Doblevuit | Tags: coll baix

866. Alcanada – Cova de sa Xitxarra – Cova Tancada – Puig de sa Teula (Cap de Menorca).

Publicada en 8 de mayo de 2022 de Xisco

Hora Inicio: 10:13 7 may. 2022
Hora Fin: 17:34 7 may. 2022
Distancia recorrida: 11,9 km (07:21)
Tiempo en movimiento: 04:44
Altura Mínima: -0 m
Altura Máxima: 258 m
Ganancia Altitud: 525 m
Pérdida Altitud: -522 m
Tiempo Ascenso: 04:28
Tiempo Descenso: 02:45

Data: 7.05.2022

Alcanada-cova de sa Xitxarra-cova Tancada-Puig de sa Teula

Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament davant la platja d’Alcanada, enfront de l’entrada al camp de golf, retrocedim uns metres fins al carrer del Far, l’agafem i girem al carrer de s’Illot, on localitzem i visitem la cova de sa Xitxarra, una cova d’enfonsament a la que si accedeix mitjançant una escala de ferro envaïda per la vegetació exuberant, una vegada dins el «clot» podem visitar les sales Est i Oest amb ambdós llacs cadascuna que no són més que el nivell freàtic marí.

En acabat tornem al punt d’inici i comencem a caminar pel passeig fins al seu final davant l’illa d’Alcanada, una illa plana i baixa, l’alçada màxima és de 10 m sobre el nivell del mar, fa uns 60 m d’ample i 150 m de llarg, i està coronada pel far del mateix nom. Continuem pel tirany que envolta la costa.

Voltem la punta de la Vinya, passem per la platja dels Secs, on comencem a trobar antigues trinxeres que formaven part de la Línea Tamarit, un pla de fortificacions (trinxeres, búnquers, etc.) construïdes a la costa, ideat l’any 1933 pel general franquista Ricardo Fernández de Tamarit, per repel·lir un possible desembarc de les tropes aliades. Arribem al Faralló on trobem un dels búnquers amb una estreta escala d’accés al niu de metralladora. Més endavant veurem les restes d’un altre niu, de metralladora, del qual queda poca cosa a causa dels efectes dels temporals. A l’illa d’Alcanada també s’ubiquen tres nius de metralladora.
A continuació travessam el caló de sa Bassa Blanca, amb una caseta per la qual passem, pel darrere. A dalt hi ha les cases del museu de la fundació Yannick i Ben Jakober. Es tracta d’una construcció d’estil neoislàmic, obra de l’arquitecte egipci Hassan Fathy.

El camí va guanyant altitud, passem per davall de dos nius de metralladores a les quals no podem accedir per estar el terreny tancar amb reixa i fil ferro. En arribar a una barrera o final del camí, continuem pel tirany de la dreta. Als 130 m veurem una barrera de fusta, idò just a l’enfront baixa’m uns metres fins a una escala de metall que baixa fin a nivell de la mar, cal dir que l’escala no està en bones condicions i pot representar un perill.

Continuem pel tirany i traspassem un botador de fusta on girem NW (esquerra) pel costat de la paret. En arribar a un encreuament obviem el camí de l’esquerra, més tard tornarem per ell, i continuem N (recte). Anam deixant el puig Negre a la nostra esquerra. La pista continua, però noltros ens desviem pel tirany de la dreta, traspassem una torrentera i continuem fins a una esplanada amb pins, ara s’inicia un fort descens fins a arribar als penya-segats, on el tirany guanya verticalitat, anirem trobant una cadena ( poc fiable), després unes estaques de ferro i uns graons bastant relliscosos, fins a arribar a 10 m sobre el nivell de la mar on trobem la boca d’entrada a la cova Tancada del cap de Menorca.

Aquesta cova de grans dimensions, és va condicionar per ser explotada turísticament, però mai es va dur a terme. «És a principi de segle XX quan comença l’explotació de les dues coves de Porto Cristo: la del Drac i la dels Hams. Més tard s’adapta per a les visites turístiques la cova dels Estudiants (Sóller), i de les coves del Pilar (Palma). També en aquest temps comencen les obres de condicionament de les coves de Gènova (Palma). (Ginés, 2007). L’any 1897, s’obri al públic la cova del Pirata, de Manacor, inaugurada dins el marc de la famosa fira agropecuària que es feu el mes de setembre d’aquell any. La cova del Drac, abans d’aquesta data ja rebia visites guiades, recordem que l’any 1878 s’hi perderen dos catalans (Salvador Riu i Josep Llorenç Riu) i el seu guia (Joan Jaume Ballester). «

Una vegada al seu interior i a la part més fonda, a pocs metres de l’aigua de la mar, podrem sentir el renou de les onades i de l’aire expulsat per la seva força.

Després de gaudir de tanta bellesa, sortim i iniciem el fort i dur ascens fins a enllaçar amb el camí principal que duu al coll Baix. Als cent metres a una corba sortim de la pista per la dreta i enfilam NE per un tirany poc definit o gens definit fins a la cota 256 m, després sense perdre altitud arribem cap de Menorca coronat pel puig de sa Teula de 257 m, amb unes vistes més que extraordinaris.

Tornem enrere fins a arribar novament a la pista principal i prenem W (dreta) fins a enllaçar amb la pista del coll Baix, on continuem S (esquerra), fins a un encreuament on hi ha una caseta, agafem la pista que passa pel darrere fins a arribar a l’encreuament de la pista superior per on hem passat al matí. A partir d’aquí ja només queda desfer les passes fetes fins a arribar al cotxe.

585. Covota de sa Penya Roja

Publicada en 23 de julio de 2018 de Xisco

Circular; Sí
Distància total recorreguda:
Temps total de l’actividat:
Recorregut:
Desnivell Positiu:
Desnivell Negatiu:
Altitut máxima;
Salt més alt;
Material; 1 x 40 m

Covota de sa Penya Roja.

Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament del Santuari de la nostra Senyora de la Victòria. Encara que durant molt de temps el santuari fou conegut amb el nom Fra Diego.

La finca pública de la Victòria se situa en la península d’Alcúdia, també dita de la Victòria, que separa les badies de Pollença i d’Alcúdia. Les dimensions d’aquest territori són 7 quilòmetres de llargària per 4 d’amplària a la part més extensa. La finca té una superfície de 1.010 ha. Pel que fá la vegetació, és destacable el pinar que fa honor al topònim de cap Pinar, a l’extrem de la península, avui endia sa fet mal bé pels incendis forestals i les grans ventades de l’any 2001. La costa és rocosa i retallada en forma de penya-segats, amb alguna platjola com la de l’Illot i la de les Caletes a la banda de la badia de Pollença, i la del Coll Baix vora el cap de Menorca.

L’origen del santuari es pot situar a l’any 1403, encara que l’aspecte actual data de la segona meitat del s. XVII, quan habitava aquest indret l’ermità fra Diego Garciam .
L’any 1426 morí fra Diego, i posteriorment, hanidaren l’ermita fra Joan Coll i Gabriel pou, ja més tard a principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els carmelitans d’Alcúdia, dirigits per fra Antoni d’Àvila.

Es curiós que per un document del notari Guillem Blanch datat dia 24 d’abril de 1417 sabem que fra Diego es dedicà a l’alquímia quan habitava el lloc actualment conegut com a santuari de la Victòria. El document en qüestió refereix que el dia esmentat anaren a la cel·la de fra Diego el lloctinent del Regne, Pelais Unis, el mestre cirugià Esteve Boyer i el notari. El motiu del viatge era recollir-hi aigua especial que en aquella ermita s’elaborava, a petició del reis catalono-aragonès Alfons el Magnànim. Hi trobaren tres ermitans, als quals demanaren que els mostrassin el lloc on Adoart de Bosia i fra Diego preparaven el preuat líquid. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambics amb les respectives ampolles, dins les quals hi havia aigua producte de destil·lació. Interrogat l’ermità sobre l’ús del líquid, contestà que no ho sabia ben cert, perquè havia sentit a dir que era bo per guarir qualssevol malalties que fossin mortals. En resposta a una pregunta sobre quant de temps feia que l’alambic estava encès amb aquelles ampolles, contestà que en la passada festa de l’Àngel del Regne s’havien complert dos anys justs que estaven sobre el foc, constantment dia i nit. Quan fra Diego morí, el poble assaltà l’ermita a la recerca de l’or que, segons remors derivades de la fama d’alquimista, la gent pensava que hi trobarien.

(Resumit d G. Munar Oliver, 1964, Notes extretes de Rotger, 195: 1-9; de Ventayol Suau, 1928: II 37-53; i de Munar Oliver, 1964, Camins i paissatges, Gaspar valero i Marti, de Les Fonts ufanes, R. i J.J. de Olañeta Editors. )

Continuem, perquè encara estem per l’ermita. Del mateix aparcament s’inicia una pista forestal (passa junt al restaurant El mirador de la Victoria), arribem a una barrera basculant als 2′, després un desviament a l’esquerra duu al paratge de ses Tres Creus. L’indret s’anomena el Calvari, on segons la tradició un pastor anomenat Joan Boi, quan es retirava un dissabte va trobar, entorn de l’any 1300, la Mare-de-Déu, continuem pujant per la pista i als 15′ arribem a un pal indicador. En aquest punt abandonem ( esquerra) la pista i pujam uns escalons de pedra amb un arrambador de fusta. Aquest tirany es el que puja fins a la Penya des Migdia o la Penya Roja.

El cim de la Penya Roja compta amb una petita esplanada amb restes d’empedrat d’uns quatre metres de diàmetre i és un reducte fortificat que per les seves característiques arquitectòniques és únic en Balears. Va ser el matemàtic Joan Baptista Binimelis (1593) qui ho va projectar i es va construir en 1603 per ordre del virrei Ferran de Sanoguera. Un any després ja comptava amb una peça d’artilleria, encara que no va ser fins a 1630 quan es va col·locar el canó que ha arribat fins als nostres dies.

La senda no presenta fortes pendents. Als 25′ arribem a la primera construcció, es tracta del pas de sa Penya Roja, un pintoresc portal d’entrada a la fortificació. Aquest indret probablement és el punt més maco de tota la ruta. A l’altre vessant está equipat amb una enorme cadena que fa de passamans, trobem a continuació (3′) diversos restes d’edificacions (un forn de bala roja, un aljub i un porxo de talaiers). Cap a la dreta i en mitja pujada arribaríem al cim de la penya Roja, però noltros no hi anem, així que baixem (esquerra) fins a una petita murada que tancava un possible accés des del cap des Pinar, pel coll des Violar. Just davall a NE es situa la Covota de sa Penya Roja.

Traspassem el portal d’aquesta murada en estat ruïnós i delicat, i descendim per la dreta superant un escaló que ens situa a una rosseguera terrosa, i continuem descendint amb tendència cap a l’esquerra N. Es tracta d’arribar als primers pins on hi ha un tirany lleugerament marcat que baixa vorejant les parets rocoses on girem esquerra (N).

Continuem vorejant fins a arribar a un coll, on girarem novament 45º i aferrats a la paret rocosa continuarem uns metres fins a veure la gran boca del coval totalment orientada a N.

Es tracta d’una de ses coves de més desenvolupament amb els seus 703 m de recorregut horitzontal i 104 m de fondària, encara que el desnivell interior es de 138,60 m.
A través del pou des Vell de 25 m de fondària s’assoleix la màxima fondària de la cavitat, 104 m.

Només entrar ja intuïm que quedarem rebosats de pols i així va a ser, la Cambra de sa Pols, el seu nom ho diu tot.

Amb el seu ampli recorregut ens podríem passar dies per veure tot, per tant haurem de tornar-hi.

Cal destacar la sala dets Ossos, de més de 80 m de diàmetre, situada a 34,60 m per damunt el nivell de l’entrada i la sala de ses Arrels que si accedeix pel pas des Berenar, una paret de 6 m d’altària, També ens crida l’atenció els llargs laminadors descendents i de forts desnivells, en els que hem posat corda de 40 m per davallar-hi.

El temps passa volant i ja és hora de sortir, així que recollim tot i ens encaminem cap a la sortida, per després anar a fer un capfico a sa caleta de s’Illot on ens esperen els altres companys. Per després fer una aturada per reposar líquids amb unes chandis ben fresques.

480. Penya Roja, Puig Romaní, Talaia d’Alcúdia

Publicada en 5 de junio de 2016 de Xisco

Talaia-d'Alcúdia-(80) Data: 4/06/2016
Distància total recorreguda: 14,48 Km
Temps total, incluides aturades:8,30 h.
Altitud máxima: 444 m.
Desnivell positiu Acumulat: 894 m.
Desnivell Negatiu Acumulat; 894 m.

480. Penya Roja, Puig del Romaní i Talaia d’Alcúdia.

L’objectiu d’avui és enllaçar la Penya Roja 354 m (també coneguda com a penyal del Migdia) , amb el Puig de Romaní 387 m, pel coll des Clot o coll del Pedregaret 315 m, i la Talaia d’Alcúdia 446 m, després davallar pel coll de l’Engolidor fins al coll Baix, sa coma de s’Egua, coll de na Beneta, ses Fontanelles, ses Planes, zona des Codolar i finalment el Calvari i l’Ermita de la Victòria,l tancant així una ruta circular.

Així que comencem a caminar des de l’aparcament de l’Ermita per la pista que puja fins al Pla de la Talaia, extravasem una barrera, als pocs metres en un revolt ens crida l’atenció les Tres Creus de pedra ( avui en dia només n’hi ha una les altres dues són de fusta) recordaven el lloc on la tradició situava la trobada de la Mare de Déu, anem guanyant altitud a mesura que anem pujant per la pista que ens fà d’esplèndid mirador natural sobre la badia de Pollença i la península de Formentor.

Seguim caminant fins a arribar a un pal indicador ( esquerra) que ens indica que venim de l’Ermita i anem cap a la Talaia, idò just aquí s’inicia un camí de ferradura ascendent protegit per unes baranes protectores de fusta , es tracta del camí de la talaia de la Penya Roja.

Passarem per davall de la Falguera un impressionant penyal de 383 m, sent lo mes interessant a més de les espectaculars vistes, el pas en forma de petit túnel molt aeri amb la sortida per un portalet, una autèntica fortificació, ara les vistes canvien i podem admirar el Cap Pinar, el camí transcorre per una balconada molt aeri sobre el fondal de la Clotassa, per aquells que pateixen de les altures es podem agafar a una cadena ben gruixada que els servirà de passamans.

Continuem pel cami de ferradura i anirem veient diferents construccions, un aljub amb coll rodó, un forn de bala roja i un altre mes lluny, una construcció de pedra amb coberta de volta de canó amb dos forats a la part superior, que servia de refugi als talaiers, i un poc mes avall podem veure una pared amb un portal de pedra en forma d’arc que dóna pas a la part més baixa, ho em de recordar perquè després hi passarem.

Continuem pel camí de pujada fins a arribar a la part superior de la penya Roja 354 m, una magnífica talaia, té una esplanada d’uns 4 m de diàmetre amb el canó del Moro. L’any 1521 ja hi avia el talaier Bernat Martorell, però no va ser fins al 1604 que es va decidir artillar la fortificació i ja en el 1630 es va instal·lar el canó. Ja podem veure els nostres objectius, el Puig de Romaní 387 m, i i al fons sa Talaia.

Després de descansar i fer ses fotos, descendim pel mateix camí de pujada en direcció a la pared amb el portell en forma d’arc que en vist abans a la pujada. L’travessem amb dues grimpades, agafem direcció S ( dreta), amb la cala de la Solana al nostre peu, ara se’ns presenta sense camí definit, amb pendent lateral i relliscós, anirem per davall de la penya Roja per arribar al coll de la Solana 315 m del que a l’altre vesant i arriba un cami que surt del cami de sa talaia, que ens situa a la part S del penyassagat un impressionant espoló. Continuem per la carena fins a arribar a la part més alta el puig de Romaní 387 m. Per descendir tenim dues opcions, una davallar direcció E ( esquerra) fins a la cala el Clot, i l’altre davallar direcció NE just aban d’arribar al coll que ens separa del puig de la Falguera 383 m, agafem aquesta segona opció en ziga zaga per una «rosseguera» amb pendent molt forta amb direcció al pinar que hi ha abaix a la Clotada sense acamí. Abans d’arribar a baix i mentres anem davallant em de mirar a la part alta de s’enfront, on ja no hi ha gaire pins perquè ens em de dirigir a aquesta zona per agafar un antic camí, però encara ens queda davallar i ho feim per situar-nos a la dreta d’aquesta coma que forma mes abaix la cala el Clot per després anar davallant fins arribar a una torrentera totalment coberta de vegetació. Es tracta d’una zona molt bruta de vegetació que dificulta molt la progressió. Traspassem la torrentera i pujam a una zona més alta i més neta de vegetació on trobem tot duna un camí que ens duu a un altre camí més ampla que és el camí que davalla de la pista de la Talaia concretament des del coll des Clot 315 m ( coll des Pedregaret ) fins sa cala des Clot. Arribats al coll des Clot ( coll des Pedregaret) tornem a la pista que puja a sa Talaia i que està a pocs metre del coll, si volguéssim pujar a la Talaia Vella 349 m, ho faríem des del coll des Clot per un caminoi que du al cim, on hi ha les ruïnes d’una construcció dedicada a la vigilància de la costa anomenada caseta del Clot. Bé, estem a sa pista principal i ara ens dirigim al pla de la Talaia o pla de na Tesa, on hi ha un dipòsit d’aigua pel combatre els incendis, i s’ha acaba el camí ampla, al segueix una interessant i forta pujada que acaba en una bretxa, és el pas de L’Aritja, i d’aquí en pocs minuts ens situem al cim de la Talaia d’Alcúdia 446 m, antigament coneguda am el nom de Puig Gros de la Victòria. De l’antiga talaia de defensa, només queden les restes de la base. La torre fou aixecada l’any 1567, per ordre de la Universitat local d’Alcúdia. També destaca la caseta amb de vigilància forestal ( el talaier d’avui en dia).

Ara em d’anar fins al coll Baix, per això iniciem el descens per la part NE, direcció al puig del Bosc 342 m que no hi arribem a pujar sinó que ho feim pel coll de l’Engolidor ( 284 m), es tracta d’un camí de ferradura que descendeix ràpidament fins al coll Baix. En el mateix coll trobem una àrea recreativa amb un refugi públic per romandre, una font i taules per menjar-hi. No davallem fins a la cala per manca de temps.

Prosseguim la nostra ruta SO per una pista forestal que arriba fins al Mal Pas que noltros no hi anem sinó que caminarem uns 10′ fins a arribar a la bifurcació de les Fontanelles ( Fontanelles Fondes i Fontanelles Sobiranes) , hi ha un pal indicador que assenyala Ermita de la Victòria 1’30 h., el camí de ses Fontanelles coincideix inicialment amb el jaç del torrent de la Cova de les Puces, anirem extravasant en vàries ocasions el torrent d’una banda a l’altre i altres anirem pen dins.

Més amunt passam a la vora de les Fontanelles Sobiranes, una bassa d’aigua ubicada ben al mig del torrent i arribam després al coll de na Benet, caracteritzat per la presència de grans ullastres. Des d’aquí, i sense fer cas al brancal que sorgeix a la nostra esquerra conegut com «es Escalons», continuam tot dret, ja en sentit descendent, seguint el torrent de ses Fontanelles.
Poc temps després arribam a ses Fontanelles Fondes, un altre bassol situat a la llera del torrent, passat el qual acaba el pendent i comencen ses Planes, on deixam dos ramals a l’esquerra, el primer dels quals permet accedir al campament de la Victòria. En tot moment seguim els pals indicadors cap a l’ermita. A continuació, vorejam els costers de sa Talaia, passam per sobre d’una pedrera abandonada i, posteriorment, topam el torrent de s’Aladernar. Ara ens queda el darrer tram amb pujada forta fin a l’aparcament.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

Grup de Muntanyisme

Archivos de Etiquetas: coll baix