Doblevuit | Archivos del mes: mayo 2021

804. Clot de Déu – Fortificació de Son Marc

Publicada en 30 de mayo de 2021 de Xisco

Hora Inicio: 9:28 29 may. 2021
Hora Fin: 16:42 29 may. 2021
Distancia recorrida: 8,7 km (07:13)
Tiempo en movimiento: 03:04
Velocidad media: 1,21 km/h
Altura Mínima: 58 m
Altura Máxima: 433 m
Ganancia Altitud: 524 m
Pérdida Altitud: -515 m
Tiempo Ascenso: 03:59
Tiempo Descenso: 03:09

Data: 29.05.2021

Clot de Déu – Fortificació de Son Marc – Fesa de s’Heura – Cova Mala.

Iniciem aquesta ruta, com a moltes altres, just a l’entrada de Can Melsion, del camí Vell de Lluc, entrada per la cruïlla del pi de les Creus, punt quilomètric 5,300 de la Ma-10. Podem aparcar els cotxes uns metres abans del portell de Can Melsion.
Entram tot duna dins el tàlveg del torrent de Muntanya i ho remuntem uns metres passant per una barrera oscil·lant. Abandonam el torrent per la dreta, passam vora un bonic forn de calç i unes menjadores. Continuem NW per voltejar un rocam de l’esquerra, fins a arribar a una paret de partió que no traspassem, giram esquerra paral·lels a la paret. Passarem per davant la Balma dels Sestadors ( esquerra), de 5,7 x 2,6 x 4,5 m, amb parament de pedra.
Aviat localitzem un típic i bonic camí de muntanya que puja fent ziga-zagues, pel que transitarem fins a arribar al Clot de Déu. Passarem per davant una font o bassa, no ho podem assegurar, però té aigua. Amb una mirada retrospectiva podrem gaudir d’una magnífica estampa de la Vall Verda d’en Marc i més amunt del ratllar de son Marc.

Deixam a la nostra esquerra una paret de roques. Descendim cap a l’esquerra, per on s’obre un collet a la paret i just a la dreta trobem una cova de la qual desconeixem el nom.

Un poc abans d’arribar al Clot de Déu, trobarem uns abandonats camps de conreu, amb alguna figuera i garrover. A l’esquerra i entre el rocam localitzem la capçalera de la tirolina, formada per un gruixut cable d’acer enganxat amb una cadena a una biga de ferro encaixada enmig de roques. Baixem uns metres mes, seguin el cable, i ens situem al seu costat i des d’on podem veure tot el seu recorregut d’uns 320 m que salva el torrent de Muntanya. No sabem exactament la seva utilitat, però pareix a ser que fou instal·lat per pujar els queviures als caçadors que s’instal·laven a la caseta del clot de Déu. Jo personalment trobo exagerat la seva instal·lació fou per pujar els queviures, tenint en comte que el cable deu pesar més d’una tona i que el material (cadena, biga de ferro, baula d’unió…) no són tan antigues, i que per pujar-ho probablement es fes servir un helicòpter.
Fetes ses fotos amb el cable, continuem la ruta direcció NW, als pocs metres passem per un curiós lloc amb dues fileres de pedres a terra ben rectes, que després de consultar vàries informacions, pareix a ser que són les restes d’una síquia. Arribem a les runes d’unes cases. Ens situem al darrere i prenem N ( dreta), per anar a sortir pel coll dels Moixerrins, que encara no podem veure, unes fites ens guiaran. L’avanç és lent dificultat pel càrritx. Passarem per una paret de partió, d’on ja podrem veure el coll dels Moixerrins i a la dreta el turó d’en Marc amb la fortificació. No sabem res de la seva història, un reducte musulmà, pretalaiòtic, etc., el cert que és una zona fortificada molt interessant amb murades ben gruixudes.

Iniciem el descens incòmode pel coll dels Moixarrins ( 429 m) que ens dóna pas al vessant N. Separats de la carretera pel torrent de Mortitxet.

La nota desagradable la mos dona el tremend i abominable renou que fan els cotxes que participen a la prova d’automobilisme «III Pujada Pollença-Lluc». És tal el renou a la zona de Mortitx que entre noltros no podem xerrar i escoltar-nos, es podia sentir a kilòmetres… ens sap greu pels polls de les aus de la zona, que acaben de néixer, per l’estrès que hauran tengut amb el renou retronador… incloses zones d’exclusió properes tan gelosament «protegides» darrerament per l’Administració Autonòmica,

Anirem descendint fins que la vegetación es fà més clara, així i tot resulta complicat.-La direcció a pendre es SW direcció a uns grans xiprers, on trobarem la font del Xiprers. Continuarem intentan mantenir la mateixa altitura fins a uns gran blocs on i trobem la Fesa de l’Heura, un curiós racó on hi havia una gran heura que avui en dia es poden veure els trosos de la soca pel terra.

Sortim d’aques indret girant a S per una coma marjada. Ens pot servir d’orientació una torre elèctrica. Arribarem a uns camps llaurats i un camí que seguirem en ascens, arribarem a un alzinar, el camí continua però si volem visitar la Cova Mala, ho farem pujant fins a la paret rocosa on localitzem l’amplia entrada. Una primera sala de 25x 14x 5 m. Dominen els grans blocs caiguts del sostre. S’hi han trobat restes de vaixelles prehistòriques, musulmanes, tardomedievals i de l’epoca moderna. Si volem veure les úniques formacions destacables ens aurem d’endinsar fins la part més profunda.

Sortim novament al camí, pasem un botador metàlic i enllacem amb el camí de les cases de Muntanya, prenem E ( esquerra) durant 360 m on girem pel camí de l’esquerra, després girem dreta en lleuger descens. A partir d’aquí resulta complicat orientar-se. Es tracta d’entrar dins un torrent ( desconeic el nom), per després arribar a l’entreforc amb el torrent de Muntanya. Després de 111 m arribem al camí ( dreta) que puja fins a la font de Muntanya, que no agafem, continuem pel tàlveg durant 140 m, on sortirem E, per unes penyes de la dreta, al prinicipi pareix que no té sortida però si la té. Entrem dins un terreny molt complicat de caminar, ho farem girant a S per localitzar es torrent de ses Covasses que seguirem, fora del tàlveg, per la seva dreta direcció NE, ens crida l’atenció dos bots esportius… continuem per la dreta del torrent fins enllaçar amb un antic camí carreter. Passarem pel costat d’un forn de calç on just per damunt passa el cable de la tirolina.

Ara es tracta de seguir el talveg del torrent de Muntanya, a vegades per la dreta i altres per l’esquerra, a vegades per camí, a vegades per tirany. Fins arribar finalment al cotxe.

799. Alt de Ca n’Aloi i Mollet del Patronet

Publicada en 23 de mayo de 2021 de Xisco

Hora Inicio: 10:09 22 may. 2021
Hora Fin: 17:03 22 may. 2021
Distancia recorrida: 10,1 km
Tiempo en movimiento: 04:24
Altura Mínima: -45 m
Altura Máxima: 179 m
Ganancia Altitud: 476 m
Pérdida Altitud: -473 m
Tiempo Ascenso: 03:56
Tiempo Descenso: 02:55
Circular: Si

Data: 22.05.2021

Alt de Ca n’Aloi o Pont de les Moles i Mollet del Patronet.

“Es tracta d’un camí empedrat que recorre el braç terminal de la península de Formentor, concretament, des de Cala Murta arriba al Far de Formentor. Figura al Catàleg de camins del terme municipal de Pollença amb el números 65 i 144, sota la denominació de “camí vell del Far A i B”, respectivament, amb una longitud aproximada de 14 km. És un camí preciós que salva els diferents desnivells, colls i barrancs amb poca inclinació, per la qual cosa necessita fer nombroses corbes, com ara les 22 que té el paratge conegut com a les Voltes del Català o, com escriu l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, la “Pujada d’en Català” (no he pogut esbrinar si es refereix a un llinatge o a un gentilici). Tanmateix, al mapa aixecat el 1858 pel geòmetra Pedro Moreno Ramírez i que podem admirar dins la nostra Casa de la Vila, observarem que està retolat el camí com a “Pujada del Català”.
Al final d’aquesta la muntanya és rebaixada artificialment, entre el puigs Fumat i Garballó, indret conegut com a la Bretxa.
L’actual carretera, construïda l’any 1928 per l’enginyer Antoni Parietti Coll, ha destrossat petits trams del camí; en alguns trams el creua i en altres va paral·lela al mateix.
El camí va esser construït entre els anys 1857 i 1859, per a traslladar els materials de l’obra, com ara la pedra emprada en la construcció del far i dels edificis annexes, tallada a sa Pobla (i segons altres informacions, a Binissalem), embarcada des del Barcarès, a Alcúdia. Treballaren unes 200 persones i brigades especials.
És conegut com a camí de la Reina degut a què se va dur a efecte durant el regnat d’Isabel II, i va costar tant que aquella preguntà “si feien el camí de plata”.
El far de Formentor se situa a 193 metres d’alçada, va ser projectat per l’enginyer Emili Pou Bonet i començà a funcionar el 30 d’abril del 1863, amb una làmpada Degrand nodrida amb oli d’oliva, que fou substituïda, successivament, per sistemes més moderns, fins a l’electrificació del senyal (1962). Presenta una aparença de llum blanca en quatre llampades cada vint segons. Té un abast nominal de trenta-sis milles.
Segons l’Arxiduc, el far s’aixecava sobre una base quadrangular des del centre de l’edifici que serveix d’habitatge als torrers. Es tractava d’un aparell de segona classe amb dotze lents, que donava flaixos cada 30 segons.”
Info; Punt Informatiu. Periódic Independent Local 12-04-2020
Juan M. Torres Velasco – jmtorres953@msn.com

Iniciem la ruta d’avui en el Mirador de la Punta d’en Tomàs, km-14,900 de la MA-2210, caminem per l’asfalt direcció al far durant 200 m, i l’abandonem per l’esquerra, per anar a cercar un tirany que ens acostarà, en pocs metres, a l’antic i preciós camí Vell del Far.

Cal dir que el camí Vell del Far, ja no es conserva en tota la seva integritat perquè a trams es va destruir per fer l’actual carretera asfaltada.

A la proximitat del km 15,900, abandonem el camí i entrem a la carretera durant 400, on tornem a agafar ( esquerra) l’antic camí, poc temps perquè aviat arribem al mirador del Puat, d’on tornam enllaçar amb l’antic camí del Far. Enrevoltem el puig de la Pinya, tornem a sortir a la carretera i molt pocs metres l’abandonem ( dreta) per enllaçar amb l’antic camí. En sortir novament a la carretera la traspassem i enllacem amb l’antic camí. Ara hem d’estar atents perquè als 100 m, abans d’una corba, sortirem del camí ( dreta) sense traces per davallar fins a la carretera. Als 50/60 m aprox. Abandonem la carretera ( dreta) i iniciem, sense traces, la davallada, direcció E, durant 100 m, fins a arribar al Alt de Ca n’Aloi, o pont de les Moles segons l’Arxiduc.

Ens feim les fotos, contemplem l’impressionant estampa i iniciem un petit descens desgrimpant una curta canal per situar-nos just davall el forat/pont.
En acabar, tornem a la carretera i caminem fins al km-19,100, just abans de la primera corba de pujada al far, on veurem un portell i un camí escalonat, que agafem per arribar al Mollet del Patronet. Però abans d’arribar-hi, en dur 200 m ens desviarem per pujar fins a la boca de l‘avenc de les Pagellides o Covatxa del Pouet amb una profunditat de -87 m. Tornem al camí, que cada vegada estan en pitjor estat.

Arribarem on el camí ha desaparegut i per continuar haurem de fer-ho amb una desgrimpada. En el nostre cas posem un cordino per assegurar els moviments. El darrer tram més vertical, però amb els graons encara es conserven perquè estan picats directament a la roca. Arribant al Mollet.

Després de dinar i fer un cafetet iniciem la pujada fins a la carretera, als pocs metres passem per davant l’avenc del Far, de -44,5 m, continuem fins el Far de Formentor.

La tornada la feim pel camí Vell del Far, desfent les passes fetes.

801. Punta i cova Troneta ( Punta de la Salada i Cova de l’Aragonés).

Publicada en 16 de mayo de 2021 de Xisco

Hora Inicio: 9,50 h
Hora Fin: 6,10 h
Distancia recorrida: 6,09 km
Tiempo en movimiento: –
Altura Mínima: 0,5 m
Altura Máxima: 150m
Ganancia Altitud: 536
Pérdida Altitud: -586
Tiempo Ascenso: –
Bot mes Alt: 38 m
Material utilitzar: Cordes 1 x 60, 3 x 50, 1×40 m.
Circular: Si

Data: 15.05.2021

Punta de la Salada, de la Troneta o del Morro del Penyal. Cova de l’Aragonés o de la Troneta.

Comencem a les cases de Bòquer, a l’extrem de la Serra del Cavall Bernat, prenem direcció a sa cala que no hi arribarem, ja que abans de descendir ens desviarem cap al costaner esquerra per guanyar mitja altura i caminar fins a la Punta, passarem per davant unes espectaculars balmes per un terreny realment rocós i desèrtic. Just passat la darrera gran balma comencen les estaques de ferro que ens guiaran fins a la punta de la Salada o Troneta, millor dit, de el que queda de sa Punta i si no mirau aquesta meravellosa descripció que fan a Taponimiademallorca.net i que reprodueix aquí:

«Próxima voladura de «Punta Troneta».

Los beneficios que aportará a Mallorca son incalculables. Muchos campos de Pollensa y la Puebla producirán el triple que en la actualidad.

40 toneladas de pólvora harán volar 66.000 metros cúbicos de rocas. Interesantes manifestaciones del Ingeniero don Benjamín Llorca, Teniente Coronel de Aviación.»

Aquest era el titular destacat, amb grans lletres de color vermell, de la portada del diari Baleares del diumenge 7 d’agost de 1949. Segons s’afirmava en el text, la Falange, sensible a les queixes del camp mallorquí, havia decidit actuar per minvar les pèrdues en les collites que provocava la sal marina al nord de l’illa. Aquesta sal entrava per cala Bóquer, i era aixecada quan els temporals de mestral impactaven contra l’extrem de la serra del Cavall Bernat. Per aquest motiu aquesta punta, la Troneta, era coneguda també amb el nom de punta de la Salada.

Es tractava de dinamitar la punta per tal de deixar lliure el pas de les ones i evitar així l’aixecament de la sal. A més dels beneficis econòmics l’acció suposava una bona oportunitat per a muntar una operació de propaganda pel règim franquista. La lectura era clara: ni els penyals més imponents constituïen un obstacle per al seu progrés i la destrucció era el destí que podien esperar tots els enemics.

Sota els auspicis del governador civil i cap provincial de la Falange, José Manuel Pardo de Santayana Suárez, les autoritats militars havien elaborat el projecte i dirigit les operacions, mentre que un contractista civil pollencí, en Joan Riusech, havia estat l’encarregat de dur a terme les obres. Durant mesos havien estat excavades tres galeries mitjançant l’ús de compressors i de martells mecànics. Vint obrers, en torns de cinc hores, s’havien dedicat a l’excavació i posteriorment al transport i la col.locació de la dinamita. Per acabar les tasques els explosius havien estat comprimits amb 8.000 sacs d’arena per tal de maximitzar l’ona expansiva. La crònica diu que els sacs foren «cedidos gentilment por los alcaldes de la Puebla y Pollença», els municipis que teòricament més se’n beneficiarien de l’actuació.

I a la fi arribà el dia marcat per a la voladura, el dimecres 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. Fou declarada com a zona de perill l’àrea compresa dintre d’un radi de cinc quilómetres des de la punta i un tram de la carretera de Formentor i s’assenyalà com a millor lloc d’observació la talaia d’Albercuix. Allà s’havia concentrat des de bon matí un multitud variopinta desitjosa de contemplar l’espectacle anunciat. També hi eren presents les autoritats civils i militars.

Finalment enmig d’una calor sufocant, a la una del migdia, els quatre militars que quedaven a cala Bóquer activaren el detonador elèctric. El periodista ens descriu l’explosió: «Unos segundos formidables en intensidad, y enseguida una enorme mancha turquesa sobre el mar. Una mancha que se va ensanchando y que cambia milagrosamente de colorido. Ni espectaculares columnas que se elevan al cielo, ni trepidaciones imponentes.» I extreu paral.lelismes amb les imatges bèliques viscudes a la guerra civil. «La elemental asociación de ideas nos lleva a los días inolvidables de las sierras de Pandols y Caballs durante nuestra guerra».

Les autoritats s’apressaren a declarar l’èxit de l’operació i ho celebraren amb un gran dinar a la cala de Sant Vicenç. Malgrat aquestes celebracions desconeixem si efectivament es produí alguna millora apreciable en la collita dels camps pollencins i poblers. Ho dubtam en base a la comparació entre les fotografies antigues i modernes, de les quals es dedueix que al morro del Penyal els militars només li feren pessigolles. En tot cas com a testimoni d’aquells fets ens queda una punta escapçada i la filera d’estaques de ferro emprades per assegurar el trànsit dels treballadors i que avui en dia guien als excursionistes cap a la Cova de l’Aragonés.

NOTA: Morro del Penyal és el nom que dóna el cardenal Despuig a la punta Troneta. La seva forma, un penyal allargat que s’endinsa a la mar, fa pensar que el nom és una referència metafòrica a la trona, cadafal destinat a les autoritats i especialment el lloc de l’església des d’on els capellans feien les seves prèdiques. Les estaques de ferro de la punta no tenen res a veure amb el contraban perquè els contrabandistes mai deixen un rastre permanent del seu pas. Ni els d’abans ni els d’ara.
ACTUALITZACIÓ (28/1/13): la voladura de la punta Troneta tengué un ressò d’àmbit nacional i fou tema per als rudimentaris informatius audiovisuals de l’època.

Tornem a lo nostro, per iniciar el descens per les estaques de ferro i per fer el primer tram sense dificultat col·loquem un cordino com a passamans de 40 m. que ens du a un replà que val la pena quedar-s’hi un bon rato per gaudir del paisatge.

Tot seguit comence els descens mes vertical, on posem com a passamans una corda de 60 m just al final de la corda tenim a l’esquerra l’inici del descens a la Cova de l’Aragonés ó de la Troneta que farem d’aquí una estona. Ara prosseguim pel passamans unim una corda de 40 m. a la de 60 m. que tenim posada, a les estaques, que ens arribarà quasi a dalt de la punta, aquí, posem una altra corda de 40 m. (ultima «piqueta»,) que rapelam, per l’esquerra mirant cap al Colomer i en diagonal ens ajudarà a superar dues petites balconades on arribem a la part més extrema de la Punta Troneta. Baixerm a nivell de mar.

Anem ara pel segon objectiu la Cova de l’Aragonès ó de la Troneta , tornem enrere, a la capçalera del ràpel per davallar a la Cova. Muntem una corta de 50 m, ( sobren uns 10 m) fent un passamà des d’un pont de roca fins a la reunió de dos químics, baixem 3 m i muntem un primer fraccionament a una placa, anirem baixant fins localitzar, a la nostra dreta, una segona placa, continuem fins a una tercera i quarta placa, sempre a la nostra dreta i anem fent els fraccionaments, fins arribar a baix, arribem just damunt un túnel amb sortida a la mar, des d’on iniciem la pujada a la cova per la part esquerra, molt evident, la cova de l’Aragonés ó de la Troneta es d’enormes dimensions, de fins a 60 m d’altura, amb un terreny en fort desnivell. A la part més fonda hi ha degotissos i alguna formació estalagmítica. Després de descansar i admirar l’entorn iniciem l’ascens fent els fraccionament abans instal.lats.

A dalt recuperem forces i prosseguim l’ascens amb la dura feina d’anar desmuntant i recuperant les cordes utilitzades.

La tornada la feim pel mateix camí fins a la gran balma, i continuem per l’altiplà, seguint el tirany, que molt poc a poc, ens farà perdre altura, deixant enrrera la cala, fins enllaça amb un dels molts caminois que ha anat fent l’escorrentia de l’aigua, per enllaça amb l’ampla camí fins a les cases de Bóquer. Passem per la Font de Bóquer ó des Sementer.

Arribats als cotxes i prenem carretera cap a Pollença a fer unes bones xandis, que ja anyoravem.

793. Arista Sud, Puig de ses Bruixes, 355 m

Publicada en 10 de mayo de 2021 de Xisco

Hora Inicio: 9:12 8 may. 2021
Hora Fin: 17:00 8 may. 2021
Distancia recorrida: 7,6 km (07:47)
Tiempo en movimiento: 06:12
Altura Mínima: 105 m
Altura Máxima: 355 m
Ganancia Altitud: 370 m
Pérdida Altitud: -372 m
Tiempo Ascenso: 01:33
Bot mes Alt: 28 m
Material utilitzar: Cordes 2 x 20 i 2 x 30 m.
Circular: Si

Data: 8.05.2021

Rapelant l’arista sud del puig de ses Bruixes. Sleepy Hollow

La serra de Galdent és una cadena de muntanyes del Massís de Randa que està situada entre els termes municipals de Llucmajor i d’Algaida. Els accidents més destacats són el puig de Galdent o puig de Son Roig al ponent, el puig d’en Claret situat al centre i el puig de les Bruixes de 355 m al llevant. La serra pren el nom de la possessió llucmajorera de Galdent. Hi ha diverses coves als dos vessants de la muntanya. A la banda de Llucmajor hi ha les conegudes coves de Galdent, que foren amagatall de bandolers com en Durí. Actualment, s’hi ha instal·lat un restaurant. També va existir una explotació de pedreres de marès iniciada a l’edat mitjana i els recursos extrets s’aprofitaren per construir edificis religiosos i civils. A l’entrada o a l’interior de les coves, si hi podem accedir, llegirem diferents fragments d’Els alicorns i Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer i Manila i de Miracle a Llucmajor i La malcontenta, de Sebastià Alzamora

«El meu padrí deia que fins no fa molt encara hi havia gent al poble que creia que les bruixes encara habitaven les coves. Conten que un vespre d´hivern, l’enterrador de Llucmajor que duia a enterrar un mort al cementiri amb el seu carro va notar que qualcú li estirava l’abric pel darrera. Es va espantar tant que partí escapat . L’endemà trobaren l’abric penjat a les branques d’un ametler. Les branques de l’arbre mogudes pel vent feren la feina de les bruixes.
I abans de començar amb la nostra ruta, també heu de saber que fa molts d´anys, quan encara existien els gegants, el pla de Mallorca era ben pla, no hi havia cap serralada.
A les platges de l’Alger hi vivia un gegant enorme i molt bon al·lot que sempre somniava en viatjar. Cada dia escoltava les històries dels viatges que feien els pescadors arreu del Mediterrani i es posava molt trist perquè sabia que la seva gran estatura no el permetria mai visitar els llocs més bonics que envoltava la seva mar.
Un dels seus somnis era poder viatjar a Mallorca. Li havien contat que l´illa era plena de pinars, de platges amb aigües transparents i que hi havia una serra ben escarpada. Un dia, envaït per la tristesa de no poder viatjar, uns pescadors van tenir una gran idea. Li fermaren una de les seves barques a cada peu i l’estiraren mar endins. El gegant sabia que el viatge era llarg i que potser no tornaria, així que va agafar una senalla plena de terra per no oblidar-se mai de la seva pàtria i se l’emportà damunt el cap.
Quan arribaren a Cabrera, els dos patrons no es posaren d’acord i un partí cap un costat de l’illa i l’altre cap a l’altra costat. El gegant, encara que tenia les cames ben llargues, no aguantà l’equilibri i caigué per endavant. Pegà de nassos a prop de Cala Pi -encara hi podeu veure el pou que va fer amb el nas- i la senalla tombà tota la terra darrera el llogaret de Randa, formant el Puig de Randa. Diuen que la Font de la Vila, dins Son Reus, va néixer de la suor que li regalimava del front.«

Què faríem sense ses llegendes……

Segons Cosme Aguiló «El puig de ses Bruixes era conegut en el segle XV amb el nom de puig de na Santjoana. Sembla que és la mateixa muntanya que en el segle XVII apareix amb el nom de puig Agut [o puig Agut de Ferrutxelles]».
L’anomenat abans puig de Sant Joan i puig Agut de Ferrutxelles i documentat el 1332, fa partió dels termes d’Algaida i Llucmajor.

Sa Sopegada des Gegant
Entre Llucmajor i Algaida hi ha un serrat de muntanyoles que pren cap a Ciutat, i dins sa possessió de Galdent forma una cresta que fa una endinsada seca, com una osca, d’una vintena de pams. De Llucmajor es veu de lo més bé.
Sabeu com es va fer aquesta osca?
Conten que va esser que un gegant, que capllevava per allà, la duia molt d’un altre gegant de Cabrera.
Un dia s’apedregaven i es tiraven unes rocasses com un parell de carros envelats.
Una d’elles va caure dins Son Julià i encara hi és, que fa feredat, de grossa.
L’homo, com la tirava, féu tal estrai, que pega resquitllada, sopega, i amb so dit petit d’es peu fér an aquella cresta: en botí un talabant ferest i quedà aquella osca, que per això se diu sa sopegada d’es gegant.
(Rondaies Mallorquines, T. XXIV, p. 64)

La ruta:

Abans d’iniciar el descens, convé assegurar-se de qué no s’está utilitzan la via per part dels escaladors.

Arribarem al cementiri de Llucmajor pel camí de Galdent, a la part final al devora del tanatori trobem un ample aparcament on podrem deixar els cotxes. Ho podríem fer més envant i estalviar-nos 1,5 km, però com la ruta d’avui és «curta» decidim caminar.

Prenem Nord pel camí de Galdent, deixam a la dreta el camí de Buniferri. En aquest encreuament hi ha lloc per dos o trés cotxes. Continuem fins al proper encreuament amb el camí de Ferrutxelles que agafem ( dreta), fins a l’encreuament amb el camí des Puig, que agafem (esquerra). Ja fa un bon rato que tenim al davant nostre la curiosa muntanya de ses Bruixes. Abans d’arribar al final d’aquest camí, que s’ha acaba a unes cases, veure’m a la dreta l’inici d’un tirany, és que ens portará a les muntanyes de Galdent. Es tracta d’un tirany prou definit i que no presenta cap dificultat.
L’ascens és curt, però intens, al començament passarem per davant les restes d’un porxo (esquerra), és el punt per on sortirem una vegada rapelat, Continuem pujant fins a dalt del coll, on girem Oest (dreta), per anar enfilant la cresta del Puig de ses Bruixes.

En arribar al final de la cresta, la part més alta, aprofitem per descansar i menjar alguna coseta i admirar l’impressionant paisatge del pla, amb Cabrera inclòs. Un lloc on te fa pensar amb les llegendes de gegants.
Ens situem a l»extrem més al Sud, amb una petita desgrimpada i pugem damunt una roca rodona, justi als peus tenim les primeres plaques amb parabolts que utilitzarem per rapelar tota l’arista descendent.

Es tracta de la via d’escalada «Sleepy Hollow» que arriba fins a una 6a, amb un desnivell de 160 m, molt ben equipada amb ancoratges nous.
No descriuré el descens perquè depèn de les cordes que utilitzem, perquè segons de la seva llargària podrem fer uns llargs o altres. Només cal tenir en compte que el darrer ràpel és de 28 m. Noltros utilitzarem cordes de 2 x 30 i 2 x 20 m.

Per arribar al darrer bot, cal superar una encletxa que separa els dos blocs. Situats damunt l’espero trobarem dues plaques. Rapelarem, SE, fins a una cornisa a 8 m, que es veu perfectament des de dalt. Al costat i una mica amagada trobem l’ancoratge amb un petit passamà, Un lloc on no hi cap massa gent ( dues o tres persones), amb el ferm amb pendent, el que ens fa prendre totes les mesures. Rapelarem els darrers 28 m i arribem abaix. Si volguéssim rapelar SO directe des de dat l’espero necessitaríem una corda de 40 m.

Acabat el descens prenem direcció O, sense tirany visible, fins a arribar a una paret de partió que traspassem i als pocs metres arribem al tirany pel qual hem passat al matí, just al costat del porxo esbucat.

Reprenem la pujada fins a arribar novament al coll, però ara prenem sentit contrari abans, direcció NO, per a prosseguir la ruta per la carena.

Caminam per un espès bosc d’ullastres que s’estén pel puig d’en Claret o de sa Sopegada des Gegant (378 m). També anomenat d’en Rectoria. Una curiositat que tenen dos dels puigs d’aquesta serra, és la de tenir dos o tres noms, depenent del vessant que mirin.

En arribar al crull de la Sopegada del Gegant, la traspassem i iniciem un descens per un tirany definit. Arribarem a un primer encreuament que obviem i prenem esquerra, arribem a un segon encreuament que també prenem esquerra, un antic camí de carro, que ens portarà fins a les pedreres o coves de Galdent, que foren amagatall de bandolers com en Joan Puig Durí. Actualment, s’hi ha instal·lat un restaurant. També va existir una explotació de pedreres de marès iniciada a l’edat mitjana i els recursos extrets s’aprofitaren per construir edificis religiosos i civils. A l’entrada o a l’interior de les coves, si hi podem accedir, llegirem diferents fragments d’Els alicorns i Ha nevat sobre Yesterday, de Gabriel Janer i Manila i de Miracle a Llucmajor i La malcontenta, de Sebastià Alzamora.

De vegades els mites i les llegendes caiguts en l’oblit ressusciten. Els fets llunyans en el temps, sovint arrelats només en la memòria oral, necessiten noves maneres d’arribar al públic contemporani. I això ha passat aquest estiu amb un dels bandolers de més anomenada de Mallorca, Joan Puig, conegut pel malnom de ‘Durí’.

Joan Puig «Durí» va néixer a Llucmajor el 1802, i quan va ser prou gran va començar a fer de bandoler per tot el Migjorn de Mallorca, especialment als termes municipals de Llucmajor i Algaida.
En Durí és recordat per la memòria popular com un assassí sense entranyes. Encara avui esmentar-ne el nom fa por a la gent gran. De fet, encara corre la dita ‘Barrau bé la porta, que no entri en Durí’. Les autoritats de l’illa posaren preu al seu cap i fou pres, però va fugir ben prest de la presó, cosa que el convertí en un
indomable llegendari. Quan li demanaren per què havia fugit va dir: ‘La presó no compta amb les condicions establertes a la constitució.’
Una vida de trabuc, punyalada, cavall quan hi havia sort, cametes ajudeu-me quan no n’hi havia i sol i serena, havia d’acabar de la pitjor manera. Conten que en Bartomeu Fullana, ‘Fullaní’, un dels homes de la seva banda, nascut a Algaida, el més jove i possiblement aquell que resistia pitjor les inclemències i la duresa de la vida de bandoler, va trair-lo. I el cas és que Joan Puig i més membres de la tropa varen ser executats a Palma l’hivern del 1829. La pena per als assassins fou la de morir penjats a la forca.
Si voleu saber més d’aquesta interessant història podeu fer-ho aquí
(https://www.vilaweb.cat/noticies/la-resurreccio-del-bandoler-mes-temible/)

Grup de Muntanyisme

Archivos mensuales: mayo 2021