Archivos mensuales: junio 2016

483. El Fumat, cala Engossalba i cala Murta

Publicada en de

Fumat-i-cala-Engossalba-(18Data: 25/06/2016

Distància total recorreguda: 8 Km
Temps total, incluides aturades: 7,30 h
Altitud máxima: 339 m
Altitud mínima: SNM
Desnivell positiu Acumulat: 431 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 431 m

483. El Fumat, per l’escala de l’Amo en Joan Cerdà, cala Engossalba i cala Murta.

Sortim de l’esplanada que hi ha a l’inici del camí que davalla a cala Figuera, per prendre cap amunt per la carretera  direcció al far de Formentor. En arribar a la boca del túnel, que forada la barrera rocosa del Fumat, construït l’any 1951 pe facilitar l’accés al far, tenim a l’esquerra el camí de l’Escala de l’Amo en Joan Cerdà construïda abans del túnel l’any 1949-1950. està en males condicions, els escalons tenen alguns trams molt espenyats i desfets, i algun de menys d’un metre d’ampla, la barana de ferro inexistent el que ho fa perillós, arriscat i insegur, però es pot passar, la timba de més de 200 m d’altitud abocats sobre l’abisme de cala Figuera i el morro de Catalunya son inigualables i espectaculars.

Superada l’escala giram cap a llevant per assolir el Coll de la Creu 242 m, enmig del puig de la Roca Blanca 330 m i el Fumat 335 m. El seu nom prové d’una creu que es picà en una roca per assenyalar la meitat del traçat del camí del far. Des del coll de la Creu pujem al cim del Fumat, (conegut abans com el Turó d’en Fumat) coronat per un vèrtex geodèsic, on disfrutarem de les immillorables vistes. També podem veure la davallada que ens espera pel torrent de les Agulles.

Idò comencem a davallar direcció al puig Garballó 274 m, i en arribar a un calladet agafem l’antic camí del Far de Formentor, una magnífica obra que s’ha àuria de conservar, però oblidada de la mà dels estaments públics. De més de 17 Km de longitud, baixam en ziga-zaga per aquest camí fins a arribar al punt mes a prop de la coma que forma el torrent de les Agulles i en el que ens hem de ficar i no sortir del seu tàlveg fins arribar a la seva desembocadura a una parisiàdica caleta ( caleta de ses Agulles) que juntament amb l’altre cala ( Cala en Gossalba) forma l’ancorada Cala en Gossalba. Documentada el 1585 com a Gonçalvo.

En aquesta caleta hi dedicam una bona part del dia, aprofitem per fer un capfico a les seves aigües cristal·lines, fins hi ens atrevim, alguns, nadar fins a la cala d’en Gossalba ( o Gonçalvo ), per després tornar caminant pel camí que les uneix. També inspeccionem l’avenc de la caleta.

Una vegada descansats en posem en marxa per on em vingut remunten el torrent de les Agulles durant uns 13′, passarem per devora dos grans pins a la dreta, deixam a l’esquerra el puig de ses Butzes 162 m. i passats uns 50 m sortim del tàlveg per l’esquerra, seguint fites, fins a arribar a un gran bloc de pedra, aquí canviem de direcció i prenem SO, em arribat a la part més alta, prosseguim en lleuger descens fins a les restes de dues barraques, en em situar damunt cala Murta. Ara es tracta d’anar descendint per aquest comellar que s’estén enmig del puig de ses Butzes i el puig Garballó, fins a arribar a vorera de la mar, molt a prop del gran xalet. Que per cert està construït damunt l’antic camí del Far.

Ara prenem per un tirany a l’altra vorera de la cala que en uns 300 m de recorregut ens durà fins al mirador del Castellet, un lloc on admirar tota la badia de Pollença i la península de Cap Pinar, encisador!!

Una vegada ens em banyat, ( alguns), em dinat i em fet un poc de «siesta», prenem la tornada per la carretera asfaltada durant 1,5 Km, pel costaner del torrent de Cala Murta, fins a arribar al campament de Santa Maria de Formentor, i d’aquí al cotxe.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75wikiloc75youtube75

482. Puig Tomir per sa Canal de Muntanya i Pas d’en Reynes

Publicada en de

Pas-d-en-Reynes-(55)

Data: 18/06/2016

Distància total recorreguda: 11,700 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h
Altitud máxima: 1.104 m
Altitud mínima: 443 m
Desnivell positiu Acumulat: 737 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 737 m

icono empleo manos

482. Puig Tomir 1.104 m. per la Canal de Muntanya i davallada pel pas d’en Reynes.

Pel que fa al nom Puig Tomir sembla existir consens en què es deriva d’un nom propi d’origen germànic (Teodomir) sense poder establir amb certesa si és el nom d’un cavaller arribat amb posterioritat a la conquesta catalana o un nom anterior que es mantengué durant el període islàmic ( Toponimia de Mallorca).

Comencem a caminar devora el viver forestal, direcció a les cases de Binifaldó pel Camí Vell de Pollença, al cap de pocs minuts passem per la imponent alzina  d’en Pere potser té més de 500 anys, té una alçària de 20 metres i la soca fa uns 118 m de diàmetre (a 1,3 m d’altura). Va ser inclosa al Catàleg d’arbres singulars de Balears (llei 6/1991) el 29 d’octubre de 1992. Seguim i arribem a la barrera de separació de dues finques Binifaldó i Muntanya amb la seva llarguíssima paret de partió. En aquest punt abandonem el camí, per la nostra dreta (NE), amb la paret a la nostra dreta i paral·lels a la mateixa iniciem el lleuger ascens. Als 10′ travessem la pared i la deixam a la nostra esquerra. Als 5′ hem d’abandonar el caminoi, creuar novament la paret deixant-la a l’esquena per un camí molt desfet i als 5′ ens trobem amb la Font de les Falgueres a 724 m- d’altitud, es tracta d’una font de mina de 3,5 m de llargària, amb una pica a la sortida perquè beguin els animals.

Des de la font podem i albirar el coll NE, el nostre primer objectiu, al que arribarem travessant diverses rossegueres i amb lleuger ascens.

Superat el coll ho descendim per la dreta a escassos metres, a la mateixa vertical hi ha un gran i solitari «taxus baccata», fent l’efecte que no té sortida, però així com anem avançant veiem que és possible fer-ho per una estreta cornisa coberta de càrritx, que una vegada superada ens deixa en l’inici de la impressionant canal de Muntanya i albirar la seva magnitud. Comencem l’ascens lleuger a fort  i que va guanyant verticalitat. Les vistes retrospectives són molt espectaculars. Depenent del ritme d’ascens, als 15/20′ tenim la primera oportunitat de sortir de la canal, evidentment per l’esquerra, veure fita, ja que a la dreta tenim la paret lateral de la canal.

Des d’aquest mateix punt podem veure el vèrtex geodèsic del cim del Puig Tomir. El temps comence a empitjorà i s’atraquen niguls, això vol dir que si tenim boira i sobre tot pluja banyarà la roca i concretament la darrera placa vertical el que faria inviable arribar al cim del puig Tomir. Seguim ascendint direcció (NE), fent ziga-zagues i no llevant l’ull de la boira que s’atraca.

Superat el primer obstacle prosseguim l’ascens cada vegada més vertical en direcció a la paret o contrafort del cim davant una balma. Ja ens ha agafat la boira i gaire bé ens podem veure, només ens escolta’m, em de fer via abans que remulli la placa vertical. A la fi arriben a aquest punt, la roca comence a estar mullada però encara no patina, em d’aprofitar !!. Superam la malaida placa i en pots minuts ( 50 m)  ja estem al cim, no podem gaudir de les vistes i noltros en veim difuminats. Menjam alguna coseta i prenem el descens en direcció NE a la recerca del pas d’en Reynes, més o manco a prop dels penya-segat de la cara nord del Puig.

Localitzar el punt per on descendir no és fàcil sobretot si no es du gps. Noltros vàrem deixar una bona fita per localitzar el punt exacta per on davallar.

Situat sobre el penya-segats de la cara N podem veure el gran cingle per on em de davallar, però abans em de desgrimpar uns metres exposats, superat seguim en diagonal el fort descens pel cingle, fins arribar al pas d’en Reynes, que se supera per una cornisa no massa ampla, equipat amb un cable d’acer. No té cap dificultat tècnica però és aeri i exposat sobre tot si està banyat.

Seguim descendint pel mig de carritxeres, aquestes meravelloses plantes que sempre ens ajuden i proporcionen seguretat. Al front tenim un penyal que separa la canal de davallada, em de prendre per la dreta en fort pendent fins a arribar a una rosseguera que fa pots anys va patir un gran despreniment de roques que varen arribar fins   i tot al camí del GR-221. Ara ve el pitjor, davallar per aquesta rosseguera molt inestable que ens farà patir i molt els genolls, al final i en entrar a l’alzinar sa suavitza i ens deixa al GR-221, important nexe de comunicació entre la vila de Pollença i el santuari de Lluc. En podem trobar unes primerenques referències documentals al Llibre d’Actes de l’Ordre del Temple amb data de l’any 1337.

Arribat al camí comencen a caure quatre gotes que s’agraeixen, però no passa d’aquí.

Des d’aquí tornem al punt de partida però abans feim aturada a la font de Muntanya per dinar,  i acabem al Coll de sa Bataia a prendre unes fresques chandis.
Como cosa curiosa cal dir que en tot el dia no em trobat a ningú excepte un solitari senderista que anava direcció a Pollença. La predicció del temps tampoc a encertat i sa veu que  a fet tornar enrere a molt d’excursionistes.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75wikiloc75

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell

Publicada en de

DSCF0146Data: 11/06/2016

Distància total recorreguda: 7,42 Km
Temps total, incluides aturades: 6,45
Altitud máxima: 226 m
Altitud mínima: -1 m
Desnivell positiu Acumulat: 596 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 596 m

Ràpel màxim: 5 m

cueva

icono rapel

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell.

Avui ens anem fin a Capdepera concretament a Canyamel, una mica enfora però recompensat. Es tracta d’arribar a la Cova de na Mitjana o d’en Gosti Lladre i recorre ses talaies del Cap Vermell.

Bé idò ens posem en marxa al Km-9,1 de la Ma 4042 on comence l’entrada a una urbanització pel carrer de l’Ermita. Seguim pujant per aquest carrer fins a arribar a una esplanada on a ma esquerra hi ha uns graons que puja’n a un passeig, i a la dreta segueix el carrer per amunt. Deixam els cotxes en aquesta esplanada on comence un itinerari, dels setze que hi ha i que li diuen «Ruta del Mar», projectat per l’Ajuntament de Capdepera i l’Associació Hotelera First Sun Mallorca per fomentar el senderisme entre els clients dels hotelers, amb càrrec al fons de l’1 per cent cultural. Està senyalitzat amb balises amb una xapa de metal on s’indica el tram de la ruta. Fins aquí bé, però a mes d’aquestes balises hi ha centenars de punts i fletxes ( de més d’un pam) de color blau per tot arreu, fent mal bé l’esperit muntanyer i contaminant de manera visual l’entorn. L’abús d’aquets  elements «no arquitectònics» que alteren l’estètica, la imatge del paisatge tant rural com a urbà, generen una sobreestimulació visual agressiva, invasiva i simultània. Aquests elements com cartells, pintades, marques, proliferació de fites o caramulls de pedres i altres elements, que no provoquen contaminació de per si mateix; però es converteixen en agents contaminants. Tots aquests elements descrits influeixen negativament sobre l’home i l’ambient disminuint la qualitat de vida.

Bé tornant a lo nostro. Abandonem l’asfalt del carrer Ermita, pel camí indicat que un temps fou utilitzat pels talaiers, ràpidament anem guanyant altitud sobre la costa de Canyamel. Aquí no puc dir que les vistes son espectaculars, perquè només veig urbanitzacions i grues i la pobre platge ocupada per parasols i tumbones, menys el tram davant l’albufera que s’ha deixat lliure pels illencs amb els seus moscards.

En 15′ arribem al coll que separa les dues talaies. Primer ens dirigim SE a la Talaia Vella de 186 m. per un tirany ben marcat, la direcció està clara perquè l’objectiu es veu perfetament des de lluny. I arribarem per l’esquerra, primer a una paret que no travessarem sinó que anirem paral·lel fins arribar a el que queda de sa talaia i a pocs metres al punt geodèsic. També podem veure restes d’antigues construccions.

Tornem enrere per pujar a la Torre de l’Heretat ( Talaia Nova) 229 m, recentment arreglada, amb un panell metàl·lic que ho explica, altre element contaminant. Des de aquí es domina àmpliament la costa fins cala Rajada.

Després de fer algunes fotos i berenar, comencem el descens NE per un tirany ben marcat pel pas de la gent i per infinitat de marques blaves, transitem per zones amb abundant càrritx i per pinar.

En arribem a la cota 100 m iniciem el descens ( dreta) cap es caló de na Massot, ara ja estem a pocs metres de la mar i girem esquerra per la costa salvant petits desnivells fins a arribar al forat que dóna entrada a la Cova de na Mitjana o cova d’en Gostí Lladre. Un lloc de la costa arrecerat de la mar que permet la descàrrega de mercaderia de la nau més gran a les barques més petites. Quan arribaven a la costa, els bultos eren estorjats en llocs amagats que només coneixien algunes persones ficades en el negoci. Aquests punts eren coneguts com a «secrets». El genero o mecaderia romania en secret durant alguns dies, o el temps que fos necessari, fins que es decidia quin era el moment més adient i més segur per introduir-lo en el mercat.
Encara es pot veure ja rovellats i a l’entrada els ferros clavats que servien per subjectar la barrera que impedia el seu accés.

Una vegada a dins arribem al pou que dona accés a la cova inferior. Cal dir que ja no hi ha l’escala que «facilitava» el seu accés. Muntem les plaques i la corda , ens posem els arnesos per davallar els 5 m de desnivell, una vegada a dins podem apreciar la quantitat de formacions i espeleotemes que te aquesta cavitat. Però el sorprenent i atractiu és la platja de fina arena blanca a una estància de 40 m de diàmetre. L’aigua d’escorrentia procedeix de la superfície exterior. A l’aigua hi habita una petita colònia d’ofiuras (Ophiocomina nigra) no confondre amb estrelles de mar que no ho son, convé recordar que com a animals marins que són, si per observar-los els traiem de l’aigua, estem posant en perill la seva vida. De fet, segons FAADA, amb només 10 segons fora de l’aigua és suficient perquè comencin a morir. És com si per observar a un animal terrestre ho poséssim dins de l’aigua durant molta estona; acabaria morint. Per tant, és important que per observar-los no els traguem de l’aigua i molt millor encara si ni tan sols els toquem per no contaminar-los. Per tant es recomanable no banyar-se a la platja.

Després de gaudir d’aquesta meravella, ens posem l’equip de remont per superar els 5 m,  sortim i tornem enrere amb pujada forta fins a dalt del coll per tornar a davallar per l’altre vessant N. seguint un camí molt evident i trepitjat, i com no, amb ses abundants pintades blaves. Aquest camí duu a la urbanitzada cala Provençal, però noltros no hi anem. Comencem a descendir per aquets camí en forta de vallada. En arribar a una zona més planera i coberta d’arboceres veurem a la nostra dreta un desviament que davalla al caló des Contraban, una maca cala totalment verge amb un atractiu afegit, la cova del Vell Marí. Es tracta d’una cova marina amb dues entrades que es pot travessar nadant. En aquesta encisadora cala ens quedam a fer un cap fico, dinar i fer una becada (el qui pot).

La tornada no la feim circular i no anem fins a la propera cala Provençal. La feim exactament pel mateix camí d’anada, és a dir desfeim les passes fetes, tornem a fer tota la pujada fins a arribar al colledet que hi ha a la part inferior del roqueral de la torre de l’Heretat. Aquí abondomen el camí just davora una balissa  per iniciar una forta davallada per un tirany que ens acurçara bastant, acabant just devora els cotxes.

Ara ens anem cap a Artà a fer una chandis ben fresquetes i unes olivetes. Salut

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75youtube75wikiloc75

480. Penya Roja, Puig Romaní, Talaia d’Alcúdia

Publicada en de

Talaia-d'Alcúdia-(80)Data: 4/06/2016
Distància total recorreguda: 14,48 Km
Temps total, incluides aturades:8,30 h.
Altitud máxima: 444 m.
Desnivell positiu Acumulat: 894 m.
Desnivell Negatiu Acumulat; 894 m.

Torre de sa Mola de Tuent

480. Penya Roja, Puig del Romaní i Talaia d’Alcúdia.

L’objectiu d’avui és enllaçar la Penya Roja 354 m (també coneguda com a penyal del Migdia) , amb el Puig de Romaní 387 m, pel coll des Clot o coll del Pedregaret 315 m, i la Talaia d’Alcúdia 446 m, després davallar pel coll de l’Engolidor fins al coll Baix, sa coma de s’Egua, coll de na Beneta, ses Fontanelles, ses Planes, zona des Codolar i finalment el Calvari i l’Ermita de la Victòria,l tancant així una ruta circular.

Així que comencem a caminar des de l’aparcament de l’Ermita per la pista que puja fins al Pla de la Talaia, extravasem una barrera, als pocs metres en un revolt ens crida l’atenció les Tres Creus de pedra ( avui en dia només n’hi ha una les altres dues són de fusta) recordaven el lloc on la tradició situava la trobada de la Mare de Déu, anem guanyant altitud a mesura que anem pujant per la pista que ens fà d’esplèndid mirador natural sobre la badia de Pollença i la península de Formentor.

Seguim caminant fins a arribar a un pal indicador ( esquerra) que ens indica que venim de l’Ermita i anem cap a la Talaia, idò just aquí s’inicia un camí de ferradura ascendent protegit per unes baranes protectores de fusta , es tracta del camí de la talaia de la Penya Roja.

Passarem per davall de la Falguera un impressionant penyal de 383 m, sent lo mes interessant a més de les espectaculars vistes, el pas en forma de petit túnel molt aeri amb la sortida per un portalet, una autèntica fortificació, ara les vistes canvien i podem admirar el Cap Pinar, el camí transcorre per una balconada molt aeri sobre el fondal de la Clotassa,  per aquells que pateixen de les altures es podem agafar a una cadena ben gruixada que els servirà de passamans.

Continuem pel cami de ferradura i anirem veient diferents construccions, un aljub amb coll rodó, un forn de bala roja i un altre mes lluny, una construcció de pedra amb coberta de volta de canó amb dos forats a la part superior, que servia de refugi als talaiers, i un poc mes avall podem veure una pared amb un portal de pedra en forma d’arc que dóna pas a la part més baixa, ho  em de recordar perquè després hi passarem.

Continuem pel camí de pujada fins a arribar a la part superior de la penya Roja 354 m, una magnífica talaia, té una esplanada d’uns 4 m de diàmetre amb el canó del Moro. L’any 1521 ja hi avia el talaier Bernat Martorell, però no va ser fins al 1604 que es va decidir artillar la fortificació i ja en el 1630 es va instal·lar el canó. Ja podem veure els nostres objectius, el Puig de Romaní 387 m, i i al fons sa Talaia.

Després de descansar i fer ses fotos, descendim pel mateix camí de pujada en direcció a la pared amb el portell en forma d’arc que en vist abans a la  pujada. L’travessem amb dues grimpades, agafem direcció S ( dreta), amb la cala de la Solana al nostre peu, ara se’ns presenta sense camí definit, amb pendent lateral i relliscós, anirem per davall de la penya Roja per arribar al coll de la Solana 315 m del que a l’altre vesant i arriba un cami que surt del cami de sa talaia, que ens situa a la part S del penyassagat un impressionant espoló. Continuem per la carena fins a arribar a la part més alta el puig de Romaní 387 m. Per descendir tenim dues opcions, una davallar direcció E ( esquerra) fins a la cala el Clot, i l’altre davallar direcció NE just aban d’arribar al coll  que ens separa del puig de la Falguera 383 m, agafem aquesta segona opció  en ziga zaga per una «rosseguera» amb pendent molt forta amb direcció al pinar que hi ha abaix a la Clotada sense acamí. Abans d’arribar a baix i mentres anem davallant em de mirar a la part alta de s’enfront, on ja no hi ha gaire pins perquè ens em de  dirigir a aquesta zona per agafar un antic camí, però encara ens queda davallar i ho feim per situar-nos a la dreta d’aquesta coma que forma mes abaix la cala  el Clot per després anar davallant fins arribar a una torrentera totalment coberta de vegetació. Es tracta d’una zona molt bruta de vegetació que dificulta molt la progressió. Traspassem la torrentera i pujam a una zona més alta i més neta de vegetació on trobem tot duna un camí  que ens duu a un altre camí més ampla que és el camí que davalla de la pista de la Talaia concretament des del coll des Clot 315 m ( coll des Pedregaret ) fins sa cala des Clot. Arribats al  coll des Clot ( coll des Pedregaret)  tornem a la pista que puja a sa Talaia i que està a pocs metre del coll, si volguéssim pujar a la Talaia Vella 349 m, ho faríem des del coll des Clot per un caminoi que du al cim, on hi ha les ruïnes d’una construcció dedicada a la vigilància de la costa anomenada caseta del Clot. Bé, estem a sa pista principal i ara ens dirigim al pla de la Talaia o pla de na Tesa, on hi ha un dipòsit d’aigua pel combatre els incendis, i s’ha acaba el camí ampla, al segueix una interessant i forta pujada que acaba en una bretxa, és el pas de L’Aritja, i d’aquí en pocs minuts ens situem al cim de la Talaia d’Alcúdia 446 m, antigament coneguda am el nom de Puig Gros de la Victòria. De l’antiga talaia de defensa, només  queden les restes de la base. La torre fou aixecada l’any 1567, per ordre de la Universitat local d’Alcúdia. També destaca la caseta amb de vigilància forestal ( el talaier d’avui en dia).

Ara em d’anar fins al coll Baix, per això iniciem el descens per la part NE, direcció al puig del Bosc 342 m que no hi arribem a pujar sinó que ho feim pel coll de l’Engolidor ( 284 m), es tracta d’un camí de ferradura que descendeix ràpidament fins al coll Baix. En el mateix coll trobem una àrea recreativa amb un refugi públic per romandre, una font i taules per menjar-hi. No davallem fins a la cala per manca de temps.

Prosseguim la nostra ruta SO per una pista forestal que arriba fins al Mal Pas que noltros no hi anem sinó que caminarem uns 10′ fins a arribar a la bifurcació de les Fontanelles ( Fontanelles Fondes i Fontanelles Sobiranes) , hi ha un pal indicador que assenyala Ermita de la Victòria 1’30 h., el camí de ses Fontanelles coincideix inicialment amb el jaç del torrent de la Cova de les Puces, anirem extravasant en vàries ocasions el torrent d’una banda a l’altre i altres anirem pen dins.

Més amunt passam a la vora de les Fontanelles Sobiranes, una bassa d’aigua ubicada ben al mig del torrent i arribam després al coll de na Benet, caracteritzat per la presència de grans ullastres. Des d’aquí, i sense fer cas al brancal que sorgeix a la nostra esquerra conegut com «es Escalons», continuam tot dret, ja en sentit descendent, seguint el torrent de ses Fontanelles.
Poc temps després arribam a ses Fontanelles Fondes, un altre bassol situat a la llera del torrent, passat el qual acaba el pendent i comencen ses Planes, on deixam dos ramals a l’esquerra, el primer dels quals permet accedir al campament de la Victòria. En tot moment seguim els pals indicadors cap a l’ermita. A continuació, vorejam els costers de sa Talaia, passam per sobre d’una pedrera abandonada i, posteriorment, topam el torrent de s’Aladernar. Ara ens queda el darrer tram amb pujada forta fin a l’aparcament.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

flickr75wikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina