Avenc de sa Font de s’Espinal

Avenc--de-sa-Font-de-s'Espi

Únic ràpel de 20 i/o 30 m.

 

icono rapelicono cueva

 

 

 

 

AVENC DE SA FONT DE S’ESPINAL O AVENC D’ESCORCA

 

Deixem els cotxes a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca. Ens dirijim a peu direcció a Lluc i als 20 m arribem a l’aparcament privat del mateix restaurant que ho creuem i entrem a l’alzinar pel qual transitarem ” paral·lels” a la carretera que tenim a dalt a la nostra dreta. Arribarem a un camí ampli, agafem dreta i als 15 m a l’esquerra tenim un portell que creuem i seguim mateixa direcció ( paral·lels a la carretera), de seguida el caminoi ens porta junt a una gran paret que ens separa de l’Era d’Escorca. Ara es tracta de seguir al costat de la paret fins a abans d’arribar a uns 60 m a  la Font de l’Espinal. L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines, on a l’esquerra hem de veure l’àmplia boca de l’avenc.L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines

Fossa cársica de 33 m de llarg, amplitud de gairebé la dotzena i profunditat de 29,55 m.

Es pot muntar un ràpel en la part Nord de la boca de 20 m., però si ho instal·lem a la part Sud, el ràpel serà de 30 m i més espectacular.

Constitueix biótop on propespera especialment la planta anomanada Asplenium scolopendrium o LLèngua de Cèrvol i on, en el fons, arriba a veure’s alguns exemplars amb fulles que s’aproximen al metre de llargària, encara que nosaltres no vam veure cap exemplar tan gran. La llengua de cèrvol (Asplenium scolopendrium) és una falguera de fulles o frondes enteres, lanceolades i d’un color verd brillant, molt vistós. Aquestes frondes neixen enrotllades i es descargolen progressivament a mesura que es desenvolupen, de manera que es troben sovint amb la punta encara cargolada. A seu revers es formen els sorus, allargats i disposats en dues sèries oblíques en relació al raquis. Viu només als racons ombrívols i humits, com són les fonts i degotalls, parets de pous i avencs, roques carbonatades i murs molt obacs o el fons de torrenteres. La raresa n’accentua la bellesa i la sensació de frondositat vegetal dels pocs indrets on es troba.

Un poquet de rondaia:

Al costat de la font i és molt interessant per la llegenda que s’hi situa. En essència ens conta el següent: un capellà duia a combregar a un malalt, va passar per devora l’era on uns pagesos batien el blat; aquests en comptes de mostrar respecte al Santíssim seguiren amb llur feina i, a més, li feren befa; com a càstig del cel per tal acció, la terra s’obrí, transformant l’era en avenc, estimbant-los fins a l’infern on eternament continuaran fent feina. La llegenda és estesa arreu d’Europa, però la representació literària més coneguda entre nosaltres és la de l’escriptor pollencí Costa i Llobera. Del seu poema hem destriem els passatges més tètrics de tan tràgica llegenda.

– Avench es malehit
aqueix fondal humit,
y fa més por de nit
que no la forca…
Estrany es el seu nom,
que dura Deu sab com:
L’avench es per tothom
L’era d’Escorca…. –
– A l’era’s va acostar
pausat el combregar
y el riure y flastomar
no’s detenia…
Devant tal avalot
s’atura’l Sacerdot
¡ Horror ! com un gran clot
allá s’obria.
Aquest avench obrí
la boca, y engolí
dins la negror sens fi
l’era perduda…
La gent y’l bestiar
s’hi varen estimbar
seguint sense parar
l’aspra batuda…..-

flickr75

Deja un Comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina