Doblevuit | Archivos del mes: octubre 2019

690. EIVISSA. Les coves del Cap d’Albarca i ses Torres d’en LLuc

Publicada en 26 de octubre de 2019 de Xisco

Distancia recorrida: 12,07 km
Altura Mínima: 9 m
Altura Máxima: 185 m
Tiempo Ascenso: 03:10
Tiempo Descenso: 02:39
Tiempo en movimiento: 02:39
Velocidad Ascenso: 175,1 m/h
Velocidad Descenso: -177,0 m/h
Velocidad media: 2,07 km/h
Velocidad en Mov.: 4,43 km/h
Velocidad Máxima: 28,8 km/h
Tipo Ruta: Circular

Data: 20.10.2019

Coves del Cap d’Albarca i ses Torres d’en LLuc (Eivissa)

Avui iniciem aquesta ruta a la recerca de ses cinc coves del Morro dels Mossons al cap d’Albarca. Comencen a Santa Agnès de Corona, en el que destaca la seva esglèsia de 1812.
Amb el cotxe comencen a rodar pel camí de Corona de Dalt, direcció cap a Sant Mateu d’Albarca. Quan duim 1500 m aprox veurem a l’esquerra dos camins de carro, agafarem el de mes al N que té una pedra amb l’indicació de l’agroturisme Can Pujolet. En arribar a Can Pujolet (una gran casa pagesa amb unes places cobertes d’aparcament a l’altre costat del camí), prenem la corba a la dreta i seguim 1,2 km. Aquí el camí es bifurca i girem a l’esquerra. 600 metres més endavant, trobem una nova bifurcació, en un clar a la part alta d’una costa, i seguim a la dreta (pràcticament de front). 400 metres després, s’arriba a una casa.

Des d’aquí continuarem a peu, i al 400 m sortim ( dreta) del camí per agafar un tirany que s’endinsa a la garriga, passarem vora uns xalets de recent construcció,continuarem per aquest tirany,ens desviarem uns metrs per situar-nos sobre els pena-sagats i admirar aquesta meravellosa costa nord amb ses Torretes als nostres peus. 700 m més endavant travessem una pared de partió, iniciem un lleuger descens i als 200 m passem per uns corrals o barraques, seguim descendint fins arribar a una barraqueta amb una figuera de pic (Eivissa) o de moro ( Mallorca).Es un punt clau perqué en aquest punt ens hem de desviar NE del cap d’Albarca i iniciar un descens mig/fort fins els 184 m on trobem la primera de les coves, la cova del Pi, plena de llegendes i tressors… i amagatai durant la guerra civil.

Seguim descendint i localitzem la cova de Jaume Orat de la que alguns cregueren que contenia un fabulós tresor, creguent-ho fins al punt de deixar-hi un munt de jornals picant i moguent terra, durant quasi un any. Aquesta historia comenca amb la venguda de Sebastia Belloto, sicilia, qui devers el 1660 s’entrega a Eivissa i ben prest se feu una solida farria com a cercador d’aigua i, segons ell, de tresors amagats. Interessada per les activitats de Belloto la Inquisició no el va deixar tranquil massa temps, i el deporta a Mallorca per jutjar-lo com a nigromant i per tant enemic de la fe.
La febre pels tresors amagats seguí viva. Empero en un dels seus incondicionals seguidors. Antoni «Gibert» de Malafogassa qui, més de 20 anys més tard, comenqa una intensa campanya d’excavacions a la cova de que tractam, fins que una nova intervenció de la Inquisició, amb una seriosa advertencia, posa fi a les infructuoses activitats del nostre personatge.
La Cova d’En Jaume Orat esta situada quasi a la punta del Cap des Mussons, a 100 m per damunt la mar. La boca s’obri al peu d’un petit penyal en un coster molt esquerp i tapat de vegetació espessa.

Essencialment la cavitat esta formada per una sala i per unes perllongacions d’aquesta. La sala de forma vagament rodonenca, té uns 20 m d’eix major i s’obri a I’exterior per una boca de .7 m d’amplada, si bé que- obstruida parcialment per grans blocs. De les perllongacions, la més important és la galeria occidental de 13 m de llargada, amb aspecte de conducte, forma aquesta que practicamentm desconeixiem a Eivissa, i amb sediments molt intererssants. El conjunt de la cova, sumant els dos eixos més Ilargs, té un desenvolupament 60 m.
Seguim descendint fins el 117 m la referencia es un gran pi mort que deixarem a la nostra esquerra i arribem a la cova de ses Estelles.

Sense perda massa altitud proseguim fins arribar a un passet una mica delicat, però un pi al costat ens ajudará a superar el desnivell. Tot seguit arribem a la cova de ses Estelles II.
Seguim uns metres més i vorem una corda fitxa damunt una placa rocosa, seguit trobem la cova des Llibrell ( o gibrell)

gibrell

[c. 1390; dissimilació del cat. ant. llibrell, encara dial., d’origen incert, possiblement del ll. *labrĕllum, dimin. delabrum ‘pica, banyera, trull’, potser a través d’un mossàrab librẽl]

m Vas rodó de terrissa, metall, plàstic, etc., de poca alçària i més ample de la boca que de la base, emprat per a rentar-hi plats i per a altres usos diversos.

Quatre coves;
En la Mola d’Albarca hi ha quatre coves amb nom, i solen trobar-se per aquest ordre: Cova des Pi, situada just sota les ruïnes d’un refugi per a treballadors de les sitges de carbó i d’una figuerade pic; la cova de Jaume Orat, alguna cosa més cap al Nord; la cova de ses Estelles, més a baix en el penya-segat; i la des Librell, encara una mica més a baix, en la paret del penya-segat i amb dos balcons que ofereixen impressionants vistes cap a és Cap de Rubió i la cala entre tots dos caps. La Cova des Llibrell es diu així, com a resulta evident, per un gran llibrell o gibrell (un gorg que recull l’aigua que es filtra en les roques) situada en l’entrada, en la seva part Nord i actualment seca per l’escassa pluviositat. Aquesta cova és la més difícil de trobar i la que té pitjor accés, encara que és, possiblement, la més espectacular de totes elles, almenys per les seves vistes sobre la cala. Està indicada amb una corda lligada a dues savines i que també pot servir, encara que sense confiar cegament en la seva resistència, per a passar a l’altre costat de la paret rocosa després de la qual es troba la gruta.
I encara que en tota la documentació sobre la zona només se citen aquestes quatre cavernes, abans d’arribar a l’última d’elles encara pot trobar-se una gruta oberta al cel que pot crear certa confusió entre els qui busquen només quatre coves en és Cap des Mossons, ja que aquesta es localitza en quart lloc, abans de la des Librell.
És lluminosa, amb una columna en el centre, es troba en la mateixa cota que la cova de ses Estelles i, curiosament, no sembla tenir nom ( ses Estelles II, ?)
Joan Costa 06.05.2016, Endins 1985, 10 i 11

La tornada la feim pel NW del cap dels Mossons, fins arriba al costat del Racó Verd, damunt el ella-sagats que fan d’explèndid mirador sobre les Puntes de ses Torretes.
Continuarem pel tirany, passarem per una pared de partió amb una barraca, mes envantens acostem novament als penya.segats a veure una zona d’escalada. Ara ja en lleuger descens arribem a ses Torres d’en LLuc.
Aquest misteriós assentament, que els historiadors només han pogut datar en un període que abasta des dels temps paleocristians a l’alta Edat mitjana, està integrat per dues antigues torres de planta ovalada i un tram de muralla que les uneix.

El conjunt formava part d’una misteriosa fortalesa de majors dimensions, encara que es desconeix amb exactitud per a què va ser construïda.
De les dues torres només queda la base. La primera, de majors dimensions.
Ja només queda continuar fins el cotxe, donant per acabada aquesta interesant ruta.

691. EIVISSA. Volta per ses Formigues i Far de Punta Grossa

Publicada en 26 de octubre de 2019 de Xisco

Data: 24.10.2019

Ses Formigues, cova des Culleram, i far de Punta Grossa ( Eivissa)

Iniciem aquesta atractiva ruta a la cala de Sant Vicent, al NE de l’illa d’Eivissa. Aparcament de l’esquerra i comencem a caminar pel carrer que puja a diferents urbanitzacions. Als 150 m arribem a un encreuament, on girem esquerra direcció cap a l’Urbanització d’Allà Dins Després de 300 m arribem a una rodona, continuem recte, i 100 m més endavant, on un panell ens indica l’entrada la dita urb. sortim del carrer asfaltat per un tirany que surt de l’esquerra. Ara seguirem aquests tirany durant les primeres hores de ruta. Vorejant aquesta costa verge.

A partir de l’extrem de la punta Grossa, la costa canvia de direcció i dóna pas a tot un tram obert cap al NE fins a la punta de Cala des Jonc, conegut genèricament com es Clot des Llamp , on se succeeix la presència de coves, puntes i petites raconades. S’hi situen, en primer lloc, els dos esculls de ses Deixes, que es troben abans d’entrar a dues cales amples separades per ses puntes des Forn (on hi ha una gran cova amb el mateix nom), com és sa Penya Blanca, de vores espadades i a la part superior de la qual s’ubica la urbanització Allà Dins, i es Clot des Llamp, oberta a gregal; després, la costa és dominada per elevats penyals que miren a llevant, raconades com es caló des Moltons (on desemboca el torrent des Ullastres) i petits esculls abans de l’ampla punta de Cala des Jonc, que s’allarga cap al NE formant un terreny molt baix. Després de passar uns petits esculls, s’entra en una profunda cala llarga i estreta del mateix nom, també anomenada s’Aigua Dolça i, per l’O, la tanca la punta des Cap Negret. A partir d’aquí, la línia de costa comença a dirigir-se cap a mestral a través des Forn d’en Roig, una balma allargada producte de l’erosió de la mar, i continua per una zona de roques planes i estratificades amb un perfil més o menys rectilini fins al pas de s’Escullat , format entre l’illot que porta el mateix nom i la punta de ses Formigues, una altra punta ampla i plana que té una part coberta amb pinar molt castigat pel vent però adaptat al medi, mentre que una altra part és baixa, pedregosa i pelada a causa del salnitre que contenen els esquitxos de l’onatge dels vents de mestral, tramuntana i gregal. Més al N, hi ha els illots o esculls de ses Formigues. La punta de ses Formigues protegeix la cala d’Emboscar dels vents de gregal i llevant, una raconada, però, que queda exposada als vents de tramuntana i ponent.

Poc a poc anem guanyant altitud, fins coronar el colladet que separa la costa i ses Formigues, iniciem una lleugera davalla cap al Pla de ses Formigues, on trobarem una cisterna i una era. Continuem pel tirany de l’esquerra, per a després prendre pel de la dreta, passant per uns camps de conreu direcció a unes cases. Aquest tram forma part de la ruta 1.1 de l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja.

Arribem a l’asfalt, prenem dreta i passem per davant una casa, continuem fins arribar a un encreuament. Just a l’esquerra surt una pista direcció a la cova des Culleram, però abans, continuem recte per pujar uns metres que en fa de mirador sobre el llogaret de sa Cala (Església, escola i restaurant). Tornem enrere i prenem per la pista de la cova des Culleram.

Els indicis més antics de presència humana a Sant Vicent de sa Cala pertanyen al jaciment arqueològic de la cova des Culleram , que és un dels més destacats en el context del món feniciopúnic. Així ho demostra la troballa, el 1907, de centenars de figures i fragments de terracota corresponents als s. IV-II aC, a càrrec de membres de la Societat Arqueològica Ebusitana encapçalats per Joan Roman Calbet . El 1909, Antonio Vives y Escudero identificà un estrat, inferior al corresponent a les figuretes púniques, en què es trobaren ceràmiques prehistòriques de l’edat del bronze. Sembla que a partir del s. IV aC la cova esdevengué un lloc sacre i, per tant, de peregrinació de fidels. Certament, al s. III aC la cova s’erigí com a santuari dedicat a Tanit segons el culte organitzat per un grup de sacerdots, que es fa palès amb el conjunt de representacions de la deessa de Cartago constituït per més de 2.000 exvots o ofrenes en forma d’estatuetes de terracota.

Després de visitar sa cova, avui romana tancada, continuem pel tirany que baixa escalonat fins a la carretera de sa cala de Sant Vicent. En trepitjar l’asfalt prenem esquerra, direcció a sa cala i als 200 m agafem una pista que baixa per la dreta i travessa una torrentera, passarem per avant un pi amb una soca molt curiosa, després un encreuament de camins, hem de prendre el de l’esquerra senyalitzat amb una balisa ( núm. 10) com a ruta 1, per la que continuarem caminant. En arribar a una casa (dreta) agafarem la pista de la dreta en lleugera pujada. Uns metres mes endavant arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra, i arribem a la carretera de Sant Carles, la creuem i seguim recte fins a arribar a sa Cala. Prenem esquerra pel passeig fins al final que ens deixa al parking.

Ara comencem el segon tram diferenciat de la ruta, el del Far de Punta Grossa. Agafem el cotxe i pugem el carrer que abans hem fet a peu, però en arribar a l’encreuament que a l’esquerra indica l’Urb. d’Allà Dins, ara continuem dreta per aquesta curta carretera amb fantàstiques vistes sobre sa Cala. Anirem passant per denvat xalets i en arribar a una corba (esquerra) de 180° hem d’estar atents perquè just a la dreta s’inicia un carrer amb un disc de prohibit passar/circular, pujam per ell uns 20 m fins a la primera corba on podem deixar el cotxe. Ara continuem a peu 200 m, fins on s’ha acaba el carrer. A s’enfront veurem una barrera que dona accés a una pista de tenis, idò just a la seva esquerra, entre dos tancats de reixa (aquest detall és molt important), han deixat un «passadís» pel que hem de caminar passant pel costat de sa pista de tenis, fins que s’ha acaba la reixa i s’obri a la mar. Baixem uns escalons i ens situem a l’antic camí del far, avui en dia el tram fins a sa Cala s’ha convertit en privat e impossible d’anar.

Caminem per aquest antic camí. Passarem per davall una gran creu ( esquerra), La creu, de fusta, té unes mesures aproximades de 1’50 x 1 metre i està situada a una altura d’uns 10 metres sobre el camí, per la qual cosa l’accés és complicat. No obstant això, el crucifix es troba en un punt on el camí encara és ample i es conserva relativament bé, en comparació amb el camí que més endavant pràcticament es difumina, i així com anem avançant el camí es troba desfet i a vegades perillós, en qualque tram s’ha de fer un passet delicat i aeri. Convertit avui en dia en una cornisa. Després d’uns 1.400 m arribem al far de Punta Grossa, totalment destruït, destaca un enorme aljub la torre i part de l’escala. Ses vistes són realment extraordinaris. Després de descansar i fer unes fotos, iniciem el retorn pel mateix camí fins al cotxe.

“És el far més desconegut de les Pitiüses. Un niu d’àguiles en els confins de Sant Joan, més enllà de la Cala de Sant Vicent. Fins a l’1 d’agost de 1916, el feix de la seva llum blanca, que aconseguia 15 milles nàutiques mar endins, va advertir als navegants de la presència de terra, de l’escarpada costa d’és Cap des Llamp i dels dos esculls que hi ha sota el penya-segat. Després de 46 anys de servei i substituït pel far de Tagomago, el far de sa Punta Grossa quedava abandonat, a la mercè dels elements i del pas del temps, l’1 d’agost de 1916.
Per a arribar avui fins a l’edifici cal tenir l’agilitat d’una cabra entrenada en és Vedrà i recórrer un camí de gairebé dos quilòmetres que recorre la paret del penya-segat. A vegades, la sendera no mesura més de dos pams i en alguns trams ha quedat parcialment obstruït pels despreniments de la muntanya. Cada nova tempesta deixa noves cicatrius en la senda. I quan, per fi, s’arriba al penyal en el qual es troba el far, encara cal creuar el pont que es va aixecar per a accedir a la construcció, tan desgastat que hi ha gairebé tres metres en els quals pràcticament cal convertir-se en un funambulista sobre la mar. Abans de res això, un no pot per menys que preguntar-se com va haver de ser, més d’un segle enrere, arribar fins allí, obrint camí en el penya-segat de sa Punta Grossa (o és Cap des Llamp), per a construir un far en un balcó sobre la mar, a més de 40 metres d’altura.

El tècnic en sistemes d’ajudes a la navegació de l’Autoritat Portuària Javier Pérez d’Arévalo, especialitzat en la història dels senyals marítims, més concretament de Balears, explica que les condicions mai van ser molt favorables per als tres torrers que van ser destinats a sa Punta Grossa. «Al principi, havien d’alternar-se per a anar a Sant Joan a recollir la correspondència, a peu i durant 15 quilòmetres de recorregut. En una ocasió, els van atracar». Els tres primers farers van ser Juan Roig Ferrer, Miguel Massanet i Miguel Guerra Nadal.

La història del far de sa Punta Grossa és una història d’infortuni, la d’un far d’inicis controvertits en el qual l’enginyer Emili Pou, el mateix que va projectar molts altres senyals marítims de les illes, es va entossudir a pesar que, ja en aquells dies, l’any 1847, va haver-hi partidaris de triar l’enclavament de Tagomago per a instal·lar la llanterna. Les veus discrepants apuntaven al fet que la llum en Tagomago donaria millor servei als pescadors. No obstant això, es va triar l’emplaçament de sa Punta Grossa, malgrat les dificultats, que començaven per la necessitat d’obrir camí en la llarga punta del cap i haver de transportar, per via marítima, els materials de construcció que després havien de ser hissats per l’escarpada orografia del penyal. A això es van sumar una epidèmia de còlera que va delmar la plantilla d’obrers i un obligat canvi de les pedreres subministradores en comprovar-se que el material que s’estava usant era de pèssima qualitat. Per fi, al desembre de l’any 1867, just dues dècades després de ser projectada, l’obra va quedar finalitzada, i els primers torrers es van instal·lar en l’edifici a mitjan 1868. Però encara va caldre esperar dos anys degut, segons indica Pérez de Arevalo, a retards en la construcció «de l’aparell de tercer ordre fabricat per la casa Chance Brothers».

Amb el far ja en funcionament, es va arribar a la convicció que l’illot de Tagomago era el lloc idoni per a instal·lar en la zona una llum per als navegants. Va caldre rendir-se a l’evidència i, en els inicis del segle XX, projectar un nou far, en és Cap de Xaloc de l’illot. Es va inaugurar en 1914, quatre mesos després que esclatés la Primera Guerra Mundial. La torre de sa Punta Grossa encara va seguir un parell d’anys en funcionament fins a apagar-se per sempre. Avui, sense llanterna i amb la torre esdentegada, aguanta amb fermesa l’embat de vent i aigua; el revestiment de les parets ha desaparegut deixant a la vista les pedres i a l’interior la naturalesa s’ha obert camí. El far de sa Punta Grossa, el del ritme més lent de les costes de Balears, està condemnat a caure pedra a pedra amb la mateixa cadència flegmàtica amb la qual es va construir i amb la qual va il·luminar les nits de la costa de Sant Joan.”
Cristina Amanda Tur | Diari Eivissa 12.06.2015

689. EIVISSA. Cala Ses Balandres

Publicada en 22 de octubre de 2019 de Xisco

Distancia recorrida: 3,7 km
Altura Mínima: 8 m
Altura Máxima: 198 m
Tiempo Ascenso: 01:55
Tiempo Descenso: 00:56
Tiempo en movimiento: 01:04
Velocidad Ascenso: 107,00 m/h
Velocidad Descenso: -211,0 m/h
Velocidad media: 1,30 km/h
Vel. en Mov.: 3,46 km/h
Velocidad Máxima: 7,36 km/h

empleo manos.

Data: 19.10.2019

Ses Balandres ( Eivissa)

«Aquesta cala amagada i fascinant obsequia al caminant amb el contundent espectacle de la verticalitat de la seva naturalesa

A Eivissa, no existeix catarsi més intensa que descendir en solitari fins a ses Balandres, zigzaguejant a través dels penya-segats escarpats de Corona.

En paral·lel, la baixada transmuta en un involuntari viatge interior cap a la forma de vida de les generacions d’antany, en experimentar les dures condicions de vida que imposava el medi natural i els esforços que els pagesseos eivissencs afrontaven diàriament per a domar-lo a la seva manera i adequar-lo a la seva subsistència.

Una ruta a la mar des de les altures.
La cala espera entre la Punta d’en Petroell i la Llosa de ses Balandres i avui és accessible gràcies a l’intricat corriol que van esbrossar els pescadors del pla de Santa Agnès. Aquells supervivents de l’antiguitat més recent –Eivissa va ser medieval fins abans-d’ahir–, avui gairebé semblen herois o superhomes. La mateixa fortalesa que els va permetre escalonar les muntanyes emboscades amb bancals de pedra seca o navegar fins a Àfrica en minúsculs pots a vela per a fer contraban, els va convertir aquí en barranquistas. Van obrir una ruta a la mar des de les altures i així van obtenir peix fresc, en una zona tan aïllada com Santa Agnès.

D’aquella necessitat extrema és fruit aquesta ruta inversemblant pel precipici, a la qual van anar incorporant escales de fusta i entenimentades, que avui ens permeten seguir els seus passos sense despeñarnos. Ells, no obstant això, no van concebre aquestes millores per la seva seguretat, perquè grimpant eren com a felins, sinó per a poder escalar fins al pla sense necessitat d’usar totes dues mans. Així els quedava una lliure per a carregar el sac amb la pesca que havia quedat atrapada en les xarxes o en els hams dels palangres.

Dos-cents metres d’altura que, des del més alt, semblen un disbarat i que es van superant pas a pas com en un viatge al centre de la terra, amb la diferència que aquí la lluminositat és gairebé tan hipnòtica com els aclaparadors retalls de costa que s’obren entre la verdor dels pins i les mates. Miraculosament, arbres i matolls han tirat arrels en petits grapats de terra que els segles han anat acumulant entre plecs, esquerdes i racons, en la pedra viva del penya-segat.

La verticalitat adquireix el seu significat més literal en l’última etapa del descens, on només un tram d’asimètrics sortints fruit del capritx de la naturalesa permet conquistar el sòl. A baix esperen les casetes- escar, a vegades enfonyades en el penya-segat, atípiques per les seves corbes i el mantell de pedres que les camufla. Formes suaus, sense angles ni brusquedats, concebudes per a esquivar en la mesura que sigui possible la violència de les tempestats de l’hivern. Només per contemplar-les, ja val la pena l’esforç.

I en l’horitzó, les dues Margalides: l’illot gran, més pròxim, amb forma de mitja lluna i travessada per un enorme buit, que creuen sense contratemps embarcacions sense masteler com si s’endinsessin en una gruta marina amb forma de boca. I més allunyat el petit, semiamagat després del germà major. Ses Balandres és, efectivament, una altra Eivissa.»

Xescu Prats | Ibiza 09.07.2016

Aquesta seria una precisa descripció de l’entorn que em visitat. Però la ruta la comencem a l’aparcament que hi ha al llogaret de Santa Agnès de Corona ( Sant Antoni de Portmany – Eivissa). Comencem a caminar pel camí des Pla de Corona, on ben aviat, als 500 m, passem per davant el famós pou de Corona. Darrerament ha pres el nom de pou d’en Baló perquè la vella casa d’aquest nom es troba poc més amunt. Devora el pou es conserven restes de dues grans piques. La que té més a prop procedeix del pou de can Pep Vicent.

Just al seu costat a menys de 100 m, surt, una pista ( dreta) que en lleugera pujada passa per davant uns xalets, després s’obri al bosc i es transforma en un tirany prou definit.700 m després arribem a un encreuament, a la dreta veurem una cadena enmig de dos grans pins que a la tornada agafarem, però ara seguim recte, deixant a l’esquerra uns camps de conreu.

Quan hem caminat 400 m més arribem al punt clau. El tirany segueix endavant, però noltros hem de prendre dreta cap a una crivella, on les vistes són realment extraordinaris. La davallada s’intueix forta…als pocs metres de començar a davallar ens trobem amb una escala de fusta, ben conservada, que ens facilitarà superar el ressalt.

Gaudim d’aquesta encisadora cala. Prosseguim descendint per aquest estret i aeri tirany. Aviat ens trobem amb les primeres maromes que ens faciliten el pas, encara que no fan falta. Prosseguim, ara per una cornisa, i tot seguit un passamà, seguit d’altres maromes, el terreny cada vegada més vertical.

El darrer tram és el més atractiu. Unes maromes i cordes ens facilitaran els darrers metres totalment verticals no aptes pels que pateixen de vèrtigen.

Ja hem arribat als escars, alguns ben treballats i de certa bellesa. Aprofitem per recorre la cala, descansar, gaudir d’aquest regal de la natura i prendre forces per remuntar-lo.

El retorn ho feim desfent les passes fetes fins a arribar a l’encreuament amb la cadena entre els pins. Es tracta d’un tirany agradable que duu a una casa, per la que haurem de passar per davant el seu portal i seguit fins a arribar novament vora el pou de Corona. Prendre esquerra per la carretera asfaltada fins a l’aparcament.

Una ruta curta, però interesant, agradable i espectacular.

688. EIVISSA. Puig Nunó i cova des Ví

Publicada en 18 de octubre de 2019 de Xisco

Distancia recorrida: 9,6 km
Altura Mínima: 3 m
Altura Máxima: 247 m
Tiempo Ascenso: 02:28
Tiempo Descenso: 02:34
Tiempo en movimiento: 02:15
Velocidad Ascenso: 183,4 m/h
Velocidad Descenso: -184,4 m/h
Velocidad media: 1,87 km/h
Vel. en Mov.: 4,23 km/h
Velocidad Máxima: 6,36 km/h
Tipo ruta: Circular

Data: 17.10.2019

Puig Nunó i cova des Ví (pintures rupestres)

Avui iniciem la ruta a cala Salada (Sant Antoni de Portmany – Eivissa), concretament al parking de baix. Prenem escales cap a baix fins a la ctra.que arriba a sa platja, girem dreta amunt, durant 200 m, fins arribar a la corba, on abandonem i girem per la pista de l’esquerra, 200 m després abandonem la pista i agafem tirany de la dreta que en lleugera pujada ens endinça per la Canal des Forn Roig. 700 m després arribem a un forn de calç ( será el forn Roig ?),continuem per aquest agradable tirany, amb el Puig d’en Raió,199 m a la nostra esquerra.

Després de creuar novament es torrent de sa Canal des Forn Roig, arribem a una pista, on després d’una corba la abandonem per l’esquerra, veuren un punt blau al terra, continuem i traspasem una paret de partió,després girem dreta en lleugera pujada, continuem pel tirany molt definit,fins arribar a una nova pista que duu a un xalet ( dreta) que no agafem noltros continuem per l’esquerra e ignorem les que anem trobant a la dreta.

Arribem a una nova pista molt mes ampla, ara en lleugera davallada, anirem passant per diferents xalets, set cents metres després de pasar pel costat/damunt del darrer xalet aribarem a una bifurcació on la pista continua recte, i a la nostra dreta neix un tirany molt definit,si ens fixem veurem un pal indicador d’una ruta ciclista, agafem aquest tirany molt agradable fins arribar al coll ses Cuines de s’Hereva, nom que dóna al coll situat entre el puig Nunó , a ponent, i ses Tanques de s’Hereva , a llevant, al poble de Santa Agnès de Corona, on trobem una barraca amb un forn en bon estat. Es tracte d’un encreuament,el tirany pren cap a vall, pero noltros agafem el que hi ha just al darrera el forn.

Ara comencé una pujada mitja/forta que ens situará al cim del Puig Nunó de 258 m. Les vistes son impagables e indescriptibles, al menys per jo.

Toponimia: Els límits territorials del quartó de Portmany foren escrupolosament estudiats per Joan Marí Cardona. A grans trets, el quartó començava pel N al cap Nunó (topònim que sembla derivar del nom de Nunó Sanç) i abraçava tot l’arc de costa fins a Porroig, que restava ja en terres del quartó de ses Salines.

Portmany, quartó de HIST Circumscripció feudal de l’illa d’Eivissa creada arran de la conquista de 1235 a partir dels límits geogràfics del districte andalusí de Portumany . Va perdurar fins a la divisió municipal de l’illa feta el s XIX. El topònim Portmany apareix en el mateix Memoriale divisionis (1235) i deriva clarament del llatí Portus Magnus. Els termes partida, part, jurisdicció o domini de Portmany apareixen indistintament en els documents més primerencs; l’apel•latiu quartó de Portmany apareix, de moment, per primera vegada el 1279. Els quartons són el resultat de la modificació de la divisió administrativa i fiscal andalusina de l’illa, consistent en cinc ajza’ (plural de juz) feta per Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal amb vista al seu repartiment immediatament després de la conquista de 1235. Aquelles cinc parts o ajza’ en què es dividia l’Eivissa andalusina es transformaren en quatre partides jurisdiccionals i Portmany va pertocar al comte del Rosselló, Nunó Sanç, qui el va posseir fins a la seua mort el 1241. Nunó Sanç tengué Portmany com a feudatari de Guillem de Montgrí, situació de vassallatge que es preveia que s’havia de transmetre ja per sempre entre els successors de Sanç en la possessió del quartó i els successors de Montgrí en l’arquebisbat de Tarragona. A la mort de Nunó Sanç, Jaume I va comprar dels curadors testamentaris del comte tot el que li pertanyia a Eivissa i Formentera i, d’immediat, ho va vendre tot a Guillem de Montgrí, qui ho comprà no com a arquebisbe electe de Tarragona (que ja no ho era) sinó en nom propi.
Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera

El descens del Puig Nunó el feim per la part costanera SW, un prou desnivell que aurem de superar, el més destacable, ses vistes i un cocó natural a una roca, 209 m d’altitud. Anirem descendint fins arribar a uns xalets, després continuarem per la pista. Cinc cents metres després arribem a una bifurcació, la nostra direcció es continuar enfront, però com volem visitar la cova des Ví i les seves pintures rupestres, agafem la pista de la dreta que en davallada ens acostarà fins dita cova.
“Situada en una zona escarpada entre l’illot de sa Foradada i el cap Nunó, a uns 20 metres sobre el nivell de la mar, sa Cova des Vi conserva a la paret i al sostre les úniques pintures rupestres que fins al moment s’han trobat a Eivissa. Tot i els nombrosos estudis que s’han realitzat des de 1917, en què foren descobertes per l’abat francès Henri Breuil (1877-1961), els investigadors segueixen sense arribar a un punt d’acord pel que fa a la cronologia i a la significació de les imatges representades.
Aquest abric també es coneix com sa cova de ses Fontanelles, ja que es confon amb una cova propera, que té un broll d’aigua dolça, situat gairebé a nivell de la mar. El nom de sa cova des Vi fa referència a l’ús que se’n va fer en els primers anys d’aquest segle com a magatzem per al vi que es feia amb les parres sembrades a les petites rotes dels voltants.
Les pintures que conserva sa Cova des Vi, avui una mica esborrades, són esquemàtiques, de color negre i de molt difícil i diversa interpretació. Afortunadament, Breuil publicà el 1920 l’esquema d’una part, i existeix material fotogràfic posterior que ha permès conèixer elements que malauradament ja no existeixen.”
“Cuando ya despuntaba como autoridad mundial, en la primavera de 1917, el Abate Breuil y su sotana desembarcaron en Ibiza para una estancia de quince días. Desconocemos las circunstancias que envolvieron aquel periplo tan extraño. Sin embargo, su sagacidad y olfato de sabueso trufero le bastaron para descubrir las que, en un principio, se clasificaron como únicas pinturas rupestres de las Pitiusas. A saber quién condujo al Abate Breuil a los acantilados de ses Fontanelles, hasta alcanzar un minúsculo e inhóspito recorte –más que gruta, abrigo–, que los payeses llamaban ´Cova des Vi´ porque allí prensaban uvas para elaborar vino.
Breuil inspeccionó el muro liso de aquella oquedad en el acantilado del Cap Nonó y entre las humedades halló el garabato que dio sentido al viaje. Tal vez con el aderezo sensacionalista que le achacaban sus enemigos, declaró que aquellos esbozos fueron trazados por ibicencos de la edad del bronce.
Estudios posteriores han acabado descartando el origen prehistórico de las pinturas de sa Cova des Vi, situándolas tal vez en tiempos de los fenicios, cuyo origen pitiuso prácticamente coincide con los estertores del periodo del bronce en Europa. Constituyen, en todo caso –y que los arqueólogos nos perdonen–, un homenaje a la desilusión y al monumento fallido. Lo más cercano a la nada. Un garabato minúsculo y sin formas, que aún hay quien duda no fuera el bosquejo de un payés que se aburría mientras hacía el vino, sin la menor intención de pasar a la posteridad, aunque ocurriera hace cientos de años.
Hoy el esbozo aguarda protegido tras una verja, junto a un sendero que desciende por el precipicio. Aquellos que gozan explorando entre las piedras y su significado, muy probablemente tengan una experiencia religiosa con el descubrimiento de Breuil. A mí, por el contrario, me atraen mucho más las andanzas de tan insigne personaje por ses Fontanelles, con su sotana al viento, y especular con las razones que condujeron al explorador de Altamira y Combarelles, el mismo que años después bautizaría a la ´Dama blanca´ de la montaña Brandberg de Namibia, a rebuscar en aquel hueco que no alcanza el estatus de gruta, en la Ibiza casi invisible de 1917.”
Font: Xescu Prats Ibiza 12.03.2017

Retornem fins situar-nos al cap damunt dels penyassagts i vorajant-los ens dirigim cap a la Foradada per admirar les vistes sobre el Cap i Puig Nunó amb la cova a la seva falda. Retornem per on hem vingut fins a l’ampla pista per la que continuarem fins quasí arribar al seu final amb xalet, però uns metres abans i a una corba sortirem de la pista ( Esquerra) i iniciem la davallaada cap a cala Saladeta primer i cala Salada després, per finalment acabar novament al seu parking.

685. Avenc de sa Moneda

Publicada en 6 de octubre de 2019 de Xisco

Distancia recorrida: 13,36 km
Desnivell: -m
Salt més Alt: 41 m
Cordes utilitzades 1×60, 1×40, 1×300 m:
Altura Máxima: 443 m
Ganancia Temps Aproximació: 1’35 h
Temps Retorn: 1,35 h’

Data: 5.10.2019

Avenc de sa Moneda

Per arribar-hi tenim dues opcions; una des de l’urbanització de la Costa d’en Blanes ( Calvià) molta més curta, i l’altre des del mirador de na Burguesa (Palma), avui noltros triem aquesta darrera opció, a continuació vos deig les indicación per arribar-hi des de l’Urbanització de la Costa d’en Blanes, que coincideix amb el trak; entrem per l’avinguda Tomas Blanes Tolosa i seguirem fins a arribar a una rotonda, seguim recte pel carrer Sant Eduard, ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra pel carrer Sant Carles, prosseguim en forta pujada fins al carrer Sant Joan també esquerra, veurem un senyal de trànsit de carrer sense sortida, prosseguim fins arribar al carrer Sant Gabriel també esquerra i que en forta pendent ens deixarà a les barrares de l’entrada de la finca s’Hostalet on hi ha una gran esplanada per deixar els cotxes.

Sortim des del Mirador de na Burguesa ( Génova), per la pista que surt del darrera i passa vora les antenes, i que en mitja pujada ens endinsa dins la serra. Es tracta d’una pista ampla i cómoda. Obviarem qualsevol desviament que anem trobant fins que en dur 2,9 km arribarem al coll des Pastor, es tracta d’un punt important, aqui abandonem la pista per agafar el ramal de l’esquerra, als pocs metres i en lleuger descens arribem a un nou encreuament i agafam el ramal de la dreta, deixant el puig Gros de Bendinat (486 m) a la nostra esquerra, arribem al coll de Bendinat, 375 m, continuem per la pista, novament ens trobem amb un ramal ( esquerra) que obviem i continuem per la pista, fins arribar al pla de Vilarrasa, que ens situa a un nou encreuament, el ramal de l’esquerra ens duria a l’Urbanització de las Costa d’en Blanes, és l’altre opció que he comenta al comencement. Noltros continuem per la pista uns 100 m per després abandonar-la per la dreta i ficar-mos dins un pinar espés. Al principi costa mouren’s pero poc a poc anem sortim d’aquesta zona esponerosa per en mitja-forta davallada anirem cercan la depressió que forma el terreny, amb tèndència anar cap a l’esquerra.

Passarem per devora el petit l’Avenc de n’Andreu. Es de petites dimensions, 2,5 m x 1 m i una vertical de 12 mi 37 m de longitud, probablement es comuniqui amb l’avenc de sa Moneda que es troba a tan sols 25 m de distància i uns 15 m mes avall.

Arribat a l’enorme boca de l’avenc de sa Moneda ja podem intuir la grandiositat d’aquesta cavitat.

El nom de la “Moneda” no m’ha quedat clar; uns diuen que és perquè es va trobar una moneda, altres més estudiosos que prové de Monedero ( Podemos no te res a veure), depressió on va l’aigua, altres van més enllà i cita’n a la Diosa Juno que tenia a Grècia el malnom de Moneda per la seva mare receptora de les aigües. La fàbrica de la moneda estava a Atenes a prop de un temple prostituïu, dedicat a l’adoració de Astaré, la Tanit semítica. En qualsevol cas totes me serveixen per anomanar-lo Avenc de sa Moneda.

La cavitat està situada en la Serra de na Burgesa dins la finca de s’Hostalet, presenta una boca de 14 m x 9 m realment impressionant amb una gran figuera, que li dona un certa bellesa ( en s’estiu, pèrque en s’hivern la figuera no te fulles i te deixa veura l’inmensidat del buit ), en la vertical de la via de descens. Encara que es poden instal.lar dues vies, la més vertical de 45 m i practicamente volat en gairebé la seva totalitat, i l’altra lateral es realitza migjançant una vertical de 30 m amb diverses repises intercalades. Tots dos descens desemboquen a la gran sala de 42 m. x 42 m.

La gruta ha estat reequipada i millorada recentment, substituint els parabolts per químics.

Muntem la capçalera 1 en els dos químics per a muntar una V i efectuar un petit ràpel de 3 m fins a situar-nos sobre un cornisa on avancem fins al següent químic, a manera de passamans. Seguim el descens d’uns 4 m cap a la boca fins a un altre químic i superar un petit pas en descens desgrimpable però exposat. Amb cura continuem caminant uns 6 m, fins al químic que en vertical de 6 m, ens porta fins al següent químic i fraccionament. Li segueix ràpel de 25 m. Un últim químic per a evitar un frec d’aresta. Acabant amb un altre ràpel de 10 m.

La capçalera 2, la muntem en la part superior N de la boca. Amb un ràpel de 4 m que ens situa en un fraccionament que realitzem totalment en volat, aquest és el punt més complex de tot el descens i remont. Iniciant el ràpel volat sobre la figuera que traspassem, per a després de 45 m ens situa sobre un caramull de terra en plena sala Principal.

Aquesta immensa sala presenta gegantesques bugades estalagmíticas en la qual destaca una enorme columna de 21 m. d’alçada, separada per uns pocs metres d’una altra columna enorme.

D’aquesta gran sala s’inicien una sèrie de passos que val la pena recórrer. Especialment el situat en el costat W, a la qual s’accedeix ascendint per enmig de macizos estalagmítics, i unes finestres que ens permeten admirar des de l’altura la gran sala. Destaca a l’altre costat un pou de 20 m. que dona a la part mes fonda de la cavitat.

Una vegada a la sala podrem gaudir de les gegantesques columnes, explorar els nivells inferior en direcció SW una serie de passos i galeríes per arribar als -54 m i superior que ens situa a una balconada que ens permet visualitzar tota la gran sala.
La sortida la feim remuntant la gran vertical uns pel gran volat i altres per la pared de l’esquerra.

Grup de Muntanyisme

Archivos mensuales: octubre 2019