Archivos mensuales: julio 2016

Data: 16/07/2016

Distància total recorreguda: 13,60 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Circular: Sí
Altitud máxima: 93 m.
Altitud mínima: 0 m.
Desnivell positiu Acumulat: 205 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 205 m

Distancia total recorrida hasta la Cala: 2.84Km.
Tiempo total recorrido, hasta la cala: 1 hora. (si queremos hacer el senderismo /costerin serán +- 2 horas de ida y vuelta.)
Altitud máxima: 32m, Desnivel Positivo: 75 m
Altitud mínima: Snm.; Desnivel Negativo: 75 m.

486. Cala Beltrán i Torre des Cap Blanc.

S’excursió d’avui és típicament platjera. Comencem a Cala Pí (LLucmajor), territori de coves prehistòriques, encara que avui no ens ficarem a dintre de cap, per arribar a Cala Beltrán  ho feim en uns 16′, per aixó l’allarguem fins el Cap Blanc.

Arribats a Cala Pi, la cala més important del terme de Llucmajor. Té una platja d’arena al fons, on desemboca un torrent molt encaixat, que recorda la topografia dels barrancs de migjorn de Menorca.

L’aigua hi penetra uns 200 m i la boca de la cala té una amplària aproximada de 50 m. Si tenim present una qüestió elemental de la toponímia, com és ara el fet que els topònims han de servir per a identificar els llocs, veurem que és difícil que el d’aquesta cala faci referència a l’arbre anomenat pi. Només hi ha la remota possibilitat que hi hagués hagut un pi d’una especial corpulència, aleshores cala Pi seria ‘la cala on hi ha el pi gros’ però no tenim cap notícia documental d’aquest pi, que, així i tot, podria haver existit.

Per tant és més coherent pensar en l’estructura cala + antropònim (segueix aquest model el nom de l’entrada veïna, anomenada cala Beltran), si tenim present el nombre de pobladors llucmajorers que, a l’edat mitjana, duien el nom de Pi.

Lo primer que ens crida l’atenció és el fet d’estar entre penya-segats, en un temps de difícil desembarcament i accessible només amb una escala de corda. I la seva torre, per això la torre de Cala Pi seria la darrera a fer-se a la marina de Llucmajor. El mestre d’obres fou Joan Pons, i aquestes varen concloure el 1663. Està situada estratègicament just damunt el cap de la península de Cala Pi a uns 19,5 m. del nivell del mar. La torre és cilíndrica, de 9,70 m de diàmetre, en la meitat superior i tronco-cònica en la inferior. L’altària és de 10,20 m, però li manca el parapet. Té un diàmetre a la terrassa de 8 m. i de 9,95 m. al peu. La construcció és de pedres lligades amb argamassa. Tot el primer cos de l’edifici és compacte i la cambra es troba al pis, arribant al portal per una escala de corda.Cap a l’any 1970, la torre fou restaurada pels seus propietaris d’acord amb el projecte redactat el 1967 per l’arquitecte Antoni Alomar.

Comencem davallant les escales d’accés a la platja. Ens dirigim als escats, aquestes petites construccions marineres que hi ha a la part més propera de la mar, en contem sis. Just darrere de l’ultim (el 6è) escar hi ha uns escalons.  i cosiol amb un gerani, però clar, aquest detall només es significatiu al día d’avui,  i per ells em de pujar, que ens situaran a ponent dels penya-segats i a la part més alta de la cala

Ara de el que es tracta és d’anar caminant vorera del penya-segat per un sender molt definit, aviat en trobem am una paret de partió que traspassem per la seva esquerra, a partir d’aquí ens anirem allunyant de la costa per evitar la part mes prominent, per després tornar a vorera de la mar.

Seguirem caminant per la roca i penya-segat costener molt ample i planer. Passarem pel Cap des Bancal, una curiosa plataforma escalonada, després arribarem al racó d’en Saupeta ( devia ser un bon lloc per pescar saupes) una petita raconada on vaig davallar fins a l’aigua. Prosseguim per la costa on recollim sal de cocó pels pan amb oli.

Després en trobem amb la part mes «complicada» de la ruta d’avui, es tracta de passar per una cornisa que el punt més estret no supera els 20 cm, però com té bons agafateis ho superem sense cap problema, tot seguit ens deixa a una terrassa esplèndida, prosseguim fins que ja no podem perquè un gran penya-segat ens tanca el camí, així que no ens queda més remei quer tornar un poc enrere fins a trobar per on grimpar per situar-nos a la part més alta. Trobem aquest punt que ens ho permet i seguim caminant per aquesta meravellosa balconada.

Als pots minuts ens trobem amb una curiosa ressurgència d’aigua dolça, dic curiosa pel lloc on sa troba, ja que surt de dins les penyes. No sabem el nom d’aquesta font però està a la zona coneguda com a sa pesquera de ses Fontanelles. Ha format una petita bassa de 2 x 5 m, on hi ha crescut canyis, fonoll marí, un tamarell, el mes curiós es que un ull de ccnyís ha crescut tant per terra cercant la humitat que ja té més de 4/5 m, si segueix així arribarà a la mar… sort ( la necesitarà).

Ja estem a la part més alta, on hi ha un sender evident que ens duu a les restes d’una barraqueta circular, destinada a tarees de vigilància. Conserva part de la cobertura, que era de falsa volta. On aprofitem per fer una aturada i berenar. Un poc mes a dalt hi ha una altre construcció destinada a la vigilància, i una barraca.

El nostre següent objectiu ja es pot veure a lo lluny, el Cap Blanc i la seva torre de vigilància, i abans l’ensenada Cotimplà es Carril entre les puntes de Na Garriguera i la punta del Camp de Mar. Ens posem en marxa per un sender prou definit. El primer que ens crida l’atenció són les formes de dos ullastres castigats pels vents marins. Passem pel mig d’ells i prosseguim.

A la nostra dreta podem veure vestigis d’intents d’urbanització (càncer de les nostres illes) i un caramull de tubs negres abandonats.

Prosseguim caminant i arribarem a una paret de partió amb un portell per on passem i seguim el caminoi. Després en trobem amb una altra paret i un cartell que diu «Stop zona militar», traspassem la pared per la part mes propera a la mar i prosseguim el nostre camí, a l’esquerra trobarem unes restes d’una construcció que semble que avia set de polvori.

Ja podem veure la torre des Cap Blanc i a ella ens dirigim. Situada arran dels penya-segats, fou edificada el 1579 per Antoni Genovard, picapedrer de Sineu, el mateix que edificà la torre del Cap Enderrocat. Ambdues no foren bastides fins al 1584. Com totes les d’aquest tipus, s’aixeca sense fonaments damunt un gruixat i massís tronc de conus. La part superior és cilíndrica.  Al portal s’hi arribava per una escala de corda, ara de ferro. Té una alçària de 9,80 m i un diàmetre 6,60 m a la base, que és troncocònic, i 5,50 m en la paret superior, cilíndrica. El portal és una obertura rectangular de 0,70 m per 1,10 m. La cambra està coberta de mitja volta taronja.

Pujam per l’escala de ferro que ens duu a una habitació rodona amb un altre escala que surt a la part de dalt exterior, d’on podem gaudir de les magnífiques vistes i de lo lluny que queden les cases de Cala Pi.

La tornada la feim pel mateix camí fins passat la barraca de vigilància on aviem berenat, seguint el caminoi sense davallar a l’altipà inferior, perquè seguint les fites i el caminoi entrarem dins la garriga on trobarem tot duna un  camí de gravilla que ens dur a un altre mes ample. Seguirem caminant fins a arribar a un pi (dreta) per on sortirem per enllaçar una altre pista o camí construït amb l’intent d’urbanitzar la zona. Aquest camí ens dur al proper objectiu, la Cala Beltrán una bellíssima cala d’un centenar de metres, i ens deixarà just a la part alta de la torrentera, ho sabem perquè el matí em passat per aquí mateix, just a la vorera hi ha una gran fita per on comence un tirany que ens durà a la cala, però no al començament (on acaba la torrentera) sinó a la part central de la cala, la part me bella, on a la part dreta de la cala hi ha unes roques més amples i de fàcil accés a l’aigua, just enmig de la doble corba. Aquí muntem el campament amb hamaca inclosa.

La tornada la feim fins a la pista que pasa poer la torrentera, la coneixarem perquè  a la dreta veurem lo que podem ser dos rotllos de sitja sense començar, es adir, que només tenen l’empedrat del sol. Proseguim per la pista fins enllaçar amb el caminoi que ens durà fins a la platja.

 I aquí acaba s’excursió d’avui. Ara ja toca preparar la del dissabte que ve.

Part de l’informació utilitzada l’em trobada a la magnífica web d’en Tomàs Mut » Una Trecalada de Passos».