Archivo del autor: Xisco

563. Cova de sa Sorpresa

Publicada en de

Data: 17-02-2018

Circular: Si
Tiempo Total de la Actividad: 3,30 h.
Distancia Total recorrida: 4,100 km
Altitud máxima: 385 m
Profunditat: -25 m

563. Cova de sa Sorpresa

No confondra sa Cova de sa Sorpresa amb l’avenc de sa Sorpresa, la primera es troba a la zona de les antenes en el Puig des Mirador a 380 m, i la segona es troba a la zona del Puig Grosa de Bendinat  i el  Coll des Pastors a 473 m,

Aquesta cavitat sa cova de sa Sorpresa es de fàcil accés només está a tan sols 8 m del camí que duu a ses Antenes, a una zona anomanada sa Plana de Vilarrasa, molt a prop de s’avenc de s’Escletxa de sa Fusta  de -25m

La boca de s’entrada fà aproximadament 1’10 x 0,90 d’accés vertical a una primera petita sala a -7 m de 5 x 8, continuem per la dreta cap a la sala de la Rampa d’uns 7 m on ens aurem de rossegar tot el tram, hi ha qualque punt que no fà més de 0,60 m de terra  i pedres, després arribem a la part on s’axample. En aquest punt podem vistar, a la dreta, la sala del Myotragus de gran bellesa.  Continuem descendent per la rampa  vertical fins arribar a una sala mes ampla, a la mdreta tenim la sala des Pou la més profunda de la cavitat, continuem fins a la sala de sa Bassa, la mes gran  i bella de tota  la cavitat, on destacant les finisimes estalagtites i estlagmites, sempre tan fràgils.

Continuem descendint fins  -15 m a la sala on hi ha un basiot envoltat de bellisimes formacions.

Iniciem el retorn i visitem les restes oseas que suposadament pertanyan a un Myotragus Balearicus, visitarem la part mes profunda a la sala des Pou, i pujarem per la rampa fins a la sortida.

Es una cova petita d’uns 100 m d’envergadura, però carregada de espeleotemes, gours, estalgmites, estalagtites, banderoles, excèntriques, columnes… Cal anar amb molta cura per no rompre les formacions.

Per avencs, fondals i coves,
la terra les va a engolir,
i allà en meravelles noves
l´abisme feren florir.
Dins aquell fosc captiveri
feren palaus de misteri
cambres i banys de platxeri
com cap reina en pot tenir

Les Dones d´Aigua
(Costa i Llobera)

veure fotosyoutube75

562. Sa canaleta de Massanella

Publicada en de

Data: 10-02-2018
Circular: Si
Tiempo Total de la Actividad: 9 h 23′. ( Se puede realizar en 6h 30′)
Distancia Total recorrida: 22 KM.
Altitud mínima: 197 m.
Altitud máxima: 777. m.
Desnivel Positivo: 1.158 m.
Desnivel Negativo: 1.158m.
Promedio en movimiento efectivo: 4 km/h.
Promedio Absoluto de la actividad: 2.33 Km/h.

 Torre de sa Mola de Tuent562. Sa canaleta de Massanella i volta per Tossals, nevat

Arribem a Caimari i ens trobem la carretera tallada suposadament per la neu caiguda a la nit abans. Encara que a vegades també l’em trobada tallada amb motiu de nevades i no hi havia neu….
Qual cosa ens fa canviar completament l’excursió prevista.

Decidim anar a Tossals per la canaleta. Ens dirigim a les cases de Massanella pel camí de Mancor de la Vall a Caimari, i deixam els cotxes a l’entrada del camí que du a ses cases. Retrocedim per tornar a la carretera fins arribar a l’entrada de la finca La Reserva, antic restaurant avui en dia tancat, continuem esquerra fins a la barrera que dóna accés al camí de Massanella/Mancor, a pocs metres ens trobem a la caseta del guarda i pagam l’entrada de 4 euros per persona.

Continuem caminant pel camí de Mancor a LLuc direcció a ses cases de Can Bajoca, acompanyats per sementers conreats, oliveres i pel torrent del Corral Falç Torrent des Prat, o de Massanella que davalla per la nostra esquerra.

La propera aturada a la Coma des Mart on es trobem les cases de Can Bajoca de dues plantes que fou important centre agrícola, ja que disposava de tafona pròpia.

El camí Can Bajoca al bosc de Massanella està inclòs en el Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana, publicat pel Consell Insular de Mallorca (1993) dins el terme municipal de Mancor a l’apartat «Altres camins del terme de Mancor (pag. 322).

Proseguim pel camí que a poc a poc va augmentant el desnivell. L’entorn canvia per donar pas a un lloc d’abruptes costers rocosos, es la zona de la barrancada, format per la Serra Mitjana a la nostra esquerra i pels estreps sud.occidentals del Puig de sa Fita (880 m), a la nostra dreta, aquesta com a continuació de la part mes abrupte i rocós del Puig de n’Alí (1.020 m) i al costat el cingle de la Tafarra ( 740 m).

Arribarem a la part mes engorxada anomenada l’Arreplegada, que rep el nom perquè era el millor lloc per replegar el bestiar.
El camí prossegueix pujant direcció a la Caseta des Bosc, però abans passarem per davant es Porxo des Porcs ( dreta), suposadament on es guardaven els animals després d’haver-los replegat.

Després podem veure a la nostra esquerra un impressionant camí empedrat que surt des de dins mateix del torrent, que de tornada hi passarem. Realment es el final del camí de ferradura que davalla de la Canaleta fent una ziga-zaga, es el camí 60. Pareix ésser que fou construït per facilitar l’accés a la construcció de sa canaleta. És un camí empedrat d’1’5 m d’ampla, figura en el catàleg de camins del terme municipal de Mancor de la Vall, amb el nom de camí 60, es tracta d’un camí de 565 m, dels que els primers 192 estan dins el terme de Mancor, els restants 373 ho estan en el terme d’Escorca. Destaca la paret cabrera que fa partió entre els dos municipis.

Tot seguit arriben a la Caseta des Bosc, una preciosa i ben conservada casa, amb forn de pa i cisterna al seu costat. Al darrera poden veure sa casa de Es Castellot. Feim una aturada per beure i menjar alguna cosa.

Ens trobem en una cruïlla: noltros em d’agafar el camí de l’esquerra, el de la dreta ens duria al Coll de la Linea.

El caminoi en forta pujada ens durà sense pèrdua a un coll, poc després a l’esquerra la canaleta, la qual ens indica el camí que hem de seguir. Mentre caminem per aquesta meravella de l’enginyeria popular passarem per un aqüeducte, aeri, de quatre arcs que desafien el vertigen i se separen de la penya, posteriorment i abans d’arribar a un forat excavat a la roca, conegut com a sa Foradada, passarem per sobre una làpida que data de 1750 que commemora la construcció de la canal i diu » Dia 15(idus), de juliol de l’any 1750, per aquest pont d’aigua, el Sr. Jordi Abrí-Descatlar i Fuster, Bossa d’Or del Regne de Mallorca, es preocupa amb el seu esforç i recursos». finalment creuarem un pared seca, per on es desviava s’aigua a dos molins, encara es podem veure les restes, conegut com es Molinot.
Continuem per damunt sa canaleta fins a arribar vora el torrent, on ja caminem per dins l’alzinar fins a arribar a un pontarró de pedra que traspassem i girem dreta per arribar a la font des Prat de Massanella, per on passa un important Cabdal d’aigua que dóna vida a les canaletes de Massanella i dels Tossals. Retrocedim fins a arribar al GR-221.

Continuem per aquest esplèndid camí empedrat ( GR-221) fins arribar a sa Coma i assolir el pla de sa Bassola. Aquí veurem un indicadors al costat dreta que ens indica sa ruta al refufi de Tossals i un altre a ses Cases Velles i al Pou de sa Coma, ses cases velles de Tossals figuren documentades ja en el segle XIV- que es troben a 708 metres d’altura, molt a prop del pou de sa Bassola i amagades dins el Bosc idó agafem aquets darrer que ens guiaran en pocs minuts cap a l’interior d’aquest comellar, el pou de sa Coma i els famosos ‘parats’, una de les mostres més representatives de l»enginyeria hidràulica’ popular de la pedra en sec. D’una amplada i consistència superior a l’habitual, foren concebuts per al conreu de l’olivera i perquè filtrassin l’aigua sense espenyar el marge i endur-se’n la terra.

En un no-res arribem al GR-221 que ens baixarà fins al refugi de Tossals Verds, a 525 metres d’altura, ja en el terme d’Escorca, i propietat del Consell des de 1986. Són unes instal•lacions modernes que ocupen unes cases que van ser construïdes en el segle XIX. El refugi de Tossals Verds va reobrir recentment les seves portes després d’unes obres que han permès ampliar de 30 a 42 places la seva capacitat d’allotjament, alhora que s’han reestructurat els espais interiors i renovat la cuina. El cost de la reforma ha estat de 129.780,12 euros, que han estat finançats amb el Pla de Competitivitat Turística «Mallorca diversa» Aprofitem per saludar a nen Pep, i fer una xarradeta mentre ens prenem un cafetet.

Iniciem la marxa per la variant de ses Cuculles, que surt per l’esquerra del refugi en mitja pujada per un camí empedrat que ens tornarà al GR-221. Ara ja només ens queda tornar pel mateix camí de sa Canaleta i prosseguir per sobre de la conducció fins a prop de l’anomenat Salt de S’aigo, prop de s’Estret de Ca Bajoca; des d’aquí baixar per el camí 60 que he descrit al començament, empedrat fins a l’ample camí que ve de Lluc i va cap a Mancor de la Vall, anant a caure al costat del Porxo des Porcs, entre Ses Cases des Bosc i les cases de Ca Bajoca. Per arriar en fosca Fins els cotxes.

La Canaleta.-

Recordem l’autor de la gran obra d’enginyeria de La canaleta del Massanella. El Sr. Jacint Josep Fontanet i LLabrés, anomanat també Montserrat Fontanet, a més de ser un conrador certament il•lustrat, prengué la iniciativa en una tasca d’enginyeria que, des de feia 150 anys no s’havia aconseguit resoldre: la construcció d’una canal que unís la Font des Prat de Cúber amb les cases de Massanella. Aquesta, diu Ramis «és una obra d’enginyeria molt notable». Té una longitud de 7.200 metres i salva un desnivell de 543 metres. Per aconseguir l’objectiu de dur l’aigua fins al seu destí, es construí un aqüeducte de quatre arcs de mig punt (els Arcs d’en Fontanet), es va foradar la roca (sa Foradada) i també fou necessari salvar un bot als penyals mitjançant un salt d’aigua (s’Arreplegada). La seva proesa fou, segurament, molt valorada, ja que les cròniques de l’època documenten una situació de gran sequera. A més a més, l’aigua que transportava aquesta construcció no tan sols serví per beure el bestiar i regar, sinó també per a un molí fariner i una gran tafona.

Recordem que abans d’ell ho varen intentar enginyers belgas, italians, francesos i espanyols;
“!pierden estos miserablemente el tiempo recorriendo los puntos por donde podría abrirse el acueducto; declaran formalmente, después de haber empleado muchos días en el estudio del terreno, la imposibilidad de poderse practicar la proyectada obra; y el ingeniero Fontanet, al retirar su piara, con lenguaje inculto, sin frases pomposas, sin palabras técnicas, manifiesta a su señor que él se compromete a conducir a la casa de Massanella las aguas en cuestión, venciendo las graves dificultades y sobre todo la imposibilidad que encontraban los doctos facultativos. En el siglo de las luces, estamos seguros que el dictamen de un ignorante hubiera sido desatendido, y Massanella se hubiera quedado sin agua; pero elSr. Dezcallar que vivió en época de menos pretensiones científicas,no despreció las razones de su dependiente, sino que puso el proyecto bajo su dirección. Abandona Fontanet su piara, y en 1748 se constituye ingeniero director de aquellas obras; traza sus planos sin hacer uso de brújula, compàs  ni otra clase de instrumentos; en vez de tinta de china y de làpiz, marca por medio de maderos, banderillas y montones de piedras, la senda que debía seguir su proyectado acueducto; y a los dos años lee en el punto donde concluye una inscripción que dice: Anno Sancto MDCCL idibus julii huic ponti aquae D. Dominus Georgius Abrí-Dezcallar Bursae auri Regni Majoricarum incumbens suo conatu et expensis. Satisfecho Fontanet con ver brotar en 1750 la apetecida agua dentro del patio de la casa de Massanella,

veure fotoswikiloc75

565. Puig Major, en 4 passos, el sostre de ses illes.

Publicada en de

Data: 3-02-2018

Circular: No
Altitud máxima: 1416 m
Tiempo Total actividad: 8 h. 17′. (con climatología normal se puede hacer en 5 h.)
Distancia total recorrida: 8 km.
Altitud mínima: 691 m.
Altitud máxima: 1418 m.
Desnivel Positivo: 694 m.
Desnivel Negativo: 831 m.

 565. Puig Major per pas de s’Argolla*, pas des Poal, pas de sa Pomera Borda i pas des Bous

S’excursió d’avui estava programada amb anterioritat a la nevada, així i tot vàrem decidir no camviarla i aprofitar sa nevada i el bon dia que fa per fer sa ruta amb aires alpins.
Dit i fet. Però com no és circular primer em de fer sa logística dels cotxes, deixant un parell de cotxes al coll dels Reis ( a sa plataforma del funicular ja estaia plé).

Ens posem en marxa a la mateixa base militar (822 m) cap a la finca de Son Torrella, per un botador pels senderistes i ens dirigim al coll de s’Escudella (929 m).
Veient sa panoràmica invernal del Pa de Figa de son Torrella, el Penyal des Migdia, sa cadira de sa Reina…. ja s’intueix que la ruta serà potent.

Arribat al coll de s’Escudella superam per un botador un tancat de reixa, ens dirigim a la base del contrafort del Pa de Figa de son Torrella. Iniciem l’ascens per la seva dreta. El terreny està completament tapat per la neu caiguda la nit anterior i en alguns trams s’ha congelat, dificultat afegida que em agut de resoldre rompent les petites plaques de gel que ens permeti progressar. Aviat les mans comencen a notar la baixa temperatura. Prosseguim lentament i en molta cura, amb un pati que te posa els pèls de punta.

En arribar al circ ( 1.140 m) situat enmig del Pa de Figa de son Torrella (1256 m) a l’esquerra, i s’Agulla des Frare ( 1205 m) i s’Espasa ( 1190 m) a la nostra dreta, l’estampa nevada és tot un regal per la nostra vista.

Ara comence lo bo. Ens em de situar a la part més alta de la pala per cercar el pas de s’Argolla. *Desconeixem el nom real d’aquest pas, per això noltros li deim pas de s’Argolla perquè té clavat a la part superior un clau amb una petita argolla de l’era del martell. Una vegada localitzat el pas de s’Argolla ens posem en situació, el primer puja en certa dificultat i arriscant la seva integritat, i posa un cordino a s’argolla el que ens facilita als altres enormement l’ascens. Superat el pas ve la segona part, superar una cornisa ascendent completament tapada per la neu on a cada passa as d’assegurar el moviment. Em d’arribar a rompre el gel de la roca per poder aferrar-nos.

Superats aquests dos punts delicats, prosseguim l’ascens direcció al pas des Poal, un pas entre dos blocs de roques sense dificultat, amb el seu poal que li dóna nom.

Després de superar un fort desnivell ens situam a explanada de les instal•lacions militars. Tot seguit ens situem a la creta per arribar al vèrtex geodèsic que marca l’altitud dels 1.416 m.

El fred només ens permet fer unes poques fotos i reprendre la marxa direcció al punt més septentrional de la carena. Arribat al punt clau iniciem el descens direcció al pas de sa Pomera Borda, el gel i la neu ens acompanya tot el temps el que ens dificulta mot les primeres desgrimpades fins a arribar a la placa on posserem el cordino per descendir rapelant els 40 m. La temperatura ha descendit i el fred es intens.

Ens reorganitzam tots a la escletxa de sa Pomera Borda, on tornem a posar corda per descendir.la d’una tirada.

Superat el pas de sa Pomera Borda, ens dirigim per la Serra de na Rius i abans d’arribar a la part més alta, ens em de dirigir per avall del comellar que forma una impressionant depresió que baixa del Puig Major i el Morro d’en Pelut per sa coma des Ribell (o Ribells), coma Fosca o comellar de l’Infern, es tracta d’una torrentera o inici del torrent del Gorg dels Diners.
Seguirem per dins sa torrentera fins a arribar enmig de dues penyes on sa situa el pas des Bous, ho forma un camí amb un marge de sosteniment per facilitar l’accés a l’altiplà al bestiar ( bous) per tal que pasturassin pel carritxar.

El sol ja es post i encara ens queda arribar al camí dels Binis. Després caminarem fins al coll des Porxo Esbucat i davallar fins als cotxes que em deixat avui matí.

veure fotoswikiloc75youtube75

561. Els Castellots ( ses Mamelles)

Publicada en de

Data: 20-01-2018

Circular: Sí
Distancia total recorrida : 5 Km
Tiempo total empleado: 6’30 h
Altitud máxima: 756 m.
Altitud mínima: 451 m
Desnivel Positivo: 313 m
Desnivel Negativo: 313 m

 561. Els Castellots ( ses Mamelles)

S’excursió d’avui era fàcil i curta, es tractava de pujar als Castellots ( ses Mamelles) i com ena avia de sobrar temps el voltem omplir explorant i davallant un de tants avencs que hi ha per la zona dels Clots de l’Infern.

Ens posem en marxa a la carretera que baixa a sa Calobra, just en el Nus de sa Corbata, deixam els cotxes a l’esplanada que hi ha devora la caseta que avui es un bar i que es va utilitzar en el seu moment (1928) per allotjar els obrers que construïren la carretera. Construcció dirigida per n’Antoni Parietti Coll (Palma, 1899- 1979) inaugurada en 1933, que durà Sis anys de treball i dotze quilòmetres de corbes van ser necessaris per superar els 800 metres de desnivell entre Cals Reis i Sa Calobra amb la seva famosa corba de 270 graus de la corba del Nus de la Corbata. En 2007 va morir a Selva l’últim operari que va treballar en la construcció de la carretera.

La carretera figura en un ránking internacional que agrupa a les 15 artèries més extraordinàries des del punt de vista de l’enginyeria, com la cèlebre «Atlantic Ocean Road», a Noruega la carretera de Zuluk que travessa l‘Himàlaia i la que puja fins al cim del Kailash Kishtwar, també en aquesta serralada, carretera de Transfagarasan, a Romania, la que travessa Rannoch Moor a Escòcia o la via de la Costa Amalfitana, situada a la regió de Campània a Itàlia, entre moltes altres

Ens posem a caminar uns metres direcció Coll dels Reis i abans d’arribar al pont sortim de la ctra per la dreta, el terreny ho formen extensos camps de lapiaz, depressions càrstiques de gran mida, coves i avencs. No te gaire dificultat només em de seguir ses fites que aviat ens duran fins a un colladet que superem, per tot duna girà esquerra i començar a grimpar per la cara NE del primer Castellot, el de més baixa altitud de 749 m. En un no res estem a dalt, des d’on podem admirar la grandiositat de la nostra Serra. Prosseguim i iniciem el descens per la cara N en lleugera tendència a NW, per arribar a una cornisa descendent en diagonal esquerra que ens portarà al mig del gran coll que separa els dos Castellots, on a la seva part N hi ha una pared de partió.

Iniciem l’ascens al Castellot des de la part S i pujarem en diagonal ascendent fins a arribar al murallo, per després girar esquerra, ziga-zaga, i pujar al seu estem més meridional. Ara «crestejarem» fins a la màxima elevació amb els seus 752 m.

El descens ho farem pel mateix «camí» de pujada fins a arribar a la pared de partió, La traspassem i ara es tracta de segui descendint pel tàlveg de sa torrentera fins a arribar a la primera dolina de les cinc que hi ha a la zona conegudes com ses Paredes. Es tracta de dolines de fons pla, poc fondes, però amb nombrosos engolidors a les zones més deprimides., d’aquí el nostre interés per trobar un dels tres avencs que cercam.

Prosseguim la marxa descendint fins a una altra dolina, tot un espectable de natura i bellesa..

S’ens està fent tard i no trobem l’avenc, els tres més decidits emprenen una recerca a la desesperada pels voltants, arribant a una altra dolina on se suposa, segon les postres senyes, que es troba l’avenc. No hi ha sort. Es hora de tornar amb ses «mans buides», però ens duim pel record unes estampes meravelloses.

Remuntem sa torrentera i desfent ses passes fetes arribem al punt de partida.

veure fotoswikiloc75

560. Cova des Pujador -Puig de Bàlitx – Cova des Migdia – Pas d’en Barona i Pas de s’Illeta

Publicada en de

Data: 13-01-2018

Circular: Sí
Altitud máxima: 580 m
Altitud mínima; 5 m.
Recorregut: 14,180 Km
Temps: 8,30 h.,
Desnivell; 1.179 m

 560. Pas de na Cordellina – Cova des Pujador -Puig de Bàlitx – Pas d’en Barona i Pas de s’Illeta

Comencem la temporada amb una excursió molt completa; caminarem per l’encisador cami de s’Illeta, traspassarem el coll de cala Ferrera, anirem a cercar el pas de na Cordellina, per davallar pel vessant NW un antic pas de contrabandistes, per davallar finalment a la cova des Pujador. Després tornarem pel comellar de cala Ferrarera que en forta pujada ens situarà al cim del Puig de Bàlitx de 580 m, visitarem la cova del Migdia o dels Coloms, i finalment baixarem pel pas d’en Barona i el pas de s’Illeta per tornar al punt de partida.

Aparquem els cotxes a la plaça dels Reis de Mallorca al port de Sòller. Iniciem la marxa pel carrer Bèlgica al costat del torrent de sa Figuera. En arribar a la primera corba abandonem la carretera per seguir recte, per l’asfaltat és el camí de s’Illeta. En cinc minuts arribem al coll de s’Illeta, des d’on surten uns tiranys que et duen a la Torre Picada i a ses Puntes.

Ara farem un poc d’història que sempre ve bé i a més perquè avui se celebre la segona edició de l’encesa de ses torres.

La torre Picada es va construir entre l’any 1614 i el 1622, després de la fracassada invasió a Sòller de l’11 de maig de 1561, quan l’armada turca composta de 22 galeots i 1700 soldats liderat pel capità Otxalí, fou frenada pel capità Angelats i les valentes dones conegudes com a les Dones de Can Tamany. famoso por sus grandes campañas exitosas. El Uchalí, al cual llamaban Uchalí Fartax, que quiere decir en lengua turquesca ‘el renegado tiñoso’, Uluj Alí (1519 Calabria – 1587 Turquía), va ser un dels millors marins musulmans del seu temps, destacant-se com corsari, però sobretot com a almirall de la flota otomana. En la batalla de Lepanto va comandar l’ala esquerra, l’única a tornar a Constantinoble. Amb aquest desembarc es recorda al Port amb les festes del segon diumenge de maig.

Des de llavors es va posar de manifest la necessitat de protegir la costa mitjançant senyals de fum de dia i de foc a la nit, la torre Picada es comunicava amb la de na Seca a Escorca i amb la de sa Pedrissa a Deià.

Un dels canons es troba actualment enfront del Consolat de la mar a Palma.

Una vegada perduda la seva funció defensiva, es va destinar a la prevenció del contraban i, durant la Guerra Civil a la vigilància aèria.

Bé idò fa dos anys que es recrea aquest sistema. La d’avui a estat la recreació d’un sistema de comunicació ideat per l’historiador i matemàtic Joan Binimelis (mort el 12 de gener del 1616). El 1571, la Universitat de Mallorca va encarregar a l’astrònom manacorí Joan Binimelis que confeccionàs un mapa per saber on construir torres per establir un sistema de vigilància efectiu a les costes de l’illa.

El mapa es va acabar l’any 1586. Moltes de les torres ja estaven construïdes d’èpoques anteriors i d’altres s’anaren construint seguint el pla del també matemàtic.

Així fou com es posà en marxa un sistema de comunicacions a través de torres de foc. Binimelis l’organitzà de manera que les torres es poguessin veure les unes a les altres.

Els senyals devien tardar devers una hora a rebre’s, des que s’encenia una torre fins que la llum o el fum arribava a Palma. Per fer el foc, calia herba verda, pólvora i llenya seca, depenent de si el foc s’havia d’encendre de dia o al vespre.
Com a curiositat, les torres més petites, com la de les Ànimes, no fan més de 5 m d’alt i altres superen els 10 m, com la Picada de Sóller.

L’astrònom manacorí ideà les talaies per alertar de les invasions pirata i, de fet, fou a ell a qui dedicaren la primera encesa de l’any passat.

El projecte original, però, va néixer de la mà d’un grup de professors de l’IES de Marratxí i alguns membres de la Societat Balear de Matemàtiques que, de manera altruista, s’organitzaren per dotar les torres de defensa de Mallorca d’un doble significat. D’una banda, el patrimonial, i de l’altra, el de defensa dels drets humans, reflectit, sobretot, en la crisi de refugiats a la Mediterrània.

Tal vegada m’hagi passat una mica amb aquest relat , però sempre ho he trobat prou interessant.

Tornem a lo nostro, a s’excursió d’avui., recordem que estem en el camí de s’Illeta passant per davall aquesta enorme roca erecta coneguda com a penyal Berant de s’Illeta. El camí continua, a vegadades ens fa sortir per anar per l’antic camí escalonat empedrat, fins a ses cases des Sementeret. Passarem per davant les cases de can Joan de sa Dida i de ses Bales. En arribar a una barrera tancada amb la placa de Can Bardí, podem veure a dalt del penya-segat el pas de s’Illeta, per on més tard davallarem. Però noltros ara amb de continuar recte, no travessar la barrera.

Mes envant arribarem a una barrera metàl•lica que tanca el camí que salvarem pel botador de la dreta. Prosseguim pel camí uns 15/20 m, on a una corba girarem esquerra de baixada, enfront tenim un portell amb un senyal de trànsit de prohibit el pas.. Continuem fins a arribar a un altre portell, aquest sense barrera, continuem per la nostra senda ( dreta). Passarem pels espectaculars Crulls de s’Illeta, d’uns 16 m de fondària, per 2 d’amplària i uns 20 de longitud, entram per un extrem i sortim per l’altre, uns ho fan grimpant la darrera paret i altre per dins el forat que hi ha a la foscor.

En arribar a una sitja ens trobarem a una bifurcación de tiranys, el de la m’esquerra baixa al mar a el que era la Font des Joncar, el de la dreta es el que em de seguir. El tirany s’estreny per una cornisa una mica aeri que superam amb una petita grimpada. En un no res ens em situar davall l’espectacular penyal Bernat des Joncar (279 m) i després arribem al coll de cala Ferrera  (226 m.)tancat amb una paret seca.

Ara ve la part més bonica i espectacular de l’itinerari d’avui, arribar a la Cova des Pujador. Però per això agafarem ( esquerra) des del coll de Cala Ferrera el tirany que davalla al torrent de na Mora. Al cap d’uns 100 m ens sortirem del tirany per un pinar cap a l’esquerra per anar a cercar la base el rocam on la part NE veurem un gran forat, a ell ens em de dirigir, es tracta del pas de na Cordellina o des Pujador, un bon lloc per descansar i contemplar el gran paisatge..

Atrevíssem el forat amb una delicada davallada per un tirany poc definit fins a arribar a una antiga barraca. Aquí girem esquerra per seguir davallant pel penya-segats marins, a la dreta es la sortida del pas dels Francesos, avui en dia desmentallat. Prosseguim el vertiginós descens desgrimpant el penya-segat i a vegades pels uns escalons picats a sa roca, fins a arribar en forta baixada en diagonal fins al coval. Una impressionant cova utilitzada pels contrabandistes que desembarcaven el genero des de les embarcacions. La cova mideix 23 m de longitud, 21 d’amplària i uns 12 d’altitud.

La tornada de pujada la feim pel mateix camí fins a dalt del forat.

Ara ve la part de l’excursió més cansada, pujar al Puig de Bàlitx de 580 m. En aquesta ocasió no ho farem pel popular pas de s’Heura, sinó que ascendirem pel comellar de Cala Ferrera, una via quasi directe al cim.

Ens situarem enmig del comellar, per on davalla la torrentera, just davant el pas de s’heura, una cornisa rocosa que puja en diagonal dreta-esquerra i de color vermellós. Aviat passem al vessant est ( esquerra), la pujada és per dins grans carritxeres i un terreny en fort declivi i un tirany gens definit. En arribar a la mitat anirem girant W. sempre per dins el comellar. Passarem per petits marges ja a la part més alta, per situar-nos en un petit altiplà. Des d’on podrem admirar les impressionants vistes sobre la costa i la possessió de la Illeta.

Prosseguim direcció SE per un terreny laberíntic i ons les fites faran la seva funció fins arribar al punt culminant del dia,l el cim del Puig de Bàlitx de tants sols 580 m però recompensat.

Iniciem el descens pel l’altre vessant per un tirany que ens durà directa a la cova del Migdia o dels Coloms, a la que s’excedeix per uns escalons excavat a la roca, de 43 m de diàmetre i un desnivell superior als 15 m. No vàrem poder gaudir de l’escenografia lumínica que dona el llum quan entra al migdia, perquè i vàrem arribar unes hores després.

Prosseguim el viatge cap per avall sempre per la crestaria, fins arribar a l’amagat pas d’en Barona, (amagat si vens de dalt), però fàcil de localitzar gràcies a uns grans pins i perquè ho sosté un marge.

Continuem davallant aviat ens situem a dalt penya-segat que dóna vistes a la costa i per on em de davallar. Però encara ens queda superar el pas de s’Illeta, un curt i senzill pas que ens situa a la part baixa dels penya-segats. Vista l’hora que és i que aviat es farà fosc no tenim temps d’arribar a la cova de s’Illeta, O deixam per un altre dia.

En un no res arribem al camí de s’Illeta, devora la barrera de Can Bardí. Ara desfeim les passes fetes avui mati fins als cotxes.
Encara ni ha dos que es queden a sa Torre Picada a veure s’Encesa.
Els altres ens anem directe a ses Xandis, no podem aguantar mes.

La Serra immensa

                                                                                                                                  que l’illa travessa, que l’illa defensa

                                                                                                                                                             de la tramuntana.
Poema de Joan Alcover » la Serra»

veure fotosyoutube75wikiloc75

559. Binibona – ses Figueroles – pas d’en Bartomeu – Coll de sa Bataia – GR 222 – Caimari – Binibona

Publicada en de

Data: 2-12-2017
Circular: Sí
Altitud máxima: 652 m
Altitud mínima; 147 m.
Recorregut: 18,100 Km
Binibona-Ses Figueroles: 1,15 horas
Ses Figueroles-Coll de Sa Batalla: de 1,45 horas
Coll de sa Bataia – Caimari: 1,22 h
Caimari – Binibona: 20’

 559. Torre de sa Mola de TuentBinibona – Ses Figueroles – Pas d’en Bartomeu – Coll de sa Bataia –

Avui no hem pogut fer la ruta que ens havíem marcat, perquè a causa de la nevada han tancat la carretera que puja a LLuc, per tant em aplicat el plan «B» per fer una circular des de Binibona.ses Figueroles.Coll de sa Bataia, GR222, Caimari per acabar novament a Binibona.

Ens situem a la plaça Major de Binibona, hem de saber que no sempre ha estat tant «bona»; en el segle XIII apareix documentada amb el nom de Bilamala o Binimala, topònim d’origen àrab.

Iniciarem la marxa des del mateix nucli de Binibona pel camí de sa Coma. Allà on acaba el tram asfaltat, a 200 m trobarem a la dreta una fita que ens indica l’inici d’un tirany que ens durà a travessar el torrent del Guix o de Comafreda i, a pocs metres, el dels Picarols, abans que ambdós s’ajuntin per formar el torrent de Sant Miquel. Deixam enrere els torrents i accedim a través d’un portell a la pista forestal del Castell.

Girarem a l’esquerra i seguirem la pista de terra que, paral·lela al torrent, transcorre per dins el bosc espès d’alzines i pins. Hi trobarem nombroses sitges i fins a tres forns de calç en un tram ben curt. Si miram dins el torrent, observarem algunes de les represes construïdes per afavorir les filtracions d’aigua de les torrentades cap al subsòl.

A poc a poc, la pista s’allunya del torrent i s’endinsa xaragall amunt cap a sa Coma Llarga. Aviat, trobarem a l’esquerra una fita que ens indica l’inici del camí de ferradura empedrat que ascendeix lentament per la costa d’en Barral i des d’on es tenen unes impressionants vistes de l’encaixat del torrent dels Picarols. El camí ens durà fàcilment a ses Figueroles sense cap tipus de desviació o ni tan sols possibilitat de pèrdua.

L’oscil·lació altitudinal va des de 198 m de l’encaixonat del torrent des Guix, passant pel Puig des Castellot (692 m), fins als 752 m del Puig de Ses Covasses.

Les referències més antigues de la finca de Ses Figueroles es remunten al 1291 quan s’esmenta el rafal Figueroles en una venda. L’any 1370, entre les partions d’Alcanella ja hi havia les Figueroles. El 1456 s’estableixen dues peces de terra dites les Figueroles, i pocs anys després s’esmenta la muntanya anomenada les Figueroles. Les terres que avui coneixem amb aquest nom passaren a ser propietat de la família Amer de Can Catxo. Amb alguna interrupció, la família Amer conservà la finca fins que al 1997 fou venuda al Govern Balear. L’Institut Balear de la Natura (Ibanat) s’encarrega de gestionar la finca pública ses Figueroles, situada dins el Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, que havia estat oblidada i en desús. La propietat, de 272,58 hectàrees, està ubicada majoritàriament al municipi de Selva.

La Conselleria de Medi Ambient va adquirir la finca el 25 d’abril de 1997 per aplicar-hi el Pla de Recuperació del Ferreret, arran del LIFE Natura de la Comissió Europea. Es varen substituir les teulades de la finca i es varen introduir ferrerets en un afluent del torrent des Picarols que passa per ses Figueroles i en un parell d’aljubs, on de vegades viuen de manera natural.

Els elements més significatius són els següents:

• Jaciment arqueològic del Puig del Castellot.
• Cases de Ses Figueroles (s.XIV) Casa de possessió de muntanya, de dues plantes, en forma de lletra «L», emplaçada estratègicament al fons de la vall de Ses Figueroles i envoltada de camps marjats. Amb una superfície construïda de 150m2 , el bloc principal, destinat a habitatge rústic, presenta una sèrie de construccions annexes que feien les funcions de portassa, porqueres, sestadors, forn i aljub, tot envoltat per una clastra empedrada
• Caseta de Sa Rota.Situada entre el Coll de Sa Rota i les marjades d’aquest mateix nom. Caseta de roter, en estat de runa. Sense teulada i amb nombrosos esbaldrecs interiors, en destaquen els seus murs exteriors i contraforts.
• Font de Sa Rota, Font de Sa Mata i Pou de sa Font de Sa Mata
• Porxo de l’Aladernar. Caseta de roter, en estat de runa, al vessant SE de la Penya de l’Aladernar.
• Torrent encaixat dels Picarols
• A la finca també hi podem trobar l’avenc dels Perduts a 650 m i la cova dels Coloms a 350 m d’altitud,
• Casa de neu de can Canxo o de Ses Figueroles (1723) a 600 m, molt a prop del coll de sa Rota. Es tracta de l’única casa de neu que es conserva a la comarca del Raiguer, juntament amb les restes del puig des Suro (Mancor). La primera documentació que ens parla d’aquesta casa de neu data del 1713. Pocs anys després el propietari esmentava que era lloc massa calorós per posar-hi neu i que les instal·lacions es trobaven deteriorades. Per tot això podríem concloure que la casa de neu de ses Figueroles fou aixecada al segle XVII i que la seva vida activa fou relativament curta. Les seves característiques son; forma un dipòsit de planta rectangular amb els caires arrodonits. Les seves mides són 14 x 5’5 metres i la fondària arriba als 5 metres i mig. Les parets interiors són de pedra sense cap tipus d’argamassa i s’observen dos esbaldrecs a la part de tramuntana. Per altra part, la vegetació ha envaït tota la contrada. Malauradament la casa de neu es troba en un estat que es pot qualificar de molt dolent.

Després de berenar a ses cases, iniciem sa marxa pel tirany que surt NW ( dreta), per on passarem per sa Font de sa Mata – es Pouet – ses Voltetes d’en Monget – sa Rota – sa Rota d’Alt – es Pi des Vent ses Covasses – es Pas d’en Bartomeu – per descendir fins al Coll de sa Bataia.

Després de dinar, iniciem novament la marxa per camí Vell de LLuc ( GR 222) fins a Caimari on girem ( esquerra) pel carrer de l’Horitzó fina agafar el camí asfalta de Binibona que en 2 Km ens durà a la plaça major de Binibona on tenim els cotxes. I aquí donem per finalitzada l’excursió d’avui.

veure fotosyoutube75

558. Torrent de l’Assarell

Publicada en de

Data: 25-11-2017
Dificultat;  mitjana
Salt més alt: 40 m.
Cordes: 2 x 40 i 1 x 20
Recorregut: 2.500 m. aprox.
Desnivell: 350 m. aprox.

 558. Torrent del’Assarell.

U Torrent de l’Assarell  es tracta d’un torrent de bona envergadura, tant per la seva longitud amb més de 2,500 m. com pels seus nombrosos salts més de 30, amb un de 40 m. en la part alta, és més torrent que molts considerats clàssics i que es fan habitualment.

Avui no duia aiguat, així i tot hem trigat un total de 5,30 h. per fer-ho integral, començant a les cases de l’Assarell i acabant en el pontet de Can Cusset.

Descriure la quantitats de salts que té, més de 30 i la seva longitud resultaria ”interminable”, per això solament ho faré en algun dels seus aspectes.

Sortirem del poble de Pollença just on està l’oratorio de Roser Vell, Si venim de Palma entrarem per la primera desviació a l’esquerra, al final trobarem l’oratorio. Des de l’oratorio agafem el camí asfaltat de Can Bosc. Als 2 Km arribarem a un pont que salva el torrent de l’Assarell i a un encreuament, davant tenim Can Cosset, noltros agafarem cap a la dreta i als pocs metres prop d’un centre de recollida de fems podem deixar el cotxe si només hem vingut amb un, si ho hem fet amb dos, primer anirem a deixar un dels cotxes gairebé al final del camí de Can Bosc aproximadament a 1,5 Km just abans d’arribar al cami de les cases dels Rafals, Nosaltres com només em vingut amb un cotxe i per no fer la resta del camí carregats com a someres, anem amb el cotxe fins al final del camí per deixar les motxilles i tornar al pontet de Can Cusset a deixar el cotxe perquè serà en aquest mateix punt on sortirem del torrent.

Una vegada acaba amb la logística dels cotxes comencem, a caminar pel mateix camí, a pocs metres deixam l’asfaltt el cami es transforma a vegades formigonat a vegades de terra, fins a arribar just a les cases de l’Assarell.

Ens posem els neoprens i a «l’aigua s’ha dit». De seguida podem apreciar la verticalitat del tram mes alt amb una seria de petits salts fins a arribar al de 40 m. Aqui les vistes sobre la Cuculla de Fartàritx son espectaculars. Aquest salt es pot fraccionar a 20 m. a la dreta però si es fà fraccionat es perd la satisfacció de fer-ho pel seu tàlveg i no gaudir de l’aigüa, en elseu cas. Amb un parell de desgrimpades ja som a baix al plà, on el torrent s’encaixona enmig de parets per creuar els camps de cultiu.

Prosseguim pel tàlveg fins a arribar just a les cases dels Rafals on hem de sortir del torrent per superar un pontet tancat amb reixes.

A partir dels Rafals vindran una successió interminable de salts, alguns fins a 20 m, passarem per una zona molt encaixada amb algun tram molt estret de gairebé només 80 cm, li segueixen alguns trams molt bruts de vegetació el que dificulta i ralenteix la marxa, després sortirem a uns camps on haurem de caminar uns 400 m., sembla que s’acaba idó no segueix amb uns quants salts més, alguns encaixats anomenat ses Caldereres de Sitges, per finalment arribar a la zona on el torrent transcorre per enmig de parets on encara caminarem uns 450 m més fins a arribar al pontet de Can Cusset on tenim el cotxe. Si no es vol fer així existeix una un altre opció que és sortir abans del torrent just per un pontet de pedra que ens hem trobat molt abanç i on podem agafar una pista a l’esquerra que ens portarà a la cruilla de Can Cusset.

veure fotoswikiloc75

557. Serra de la Coma pel pas del LLençol

Publicada en de

Circular: Sí.
Distancia total recorrida. 13 km.
Tiempo total de la actividad: 7 h.30m.
Altitud máxima: 451 m.
Altitud mínima: 66 m.
Desnivel positivo: 501 m.
Desnivel negativo: 502. m.

 Torre de sa Mola de Tuent557. Serra de la Coma pel pas del LLençol.

Aquesta ruta té certa dificultat, no tècnica, sinó de pas, ja que transita per terres molt parcel·lades, sobretot a la tornada, així i tot ho em aconseguit fer per un camí públic i catalogat, el CAMÍ VELL DE LLUC PEL COLL D’EN PATRÓ, descrit amb el número 126/130 del Catàleg de camins del terme municipal de Pollença, emès pel FODESMA i inventariat pel mateix Ajuntament. Recuperat no fa gaire, encara que està totalment abandonat i ple de vegetació que fa difícil caminar i sense senyalitzar. El tram fet té l’inici al camí de Can Bosc, núm. 29 i el final al camí de Can Romí, núm. 9, prop de les cases de Can Romí.

Iniciem la ruta d’avui en el camí Vell de Pollença a Lluc, Ctra. Ma-10, km 5,300, fins a uns 150 m davall unes alzines de sa vorera podem deixar els cotxes davall unes alzines.

Ara ja a peu passem pel pont de l’Hort de son Grua on per davall passa el torrent de la vall d’en Marc.

Prosseguim la marxa uns 5/6′  aviat arribem al desviament del camí del Rafalet que agafem fins al seu final, on ens tura una barrera metàl·lica, a l’esquerra hi ha una altra barrera metàl·lica i just, també a l’esquerra un petit portell amb una barrereta metàl·lica que està oberta i per on passarem, tot duna arribem a la séquia que ve de la font de mina de can Picassa.

Prosseguim en lleuger ascens quasi paral·leles a la pared de la dreta, fins a arribar a un tancat de paret seca amb reixeta on darrere podem veure una pista formigonada, no la botem sinó que avancem pel seu costat direcció esquerra fins a trobar una obertura devora un grapat de teules guardades. Ara tot recte cap amunt fins a arribar a una paret de partió. Aquí girem S ( dreta) amb la paret a la nostra esquerra fins trobar un esbucament per on iniciem un lleuger descens fins a una esplanada de conreu. Prosseguim en ascens passant per un rotllo de sitja i tot seguit per davall una enorme roca amb les restes d’una barraca a la seva part inferior.

Ara ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra cap a unes carritxeres en pujada mitjana-forta, on s’inicia un pas del qual desconeixem el seu nom, que transita per una cornisa ascendent que ens situa a l’altiplà, davall la penya just on comence el pas del Llençol, (380 m) un atractiu i llarg pas que ens deixa a dalt de les terres de Fàrtaritx ( 457 m), no cal dir que les vistes des del pas són encisadores.

Ara direcció NE anirem lo més proper possible del penya-segat i seguir disfrutant de les vistes, fins a davallar a una torrentera per on i corr un fil d’aigua, l’travessem i prosseguim, aviat arribem a un rocam que superem amb una grimpada de no res. Ara girem E per arribar al camí que connecta Fartàritx d’en Vila o i Fartàritx del Racó. Ara girem NE ( esquerra) i ens dirigim cap a ses cases de la possessió de Fartàritx Gran.
De les cases ens dirigim al N per la zona anomenada el cap de la Paret, amb una paret seca llarguíssima.

A poc a poc ens anem enfilant al llom de «La Serra» com també si li coneix pels Pollencins, que amb la seva allargassada espinada pareix no tenir fí.

Des d’ara es tracta d’anar per la carena de «La Serra» fins al final per davallar fins al coll d’en Patró. Que per arribar-hi el millor es seguir una paret de partió que va a N pel seu vessant esquerra fins a arribar a una tanca de fil ferro que no em de travessar sinó que anirem descendint pel seu costat ( malgrat que no ho paresqui ja estem en el camí vell de LLuc pel Coll d’en Patró), fins a arribar a un portell de la finca Son Guilló, amb un tancat per ses someres. Ens surt el guarda que molt amablement ens explica que fer per anar pel camí públic i poder passar les finques, sense problema. Aquí el camí gira esquerra al costat de la tanca amb reixa que limita la finca ( dreta), trobarem qualque reixeta que haurem de botar, al cap d’un centener de metres el camí gira 90º dreta per transitar enmig de parets de pedra a cada banda, però molt brut de vegetació quasi intransitable.

En acabar aquest tram ens topen un tancat de fil ferro i reixeta que saltem i entrem dins una altra parcel·la, seguirem recte amb la mateixa direcció del camí, veurem caramulls de pedres suposadament de l’antic camí, inclòs un antic cotxe d’època que fa de partió, fins a arribar al final de la finca, on girem esquerra fins a les cases, entrem per la barrera oberta i sortim per l’altra barrera també oberta que dóna al camí de Can Prats,l girem dreta per sortir al Camí de Can Romí, novament girem dreta per anar a cerca el GR-2521 i caminar fin són tenim els cotxes

veure fotoswikiloc75

556. Coves de la Marina de Llevant

Publicada en de

Circular: Sí.
Distancia total de la Actividad: 6 km.
Tiempo total Actividades, incluido interior cuevas: 5 horas.
Altitud máxima: 46 m.
Altitud mínima: -64 m.
Desnivel positivo: 179 m
Desnivel negativo: 84 m.

 556. Cova de na Dent, Cova dels Xots, Cova des Pont, Cova des Moro de Cala Falcó.

Les coves que visitarem avui s’havien condicionat per promocionar la visita en el marc de l’Exposició Agrícola i les Fires i Festes de Manacor, de setembre de 1897. L’obra Las Cuevas del Pirata de Manacor (Mallorca). Guia y descripción de sus principales maravillas (1905) cita les vuit coves que formen el conjunt (cova des Pirata, cova des Pont, cova dels Xots, cova de sa Ferrada, cova des Moro, cova de cala Falcó, avenc d’en Fumat i avenc des Camp des Pou), descriu sobretot la primera i conté informació pràctica sobre accessos, hostals, guies i preus. No falta una mostra de la visió immobiliària dels mallorquins quan afirma que amb una mínima inversió podria transformar-se la cova de cala Falcó en una residència estival.

Sa Cova des Pirata i sa Cova des Pont eren conegudes des d’antic, això podria quedar corroborat per un grafit trobat a la Rotonda de los Monumentos en el que apareix la data 1614; però no fou fins al magne esdeveniment de la fira del 1897 que foren habilitades per a la visita turística.

El topònim de la cavitat al•ludeix a una llegenda que fa referència a un famós pirata ferit que trobà refugi en aquesta cova, tot esperant de poder-se reunir amb els seus companys. Segons informacions d’en Toni Pascual, les persones de molta edat de Manacor coneixen la cavitat amb el nom de cova de ses Vistes. Segons diu el Corpus cavernario mayoricense. De J.A. Encinas

Cova de na Dent

Avui tornem al llevant de l’illa, concretament a s’Estany d’en Mas, conegut turísticament com a cala Romàntica. Deixam els cotxes a l’aparcament de la cala i la travessam per l’arena, embassada quan plou molt, ja que constitueix el final del torrent dels Morts ó torrent de la Marina. Només començar a la dreta passarem per davant l’hotel Riu Romàntica on a prop surt un tirany que enllaça amb el que farem i per on tornarem.

Continuem caminant per l’arena anant a cercar el lateral Sud ( dreta), on comença el tirany, que vora mar, ens conduirà fins a cala Falcó. Arribat quasi a la mar veurem a la nostra dreta una roca amb escalons picats per on i amb l’àjud de les mans ens enfilarem al capdamunt i seguirem el tirany al més a prop que puguen de la vorera de la mar. Hi ha multitud de tiranys però tots arriba’n al mateix lloc.

Prosseguim mantenint l’altura sobre el penya-segat, passarem per les restes d’una caseta, lloc conegut com a es Frontó des Molar. Damunt el penya-segat, gaudim d’una vasta panoràmica, amb la torre del Port de Manacor a l’esquerra i Cales de Mallorca a la dreta; a baix, observam un escull.El tirany continua a certa altura damunt la mar i a uns vint-i-cinc minuts, arribem a la boca disforja d’una gran cova, en forma de balma, anomenada la cova de na Dent, que s’obre sota els nostres peus, de cara a la mar, a la que podem veure diferents vies per practicar l’escalada. Les característiques d’aquesta cova són; planta el•lipsoide, eix principal Est-Oest de 46 m, transversal de 23 i un desnivell de -8 m. Forma tres àmbits subterranis diferenciats. Un minúscul i comunicat amb altre veïnat i major. Ambdós situats fins el fons de l’espaciosa sala, amb accés per un angost corredor artificial. Una i altre pogueren servir de sepulcres col•lectius prehistòrics. A l’interior s’observa l’existència d’un sostret amb cal derivada d’intenses cremacions funeraries, d’època talaiòtica.
Prosseguim la nostra ruta per anar a cercar la cova –

Després de la cova de na Dent, continuam per la part alta de la costa, abocada a la mar, i podem veure davant la nostra posició la cova dels Coloms, a l’altra costat de cala Falcó. Just a la nostra esquerra, davall el penya-segat, es troba la cova des Moro, una cavitat de gran interès paleontològic i arqueològic, què no visitem ara mateix, la deixam per el darrer, ja que és un bon lloc per dinar i descansar.

Cova dels Xots

Així que continuem direcció a la cova dels Xots, una cova que quan plou fort cor un torrent al seu interior arrossegant molt de fang fins al seu petit llag final. Per això ens vàrem posar de fang fins a les orelles debut a les intenses pluges dels darrers dies.

La cova té una sala de 24 m de desnivell i més de 48 m de diàmetre

S’entra des del fons d’una depressió i del terreny que hi ha al costat d’una paret de partió amb els camps d’ametllers. Curiosament l’entrada està tancada per una paret seca i la baixada es fa per tres escalons de pedra. El recorregut, s’inicia a través d’una entrada de 10×1,30 m. Mentres anam avançant vorem a la nostra dreta una cornisa a baix altura i mig metre d’amplària que arriba fins que sa sala comença a descendir. La cornisa es pot visitar de manera circular poguen veure la cova des de la part més alta.

Continuem avançant fins a arribar a un desnivell que superarem amb una desgrimpada relliscosa. A partir d’ara entrem din un fangar fins arribar per un embut al petit llag de 1,5 m de fondària, en el que no es veu res per lo torba que està s’aigua.

Cova des Pont

Aquesta ja l’aviem visitada anteriorment, però com hi havia companys que no, hi varem fer una aturedeta fent tot el recorregut, ja que valia la pena veure el pont i els llacs.

S’obri a l’exterior per una boca d’esfondrament, amb 7 m de desnivell d’enderrocs, que se salven amb el pont que dóna nom a la cavitat (TRIAS i MIR, 1977).
Destaca la sala Gran i el llac Victòria.
Des de la boca d’entrada, en direcció N es desenvolupa la sala Gran, de 70 m de llarg i 40 m d’amplària, fins que s’arriba al llac des Carbonat situat al NW (de 575 m²) i al llac Ras al NE (de 725 m2). Aquí la distància de la part aèria, entre els extrems dels dos llacs supera els 80 m, amb una alçada del sostre entre els 7 i 9 m. Les colades pavimentaries i estalagmites recobreixen gran part del pis de la sala.

Llac Victòria Amb una superfície de 575 m², de gran vistositat, on hi destaquen el gran nombre de formacions estalactítiques. Pel que fa a la seva superfície és de 575 m². Es va tancar en temps relativament recents amb un mur de marès i una reixa de ferro per evitar el deteriorament dels espeleotemes per part de visitants desaprensius, però a hores d’ara la reixa és oberta. Genèticament és la perllongació de l’esfondrament que ha generat l’entrada a la cavitat, que arriba fins al llac, 33 m per davall del nivell del terreny. A l’E del llac s’obri la connexió subaquàtica d’uns 30 m fins al llac Nou i a l’W prossegueix de cap a la cova de sa Piqueta. A les parets de l’W del llac, sota les aigües, hi són presents nombroses morfologies de corrosió, en forma de penjants, pinacles, tupins, galeries iniciadores i envans. Els espeleotemes són abundants en forma d’estalactites amb helictites superposades, estalagmites que recobreixen els blocs del fons del llac, així com recobriments freàtics subactuals i paleonivells situats a +2,1m.

Tota aquesta zona de costa va tenir antigament presencia militar per controlar les naus enemigues, formant part del sistema defensiu de Mallorca. A el que fa referencia al pont que dóna nom a la cova des Pont es degué construir per facilitar l’aprovisionament de l’aigua a la tropa destacada a prop; tal vegada obra militar tardomedieval.

El que sorprèn de l’obra ( pont ) es que no quedi memòria ni de quan ni de per què es va fer. Ni tan sols queda cap llegenda que en faci referència. La cita més antiga és d’ESTELRICH (1897) que indica que a la seva època ja no quedava memòria de qui l’havia fet, i que s’havia construït per a poder entrar les ovelles a sestar. MARTEL (1903) diu que el pont era fet pels moros; això no és més que una prova de què el poble havia perdut tot record de qui l’havia bastit.

Nota. La major part d’aquesta informació s’ha tret de la revista ENDINS, núm. 29. 2006, ENDINS, no 24,2001 i del Corpus cavernario mayoricense de J.A. Encinas.
Tornem enrere i ens dirigim a visitar la

Cova des Moro de Cala Falcó

En el nivell més superficial es va recuperar un conjunt de materials arqueològics fàcilment identificables com a material d’època islàmica, safes, llànties, atuells per cuinar, ceràmiques, etc.., inclòs restes de Myotragus

Així, d’acord amb les restes materials recuperades i a les datacions radio carbòniques realitzades, es documenten tres fases principals d’ocupació de la cova. Per ordre cronològic, la primera d’elles se situa al tercer mil•lenni cal BC, una segona és del mil•lenni següent, mentre la tercera correspon a període musulmà. El darrer episodi d’ocupació intensa és el dels musulmans que s’hi refugiaren amb el seu aixovar durant la conquista cristiana de l’illa (1229-1232).

Com a primera providència podria suposar-se que es tractava d’una ocupació semblant a la d’altres coves mallorquines que sempre s’han identificat com a ocupacions temporals de refugi de les poblacions musulmanes que fugien de les tropes feudals de Jaume I que anaven ocupant l’illa de Mallorca des del setembre de 1229.

Ha estat un dels jaciments arqueològics i paleontològics que es troba actualment abandonat. Es tracta d’una cavitat situada a la vorera de la mar, amb les entrades obertes horitzontalment al llarg d’un penya-segat fortament erosionat. Està formada per una gran sala, dividida en diversos àmbits per formacions estalagmítiques (TRIAS, 2000).

El que més crida l’atenció es l’entrada de construcció ciclòpia amb forma de corredor situada en una de les entrades, ja que en té una altre a tans sols 5 m de dimensions molt més reduïdes.

veure fotoswikiloc75

554. Orella de l’Ase i el Galerot

Publicada en de

Circular:  Sí
Distancia total recorrida: 12 Km.
Tiempo total actividad: 6 h. 15′.
Altitud máxima: 314 m.
Altitud minina: 11 m.
Desnivel Positivo: 1.371 m.
Desnivel Negativo: 1.371. m.

 554. L’Orella de l’Ase Sud i el Galerot. Serra de na Ferrnadell

L’anici d’aquesta ruta sa pot començar al coll de la Creueta, més conegut com a mirador d’en Paretti, pels turistes conegut com a mirador del Colomer, al km 5,5 de la Ma 2210, on es poden deixar els cotxes a l’ampli aparcament.

A la tornada sa surt al km 10,100, així que si no volem caminar els 4,6 km podeu deixar un o dos cotxes al km 12,100 mol més a prop de la sortida.

Dit aixó ens podem posar en marxa fins arribar al km 7,5 just a una corba molt tancada on abandonem l’asfalt direcció NE ( esquerra), on s’inicia un antic camí que du a una caseta esbucada, amb una pujada mitja-forta. Sempre que puguem anirem el mes a prop del penya-segat des d’on podrem contemplar l’impressionant paisatge.

El primer objectiu es el puig de l’Àguila de 175 m, una vegada assolit aquest putget s’inicia una davallada fins a un coll ( 66 m), per situar-nos damunt la Cuina del Moro. Des d’aquesta vertiginosa balconada se’ns obrin unes vistes encisadores sobre l’illot del Colomer . Un illot separat de la península per un freu molt transitat per les embarcacions i per aquells aficionats al busseig per visitar la galeria subaquàtica que travessa la base de l’illot.

Prosseguim la dura ascensió ferrats al penya-segat per un terreny una mica millor que el que em fet fins ara. Passarem per devora el pas d’en Sitges que no esteim segurs d’haver-ho localitzat.

Continuem fins a la cota 191 m per després davallar una mica fins a un coll on localitzem el pas de l’Estaló, l’inspeccionem fins on podem i tornem per prosseguir la nostra ruta fins assolit el cim de l’ Orelles de l’Ase mes meridional de 309 m d’altitud.

Però abans descendim direcció SE, rodejant l’escarp per situar-nos en un coll on neix un barranc amb un tirany que en davallada i fortíssim desnivell ens arriba fins a la punta del Galerot, que transita pel mig de les dues Orelles de l’Ase amb el mes al N de 317 m d’altitud anomenada Na Ferrandell. Ara ja només queda arribar al cim del Galerot situat ben a l’enfront de l’illot del Colomer. Després de gaudir de l’entorn, la pujada de tornada es dura, duríssima fins al coll on es un bon lloc per descansar i menjar.

Aquí iniciem la tornada baixant, direcció SE per la coma que tenim a la nostra esquena, durant la baixada anirem troben sitges i qualque forn de calç, a trams per un antic camí de carboners desfet, fins a arribar a la part mes planera on seguirem E per una pista que ens durà fins a la carretera a prop del km 10. I ara el pitjor, si em deixat els cotxes al coll de la Creueta.

veure fotoswikiloc75

554. Torrent de sa Font de l’Espinal, integral.

Publicada en de

Circular: No si es fa integral. Només part esportiva Sí
Recorrido total: 9 km. (hasta llegar al coche.)
Tiempo total de la Actividad: 5 horas.
Rapell Máximo; 12 m (cuerdas 2×20 o 1×30)
Recorrido integral Torrente: 4.2 km.
Recorrido deportivo 700 m.
Desnivel Positivo total: 355 m
Desnivel negativo total: 414 m.
Desnivel Torrente: 290 m.
Altitud máxima . 647 m. (inicio actividad).
Altitud mínima: 301 m (Son Colomi.)

 554. Torrent  Font de l’Espinal, integral fins a son Colomí

Avui tenim torrent, no pensàvem que els gorgs tinguessin aigua però anaven preparats per si un cas ( bé, no tots).

Comencem deixant un primer cotxe al Coll de sa Batalla, per després continuar amb l’altre fins al km 24,9 ( Ma-10) on a la dreta hi ha un aparcament públic que hi caben 5/6 cotxes. Continuem caminant uns metres direcció a Escorca fins a arribar a l’inici d’un camí ( dreta), tancat amb una cadena, a l’altre costat de la carretera hi ha una caseta utilitzada pels caçadors i després de parlar amb ells sobre la nostra intenció de fer el torrent ens diuen que podem continuar fins a la font de l’Espinal. Arribem devora uns grans polls, Popullus Nigra a 50 m just abaix de sa font de s’Espinal que dóna nom al torrent, on ja podem intuir que el jaç estarà ben sec.

Ens situem a la capçalera del primer salt i ens posem per feina i descendim el primer ressalt amb un ràpel de 5 m al costat d’una canaleta formant part d’un conjunt de construccions de la hidràulica tradicional, que aquí aconduïen l’aigua de les fonts de s’Espinal, Sorda, Nova, i Saura; les quilomètriques canaletes per on circulava llur aigua i els safaretjos i piques on s’emmagatzemava són prou interessants.

Després vendrà un salt de 7 m seguit de sis salts més abans d’arribar a una paret seca de partió amb un portell. A partir d’ara ve la part mes interessant i engorjada del torrent.
Després de quatre salts, arriba el més alt de tot el torrent de 12 m que acaba dins un gorg amb aigua permanent, però que avui al podem superar per la part esquerra on té la menor profunditat. Li segueixen dos salts salts de 11 m cadascun. El torrent gira 60° a la dreta, on continuem per acabar aquesta primera parta amb un salt de 10 m on podrem davallar per dins un forat.

Aquí tenim dues opcions:

Primera.- Sortir per la dreta del llit del torrent direcció a un gran pi on darrere hi ha una paret seca de partió i una roca en forma de butaca, per cert bastant còmoda; d’aquest en sortirem per la dreta, entre marjades i oliveres i prendrem per amunt fins a situar-nos damunt una esquena entre el nostre torrent i el de la font Sorda, allà hi ha un tirany que ens menarà al bosc d’alzines; entrant al bosc que després d’una forta pujada arribem a una pista que l’travessem i continuem pujant fin arribar a una segona pista ampla que mena (esquerra) a la carretera Lluc—Sóller devers el quilòmetre 23,50. Noltros prenem dreta, fins a uns 150 m que l’haurem de deixar després de la primera volta a l’esquerra i prendre ( dreta) per un tirany que quasi a nivell ens menarà al punt d’on hem començat, passant pels alts pollancres que hem trobat a l’inici vora sa font de l’Espinal.

Segona.- Continuar per la llera del torrent on anirem trobant diferents construccions, marges, camins, ponts, etc.., superam dos salts més de 4 i 2 m. Passarem al devora de l’avenc des Torrent de -28 m, per acabar a les cases de son Colomí, des d’on iniciem el retorn per la seva pista travessant el Clot d’Albarca, les cases d’Albarca, el Purgatori, pujar fins al monasteri de LLuc, la font Cuberta i finalment al Coll de sa Batalla on hem deixat al matí uns dels cotxes. Donant així per acabar aquesta internant i entretenguda ruta.

veure fotoswikiloc75

553. Puigs d’en Farineta o Puig d’en Basset, Puig de ses Celles ó Fel.les ó Veles i Pas dels Garballons

Publicada en de

Circular: Sí
Distància total: 12,56 km
Temps total: 6,20 h.
Altura màxima: 411 m
Desnivell acumulat: 707 m

 Torre de sa Mola de Tuent553. Puig d’en Farineta (324 m), El Puig de ses Fel.les ó de ses Celles ò de ses Veles ( 411 m) pel pas dels Garballons.

Avui tenim ruta per terres del SW de Mallorca, concretament per s’Arracó o l’Arracó. Cal destacar els diferents noms que he trobat per definitir el mateix lloc, sobre tot els cims.

Comencem al km 5 de la Ma 1030 la Ctra que va de s’Arracó a Sant Elm, just on hi ha el cementeri i on podem deixar els cotxes. Partirem pel camí de son Verí que hi ha just a l’esquerra i que no deixarem fins a uns 50 m abans d’arribar a ses cases, on a la dreta surt un tirany, marcat amb fites i després ens punts vermells, i que envolta ses cases, els primers metres caminarem al costar d’una reixa, per després abandonar.la per la dreta i començar un ascens cap al Puig d’en Farineta (324 m),  en algún mapa surt com  a Puig d’en Basset  al que  hi arribarem per la carena, on podrem gaudir d’unes panoràmiques extraordinàries, inclós de sa costa N d’Eivissa.

Al cim està coronat amb un esplèndid mirador des d’on podrem gaudir de la bellesa de la zona, destacant l’illa de la Dragonera, fins  i tot sa de Cabrera i la d’Eivissa.

El descens l’iniciem direcció N ( dreta) passant per davant un «refugi/porxo» en estat ruïnós on encara es pot llegir a una placa
«S’Arracó. El Ayuntamiento de Andraitx
y el Fomento de Turismo de Mallorca
a Gabriel Font y Martorell 1969».

El descens ho farem per l’esquerra d’aquest refugi-porxo un tirany ens davallarà per una coma fins a un bell pinar al fons. En arribar continuarem per un camí molt evident que surt de la dreta i que continua davallant fin a una torrentera. Aquí girem 180° ( esquerra). Al principi el camí és fàcil, però així com anem avançant es va fent més espès, arribarem a una gorja on hi ha molts de joncs, el terreny està molt brut. Anirem pel costat esquerre de la torrentera en ascens per situar-nos davall les penyes d’en Farineta de  l’esquerra, passarem pel mig d’una escletxa, per després continuar l’ascens fins arribar al coll dels Coloms (250 m), on hi ha un tirany que davalla fins al camí de sa Font de ses Moreres, però que noltros que agafarem, continuarem dreta direcció N fins a una xona planera amb pins i restes d’un porxo «El Porxo des Pi Esbucat».

Ara ens espera una pujada mitjana-forta per l’esquerra fins al cim del Puig de ses Fel.les (411 m). He de dir que aquest cim te varis noms com h pogut veure a diferents publicacions; El Puig de ses Fel.les, El Puig de ses Celles i el Puig de ses Veles, totes bastant perescudes fonèticament.

El descens ho feim direcció N seguint la carena fins a arribar a un gran pi, des d’on continuem fins a un segon pi, per a després en tendència cap a l’esquerra anirem a cercar en descens per la dreta del pas dels Garballons que ens situarà a l’esquerra en un monticle coronat per una pedra de color blanc, des d’aquí iniciem un curt descens fins el coll de ses Fel.les, a la coma d’en Jaume Benet. Continuem en ascens pel sender que transita per dins sa coma fins arriba al coll i cruïlla de senders des Puig de sa Paret des Moro. Aquí girem W ( esquerra) fins a sa carena, a la dreta veurem un tancament de pedra i prenem S (esquerra) cap als Puntals des Forn i abans d’arribar-hi iniciem el descens fins al camí de sa Trapa el GR 221. Prenem S ( esquerra) fins a arribar a les cases de sa Trapa on agafem una ombra per menjar i descansar.

La tornada la feim per la pista fins a arribar a dalt del coll de ses Ànimes. Després continuem tot el temps de davallada sense abandonar sa pista en cap moment, passarem per davant unes cases, per continuar fins a una cruïlla de camins; el Camí de sa Punta de sa Galera a la dreta i el Camí de sa Font des Morers a l’esquerra, ambdós municipals, noltros agafarem aquest darrer el de sa Font des Morers que uneix el Coll de sa Palomera, a s’Arracó, amb l’avinguda de s’Algar, mitjançant l’avinguda de la Trapa a l’interior de sant Elm.

Després de caminar alguns kilòmetres i ja al final passarem per davant un gran dipòsit d’aigua  a pots metrers d’una esplanada al costat de la ctra Ma1030 just al coll de la Palomera. A l’esquerra de l’esplanada surt un tirany que agafarem que ens durà paral·lels a la carretera fins al cementeri on tenim els cotxes. Donant per acabada sa ruta d’avui que al final ha estat més llarga i cansada de els que teníem previst. Acabant a Andratx fent unes merescudes chandis.

veure fotoswikiloc75

550. Pas des ses Tres Pedretes o Son Gallard i pas del Petit Pi

Publicada en de

Circular: Sí
Distància total: 12,880 km
Temps total: 5,20 h.
Altura màxima: 881 m
Desnivell acumulat:

 550. Pas de ses Tres Pedretes o Son Gallard i pas del Petit Pi

Es tracta d’un dels antics passos que permetien superar la línia de penya-segats que dóna accés als altiplans de la zona del Teix i que transcorr entre els cingles de Son Rul•lan i el Coll de Son Gallard. El vàrem obrir per primera vegada dia 4 de setembre de 1996, amb la certesa que, en aquells moments, feia molt temps que ningú hi transitava. La idea havia sorgit una setmana abans quan, des del refugi de s’Arxiduc que hi ha a la Talaia Vella, en Joan s’havia fixat en un cingle d’alzines que semblava trencar la inaccessibilitat dels penya-segats. Dit i fet, hi anàrem i ens vàrem endur l’agradable sorpresa de trobar-hi restes de pedres compostes i escalons tallats a la roca que, encara que molt abandonats i bruts, ens permeteren recórrer el cingle sencer. Per cert, li posàrem el nom de pas de ses tres pedretes, perquè la primera senya que trobàrem de pas antic foren tres pedres col•locades i també per la gran impressió que ens causà («arribar a les tres pedretes» té el significat d’arribar a una situació delicada, greument perillosa). Probablement, si té nom antic, deu estar relacionat amb Son Gallard per la seva situació.

Iniciam l’itinerari i començam a caminar pel camí de sa Muntanya, es tracta del més conegut dels camins que va fer construir L’Arxiduc (1847-1915) , el qual puja de l’hostatgeria cap al camí de s’Estret de Son Gallard.

L’antiga hostatgeria, de ca na Magina passar després a dir-se ca Madò Pilla, fins fa poc conegut amb el nom d’Hotel El Encinar,  per acabar enguany amb el nom de Hotel Continental, a la carretera Valldemossa-Deià.

L’Arxiduc Lluís Salvador (1847-1915), va adaptar ca na Magina, com a hostatgeria, perquè servís com a lloc d’allotjament als qui volien visitar Miramar. Els visitants s’hi podien estar de franc durant tres dies, «…un alberg de 20 llits on tothom hi pot passar tres dies de franc i li donen roba de llit, tovalloles, coberts, llenya per fer foc i olives sense haver de pagar res, i des del mirador que hi ha allà prop damunt un penyal de forma cònica es domina tota la contrada…».

«Luis Salvador, María, José, Juan Bautista, Domingo, Raniero Fernando, Carlos, Zanobio, Antonio de Habsburgo-Lorena y de Borbón (así se llamaba), llegó por primera vez a Mallorca en 1867. Durante el último tercio del siglo XIX adquirió numerosas fincas mallorquinas, fascinado por el paisaje de la isla, la inmensidad del mar y la Serra de Tramuntana. En 1872 compró la sin igual posesión de Miramar en Valldemossa. Esta finca se convirtió en el centro de todas sus posesiones y allí recibía a todas sus visitas a las cuales se les ha considerado como los primeros turistas de Mallorca. Su prima Sissi, la emperatriz de Austria, compartió su amor por la naturaleza de las islas. Enamorado de Mallorca, invitó a Miramar a toda la aristocracia de su tiempo, comenzando por su madre la Gran Duquesa de Toscana, a la Princesa Estefanía, viuda del Príncipe Rodolfo, a la Infanta de España Isabel Francisca de Asís de Borbón “La Chata”, al Gran Duque Waldimiro de Rusia, hermano del Zar, etc.etc. También acostumbraba invitar a gente de la cultura y las artes (escritores, pintores, poetas, artistas, etc.). Después de comprar Miramar, se dedicó a la adquisición de posesiones como S’Estaca en los alrededores de Valldemossa y Son Marroig, en el término de Deyá, que reformó realizando ampliaciones al estilo italiano. Edificó en un extremo del jardín un pequeño templo neoclásico de mármol de Carrara, desde donde se denomina la punta de Sa Foradada. Su Notario habitual era Cayetano Socías y Bas y en sus protocolos de los años 1872 a 1889 figuran los contratos de compraventa, cartas de pago, poderes, etc. que el Archiduque realizó durante su estancia mallorquina. Su apoderado, el abogado mallorquín Francisco Manuel de los Herreros, fue el encargado de realizar la mayoría de las operaciones en su nombre.

Con el transcurrir de los años, las personas y las entidades más representativas de su tiempo, así como organismos oficiales y corporaciones académicas, quisieron rendir homenaje a su destacada labor en el campo de la cultura, las artes y la sociedad en general. Así, en 1883, fue nombrado Académico Honorario de la Academia Provincial de Bellas Artes de Palma de Mallorca y en 1887 la Diputación Provincial le nombró hijo adoptivo de esta provincia. En 1909 la Sociedad para el Fomento de Turismo de Mallorca le nombró Presidente Honorario y un año más tarde el Ayuntamiento de Palma le proclamó Hijo Ilustre, al igual que la ciudad de Sóller en 1913. Murió en el castillo de Brandais (Austria), habiendo nombrado en su testamento como heredero universal de todos los bienes que poseía en la isla, al mallorquín Antonio Vives Colom (secretario personal, colaborador y hombre de confianza que le acompañó desde 1872 hasta su muerte) y a sus hijos.

Entre sus múltiples publicaciones destaca Die Balearen in Wort und Bild, monumental obra que consta de varios tomos, en la que describe de forma excepcional toda la magnificencia de nuestro archipiélago, obra que ha sido traducida a varios idiomas.»

Enfront de l’Hotel s’inicia el camí, per on s’arriba a l’ermita de la Trinitat i les ermites velles, del segle XVI.

El camí o pista es ampla i còmoda, al pocs metres de començar arriben a una bifurcació on el camí puja a la dreta que no agafem, però ens hem de fitxar perquè per ell tornarem més tard.
Continuem i passem per davant un curiós coll de tords elevat, prosseguim pel camí obviant qualsevol senderó que puguem trobar, inclòs el que dur a la cova del beat Ramon Llull (1232-1316), fins a arribar al magnífic mirador dels Tudons, rep aquest nom perquè els tudons hi solien fer és niu.  https://www.youtube.com/watch?time_continue=32&v=Mx7x7r_TfXk

Ara el camí pren una forta pujada en ziga.zaga, fins a arribar a un nou mirador el de son Gallard.

Aviat arribarem on el camí té un tancament de reixa a la dreta, prosseguim i travessem un portell metàl•lic, estem a l’Estret de son Gallard. Després el camí se suavitza, i hem de tenir esment perquè arribarem a un aljub a la nostra esquerra, punt on hem d’abandonar el camí, deixant l‘aljub a la nostra dreta.

Ara s’inicia una pujada forta en diagonal NE, fins a arribar a una paret de partió procurant no perdre altura, sense referències. Una vegada travessada la paret de partió, seguim vorejant la basa de la paret rocosa i al cap d’uns 100 m veurem una fita, és el moment de dirigir-nos a la base de la paret rocosa i veurem a la nostra dreta (SW) un canal ampli que ascendeix amb pendent fort, en la part esquerra, al costat de la paret rocosa, veurem dues alzines, la més pròxima a la paret lleugerament inclinada i l’altra, amb el tronc en forma de S, tombada. És el canal per on hem d’ascendir. El pendent és fort/molt fort, girant posteriorment amb diagonal esquerra; en algun moment hem de grimpar (trobarem una cinta) i al cap d’uns 15′ haurem superat aquesta primera part de l’ascens. Seguim en diagonal esquerra i posteriorment seguint la línia de màxima pendent, amb pujada forta/molt forta, per a finalitzar en diagonal dreta. Als 3′ vorejarem per la dreta un espoló rocós, amb un pati important a la dreta, i als 5′ d’ascens fort, arribarem a un racó en el veurem una cinta. És el principi del tram final del Pas de Son Gallard o de ses Tres Pedretes, que consta de dos trams equipats amb una cinta, avui dia descolorida però que en els seus orígens era vermella (1.996). És un tram delicat pel pati que tenim a la nostra esquena, pel que convé extremar les precaucions sobretot amb terreny mullat. Una vegada superat el pas, ascendim amb pendent fort/molt fort per les roques situades a la nostra esquerra, passant per davall una enorme heura, als 10’/11′ grimpem en diagonal esquerra i una vegada superada seguim de front arribant al Camí de s’Arxiduc en uns 3′.

El Pas de Són Gallard, també conegut com el Pas de Ses Tres Pedretes, ho van obrir per primera vegada Tomeu Bonet i Joan Ensenyat, el 4 de setembre de 1.996, amb la certesa que, en aquells moments, feia molt temps que ningú ho transitava. La idea de recórrer aquests penya-segats va sorgir la setmana anterior quan Joan s’havia fixat, des del Refugi de s’Arxiduc, en un risc amb alzines que semblava trencar la inaccessibilitat dels penya-segats. Una vegada arribats a aquesta zona es van trobar amb l’agradable sorpresa de trobar restes de graons tallats en la roca. El nom de Ses Tres Pedretes, és degut al fet que el primer senyal que van trobar de l’antic pas van ser un caramullet format per tres pedres, i també per la gran impressió que els va causar el pas («Arribar a ses tres pedretes» té el significat d’arribar a una situació delicada i extremadament perillosa). En cas que el pas tingués anteriorment altra denominació, molt probablement seria Pas de Són Gallard a causa de la seva situació a l’ES del Estret de Són Gallard.

Ara prenem S ( dreta) pel l’antic camí de l’Arxiduc, on visitarem la cova de l’Ermità Gillem, un centre d’espiritualitat, i prosseguir fins a arribar al Coll de son Gallard, on abandonem el camí per l’esquerra direcció al pla des Pouet, on es veu la tasca de neteja que s’ha fet a l’alzinar, la restauració del pou i de les antigues cases.

A l’W, dreta, del Pla, surt un camí carreter, que recorre la part del puig de na Torta 727 m que mira cap a sa Talaia Vella  868 m i que arriba una magnífica balconada, on aprofitem per menjar i descansar.

Ara agafem un tirany marcat amb fites i punts vermells que du al mirador de na Torta, que no arribarem perquè abans prenem dreta per baixar pel pas del Petit Pi, que curiosament hi ha construït uns escalons de pedra que faciliten enormement la baixada no fen falta posar corda. Encara hi ha eines utilitzades en la recent construcció. Suposem que facilitaran l’accés turístic a la cova de les Dues Boques. Perquè si no és així no sé quin sentit pot tenir construir l’escalonada. Tota aquesta zona » Muntanya del Voltor» està sofrint canvis que ja veurem on arribem.

Baixam un rost comellar cobert de fullaca d’alzina, bastant relliscós, amb direcció NW, dreta, no hi ha camí o tirany definit. Com hem davallat massa no hem trobat la cova de les Dues Boques, però si hem trobat una connexió amb la sortida o final del pas de ses Maromes, és a dir hem arribat als colls de Tords que hi ha baix el pas de ses Maromes.

Ara ja no queda més que seguir davallant pel tirany molt definit fins al tàlveg del torrent de sa Noguera.

No tardarem a trobar a l’esquerra una paret de partió que ens acompanyarà fins al tàlveg. Creuem el torrent fins a l’altre vessant per situar-nos damunt una sitja que curiosament té una enorme roca al centre.

Al costat de la sitja inicia un ample camí o pista en davallada, passarem per davant un gran forn de calç. El camí continua davallant fins a unes cases/porxos on ja podem veure el restaurant de can Costa, girem dreta fins a la barrera que dóna a la carretera que puja a l’ermita de la Trinitat.

Ara ja per asfalt ens dirigim a l’ermita, la visitem i prosseguim pel camí que hi ha a la dreta de l’hortet. Aquest camí ens tornarà a l’inici del camí que hem pres al començament, per arribar finalment a l’hotel Continental.

veure fotoswikiloc75

549. Puig de ses Vinyes, vessant SE

Publicada en de

Circular: Sí
Distància total: 5,05 km
Temps total: 5,40 h.
Altura màxima: 1.086 m
Desnivell acumulat: 496 m

 549.Puig de ses Vinyes pel vessant SE

La ruta d’avui es tracta d’escalar el Puig de ses Vinyes pel seu abismal emmurallada meridional (ES) i aconseguir el cim per la cornisa S.

Comencem en el km 31,8 de la Ma.-10, al costat del refugi del Gorg Blau. Travessem la carretera i comencem a ascendir direcció a la murada al costat d’una paret de pedra que deixem a la nostra esquerra. Passarem al costat d’enormes blocs de roca, on girarem N per una àmplia zona pedregosa. La idea és aconseguir la murada que tenim més al N de color vermellós. Una vegada sota girem NO per salvar les grans parets i faldeijem guanyant una mica d’altitut fins a arribar a una llarga i vertical canal. L’ús de les mans és generalitzat en tota aquesta zona. Passarem per una petita surgencia d’aigua, que amb la sequera és gairebé insignificant.

Les vistes des d’aquí són realment impressionants, sobretot el murallón més meridional que tenim a les nostres esquenes, just sota el Puig de sa Plana de 929 m integrat en la bella serralada de ses Vinyes. Vigilats constantment pel Puig Major.

Una vegada a la canal de  120m anem ascendint N amb la gran ajuda de les nostres amigues carritxeres. Hem d’anar amb compte per la gran quantitat de pedra solta que hi ha. No hem d’arribar fins al seu final que no té sortida, uns 60 m abans hem d’abandonar la canal per l’esquerra NO en diagonal ascendent fins a arribar al cim del cresteixería de ses Vinyes, just sota la cornisa que ens portarà al cim.

Una vegada descansat i recuperades forces seguim per la cresta fins a localitzar una petita esquerda ( esquerra) per la qual grimparem fins a situar-nos en la cornisa en diagonal ascendent-dreta aèria que ens situarà en el cim bicèfal del puig de ses Vinyes.

El descens ho realitzarem per la Serra de Turixant un espectacular recorregut amb vistes extraordinàries a ambdues vessants i un terreny realment incòmode. No hem d’arribar fins al seu final sinó que abans d’arribar a una torre elèctrica girarem dreta descendent que ens portarà a 50 m de la barrera a l’esplanada situada en la boca S del túnel ( km 30,3). I ara només ens queda caminar pel lateral de la carretera el 1,5 km que ens separa del punt de partida.

veure fotoswikiloc75

551.Cova de Cornavaques

Publicada en de

551. Cova de Cornavaques

Una cova en un lloc perdut de la Serra de Sant Vicens ( a prop de la Serra de Cornavaques), on destacan formacions estalagmítiques, i sobre tot les anormes àrrels solidificades que penjen del sótil. Cal destacar les marques dels diferents nivells d’aigua que anat deixant en el llarg dels anys.

En situem a la ctra. de la Cala de Sant Vicenç i aproximadament al Km-1 a una ampla corva podem deixar els cotxes a la vorera. Just davant tenim l’entrada del camí amb les cases de Can Vich, es un camí que travesa varies finques. Noltros el seguirem fins arribar a les barreres de Can Nicolau, ( quasi el final) on l’abadonarem per ficarnos dins el torrent.

Remontarem el torrent, de talveg fàcil, fins traspasar la segona barrera basculant que també fà de partió. Aquí tenim dues opcions; a) La que noltros agafarem que és seguir el torrent durant uns dos-cents metres i sortir grimpant per la dreta, que no aconsallem, i la b) molt més fàcil, que és girar lleugerament a la dreta amb direcció a un gran pi, per després seguir les fites que posarem ( de tornada) fins arribar al primer puxet on al cim hi ha un tancament de pedra, probablement talaiotic. Des d’aquí tenim una àmplia panoràmica del torrent i de per on em d’anar, seguirem primer amb un lleu ascens, i en algún moment per un antic cami empedrat i molt espenyat, que poc a poc es convertirá amb una pendent molt forta. No em d’arribar a dalt de tot, sino que cercarem la cota 280 m. i ens mantendrem tot lo que poguem en ella i paralel al torrent proseguirem per un terreny molt incomode fins arribar a la cota 302 m. just damunt on el torrent es divideix en dues torrenteres, aqui i davall una gran mata està l’entrada de la cova.

L’entrada es petita i sa supera amb una petita desgrimpada, només haver cominat uns pocs metres ens trobem una gran colada d’uns 6 m. d’altitud que ens impedeix el pas, té una corda posada però no arriba abaix i està embullada però gracis a una branca que trobarem le varem poder davallar. Si no aguesim pogut no agues quedat mes remei que escalar. Remontem el primer obstacle que ens conduiex a un petit pasadis per tornar davallar rapelant la colada per l’altre costat també d’uns 6 m.

Continuem per sales espectaculars amb grans formacions estalagmítiques, que constituexen una curiositat geologica ( gours, enormes colades, formacions estalgmitiques i altres morfologiques considerades mes del descens de barrancs ( tobogans, cascades) i no diguem d’uns quans pous que no explorarem. Fins arribar a la gran sala on sa vista ens du cap a les grans arrels de decenes de metres que penjen del sótil, lo més impresionant de la cova, que esperem el civisme les perdurin perl mols segles.

Continuem per la cavitat i pugem una colada-tobogan d’uns 8 m. que ens situarà a la part alta, motem les plaques per arribar a l’embut, un petit forat que just hi cap una persona que ens baixa a la sala inferior de la cavitat fent un volat per damunt una gran colada. Des d’aquí arribarem a la sala des fang, feim les fotos i tornem a pujar. No tenim més temps.

Material utilizat: 2 cordes de 20 m. i 1 de 60 m.

Coordenades datum: 501991 – 4418306

Altitud: 302 m.

veure fotoswikiloc75

548. Pas des Racó i Camí dels Cingles de son Rullán

Publicada en de

Circular: si.
Distància total: 13,5 km
Temps total: 6,45 h
Altura màxima: 769 m
Desnivell acumulat: 1.582 m

 Torre de sa Mola de Tuent548. Pas des Racó i camí dels Cingles de son Rullán

Avui una climatologia adversa ens ha fet canviar a l’últim moment d’itinerari, al principi estava previst el pas d’en Biel o pas del Rost del Salt i rapelar el Cingle de ses Pomeres, per la qual cosa hem optat per un clàssic, el pas des Racó i el camí del Cingles de Son Rullán, encara així, pujar el material necessari per a això a requerit un bon esforç que afegit al desnivell acumulat i la distància recorreguda no ens ha sabut a poc.

Iniciem la ruta d’avui a Deià concretament per les escales empedradas que es troben al costat del rentadors públics i que ascendeixen paralel al torrent des Racó. De seguida arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra fins a la corba on es troba l’Hostal Miramar. De seguida a la dreta s’inicia un camí de terra, amb una sèquia a l’esquerra. Arribarem a una barrera metalica al costat d’un pont, està oberta i la passem. Seguim avançant en lleugera pujada. Passarem per un portell sense barrera, on travessem el torrent des Racó. Seguim avançant pel camí entre bancals. Passarem al costat d’una casa/barraca esbucada. A poc a poc el camí es va perdent i transformant en un tirany, arribant a passar per sota d’una penya ( dreta), vam seguir avançant en pujada alguna cosa mes fort per dins d’un encinar. En arribar a la part superior o coll veurem a la dreta i damunt del penyal una preciosa casa amb bancs i taules de pedra en el seu exterior. Un magnífic lloc per reposar forces mentres admirem la gran bellesa de l’entorn amb el poble de Deià en el fons.

Retrocedim uns metres per situar-nos en el tirany, vam seguir avançant en lleugera baixada i junt a un tancament de reixeta, que ens portarà a una gran rosseguera, que no creuarem, sinó que ascendirem pel seu lateral esquerre.

Passarem just per sota del gran Penyal des Racó deixant-ho a la Nostra esquerra, seguim avançant entre grans carritxeres fins a situar-nos gairebé sota el gran murallón, amb el Penyal des Racó i el seu canal des Racó a les nostres esquenes, lloc de pujada cap al pas des Falcó però avui no toca. Anem guanyant altura alhora que el terreny es torna més vertical i aeri.

Hem d’anar amb compte perquè passarem per un “ racó” que no hem de prendre, prosseguirem avançat ara una mica menys vertical fins a arribar a una altra “entrada” que sí hem de prendre perquè en la seva part final es troba la cornisa que dóna nom al Pas des Racó.

Avui en dia aquest pas està equipat amb una cable d’acer amb funda de plàstic a manera de passamans.
Des d’aquí les vistes sobre el Penyal des Racó i el seu canal són espectaculars.

Superat el pas, que no comporta cap dificultat tècnica, vam seguir avançant i pujant amb tendència a la dreta.

Ara la idea és arribar a l’altre vessant del torrent des Salt pel lloc conegut pel Cocó d’en Llorito. Seguim en forta pujada per situar-nos en la planicie entre 650/700 m avancem per terreny complicat per arribar a la carena que acaba amb el Pas Vell de Son Ripoll, que evidentment no prenem aquesta direcció, sinó tota la contrària dirección S al GR-221. Pel camí ens trobem amb una parella d’alemanys extraviats, no m’estranya perquè la boira no deixa veure a mes de 10 m, que es dirijen a Deià, al que els suggerim ens segueixin ja que anem al mateix lloc.
Ara del que es tracta és d’anar avançat fins a arribar a la bifurcació on s’inicia la davallada pel cami dels Cingles de Son Rullán.

A mesura que anem descendint per ell, el temps va millorant i la boira dissipant-se.

Ens entristeix veure que un fill de puta ha pintat punts i fletxes de color taronja de mig metre per roques, enzinas, i fins i tot en oliveres centenàries, tota una aberració. Aquest seria un bon motiu per dedicar-li unes paraules en un parell de pàgines, però no ho faré, per a això estan els Agents de Medi ambient i del Seprona per perseguir-ho, jo solament puc cagar-me en la seva puta estampa.

Tornem a lo nostro, aquest camí ja no ho deixarem en tot moment fins que ens porti a l’Hotel és Molí i d’aquí a l’aparcament.

Acabant amb un expléndida xocolata i unes coques de patata a Valldemossa. Salut.

veure fotoswikiloc75

547. Torrent Gorg dels Diners

Publicada en de

Circular: no.
Distància total: 6000 m.
Temps aproximació: 40‘
Temps total: 10’20 h. (inclòs baixar els cotxes fins a cala Tuent i tornar a pujar)
Temps de descens, fins a cala Tuent: 9,50 h. ( inclòs aturades i muntatge tirolina)
Altura màxima: 803m.
Desnivell acumulat: 1000 m.
Distància del tram esportiu: 1230m.
Distància total torrent: 4200m.
Desnivell del tram esportiu: 450m.
Desnivell total torrent: 750m.
Salts: 26; Rápel màxim de 37 m 25+12 (Niu des Voltor).
Equipament: Molt bo, majoria de químics, excepte passamans del gorg des Bany.
Aigua: Sec tot l’any, solament corre aigua després de grans pluges, té un gorg amb aigua permanent, evitable amb la tirolina o per passamans i grapes

Fecha: 9/09/2017

 547. Torrent Gorg dels Diners

Iniciem l’activitat d’avui baixant els cotxes fins a Cala Tuent, necessaris per després pujar. Tornem fins a la plataforma del funicular del puig Major, (a l’altura del quilòmetre 2,2 de la Ma. 2141), que ens marca el punt de partida de l’activitat d’avui i a poc més d’un quilòmetre de la casa de Cals Reis i poc abans del Coll dels Reis, ens recorda el que va ser anunciat en 1934 com “l’obra mestra de l’enginyeria mallorquina”, el projecte de construcció d’un mitjà de comunicació per cable que havia d’enllaçar aquest lloc de la possessió de Cals Reis amb el sostre de Mallorca.

L’objectiu era potenciar “una nova manera de fer turisme”, ( una altre destrucció més del medi) encara que el pla, ideat per l’enginyer i promotor cultural Antonio Parietti Coll (1899-1979), va ser interromput per la Guerra Civil i definitivament abandonat quan el tractat d’Espanya amb Estats Units va determinar que s’aixequés una gran instal·lació militar en el cim del Puig Major. Al costat de la plataforma del funicular, en adreça nord-oest, neix un camí de ferradura que salva el pendent més pronunciat de l’excursió. La sendera serpentea pel vessant de la serra de na Rius, contrafort nordoriental del massís del Puig Major, i transcorre per una zona dominada per matojos de càrritx i ullastres. Després de l’esforç de la pujada fins al coll des Vent ( 803m) l’ascensió se suavitza i conclou en un lloc conegut com el porxo Esbucat, una humil barraca en ruïnes que té, en un dels seus costats, un portell que haurem de creuar. Aquesta construcció va deure servir de refugi als pastors, carboners i altres treballadors de la muntanya que en temps passats poblaven la zona. Des d’aquest lloc les vistes són espectaculars i es pot contemplar el massís del puig de Massanella, al sud-est; la paret rocosa de la serra de na Rius, al sud-oest; la torre de Ca Palou, al nord-oest; i la de Ca Pau de la Calobra, més a baix d’aquesta.

Si reprenem la marxa entrarem en un dels paratges més abruptes i solitaris de la illa, el de la vessant nord del Puig Major. Ho farem pel Camí dels Cingles, nom que fa referència als penya-segats (cingles) que imperen en aquests aspres terrenys. Deixem enrere el porxo Esbucat i aviat veiem, a la dreta, fora de la nostra ruta, el conjunt de les Mamelles, en al·lusió a la seva morfologia, que no és una altra cosa que la escarpada penya del Castellot i el seu puig veí, gairebé bessó. El camí de ferradura avança en lleuger descens i en uns deu minuts des del porxo Esbucat ens deixa en un portell amb barrera de metall que ens indica que entrem en la finca de Bini Gran. A la dreta observarem les ruïnes de les cases del Colls i l’era de batre, i darrere, al lluny, la torre de Can Palou, també coneguda com a  Torre de sa Mola de Tuent, edificada l’any 1596 per ordre del Virrey Ferran de Zanoguera.

Uns minuts després el camí ens descobreix restes d’empedrat i es dirigeix cap a una de les zones més impactants de tota Mallorca, la coma del Ribell o coma Fosca, amb el cim del Puig Major 1.440 m al capdamunt i el Morro d’en Pelut 1.390 m com espoló de ponent. La coma, que queda a la nostra esquerra, segons baixem, amaga el torrent del Gorg dels Diners, que des d’1.400 metres d’altura descendeix en pocs quilòmetres fins a cala Tuent, després d’unir-se amb el torrent de s’Al•lot Mort. Endinsar-se en la coma del Ribell està prohibit, en tractar-se d’un paratge protegit per nidificació i flora endèmica. Resulta paradoxal, però aquest lloc no només emmagatzema un tresor natural i neu, i molta, a l’hivern, també grans quantitats d’abocaments d’escombraries procedents de la base que, malgrat les promeses de les institucions, encara no s’han retirat. A l’altura de la base de la coma del Ribell trobarem la alzina Fumadora, que era el lloc de descans dels qui treballaven en aquest racó de la Tramuntana i decidien tirar-se una cigarreta.

El torrent del Gorg dels Diners travessa el nostre camí una mica més endavant. Uns 150 m abans d’arribar a la font Subauma, també denominada font de la Balma o de Sa Bauma, hem d’abandonar el camí ( dreta) direcció NO, per arribar a la capçalera del tram esportiu del torrent, hem de salvar un desnivell de 25 m, és fàcil de localitzar perquè té un gran pi.

Veurem a la dreta una placa amb anella i mes a baix en una cornisa té dues spits i descendim aquest primer salt de 16 m. Després li segueixen fins a 25 salts més, nombrosos destrepes, tobogans i caminades en zones obertes.

Destacar el salt des Moix, la zona del Jardí Japonès, salt des Bany sempre ple d’aigua on hem muntat una tirolina per superar-ho sent la primera vegada que no ens mullem, també és evitable per una grapes i un passamans instal·lat a l’esquerra, defectuosa instal·lació ja que al nostre entendre li falten un parell de grapes la seva escassetat obliga a realitzar postures antigravitatorios amb alt risc de caure a l’aigua del gorg, i un passemans d’acer inox i no una corda la corda vella i trencada. Li segueix el salt des Niu des Voltor el més alt amb els seus 37 m fraccionable als 12 m dins del propi “Niu”, per finalitzar amb l’últim salt dels Diners de 24 m.

Després li segueixen multitud de desgrimpades i  caminades fora del tàlveg. Arribem al pun on sa junten els Torrent de s’Al.lot Mort i el del des Gorg dels Diners on  podrem admirar a la nostra esquerra els impressionants penyals i l’últim salt de 60 m del torrent de s’Al.lot Mort.

El día ha canviat, fa molt de vent, el cel está tapat i gris, pareix que s’ha fet de vespre.

Finalitzant al costat de les majestuoses i plenes de història cases Can Son Real, i els cotxes que hem deixat fa moltes hores. Just quan es posa a ploura fort.

I com no pot ser d’una altra manera finalitzem amb unes merescudes chandis en el restaurant de sa Tafona de Caimari. On l’alorata de les carns torrades i de l’arrós brut convidaven a quedar a sopar. És que duim moltes hores en dança i el bocata ja no sabem on el tenim.

veure fotosyoutube75

538. Pasarelas del Vero, Alquézar ( Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí

Desnivel: 300 m
Duración; 1,45 h.

Fecha: 6/08/2017

 Torre de sa Mola de Tuent538. Pasarelas del Vero. Alquézar ( Sierra de Guara)

Llegamos al aeropuerto del Prat  (Barcelona), tomamos posesión de la furgoneta y nos dirigimos hacía  la provincia de Huesca (Aragón), concretamente hasta Barbastro, pasando por Alquézar y finalmente hasta llegar a Radiquero.

Radiquero pertenece al municipio de Alquézar, es un pueblo oscense de la comarca del Somontano, situado a las puertas del Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara junto a la Villa Medieval de Alquézar.

Nuestro hospedaje lo tuvimos en Casa Pilar, una casa de tres plantas situada en el centro del pueblo.

En el pueblo hay poco que ver, tiene varias casas destinadas a su alquiler vacacional y en la parte de arriba del pueblo se encuentra el Albergue de Los Meleses, un excelente punto de partida para conocer el Parque Natural de los Cañones y la Sierra de Guara. Lo forman un grupo de guías como cooperativa Tantaka, en el paramos varias veces a tomar unas cervezas, con un ambiente agradable, familiar y casero. Es uno de tantos puntos de encuentro entre barranquistas, escaladores, amantes de la naturaleza… y sobre todo, saboreadores de la vida.

Alquézar bañado por las aguas del río Vero son parte de la amplia oferta deportiva de la zona, que a los deportes acuáticos suma actividades como la escalada, el barranquismo, las rutas en BTT y el senderismo. La localidad forma parte del Parque Cultural del río Vero, una zona de gran importancia por su belleza y por el arte rupestre que alberga en sus abrigos, declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO.

Encaramada a 660 mts de altitud sobre una de las sierras paralelas al Pirineo, el pueblo se integra perfectamente en un impresionante paisaje de calizas modelado por el rio Vero, que ha creado a lo largo del tiempo un cañón increíble para la práctica del barranquismo, acantilados impresionantes … y de donde salen muchas de las rutas que hicimos.

Destaca su majestuosa Colegiata que fue declarada Monumento Nacional en 1.931 y la arquitectura y trazado medieval de su casco urbano es Conjunto Histórico Artistico desde 1.982.

Tiene amplia oferta de hoteles y restaurantes, donde pudimos cenar la mayoria de dias culminando la última cena con un buen chuletón del todo merecido.

Nada más llegar a Radiquero contactamos con Pilar que nos esperaba para enseñarnos la casa y darnos las llaves. Descargamos la gran cantidad de material, nos repartimos las habitaciones y nos dirigimos hasta el pueblo de Alquézar para emprender una ruta sencilla, Las Pasarelas del Vero.

La Ruta de las Pasarelas permite admirar la belleza del último tramo del cañón del río Vero. Es aquí donde tomamaso el primer contacto con el largo barranco y sus aguas . Las espectaculares pasarelas, que no ofrecen peligro alguno,.

Para su recorrido debemos dirigirnos a la calle que lleva a la Colegiata y descender por la rampa de piedra existente en el primer desvío izquierdo. En este punto puede verse una indicación hacia las Pasarelas del Vero.

Pronto, encontramos las primeras pasarelas de madera que bajan encajonadas entre la Peña Castibián, a la izquierda, y los Muros de la Colegiata, a la derecha. Un total de siete tramos de pasarelas facilitan el descenso hasta el Vero. Durante el recorrido es posible disfrutar de la belleza del Barranco de la Fuente, caracterizado por sus numerosos covachos y una vegetación adaptada a la humedad y frescura propia de estas gargantas.

No pudimos cerrar la ruta  ya que en el último tramo estaban destrozadas por un gran derrumbe, por lo que tuvimos que modificar el último tramo y nos adentramos hasta un espectacular mirador sobre al gran Cañón.

veure fotos

546. Pas des Gat, Mirador del Cingle d’en Visc i Torre de sa Pedrissa

Publicada en de

Circular: Si
Desnivel: 638 m
Recorrido: 9,27 km
Punto de partida y llegada: Son Marroig
Tiempo total empleado; 6,17 h

Data: 2/09/2017

 Torre de sa Mola de Tuent546. Pas des Gat, Mirador del Cingle d’en Visc i Torre de sa Pedrissa

Abans de començar sa descripció un poquet d’història:

Sobre aquest paisatge es situa una de les moltes històries de pirates que justifiquessin el pla de defensa que un «il•lustrat» Joan Binimelis -un home d’un gran saber i molt avançat per a la seva època- va dissenyar a final del segle XVI.

En aquest paratge es va produir una famosa batalla quan, l’any 1582, cent cinquanta corsaris nord-africans van ser derrotats per només cinquanta cristians comandats pel capità Mateu Sanglada. Com a conseqüència d’aquesta i altres incursions, es va decidir la construcció d’un sistema de fortificacions,  per protegir les costes. L’actual camí d’accés a sa Foradada va ser promogut originalment per l’Arxiduc Lluis Salvador.

Una altra anècdota, més relacionada amb la possessió de sa Pedrissa que amb la torre en si, és la que la vincula a la novella•la costumista El secret de la Pedrosa (1921) d’Adolfo Vázquez Humasqué, que el 1926 transformà en pel•lícula Francesc Aguiló Torrandel. I que podeu veure en aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=9_zpotwitc4

Sa Torre de sa Pedrissa és una robusta edificació defensiva de planta circular i de forma lleugerament troncóica, reforçat per un cordó més ample a la seva base. Fa uns nou metres donis de la base fins al sòl del terrat superior. A una altura de 4,5 m. i orientat al sud-est, s’obri un portal rectangular fet de peixos de marès que dóna a una sala amb coberta de volta, en el passadís d’accés es situa una escala de caragol que comunica amb el terrat. En la part esquerra de la sala hi ha un rebost i una xemeneia.

La torre va ser construïda entre 1612 i 1614. La seva dotació era de dos torrers, i l’armament, una peça d’artilleria de sis i dos mosquets. Un document de 769 assenyala que la torr tènia un canó de quatre i en la plataforma inferior, una peça artillera de dotze. Avui en dia el canó es troba en el sòl de la part exterior en mal estat.

El mur del terrat està cenyit per una motllura també de marès, en molt mal estat, la majoria dels peixos han caigut i solament perdurin uneixes poques que tenen els dies contats.
En el terrat de la torre ha crescut un arbust «mata» que perjudica seriosament els peixos que el formin. També hi ha una caseta construïda durant la guerra civil.

L’entorn està ple de cartells de la propietat que ens recorden que ens trobem en sòl privat i que no podem mouren’s del costat de la torre. Inclús ens prohibeixen menjar i beure, si si menjar i beure, això només passa a Mallorca.
Sembla haver-hi-una manca d’actuacions i de normativa clares per protegir i difondre aquests valors ( miradors, camins ancestrals, torres, fortificacions, etc..), considerats paisatge pintoresc i artístic per la Llei i llaura Patrimoni de la Humanitat, però desemparats per tots costats.

Comencen la nostra ruta  a les cases de son Marroig i agafem la pista que davalla fins a sa Foradada, passat el mirador des Rotlo Gros, veu una corba a l’esquerra molt tancada, sortim per la dreta, primer per un caramull de terra i en lleugera baixada ens anem endinsant al bosc per un tirany a vegades bastant desfet. Al cap de pocs minuts quan la sendera comença en lleugera licitada pel que semblen graons de pedra, entenem que és el pas des Gat que ens deixa en la part superior.
.
Seguim avançant per dins del bosc de vegades en baixada per després tornar a licitar per finalment situar-ens sobre «la planícia»

Passem la paret de pedra en sec que separa les possessions de Son Marroig i de Sa Marineta, per una petita ensulsiada i poc més amunt passem al costat d’una balma alguna cosa oberta
continuem direcció nord vorera de les penyes i de seguida veiem el mirador del Cingle d’en Visc. Hi fem una breu aturada per gaudir de les bones vesteixes de la costa i de la Foradada.

Sortim del mirador NO pel camí que tenim davant sinó paral·lels als penya-segats i a vegades per la cresta, fins a arribar a la part més alta , per després anar davallant fins a la torrentera que acaba en una zona habilitada per al bany i amarrar una barca, coneguda com és Banc, on no vam poder refrescar-ens amb un bany pel forta maró però sí vam poder observar el bufador en plena activitat.

Després de fotos reprenem la ruta intentant sobrepassar la paret que dóna accés a la Pedrissa però després de col·locar un fort filat d’arç ens resulta impossible, per la qual cosa agafem el camí habilitat que en lleuger ascens ens situa en una zona enjardinada/agrícola que després de traspassar una barrereta de fusta ens porta dt. una recent reconstrucció d’una bassa. Prosseguim en lleugera baixada NE fins a enllaçar amb el camí d’accés a la Pedrissa. Junt a la barrera metàl·lica i a la dreta hi ha un tirany que baixa al costat d’un tancament de reixeta que ens porta fins a una altra barrereta/botador amb una col·lecció de rètols típics de Mallorca, de Trablisa, de propietat privada, que no et paris, que no beguis, que no menges, que no et surtis del camí i que no sé que més…., prosseguim NO fins a arribar a la torre de la Pedrissa, que com yan és normal r ens rep una altra col·lecció vario pinta de rètols, uns com nascuts de la terra ( una agre), altres clavats  a les roques, uns altres per l’aire en els pins……. Admirem el paisatge, descansem uns minuts ( menys de 10′) més està «prohibit», i prosseguim fins a Cala Deià, on localitzem una ombra entre l’immensa gentada. Iniciem el retorn per al camí dels Ribassos, i fins a la Carretera Ma.-10, Km 64,300.

Passem pel Pi de la Pedrissa propietat del Consell, de tronc llarg (18 metres d’alçària) i dret, amb un diàmetre de 109 cm. La capçada et forma de paraigua, a 16 metres i d’una edat estimada: 100-200 anys. Arbre molt conegut per la ubicació i per la vistositat, de forma molt regular. Al costat creixen tres pins de la mateixa espècie, segurament descendents seus.

Continuem caminant un 1,5 km fins a arribar als cotxes que tenim a ses cases de son Marroig

veure fotoswikiloc75youtube75

545. Barranco Oscuros del Balcés (Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí
Desnivel: 60 m
Aproximación: 1,30 h
Retorno 45 ‘
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Entre Bierge y Rodellar
Tiempo empleado; 3 h ( depende grupo)
Ràpel: tres ràpeles de 7 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

Fecha: 13/08/2017

 545. Barranco Oscuros del Balcés ( Sierra de Guara)

Los Oscuros del Balcez son el tramo del río Isuala más estrecho, profundo y bello de la cuenca. Es uno de los rincones más extraordinario del planeta.

Recorrido clásico, acuático, bastante espectacular y relativamente corto, que reúne buen número de alicientes. Caos, estrechos, oscuros y trayecto casi subterráneo, algún rápel, todo bien condensado, dosificado y ordenado

Son las 8 h y como cada mañana salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bierge.

Desde Bierge tomamos dirección Rodellar por la HU-341. Entre los puntos kilométricos 9 y 10, coger una evidente pista a mano derecha que comienza a la altura del Barranco Fondo (cartel indicador). Ésta se remonta por la linea de cresta, deja a mano derecha una bonita explanada con vistas (es el punto de partida para los barrancos Estrecho y Fontaneta), cruza un pinar y llega, al cabo de casi 2 km, a un amplio collado ( A collada), justo en la divisoria entre el Balcés y el valle de Rodellar, junto a los restos de una caseta. Dejamos el coche aquí en el parking.

Xavi se da cuenta de que hoy se ha dejado el casco en casa…  ayer fueron las botas…menos mal que ha traido las chuches. Sión hace unas gestiones con un grupo guiado por  Carlos Vidal Arque mallorquín y guia de barrancos por estas tierras y donde los haya, guiando un grupo de franceses, y nos dejan un casco.

Proseguimos y a unos cientos de metros más adelante, Collado Colmeneras, tomamos un sendero por el que ascenderemos N de piedra caliza que nos recuerda nuestra Serra y subidas como al Puig Tomir, Massanella, etc.. A partir de ahora el camino se interna dentro del cañon por una gran cornisa ( Faja Cheto)  al final de la cual  bajar SE de forma vertiginosa y zigzagueante hasta alcanzar el río en la zona llamada Riereta del Balcés. A la llegada al rio, dentro del bosquecillo vemos una gran fita, avanzamos derecha siguiendo el sendero hasta el mismo cauce del rio.

Ya con el neopreno puesto  nos encontramos  de nuevo con Carlos Vidal nos comenta que nos hemos puesto muy pronto los neoprenos… hoy no damos ni una… nosotros somos así… ansiosos… je je, coincidimos unos metros más adelante, donde todos se colocan los neoprenos, en todos los sitios se nos notaba que íbamos sin guia… nos comenta sus actividades y opiniones sobre este barranco, sobre los cursos para guia de los que Xavi estaba muy interesado y en general sobre Guara, un tipo simpático y amable. Lo puedes seguir en: https://www.facebook.com/carlos.vidal.1694      y  https://www.explore-share.com/mountain-guide/carlos-vidal-arque/

Aguardamos turno y cuando nos toca avanzamos por el lecho del río, hasta el Gran Caos, donde realizaremos nuestra primera instalación de rapel (7 metros), la cascada nos golpeará con fuerza en este primer descenso. Seguiremos progresando entre enormes bloques de roca. Al finalizar del caos la garganta ya se ha estrechado considerablemente.

Tras un resalte de 3 metros, caminamos encajonados en unas paredes inundadas de hasta 100 metros de altura, hasta que un nuevo resalte (rapel de 5 metros) nos llevará a la parte más espectacular del cañón ( los oscuros)  donde las paredes se tocan y la luz no llega a entrar. El sol ilumina las paredes, el espectáculo de colores es sorprendente.

Finalizamos el barranco con un último rápel de 5 metros con pasamanos, donde la garganta se ensancha y realizamos los últimos saltos del día. La función de este pasamanos no es otra que alejarnos de la cascada y de la enorme roca trampa escondida en el fondo que no permite saltar.

A la salida, seguir el río hasta una amplia badina cerrada por un pequeño estrecho, donde se abre la cuenca  Tranco las Olas, lugar del último estrecho del río en el que la proximidad de las orillas rocosas permiten cruzarlo de un salto, precisamente a esto hace referencia la palabra «tranco». Todavia existe el cable de una antigua pasarela .

En la orilla derecha, dirección NO sale camino, bien marcado, que en fuerte subida y entre pinos y bojes nos dejará, de nuevo, en el collado de Colmenares, cerca de donde se haya dejado el coche.

Subir por este sendero nos costará unos 45’ hasta, encontrar una fita y cruzar al otro lado. Poco después estaremos en el parking.

veure fotoswikiloc75

544. Barranco del Formiga (Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí
Desnivel: 90 m
Aproximación: 1,15 h’
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Bastarás ( HU 332)
Tiempo empleado; 2 h ( depende grupo)
Ràpeles:  Tres ràpeles de 7 m, todos ellos santables ( a dia de hoy).

Fecha: 12/08/2017

 544. Barranco del Formiga ( Sierra de Guara)

Para realizar este cañón primero llegaremos a Bierge, cogeremos la HU-332 en dirección al pueblo de Aguas. Pasaremos por la presa de Bierge (final del Peonera) y continuaremos hasta pasar los pueblos de Morrano, Yaso y Bastaras. Continuaremos hasta pasar un puente que cruza el Cañón del Formiga, y justo después, a la derecha, observaremos el parking donde hemos de dejar el coche.

El camino de aproximación es muy cómodo y corto. Desde el parking se observa claramente el sendero que nos llevará en 1,15 h a la cabecera.

Nada mas descargar el material, se nos acerca el Guarda/ Agente Medio Ambiente, para darnos alguna indicación sobre el cañón y que rozamos el límite de nueve personas por grupo, pero al no llevar guía cumplimos la normativa del Parque Natural de la Sierra de Guara. No nos piden, porque no hace falta para realizar esta actividad deportiva, papeles,  tasas, permisos,….igualito, igualito que en Mallorca.

Empezamos a remontar el barranco por su margen derecho, hasta llegar a una antigua cueva donde guardaban el ganado, la Cueva de las Polvorosas. Acompañados en todo momento por los buitres que sobrevuelan el cielo.  Ahora el camino se vuelve aéreo y agreste, pero siempre bien protegido, que nos llevará hasta uno de los dos rápeles de 7 m  y 9 m que dan acceso al cañón.

Ya en el cañón y sobre una explanada rocosa nos colocamos los neoprenos y aguardamos turno. Acto seguido tomamos contacto con el agua  fresquita, toda una gozada.

Nos encontraremos con dos rapeles de 7 metros. Después del segundo podemos realizar dos sifones de poca dificultad (un árbol y una piedra) o esquivarlos por encima.

Iremos encontrando resaltes hasta llegar a un tobogán de 6 metros. Más resaltes y otro rapel de 7 metros (saltable y con una pequeña cueva interior). 2 toboganes más y ya solo nos queda el último rapel de 6 metros. El barranco del Formiga, a partir de aquí, se vuelve una escalera de saltos y marmitas. Muy divertido y entretenido, todo un parque acuático y suele estar muy concurrido.

Después del último rapel, seguiremos bajando por el cañón. Pasaremos por una zona de juncos y llegaremos a la badina en el camino de aproximación.

Cruzaremos a la izquierda orográfica del cañón para volver por el camino de aproximación al parking.
veure fotoswikiloc75

543. Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí
Desnivel: 20 m
Aproximación: 15′
Longitud Total: 150 m
Punto de partida y llegada: Bastarás
Tiempo empleado; 1,55 h ( depende grupo)
Ràpel más alto: 6 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

Fecha: 11/08/2017

 543. Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

“Y aquí también dice que había… como un arquillo también dice que tienen un escondrijo, los moros. Y tiene un túnel y dice que hay un río, ¿has oído hablar del Gorgonchón, que ha habido tantos accidentes y por ahí?… Pues allí que bajaban por allí a coger agua y no les veían, porque iban dentro tierra… Pero esta gente (los moros) vivian como los animales por la noche, en los altos y así vigilaban”.
C. González, JA Fracia y AJ Lacasta. La sombra del olvido. 1958

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bastarás,.

Antes de llegar al pueblo de Bastarás y en dirección Yaso, tomamos una pista a mano derecha y bajamos hasta el parking entre campos de cultivo.

Seguimos por la pista en dirección Sur-Sureste y al fondo del valle vemos el corte que ha provocado el Gorgonchón en el conglomerado. Dejamos la pista por un sendero que nos llevará al principio del barranco que pertenece a la cuenca del Barranco del Formiga.

Normalmente este barranco se combina con el Formiga dado su poca longitud y la proximidad entre ambos, pero por logística y otras actividades lúdicas de la tarde nosotros los haremos uno cada día.

Este es un barranco muy diferente a todo lo que hemos hecho hasta ahora y dentro de la Sierra de Guara muy singular, fue descendido por primera vez en 1983:
Su ubicación, muy desplazado hacia el sur, prácticamente en la tierra llana, fuera de los límites del Parque Natural de los Cañones de la Sierra de Guara. De hecho, el Gorgonchón es una estrecha y profunda grieta que ha excavado el río en el suelo. el Gorgonchón es un río de caudal permanente. Por aquí bajan las aguas del río Formiga una vez atravesados los famosos estrechos que tantos descensos barranquistas recibe al día en época de verano.

Es imprescindible descender la segunda cascada desde el otro lado del pasamanos (avance en oposición resbaladiza), y si no preguntar a Neus que resbaló y quedo suspendida del pasamanos y del cabo de anclaje y tuvo que recuperar posición en oposición y con las rodillas clavadas en la pared de enfrente, para evitarlo; Rapelarla desde su inicio lleva a caer en el interior de un agujero oculto detrás de la cascada: su interior es muy pequeño y su salida inferior es un sifón impenetrable por el que no pasa una persona. Caer aquí entraña un verdadero peligro de muerte.

Por ello, a la estrechez extrema del Gorgonchón hay que sumarle el caudal permanente y significativo de las aguas del río Formiga, lo que provoca que se generen peligrosos movimientos de agua en las dos pequeñas cascadas que tiene el barranco, movimientos que tendremos que evitar desplazándonos de ellos mediante incómodos y resbaladizos pasamanos.

Por todo ello, el Gorgonchón es uno de los descensos más técnicos que podemos afrontar en la Sierra de Guara. Para que os hagáis una idea, luchar 1,30 h para avanzar este corto tramo de 150 m requiere un esfuerzo intenso, pero deja un buen sabor de boca…Ya se sabe… lo bueno si breve, dos veces bueno.
Desgraciadamente, este barranco también es famoso por su siniestralidad. La cueva oculta que se encuentra en la cabecera de inicio del pasamanos del segundo rápel se ha cobrado 4 víctimas         (hasta 2009), constituyendo el punto más negro de toda la Sierra de Guara.

Después de descasar y ya por la tarde nos dirigimos hasta Basbastro, dónde tenemos una cita con las Viñas del Vero, y una cata y maridaje de sus mejores vinos.Viñas del Vero, en pleno Somantano es, con más de 1.000 hectáreas de viñedo propio y una capacidad de elaboración y comercialización de 6 millones de botellas, una de las bodegas españolas más contemporáneas tanto por su tecnología como por el estilo de sus vinos.

Los probamos todos y no dejamos ni gota. Ahí queda eso.

veure fotosyoutube75wikiloc75

542. Vía Ferrata la Croqueta de Obarra

Publicada en de

Circular: Sí
Dificultad: Alta K4
Desnivel: 355 m
Aproximación: 1′
Longitud Total: 5,3 Km
Longitud euipado; 1.000 m
Punto de partida y llegada: Túnel-Monasterio de Obarra
Tiempo empleado; 3,50 h
Iniciación: No
Cuerda opcional; 40 m

Fecha: 10/08/2017

 542.Vía Ferrata la Croqueta de Obarra

Está ubicada en el valle del Isábena (Huesca) sobre el interesante Monasterio de Obarra a las puertas del congosto homónimo. El acceso es por la carretera A-1605 que une Graus con Bonansa y las carreteras N-260 transpirenaica y la N-230 al valle de Arán. Si venimos desde Graus, pasado el pkm. 40, encontramos primero un gran aparcamiento a la derecha destinado a los visitantes del monasterio, allí hay paneles informativos sobre la ferrata y el monasterio además de una caseta de información. Si continuamos por la carretera 500 metros dejaremos a la derecha el camino al monasterio, a la izquierda la carretera a Ballabriga que es por donde regresaremos de la vía, antes de los túneles hay una amplia zona donde aparcar en batería a mano derecha

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Beruny, a 1,30 h (unos 90 Km)  de camino. Pasado el Km 40 de la ctra. A-1605, que une Graus (Huesca) con Bonansa y las carreteras N-260 y N230 al valle de Arán, veremos a nuestra derecha un amplio aparcamiento pocos metros  antes de llegar al túnel. Un centenar de metros antes habremos llegado al aparcamiento del propio monasterio de Obarra, pero el del túnel nos cae mas cerca del inicio de la ferrata.

En Beruny, a los pies de la carretera que conduce al monasterio de Obarra, se encuentra la primera vía ferrata del valle del Isábena,  con cuatro impresionantes agujas, una vía llamada a ser una de las imprescindibles.

Nace a pocos metros de la boca del túnel. Los primeros metros de ferrata son un simple acceso al primer sector de esta ferrata que podemos dividir en cuatro tramos. También la podemos definir como dos ferratas situadas una sobre la otra, la de abajo tiene una dificultad media y al alcance de la mayoria, una vez terminada podemos descender hacia la derecha ( escape) por una senda muy empinada o continuar andando hacia la ferrata superior recomendable solo para expertos.

Primer sector.-

Tiene un desnivel entorno a los 100 m desde la misma carretera, discurre por un muro donde alternamos zonas muy verticales con otras más suaves, aunque en algún punto hay que usar la roca, el equipamiento es abundante y excelente. Hay instalaciones de rápel señalizadas como escape – largos de menos de 20 m.

Segundo sector.-

Llegamos a una amplia faja pedregosa que recorre en diagonal la mitad del monte. Hacia la derecha bajaríamos al coche, justo encima del túnel, por una senda escarpada y muy empinada, a la izquierda continúa la vía por un sendero donde pronto acaba la línea de vida. El terreno es empinado, subimos durante unos 10′ hasta ver a nuestra derecha un pequeño abrigo ennegrecido y el inicio del tercer tramo. Un buen lugar para reponer fuerzas y comer unas chuches de Xavi. Si continuámos subiendo por la faja llegaríamos a una canal por donde baja el escape final del tercer tramo, es por donde regresaremos algunos. Pero de momento proseguimos por la vía.

Tercer sector.-

El inicio nos deja claro la dificultad de lo que nos resta de vía, subimos por un muro muy vertical con varias zonas en ligero desplome. En estos sectores hay que usar además algún agarre natural. Nos acercamos a una pequeña aguja que evitamos por la izquierda llegando al primer puente tibetano, para los pies dispone de doble cable y placas. Solo nos quedan unos metros hasta la cima de la Aguja de 1313 m. Desde ella podríamos escapar de la ferrata bajando hasta el siguiente collado por el E y luego por una corta canal hacia el SO, preveer cuerda. El desnivel ronda los 90 m

Cuarto sector.-

Desde la cima el cable continúa por una chimenea por la cara O, bajamos unos 10 m por unas grapas muy separadas y flanqueamos en busca del segundo puente al que accedemos por el tronco horizontal de un árbol. Aquí tenemos el último escape con fuerte descenso y que he descrito en el Segundo Sector, y el cual tomamos algunos dejando paso a los compañeros más expertos y preparados. Cruzamos sobre la canal de escape y  afrontamos el espolón de la primera punta de la Aguja de la Croqueta. El inicio tiene roca algo descompuesta y requiere precaución. Este sector quizás no sea tan vertical como el anterior pero si igual de duro y vertiginoso, vamos alternando flanqueos hacia la izquierda con subidas. LLegamos al tercer puente tibetano donde los pies tiene solo un cable, de esta forma hacemos un espectacular cambio de pared hacia la punta principal de la Aguja de la Croqueta 1.396 m de altitud. Desnivel 90 m

Dando así por finalizada esta intensa, completa y cansada  jornada.

veure fotosyoutube75

541. Barranco Chimiachas i Vero ( Sierra de Guara )

Publicada en de

Circular: Sí
Dificultad: Alta sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,30  h. (Según grupo).
Descenso: 3 h.
Retorno por rio Vero: 4,15 h.
Longitud aprox:  450 m
Barranco situado en la cuenca del  Vero
Punto de partida y llegada: Alquézar
Distancia total recorrida;   km

Ràpeles: 10 ràpeles. Màximo de 45m-

PROHIBIDO: DEL 1 DE ENERO AL 15 DE JULIO ,por nidificación.

Fecha: 9/08/2017

 541. Barranco Chimiachas y río Vero, Sierra de Guara.

Acceso por el Paso Len

Neopreno no es necesario está seco en verano, pero ojo, para el regreso por el río Vero es imprescindible.
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 45 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una maravilla escondida.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Alquézar con gran ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo.

Comenzamos la ruta en la misma localidad de Alquézar, en el aparcamiento que hay junto a la zona deportiva “El Triador”, donde se encuentran las piscinas municipales. Al fondo del parking seguimos recto por la calle San Gregorio, que lleva a la Escuela Refugio de Alquézar.

Caminamos hasta el final de la calle y enlazamos con la Calle San Lucas donde giraremos enseguida a la izquierda por una especie de callejón. Por ahí iniciaremos nuestra ruta siguiendo la dirección que nos marca un poste vertical de madera con la indicación “Lecina”.

Una ligera subida después del barranco nos va alejando del pueblo y nos conduce hasta un grupo de señales verticales. Tomamos la senda hacia las Balsas de Basacol dejando a la derecha el camino que se dirige a Asque y a Colungo. La curiosa construcción que hay junto a la orilla de la balsa superior está inspirada en los tradicionales esconjuraderos. Eran sencillas edificaciones de piedra cuyos arcos se orientaban a los cuatro puntos cardinales. En estos espacios mágicos se esconjuraban las tormentas de granizo mediante rituales que incluían oraciones y tañidos de campanas.

Bordeamos la balsa superior de Basacol y salimos de nuevo a la pista donde una señalización vertical nos indica el camino a seguir hacia los Abrigos de Quizans y Chimiachas.
Pasaremos junto a una caseta de pastor,construccion de piedra redonda.

Unos metros antes de llegar a nuestro primer objetivo nos topamos con otra bifurcación en el camino. Lo que haremos es desviarnos hacia la derecha para visitar los Abrigos de Quizans que llegamos después de 1h 30´aproximadamente  desde Alquézar .

Tras las rejas todavía se conserva la figura de un pequeño ciervo echo con los dedos hace al menos 5.000 años , con pigmentos de color rojo obtenidos del óxido de hierro presentes en la roca caliza. Esta forma de pintar se le conoce como arte esquemático.

Un buen sitio para merendar ( de chuches) y descansar un poco antes de emprender el descenso. Mientras nos sobrevuelan decenas de buitres alguno muy cerca y curiosamente no está prohibido como en Mallorca, aquí la convivencia entre montañeros y buitres es perfecta. (¿)

Emprendemos la marcha en ligera subida hasta llegar  en unos minutos al Tozal Deros Tiestos desde donde tenemos una fantástica panorámica de los Pirineos. A la derecha nace una senda que nos llevaría primero al Paso Len y luego al de los Articazos , una ruta aérea por el margen del Barranco del río Vero .

Emprendemos el descenso por el sendero, pasamos por la Cueva Grasa y proseguimos hasta llegar a la pared rocoso donde se inicia el Paso Len que forma parte de una senda recuperada recientemente que, a través de pasos imposibles en medio de paredes y acantilados del Vero, comunicaban Alquézar con Lecina. El Paso Len de tan solo unos 15 m de largo queda suspendido en una estrecha cornisa sobre un vertiginoso acantilado de más de 300 m. equipada con sirgas en la pared a modo de pasamanos

Superado el paso, proseguimos el descenso hasta llegar al Barranco Chimiachas en el punto donde se inicia el otro Paso de os Articazos, también equipado con una sirga. Este paso no lo superamos, únicamente nos servirá para colocar una cuerda y rapelar los 6 m hasta el cauce del propio Barranco Chimiachas que tenemos a nuestros pies. Una vez en él empieza lo espectacular con un primer ràpel de 45 m, en la garganta embudo, seguido de otro de 23 m que nos deja en una amplia plataforma arrampada con un pasamanos. Ahora nos queda el salto estrella La Cocineta, de 45 m que nos deja en una gran sala interior.

Un lugar idílico para comer y descansar un poco. Estamos en pleno río Vero con caudal aceptable, por lo que para proseguir nos vestimos con los neoprenos y al agua patos.

Barranquearemos el río Vero durante unas 3,30 h. y nos saldremos de él al llegar al Puente de Villacantal, donde a su derecha nace un camino que en fuerte subida y tras 1 km y una hora nos llevará hasta Alquézar.

Dando así por finalizada esta intensa y completa jornada. Unas chandis merecidas nos esperan.

veure fotoswikiloc75youtube75

540. Barranco Mascún Superior ( Sierra de Guara )

Publicada en de

Circular: Sí
Dificultad: Media sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,45  h. (Según grupo).
Descenso: 4,30 h.
Retorno: 2 h.
Longitud aprox:  3,100 Km.
Saldo mas alto: 20 m
Barranco situado en la cuenca del  Mascún
Punto de partida y llegada: Rodellar
Distancia total recorrida; 14,100 km

Fecha: 08/08/2017

 540. Barranco Mascún Superior Sierra de Guara.

Neopreno sólo con el peto en verano, barranco con pozas llenas
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 20 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una auténtica joya de todo el  Parque de Guara.

Mascún viene del árabe y significa «lugar habitado por espíritus», no podíamos empezar más motivados y formar parte de la mitología barranquera de la Sierra de Guara.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Rodellar por la carretera HU 341.  Al llegar a Rodellar, nos llama la atención el ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo,  hay que dirigirse al Norte, hacia el barrio de La Honguera, que está ligeramente separado de lo que es el núcleo del pueblo. Desde aquí nos dirigimos por un camino que en ligera bajada se dirige al Norte-Noroeste buscando la dirección del barranco que por ahora queda a nuestra izquierda. Encontramos un cruce marcado, indicando hacia la derecha La Virgen del Castillo. Nosotros dejamos este desvió a nuestra derecha y nos dirigimos por el ramal de la izquierda. En pocos metros empezaremos a descender decididamente hacia el barranco. Una vez en el cauce del barranco empezamos a remontarlo aguas arriba hacia nuestra derecha.

Delante tenemos 200 metros llanos por el cauce hasta llegar a El Beso, donde dos rocas laterales parecen tocarse en su parte superior. Si El Beso está inundado debemos buscar el sendero entre la vegetación por la derecha.

A lo largo del ascenso podremos contemplar la mística fuente de Mascún de la cual brota el agua durante todo el año sin saber con certeza su procedencia, la original ventana del Delfín símbolo internacional de la escalada en Rodellar al que la erosión de la piedra, el agua y el viento ha moldeado a su antojo a lo largo de miles de años.

Justo al otro lado de El Beso, marcado con mojones, a la izquierda del cauce veremos el sendero por el cual ascenderemos sin pérdida alguna hasta el pueblo abandonado de Otín. El camino asciende decididamente sorteando el barranco y ganado altura rápidamente por el Camino del Turno.

Seguimos avanzando por el cauce del río. En frente tenemos unas formaciones rocosas muy evidentes: La Torre de Santiago, La Ciudadela y La Cuca Bellostas característicos monolitos. Nuestro camino sigue siempre por el fondo del barranco, pasando junto a la roca conocida como La Pipa que veremos a nuestra izquierda manteniendo el equilibrio.

Durante el ascenso vamos quedando maravillados por las impresionantes vistas panorámicas de las agujas del Mascún Superior erigiéndose como una ciudad encantada digna de las novelas de J.R.Tolkien que incita a detenerse en el tiempo y contemplar desde lo alto del camino su belleza.

Antes de  llegar al pueblo de Otín pasaremos por debajo de dos inmensos robles que invitan a descansar e incluso hacer una buena siesta, llegamos a Otín y llevamos 6 km de aproximación y 2,15 h y  hemos ascendido hasta los 1.010 m, El acceso al pueblo abandonado de Otin desde Rodellar constituye la Ruta del Real de Mascún, un recorrido cargado de alicientes. Nos llama la atención la iglesia de San Juan Bautista situada en la parte alta del pueblo y restos de lápidas de lo que debió ser su cementerio.

Continuamos por la senda dejando en lo alto la iglesia, hasta alcanzar las últimas casas y conectar con una pista y al poco pasamos por delante de la  fuente/cisterna de Otín con una bomba manual con la que sacamos agua fresca y nos refrescamos. Proseguimos avanzando por la pista dirección N, dejamos a derecha la entrada al barranco Raisén, A continuación se alcanza un colladito en el que la pista se divide  en dos. A partir de aquí hay que tomar una senda poco definida que se inicia  unos metros más adelante a mano derecha. Por ella avanzamos en dirección E hacia el Mascún. Seguimos avanzando primero por rocas de curiosas formaciones y luego nos adentramos en un espeso y precioso bosque de hayas, notamos la presencia de jabalies  que nos «alarmó» un poco. Empezamos a encontrar surgencias de agua lo que seria el comienzo del barranco.

Llegamos a la cabecera del barranco Mascún, conocida también como Saltos as Lañas. Si hasta ahora habíamos quedado maravillados del paisaje, llegar a Saltos as Lañas con su circo rocoso resulta indescriptible.

Vemos que la primera poza y siguientes están llenas, por lo que nos vestimos con los neoprenos ( solo peto) y después de merendar iniciamos el descenso con un primer ràpel de 8 m, seguido de otro de 2 m y el último de 20 m. Una vez en el gigantesco «gorg»tenemos a la derecha las cornisas que llevan a Raisén. Durante el descenso le seguirán  varios ràpeles el más alto de 12 m, caminaremos por la plataforma rocosa hasta llegar al Pozo Negro prévio un ràpel de 12 m, el cual está lleno, menos mal, ya que salir de él en seco seria realmente «complicado». Proseguimos hasta llegar a la Galeria Inferior donde se encuentran los oscuros, consitente  en una entrada o garganta sombría seguido de la semisubterránea Gran Sala Oscura, por lo que nos colocamos lo frontales y la recorremos en sus 80 m aprox., finalizando a la salida con un ràpel de 5 m.

Una fuera  la última dificultad recae en localizar una «senda» casi imperceptible en la parte derecha que nos evita transitar por un caos en una curva del cañón, para luego volver al barranco.

Finalizado el sector final, salimos por la derecha por una senda indicada con una gran fita. Que nos llevará de nuevo al punto de partida, el pueblo de Rodellar.

!! inolvidable!!

veure fotoswikiloc75youtube75

539. Barranco Peonera Inferior ( Sierra de Guara )

Publicada en de

SaltoCircular: no
Dificultad: Baja con caudal mínimo de verano
Desnivel: 60 m.
Horario Total: de 4 a 5 h. (Según grupo).
Longitud aprox.: 6,5 Km. ( 3 Km hasta las Fuentes de Tamara y final tramo deportivo)
Barranco situado en la cuenca del Alcanadre.
Punto de partida: carretera Bierge a Rodellar, Km. 6 aprox (Parque sierra de Guara).
Punto de llegada: presa de Bierge.

Fecha; 07/08/2017

 539. Barranco Peonera Inferior, (Río Alcanadre) Sierra de Guara.

Al ser esta la primera descripción de los barrancos que hemos descendido haré una breve descripción del sitio donde nos encontramos;

La sierra de Guara está situada entre el Valle del Ebro y los Pirineos. Es la zona prepirinaica de la provincia de Huesca, la más norteña de las tres provincias aragonesas. Esta tierra de transición, denominada el Somontano, se trata de una zona de clima mediterráneo dominada por la vid, el olivo, el almendro y las carrascas, y espectaculares barrancos excavados en la roca calcárea por los ríos Flumen, Guatizalema, Calcón, Alcanadre, Isuela, Mascún y Vero.

El Parque Natural de la Sierra y cañones de Guara se extiende al norte de la capital comarcal, Barbastro. Fue declarado Parque Natural en 1990 y cuenta con 47.450 hectáreas, sin contar la zona periférica.

La cota de altitud oscila entre los 430 metros y los 2.077 del Pico Guara, el más alto del parque.

La vegetación de la zona sur es más seca y abundante de encinares. En la zona norte con más especies frondosas como las hayas. En cuanto a la fauna, destaca el buitre leonado, el quebrantahuesos y el águila real.

Dicho esto empecemos con el primer barranco.

Neopreno completo barranco con caudal permanente
Cuerdas: No necesarias ya que no tiene rápeles, pero aconsejable llevar una cuerda de rescate de 15 / 20 metros.
Material de instalación: Tan solo observamos un anclaje en un resalte.

Una auténtico parque acuático en plena naturaleza.

Descenso acuático y lleno de belleza. Destaca la cueva de “D’os Tisidores”, vistosa cueva en la orilla izquierda, bajo la cual discurre el río Alcanadre que se adentra formando un atractivo rincón. Los estrechos de Tamara; tramo final del cañón, el único que se estrecha. Finaliza donde brotan las fuentes del mismo nombre, un caudaloso manantial que mana en unas rocas calizas de la orilla derecha, a la salida de los estrechos. En los cuales pasamos por debajo de gigantescas telarañas habitadas lo que nos creó algo de tensión. Las badinas son de los más espectaculares; que junto con la fuente de la Támara, la de Puntillo, y la presa de Bierge son suficientes alicientes para hacer de lo más agradable la excursión barranquera.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos ospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Adahuesca y desde aquí hacia el de  Bierge tomaremos la carretera hacia Morrano. Dejando un vehículo de recogida en el aparcamiento de la central/presa de Bierge. Regresamos por la misma carretera hacia Bierge y tomamos dirección hacia Rodellar por la carretera HU 341.  seguiremos por esta carretera, entramos en el Parque Natural de Guara,  hasta que aproximadamente sobre el Km. 6 una curva muy cerrada a la izquierda nos muestra a mano derecha un olivar, y junto a el un amplio aparcamiento a nuestra izquierda nace la una pista forestal que rápidamente se transforma en sendero.

Esta senda que desciende muy rápida y verticalmente nos conduce al río Alcanadre, donde iniciamos el descenso del cañón conocido esa parte  como Peonera Inferior.

Al final de esta senda ya divisamos el río y a nuestros pies observamos una instalación con grapas ( una pequeña ferrata) que nos ayudará a desgrimpar unos pocos metros. El sendero se vuelve cada vez más vertical y  vamos apreciando el ensordecedor sonido del agua que baja por el río.

Llegamos al fin al Rio Alcanadre donde en su orilla derecha  nos encontramos con muchísimos barranquistas ( podemos contar más de 70 ) esperando turno para meterse en el agua, más lo que van llegando después de nosotros.

Rápidamente se nos acerca un guia de uno de los grupos ( la totalidad son empresas) que nos ha visto llegar y enseguida se ha dado cuenta que no formamos parte de ninguna empresa, pero al ser 9 barranquistas nos consideran un grupo y nos explica el funcionamiento ordenado del descenso del barranco. Es decir, que hay que guardar turno, entre grupo y grupo hay que guardar unos 10/15′, para evitar montoneras en determinados puntos. Mientras nos lo explica nosotros ya nos habíamos puesto los neoprenos por lo que tuvimos que esperar con ellos puestos. Era casi imposible quitárselos y volvérselo a poner con la sudada que llevábamos….. mientras esperábamos  aprovechamos para merendar y comer  las famosas chuches de Xavi. El protocolo consistia en llegar, esperar turno de 15′ ponerse los neoprenos,  reunión o briefing y iniciar el descenso. Como nosotros ya llevábamos el neopreno puesto, aguardando en el agua y nuestro briefing fué » rápido» por no decir inexistente, estábamos ansiosos y nada más cumplir el tiempo acordado iniciamos por fin el descenso.

Lo primero que nos llama la atención es la fuerza del agua, a pesar de tener un caudal bajo. Consta de dos partes: los Estrechos de Fornazos y los Estrechos del Puntillo, entre ambos, el cañón se abre junto a las Fuentes de Tamara.

A los pocos minutos dimos alcance al grupo inmediato anterior, que nos dejaron pasar.

Los tramos iniciales son sencillos, empezando con unos resaltes interesantes justo antes de llegar a los Estrechos de Tamara. Aquí nos encontramos con el famoso paso de Anais, donde una placa nos enseña uno de los sifones más peligrosos del  Barranco.

Una larga badina nos abre el paisaje y muestra la fuente de la Támara. A la derecha, junto a unos juncos encontraremos una senda y una pista de petroleros intransitable, por el que se accede a Morrano. 

Nosotros no damos por finalizada la actividad en las Fuentes de Tamara, proseguimos por el río Alcanadre durante unos 3,2 Km más hasta llegar a la presa de Bierge donde habiamos dejado el otro coche.

Unos metros más abajo hacen su aparición unos estrechos, un caos y unas preciosas fuentes que no dejan lugar a dudas del punto en que nos encontramos: el “Puntillo”. Recreándonos en este peculiar tramo, sólo nos queda salvar una bonita badina y seguir río abajo realizando “aguatreking” durante aproximadamente 1 hora hasta la presa de Bierge, no pudiendo saltar saltar los 8 m del salto de agua de la central, por estar prohibido.

veure fotoswikiloc75youtube75

537. Torrent de ses Òlibes

Publicada en de

Circular: si
Distancia total recorrida: 4,8 km
Tiempo total empleado, incluido bañito: 5 h
Altitud máxima: 310 m
Distància tramo deportivo: 650 m
Desnivel tramo deportivo; 315 ( Total 650 m)
Aproximación; 15′ desde Son Marroig
Tiempo de regreso: 1’15 h.
Rápel más alto: 60 m

 537. Torrent de ses Òlibes

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera. Però no com ses anteriors, la feim pel torrent de ses Òlibes.

Nota: abans de començar el relat dir que a l’inici del torrent portàvem davant un grup de Voltors, amb la mala sort que el company que anava de primer en el descens del primer salt de 55 m i per una fallada pel que sembla manipulant el descensor i el shunt es va precipitar des de 10 m d’altura, ocasionant-li algunes fractures, per la qual cosa li volem expressar el nostre desig que es recuperi al més aviat possible i pugui estar aviat disfruntand de la muntanya.
Aquest incident ens va retardar  2h ja que esperem que arribessin els sanitaris, i l’equip de rescat format per bombers i Guàrdia Civil, que van traslladar al ferit amb el “cuco” fins a l’hospital. Un excel•lent treball d’aquests professionals.

El torrent de ses Ólibes és un dels tres torrents impactants de la zona de Na Foradada, i un més de la zona de sa marina de Valldemossa, és curt però té unes vistes i una verticalitat impressionants, cal tenir en compte que el seu tram final és un salt de 100 m.

Segons la nostra experiéncia cabria puntualitzar que algunes topografias no són correctes en descriure la vertical del salt. Com per exemple; el primer salt no és de 50 m. sinó de 55 m, el salt intermedi, del salt gran que et deixa en la petita cornisa, de 30 m té gairebé 35 m. Dit això no ha d’haver-hi problema algun si sempre s’és prudent i es portem cordes de longituds majors.
Deixem el nostre vehicle en el pàrquing de Son Marroig, i caminem fins al quilòmetre +-66,5 de la Dt. 10, fins a l’entrada a ses Casis Noves. On a l’altre costat de la carretera tenim l’entrada directa al torrent.
Seguim el tàlveg pocs metres i arribem a un petit salt d’uns 5m que ens deixa en la capçalera del primer salt, un impressionant salt de 55m completament vertical, amb passamans de la dreta.
A la dreta del salt es situa la cova donis Morts. En aquesta cova el pari Antoni Castanyeda va fer vida eremítica. «Un dia l’ermità Antonio Castañeda, que ja residia al Monestir de Miramar, és va ficar al llit a demanar almoina al veí predi de Son Gallard i va trobar la joveneta Catalina Tomàs, d’uns 15 anys d’edat, qui el va atendre de manera caritativa, quedant ella vivament impressionada per la humilitat i espiritualitat d’aquell frare». (El que sé de Miramar José M. Sevilla).

Una vegada superat aquesta primera dificultat seguim pel llit del torrent realitzant alguna curta desgrimpada sense dificultat.

En cosa de 400m apareix davant els nostres ulls el mar i la Foradada, amb unes vistes encisadores.

Que ens situa a la capçalera del tram final del torrent, un espectacular S100 (10+30+60), el de 30 m és de gairebé 35.

El primer salt de 10 és encaixonat i pasa per sota d’una figuera, que ens deixa en el gorg del que sortim amb una petita grimpada.
Iniciem el salt espectacular dels 35 m El pati d’aquest salt és impressionant, i ens deixa en una estreta i aèria cornisa. Equipada en Quatre paques amb anelles, dues al terre i dues a la pared.
L’últim salt té l’últim tram totalment volat. A tan sol u 8/10 m de començar el rápel procurem evitar passar per un sortint de roca toca que s’ha separat de la roca mare gairebé tres dits, la qual cosa convella un tremend perill tant pel qual rapela com para el que està sota.

Prosseguim pel tàlveg escalonat fins a l’últim salt ( desgrimpable) encara que nosaltres vam posar corda per salvar els 15 m aproximadament.
Caldir que el torrent, al día d’avui, està perfectamente equipat

En un no res arribem a les restes de l’antic camí de la Mar, ordenat construir pel Arxiduc al voltant de 1876, que connectava el Guix amb la Foradada, avui dia totalment destrossat, i que tant hem parlat a la nostra web.

Ara toca per fi l’esperat capfico, en aquestes aigües cristal•lines…..
El retorn és una altra cosa… però l’esforç es veu compensat amb unes chandis.

veure fotosveure video

536. Far de ses Salines – Cala Màrmols

Publicada en de

Circular: si
Distancia total recorrido: 11 km.
Tiempo total, incluido baño: 7 h. (3 h ida y vuelta).
Altitud máxima: 42 m.
Altitud mínima: S.n.m.
Desnivel Positivo: 58m.
Desnivel negativo: 64 m.

 536. Far de ses Salines a Caló des Màrmols

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera.

Ens situem en el Cap de ses Salines, en l’extrem meridional de Mallorca.

Deixem el cotxe en la mateixa carretera i el mes a prop possible del Far. En 1982 va ser el primer far d’Espanya a ser alimentat mitjançant panells solars. Va ser inaugurat el 31 d’agost de 1863. Era un far de 6º ordre, amb una òptica catadióptrica de 300 mm de distància focal, estava alimentat amb oli d’oliva i emetia una llum blanca fixa. El far emet una llum blanca en grups de tres centelleigs d’un segon de durada cadascun, sent el tercer més retardat que els dos anteriors, en un cicle de 20 segons, limitada al sector entre 265º i 116º. El seu abast nominal nocturn és de 13 milles nàutiques. També té instal·lada una sirena que emet la lletra M en codi morse cada 15 segons.

Ens posem a caminar direcció SE el principi al costat del mar per una senda molt definida. Als pocs minuts de caminar ens trobem en les roques una pastera, garrafes d’aigua i gasolina i restes de roba, utilitzada per les persones que parteixen del nord de Àfrica cap a les nostres costes.

De manera gairebé imperceptible anem guanyant altura fins a situar-nos a la part alta dels penya-segats, i allunyar-nos del mar, per després tornar a ell. Crida l’atenció la vegetació baixa destacant les savines.

L’altura màxima de la zona és de 63 m conegut com na Gosta, on antigament hi havia una torre de defensa, construïda en 1597, durant l’època de les incursions turques.

A mig camí creuarem una torrentera i després de caminar uns 5km arribem al  caló des Màrmols, desembocadura del torrent de mateix nom.

El caló és de gran bellesa, encaixonat entre petits penya-segats de no més de 20 m, d’aigües netes i transparents, de tons blaus, verds i turqueses amb fons d’arena blanca.

Muntem sa nostra particular “carpa” per protegir-nos de l’intens sol i després de gaudir del bany, del menjar i descansar, emprenem el retorn pel mateix camí.

veure fotoswikiloc75

535. Cales Castell i Estremer, pel pas dels Pescadors

Publicada en de

Circular: si
Distancia total recorrida: 10 km.
Tiempo total empleado, incluida bañito: 9 h. (tiempo en movimiento 3 h.)
Altitud máxima: 317 m.
Altitud mínima: S.n.m.
Desnivel Positivo: 572 m.
Desnivel Negativo: 572 m.

 535. Cala Castell per pas dels Pescadors

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta vorera mar.

Volíem davallar a Cala Estremer però com la mar tornava a estar picada, el que dificultava el bany, i perquè no hi ha una punyetera ombra, decidim anar a la cala del costat, Cala Castell, que l’accés a l’aigua és més còmoda i té bones ombres.

El punt de partida de l’excursió a Cala Sant Vicenç, a la qual arribem per la carretera Ma.-2203 (hem pres el desviament a l’esquerra des de la carretera que uneix Pollença amb el Port de Pollença, Ma.-2200). A l’entrada de Cala de Sant Vicenç veurem un cartell de ceràmica (1989), situat a la dreta immediatament després de l’Hotel La Moraleja. En aquest cantó, a l’altre costat del cartell, hi ha una botiga de cotxes. Podem aparcar en el mateix carrer/carretera i a l’esquerra veurem l’inici d’un camí que s’interna en el pinar perpendicular a la carretera, al costat d’uns panells que prohibeixen acampar, indiquen la direcció cap a Cala Barques i l’Oficina d’Informació Municipal.

Iniciem l’excursió endinsant-nos en el pinar pel camí anteriorment citat (NW); als 2’½ girem 90º (NE) i en 3’/4′ arribem a un portell que té a la seva dreta un monument en record als presoners republicans que van construir el camí que arrencant en el mateix portell duu fins a la zona de les Fontanelles i la Punta de Coves Blanques, on es troben restes d’una bateria d’artilleria de costa i un polvorí excavat en la muntanya. El portell està tancat però té a la seva dreta una barrereta que permet el pas. Una vegada traspassada la barrereta iniciem el recorregut pel camí, que amb pendent molt lleuger, ens duu amb direcció N, cap a la zona del Penyal Roig. Al cap d’uns 8’/9′ arribem a un pontet, en una corba a la dreta, que salva el jaç del Torrent de les Rotes Velles i amb pujada molt lleugera als 2’/3′ arribem a un nou pontet; i immediatament abans d’un tercer pontet, veurem a l’esquerra del camí una fita que ens indica el punt que hem d’abandonar el camí i dirigir-nos, amb direcció NW (esquerra) i pujada mitja/forta, amb alguns trams fort, seguint les nombroses fites, ascendint pel vessant oriental del Penyal Roig.

L’ascens prossegueix, sempre tindrem alguna fita que ens indiqui el camí, en general amb pendent mitjana/forta, arribant en uns 9’/10′ a un tram en el qual iniciem una baixada mitja . Al 1 ½ tornem a trobar pujada lleugera/mitjana que passa a forta/mitjana mentre ascendim pel tàlveg.(una torrentera en el vessant NE del Penyal Roig). Ascendim pel costat dret, seguint les fites per una senda entre el càrritx, en el seu tram final amb pendent mig, arribant en uns 5’/6′ vam arribar a la vora del penya-segat, des d’on podem veure la zona del Castell del Rei (U Castell d’u Rei»), amb la Cala Estremer, entre la Punta de l’Àguila i la Punta Galera, i Cala Castell, entre la Punta Galera i Punta Topina, etc.

Des del punt d’arribada seguim vorejant el penya-segat (SW) i seguim les fites ascendint amb pendent fort/mitjana, durant uns 3′. Prosseguim cap al cim que tenim al capdamunt, enfront de nosaltres, seguint les fites i després d’una pujada mitjana que passa a forta/mitjana, vam arribar al cim en uns 6’/7′. Des del cim descendim amb direcció W, amb baixada mitjana, al principi, passant a lleugera. Trobem algunes fites al llarg del recorregut per un terreny molt carstificat, amb càrritx, arribant als 4′ al Pas des Pescadors. Reconeixerem l’inici del pas doncs hi ha una fita i unes marques verda i vermella en la roca. Descendim pel pas amb pendent, en general fort, havent d’efectuar petites desgrimpades, arribant a la base del pas en uns 5’/7′ depenent del nombre de persones i la condició física d’aquestes. Des de la base del pas ens dirigim W pel llom fins a arribar al braç de La Galera, ara iniciem el descens fins a la mar, per després anar costejant la cala fins a arribar a la caseta, on podrem descansar a l’ombra.

Prenem un bon bany refrescant i després de descansar i fins i tot fer una dormida, emprenem la tornada pel camí que duu a la vall de Ternelles, i quan duem caminant uns 20′ passarem per un portell arribarem a una corba on el contrafort està fet d’enormes roques. Aquí sortirem del camí ( esquerra), passarem per damunt una llosa que fa de pontet i iniciem una dura pujada per una rosseguera, en l’objectiu de situar-nos al capdamunt del rocam, per a després en diagonal ascendent anirem a una segona rosseguera per després arribar al punt d’inici del pas dels Pescadors. Iniciem l’ascens amb una grimpada i ràpidament ens situem a dalt del penyassagat, ara ja només queda seguir el tirany de davallada fins a arribar al camí dels presoners i d’aquí als cotxes.

veure fotoswikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina