Covota de sa Penya Roja

 

Circular; Sí
Distància total recorreguda:
Temps total de l’actividat:
Recorregut:
Desnivell Positiu:
Desnivell Negatiu:
Altitut máxima;
Salt més alt;
Material; 1 x 40 m

 

 

 

Covota de sa Penya Roja.

 

Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament del Santuari de la nostra Senyora de la Victòria. Encara que durant molt de temps el santuari fou conegut amb el nom Fra Diego.

La finca pública de la Victòria se situa en la península d’Alcúdia, també dita de la Victòria, que separa les badies de Pollença i d’Alcúdia. Les dimensions d’aquest territori són 7 quilòmetres de llargària per 4 d’amplària a la part més extensa. La finca té una superfície de 1.010 ha. Pel que fá la vegetació, és destacable el pinar que fa honor al topònim de cap Pinar, a l’extrem de la península, avui endia sa fet mal bé pels incendis forestals i les grans ventades de l’any 2001. La costa és rocosa i retallada en forma de penya-segats, amb alguna platjola com la de l’Illot i la de les Caletes a la banda de la badia de Pollença, i la del Coll Baix vora el cap de Menorca.

L’origen del santuari es pot situar a l’any 1403, encara que l’aspecte actual data de la segona meitat del s. XVII, quan habitava aquest indret l’ermità fra Diego Garciam .
L’any 1426 morí fra Diego, i posteriorment, hanidaren l’ermita fra Joan Coll i Gabriel pou, ja més tard a principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els carmelitans d’Alcúdia, dirigits per fra Antoni d’Àvila.

Es curiós que per un document del notari Guillem Blanch datat dia 24 d’abril de 1417 sabem que fra Diego es dedicà a l’alquímia quan habitava el lloc actualment conegut com a santuari de la Victòria. El document en qüestió refereix que el dia esmentat anaren a la cel·la de fra Diego el lloctinent del Regne, Pelais Unis, el mestre cirugià Esteve Boyer i el notari. El motiu del viatge era recollir-hi aigua especial que en aquella ermita s’elaborava, a petició del reis catalono-aragonès Alfons el Magnànim. Hi trobaren tres ermitans, als quals demanaren que els mostrassin el lloc on Adoart de Bosia i fra Diego preparaven el preuat líquid. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambics amb les respectives ampolles, dins les quals hi havia aigua producte de destil·lació. Interrogat l’ermità sobre l’ús del líquid, contestà que no ho sabia ben cert, perquè havia sentit a dir que era bo per guarir qualssevol malalties que fossin mortals. En resposta a una pregunta sobre quant de temps feia que l’alambic estava encès amb aquelles ampolles, contestà que en la passada festa de l’Àngel del Regne s’havien complert dos anys justs que estaven sobre el foc, constantment dia i nit. Quan fra Diego morí, el poble assaltà l’ermita a la recerca de l’or que, segons remors derivades de la fama d’alquimista, la gent pensava que hi trobarien.

(Resumit d G. Munar Oliver, 1964, Notes extretes de Rotger, 195: 1-9; de Ventayol Suau, 1928: II 37-53; i de Munar Oliver, 1964, Camins i paissatges, Gaspar valero i Marti, de Les Fonts ufanes, R. i J.J. de Olañeta Editors. )

Continuem, perquè encara estem per l’ermita. Del mateix aparcament s’inicia una pista forestal (passa junt al restaurant El mirador de la Victoria), arribem a una barrera basculant als 2′, després un desviament a l’esquerra duu al paratge de ses Tres Creus. L’indret s’anomena el Calvari, on segons la tradició un pastor anomenat Joan Boi, quan es retirava un dissabte va trobar, entorn de l’any 1300, la Mare-de-Déu, continuem pujant per la pista i als 15′ arribem a un pal indicador. En aquest punt abandonem ( esquerra) la pista i pujam uns escalons de pedra amb un arrambador de fusta. Aquest tirany es el que puja fins a la Penya des Migdia o la Penya Roja.

El cim de la Penya Roja compta amb una petita esplanada amb restes d’empedrat d’uns quatre metres de diàmetre i és un reducte fortificat que per les seves característiques arquitectòniques és únic en Balears. Va ser el matemàtic Joan Baptista Binimelis (1593) qui ho va projectar i es va construir en 1603 per ordre del virrei Ferran de Sanoguera. Un any després ja comptava amb una peça d’artilleria, encara que no va ser fins a 1630 quan es va col·locar el canó que ha arribat fins als nostres dies.

La senda no presenta fortes pendents. Als 25′ arribem a la primera construcció, es tracta del pas de sa Penya Roja, un pintoresc portal d’entrada a la fortificació. Aquest indret probablement és el punt més maco de tota la ruta. A l’altre vessant está equipat amb una enorme cadena que fa de passamans, trobem a continuació (3′) diversos restes d’edificacions (un forn de bala roja, un aljub i un porxo de talaiers). Cap a la dreta i en mitja pujada arribaríem al cim de la penya Roja, però noltros no hi anem, així que baixem (esquerra) fins a una petita murada que tancava un possible accés des del cap des Pinar, pel coll des Violar. Just davall a NE es situa la Covota de sa Penya Roja.

Traspassem el portal d’aquesta murada en estat ruïnós i delicat, i descendim per la dreta superant un escaló que ens situa a una rosseguera terrosa, i continuem descendint amb tendència cap a l’esquerra N. Es tracta d’arribar als primers pins on hi ha un tirany lleugerament marcat que baixa vorejant les parets rocoses on girem esquerra (N).

Continuem vorejant fins a arribar a un coll, on girarem novament 45º i aferrats a la paret rocosa continuarem uns metres fins a veure la gran boca del coval totalment orientada a N.

Es tracta d’una de ses coves de més desenvolupament amb els seus 703 m de recorregut horitzontal i 104 m de fondària, encara que el desnivell interior es de 138,60 m.
A través del pou des Vell de 25 m de fondària s’assoleix la màxima fondària de la cavitat, 104 m.

Només entrar ja intuïm que quedarem rebosats de pols i així va a ser, la Cambra de sa Pols, el seu nom ho diu tot.

Amb el seu ampli recorregut ens podríem passar dies per veure tot, per tant haurem de tornar-hi.

Cal destacar la sala dets Ossos, de més de 80 m de diàmetre, situada a 34,60 m per damunt el nivell de l’entrada i la sala de ses Arrels que si accedeix pel pas des Berenar, una paret de 6 m d’altària, També ens crida l’atenció els llargs laminadors descendents i de forts desnivells, en els que hem posat corda de 40 m per davallar-hi.

El temps passa volant i ja és hora de sortir, així que recollim tot i ens encaminem cap a la sortida, per després anar a fer un capfico a sa caleta de s’Illot on ens esperen els altres companys. Per després fer una aturada per reposar líquids amb unes chandis ben fresques.

 

 

veure fotosyoutube75wikiloc75

Deja un Comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina