s’Alzina i de son Marti

Publicada en de

Data: 15.12.2018

Circular: Si
Temps total empleat: 7,04 h ( incluid aturades)
Recorregut total : 15,500 km
Desnivell positiu: 574 m
Altitud màxima: 466 m

 

 

 

Torre de sa Mola de TuentCova d’en Salvador – Cova dels Cavallers – Fonts ufanes de s’Alzina i de son  Martí.

 

Iniciem la interessant ruta d’avui a la finca de Galatzó, concretament a l’aparcament que hi ha devora les cases de Ca l’Amo en Biel. Una vegada deixat el cotxe retrocedim fins a enllaçar ( esquerra) amb el camí que puja, direcció N, vorera al torrent de sa Mata. Es tracta d’un bell i antic camí que ens durà ràpidament fins al llogaret de Galilea. Continuem, doncs, en lleugera pujada pe raques espectacular indret, una zona plena de forns de calç. A poc a poc anem guanyant altitud. El camí no té pèrdua i és molt evident.

En arribar a dalt de tot, el camí continua i passa per devant un casa recent restaurada. Abans d’entrar girem N (esquerra) cap a sa Rota o sa Roteta, amb la pared a la nostra dreta i a poc a poc ens anem allunyant, passarem per devora dos llargueruts i solitaris pins, perdent una mica d’altitud per anar voltejant l’esperó i anar cercar la seva cara N, creuarem una pared de partió, girem lleugerament dreta per situar nos just d’avall de l’esperó i amb una petita desgrimpada ens situem davant la cova d’en Salvador. A l’Època talaiòtica i època romana es tenen poques dades, però segons sa comenta es varen trobar, en una de les sales, enterraments d’inhumació i restes ceràmics talaiòtics i romans.  Aquesta cova és ja citada per en L.S. de Austria (1869/91) i a vegades referenciada com a cova d’en Sabater. Presenta un desnivell de 15 m, el diàmetre virtual en planta és de 34 m.

Una vegada visitada i explorada, retrocedim fins situar-nos novament davant les cases de recent restauració, continuem pel camí, que ara està formigonat i ens conduirà fins a la ctra, Ma-1032. Caminem uns 500 m per l’asfalt fins a arribar a Galilea, continuem uns 50 m fins a arribar al carrer de sa Roteta ( dreta) que agafem en lleugera davallada fins a arribar davant ses cases de Can Carles, assenyalades amb el número 1 de carrer. Aquí hem d’estar molt atents, perquè a la seva esquerra s’inicia en davallada l’estret i antic camí des Rafal que ens acostarà al pou des Rafal. Continuem (dreta) caminant pel camí des Rafal, ara asfaltat, i quan arribam enfront del número 16, sortim del camí (esquerra) i agafem el carrer Costa d’en Mandons en davallada. Continuarem fins a arribar a una casa en una corba i tot duna ens sortim per un antic i estret camí empedrat i que ja no deixarem. Aquest antiquíssim i preciós camí empedrat davalla fins al comellar ombrívol, per on passa el torrent des Grau.

Continuarem davallant fins a arribar a uns murs de pedra que pareixen de contenció, Idò en aquest precís punt, ens desviarem ( dreta) per anar fins a sa cova des Cavallers. “ L.S. de Austria cita la caverna en “Die Balearen… (1869/91)” la cova, encara que només té una sala, està dividida en una part baixa i una altra alta, en total té 30 m de llarg per 31,2 d’ampla i 2,3 d’altària mitjana.

Una vegada visitada sa cova, retrocedim i davallem fins a arribar al punt on hi ha els murs de contenció. Travessem la pared de pedra i continuem per una zona plana amb el torrent des Grau a la nostra esquerra. Hem entrat al terme de Calvià. En duu un centenar de metres escoltem renou d’aigua, rar perquè el torrent davalla eixut, ens acostem i ¡! Sorpresa! la font ufana està activa amb un cabdal important. Aquesta forma part de les fonts ufanes de son  Marti, aquesta, concretament anomanada font ufana de s’Alzina, que brolla a uns 300 metres al nord de sa font Ufana de Son Martí però al vessant contrari, o sia a l’esquerra des torrent. Dit broll surt per un forat d’uns 0,30 x 0,30 metres irregular situat a uns 8 metres de sa vorera des torrent; un xaragall fa arribar s’aigua fins ell en el lloc on hi ha un pou natural amb una secció d’uns 1,30 x 0,80 metres i uns 2 de fondària.

Un increïble espectable ens fa aturar una bona estona.

Continuem pel tirany amb el torrent a la nostra esquerra i al cap d’uns 300 metres arribem a la segona font ufana de Son Martí, també molt activa, que alimenten el torrent que baixa alegre.
“A uns 1.200 metres cap a llevant de ses cases de Son Martí  i al costat dret des torrent homònim brolla aquesta ufana.

Actualment una canonada de plàstic du s’aigua directa des broll a es safareig de vora ses cases on s’empra per regar i altres consums però antigament hi havia un conjunt hídric un poquet més complet.
Així ses coses, hem pogut observar una antiga canal de pedra que a uns 350 metres des broll creua es torrent per passar al costat esquerre on als 290 metres alimentava un gran safareig (28 x 6 x 1,70 metres exteriors) destinat a emmagatzemar aigua per moure és mecanisme d’un molí fariner. Es sobrant d’aigua des molí anava de cap al torrent a uns 12 metres de sa façana.

Des de s’esmentat safareig sortia una canal de pedra que a uns 270 metres torna a creuar es torrent per tal de tornar-se situar a l’inicial costat dret des torrent per arribar al cap de circular per una canal (0,30 x 0,30 m.) uns 105 metres fins a dipositar-la dins el segon safareig (13 x 5,5 x 1,60 m.) i per acabar anant per una canal aferrada a un marge fins a ses cases de Son Martí a uns 220 metres on alimenta uns abeuradors i pasteres.”

Continuem caminant i arribem a un primer camp llaurat recentment, per a després a un segon camp, amb marges a la dreta. Al final d’aquest camp sortim per la dreta i entrem dins sa garriga, localitzem una torrentera (esquerra) i iniciem l’ascens per la part esquerra de dita torrentera, per després anar a cercar un antiquíssim camí, utilitzat pels forners de calç, on podrem veure les restes d’un cotxe que no sé com a pogut arribar fins aquí,  aviat arribem a la Ctra. Ma-1032 ( km 4,5)

Arribat a la ctra. continuem per ella (dreta) fins a arribar a una corba, amb unes grans roques que impedeixen aparcar els cotxes. Aquí s’inicia un comellar amb restes d’un altre antic camí que puja en ziga-zaga fins al N des pla dels Pins, ja en terres de Galatzó. Continuarem per aquest evident camí fins a davallar a la coma i enllaçar amb el camí de pujada que hem fet el matí. Ara  només ens queda continuar fins a arribar al final, on tenim el cotxe.

 

Fonts i textes: Fonts de la Serra de Tramuntana i  C.C.M. de J.A. Encinas

veure fotoswikiloc75

609. Serra sos Sastres – Puig des Racó i Puig Negre

Publicada en de

Data: 17.11.2018

Circular: Si
Temps total empleat: 4’03 h.
Recorregut total : 4,96 km
Desnivell positiu: 299 m
Altitud màxima: 368 m

 

 

 

Torre de sa Mola de TuentSerra sos Sastres

 

Avui ens hem sortit de la nostra zona de confort que és la Serra de Tramuntana i ens hem traslladat a l’altra punta de Mallorca, a la Península des Llevant, per fer la Serra de sos Sastres, concretament on comença l’etapa núm. 1 del GR-222, la que va des Coll des Racó a Cala Estreta. Des del Coll des Racó l’itinerari s’endinsa en la finca pública de Sa Duia-És Racó seguint el curs del torrent de Ses Voltes, i que posteriorment desemboca en l’arenal de Cala Coca que dóna pas al litoral d’Artà, un dels quals es conserven en millor estat a l’illa.

«Alguns topònims duen com a determinant la paraula reial. Trobam així la síquia Reial, la camada Reial o el camí Reial. Llegim al llibre En defensa dels camins públics que els camins reials eren els de competència del rei. La procuració reial era la institució encarregada de gestionar el patrimoni del rei i per tant també dirimia els conflictes que succeïen en aquests camins, ja fos algun delicte que s’hi hagués comès o els pleits sorgits entre veïns dels camins.

Amb el temps aquests camins donaren lloc a la xarxa de camins veïnals i alguns es convertiren en carreteres. És rar que hagin mantengut la denominació i només coneixem casos a Algaida, Felanitx i Capdepera.

En aquest darrer municipi el nom designa un camí que fins i tot podria esser anterior a la fundació del poble, ocorreguda l’any 1300, i que comunicava les possessions -antigues alqueries- del nord del terme. El camí es bifurca de la carretera que ve d’Artà a l’altura de Sos Sastres (actual Golf de Capdepera) i continua per ses Set Cases i Son Guiscafrè. En aquest punt travessa un torrentó i segueix per Cutrí, Lloveta, Son Terrassa, Son Barbassa i sa Mesquida. Al mapa del cardenal Despuig podem observar com el camí finalitzava a la talaia de Son Jaumell, i potser ja ho feia abans de la conquesta cristiana.

Malgrat el seu innegable caràcter públic aquest camí ha estat privatitzat en una part important del seu traçat. Així dels sis quilòmetres que hi ha entre la carretera Ma-15 i la carretera de Cala Mesquida tan sols tres quilòmetres mantenen el seu ús públic. Es tracta de trams que connecten amb els camins que provenen del poble de Capdepera havent perdut la seva continuïtat original.

Però alguns dels trams abandonats mantenen el seu traçat i fins i tot les parets mitgeres fent d’aquest camí un bon candidat per a la recuperació del seu ús públic. Només cal que l’Ajuntament de Capdepera s’animi a iniciar el procés per recuperar el seu antic camí Reial.»
Casi res
Fonts: Toponímia de Mallorca
Llibre del Consell de Mallorca; «En defensa dels camins públics»

La serra de sos Sastres rep el nom de l’antiga possessió de sos Sastres. El primer que ens crida l’atenció és «sos», poc utilitzat. Es tracta de l’article determinat masculí i plural usat en el parlar salat exclusivament darrere la preposició amb. Exemple: Van anar-hi amb sos cotxes. També Adjectiu sos m. pl. forma plural de son el que intuïm que eren un grapat de cases les que formaven dita possessió ( ses cases de sos Sastres).

SOS SASTRES.– És molt habitual al territori mallorquí que s’hi hagin construït possessions de fora vila sobre talaiots, molts d’ells coberts per la vegetació. Una murada ciclòpia, típicament ovalada, del poblat de Sos Sastres de Capdepera, fou impunement destrossada en uns 20 metres. Hi va haver gent que digué que, per poder construir el camp de golf allà existent, les màquines excavadores varen arrasar l’indret i desaparegueren 60 metres quadrats d’habitacles. ¡! Pareix que tot ha estat permès a Mallorca!! i així ens va.

Canviem de tema; millor una llegenda de gegants o ciclops: » Podria ser cert que els ciclops, que fa tantíssims d’anys solcaven les nostres muntanyes, haguessin estat els autors d’aquelles murades de Sos Sastres. Diuen que el claper, devora el golf de Canyamel — per què serà que els dos camps de Capdepera dedicats a aquest esport tenen un talaiot ael seu costat? –, rep la denominació de «Claper d’es Gegant» perquè es veu que per allà, a aquelles navetes, hi solien romandre aquests personatges, de caire mitològic, de temperament horrible i funest.

Segons els entesos, tant el ciclops com els gegants eren bons artesans i formidables constructors, forts, caparruts i d’emocions brusques – devien ser molt «brusquers» – i, expliquen els experts en la matèria, que eren aquells desproporcionats homenots els que construïen les murades i les fortificacions, la qual cosa explicaria el dit més amunt sobre Sos Sastres, de la mateixa manera que la renouadissa dels volcans i els terratrèmols, que podria ser deguda a les mogudes de les operacions d’aquests gegants.

Els estudiosos no han pogut assegurar si és possible que hagin existit ciclops o gegants «gabellins», tota vegada que als voltants d’es Claper d’es Gegant es troba una gran profusió de garballó, molt antic, productor de la palma amb la qual, des de sempre, s’ha elaborat la llata, tan pròpia d’aquesta contrada del llevant mallorquí, a la qual, també, aquesta viatgera, trescadora, pertany amb residència a Porto Cristo, malgrat passar molt de temps per Canyamel.»
Font: Ckapers: Gegants o Ciclops? Joana Gomila , «Trescadora»

RUTA:

Bé i dò ara que ja sabem on som i coneixem un poc més dit lloc, iniciem la ruta d’avui: El recorregut comença en el Coll des Racó, en el portell que dóna pas a la finca pública de Sa Duaia-És Racó, situat en el costat sud de la carretera que enllaça Artà amb Cala Coca. En el portell superior senyalitzat amb un cartell de «Mont Públic», s’inicia un camí que en mitja/forta pujada ens duu al cim de major elevació de la serra sos Sastres, el Puig des Racó de 386 m, per a després crestejar de sud-oest a nord-est fins al Puig Negre de 232 m.
En el cim des Puig des Racó hi ha una caseta destinada a la vigilància de focs forestals, anomada «es Racó».

Continuem per la carena que ens condueix en davallada fins al coll de ses Buines, el coneixerem perquè té un botador enmig, que salva el tancat de fil ferro inacabat i sense sentit. Aquesta serra limita els municipis de Capdepera i Artà, així que anem a vegades amb una cama dins Capdepera i Amb l’altre dins Artà.

Continuem la pujada pel coster de la dreta d’aquestes roques blanques fins a arribar al Puig de na Poloni de 363 m i assolir el seu cim. La següent elevació és la de n’Anguillonat de 316 m. Indret on hem pogut veure dos exemplars de serp de ferradura, de bona mida, un animal invasor i que cal erradicar com sigui.

Ara ve el tram més «complicat» pel seu terreny càrstic. Però només són uns metres.

Prosseguim i arribem a l’elevació de 353 m conegut com a Muntanya de Can Mir o Puig de ses Fites. Aquí i com a curiositat podem veure a les roques uns grans o bonys  de color marró que semblen petites «cagarades».

Proseguim  en davallada i arriben al coll de Sant Joan ( 251 m), per tornar a pujar fins al puig de n’Avenc de 296 m. Tornam a davallar fins al Coll de Castellàs ( 166 m), per finalment pujar al Puig Negre de 232 m, on aprofitem per contemplar les meravellosa vistes sobre la platja de sa Mesquida, sa Talaia de Sant Jaumell, Cala Ratjada i Capdepera i el seu far. També veim com una tempesta que està descarregant per damunt aquesta zona s’està apropant cap a noltros. No perdem temps i iniciem el descens direcció NW des del mateix cim, per una canal plena de carritxeres i arboceres. L’aigua ja ens ha arribat, continuem fins a arribar a un camí que és diu Bosque Red Elèctrica (?), tot seguit arribem a una cruïlla i agafem ( esquerra) el GR-222. Passem per un forn de calç acabat de restaurar. No ens podem aturar perquè segueix ploguen, continuem fins arribar a una altra cruïlla de camins i tornam a agafar esquerra per un portell amb barrera, Segueix ploguen, i el camí pareix una torrentera. Després d’uns minuts arribem a la barrera des coll des Racó, al punt de partida.

Ara, a fer uns piscolabis ( xandis, coca de trempó, cafetet, herbes…) a un bar d’Artà, des d’on veim ploure a les totes. Al cap d’hora i mitja afluixa de ploura i aprofitem per agafar el cotxe i tornar cap a Palma.

 

veure fotoswikiloc75

606. El camí de sa Barra, Clots Carbons, pas de s’Estaca, pas des Petit Arbret, i pas d’en Termes

Publicada en de

Data: 04.11.2018

Circular: No
Temps total empleat: 5,50 h
Recorregut total : 4,96 km
Desnivell positiu: 264 m
Altitud máxima: 608 m

Torre de sa Mola de TuentELS CLOTS CARBONS I SES MONJOIES
(Des d’Es Bosc, pel Camí de la Barra, el Pas de S’Estaca, pasa des Petit Arbret, i el de Ca’n Termes)

Aquesta ruta figura a la meravellosa col•lecció Rutes Amagades de Mallorca d’en Jesús Garcia Pastor, d’on em tret la idea, atrait pel seu impressionat entorn i pel camí ancestral per on transita.
Iniciem la ruta a la corba del punt quilomètric 6,700 de la Ma-2121 ( Ctra de sa Calobra), zona d’es Bosc, però com la ruta d’avui no és circular, abans hem agut de deixar un cotxe a l’ermita de Sant Llorenç ( Coll de Sant Llorenç, de cala Tuent).

Des d’Es Bosc puja fins Els Clots Carbons pel Camí de la Barra, i des d’aquells altiplans on passa, per un tirany molt accidentat, a Sa Coma de Bini, i surt d’aquesta pel mateix llit del Torrent Gorg dels Diners (abans Torrent de Sa Coma Fosca) , en la bretxa de sortida del qual es troba el Pas de S’Estaca. Des d’allà s’orienta vers el Nord, seguint qualque cosa així com un caminoi, o sense, per a anar a davallar cap a la Cala Tuent i Ca’n Palou per un antiquíssim camí de ferradura que comença en aquelles altures en el Pas de Ca’n Termes. Més avall, ja a l’Oratori de Sant Llorenç,

Es tracta de localitzar l’antic camí de sa Barra. Al començament no es veu, està perdut i tapat per la vegetació, encara que no és massa difícil d’endevinar. El terreny és quasi intransitable, tapat de vegetació amb espines i blocs de roques, però a poc a poc anem guanyant altitud en direcció a una torreta elèctrica que ens serveix com a primer punt d’orientació i sortir d’aquest maleït terreny. Una vegada em passar per devora aquesta torreta ja podem veure una pared seca de partió, que traspassarem per la seva part més a l’esquerra, just per on té un curiós ressalt i és més alta.
Ara ja ens resulta fàcil localitzar aquest ancestral camí, que va salvant i escalant amb el seu serpenteig, el nostàlgic Camí de sa Barra, que en altre temps donava accés útil fins a les altures dels Clots Carbons i ses Monjoies, i que ara solament serveix per facilitar-nos als muntanyers una més fàcil escalada per aquelles abruptes zones, mostra el seu antiquíssim empedrat, que encara resisteix l’acció del temps.

Superada la cota, entrem en zona de dolines, conegudes amb el nom dels Clots Carbons, formats per un conjunt de tres dolines, situat en una zona intensament carstificada i d’un relleu enèrgic, compresa entre els Binis, el massís del puig Major, el coll de Sant Llorenç i la carretera de sa Calobra. Aquests clots científicament es denominen dolines, (Les dolines sovint es formen per esfondrament del sostre d’una cavitat subterrània, en aquest cas el seu origen està lligat a processos de dissolució superficial).

Destaquen, entre les dolines més representatives, les de la Muntanya de Moncaire, les de Bini Petit, Es Clots Carbons, les dolines de Sa Mitjania, les d’Es Castellots (Ses Parades i Clots Balladors), el conjunt de la Terra de Ses Olles (a les rodalies de Lluc) i les dolines de Femenia i de Mortitx. Les altituds en què es troben ubicades, incloent-hi els camps de lapiaz que les envolten, van des de 300 fins a 600 metres s.n.m., i tal vegada com a conseqüència del seu entorn climàtic i topogràfic molt paraescut mostren unes característiques geomorfològiques semblants.

Per damunt dels 600 metres d’altitud és necessari esmentar l’existència de petites dolines que apareixen a la part alta de les principals muntanyes, com succeeix amb Ses Clotades del Puig Major i amb les micro dolines de la Serra de Sa Rateta i del Massís des Massanella

Aquestes dolines tenen les següents superfícies; Els Clots Carbons 1 = 4.500 m², Els Clots Carbons 2 = 5.700 m², i els Clots Carbons 3 = 5.500 m².

La majoria de les dolines estan enrevoltades per extensions rocoses, quasi intransitables, modelades per lapiaz de grans dimensions, i precisament per això constitueixen petits reductes proveïts de sol, aïllats enmig d’un entorn aspre i àrid, en els que la vegetació aprofita per instalar-se.

Pel que fa a la intervenció humana, és facil detectar el gran impacte causat sobre les zones càrstiques de la Serra de Tramuntana i concretament sobre aquestes dolines. La reducció de la cobertura vegetal d’aquests indrets ha estat provocada, probablement, per una sobreexplotació dels recursos continguts originàriament en aquestes zones i que es desenvolupaven de manera natural. Tenint en compte les distintes evidències observades directament sobre el terreny, es poden distingir dues etapes en la utilització per part de I’home dels espais ocupats per les dolines i els seus voltants. En primer Lloc, l’existència d’un estrat arbori extremadament pobre a l’interior de les dolines, i pràcticament absent als seus voltants, fa pensar en una antiga desforestació generalitzada. Aquesta hipòtesi esta recolzada per la localització de rotlos de sitja, acompanyats d’altres petites construccions humanes en estat de runes, als redols més plans de certes dolines (Es Clots Carbons 2 i 3, Dolina 2 de Sa Mitjania).

Cal dir que arribat a la primera dolina ( Clot Carbò), hi cap l’alternativa de seguir un tirany, que pel mateix sector de Ses Monjoies, va a trobar-se, poc abans d’arribar al pas d’en Termes, amb el que des de sa Coma de Bini hem de seguir noltros fent el present circuit. Ambdues alternatives i sectors són molt interessants, i dignes d’esser intentats.

Noltros deixam enrere aquesta opció i continuem per aquesta zona tremenda càrstica direcció S, per arribar a la Coma de Bini. Per arribar-hi no ho farem per l’esquerra perquè ens faria fer una volta innecessària, sinó que hi davallarem de manera més directa, anant a cercar el pas format per una encletxa i coronat per un arbret al seu cap caramull. Li deim el pas del Petit Arbret, i que en qüestió de 5′ ens deixa al tàlveg del torrent del Gorg dels Diners (abans conegut com a Torrent de sa Coma Fosca), en el punthi ha un gegantesc pi (el més gran que he vist mai).

Una vegada en el tàlveg continuarem per ell (dreta), encara es veuen les conseqüències de les darreres fortíssimes pluges caigudes. Hem de continuar per dins el tàlveg fins a arribar a un salt d’uns 4 metres, que ens obliga sortir per la dreta gràcies al pas de s’Estaca, una petita cornisa en diagonal ascendent, senzilla però que ens obliga a utilitzar les mans.

Durant un bon tram anirem caminant per damunt el tall que forma aquest magnífic torrent, que obligarà a caminar «a salt de roca» per indrets molt accidentals i zones poc avinents, de difícil davallada, si no és per un punt determinat. El que fa tenir un bon sentit d’orientació, encara que ens ajudaran les fites que anirem trobant.
Ja em deixat enrere el Torrent i continuem i al mateis temps gaudint d’aquest impressionant paratge. Un primer pi solitari ens servirà de guia, més endavant trobarem un segon pi també solitari.

A lo lluny ja podem veure la Torre de sa Mola de Tuent, i una mica més a prop el coll de ses Mamelles on ens hem de dirigir.

Una vegada traspassat aquest coll, coincidim amb el tirany que ens arriba de la dreta i que ve des de el primer Clot Carbó com he explicat amb anterioritat.

Veurem una paret de partió i a ella ens dirigim. Em aquest punt val la pena auturarnos una estona per gaudir de les vistes; a la nostra dreta cau desplomat sa Canal d’en Termes, al seu fons, el llogueret de sa Calobra i el seu Port, que des d’aquesta perspectiva pareix un llac. Al vesant esquerra podem veure cala Tuent.
Després de contemplar tota aquesta immillorable bellesa, iniciem el descens pel Pas d’en Termes. És un vell camí de davallada que salva el pendís mitjançant uns quants revolts cap a Tuent prou accidentat i incòmode, i en part enrunat. Però camí a la- fi: un nostàlgic i venerad camí oblidat de la vella Mallorca muntanyenca i ancestral.

Ja trepitjant la nova carretera, ens dirigim a l’Oratori de Sant Llorenç, antiga esglèsia del segle XIV (any 1322, reformada amb l’actual aspecte l’any 1791, on al matí hem deixat un cotxe.

Zona aquesta interessant i atractiva volta, en les que la totalitat del paisatge, lluny i a recer de qualsevol intervenció massiva humana, és solemne, grandiós i net, i sense mica de mesquinesa.

Part del text extret de:

ENDINS, Nº 14-15. 1989. Palma. MORFOLOGIA I VEGETACIÓ D’UN GRUP DE DOLINES DE LA SERRA DE TRAMUNTANA (Mallorca).
RUTES AMAGADES DE MALLORCA, D’EN JESÚS GARCIA PASTOR

veure fotoswikiloc75

602. El Pal

Publicada en de

 

Circular; Si
Distància total recorreguda:
Temps total de l’actividat:
Desnivell Positiu:
Desnivell Negatiu:
Altitut máxima; 426 m

 

 

El Pal (426 m)

 

«La muntanya del Pal apareix coronada per dos caps, separats per un petit pla i presenta a la seva cara nord un dels més apassionants penyassagats de quants es coneixem. El nostre pas d’ascensió ens situa prop de la primera testa de El Pal, de 426 m.
Arribem, tot seguit, al cim principal, de 473 m de cota, transitant per un erosionat roquedal.

L’ ascensió des del Coll de ses Fontanelles dura uns 45`. Al costat de la fita geodèsica de la cúspide ens concedim un temps de repòs mentre l’ànima es delecta de l’incomparable entorn. Flueixen amb naturalitat a la nostra memeoria fragamentos del poema del Mossèn Costa. Damunt l’altura:

“les roques mig trabucades
Damunt la mes sense fons
On sols passen els ventades
Les boires i el voltors…”

Reprenem la nostra ruta, amb orientació Est, encaminats fins una elevació secundària d’uns 417 m. Tancant l’estreta cresta, apareix un mur ciclóped, d’índole similar a altres construccions prehistòriques defensives, que protegeix el costat més accessible de El Pal. Observant les característiques d’aquesta muntanya podem aventurar que, en el passat, fora el cim sagrat de Formentor, La localització en el vessant proper a la Cova dels Morts, que va servir de necròpoli al poblat de construccions naviformes existents en aquell mateix vessant i amb posterioritat va exercir de forn crematori d’època talaiótica. En la cova es van trobar restes humanes, ceràmics i armes. Situada sota una penya dona a una senda que condueix al proper conjunt de cinc coves més, la cova de la Quimera, cova de la Calda, cova de l’Energumen, cova Lletja, i la cova Celada.

Acostats al penya-segat, caminem cap a un pla, proper a aquesta cavitat. En la vora del penyassegat localitzem El Forat, un espectacular desplom que mostra l’abisme sobre el mar. Ens aproximem, amb molta cura, a la vora del buit per admirar retrospectivament la cara septentrional de El pal i El Colomer, que al contrallum de la tardor del día  converteix en imatge gairebé irreal.»

Fonts: Corpus Cavernario Mayoricense, de J.A. Encinas
Marinas de Tramuntana, de Joan Sastre i Vicenç Sastre.

 

 

veure fotos

601. Puig de Ca

Publicada en de

 

Circular; Sí
Distància total recorreguda: 16,55 km
Temps total de l’actividat: 6,39 h
Desnivell Positiu: 844 m
Desnivell Negatiu: 844 m
Altitut máxima; 868 m

 

 

 

 

 

Torre de sa Mola de TuentPuig de Ca.

 

Ens situem a l’Esglèssia de Sant Miquel ( Campanet), del segle XIII, una de las més antigues de Mallorca, fundada després de la conquesta del Rei Jaume I, vora l’accés a les famoses Fonts Ufanes, que per cert, avui brollavem a les totes.

En cotxe prenem el camí asfaltat de na Pontons cap a la possessió del Fangar, amb el torrent de Sant Miquel a la nostra esquerra, avui carregat d’aigua debut a les fortíssimes pluges del dia abans i que inundaran tots aquests terrenys, quedant encara marques visibles del nivell assolit. En arribar a les cases del Fangar ( dreta) girem esquerra per un camí de terra. Continuem fins a arribar al torrent, ara de Massana, enfront un pont de pedra per salvar el tàlveg i que duu a les cases de Biniatró i ses de Son Monjo, noltros continuem dreta, deixant el torrent a la nostra esquerra, el camí està molt espanyat per les torrentades d’aquests dies, continuem a poc a poc fins a arribar a un pont, el travessem i girem dreta deixant a l’esquerra el desviament a les cases de son Embaraç i el torrent, fins a arribar a unes barreres metàl•liques que tanca’n el pas, on a una explanada podem deixar el cotxe.

Travessem dites barreres i agafem la pista que duu a Miner Petit, Miner Gran, La Mola i Fartàritx des Racó. Es tracta d’una pista molt llarga, a vegades asfaltada, a vegades formigonada. Passem per davant les cases de Minet Petit, guardats amb uns cans terrorífics i agressius, passem aviat….

El proper objectiu és el coll de Miner, on hi estan fent feines de manteniment del camí. El camí que baixa a Fartàritx des Racó està tancat amb una impressionant barrera metàl•lica, això sí, té magnífic botador a l’esquerra, a l’altre costat té una càmera de vigilància… amén dels rètols… Recordem que estem a un camí que és de domini privat  i l`us  de caràcter públic.

Noltros ara, abandonem el coll de Miner direcció SW ( esquerra) per anar agafant la cresta dels penya-segats fins assolir el cim del Puig de Ca ( 876 m), s’ha fet les 12,30 h. Aprofitem per menjar, descansar i sobretot gaudir de l’espectacle muntanyer.

En acabar, iniciem el descens sense perdre orientació, és a dir SW, per anar a enmig de les dues cotes més altes, i cercar un dels dos passos ( pas d’en Agustí o de ses Perdius)* concretament el més allunyat de la immensa paret de l’esquerra ( pas a), l’altre pas està just davall d’aquesta gran paret ( pas b)*. El pas que agafem va d’esquerra a dreta i salva un petit escaló, que en un norrés ens deixa a la pala de càrritx. A s’enfront veim un tancat de reixa, cap ell ens em de dirigir per passar a l’altre coster, que ens situarà a una pista que va i ve del coll de Fartàritx (dreta) i la vall d’Alcanella (esquerra), entre altres.

Noltros agafem esquerra, la pista aviat es converteix en una pista formigonada i en total degradació. Continuem descendint fins a arribar al Clot d’Arena, on trobarem un encreuament de camins, el de la dreta duu a la vall d’Alcanella, noltros continuem pel de l’esquerra, a la nostra esquera podem veure les cases de Miner Gran. Passarem per una barrera i tot seguit per un pont, que avui fa la seva funció per la quantitat d’aigua que baixa per la torrentera. Passarem per vora unes extraordinàries formacions cárstiques, anomenades monges, de formes espectaculars.
Continuarem fins a arribar a la zona anomenada Es Gravet on enllaçam amb la mateixa pista que hem fet de pujada, tancant així el cercle a la mola del Puig de Ca.

Ara es tracta de continuar descendint per aquesta llarga pista desfent les passes fetes a l’inici, fins arribar al cotxe.

Finca pública de Míner Gran

«Limita, al nord, amb els predis de Muntanya, Fartàritx i amb remanent de Míner Gran. A l`est, al municipi de Pollença, limita per una part amb una porció segregada (i adjudicada a Joan Perelló), denominada Míner Gran d`Enmig i per una altra amb la finca Míner Petit; al sud, amb Alcanella i Alcanelleta i pel torrent de Sa Mina amb Biniatró, i a l`oest amb la finca pública de Binifaldó.

L`Institut Nacional de Conservació de la Natura (ICONA) adquireix, l`1 de juny de 1984, la finca d`unes 535 ha segregada de l‟antiga possessió de muntanya anomenada Míner Gran. Aquest predi fou segregat pels seus propietaris, els germans Pons Perelló l‟any 1978, dividint-se en Míner Gran (l`actual MUP núm.15, per Bartolomé Pons Perelló) i Míner Gran d‟Enmig (per Joan Pons Perelló). La part pertanyent a Bartolomé Pons fou cedida, baix unes circumstàncies de pagament i cessió que no es corresponen al típic contracte de compra-venta, a José Vicens Mateu, darrer propietari de la finca abans de l‟adquisició per part de l`administració (per l`import de poc més de 23 milions de pessetes). Es va declarar mont d‟utilitat pública el 8 de desembre de 1983 (BOB 18.314) i es va inscriure amb el número 15 en el Catàleg de Monts d`Utilitat Pública de les Balears.

L`any 1984, la finca de Míner Gran, amb la qualificació jurídica de domini públic, es va transferir des de l‟Estat/ICONA a la comunitat autònoma de les Illes Balears, mitjançant el Reial Decret 1678/1984, d‟1 d`agost, de traspàs de funcions i serveis de l`Estat a la comunitat autònoma de les Illes Balears en matèria de conservació de la natura. La finca actualment està adscrita a la Conselleria de Medi Ambient, a la que correspon la seva gestió i administració. Es troba inscrita al Registre de la Propietat d`Inca 2, Secció Escorca, Tomo 2609, Llibre 10, Full 142, Finca núm. 388, Inscripció 4ª. Quant a les servituds, la finca pública es beneficia del dret de pas per a vehicles autoritzats per la pista forestal de Míner Petit, al llarg d`un camí que comença a la carretera rural que parteix de l`Oratori de Sant Miquel (Campanet) cap a la possessió del Fangar, tot travessant portells amb pany de les finques privades com la de Son Monjo i Míner Petit (hi ha dret de pas, però no apareix inscrita a les fitxes jurídiques de la finca pública però si a l`escriptura de divisió de la finca Míner Gran) i Míner Gran d`Enmig . El 24 d‟abril de 2001, Míner Gran va ser declarada Refugi de Caça, resolució publicada al BOIB Núm.49 de 24/04/2001. La finca pública, forma part de la proposta de lloc d‟interès comunitari (LIC) com a l‟àrea anomenada “Cimals de la Serra” a la Xarxa Europea Natura 2000 d‟acord amb la Directiva d‟hàbitats 92/43/CEE. També es tracta d‟un àrea d‟especial protecció de les aus (ZEPA) d‟acord amb la Directiva 79/409/CEE.»

(*) El pas aquí descrit com a pas «b» correspon al pas de n’Agustí o de ses Perdius.

veure fotoswikiloc75

587. Davalladors der sa Senyora i de sa Pedrera Blanca

Publicada en de

 

 

Circular; Sí
Distancia total recorrida: 8,4 km
Tiempo total de la actividad: 6,15 h
Desnivel Positivo: 494 m
Desnivel Negativo:

 

 

 

 

 

 

Pas o davallador de sa Senyora i davallador de sa Pedrera Blanca.

 

Iniciem la ruta d’avui en el far des Cap Blanc, de característiques següents:
Abast Nominal
15 milles nàutiques
Altura sobre nivell del mar
95 metres

Aparença lluminosa
Centelleigs llargs cada 10 segons.
Aparença diürna
Torre i casa blanques, 12 metres.

El projecte va ser redactat per Emili Pou. Es va inaugurar el 31 d’agost de 1863 amb una òptica catadiòptrica fixa per a far de 6º ordre i llum moderador d’oli d’oliva amb una metxa. En 1883, es va deixar d’utilitzar l’oli d’oliva com a combustible, començant a emprar-se parafina d’Escòcia. Després, en 1917, es van afegir pantalles giratòries amb sistema de rellotgeria i flotador de mercuri per produir una aparença lluminosa de 3+2 ocultacions. Aquest mateix any s’havia instal·lat un gasogen per produir el gas acetilè amb el qual il·luminar el far, sistema que es va retirar en 1964 amb la Instal·lació dels llavors moderns mescladors Dalen, també alimentats amb acetilè, però ara produint una nova aparença d’ocultacions aïllades cada 5sg. En 1962 es va canviar la llanterna per una altra de la casa Racional SA. En 1970 es va procedir a l’electrificació del far i es va muntar una òptica catadiòptrica de 4rt ordre, que roman actualment en actiu, sent l’òptica més antiga col·locada en un far de les Balears, construïda per la casa Henry Lepaute en instal·lada per primera vegada en el far de Artrutx en 1859. Els fars de Cap Blanc i Cala Figuera s’encarreguen d’abalisar els extrems de la Badia de Palma. Al principi explicava, com a molts altres fars, amb un servei de llanxa per al proveïment, i es va arribar a utilitzar un camí que discorria pel penya-segat per pujar el combustible fins al far.
Font. farsdebalerars.com

Als pocs metres ens trobem amb unes antigues construccions militars on s’instal·la un telèmetre o radar, es tracta d’un lloc grafomètric compost per un grup de tres locals: un lloc de comandament, una per a la guàrdia, i una sala de màquines. Es comuniquen mitjançant una galeria d’accés subterrània la longitud del qual és de 53,2 metres, amb una amplària d’1,80 m i una altura de 2,10 m, túnel que visitem amb tot el seu recorregut.

Continuem aquest agradable recorregut pels penya-segats que formen les Marines de Llucmajor; La marina de s’Àguila, de Llucamet i de sa LLapassa. En el tram més estret passem vora la carretera, un punt tristament conegut pels casos d’una dotzena de  defuncions voluntaris. Encara és podem veure les restes de vuit cotxes entre les roques de baix…

Prosseguim el recorregut fins al Cap Roig o Punta d’en Llobera, on podem veure una petita fortificació d’ús militar que albergava una metrallorda de costa de difícil accés. A prop i a l’altre costat de la reixa tenim el bar » és Refugi de s’Àguila«.

Continuem i al voltar al Cap podem contemplar al fons el Cap de Regana i molt abans i a la vorera de la mar els nostres objectius; La Punta de Baix que hi accederim pel Pas o Davallador de la Senyora, que entenem es tracta del mateix, malgrat als mapes els situen a punts diferents,  i una mica més enfora la Pedrera Blanca, que també hi accedim pel Pas o Davallador del mateix nom.

A Mallorca, l’activitat del contraban fou, no fa gaire temps, un negoci que arrelà ben fort. Esdevé, per tant, un breu episodi que forma part de la nostra història més propera. Un dels llocs que més s’ajustaven a la construcció de secrets de contraban fou el litoral, on abunda la roca de marès a causa de la mal·leabilitat d’aquest material, i el territori que transitarem en aquesta ocasió és ple dels testimonis ancestrals que ens esculpiren a cops d’escoda els trencadors de marès.
Els davalladors llucmajorers no són cap altra cosa que els indrets més dòcils que s’empraven per assolir la mar.

Per localitzar el Davallador o Pas de sa Senyora  ( de la possessió de l’Àguila)  hem d’estar atents i no passar-no-ho. Per això ens fitxarem en el punt més estret entre el penya-segat i la reixa ( 88 m) de la mostra dreta, en una zona petita i planera amb uns grans blocs de roca. Idò en asquest punt s’inicia una forta davallada que en ziga saga que ens portarà a la ribera, concretament a la punta de Baix. La davallada  és forta però no difícil, en haver caminat uns vint metres trobarem nou escalons picats a la pedra de marès que és facilitin superar els desnivell, prosseguim ara de manera mes «planera» fins a unes mates i pins costaners, traspassem aquesta vegetació per tot seguit desgrimpar ( fàcil) un petit ressalt rocós, que ens torna a deixar en el tirany de davallada.

En pots minuts arribem a la vorera de la mar, una pedrera esculpida per la força del vent i la mar. On veurem un cocó natural , naturalment és el cocó de la Senyora, situat a 3,5 m de distància del mar, dins una pedrera. La seva longitud és de 2,30 m per vers 1m d’ample i més d’1 m de profunditat. S’hi , o el que és igual, s’hi banyava la senyora de s’Àguila. ( Font: Cosme Aguiló en el seu llibre La toponímia de la costa de Llucmajor )

Aquí on l’accés a l’aigua és fàcil per la gran tenassa aprofitem per fer un capfico i bussejar. Aviat gaudim de la fauna marina; Pops, variades, vaques, i fins i tot algun anfós…

Després de gaudir d’aquest agradable moment, ens posem en marxa per situar-nos damunt uns enormes blocs de pedres i el final del tirany per on em davallat. Deixam a la nostra esquena la punta de baix i el davallador de la Senyora, per anar cap  el pas des Cordino que ja veim a dalt. No és difícil de localitzar perquè el tirany que hi arriba està bastant definit, no obstant ens orientarem primer al nord  per tot d’una girar nord-est, i enfilar-nos cap amunt. Aviat veurem un cordino anuat que ens facilitarà superar un primer rocam, encara que es pot grimpar sense, superat 2,5 m abandonem el cordino per situar-nos ( esquerra) damunt una estreta cornisa d’uns 4 m de llargària per després seguir pujant/grimpant fins a dalt de sa planícia. ( 88 m) .

Ara peroseguim ( esquerra) i a pocs metres creuem un torrentó del que desconeixem el nom, proseguim i creuem un segón torrento el de s’Àguila i continuem fins localitzar vora una petita bassa,  el davallador de sa Pedrera Blanca, que en permetrà davallar novament fins la vorera del mar en el lloc conegut amb el mateix nom de Pedrera Blanca, als pots minuts arribem al Torrentó de s’Àguila que creuem que té una sortida volada sense gaire interès torrenter. El de s’Àguila, el torrentó dels Coloms, el torrentó de Llucamet  juntament amb el torrentó d’en Vaquer , que aquest si t’interès torrenter, formen la quatrilogia de torrentons a la Marina de Llucmajor.

No hi ha un sol davallador sinó que, almenys, són dos, perquè varem davallador per un, que per entendren.nos ho situem més al NW i per pujar ho farem per un altre SE, marcat amb punts blaus, que surt a dalt vora una petitas bassa, aquest darrer segurament el més conegut i que rep el nom de davallador de sa Pedrera Blanca.

La tornada la feim pel mateix tirany sobre la planícia dels penya-segats de sa Marina, fins el far des Cap Blanc.
Els cerveses mes properes que tenim estan al poblat talaiòtic de Capocorb, i allà ens dirigim, no podem esperar més.

veure fotoswikiloc75youtube75

582. Pas des Boc

Publicada en de

Circular: Sí
Recorrido: 15,2 km
Desnivel :
Tiempo total: 7,30 h

18.06.2018

Pas des Boc i pas de sa Coma.

Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament de son Ordines, per després agafar el camí que puja al refugi dels Tossals Verds. Ens acompanya en el primers metres el torrent d’Almadrà ben eixut. Aviat traspassem les barreres i entrem a la finca dels Tossals Verds.

Seguim les indicacions de les balisses que ens faran d’adreçara. Després per l’asfalt fins a arribar a la tercera corba on abandonarem la carretera ( esquerra) per una pista que arriba fins a l’estació sísmica ( 472 m.). Ens situem darrere la casa i prosseguim paral•lels a la torrentera de la nostra esquerra durant uns mestres fins a arribar al pas de sa Coma ( 482 m) que utilitzarem per baixar i travessar la torrentera. Enfront veurem una paret de partió, pujarem pel seu costat per a després en el punt més dèbil passar a l’altre costat. Ara sense perdre ni guanyar massa altura anirem NW fins a arribar al penya-segat on veurem restes d’un tancament ( reixa i pal de ferro) que ens marca ( en aquest cas) la baixada pel pas des Boc ( 510 m), es tracta d’una estreta i aèria cornisa en diagonal descendent molt interessant que ens situa a una balma amb vistes extraordinàries, tenim aels nostres peus el torrent d’Almadrà i a l’enfront la canaleta de Solleric.

Prosseguim la ruta direcció N. en molt forta pujada fin arribar a la variant F del GR 221. Una vegada arribat al camí prosseguirem pe ell ( dreta) direcció al refugi dels Tossals Verds. Però em d’estar molt atents perquè quan arribem a una torrentera que travessa el camí l’em d’abandonar ( esquerra) i pujar per un terreny molt incòmode i brut en forta pendent.
Passem per un coco ple d’aigua neta i amb vegetació pel que pensem que podria ser una font, però ignorem el nom.

Prosseguim N en forta pujada per un terreny molt càrstic. Passarem per l’avenc dels Tossals i l’avenc dels Benavenguts. En arribar a un terreny molt més planer trobarem un tirany fitat que en davallada E ens arribarà fins al GR 221. Abans d’arribar passarem per unes barraques, un forn de calç i per al pas de s’Alzina Gran, que rep de la gran alzina que passem per davall.

Ara ja només ens queda seguir aquesta conegudíssima ruta fins al refugi i després davallar fin a l’aparcament de Son Ordines.

Per suposant acabem a LLoseta fent unes fresques i merescudes chandis.

veure fotoswikiloc75

576. Cova dels Coloms i Polvori de na Beiana

Publicada en de

Circular: Sí
Distancia total Recorrida: 3,83 km
Total Tiempo Actividad: 2,40 h
Altitud mínima: 156 m
Altura máxima; 356 m
Profunditat máxima: -55 m

 576. Cova dels Coloms o de na Burguesa i Polvorí de na Beiana.

Avui ens endinsarem a la Cova dels Coloms o també Cova de na Burguesa o també Cova de na Beiana i visitarem les que varen ser les instal·lacions militars del polvorí de na Beiana, a la Serra de na Burguesa ( Calvià ).

Aquesta cova, com moltes altres, té diversos noms; en J. Mascaró la denomina en 1995 com a Cova de na Burguesa. En Joaquim. Montoriol i Pou, gran innovador geoespeleológic, la publica en 1963 i li diu cova des Coloms.

Després visitarem un dels indrets menys coneguts, el polvorí de na Beiana, unes construccions militars d’alt valor arquitectònic.

Un projecte signat pel capità d’enginyers Ricardo Echevarria i per l’enginyer comandant Taix és aprovat definitivament el 15 de febrer de 1906 i ratificat per Reial Ordre de 21 d’abril de 1906. Es construeixen unes instal·lacions dotades de tres magatzems separats amb una capacitat cadascun entre 80 i 100 tones de pólvora. Dos d’ells seran soterrats i l’altre situat a l’interior d’una excavació. Es dotarà a les instal·lacions d’un cos de guàrdia amb una capacitat per a vint homes. Al peu de cada magatzem s’hi bastí una garita de guàrdia i control i uns molls de càrrega. S’acabà de construir i entrà en funcionament el 3 d’agost de 1911.

El polvorí deixà de tenir utilitat per a l’exèrcit sotmès a una forta reorganització gairebé cent anys després de la seva inauguració. L’any 2005 els terrenys foren desafectats i subhastats per part del ministeri de Defensa.

Actualment i Urbanísticament la zona consta d’un grau màxim de protecció. Els terrenys varen ser desafectats i venuts a la immobiliària Kühn&Partner fa anys, segons informacions aparegudes als diaris. Per la qual cosa sembla que el destí futur de l’antic polvorí de na Beiana és el de convertir-se en un establiment hoteler a l’estil del fortí del cap Enderrocat o tal vegada en residència d’un magnat gelós de la seva intimitat a l’estil de la Fortalesa de Pollença.

El nom sembla ser la feminització del malnom Beia, tan comú a Mallorca. Hem vist altres vegades aquest recurs tan habitual per fer referència a diversos accidents geogràfics.

Continuem:

Pujam fins al mirador de la serra de na Buguesa o de Porto Pi com es coneixia abans, l’indret anomenat antigament el puig del Caragol de Beiana. On l’any 1924 l’urbanista Bernat Calvet donà 10.000 m² de terreny per construir el monument dedicat a Nostra Senyora de la Pau. Les obres no es realitzaren, però l’any 1940 s’hi bastí una capelleta dedicada a l’Immaculat Cor de Maria i una petita creu. L’actual configuració prové de l’any 1967, quan s’hi aixecà una voluminosa peanya de ciment armat, de 22 m d’alçada. L’escultura de Nostra Senyora de la Pau data de 1985 i és obra de Joan Ginard -Sarasate-.

Aquesta serra fou, fins a principi del segle XX un conegut lloc de pastoreix d’estiu pel remat de la zona, d’aquí el nom que rep el coll dels Pastors. I ja més recentment recordem el trist succés i negre de principis dels anys noranta, quan la serra fou objecte de l’especulació urbanística i fou víctima d’un gran incendi provocat que va destruir la vertent més septentrional.

Caminarem per la pista durant exactament 1 km en lleugera pujada, fins a arribar a una corba de 90°, punt clau, ja que serà el punt inicial i final, on l’abandonarem i agafarem un tirany N ( dreta), per aquest mateix tirany tornarem més tard, però estarem atents perquè només a uns 10/12 m de dita corba abandonarem el tirany ( dreta), per agafar un altre tirany menys evident, que en mitja i a vegades forta davallada ens durà a un petit comellar o torrentera molt brut de vegetació i que fa mal avançar que seguirem fins que un gran salt ens talla el pas. Esteim al capdamunt del polvorí de na Beiana. En aquest punt remuntarem uns metres per la seva esquerra, i ens situarem a una àmplia cornisa, i cercarem un petit forat situat sobre la boca principal de la cova.

Accedim a la cova per aquest foradi i entrem a la sala Central, el primer que ens crida l’atenció és que no és fosc gràcies a l’entrada de la claredat de l’exterior a través de la boca principal i la sala dels Blocs al nivell inferior.

Ara ens toca recorre la cova per totes les seves sales i regates; un recorregut prou interessant i entretengut, començant per la sales Central, de les Estàtues, de les Columnes, dels Quiròpters, ses saletes dels Grafitis i de l’Eco, per sortir finalment per la galeria de l’Argila, que d’argila no te  res però de pols no te l’acabes. Superarem el pas de s’Escaleta encara amb restes de s’escaleta  de fusta, seguirem per una gatera i finalment sortirem a l’exterior per un altre foradí parescut al que hem fet servir per entrar. Tal vegada el tram més «complicat» sigui l’accés Rampa de les Columnes, vertical amb pocs agafatais i bastant relliscós.

Dins la cova podem trobar alguns grafitis prou antics fets pels mateixos soldats i per desgràcia alguns més recents de gent que necesita deixar la seva cagada per tot on va, com un d’un tal «Pascual».

Igual que la Cova d’en Domingo, la cova des Coloms, fou visitada durant molt de temps pels soldats del polvorí de Beiana, deixant en ella gran quantitat de grafitis, i qualque altre petròglif. El grafiti més antic detectat correspon a l’any 1920 i el seu responsable es J. Pérez. Un altre d’en Ramón Pallares, coincideix amb el fi de la guerra civil espanyola.

Altres transcripcions:
– 1969, El cabo Grandoso. – Bauza … Ribera, Pagés Ribera 23-9-1935.
– Cabo Juan Ramón Artillería 13-08-30 Muro.
– 13-08-30Artillero, de Felanitx, Rafael García.
– J.A.B. 2 de C.R.T. 6-6-64 Bayana. -Artillero M. Morey Vaquer 10-12-59 Bayana.
– Los artilleros de bayana, 26-11-43, G.P.; M.P.; F.M.; R. O.
– Los artilleros de ultramar, quincena del año 1921, Juan Forti.
– Los tres artilleros de cuota. Guillermo Martorell 1926, Joaquin Tous Rovira, (el tercer nombre es inteligible).
– Miguel Borras, 5-6-1923.
– Los dos artilleros Juan Figueras y Juan Ramón … en fecha 14-10-45.
– Juan Soli Mujal, 14-10-45. – 21 de mayo, Ramón Pallares 1939.
– 1939 Ramón (el apellido es difícil de precisar).
– Juan Vera, 1937

En acabar aprofitem per menjar a l’ombra de la gran balma. Després iniciem la davallada per anar a cercar l’entrada de la sala dels Blocs i la Galeria Artificial que té un recorregut de 40 m. Segons sembla ser, la galeria es va construir per extreure el gúa de la cavitat (MONTORIOL1963).
La sala dels Blocs, té una dimensió de 35 x 40 m i una altura de 27 m fins al seu sostre i, arribant als 38 m fins al sostre de la cavitat de la sala Central. És un enfonsament i buidatge de la cavitat, predominant la morfologia clàstica, que ha quedat al descobert. Gràcies a això, la sala Central és il·luminada per la llum natural.

En acabar anem a cercar un antic tancat amb estaques de ferro i fil ferro de pues ( avui en dia no representa cap dificultat) que ens servirà de guia per davallar fins al camí des Caragol que ens durà per dins el complex militar de Beiana, on podrem veure les excel·lents construccions dels polvorins i les torretes de vigilància.

Continuem fins al final on es troba la Cantina i tot duna ens ve al cap unes fresques chandis….., després i al seu costat s’inicia un camí molt envaït per la vegetació, per això a vegades pareix més un tirany que un camí, que transcorre per dins el torrent/barranc del Mal Pas, passarem per devora un forn de calç, el camí avança en lleugera pujada, en arribar a un encreuament, no agafarem el de la dreta que ens duria a prop del Coll dels Pastors,  sinó que continuarem pel de l’esquerra ( recte), a mesura que anem guanyant altitud anirem ampliant les meravelloses vistes sobre Palma, continuem sense abandonar el camí fins  arribar a dalt de tot, a la pista on hem començat avui mati i  que he comentat a l’inici.

Hem consultat les següents fonts:
BERMEJO, J., LÓPEZ, B., MINGUILLÓN, R., MATEU, T. y HERRÁEZ, G., 2014.Grafitis y petroglifos en las cuevas de Mallorca. : 64-73. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.) Gota a gota nº 4 64-73. Grupo de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

TOPONIMADEMALLORCA.NET

MINGUILLÓN, R. y GARCÍA, P., 2016. Cova dels Coloms, Serra de Na Burguesa (Calvià, Mallorca). Gota a gota, nº 12: 13-19. Grupo
de Espeleología de Villacarrillo, G.E.V. (ed.)

Corpus Cavernario Mayoricense de José Antonio Encinas.

veure fotoswikiloc75youtube75

568. Puig Tomir pels passos de sa Regata i des Pedregaret

Publicada en de

Data: 17-03-2018

Circular: Sí
Tiempo Total de la Actividad: 6,15 h
Distancia Total recorrida:
Desnivel positivo:
Altitud máxima: 1.104 m

Torre de sa Mola de Tuent568. Puig Tomir 1.104 m. Passos de sa Regata i  des Pedregaret

Avui caminarem per les finques públiques de Menut i Binifaldó, la primera mont d’utilitat pública, que va ser adquirida per l’Estat i posteriorment va ser transferida a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (CAIB). Es tracta de la primera finca pública de la CAIB, declarada l’any 1927, juntament amb la finca pública de Binifaldó. La finca compta, a més, des dels anys 40 amb el viver forestal de Menut, utilitzat per fer repoblacions amb plançons autòctons. Ha estat declarada refugi de caça, pe r la qual cosa s’hi prohibeix qualsevol modalitat cinegètica.
Superfície de Manut: 358,84 hectàrees.
Superfície de Binifaldó: 377,06 hectàrees.

Noltros començarem a caminar des de l’Àrea Recreativa de Menut II situada en el quilòmetre 16,300 de la carretera M-10 (Andratx-Pollença) (518 m)., travessem la carretera i agafem el camí de la coma de Binifaldó. Totduna trobarem una barrera que podrem salvar pel botador o per l’obertura de l’esquerra. Després de caminar uns 800 m arribarem a la font de la Coma de Binifaldó i a la seva esquerra el petit refugi de la Coma de Binbifaldó construït als anys 90 com a refugi dels treballadors de la zona.

A la dreta d’aquest petit refugi continua la pista que agafarem que passa per la Rota Vella i acaba al camí Vell de LLuc el GR 221, devora l’Alzina d’en Pere, arbre catalogat i d’uns 500 anys d’antigüedad. Noltros continuarem (esquerra) per aquest antic camí fins a arribar a la barrera que fa partió amb la finca de Muntanya. La traspassem i agafem un antic camí de carboners que surt just de la nostra dreta i que aviat s’enfila per amunt, passarem per vàries sitges i que quan s’acaba caminarem pel costat de la dreta de la torrentera que baixa de sa font de ses Falgueres i que no hi em d’anar. Aviat arribarem a un petit penyassagat que ens talla el pas, no es mes que un salt del torrent, però no ens facem il.lusions que no es un torrent esportiu…., Sortirem de la coma per costat esquerra i seguirem en forta pujada direcció a un petit espoló que tenim a la Nostra esquerra i a s’enfront.

A poc a poc ens anem allunyant de la font de ses Falgueres i anirem deixant a la nostra esquena la paret que em traspassat a l’inici de la pujada i que acaba a dalt amb el pas de sa Paret.
Sa panoràmica que se’ns obri als ulls es extraordinària, davant el Puig Caragoler de Femenia de 922 m, a la seva esquerra l`impresionant Puig Roig de 1.003 m, amb les seves cases de Femenies vell i Nou i les de Mossa respectivament. Una mica mes aprop i davall nostre la vall de Muntanya a l’altre costat les terres de Mortitx i el barranc que forma el torrent Fondo de Mortitx, el coll d’Ariant i el Puig Gros de Ternelles de 838 m, i ja mes al N i molt més enfora podem veure el castell del Rei, serra del cavall Bernat, etc…..

Continuem pujant per anar a cercar el colladet que també s’ha de fer servir per davallar a la canal de Muntanya que tenim a la nostra esquerra. En arribar a aquest colladet continuarem per la cresta del penya-segat en forta pujada, a vegades en ziga-zaga. Ja tenim a la nostra vista el pas de sa Regata, es fàcil de veure perquè forma una regata a la roca i perquè a la seva esquerra té un rotaboc. Continuem amb lleugera tendència cap a la dreta fins situar-nos a una altitud més baixa que el pas de sa Regata. I com el tenim controlat des de fa una bona estona no tenim cap problema per arribar-hi. Es tracta d’un pas senzill, que per lo vist va ser utilitzat pels ramaders de la zona per dur d’un cap a s’altre les seves ovelles.

Seguim caminant, ara ja per terreny molt mes «planer» fins a arribar al tirany que duu al cim del Puig Tomir de 1.104 m, Efim cim i ens feim la foto, dinem i descansem una mica, però aviat em de marxar perquè el temps empitjore i fà vent i fret.

Iniciem el descens pel tirany clàssic pel pas des Pedregaret, equipat amb una lluent cadena de cer inoxidable.

Al cap d’una estona arribarem a l’antiga embotelladora i a la font des Pedregaret, continuarem fins al refugi de les Cases de Binifaldó, el camí Vell de Lluc fins un poc abans de l’Alzina d’en Pere on tenim a l’esquerra la pista que ens tornarà a l’àrea recreativa de Menut II, passant novament pel petit refugi de la Coma de Binifaldó.

Només arribar als cotxes es posa a ploure… ens ha vengut ben just.
I acabem com sempre fent unes chandis ben merescudes.

veure fotosyoutube75

562. Sa canaleta de Massanella

Publicada en de

Data: 10-02-2018
Circular: Si
Tiempo Total de la Actividad: 9 h 23′. ( Se puede realizar en 6h 30′)
Distancia Total recorrida: 22 KM.
Altitud mínima: 197 m.
Altitud máxima: 777. m.
Desnivel Positivo: 1.158 m.
Desnivel Negativo: 1.158m.
Promedio en movimiento efectivo: 4 km/h.
Promedio Absoluto de la actividad: 2.33 Km/h.

 Torre de sa Mola de Tuent562. Sa canaleta de Massanella i volta per Tossals, nevat

Arribem a Caimari i ens trobem la carretera tallada suposadament per la neu caiguda a la nit abans. Encara que a vegades també l’em trobada tallada amb motiu de nevades i no hi havia neu….
Qual cosa ens fa canviar completament l’excursió prevista.

Decidim anar a Tossals per la canaleta. Ens dirigim a les cases de Massanella pel camí de Mancor de la Vall a Caimari, i deixam els cotxes a l’entrada del camí que du a ses cases. Retrocedim per tornar a la carretera fins arribar a l’entrada de la finca La Reserva, antic restaurant avui en dia tancat, continuem esquerra fins a la barrera que dóna accés al camí de Massanella/Mancor, a pocs metres ens trobem a la caseta del guarda i pagam l’entrada de 4 euros per persona.

Continuem caminant pel camí de Mancor a LLuc direcció a ses cases de Can Bajoca, acompanyats per sementers conreats, oliveres i pel torrent del Corral Falç Torrent des Prat, o de Massanella que davalla per la nostra esquerra.

La propera aturada a la Coma des Mart on es trobem les cases de Can Bajoca de dues plantes que fou important centre agrícola, ja que disposava de tafona pròpia.

El camí Can Bajoca al bosc de Massanella està inclòs en el Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana, publicat pel Consell Insular de Mallorca (1993) dins el terme municipal de Mancor a l’apartat «Altres camins del terme de Mancor (pag. 322).

Proseguim pel camí que a poc a poc va augmentant el desnivell. L’entorn canvia per donar pas a un lloc d’abruptes costers rocosos, es la zona de la barrancada, format per la Serra Mitjana a la nostra esquerra i pels estreps sud.occidentals del Puig de sa Fita (880 m), a la nostra dreta, aquesta com a continuació de la part mes abrupte i rocós del Puig de n’Alí (1.020 m) i al costat el cingle de la Tafarra ( 740 m).

Arribarem a la part mes engorxada anomenada l’Arreplegada, que rep el nom perquè era el millor lloc per replegar el bestiar.
El camí prossegueix pujant direcció a la Caseta des Bosc, però abans passarem per davant es Porxo des Porcs ( dreta), suposadament on es guardaven els animals després d’haver-los replegat.

Després podem veure a la nostra esquerra un impressionant camí empedrat que surt des de dins mateix del torrent, que de tornada hi passarem. Realment es el final del camí de ferradura que davalla de la Canaleta fent una ziga-zaga, es el camí 60. Pareix ésser que fou construït per facilitar l’accés a la construcció de sa canaleta. És un camí empedrat d’1’5 m d’ampla, figura en el catàleg de camins del terme municipal de Mancor de la Vall, amb el nom de camí 60, es tracta d’un camí de 565 m, dels que els primers 192 estan dins el terme de Mancor, els restants 373 ho estan en el terme d’Escorca. Destaca la paret cabrera que fa partió entre els dos municipis.

Tot seguit arriben a la Caseta des Bosc, una preciosa i ben conservada casa, amb forn de pa i cisterna al seu costat. Al darrera poden veure sa casa de Es Castellot. Feim una aturada per beure i menjar alguna cosa.

Ens trobem en una cruïlla: noltros em d’agafar el camí de l’esquerra, el de la dreta ens duria al Coll de la Linea.

El caminoi en forta pujada ens durà sense pèrdua a un coll, poc després a l’esquerra la canaleta, la qual ens indica el camí que hem de seguir. Mentre caminem per aquesta meravella de l’enginyeria popular passarem per un aqüeducte, aeri, de quatre arcs que desafien el vertigen i se separen de la penya, posteriorment i abans d’arribar a un forat excavat a la roca, conegut com a sa Foradada, passarem per sobre una làpida que data de 1750 que commemora la construcció de la canal i diu » Dia 15(idus), de juliol de l’any 1750, per aquest pont d’aigua, el Sr. Jordi Abrí-Descatlar i Fuster, Bossa d’Or del Regne de Mallorca, es preocupa amb el seu esforç i recursos». finalment creuarem un pared seca, per on es desviava s’aigua a dos molins, encara es podem veure les restes, conegut com es Molinot.
Continuem per damunt sa canaleta fins a arribar vora el torrent, on ja caminem per dins l’alzinar fins a arribar a un pontarró de pedra que traspassem i girem dreta per arribar a la font des Prat de Massanella, per on passa un important Cabdal d’aigua que dóna vida a les canaletes de Massanella i dels Tossals. Retrocedim fins a arribar al GR-221.

Continuem per aquest esplèndid camí empedrat ( GR-221) fins arribar a sa Coma i assolir el pla de sa Bassola. Aquí veurem un indicadors al costat dreta que ens indica sa ruta al refufi de Tossals i un altre a ses Cases Velles i al Pou de sa Coma, ses cases velles de Tossals figuren documentades ja en el segle XIV- que es troben a 708 metres d’altura, molt a prop del pou de sa Bassola i amagades dins el Bosc idó agafem aquets darrer que ens guiaran en pocs minuts cap a l’interior d’aquest comellar, el pou de sa Coma i els famosos ‘parats’, una de les mostres més representatives de l»enginyeria hidràulica’ popular de la pedra en sec. D’una amplada i consistència superior a l’habitual, foren concebuts per al conreu de l’olivera i perquè filtrassin l’aigua sense espenyar el marge i endur-se’n la terra.

En un no-res arribem al GR-221 que ens baixarà fins al refugi de Tossals Verds, a 525 metres d’altura, ja en el terme d’Escorca, i propietat del Consell des de 1986. Són unes instal•lacions modernes que ocupen unes cases que van ser construïdes en el segle XIX. El refugi de Tossals Verds va reobrir recentment les seves portes després d’unes obres que han permès ampliar de 30 a 42 places la seva capacitat d’allotjament, alhora que s’han reestructurat els espais interiors i renovat la cuina. El cost de la reforma ha estat de 129.780,12 euros, que han estat finançats amb el Pla de Competitivitat Turística «Mallorca diversa» Aprofitem per saludar a nen Pep, i fer una xarradeta mentre ens prenem un cafetet.

Iniciem la marxa per la variant de ses Cuculles, que surt per l’esquerra del refugi en mitja pujada per un camí empedrat que ens tornarà al GR-221. Ara ja només ens queda tornar pel mateix camí de sa Canaleta i prosseguir per sobre de la conducció fins a prop de l’anomenat Salt de S’aigo, prop de s’Estret de Ca Bajoca; des d’aquí baixar per el camí 60 que he descrit al començament, empedrat fins a l’ample camí que ve de Lluc i va cap a Mancor de la Vall, anant a caure al costat del Porxo des Porcs, entre Ses Cases des Bosc i les cases de Ca Bajoca. Per arriar en fosca Fins els cotxes.

La Canaleta.-

Recordem l’autor de la gran obra d’enginyeria de La canaleta del Massanella. El Sr. Jacint Josep Fontanet i LLabrés, anomanat també Montserrat Fontanet, a més de ser un conrador certament il•lustrat, prengué la iniciativa en una tasca d’enginyeria que, des de feia 150 anys no s’havia aconseguit resoldre: la construcció d’una canal que unís la Font des Prat de Cúber amb les cases de Massanella. Aquesta, diu Ramis «és una obra d’enginyeria molt notable». Té una longitud de 7.200 metres i salva un desnivell de 543 metres. Per aconseguir l’objectiu de dur l’aigua fins al seu destí, es construí un aqüeducte de quatre arcs de mig punt (els Arcs d’en Fontanet), es va foradar la roca (sa Foradada) i també fou necessari salvar un bot als penyals mitjançant un salt d’aigua (s’Arreplegada). La seva proesa fou, segurament, molt valorada, ja que les cròniques de l’època documenten una situació de gran sequera. A més a més, l’aigua que transportava aquesta construcció no tan sols serví per beure el bestiar i regar, sinó també per a un molí fariner i una gran tafona.

Recordem que abans d’ell ho varen intentar enginyers belgas, italians, francesos i espanyols;
“!pierden estos miserablemente el tiempo recorriendo los puntos por donde podría abrirse el acueducto; declaran formalmente, después de haber empleado muchos días en el estudio del terreno, la imposibilidad de poderse practicar la proyectada obra; y el ingeniero Fontanet, al retirar su piara, con lenguaje inculto, sin frases pomposas, sin palabras técnicas, manifiesta a su señor que él se compromete a conducir a la casa de Massanella las aguas en cuestión, venciendo las graves dificultades y sobre todo la imposibilidad que encontraban los doctos facultativos. En el siglo de las luces, estamos seguros que el dictamen de un ignorante hubiera sido desatendido, y Massanella se hubiera quedado sin agua; pero elSr. Dezcallar que vivió en época de menos pretensiones científicas,no despreció las razones de su dependiente, sino que puso el proyecto bajo su dirección. Abandona Fontanet su piara, y en 1748 se constituye ingeniero director de aquellas obras; traza sus planos sin hacer uso de brújula, compàs  ni otra clase de instrumentos; en vez de tinta de china y de làpiz, marca por medio de maderos, banderillas y montones de piedras, la senda que debía seguir su proyectado acueducto; y a los dos años lee en el punto donde concluye una inscripción que dice: Anno Sancto MDCCL idibus julii huic ponti aquae D. Dominus Georgius Abrí-Dezcallar Bursae auri Regni Majoricarum incumbens suo conatu et expensis. Satisfecho Fontanet con ver brotar en 1750 la apetecida agua dentro del patio de la casa de Massanella,

veure fotoswikiloc75

561. Els Castellots ( ses Mamelles)

Publicada en de

Data: 20-01-2018

Circular: Sí
Distancia total recorrida : 5 Km
Tiempo total empleado: 6’30 h
Altitud máxima: 756 m.
Altitud mínima: 451 m
Desnivel Positivo: 313 m
Desnivel Negativo: 313 m

 561. Els Castellots ( ses Mamelles)

S’excursió d’avui era fàcil i curta, es tractava de pujar als Castellots ( ses Mamelles) i com ena avia de sobrar temps el voltem omplir explorant i davallant un de tants avencs que hi ha per la zona dels Clots de l’Infern.

Ens posem en marxa a la carretera que baixa a sa Calobra, just en el Nus de sa Corbata, deixam els cotxes a l’esplanada que hi ha devora la caseta que avui es un bar i que es va utilitzar en el seu moment (1928) per allotjar els obrers que construïren la carretera. Construcció dirigida per n’Antoni Parietti Coll (Palma, 1899- 1979) inaugurada en 1933, que durà Sis anys de treball i dotze quilòmetres de corbes van ser necessaris per superar els 800 metres de desnivell entre Cals Reis i Sa Calobra amb la seva famosa corba de 270 graus de la corba del Nus de la Corbata. En 2007 va morir a Selva l’últim operari que va treballar en la construcció de la carretera.

La carretera figura en un ránking internacional que agrupa a les 15 artèries més extraordinàries des del punt de vista de l’enginyeria, com la cèlebre «Atlantic Ocean Road», a Noruega la carretera de Zuluk que travessa l‘Himàlaia i la que puja fins al cim del Kailash Kishtwar, també en aquesta serralada, carretera de Transfagarasan, a Romania, la que travessa Rannoch Moor a Escòcia o la via de la Costa Amalfitana, situada a la regió de Campània a Itàlia, entre moltes altres

Ens posem a caminar uns metres direcció Coll dels Reis i abans d’arribar al pont sortim de la ctra per la dreta, el terreny ho formen extensos camps de lapiaz, depressions càrstiques de gran mida, coves i avencs. No te gaire dificultat només em de seguir ses fites que aviat ens duran fins a un colladet que superem, per tot duna girà esquerra i començar a grimpar per la cara NE del primer Castellot, el de més baixa altitud de 749 m. En un no res estem a dalt, des d’on podem admirar la grandiositat de la nostra Serra. Prosseguim i iniciem el descens per la cara N en lleugera tendència a NW, per arribar a una cornisa descendent en diagonal esquerra que ens portarà al mig del gran coll que separa els dos Castellots, on a la seva part N hi ha una pared de partió.

Iniciem l’ascens al Castellot des de la part S i pujarem en diagonal ascendent fins a arribar al murallo, per després girar esquerra, ziga-zaga, i pujar al seu estem més meridional. Ara «crestejarem» fins a la màxima elevació amb els seus 752 m.

El descens ho farem pel mateix «camí» de pujada fins a arribar a la pared de partió, La traspassem i ara es tracta de segui descendint pel tàlveg de sa torrentera fins a arribar a la primera dolina de les cinc que hi ha a la zona conegudes com ses Paredes. Es tracta de dolines de fons pla, poc fondes, però amb nombrosos engolidors a les zones més deprimides., d’aquí el nostre interés per trobar un dels tres avencs que cercam.

Prosseguim la marxa descendint fins a una altra dolina, tot un espectable de natura i bellesa..

S’ens està fent tard i no trobem l’avenc, els tres més decidits emprenen una recerca a la desesperada pels voltants, arribant a una altra dolina on se suposa, segon les postres senyes, que es troba l’avenc. No hi ha sort. Es hora de tornar amb ses «mans buides», però ens duim pel record unes estampes meravelloses.

Remuntem sa torrentera i desfent ses passes fetes arribem al punt de partida.

veure fotoswikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina