453a. Ferrata el Sorrosal ( Broto – Pirineo Aragonés)

Ferrata-del-SorrosalData: 00-11-2015

Altitud máxima:

Distància recorreguda:

Desnivell total:

Temps: 2 h 30 m i 20 n  de tornada ( depen del grup)

Dificultad: Mitjana K-2

ferrata

ferrata

453. FERRATA EL SORROSAL

( Broto – Pirineu Aragonés)

UNA MICA D’HISTÒRIA:
Els primers equipaments daten de 1843, sobre la via normal del Hober Daswchei (2996 m) a Àustria. Altres equipaments segueixen en 1869 en el Grtossglockner, el cim mes alta d’Àustria (3776 m), i a principi del siglo XX l’equipament de l’aresta oest de la Marmolada, equipada pels clubs alpins austríac i alemany, marca el veritable naixement de les Vies Ferrata. El terme «Via Ferrata» ve d’Itàlia, país on precisament van sorgir aquests itineraris. Fue en les Dolomitas, durant la Primera Guerra Mundial, on van aparèixer els primers itineraris a les mans dels militars de tots dos bàndols de la contesa ( austriacs i  italians), amb el objetivop de conquistar llocs estratègics elevats per utilitzar-los com a observatori militar en el trasllat de tropes.
Les vies ferrata són un fenomen marcadament europeu, de fet, la mayoria d’aquestes se situen en la seva terriotrio. Però existeixen marcades diferències entre unes zones i unes altres. Així, les vies italianes de les Dolomitas tenen un marcat caràcter alpí, són molt llargues i el seu equipament tendeix a ser més de seguretat que de progressió (hi ha de tot). En canvi, en la seva veïna, França, la tònica general és de rutes més curtes en zones més baixes que recorren parets en general més escarpades sense perseguir el cim d’una muntanya, és a dir són de caràcter més esportiu i el mateix podem dir d’Andorra, on en els últims anys han proliferat de forma espectacular aquest tipus de recorreguts.
Nosaltres aquí a Mallorca el més aproximat és el Pas d’Aniràs i no Tornaràs.

LA VÍA:
Si una cosa destaca a Broto és la cascada del Sorrosal que baixa carregada i furiosa amb l’aigua del desglaç. Ara podem gaudir d’a prop la cascada i el barranc del Sorrosal, gràcies a la via ferrada que discorre paral·lela al seu recorregut.

L’entorn de la cascada i inici de la via és un amfiteatre natural ple de història geològica i plegades que expliquen el procés de formació dels Pirineus.
Les formes geomètriques de la roca al costat del soroll de la cascada arriben a convertir el lloc en alguna cosa hipnòtic i atraient.

L’inici de la ferrada és bastant peculiar, com en general tot el material usat en la via. Una escala-pont  ens ajuda a superar el primer ressalt. A partir d’aquí ascendim a la recerca de la cascada a través de grapes i clavilles fins que arribem a l’altura del primer pou. Aquí comprenem el perquè aquesta via roman tancada durant l’hivern.

La pedra és inestable i el risc de despreniments és major a causa de l’acció del gel. La instal·lació de 5 llargues escales en aquest tram, no és perquè sí. Encara que la solució és aparatosa és l’única segura en aquest tipus de roca. Anem pujant amb la cascada al nostre costat, ens internem en la petita mina, la creuem sense dificultat (portar llum) i anem a parar a l’interior del torrent a la part més engorxada, a l’origen de la cascada. Aquest és el tram amb més encant, avançarem per l’interior del barranc amb l’ajuda de grapes i un petit pont «tibetà, és el millor de tota la ferrata.

Després d’un parell de ressalts sortim a mà dreta i ens internem en la vegetació, per recuperar altitud a través d’unes grapes fins a la Balconada de Broto. A partir d’aquí la via és pur tràmit però val la pena contemplar les vistes de la cascada i del poble de Broto.

 ficha ferrata el sorrosal

flickr75Part IPart II

453b. Mont Perdut 3.355 m. ( Parque Nacional de Ordesa)

Mont-Perdut-IIData: 00-11-2015

Altitud máxima: 3.355 m

Distància recorreguda:

Desnivell total:

icono empleo manos

icono raquetas nieve

453b. MONT PERDUT 3.355 m  (Parc nacional d’Ordesa)

La nit anteior únicament pernoctem en el refugi un grup de catalans, una canadenca i nosaltres, a més dels dos guardes. Vam estar comentant l’ascens del dia següent i els guardes ens sugeriren que pujasim tots junts com si d’una única esxpedició es tractés, ja que la gran nevada caiguda dues nits abans havia fet desaparèixer la senda amb el que habria que pujar obrint petjada.
I així ho vam fer, ens varem aixecar al matí i ens ajuntem la  mallorquina amb l’expedició catalano-canadenca i comencem a ascendir.

El fet d’haver de hobert petjada ens va relentizar bastant pel que la majoria ens vam haver de parar en el llac Gelat 2.990 m, just abans de començar la Escupidera, i els mes ràpids intenren l’ascens que van aconseguir al cap de 50 min.

L’ascens per la Escupidera va ser realment dur i arriesgat, sobretot els últims 40 m que tènia plaques de gel. Però l’esforç i l’entusiasme va tenir la seva recompensa en coronar el cim del Mont Perdut amb els seus 3.355 m.

En el descens un dels catalans es va fer un esquinç en el turmell pel que el seu esforç i sufriment encara va ser major, arribant pels seus mitjans al refugi.

Sabent el tremend esforç que vam haver de fer tots i sobretot els que van fer cim no em queda més que felicitar-los. La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa. Mahatma Gandhi

La pujada des de Góriz fins al Mont Perdut està definida amb fites i comença al nord-est superant uns lloms rocosos i algun que un altre pas pronunciat, en el qual cal recolzar les mans, abans d’arribar al Camp de Blocs. Qualsevol dels itineraris que marquen les fites de pedra serveix per salvar aquesta zona abrupta  i que dóna accés al Llac Gelat (2.990 m, 4 h 25 min des del refugi de Góriz). No obstant això, una miqueta abans d’aconseguir aquest ibón, cal vadear un petit barranc, gairebé sempre gelat, amb ajuda d’una cadena que proporciona seguretat. Des del llac, la ruta pren direcció sud-est i s’acura a vèncer els últims pendents, primer per una morrena lateral i després per la mateixa canal, la qual sa la coneix amb el nom de l’Escupidera del Mont Perdut . Al final de la canal, s’aconsegueix un coll que en pocs minuts ens deixarà en el cim de del Mont Perdut (3.355 m, 5 h 25 min des del Refugi de Góriz).
El retorn es fa seguint el mateix itinerari (2 h 30 min al refugi de Góriz.

La Escupidera:
Les tres rutes normals al Mont Perdut obliguen SEMPRE a superar el tram de la Escupidera.
La Escupidera és un tram de l’ascensió al Mont Perdut de gran inclinació on la neu acostuma a romandre fins a ben entrat l’estiu. A més, el pendent acaba en un tallat, escenari -en condicions de neu- d’un important nombre d’accidents i morts ( uns 80).
Abans d’iniciar l’ascensió, haurem de preguntar en els refugis de la zona (Góriz o Pineta) sobre el seu estat, però la norma ens diu que
sempre que hi hagi neu en la Escupidera haurem de portar material per progressar en neu (piolet, grampons i corda) i tenir fresques les habilitats que ens permetin autodetendre una caiguda, doncs és la nostra vida el que està en joc.
Una vegada s’hagi retirat la neu de la ruta, La Escupidera és només un tram de molt pendent, de vegades bastant incòmode de superar per ser de pedrosa solta, però sense major perill.

flickr75youtube75

453c. Refugi de Goriz per Clavijas de Soaso ( Parque Nacional de Ordesa)

Clavijas-de-SoasoData: 3-11-2015

Altitud máxima: 2.200 M.

Distància recorreguda: 13,700 km

Desnivell total: 896 m.

ferrata

453c. REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de Soaso, GR-11, Circo Soaso i Clavijas de Soaso

El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut es crea a l’any 1918 per a la Vall d’Ordesa, i l’any 1982 es realitza una ampliació a les tres valls que, a més d’Ordesa, formen el Massís de Mont Perdut: Vall de Pineta, Gorges d’Escuaín i Vall o Canó d’Añisclo, ocupant en l’actualitat una extensió de 15.608 hectàrees. Cadascuna de les quatre valls és diferent i té les seves pròpies peculiaritats. El Massís de Mont Perdut és una formació calcària i els seus tres cims més es coneixen com les Tres Sorores o Treserols, de les quals el Pic Cilindro (3.328 m) és el més nord-occidental i segueixen el mateix Mont Perdut (3.355 m) i el pic Soum de Ramond o Añisclo (3.263 m).

La Vall de Ordesa pròpiament dit és una espectacular vall glacial, amb una marcada forma de «U», situat al Sud-oest del Massís del Mont Perdut, pel fons de la qual el riu Arazas va descendint en una successió de belles cascades. Des de la qual inicia la vall, en el Circ de Soaso, coneguda com la «Cua de Cavall», i que s’obre en un ventall blanc que es llisca roca a baix, passant per les Graderies de Soaso, una successió de múltiples cascades escalonades, fins a les cascades de l’Estret i la Cova, enormes salts d’aigua que han llaurat tobogans  en la roca calcària.

En les parets verticals de la vall, produïdes per la diferent duresa de les capes rocoses posades al descobert per l’acció de l’antiga glacera, s’obren diverses «faixes», petites cornises horitzontals que permeten recórrer la vall en altura per vertiginoses i estretes sendes. D’elles destaquen la Senda dels Caçadors, que arriba a tenir 600 m de desnivell respecte al fons i que permet recórrer a vista d’ocell pràcticament tota la vall pel seu vessant sud, i la Faixa de les Flors,1 més alta i vertiginosa en la vessant nord.

La ruta arrenca de la Pradera d’Ordesa (1.320 m). En l’aparcament es pren la pista forestal que remunta la marge dreta de la vall de Arazas, per una frondosa fageda-abetal. Es passa per un conjunt de pintoresques cascades com les de Arripas, la Cova i de l’Estret abans de sortir del bosc i arribar a les Graderies de Soaso (1.730 m, 2 h 10 min).

Arribat a la «Cola de Caballo» noltros optem per l’ opció més aèria és salvar aquest tram per les clavilles i cadenes de Soaso. Ambdues alternatives es fonen a dalt, en superar aquest llindar rocós, i des d’aquí la sendera única va pujant per graons i prades de taverna fins a aconseguir el Refugi de Góriz (2.200 m, 4 h 10 min).

Una vegada a dalt ja no queda mes que seguir la senda cap al refugi de Goriz.

La construcció d’un refugi en els ports de Góriz, en plena via d’ascens al Mont Perdut, va sorgir de l’impuls generat des de Madrid per la societat de muntanyencs Peñalara. Va ser al Congrés franc-espanyol Pirineísta, celebrat a Pau al desembre de 1920, quan es va presentar la proposta.

Aquest primer refugi constava de 10 places, i una vegada obtinguts els permisos oportuns del Ministeri de la Guerra i de l’Ajuntament de Fanlo per a la seva construcció, les obres es van dur a terme durant l’estiu de 1922, inaugurant-se aquest mateix any.

En 1922 es crea la Federació de Societats de Muntanya, que assumeix el pla de Peñalara als Pirineus, adquirint la propietat de refugi de Góriz.

L’actual refugi és una construcció relativament moderna, dissenyat i promogut pel qual fos el president de la Federació Espanyola de Muntanya, Julián Delgado Úbeda, en 1961. Per dur-ho a terme es va traçar el camí de les zetes des del circ de Soaso als plans de Góriz, per al transport dels materials de construcció. Es va inaugurar en 1963. Actualment és propietat de la Federació Aragonesa de Muntanyisme.

Els refugis neixen paral·lels als primers pirineuistes i al seu interès per descobrir els cims pirinencs, sobretot els muntanyencs francesos, que van anar els pioners. Un dels refugis més antic dels Pirineus va ser sens dubte la cova arreglada per Russell als peus del Cilindre de Marboré en 1877, per facilitar les ascensions a la Muntanya Perduda des de la bretxa de Rolando. En 1886 es va construir el refugi de Arremoulit, una pobra cabanya de pedres, i poc després Lourde-Rocheblave va impulsar la construcció del refugi de Tucarroya, en la bretxa del mateix nom, que ha perdurat fins als nostres dies. En 1895 es va construir el refugi Packe, en 1899 el refugi de Ossoue i en 1900 el de Baysellance. Al Pirineu Oriental el refugi de Cortalets, al peu del Canigó, s’inaugurava en 1899.

En el vessant espanyol, l’interès de muntanyencs i pirineistas estava alguna cosa retardat i no es va iniciar la construcció del primer refugi de muntanya fins a 1909, amb la inauguració del refugi d’Ull de Ter, pel CEC, a 2.325 metres d’altura. En 1910 Soler i Santaló va habilitar la vila Maladeta sota la paret de la Renclusa per facilitar l’ascensió a l’Aneto, i en 1916 es va inaugurar el refugi de la Renclusa, encara que ja feia molts anys que funcionava com a refugi de muntanya la cèlebre cabanya del Cabellud sota el port de Benasque.

flickr75youtube75

453e. Tozal del Mallo, Fajeta i Faja Racón ( Parque Nacional de Ordesa)

Tozal-del-MalloData: 1-11-2015

Altitud máxima 2.254 m

Distància recorreguda: 15,36 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 1.269 m.

Temps: 7 h.

ferrata

453e. TOZAL DEL MALLO 2.254 m.  (Parc Nacional d’Ordesa)

Pujada per las Clavijas de Salarons o de Carriata

Baixada per la Fajeta i Faja de Racón

INICI DE LA RUTA: Torla cap el parkin de La Pradera de Ordesa torna a ser el punt de partida de la nostra ruta, només que en aquesta ocasió en comptes de dirigir-nos cap a la vall, retrocedim fins a la Casa Olibán, al costat de la qual trobem la senda que puja al Circ de Carriata, la magnitud del Circ de Carriata i les seves fosques paredasses impressionen.

A bon ritme arribem a un encreuament de sendes, al costat del Barranc de la Carriata, allí tenim les opcions de seguir amb el pla inicial, la Faixa Racón, o pujar una mica més i enfrontar-nos a les Clavilles de Salarons, ja que el Tossal del Mallo, encara que igual d’imponent .

La senda va guanyant altura mitjançant grans llasades primer i mitjançant fàcils grimpades després, fins que pràcticament ens deixa sota les verticals parets del circ, per on comencem a caminar per la primera de les faixes del dia, ara tocava aconseguir la part superior d’aquestes paredasses, com?, per les Clavilles de Salarons que es componene de dues parts diferenciades, les primeres son més accesibles però les segones son més verticals i aèrees.

Arribem a peu de les clavilles , és una curta xemeneia que dóna certa sensació de «abric» i seguretat, això si, la roca està bastant polida i la sensació aèria és brutal, i el segon, un tram horitzontal molt aeri i el tercer tram vertical i aeri, i el paisatge cada vegada es torna més salvatge i espectacular.

Arribem a una planicie herbosa on ens esperen una manada de sàrrios i amb pràcticament la totalitat de l’altura guanyada, allí el Tozal del Mallo amb els seus 2.254 m. ja no sembla tan ferós, encara que el pati que queda a la nostra esquerra és realment aclaparant, igual que totes les moles que dominen el Circ de Carriata, que formen un paisatge colpidor, avancem en lleuger ascens pels camps fins a arribar a un petit coll, on ja tenim al nostre abast el cim del Tossal del Mallo, i arribem fins a la mateixa punta.

Ens queda bastant ruta per davant, així que iniciem la tornada al primer encreuament de sendes, Agafem la senda de la Fajeta, que arriba a un punt d’aquests que et preguntes «i per aquí per on collons baix?», i que ens exigeix realitzar desgrimpades d’altura amb un pati brutal.

La Fajeta és un pas curt però realment espectacular, una estreta i aèria cartel·la tallada en les enormes paredasses i que està equipada amb un passamans, que vindrà molt bé quan hi hagi neu o gel.

La Fajeta, cornisa horitzontal i vertiginosa que envolta la paret i aprofita un petit barranc, cap a NO, per pendents forts, superar l’obstacle, evitant les clàssiques clavilles de Salarons.

De nou en l’encreuament unes exigents rampes ens fan guanyar la Faixa Racón, que al principi discorre entre pins, per després donar pas a un espectacle granític difícil de descriure amb paraules,  ens quedarem atònits davant la magnitud i verticalitat de les grans parets i espolons.

Continuem per la Faixa Racón   que s’introdueix irremissiblement en ple Circ de Cotatuero, la cascada del qual ja veiem i sentim rugir en la distància i que a poc a poc anem apropant-nos a ella, arribem a un nou encreuament, la senda de l’esquerra és la que baixa de la Faixa de les Flores i les Clavilles de Cotatuero, nosaltres seguim de front, internant-nos en el bosc de fajedes abetals, on les senda torna a serpentejar, al costat d’un refugi de fusta.

Ja només ens queda rematar el recorregut baixant còmodament per la fageda abetal fins al GR 11, novament al costat del Riu Arazas i la Vall de Ordesa i per tant a la Pradera de Ordesa.

flickr75youtube75

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Paret, o des Nevaters. Canal de sa Neu

Pas-dels-Nevaters-i-Canal-dData: 17-10-2015

Altitud máxima 1.365 m

Distància recorreguda

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Neu, o des Nevaters i Canal de sa Neu.

Sortim de darrere l’aparcament del restaurant del Coll de sa Batalla, just on hi ha sa parada del bus, seguin ses fites, que a poc a poc ens fica dins l’alzinar, per anar a  trobar la pared de roca i a l’esquerra tenim el Pas de sa Rebollada que amb una petita grimpadeta ens situarà al començament de la part alta de la serralada a 736 m.. Ara ja crestegem la serra i anirem guanyant altura el primer cim es La Criança de 841 m és mal de localitzar perquè no te forma de cim. Continuem ascendint per arribar a la Criança d’Alt de 1.009 m, el fred ja es comença a notar.

No tardam gaire i ja podem veure el cim del Puig d’en Galileu de 1.181 m i cap ell ens dirigim.

Continuar davallant cap al Coll des Telegraf, a tot seguit ens situem al Coll des de Prat, on ens aturem per menjar alguna cosa, prosseguim i extravasem la pared d’en Rubí, que fa  partió entre el prat de Cúber i el de Comafreda. i giram immediatament a la nostra dreta per a ascendir cap a la base de la paredassa rocosa que conforma el vessant nord del Massanella. L’ascens, amb pendent fort/molt fort, ho realitzem al costat de la paret deixant-la a la nostra dreta. Als 10’/12’ arribem a la base de la paret rocosa, en el punt que la paret s’uneix a ella; veurem una fita i des d’aquest punt podem observar unes esplèndides panoràmiques (El Puig Major, Penyal des Migdia, Puig Roig, Roca Roja, Serra des Teixos, Puig d’en Galileu, etc). Per a ascendir pel Pas dels Nevaters o de sa Neu o de sa Cornisa Nord, es tracta d’una cornisa en diagonal ascendent a la cara Nord, per arribar-hi hem de vorejar la paret rocosa uns metres cap a l’esquerra i veurem una xemeneia ampla i fàcil per la qual hem d’ascendir amb pendent fort/molt fort i grimpar en algun moment. Als 2’ arribem a una fita i hem de seguir a la nostra dreta en diagonal amb pendent fort i arribarem a un petit replà. En aquest punt hem de pujar per l’esquerda situada a la nostra esquerra (veurem una fita immediatament a l’esquerra) i en 1’ haurem superat l’esquerda. (Hi ha altra possibilitat d’accedir a la cresta: una vegada en el punt on s’inicia l’esquerda per on hem ascendit, hem de seguir deixant-nos caure un poc i ascendir per l’esquerda en diagonal cap a la cresta). Una vegada superada l’esquerda venen lleugeres pujades i baixades per a arribar als 3’ a l’inici d’una xemeneia per la qual hem de grimpar, arribant a una esquerda, la part més complicada del pas, ja que hem de superar una roca arrodonida molt aèria, exposat i sense presses a més avui que està tot banyat de la roada i es presenta molt relliscosa i perillosa, situada enfront de nosaltres per la qual hem de grimpar, seguint en la mateixa direcció que veníem. Una vegada hem grimpat per l’esquerda, als 4’ de l’inici de la xemeneia, arribem a una fita que ens indica el final del Pas dels Nevaters. Hem de seguir per la cresta a la nostra esquerra i als 2’ amb pujada mitja/lleugera, arribem al cim del Puig de Massanella (1.365 m).

Des del cim podem observar, de nou, esplèndides panoràmiques, no solament sobre els cims veïns de la Serra, la zona de Formentor i també el Pla de Mallorca. Al costat del cim podem observar la boca de l’avenc d’uns 20 m de profunditat. Des del cim una part del grup es dirigeix Nord cap al Pas des Forat, un estret forat en el mateix tall del penya-segat, que no és fàcil de localitzar, i els altres ens dirigim cresteixem, amb pendent mitja i direcció SW, arribant als 3’ a la Canal de sa Neu, situada a la nostra dreta. Descendim rapelant els tres salts, el primer de 15 m. i el dos restants de 20 m cadascun, i en uns 35’ ens situem en la basa de la paret rocosa, una vegada superat el Canal de sa Neu. Des d’aquest punt, amb direcció N, ens dirigim, de nou, cap al Coll des Prat, i des d’aqui desfeim el camí que em fet al principi, Puig d’en Galileu, sa Criança de Dalt, Pas de sa Rebollada i finalment Coll de Bataia.

flickr75youtube75

450. Pas de sa Roca LLisa, Pas des Pinetó, Pas des Forat

Pas-de-sa-Roca-LLisa---copiData: 10-10-2015

Distància recorreguda 12,800 Km

icono empleo manos

450. Mortitx – Pas des Garrover – La Malè– Pas de sa Roca Llisa – Pas des Pinetó – Pas des Forat – Font de sa Caleta – Rafal d’Ariant– Voltes de s’Ullastre – Mortitx-

Iniciem aquest clàssic d’excussió a la cases de Mortitx, Km-10,9 de la ctra. Ma.-10.

Enfront de les cases hi ha una barrera metàl·lica amb un botador de fusta a la seva esquerra, pel qual passem, amb accés als vinyers, seguim pel camí fins a una altra barrera metàl·lica seguida d’un botador de fusta, ho creuem i seguim dreta pel mateix camí que condueix a uns camps de cultiu avui abandonats, el camí segueix en llleuger descens passant per una zona de densa vegetació fins al primer camp de cultiu, el camí segueix esquerra però nosaltres ho abandonem per davant creuant el camp de cultiu i ens dirigim cap a dos grans pins i que creuarem per enmig, al poc ens trobem amb una paret mitgera que creuarem per seguir esquerra.

Ens dirigim en lleugera pujada a una bauma que tenim a la part alta enfront, de d’on podrem delectar-nos d’un ampli paisatge de la zona.
Iniciem el descens (dreta) i seguim N, per una tirany fitat i de vegades empedrat encara que cobert de càrritx.

El terreny és realment incòmode de transitar.

Ens dirigim pel tirany a un coll que tenim al N. Passat el col i ara en lleuger descens creuem el Pas des Garrover que dóna accés a la vall de la Malè.
seguim descendint entre carritxeres fins a la zona mes plana, passarem al costat d’una figuera i al poc arribem al Pou de la Malè, un característic pou amb una pica, el qual es troba cobert de branques seques perquè el bestiar no es precipiti a ell i pogués contaminar l’aigua potable, que la provem i estava boníssima i fresca.

Després de berenar en aquest preciós lloc, continuem el tirany cap a on la vall s’encaixona entre grans roques, senyalitzats amb fites, li segueix una baixada molt bruta i que ho farem per on millor ens sembli.

Ara ens hem situat en en centre del tàlveg per on passa un petit torrent i que seguirem fins que s’encaixona i pren mes forma de torrent, desgrimpant alguns gorgs. Quan el torrent es torna obrir sortim d’ell pel lateral dret, salvant així diversos salts i el desnivell del torrent, és un tram inclinat amb roques afilades fins a descendir a una esplanada plena de càrritx.
Seguim el tirany marcat i confús, hem d’arribar a unes grans roques amb una fita damunt, que ens indica el pas a seguir. Es tracta de descendir en oposició una estreta xemeneia d’uns 6m de roca càrstica.

Superat aquesta interessant xemeneia prosseguim fins al penya-segat amb l’impressionant Cingle Verd i el seu vertiginós Torrent del Miracle. Des de la balconada seguim (dreta) en fort ascens durant uns 25/30 m. per sortir a l’esquerra superant així un ressalt situant-nos damunt de la trepidant baixada al Pas de sa Roca Llisa, en la baixada anirem ferrats a la paret, durant tot el tram hem de prestar molta atenció. Es tracta d’un tirany utlizat en el temps del contraband, als pocs minuts arribem al Pas de sa Roca LLisa, el seu nom ho diu tot, es tracta de creuar en diagonal descendent aferrats a la paret per una roca llisa i amb pocs agarris ( millor en sec que mullat), amb impressionant pati als nostres peus. Superat aquest tram prosseguim per una cornisa mes còmode cap a una figuera que indica el final ( el comencement si ho feim en sentit contrari) del pas finalitzant amb una desgrimpada d’uns 3 m.

A l’obra Fites i Fetes. Trescant per la Serra de Miquel Martorell, trobam una contarella sobre aquesta activitat a la contrada: «Contraban per la Roca Llisa. Devers l’any 1955, quan l’amo en Joan tenia 18 anys va començar a fer contraban. Ell i la seva dona estaven a la possessió de Son Grua. Partien posta de sol, a peu, juntament amb altres homes. Pujaven el coll d’Ariant en direcció cap a la Malè i s’amollaven pel comellar fins que arribaven al pas de sa Roca Llisa, que era el punt més a prop per arribar a la mar. Aquest pas era molt perillós, s’havia d’anar amb compte, com el seu nom indica és un pas llenegadís. El creuaven quan ja era fosc i just a baix de la balma es reunien tots, allà era on s’ajeien per mirar cap a la mar si hi havia algun senyal. De vegades eren més de deu homes i allà esperaven si veien alguna senya de llum dins la mar. Quan veien llum dins la mar volia dir que alguna barcassa, que venia d’Alger, havia fondejat allà enfora, a devers una milla i així, si sorgien problemes, podien partir aviat.

Les barcasses solien dur entre mil i dos mil paquets, de diferent mida i pes, segons el material. Hi havia algunes barques que venien de Sóller i eren les que distribuïen paquets a diferents indrets de la costa: pas de sa Roca Llisa, caleta d’Ariant, cingle des Pi, etc. Una vegada que els paquets eren a terra, els contrabandistes feien la seva tasca. Es carregaven tant de pes com podien a l’esquena i se’n tornaven carregats per aquella costa tan empinada. Diu l’amo en Joan que en una ocasió va carregar més de cent quilos per la Roca Llisa. Duien de tot: tabac, sucre, whisky, peces de cotxe, etc. Arribaven a Son Grua quan el dia ja començava a clarejar. Una vegada a la possessió ho tenien amagat i després ho distribuïen a diferents persones.
Cada vespre de contraban a l’amo en Joan, li pagaven vint-i-cinc duros i , si la barca no arribava per problemes o per mal temps, només en cobrava cinc. »

Mes tard vendria l’estreperlo “”El maig de 1934 David Strauss i Perlowitz —empresaris i homes de negocis jueus— sol·licitaren autorització per tal d’exportar en els casinos espanyols una espècie de ruleta electrònica anomenada “Stra-Perlo”. Tot i que els jocs d’atzar estaven prohibits segons la legislació vigent, Strauss aconseguí eludir tal obstacle utilitzant el suborn en alts càrrecs del Govern (com sempre): fonamentalment, Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya, Aurelio Lerroux, nebot i fill adoptiu d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, Salazar Alonso, ministre de Governació i alcalde de Madrid i Benzo, subsecretari de Governació i governador de Sant Sebastià, on era propietari d’un casino on Strauss instal·là el seu invent. Després de demostrar la seva fraudulència, l’aparell va ser retirat de Sant Sebastià tan sols tres hores després del seu funcionament. Tot i que Perlowitz aconseguí una segona oportunitat a Formentor (Mallorca), les despeses de la nova aventura no es van veure compensades pels guanys».

Acabat el primer pas anem a per el segon, iniciant un fort descens pel vessant cap al mar sense camí definit, deixant a la nostra esquena l’impressionant desnivell realiziat. Prosseguim en fort descens cap a un gran pin penjat del penya-segat de la nostra esquerra i que per sota hem de passar.

En aquest punt ja s’albira la costa Sud amb la impressionant cova des Bruixes coronada per el gran Morro des Musclo de ses Cordes de 228 m. de penya-segat.
Ara hem de trobar un altre pi molt mes petit situat en una cornisa per que hem de passar, és el Pas des Pinetó , la cornisa passa per una petita bauma i acabada de sobte havent de desgrimpar uns 4 m. finals.

Ara seguim pel litoral rocós i que en lleu ascens anem guanyant altura fins a arribar a una falla que ens talla el pas. Aquí tenim dues opcions; una i la millor és grimpar els 6 m. que ens deixa en la part superior del tirany, i l’altra és seguir al costat de la paret en fort ascens fins a trobar el lloc mes favorable per pujar i situar-nos en la part superior però l’inconvenient és que ara aurem de descendir fins al tirtany per terreny complicat i incòmode perdent així uns minuts,

Prosseguim pel tirany en lleuger ascens fins al Pas des Forat, es tracta de passar per enmig i sota grans blocs de pedra.

Ara ja solament queda superar un estret tram amb graveta penjat a 100 m sobre el mar pel que pararem esment i amb això arribem a l’esperada i benvolguda Font de sa Caleta, que mai defrauda amb el seu petit doll d’aigua fresca i una bona ombra per descansar.

Comencem novament a caminar en direcció al Coll de sa Caleta i seguir cap a les cases de Rafal d’ Ariant, en aquest punt prenem el camí de pujada per les Voltes de l’Ullastre i ja per camí molt definit, empedrat a vegades i fitat fins a les cases de Mortitx.

flickr75

449. Penyal de sa Rata pel barranc de sa Gubia

Penyal-de-sa-Rata-per-BarraData: 3-10-2015

Altitud máxima 898 m.

Distància recorreguda 15,600 Km

icono empleo manos

449. Penyal de sa Rata pel barranc de sa Gubia

Avui sortim de l’aparcament de la possessió de Raixa on deixam un cortxe i els altres dos els deixam a l’aparcament de Can Penasso.

Prenem per l’antiga carreta de Palma-Sóller, avui convertit en GR-221, en direcció cap a Bunyola, es tracta d’un agradable camí que van passant per les finques de Biniatzar i Son Manei, Travessarem un parell de camins, però noltros sempre em de seguir la mateixa direcció, fins arribar al torrent de sa Gubia, és àcil passar-lo perquè no ho pareix i a més està cobert de vegetació.


Al prinicipi es se presenta planera, però a mesura que anem avançant va augmentant desnivell que ens obliga a remontarlo amb petites grimpades.

Així com anem avançant el paisatge va augmentat de bellesa sobretot a la part més engorjada, amb les impressionants parets de sa Gubia, amb el seu esperó espectacular. Es tracta d’una zona important d’escalada ons se varen crear en els anys 70 multitud de vies.

Prosseguim per la llera i al cap de pocs minuts en trobem amb una curiosa sorpresa, el Pas des Barranc, un forat dins uns grans blocs que dona accés a la part alta del torrent, salvat d’aquesta manera el petit salt/tobogan. Té una barrera de ferro avui desencaixada i posada a un lateral, es fàcil de creuar encara que s’estreny una mica.


Les vistes segueixen sent de gran bellesa.

Continuem el recorregut i passarem per devora un bassol amb una forma peculiar i que avui no tenia gaire aigüa.

Des d’aquí em de prestar esment perquè quan arribem a veure un circ i que pareix que no té sortida em d’abandonar el torrent per un ramal de la dreta que desemboca al torrent de sa Gubia, el torrent de sa Gubia segueix recte i per amunt però amb un salt insalvable per baix. A l’esquerra tenim sortida però ens duria al Coll des Porrassar i des d’ell a sa Falconera, però avui nio hi anem, així que em de prendre per aquest ramal que ve de la dreta, al principi podem anar per una rosseguera que té a l’esquerra però després ens em de passar a l’altre costat per seguir pujant,l en el seu curs haurem de superar dues grimpadetes i passat la darrera a uns 50 m. em d’abandonar aquesta torrentera per l’esquerra ( fites), amb forta pendent fins a arribar a un antic caminoi, que no es veu des d’abaix, i el seguirem cap a l’esquerra que ens dura a una part planera on hi ha una sitja i a una bassa per beure els animals encara que avui està completament buida.

Prosseguim amb lleugera pujada cap a uns pins per trobar de seguida el camí de Muntanya que seguirem amb direcció a la possessió de Muntanya.

Allà on el camí fa un gir de 180º sortim per una pista a la dreta que té un rètol de “perill d’incendis”, seguirem fins a veure a dalt i a la nostra n’esquerra unes balmes, cap a elles ens hem de dirigir. Seguim pujant en ziga-zaga per arribar al coll de dalt, que té una paret de partió entre els municipis de Bunyola i Valldemossa.

Noltros no creuem aquesta pared, en quedam a la part de Bunyola, seguim al costat de la paret fins robar a la primera ocasió un resalt que ens permet situar-nos mes a dalt i al començament de la serralada i Coa de sa Rata.

Ara en forta pendent anem pujant cap al damunt i situar-nos a lo mes alt de la serralada. Des d’aquí es tracta d’anar de la millor manera per aquest terreny tant incòmode i que ens obligarà a fer un bon esforç Per’tè sa seva compensació, podrem gaudir d’ambdós costats a una part la serra de Son Moragues i abaix la possessió de Pastoritx i a la dreta la serra des Pins.

Al cap d’una estona assolim el cim del Penyal de sa Rata de 898 m

Després de descansar i dinar prenem el descens per la seva cara N i davallar per al comellar ( dreta). El descens no presenta cap dificultat. Passem per una gran basa i aljub anomenat el Bessol Nou, amb la seva característic coll de cisterna.

Arribam a un punt on pareix que no podem seguir, aquí tenim dues opcions, una a la dreta per seguint la llera del torrent de s’Obi i fer el Pas de s’Aljub, o a l’esquerra fent una desgrimpada per una diagonal rocosa. Com la primera vegada que ho vàrem fer vàrem anar pel pas de s’Aljub, ara feim la diagonal.

Continuem per la llera del torrent de s’Obi, passant per la font del mateix nom, Es tracta d’un broll salvatge que surt de la part baixa d’una gran roca que hi ha passada la finca de Muntanya, a uns 800 metres més amunt, en es mateix camí..El broll descarrega l’aigua en un obi (piqueta) just sota una paret de marge que incideix en perpendicular en la citada roca. Aquesta piqueta es comunica amb un abeurador encastat en el sòl, una cosa poc habitual en aquests recipients que solen estar elevats.Una canonada enterrada en el sòl surt de l’abeurador en direcció a les cases de Muntanya. ( de fontsdetramuntana.com), de cada vegada més planer fins a la pista que ens duu al depòsit d’aigua per utilitzar als incendis.

Ara només en queda fer tot el camí de Muntanya de devallada, uns 7 Km. Fins  a ses cases d’Alqueria d’Avall, i després ja per carretera fins a l’aparcament de Can Penasso.

flickr75youtube75

446. Serra de son Torrella

Serra-son-Torrella-(114)Data: 12-9-2015

Recorregut: 8,48 Km

Desnivell acumulat :1.181 m

Circular: Sí

 

 

 

Integral Serra de son Torrella.

 

Aproximació:

Iniciarem el recorregut a la boca nord del túnel de Monnàber. En aquest punt veurem a mà dreta l’embassament que subministra aigua a la base militar EVA7 del Puig Major. A l’esquerra i junt a una caseta de recent construcció podem deixar els cotxes.  A la dreta de lña sortida del túnel hi ha una barrera amb un botador metàl·lic que ens permet accedir a l’interior de la citada possessió. En la mateixa barrera s’inicia un camí de terra que al principi planeja i posteriorment inicia una lleugera pujada travessant un alzinar. Queda a la nostra esquerra l’embassament i transcorreguts uns 2/3 minuts finalitza el tancament. Posteriorment el camí planeja i en uns 2 minuts deixam una sitja a la nostra esquerra. El camí inicia un lleuger ascens i 2 minuts després apareix una nova sitja a la nostra esquerra. Després de dos minuts per terreny pla torna a aparèixer una nova sitja igualment a la nostra esquerra. S’inicia una lleugera pujada i transcorregut tot just un minut veiem a la nostra dreta al costat del camí arran de terra una construcció de pedra destinada a la recollida d’aigua. Seguim travessant el encinar per un camí pràcticament horitzontal i de seguida arribarem a un “portell” sense barrera. En aquest punt abandonem el encinar i des de la barrera de Son Torrella, al costat de la boca nord del túnel, han transcorregut uns 10/12 minuts.

A partir d’aquest moment el camí transcorre al costat d’una reixeta que queda a la nostra esquerra. El camí planeja o té una petita pendent, deixarem a la nostra esquerra un botador metàl·lic i seguim ascendint per la Coma de Son Torrella cap al Portell de sa Costa. Als 6/7 minuts de travessat el portell veurem a la nostra dreta, en la cresta de la Serra de Cúber, una esquerda per la qual hauríem de baixar a rápel o bé a peu quan estiguem crestejant. Posteriorment veurem a l’esquerra del camí una barrera metàl·lica (al costat de la mateixa apareix una indicació assenyalant el camí cap a l’Ofre), nosaltres continuarem en lleuger descens i en aquesta zona finalitza el camí que es transforma en una senda que discorre al costat de la reixeta metàl·lica. En alguns trams la senda augmenta la seva amplària i s’inicia una pujada lleugera cap al Portell de sa Costa. Aproximadament als 6/8 minuts de la barrera amb la indicació de l’Ofre, finalitza el tancament de reixeta que teníem a la nostra esquerra i hem de seguir en l’adreça que teníem fins a aquest moment, per una senda que amb un pendent lleuger, ascendim pel tàlveg cap al Portell de sa Costa..

Sector Sud 1.045 m:

Transcorreguts uns 3/4 minuts des que ha finalitzat el tancament de reixeta, podem dirigir-nos cap a la dreta de la Serra de Son Torrella, ascendint pel vessant rocós situada a la nostra dreta, amb una pendent mitjana/forta (en aquest ascens aproximadament seguirem una direcció N-NW). Després d’uns 8 minuts d’ascens arribarem a la cresta des d’on podrem contemplar una àmplia panoràmica del Vall de Sóller i el Port de Sóller. Altra possibilitat és continuar pujant pel tàlveg i arribar a el Portell de sa Costa des d’aquest punt ascendir cap a la Serra de Son Torrella.

Arribada a la cresta iniciem el recorregut de la Serra de Son Torrella (Sector Sud). Des d’aquest moment hem d’anar crestejant la serra intentant mantenir l’altura en la mesura del possible. El nostre crestej discorrerà per alçades entorn dels 1.000 metres (en alguns moments els superarem, mentre que en altres punts descendirem lleugerament per sota d’aquesta cota). Després d’uns 18/20 minuts de crestej, arribarem a un “coll” en el qual veurem una paret seca. En aquest punt podem considerar finalitzat el recorregut pel sector sud, iniciant seguidament el sector central de la Serra de Son Torrella.

Sector Central 1.079 m:

S’inicia una pujada mitjana/forta sobre roca, en la qual voregem una paret seca deixant-la a la nostra esquerra. Es tracta d’anar cresteijant i en algun moment haurem de prestar especial atenció per la dificultat del pas. Uns 20/25 minuts des de l’inici del tram central arribarem a una esquerda (l’hem vist des del camí de la Coma de Son Torrella. Hi ha dues possibilitats: descendir mitjançant ràpel de 15 m. o bé descendir desgrimpant  amb cura cap a la nostra dreta. En la roca plana existeix un ancoratge per a la fixació del mosquetó, però si ens fixem a la part mes exposada i vertical hi ha una altre placa anellada molt mes nova i que utilizem per montar la corda. Nosaltres triem el descens en ràpel.

Una vegada superat el “pas” d’una o una altra manera, es tracta de seguir cresteijant, intentant en la mesura del possible, de perdre la menor altura. En algun moment transitarem per la cresta mentre que en uns altres haurem de descendir lleugerament a la nostra dreta. Després d’uns 30/35 minuts, després de recórrer una sèrie de cims, aconseguirem una paret seca que és la prolongació de la qual descendeix del puig de sa Rateta pel seu vessant nord-occidental.  Però abans podem contemplar a la nostra esquerra el curios penyal Xapat de 9,53 m. desafiant la gravetat i al seu costat l’espoló del Xaragall de sa Camamila de 1.013 m. Aquesta paret està situada en un petit “coll” i hem de travessar-la per una ensulsiada que presenta, tornant de nou a ascendir cap a la cresta. En aquest punt s’inicia el sector nord de la Serra de Son Torrella. La pujada és mitjana/forta i al llarg del recorregut anirem aconseguint diversos cims per descendir de nou i ascendir a unes altres. Es tracta, tal com s’ha indicat anteriorment, d’intentar perdre la menor altura topogràfica possible però anteposant la seguretat en el recorregut. Després d’uns 20/25 minuts d’haver travessat la paret arribem a una zona on iniciem el descens cap al coll, vorejant el cim per la nostra esquerra i després descendint en ziga-zaga al principi i després en diagonal en direcció cap al Puig Major. La baixada és forta/mitjana sobre terreny rocós amb abundant càrritx. Una vegada hàgim descendit i aconseguim el serral ens dirigirem cap al cim que tenim enfront. En el descens invertirem uns 10 minuts.

De nou tornem a ascendir fins al cim i una vegada aconseguida, descendirem a la nostra dreta, per pujar de nou per la zona de roca i càrritx. De nou transitarem per una successió de cims i petits ascensos i descensos i al cap d’uns 20/25 minuts aconseguirem un cim en la qual hi ha una fita. Aquesta zona es troba situada sobre la vertical del túnel de Monnàber. Es tracta de seguir cresteijant, buscant passos a la nostra dreta. Com s’ha indicat anteriorment, es tracta de cresteixar perdent la menor altura topogràfica possible. En aquesta zona podem considerar que finalitza el tram central i comença el tram nord de la Serra de Son Torrella.

Sectort Nord 1.123 m:

Després d’uns 20/25 minuts de marxa arribarem a una esquerda que ens talla el camí. A l’esquerra hi ha una placa per montar una corda que ens ajudará a fer una dresgrimpada d’uns 13 m. o si ho preferim la podem rapelar, una vegada realitzat el salt descendim per la esquerda (el descens ho farem per la part dreta de l’esquerda). Peró noltros opten per rapelar la punta d’aquest petit macis d’uns 22 m, peró aixó montem les cordes a dues plaques que hi ha a la punta a la part mes vertical. Una vegada superat aquest pas seguim en direcció al cim de Regana de 1.123 m, la més alta de la serralada, amb el Puig Major 1.443 m (N-NE) al fons, per un terreny rocós i càrritx. Després d’un breu planeig ascendim de al cim que tenim a la nostra esquerra aprofitant una petita “bretxa” en diagonal. Si ens fitxem amb una roca plana vorem un grabat amb formes circulars ( alguns diuen que es una senyal dels estraterrestres). Una vegada superat el pas ascendir amb direcció NW cap a la cresta. Des del salt de l’esquerda hem invertit uns 15 minuts. A partir d’aquest moment seguim cresteijant, buscant el millor camí fins a arribar al cap d’uns 5 minuts a un segon cim, el darrer abans d’ assolir el cim de Regana. Des d’aquest cim descendim en direcció E, cap a la carretera que ascendeix al Puig Major. En una baixada mitjana/forta travessem en diagonal una càrritxera i ens dirigim cap al coll que apareix a la nostra esquerra. Una vegada aconseguit el coll, girem a la dreta per anar a visitar un refugi construit dins una bauma «acondicionat» amb cadires i amb recaptació propia d’aigua, a mes de una petita ximeneia. Acabada la visita ascendim en direcció N per un tram de pendent fort. Després d’uns 12/14 minuts d’ascens aconseguim la cresta i immediatament el cim.

A partir d’aquest cim seguim cresteijant, en algun tram ascendirem en un altre descendirem i fins i tot hi haurà moments de planejar. Tal com s’ha indicat es tracta de perdre la menor altura topogràfica possible. Al cap d’uns 5/6 minuts aconseguim un nou cim. Descendim procurant no perdre altura. Passem per la base d’una roca llisa amb molt pendent i hem de pujar novament cap a l’esquerra amb la finalitat d’aconseguir la cresta, la qual cosa aconseguim al cap d’uns 5 minuts. Després d’aquest últim tram hem aconseguit la part superior de sa Coma de n’Arbona.

Des d’aquest punt iniciem el descens per sa Coma de n’Arbona. El descens es realitza per un camí molt deteriorat en alguns punts i amb un pendent fort que gradualment es va suavitzant. Al cap d’uns 10/12 minuts passem al costat de les ruïnes d’una casa de nevaters i immediatament al costat d’un pou de neu. Continua la baixada mitjana/forta i al cap de 10 minuts trobem les ruïnes d’una altra casa de nevaters i un pou de neu al costat de la paret rocosa. La baixada segueix amb pendents mitjanes/fortes i bastant deteriorada. Trobem alguns petits trams empedrats i posteriorment es transforma en una senda amb pendents mitjans. Al cap d’uns 10 minuts del pou de neu arribem a la Font des Coloms. A partir d’aquest moment la senda discorre a través d’una pineda, travessem al costat esquerre de la Sa Coma de n’Arbona i després d’uns 7/8 minuts des de la Font des Coloms entrem en un alzinar i la senda aconsegueix un camí de terra en una corba. Hem de descendir per aquest camí a la nostra dreta i amb una pendent mitjana/forta, al cap d’uns 3 minuts veurem que arriba al camí pel qual descendim un altre des de la dreta. Hem de seguir a l’esquerra pel camí que veníem. En aquest moment el pendent és lleuger i fins i tot planeja. Al cap d’uns 4 minuts veurem a la nostra esquerra restes d’un rotllo de sitja, veurem a banda i banda del camí dues travesses de fusta i després d’una curta baixada mitjana/fort arribarem als voltants d’un “pont” en la corba de la carretera Ma-10 que ens conduirà si la prenem a la nostra esquerra al túnel de Monnàber. Ascendint pel pendent lleuger arribarem en uns 7/8 minuts al lloc on hem deixat aparcat el cotxes.

Text: Xavier González i Xisco Antich

flickr75youtube75

443c. Pico Veleta 3.396 m.

veleta-KKData: 2-5-2015

Tipus:  Alta muntanya

Temps: 11,30 h.

Recorregut:   14,5Km

icono raquetas nieve

 

 

 

Pico Veleta 3.396 m.

Un poco de historia;

El Pico del Veleta es, con una altitud de 3395,68 m, la cuarta cumbre más alta de España y segunda de su cordillera, sólo por detrás del Teide (Tenerife), Mulhacén (Sierra Nevada) y Aneto (Pirineos).

Etimológicamente y en contra de lo que pudiera pensarse, su nombre no hace referencia a ‘la veleta’ (instrumento para determinar la dirección del viento) sino que se trata de un sustantivo masculino «el Veleta», porque deriva de la palabra árabe balata, que significa ‘cortado, tajo, balate’ y hace evidente referencia a los vertiginosos tajos que perfilan sus caras norte, este y sur, algunos de los cuales se aproximan a los 500 metros de desnivel. No obstante, esta montaña es también coloquialmente conocida entre los lugareños y montañeros que la frecuentan como «el picacho», por su esbelta singularidad.

El Veleta se caracteriza, entre otras cosas, por albergar las pistas de esquí más elevadas de toda España, que llegan casi hasta la cumbre, siendo además las más meridionales de toda Europa. Y el observatorio, construido en los años 50 como un laboratorio de Física Climatológica, de la Universidad de Granada

Cronica;

DIA 3.

Del refugio de Poqueira salimos por sendero en dirección NO (derecha) marcado con balizas de color naranja. A los pocos minutos llegamos al rio Mulhacén, lo cruzamos, y proseguimos con el sendero en ascenso dirección O faldeando Loma Pelada, por la cuenca de Rio Seco, para luego ir descendiendo hasta las lagunas de Rio Seco. Aqui nos vamos encontrando grandes neveros por lo que decidimos ponernos los crampones, casco y piolet., seguimos en suave ascenso por la gran pala, se trata de un gran valle por el que intentaremos cruzar con tendencia hacia la derecha, hasta situarnos en paralelo por debajo de la antigua pista, con los impresionantes Raspones de Rio Seco 3.141 m. a nuestra izquierda.

En la medida que podamos iremos ascendiendo (derecha) para situarnos en lo alto de la pista (*) cubierta totalmente por la nieve dura. Una vez en la pista nos dirigimos dirección NO ( izquierda) y seguir su trazado por hasta llegar al Paso de Bauer, un impresionante tajo a la montaña que nos situa en la otra vertiente, bordeamos la cara sur del Cerro de los Machos 3.327 m manteniéndonos entre los 3,000 y los 3100 m, pasando por el collado del Lobo.

(*) Entre los años 1966 y 1999, la carretera de Sierra Nevada se prolongó y estuvo transitable por vehículos de motor desde el Veleta hasta conectar con el alpujarreño pueblo de Capileira, discurriendo por la falda del Mulhacén, según inicialmente se había previsto en la segunda década del siglo XX, cuando se aprobó su construcción. Sin embargo, en la actualidad este trayecto sólo puede realizarse a pie, en bicicleta de montaña o en cabalgadura, dado que en el puerto o collado de la Carihuela -o Carrigüela- del Veleta (3200 n), auténtica puerta de la Alpujarra, el tránsito de vehículos de motor ha quedado absolutamente vetado y deliberadamente obstaculizado por las autoridades del Parque Naciona.

Proseguimos por el estrecho “camino” hecho por la huellas de los montañeros en el que apenas cabe un pie, con la escalofriante caida de más de 300 m a nuestra izquierda, pero piolet en mano para asergurar logramos pasar el inmenso nevero.

LLegaremos al Collado de la Carihuela. En la cota de 3.205 m y en la vertiente sur encontraremos el refugio vivac de La Carihuela, en buen estado con capacidad para 16 plazas no guardado.

Seguiremos pegados a la loma del veleta trazando zetas para salvar los 167 m de desnivel que nos separan de la cumbre. Prestando especial atención en no acercarnos más de la cuenta a las cornisas que por efecto del viento se forman a nuestra derecha y caen a pico varios cientos de metros hasta los Vasares del Veleta.

Desde la cima del pico Veleta 3.396 m tenemos impresionantes vistas, hacia el norte se ve el corral del Veleta y el profundo barranco que forma el río Guarnón, hacia el este las cumbres de el cerro de los Machos 3.327 m., el Mulhacén 3.479 m., la Alcazaba 3.369 m., el Vacares 3.144 m., la cabecera del río Genil. Hacia el sur, el río Veleta y la laguna de Aguas Verdes. Hacia el oeste, los valles de Dílar (con la laguna de las Yeguas) y Monachil, y las altas cumbres más occidentales: Tajos de la Virgen, Tajos del Nevero, Tajo de los Machos 3.086 m., Cartujo 3.152 m., Tajos Altos 3.113 m. y el Caballo 3.011 m..

El regreso lo hacemos, siguiendo la famosa pista, y bajando por el rio Mulhacén.

Nota: Por error el track que sale en el video no señala el último tramo de subida ala cima.

flickr75youtube75wikiloc75

443a. Palma – Refugio Poqueira

Dia-1-Palma-Refugio-PoqueirData: 31-5-2015

Tipus:  Alta muntanya

Temps: 3,30 h.

Recorregut:   7 Km

Torre de sa Mola de Tuent

 

 

 

Palma – Refugio Poqueira

Un poco de historia;

Aha es una palabra de origen árabe que se utilizó en el reino nazarí de Granada, para denominar a los distritos administrativos en que se había dividido el reino. En La Alpujarra se mantuvieron como demarcación hasta muy avanzada la época cristiana.
La administración nazarí recogió la estructura de los aŷzā casi sin variación, creando la nueva configuración en tahas. Cada taha agrupaba un número indeterminado de alquerías y estaba basada en la propia estructura física del territorio. Cada una de ellas tenía su capital, normalmente en el núcleo que se había consolidado alrededor o cerca del ḥiṣn original.
Según los datos recogidos por los historiadores, La Alpujarra estaba dividida en 14 tahas, y una de ellas era Poqueira. Como curiosidad otra yaha era Andaratx ( gran similitud con nuestro pueblo de Andratx ).

Cronica;

DIA 1. Salimos de Palma con vuelo directo a Granada en algo menos de una hora y media.

Ya en el mismo aeropuerto tomamos el coche que previamente habiamos alquilado y junto con el de Antonio, nuestro guia, venido expresamente desde Cadiz para unirse a la expedición, nos ponemos en marcha con dirección a la Alpujarra.

Pasamos por los pueblos pintorescos de Pampaneira, Bubión y finalmente Capileira 1,436 m. misma altura que nuestro Puig Major. Aqui nos detenemos para merendar y vaya merienda, algunos comieron calamares, otros ensalada, y unos plato de lomo, morcilla, chorizo y patatas, todo de la tierra, con sus respetivas cervezas.

Nos montamos en los coches y seguimos por la carretera unos 4 Km que luego se transforma en pista forestal en dirección al Área Recreativa del Portillo, a la cual no debemos llegar, por esa pista circulamos otros 4 Km., para llegar al aparcamiento de la Acequia de Arriba, ( anterior a la area recreativa) aunque la pista sigue, nosotros nos detendremos en esa esplanada donde dejaremos los coches y nos pondremos a andar.

Aqui empieza el roc and roll, intentamos colocar todo lo que llevanos en la mochila y después de una hora lo conseguimos.

Comenzamos a caminar paralelos a la acequia por un sendero con apenas 180 m. de desnivel en todo su recorrido.

Resulta muy agradable ya que el agua nos acompañara durante toda el trayecto , excepto en el último tramo, y por las espléndidas vistas sobre las majestuosas montañas nevadas.

El recorrido por la acequia es de unos 7 Km y transcurre por el valle de Poqueira, a los 3,5 Km. llegamos al  Cortijo del Hornillo que coincide con la ruta típica de la Acequia Alta y la Acequia Baja.

Proseguimos otros 3,5 Km para llegar al punto en el que debemos abandonar a la derecha la Acequia Alta, se halla señalizado con balizas, para iniciar el último tramo hasta el refugio, se trata del último kilómetro, el tramo en ascenso mas duro, con un desnivel de casi 300 m..

Una vez superado el último rasante ya divisamos el refugio de Poqueira y el Mulhacén ( no la cima) y a él nos dirigimos.

Después de descansar y quitarnos la mochila que pesa un quintal, tomamos posesión de nuestra habitación que por suerte es toda para nosotros.

Después de colocar las cosas, ducha, cervecita, cena y a dormir que estamos reventados.

flickr75youtube75wikiloc75

443b. Pico Mulhacén 3.479 m.

mulhacenData: 2-5-2015

Tipus:  Alta muntanya

Temps: 12 h.

Recorregut:   Km

 

icono raquetas nieve

 

 

Refugio de Poqueira a Pico Mulhacén

Sierra Nevada es un macizo montañoso perteneciente al conjunto de las Béticas, concretamente a los sistemas Penibéticos. Está situada en Andalucía, extendiéndose por la zona centro-sureste de la provincia de Granada y parte del suroeste de la provincia de Almería. En 1986 fue declarada «Reserva de la Biosfera» por la Unesco y en 1999 gran parte de su territorio fue declarado Parque Nacional por sus valores botánicos, paisajísticos y naturales. Es el macizo montañoso de mayor altitud de toda Europa occidental después de los Alpes. Su altitud máxima se alcanza en el pico Mulhacén, de 3.482 m.  Pues a esta cima no dirigimos, en busca del techo de  penínsular.

El Mulhacén toma su nombre del rey nazarí (Nazarí; se dice de los descendientes de Yúsuf ben Názar, fundador de la dinastía musulmana que reinó en Granada desde el siglo XIII al XV. ) Muley-Hassem, padre del monarca musulmán Boabdil, que fue el último rey árabe de Granada. Cuenta la leyenda que Muley Hassem se enamoró de una doncella de la sultana Aixa, llamada Isabel de Solís, la convirtió en su favorita y la llamó Zoraya (lucero de la Mañana). Por ello la sultana enfadada provocó un enfrentamiento entre su linaje (los abencerrajes). Y el linaje de su marido (los cegríes) que llevó al reino a una guerra civil que lo desoló. El viejo Muley Hassem tuvo que salir al exilio en cuya marcha cayó mortalmente enfermo en el Castillo de Mondújar donde murió. Tras su muerte Zoraya llevó su cuerpo al pico más alto del reino que tomó su nombre a partir de ese momento. También cuentan que fue enterrado junto a un gran tesoro.

Día 2. Salimos del Refugio de la Poqueira 2.500 m.  tomamos el sendero que pasa por la puerta y que está marcado con balizas de color naranja, en dirección NO (hacia la derecha). En tan solo 5 ó 10 minutos nos llevará hasta el Rio Mulhacén. La opción no es ir por la loma, seria lo fácil, sino que vamos a situarnos en la cara Oeste de la gran mole del pico Mulhacén, por lo que seguimos un centenar de metros por la orilla derecha hasta llegar a un paso que nos facilite cruzarlo, cambiando así de orilla. Aqui nos encontramos con los primeros neveros que están justo encima del cauce del rio Mulhacén, por lo que decidimos colocarnos los crampones i los piolets y habituarnos a ellos ya que en Mallorca no tenemos buenas oportunidades para su opráctica. Poco a poco vamos ganando altura, aunque de momento el desnivel que vamos superando no es fuerte.

Debemos situarnos en la Caldera del Mulhacén donde nace el rio Mulhacén (1h-1h30), desde donde seguiremos ascendiendo hasta alcanzar la pista que atravesaba Sierra Nevada (De Capileira, al Veleta), y la Hoya de la Caldera, formada por un antiguo circo glaciar, donde se sitúan la Laguna y el Vivac de la Caldera (3100 m.).
No llegamos al Collado del Ciervo sino que antes ya iniciamos el ascenso por la cara Oeste

Lo habitual es tardar unas 2 horas desde el Refugio hasta La Caldera, siendo un recorrido suave, con escasa dificultad. Una vez aquí, divisamos claramente la Oeste del Mulhacén, y el sendero zigzagueante que nos llevará hasta la cumbre, tras 2’30 h. de subida, con una pendiente muy fuerte. Este es el tramo más duro. El desnivell que vamos dejando bajo nuestras botas es impresionante. Un resbalón nos dejaria a más de 300 m.. abajo, pero no es el caso, aunque nos quedamos mirando el bastón de Xavi, que al soltarlo de las manos, fue patinando ladera abajo hasta perderlo de vista, los crampones hacen su función y paso a paso nos acercamos a la cumbre.

Poco a poco vamos llegando todos a la cima, la emoción que se siente es indescriptible y ya en la cima nos fundimos todos en un gran abrazo.

Nos hacemos multitud de fotos, y mientras disfrutamos de la inmensidad del lugar vamos comentando lo que hemos hecho y lo que nos queda, que no es poco. El esfuerzo ha merecido la pena disfrutar de su panorámica inigualable. Al Sur la segunda cima del Mulhacén , al noreste como cima destacada La Alcazaba, hacia el oeste el Puntal de la Caldera 3.222 m., el Cerro de los Machos 3.327 m. y al fondo el Veleta (3.484 m ).

La vertiente norte del Mulhacén se halla cortada verticalmente por una pared de casi 400 m de desnivel y en el fondo la Laguna de la Mosca y el Pico Juego de Bolos. En estas profundas cañadas tiene su nacimiento el río Genil

El descenso lo hacemos por su cara opuesta, la cara Este. Un descenso vertical por una vertiginosa ladera que nos lleva hasta las Siete Lagunas.

Aqui hacemos un intento para ascender el Alcazaba, pero desistimos en la Loma del Culo Perro por el horario y el cansancio que algunos llevabamos, por lo que regresamos a Siete Lagunas, cruzamos la laguna Hondera y subimos la loma que tenemos justo a la izquierda (mirando hacia arriba), llamada la «cuerda del resuello». Al principio hay una vereda muy buena, pero poco a poco se va perdiendo, según se asciende. En un principio es el mismo camino que nos llevaria a la segunda cima del Mulhacén y/o a Trevelez, pero nosotros no nos dirigiremos a ninguna de ellas sino que iremos por el sendero que discurre por la ladera de la loma del Mulhacèn II, se aprecian algunos neveros que se resisten a desaparecer y que deberemos cruzar., una vez en la loma debemos cruzarla en su parte mas llana (2,977 m.)por esta cara sur de Sierra Nevada con vistas a la Alpujarra granadina. y de aquí en descenso cruzamos el Peñón Negro hasta encontrar el antiguo camino o pista de Capileria donde no hace muchos años todavia podian transitar los vehículos ( que barbaridad).

Seguimos descendiendo a gran velocidad por un sinuoso sendero hasta divisar el refugio de la Poqueira. Donde nos tomaremos unas buenas cervezas fresquitas antes de la cena.

flickr75youtube75wikiloc75

439. Morro de sa Vaca per pas de ses Piquetes i de s’Argamassa

 

 

pas de ses PiquetesData: 13-6-2015

Tipus:  circular

Temps incluides aturades: 7 h

Distancia total recorrida. 8 km.
Altitud mínima: -5 m ( dentro del torrente de Pareis final del Pas de S’argamassa).
Altitud máxima: 284 m.
Desnivel acumulado Positivo: 476 m.
Desnivel Acumulado Negativo: 476.

ferrata

 

 

Morro de sa vaca per pas de ses Piquetes i pas de s’Argamassa

Iniciem l’excursió en el Port de sa Calobra, deixant el cotxe en l’aparcament. Ens dirigim cap a la platja de sa Calobra i després de travessar els túnels arribem a la desembocadura del Torrent de Pareis. Des de l’aparcament hem trigat de l’ordre de 12’/14’. Una vegada en el torrent, hem de travessar els dos petits gorgs que es formen en s’Olla, amb la finalitat d’arribar a la base de la paret rocosa on s’inicia l’ascens pel Pas de ses Piquetes. Rep el nom de les piquetes o clavilles que hi ha clavades a la roca per ajudar l’ascens. El primer tram es el mes “fàcil” perquè es el que té mes agarres, així i tot decidim posar una corda per asegurar i facilitar l’ascens. Després venen dos trams diferenciats, el segón tramp, que també em utilizat corda de seguretat, es el més “complicat” per tenir menys agafades com per la verticalitat que té, i el darrer o tercer tram no presenta cap tipus de dificultat, se supera amb una petita grimpadeta. Realment es tracta d’una torrentera per la que escalarem.
Una vegada superat el pas, seguirem per la llera del torrent fins el final, havent de realitzar alguna petita grimpada, amb el Turmàs a la nostra esquerra. Ens em de dirigir cap el plà dels Pins. Aqui comencenrem a perdre primer altura i ens dirigirem direcció N i localitzar un colledet a la part alta esquerra, es fácil de veure perquè está just devora un petit ninot. Des d’aquí comencerem els descens fins el coll des Banquelet, i tot duna prendre el fort ascens al cim del Morro de sa Vaca de tan sols 279 m. d’altària, però dus d’assolir i amb unes vistes panoràmiques dificils d’igualar, miris cap on miris.

Una vegada menjat els bocatas i reposat forces, iniciem el descens i tornar al pla dels Pins. Una vegada en el punt en el qual hem arribat, al matí, continuarem pel mateix, amb direcció SE per dirigir-nos al Pas de s’Argamassa. El temps empijora, se senten trons i el cel es cubreix d’un gris que acollona. Proseguim i al pots minuts comença a ploure d’una manera exagerada, no ens dona temps a cercar refugi i quan ho trobem ja esteim xops. Lo bo es que ens em refrescat lo dolent que tot patina una barbaritat i a mes s’ha fet fanquet. Seguirem les fites amb pendent mitjana, al principi, que passa a fort i finalment a fort/molt fort. Als 8’/9’ tindrem a la nostra esquerra (E), la paret rocosa que formen els escarpes del costat dret Torrent de Pareis. Planejem al costat d’aquesta paret rocosa i, posteriorment, amb baixada lleugera, arribem als 4’/5’ a un coll (veurem una espectacular roca a la nostra dreta), en el qual hem de realitzar una petita desgrimpada (fites). Continuem descendint seguint les fites, amb pendent fort i fort/molt fort i als 4’ arribarem a inici d’un cable d’acer que ens permet assegurar-nos en la desgrimpada, trobant a continuació del mateix una corda. Ens trobem en l’inici del Pas de s’Argamassa. Una vegada realitzat el descens, ajudats pel cable i la corda, continuem cap a la llera del Torrent de Pareis. El pendent en aquest sector és, en general, fort/molt fort, amb alguna desgrimpada, havent de parar esment a la presència de pedres que poden lliscar-se vessant a baix. Transcorreguts uns 10’/12’ arribem a una nova desgrimpada, ajudats per una corda i, una vegada superat, vam continuar descendint seguint les fites. Al cap d’uns 7’/8’, amb desgrimpada inclosa, arribem, després del pas d’unes mates, a la llera del Torrent de Pareis.

Únicament ens queda seguir la llera del Torrent de Pareis cap a sa Calobra, invertint de l’ordre de 10’/12’ a arribar al punt en el qual hem de travessar, de nou, un gorg i, una vegada superat, continuar fins als túnels, invertint de l’ordre d’uns 5’, i finalment, una vegada travessats, arribar al Port de sa Calobra i l’aparcament on hem deixat el cotxe (10’/12’).

flickr75wikiloc75

434. De sa Calobra a Cala Tuebnt pel Pas d’en Maiol i Pas des Cocó

Pas-den-Mayol-i-Pas-des-CocoData: 9-5-2015

icono empleo manos

Pas d’en Maiol i pas des Cocó ( de Sa calobra a Cala Tuent )

Per la informació que disponiem tot parexia que es tractava d’una ruta de senderisme, i no ha estat així, només començar has d’encollir-te per passar per un estret, aeri  i espanyat caminoi format sobre una tuberia encastada per de seguida utilitzar les mans para superar el Pas d’en Maiol, caminar per un terreny abrupte, pel qual no recomano anar amb pantalons curts, per molta calor que faci, i finalment descendir grimpand pel vertiginós Pas des Cocó.

Abans de començar deixem un cotxe en l’Ermita de Sant LLoreç ( Cala Tuent) i un altre en la carretera que baixa a Cala Tuent en una petita esplanada on caben 4/5 cotxes que hi ha al costat d’una pronunciada corba, passat el Cami de sa Coma per on sortirem.

Bé idó iniciem el recorregut d’avui des de l’Ermita de Sant LLorenç situada en el Coll del mateix nom. Un lloc estratègic destacat en l’esdevenir històric del litoral d’Escorca. L’Ermita de linees senzilles però de gran encant, del segle XIII presideix el Coll, ja citada documentalment a l’any1274. Curisonsamente la capella oferia els oficis religiosos als habitants de Tuent, que ocupabam el costat de l’Evangeli, i els de sa Calobra, acomodats en el costat de l’Epístola, és a dir tots organitzats i cadascú en el seu lloc, cal dir que cada dia 10 d’agost se celebra missa a la capella.

Just darrere de l’Ermita neix el camí dels Torrers que ascendeix a la Mola de Tuent de 472 m. on es situa la Torre de sa Mola de Tuent , però aquesta és una altra excursió ja feta. Avui no veurem la Torre de sa Mola de Tuent fins a l’horabixa i serà des d’abaix a la zona del Pla de sa Falconera.

Des del costat nord-est de l’ermita, passem un portell amb barrera i iniciem el recorrregut per l’antic camí tambien conegut com el Cami de Ports en referència a les ancorades veïnes, i defensa el dret públic de la ruta de Sóller a Sa Calobra. Arribat a l’antic nucli de sa Calobra ho atravesem pel seu carrer principal per sortir la Ctra. que duu a sa Calobra i seguim direcció al Port i en arribar a la bifurcació prendrem la carretera de l’esquerra fins al seu final on hi ha un mirador amb un senyal de trànsit que prohibeix la circulació de pertsonas. Idó aqui comencem just derrera del senyal. El caminoi molt estret, per dir alguna cosa,cobreix una tuberia, amb trams practicament desfets el que cal anar amb extrema precaució per no relliscar.

Superat aquest primer tram hem d’estar atents perquè a la poca estona hem d’iniciar (esquerra) un ascens per pendent molt fort amb direcció SW. Als pocs minuts estem situats en els penyals de damunt del Port, amb unes vistes extraordinàries.

Hem d’anar vorejant fins a trobar una xemeneia, al que no trigarem més de 10/15 minuts, que és l’inici del Pas d’en Maiol, és un pas llarg bastant vertical pel que hem de superar-ho amb una bona grimpada. Una vegada superat les vistes ja extraordinàries es veuen superades, al capdavant amb el Turmàs, a baix el Port i a l’esquerra és Morro de sa Vaca.

Prosseguim pel vessant i al mateix temps ascendint grimpand en algunes zones, fins a veure un gran pi al que ens dirigim.Prosseguim direcció W. en lleu descens per tornar a pujar direcció W. fins a un petit coll en el cim de davant, després ve una baixada al poc ens topem amb una paret ( una paret cabrera ), la creuarem per la part esfondrada per situar-nos a l’altre costat sota uns pins. Lloc escollit per menjar i descansar.

No hem de descendir molt mes per aquest comellar que ens duria as ses Ferles o Fel.els, avui no toca. Reiniciada la ruta prosseguim SW, sempre faldejant el contrafort de la nostra esquerra. Passarem al costat d’unes baumes amb degotisos i formes rares, i una cova blanca. A la poca estona deixarem enrere la cala de ses Ferles que veurem molt a baix guardada per impressionants penya-segats.

Ara en lleu ascens però llarg seguim direcció SW fins a arribar a la «planicia» de sa Falconera, on a la nostra esquerra i a lo lluny podrem veure la Torre de sa Mola de Tuent. Nosaltres hem de prosseguir en sentit contrari a la torre, deixant-la a a nostra esquena i ascendir. Una vegada a dalt hem de girar S. que en lleu ascens i per un terreny molt brut ens portarà per la falda de sa Falconera fins a dalt una planicia amb vistes a la costa Sud de la Serra, aproximació al pas des Cocó. La baixada per aquest vessant és tan vertical que fins que vas avançant no veus per on anar. Amb l’ajuda de les mans anem descendint, sense pasarnos per alt el fabulós panorama. Hem d’estar atents perquè l’inici del pas des Cocó es troba just sota un arbust d’ullastre (acebuche) a la nostra esquerra i abaix. El descens és aeri però amb bons afarraments, just en començar podem veure en la roca un cocó a la nostra esquerra. El pas és llarg, per la qual cosa ara solament hem descendit un petit primer tram, li segueix una tram no tan vertical que podem anar caminant, seguidament prendrem cap a l’esquerra per passar per unes petites baumes, ara vé el segon i tercer tram del pas que superarem amb una grimpada per descendir els darrers 6 m.

Aprofitem per beure alguna cosa i fer-nos la foto de grup i ara ja no ens queda més que seguir descendint per dins del *encinar fins a arribar al camí de sa Coma. Un camí que arriba arran de mar. Nosaltres ho agafem a l’esquerra en ascens, al principi està formigonat, però després ja en el pla pansa a ser de terra, passarem per davant de cases agrícoles i al final arribem a la ctra. de Cala Tuent ue prendrem en descens fins a la corba pronunciada on al matí hem deixat un cotxe.

Ha estat un dia calorós i amb esforç pel que les chandis fresques molt fresques ens esperen en el bar de Sa Tafona de Caimari. Salut.

flickr75youtubewikiloc75

430b. Pas de ses Argolles

pas-de-ses-argollesData: 11-3-2015

 

 

 

icono empleo manos

 

 

 

Pas de ses Argolles

Aquest pas ho varem fer com a sortida del torrent de Pareis que veniem de fer el torrent del Colt de l’Infern, per tanto la descripció també la podeu trobar a l’apartat de torrents. Per aixó només faré referència al pas.

Arribat al jaç del torrent de Pareis, iniciem el remot ( dreta) fins a arribar ( 15»/20») en el punt clau on , en cas de seguir, hauriem d’abandonar el torrent per l’esquerra per salvar uns grans blocs, el temps empleat ha estat de 50′. Bé doncs just en aquest punt i en el costat oposat del torrent ( dreta) hem de trobar una fletxeta vermella que ens indica el lloc exacte per on hem d’iniciar la gran grimpada que ens durá 20′. Dic gran perquè gairebé tot el recorregut fins a arribar al Nus de sa Corbata és molt vertical el que precisa grimpar metre a metre.

El primer tram és bastant vertical que superarem amb una bona grimpada. Hem de seguir ascendint i grimpant fins a arribar a les parets del muralló i altiplà, l´únic tram on no utilitzarem les mans,  amb abundant càrritx, aqui canviem de direcció i prenem cap a la dreta (O)  que sense perdre massa altura hem d’arribar fins al final. El pas de ses Argolles encara no es veu però s’intueix, just darrere d’uns blocs ens trobem amb una altra fletxeta vermella que ens indica l’inici del pas. Es tracta d’un pas molt vertical i aeri i on hem de posar especial atenció en l’últim tram sent el més exposat ja que la roca de l’esquerra ens escup al buit, però amb l’ajuda d’una corda que hi ha muntada ho superem un a un sense dificultat. La corda està lligada a dues argolles amb piquetes bastants rovellades i una d’elles rematada amb ciment (?).

Sortim del pas i grimpa que grimpa per terreny molt dur fins a superar un desnivell directe de 650 m. i d’aqui a l’aparcament del Nus de sa Corbata. Des de la sortida del pas fins el Nus de sa Corbata aurem trigat 1’45 h. Aquesta si és una ruta de pinyol vermell.

Ara ens esperen unes fresques chandis en el bar-restaurant de Sa Tafona de Caimari.

 

 

flickr75youtubewikiloc75

430a. Torrent Clot de l’Infern, sortida per Pas de ses Argolles

 

 

Torrent-Clot-de-Infern-i-Data: 11-3-2015

Recorregut del torrent: 750 m.

Desnivell: 400 m.

Ràpel màxim: 30 m.

Cordes utilitzades:  2 x 40 m. i 2 x 20 m.

icono rapel

 

 

icono empleo manos

 

 

 

Torrent del Clot de l’Infern i  sortida pel Pas de ses Argolles

Iniciamos el recorrido en el Nus de sa Corbata, situado en la carretera que desciende a sa Calobra (Ma-2141). Podemos dejar el coche en el aparcamiento situado al lado de la carretera en la explanada situada frente al bar.

Desde el aparcamiento iniciamos el descenso, con dirección E, hacia la vaguada que tenemos a nuestra izquierda (N).La pendiente es media/fuerte. A los 2’ el camino llanea o presenta pendiente muy ligera. A los 2’ la pendiente es media/fuerte dirigiéndonos, por la vaguada, hacia el lado izquierdo (N) o caminar por el centro de la vaguada, buscando el mejor camino. A los 5’/6’ encontramos una “fita”; seguimos por la vaguada con pendiente media o llaneando, orientándonos por las “fites” que vamos encontrando. Ahora nos encontramos junto a las rocas que forman el lado izquierdo (NW) de la vaguada, avanzamos llaneando o con pendiente ligera/media y media. A los 8’/9’ debemos girar a la izquierda (N), dirigiéndonos hacia las “fites” que vemos en lo alto de la cresta. La subida es media/fuerte, llegando a la cresta en 3’.

Desde la cresta descendemos, con pendiente fuerte/media, dirigiéndonos hacia la “fita” que nos encamina hacia una nueva vaguada que nos conducirá hacia el inicio del recorrido técnico del Torrent del Clot de l’Infern. En este tramo del recorrido hacia el torrente, la dirección dominante es N, con ligeras variaciones NE y NW, siempre dirigiéndonos hacia el inicio del recorrido deportivo del torrente. Desde la cresta descendemos con pendiente fuerte/media, siguiendo las “fites”, con dirección NW. Al 1’½ seguimos a la derecha (NE) con bajada fuerte/media, caminando por el lado derecho de la vaguada. Al poco tiempo, vamos llaneando con pequeñas subidas y bajadas junto a la pared de rocas que tenemos a nuestra derecha. A los 7’/8’ llegamos al centro de la vaguada, momento en el que giramos a la derecha, llaneamos y seguimos las “fites”. El mejor camino, para el descenso hasta la vaguada, lo encontramos por el lado derecho (E) de la vaguada, junto a la pared de rocas de nuestra derecha. Una vez en la vaguada, seguimos a nuestra derecha (NE), llaneando y posteriormente bajada ligera/media. A los 2’/3’ llegamos a un escalón en las rocas (“fita”), situado al NW de la cota 547. Seguimos, teniendo que efectuar un destrepe por el centro de la vaguada, primero una diagonal izquierda, seguida de una diagonal derecha.

A partir de este momento transitaremos por un terreno muy “sucio”, debiendo buscar el mejor paso entre la abundante vegetación, mas bien un bosque de brezo ( Xiprell o Bruc d’hivern) alcanzado los arbustos su máxima altura. Destaca también el gran tamaño que alcanzan los càrritx El recorrido presenta bajadas con pendiente media, teniendo que efectuar a los 8’/9’ un destrepe por el lado izquierdo de la vaguada. A continuación la bajada es fuerte/media, un pequeño destrepe y de nuevo estamos en un tramo muy “sucio” con pendiente media/fuerte. El mejor camino lo encontramos por el lado derecho, llaneando o con bajada ligera. Continuamos avanzando por el lecho del torrente con características similares (destrepes, bajada ligera y media/fuerte, mucha vegetación, etc), encontrando el mejor camino por el lado derecho del torrente. Tras unos 17’/19’ llegaremos al primer salto de 28 m.  del Torrent del Clot de l’Infern, oculto entre la exuberante vegetación , situado al E de la cota 518 (la proximidad de las curvas de nivel nos indican, claramente, que hemos llegado al recorrido deportivo del torrente). Le sigue otro salto de 22 m. el más interesante de todos ya que para llegar a la reunión hay que hacerlo con la ayuda de un pasamanos y desde la cual descenderemos pasando por un agujero formado por el derrumbe de grandes bloques.  Le siguen otros tres saltos, de 18 m. 15 m. y 30 m. éste último nos deja al lado de la Cova dels Perduts.

Tras un recorrido deportivo del orden de unas 2’30 h, llegamos a las inmediaciones del Torrent de Pareis. Desde la base del último salto, descendemos con pendiente media/fuerte hacia el cauce del torrente, llegando a los 5’/6’. Una vez en el Torrent de Pareis.

Habremos recorrido unos 3,8 Km por un terreno intransitable. Esto podria ser el final de la excursión torrentera terminado en la Calobra, pero no, el «regreso» lo realizamos  por el pas de ses Argolles con lo que la excursión se alarga considerablemente.

LLegado al lecho del torrent de Pareis, iniciamos el remonte ( derecha) hasta llegar ( 15»/20»)  en le punto donde , en caso de seguir, debiéramos abandonar el torrente por la izquierda para salvar unos grandes bloques. Bien pues justo en es punto y en el lado opuesto del torrente ( derecha) debemos encontrar una flechita roja que nos indica el lugar exacto por donde debemos iniciar la gran trepada. Digo gran porque casi todo el recorrido hasta llegar al Nu de sa Corbata es muy vertical lo que precisa trepar metro a metro.

El primer tramo es bastante vertical que superaremos con una buena trepada. Debemos seguir ascendiendo y trepando hasta llegar a las paredes del murallón y  altiplano con abundante càrritx, aqui cambiamos de dirección (derecha) que sin perder demasiada altura debemos llegar hasta el final, el pas de ses Argolles todavia no se ve pero se intuye, justo detrás del último saliente nos encontramos con otra flechita roja que nos indica el inicio del paso. Se trata de un paso muy vertical y aéreo y donde debemos poner especial atención en el último tramo siendo el más expuesto ya que la roca de la izquierda nos escupe al vacio, pero con la ayuda de una cuerda que hay montada lo superamos uno a uno sin dificultad. La cuerda está atada a dos argolles con piquetas bastantes oxidadas y una de ellas rematada con cemento (?).

Salimos del paso y seguimos trepando y trepando por terreno muy duro hasta superar un desnivel directo de 650 m. y de aqui al aparcamiento del Nus de sa Corbata. Esta si es una ruta de pinyol vermell.

Ahora nos esperan unas frescas chandis en el bar-restaurant de Sa Tafona de Caimari.

 

 

flickr75youtubewikiloc75

428. Canal Volat des Voltor

Canal-Volat-des-Voltor-(132Data: 28-3-2015

Recorregut esportiu: 250 m.

Desnivell: 350 m.

Ràpel màxim: 50 m.

Pèndul de 5 m.

Cordes utilitzades: 2 x 60 m., 2 x 40 m.,  i 2 x 20 m.

icono rapel

AVÍS IMPORTANT: !! ACTUALMENT ESTÁ DESEQUIPAT. NO TÉ ANCORATGES !!

Canal Volat des Voltor

Impresionant i grandiosa canal en un paratge de lo mes alpi de l’illa. Com está totalment orientada al N a l’hivern fà bastant de fred noltros encara varen trobar restes de neu.

Una vegada localitzat l’inici es comença amb una desgrimpada per la dreta que ens deixa a les primeres placas i inici de la canal, es tracta d’un salt de 50 m., peró just davall d’aquestes plaques a tans sols uns 6 m. podem trobar unes altres que ens eviterien el roçament de les cordes com pasa a les primeres.

Cal alertar que en total la canal hi ha molta roca solta per lo que hi ha que anar amb molte cure. També hi ha que recordar que tant a la capçalera como a la canal hi ha plantes de gran interés biològic per la qual cosa hi ha que contribuir a protegir-les.

El segúent salt de també de 50 m. amb reunió a una gran roca.

Segueix un altre salt d’uns 50 m. que ens deixa a una balconada, delicada per la quantitat de pedra solta que hi ha.

Continua un salt de 45 m. que ens situa en el punt mes crític i delicat de tota la canal, per arribar a la reunió hi havia un cable de cer que ha estat tallat per l’impacta brutal d’una roca. S’ha sustituit  per un cordino. Dos metres me avall tenim la reunió, aqui se inicia el salt de 30 m. quasi tot volat que ens situa per demunt d’uns grandiosos teixos, i aqui ve la maniobra delicada, un pèndul d’uns 5m. per arribar a un passamans que hi ha a la roca  de la dreta.

Una vegada superat aquesta delicada maniobra tenim la reunió al final del passamans amb un salt de 50 m. totalment vertical. Que ens deixa a un petit circ i una rosseguera per on devallarem sense utilitzar cordes, fins a sa coma des Ribell, i d’aquí fins al cami de Bini.

MOLT IMPORTANT : A fi d’evitar possibles accidents i per no infringir la normativa vigent, us informam que aquest barranc es desequipa aquest mes de setembre 2021,  no hi haurà els ancoratges necessaris per dur el descens de forma segura. Per estar dins una zona d’alta protecció per espècies de flora dins el paratge natural de la Serra de Tramuntana, en les quals no estan permeses les activitats d’escalada i/o barranquisme (art. 63.1 del PORN de la Serra de Tramuntana).

Servei d’Espais Naturals
Direcció General d’Espais Naturals i Biodiversitat
Conselleria de Medi Ambient i Territori
Tel. 971 176666

flickr75youtubewikiloc75

425. Pas d’en Biel o pas del Rost del Salt i Cingle de ses Pomeres

 

 

 

pas-d-en-bielData: 14-3-2015

Distancia total recorrida: 9.73 km. ( la inicial si todo hubiera ido bien es de 8 km.)
Tiempo total, incluido paradas técnicas: 10.30 h. ( la prevista inicialmente, si todo fuese ido bien, es de 7 hora, incluso algo menos según cordada.)
Altitud máxima: 820 m.
Altitud mínima: 91 m.
Desnivel Acumulado +: 820 m.
Desnivel Acumulado -:820 m.

 

 

 

 

PAS D’EN BIEL I CINGLE DE SES POMERES

 Ho setim. Perm problemes técnics No podem oferir la descripció,

flickr75wikiloc75

412. Puig de sa Trona i Serra dels Teixos

serra des teixos

 

Data: 3-1-2015

 

icono empleo manos

 

 

 

Puig de sa Trona de 1.061 m.  i Serra dels Teixos de 1.259 m. 

En la ruta d’avui i en disposar d’un sol vehicle optem per deixar-ho en l’aparcament del refugi del Gorg Blau, i des d’allí caminem per la carretera fins a la font del Noguer. Aqui comença veritablement la ruta per la sendera GRE-221 la que transcorre pel costat de la canonada d’aigua. Seguim per la sendera durant uns 35′ fins a arribar al pont de formigó i que si seguissims ens duría a la font del Prat i a Tossals Verds, però nosaltres no ho feim i prosseguim al costat de la canonada amb direcció a s’Arreplegada.

Als 6′ aproximadament abandonem la canonada per endinsar-nos en un encinar amb forta pujada, travessarem una paret seca continuant ascendint per una rosseguera fins a la seva màxima altura arribant a una altra paret seca a la nostra esquerra, la travessem, ens trobem a una cota de 880 m., sortim de l’alzinar apreciant les meravelloses vistes que ens ofereix el pati, als nostres peus el ambassament del Gorg Blau,, enfronti el sempre imponent puig de ses Vinyes de 1.108 m., darrere el gran puig Major de 1.436 m, continuem direcció N. sense amb prou feines perdre altura i a pocs metres per sota de la cresta de la serralada de sa Trona.

Es tracta d’un lloc privilegiat per admirar la grandiositat de la vall d’Almallutx, prosseguim el recorregut a gairebé 900 m. d’altitud fins a arribar a la base del puig de sa Trona d’1.061 m., ara es tracta de superar el fort desnivell que ens conduirà al cim per la seva cara ES.
El cim una expléndida balconada sobre el gran comellar des Prat i per veure la gairebé totalidat de la serra dels Teixos, el puig de ses Basstes d’1.212 m. i el puig de Massanella d’1.365 m.

Bon lloc per berenar, fer unes fotos i descansar uns minuts. Reiniciem la ruta descendint pel mateix lloc que hem pujat fins a aconseguir el serral que ens situa a l’inici de l’ascens a la serra dels Teixos.el ascens ho fem en zigazaga per una canal de graveta fins a aconseguir la part superior. Seguim ja amb terreny mes pla seguit d’altres ascensos i per l’àmplia serralada.

Sembla un miracle, però no, el dia que ens acompanya és tan diàfan i tan pur que es poden veure amb tota claredat les muntanyes de Barcelona probablement siguin les de Montserrat d’1.236 m.

Transitem per terreny cobert de càrritx i roques, ascendint per la cresta fins a aconseguir el tram mes estret de la serra de 1,5 m. d’ample que ens permetrà aconseguir el cim d’1.259 m.

Als nostros peus tenim el coll des Prat al que hem de descendir i on buscarem un bon lloc per menjar-nos el bocata, no és tasca fàcil perquè el terreny encara està cobert de neu.

Avui el menú és especial, en Juan ha duit una llonganissa de cinc estrelles i un pa moreno boníssim, l’acabar ens recompensem amb una xocolata calenta i un cafetet recent fet.

El dinar ens ha portat bastant temps, per la qual cosa em de posar-nos en marxa rapidament perquè ens queda un llarg trajecte de tornada.

Ens dirigim al coll del Telegraf, de vegades amb certa dificultad per la neu i fins i tot petites plaques de gel. Una vegada en el serral seguim el descens per la coma del Pixarell sota el muralló a la nostra esquerra de la serra dels Teixos i el Frontó de sa Mola d’1.006 m. a l’ nostra dreta. Hem d’arribar a la seva part final en una petita pineda on s’inicia un fort descens per un alzinar que ens portaria fins a la embotelladora de la Font Major, però no hem d’arribar a ella. La forta baixada la realitzem sempre pegats al muralló de l’esquerra, fins a arribar a la base del puig des Castellot d’en Coll de 833 m. assenyalat amb fitas que ens guiaran en forta pujada fins al coll des Castellot i als pocs metres ens trobem de nou amb la canonada d’Emaya. Arribat a aquest punt tenim dues opcions; una seguir per la cananonada direcció S (esquerra) fins a arribar al punt d’inici ( pont formigonat), i l’altre opció seguir NO (dreta) seguint la canaleta que després es transforma en tuberia. Nosaltres escollim aquesta segona opció. La nit se’ns ha caigut al damunt així que comencem a descendir al costat de la tuberia.

Arribat al seu final, l’abandonem i seguim descendint per zona de àrritx fins a arribar prop de la vorera de l’embassament per terreny molt incòmode fins a arribar a la presa.

Ara ja només hem de recórrer el tram per carretera fins a arribar a l’aparcament on tenim el cotxe.Donant així per finalitzada aquesta ruta tan interessant.

flickr75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina