464. Cova del Soldat Pelut

Publicada en 28 de febrero de 2016 de Xisco

Cova-del-Soldat-Pelut-(161) Distancia total: 10 km.

Tiempo total, nosotros encontramos lluvia, : 8 horas.
Desnivel positivo, desde el torrent, para acceder a la cueva: 381m. Los últimos 60 m. Requieren de experiencia y cuidado.
Desnivel Positivo Total: 1.038 m.
Desnivel Negativo total: 707 m.
Altitud máxima, punto de partida y regreso: 805. m.
Altitud mínimo, talveg torret, desvió para asceder a la cueva: 210 m.

Altària de la cova: 36 m

Amplària de la cova: 52 m

Fons: 35 m

464. COVA DEL SOLDAT PELUT

No confondra aquesta cova amb la de Cova dels Soldat Fuit. A l’efecte convè constatar la similitut existent entre l’ubicació i conformació d’aquesta cavitat amb la del Soldat Fuit, oberta en el penyassagar mari de Can Palou. Ambdues tenen en comú la llegenda segons la qual va servir de recer a cert pròfug amagat a la zona i al fet de trobar-se una i l’altra en llocs tinguts per inaccessibles.

També em de dir que hi ha agut altres cavitats amb llegendes de proscrits i perseguits, com es el cas de la Cova del Nin de Selva, Cova del Lladre, Cova del Monjo, Cova del Soldat Fuit, cada una amb les seves pròpies històries.

Una mica d’història de sa Cova del Soldat Pelut, tal vegada la mes coneguda:

El nom d’aquesta cavitat fa referència a un personatge que, segons pareix, va habitar aquestes contrades donant peu a una curiosa llegenda.

Es tracta d’un coval enlairat, ( d’aquí coneguda també amb el nom de Cova Penjada del Soldat Pelut) situat a la paret del costat de Cosconar, característica que juntament amb la grandària de la boca el fan visible des de ben enfora.

La tradició popular més estesa, transmesa oralment de generació en generació, ens parla del soldat pelut com un personatge mitificat i alhora bastant desconegut. D’ell se conta que era un soldat escapat que s’havia refugiat pels aspres paratges que envolten el Torrent de Pareis. Així el personatge en qüestió, i sempre segons la llegenda, aprofitaria aquesta cova per amagar-s’hi. Aquesta mateixa tradició el descriu com un individu malgarbat, vestit únicament amb les pells dels animals que aconseguia matar, i amb barba llarga i cabellera, llògic fruit de la seva vida de fugitiu per questa esquerpa contrada.

També conta la llegenda que el soldat pelut era capaç de saltar sobre l’esglaiós desnivell, d’una part a l’altra del torrent, arriscant-hi la vidal, en el punt situat entre la Cova des Romegueral ( sa que té forma de pera) i es Degotís, en un indret on les elevades parets del torrents s’apropen fins a deixar únicament alguns metres de separació, aquest punt es anomatat Salt des Soldat Pelut.

Pero deixant de costat la llegenda i apropant-nos a la realitat, després d’observar el lloc resulta difícil compartir la creença popular que el soldat pelut pogués habitar una cova tan poc accesible com l’esmentada. Sobretot, si tenim en compte l’existència d’altres cavitats veïnes més habitables.

Malgrat aixó, el soldat pelut no és només un personatge de llegenda sinó que ha pasat a formar part de la particular història d’Escorca. La referència més important que confirma la veracitat en què es fonamenta la llegenda la proporcionà el que fou gran investigador i coneixedor de les terres lluqueres, P. Rafel Juan, qui a través de fonts orals, esbrinà que es tractava d’un «soldat suïss». Resseguint aquesta pista, es por constastar la presència de regiments d’infantería suïssa al servei del rei d’Espanya a finals del segle XVIII i començamens del XIX. Concretament se’n troben nombroses referències, especialment al Cronicón Mayoricense d’Álvaro Campaner, on apareixen notícies dels regiments suïssos de Jann, Courten i Betschart des de 1788 fins 1799.

En el cas dels desertors no ha d’estrenyar gens que s’amagassin als llocs més inacesibles de la Serra, com els que abunden en el terme de LLuc. Quan es produïa alguna deserció, fet relativament freqüent, lesautoritats militars alertaven els batles de les viles. Per facilitar la captura dels evadits, se’n donava una acurada u curiosa descripció, com és el següent cas: «… Cuyas medias filiaciones son las sigueintes: 2ª compañia. Francisco Lago hijo de Miguel y de Ana, natural de Ingo, en la Ungría, sin oficio, de estatura 5 pies, dos pulgadas, 5 líneas, hedad 28 años, soltero, cara ovalada, frente espaciosa, ojos negros, cejas y pelo castaño claro, nariz chica y puntiaguda, boca mediana, color moreno, varias berrugas en la aprte izquierda de la cara….»

És clar que el soldat pelut és un d’aquets casos de deserció. Fins i tot existeix un document de la Reial Audiència datat el 2/02/1804, on es relaten uns fets, l’autor dels quals, sorprenetment, encaixa amb el nostre protogonista: «Habiendo tenido noiticia la real Audiencia que por la comarca y territorio de la parroquia de Escorca se ha visto un hombre desconocido que viste de pieles prodecentes de los mismos ganados que mata, y como llebando armas cdon las cuales ofende o intenta ofender a las personas quie se le presentan de manera que tiene amendrentados aquellos vecinos particularmente los del predio de Cosconar,…»

La Reial Audiència, després de comunicar aquesta circumstància als batles d’Escorca i de Sóller, mana que el capturin.

I així sembla que va ocórrer, ja que l’amo de sa Casa Nova, de nom Pere, el va delatar en més d’una ocasió. Peró deixem quie sigui el mateix P.Rafel qui en narri aquest intent frustrat: » un día lo siguió una partida y le dió alcance en Son Colom. Lo ataron. Mientras descansaban los de la partida, se durmieron, y el desperast, vieron que el soldat pelut desatado. No le persiguieron mas por el momento.»

Aquesta situació no podia tenir més que un tràgic desenllaç pel nostre personatge: » Por fin, cierto día lo avistaron mientras robaba cerezas cerca de la Casa Nova. Sonó un tiro y cayó muerto. Su cadáver fue arrojado detrás de un peñasco.»

Narració adaptada del llibret Torrent de Pareis, d’editorial Moll (1996) 109 pàgines.

Una altra versió, pel que sembla bastant més antiga i eshumada per Fra Rafael rememora l’argument hagiográfic de Sant Marti de Tour, segons el qual va partir la seva capa i es va quedar amb només una part, deixant l’altra a un pobre necessitat d’abrigar-se. L’indigent no era un altre que el Soldat Pelut i qui, perseguit pel ric amo del predi per haver-li substrait part de les seves pertinences, es va veure obligat a saltar sobre l’espadat del Torrent de Pareis per aconseguir l’altra contraposada riba i posar-se fora de perill.

Descripció:

L’excursió s’inicia a Escorca (carretera Ma.-10) en els voltants del restaurant -a l’altura del km 25’2-, on podem aparcar a la dreta de la carretera al costat del panell del Govern Balear.

Comencem descendint cap al torrent de Lluc, pel tradicional camí de ferradura (Camí des Burgar) restaurat pel Foment de Turisme a l’any 1908.

Iniciem el descens baixant al costat del «quitamiedos» de la carretera i a el ½’ travessem la barrera metàl·lica. Seguim el camí, amb pendent lleuger, que travessa el frondós alzinar vorejant els camps de cultiu (esquerra). Als 4’ travessem un portell sense barrera i seguim les fites que ens conduïxen cap a l’inici del camí de ferradura. Mentre descendim el pendent oscil·la entre mitjana i mitjana/forta, arribant als 15’/16’ de l’haver travessat el portell . Continuem descendint pel camí, en alguns trams la vegetació ho envaïx o trobem lleugeres ensulsiades (és aconsellable transitar pel camí per a evitar deteriorar l’entorn del mateix). El pendent s’incrementa passant a forta/mitjana en algun tram. Les fites ens acompanyen encara que el camí és evident. Als 18’/20’ d’haver passat al costat de l’avenc de sa Miranda (dreta) s’inicia un descens en zig-zag amb algun tram de pendent fort, arribant al cap d’uns 12’/14’ al torrent de Lluc, amb un tram final d’acusat desnivell. Des de l’inici del descens a Escorca hem invertit de l’ordre de 50’ a 1 hora, depenent, lògicament, del ritme de la nostra marxa.

Una vegada en el jaç del torrent podem escollir una de les dues opcions possibles: transitar pel jaç del torrent o bé recórrer la senda que discorre a l’esquerra de la llera. Nosaltres triem la sebda de l’esquerra. Vam arribar als 7’/8’ al torrent dels Horts (esquerra). Seguim avançant i als 7’/8’ arribem a s’Entreforc.

Des desde l’Entreforc l’itinerari està adequadament senyalitzat per fites, línies verdes o vermelles o fletxes dels mateixos colors ( un pupurri innacesari). També trobarem en algunes roques graons o zones picades, el que facilita l’avanç sobre superfícies llises en pendent.

Iniciem el descens del torrent de Pareis ascendint pel marge dret. La senda comença amb una curta pujada mitja/forta, per a prosseguir amb pujada lleugera/mitjana. Al 1 ½’ s’inicia una baixada mitja i mitjana/forta. Als 5’/6’ arribem a un salt entre dues roques (ancoratge a la dreta). Una vegada superat avancem ajudats pels escalons tallats i zones picades, arribant a un nou salt equipat i aixó proseguim fins arribar al punt on a la dreta es puja pel pas de n’Alis o des contrabando per arribar a Cosconar i a l’esquerra es puja al pas de ses Argolles. Bé idò iniciem la pujada, als 10715′ arribarem a un punt on em de deixar la senda que pren a l’esquerra ( fita demunt un resalt) per anar al pas de n’Alis, per noltros agafar cap a la dreta meny definit. En servirà de guia una gran bauma a on ens derigim i refugiem de la pluja.

A la vista que el temps no aclaraix sino que empijora, decidim proseguir per damunta aquesta gran balconada damunt el torrent de Pareis, direcció a l’Entreforc, sense perdre altura en lo posible. Aviat ens situarem a la base de la cova del Soldat Pelut. Aqui comence l’ascens mers vertical que ho superarem grimpa que grimpa.

Iniciem l’ascens per la part esquerra i a poc a poc ens anirem, fent una diagonal, cap a la dreta, per on finalment entrarem a la cova.Una vegada dins la cova les sensacions son fortes i molt satisfactòries, destaca enfront nostre tot l’itinerari d’aquest preciós pas de ses Argolles.

Aprofitem per descansar i recorrer la cova per fer fotos, que es inmensa que des d’abaix no ho pareix.

Comence a tronar, el temps empijore ( la previsió era d’una ciclogènesis explosiva) amb pluja fina però que banya igual. Decidim devallar per l’altre costar ( esquerra ) en lo posible. Daquesta manera guanyem terreny i trepijem menys el tàlveg del torrent que mullat està molt, molt relliscós. Inclús em de posar un cordino per ajudar-mos en algúm tram del descens. Arribem a l’entreforc i des d’aquí la pujada pel cami des Burgar, on arribar a dalt ens canviem de roba per una seca.

Avui no toca chandi, feim una xocolatada al bar des Coll de sa Bataia.

463. Avenc de sa Moneda

Publicada en 21 de febrero de 2016 de Xisco

Aproximació; 2 km

Circular: sí

Ràpel màxim: 41 m

Cordes: 1 x 60 m, 1 x 40 m. 1 x 20 m.

6 plaques i 2 baques

icono rapel

463. AVENC DE SA MONEDA.

Per arribar a l’inici de la ruta d’avui ens hem de situar amb els cotxes a la Urbanització de la Costa d’en Blanes; entrem per l’avinguda Tomas Blanes Tolosa i seguirem fins a arribar a una rotonda, seguim recte pel carrer Sant Eduard, ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra pel carrer Sant Carles, prosseguim en forta pujada fins al carrer Sant Joan també esquerra, veurem un senyal de trànsit de carrer sense sortida, prosseguim fins arribar al carrer Sant Gabriel també esquerra i que en forta pendent ens deixarà a les barrares de l’entrada de la finca s’Hostalet on hi ha una gran esplanada per deixar els cotxes.

Comencem a caminar per la pista forestal, arribarem a un encreuament de camins, noltros em de seguir O (recte) durant uns 200 m i en arribar a una corbe abandonem la pista ( fites) per la dreta per endinsar-nos en un tupid bosc per un sender poc evident fins sortir del bosquet i arribar a una zona mes buida de vegetació damunt una torrentera.

Passarem per devora el petit l’Avenc de n’Andreu. Es de petites dimensions, 2,5 m x 1 m i una vertical de 12 mi 37 m de longitud, probablement es comuniqui amb l’avenc de sa Moneda que es troba a tan sols 25 m de distància i uns 15 m mes avall.

Arribat a l’enorme boca de l’avenc de sa Moneda ja podem intuir la grandiositat d’aquesta cavitat.

El nom de la “Moneda” no m’ha quedat clar; uns diuen que és perquè es va trobar una moneda, altres més estudiosos que prové de Monedero ( Podemos no te res a veure), depressió on va l’aigua, altres van més enllà i cita’n a la Diosa Juno que tenia a Grècia el malnom de Moneda per la seva mare receptora de les aigües. La fàbrica de la moneda estava a Atenes a prop de un temple prostituïu, dedicat a l’adoració de Astaré, la Tanit semítica. En qualsevol cas totes me serveixen per anomanar-lo Avenc de sa Moneda.

La cavitat està situada en la Serra de na Burgesa a la zona de s’Hostalet, presenta una boca de 14 m x 9 m realment impressionant amb una gran figuera, que li dona un certa bellesa ( en s’estiu, pèrque en s’hivern la figuera no te fulles i te deixa veura l’inmensidat del buit ), en la vertical de la via de descens. Encara que es poden instal.lar dues vies, la més vertical d’uns 45 m i practicamente volat en gairebé la seva totalitat, i l’altra lateral es realitza migjançant una vertical de 30 m amb diverses repises intercalades. Tots dos descens desemboquen a la gran sala de 42 m. x 42 m.

El comencemen del descens no impresiona gaire perquè sa figuera te tapa sa visual, però una vegada que has pasat per dintre la fuaque la cosa canvia, en aquest moment pots disfrutar de la inmensidad de la sala i les seves columnes.

Aquesta immensa sala presenta gegantesques bugades estalagmíticas en la qual destaca una enorme columna de 21 m. d’altura, separada per uns pocs metres d’una altra columna enorme.

D’aquesta gran sala s’inicien una sèrie de passos que val la pena recórrer. Especialment el situat en el costat W, a la qual s’accedeix ascendint per enmig de macizos estalagmítics, i unes finestres que ens permeten admirar des de l’altura la gran sala. Destaca a l’altre costat uin pou de 20 m. que dona a la part mes foda de la cavitat.

Per davallar muntem dues vies, una a la part mes alta de la boca amb un fraccionament amb un ràpel de 45 m, en el que podem gaudir suspesos dins la seva immensitat.

Per muntar la segona via em de davallar uns metres fins a la part mes baixa de la boca devora una figuera SE. Damunt una roca hi ha un spit on podem muntar una corda per davallar uns 10/11 m fins a una cornisa de 3 m ,on hi ha un pont de roca que ens serveix per muntar la baga de la reunió. Aquí tenim dues opcions; una primera és muntar la corda per fer un ràpel directe de 20 m però com te rosament es aconsellable muntar al nivell inferior un desviament a un altre pont de roca. La segona opció es davallar uns 2,5 m fins a un spit per muntar la corda del descens. Noltros optem per la primera opció. En qualsevol cas el ràpel es de 20 m, que ens deixan damunt un turó que després davallarem fins a la sala.

Una vegada a la sala podrem gaudir de les gegantesques columnes, explorar els nivells inferior en direcció SW una serie de passos y galeríes per arribar als -54 m i superior que ens situa a una balconada que ens permet visualitzar tota la gran sala.
La sortida la feim remuntant la gran vertical uns pel gran volat i altres per la pared de l’esquerra.

Un día intens.

462. Comellar des Parral – Ermita de Betlem –

Publicada en 14 de febrero de 2016 de Xisco

Comellar-des-Parral-i-Ermit Recorregut total: 12’7 Km

Circular: Sí

Desnivell:

Temps total: 7,30 h.

COMELLAR DES PARRAL – ERMITA DE BETLEM – FONT DE LA JONQUERA.

Gran part dels terrenys per on discorre aquest itinerari, fins passada l’ermita de Betlem, es troben en la conrada ocupada antigament per l’anomenada Devesa de Ferrutx. Aquesta finca abastava les alqueries musulmanes de Ferrutx i de Binialgorfa.
En 1880, dins el marc de la Llei de colònies agrícoles i poblacions rurals, per iniciativa dels germans Mateu i Andreu Homar fou fundada la Colònia de Sant Pere.

Aparquem els cotxes al carrer Minyones de la Colònia de sant Pere i comencen a caminar pel carrer Major de la Colònia direcció a la Ma-3331 or sortim al Km 4,3 just devora la creu de terme de la Colònia de Sant Pere que ens marca l’inici de l’itinerari d’avui. Seguim caminant NE pel carrer Major de la Colònia que s’endinsa per un pinar amb algunes cases als voltants. Al pocs minuts el camí gira dreta segueix i s’acaba just en arribar al torrent del Parral. El creuem per devora la presa i caminem per l’esquerra al principi, per dintre la major part. Abans arribar al salt del Parral em d’abandonar el tàlveg del torrent per l’esquerra en forta pujada per anar a cercar el Pas del Parral, sense cap dificultad que en deixa just damunt el salt. Tot seguit ve el gorg de la Font del Parral inconfundible perquè té aigua tot l’any i per la seve figuera que penja d’enmig i que superem amb una petita grimpadeta.

Després d’uns metres i quan el torrent mes s’engorxa em d’anar amb esment perquè quan el torrent gira esquerra es em de sortir per l’esquerra amb forta pujada, hi ha fites. Aquesta pujada ens farà guanyar altitud rapidament deixant el tàlveg als nostres peus. Seguim ascendint per la cresta d’aquesta petita serralada direcció N, la pujada es llarga i dura, però ho compensen les explèndides vistes sobre la Colònia de Sant Pere, son Serra de Marina, son Real, can Picafort i gran part de la Badia d’Alcúdia. Ens servirà de referència un petit arbret, un ullastre, al que ens em dedirigir i després recte fins a dalt del serral.
Arribarem a dalt del Serral a 351 m. on ja podem visualitzar a primer pla les cases de Betlem i la punta del campanar de l’ermita de Betlem. Després de descansar i menjar alguna coseta, prosseguim la davallada direcció E cap a un pi gran per enganxar el GR-222.
Una vegada en el GR-222 ens dirigim cap a les cases a l’ermita de Betlem, però abans passarem per les cases en estat d’abandonament i de ruïna que eren destinades a destacament militar, on s’hi allotjà la 16a Bateria d’Artilleria, destinada a la vigilància de la costa, amb els dormitoris i la cantina i després les cases de Betlem.

Al cap de pocs minuts arribem a l’esplanada on hi ha la barrera que dóna entrada al recinte de l’ermita guardada ambdós costats per xiprers. Després de visitar-la ens dirigim a la font de l’ermita.

Tornem enrere fins a la carretera i agafem el camí de l’esquerra, passem per damunt els camps de cultiu, que no fa gaira anys es conreaven. Arribem a la capelleta dedicada a la Mare de Deu de Lorda, amb una imatge de la Mare de Deu i una altra de santa Bernadeta Soubirous.

En acabar desfeim les pases fetes fins per a situarnos ara pasat el pas del Parral i per on ens sortirem a la dreta per una amplia canal de càrritx que en forta pujada ens situará una altre vegada al serral del Parral O. Arribat a dalt les vistes son encara molt més espectaculars. Inclús es veu el cami d’abaix de tot que farem de tornada.

Ara es tracta de anar cerca’n la millor manera de davallar per entre càrritx i una ampla vaguada, amb una desgrimpadeta al principi. La davallada es lenta per al terreny de pedres i càrritx. En arribar a baix girem dreta per anar i davallant en ziga zaga a cercar un camí de cabra que seguirem dreta fins passat la darrera casa, es tracta d’arribar al torrent de la Jonquera, amb el seu impressionant salt de 60 m al buit. Sortirem just davant la font de la Jonquera, “La Font de sa Jonquera també és coneguda com la Font des Salt perquè torrent amunt s’hi pot observar un gran salt d’aigua diverses vegades cada any, quan ha plogut amb força.

Antigament era simplement un cocó on neixia l’aigua i estava situat enmig del torrent. En l’actualitat el cocó està tapat perquè és de consum a la Colònia de Sant Pere i tan sols es pot veure un planxa de clavegueram quadrada. Just a davant hi ha una aixeta i un pica per abeurar els animals però l’aigua que en surt prové d’un pou. Normalment l’aigua brolla amb força i sobrepassa la capacitat de les canonades així que també s’aprofita per a l’hort. Si se deixa dins el torrenc s’avenca uns 100 m més avall.

Aquesta font fou molt important en el naixement de la Colònia de Sant Pere. En el moment de la construcció de les primeres cases (finals del sXIX i principis del sXX), quan encara no tenien cisterna havien de pujar a cercar aigua d’aquesta font amb bótes de vi que carregaven als carros.” ( text de fontsdetramuntana.com)

Seguim pel tàlveg del torrent uns pocs metres per sortir per la seva dreta i caminar paral·lel, on arribarem a un camp d’oliveres seguit d’una casa, on sa madona estrangera molt amablement ens deixa passar ( els cans que tenia a lloura no opinaven el mateix, uf….) sortint dot duna al camí i d’aquí a la carretera Ma-3331 al Km 5,7.

Ara ens queda lo més dur, caminar per l’asfalt fin a la creu Km-4,3, arribar als cotxes i ben aviat a fer unes xandis fresquetes, molt fresquetes.

461. Torrent Fondo de Mortitx; Pas d’Aniràs i no Tornaràs, Remontat des de el S20m

Publicada en 7 de febrero de 2016 de Xisco

TORRENT FONDO DE MORTITX DOBLEVUIT Recorregut total: 12 Km

Recoregut esportiu: 500 m.

Desnivell: 90 m.

Ràpel màxim: 20 m.

Temps total: 9 h. ( 9 persones)

TORRENT FONDO DE MORTITX.- REMONTAT.

Ja no podiem aguantar mes temps sense fer un torrent amb aigua, així que ens decidim pel Torrent Fondo de Mortitx que sempre guarda aigua en els seus gorgs i perquè voliem remuntar-ho.

Na Palmira fidel a les tradicions i estant en carnestoltes venir disfraçada de bany i ha escollit un bon lloc.

Ens posem en marxa a les 10 h creuem les barreres que donen entrada a la finca de Mortitx i comencem a caminar per la pista de ses Comes, superem la barrera pel botador de la dreta i prosseguim per la pista que ens duria al refugi de Lavanor i a les Basses de Mortitx. Hem de parar esment perquè als pocs minuts hem d’abandonar la pista ( dreta i fita) per una sendera, primer amb oliveres i seguidament cobert de càrritx, creuem una torrentera, que ens ha de portar fins a un coll o obertura entre els penyals que tenim enfront.

Aqui comença el descens entre el Torrent de Mortitx, que molt mes a baix s’uneix el Torrent de l’Hort del Molí fins a arribar just a baix del Bosc d’Oca, on trobem el primer gorg del mateix nom i on ja podem efectuar el primer salt, i pels que no volen mullar-se poden salvar-ho per la paret esquerra amb bons agarris.

Li Segueixun altre petit salt desgrimpable, prosseguim per la dreta entre càrritx per més endavant tornar al llit per arribar al segon salt de 6 m, desgrimpable per l’esquerra alguna cosa arriscat.
A partir d’ara li segueixen diversos salts i tobogans fins a arribar al Gran Salt de 20 m per acabar amb el salt des Morro Escotorrador de 18 m i un petit mes després.

Arribats al final, a la desembocadura al mar i aprofitem per menjar alguna cosa.

Iniciem el trepidant ascens per la «ferrata» ,que per cert necesita reparar i millorar ja que segueix amb el cable tallat…, amb el seu impressionant buit de 25 m. i que ens duria a la sortida pel Pas d’Aniràs i no Tornaràs però que en aquesta ocasió no farem, ja que optem per la variant del pas que ens porta per la impresionant balconada per damunta l’inici del salt de 20 m.

Per a això i havent realitzat l’ascens dels primers trams cablejats que ens deixen sota una gran bauma, en aquest punt hem de descendir uns metres en ziga-zaga per arribar un un primer passemans ( esquerra), seguit d’un segon que ens deixa en una còmoda esplanada on hi ha la reunió amb dues placas totalment rovallades i en un molt dubtós estat i per on rapelarem fins a la capçalera del salt de 20 m. A partir d’aqui anem remuntant salt a salt fins a la sortida i l’arribar al gor del Bec d’Oca, on ens canviem novament, mengem alguna cosa i reprenem el retorn pel mateix lloc que hem vingut. Arribant als cotxes a les 19 h fent ús dels frontals.

Com no podia ser d’una altre manera i en sa set que tenim agafem els cotxes i en anem directament al bar de sa Tafona de Caimari a veura a na Cati que ens preperarà unes chandis ben fresquetes.

460. Corredor Nord del Galileu i Pas de son Nebot

Publicada en 31 de enero de 2016 de Xisco

Corredor-Nord-Puig-d'en-Gal

Recorregut: 7,52 Km

Circular: No

Temps total: 5 h. 20′

Desnivell de pujada: 518 m.

Desnivell de baixada: 665 m.

460. CORREDOR NORD D’EN GALILEU -PUIG D’EN GALILEU 1.181 m – PUIG DE SON NEBOT 1.022 m – FRONTÓ DE SON NEBOT 949 m. – PAS DE SON NEBOT

En la ruta d’avui anem a pujar per una espectacular canal situada a la cara nord del puig d’en Galileu (La canal nord), on haurem d’usar en algunes ocasions les mans per progressar, i baixarem pel pas de Son Nebot, un inclinat descens travessant un bonic alzinar.

Per a la ruta d’avui la podem fer-la circular, però per a això cal caminar 2,5 km per carretera, opció que nosaltres rebutgem, així doncs deixem el nostre primer vehicle aparcat en un pàrquing que trobem enfront del restaurant d’Escorca proper al km 25,300 de la Ma.-10. Amb el segon vehicle anem fins al km 22,8 de la mateixa carretera, on hem de girar a la nostra dreta entrant a la urbanització de Son Macip, seguim la carretera en ascens, prenem una primera corba a l’esquerra i una altra a la dreta, just després d’aquesta última aparquem el vehicle en el lateral.

Una vegada caminant, just en la corba veurem el cartell indicador de ses voltes d’en Galileu, de moment ho seguim uns metres que ens condueix fins al GR221, que prenem a la nostra dreta, com si anéssim a les Voltes d’en Galileu. Està tot ben indicat amb pals.

Només hem de circular pel GR prop de 500 m, ho abandonem a la nostra esquerra, al costat d’una sitja i seguim ascendint direcció ES.

Consisteix a anar ascendint faldejant al Galileu buscant l’inici de la canal nord.

Pugem travessant l’alzinar. Travessem una rossaguera. Després de la rossaguera seguim en ascens de nou per l’alzinar, i tan sol uns 400 m des que abandonem el GR si mirem a dalt veurem una gran alzina, i després d’ella una gran canal que ascendeix “a la directa”, la canal nord.

Hem de seguir la canal en ascens directe, no és difícil equivocar-se ja que està molt ben definida, en alguns punts hem d’utilitzar les mans, però no té massa dificultat.

Una vegada a dalt arribem a una zona molt mes oberta, iniciem un suau ascens a la nostra dreta, en uns metres arribem al cim del Puig d’en Galileu.

Sortim del cim direcció Oest, en tant sols 350 m arribem de nou al GR 221. Continuem pel GR i ho abandonem 700 m mes tard, seguint el cartell indicador cap a ses cases de neu. Deixem enrere les cases de neu en direcció Oest. Seguim per la part alta direcció NO.

A la nostra esquerra mes a baix veiem un arbre, que marca el punt per baixar al torrent que ens porta fins al Salt des Pixarell, un salt completament vertical de 144 m. Que aviat tornarem fer.

En arribar a l’arbre solitari girem direcció Nord, en descens, arribarem a un serral pel qual hem de tornar a pujar. Baixem al serral i tornem a pujar. Una vegada a dalt arribem al Puig de Son Nebot de 1022 m d’altura.

Descendim amb el penya-segat a la nostra dreta en direcció Nord i de seguida veurem el començament del pas d’Escorca, que no baixem en aquesta ocasió.

Girem a l’esquerra direcció Oest, en descens, cap a un sortint que veiem, just al començament del sortint tenim el pas de Son Nebot a la nostra dreta.

Nosaltres recorrem el sortint primer fins a la punta, ja que volíem veure el Salt des Pixarell. Tornem per les nostres passes i aquesta vegada baixem cap al pas de Son Nebot.

El pas consisteix en un descens direcció Nord bastant inclinat travessant un alzinar, fins a arribar al seu final, a una gran sitja, i enfront d’uns terrenys de conrreu. Seguim direcció Nord sense desviar-nos fins a donar amb un camí que seguim a la dreta. Seguim aquest cami i al cap d’1 km i ho abandonem per un altre camí menys definit que sorgeix a la nostra esquerra.

Ho seguim en descens i en pocs metres veurem una canonada que circula paral·lela al camí, i que ve de sa Font de sa Senyora, la seguim, en un parell minuts ens condueix fins a la carretera, on girem a l’esquerra i arribem al nostre vehicle, donant per finalitzada la fantàstica aventura d’avui.

Aquesta descripció també la podeu veure a la web del nostre amic muntanyenc Miguel Mesquida trotatramuntana.com

459- Avenc de sa Font de s’Espinal

Publicada en 23 de enero de 2016 de Xisco

Avenc--de-sa-Font-de-s'Espi

Únic ràpel de 20 i/o 30 m.

icono rapel

459. AVENC DE SA FONT DE S’ESPINAL O AVENC D’ESCORCA

Deixem els cotxes a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca. Ens dirijim a peu direcció a Lluc i als 20 m arribem a l’aparcament privat del mateix restaurant que ho creuem i entrem a l’alzinar pel qual transitarem » paral·lels» a la carretera que tenim a dalt a la nostra dreta. Arribarem a un camí ampli, agafem dreta i als 15 m a l’esquerra tenim un portell que creuem i seguim mateixa direcció ( paral·lels a la carretera), de seguida el caminoi ens porta junt a una gran paret que ens separa de l’Era d’Escorca. Ara es tracta de seguir al costat de la paret fins a abans d’arribar a uns 60 m a la Font de l’Espinal. L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines, on a l’esquerra hem de veure l’àmplia boca de l’avenc.L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines

Fossa cársica de 33 m de llarg, amplitud de gairebé la dotzena i profunditat de 29,55 m.

Es pot muntar un ràpel en la part Nord de la boca de 20 m., però si ho instal·lem a la part Sud, el ràpel serà de 30 m i més espectacular.

Constitueix biótop on propespera especialment la planta anomanada Asplenium scolopendrium o LLèngua de Cèrvol i on, en el fons, arriba a veure’s alguns exemplars amb fulles que s’aproximen al metre de llargària, encara que nosaltres no vam veure cap exemplar tan gran. La llengua de cèrvol (Asplenium scolopendrium) és una falguera de fulles o frondes enteres, lanceolades i d’un color verd brillant, molt vistós. Aquestes frondes neixen enrotllades i es descargolen progressivament a mesura que es desenvolupen, de manera que es troben sovint amb la punta encara cargolada. A seu revers es formen els sorus, allargats i disposats en dues sèries oblíques en relació al raquis. Viu només als racons ombrívols i humits, com són les fonts i degotalls, parets de pous i avencs, roques carbonatades i murs molt obacs o el fons de torrenteres. La raresa n’accentua la bellesa i la sensació de frondositat vegetal dels pocs indrets on es troba.

Un poquet de rondaia:

Al costat de la font i és molt interessant per la llegenda que s’hi situa. En essència ens conta el següent: un capellà duia a combregar a un malalt, va passar per devora l’era on uns pagesos batien el blat; aquests en comptes de mostrar respecte al Santíssim seguiren amb llur feina i, a més, li feren befa; com a càstig del cel per tal acció, la terra s’obrí, transformant l’era en avenc, estimbant-los fins a l’infern on eternament continuaran fent feina. La llegenda és estesa arreu d’Europa, però la representació literària més coneguda entre nosaltres és la de l’escriptor pollencí Costa i Llobera. Del seu poema hem destriem els passatges més tètrics de tan tràgica llegenda.

– Avench es malehit
aqueix fondal humit,
y fa més por de nit
que no la forca…
Estrany es el seu nom,
que dura Deu sab com:
L’avench es per tothom
L’era d’Escorca…. –
– A l’era’s va acostar
pausat el combregar
y el riure y flastomar
no’s detenia…
Devant tal avalot
s’atura’l Sacerdot
¡ Horror ! com un gran clot
allá s’obria.
Aquest avench obrí
la boca, y engolí
dins la negror sens fi
l’era perduda…
La gent y’l bestiar
s’hi varen estimbar
seguint sense parar
l’aspra batuda…..-

458. Puig de Randa 360º

Publicada en 17 de enero de 2016 de Xisco

map ruta (Copiar) Data: 16-1-2016

Distància: 9,34 Km

Desnivell positiu: 510 m.

Temps Total : 5’31 h.

Circular: Sí

458. PUIG DE RANDA 488 m, en 360º

La ruta d’avui consisteix a recórrer tot el perímetre del massís muntanyenc del Puig de Randa 488 m sense trepitjar asfalt, descobrint en 360º les més belles panoràmiques del plá i resta de Mallorca.

Començam deixant els cotxes a l’aparcament públic de Randa, just davant el Restaurant-Celler i l’Església Parroquial, pugem pel carrer de sa Font on passarem per davant els magnífics rentadors i la creu de Randa, també anomenada creu del Coremer ( predicador de la Quaresma) i data de 1846. Als pocs metres sortim a la carretera que puja als Santuaris que creuem tot duna per seguir pel carrer des Puig.

Enseguida veurem enfront un cami empedrat per on proseguirem, passam una barrera, tot seguit arribem a unes cases i a la carretera dels Santuaris, la creuem i just enfront hi ha uns escalons, que pujan, per dins un alzinar, creuerem una altre barrera oberta, ara duim entre 10′ i 15′ desde l’inici.

El camí es comode, sempre ho seguirem recta i no farem cas a dos tiranys que ens trobarem a l’esquerra, fins que trobem el tercer que em de gafar, es fàcil de veure perquè el punt on el cami que duiem comence en lleugere davallada.

El tirany és estret i puja en fort pendent, no té pèrdua perquè està ben definit com a la majoria del trajecte. Arribarem a una pared rocosa que superarem amb una petita grimpadeta. Tot seguit ens situa al massís de Randa 488 m, les vistes miris cap a on miris són magnífiques.

Continuem pel tirany ben definit en lleugera davallada direcció Sud, al pocs minuts passarem per la pedrera del Coconar, on trobarem una “barraca” de pedra.

Continuem pel tirany on finalment ens durà la carretera dels Santuaris, vora el portell de Gràcia, de dos brancals o columnnes coronats per sengles bolles. Aquí és l’únic petit tram que trepitjarem l’asfalt per arribar al Santuari de Gràcia, del segle XVI, que s’arredossa sota les pènyes de la Falconera, amb el santuari de Sant Honorat al capdemunt. Com a curiositat resulta que només entrar al recinta del santuari de Gràcia deixem el terme de Algaida i entram al terme de LLucmajor. Aquí berenarem i gaudirem de les magnífiques panoràmiques, sobretot de l’illa de Cabrera.

Al final del passeig hi ha un mirador i tot seguit un tancat de reixa amb un cartell que avisa del perill de la zona pels despreniments.Aquí mateix comence la nostra variant,davallem per perdre una mica d’altura i sortejam a tanca, al principi és molt incòmode i en fort descens però només uns metres perquè ot duna pujem per anar a situar-nos lo mes a prop possible de la pared rocosa de la nostra esquerra.

Ara només queda seguir el tirany aeri pel perímetre del macís a vegades molt estret i gaudir de les immenses panoràmiques, on podrem veure quasi tota sa costa sud, llevant i nord de Mallorca. Aquest tirany ens recorda, naturalment guardant les enormes distàncies, si ja sé que no es comparable, però que vols que te digui m’ha vengut el record, alguna de les Fajas que em fet recentment per la Vall d’Ordesa i alrededors.

Aquest tirany ho defineix molt bé pels seus despreniments aquest vers de na Maria Antònia Salvà que diu:

«La teulada cau malmesa,
les parets se vandesfent
amb la son de la vellesa
que capfica lentament.
Oh Mare de Déu de Cura,
Com vos plau la soledat,
que així us quedau a l’altura
dins un cols esbaldregat!.»

Al final del tirany trobem un cartell que diu que el pas està prohibit pel perill de despreniments.

Continuem pel perímetre ara per l’altre vessant i sense perdre altura, fins a trobar un caminoi molt evident que davallant (dreta) ens duria a la carretera Ma 5017.

Aqui feim un paréntesi de la nostra ruta per visitar el monestiri de Cura i la cova del Beat Ramón LLull, per tal cosa ens dirigim cap a l’entrada del recinte on abans d’entrar, trobam a terra i a la dreta de la carretera, vora les instal.lacions de telecomunicacions, el Cocó del Corb, amb la rosa dels vents ( avui molt espenyada) que marca el punt on se celebrava la bendició dels fruits. Després visitem la cova del Beat Ramón LLll on allà per l’any 1275 hi passà temporades de retirament. Aqui es generà la llegenda de la Mata Escrita, segons la qual el sistema filosòfic del Doctor Il.luminat li fou revelat sobrenaturalment per vía d’una mata amb caràcters escrits. En el segle XVIII, en època de les lluites entre lul.listes i antilul.listes, la cova fou parcialment destruïda. Podría seguir escrivint indefinidament sobre aquest lloc i els seus personatges, pero anem a lo que anem.

Sortim del monestir de Cura disposats a proseguir aquesta ruta circular. Començam a caminar per la carretera direcció Randa i, un centenar de metres, ens desviem cap a l’esquerra, cap al Cocó del Corb, podem continuar en paral.lel a l’asfalt fins enllaçar amb el camí que comença a la carretera i davalla pel coster nord de la muntaya de Randa, just al hectómetre 400. Aqui he de fer una puntualització, recordau que venim en sentit contrari, per tant anem direcció a la carretera Ma 5018, però alerta, que 10 m abans d’arribar-hi em de prendre dreta per un tirany quasi cobert per la vegetació i que gaire es veu, si en fitxem en terra veurem una fletxeta verda. Aquest tirany en durà als túnels que serviren de refugi durant la guerra. Entrem per la primera de les seves boques, visitem totes les seves “dependències” i sortim per la darrera. Just a la sortida em de prosseguir per un caminoi a l’esquerra amb lleugera davallada primer que passa a forta després i molt relliscós. Ara el camí es torna més ampli, passarem per una barrera i prosseguirem fins a arribar a la carretera Ma 5108, caminarem uns pocs metres fins a la primera corba a l’esquerra on hi ha una entrada amb una barrera que traspassarem i tot seguit girarem dreta per un camí amb molta pedra que ens durà paralel a la carretera al final de l’excursió d’avui, al llogaret de Randa.

I com no pot ser d’una altra manera acabem al bar prenguent unes xandis uns i uns tallats altres.

457. Torrent de son Torrella

Publicada en 8 de diciembre de 2015 de Xisco

Data: 7-12-2015

Aproximació: 12′

Salt mes alt: 19 m.

Cordes utilitzades: 2 x 20 m.

Longitud: 200 m.

Desnivell: 135 m.

Temps : 2 h.

457. TORRENT DE SON TORRELLA

Avui és un dia especial perquè la nostra companya Cati s’inicia al món del torrentisme.

Per això em triat aquest bonic torrent per les seves característiques, és curt només uns 200 m, té pocs salts 6, el més alt de 19 m. i un desnivell baix 135 m. i tots ells no tenen cap dificultat tècnica, això no vol dir que sa pot baixar la guàrdia, recordem que rapelar és una activitat de risc es faci on es faci i per tant s’hi ha de prendre les mesures adients.

El primer salt de 3 metres que surt de la plataforma formigonada de la caseta. Aquí na Cati s’estrena i ho fa amb nota alta, només un parell de consells i indicacions i ja pareix que és el seu.

El segon salt el més alt de 19 m. marca la diferència i posa més pressió, ja arribar a la reunió pel passamans fa pujar l’adrenalina, na Cati s’ho agafa en calma i molt concentrada seguint en tot moment les indicacions que li donem, no s’adona i ja està penjada al buit, que passa a passa davalla sense cap dificultat.

Els quatre salts que queda’n de torrent ja no li representa “res”.

!! Ha triomfat “” enhorabona.

I una ocasió com aquesta mereix un final feliç, acabem dinant al restaurant de sa Tafona de Caimari amb un “xuletón” de 650 g. per cap “mel”.

456. Morro de Cúber i Puig de sa Font W

Publicada en 8 de diciembre de 2015 de Xisco

Data: 5-12-2015

Altitud máxima: 1.028 m. Puig de sa Font W·

Morro de Cuber 2n cim: 966 m.

Temps : 3 h.

Circular: Sí

456. MORRO DE CUBER ( 2n cim ) I PUIG DE SA FONT W.

La ruta d’avui és una matinal per tancar la fantàstica temporada 2015 i que celebrem al final en el Restaurant de sa Tafona de Caimari amb un bon frit i un espectacular arroç brut que ens ha preparat na Cati.

Comencem a la font del Noguer on deixem els cotxes, creuem el botador de fusta direcció a l’embassament de Cuber i als pocs metres veiem un pal indicador cap al refugi de Tossals Verds, ho prenem i comencem a ascendir cap al Coll de sa Coma dets Ases, una vegada a la paret de partió la creuem i sense perdre massa altura ens dirigim ( esquerra) cap a en contrafort del macis del Puig de sa Font W 1.028 M., el nostre primer objectiu d’avui. Ho farem pel el tàlveg de la Coma cap a un solitari pi i sempre amb el nostre puig a l’esquerra, fins a arribar a un ampli serral situat en uns penya-segats just enmig dels dos Puigs de sa Font el S 1.028 m i el W 1.071 m. Aquí girem esquerra per empendre el curt ascens d’uns pocs metres fins al cim.

El retorn cap al portell del Coll dets Ases ho fem pel mateix lloc.

Una vegada en el Portell del Coll dets Ases seguim S la paret pel seu interior fins que s’acaba i la creuem, a partir d’ara anirem en tant que sigui possible cresteixant la cordada per un terreny realment incomodo, pujarem al 2n cim el mes alt ja que el propiament Morro de Cuber no hi arribarem. Pasarem per un colladet amb abundant cárritx i una pared seca, aquest es un pas fàcil per baixar però no és el nostre objectiud’avui. Seguim fins a gairebé el final de la carena a la recerca d’un pas que ens permetrà descendir a la vall de Cuber, concretament fins al pont de l’embassament. Per aixó hem de prendre com refernecia un espoló rocós amb forma cúbica i en el seu costat esquerra hi ha la petita baixada que dóna accés al pas.

Si no estaim mal informats el pas es diu Pas de sa Canal, situat al costat d’una balma i ho forma una estreta cornisa descendent dreta, que ens situa un una d’àmplia zona o petit altiplà, seguit de càrritx. Una vegada superat el pas ja podem intuir el recorregut de descens cap al camin del fons de la vall de Cuber, que per cert està molt buit.

Ja estem tots pensant en l’arroç brut que ens espera, així que sense perdre temps partim cap el restuarant de sa Tafona de Caimari.

455. Torrent de sa Font de s’Espinal

Publicada en 21 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 21-11-2015

Salt màxim: 12 m.

Distància torrent: 700 m

Desnivell total: 290 m

Cordes utilitzades: 3 x 20

Temps : 2 h.

455. TORRENT DE SA FONT DE S’ESPINAL

Aquets dies s’espera mal temps, devallada forta de la temperatura, pluges i vent, així que decidim fer aquest torrent amb ganes de trobar aigua, però al final no s’ha cumplit res de res, ni en trobat aigua, ni ha plogut, ni ha fet fred. Però en passat un día perfecte.

El cotxe el deixam a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca i tornem enrrera ( direcció LLuc) i a l’explanada que fà d’aparcament del restaurant comencem a davallar per dins l’alzinar paralel a la carretera fins trobar un camí de carro, l’agafem dreta uns metres fins trobar un petit portell a l’esquerra que atrevesem per seguir aferrats a una gran pared fins arribar a la capçalera del torrent. Ens canviem i comencem.

La tornada la feim després del darrer salt de 9,5 m. que sortim del tàlveg per la dreta amb diagonal i direcció a una gran roca la cadira del Bisbe, atravessem una pared de partió i seguim pujant sense allunyarnos de la dreta, superan les marjades per acabar dins un alzinar on trobarem un cami de carro que ens durá a un replà i excelent mirador del torrent, idó en aquesta mateixa corba sortim del camí de carro cap a la dreta per un caminoi que ens durà a la Font de s’Espinal.

Descripció tècnica:

Davallant des de la font, a 50 m hi ha un salt de 5 m que es pot desgrimpar fàcilment, aquí el torrent va en direcció nord i passa per un alzinar en companyia de la canaleta que hem esmentat amunt, continuant 18 m més trobam un S 7, equipable a un bon arbre a la dreta. Sempre acompanyats per la canaleta arribam tot d’una a un S 4 que també equipam a un arbre a la dreta. Aquí la canal va per damunt d’una paret que es recolza al salt per mitjà d’un pontet. Devers 25 m més enllà trobam una paret de partió amb un portell per on va la llera; segueix un tobogan de 2,5 m superable sense material i un S 7 que podem evitar per l’esquerra.

De tot d’una trobam un S 8 que s’equipa a una roca a la dreta, tot i que l’ancoratge no es gaire fiable; als seus peus hi ha una pica on va a desembocar la canaleta.

El torrent continua amb un tobogan de 3 m que es pot evitar per la dreta. A continuació ve una zona molt oberta, 70 m de jaç poc rost entre marges i esquetjars. Després d’això trobam un S 5 evitable per l’esquerra. Aquesta part té algun estret; a continuació trobam un S 4 que s’equipa a l’esquerra a un arbre. Deixam enrera 25 m sense cap accident digne d’esment fins trobar un gorg amb una mica d’aigua i un toboganet. Llavors ve un altre tros quasi pla i un S 3,5 desgrimpable. A continuació hi ha 235 m de llera ampla, oberta i sense accidents destacables tret d’algun estret.
Aquesta zona s’acaba a una paret travessada pel torrent per un portell; el que ve davant és un jaç engorjat -uns 3 m d’amplada- on trobam els salts més interessants -per no dir els únics- de tot el torrent.

Comencen amb un S 7,5 dominat per una alzina molt tombada, on podem instal·lar el ràpel; després hi ha un escaló de 2,5 m desgrimpable; aquest escaló, l’anterior el següent són bons exemples de salts formats per roques caigudes que han modificat el perfil del tàlveg: abans era una corba suau davallant i ara fa escalons.

Continua un S 3 desgrimpable i després de 12 m plans un S 4,5 que s’instal·la a un arbre a la dreta; ve després un S 2 desgrimpable i un S 12, -el més alt de tot el torrent- que s’equipa a una baga posada a un pont de roca a la dreta; al peu hi trobam un gorg amb aigua permanent.

Immediatament ve un S 11 ben vertical equipat amb dues plaques FIXE a l’esquerra; just a devora ens trobam davant una altra dificultat: un S 11 que es pot desgrimpar per la dreta. Aquí el torrent ha voltat a la dreta i s’orienta a 60º; a més d’esser estret, aquest sector és l’únic on no podem sortir de la llera amb facilitat. Continuam per una part plana de 17 m de llarg i trobam un S 6, que podem equipar en un arbre a la dreta; convé fer un flanqueig per evitar una massa de branques caigudes i estalviar-nos la remullada en el gorg que a sota s’hi localitza. Immediatament trobam un S 11 folrat de tosca que també s’equipa a un arbre a la dreta; poc després trobam un S 6 creat per unes grans roques, per rapelar-lo instal·lam a un arbre a l’esquerra.

Ve a continuació una roca amb un salt de 4 m, desgrimpable per l’esquerra, i, com a final d’aquest sector del torrent, l’esmentat S 9,5; a la capçalera hi ha unes roques que deixen un forat per on és millor baixar per tal d’evitar unes molestes plantes punxants. Instal·lam la corda a una baga passada per una roca en terra i a l’esquerra. Després d’aquest punt no hi ha gaire cosa interessant des del punt de vista esportiu. És destacable, emperò, des del punt de vista paisatgístic i cultural, el conjunt de marges, camins i ponts que configuren tota la part baixa del torrent a les cases de Son Colom i Son Colomí. Entre aquestes construccions trobam un primer pont que suporta un camí dins l’olivar; curiosament després d’aquest punt el torrent es torna a engorjar en un paratge on trobam un S 4 i un S 2. Més avall el torrent travessa la paret de la canaleta que va de la font Sorda a l’aljub de Son Colomí, i ho fa per un forat amb categoria d’ull de pont.

Acabem tots al Restaurant del Coll de sa Bataia a menjar un bon frit.

font: EL TORRENT DE LA FONT DE S’ESPINAL (Escorca, Mallorca)
per Miquel TRIAS 1 i Gabriel SANTANDREU
ENDINS, núm. 25. 2003. Mallorca

454. Torrent des Salt ( Deià)

Publicada en 15 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 14-11-2015

Salt (tram) máxim: 60 m

Distància torrent: 500 m

Desnivell total: 400 m

Cordes utilitzades: 2 x 60, 2 x 40. 1 x 30

454. TORRENT DES SALT

L’aproximació, és dura, la farem sortint des de Deià (rentadors) i des del camí empedrat que ascendeix al costat del torrent des Racó, a pocs minuts arribem al Hostal Miramar, que deixam a la dreta. Totduna, també a la dreta, se inicia un camin empedrat, passem una barrera de ferro, deixem a la dreta un pont, i seguim pujant, en companyia del Torrent des Racó a la nostra dreta. Deixem a l’esquerra una altra barrera de ferro, i seguim pujant en la mateixa direcció.

El camí es fà feixut pel pes del material que duim penjat de les esquenes. Ve una zona de marges que anirem superant. Pugem dur cap al Sud-est, sense rastres de caminoi, amb l’impressionant Penyal del Racó damunt de nosaltres a l’esquerra, per la rosseguera i, després, per una infinitat de càrritx, cap a una altra gran roca aïllada a dalt enfront, al centre del tàlveg. Als 15’ deixem a l’esquerra, restes d’un mur i un arbre caigut, el desviament al Pas des Falcó. Seguidament pel pas des Racó recentment equipat amb uns passamans. Noltros seguim en ascens ferrats al muralló fins arribar a una zona més alta i descuberta amb una fita amb un forat.

El torrent ja ho tenim al costat, ara sols queda dirigir-nos cap a ell i ja sobre el llit anar a la recerca del primer salt.

El primer salt és de 15 m. no presenta cap dificultat. Li segueixen unes poques desgrimpades fins a arribar a la verticalitat de l’impressionant penya-segat d’uns 120 m. que domina tot el poble de Deià.

El segon salt de 12 m. ens deixa en un petit replà encaixat, amb lloc sol per a una persona o dues però encara assegurada amb la corda de l’anterior salt. Aquí tenim la reunió ( amb dues plaques i no tres com diu una guia) per realitzar el tercer salt que nosaltres ho hem fet de 60 m. perquè si ho fas de 50 m. ( que tampoc ho són) com diu una guia, has de fer un petit pèndol cap a l’esquerra per arribar a una rapissa on hi ses dues plaques ( no tres com diu la guia), però aquest no és el problema, el problema és que les dues plaques estan als peus de la rapissa i quan vas abaixant no les veus i quan arribes a l’altura de les dues plaques ja t’has passat la rapissa.

Per això ho hem fet de 60 m tot volat, saltant-nos el canvi amb el pèndol, d’una manera molt més senzilla. Arribem a una ámplia zona rocosa on hi quebem ben amples els nou que erem.

El darrer salt tampoc es de ~~18 m~~ sino de 27 m i les plaques están davora un arbret situat a la dreta. Particularment trobo que el lloc no és el mes idoni perquè es eltram mes brut de vegetació tant a l’inici como durant el descens. Uns metres a l’esquerra seguint el talveg del torrent la roca está mes neta, mes plana i sense vegetació.

Ara cal tornar i ho farem per la dreta primer per dins unes carritxeres i després per dins un alzinar. Aviat troberem un caminoi que seguirem i en durá a un ampli cami que també seguirem en descens. Aquest cami s’ha acaba a unes cases amb un tancat de reixeta, seguirem dreta pel costar del tancat fins arribar a una paret de partió, la saltem i comencem baixant fins trobar una altre cami que ens du al torrent des Racó, l’atravessem i ja esteim el el cami que em utilizat al mati per l’aproximació.

Acamen tots a Valldemossa fent una xocolatada amb coques menys un que seguieix amb la chandi. Salut.

453a. Ferrata el Sorrosal ( Broto – Pirineo Aragonés)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 00-11-2015

Altitud máxima:

Distància recorreguda:

Desnivell total:

Temps: 2 h 30 m i 20 n de tornada ( depen del grup)

Dificultad: Mitjana K-2

ferrata

453. FERRATA EL SORROSAL

( Broto – Pirineu Aragonés)

UNA MICA D’HISTÒRIA:
Els primers equipaments daten de 1843, sobre la via normal del Hober Daswchei (2996 m) a Àustria. Altres equipaments segueixen en 1869 en el Grtossglockner, el cim mes alta d’Àustria (3776 m), i a principi del siglo XX l’equipament de l’aresta oest de la Marmolada, equipada pels clubs alpins austríac i alemany, marca el veritable naixement de les Vies Ferrata. El terme «Via Ferrata» ve d’Itàlia, país on precisament van sorgir aquests itineraris. Fue en les Dolomitas, durant la Primera Guerra Mundial, on van aparèixer els primers itineraris a les mans dels militars de tots dos bàndols de la contesa ( austriacs i italians), amb el objetivop de conquistar llocs estratègics elevats per utilitzar-los com a observatori militar en el trasllat de tropes.
Les vies ferrata són un fenomen marcadament europeu, de fet, la mayoria d’aquestes se situen en la seva terriotrio. Però existeixen marcades diferències entre unes zones i unes altres. Així, les vies italianes de les Dolomitas tenen un marcat caràcter alpí, són molt llargues i el seu equipament tendeix a ser més de seguretat que de progressió (hi ha de tot). En canvi, en la seva veïna, França, la tònica general és de rutes més curtes en zones més baixes que recorren parets en general més escarpades sense perseguir el cim d’una muntanya, és a dir són de caràcter més esportiu i el mateix podem dir d’Andorra, on en els últims anys han proliferat de forma espectacular aquest tipus de recorreguts.
Nosaltres aquí a Mallorca el més aproximat és el Pas d’Aniràs i no Tornaràs.

LA VÍA:
Si una cosa destaca a Broto és la cascada del Sorrosal que baixa carregada i furiosa amb l’aigua del desglaç. Ara podem gaudir d’a prop la cascada i el barranc del Sorrosal, gràcies a la via ferrada que discorre paral·lela al seu recorregut.

L’entorn de la cascada i inici de la via és un amfiteatre natural ple de història geològica i plegades que expliquen el procés de formació dels Pirineus.
Les formes geomètriques de la roca al costat del soroll de la cascada arriben a convertir el lloc en alguna cosa hipnòtic i atraient.

L’inici de la ferrada és bastant peculiar, com en general tot el material usat en la via. Una escala-pont ens ajuda a superar el primer ressalt. A partir d’aquí ascendim a la recerca de la cascada a través de grapes i clavilles fins que arribem a l’altura del primer pou. Aquí comprenem el perquè aquesta via roman tancada durant l’hivern.

La pedra és inestable i el risc de despreniments és major a causa de l’acció del gel. La instal·lació de 5 llargues escales en aquest tram, no és perquè sí. Encara que la solució és aparatosa és l’única segura en aquest tipus de roca. Anem pujant amb la cascada al nostre costat, ens internem en la petita mina, la creuem sense dificultat (portar llum) i anem a parar a l’interior del torrent a la part més engorxada, a l’origen de la cascada. Aquest és el tram amb més encant, avançarem per l’interior del barranc amb l’ajuda de grapes i un petit pont «tibetà, és el millor de tota la ferrata.

Després d’un parell de ressalts sortim a mà dreta i ens internem en la vegetació, per recuperar altitud a través d’unes grapes fins a la Balconada de Broto. A partir d’aquí la via és pur tràmit però val la pena contemplar les vistes de la cascada i del poble de Broto.

453b. Mont Perdut 3.355 m. ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 00-11-2015

Altitud máxima: 3.355 m

Distància recorreguda:

Desnivell total:

453b. MONT PERDUT 3.355 m (Parc nacional d’Ordesa)

La nit anteior únicament pernoctem en el refugi un grup de catalans, una canadenca i nosaltres, a més dels dos guardes. Vam estar comentant l’ascens del dia següent i els guardes ens sugeriren que pujasim tots junts com si d’una única esxpedició es tractés, ja que la gran nevada caiguda dues nits abans havia fet desaparèixer la senda amb el que habria que pujar obrint petjada.
I així ho vam fer, ens varem aixecar al matí i ens ajuntem la mallorquina amb l’expedició catalano-canadenca i comencem a ascendir.

El fet d’haver de hobert petjada ens va relentizar bastant pel que la majoria ens vam haver de parar en el llac Gelat 2.990 m, just abans de començar la Escupidera, i els mes ràpids intenren l’ascens que van aconseguir al cap de 50 min.

L’ascens per la Escupidera va ser realment dur i arriesgat, sobretot els últims 40 m que tènia plaques de gel. Però l’esforç i l’entusiasme va tenir la seva recompensa en coronar el cim del Mont Perdut amb els seus 3.355 m.

En el descens un dels catalans es va fer un esquinç en el turmell pel que el seu esforç i sufriment encara va ser major, arribant pels seus mitjans al refugi.

Sabent el tremend esforç que vam haver de fer tots i sobretot els que van fer cim no em queda més que felicitar-los. La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa. Mahatma Gandhi

La pujada des de Góriz fins al Mont Perdut està definida amb fites i comença al nord-est superant uns lloms rocosos i algun que un altre pas pronunciat, en el qual cal recolzar les mans, abans d’arribar al Camp de Blocs. Qualsevol dels itineraris que marquen les fites de pedra serveix per salvar aquesta zona abrupta i que dóna accés al Llac Gelat (2.990 m, 4 h 25 min des del refugi de Góriz). No obstant això, una miqueta abans d’aconseguir aquest ibón, cal vadear un petit barranc, gairebé sempre gelat, amb ajuda d’una cadena que proporciona seguretat. Des del llac, la ruta pren direcció sud-est i s’acura a vèncer els últims pendents, primer per una morrena lateral i després per la mateixa canal, la qual sa la coneix amb el nom de l’Escupidera del Mont Perdut . Al final de la canal, s’aconsegueix un coll que en pocs minuts ens deixarà en el cim de del Mont Perdut (3.355 m, 5 h 25 min des del Refugi de Góriz).
El retorn es fa seguint el mateix itinerari (2 h 30 min al refugi de Góriz.

La Escupidera:
Les tres rutes normals al Mont Perdut obliguen SEMPRE a superar el tram de la Escupidera.
La Escupidera és un tram de l’ascensió al Mont Perdut de gran inclinació on la neu acostuma a romandre fins a ben entrat l’estiu. A més, el pendent acaba en un tallat, escenari -en condicions de neu- d’un important nombre d’accidents i morts ( uns 80).
Abans d’iniciar l’ascensió, haurem de preguntar en els refugis de la zona (Góriz o Pineta) sobre el seu estat, però la norma ens diu que
sempre que hi hagi neu en la Escupidera haurem de portar material per progressar en neu (piolet, grampons i corda) i tenir fresques les habilitats que ens permetin autodetendre una caiguda, doncs és la nostra vida el que està en joc.
Una vegada s’hagi retirat la neu de la ruta, La Escupidera és només un tram de molt pendent, de vegades bastant incòmode de superar per ser de pedrosa solta, però sense major perill.

453c. Refugi de Goriz per Clavijas de Soaso ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 3-11-2015

Altitud máxima: 2.200 M.

Distància recorreguda: 13,700 km

Desnivell total: 896 m.

453c. REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de Soaso, GR-11, Circo Soaso i Clavijas de Soaso

El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut es crea a l’any 1918 per a la Vall d’Ordesa, i l’any 1982 es realitza una ampliació a les tres valls que, a més d’Ordesa, formen el Massís de Mont Perdut: Vall de Pineta, Gorges d’Escuaín i Vall o Canó d’Añisclo, ocupant en l’actualitat una extensió de 15.608 hectàrees. Cadascuna de les quatre valls és diferent i té les seves pròpies peculiaritats. El Massís de Mont Perdut és una formació calcària i els seus tres cims més es coneixen com les Tres Sorores o Treserols, de les quals el Pic Cilindro (3.328 m) és el més nord-occidental i segueixen el mateix Mont Perdut (3.355 m) i el pic Soum de Ramond o Añisclo (3.263 m).

La Vall de Ordesa pròpiament dit és una espectacular vall glacial, amb una marcada forma de «U», situat al Sud-oest del Massís del Mont Perdut, pel fons de la qual el riu Arazas va descendint en una successió de belles cascades. Des de la qual inicia la vall, en el Circ de Soaso, coneguda com la «Cua de Cavall», i que s’obre en un ventall blanc que es llisca roca a baix, passant per les Graderies de Soaso, una successió de múltiples cascades escalonades, fins a les cascades de l’Estret i la Cova, enormes salts d’aigua que han llaurat tobogans en la roca calcària.

En les parets verticals de la vall, produïdes per la diferent duresa de les capes rocoses posades al descobert per l’acció de l’antiga glacera, s’obren diverses «faixes», petites cornises horitzontals que permeten recórrer la vall en altura per vertiginoses i estretes sendes. D’elles destaquen la Senda dels Caçadors, que arriba a tenir 600 m de desnivell respecte al fons i que permet recórrer a vista d’ocell pràcticament tota la vall pel seu vessant sud, i la Faixa de les Flors,1 més alta i vertiginosa en la vessant nord.

La ruta arrenca de la Pradera d’Ordesa (1.320 m). En l’aparcament es pren la pista forestal que remunta la marge dreta de la vall de Arazas, per una frondosa fageda-abetal. Es passa per un conjunt de pintoresques cascades com les de Arripas, la Cova i de l’Estret abans de sortir del bosc i arribar a les Graderies de Soaso (1.730 m, 2 h 10 min).

Arribat a la «Cola de Caballo» noltros optem per l’ opció més aèria és salvar aquest tram per les clavilles i cadenes de Soaso. Ambdues alternatives es fonen a dalt, en superar aquest llindar rocós, i des d’aquí la sendera única va pujant per graons i prades de taverna fins a aconseguir el Refugi de Góriz (2.200 m, 4 h 10 min).

Una vegada a dalt ja no queda mes que seguir la senda cap al refugi de Goriz.

La construcció d’un refugi en els ports de Góriz, en plena via d’ascens al Mont Perdut, va sorgir de l’impuls generat des de Madrid per la societat de muntanyencs Peñalara. Va ser al Congrés franc-espanyol Pirineísta, celebrat a Pau al desembre de 1920, quan es va presentar la proposta.

Aquest primer refugi constava de 10 places, i una vegada obtinguts els permisos oportuns del Ministeri de la Guerra i de l’Ajuntament de Fanlo per a la seva construcció, les obres es van dur a terme durant l’estiu de 1922, inaugurant-se aquest mateix any.

En 1922 es crea la Federació de Societats de Muntanya, que assumeix el pla de Peñalara als Pirineus, adquirint la propietat de refugi de Góriz.

L’actual refugi és una construcció relativament moderna, dissenyat i promogut pel qual fos el president de la Federació Espanyola de Muntanya, Julián Delgado Úbeda, en 1961. Per dur-ho a terme es va traçar el camí de les zetes des del circ de Soaso als plans de Góriz, per al transport dels materials de construcció. Es va inaugurar en 1963. Actualment és propietat de la Federació Aragonesa de Muntanyisme.

Els refugis neixen paral·lels als primers pirineuistes i al seu interès per descobrir els cims pirinencs, sobretot els muntanyencs francesos, que van anar els pioners. Un dels refugis més antic dels Pirineus va ser sens dubte la cova arreglada per Russell als peus del Cilindre de Marboré en 1877, per facilitar les ascensions a la Muntanya Perduda des de la bretxa de Rolando. En 1886 es va construir el refugi de Arremoulit, una pobra cabanya de pedres, i poc després Lourde-Rocheblave va impulsar la construcció del refugi de Tucarroya, en la bretxa del mateix nom, que ha perdurat fins als nostres dies. En 1895 es va construir el refugi Packe, en 1899 el refugi de Ossoue i en 1900 el de Baysellance. Al Pirineu Oriental el refugi de Cortalets, al peu del Canigó, s’inaugurava en 1899.

En el vessant espanyol, l’interès de muntanyencs i pirineistas estava alguna cosa retardat i no es va iniciar la construcció del primer refugi de muntanya fins a 1909, amb la inauguració del refugi d’Ull de Ter, pel CEC, a 2.325 metres d’altura. En 1910 Soler i Santaló va habilitar la vila Maladeta sota la paret de la Renclusa per facilitar l’ascensió a l’Aneto, i en 1916 es va inaugurar el refugi de la Renclusa, encara que ja feia molts anys que funcionava com a refugi de muntanya la cèlebre cabanya del Cabellud sota el port de Benasque.

453d. Faja de Pelay ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 2-11-2015

Altitud máxima 1.949 m (mirador de Calcilarruego)

Distància recorreguda: 20,10 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 890 m.

Temps: 8,30 h

453d. FAJA DE PELAY 1.949 m (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de los Cazadores

ORIENTACIÓ: Tota la ruta està senyalitzada amb panells informatius i marques, inclós un que diu que es tracta d’una ruta molt perillosa

INICI DE LA RUTA: Día gris, amb fred de la primera nevada de l’hivern, amb pluge i neu. Des de Torla cap al parkin de la Pradera d’Ordesa a 1,321 m d’altitud i remuntem la vall per una pista cap al circ de Soaso que segueix el curs del riu Arazas. Aquesta és la ruta més còmoda per arribar a la catarata de la Cola de Caballo a 1,787 m. i també la més transitada. Quan portem recorreguts uns metres per aquesta pista, un cartell ens indica la bifurcació cap a la senda de los Cazadores.Creuem el riu i comencem la pujada per la senda a la faixa de Pelay.

La pujada per la senda de Caçadors és empinada i pot estar relliscosa. El día es gris i està tot tapat. Una vegada a dalt ens rep una bona nevada l oque fa el día molt més interesant.

Una vegada superat la cogta mes alta ens situem al mirador de Calcilarruego a 1,949 m., des del qual tenim una completa panoràmica de la vall. Els dos picaxos que queden davant de nosaltres són El Galliner i Fraucata, i deixen al mig el circ de Cotatuero, del que descendeix un torrent que alimenta al riu Arazas.

La part més dura de la pujada ja està feta. Ara ens queda un passeig sense desnivells importants per la faixa de Pelay fins a arribar al circ de Soaso.

Durant aquesta part del recorregut tenim l’oportunitat de contemplar sobre el circ de Soaso l’impressionant massís del Mont Perdut. A mesura que ens apropem al circ de Soaso, la senda per la qual transitem va perdent altura, fins a coincidir amb el camí que ve pel fons de la vall, i que haurem de seguir per aconseguir la cascada de la Cola de Cavallo.

El retorn ho fem pel camí de Soaso habitual pel fons de la vall. Des del circ de Soaso, la senda descendeix paral·lel a les graderies de Soaso, per convertir-se més endavant en una pista de terra que passa al costat de les cascades de l’Estret i de Arripas. Finalment, tornem per la pista a la Prada.

453e. Tozal del Mallo, Fajeta i Faja Racón ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 1-11-2015

Altitud máxima 2.254 m

Distància recorreguda: 15,36 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 1.269 m.

Temps: 7 h.

453e. TOZAL DEL MALLO 2.254 m. (Parc Nacional d’Ordesa)

Pujada per las Clavijas de Salarons o de Carriata

Baixada per la Fajeta i Faja de Racón

INICI DE LA RUTA: Torla cap el parkin de La Pradera de Ordesa torna a ser el punt de partida de la nostra ruta, només que en aquesta ocasió en comptes de dirigir-nos cap a la vall, retrocedim fins a la Casa Olibán, al costat de la qual trobem la senda que puja al Circ de Carriata, la magnitud del Circ de Carriata i les seves fosques paredasses impressionen.

A bon ritme arribem a un encreuament de sendes, al costat del Barranc de la Carriata, allí tenim les opcions de seguir amb el pla inicial, la Faixa Racón, o pujar una mica més i enfrontar-nos a les Clavilles de Salarons, ja que el Tossal del Mallo, encara que igual d’imponent .

La senda va guanyant altura mitjançant grans llasades primer i mitjançant fàcils grimpades després, fins que pràcticament ens deixa sota les verticals parets del circ, per on comencem a caminar per la primera de les faixes del dia, ara tocava aconseguir la part superior d’aquestes paredasses, com?, per les Clavilles de Salarons que es componene de dues parts diferenciades, les primeres son més accesibles però les segones son més verticals i aèrees.

Arribem a peu de les clavilles , és una curta xemeneia que dóna certa sensació de «abric» i seguretat, això si, la roca està bastant polida i la sensació aèria és brutal, i el segon, un tram horitzontal molt aeri i el tercer tram vertical i aeri, i el paisatge cada vegada es torna més salvatge i espectacular.

Arribem a una planicie herbosa on ens esperen una manada de sàrrios i amb pràcticament la totalitat de l’altura guanyada, allí el Tozal del Mallo amb els seus 2.254 m. ja no sembla tan ferós, encara que el pati que queda a la nostra esquerra és realment aclaparant, igual que totes les moles que dominen el Circ de Carriata, que formen un paisatge colpidor, avancem en lleuger ascens pels camps fins a arribar a un petit coll, on ja tenim al nostre abast el cim del Tossal del Mallo, i arribem fins a la mateixa punta.

Ens queda bastant ruta per davant, així que iniciem la tornada al primer encreuament de sendes, Agafem la senda de la Fajeta, que arriba a un punt d’aquests que et preguntes «i per aquí per on collons baix?», i que ens exigeix realitzar desgrimpades d’altura amb un pati brutal.

La Fajeta és un pas curt però realment espectacular, una estreta i aèria cartel·la tallada en les enormes paredasses i que està equipada amb un passamans, que vindrà molt bé quan hi hagi neu o gel.

La Fajeta, cornisa horitzontal i vertiginosa que envolta la paret i aprofita un petit barranc, cap a NO, per pendents forts, superar l’obstacle, evitant les clàssiques clavilles de Salarons.

De nou en l’encreuament unes exigents rampes ens fan guanyar la Faixa Racón, que al principi discorre entre pins, per després donar pas a un espectacle granític difícil de descriure amb paraules, ens quedarem atònits davant la magnitud i verticalitat de les grans parets i espolons.

Continuem per la Faixa Racón que s’introdueix irremissiblement en ple Circ de Cotatuero, la cascada del qual ja veiem i sentim rugir en la distància i que a poc a poc anem apropant-nos a ella, arribem a un nou encreuament, la senda de l’esquerra és la que baixa de la Faixa de les Flores i les Clavilles de Cotatuero, nosaltres seguim de front, internant-nos en el bosc de fajedes abetals, on les senda torna a serpentejar, al costat d’un refugi de fusta.

Ja només ens queda rematar el recorregut baixant còmodament per la fageda abetal fins al GR 11, novament al costat del Riu Arazas i la Vall de Ordesa i per tant a la Pradera de Ordesa.

452. Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

Publicada en 25 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 24-10-2015

Altitud máxima 1.104 m

Distància recorreguda: 12,4 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 838 m.

452. Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

Iniciem la ruta d’avui al Km 17,4 de la carretera MA-10 de Lluc a Pollença, pel camí asfaltat cap a les cases de Binifaldó, de titularidad pública, els cotxes els podem deixar a 200 m de l’entrada a la vorera del camí un poc abans de les cases de Menut destinades a plantacions d’interés naturalístic i forestal. Passarem per devora de la finca de Binifaldo, avui refugi. S¡’ha acaba l’asfalt i girem direcció NE de seguida passarem per davant l’alzina d’en Pere, es tracta d’un exemplar centenari protegit. Té una alçada d’uns 20 m, la soca fa 1,18 m de diàmetre i la seva copa fa uns 19 m de circumferència. Les pedres incrustades a la soca i a les rels en són una característica. (arbre catalogat).

Seguim caminant pel GR-221 i passarem la barrera metàl·lica amb una llarga paret que fà de partió entre les finques de Binifaldó i Muntanya. Just en aquest punt arribarem de tornada.
Continuem pel GR 221 o camí vell de Lluc per arribar a la font de Muntanya. També coneguda com a ‘font de les Cases’ aquesta emblemàtica font està en el mateix camí antic de Pollença a Lluc, just damunt de les cases homònimes. Es tracta d’una font amb dues mines, una que surt en línia recta des de la boca i l’altra més o menys en perpendicular a la dreta de l’entrada. Ambdues estan construïdes amb pedra en sec i tenen la coberta de volta de mig punt. La mina de la dreta té el sòl de ciment amb una canal central per al pas de l’aigua; l’altra té el sòl llis de pedres. No hem pogut esbrinar la longitud exacta, però estimem que ambdues estan entorn dels 12-15 metres. De la boca surt una canal al principi enterrada i després en superfície de teula àrab fins a l es cases homònimes. El sobrant cau al proper torrent de son Marc. A escassos 5 metres hi ha un artesanal berenador de pedra massissa. ( Text de la pàgina de Fonts de la Tramuntana)

Continuem per la vella carretera fins a arribar a un estret després d’una balma situada a la dreta. Ara em de tenir esment perquè em d’abandonar la carretera als pocs metres, on trobarem una fita (esquerra) que indica el principi del sender poc marcat amb direcció SE, que comença a la dreta que en pujada mitjana-forta, primer per dins un alzinar i després per una rosseguera, ens farà guanyar altura. Es tracta de situar-nos al contrafort, davall del segon esperó on comence el Pas d’en Diable ( veure foto).

El Pas d’en Diable és una canal que comence per una cornisa ascendent bastant aèria, però que no presenta dificultat. El segueix una segona canal amb molt de càrritx.

Continuem l’ascensió per un caminoi més marcat amb càrritx i en direcció E, i que quan s’ha acaba el càrritx també s’ha acaba el caminoi.

Ara ens hem de fer servir de les fites que ens guiaran en ascens cap a la dreta (SW) la manca de camí definit converteix aquest tram de la ruta en delicat, ja que hem de salvar un important desnivell per un terreny irregular.

Un poc més amunt trobem les restes del camí de nevaters que ens condueix al gran pou de neu que tenia 5 parets per a replegar la neu, algunes de les quals encara es poden veure. Les dimensions són: 11,5 m de llargària, 6 m d’amplada i 7 m de profunditat. El conjunt es troba a 1040 m d’altària.

Des d’aquí prenem direcció W, ja es pot veure el vèrtex geodèsic del Puig Tomir (1.104 m).

El descens del puig l’iniciem, en principi, per la via normal (SW) amb els penya-segats a la dreta. Al cap de 10’/12′ minuts girem a la dreta i baixem per un coster sense camí en direcció W per anar a cercar les fites que ens duran al pas de la Paret.

El terreny és fa cada vegada més vertical fins a assolir el pas de sa Paret. Seguim les fites que ens conduiran fins a la paret mitjanera que tenim a baix nostre i que és la que li dóna nom al pas.
Arribem a la paret on ens trobem amb un cartell que diu que no transitem per la rosseguera, lògic ja que l’erosió fa malt bé el terreny.

Ara es tracta d’anar davallant per l’esquerra de la paret fins a la pista del GR-221 a l’altura de la barrera que havíem passat al matí.

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Paret, o des Nevaters. Canal de sa Neu

Publicada en 18 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 17-10-2015

Altitud máxima 1.365 m

Distància recorreguda

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Neu, o des Nevaters i Canal de sa Neu.

Sortim de darrere l’aparcament del restaurant del Coll de sa Batalla, just on hi ha sa parada del bus, seguin ses fites, que a poc a poc ens fica dins l’alzinar, per anar a trobar la pared de roca i a l’esquerra tenim el Pas de sa Rebollada que amb una petita grimpadeta ens situarà al començament de la part alta de la serralada a 736 m.. Ara ja crestegem la serra i anirem guanyant altura el primer cim es La Criança de 841 m és mal de localitzar perquè no te forma de cim. Continuem ascendint per arribar a la Criança d’Alt de 1.009 m, el fred ja es comença a notar.

No tardam gaire i ja podem veure el cim del Puig d’en Galileu de 1.181 m i cap ell ens dirigim.

Continuar davallant cap al Coll des Telegraf, a tot seguit ens situem al Coll des de Prat, on ens aturem per menjar alguna cosa, prosseguim i extravasem la pared d’en Rubí, que fa partió entre el prat de Cúber i el de Comafreda. i giram immediatament a la nostra dreta per a ascendir cap a la base de la paredassa rocosa que conforma el vessant nord del Massanella. L’ascens, amb pendent fort/molt fort, ho realitzem al costat de la paret deixant-la a la nostra dreta. Als 10’/12’ arribem a la base de la paret rocosa, en el punt que la paret s’uneix a ella; veurem una fita i des d’aquest punt podem observar unes esplèndides panoràmiques (El Puig Major, Penyal des Migdia, Puig Roig, Roca Roja, Serra des Teixos, Puig d’en Galileu, etc). Per a ascendir pel Pas dels Nevaters o de sa Neu o de sa Cornisa Nord, es tracta d’una cornisa en diagonal ascendent a la cara Nord, per arribar-hi hem de vorejar la paret rocosa uns metres cap a l’esquerra i veurem una xemeneia ampla i fàcil per la qual hem d’ascendir amb pendent fort/molt fort i grimpar en algun moment. Als 2’ arribem a una fita i hem de seguir a la nostra dreta en diagonal amb pendent fort i arribarem a un petit replà. En aquest punt hem de pujar per l’esquerda situada a la nostra esquerra (veurem una fita immediatament a l’esquerra) i en 1’ haurem superat l’esquerda. (Hi ha altra possibilitat d’accedir a la cresta: una vegada en el punt on s’inicia l’esquerda per on hem ascendit, hem de seguir deixant-nos caure un poc i ascendir per l’esquerda en diagonal cap a la cresta). Una vegada superada l’esquerda venen lleugeres pujades i baixades per a arribar als 3’ a l’inici d’una xemeneia per la qual hem de grimpar, arribant a una esquerda, la part més complicada del pas, ja que hem de superar una roca arrodonida molt aèria, exposat i sense presses a més avui que està tot banyat de la roada i es presenta molt relliscosa i perillosa, situada enfront de nosaltres per la qual hem de grimpar, seguint en la mateixa direcció que veníem. Una vegada hem grimpat per l’esquerda, als 4’ de l’inici de la xemeneia, arribem a una fita que ens indica el final del Pas dels Nevaters. Hem de seguir per la cresta a la nostra esquerra i als 2’ amb pujada mitja/lleugera, arribem al cim del Puig de Massanella (1.365 m).

Des del cim podem observar, de nou, esplèndides panoràmiques, no solament sobre els cims veïns de la Serra, la zona de Formentor i també el Pla de Mallorca. Al costat del cim podem observar la boca de l’avenc d’uns 20 m de profunditat. Des del cim una part del grup es dirigeix Nord cap al Pas des Forat, un estret forat en el mateix tall del penya-segat, que no és fàcil de localitzar, i els altres ens dirigim cresteixem, amb pendent mitja i direcció SW, arribant als 3’ a la Canal de sa Neu, situada a la nostra dreta. Descendim rapelant els tres salts, el primer de 15 m. i el dos restants de 20 m cadascun, i en uns 35’ ens situem en la basa de la paret rocosa, una vegada superat el Canal de sa Neu. Des d’aquest punt, amb direcció N, ens dirigim, de nou, cap al Coll des Prat, i des d’aqui desfeim el camí que em fet al principi, Puig d’en Galileu, sa Criança de Dalt, Pas de sa Rebollada i finalment Coll de Bataia.

450. Pas de sa Roca LLisa, Pas des Pinetó, Pas des Forat

Publicada en 11 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 10-10-2015

Distància recorreguda 12,800 Km

450. Mortitx – Pas des Garrover – La Malè– Pas de sa Roca Llisa – Pas des Pinetó – Pas des Forat – Font de sa Caleta – Rafal d’Ariant– Voltes de s’Ullastre – Mortitx-

Iniciem aquest clàssic d’excussió a la cases de Mortitx, Km-10,9 de la ctra. Ma.-10.

Enfront de les cases hi ha una barrera metàl·lica amb un botador de fusta a la seva esquerra, pel qual passem, amb accés als vinyers, seguim pel camí fins a una altra barrera metàl·lica seguida d’un botador de fusta, ho creuem i seguim dreta pel mateix camí que condueix a uns camps de cultiu avui abandonats, el camí segueix en llleuger descens passant per una zona de densa vegetació fins al primer camp de cultiu, el camí segueix esquerra però nosaltres ho abandonem per davant creuant el camp de cultiu i ens dirigim cap a dos grans pins i que creuarem per enmig, al poc ens trobem amb una paret mitgera que creuarem per seguir esquerra.

Ens dirigim en lleugera pujada a una bauma que tenim a la part alta enfront, de d’on podrem delectar-nos d’un ampli paisatge de la zona.
Iniciem el descens (dreta) i seguim N, per una tirany fitat i de vegades empedrat encara que cobert de càrritx.

El terreny és realment incòmode de transitar.

Ens dirigim pel tirany a un coll que tenim al N. Passat el col i ara en lleuger descens creuem el Pas des Garrover que dóna accés a la vall de la Malè.
seguim descendint entre carritxeres fins a la zona mes plana, passarem al costat d’una figuera i al poc arribem al Pou de la Malè, un característic pou amb una pica, el qual es troba cobert de branques seques perquè el bestiar no es precipiti a ell i pogués contaminar l’aigua potable, que la provem i estava boníssima i fresca.

Després de berenar en aquest preciós lloc, continuem el tirany cap a on la vall s’encaixona entre grans roques, senyalitzats amb fites, li segueix una baixada molt bruta i que ho farem per on millor ens sembli.

Ara ens hem situat en en centre del tàlveg per on passa un petit torrent i que seguirem fins que s’encaixona i pren mes forma de torrent, desgrimpant alguns gorgs. Quan el torrent es torna obrir sortim d’ell pel lateral dret, salvant així diversos salts i el desnivell del torrent, és un tram inclinat amb roques afilades fins a descendir a una esplanada plena de càrritx.
Seguim el tirany marcat i confús, hem d’arribar a unes grans roques amb una fita damunt, que ens indica el pas a seguir. Es tracta de descendir en oposició una estreta xemeneia d’uns 6m de roca càrstica.

Superat aquesta interessant xemeneia prosseguim fins al penya-segat amb l’impressionant Cingle Verd i el seu vertiginós Torrent del Miracle. Des de la balconada seguim (dreta) en fort ascens durant uns 25/30 m. per sortir a l’esquerra superant així un ressalt situant-nos damunt de la trepidant baixada al Pas de sa Roca Llisa, en la baixada anirem ferrats a la paret, durant tot el tram hem de prestar molta atenció. Es tracta d’un tirany utlizat en el temps del contraband, als pocs minuts arribem al Pas de sa Roca LLisa, el seu nom ho diu tot, es tracta de creuar en diagonal descendent aferrats a la paret per una roca llisa i amb pocs agarris ( millor en sec que mullat), amb impressionant pati als nostres peus. Superat aquest tram prosseguim per una cornisa mes còmode cap a una figuera que indica el final ( el comencement si ho feim en sentit contrari) del pas finalitzant amb una desgrimpada d’uns 3 m.

A l’obra Fites i Fetes. Trescant per la Serra de Miquel Martorell, trobam una contarella sobre aquesta activitat a la contrada: «Contraban per la Roca Llisa. Devers l’any 1955, quan l’amo en Joan tenia 18 anys va començar a fer contraban. Ell i la seva dona estaven a la possessió de Son Grua. Partien posta de sol, a peu, juntament amb altres homes. Pujaven el coll d’Ariant en direcció cap a la Malè i s’amollaven pel comellar fins que arribaven al pas de sa Roca Llisa, que era el punt més a prop per arribar a la mar. Aquest pas era molt perillós, s’havia d’anar amb compte, com el seu nom indica és un pas llenegadís. El creuaven quan ja era fosc i just a baix de la balma es reunien tots, allà era on s’ajeien per mirar cap a la mar si hi havia algun senyal. De vegades eren més de deu homes i allà esperaven si veien alguna senya de llum dins la mar. Quan veien llum dins la mar volia dir que alguna barcassa, que venia d’Alger, havia fondejat allà enfora, a devers una milla i així, si sorgien problemes, podien partir aviat.

Les barcasses solien dur entre mil i dos mil paquets, de diferent mida i pes, segons el material. Hi havia algunes barques que venien de Sóller i eren les que distribuïen paquets a diferents indrets de la costa: pas de sa Roca Llisa, caleta d’Ariant, cingle des Pi, etc. Una vegada que els paquets eren a terra, els contrabandistes feien la seva tasca. Es carregaven tant de pes com podien a l’esquena i se’n tornaven carregats per aquella costa tan empinada. Diu l’amo en Joan que en una ocasió va carregar més de cent quilos per la Roca Llisa. Duien de tot: tabac, sucre, whisky, peces de cotxe, etc. Arribaven a Son Grua quan el dia ja començava a clarejar. Una vegada a la possessió ho tenien amagat i després ho distribuïen a diferents persones.
Cada vespre de contraban a l’amo en Joan, li pagaven vint-i-cinc duros i , si la barca no arribava per problemes o per mal temps, només en cobrava cinc. »

Mes tard vendria l’estreperlo “”El maig de 1934 David Strauss i Perlowitz —empresaris i homes de negocis jueus— sol·licitaren autorització per tal d’exportar en els casinos espanyols una espècie de ruleta electrònica anomenada “Stra-Perlo”. Tot i que els jocs d’atzar estaven prohibits segons la legislació vigent, Strauss aconseguí eludir tal obstacle utilitzant el suborn en alts càrrecs del Govern (com sempre): fonamentalment, Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya, Aurelio Lerroux, nebot i fill adoptiu d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, Salazar Alonso, ministre de Governació i alcalde de Madrid i Benzo, subsecretari de Governació i governador de Sant Sebastià, on era propietari d’un casino on Strauss instal·là el seu invent. Després de demostrar la seva fraudulència, l’aparell va ser retirat de Sant Sebastià tan sols tres hores després del seu funcionament. Tot i que Perlowitz aconseguí una segona oportunitat a Formentor (Mallorca), les despeses de la nova aventura no es van veure compensades pels guanys».

Acabat el primer pas anem a per el segon, iniciant un fort descens pel vessant cap al mar sense camí definit, deixant a la nostra esquena l’impressionant desnivell realiziat. Prosseguim en fort descens cap a un gran pin penjat del penya-segat de la nostra esquerra i que per sota hem de passar.

En aquest punt ja s’albira la costa Sud amb la impressionant cova des Bruixes coronada per el gran Morro des Musclo de ses Cordes de 228 m. de penya-segat.
Ara hem de trobar un altre pi molt mes petit situat en una cornisa per que hem de passar, és el Pas des Pinetó , la cornisa passa per una petita bauma i acabada de sobte havent de desgrimpar uns 4 m. finals.

Ara seguim pel litoral rocós i que en lleu ascens anem guanyant altura fins a arribar a una falla que ens talla el pas. Aquí tenim dues opcions; una i la millor és grimpar els 6 m. que ens deixa en la part superior del tirany, i l’altra és seguir al costat de la paret en fort ascens fins a trobar el lloc mes favorable per pujar i situar-nos en la part superior però l’inconvenient és que ara aurem de descendir fins al tirtany per terreny complicat i incòmode perdent així uns minuts,

Prosseguim pel tirany en lleuger ascens fins al Pas des Forat, es tracta de passar per enmig i sota grans blocs de pedra.

Ara ja solament queda superar un estret tram amb graveta penjat a 100 m sobre el mar pel que pararem esment i amb això arribem a l’esperada i benvolguda Font de sa Caleta, que mai defrauda amb el seu petit doll d’aigua fresca i una bona ombra per descansar.

Comencem novament a caminar en direcció al Coll de sa Caleta i seguir cap a les cases de Rafal d’ Ariant, en aquest punt prenem el camí de pujada per les Voltes de l’Ullastre i ja per camí molt definit, empedrat a vegades i fitat fins a les cases de Mortitx.

449. Penyal de sa Rata pel barranc de sa Gubia

Publicada en 4 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 3-10-2015

Altitud máxima 898 m.

Distància recorreguda 15,600 Km

449. Penyal de sa Rata pel barranc de sa Gubia

Avui sortim de l’aparcament de la possessió de Raixa on deixam un cortxe i els altres dos els deixam a l’aparcament de Can Penasso.

Prenem per l’antiga carreta de Palma-Sóller, avui convertit en GR-221, en direcció cap a Bunyola, es tracta d’un agradable camí que van passant per les finques de Biniatzar i Son Manei, Travessarem un parell de camins, però noltros sempre em de seguir la mateixa direcció, fins arribar al torrent de sa Gubia, és àcil passar-lo perquè no ho pareix i a més està cobert de vegetació.

Al prinicipi es se presenta planera, però a mesura que anem avançant va augmentant desnivell que ens obliga a remontarlo amb petites grimpades.

Així com anem avançant el paisatge va augmentat de bellesa sobretot a la part més engorjada, amb les impressionants parets de sa Gubia, amb el seu esperó espectacular. Es tracta d’una zona important d’escalada ons se varen crear en els anys 70 multitud de vies.

Prosseguim per la llera i al cap de pocs minuts en trobem amb una curiosa sorpresa, el Pas des Barranc, un forat dins uns grans blocs que dona accés a la part alta del torrent, salvat d’aquesta manera el petit salt/tobogan. Té una barrera de ferro avui desencaixada i posada a un lateral, es fàcil de creuar encara que s’estreny una mica.

Les vistes segueixen sent de gran bellesa.

Continuem el recorregut i passarem per devora un bassol amb una forma peculiar i que avui no tenia gaire aigüa.

Des d’aquí em de prestar esment perquè quan arribem a veure un circ i que pareix que no té sortida em d’abandonar el torrent per un ramal de la dreta que desemboca al torrent de sa Gubia, el torrent de sa Gubia segueix recte i per amunt però amb un salt insalvable per baix. A l’esquerra tenim sortida però ens duria al Coll des Porrassar i des d’ell a sa Falconera, però avui nio hi anem, així que em de prendre per aquest ramal que ve de la dreta, al principi podem anar per una rosseguera que té a l’esquerra però després ens em de passar a l’altre costat per seguir pujant,l en el seu curs haurem de superar dues grimpadetes i passat la darrera a uns 50 m. em d’abandonar aquesta torrentera per l’esquerra ( fites), amb forta pendent fins a arribar a un antic caminoi, que no es veu des d’abaix, i el seguirem cap a l’esquerra que ens dura a una part planera on hi ha una sitja i a una bassa per beure els animals encara que avui està completament buida.

Prosseguim amb lleugera pujada cap a uns pins per trobar de seguida el camí de Muntanya que seguirem amb direcció a la possessió de Muntanya.

Allà on el camí fa un gir de 180º sortim per una pista a la dreta que té un rètol de “perill d’incendis”, seguirem fins a veure a dalt i a la nostra n’esquerra unes balmes, cap a elles ens hem de dirigir. Seguim pujant en ziga-zaga per arribar al coll de dalt, que té una paret de partió entre els municipis de Bunyola i Valldemossa.

Noltros no creuem aquesta pared, en quedam a la part de Bunyola, seguim al costat de la paret fins robar a la primera ocasió un resalt que ens permet situar-nos mes a dalt i al començament de la serralada i Coa de sa Rata.

Ara en forta pendent anem pujant cap al damunt i situar-nos a lo mes alt de la serralada. Des d’aquí es tracta d’anar de la millor manera per aquest terreny tant incòmode i que ens obligarà a fer un bon esforç Per’tè sa seva compensació, podrem gaudir d’ambdós costats a una part la serra de Son Moragues i abaix la possessió de Pastoritx i a la dreta la serra des Pins.

Al cap d’una estona assolim el cim del Penyal de sa Rata de 898 m

Després de descansar i dinar prenem el descens per la seva cara N i davallar per al comellar ( dreta). El descens no presenta cap dificultat. Passem per una gran basa i aljub anomenat el Bessol Nou, amb la seva característic coll de cisterna.

Arribam a un punt on pareix que no podem seguir, aquí tenim dues opcions, una a la dreta per seguint la llera del torrent de s’Obi i fer el Pas de s’Aljub, o a l’esquerra fent una desgrimpada per una diagonal rocosa. Com la primera vegada que ho vàrem fer vàrem anar pel pas de s’Aljub, ara feim la diagonal.

Continuem per la llera del torrent de s’Obi, passant per la font del mateix nom, Es tracta d’un broll salvatge que surt de la part baixa d’una gran roca que hi ha passada la finca de Muntanya, a uns 800 metres més amunt, en es mateix camí..El broll descarrega l’aigua en un obi (piqueta) just sota una paret de marge que incideix en perpendicular en la citada roca. Aquesta piqueta es comunica amb un abeurador encastat en el sòl, una cosa poc habitual en aquests recipients que solen estar elevats.Una canonada enterrada en el sòl surt de l’abeurador en direcció a les cases de Muntanya. ( de fontsdetramuntana.com), de cada vegada més planer fins a la pista que ens duu al depòsit d’aigua per utilitzar als incendis.

Ara només en queda fer tot el camí de Muntanya de devallada, uns 7 Km. Fins a ses cases d’Alqueria d’Avall, i després ja per carretera fins a l’aparcament de Can Penasso.

youtube75

448. Torrent de s’Al.lot Mort, integral

Publicada en 27 de septiembre de 2015 de Xisco

Data: 26-9-2015

Salt mes alt: 60 m.

Desnivell: 800 m.

Cordes utilitzades: 2 x 60 ; 2 x 40 ; 1 x 20

Temps total des de inici fins a Cala Tuent : 6 h

Torrent de s’Al.lot Mort, integral ( també conegut i documentat com a Torrent de sa Coma)

Un poquet d’història, que mai ve mal.lament:

D’entre el grapat d’esdevenimentrs tràgics que s’amaguen darrera els topònims de Mallorca pot ser un dels més colpidors sigui el de s’Al.lot Mort. La història la coneixem gràcies al pare Rafel Juan Mestre (1908-1989), missioner de Lluc, historiador, arxiver, músic i gran coneixedor del municipi d’Escorca. Fou reproduïda al nº 6 de la revista Penyal del Grup Excursionista de Mallorca (setembre 1978) i també al nº 11 (agost 1989).

Segons contà al pare Rafel l’amo en Salvador de Can Lleig, possessió del llogaret de Tuent, l’al.lot era el fill de la madona de Can Real, possessió veïna. En mala hora la madona envià el seu fill a munyir les cabres que pasturaven pel torrent de Bini, enfilades per cingles i penyals. Una passa mal donada i l’al.lot s’estimbà sense remei. En paraules d’en Salvador:

La dona quedà traumatitzada per tota la vida; ja no pogué mirar més torrent amunt. Si sortia a la carrera de Can Real d’on era madona, era amb el capell posat i l’ala baixada, per no veure redolar altra vegada el fill.

El nom del torrent i del pas que comuniquen les terres de Tuent i de Bini condensa la immensa tragèdia que suposa per una mare la pèrdua del seu fill.

Text de Toponimiademallorca.net

Hi ha una altre versió q1ue diu:

Em va explicar un amic els avis del qual vivien allí en aquesta època que no va ser un al.lot que va anar a munyir una cabra. Em va dir que va ser un jove llicenciat del front que va anar a caçar una cabra per celebrar-ho i va sofrir l’accident que dóna nom al torrent i al pas.
En qualsevol cas, una història trista

El Torrent

Avui per fer el torrent comptam amb el permís de l’amo de Bini Gran, la qual cosa li agraïm i que ben aviat esperam poder-nos menjar plegats uns dels seus arrossos bruts…

El torrent neix a la font de l’Ermita, situada a 800 m. a prop del camí dels Cingles., entre el Penyal del Migdia i el Puig de l’Alzinar.

Noltros comencem a l’esplanada del Coll dels Reis, dirigint-nos cap a ses Cases de Bini Gran però sense arribar-hi, sinó que seguim per la pista, deixant les cases a la dreta, com si volguéssim anar a ses Cases de Bini Petit, fins a arribar just abans d’una barrera on passa el torrent. Aqui ens fiquem dins el tàlveg per situar-nos baix el puig de sa Tanca, just darrere ses cases de Bini.

Aquí comença amb un salt de 15 m. desgrimpable, el segueix un salt important de 50 m., amb els primer 10 m. encaixonats entre parets per després s’obrin espectacularment a la gran timba. Ja estem a sa Coma de Bini ( d’aquí el nom de Torrent de sa Coma) n. Ara seguirem pel tàlveg amb una succecío de desgrimpades durant uns 400 m, amb algun pas delicat i realment esgotador, seguit de diferents salts de fins a 20 m., li segueixen una sèrie de salts el més destacable un de 40 m. seguit de més desgrimpades, fins arribar al pas de s’Al.lot Mort, on comença la segona part del torrent i més vertical.

Tot seguit ens trobem amb una gran roca encaixada damunt el tàlveg que n’obliga a passar per davall com si d’un gran forat es tractàs.

Li segueixen una séria de salts i més desgrimpades, fin arribar a un preciós gran salt de 60 m., l’últim del torrent i el darrer abans d’arribar a l’entreforc que formen els torrents del Gorg dels Diners i el de s’Al.lot Mort.

Ara ja només en queda anar pel tàlveg i a ratos per fora del Gorg dels Diners, fins a sortida just devora ses cases de Can Real.

Una jornada espectacular però exigent físicament.

447. Pràctiques escalada a s’Estret.

Publicada en 20 de septiembre de 2015 de Xisco

446. Serra de son Torrella

Publicada en 13 de septiembre de 2015 de Xisco

Data: 12-9-2015

Recorregut: 8,48 Km

Desnivell acumulat :1.181 m

Circular: Sí

Integral Serra de son Torrella.

Aproximació:

Iniciarem el recorregut a la boca nord del túnel de Monnàber. En aquest punt veurem a mà dreta l’embassament que subministra aigua a la base militar EVA7 del Puig Major. A l’esquerra i junt a una caseta de recent construcció podem deixar els cotxes. A la dreta de lña sortida del túnel hi ha una barrera amb un botador metàl·lic que ens permet accedir a l’interior de la citada possessió. En la mateixa barrera s’inicia un camí de terra que al principi planeja i posteriorment inicia una lleugera pujada travessant un alzinar. Queda a la nostra esquerra l’embassament i transcorreguts uns 2/3 minuts finalitza el tancament. Posteriorment el camí planeja i en uns 2 minuts deixam una sitja a la nostra esquerra. El camí inicia un lleuger ascens i 2 minuts després apareix una nova sitja a la nostra esquerra. Després de dos minuts per terreny pla torna a aparèixer una nova sitja igualment a la nostra esquerra. S’inicia una lleugera pujada i transcorregut tot just un minut veiem a la nostra dreta al costat del camí arran de terra una construcció de pedra destinada a la recollida d’aigua. Seguim travessant el encinar per un camí pràcticament horitzontal i de seguida arribarem a un “portell” sense barrera. En aquest punt abandonem el encinar i des de la barrera de Son Torrella, al costat de la boca nord del túnel, han transcorregut uns 10/12 minuts.

A partir d’aquest moment el camí transcorre al costat d’una reixeta que queda a la nostra esquerra. El camí planeja o té una petita pendent, deixarem a la nostra esquerra un botador metàl·lic i seguim ascendint per la Coma de Son Torrella cap al Portell de sa Costa. Als 6/7 minuts de travessat el portell veurem a la nostra dreta, en la cresta de la Serra de Cúber, una esquerda per la qual hauríem de baixar a rápel o bé a peu quan estiguem crestejant. Posteriorment veurem a l’esquerra del camí una barrera metàl·lica (al costat de la mateixa apareix una indicació assenyalant el camí cap a l’Ofre), nosaltres continuarem en lleuger descens i en aquesta zona finalitza el camí que es transforma en una senda que discorre al costat de la reixeta metàl·lica. En alguns trams la senda augmenta la seva amplària i s’inicia una pujada lleugera cap al Portell de sa Costa. Aproximadament als 6/8 minuts de la barrera amb la indicació de l’Ofre, finalitza el tancament de reixeta que teníem a la nostra esquerra i hem de seguir en l’adreça que teníem fins a aquest moment, per una senda que amb un pendent lleuger, ascendim pel tàlveg cap al Portell de sa Costa..

Sector Sud 1.045 m:

Transcorreguts uns 3/4 minuts des que ha finalitzat el tancament de reixeta, podem dirigir-nos cap a la dreta de la Serra de Son Torrella, ascendint pel vessant rocós situada a la nostra dreta, amb una pendent mitjana/forta (en aquest ascens aproximadament seguirem una direcció N-NW). Després d’uns 8 minuts d’ascens arribarem a la cresta des d’on podrem contemplar una àmplia panoràmica del Vall de Sóller i el Port de Sóller. Altra possibilitat és continuar pujant pel tàlveg i arribar a el Portell de sa Costa des d’aquest punt ascendir cap a la Serra de Son Torrella.

Arribada a la cresta iniciem el recorregut de la Serra de Son Torrella (Sector Sud). Des d’aquest moment hem d’anar crestejant la serra intentant mantenir l’altura en la mesura del possible. El nostre crestej discorrerà per alçades entorn dels 1.000 metres (en alguns moments els superarem, mentre que en altres punts descendirem lleugerament per sota d’aquesta cota). Després d’uns 18/20 minuts de crestej, arribarem a un “coll” en el qual veurem una paret seca. En aquest punt podem considerar finalitzat el recorregut pel sector sud, iniciant seguidament el sector central de la Serra de Son Torrella.

Sector Central 1.079 m:

S’inicia una pujada mitjana/forta sobre roca, en la qual voregem una paret seca deixant-la a la nostra esquerra. Es tracta d’anar cresteijant i en algun moment haurem de prestar especial atenció per la dificultat del pas. Uns 20/25 minuts des de l’inici del tram central arribarem a una esquerda (l’hem vist des del camí de la Coma de Son Torrella. Hi ha dues possibilitats: descendir mitjançant ràpel de 15 m. o bé descendir desgrimpant amb cura cap a la nostra dreta. En la roca plana existeix un ancoratge per a la fixació del mosquetó, però si ens fixem a la part mes exposada i vertical hi ha una altre placa anellada molt mes nova i que utilizem per montar la corda. Nosaltres triem el descens en ràpel.

Una vegada superat el “pas” d’una o una altra manera, es tracta de seguir cresteijant, intentant en la mesura del possible, de perdre la menor altura. En algun moment transitarem per la cresta mentre que en uns altres haurem de descendir lleugerament a la nostra dreta. Després d’uns 30/35 minuts, després de recórrer una sèrie de cims, aconseguirem una paret seca que és la prolongació de la qual descendeix del puig de sa Rateta pel seu vessant nord-occidental. Però abans podem contemplar a la nostra esquerra el curios penyal Xapat de 9,53 m. desafiant la gravetat i al seu costat l’espoló del Xaragall de sa Camamila de 1.013 m. Aquesta paret està situada en un petit “coll” i hem de travessar-la per una ensulsiada que presenta, tornant de nou a ascendir cap a la cresta. En aquest punt s’inicia el sector nord de la Serra de Son Torrella. La pujada és mitjana/forta i al llarg del recorregut anirem aconseguint diversos cims per descendir de nou i ascendir a unes altres. Es tracta, tal com s’ha indicat anteriorment, d’intentar perdre la menor altura topogràfica possible però anteposant la seguretat en el recorregut. Després d’uns 20/25 minuts d’haver travessat la paret arribem a una zona on iniciem el descens cap al coll, vorejant el cim per la nostra esquerra i després descendint en ziga-zaga al principi i després en diagonal en direcció cap al Puig Major. La baixada és forta/mitjana sobre terreny rocós amb abundant càrritx. Una vegada hàgim descendit i aconseguim el serral ens dirigirem cap al cim que tenim enfront. En el descens invertirem uns 10 minuts.

De nou tornem a ascendir fins al cim i una vegada aconseguida, descendirem a la nostra dreta, per pujar de nou per la zona de roca i càrritx. De nou transitarem per una successió de cims i petits ascensos i descensos i al cap d’uns 20/25 minuts aconseguirem un cim en la qual hi ha una fita. Aquesta zona es troba situada sobre la vertical del túnel de Monnàber. Es tracta de seguir cresteijant, buscant passos a la nostra dreta. Com s’ha indicat anteriorment, es tracta de cresteixar perdent la menor altura topogràfica possible. En aquesta zona podem considerar que finalitza el tram central i comença el tram nord de la Serra de Son Torrella.

Sectort Nord 1.123 m:

Després d’uns 20/25 minuts de marxa arribarem a una esquerda que ens talla el camí. A l’esquerra hi ha una placa per montar una corda que ens ajudará a fer una dresgrimpada d’uns 13 m. o si ho preferim la podem rapelar, una vegada realitzat el salt descendim per la esquerda (el descens ho farem per la part dreta de l’esquerda). Peró noltros opten per rapelar la punta d’aquest petit macis d’uns 22 m, peró aixó montem les cordes a dues plaques que hi ha a la punta a la part mes vertical. Una vegada superat aquest pas seguim en direcció al cim de Regana de 1.123 m, la més alta de la serralada, amb el Puig Major 1.443 m (N-NE) al fons, per un terreny rocós i càrritx. Després d’un breu planeig ascendim de al cim que tenim a la nostra esquerra aprofitant una petita “bretxa” en diagonal. Si ens fitxem amb una roca plana vorem un grabat amb formes circulars ( alguns diuen que es una senyal dels estraterrestres). Una vegada superat el pas ascendir amb direcció NW cap a la cresta. Des del salt de l’esquerda hem invertit uns 15 minuts. A partir d’aquest moment seguim cresteijant, buscant el millor camí fins a arribar al cap d’uns 5 minuts a un segon cim, el darrer abans d’ assolir el cim de Regana. Des d’aquest cim descendim en direcció E, cap a la carretera que ascendeix al Puig Major. En una baixada mitjana/forta travessem en diagonal una càrritxera i ens dirigim cap al coll que apareix a la nostra esquerra. Una vegada aconseguit el coll, girem a la dreta per anar a visitar un refugi construit dins una bauma «acondicionat» amb cadires i amb recaptació propia d’aigua, a mes de una petita ximeneia. Acabada la visita ascendim en direcció N per un tram de pendent fort. Després d’uns 12/14 minuts d’ascens aconseguim la cresta i immediatament el cim.

A partir d’aquest cim seguim cresteijant, en algun tram ascendirem en un altre descendirem i fins i tot hi haurà moments de planejar. Tal com s’ha indicat es tracta de perdre la menor altura topogràfica possible. Al cap d’uns 5/6 minuts aconseguim un nou cim. Descendim procurant no perdre altura. Passem per la base d’una roca llisa amb molt pendent i hem de pujar novament cap a l’esquerra amb la finalitat d’aconseguir la cresta, la qual cosa aconseguim al cap d’uns 5 minuts. Després d’aquest últim tram hem aconseguit la part superior de sa Coma de n’Arbona.

Des d’aquest punt iniciem el descens per sa Coma de n’Arbona. El descens es realitza per un camí molt deteriorat en alguns punts i amb un pendent fort que gradualment es va suavitzant. Al cap d’uns 10/12 minuts passem al costat de les ruïnes d’una casa de nevaters i immediatament al costat d’un pou de neu. Continua la baixada mitjana/forta i al cap de 10 minuts trobem les ruïnes d’una altra casa de nevaters i un pou de neu al costat de la paret rocosa. La baixada segueix amb pendents mitjanes/fortes i bastant deteriorada. Trobem alguns petits trams empedrats i posteriorment es transforma en una senda amb pendents mitjans. Al cap d’uns 10 minuts del pou de neu arribem a la Font des Coloms. A partir d’aquest moment la senda discorre a través d’una pineda, travessem al costat esquerre de la Sa Coma de n’Arbona i després d’uns 7/8 minuts des de la Font des Coloms entrem en un alzinar i la senda aconsegueix un camí de terra en una corba. Hem de descendir per aquest camí a la nostra dreta i amb una pendent mitjana/forta, al cap d’uns 3 minuts veurem que arriba al camí pel qual descendim un altre des de la dreta. Hem de seguir a l’esquerra pel camí que veníem. En aquest moment el pendent és lleuger i fins i tot planeja. Al cap d’uns 4 minuts veurem a la nostra esquerra restes d’un rotllo de sitja, veurem a banda i banda del camí dues travesses de fusta i després d’una curta baixada mitjana/fort arribarem als voltants d’un “pont” en la corba de la carretera Ma-10 que ens conduirà si la prenem a la nostra esquerra al túnel de Monnàber. Ascendint pel pendent lleuger arribarem en uns 7/8 minuts al lloc on hem deixat aparcat el cotxes.

Text: Xavier González i Xisco Antich

youtube75

445. Sa Trapa, pel pas de sa Xeixa

Publicada en 6 de septiembre de 2015 de Xisco

Data: 5-9-2015

Recorregut: 14,900 Km

Desnivell: 658 positius

Circular: Sí

Pas de sa Xeixa – sa Trapa i pas d’en Grau

Sortim de Sant Eltm, en una placeta enfront de sa Cala s’Algar, on hi ha una parada d’autobús i el Bar-Restaurant Es Molí. Aquí podem deixar els cotxes.

Caminem direcció N. pel carrer asfaltat de la Trapa cap a Can Tomeví. Sis minuts més endavant, s’acaba l’asfalt i continua la pista, que és ample i planera. Que ascendeix a la Trapa. L’ascens avança i salva un important desnivell. Després d’uns 60′ arribem al coll de ses Ànimes 365 m., i aprofitem per arribar una mica mes amunt al putget de 375 m. on podem admirar les impressionants vistes sobre la contrada. Descendim per l’altre vessant la Vall de Sant Josep. Hem d’anar en cura perquè a una corba molt tancada ens hem de sortir de la pista pel caminoi ( hi ha un pal indicador GR 221) que ens durà pel mig de la zona cremada fins a la planera del Puig de ses Basses, on hi ha una gran fita/Monjoia, des d’aquí ens dirigim al mirador d’en Josep Sastre construït pel Foment de Turisme, situat a la part alta del Cap Fabioler.

Després desfeim el camí fet fins arribar a les cases de la Trapa i que per no ser repetitius no mencionaré tot el completxe però si destacar el impressionant sistema de marjades i la xarxa hidràulica.

Aquest antic monestir, una de les branques dels benedictins, fou la dels cistercencs, els qui el 1122, en la Baixa Normandia, en el bosc de la Trappe, van fundar el monestir “Domus Dei”. La Revolució Francesa obligà als monjos de la Trapa a emigrar a Espanya, primer a Aragó i després, quan les tropes de Napoleó van entrar a Espanya en 1808, a Mallorca. Aquí el canonge Pere Roig d’Andratx els va cedir en 1810, i després els va llegar en herència, el Vall de Sant Josep. En 1820 la Corts Espanyoles van aprovar la supressió de les ordres monacals i La Trapa va ser saquejada pels veïns.

La Trapa va ser subhastada en 1853 i va passar a mans privades. En 1980 va ser adquirida pel GOB, l’associació ecologista de Balears, gràcies a les aportacions de ciutadans, artistes, institucions i organitzacions internacionals i així salvarla de la salvatge especulació urbanística que tan de mal ens ha fet. Des de llavors, la restauració està totalment aturada.

A la gran era que fa de esplèndid mirador sobre la Dragonera, aprofitem per dinar i descansar davall l’ombra d’un dels pocs pins que han sobreviscut als nombrosos i terribles incendis.

Ens posem en marxa per anar a cercar el pas de sa Xeixa. Comencen a davallar des de el mateix mirador on s’esmuny la vall de Sant Josep i que fa de torrentera cap a la vertiginosa costa de ponent. Als pocs metres ens trobem les familiars fletxetes vermelles que ens acompanyaran duran tot el pas de sa Xeixa. Es tracte d’un pas llarg i bastant vertical però no presenta cap dificultat tècnica tants sols unes pètites desgrimpades. Només cal anar amb molta cura per la quantitat de pedra solta i grava que hi ha.

Una vegada superat el pas seguirem en descens per un camí de cabra fins a l’altre costat de Cala Embasset i arribar fins a la Torre del mateix nom, que per cert cada vegada que hi anem la trobem mes deteriorada.

Tornem pel camí de la torre, per la plana des Freu, on a la dreta i a pocs metres s’inicia el tirany que ens menarà a Sant Elm per la costa dels Grecs i el pas d’en Grau, zona declarada ANEI (Àrea Natural d’Especial Interès).Transcorre per la costa dels Grecs, documentada el 1789, se situa entre cala en Basset i l’illa Mitjana.

El pas d’en Grau és una fesa entre penyals situada damunt una cornisa uns 30 m sobre el mar. Seguint pel mateix caminoi arribarem a un altre camí molt més ample amb restes evidents d’una urbanització fallida sinó hagués estat un altre, del tants, atemptats sobre la nostra costa.

Des de la torre fins a les primeres cases de Sant Eltm hi ha tan sols uns 1.300 m per el que hi arribem sense donar-nos conta.

Ara ens refrescarem amb unes xandis ben fresquetes en el bar des Molí.

Nota sobre el topònim de Xeixa: El blat xeixa és una varietat antiga de blat autòcton de les Illes Balears, pertany a la família dels blats tous panificables i a les illes es troben altres subvariedats com el Xeixa Rotja i la Garonzona. El pa elaborat de manera tradicional amb aquesta farina és més digestiu, es tolera més bé i, per tant, dóna menys maldecaps a les persones amb problemes per pair el blat modern. A més, aporta nutrients que s’assimilen millor gràcies a la fermentació amb massa mare.
Es va sembrar durant molt de temps, però tenia poca producció i una canya molt llarga. Això feia que, segons el temps, la pluja o el vent, el blat s’ajagués a terra i encara fos menys productiu. Ara bé, el gust del pa de xeixa i l’aroma és un record inoblidable. Per sort, en els últims temps, diferents pagesos ecològics de casa nostra estan fent l’esforç de recuperar-lo i forners artesanals tornen a fer pa com el d’abans amb aquesta farina.

youtube75

000. Ultra Trail Mont Blanc 2015

Publicada en 4 de septiembre de 2015 de Xisco

Data: 28-8-2015

Recorregut: 101 Km (Courmayeur -Cheserys-Chamonix , CCC)

Desnivell: 6.100 m. positius

Inscrits: 1.900 participants

Temps: 25:50:55

Trail du Mont Blanc

Carrera de plena naturalesa que comparteix en gran parteix la senda internacional de Gran Caminada de la Volta del Mont Blanc (GR TMB).
Prova de muntanya, que conté nombrosos trams en altitud (> 2500m), en condicions climàtiques que poden ser molt difícils (a la nit, vent, fred, pluja o neu), i que requereix un perfecte entrenament, així com un material adaptat i una veritable capacitat d’autonomia personal.
La CCC® ha passat a ser una carrera única en el seu gènere i entre les més prestigioses del món.
Els primers quilòmetres, sobre un trajecte original diferent del UTMB®, condueixen ràpidament a més de 2500 m d’altitud a una de les vistes més excepcionals que es pugui imaginar, enfront del Mont Blanc i a les Grans Jorasses. El passatge al Grand col Ferret (2537m) ens mostra l’entrada de la carrera a Suïssa, on gaudirà de l’incomparable acolliment dels voluntaris de la Fouly, de Champex i de Trient. Ja a França, però prop de Suïssa, es recrearà amb el meravellós passatge de Vallorcine, abans de descobrir, al final d’una última i difícil pujada, la vall de Cheserys, un veritable paradís amb una vista enciçadora sobre el massís del Mont Blanc. I llavors per fi, és el moment d’apropar-se a l’arc d’arribada al centre de Chamonix.
Avituallamientos: el principi de la prova és de semi-autosuficiència. En una desena de punts es proveiran begudes i\o aliments que hauran de ser consumits in situ.
Principals dificultats: Ascensión de la Tête de la Tronche (2584m) després Grand col Ferret (2537m) durant el primer terç de la carrera. La segona part és marcada per les 3 difícils ascensions de Bovine, Tseppes i la Tête aux Vents.
Les llargues baixades que segueixen cadascuna d’aquestes pujades són també esclatadores per a les articulacions i els músculs.
Aquesta carrera està oberta a 1900 corredors com a màxim.
La sortida es durà a terme al centre de Courmayeur, en la Plaça Brocherel, el divendres, 28 d’agost del 2015 a 9:00.
La carrera romandrà un màxim de 26:30 oberta i les barreres horàries es calcularan en conseqüència.
Els horaris es calculen de manera que el CCC® i el UTMB® mai es creuen.
La inscripció en el CCC® queda estrictament reservada per als corredors que ja tinguin una experiència i puguin demostrar-la. Per inscriure’s al CCC® 2015, serà necessari haver adquirit com a mínim 3 punts havent acabat, entre el 01/01/2013 i el 31/12/2014 exclusivament, de carreres inscrites en la llista.

Fitxa tècnica
Característiques del CCC® 2015
101 km i 6100 m de desnivell positiu
Numero de avituallaments 5 avituallaments sòlids, 4 avituallaments begudes
Temps del 1er sobre 11:00
Temps del darrer sobre 26:30
Temps màxims 26:30
Data, hora i lloc de la sortida Divendres 28 d’agost a les 9:00 des de Courmayeur (Itàlia)
Numero de corredors Edició limitada a 1900 corredors

Pot semblar que tot el descrit és fantàstic, divertit i apassionant i és veritat, però solament el que corre sap que trobar el goig en el sofriment, no es pot descriure i que si els objectius estan més enllà dels límits, el plaure d’arribar és infinit, però el sol fet de buscar-los és suficient. Quan s’ha recorregut part del camí convé tornar la vista enrere per celebrar l’aconseguit i en David té molt que celebrar.

!! ENHORABONA CAMPIÓ !!

444. Torrent des Guix de Miramar

Publicada en 26 de julio de 2015 de Xisco

Data: 25-7-2015

Salt mes alt: 35 m.

Desnivell: 280 m.

Cordes utilitzades: 2 x 40 ; 1 x 20

Temps: 3 h. dependent del grup

Torrent des Guix (Miramar)

Un poquet d’història:

L’acció de l’Arxiduc sobre el paisatge, quasi sempre encertada, es pot veure avui encara en forma de camins i de miradors que humanitzen delitosament un paisatge tan aspre. El 1923 un projecte que hauria representat la continuació de l’obra arxiducal fins a les darreres conseqüències no va arribar a veure la llum; es tractava de la declaració de Parc Nacional de les terres de Miramar, promoguda pel Foment de Turisme i avortada pel poc interès del govern de Madrid. Fet més de plànyer quan veim el procés d’urbanització que sofreixen aquests indrets.

Els torrents que s’obriren antany eren llocs enclotats,misteriosos i aïllats de l’exterior, característiques que motivaren els exploradors a ficar-s’hi de manera semblant a allò que empeny els espeleòlegs a penetrar dins les cavitats malgrat les innombrables dificultats que això implica. D’un temps ençà el torrentisme ha pres molta força a Mallorca, s’han obert nous torrents arreu, però clar, els torrents celats, misteriosos i pregons ja són coneguts, de manera que els torrenters radicals fa temps que exploren qualsevol curs d’aigua que tengui un mínim de dificultat. Per això es fan populars alguns torrents que, com els que aquí descrivim, no amaguen cap misteri en llur caixer, torrents que es veuen d’enfora, i que almenys se n’intueix la dificultat de ben lluny, tal com es fa en una via d’escalada. Per tant aquí l’interès, no és la llera ombrívola, tancada, íntima d’altres torrents; és la verticalitat, la llum enlluernadora, la vista oberta als horitzons il·limitats de la mar i a les roques titàniques presidides per la Foradada
ENDINS, núm. 26. 2004. Mallorca per Gabriel SANTANDREU 1 i Miquel TRIAS 1

“Uno de los motivos de atracción que muchos sintieron por las tierras de Miramar, fue la existencia de un legendario buitre que el Archiduque tenía en cautividad en el citado predio. Este buitre había sido regalado al Archiduque por unos jóvenes que sabían del amor que hacia los animales y las plantas sentía tan ilustre prócer, y éste lo había colocado dentro de una gran jaula que situó en los jardines de Miramar. El buitre estaba debidamente atendido por un sirviente puesto a su servicio. La existencia de este buitre en cautividad, inspiró al poeta Juan Alcocer una bella composición titulada “El buitre de Miramar”. Al morir el Archiduque este buitre fue trasladado al parque zoológico de Barcelona donde acabó sus días”.
Sabater, G., Mallorca en la vida del Archiduque, Ed. Associació amics de l’arxiduc, 1995

“Luis Salvador adquirió en 1872 la propiedad de Miramar, la cual había pasado al dominio privado en 1811 por acuerdo de las Cortes de Cádiz, por tratarse de una propiedad real desde los tiempos de Jaime II de Mallorca. En el propio predio de Miramar, el propio Ramón Llull había fundado en 1276 un colegio misional dedicado a la enseñanza de lenguas orientales regido por franciscanos, ocupado hacia 1400 por los jerónimos y posteriormente por los dominicos. En la imprenta del cenobio de Miramar se estampó en 1485 el primer libro impreso en Mallorca. El ilustrado archiduque, que conocía estos acontecimientos, restableció en 1876 el oratorio primitivo de la Trinidad y exalzó la memoria de Ramón Llull erigiendo un monumento conmemorativo, justamente en el sexto centenario de la original obra luliana, el primer centro dedicado a la formación de misioneros en toda la cristiandad”.

Palomero, J., Prólogo, Urios, G., Nachtwey, J., Traducción, Columbretes, 1895, Ed. Exmo. Ayto. Castellón, 1990

El Torrent

El millor per accedir al torrent és començar pel torrent de son Gallard. El primer bot el de la mateixa carretera, ho poden evitar si desgrimpem per la dreta fàcil.

Del torrent de son Gallard haurem de fet 6 bots el darrer de 13,5 m. on hi ha un gran arbre tombat i mort, i on passa el camí que uneix Miramar amb son Marroig. Arribar en aquest punt prenen el camí de l’esquerra amb lleugera pujada que també va al mirador de son Gallard, una esplèndida atalaia en aquesta magnífica costa. Aquí en aturem per berenar alguna cosa i fer unes fotos.

Tornem al camí i prosseguim uns 4′ per ell fins arribar a la llera del torrent, a tants sol 8 m de la primera reunió, no es fàcil de localitzar perquè està darrere una carritxera (esquerra), però s’entueix, ja que és imprescindible per fer el primer bot encaixonat de 8 m fins a arribar al primer gran bot de 35 m. però abans amb de fer un bot de 17 m si volem arribar a la reunió que està a la dreta. Aquí amb d’anar amb atenció perquè el bot és de 18 m. però només en deixa a una passamans a l’esquerra i la reunió està uns metres més avall però a la dreta, per tant si ho volem fer tot d’una tirada em de contar els 18 m.

En aquesta reunió gairebé hi caben dues persones i ben avingudes, val més prendre-li-ho en calma. El salt no té cap problema pero el pati es impresionant. Després de caminar uns 100 m trobarem les restes d’un antic camí. Seguim caminant i desgrimpen una bona part del torrent fins a arribar al bot de 30 m on a la mitat hi ha un gorg amb aigua, encara que es pot salvar per la dreta.

El següent bot ho feim amb una corda de 40 per aprofitar els dos desnivells d’uns 20 m, li segueix un penúltim bot amb una piqueta a terra que es pot desgrimpar.

El darrer bot de 17 m ens aproxima a la vorera de la mar, que baixarem caminant per dins un pinar amb tendència cap a l’esquerra per anar a cercar sa caleta de còdols des Guix.

Aquí es quedam per prendre un bany ben merescut menjar i fer sa siesta a una bona ombra.

La tornada la feim amb direcció cap a sa Foradada vorera mar per l’antic camí de la Mar, i d’aquí a la pista que ens puja a les cases de son Marroig.

443. Cova des Genet o Xenet i Escletxes marines de Cala Varques

Publicada en 19 de julio de 2015 de Xisco

Data: 18-7-2015

Salt mes alt: 6 m. volats

cueva

playa

Cova des Genet o des Xenet i entrades marines de cala Varques.

Cala Varques forma part de l’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI) de les Cales de Manacor, denominació turística que té el seu origen l’any 1962. Està situada a la comarca de Manacor, entre S’Estany d’en Mas, on ha sorgit la urbanització Cala Romàntica, en el que abans va ser una zona inundada que només freqüentaven els mosquits, i És cales Domingos Petit i Gran, platja que també és coneguda des de temps recents com a Cala Tropicana i que pren el seu nom de l’establiment hoteler construït en els voltants de la sorra.

A Cala Varques només es pot accedir amb barca o a peu, per un camí que sembla fet a partir d’un torrent. El caminoi es troba al final d’un camí rural situat en la carretera que va des de Porto Crist a Porto Colom. Aquest camí rural està situat just després del desviament cap a s’Estany d’en Mas. Localitzar-ho es fàcil, està quasi enfront de la Ma 4014, no existeix cap cartell que indiqui la direcció a Cala Varques. No obstant això, la torre de defensa de les cases de de Son Forteza Vell, visible des de la carretera, ens ajudarà a reconèixer el camí adequat a més a l’estiu i sol haver una cotxeda. Les freqüents incursions pirates dels segles XVI i XVII van provocar que aquesta zona de Mallorca romangués despoblada i que els pocs habitatges haguessin de ser edificis fortificats.

La possessió de s’Hospitalet Vell, uns quilòmetres més endavant en direcció a Porto Colom, és un altre clar exemple de construcció defensiva. El segrest va ser una pràctica habitual dels pirates berberiscs.

A la seva dreta estan Cala Pilota, dita així per la multitud d’algues amb figures ovalades que s’acumulen en la sorra; i Cala Virgili, que té el mateix accés que Cala Pilota i Cala Magraner, a través dels camins construïts per l’empresa que havia d’urbanitzar aquesta zona. L’última de les Cales de Mallorca és Cala Bota, molt petita, d’uns vint metres d’ample, de sorra i cants rodats.

COVA DES GENET O DES XENET

La cova es troba a un centenar de metres de cala Varques, per un caminoi que surt de l’esquerra NO que tot duna s’enfila per amunt ( no confondre amb el que a pots metres també surt amb direcció a Cala Falcó i cova dels Coloms, el nostre s’endinça garriga amunt, als 3 minuts troberem una paret de partió que atravessarem per la part esbucada i tal sols a 15 m. troberem davall d’un ullastre el forat d’accés a la nostra cova, en línia amb la immediata cova marina Cova dels Coloms de la qual subterràneament se separa una desena de metres.

Cova documentada en 1968 en l’obra de C.Veny.

L’entrada de la cova és de 50 x 70 c, i dóna entrada a un pou vertical pel qual es descendeix amb un volat de 6 m.de profunditat. Una vegada en el sòl tenim diverses opcions d’exploració, peró la millor és seguir ela petit «caminoi» en descens.

Així com anem avançant podem anar apreciant una gran quantitat de formacions i espeleotemas fins i tot alguna estaglágmita vegetal.

Arribem a una primera i ámplia sala de gran bellesa, repleta de grans columnes i alguns gours, en algun tram hem d’anar gatejan per passar a altres sales. Destaca la gran bellesa del sostre amb les seves finíssimes estlagtitas

Cal destacar que a l’estiu del 2012 després d’un mesurament es costatà un nivell de CO2. del 7,2%

El subterrani supera els 200 m. de recorregut, presentant amplitud vistual de 57, encara que l’amplària màxima de la sala d’a dalt no supera els 32 m. i sent el desnivell integral sobre el nivell freàtic marí de la llacuna interior de poc mes de la vintena. Nosaltres no arribem fins a la llacuna però per aconseguir-la es recta per estret conducte obert sota la boca d’accés a l’avenc, fins a curt ressalti vertical i despengi en diagonal cap al fons de la sala inundada, sector mes occidental de con detrític que per aquesta part tendeix rodejar la zona clástique del actual desplom cupular.

Tornem a la platja a pren un bany, beure una cerveseta ben fresca i menjar alguna cosa, on també ens esperen part del grup que han dedicat el dia a prende el sol i gaudir de l’entorn.

COSTERING:

Com no podem estar quiets, decidim fer la segona part del dia, anar a les entrades marines del coster ( ses Escletxes), ES ( dreta) de la cala, amb l’intenció de fer la mes llarga de forma integral.

Comencem a caminar i als 12′ ja estem a l’altre vessant de la cala on és trobem varis entrades marines que en dies de temporal són espectaculars per l’aigua que sobre surt a pressió. Però avui el bon temps ens acompanya. Donem una ullada per la zona i comencem a davallar, ens recorda un torrent amb parets molt estretes de tants sols un metre d’ample en algun tram. A aquesta activitat la anomanem «costering». Aviat arribem al nivell de la mar. Ara comence ho delicat i divertit al mateix temps que és caminar per un dels costats encletxats i anar canviant segons les necessitats i en alguns tramps amb una cama a cada costat. Arribarem, a una bifurcació d’entrades, agafarem la de l’esquerra i seguim encletxats d’igual manera. La mar no està quieta, puja i devalla i quan ho fa l’entrada o escletxa queda quasi buida per tomar pujar molt aviat!!impressionant!!, algun tram costa més que altres . No ens donem compte i arribem al final a mar oberta, on tots feim un capfico a l’aigua on pren un merescut bany, la tornada pel mateix lloc. En queden altres per fer, hi tornarem.
I aquí acaba un dia complet.

442. Torrent de son Gallard

Publicada en 12 de julio de 2015 de Xisco

Data: 11-67-2015

Salt mes alt: 27 m.

Temps: 2,15 h

Desnivell: 325 m.

Recorregut torrent : 700 m.

Torrent de son Gallard

L’accés al torrent deu ser el més aprop de tots tans sols es tarda zero segons. M’explic; el comencement coincideix amb el primer salt que es fà des de la mateixa carretera Ma-10, concretament en el punt kilomètric 67.100, davant les cases de son Gallard, i la corda es posa en el mateix «guardarrail».

El primers salts es poden dresgrimpar, els segueixen altres que no superen els 13 m.

Atravesarem el camí que uneix Miramar amb son Masroig just davall el mirador ( esquerra), el segueix un tram per caminar arribant a un salt destacable de 19 amb un gorg abaix que normalment solt tenir aigua i en tal cas s’ha de montar un ràpel guiat a uina alzxina que hi ha enfront. Però avui l’aigua era insignificant i no va fer falta. Cal destacar en aquest punt la cova vertical de l’esquerra.

Després vé un salt de 27 m. amb les vistes més espectaculars que mai es poden veure. Una panorámica sobre la costa nord totalment salvatge amb la Foradada a la part final. Aqui comence la part més vertical de poc més de 100 m. fraccionats en 4 ràpels. El darrer de 26 m. volat.

Després ja només queda davallar fins a la vorera de la mar, un lloc on antigament pasava el cami de la Mar, fet construir per l’Arxiduc. I caminant vorera la mar arribem al cami que davalla a la Foradada.

Arribats aquí voliem pujar damunt la Foradada per rapelar el forat, però un cartell de la Conselleria en avisaba que el pas está tancat des de l’1 de Juliol fins el 30 de novembre perquè hi cria el falcó Marí (halcón Heleonora). Cria a penya-segats marins, a moltes illes de la Mediterrània. Un animal d’un tamany similar al del falcó comú. Té la zona del pit de color ocre amb línies negres. A sa Dragonera s’hi troba la colònia de cria més important de Balears i de la Mediterrànea occidental. Acabada de criar migra per passar l’hivern a l’Illa de Madagascar en un llarg periple de més de 8.000 quilòmetres.

Idò como no pots ser d’altre manera hi ha que respetar l’entorn en tot el seu sentit, així que ens varem aver de conformar amb un magnific bany al mollet i gracis a unes al.lotes molts simpàtiques que esataven passant el día a la caleta, ens va fer mes soportable l’estància gracis als seus melons fresquets que ens varen convidar, a nen Xavi els va agradar molt.

Després vé la part més acalorada, la pujada fins son Marroig. I d’aqui al cotxe quer rapidament ens durà a Valldemossa a prenda unes xandis gelades.

wikiloc75

443c. Pico Veleta 3.396 m.

Publicada en 8 de julio de 2015 de Xisco

Data: 2-5-2015

Tipus: Alta muntanya

Temps: 11,30 h.

Recorregut: 14,5Km

Pico Veleta 3.396 m.

Un poco de historia;

El Pico del Veleta es, con una altitud de 3395,68 m, la cuarta cumbre más alta de España y segunda de su cordillera, sólo por detrás del Teide (Tenerife), Mulhacén (Sierra Nevada) y Aneto (Pirineos).

Etimológicamente y en contra de lo que pudiera pensarse, su nombre no hace referencia a ‘la veleta’ (instrumento para determinar la dirección del viento) sino que se trata de un sustantivo masculino «el Veleta», porque deriva de la palabra árabe balata, que significa ‘cortado, tajo, balate’ y hace evidente referencia a los vertiginosos tajos que perfilan sus caras norte, este y sur, algunos de los cuales se aproximan a los 500 metros de desnivel. No obstante, esta montaña es también coloquialmente conocida entre los lugareños y montañeros que la frecuentan como «el picacho», por su esbelta singularidad.

El Veleta se caracteriza, entre otras cosas, por albergar las pistas de esquí más elevadas de toda España, que llegan casi hasta la cumbre, siendo además las más meridionales de toda Europa. Y el observatorio, construido en los años 50 como un laboratorio de Física Climatológica, de la Universidad de Granada

Cronica;

DIA 3.

Del refugio de Poqueira salimos por sendero en dirección NO (derecha) marcado con balizas de color naranja. A los pocos minutos llegamos al rio Mulhacén, lo cruzamos, y proseguimos con el sendero en ascenso dirección O faldeando Loma Pelada, por la cuenca de Rio Seco, para luego ir descendiendo hasta las lagunas de Rio Seco. Aqui nos vamos encontrando grandes neveros por lo que decidimos ponernos los crampones, casco y piolet., seguimos en suave ascenso por la gran pala, se trata de un gran valle por el que intentaremos cruzar con tendencia hacia la derecha, hasta situarnos en paralelo por debajo de la antigua pista, con los impresionantes Raspones de Rio Seco 3.141 m. a nuestra izquierda.

En la medida que podamos iremos ascendiendo (derecha) para situarnos en lo alto de la pista (*) cubierta totalmente por la nieve dura. Una vez en la pista nos dirigimos dirección NO ( izquierda) y seguir su trazado por hasta llegar al Paso de Bauer, un impresionante tajo a la montaña que nos situa en la otra vertiente, bordeamos la cara sur del Cerro de los Machos 3.327 m manteniéndonos entre los 3,000 y los 3100 m, pasando por el collado del Lobo.

(*) Entre los años 1966 y 1999, la carretera de Sierra Nevada se prolongó y estuvo transitable por vehículos de motor desde el Veleta hasta conectar con el alpujarreño pueblo de Capileira, discurriendo por la falda del Mulhacén, según inicialmente se había previsto en la segunda década del siglo XX, cuando se aprobó su construcción. Sin embargo, en la actualidad este trayecto sólo puede realizarse a pie, en bicicleta de montaña o en cabalgadura, dado que en el puerto o collado de la Carihuela -o Carrigüela- del Veleta (3200 n), auténtica puerta de la Alpujarra, el tránsito de vehículos de motor ha quedado absolutamente vetado y deliberadamente obstaculizado por las autoridades del Parque Naciona.

Proseguimos por el estrecho “camino” hecho por la huellas de los montañeros en el que apenas cabe un pie, con la escalofriante caida de más de 300 m a nuestra izquierda, pero piolet en mano para asergurar logramos pasar el inmenso nevero.

LLegaremos al Collado de la Carihuela. En la cota de 3.205 m y en la vertiente sur encontraremos el refugio vivac de La Carihuela, en buen estado con capacidad para 16 plazas no guardado.

Seguiremos pegados a la loma del veleta trazando zetas para salvar los 167 m de desnivel que nos separan de la cumbre. Prestando especial atención en no acercarnos más de la cuenta a las cornisas que por efecto del viento se forman a nuestra derecha y caen a pico varios cientos de metros hasta los Vasares del Veleta.

Desde la cima del pico Veleta 3.396 m tenemos impresionantes vistas, hacia el norte se ve el corral del Veleta y el profundo barranco que forma el río Guarnón, hacia el este las cumbres de el cerro de los Machos 3.327 m., el Mulhacén 3.479 m., la Alcazaba 3.369 m., el Vacares 3.144 m., la cabecera del río Genil. Hacia el sur, el río Veleta y la laguna de Aguas Verdes. Hacia el oeste, los valles de Dílar (con la laguna de las Yeguas) y Monachil, y las altas cumbres más occidentales: Tajos de la Virgen, Tajos del Nevero, Tajo de los Machos 3.086 m., Cartujo 3.152 m., Tajos Altos 3.113 m. y el Caballo 3.011 m..

El regreso lo hacemos, siguiendo la famosa pista, y bajando por el rio Mulhacén.

Nota: Por error el track que sale en el video no señala el último tramo de subida ala cima.

wikiloc75

443a. Palma – Refugio Poqueira

Publicada en 7 de julio de 2015 de Xisco

Data: 31-5-2015

Tipus: Alta muntanya

Temps: 3,30 h.

Recorregut: 7 Km

Palma – Refugio Poqueira

Un poco de historia;

Aha es una palabra de origen árabe que se utilizó en el reino nazarí de Granada, para denominar a los distritos administrativos en que se había dividido el reino. En La Alpujarra se mantuvieron como demarcación hasta muy avanzada la época cristiana.
La administración nazarí recogió la estructura de los aŷzā casi sin variación, creando la nueva configuración en tahas. Cada taha agrupaba un número indeterminado de alquerías y estaba basada en la propia estructura física del territorio. Cada una de ellas tenía su capital, normalmente en el núcleo que se había consolidado alrededor o cerca del ḥiṣn original.
Según los datos recogidos por los historiadores, La Alpujarra estaba dividida en 14 tahas, y una de ellas era Poqueira. Como curiosidad otra yaha era Andaratx ( gran similitud con nuestro pueblo de Andratx ).

Cronica;

DIA 1. Salimos de Palma con vuelo directo a Granada en algo menos de una hora y media.

Ya en el mismo aeropuerto tomamos el coche que previamente habiamos alquilado y junto con el de Antonio, nuestro guia, venido expresamente desde Cadiz para unirse a la expedición, nos ponemos en marcha con dirección a la Alpujarra.

Pasamos por los pueblos pintorescos de Pampaneira, Bubión y finalmente Capileira 1,436 m. misma altura que nuestro Puig Major. Aqui nos detenemos para merendar y vaya merienda, algunos comieron calamares, otros ensalada, y unos plato de lomo, morcilla, chorizo y patatas, todo de la tierra, con sus respetivas cervezas.

Nos montamos en los coches y seguimos por la carretera unos 4 Km que luego se transforma en pista forestal en dirección al Área Recreativa del Portillo, a la cual no debemos llegar, por esa pista circulamos otros 4 Km., para llegar al aparcamiento de la Acequia de Arriba, ( anterior a la area recreativa) aunque la pista sigue, nosotros nos detendremos en esa esplanada donde dejaremos los coches y nos pondremos a andar.

Aqui empieza el roc and roll, intentamos colocar todo lo que llevanos en la mochila y después de una hora lo conseguimos.

Comenzamos a caminar paralelos a la acequia por un sendero con apenas 180 m. de desnivel en todo su recorrido.

Resulta muy agradable ya que el agua nos acompañara durante toda el trayecto , excepto en el último tramo, y por las espléndidas vistas sobre las majestuosas montañas nevadas.

El recorrido por la acequia es de unos 7 Km y transcurre por el valle de Poqueira, a los 3,5 Km. llegamos al Cortijo del Hornillo que coincide con la ruta típica de la Acequia Alta y la Acequia Baja.

Proseguimos otros 3,5 Km para llegar al punto en el que debemos abandonar a la derecha la Acequia Alta, se halla señalizado con balizas, para iniciar el último tramo hasta el refugio, se trata del último kilómetro, el tramo en ascenso mas duro, con un desnivel de casi 300 m..

Una vez superado el último rasante ya divisamos el refugio de Poqueira y el Mulhacén ( no la cima) y a él nos dirigimos.

Después de descansar y quitarnos la mochila que pesa un quintal, tomamos posesión de nuestra habitación que por suerte es toda para nosotros.

Después de colocar las cosas, ducha, cervecita, cena y a dormir que estamos reventados.

« Página anterior

Página siguiente »

Grup de Muntanyisme

464. COVA DEL SOLDAT PELUT

Narració adaptada del llibret Torrent de Pareis, d’editorial Moll (1996) 109 pàgines.

Descripció:

463. AVENC DE SA MONEDA.

COMELLAR DES PARRAL – ERMITA DE BETLEM – FONT DE LA JONQUERA.

TORRENT FONDO DE MORTITX.- REMONTAT.

460. CORREDOR NORD D’EN GALILEU -PUIG D’EN GALILEU 1.181 m – PUIG DE SON NEBOT 1.022 m – FRONTÓ DE SON NEBOT 949 m. – PAS DE SON NEBOT

459. AVENC DE SA FONT DE S’ESPINAL O AVENC D’ESCORCA

458. PUIG DE RANDA 488 m, en 360º

457. TORRENT DE SON TORRELLA

456. MORRO DE CUBER ( 2n cim ) I PUIG DE SA FONT W.

455. TORRENT DE SA FONT DE S’ESPINAL

454. TORRENT DES SALT

453. FERRATA EL SORROSAL

( Broto – Pirineu Aragonés)

453b. MONT PERDUT 3.355 m (Parc nacional d’Ordesa)

453c. REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

453d. FAJA DE PELAY 1.949 m (Parc Nacional d’Ordesa)

453e. TOZAL DEL MALLO 2.254 m. (Parc Nacional d’Ordesa)

Pujada per las Clavijas de Salarons o de Carriata

Baixada per la Fajeta i Faja de Racón

452. Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Neu, o des Nevaters i Canal de sa Neu.

Text de Toponimiademallorca.net

Text: Xavier González i Xisco Antich

Torrent des Guix (Miramar)

El Torrent