558. Torrent de l’Assarell

Data: 25-11-2017
Dificultat;  mitjana
Salt més alt: 40 m.
Cordes: 2 x 40 i 1 x 20
Recorregut: 2.500 m. aprox.
Desnivell: 350 m. aprox.

 558. Torrent del’Assarell.

U Torrent de l’Assarell  es tracta d’un torrent de bona envergadura, tant per la seva longitud amb més de 2,500 m. com pels seus nombrosos salts més de 30, amb un de 40 m. en la part alta, és més torrent que molts considerats clàssics i que es fan habitualment.

Avui no duia aiguat, així i tot hem trigat un total de 5,30 h. per fer-ho integral, començant a les cases de l’Assarell i acabant en el pontet de Can Cusset.

Descriure la quantitats de salts que té, més de 30 i la seva longitud resultaria ”interminable”, per això solament ho faré en algun dels seus aspectes.

Sortirem del poble de Pollença just on està l’oratorio de Roser Vell, Si venim de Palma entrarem per la primera desviació a l’esquerra, al final trobarem l’oratorio. Des de l’oratorio agafem el camí asfaltat de Can Bosc. Als 2 Km arribarem a un pont que salva el torrent de l’Assarell i a un encreuament, davant tenim Can Cosset, noltros agafarem cap a la dreta i als pocs metres prop d’un centre de recollida de fems podem deixar el cotxe si només hem vingut amb un, si ho hem fet amb dos, primer anirem a deixar un dels cotxes gairebé al final del camí de Can Bosc aproximadament a 1,5 Km just abans d’arribar al cami de les cases dels Rafals, Nosaltres com només em vingut amb un cotxe i per no fer la resta del camí carregats com a someres, anem amb el cotxe fins al final del camí per deixar les motxilles i tornar al pontet de Can Cusset a deixar el cotxe perquè serà en aquest mateix punt on sortirem del torrent.

Una vegada acaba amb la logística dels cotxes comencem, a caminar pel mateix camí, a pocs metres deixam l’asfaltt el cami es transforma a vegades formigonat a vegades de terra, fins a arribar just a les cases de l’Assarell.

Ens posem els neoprens i a «l’aigua s’ha dit». De seguida podem apreciar la verticalitat del tram mes alt amb una seria de petits salts fins a arribar al de 40 m. Aqui les vistes sobre la Cuculla de Fartàritx son espectaculars. Aquest salt es pot fraccionar a 20 m. a la dreta però si es fà fraccionat es perd la satisfacció de fer-ho pel seu tàlveg i no gaudir de l’aigüa, en elseu cas. Amb un parell de desgrimpades ja som a baix al plà, on el torrent s’encaixona enmig de parets per creuar els camps de cultiu.

Prosseguim pel tàlveg fins a arribar just a les cases dels Rafals on hem de sortir del torrent per superar un pontet tancat amb reixes.

A partir dels Rafals vindran una successió interminable de salts, alguns fins a 20 m, passarem per una zona molt encaixada amb algun tram molt estret de gairebé només 80 cm, li segueixen alguns trams molt bruts de vegetació el que dificulta i ralenteix la marxa, després sortirem a uns camps on haurem de caminar uns 400 m., sembla que s’acaba idó no segueix amb uns quants salts més, alguns encaixats anomenat ses Caldereres de Sitges, per finalment arribar a la zona on el torrent transcorre per enmig de parets on encara caminarem uns 450 m més fins a arribar al pontet de Can Cusset on tenim el cotxe. Si no es vol fer així existeix una un altre opció que és sortir abans del torrent just per un pontet de pedra que ens hem trobat molt abanç i on podem agafar una pista a l’esquerra que ens portarà a la cruilla de Can Cusset.

veure fotoswikiloc75

554. Torrent de sa Font de l’Espinal, integral.

Circular: No si es fa integral. Només part esportiva Sí
Recorrido total: 9 km. (hasta llegar al coche.)
Tiempo total de la Actividad: 5 horas.
Rapell Máximo; 12 m (cuerdas 2×20 o 1×30)
Recorrido integral Torrente: 4.2 km.
Recorrido deportivo 700 m.
Desnivel Positivo total: 355 m
Desnivel negativo total: 414 m.
Desnivel Torrente: 290 m.
Altitud máxima . 647 m. (inicio actividad).
Altitud mínima: 301 m (Son Colomi.)

 554. Torrent  Font de l’Espinal, integral fins a son Colomí

Avui tenim torrent, no pensàvem que els gorgs tinguessin aigua però anaven preparats per si un cas ( bé, no tots).

Comencem deixant un primer cotxe al Coll de sa Batalla, per després continuar amb l’altre fins al km 24,9 ( Ma-10) on a la dreta hi ha un aparcament públic que hi caben 5/6 cotxes. Continuem caminant uns metres direcció a Escorca fins a arribar a l’inici d’un camí ( dreta), tancat amb una cadena, a l’altre costat de la carretera hi ha una caseta utilitzada pels caçadors i després de parlar amb ells sobre la nostra intenció de fer el torrent ens diuen que podem continuar fins a la font de l’Espinal. Arribem devora uns grans polls, Popullus Nigra a 50 m just abaix de sa font de s’Espinal que dóna nom al torrent, on ja podem intuir que el jaç estarà ben sec.

Ens situem a la capçalera del primer salt i ens posem per feina i descendim el primer ressalt amb un ràpel de 5 m al costat d’una canaleta formant part d’un conjunt de construccions de la hidràulica tradicional, que aquí aconduïen l’aigua de les fonts de s’Espinal, Sorda, Nova, i Saura; les quilomètriques canaletes per on circulava llur aigua i els safaretjos i piques on s’emmagatzemava són prou interessants.

Després vendrà un salt de 7 m seguit de sis salts més abans d’arribar a una paret seca de partió amb un portell. A partir d’ara ve la part mes interessant i engorjada del torrent.
Després de quatre salts, arriba el més alt de tot el torrent de 12 m que acaba dins un gorg amb aigua permanent, però que avui al podem superar per la part esquerra on té la menor profunditat. Li segueixen dos salts salts de 11 m cadascun. El torrent gira 60° a la dreta, on continuem per acabar aquesta primera parta amb un salt de 10 m on podrem davallar per dins un forat.

Aquí tenim dues opcions:

Primera.- Sortir per la dreta del llit del torrent direcció a un gran pi on darrere hi ha una paret seca de partió i una roca en forma de butaca, per cert bastant còmoda; d’aquest en sortirem per la dreta, entre marjades i oliveres i prendrem per amunt fins a situar-nos damunt una esquena entre el nostre torrent i el de la font Sorda, allà hi ha un tirany que ens menarà al bosc d’alzines; entrant al bosc que després d’una forta pujada arribem a una pista que l’travessem i continuem pujant fin arribar a una segona pista ampla que mena (esquerra) a la carretera Lluc—Sóller devers el quilòmetre 23,50. Noltros prenem dreta, fins a uns 150 m que l’haurem de deixar després de la primera volta a l’esquerra i prendre ( dreta) per un tirany que quasi a nivell ens menarà al punt d’on hem començat, passant pels alts pollancres que hem trobat a l’inici vora sa font de l’Espinal.

Segona.- Continuar per la llera del torrent on anirem trobant diferents construccions, marges, camins, ponts, etc.., superam dos salts més de 4 i 2 m. Passarem al devora de l’avenc des Torrent de -28 m, per acabar a les cases de son Colomí, des d’on iniciem el retorn per la seva pista travessant el Clot d’Albarca, les cases d’Albarca, el Purgatori, pujar fins al monasteri de LLuc, la font Cuberta i finalment al Coll de sa Batalla on hem deixat al matí uns dels cotxes. Donant així per acabar aquesta internant i entretenguda ruta.

veure fotoswikiloc75

547. Torrent Gorg dels Diners

Circular: no.
Distància total: 6000 m.
Temps aproximació: 40‘
Temps total: 10’20 h. (inclòs baixar els cotxes fins a cala Tuent i tornar a pujar)
Temps de descens, fins a cala Tuent: 9,50 h. ( inclòs aturades i muntatge tirolina)
Altura màxima: 803m.
Desnivell acumulat: 1000 m.
Distància del tram esportiu: 1230m.
Distància total torrent: 4200m.
Desnivell del tram esportiu: 450m.
Desnivell total torrent: 750m.
Salts: 26; Rápel màxim de 37 m 25+12 (Niu des Voltor).
Equipament: Molt bo, majoria de químics, excepte passamans del gorg des Bany.
Aigua: Sec tot l’any, solament corre aigua després de grans pluges, té un gorg amb aigua permanent, evitable amb la tirolina o per passamans i grapes

Fecha: 9/09/2017

 547. Torrent Gorg dels Diners

Iniciem l’activitat d’avui baixant els cotxes fins a Cala Tuent, necessaris per després pujar. Tornem fins a la plataforma del funicular del puig Major, (a l’altura del quilòmetre 2,2 de la Ma. 2141), que ens marca el punt de partida de l’activitat d’avui i a poc més d’un quilòmetre de la casa de Cals Reis i poc abans del Coll dels Reis, ens recorda el que va ser anunciat en 1934 com “l’obra mestra de l’enginyeria mallorquina”, el projecte de construcció d’un mitjà de comunicació per cable que havia d’enllaçar aquest lloc de la possessió de Cals Reis amb el sostre de Mallorca.

L’objectiu era potenciar “una nova manera de fer turisme”, ( una altre destrucció més del medi) encara que el pla, ideat per l’enginyer i promotor cultural Antonio Parietti Coll (1899-1979), va ser interromput per la Guerra Civil i definitivament abandonat quan el tractat d’Espanya amb Estats Units va determinar que s’aixequés una gran instal·lació militar en el cim del Puig Major. Al costat de la plataforma del funicular, en adreça nord-oest, neix un camí de ferradura que salva el pendent més pronunciat de l’excursió. La sendera serpentea pel vessant de la serra de na Rius, contrafort nordoriental del massís del Puig Major, i transcorre per una zona dominada per matojos de càrritx i ullastres. Després de l’esforç de la pujada fins al coll des Vent ( 803m) l’ascensió se suavitza i conclou en un lloc conegut com el porxo Esbucat, una humil barraca en ruïnes que té, en un dels seus costats, un portell que haurem de creuar. Aquesta construcció va deure servir de refugi als pastors, carboners i altres treballadors de la muntanya que en temps passats poblaven la zona. Des d’aquest lloc les vistes són espectaculars i es pot contemplar el massís del puig de Massanella, al sud-est; la paret rocosa de la serra de na Rius, al sud-oest; la torre de Ca Palou, al nord-oest; i la de Ca Pau de la Calobra, més a baix d’aquesta.

Si reprenem la marxa entrarem en un dels paratges més abruptes i solitaris de la illa, el de la vessant nord del Puig Major. Ho farem pel Camí dels Cingles, nom que fa referència als penya-segats (cingles) que imperen en aquests aspres terrenys. Deixem enrere el porxo Esbucat i aviat veiem, a la dreta, fora de la nostra ruta, el conjunt de les Mamelles, en al·lusió a la seva morfologia, que no és una altra cosa que la escarpada penya del Castellot i el seu puig veí, gairebé bessó. El camí de ferradura avança en lleuger descens i en uns deu minuts des del porxo Esbucat ens deixa en un portell amb barrera de metall que ens indica que entrem en la finca de Bini Gran. A la dreta observarem les ruïnes de les cases del Colls i l’era de batre, i darrere, al lluny, la torre de Can Palou, també coneguda com a  Torre de sa Mola de Tuent, edificada l’any 1596 per ordre del Virrey Ferran de Zanoguera.

Uns minuts després el camí ens descobreix restes d’empedrat i es dirigeix cap a una de les zones més impactants de tota Mallorca, la coma del Ribell o coma Fosca, amb el cim del Puig Major 1.440 m al capdamunt i el Morro d’en Pelut 1.390 m com espoló de ponent. La coma, que queda a la nostra esquerra, segons baixem, amaga el torrent del Gorg dels Diners, que des d’1.400 metres d’altura descendeix en pocs quilòmetres fins a cala Tuent, després d’unir-se amb el torrent de s’Al•lot Mort. Endinsar-se en la coma del Ribell està prohibit, en tractar-se d’un paratge protegit per nidificació i flora endèmica. Resulta paradoxal, però aquest lloc no només emmagatzema un tresor natural i neu, i molta, a l’hivern, també grans quantitats d’abocaments d’escombraries procedents de la base que, malgrat les promeses de les institucions, encara no s’han retirat. A l’altura de la base de la coma del Ribell trobarem la alzina Fumadora, que era el lloc de descans dels qui treballaven en aquest racó de la Tramuntana i decidien tirar-se una cigarreta.

El torrent del Gorg dels Diners travessa el nostre camí una mica més endavant. Uns 150 m abans d’arribar a la font Subauma, també denominada font de la Balma o de Sa Bauma, hem d’abandonar el camí ( dreta) direcció NO, per arribar a la capçalera del tram esportiu del torrent, hem de salvar un desnivell de 25 m, és fàcil de localitzar perquè té un gran pi.

Veurem a la dreta una placa amb anella i mes a baix en una cornisa té dues spits i descendim aquest primer salt de 16 m. Després li segueixen fins a 25 salts més, nombrosos destrepes, tobogans i caminades en zones obertes.

Destacar el salt des Moix, la zona del Jardí Japonès, salt des Bany sempre ple d’aigua on hem muntat una tirolina per superar-ho sent la primera vegada que no ens mullem, també és evitable per una grapes i un passamans instal·lat a l’esquerra, defectuosa instal·lació ja que al nostre entendre li falten un parell de grapes la seva escassetat obliga a realitzar postures antigravitatorios amb alt risc de caure a l’aigua del gorg, i un passemans d’acer inox i no una corda la corda vella i trencada. Li segueix el salt des Niu des Voltor el més alt amb els seus 37 m fraccionable als 12 m dins del propi “Niu”, per finalitzar amb l’últim salt dels Diners de 24 m.

Després li segueixen multitud de desgrimpades i  caminades fora del tàlveg. Arribem al pun on sa junten els Torrent de s’Al.lot Mort i el del des Gorg dels Diners on  podrem admirar a la nostra esquerra els impressionants penyals i l’últim salt de 60 m del torrent de s’Al.lot Mort.

El día ha canviat, fa molt de vent, el cel está tapat i gris, pareix que s’ha fet de vespre.

Finalitzant al costat de les majestuoses i plenes de història cases Can Son Real, i els cotxes que hem deixat fa moltes hores. Just quan es posa a ploura fort.

I com no pot ser d’una altra manera finalitzem amb unes merescudes chandis en el restaurant de sa Tafona de Caimari. On l’alorata de les carns torrades i de l’arrós brut convidaven a quedar a sopar. És que duim moltes hores en dança i el bocata ja no sabem on el tenim.

veure fotosyoutube75

545. Barranco Oscuros del Balcés (Sierra de Guara)

Circular: Sí
Desnivel: 60 m
Aproximación: 1,30 h
Retorno 45 ‘
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Entre Bierge y Rodellar
Tiempo empleado; 3 h ( depende grupo)
Ràpel: tres ràpeles de 7 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

Fecha: 13/08/2017

 545. Barranco Oscuros del Balcés ( Sierra de Guara)

Los Oscuros del Balcez son el tramo del río Isuala más estrecho, profundo y bello de la cuenca. Es uno de los rincones más extraordinario del planeta.

Recorrido clásico, acuático, bastante espectacular y relativamente corto, que reúne buen número de alicientes. Caos, estrechos, oscuros y trayecto casi subterráneo, algún rápel, todo bien condensado, dosificado y ordenado

Son las 8 h y como cada mañana salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bierge.

Desde Bierge tomamos dirección Rodellar por la HU-341. Entre los puntos kilométricos 9 y 10, coger una evidente pista a mano derecha que comienza a la altura del Barranco Fondo (cartel indicador). Ésta se remonta por la linea de cresta, deja a mano derecha una bonita explanada con vistas (es el punto de partida para los barrancos Estrecho y Fontaneta), cruza un pinar y llega, al cabo de casi 2 km, a un amplio collado ( A collada), justo en la divisoria entre el Balcés y el valle de Rodellar, junto a los restos de una caseta. Dejamos el coche aquí en el parking.

Xavi se da cuenta de que hoy se ha dejado el casco en casa…  ayer fueron las botas…menos mal que ha traido las chuches. Sión hace unas gestiones con un grupo guiado por  Carlos Vidal Arque mallorquín y guia de barrancos por estas tierras y donde los haya, guiando un grupo de franceses, y nos dejan un casco.

Proseguimos y a unos cientos de metros más adelante, Collado Colmeneras, tomamos un sendero por el que ascenderemos N de piedra caliza que nos recuerda nuestra Serra y subidas como al Puig Tomir, Massanella, etc.. A partir de ahora el camino se interna dentro del cañon por una gran cornisa ( Faja Cheto)  al final de la cual  bajar SE de forma vertiginosa y zigzagueante hasta alcanzar el río en la zona llamada Riereta del Balcés. A la llegada al rio, dentro del bosquecillo vemos una gran fita, avanzamos derecha siguiendo el sendero hasta el mismo cauce del rio.

Ya con el neopreno puesto  nos encontramos  de nuevo con Carlos Vidal nos comenta que nos hemos puesto muy pronto los neoprenos… hoy no damos ni una… nosotros somos así… ansiosos… je je, coincidimos unos metros más adelante, donde todos se colocan los neoprenos, en todos los sitios se nos notaba que íbamos sin guia… nos comenta sus actividades y opiniones sobre este barranco, sobre los cursos para guia de los que Xavi estaba muy interesado y en general sobre Guara, un tipo simpático y amable. Lo puedes seguir en: https://www.facebook.com/carlos.vidal.1694      y  https://www.explore-share.com/mountain-guide/carlos-vidal-arque/

Aguardamos turno y cuando nos toca avanzamos por el lecho del río, hasta el Gran Caos, donde realizaremos nuestra primera instalación de rapel (7 metros), la cascada nos golpeará con fuerza en este primer descenso. Seguiremos progresando entre enormes bloques de roca. Al finalizar del caos la garganta ya se ha estrechado considerablemente.

Tras un resalte de 3 metros, caminamos encajonados en unas paredes inundadas de hasta 100 metros de altura, hasta que un nuevo resalte (rapel de 5 metros) nos llevará a la parte más espectacular del cañón ( los oscuros)  donde las paredes se tocan y la luz no llega a entrar. El sol ilumina las paredes, el espectáculo de colores es sorprendente.

Finalizamos el barranco con un último rápel de 5 metros con pasamanos, donde la garganta se ensancha y realizamos los últimos saltos del día. La función de este pasamanos no es otra que alejarnos de la cascada y de la enorme roca trampa escondida en el fondo que no permite saltar.

A la salida, seguir el río hasta una amplia badina cerrada por un pequeño estrecho, donde se abre la cuenca  Tranco las Olas, lugar del último estrecho del río en el que la proximidad de las orillas rocosas permiten cruzarlo de un salto, precisamente a esto hace referencia la palabra «tranco». Todavia existe el cable de una antigua pasarela .

En la orilla derecha, dirección NO sale camino, bien marcado, que en fuerte subida y entre pinos y bojes nos dejará, de nuevo, en el collado de Colmenares, cerca de donde se haya dejado el coche.

Subir por este sendero nos costará unos 45’ hasta, encontrar una fita y cruzar al otro lado. Poco después estaremos en el parking.

veure fotoswikiloc75

544. Barranco del Formiga (Sierra de Guara)

Circular: Sí
Desnivel: 90 m
Aproximación: 1,15 h’
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Bastarás ( HU 332)
Tiempo empleado; 2 h ( depende grupo)
Ràpeles:  Tres ràpeles de 7 m, todos ellos santables ( a dia de hoy).

Fecha: 12/08/2017

 544. Barranco del Formiga ( Sierra de Guara)

Para realizar este cañón primero llegaremos a Bierge, cogeremos la HU-332 en dirección al pueblo de Aguas. Pasaremos por la presa de Bierge (final del Peonera) y continuaremos hasta pasar los pueblos de Morrano, Yaso y Bastaras. Continuaremos hasta pasar un puente que cruza el Cañón del Formiga, y justo después, a la derecha, observaremos el parking donde hemos de dejar el coche.

El camino de aproximación es muy cómodo y corto. Desde el parking se observa claramente el sendero que nos llevará en 1,15 h a la cabecera.

Nada mas descargar el material, se nos acerca el Guarda/ Agente Medio Ambiente, para darnos alguna indicación sobre el cañón y que rozamos el límite de nueve personas por grupo, pero al no llevar guía cumplimos la normativa del Parque Natural de la Sierra de Guara. No nos piden, porque no hace falta para realizar esta actividad deportiva, papeles,  tasas, permisos,….igualito, igualito que en Mallorca.

Empezamos a remontar el barranco por su margen derecho, hasta llegar a una antigua cueva donde guardaban el ganado, la Cueva de las Polvorosas. Acompañados en todo momento por los buitres que sobrevuelan el cielo.  Ahora el camino se vuelve aéreo y agreste, pero siempre bien protegido, que nos llevará hasta uno de los dos rápeles de 7 m  y 9 m que dan acceso al cañón.

Ya en el cañón y sobre una explanada rocosa nos colocamos los neoprenos y aguardamos turno. Acto seguido tomamos contacto con el agua  fresquita, toda una gozada.

Nos encontraremos con dos rapeles de 7 metros. Después del segundo podemos realizar dos sifones de poca dificultad (un árbol y una piedra) o esquivarlos por encima.

Iremos encontrando resaltes hasta llegar a un tobogán de 6 metros. Más resaltes y otro rapel de 7 metros (saltable y con una pequeña cueva interior). 2 toboganes más y ya solo nos queda el último rapel de 6 metros. El barranco del Formiga, a partir de aquí, se vuelve una escalera de saltos y marmitas. Muy divertido y entretenido, todo un parque acuático y suele estar muy concurrido.

Después del último rapel, seguiremos bajando por el cañón. Pasaremos por una zona de juncos y llegaremos a la badina en el camino de aproximación.

Cruzaremos a la izquierda orográfica del cañón para volver por el camino de aproximación al parking.
veure fotoswikiloc75

543. Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

Circular: Sí
Desnivel: 20 m
Aproximación: 15′
Longitud Total: 150 m
Punto de partida y llegada: Bastarás
Tiempo empleado; 1,55 h ( depende grupo)
Ràpel más alto: 6 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

Fecha: 11/08/2017

 543. Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

“Y aquí también dice que había… como un arquillo también dice que tienen un escondrijo, los moros. Y tiene un túnel y dice que hay un río, ¿has oído hablar del Gorgonchón, que ha habido tantos accidentes y por ahí?… Pues allí que bajaban por allí a coger agua y no les veían, porque iban dentro tierra… Pero esta gente (los moros) vivian como los animales por la noche, en los altos y así vigilaban”.
C. González, JA Fracia y AJ Lacasta. La sombra del olvido. 1958

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bastarás,.

Antes de llegar al pueblo de Bastarás y en dirección Yaso, tomamos una pista a mano derecha y bajamos hasta el parking entre campos de cultivo.

Seguimos por la pista en dirección Sur-Sureste y al fondo del valle vemos el corte que ha provocado el Gorgonchón en el conglomerado. Dejamos la pista por un sendero que nos llevará al principio del barranco que pertenece a la cuenca del Barranco del Formiga.

Normalmente este barranco se combina con el Formiga dado su poca longitud y la proximidad entre ambos, pero por logística y otras actividades lúdicas de la tarde nosotros los haremos uno cada día.

Este es un barranco muy diferente a todo lo que hemos hecho hasta ahora y dentro de la Sierra de Guara muy singular, fue descendido por primera vez en 1983:
Su ubicación, muy desplazado hacia el sur, prácticamente en la tierra llana, fuera de los límites del Parque Natural de los Cañones de la Sierra de Guara. De hecho, el Gorgonchón es una estrecha y profunda grieta que ha excavado el río en el suelo. el Gorgonchón es un río de caudal permanente. Por aquí bajan las aguas del río Formiga una vez atravesados los famosos estrechos que tantos descensos barranquistas recibe al día en época de verano.

Es imprescindible descender la segunda cascada desde el otro lado del pasamanos (avance en oposición resbaladiza), y si no preguntar a Neus que resbaló y quedo suspendida del pasamanos y del cabo de anclaje y tuvo que recuperar posición en oposición y con las rodillas clavadas en la pared de enfrente, para evitarlo; Rapelarla desde su inicio lleva a caer en el interior de un agujero oculto detrás de la cascada: su interior es muy pequeño y su salida inferior es un sifón impenetrable por el que no pasa una persona. Caer aquí entraña un verdadero peligro de muerte.

Por ello, a la estrechez extrema del Gorgonchón hay que sumarle el caudal permanente y significativo de las aguas del río Formiga, lo que provoca que se generen peligrosos movimientos de agua en las dos pequeñas cascadas que tiene el barranco, movimientos que tendremos que evitar desplazándonos de ellos mediante incómodos y resbaladizos pasamanos.

Por todo ello, el Gorgonchón es uno de los descensos más técnicos que podemos afrontar en la Sierra de Guara. Para que os hagáis una idea, luchar 1,30 h para avanzar este corto tramo de 150 m requiere un esfuerzo intenso, pero deja un buen sabor de boca…Ya se sabe… lo bueno si breve, dos veces bueno.
Desgraciadamente, este barranco también es famoso por su siniestralidad. La cueva oculta que se encuentra en la cabecera de inicio del pasamanos del segundo rápel se ha cobrado 4 víctimas         (hasta 2009), constituyendo el punto más negro de toda la Sierra de Guara.

Después de descasar y ya por la tarde nos dirigimos hasta Basbastro, dónde tenemos una cita con las Viñas del Vero, y una cata y maridaje de sus mejores vinos.Viñas del Vero, en pleno Somantano es, con más de 1.000 hectáreas de viñedo propio y una capacidad de elaboración y comercialización de 6 millones de botellas, una de las bodegas españolas más contemporáneas tanto por su tecnología como por el estilo de sus vinos.

Los probamos todos y no dejamos ni gota. Ahí queda eso.

veure fotosyoutube75wikiloc75

541. Barranco Chimiachas i Vero ( Sierra de Guara )

Circular: Sí
Dificultad: Alta sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,30  h. (Según grupo).
Descenso: 3 h.
Retorno por rio Vero: 4,15 h.
Longitud aprox:  450 m
Barranco situado en la cuenca del  Vero
Punto de partida y llegada: Alquézar
Distancia total recorrida;   km

Ràpeles: 10 ràpeles. Màximo de 45m-

PROHIBIDO: DEL 1 DE ENERO AL 15 DE JULIO ,por nidificación.

Fecha: 9/08/2017

 541. Barranco Chimiachas y río Vero, Sierra de Guara.

Acceso por el Paso Len

Neopreno no es necesario está seco en verano, pero ojo, para el regreso por el río Vero es imprescindible.
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 45 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una maravilla escondida.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Alquézar con gran ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo.

Comenzamos la ruta en la misma localidad de Alquézar, en el aparcamiento que hay junto a la zona deportiva “El Triador”, donde se encuentran las piscinas municipales. Al fondo del parking seguimos recto por la calle San Gregorio, que lleva a la Escuela Refugio de Alquézar.

Caminamos hasta el final de la calle y enlazamos con la Calle San Lucas donde giraremos enseguida a la izquierda por una especie de callejón. Por ahí iniciaremos nuestra ruta siguiendo la dirección que nos marca un poste vertical de madera con la indicación “Lecina”.

Una ligera subida después del barranco nos va alejando del pueblo y nos conduce hasta un grupo de señales verticales. Tomamos la senda hacia las Balsas de Basacol dejando a la derecha el camino que se dirige a Asque y a Colungo. La curiosa construcción que hay junto a la orilla de la balsa superior está inspirada en los tradicionales esconjuraderos. Eran sencillas edificaciones de piedra cuyos arcos se orientaban a los cuatro puntos cardinales. En estos espacios mágicos se esconjuraban las tormentas de granizo mediante rituales que incluían oraciones y tañidos de campanas.

Bordeamos la balsa superior de Basacol y salimos de nuevo a la pista donde una señalización vertical nos indica el camino a seguir hacia los Abrigos de Quizans y Chimiachas.
Pasaremos junto a una caseta de pastor,construccion de piedra redonda.

Unos metros antes de llegar a nuestro primer objetivo nos topamos con otra bifurcación en el camino. Lo que haremos es desviarnos hacia la derecha para visitar los Abrigos de Quizans que llegamos después de 1h 30´aproximadamente  desde Alquézar .

Tras las rejas todavía se conserva la figura de un pequeño ciervo echo con los dedos hace al menos 5.000 años , con pigmentos de color rojo obtenidos del óxido de hierro presentes en la roca caliza. Esta forma de pintar se le conoce como arte esquemático.

Un buen sitio para merendar ( de chuches) y descansar un poco antes de emprender el descenso. Mientras nos sobrevuelan decenas de buitres alguno muy cerca y curiosamente no está prohibido como en Mallorca, aquí la convivencia entre montañeros y buitres es perfecta. (¿)

Emprendemos la marcha en ligera subida hasta llegar  en unos minutos al Tozal Deros Tiestos desde donde tenemos una fantástica panorámica de los Pirineos. A la derecha nace una senda que nos llevaría primero al Paso Len y luego al de los Articazos , una ruta aérea por el margen del Barranco del río Vero .

Emprendemos el descenso por el sendero, pasamos por la Cueva Grasa y proseguimos hasta llegar a la pared rocoso donde se inicia el Paso Len que forma parte de una senda recuperada recientemente que, a través de pasos imposibles en medio de paredes y acantilados del Vero, comunicaban Alquézar con Lecina. El Paso Len de tan solo unos 15 m de largo queda suspendido en una estrecha cornisa sobre un vertiginoso acantilado de más de 300 m. equipada con sirgas en la pared a modo de pasamanos

Superado el paso, proseguimos el descenso hasta llegar al Barranco Chimiachas en el punto donde se inicia el otro Paso de os Articazos, también equipado con una sirga. Este paso no lo superamos, únicamente nos servirá para colocar una cuerda y rapelar los 6 m hasta el cauce del propio Barranco Chimiachas que tenemos a nuestros pies. Una vez en él empieza lo espectacular con un primer ràpel de 45 m, en la garganta embudo, seguido de otro de 23 m que nos deja en una amplia plataforma arrampada con un pasamanos. Ahora nos queda el salto estrella La Cocineta, de 45 m que nos deja en una gran sala interior.

Un lugar idílico para comer y descansar un poco. Estamos en pleno río Vero con caudal aceptable, por lo que para proseguir nos vestimos con los neoprenos y al agua patos.

Barranquearemos el río Vero durante unas 3,30 h. y nos saldremos de él al llegar al Puente de Villacantal, donde a su derecha nace un camino que en fuerte subida y tras 1 km y una hora nos llevará hasta Alquézar.

Dando así por finalizada esta intensa y completa jornada. Unas chandis merecidas nos esperan.

veure fotoswikiloc75youtube75

540. Barranco Mascún Superior ( Sierra de Guara )

Circular: Sí
Dificultad: Media sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,45  h. (Según grupo).
Descenso: 4,30 h.
Retorno: 2 h.
Longitud aprox:  3,100 Km.
Saldo mas alto: 20 m
Barranco situado en la cuenca del  Mascún
Punto de partida y llegada: Rodellar
Distancia total recorrida; 14,100 km

Fecha: 08/08/2017

 540. Barranco Mascún Superior Sierra de Guara.

Neopreno sólo con el peto en verano, barranco con pozas llenas
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 20 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una auténtica joya de todo el  Parque de Guara.

Mascún viene del árabe y significa «lugar habitado por espíritus», no podíamos empezar más motivados y formar parte de la mitología barranquera de la Sierra de Guara.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Rodellar por la carretera HU 341.  Al llegar a Rodellar, nos llama la atención el ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo,  hay que dirigirse al Norte, hacia el barrio de La Honguera, que está ligeramente separado de lo que es el núcleo del pueblo. Desde aquí nos dirigimos por un camino que en ligera bajada se dirige al Norte-Noroeste buscando la dirección del barranco que por ahora queda a nuestra izquierda. Encontramos un cruce marcado, indicando hacia la derecha La Virgen del Castillo. Nosotros dejamos este desvió a nuestra derecha y nos dirigimos por el ramal de la izquierda. En pocos metros empezaremos a descender decididamente hacia el barranco. Una vez en el cauce del barranco empezamos a remontarlo aguas arriba hacia nuestra derecha.

Delante tenemos 200 metros llanos por el cauce hasta llegar a El Beso, donde dos rocas laterales parecen tocarse en su parte superior. Si El Beso está inundado debemos buscar el sendero entre la vegetación por la derecha.

A lo largo del ascenso podremos contemplar la mística fuente de Mascún de la cual brota el agua durante todo el año sin saber con certeza su procedencia, la original ventana del Delfín símbolo internacional de la escalada en Rodellar al que la erosión de la piedra, el agua y el viento ha moldeado a su antojo a lo largo de miles de años.

Justo al otro lado de El Beso, marcado con mojones, a la izquierda del cauce veremos el sendero por el cual ascenderemos sin pérdida alguna hasta el pueblo abandonado de Otín. El camino asciende decididamente sorteando el barranco y ganado altura rápidamente por el Camino del Turno.

Seguimos avanzando por el cauce del río. En frente tenemos unas formaciones rocosas muy evidentes: La Torre de Santiago, La Ciudadela y La Cuca Bellostas característicos monolitos. Nuestro camino sigue siempre por el fondo del barranco, pasando junto a la roca conocida como La Pipa que veremos a nuestra izquierda manteniendo el equilibrio.

Durante el ascenso vamos quedando maravillados por las impresionantes vistas panorámicas de las agujas del Mascún Superior erigiéndose como una ciudad encantada digna de las novelas de J.R.Tolkien que incita a detenerse en el tiempo y contemplar desde lo alto del camino su belleza.

Antes de  llegar al pueblo de Otín pasaremos por debajo de dos inmensos robles que invitan a descansar e incluso hacer una buena siesta, llegamos a Otín y llevamos 6 km de aproximación y 2,15 h y  hemos ascendido hasta los 1.010 m, El acceso al pueblo abandonado de Otin desde Rodellar constituye la Ruta del Real de Mascún, un recorrido cargado de alicientes. Nos llama la atención la iglesia de San Juan Bautista situada en la parte alta del pueblo y restos de lápidas de lo que debió ser su cementerio.

Continuamos por la senda dejando en lo alto la iglesia, hasta alcanzar las últimas casas y conectar con una pista y al poco pasamos por delante de la  fuente/cisterna de Otín con una bomba manual con la que sacamos agua fresca y nos refrescamos. Proseguimos avanzando por la pista dirección N, dejamos a derecha la entrada al barranco Raisén, A continuación se alcanza un colladito en el que la pista se divide  en dos. A partir de aquí hay que tomar una senda poco definida que se inicia  unos metros más adelante a mano derecha. Por ella avanzamos en dirección E hacia el Mascún. Seguimos avanzando primero por rocas de curiosas formaciones y luego nos adentramos en un espeso y precioso bosque de hayas, notamos la presencia de jabalies  que nos «alarmó» un poco. Empezamos a encontrar surgencias de agua lo que seria el comienzo del barranco.

Llegamos a la cabecera del barranco Mascún, conocida también como Saltos as Lañas. Si hasta ahora habíamos quedado maravillados del paisaje, llegar a Saltos as Lañas con su circo rocoso resulta indescriptible.

Vemos que la primera poza y siguientes están llenas, por lo que nos vestimos con los neoprenos ( solo peto) y después de merendar iniciamos el descenso con un primer ràpel de 8 m, seguido de otro de 2 m y el último de 20 m. Una vez en el gigantesco «gorg»tenemos a la derecha las cornisas que llevan a Raisén. Durante el descenso le seguirán  varios ràpeles el más alto de 12 m, caminaremos por la plataforma rocosa hasta llegar al Pozo Negro prévio un ràpel de 12 m, el cual está lleno, menos mal, ya que salir de él en seco seria realmente «complicado». Proseguimos hasta llegar a la Galeria Inferior donde se encuentran los oscuros, consitente  en una entrada o garganta sombría seguido de la semisubterránea Gran Sala Oscura, por lo que nos colocamos lo frontales y la recorremos en sus 80 m aprox., finalizando a la salida con un ràpel de 5 m.

Una fuera  la última dificultad recae en localizar una «senda» casi imperceptible en la parte derecha que nos evita transitar por un caos en una curva del cañón, para luego volver al barranco.

Finalizado el sector final, salimos por la derecha por una senda indicada con una gran fita. Que nos llevará de nuevo al punto de partida, el pueblo de Rodellar.

!! inolvidable!!

veure fotoswikiloc75youtube75

539. Barranco Peonera Inferior ( Sierra de Guara )

SaltoCircular: no
Dificultad: Baja con caudal mínimo de verano
Desnivel: 60 m.
Horario Total: de 4 a 5 h. (Según grupo).
Longitud aprox.: 6,5 Km. ( 3 Km hasta las Fuentes de Tamara y final tramo deportivo)
Barranco situado en la cuenca del Alcanadre.
Punto de partida: carretera Bierge a Rodellar, Km. 6 aprox (Parque sierra de Guara).
Punto de llegada: presa de Bierge.

Fecha; 07/08/2017

 539. Barranco Peonera Inferior, (Río Alcanadre) Sierra de Guara.

Al ser esta la primera descripción de los barrancos que hemos descendido haré una breve descripción del sitio donde nos encontramos;

La sierra de Guara está situada entre el Valle del Ebro y los Pirineos. Es la zona prepirinaica de la provincia de Huesca, la más norteña de las tres provincias aragonesas. Esta tierra de transición, denominada el Somontano, se trata de una zona de clima mediterráneo dominada por la vid, el olivo, el almendro y las carrascas, y espectaculares barrancos excavados en la roca calcárea por los ríos Flumen, Guatizalema, Calcón, Alcanadre, Isuela, Mascún y Vero.

El Parque Natural de la Sierra y cañones de Guara se extiende al norte de la capital comarcal, Barbastro. Fue declarado Parque Natural en 1990 y cuenta con 47.450 hectáreas, sin contar la zona periférica.

La cota de altitud oscila entre los 430 metros y los 2.077 del Pico Guara, el más alto del parque.

La vegetación de la zona sur es más seca y abundante de encinares. En la zona norte con más especies frondosas como las hayas. En cuanto a la fauna, destaca el buitre leonado, el quebrantahuesos y el águila real.

Dicho esto empecemos con el primer barranco.

Neopreno completo barranco con caudal permanente
Cuerdas: No necesarias ya que no tiene rápeles, pero aconsejable llevar una cuerda de rescate de 15 / 20 metros.
Material de instalación: Tan solo observamos un anclaje en un resalte.

Una auténtico parque acuático en plena naturaleza.

Descenso acuático y lleno de belleza. Destaca la cueva de “D’os Tisidores”, vistosa cueva en la orilla izquierda, bajo la cual discurre el río Alcanadre que se adentra formando un atractivo rincón. Los estrechos de Tamara; tramo final del cañón, el único que se estrecha. Finaliza donde brotan las fuentes del mismo nombre, un caudaloso manantial que mana en unas rocas calizas de la orilla derecha, a la salida de los estrechos. En los cuales pasamos por debajo de gigantescas telarañas habitadas lo que nos creó algo de tensión. Las badinas son de los más espectaculares; que junto con la fuente de la Támara, la de Puntillo, y la presa de Bierge son suficientes alicientes para hacer de lo más agradable la excursión barranquera.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos ospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Adahuesca y desde aquí hacia el de  Bierge tomaremos la carretera hacia Morrano. Dejando un vehículo de recogida en el aparcamiento de la central/presa de Bierge. Regresamos por la misma carretera hacia Bierge y tomamos dirección hacia Rodellar por la carretera HU 341.  seguiremos por esta carretera, entramos en el Parque Natural de Guara,  hasta que aproximadamente sobre el Km. 6 una curva muy cerrada a la izquierda nos muestra a mano derecha un olivar, y junto a el un amplio aparcamiento a nuestra izquierda nace la una pista forestal que rápidamente se transforma en sendero.

Esta senda que desciende muy rápida y verticalmente nos conduce al río Alcanadre, donde iniciamos el descenso del cañón conocido esa parte  como Peonera Inferior.

Al final de esta senda ya divisamos el río y a nuestros pies observamos una instalación con grapas ( una pequeña ferrata) que nos ayudará a desgrimpar unos pocos metros. El sendero se vuelve cada vez más vertical y  vamos apreciando el ensordecedor sonido del agua que baja por el río.

Llegamos al fin al Rio Alcanadre donde en su orilla derecha  nos encontramos con muchísimos barranquistas ( podemos contar más de 70 ) esperando turno para meterse en el agua, más lo que van llegando después de nosotros.

Rápidamente se nos acerca un guia de uno de los grupos ( la totalidad son empresas) que nos ha visto llegar y enseguida se ha dado cuenta que no formamos parte de ninguna empresa, pero al ser 9 barranquistas nos consideran un grupo y nos explica el funcionamiento ordenado del descenso del barranco. Es decir, que hay que guardar turno, entre grupo y grupo hay que guardar unos 10/15′, para evitar montoneras en determinados puntos. Mientras nos lo explica nosotros ya nos habíamos puesto los neoprenos por lo que tuvimos que esperar con ellos puestos. Era casi imposible quitárselos y volvérselo a poner con la sudada que llevábamos….. mientras esperábamos  aprovechamos para merendar y comer  las famosas chuches de Xavi. El protocolo consistia en llegar, esperar turno de 15′ ponerse los neoprenos,  reunión o briefing y iniciar el descenso. Como nosotros ya llevábamos el neopreno puesto, aguardando en el agua y nuestro briefing fué » rápido» por no decir inexistente, estábamos ansiosos y nada más cumplir el tiempo acordado iniciamos por fin el descenso.

Lo primero que nos llama la atención es la fuerza del agua, a pesar de tener un caudal bajo. Consta de dos partes: los Estrechos de Fornazos y los Estrechos del Puntillo, entre ambos, el cañón se abre junto a las Fuentes de Tamara.

A los pocos minutos dimos alcance al grupo inmediato anterior, que nos dejaron pasar.

Los tramos iniciales son sencillos, empezando con unos resaltes interesantes justo antes de llegar a los Estrechos de Tamara. Aquí nos encontramos con el famoso paso de Anais, donde una placa nos enseña uno de los sifones más peligrosos del  Barranco.

Una larga badina nos abre el paisaje y muestra la fuente de la Támara. A la derecha, junto a unos juncos encontraremos una senda y una pista de petroleros intransitable, por el que se accede a Morrano. 

Nosotros no damos por finalizada la actividad en las Fuentes de Tamara, proseguimos por el río Alcanadre durante unos 3,2 Km más hasta llegar a la presa de Bierge donde habiamos dejado el otro coche.

Unos metros más abajo hacen su aparición unos estrechos, un caos y unas preciosas fuentes que no dejan lugar a dudas del punto en que nos encontramos: el “Puntillo”. Recreándonos en este peculiar tramo, sólo nos queda salvar una bonita badina y seguir río abajo realizando “aguatreking” durante aproximadamente 1 hora hasta la presa de Bierge, no pudiendo saltar saltar los 8 m del salto de agua de la central, por estar prohibido.

veure fotoswikiloc75youtube75

537. Torrent de ses Òlibes

Circular: si
Distancia total recorrida: 4,8 km
Tiempo total empleado, incluido bañito: 5 h
Altitud máxima: 310 m
Distància tramo deportivo: 650 m
Desnivel tramo deportivo; 315 ( Total 650 m)
Aproximación; 15′ desde Son Marroig
Tiempo de regreso: 1’15 h.
Rápel más alto: 60 m

 537. Torrent de ses Òlibes

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera. Però no com ses anteriors, la feim pel torrent de ses Òlibes.

Nota: abans de començar el relat dir que a l’inici del torrent portàvem davant un grup de Voltors, amb la mala sort que el company que anava de primer en el descens del primer salt de 55 m i per una fallada pel que sembla manipulant el descensor i el shunt es va precipitar des de 10 m d’altura, ocasionant-li algunes fractures, per la qual cosa li volem expressar el nostre desig que es recuperi al més aviat possible i pugui estar aviat disfruntand de la muntanya.
Aquest incident ens va retardar  2h ja que esperem que arribessin els sanitaris, i l’equip de rescat format per bombers i Guàrdia Civil, que van traslladar al ferit amb el “cuco” fins a l’hospital. Un excel•lent treball d’aquests professionals.

El torrent de ses Ólibes és un dels tres torrents impactants de la zona de Na Foradada, i un més de la zona de sa marina de Valldemossa, és curt però té unes vistes i una verticalitat impressionants, cal tenir en compte que el seu tram final és un salt de 100 m.

Segons la nostra experiéncia cabria puntualitzar que algunes topografias no són correctes en descriure la vertical del salt. Com per exemple; el primer salt no és de 50 m. sinó de 55 m, el salt intermedi, del salt gran que et deixa en la petita cornisa, de 30 m té gairebé 35 m. Dit això no ha d’haver-hi problema algun si sempre s’és prudent i es portem cordes de longituds majors.
Deixem el nostre vehicle en el pàrquing de Son Marroig, i caminem fins al quilòmetre +-66,5 de la Dt. 10, fins a l’entrada a ses Casis Noves. On a l’altre costat de la carretera tenim l’entrada directa al torrent.
Seguim el tàlveg pocs metres i arribem a un petit salt d’uns 5m que ens deixa en la capçalera del primer salt, un impressionant salt de 55m completament vertical, amb passamans de la dreta.
A la dreta del salt es situa la cova donis Morts. En aquesta cova el pari Antoni Castanyeda va fer vida eremítica. «Un dia l’ermità Antonio Castañeda, que ja residia al Monestir de Miramar, és va ficar al llit a demanar almoina al veí predi de Son Gallard i va trobar la joveneta Catalina Tomàs, d’uns 15 anys d’edat, qui el va atendre de manera caritativa, quedant ella vivament impressionada per la humilitat i espiritualitat d’aquell frare». (El que sé de Miramar José M. Sevilla).

Una vegada superat aquesta primera dificultat seguim pel llit del torrent realitzant alguna curta desgrimpada sense dificultat.

En cosa de 400m apareix davant els nostres ulls el mar i la Foradada, amb unes vistes encisadores.

Que ens situa a la capçalera del tram final del torrent, un espectacular S100 (10+30+60), el de 30 m és de gairebé 35.

El primer salt de 10 és encaixonat i pasa per sota d’una figuera, que ens deixa en el gorg del que sortim amb una petita grimpada.
Iniciem el salt espectacular dels 35 m El pati d’aquest salt és impressionant, i ens deixa en una estreta i aèria cornisa. Equipada en Quatre paques amb anelles, dues al terre i dues a la pared.
L’últim salt té l’últim tram totalment volat. A tan sol u 8/10 m de començar el rápel procurem evitar passar per un sortint de roca toca que s’ha separat de la roca mare gairebé tres dits, la qual cosa convella un tremend perill tant pel qual rapela com para el que està sota.

Prosseguim pel tàlveg escalonat fins a l’últim salt ( desgrimpable) encara que nosaltres vam posar corda per salvar els 15 m aproximadament.
Caldir que el torrent, al día d’avui, està perfectamente equipat

En un no res arribem a les restes de l’antic camí de la Mar, ordenat construir pel Arxiduc al voltant de 1876, que connectava el Guix amb la Foradada, avui dia totalment destrossat, i que tant hem parlat a la nostra web.

Ara toca per fi l’esperat capfico, en aquestes aigües cristal•lines…..
El retorn és una altra cosa… però l’esforç es veu compensat amb unes chandis.

veure fotosveure video

528. Torrent de na Mora; Sortida pel Joncar

Circular: Sí
Tiempo total empleado: 8 h.
Recorregut total del torrent: 1.500 m

Desnivel Positivo: 150 m
Salt mes alt: 12 m.

Nadando: 300 m.

528. Torrent de na Mora; Sortida pel Joncar

Comencem deixant un cotxe a la plaça dels Reis de Mallorca del Port de Sóller, i amb els altres ens dirigim al Mirador de ses Barques, km 44,800 de la Ma-10, per iniciar la ruta per l’antic camí de Fornalutx a Bàlitx fins a les cases de Bàlitx d’Avall, on entrem al torrent de na Mora. Els primers 15 ‘ són de caminar pel tàlveg, fins a arribar als dos primers gorgs que és podem salvar per la dreta, després venen una successió de salts i tobogans sent el més alt de 8,5 m, fins a arribar a Cala Ferrera, que marca la fi de la primera part i el començament de la segona molt més atractiva. En aquest punt tenim dues sortides a l’esquerra, una que va al pas de s’Heura i l’altre al coll de cala Ferrera i cap a s’Illeta.

Iniciem el descens de la segona part de gran bellesa, que inclou el tram de sa Fosqueta totalment encaixada i amb l’aigua gelada. En aquest tram es on trobem el salt de 12 m.

Avui tots els salts estaïn perfectament equipats, però no sempre es així, per tant, hi ha que duu sempre cordes suficients per si ho volem remuntar. Noltros en dúiem per si no podíem sortir per la mar, però no va fer falta perquè en arribar al seu final trobem la mar com una bassa d’oli. En preparem i ens llencem a l’aigua per nadar uns 300 m aproximadament direcció SW. Aquesta opció només s’ha de fer si la mar i les nostres forces ho permeten. És una experiència inoblidable no sols pel cansament de nadar tants de metres a mar obert sinó per l’espectacle dels penya-segats i tot el seu entorn vists des de la mar. Ens ho prenem en calma perquè podem tardar fins 45’/60’ en cobrir aquest «petit» trajecte. Passarem per davant la cova des Pujador, a l’altra costa tenim el morro de na Mora i el seu pas, després el penya-segat s’hi ha acaba i comence un litoral menys abrut i accessible, però em de seguir nadant fins a arribar un poc abans del Cavall Bernat des Joncar, per on sortirem a terra.

Una vegada descansats i haver dinat, prenem la dura pujada pel tirany fins a enllaçar amb el camí que ve (dreta) de s’Illeta i va ( esquerra) al pas de na Cordellina-coll de Cala Ferrera-pas de s’Heura. Noltros prenem direcció SW ( dreta) per aquest encisador recorregut, passant per damunt s’Illeta, per davall es Cavall Bernat de s’Illeta, fins arribar després de uns 3 km al carrer Bèlgica i a la plaça dels Reis de Mallorca on em deixat uns dels cotxes.

veure fotos

523. SA FOSCA PER PAS DES DURO

 

Tipo: Circular

Distancia total recorrida
Tiempo total del recorrido:  .
Altitud máxima: .
Altitud mínima: .
Desnivel acumulado Positivo:
Desnivel acumulado Negativo:

Cordes: 1 x 40 m i 2 x 20 m.

 523. SA FOSCA PER PAS DES DURO.

Després que l’112 anunciàs desguàs de l’embssament del Gorg Blau decidim fer sa Fosca pensant que tots els gorgs estarien plens i que correria s’aigua. Idò no va esser així, tan sols corria un filet d’aigua suficient per mantenir  la majoria dels gorgs en mínimes condicions, no així el primer que ens topan, el gorg Aixuc fent honor al seu nom, després el dificultós i malait gorg de s’Olla de 2,5 m de fondària també aixuc, noltros per superar-lo obtem per l’esquerra fent el pas de la Ballarina ( IV)  vista la manca d’aigua la cosa no pintave gens bé.  Després els següents tobogans, el des Forats, el d’en Balti, del Parany, etc.. ja tenian un mínim de capdal aceptable gracis a les filtracions.

Iniciem el descens pel pas des Duro, també conegut en el temps com a pas des Porxo Esbucat, díficil pas que permet baixar des de s’Esquerda nom que rep la serra d’abrupta relleu que arriba al 548 m d’altura i separa la Terra de s’Esmolar i la Rota d’en Negre. La forma accidentada explica l’origen metafòric del seu nom. Antigament els caçadors l’empraven en les eixides per a capturar coloms. A partir d’una de les primeres baixades del torrent ( 1965), es comença a coneixer amb el nom de Pas des Duro degut al fet anecdótic de la troballa d’una d’questes monedes de cinc pessetes durant un ascens del citat pas. La primera part del pas es relativament «fàcil» pels que en saben. A la segona part molt més vertical i una mica més complicada, on destaca el petit pas per dins un forat conegut com a  la coveta de la Por, després arribarem al replà dels llorers ombrívol i perfumat.  Continuem ara per un tirany entre llorers fins el proper bot de 6 m, es el pas dels Arbrets, després ve un placa inclinada, després un salt de 10 m fer  salt de la Corda Vella, es diu així perquè fa anys els caçadors hi havien posar una corda fitxa. Posem la de 20 m per fer el salt sense haver de fer un cavi de corda suspesos a unes clavilles de ferro. Anirem rapelant amb tendència cap a la dreta per arribar a un replà on sa inicia una canal, primer ferem un ràpel escalonat  de 20 m, i en el seu final ens deixarà a la capçalera del darrer ràpel, abans d’arribar al tàlveg,  d’uns 10 m equipat amb grapes per facilitar la ramuntada.

Avui en día tot el pas está perfectament equipat amb anclatges i cordes fitxes.

Després d’una hora i mitja de descens arribam tots els companys al tàlveg del torrent des Gorg Blau, just a la sortida del gorg Aixut. Recordem que tots el passos  dins la Fosca són de  III grau  i algún de IV. Proseguim el descens arribant totduna al gorg de s’Olla completament aixut, el que ens fà pujar la tensió i on ens varem haver d’emplear a fons per pasar-lo i gracis als companys. Setim alivi al veure que el següen gorg del tobogán dels Forats te l’aigua suficient, on ja ens relaxem. Aviat arribem al comencement de Sa Fosca amb el seu bot de l’Acollonament de 17 m, li segueix  l’estret pas de sa Serp. Proseguim «el viatge» pasant per l’Escopidor seguit pel Foradi. L’aigua sa menten en òptimes condicions. Després de nadar uns metres ens arribem a la Plaça de ses Travessies i les primeres clarors provinents del sostre. Proseguim, pasem es caragol i tornem a veure claros, esteim en el  Pas des Cavallet, després d’un parell de gorgs arribem a la Plaça des Tremolor on novament ens arriba claror de l’exterior, senyal de que sa Fosca s’ha acaba amb els seus 500 m de recorregut. Ara ja en claror directa pasem per davall del pas dels Caçadors que constitueix la darrera dificultat important pel descens de sa Fosca, una escalons picats a la roca ens faciliten l’accés, encara que l’existència de verdet ho fa perillós. Després vendrá es Penyal Entravessat, dues gran roques encaixades enmig de les imponents parets li donen el nom. Després vendrà es Tur, es tracta de un  petit bot  on s’aigua ha anat dipositant gran quantitat de materials carbonatats que són coneguts amb aquest nom. Tot seguit arriba Es Passet, ja descrit per l’Arxiduc «Es remunta un tram del llit pedregós (del Torrent des Gorg Blau) excavat a les roques verticals, fins arribar al passet. Aquí entre les penyes, s’hi trobem moltes pruneres bordes». Probablement identifica un sencill pas situat abans d’entrar dins sa Fosca ( des de l’Entreforc).

Així com un no res arribem a l’Entreforc tot espectacle per la’altura del seus espadats de fins a 222 m. El topónim de Entreforc ja es troba documentat a l’any 1612, i també a 1630, amb la forma plural « Entreforchs», es podría explicar pel fet que a les proximitats hi conflueixen dos torrents més: El Torrents des Boverons i el Torrent des Horts. No obstant aixó, les dimensions dels seus llits no són comparables ambs el dels altres torrents ( des Gorg Blau i de LLuc), als quals tradicionalment se’ls atribueix l’origen d’aquest topònim.

Lloc on aprofitem per canviar-nos i menjar alguna cosa, vigilats per l’amagatall d’un famós soldat, la cova del Soldat Pelut, des de on em pogut disfrutar en altres ocasions  de la seva privilegiada situació.

La tornada la feim pel camí des Burgar, llarga  i dura pujada, únicament aliviada pel pensament  amb les chandis fresquetes  que prendrem al bar des Coll de sa Bataia. Durant el trajecte podrem anar contemplant les impresionants vistes sobre la serra de les Farines 547 m i el massís del Puig Roig de 1.003 m.

Durant la pujada pasem just pel costat de l’avenc de la Miranda de -88 m de profunditat, la planta és de 25 m de longitud i una amplària de més de 4 m a l’alvèol central.

veure fotosveure video

521. Salt de la Jonquera i Pas de sa Cabra

 

Tipo: Circular

Recorrido Total de la actividad: 3.5 km.
Tiempo Total recorrido: 5 h 15m. (cordada de 7 personas)
Altitud máxima: 283 m.
Altitud mínima: 73 m.
Desnivel Positivo: 166 m.
Desnivel Negativo: 166 m.

521. Salt de la Jonquera i Pas de sa Cabra

Tornem per terres d’Artanenques, un indret carregat d’història de la conquesta, bé ja que hi som en contarem una mica; En 1230, el rei Jaume I el Conqueridor comandava les tropes catalanes que varen rendir als musulmans de les muntanyes d’Artà. La gesta està relatada en el Llibre dels Feits, que conta com un exèrcit de 35 cavallers armats muntaren per lo coll de sobre la muntanya per so que a aquella, exida neguna no les aparagués— i alguns centenars de soldats catalans i almogàvers a peu, els quals envestiren muntanya amunt —ésta era tan pendent e tan alta que acabava en punta, y la roca eixía a fora;  en mig d’aquella, havien estat fetes les coves, que cap pedra que vengues de dalt podia fer mal a les coves— varen rendir el 31 de març després d’un llarg setge, 1.500 sarraïns que resistien en les coves dels penya-segats de la muntanya, esperant reforços de Pollença que mai arribaven. Això succeïa en el barranc de la Jonquera, a les deu i mitja del matí del 31 de març de 1230, el diumenge de Rams.
Després una columna de 2.000 persones, 10.000 vaques i 30.000 ovelles, d’una llegua de longitud, sa dirigien penosament cap a Ciutat.

Recordem i tornem a lo nostro, estem en el punt de partida a l’Ermita de Betlem, 316 m . Comencem a caminar SW. pel camí que du al Bec de Ferrutx 528 m., passem primer per davant el cementiri i continuem per aquest bell camí fins a arribar a les antigues i abandonades cases de Can Virell, passem pel mig d’elles i anem cap a unes marjades. A partir d’aquí baixarem al torrent de la Jonquera arribant just a la capçalera del primer salt de tants sols 10 m., ens posem els arnés i muntem la corda per davallar. Superat aquest petit salt ens queda una caminada per dins la coma fins a arribar a la capçalera ben engorjada del gran salt de 60 m

Per muntar les cordes ho farem a la placa més allunyada del passamans d’1,5 m, que té una petita dificultat en estar el passamans més baix que la sortida, Però tenim l’ajuda d’una petita roca plana o pedal que gaire i cap mitja bota. Muntem les cordes de 60 m i iniciem el descens dels primers 40 m totalment volats que ens permet gaudir d’aquest indret tan fastuós. Després ve una successió escalonada de 20 m fins a arribar al gorg final.

Una vegada reunits tots iniciem el retorn pel vessant SO. (esquerra) amb pendents impossibles i només amb un sol punt dèbil, el Pas de sa Cabra. Per tastar aquest itinerari ho farem superant una pujada fins situar-nos ben a la falda dels penya-segat que vorejarem, tot duna podem veure una gran balma a la nostra esquerra a dalt, idò el pas penja just damunt sa balma, seguim fins a trobar, a pots metres, una depressió que ens facilitarà l’ascens. Comencem a grimpar direcció a un petit esperó que tenim al davant/esquerra. Aquí el terreny és planer i aprofitem per posar-nos els arnès i preparar la corda per fer un improvisat passamans.

El pas encara no el veiem però el tenim davant nostre uns metres mes a dalt, i cal atacar-lo directament, es tracte d’una cornisa ascendent estreta i quan dic estreta és que és estreta, aèria molt aèria, amb només dues preses per ses mans i una aritja que te frega sa cara, el que el ho fà delicat, no pots badà.

Superat el pas de sa Cabra toca menjar i descansar, mentre t’imagines per aquest pas els musulmans perseguits pels soldats catalans….

Des d’aquí continuem NE i accedim a la part alta directament per la carena, sense traça, anirem superant petites comes, i tot el temps amb el torrent a la nostra esquerra i abaix.

En arribar a la part més planera vorem un petit pinar idò l’em de deixar a la nostra dreta i seguir fins a trobar el camí de s’Ermita. I la Coma dels Captius, i d’aquí als cotxes. Donant per acabada l’excursió d’avui.

flickr75wikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina