Category Archives: Rutes 2017

559. Binibona – ses Figueroles – pas d’en Bartomeu – Coll de sa Bataia – GR 222 – Caimari – Binibona

Publicada en de

Data: 2-12-2017
Circular: Sí
Altitud máxima: 652 m
Altitud mínima; 147 m.
Recorregut: 18,100 Km
Binibona-Ses Figueroles: 1,15 horas
Ses Figueroles-Coll de Sa Batalla: de 1,45 horas
Coll de sa Bataia – Caimari: 1,22 h
Caimari – Binibona: 20’

 559. Torre de sa Mola de TuentBinibona – Ses Figueroles – Pas d’en Bartomeu – Coll de sa Bataia –

Avui no hem pogut fer la ruta que ens havíem marcat, perquè a causa de la nevada han tancat la carretera que puja a LLuc, per tant em aplicat el plan «B» per fer una circular des de Binibona.ses Figueroles.Coll de sa Bataia, GR222, Caimari per acabar novament a Binibona.

Ens situem a la plaça Major de Binibona, hem de saber que no sempre ha estat tant «bona»; en el segle XIII apareix documentada amb el nom de Bilamala o Binimala, topònim d’origen àrab.

Iniciarem la marxa des del mateix nucli de Binibona pel camí de sa Coma. Allà on acaba el tram asfaltat, a 200 m trobarem a la dreta una fita que ens indica l’inici d’un tirany que ens durà a travessar el torrent del Guix o de Comafreda i, a pocs metres, el dels Picarols, abans que ambdós s’ajuntin per formar el torrent de Sant Miquel. Deixam enrere els torrents i accedim a través d’un portell a la pista forestal del Castell.

Girarem a l’esquerra i seguirem la pista de terra que, paral·lela al torrent, transcorre per dins el bosc espès d’alzines i pins. Hi trobarem nombroses sitges i fins a tres forns de calç en un tram ben curt. Si miram dins el torrent, observarem algunes de les represes construïdes per afavorir les filtracions d’aigua de les torrentades cap al subsòl.

A poc a poc, la pista s’allunya del torrent i s’endinsa xaragall amunt cap a sa Coma Llarga. Aviat, trobarem a l’esquerra una fita que ens indica l’inici del camí de ferradura empedrat que ascendeix lentament per la costa d’en Barral i des d’on es tenen unes impressionants vistes de l’encaixat del torrent dels Picarols. El camí ens durà fàcilment a ses Figueroles sense cap tipus de desviació o ni tan sols possibilitat de pèrdua.

L’oscil·lació altitudinal va des de 198 m de l’encaixonat del torrent des Guix, passant pel Puig des Castellot (692 m), fins als 752 m del Puig de Ses Covasses.

Les referències més antigues de la finca de Ses Figueroles es remunten al 1291 quan s’esmenta el rafal Figueroles en una venda. L’any 1370, entre les partions d’Alcanella ja hi havia les Figueroles. El 1456 s’estableixen dues peces de terra dites les Figueroles, i pocs anys després s’esmenta la muntanya anomenada les Figueroles. Les terres que avui coneixem amb aquest nom passaren a ser propietat de la família Amer de Can Catxo. Amb alguna interrupció, la família Amer conservà la finca fins que al 1997 fou venuda al Govern Balear. L’Institut Balear de la Natura (Ibanat) s’encarrega de gestionar la finca pública ses Figueroles, situada dins el Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, que havia estat oblidada i en desús. La propietat, de 272,58 hectàrees, està ubicada majoritàriament al municipi de Selva.

La Conselleria de Medi Ambient va adquirir la finca el 25 d’abril de 1997 per aplicar-hi el Pla de Recuperació del Ferreret, arran del LIFE Natura de la Comissió Europea. Es varen substituir les teulades de la finca i es varen introduir ferrerets en un afluent del torrent des Picarols que passa per ses Figueroles i en un parell d’aljubs, on de vegades viuen de manera natural.

Els elements més significatius són els següents:

• Jaciment arqueològic del Puig del Castellot.
• Cases de Ses Figueroles (s.XIV) Casa de possessió de muntanya, de dues plantes, en forma de lletra «L», emplaçada estratègicament al fons de la vall de Ses Figueroles i envoltada de camps marjats. Amb una superfície construïda de 150m2 , el bloc principal, destinat a habitatge rústic, presenta una sèrie de construccions annexes que feien les funcions de portassa, porqueres, sestadors, forn i aljub, tot envoltat per una clastra empedrada
• Caseta de Sa Rota.Situada entre el Coll de Sa Rota i les marjades d’aquest mateix nom. Caseta de roter, en estat de runa. Sense teulada i amb nombrosos esbaldrecs interiors, en destaquen els seus murs exteriors i contraforts.
• Font de Sa Rota, Font de Sa Mata i Pou de sa Font de Sa Mata
• Porxo de l’Aladernar. Caseta de roter, en estat de runa, al vessant SE de la Penya de l’Aladernar.
• Torrent encaixat dels Picarols
• A la finca també hi podem trobar l’avenc dels Perduts a 650 m i la cova dels Coloms a 350 m d’altitud,
• Casa de neu de can Canxo o de Ses Figueroles (1723) a 600 m, molt a prop del coll de sa Rota. Es tracta de l’única casa de neu que es conserva a la comarca del Raiguer, juntament amb les restes del puig des Suro (Mancor). La primera documentació que ens parla d’aquesta casa de neu data del 1713. Pocs anys després el propietari esmentava que era lloc massa calorós per posar-hi neu i que les instal·lacions es trobaven deteriorades. Per tot això podríem concloure que la casa de neu de ses Figueroles fou aixecada al segle XVII i que la seva vida activa fou relativament curta. Les seves característiques son; forma un dipòsit de planta rectangular amb els caires arrodonits. Les seves mides són 14 x 5’5 metres i la fondària arriba als 5 metres i mig. Les parets interiors són de pedra sense cap tipus d’argamassa i s’observen dos esbaldrecs a la part de tramuntana. Per altra part, la vegetació ha envaït tota la contrada. Malauradament la casa de neu es troba en un estat que es pot qualificar de molt dolent.

Després de berenar a ses cases, iniciem sa marxa pel tirany que surt NW ( dreta), per on passarem per sa Font de sa Mata – es Pouet – ses Voltetes d’en Monget – sa Rota – sa Rota d’Alt – es Pi des Vent ses Covasses – es Pas d’en Bartomeu – per descendir fins al Coll de sa Bataia.

Després de dinar, iniciem novament la marxa per camí Vell de LLuc ( GR 222) fins a Caimari on girem ( esquerra) pel carrer de l’Horitzó fina agafar el camí asfalta de Binibona que en 2 Km ens durà a la plaça major de Binibona on tenim els cotxes. I aquí donem per finalitzada l’excursió d’avui.

veure fotosyoutube75

558. Torrent de l’Assarell

Publicada en de

Data: 25-11-2017
Dificultat;  mitjana
Salt més alt: 40 m.
Cordes: 2 x 40 i 1 x 20
Recorregut: 2.500 m. aprox.
Desnivell: 350 m. aprox.

 558. Torrent del’Assarell.

U Torrent de l’Assarell  es tracta d’un torrent de bona envergadura, tant per la seva longitud amb més de 2,500 m. com pels seus nombrosos salts més de 30, amb un de 40 m. en la part alta, és més torrent que molts considerats clàssics i que es fan habitualment.

Avui no duia aiguat, així i tot hem trigat un total de 5,30 h. per fer-ho integral, començant a les cases de l’Assarell i acabant en el pontet de Can Cusset.

Descriure la quantitats de salts que té, més de 30 i la seva longitud resultaria ”interminable”, per això solament ho faré en algun dels seus aspectes.

Sortirem del poble de Pollença just on està l’oratorio de Roser Vell, Si venim de Palma entrarem per la primera desviació a l’esquerra, al final trobarem l’oratorio. Des de l’oratorio agafem el camí asfaltat de Can Bosc. Als 2 Km arribarem a un pont que salva el torrent de l’Assarell i a un encreuament, davant tenim Can Cosset, noltros agafarem cap a la dreta i als pocs metres prop d’un centre de recollida de fems podem deixar el cotxe si només hem vingut amb un, si ho hem fet amb dos, primer anirem a deixar un dels cotxes gairebé al final del camí de Can Bosc aproximadament a 1,5 Km just abans d’arribar al cami de les cases dels Rafals, Nosaltres com només em vingut amb un cotxe i per no fer la resta del camí carregats com a someres, anem amb el cotxe fins al final del camí per deixar les motxilles i tornar al pontet de Can Cusset a deixar el cotxe perquè serà en aquest mateix punt on sortirem del torrent.

Una vegada acaba amb la logística dels cotxes comencem, a caminar pel mateix camí, a pocs metres deixam l’asfaltt el cami es transforma a vegades formigonat a vegades de terra, fins a arribar just a les cases de l’Assarell.

Ens posem els neoprens i a «l’aigua s’ha dit». De seguida podem apreciar la verticalitat del tram mes alt amb una seria de petits salts fins a arribar al de 40 m. Aqui les vistes sobre la Cuculla de Fartàritx son espectaculars. Aquest salt es pot fraccionar a 20 m. a la dreta però si es fà fraccionat es perd la satisfacció de fer-ho pel seu tàlveg i no gaudir de l’aigüa, en elseu cas. Amb un parell de desgrimpades ja som a baix al plà, on el torrent s’encaixona enmig de parets per creuar els camps de cultiu.

Prosseguim pel tàlveg fins a arribar just a les cases dels Rafals on hem de sortir del torrent per superar un pontet tancat amb reixes.

A partir dels Rafals vindran una successió interminable de salts, alguns fins a 20 m, passarem per una zona molt encaixada amb algun tram molt estret de gairebé només 80 cm, li segueixen alguns trams molt bruts de vegetació el que dificulta i ralenteix la marxa, després sortirem a uns camps on haurem de caminar uns 400 m., sembla que s’acaba idó no segueix amb uns quants salts més, alguns encaixats anomenat ses Caldereres de Sitges, per finalment arribar a la zona on el torrent transcorre per enmig de parets on encara caminarem uns 450 m més fins a arribar al pontet de Can Cusset on tenim el cotxe. Si no es vol fer així existeix una un altre opció que és sortir abans del torrent just per un pontet de pedra que ens hem trobat molt abanç i on podem agafar una pista a l’esquerra que ens portarà a la cruilla de Can Cusset.

veure fotoswikiloc75

557. Serra de la Coma pel pas del LLençol

Publicada en de

Circular: Sí.
Distancia total recorrida. 13 km.
Tiempo total de la actividad: 7 h.30m.
Altitud máxima: 451 m.
Altitud mínima: 66 m.
Desnivel positivo: 501 m.
Desnivel negativo: 502. m.

 Torre de sa Mola de Tuent557. Serra de la Coma pel pas del LLençol.

Aquesta ruta té certa dificultat, no tècnica, sinó de pas, ja que transita per terres molt parcel·lades, sobretot a la tornada, així i tot ho em aconseguit fer per un camí públic i catalogat, el CAMÍ VELL DE LLUC PEL COLL D’EN PATRÓ, descrit amb el número 126/130 del Catàleg de camins del terme municipal de Pollença, emès pel FODESMA i inventariat pel mateix Ajuntament. Recuperat no fa gaire, encara que està totalment abandonat i ple de vegetació que fa difícil caminar i sense senyalitzar. El tram fet té l’inici al camí de Can Bosc, núm. 29 i el final al camí de Can Romí, núm. 9, prop de les cases de Can Romí.

Iniciem la ruta d’avui en el camí Vell de Pollença a Lluc, Ctra. Ma-10, km 5,300, fins a uns 150 m davall unes alzines de sa vorera podem deixar els cotxes davall unes alzines.

Ara ja a peu passem pel pont de l’Hort de son Grua on per davall passa el torrent de la vall d’en Marc.

Prosseguim la marxa uns 5/6′  aviat arribem al desviament del camí del Rafalet que agafem fins al seu final, on ens tura una barrera metàl·lica, a l’esquerra hi ha una altra barrera metàl·lica i just, també a l’esquerra un petit portell amb una barrereta metàl·lica que està oberta i per on passarem, tot duna arribem a la séquia que ve de la font de mina de can Picassa.

Prosseguim en lleuger ascens quasi paral·leles a la pared de la dreta, fins a arribar a un tancat de paret seca amb reixeta on darrere podem veure una pista formigonada, no la botem sinó que avancem pel seu costat direcció esquerra fins a trobar una obertura devora un grapat de teules guardades. Ara tot recte cap amunt fins a arribar a una paret de partió. Aquí girem S ( dreta) amb la paret a la nostra esquerra fins trobar un esbucament per on iniciem un lleuger descens fins a una esplanada de conreu. Prosseguim en ascens passant per un rotllo de sitja i tot seguit per davall una enorme roca amb les restes d’una barraca a la seva part inferior.

Ara ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra cap a unes carritxeres en pujada mitjana-forta, on s’inicia un pas del qual desconeixem el seu nom, que transita per una cornisa ascendent que ens situa a l’altiplà, davall la penya just on comence el pas del Llençol, (380 m) un atractiu i llarg pas que ens deixa a dalt de les terres de Fàrtaritx ( 457 m), no cal dir que les vistes des del pas són encisadores.

Ara direcció NE anirem lo més proper possible del penya-segat i seguir disfrutant de les vistes, fins a davallar a una torrentera per on i corr un fil d’aigua, l’travessem i prosseguim, aviat arribem a un rocam que superem amb una grimpada de no res. Ara girem E per arribar al camí que connecta Fartàritx d’en Vila o i Fartàritx del Racó. Ara girem NE ( esquerra) i ens dirigim cap a ses cases de la possessió de Fartàritx Gran.
De les cases ens dirigim al N per la zona anomenada el cap de la Paret, amb una paret seca llarguíssima.

A poc a poc ens anem enfilant al llom de «La Serra» com també si li coneix pels Pollencins, que amb la seva allargassada espinada pareix no tenir fí.

Des d’ara es tracta d’anar per la carena de «La Serra» fins al final per davallar fins al coll d’en Patró. Que per arribar-hi el millor es seguir una paret de partió que va a N pel seu vessant esquerra fins a arribar a una tanca de fil ferro que no em de travessar sinó que anirem descendint pel seu costat ( malgrat que no ho paresqui ja estem en el camí vell de LLuc pel Coll d’en Patró), fins a arribar a un portell de la finca Son Guilló, amb un tancat per ses someres. Ens surt el guarda que molt amablement ens explica que fer per anar pel camí públic i poder passar les finques, sense problema. Aquí el camí gira esquerra al costat de la tanca amb reixa que limita la finca ( dreta), trobarem qualque reixeta que haurem de botar, al cap d’un centener de metres el camí gira 90º dreta per transitar enmig de parets de pedra a cada banda, però molt brut de vegetació quasi intransitable.

En acabar aquest tram ens topen un tancat de fil ferro i reixeta que saltem i entrem dins una altra parcel·la, seguirem recte amb la mateixa direcció del camí, veurem caramulls de pedres suposadament de l’antic camí, inclòs un antic cotxe d’època que fa de partió, fins a arribar al final de la finca, on girem esquerra fins a les cases, entrem per la barrera oberta i sortim per l’altra barrera també oberta que dóna al camí de Can Prats,l girem dreta per sortir al Camí de Can Romí, novament girem dreta per anar a cerca el GR-2521 i caminar fin són tenim els cotxes

veure fotoswikiloc75

556. Coves de la Marina de Llevant

Publicada en de

Circular: Sí.
Distancia total de la Actividad: 6 km.
Tiempo total Actividades, incluido interior cuevas: 5 horas.
Altitud máxima: 46 m.
Altitud mínima: -64 m.
Desnivel positivo: 179 m
Desnivel negativo: 84 m.

 556. Cova de na Dent, Cova dels Xots, Cova des Pont, Cova des Moro de Cala Falcó.

Les coves que visitarem avui s’havien condicionat per promocionar la visita en el marc de l’Exposició Agrícola i les Fires i Festes de Manacor, de setembre de 1897. L’obra Las Cuevas del Pirata de Manacor (Mallorca). Guia y descripción de sus principales maravillas (1905) cita les vuit coves que formen el conjunt (cova des Pirata, cova des Pont, cova dels Xots, cova de sa Ferrada, cova des Moro, cova de cala Falcó, avenc d’en Fumat i avenc des Camp des Pou), descriu sobretot la primera i conté informació pràctica sobre accessos, hostals, guies i preus. No falta una mostra de la visió immobiliària dels mallorquins quan afirma que amb una mínima inversió podria transformar-se la cova de cala Falcó en una residència estival.

Sa Cova des Pirata i sa Cova des Pont eren conegudes des d’antic, això podria quedar corroborat per un grafit trobat a la Rotonda de los Monumentos en el que apareix la data 1614; però no fou fins al magne esdeveniment de la fira del 1897 que foren habilitades per a la visita turística.

El topònim de la cavitat al•ludeix a una llegenda que fa referència a un famós pirata ferit que trobà refugi en aquesta cova, tot esperant de poder-se reunir amb els seus companys. Segons informacions d’en Toni Pascual, les persones de molta edat de Manacor coneixen la cavitat amb el nom de cova de ses Vistes. Segons diu el Corpus cavernario mayoricense. De J.A. Encinas

Cova de na Dent

Avui tornem al llevant de l’illa, concretament a s’Estany d’en Mas, conegut turísticament com a cala Romàntica. Deixam els cotxes a l’aparcament de la cala i la travessam per l’arena, embassada quan plou molt, ja que constitueix el final del torrent dels Morts ó torrent de la Marina. Només començar a la dreta passarem per davant l’hotel Riu Romàntica on a prop surt un tirany que enllaça amb el que farem i per on tornarem.

Continuem caminant per l’arena anant a cercar el lateral Sud ( dreta), on comença el tirany, que vora mar, ens conduirà fins a cala Falcó. Arribat quasi a la mar veurem a la nostra dreta una roca amb escalons picats per on i amb l’àjud de les mans ens enfilarem al capdamunt i seguirem el tirany al més a prop que puguen de la vorera de la mar. Hi ha multitud de tiranys però tots arriba’n al mateix lloc.

Prosseguim mantenint l’altura sobre el penya-segat, passarem per les restes d’una caseta, lloc conegut com a es Frontó des Molar. Damunt el penya-segat, gaudim d’una vasta panoràmica, amb la torre del Port de Manacor a l’esquerra i Cales de Mallorca a la dreta; a baix, observam un escull.El tirany continua a certa altura damunt la mar i a uns vint-i-cinc minuts, arribem a la boca disforja d’una gran cova, en forma de balma, anomenada la cova de na Dent, que s’obre sota els nostres peus, de cara a la mar, a la que podem veure diferents vies per practicar l’escalada. Les característiques d’aquesta cova són; planta el•lipsoide, eix principal Est-Oest de 46 m, transversal de 23 i un desnivell de -8 m. Forma tres àmbits subterranis diferenciats. Un minúscul i comunicat amb altre veïnat i major. Ambdós situats fins el fons de l’espaciosa sala, amb accés per un angost corredor artificial. Una i altre pogueren servir de sepulcres col•lectius prehistòrics. A l’interior s’observa l’existència d’un sostret amb cal derivada d’intenses cremacions funeraries, d’època talaiòtica.
Prosseguim la nostra ruta per anar a cercar la cova –

Després de la cova de na Dent, continuam per la part alta de la costa, abocada a la mar, i podem veure davant la nostra posició la cova dels Coloms, a l’altra costat de cala Falcó. Just a la nostra esquerra, davall el penya-segat, es troba la cova des Moro, una cavitat de gran interès paleontològic i arqueològic, què no visitem ara mateix, la deixam per el darrer, ja que és un bon lloc per dinar i descansar.

Cova dels Xots

Així que continuem direcció a la cova dels Xots, una cova que quan plou fort cor un torrent al seu interior arrossegant molt de fang fins al seu petit llag final. Per això ens vàrem posar de fang fins a les orelles debut a les intenses pluges dels darrers dies.

La cova té una sala de 24 m de desnivell i més de 48 m de diàmetre

S’entra des del fons d’una depressió i del terreny que hi ha al costat d’una paret de partió amb els camps d’ametllers. Curiosament l’entrada està tancada per una paret seca i la baixada es fa per tres escalons de pedra. El recorregut, s’inicia a través d’una entrada de 10×1,30 m. Mentres anam avançant vorem a la nostra dreta una cornisa a baix altura i mig metre d’amplària que arriba fins que sa sala comença a descendir. La cornisa es pot visitar de manera circular poguen veure la cova des de la part més alta.

Continuem avançant fins a arribar a un desnivell que superarem amb una desgrimpada relliscosa. A partir d’ara entrem din un fangar fins arribar per un embut al petit llag de 1,5 m de fondària, en el que no es veu res per lo torba que està s’aigua.

Cova des Pont

Aquesta ja l’aviem visitada anteriorment, però com hi havia companys que no, hi varem fer una aturedeta fent tot el recorregut, ja que valia la pena veure el pont i els llacs.

S’obri a l’exterior per una boca d’esfondrament, amb 7 m de desnivell d’enderrocs, que se salven amb el pont que dóna nom a la cavitat (TRIAS i MIR, 1977).
Destaca la sala Gran i el llac Victòria.
Des de la boca d’entrada, en direcció N es desenvolupa la sala Gran, de 70 m de llarg i 40 m d’amplària, fins que s’arriba al llac des Carbonat situat al NW (de 575 m²) i al llac Ras al NE (de 725 m2). Aquí la distància de la part aèria, entre els extrems dels dos llacs supera els 80 m, amb una alçada del sostre entre els 7 i 9 m. Les colades pavimentaries i estalagmites recobreixen gran part del pis de la sala.

Llac Victòria Amb una superfície de 575 m², de gran vistositat, on hi destaquen el gran nombre de formacions estalactítiques. Pel que fa a la seva superfície és de 575 m². Es va tancar en temps relativament recents amb un mur de marès i una reixa de ferro per evitar el deteriorament dels espeleotemes per part de visitants desaprensius, però a hores d’ara la reixa és oberta. Genèticament és la perllongació de l’esfondrament que ha generat l’entrada a la cavitat, que arriba fins al llac, 33 m per davall del nivell del terreny. A l’E del llac s’obri la connexió subaquàtica d’uns 30 m fins al llac Nou i a l’W prossegueix de cap a la cova de sa Piqueta. A les parets de l’W del llac, sota les aigües, hi són presents nombroses morfologies de corrosió, en forma de penjants, pinacles, tupins, galeries iniciadores i envans. Els espeleotemes són abundants en forma d’estalactites amb helictites superposades, estalagmites que recobreixen els blocs del fons del llac, així com recobriments freàtics subactuals i paleonivells situats a +2,1m.

Tota aquesta zona de costa va tenir antigament presencia militar per controlar les naus enemigues, formant part del sistema defensiu de Mallorca. A el que fa referencia al pont que dóna nom a la cova des Pont es degué construir per facilitar l’aprovisionament de l’aigua a la tropa destacada a prop; tal vegada obra militar tardomedieval.

El que sorprèn de l’obra ( pont ) es que no quedi memòria ni de quan ni de per què es va fer. Ni tan sols queda cap llegenda que en faci referència. La cita més antiga és d’ESTELRICH (1897) que indica que a la seva època ja no quedava memòria de qui l’havia fet, i que s’havia construït per a poder entrar les ovelles a sestar. MARTEL (1903) diu que el pont era fet pels moros; això no és més que una prova de què el poble havia perdut tot record de qui l’havia bastit.

Nota. La major part d’aquesta informació s’ha tret de la revista ENDINS, núm. 29. 2006, ENDINS, no 24,2001 i del Corpus cavernario mayoricense de J.A. Encinas.
Tornem enrere i ens dirigim a visitar la

Cova des Moro de Cala Falcó

En el nivell més superficial es va recuperar un conjunt de materials arqueològics fàcilment identificables com a material d’època islàmica, safes, llànties, atuells per cuinar, ceràmiques, etc.., inclòs restes de Myotragus

Així, d’acord amb les restes materials recuperades i a les datacions radio carbòniques realitzades, es documenten tres fases principals d’ocupació de la cova. Per ordre cronològic, la primera d’elles se situa al tercer mil•lenni cal BC, una segona és del mil•lenni següent, mentre la tercera correspon a període musulmà. El darrer episodi d’ocupació intensa és el dels musulmans que s’hi refugiaren amb el seu aixovar durant la conquista cristiana de l’illa (1229-1232).

Com a primera providència podria suposar-se que es tractava d’una ocupació semblant a la d’altres coves mallorquines que sempre s’han identificat com a ocupacions temporals de refugi de les poblacions musulmanes que fugien de les tropes feudals de Jaume I que anaven ocupant l’illa de Mallorca des del setembre de 1229.

Ha estat un dels jaciments arqueològics i paleontològics que es troba actualment abandonat. Es tracta d’una cavitat situada a la vorera de la mar, amb les entrades obertes horitzontalment al llarg d’un penya-segat fortament erosionat. Està formada per una gran sala, dividida en diversos àmbits per formacions estalagmítiques (TRIAS, 2000).

El que més crida l’atenció es l’entrada de construcció ciclòpia amb forma de corredor situada en una de les entrades, ja que en té una altre a tans sols 5 m de dimensions molt més reduïdes.

veure fotoswikiloc75

554. Orella de l’Ase i el Galerot

Publicada en de

Circular:  Sí
Distancia total recorrida: 12 Km.
Tiempo total actividad: 6 h. 15′.
Altitud máxima: 314 m.
Altitud minina: 11 m.
Desnivel Positivo: 1.371 m.
Desnivel Negativo: 1.371. m.

 554. L’Orella de l’Ase Sud i el Galerot. Serra de na Ferrnadell

L’anici d’aquesta ruta sa pot començar al coll de la Creueta, més conegut com a mirador d’en Paretti, pels turistes conegut com a mirador del Colomer, al km 5,5 de la Ma 2210, on es poden deixar els cotxes a l’ampli aparcament.

A la tornada sa surt al km 10,100, així que si no volem caminar els 4,6 km podeu deixar un o dos cotxes al km 12,100 mol més a prop de la sortida.

Dit aixó ens podem posar en marxa fins arribar al km 7,5 just a una corba molt tancada on abandonem l’asfalt direcció NE ( esquerra), on s’inicia un antic camí que du a una caseta esbucada, amb una pujada mitja-forta. Sempre que puguem anirem el mes a prop del penya-segat des d’on podrem contemplar l’impressionant paisatge.

El primer objectiu es el puig de l’Àguila de 175 m, una vegada assolit aquest putget s’inicia una davallada fins a un coll ( 66 m), per situar-nos damunt la Cuina del Moro. Des d’aquesta vertiginosa balconada se’ns obrin unes vistes encisadores sobre l’illot del Colomer . Un illot separat de la península per un freu molt transitat per les embarcacions i per aquells aficionats al busseig per visitar la galeria subaquàtica que travessa la base de l’illot.

Prosseguim la dura ascensió ferrats al penya-segat per un terreny una mica millor que el que em fet fins ara. Passarem per devora el pas d’en Sitges que no esteim segurs d’haver-ho localitzat.

Continuem fins a la cota 191 m per després davallar una mica fins a un coll on localitzem el pas de l’Estaló, l’inspeccionem fins on podem i tornem per prosseguir la nostra ruta fins assolit el cim de l’ Orelles de l’Ase mes meridional de 309 m d’altitud.

Però abans descendim direcció SE, rodejant l’escarp per situar-nos en un coll on neix un barranc amb un tirany que en davallada i fortíssim desnivell ens arriba fins a la punta del Galerot, que transita pel mig de les dues Orelles de l’Ase amb el mes al N de 317 m d’altitud anomenada Na Ferrandell. Ara ja només queda arribar al cim del Galerot situat ben a l’enfront de l’illot del Colomer. Després de gaudir de l’entorn, la pujada de tornada es dura, duríssima fins al coll on es un bon lloc per descansar i menjar.

Aquí iniciem la tornada baixant, direcció SE per la coma que tenim a la nostra esquena, durant la baixada anirem troben sitges i qualque forn de calç, a trams per un antic camí de carboners desfet, fins a arribar a la part mes planera on seguirem E per una pista que ens durà fins a la carretera a prop del km 10. I ara el pitjor, si em deixat els cotxes al coll de la Creueta.

veure fotoswikiloc75

554. Torrent de sa Font de l’Espinal, integral.

Publicada en de

Circular: No si es fa integral. Només part esportiva Sí
Recorrido total: 9 km. (hasta llegar al coche.)
Tiempo total de la Actividad: 5 horas.
Rapell Máximo; 12 m (cuerdas 2×20 o 1×30)
Recorrido integral Torrente: 4.2 km.
Recorrido deportivo 700 m.
Desnivel Positivo total: 355 m
Desnivel negativo total: 414 m.
Desnivel Torrente: 290 m.
Altitud máxima . 647 m. (inicio actividad).
Altitud mínima: 301 m (Son Colomi.)

 554. Torrent  Font de l’Espinal, integral fins a son Colomí

Avui tenim torrent, no pensàvem que els gorgs tinguessin aigua però anaven preparats per si un cas ( bé, no tots).

Comencem deixant un primer cotxe al Coll de sa Batalla, per després continuar amb l’altre fins al km 24,9 ( Ma-10) on a la dreta hi ha un aparcament públic que hi caben 5/6 cotxes. Continuem caminant uns metres direcció a Escorca fins a arribar a l’inici d’un camí ( dreta), tancat amb una cadena, a l’altre costat de la carretera hi ha una caseta utilitzada pels caçadors i després de parlar amb ells sobre la nostra intenció de fer el torrent ens diuen que podem continuar fins a la font de l’Espinal. Arribem devora uns grans polls, Popullus Nigra a 50 m just abaix de sa font de s’Espinal que dóna nom al torrent, on ja podem intuir que el jaç estarà ben sec.

Ens situem a la capçalera del primer salt i ens posem per feina i descendim el primer ressalt amb un ràpel de 5 m al costat d’una canaleta formant part d’un conjunt de construccions de la hidràulica tradicional, que aquí aconduïen l’aigua de les fonts de s’Espinal, Sorda, Nova, i Saura; les quilomètriques canaletes per on circulava llur aigua i els safaretjos i piques on s’emmagatzemava són prou interessants.

Després vendrà un salt de 7 m seguit de sis salts més abans d’arribar a una paret seca de partió amb un portell. A partir d’ara ve la part mes interessant i engorjada del torrent.
Després de quatre salts, arriba el més alt de tot el torrent de 12 m que acaba dins un gorg amb aigua permanent, però que avui al podem superar per la part esquerra on té la menor profunditat. Li segueixen dos salts salts de 11 m cadascun. El torrent gira 60° a la dreta, on continuem per acabar aquesta primera parta amb un salt de 10 m on podrem davallar per dins un forat.

Aquí tenim dues opcions:

Primera.- Sortir per la dreta del llit del torrent direcció a un gran pi on darrere hi ha una paret seca de partió i una roca en forma de butaca, per cert bastant còmoda; d’aquest en sortirem per la dreta, entre marjades i oliveres i prendrem per amunt fins a situar-nos damunt una esquena entre el nostre torrent i el de la font Sorda, allà hi ha un tirany que ens menarà al bosc d’alzines; entrant al bosc que després d’una forta pujada arribem a una pista que l’travessem i continuem pujant fin arribar a una segona pista ampla que mena (esquerra) a la carretera Lluc—Sóller devers el quilòmetre 23,50. Noltros prenem dreta, fins a uns 150 m que l’haurem de deixar després de la primera volta a l’esquerra i prendre ( dreta) per un tirany que quasi a nivell ens menarà al punt d’on hem començat, passant pels alts pollancres que hem trobat a l’inici vora sa font de l’Espinal.

Segona.- Continuar per la llera del torrent on anirem trobant diferents construccions, marges, camins, ponts, etc.., superam dos salts més de 4 i 2 m. Passarem al devora de l’avenc des Torrent de -28 m, per acabar a les cases de son Colomí, des d’on iniciem el retorn per la seva pista travessant el Clot d’Albarca, les cases d’Albarca, el Purgatori, pujar fins al monasteri de LLuc, la font Cuberta i finalment al Coll de sa Batalla on hem deixat al matí uns dels cotxes. Donant així per acabar aquesta internant i entretenguda ruta.

veure fotoswikiloc75

553. Puigs d’en Farineta o Puig d’en Basset, Puig de ses Celles ó Fel.les ó Veles i Pas dels Garballons

Publicada en de

Circular: Sí
Distància total: 12,56 km
Temps total: 6,20 h.
Altura màxima: 411 m
Desnivell acumulat: 707 m

 Torre de sa Mola de Tuent553. Puig d’en Farineta (324 m), El Puig de ses Fel.les ó de ses Celles ò de ses Veles ( 411 m) pel pas dels Garballons.

Avui tenim ruta per terres del SW de Mallorca, concretament per s’Arracó o l’Arracó. Cal destacar els diferents noms que he trobat per definitir el mateix lloc, sobre tot els cims.

Comencem al km 5 de la Ma 1030 la Ctra que va de s’Arracó a Sant Elm, just on hi ha el cementeri i on podem deixar els cotxes. Partirem pel camí de son Verí que hi ha just a l’esquerra i que no deixarem fins a uns 50 m abans d’arribar a ses cases, on a la dreta surt un tirany, marcat amb fites i després ens punts vermells, i que envolta ses cases, els primers metres caminarem al costar d’una reixa, per després abandonar.la per la dreta i començar un ascens cap al Puig d’en Farineta (324 m),  en algún mapa surt com  a Puig d’en Basset  al que  hi arribarem per la carena, on podrem gaudir d’unes panoràmiques extraordinàries, inclós de sa costa N d’Eivissa.

Al cim està coronat amb un esplèndid mirador des d’on podrem gaudir de la bellesa de la zona, destacant l’illa de la Dragonera, fins  i tot sa de Cabrera i la d’Eivissa.

El descens l’iniciem direcció N ( dreta) passant per davant un «refugi/porxo» en estat ruïnós on encara es pot llegir a una placa
«S’Arracó. El Ayuntamiento de Andraitx
y el Fomento de Turismo de Mallorca
a Gabriel Font y Martorell 1969».

El descens ho farem per l’esquerra d’aquest refugi-porxo un tirany ens davallarà per una coma fins a un bell pinar al fons. En arribar continuarem per un camí molt evident que surt de la dreta i que continua davallant fin a una torrentera. Aquí girem 180° ( esquerra). Al principi el camí és fàcil, però així com anem avançant es va fent més espès, arribarem a una gorja on hi ha molts de joncs, el terreny està molt brut. Anirem pel costat esquerre de la torrentera en ascens per situar-nos davall les penyes d’en Farineta de  l’esquerra, passarem pel mig d’una escletxa, per després continuar l’ascens fins arribar al coll dels Coloms (250 m), on hi ha un tirany que davalla fins al camí de sa Font de ses Moreres, però que noltros que agafarem, continuarem dreta direcció N fins a una xona planera amb pins i restes d’un porxo «El Porxo des Pi Esbucat».

Ara ens espera una pujada mitjana-forta per l’esquerra fins al cim del Puig de ses Fel.les (411 m). He de dir que aquest cim te varis noms com h pogut veure a diferents publicacions; El Puig de ses Fel.les, El Puig de ses Celles i el Puig de ses Veles, totes bastant perescudes fonèticament.

El descens ho feim direcció N seguint la carena fins a arribar a un gran pi, des d’on continuem fins a un segon pi, per a després en tendència cap a l’esquerra anirem a cercar en descens per la dreta del pas dels Garballons que ens situarà a l’esquerra en un monticle coronat per una pedra de color blanc, des d’aquí iniciem un curt descens fins el coll de ses Fel.les, a la coma d’en Jaume Benet. Continuem en ascens pel sender que transita per dins sa coma fins arriba al coll i cruïlla de senders des Puig de sa Paret des Moro. Aquí girem W ( esquerra) fins a sa carena, a la dreta veurem un tancament de pedra i prenem S (esquerra) cap als Puntals des Forn i abans d’arribar-hi iniciem el descens fins al camí de sa Trapa el GR 221. Prenem S ( esquerra) fins a arribar a les cases de sa Trapa on agafem una ombra per menjar i descansar.

La tornada la feim per la pista fins a arribar a dalt del coll de ses Ànimes. Després continuem tot el temps de davallada sense abandonar sa pista en cap moment, passarem per davant unes cases, per continuar fins a una cruïlla de camins; el Camí de sa Punta de sa Galera a la dreta i el Camí de sa Font des Morers a l’esquerra, ambdós municipals, noltros agafarem aquest darrer el de sa Font des Morers que uneix el Coll de sa Palomera, a s’Arracó, amb l’avinguda de s’Algar, mitjançant l’avinguda de la Trapa a l’interior de sant Elm.

Després de caminar alguns kilòmetres i ja al final passarem per davant un gran dipòsit d’aigua  a pots metrers d’una esplanada al costat de la ctra Ma1030 just al coll de la Palomera. A l’esquerra de l’esplanada surt un tirany que agafarem que ens durà paral·lels a la carretera fins al cementeri on tenim els cotxes. Donant per acabada sa ruta d’avui que al final ha estat més llarga i cansada de els que teníem previst. Acabant a Andratx fent unes merescudes chandis.

veure fotoswikiloc75

550. Pas des ses Tres Pedretes o Son Gallard i pas del Petit Pi

Publicada en de

Circular: Sí
Distància total: 12,880 km
Temps total: 5,20 h.
Altura màxima: 881 m
Desnivell acumulat:

 550. Pas de ses Tres Pedretes o Son Gallard i pas del Petit Pi

Es tracta d’un dels antics passos que permetien superar la línia de penya-segats que dóna accés als altiplans de la zona del Teix i que transcorr entre els cingles de Son Rul•lan i el Coll de Son Gallard. El vàrem obrir per primera vegada dia 4 de setembre de 1996, amb la certesa que, en aquells moments, feia molt temps que ningú hi transitava. La idea havia sorgit una setmana abans quan, des del refugi de s’Arxiduc que hi ha a la Talaia Vella, en Joan s’havia fixat en un cingle d’alzines que semblava trencar la inaccessibilitat dels penya-segats. Dit i fet, hi anàrem i ens vàrem endur l’agradable sorpresa de trobar-hi restes de pedres compostes i escalons tallats a la roca que, encara que molt abandonats i bruts, ens permeteren recórrer el cingle sencer. Per cert, li posàrem el nom de pas de ses tres pedretes, perquè la primera senya que trobàrem de pas antic foren tres pedres col•locades i també per la gran impressió que ens causà («arribar a les tres pedretes» té el significat d’arribar a una situació delicada, greument perillosa). Probablement, si té nom antic, deu estar relacionat amb Son Gallard per la seva situació.

Iniciam l’itinerari i començam a caminar pel camí de sa Muntanya, es tracta del més conegut dels camins que va fer construir L’Arxiduc (1847-1915) , el qual puja de l’hostatgeria cap al camí de s’Estret de Son Gallard.

L’antiga hostatgeria, de ca na Magina passar després a dir-se ca Madò Pilla, fins fa poc conegut amb el nom d’Hotel El Encinar,  per acabar enguany amb el nom de Hotel Continental, a la carretera Valldemossa-Deià.

L’Arxiduc Lluís Salvador (1847-1915), va adaptar ca na Magina, com a hostatgeria, perquè servís com a lloc d’allotjament als qui volien visitar Miramar. Els visitants s’hi podien estar de franc durant tres dies, «…un alberg de 20 llits on tothom hi pot passar tres dies de franc i li donen roba de llit, tovalloles, coberts, llenya per fer foc i olives sense haver de pagar res, i des del mirador que hi ha allà prop damunt un penyal de forma cònica es domina tota la contrada…».

«Luis Salvador, María, José, Juan Bautista, Domingo, Raniero Fernando, Carlos, Zanobio, Antonio de Habsburgo-Lorena y de Borbón (así se llamaba), llegó por primera vez a Mallorca en 1867. Durante el último tercio del siglo XIX adquirió numerosas fincas mallorquinas, fascinado por el paisaje de la isla, la inmensidad del mar y la Serra de Tramuntana. En 1872 compró la sin igual posesión de Miramar en Valldemossa. Esta finca se convirtió en el centro de todas sus posesiones y allí recibía a todas sus visitas a las cuales se les ha considerado como los primeros turistas de Mallorca. Su prima Sissi, la emperatriz de Austria, compartió su amor por la naturaleza de las islas. Enamorado de Mallorca, invitó a Miramar a toda la aristocracia de su tiempo, comenzando por su madre la Gran Duquesa de Toscana, a la Princesa Estefanía, viuda del Príncipe Rodolfo, a la Infanta de España Isabel Francisca de Asís de Borbón “La Chata”, al Gran Duque Waldimiro de Rusia, hermano del Zar, etc.etc. También acostumbraba invitar a gente de la cultura y las artes (escritores, pintores, poetas, artistas, etc.). Después de comprar Miramar, se dedicó a la adquisición de posesiones como S’Estaca en los alrededores de Valldemossa y Son Marroig, en el término de Deyá, que reformó realizando ampliaciones al estilo italiano. Edificó en un extremo del jardín un pequeño templo neoclásico de mármol de Carrara, desde donde se denomina la punta de Sa Foradada. Su Notario habitual era Cayetano Socías y Bas y en sus protocolos de los años 1872 a 1889 figuran los contratos de compraventa, cartas de pago, poderes, etc. que el Archiduque realizó durante su estancia mallorquina. Su apoderado, el abogado mallorquín Francisco Manuel de los Herreros, fue el encargado de realizar la mayoría de las operaciones en su nombre.

Con el transcurrir de los años, las personas y las entidades más representativas de su tiempo, así como organismos oficiales y corporaciones académicas, quisieron rendir homenaje a su destacada labor en el campo de la cultura, las artes y la sociedad en general. Así, en 1883, fue nombrado Académico Honorario de la Academia Provincial de Bellas Artes de Palma de Mallorca y en 1887 la Diputación Provincial le nombró hijo adoptivo de esta provincia. En 1909 la Sociedad para el Fomento de Turismo de Mallorca le nombró Presidente Honorario y un año más tarde el Ayuntamiento de Palma le proclamó Hijo Ilustre, al igual que la ciudad de Sóller en 1913. Murió en el castillo de Brandais (Austria), habiendo nombrado en su testamento como heredero universal de todos los bienes que poseía en la isla, al mallorquín Antonio Vives Colom (secretario personal, colaborador y hombre de confianza que le acompañó desde 1872 hasta su muerte) y a sus hijos.

Entre sus múltiples publicaciones destaca Die Balearen in Wort und Bild, monumental obra que consta de varios tomos, en la que describe de forma excepcional toda la magnificencia de nuestro archipiélago, obra que ha sido traducida a varios idiomas.»

Enfront de l’Hotel s’inicia el camí, per on s’arriba a l’ermita de la Trinitat i les ermites velles, del segle XVI.

El camí o pista es ampla i còmoda, al pocs metres de començar arriben a una bifurcació on el camí puja a la dreta que no agafem, però ens hem de fitxar perquè per ell tornarem més tard.
Continuem i passem per davant un curiós coll de tords elevat, prosseguim pel camí obviant qualsevol senderó que puguem trobar, inclòs el que dur a la cova del beat Ramon Llull (1232-1316), fins a arribar al magnífic mirador dels Tudons, rep aquest nom perquè els tudons hi solien fer és niu.  https://www.youtube.com/watch?time_continue=32&v=Mx7x7r_TfXk

Ara el camí pren una forta pujada en ziga.zaga, fins a arribar a un nou mirador el de son Gallard.

Aviat arribarem on el camí té un tancament de reixa a la dreta, prosseguim i travessem un portell metàl•lic, estem a l’Estret de son Gallard. Després el camí se suavitza, i hem de tenir esment perquè arribarem a un aljub a la nostra esquerra, punt on hem d’abandonar el camí, deixant l‘aljub a la nostra dreta.

Ara s’inicia una pujada forta en diagonal NE, fins a arribar a una paret de partió procurant no perdre altura, sense referències. Una vegada travessada la paret de partió, seguim vorejant la basa de la paret rocosa i al cap d’uns 100 m veurem una fita, és el moment de dirigir-nos a la base de la paret rocosa i veurem a la nostra dreta (SW) un canal ampli que ascendeix amb pendent fort, en la part esquerra, al costat de la paret rocosa, veurem dues alzines, la més pròxima a la paret lleugerament inclinada i l’altra, amb el tronc en forma de S, tombada. És el canal per on hem d’ascendir. El pendent és fort/molt fort, girant posteriorment amb diagonal esquerra; en algun moment hem de grimpar (trobarem una cinta) i al cap d’uns 15′ haurem superat aquesta primera part de l’ascens. Seguim en diagonal esquerra i posteriorment seguint la línia de màxima pendent, amb pujada forta/molt forta, per a finalitzar en diagonal dreta. Als 3′ vorejarem per la dreta un espoló rocós, amb un pati important a la dreta, i als 5′ d’ascens fort, arribarem a un racó en el veurem una cinta. És el principi del tram final del Pas de Son Gallard o de ses Tres Pedretes, que consta de dos trams equipats amb una cinta, avui dia descolorida però que en els seus orígens era vermella (1.996). És un tram delicat pel pati que tenim a la nostra esquena, pel que convé extremar les precaucions sobretot amb terreny mullat. Una vegada superat el pas, ascendim amb pendent fort/molt fort per les roques situades a la nostra esquerra, passant per davall una enorme heura, als 10’/11′ grimpem en diagonal esquerra i una vegada superada seguim de front arribant al Camí de s’Arxiduc en uns 3′.

El Pas de Són Gallard, també conegut com el Pas de Ses Tres Pedretes, ho van obrir per primera vegada Tomeu Bonet i Joan Ensenyat, el 4 de setembre de 1.996, amb la certesa que, en aquells moments, feia molt temps que ningú ho transitava. La idea de recórrer aquests penya-segats va sorgir la setmana anterior quan Joan s’havia fixat, des del Refugi de s’Arxiduc, en un risc amb alzines que semblava trencar la inaccessibilitat dels penya-segats. Una vegada arribats a aquesta zona es van trobar amb l’agradable sorpresa de trobar restes de graons tallats en la roca. El nom de Ses Tres Pedretes, és degut al fet que el primer senyal que van trobar de l’antic pas van ser un caramullet format per tres pedres, i també per la gran impressió que els va causar el pas («Arribar a ses tres pedretes» té el significat d’arribar a una situació delicada i extremadament perillosa). En cas que el pas tingués anteriorment altra denominació, molt probablement seria Pas de Són Gallard a causa de la seva situació a l’ES del Estret de Són Gallard.

Ara prenem S ( dreta) pel l’antic camí de l’Arxiduc, on visitarem la cova de l’Ermità Gillem, un centre d’espiritualitat, i prosseguir fins a arribar al Coll de son Gallard, on abandonem el camí per l’esquerra direcció al pla des Pouet, on es veu la tasca de neteja que s’ha fet a l’alzinar, la restauració del pou i de les antigues cases.

A l’W, dreta, del Pla, surt un camí carreter, que recorre la part del puig de na Torta 727 m que mira cap a sa Talaia Vella  868 m i que arriba una magnífica balconada, on aprofitem per menjar i descansar.

Ara agafem un tirany marcat amb fites i punts vermells que du al mirador de na Torta, que no arribarem perquè abans prenem dreta per baixar pel pas del Petit Pi, que curiosament hi ha construït uns escalons de pedra que faciliten enormement la baixada no fen falta posar corda. Encara hi ha eines utilitzades en la recent construcció. Suposem que facilitaran l’accés turístic a la cova de les Dues Boques. Perquè si no és així no sé quin sentit pot tenir construir l’escalonada. Tota aquesta zona » Muntanya del Voltor» està sofrint canvis que ja veurem on arribem.

Baixam un rost comellar cobert de fullaca d’alzina, bastant relliscós, amb direcció NW, dreta, no hi ha camí o tirany definit. Com hem davallat massa no hem trobat la cova de les Dues Boques, però si hem trobat una connexió amb la sortida o final del pas de ses Maromes, és a dir hem arribat als colls de Tords que hi ha baix el pas de ses Maromes.

Ara ja no queda més que seguir davallant pel tirany molt definit fins al tàlveg del torrent de sa Noguera.

No tardarem a trobar a l’esquerra una paret de partió que ens acompanyarà fins al tàlveg. Creuem el torrent fins a l’altre vessant per situar-nos damunt una sitja que curiosament té una enorme roca al centre.

Al costat de la sitja inicia un ample camí o pista en davallada, passarem per davant un gran forn de calç. El camí continua davallant fins a unes cases/porxos on ja podem veure el restaurant de can Costa, girem dreta fins a la barrera que dóna a la carretera que puja a l’ermita de la Trinitat.

Ara ja per asfalt ens dirigim a l’ermita, la visitem i prosseguim pel camí que hi ha a la dreta de l’hortet. Aquest camí ens tornarà a l’inici del camí que hem pres al començament, per arribar finalment a l’hotel Continental.

veure fotoswikiloc75

549. Puig de ses Vinyes, vessant SE

Publicada en de

Circular: Sí
Distància total: 5,05 km
Temps total: 5,40 h.
Altura màxima: 1.086 m
Desnivell acumulat: 496 m

 549.Puig de ses Vinyes pel vessant SE

La ruta d’avui es tracta d’escalar el Puig de ses Vinyes pel seu abismal emmurallada meridional (ES) i aconseguir el cim per la cornisa S.

Comencem en el km 31,8 de la Ma.-10, al costat del refugi del Gorg Blau. Travessem la carretera i comencem a ascendir direcció a la murada al costat d’una paret de pedra que deixem a la nostra esquerra. Passarem al costat d’enormes blocs de roca, on girarem N per una àmplia zona pedregosa. La idea és aconseguir la murada que tenim més al N de color vermellós. Una vegada sota girem NO per salvar les grans parets i faldeijem guanyant una mica d’altitut fins a arribar a una llarga i vertical canal. L’ús de les mans és generalitzat en tota aquesta zona. Passarem per una petita surgencia d’aigua, que amb la sequera és gairebé insignificant.

Les vistes des d’aquí són realment impressionants, sobretot el murallón més meridional que tenim a les nostres esquenes, just sota el Puig de sa Plana de 929 m integrat en la bella serralada de ses Vinyes. Vigilats constantment pel Puig Major.

Una vegada a la canal de  120m anem ascendint N amb la gran ajuda de les nostres amigues carritxeres. Hem d’anar amb compte per la gran quantitat de pedra solta que hi ha. No hem d’arribar fins al seu final que no té sortida, uns 60 m abans hem d’abandonar la canal per l’esquerra NO en diagonal ascendent fins a arribar al cim del cresteixería de ses Vinyes, just sota la cornisa que ens portarà al cim.

Una vegada descansat i recuperades forces seguim per la cresta fins a localitzar una petita esquerda ( esquerra) per la qual grimparem fins a situar-nos en la cornisa en diagonal ascendent-dreta aèria que ens situarà en el cim bicèfal del puig de ses Vinyes.

El descens ho realitzarem per la Serra de Turixant un espectacular recorregut amb vistes extraordinàries a ambdues vessants i un terreny realment incòmode. No hem d’arribar fins al seu final sinó que abans d’arribar a una torre elèctrica girarem dreta descendent que ens portarà a 50 m de la barrera a l’esplanada situada en la boca S del túnel ( km 30,3). I ara només ens queda caminar pel lateral de la carretera el 1,5 km que ens separa del punt de partida.

veure fotoswikiloc75

551.Cova de Cornavaques

Publicada en de

551. Cova de Cornavaques

Una cova en un lloc perdut de la Serra de Sant Vicens ( a prop de la Serra de Cornavaques), on destacan formacions estalagmítiques, i sobre tot les anormes àrrels solidificades que penjen del sótil. Cal destacar les marques dels diferents nivells d’aigua que anat deixant en el llarg dels anys.

En situem a la ctra. de la Cala de Sant Vicenç i aproximadament al Km-1 a una ampla corva podem deixar els cotxes a la vorera. Just davant tenim l’entrada del camí amb les cases de Can Vich, es un camí que travesa varies finques. Noltros el seguirem fins arribar a les barreres de Can Nicolau, ( quasi el final) on l’abadonarem per ficarnos dins el torrent.

Remontarem el torrent, de talveg fàcil, fins traspasar la segona barrera basculant que també fà de partió. Aquí tenim dues opcions; a) La que noltros agafarem que és seguir el torrent durant uns dos-cents metres i sortir grimpant per la dreta, que no aconsallem, i la b) molt més fàcil, que és girar lleugerament a la dreta amb direcció a un gran pi, per després seguir les fites que posarem ( de tornada) fins arribar al primer puxet on al cim hi ha un tancament de pedra, probablement talaiotic. Des d’aquí tenim una àmplia panoràmica del torrent i de per on em d’anar, seguirem primer amb un lleu ascens, i en algún moment per un antic cami empedrat i molt espenyat, que poc a poc es convertirá amb una pendent molt forta. No em d’arribar a dalt de tot, sino que cercarem la cota 280 m. i ens mantendrem tot lo que poguem en ella i paralel al torrent proseguirem per un terreny molt incomode fins arribar a la cota 302 m. just damunt on el torrent es divideix en dues torrenteres, aqui i davall una gran mata està l’entrada de la cova.

L’entrada es petita i sa supera amb una petita desgrimpada, només haver cominat uns pocs metres ens trobem una gran colada d’uns 6 m. d’altitud que ens impedeix el pas, té una corda posada però no arriba abaix i està embullada però gracis a una branca que trobarem le varem poder davallar. Si no aguesim pogut no agues quedat mes remei que escalar. Remontem el primer obstacle que ens conduiex a un petit pasadis per tornar davallar rapelant la colada per l’altre costat també d’uns 6 m.

Continuem per sales espectaculars amb grans formacions estalagmítiques, que constituexen una curiositat geologica ( gours, enormes colades, formacions estalgmitiques i altres morfologiques considerades mes del descens de barrancs ( tobogans, cascades) i no diguem d’uns quans pous que no explorarem. Fins arribar a la gran sala on sa vista ens du cap a les grans arrels de decenes de metres que penjen del sótil, lo més impresionant de la cova, que esperem el civisme les perdurin perl mols segles.

Continuem per la cavitat i pugem una colada-tobogan d’uns 8 m. que ens situarà a la part alta, motem les plaques per arribar a l’embut, un petit forat que just hi cap una persona que ens baixa a la sala inferior de la cavitat fent un volat per damunt una gran colada. Des d’aquí arribarem a la sala des fang, feim les fotos i tornem a pujar. No tenim més temps.

Material utilizat: 2 cordes de 20 m. i 1 de 60 m.

Coordenades datum: 501991 – 4418306

Altitud: 302 m.

veure fotoswikiloc75

548. Pas des Racó i Camí dels Cingles de son Rullán

Publicada en de

Circular: si.
Distància total: 13,5 km
Temps total: 6,45 h
Altura màxima: 769 m
Desnivell acumulat: 1.582 m

 Torre de sa Mola de Tuent548. Pas des Racó i camí dels Cingles de son Rullán

Avui una climatologia adversa ens ha fet canviar a l’últim moment d’itinerari, al principi estava previst el pas d’en Biel o pas del Rost del Salt i rapelar el Cingle de ses Pomeres, per la qual cosa hem optat per un clàssic, el pas des Racó i el camí del Cingles de Son Rullán, encara així, pujar el material necessari per a això a requerit un bon esforç que afegit al desnivell acumulat i la distància recorreguda no ens ha sabut a poc.

Iniciem la ruta d’avui a Deià concretament per les escales empedradas que es troben al costat del rentadors públics i que ascendeixen paralel al torrent des Racó. De seguida arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra fins a la corba on es troba l’Hostal Miramar. De seguida a la dreta s’inicia un camí de terra, amb una sèquia a l’esquerra. Arribarem a una barrera metalica al costat d’un pont, està oberta i la passem. Seguim avançant en lleugera pujada. Passarem per un portell sense barrera, on travessem el torrent des Racó. Seguim avançant pel camí entre bancals. Passarem al costat d’una casa/barraca esbucada. A poc a poc el camí es va perdent i transformant en un tirany, arribant a passar per sota d’una penya ( dreta), vam seguir avançant en pujada alguna cosa mes fort per dins d’un encinar. En arribar a la part superior o coll veurem a la dreta i damunt del penyal una preciosa casa amb bancs i taules de pedra en el seu exterior. Un magnífic lloc per reposar forces mentres admirem la gran bellesa de l’entorn amb el poble de Deià en el fons.

Retrocedim uns metres per situar-nos en el tirany, vam seguir avançant en lleugera baixada i junt a un tancament de reixeta, que ens portarà a una gran rosseguera, que no creuarem, sinó que ascendirem pel seu lateral esquerre.

Passarem just per sota del gran Penyal des Racó deixant-ho a la Nostra esquerra, seguim avançant entre grans carritxeres fins a situar-nos gairebé sota el gran murallón, amb el Penyal des Racó i el seu canal des Racó a les nostres esquenes, lloc de pujada cap al pas des Falcó però avui no toca. Anem guanyant altura alhora que el terreny es torna més vertical i aeri.

Hem d’anar amb compte perquè passarem per un “ racó” que no hem de prendre, prosseguirem avançat ara una mica menys vertical fins a arribar a una altra “entrada” que sí hem de prendre perquè en la seva part final es troba la cornisa que dóna nom al Pas des Racó.

Avui en dia aquest pas està equipat amb una cable d’acer amb funda de plàstic a manera de passamans.
Des d’aquí les vistes sobre el Penyal des Racó i el seu canal són espectaculars.

Superat el pas, que no comporta cap dificultat tècnica, vam seguir avançant i pujant amb tendència a la dreta.

Ara la idea és arribar a l’altre vessant del torrent des Salt pel lloc conegut pel Cocó d’en Llorito. Seguim en forta pujada per situar-nos en la planicie entre 650/700 m avancem per terreny complicat per arribar a la carena que acaba amb el Pas Vell de Son Ripoll, que evidentment no prenem aquesta direcció, sinó tota la contrària dirección S al GR-221. Pel camí ens trobem amb una parella d’alemanys extraviats, no m’estranya perquè la boira no deixa veure a mes de 10 m, que es dirijen a Deià, al que els suggerim ens segueixin ja que anem al mateix lloc.
Ara del que es tracta és d’anar avançat fins a arribar a la bifurcació on s’inicia la davallada pel cami dels Cingles de Son Rullán.

A mesura que anem descendint per ell, el temps va millorant i la boira dissipant-se.

Ens entristeix veure que un fill de puta ha pintat punts i fletxes de color taronja de mig metre per roques, enzinas, i fins i tot en oliveres centenàries, tota una aberració. Aquest seria un bon motiu per dedicar-li unes paraules en un parell de pàgines, però no ho faré, per a això estan els Agents de Medi ambient i del Seprona per perseguir-ho, jo solament puc cagar-me en la seva puta estampa.

Tornem a lo nostro, aquest camí ja no ho deixarem en tot moment fins que ens porti a l’Hotel és Molí i d’aquí a l’aparcament.

Acabant amb un expléndida xocolata i unes coques de patata a Valldemossa. Salut.

veure fotoswikiloc75

547. Torrent Gorg dels Diners

Publicada en de

Circular: no.
Distància total: 6000 m.
Temps aproximació: 40‘
Temps total: 10’20 h. (inclòs baixar els cotxes fins a cala Tuent i tornar a pujar)
Temps de descens, fins a cala Tuent: 9,50 h. ( inclòs aturades i muntatge tirolina)
Altura màxima: 803m.
Desnivell acumulat: 1000 m.
Distància del tram esportiu: 1230m.
Distància total torrent: 4200m.
Desnivell del tram esportiu: 450m.
Desnivell total torrent: 750m.
Salts: 26; Rápel màxim de 37 m 25+12 (Niu des Voltor).
Equipament: Molt bo, majoria de químics, excepte passamans del gorg des Bany.
Aigua: Sec tot l’any, solament corre aigua després de grans pluges, té un gorg amb aigua permanent, evitable amb la tirolina o per passamans i grapes

Fecha: 9/09/2017

 547. Torrent Gorg dels Diners

Iniciem l’activitat d’avui baixant els cotxes fins a Cala Tuent, necessaris per després pujar. Tornem fins a la plataforma del funicular del puig Major, (a l’altura del quilòmetre 2,2 de la Ma. 2141), que ens marca el punt de partida de l’activitat d’avui i a poc més d’un quilòmetre de la casa de Cals Reis i poc abans del Coll dels Reis, ens recorda el que va ser anunciat en 1934 com “l’obra mestra de l’enginyeria mallorquina”, el projecte de construcció d’un mitjà de comunicació per cable que havia d’enllaçar aquest lloc de la possessió de Cals Reis amb el sostre de Mallorca.

L’objectiu era potenciar “una nova manera de fer turisme”, ( una altre destrucció més del medi) encara que el pla, ideat per l’enginyer i promotor cultural Antonio Parietti Coll (1899-1979), va ser interromput per la Guerra Civil i definitivament abandonat quan el tractat d’Espanya amb Estats Units va determinar que s’aixequés una gran instal·lació militar en el cim del Puig Major. Al costat de la plataforma del funicular, en adreça nord-oest, neix un camí de ferradura que salva el pendent més pronunciat de l’excursió. La sendera serpentea pel vessant de la serra de na Rius, contrafort nordoriental del massís del Puig Major, i transcorre per una zona dominada per matojos de càrritx i ullastres. Després de l’esforç de la pujada fins al coll des Vent ( 803m) l’ascensió se suavitza i conclou en un lloc conegut com el porxo Esbucat, una humil barraca en ruïnes que té, en un dels seus costats, un portell que haurem de creuar. Aquesta construcció va deure servir de refugi als pastors, carboners i altres treballadors de la muntanya que en temps passats poblaven la zona. Des d’aquest lloc les vistes són espectaculars i es pot contemplar el massís del puig de Massanella, al sud-est; la paret rocosa de la serra de na Rius, al sud-oest; la torre de Ca Palou, al nord-oest; i la de Ca Pau de la Calobra, més a baix d’aquesta.

Si reprenem la marxa entrarem en un dels paratges més abruptes i solitaris de la illa, el de la vessant nord del Puig Major. Ho farem pel Camí dels Cingles, nom que fa referència als penya-segats (cingles) que imperen en aquests aspres terrenys. Deixem enrere el porxo Esbucat i aviat veiem, a la dreta, fora de la nostra ruta, el conjunt de les Mamelles, en al·lusió a la seva morfologia, que no és una altra cosa que la escarpada penya del Castellot i el seu puig veí, gairebé bessó. El camí de ferradura avança en lleuger descens i en uns deu minuts des del porxo Esbucat ens deixa en un portell amb barrera de metall que ens indica que entrem en la finca de Bini Gran. A la dreta observarem les ruïnes de les cases del Colls i l’era de batre, i darrere, al lluny, la torre de Can Palou, també coneguda com a  Torre de sa Mola de Tuent, edificada l’any 1596 per ordre del Virrey Ferran de Zanoguera.

Uns minuts després el camí ens descobreix restes d’empedrat i es dirigeix cap a una de les zones més impactants de tota Mallorca, la coma del Ribell o coma Fosca, amb el cim del Puig Major 1.440 m al capdamunt i el Morro d’en Pelut 1.390 m com espoló de ponent. La coma, que queda a la nostra esquerra, segons baixem, amaga el torrent del Gorg dels Diners, que des d’1.400 metres d’altura descendeix en pocs quilòmetres fins a cala Tuent, després d’unir-se amb el torrent de s’Al•lot Mort. Endinsar-se en la coma del Ribell està prohibit, en tractar-se d’un paratge protegit per nidificació i flora endèmica. Resulta paradoxal, però aquest lloc no només emmagatzema un tresor natural i neu, i molta, a l’hivern, també grans quantitats d’abocaments d’escombraries procedents de la base que, malgrat les promeses de les institucions, encara no s’han retirat. A l’altura de la base de la coma del Ribell trobarem la alzina Fumadora, que era el lloc de descans dels qui treballaven en aquest racó de la Tramuntana i decidien tirar-se una cigarreta.

El torrent del Gorg dels Diners travessa el nostre camí una mica més endavant. Uns 150 m abans d’arribar a la font Subauma, també denominada font de la Balma o de Sa Bauma, hem d’abandonar el camí ( dreta) direcció NO, per arribar a la capçalera del tram esportiu del torrent, hem de salvar un desnivell de 25 m, és fàcil de localitzar perquè té un gran pi.

Veurem a la dreta una placa amb anella i mes a baix en una cornisa té dues spits i descendim aquest primer salt de 16 m. Després li segueixen fins a 25 salts més, nombrosos destrepes, tobogans i caminades en zones obertes.

Destacar el salt des Moix, la zona del Jardí Japonès, salt des Bany sempre ple d’aigua on hem muntat una tirolina per superar-ho sent la primera vegada que no ens mullem, també és evitable per una grapes i un passamans instal·lat a l’esquerra, defectuosa instal·lació ja que al nostre entendre li falten un parell de grapes la seva escassetat obliga a realitzar postures antigravitatorios amb alt risc de caure a l’aigua del gorg, i un passemans d’acer inox i no una corda la corda vella i trencada. Li segueix el salt des Niu des Voltor el més alt amb els seus 37 m fraccionable als 12 m dins del propi “Niu”, per finalitzar amb l’últim salt dels Diners de 24 m.

Després li segueixen multitud de desgrimpades i  caminades fora del tàlveg. Arribem al pun on sa junten els Torrent de s’Al.lot Mort i el del des Gorg dels Diners on  podrem admirar a la nostra esquerra els impressionants penyals i l’últim salt de 60 m del torrent de s’Al.lot Mort.

El día ha canviat, fa molt de vent, el cel está tapat i gris, pareix que s’ha fet de vespre.

Finalitzant al costat de les majestuoses i plenes de història cases Can Son Real, i els cotxes que hem deixat fa moltes hores. Just quan es posa a ploura fort.

I com no pot ser d’una altra manera finalitzem amb unes merescudes chandis en el restaurant de sa Tafona de Caimari. On l’alorata de les carns torrades i de l’arrós brut convidaven a quedar a sopar. És que duim moltes hores en dança i el bocata ja no sabem on el tenim.

veure fotosyoutube75

538. Pasarelas del Vero, Alquézar ( Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí

Desnivel: 300 m
Duración; 1,45 h.

Fecha: 6/08/2017

 Torre de sa Mola de Tuent538. Pasarelas del Vero. Alquézar ( Sierra de Guara)

Llegamos al aeropuerto del Prat  (Barcelona), tomamos posesión de la furgoneta y nos dirigimos hacía  la provincia de Huesca (Aragón), concretamente hasta Barbastro, pasando por Alquézar y finalmente hasta llegar a Radiquero.

Radiquero pertenece al municipio de Alquézar, es un pueblo oscense de la comarca del Somontano, situado a las puertas del Parque Natural de la Sierra y los Cañones de Guara junto a la Villa Medieval de Alquézar.

Nuestro hospedaje lo tuvimos en Casa Pilar, una casa de tres plantas situada en el centro del pueblo.

En el pueblo hay poco que ver, tiene varias casas destinadas a su alquiler vacacional y en la parte de arriba del pueblo se encuentra el Albergue de Los Meleses, un excelente punto de partida para conocer el Parque Natural de los Cañones y la Sierra de Guara. Lo forman un grupo de guías como cooperativa Tantaka, en el paramos varias veces a tomar unas cervezas, con un ambiente agradable, familiar y casero. Es uno de tantos puntos de encuentro entre barranquistas, escaladores, amantes de la naturaleza… y sobre todo, saboreadores de la vida.

Alquézar bañado por las aguas del río Vero son parte de la amplia oferta deportiva de la zona, que a los deportes acuáticos suma actividades como la escalada, el barranquismo, las rutas en BTT y el senderismo. La localidad forma parte del Parque Cultural del río Vero, una zona de gran importancia por su belleza y por el arte rupestre que alberga en sus abrigos, declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO.

Encaramada a 660 mts de altitud sobre una de las sierras paralelas al Pirineo, el pueblo se integra perfectamente en un impresionante paisaje de calizas modelado por el rio Vero, que ha creado a lo largo del tiempo un cañón increíble para la práctica del barranquismo, acantilados impresionantes … y de donde salen muchas de las rutas que hicimos.

Destaca su majestuosa Colegiata que fue declarada Monumento Nacional en 1.931 y la arquitectura y trazado medieval de su casco urbano es Conjunto Histórico Artistico desde 1.982.

Tiene amplia oferta de hoteles y restaurantes, donde pudimos cenar la mayoria de dias culminando la última cena con un buen chuletón del todo merecido.

Nada más llegar a Radiquero contactamos con Pilar que nos esperaba para enseñarnos la casa y darnos las llaves. Descargamos la gran cantidad de material, nos repartimos las habitaciones y nos dirigimos hasta el pueblo de Alquézar para emprender una ruta sencilla, Las Pasarelas del Vero.

La Ruta de las Pasarelas permite admirar la belleza del último tramo del cañón del río Vero. Es aquí donde tomamaso el primer contacto con el largo barranco y sus aguas . Las espectaculares pasarelas, que no ofrecen peligro alguno,.

Para su recorrido debemos dirigirnos a la calle que lleva a la Colegiata y descender por la rampa de piedra existente en el primer desvío izquierdo. En este punto puede verse una indicación hacia las Pasarelas del Vero.

Pronto, encontramos las primeras pasarelas de madera que bajan encajonadas entre la Peña Castibián, a la izquierda, y los Muros de la Colegiata, a la derecha. Un total de siete tramos de pasarelas facilitan el descenso hasta el Vero. Durante el recorrido es posible disfrutar de la belleza del Barranco de la Fuente, caracterizado por sus numerosos covachos y una vegetación adaptada a la humedad y frescura propia de estas gargantas.

No pudimos cerrar la ruta  ya que en el último tramo estaban destrozadas por un gran derrumbe, por lo que tuvimos que modificar el último tramo y nos adentramos hasta un espectacular mirador sobre al gran Cañón.

veure fotos

546. Pas des Gat, Mirador del Cingle d’en Visc i Torre de sa Pedrissa

Publicada en de

Circular: Si
Desnivel: 638 m
Recorrido: 9,27 km
Punto de partida y llegada: Son Marroig
Tiempo total empleado; 6,17 h

Data: 2/09/2017

 Torre de sa Mola de Tuent546. Pas des Gat, Mirador del Cingle d’en Visc i Torre de sa Pedrissa

Abans de començar sa descripció un poquet d’història:

Sobre aquest paisatge es situa una de les moltes històries de pirates que justifiquessin el pla de defensa que un «il•lustrat» Joan Binimelis -un home d’un gran saber i molt avançat per a la seva època- va dissenyar a final del segle XVI.

En aquest paratge es va produir una famosa batalla quan, l’any 1582, cent cinquanta corsaris nord-africans van ser derrotats per només cinquanta cristians comandats pel capità Mateu Sanglada. Com a conseqüència d’aquesta i altres incursions, es va decidir la construcció d’un sistema de fortificacions,  per protegir les costes. L’actual camí d’accés a sa Foradada va ser promogut originalment per l’Arxiduc Lluis Salvador.

Una altra anècdota, més relacionada amb la possessió de sa Pedrissa que amb la torre en si, és la que la vincula a la novella•la costumista El secret de la Pedrosa (1921) d’Adolfo Vázquez Humasqué, que el 1926 transformà en pel•lícula Francesc Aguiló Torrandel. I que podeu veure en aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=9_zpotwitc4

Sa Torre de sa Pedrissa és una robusta edificació defensiva de planta circular i de forma lleugerament troncóica, reforçat per un cordó més ample a la seva base. Fa uns nou metres donis de la base fins al sòl del terrat superior. A una altura de 4,5 m. i orientat al sud-est, s’obri un portal rectangular fet de peixos de marès que dóna a una sala amb coberta de volta, en el passadís d’accés es situa una escala de caragol que comunica amb el terrat. En la part esquerra de la sala hi ha un rebost i una xemeneia.

La torre va ser construïda entre 1612 i 1614. La seva dotació era de dos torrers, i l’armament, una peça d’artilleria de sis i dos mosquets. Un document de 769 assenyala que la torr tènia un canó de quatre i en la plataforma inferior, una peça artillera de dotze. Avui en dia el canó es troba en el sòl de la part exterior en mal estat.

El mur del terrat està cenyit per una motllura també de marès, en molt mal estat, la majoria dels peixos han caigut i solament perdurin uneixes poques que tenen els dies contats.
En el terrat de la torre ha crescut un arbust «mata» que perjudica seriosament els peixos que el formin. També hi ha una caseta construïda durant la guerra civil.

L’entorn està ple de cartells de la propietat que ens recorden que ens trobem en sòl privat i que no podem mouren’s del costat de la torre. Inclús ens prohibeixen menjar i beure, si si menjar i beure, això només passa a Mallorca.
Sembla haver-hi-una manca d’actuacions i de normativa clares per protegir i difondre aquests valors ( miradors, camins ancestrals, torres, fortificacions, etc..), considerats paisatge pintoresc i artístic per la Llei i llaura Patrimoni de la Humanitat, però desemparats per tots costats.

Comencen la nostra ruta  a les cases de son Marroig i agafem la pista que davalla fins a sa Foradada, passat el mirador des Rotlo Gros, veu una corba a l’esquerra molt tancada, sortim per la dreta, primer per un caramull de terra i en lleugera baixada ens anem endinsant al bosc per un tirany a vegades bastant desfet. Al cap de pocs minuts quan la sendera comença en lleugera licitada pel que semblen graons de pedra, entenem que és el pas des Gat que ens deixa en la part superior.
.
Seguim avançant per dins del bosc de vegades en baixada per després tornar a licitar per finalment situar-ens sobre «la planícia»

Passem la paret de pedra en sec que separa les possessions de Son Marroig i de Sa Marineta, per una petita ensulsiada i poc més amunt passem al costat d’una balma alguna cosa oberta
continuem direcció nord vorera de les penyes i de seguida veiem el mirador del Cingle d’en Visc. Hi fem una breu aturada per gaudir de les bones vesteixes de la costa i de la Foradada.

Sortim del mirador NO pel camí que tenim davant sinó paral·lels als penya-segats i a vegades per la cresta, fins a arribar a la part més alta , per després anar davallant fins a la torrentera que acaba en una zona habilitada per al bany i amarrar una barca, coneguda com és Banc, on no vam poder refrescar-ens amb un bany pel forta maró però sí vam poder observar el bufador en plena activitat.

Després de fotos reprenem la ruta intentant sobrepassar la paret que dóna accés a la Pedrissa però després de col·locar un fort filat d’arç ens resulta impossible, per la qual cosa agafem el camí habilitat que en lleuger ascens ens situa en una zona enjardinada/agrícola que després de traspassar una barrereta de fusta ens porta dt. una recent reconstrucció d’una bassa. Prosseguim en lleugera baixada NE fins a enllaçar amb el camí d’accés a la Pedrissa. Junt a la barrera metàl·lica i a la dreta hi ha un tirany que baixa al costat d’un tancament de reixeta que ens porta fins a una altra barrereta/botador amb una col·lecció de rètols típics de Mallorca, de Trablisa, de propietat privada, que no et paris, que no beguis, que no menges, que no et surtis del camí i que no sé que més…., prosseguim NO fins a arribar a la torre de la Pedrissa, que com yan és normal r ens rep una altra col·lecció vario pinta de rètols, uns com nascuts de la terra ( una agre), altres clavats  a les roques, uns altres per l’aire en els pins……. Admirem el paisatge, descansem uns minuts ( menys de 10′) més està «prohibit», i prosseguim fins a Cala Deià, on localitzem una ombra entre l’immensa gentada. Iniciem el retorn per al camí dels Ribassos, i fins a la Carretera Ma.-10, Km 64,300.

Passem pel Pi de la Pedrissa propietat del Consell, de tronc llarg (18 metres d’alçària) i dret, amb un diàmetre de 109 cm. La capçada et forma de paraigua, a 16 metres i d’una edat estimada: 100-200 anys. Arbre molt conegut per la ubicació i per la vistositat, de forma molt regular. Al costat creixen tres pins de la mateixa espècie, segurament descendents seus.

Continuem caminant un 1,5 km fins a arribar als cotxes que tenim a ses cases de son Marroig

veure fotoswikiloc75youtube75

545. Barranco Oscuros del Balcés (Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí
Desnivel: 60 m
Aproximación: 1,30 h
Retorno 45 ‘
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Entre Bierge y Rodellar
Tiempo empleado; 3 h ( depende grupo)
Ràpel: tres ràpeles de 7 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

Fecha: 13/08/2017

 545. Barranco Oscuros del Balcés ( Sierra de Guara)

Los Oscuros del Balcez son el tramo del río Isuala más estrecho, profundo y bello de la cuenca. Es uno de los rincones más extraordinario del planeta.

Recorrido clásico, acuático, bastante espectacular y relativamente corto, que reúne buen número de alicientes. Caos, estrechos, oscuros y trayecto casi subterráneo, algún rápel, todo bien condensado, dosificado y ordenado

Son las 8 h y como cada mañana salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bierge.

Desde Bierge tomamos dirección Rodellar por la HU-341. Entre los puntos kilométricos 9 y 10, coger una evidente pista a mano derecha que comienza a la altura del Barranco Fondo (cartel indicador). Ésta se remonta por la linea de cresta, deja a mano derecha una bonita explanada con vistas (es el punto de partida para los barrancos Estrecho y Fontaneta), cruza un pinar y llega, al cabo de casi 2 km, a un amplio collado ( A collada), justo en la divisoria entre el Balcés y el valle de Rodellar, junto a los restos de una caseta. Dejamos el coche aquí en el parking.

Xavi se da cuenta de que hoy se ha dejado el casco en casa…  ayer fueron las botas…menos mal que ha traido las chuches. Sión hace unas gestiones con un grupo guiado por  Carlos Vidal Arque mallorquín y guia de barrancos por estas tierras y donde los haya, guiando un grupo de franceses, y nos dejan un casco.

Proseguimos y a unos cientos de metros más adelante, Collado Colmeneras, tomamos un sendero por el que ascenderemos N de piedra caliza que nos recuerda nuestra Serra y subidas como al Puig Tomir, Massanella, etc.. A partir de ahora el camino se interna dentro del cañon por una gran cornisa ( Faja Cheto)  al final de la cual  bajar SE de forma vertiginosa y zigzagueante hasta alcanzar el río en la zona llamada Riereta del Balcés. A la llegada al rio, dentro del bosquecillo vemos una gran fita, avanzamos derecha siguiendo el sendero hasta el mismo cauce del rio.

Ya con el neopreno puesto  nos encontramos  de nuevo con Carlos Vidal nos comenta que nos hemos puesto muy pronto los neoprenos… hoy no damos ni una… nosotros somos así… ansiosos… je je, coincidimos unos metros más adelante, donde todos se colocan los neoprenos, en todos los sitios se nos notaba que íbamos sin guia… nos comenta sus actividades y opiniones sobre este barranco, sobre los cursos para guia de los que Xavi estaba muy interesado y en general sobre Guara, un tipo simpático y amable. Lo puedes seguir en: https://www.facebook.com/carlos.vidal.1694      y  https://www.explore-share.com/mountain-guide/carlos-vidal-arque/

Aguardamos turno y cuando nos toca avanzamos por el lecho del río, hasta el Gran Caos, donde realizaremos nuestra primera instalación de rapel (7 metros), la cascada nos golpeará con fuerza en este primer descenso. Seguiremos progresando entre enormes bloques de roca. Al finalizar del caos la garganta ya se ha estrechado considerablemente.

Tras un resalte de 3 metros, caminamos encajonados en unas paredes inundadas de hasta 100 metros de altura, hasta que un nuevo resalte (rapel de 5 metros) nos llevará a la parte más espectacular del cañón ( los oscuros)  donde las paredes se tocan y la luz no llega a entrar. El sol ilumina las paredes, el espectáculo de colores es sorprendente.

Finalizamos el barranco con un último rápel de 5 metros con pasamanos, donde la garganta se ensancha y realizamos los últimos saltos del día. La función de este pasamanos no es otra que alejarnos de la cascada y de la enorme roca trampa escondida en el fondo que no permite saltar.

A la salida, seguir el río hasta una amplia badina cerrada por un pequeño estrecho, donde se abre la cuenca  Tranco las Olas, lugar del último estrecho del río en el que la proximidad de las orillas rocosas permiten cruzarlo de un salto, precisamente a esto hace referencia la palabra «tranco». Todavia existe el cable de una antigua pasarela .

En la orilla derecha, dirección NO sale camino, bien marcado, que en fuerte subida y entre pinos y bojes nos dejará, de nuevo, en el collado de Colmenares, cerca de donde se haya dejado el coche.

Subir por este sendero nos costará unos 45’ hasta, encontrar una fita y cruzar al otro lado. Poco después estaremos en el parking.

veure fotoswikiloc75

544. Barranco del Formiga (Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí
Desnivel: 90 m
Aproximación: 1,15 h’
Longitud Total: 1.500 m
Punto de partida y llegada: Bastarás ( HU 332)
Tiempo empleado; 2 h ( depende grupo)
Ràpeles:  Tres ràpeles de 7 m, todos ellos santables ( a dia de hoy).

Fecha: 12/08/2017

 544. Barranco del Formiga ( Sierra de Guara)

Para realizar este cañón primero llegaremos a Bierge, cogeremos la HU-332 en dirección al pueblo de Aguas. Pasaremos por la presa de Bierge (final del Peonera) y continuaremos hasta pasar los pueblos de Morrano, Yaso y Bastaras. Continuaremos hasta pasar un puente que cruza el Cañón del Formiga, y justo después, a la derecha, observaremos el parking donde hemos de dejar el coche.

El camino de aproximación es muy cómodo y corto. Desde el parking se observa claramente el sendero que nos llevará en 1,15 h a la cabecera.

Nada mas descargar el material, se nos acerca el Guarda/ Agente Medio Ambiente, para darnos alguna indicación sobre el cañón y que rozamos el límite de nueve personas por grupo, pero al no llevar guía cumplimos la normativa del Parque Natural de la Sierra de Guara. No nos piden, porque no hace falta para realizar esta actividad deportiva, papeles,  tasas, permisos,….igualito, igualito que en Mallorca.

Empezamos a remontar el barranco por su margen derecho, hasta llegar a una antigua cueva donde guardaban el ganado, la Cueva de las Polvorosas. Acompañados en todo momento por los buitres que sobrevuelan el cielo.  Ahora el camino se vuelve aéreo y agreste, pero siempre bien protegido, que nos llevará hasta uno de los dos rápeles de 7 m  y 9 m que dan acceso al cañón.

Ya en el cañón y sobre una explanada rocosa nos colocamos los neoprenos y aguardamos turno. Acto seguido tomamos contacto con el agua  fresquita, toda una gozada.

Nos encontraremos con dos rapeles de 7 metros. Después del segundo podemos realizar dos sifones de poca dificultad (un árbol y una piedra) o esquivarlos por encima.

Iremos encontrando resaltes hasta llegar a un tobogán de 6 metros. Más resaltes y otro rapel de 7 metros (saltable y con una pequeña cueva interior). 2 toboganes más y ya solo nos queda el último rapel de 6 metros. El barranco del Formiga, a partir de aquí, se vuelve una escalera de saltos y marmitas. Muy divertido y entretenido, todo un parque acuático y suele estar muy concurrido.

Después del último rapel, seguiremos bajando por el cañón. Pasaremos por una zona de juncos y llegaremos a la badina en el camino de aproximación.

Cruzaremos a la izquierda orográfica del cañón para volver por el camino de aproximación al parking.
veure fotoswikiloc75

543. Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

Publicada en de

Circular: Sí
Desnivel: 20 m
Aproximación: 15′
Longitud Total: 150 m
Punto de partida y llegada: Bastarás
Tiempo empleado; 1,55 h ( depende grupo)
Ràpel más alto: 6 m ( pero conviene llevar cuerda de 20 m)

Fecha: 11/08/2017

 543. Barranco del Gorgonchón ( Sierra de Guara)

“Y aquí también dice que había… como un arquillo también dice que tienen un escondrijo, los moros. Y tiene un túnel y dice que hay un río, ¿has oído hablar del Gorgonchón, que ha habido tantos accidentes y por ahí?… Pues allí que bajaban por allí a coger agua y no les veían, porque iban dentro tierra… Pero esta gente (los moros) vivian como los animales por la noche, en los altos y así vigilaban”.
C. González, JA Fracia y AJ Lacasta. La sombra del olvido. 1958

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Bastarás,.

Antes de llegar al pueblo de Bastarás y en dirección Yaso, tomamos una pista a mano derecha y bajamos hasta el parking entre campos de cultivo.

Seguimos por la pista en dirección Sur-Sureste y al fondo del valle vemos el corte que ha provocado el Gorgonchón en el conglomerado. Dejamos la pista por un sendero que nos llevará al principio del barranco que pertenece a la cuenca del Barranco del Formiga.

Normalmente este barranco se combina con el Formiga dado su poca longitud y la proximidad entre ambos, pero por logística y otras actividades lúdicas de la tarde nosotros los haremos uno cada día.

Este es un barranco muy diferente a todo lo que hemos hecho hasta ahora y dentro de la Sierra de Guara muy singular, fue descendido por primera vez en 1983:
Su ubicación, muy desplazado hacia el sur, prácticamente en la tierra llana, fuera de los límites del Parque Natural de los Cañones de la Sierra de Guara. De hecho, el Gorgonchón es una estrecha y profunda grieta que ha excavado el río en el suelo. el Gorgonchón es un río de caudal permanente. Por aquí bajan las aguas del río Formiga una vez atravesados los famosos estrechos que tantos descensos barranquistas recibe al día en época de verano.

Es imprescindible descender la segunda cascada desde el otro lado del pasamanos (avance en oposición resbaladiza), y si no preguntar a Neus que resbaló y quedo suspendida del pasamanos y del cabo de anclaje y tuvo que recuperar posición en oposición y con las rodillas clavadas en la pared de enfrente, para evitarlo; Rapelarla desde su inicio lleva a caer en el interior de un agujero oculto detrás de la cascada: su interior es muy pequeño y su salida inferior es un sifón impenetrable por el que no pasa una persona. Caer aquí entraña un verdadero peligro de muerte.

Por ello, a la estrechez extrema del Gorgonchón hay que sumarle el caudal permanente y significativo de las aguas del río Formiga, lo que provoca que se generen peligrosos movimientos de agua en las dos pequeñas cascadas que tiene el barranco, movimientos que tendremos que evitar desplazándonos de ellos mediante incómodos y resbaladizos pasamanos.

Por todo ello, el Gorgonchón es uno de los descensos más técnicos que podemos afrontar en la Sierra de Guara. Para que os hagáis una idea, luchar 1,30 h para avanzar este corto tramo de 150 m requiere un esfuerzo intenso, pero deja un buen sabor de boca…Ya se sabe… lo bueno si breve, dos veces bueno.
Desgraciadamente, este barranco también es famoso por su siniestralidad. La cueva oculta que se encuentra en la cabecera de inicio del pasamanos del segundo rápel se ha cobrado 4 víctimas         (hasta 2009), constituyendo el punto más negro de toda la Sierra de Guara.

Después de descasar y ya por la tarde nos dirigimos hasta Basbastro, dónde tenemos una cita con las Viñas del Vero, y una cata y maridaje de sus mejores vinos.Viñas del Vero, en pleno Somantano es, con más de 1.000 hectáreas de viñedo propio y una capacidad de elaboración y comercialización de 6 millones de botellas, una de las bodegas españolas más contemporáneas tanto por su tecnología como por el estilo de sus vinos.

Los probamos todos y no dejamos ni gota. Ahí queda eso.

veure fotosyoutube75wikiloc75

542. Vía Ferrata la Croqueta de Obarra

Publicada en de

Circular: Sí
Dificultad: Alta K4
Desnivel: 355 m
Aproximación: 1′
Longitud Total: 5,3 Km
Longitud euipado; 1.000 m
Punto de partida y llegada: Túnel-Monasterio de Obarra
Tiempo empleado; 3,50 h
Iniciación: No
Cuerda opcional; 40 m

Fecha: 10/08/2017

 542.Vía Ferrata la Croqueta de Obarra

Está ubicada en el valle del Isábena (Huesca) sobre el interesante Monasterio de Obarra a las puertas del congosto homónimo. El acceso es por la carretera A-1605 que une Graus con Bonansa y las carreteras N-260 transpirenaica y la N-230 al valle de Arán. Si venimos desde Graus, pasado el pkm. 40, encontramos primero un gran aparcamiento a la derecha destinado a los visitantes del monasterio, allí hay paneles informativos sobre la ferrata y el monasterio además de una caseta de información. Si continuamos por la carretera 500 metros dejaremos a la derecha el camino al monasterio, a la izquierda la carretera a Ballabriga que es por donde regresaremos de la vía, antes de los túneles hay una amplia zona donde aparcar en batería a mano derecha

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Beruny, a 1,30 h (unos 90 Km)  de camino. Pasado el Km 40 de la ctra. A-1605, que une Graus (Huesca) con Bonansa y las carreteras N-260 y N230 al valle de Arán, veremos a nuestra derecha un amplio aparcamiento pocos metros  antes de llegar al túnel. Un centenar de metros antes habremos llegado al aparcamiento del propio monasterio de Obarra, pero el del túnel nos cae mas cerca del inicio de la ferrata.

En Beruny, a los pies de la carretera que conduce al monasterio de Obarra, se encuentra la primera vía ferrata del valle del Isábena,  con cuatro impresionantes agujas, una vía llamada a ser una de las imprescindibles.

Nace a pocos metros de la boca del túnel. Los primeros metros de ferrata son un simple acceso al primer sector de esta ferrata que podemos dividir en cuatro tramos. También la podemos definir como dos ferratas situadas una sobre la otra, la de abajo tiene una dificultad media y al alcance de la mayoria, una vez terminada podemos descender hacia la derecha ( escape) por una senda muy empinada o continuar andando hacia la ferrata superior recomendable solo para expertos.

Primer sector.-

Tiene un desnivel entorno a los 100 m desde la misma carretera, discurre por un muro donde alternamos zonas muy verticales con otras más suaves, aunque en algún punto hay que usar la roca, el equipamiento es abundante y excelente. Hay instalaciones de rápel señalizadas como escape – largos de menos de 20 m.

Segundo sector.-

Llegamos a una amplia faja pedregosa que recorre en diagonal la mitad del monte. Hacia la derecha bajaríamos al coche, justo encima del túnel, por una senda escarpada y muy empinada, a la izquierda continúa la vía por un sendero donde pronto acaba la línea de vida. El terreno es empinado, subimos durante unos 10′ hasta ver a nuestra derecha un pequeño abrigo ennegrecido y el inicio del tercer tramo. Un buen lugar para reponer fuerzas y comer unas chuches de Xavi. Si continuámos subiendo por la faja llegaríamos a una canal por donde baja el escape final del tercer tramo, es por donde regresaremos algunos. Pero de momento proseguimos por la vía.

Tercer sector.-

El inicio nos deja claro la dificultad de lo que nos resta de vía, subimos por un muro muy vertical con varias zonas en ligero desplome. En estos sectores hay que usar además algún agarre natural. Nos acercamos a una pequeña aguja que evitamos por la izquierda llegando al primer puente tibetano, para los pies dispone de doble cable y placas. Solo nos quedan unos metros hasta la cima de la Aguja de 1313 m. Desde ella podríamos escapar de la ferrata bajando hasta el siguiente collado por el E y luego por una corta canal hacia el SO, preveer cuerda. El desnivel ronda los 90 m

Cuarto sector.-

Desde la cima el cable continúa por una chimenea por la cara O, bajamos unos 10 m por unas grapas muy separadas y flanqueamos en busca del segundo puente al que accedemos por el tronco horizontal de un árbol. Aquí tenemos el último escape con fuerte descenso y que he descrito en el Segundo Sector, y el cual tomamos algunos dejando paso a los compañeros más expertos y preparados. Cruzamos sobre la canal de escape y  afrontamos el espolón de la primera punta de la Aguja de la Croqueta. El inicio tiene roca algo descompuesta y requiere precaución. Este sector quizás no sea tan vertical como el anterior pero si igual de duro y vertiginoso, vamos alternando flanqueos hacia la izquierda con subidas. LLegamos al tercer puente tibetano donde los pies tiene solo un cable, de esta forma hacemos un espectacular cambio de pared hacia la punta principal de la Aguja de la Croqueta 1.396 m de altitud. Desnivel 90 m

Dando así por finalizada esta intensa, completa y cansada  jornada.

veure fotosyoutube75

541. Barranco Chimiachas i Vero ( Sierra de Guara )

Publicada en de

Circular: Sí
Dificultad: Alta sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,30  h. (Según grupo).
Descenso: 3 h.
Retorno por rio Vero: 4,15 h.
Longitud aprox:  450 m
Barranco situado en la cuenca del  Vero
Punto de partida y llegada: Alquézar
Distancia total recorrida;   km

Ràpeles: 10 ràpeles. Màximo de 45m-

PROHIBIDO: DEL 1 DE ENERO AL 15 DE JULIO ,por nidificación.

Fecha: 9/08/2017

 541. Barranco Chimiachas y río Vero, Sierra de Guara.

Acceso por el Paso Len

Neopreno no es necesario está seco en verano, pero ojo, para el regreso por el río Vero es imprescindible.
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 45 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una maravilla escondida.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Alquézar con gran ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo.

Comenzamos la ruta en la misma localidad de Alquézar, en el aparcamiento que hay junto a la zona deportiva “El Triador”, donde se encuentran las piscinas municipales. Al fondo del parking seguimos recto por la calle San Gregorio, que lleva a la Escuela Refugio de Alquézar.

Caminamos hasta el final de la calle y enlazamos con la Calle San Lucas donde giraremos enseguida a la izquierda por una especie de callejón. Por ahí iniciaremos nuestra ruta siguiendo la dirección que nos marca un poste vertical de madera con la indicación “Lecina”.

Una ligera subida después del barranco nos va alejando del pueblo y nos conduce hasta un grupo de señales verticales. Tomamos la senda hacia las Balsas de Basacol dejando a la derecha el camino que se dirige a Asque y a Colungo. La curiosa construcción que hay junto a la orilla de la balsa superior está inspirada en los tradicionales esconjuraderos. Eran sencillas edificaciones de piedra cuyos arcos se orientaban a los cuatro puntos cardinales. En estos espacios mágicos se esconjuraban las tormentas de granizo mediante rituales que incluían oraciones y tañidos de campanas.

Bordeamos la balsa superior de Basacol y salimos de nuevo a la pista donde una señalización vertical nos indica el camino a seguir hacia los Abrigos de Quizans y Chimiachas.
Pasaremos junto a una caseta de pastor,construccion de piedra redonda.

Unos metros antes de llegar a nuestro primer objetivo nos topamos con otra bifurcación en el camino. Lo que haremos es desviarnos hacia la derecha para visitar los Abrigos de Quizans que llegamos después de 1h 30´aproximadamente  desde Alquézar .

Tras las rejas todavía se conserva la figura de un pequeño ciervo echo con los dedos hace al menos 5.000 años , con pigmentos de color rojo obtenidos del óxido de hierro presentes en la roca caliza. Esta forma de pintar se le conoce como arte esquemático.

Un buen sitio para merendar ( de chuches) y descansar un poco antes de emprender el descenso. Mientras nos sobrevuelan decenas de buitres alguno muy cerca y curiosamente no está prohibido como en Mallorca, aquí la convivencia entre montañeros y buitres es perfecta. (¿)

Emprendemos la marcha en ligera subida hasta llegar  en unos minutos al Tozal Deros Tiestos desde donde tenemos una fantástica panorámica de los Pirineos. A la derecha nace una senda que nos llevaría primero al Paso Len y luego al de los Articazos , una ruta aérea por el margen del Barranco del río Vero .

Emprendemos el descenso por el sendero, pasamos por la Cueva Grasa y proseguimos hasta llegar a la pared rocoso donde se inicia el Paso Len que forma parte de una senda recuperada recientemente que, a través de pasos imposibles en medio de paredes y acantilados del Vero, comunicaban Alquézar con Lecina. El Paso Len de tan solo unos 15 m de largo queda suspendido en una estrecha cornisa sobre un vertiginoso acantilado de más de 300 m. equipada con sirgas en la pared a modo de pasamanos

Superado el paso, proseguimos el descenso hasta llegar al Barranco Chimiachas en el punto donde se inicia el otro Paso de os Articazos, también equipado con una sirga. Este paso no lo superamos, únicamente nos servirá para colocar una cuerda y rapelar los 6 m hasta el cauce del propio Barranco Chimiachas que tenemos a nuestros pies. Una vez en él empieza lo espectacular con un primer ràpel de 45 m, en la garganta embudo, seguido de otro de 23 m que nos deja en una amplia plataforma arrampada con un pasamanos. Ahora nos queda el salto estrella La Cocineta, de 45 m que nos deja en una gran sala interior.

Un lugar idílico para comer y descansar un poco. Estamos en pleno río Vero con caudal aceptable, por lo que para proseguir nos vestimos con los neoprenos y al agua patos.

Barranquearemos el río Vero durante unas 3,30 h. y nos saldremos de él al llegar al Puente de Villacantal, donde a su derecha nace un camino que en fuerte subida y tras 1 km y una hora nos llevará hasta Alquézar.

Dando así por finalizada esta intensa y completa jornada. Unas chandis merecidas nos esperan.

veure fotoswikiloc75youtube75

540. Barranco Mascún Superior ( Sierra de Guara )

Publicada en de

Circular: Sí
Dificultad: Media sin caudal.
Desnivel: 250 m.
Aproximación: 2,45  h. (Según grupo).
Descenso: 4,30 h.
Retorno: 2 h.
Longitud aprox:  3,100 Km.
Saldo mas alto: 20 m
Barranco situado en la cuenca del  Mascún
Punto de partida y llegada: Rodellar
Distancia total recorrida; 14,100 km

Fecha: 08/08/2017

 540. Barranco Mascún Superior Sierra de Guara.

Neopreno sólo con el peto en verano, barranco con pozas llenas
Cuerdas:  Necesarias ya que  tiene rápeles, siendo el más alto de 20 m
Material de instalación: Perfectamente equipado

Una auténtica joya de todo el  Parque de Guara.

Mascún viene del árabe y significa «lugar habitado por espíritus», no podíamos empezar más motivados y formar parte de la mitología barranquera de la Sierra de Guara.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos hospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el bonito pueblo de  Rodellar por la carretera HU 341.  Al llegar a Rodellar, nos llama la atención el ambiente montañero/escalador/barranquero que vive el pueblo,  hay que dirigirse al Norte, hacia el barrio de La Honguera, que está ligeramente separado de lo que es el núcleo del pueblo. Desde aquí nos dirigimos por un camino que en ligera bajada se dirige al Norte-Noroeste buscando la dirección del barranco que por ahora queda a nuestra izquierda. Encontramos un cruce marcado, indicando hacia la derecha La Virgen del Castillo. Nosotros dejamos este desvió a nuestra derecha y nos dirigimos por el ramal de la izquierda. En pocos metros empezaremos a descender decididamente hacia el barranco. Una vez en el cauce del barranco empezamos a remontarlo aguas arriba hacia nuestra derecha.

Delante tenemos 200 metros llanos por el cauce hasta llegar a El Beso, donde dos rocas laterales parecen tocarse en su parte superior. Si El Beso está inundado debemos buscar el sendero entre la vegetación por la derecha.

A lo largo del ascenso podremos contemplar la mística fuente de Mascún de la cual brota el agua durante todo el año sin saber con certeza su procedencia, la original ventana del Delfín símbolo internacional de la escalada en Rodellar al que la erosión de la piedra, el agua y el viento ha moldeado a su antojo a lo largo de miles de años.

Justo al otro lado de El Beso, marcado con mojones, a la izquierda del cauce veremos el sendero por el cual ascenderemos sin pérdida alguna hasta el pueblo abandonado de Otín. El camino asciende decididamente sorteando el barranco y ganado altura rápidamente por el Camino del Turno.

Seguimos avanzando por el cauce del río. En frente tenemos unas formaciones rocosas muy evidentes: La Torre de Santiago, La Ciudadela y La Cuca Bellostas característicos monolitos. Nuestro camino sigue siempre por el fondo del barranco, pasando junto a la roca conocida como La Pipa que veremos a nuestra izquierda manteniendo el equilibrio.

Durante el ascenso vamos quedando maravillados por las impresionantes vistas panorámicas de las agujas del Mascún Superior erigiéndose como una ciudad encantada digna de las novelas de J.R.Tolkien que incita a detenerse en el tiempo y contemplar desde lo alto del camino su belleza.

Antes de  llegar al pueblo de Otín pasaremos por debajo de dos inmensos robles que invitan a descansar e incluso hacer una buena siesta, llegamos a Otín y llevamos 6 km de aproximación y 2,15 h y  hemos ascendido hasta los 1.010 m, El acceso al pueblo abandonado de Otin desde Rodellar constituye la Ruta del Real de Mascún, un recorrido cargado de alicientes. Nos llama la atención la iglesia de San Juan Bautista situada en la parte alta del pueblo y restos de lápidas de lo que debió ser su cementerio.

Continuamos por la senda dejando en lo alto la iglesia, hasta alcanzar las últimas casas y conectar con una pista y al poco pasamos por delante de la  fuente/cisterna de Otín con una bomba manual con la que sacamos agua fresca y nos refrescamos. Proseguimos avanzando por la pista dirección N, dejamos a derecha la entrada al barranco Raisén, A continuación se alcanza un colladito en el que la pista se divide  en dos. A partir de aquí hay que tomar una senda poco definida que se inicia  unos metros más adelante a mano derecha. Por ella avanzamos en dirección E hacia el Mascún. Seguimos avanzando primero por rocas de curiosas formaciones y luego nos adentramos en un espeso y precioso bosque de hayas, notamos la presencia de jabalies  que nos «alarmó» un poco. Empezamos a encontrar surgencias de agua lo que seria el comienzo del barranco.

Llegamos a la cabecera del barranco Mascún, conocida también como Saltos as Lañas. Si hasta ahora habíamos quedado maravillados del paisaje, llegar a Saltos as Lañas con su circo rocoso resulta indescriptible.

Vemos que la primera poza y siguientes están llenas, por lo que nos vestimos con los neoprenos ( solo peto) y después de merendar iniciamos el descenso con un primer ràpel de 8 m, seguido de otro de 2 m y el último de 20 m. Una vez en el gigantesco «gorg»tenemos a la derecha las cornisas que llevan a Raisén. Durante el descenso le seguirán  varios ràpeles el más alto de 12 m, caminaremos por la plataforma rocosa hasta llegar al Pozo Negro prévio un ràpel de 12 m, el cual está lleno, menos mal, ya que salir de él en seco seria realmente «complicado». Proseguimos hasta llegar a la Galeria Inferior donde se encuentran los oscuros, consitente  en una entrada o garganta sombría seguido de la semisubterránea Gran Sala Oscura, por lo que nos colocamos lo frontales y la recorremos en sus 80 m aprox., finalizando a la salida con un ràpel de 5 m.

Una fuera  la última dificultad recae en localizar una «senda» casi imperceptible en la parte derecha que nos evita transitar por un caos en una curva del cañón, para luego volver al barranco.

Finalizado el sector final, salimos por la derecha por una senda indicada con una gran fita. Que nos llevará de nuevo al punto de partida, el pueblo de Rodellar.

!! inolvidable!!

veure fotoswikiloc75youtube75

539. Barranco Peonera Inferior ( Sierra de Guara )

Publicada en de

SaltoCircular: no
Dificultad: Baja con caudal mínimo de verano
Desnivel: 60 m.
Horario Total: de 4 a 5 h. (Según grupo).
Longitud aprox.: 6,5 Km. ( 3 Km hasta las Fuentes de Tamara y final tramo deportivo)
Barranco situado en la cuenca del Alcanadre.
Punto de partida: carretera Bierge a Rodellar, Km. 6 aprox (Parque sierra de Guara).
Punto de llegada: presa de Bierge.

Fecha; 07/08/2017

 539. Barranco Peonera Inferior, (Río Alcanadre) Sierra de Guara.

Al ser esta la primera descripción de los barrancos que hemos descendido haré una breve descripción del sitio donde nos encontramos;

La sierra de Guara está situada entre el Valle del Ebro y los Pirineos. Es la zona prepirinaica de la provincia de Huesca, la más norteña de las tres provincias aragonesas. Esta tierra de transición, denominada el Somontano, se trata de una zona de clima mediterráneo dominada por la vid, el olivo, el almendro y las carrascas, y espectaculares barrancos excavados en la roca calcárea por los ríos Flumen, Guatizalema, Calcón, Alcanadre, Isuela, Mascún y Vero.

El Parque Natural de la Sierra y cañones de Guara se extiende al norte de la capital comarcal, Barbastro. Fue declarado Parque Natural en 1990 y cuenta con 47.450 hectáreas, sin contar la zona periférica.

La cota de altitud oscila entre los 430 metros y los 2.077 del Pico Guara, el más alto del parque.

La vegetación de la zona sur es más seca y abundante de encinares. En la zona norte con más especies frondosas como las hayas. En cuanto a la fauna, destaca el buitre leonado, el quebrantahuesos y el águila real.

Dicho esto empecemos con el primer barranco.

Neopreno completo barranco con caudal permanente
Cuerdas: No necesarias ya que no tiene rápeles, pero aconsejable llevar una cuerda de rescate de 15 / 20 metros.
Material de instalación: Tan solo observamos un anclaje en un resalte.

Una auténtico parque acuático en plena naturaleza.

Descenso acuático y lleno de belleza. Destaca la cueva de “D’os Tisidores”, vistosa cueva en la orilla izquierda, bajo la cual discurre el río Alcanadre que se adentra formando un atractivo rincón. Los estrechos de Tamara; tramo final del cañón, el único que se estrecha. Finaliza donde brotan las fuentes del mismo nombre, un caudaloso manantial que mana en unas rocas calizas de la orilla derecha, a la salida de los estrechos. En los cuales pasamos por debajo de gigantescas telarañas habitadas lo que nos creó algo de tensión. Las badinas son de los más espectaculares; que junto con la fuente de la Támara, la de Puntillo, y la presa de Bierge son suficientes alicientes para hacer de lo más agradable la excursión barranquera.

Salimos del pueblo de Radiquero donde nos ospedamos y tenemos nuestra base, y nos dirigimos hacia el pueblo de Adahuesca y desde aquí hacia el de  Bierge tomaremos la carretera hacia Morrano. Dejando un vehículo de recogida en el aparcamiento de la central/presa de Bierge. Regresamos por la misma carretera hacia Bierge y tomamos dirección hacia Rodellar por la carretera HU 341.  seguiremos por esta carretera, entramos en el Parque Natural de Guara,  hasta que aproximadamente sobre el Km. 6 una curva muy cerrada a la izquierda nos muestra a mano derecha un olivar, y junto a el un amplio aparcamiento a nuestra izquierda nace la una pista forestal que rápidamente se transforma en sendero.

Esta senda que desciende muy rápida y verticalmente nos conduce al río Alcanadre, donde iniciamos el descenso del cañón conocido esa parte  como Peonera Inferior.

Al final de esta senda ya divisamos el río y a nuestros pies observamos una instalación con grapas ( una pequeña ferrata) que nos ayudará a desgrimpar unos pocos metros. El sendero se vuelve cada vez más vertical y  vamos apreciando el ensordecedor sonido del agua que baja por el río.

Llegamos al fin al Rio Alcanadre donde en su orilla derecha  nos encontramos con muchísimos barranquistas ( podemos contar más de 70 ) esperando turno para meterse en el agua, más lo que van llegando después de nosotros.

Rápidamente se nos acerca un guia de uno de los grupos ( la totalidad son empresas) que nos ha visto llegar y enseguida se ha dado cuenta que no formamos parte de ninguna empresa, pero al ser 9 barranquistas nos consideran un grupo y nos explica el funcionamiento ordenado del descenso del barranco. Es decir, que hay que guardar turno, entre grupo y grupo hay que guardar unos 10/15′, para evitar montoneras en determinados puntos. Mientras nos lo explica nosotros ya nos habíamos puesto los neoprenos por lo que tuvimos que esperar con ellos puestos. Era casi imposible quitárselos y volvérselo a poner con la sudada que llevábamos….. mientras esperábamos  aprovechamos para merendar y comer  las famosas chuches de Xavi. El protocolo consistia en llegar, esperar turno de 15′ ponerse los neoprenos,  reunión o briefing y iniciar el descenso. Como nosotros ya llevábamos el neopreno puesto, aguardando en el agua y nuestro briefing fué » rápido» por no decir inexistente, estábamos ansiosos y nada más cumplir el tiempo acordado iniciamos por fin el descenso.

Lo primero que nos llama la atención es la fuerza del agua, a pesar de tener un caudal bajo. Consta de dos partes: los Estrechos de Fornazos y los Estrechos del Puntillo, entre ambos, el cañón se abre junto a las Fuentes de Tamara.

A los pocos minutos dimos alcance al grupo inmediato anterior, que nos dejaron pasar.

Los tramos iniciales son sencillos, empezando con unos resaltes interesantes justo antes de llegar a los Estrechos de Tamara. Aquí nos encontramos con el famoso paso de Anais, donde una placa nos enseña uno de los sifones más peligrosos del  Barranco.

Una larga badina nos abre el paisaje y muestra la fuente de la Támara. A la derecha, junto a unos juncos encontraremos una senda y una pista de petroleros intransitable, por el que se accede a Morrano. 

Nosotros no damos por finalizada la actividad en las Fuentes de Tamara, proseguimos por el río Alcanadre durante unos 3,2 Km más hasta llegar a la presa de Bierge donde habiamos dejado el otro coche.

Unos metros más abajo hacen su aparición unos estrechos, un caos y unas preciosas fuentes que no dejan lugar a dudas del punto en que nos encontramos: el “Puntillo”. Recreándonos en este peculiar tramo, sólo nos queda salvar una bonita badina y seguir río abajo realizando “aguatreking” durante aproximadamente 1 hora hasta la presa de Bierge, no pudiendo saltar saltar los 8 m del salto de agua de la central, por estar prohibido.

veure fotoswikiloc75youtube75

537. Torrent de ses Òlibes

Publicada en de

Circular: si
Distancia total recorrida: 4,8 km
Tiempo total empleado, incluido bañito: 5 h
Altitud máxima: 310 m
Distància tramo deportivo: 650 m
Desnivel tramo deportivo; 315 ( Total 650 m)
Aproximación; 15′ desde Son Marroig
Tiempo de regreso: 1’15 h.
Rápel más alto: 60 m

 537. Torrent de ses Òlibes

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera. Però no com ses anteriors, la feim pel torrent de ses Òlibes.

Nota: abans de començar el relat dir que a l’inici del torrent portàvem davant un grup de Voltors, amb la mala sort que el company que anava de primer en el descens del primer salt de 55 m i per una fallada pel que sembla manipulant el descensor i el shunt es va precipitar des de 10 m d’altura, ocasionant-li algunes fractures, per la qual cosa li volem expressar el nostre desig que es recuperi al més aviat possible i pugui estar aviat disfruntand de la muntanya.
Aquest incident ens va retardar  2h ja que esperem que arribessin els sanitaris, i l’equip de rescat format per bombers i Guàrdia Civil, que van traslladar al ferit amb el “cuco” fins a l’hospital. Un excel•lent treball d’aquests professionals.

El torrent de ses Ólibes és un dels tres torrents impactants de la zona de Na Foradada, i un més de la zona de sa marina de Valldemossa, és curt però té unes vistes i una verticalitat impressionants, cal tenir en compte que el seu tram final és un salt de 100 m.

Segons la nostra experiéncia cabria puntualitzar que algunes topografias no són correctes en descriure la vertical del salt. Com per exemple; el primer salt no és de 50 m. sinó de 55 m, el salt intermedi, del salt gran que et deixa en la petita cornisa, de 30 m té gairebé 35 m. Dit això no ha d’haver-hi problema algun si sempre s’és prudent i es portem cordes de longituds majors.
Deixem el nostre vehicle en el pàrquing de Son Marroig, i caminem fins al quilòmetre +-66,5 de la Dt. 10, fins a l’entrada a ses Casis Noves. On a l’altre costat de la carretera tenim l’entrada directa al torrent.
Seguim el tàlveg pocs metres i arribem a un petit salt d’uns 5m que ens deixa en la capçalera del primer salt, un impressionant salt de 55m completament vertical, amb passamans de la dreta.
A la dreta del salt es situa la cova donis Morts. En aquesta cova el pari Antoni Castanyeda va fer vida eremítica. «Un dia l’ermità Antonio Castañeda, que ja residia al Monestir de Miramar, és va ficar al llit a demanar almoina al veí predi de Son Gallard i va trobar la joveneta Catalina Tomàs, d’uns 15 anys d’edat, qui el va atendre de manera caritativa, quedant ella vivament impressionada per la humilitat i espiritualitat d’aquell frare». (El que sé de Miramar José M. Sevilla).

Una vegada superat aquesta primera dificultat seguim pel llit del torrent realitzant alguna curta desgrimpada sense dificultat.

En cosa de 400m apareix davant els nostres ulls el mar i la Foradada, amb unes vistes encisadores.

Que ens situa a la capçalera del tram final del torrent, un espectacular S100 (10+30+60), el de 30 m és de gairebé 35.

El primer salt de 10 és encaixonat i pasa per sota d’una figuera, que ens deixa en el gorg del que sortim amb una petita grimpada.
Iniciem el salt espectacular dels 35 m El pati d’aquest salt és impressionant, i ens deixa en una estreta i aèria cornisa. Equipada en Quatre paques amb anelles, dues al terre i dues a la pared.
L’últim salt té l’últim tram totalment volat. A tan sol u 8/10 m de començar el rápel procurem evitar passar per un sortint de roca toca que s’ha separat de la roca mare gairebé tres dits, la qual cosa convella un tremend perill tant pel qual rapela com para el que està sota.

Prosseguim pel tàlveg escalonat fins a l’últim salt ( desgrimpable) encara que nosaltres vam posar corda per salvar els 15 m aproximadament.
Caldir que el torrent, al día d’avui, està perfectamente equipat

En un no res arribem a les restes de l’antic camí de la Mar, ordenat construir pel Arxiduc al voltant de 1876, que connectava el Guix amb la Foradada, avui dia totalment destrossat, i que tant hem parlat a la nostra web.

Ara toca per fi l’esperat capfico, en aquestes aigües cristal•lines…..
El retorn és una altra cosa… però l’esforç es veu compensat amb unes chandis.

veure fotosveure video

536. Far de ses Salines – Cala Màrmols

Publicada en de

Circular: si
Distancia total recorrido: 11 km.
Tiempo total, incluido baño: 7 h. (3 h ida y vuelta).
Altitud máxima: 42 m.
Altitud mínima: S.n.m.
Desnivel Positivo: 58m.
Desnivel negativo: 64 m.

 536. Far de ses Salines a Caló des Màrmols

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta costanera.

Ens situem en el Cap de ses Salines, en l’extrem meridional de Mallorca.

Deixem el cotxe en la mateixa carretera i el mes a prop possible del Far. En 1982 va ser el primer far d’Espanya a ser alimentat mitjançant panells solars. Va ser inaugurat el 31 d’agost de 1863. Era un far de 6º ordre, amb una òptica catadióptrica de 300 mm de distància focal, estava alimentat amb oli d’oliva i emetia una llum blanca fixa. El far emet una llum blanca en grups de tres centelleigs d’un segon de durada cadascun, sent el tercer més retardat que els dos anteriors, en un cicle de 20 segons, limitada al sector entre 265º i 116º. El seu abast nominal nocturn és de 13 milles nàutiques. També té instal·lada una sirena que emet la lletra M en codi morse cada 15 segons.

Ens posem a caminar direcció SE el principi al costat del mar per una senda molt definida. Als pocs minuts de caminar ens trobem en les roques una pastera, garrafes d’aigua i gasolina i restes de roba, utilitzada per les persones que parteixen del nord de Àfrica cap a les nostres costes.

De manera gairebé imperceptible anem guanyant altura fins a situar-nos a la part alta dels penya-segats, i allunyar-nos del mar, per després tornar a ell. Crida l’atenció la vegetació baixa destacant les savines.

L’altura màxima de la zona és de 63 m conegut com na Gosta, on antigament hi havia una torre de defensa, construïda en 1597, durant l’època de les incursions turques.

A mig camí creuarem una torrentera i després de caminar uns 5km arribem al  caló des Màrmols, desembocadura del torrent de mateix nom.

El caló és de gran bellesa, encaixonat entre petits penya-segats de no més de 20 m, d’aigües netes i transparents, de tons blaus, verds i turqueses amb fons d’arena blanca.

Muntem sa nostra particular “carpa” per protegir-nos de l’intens sol i després de gaudir del bany, del menjar i descansar, emprenem el retorn pel mateix camí.

veure fotoswikiloc75

535. Cales Castell i Estremer, pel pas dels Pescadors

Publicada en de

Circular: si
Distancia total recorrida: 10 km.
Tiempo total empleado, incluida bañito: 9 h. (tiempo en movimiento 3 h.)
Altitud máxima: 317 m.
Altitud mínima: S.n.m.
Desnivel Positivo: 572 m.
Desnivel Negativo: 572 m.

 535. Cala Castell per pas dels Pescadors

Avui i com és costum en el mes de juliol tenim ruta vorera mar.

Volíem davallar a Cala Estremer però com la mar tornava a estar picada, el que dificultava el bany, i perquè no hi ha una punyetera ombra, decidim anar a la cala del costat, Cala Castell, que l’accés a l’aigua és més còmoda i té bones ombres.

El punt de partida de l’excursió a Cala Sant Vicenç, a la qual arribem per la carretera Ma.-2203 (hem pres el desviament a l’esquerra des de la carretera que uneix Pollença amb el Port de Pollença, Ma.-2200). A l’entrada de Cala de Sant Vicenç veurem un cartell de ceràmica (1989), situat a la dreta immediatament després de l’Hotel La Moraleja. En aquest cantó, a l’altre costat del cartell, hi ha una botiga de cotxes. Podem aparcar en el mateix carrer/carretera i a l’esquerra veurem l’inici d’un camí que s’interna en el pinar perpendicular a la carretera, al costat d’uns panells que prohibeixen acampar, indiquen la direcció cap a Cala Barques i l’Oficina d’Informació Municipal.

Iniciem l’excursió endinsant-nos en el pinar pel camí anteriorment citat (NW); als 2’½ girem 90º (NE) i en 3’/4′ arribem a un portell que té a la seva dreta un monument en record als presoners republicans que van construir el camí que arrencant en el mateix portell duu fins a la zona de les Fontanelles i la Punta de Coves Blanques, on es troben restes d’una bateria d’artilleria de costa i un polvorí excavat en la muntanya. El portell està tancat però té a la seva dreta una barrereta que permet el pas. Una vegada traspassada la barrereta iniciem el recorregut pel camí, que amb pendent molt lleuger, ens duu amb direcció N, cap a la zona del Penyal Roig. Al cap d’uns 8’/9′ arribem a un pontet, en una corba a la dreta, que salva el jaç del Torrent de les Rotes Velles i amb pujada molt lleugera als 2’/3′ arribem a un nou pontet; i immediatament abans d’un tercer pontet, veurem a l’esquerra del camí una fita que ens indica el punt que hem d’abandonar el camí i dirigir-nos, amb direcció NW (esquerra) i pujada mitja/forta, amb alguns trams fort, seguint les nombroses fites, ascendint pel vessant oriental del Penyal Roig.

L’ascens prossegueix, sempre tindrem alguna fita que ens indiqui el camí, en general amb pendent mitjana/forta, arribant en uns 9’/10′ a un tram en el qual iniciem una baixada mitja . Al 1 ½ tornem a trobar pujada lleugera/mitjana que passa a forta/mitjana mentre ascendim pel tàlveg.(una torrentera en el vessant NE del Penyal Roig). Ascendim pel costat dret, seguint les fites per una senda entre el càrritx, en el seu tram final amb pendent mig, arribant en uns 5’/6′ vam arribar a la vora del penya-segat, des d’on podem veure la zona del Castell del Rei (U Castell d’u Rei»), amb la Cala Estremer, entre la Punta de l’Àguila i la Punta Galera, i Cala Castell, entre la Punta Galera i Punta Topina, etc.

Des del punt d’arribada seguim vorejant el penya-segat (SW) i seguim les fites ascendint amb pendent fort/mitjana, durant uns 3′. Prosseguim cap al cim que tenim al capdamunt, enfront de nosaltres, seguint les fites i després d’una pujada mitjana que passa a forta/mitjana, vam arribar al cim en uns 6’/7′. Des del cim descendim amb direcció W, amb baixada mitjana, al principi, passant a lleugera. Trobem algunes fites al llarg del recorregut per un terreny molt carstificat, amb càrritx, arribant als 4′ al Pas des Pescadors. Reconeixerem l’inici del pas doncs hi ha una fita i unes marques verda i vermella en la roca. Descendim pel pas amb pendent, en general fort, havent d’efectuar petites desgrimpades, arribant a la base del pas en uns 5’/7′ depenent del nombre de persones i la condició física d’aquestes. Des de la base del pas ens dirigim W pel llom fins a arribar al braç de La Galera, ara iniciem el descens fins a la mar, per després anar costejant la cala fins a arribar a la caseta, on podrem descansar a l’ombra.

Prenem un bon bany refrescant i després de descansar i fins i tot fer una dormida, emprenem la tornada pel camí que duu a la vall de Ternelles, i quan duem caminant uns 20′ passarem per un portell arribarem a una corba on el contrafort està fet d’enormes roques. Aquí sortirem del camí ( esquerra), passarem per damunt una llosa que fa de pontet i iniciem una dura pujada per una rosseguera, en l’objectiu de situar-nos al capdamunt del rocam, per a després en diagonal ascendent anirem a una segona rosseguera per després arribar al punt d’inici del pas dels Pescadors. Iniciem l’ascens amb una grimpada i ràpidament ens situem a dalt del penyassagat, ara ja només queda seguir el tirany de davallada fins a arribar al camí dels presoners i d’aquí als cotxes.

veure fotoswikiloc75

534. Cala Sequer i es Caló des Serral

Publicada en de

Circular: no
Distancia total recorrida: 7 km.
Tiempo total utilizado, incluido bañito: 6 h. ( tiempo efectivo 1 h. 30′).
Altitud máxima: 78 m.
Altitud mínima: s. n.m.
Desnivel Positivo: 121 m
Desnivel Negativo: 121 m.

 Torre de sa Mola de Tuent534. Cala Sequer  ó Salpella i Caló des Serral

Cala Sequer ó Cala Salpella és un d’aquests pots racons verjos de la costa de llevant mallorquina, en ple juliol tota sa cala era per noltros, ens fèiem creus.

Comencem al km 8,4 de la Ma 4014. Agafarem el camí que indica agroturisme de Son Josep de Baix i comencem a caminar. No es pot aparcar en el camí i a més no té sortida pels cotxes. Després de caminar 1,2 km arribem a les cases de Son Josep de Baix ( també l’he vist descrit amb el nom de Son Jusep Nou), on unes barreres noves de color verd ens tanca’n el pas, però té una porteta davall el ficus que ens deixa passar a peu.

Als 300 m el camí fà una corba que gira esquerra, idò just aquí neix a la dreta un tirany que duu al caló des Serral sense pasar per cala Sequer, però noltros prosseguim pel camí privat fins a arribar a una altra barrera que ens tanca el pas. Just aquí sortim del camí pel tirany de l’esquerra pel costat del tancat de ferro, amb lleugera davallada fins a la cala Sequer. En total haurem fet 4 km.

La cala és petita i encisadora, destaca la paret seca de partió i les roques en forma de terrasses què te als costats i el color turquesa de l’aigua.

Continuem vorera mar pel vesant Sud, a la nostra dreta i a la part mes alta tenim un xaletaso, continuem fins a arribar al caló des Serral de no més de 6 m de longitud i 12 m d’amplària mitjana. No veim cap ombra i decidim tornar a cala Sequer.

Arribats a cala Sequer cerquem l’ombra que dóna l’únic pi vorera mar.

La tornada pel mateix camí.

veure fotoswikiloc75

533. Coll des Vent a Banyalbufar per sa Punta de s’Àguila i cova Bernarda

Publicada en de

Circular: no
Distancia total recorrida : 9 km.
Tiempo total, incluido paradas: 5 h.
Altitud máxima: 310 m
Altitud mínima: s n m
Desnivel Positivo: 448 m
Desnivel negativo: 597 m.

 Torre de sa Mola de Tuent533. Coll des Vent a Banyalbufar per sa Punta de s’Àguila i cova Bernarda

Iniciem sa ruta d’avui al km 80 de la Ma-10, però abans em deixat els cotxes al km 85,2 de la mateixa Ma-10, on comence el Camí de sa Volta des General.

Una llegenda explica l’origen del nom d’aquest tram de costa. En una ocasió que s’ha perdut en el temps, un canonge de llinatge López anava per mar de Palma a Sóller. Enfront de les costes de Banyalbufar, una forta tempesta el regirà i volgué tocar terra; definitivament, el feren baixar al recer de Son Coll. Des de llavors, aquell home tornava sempre a estiuejar al port, que passà a ser conegut com el port des Canonge». Aquest fet va ocorre abans de 1784, puix al mapa del cardenal Despuig, d’aquesta data, ja apareix amb aquest nom.
Text de airesdelaserramallorquina.

Comencem a caminar direcció al Port des Canonge, a una corbe l’esquerra surt una pista que ens oblidem i seguim caminant, després a un altre corbe trobem una nova pista també a l’esquerra que l’agafem, vorem uns cartells als pins, etc.. i una cadena que travessa la pista, prosseguim fins que l’abandonem per la dreta agafant un tirany en descens. Un tirany que transcorre per dins un bonic i ombrívol alzinar i carritxeres, anirem trobant diversos rotlos de sitja, barraques i qualque forn de calç. Travessarem el torrent de Son Coll. Al front poder anar vegent les majestuoses cases de son Coll i a elles ens dirigim. En arribar a la pista es divideix i em d’agafar la de la dreta que passa per davant ses cases de son Coll, i en pots metres ens traurà a la carretera des port des Canonge.

Ara ja per asfalt continuem pel carrer principal fins al final on comence sa garriga i un tirany balitzat. Passem pel costat de les ruïnes de sa Teulera de les que només s’aguanten ses parets. Creuam sa Torrentera i la platja de còdols de Son Bunyola.

Aviat arribem al camí de Baix de Son Bunyola, la construcció del qual, va ser promoguda a les acaballes del segle XIX pel marquès de la Cènia, el general Ferran Cotoner Chacón i Manrique de Lara, senyor de sa Baronia de Banyalbufar, comandant general de la Guàrdia Civil. Per aquest motiu s’anomena la Volta des General. Josep Puig i Canals, impulsà l’eixamplament del camí per possibilitar el pas de carros. (Mallorca vora mar, 2003).

En el camí i pots minuts de començar ens sortim per anar a veure sa Punta de s’Àguila i per si trobem el camí des Ferro que baixa fins a la mar, no va ser possible i tornem al Camí de Baix.
Sortim a l’asfalt fins que a pots metres trobem, a la dreta, un pal indicador cap a Banyalbufar i per ell continuem. Passarem per davall els penyals del Corral Falç i l’Estret. En arribar a un gran forn de calç ens hem de fitxer bé perquè només a 10 m surt a la dreta un tirany direcció a la mar que l’hem d’agafar, la davallada es forta i aviat ens fà perdre altura, fins a arribar a la part més baixa, quasi a la cota 0,  on prenem dreta a vegades per un camí de cabra i a vegades per damunt el rocam.

Ens crida l’atenció una formació rocosa de color gris que semblen escates de peix, després trobem altres formacions curioses anomenades rissades formades en el seu moment per l’acció un corrent d’aigua, i just a baix ja tenim la gran boca de la cova de na Bernarda. Encinas la descriu com una galeria con prolongación subacuática marina, frecuentada por pescadores de coral y espeleobuceadores turísticos. Topònimo derivado de Cavall Bernat.

En una gran roca de l’entrada hi ha col·locada una creu de ferro que no sabem a quin sant venera, que ens recorda a una creu celta.

No podem fer un capfico perquè la mar està picada i romp a la vorera amb massa força.

Després de menjar i descansar iniciem la tornada, en un principi pel mateix rocam de la vorera de mar, fins a arribar en el punt des d’on abans hem surtir del pinar, perquè no ho farem pel mateix tirany de baixada sinó que continuem per un altre  pararel a la costa molt menys pronunciat, fins que a dalt ens enllaça amb el camí de sa Volta des General i d’aquí fins a l’aparcament.

Per acabar unes chandís ben fresquetes a la magnífica terrassa del bar Barenonia de Banyalbufar.

veure fotoswikiloc75

532. Sierra de Gredos

Publicada en de

DIFICULTAD: Poco Difícil Inferior (PD-).
Paso de grado II+-en la Chimenea.

Dia 1.- Jornada (nocturna) 7 Km y altitud máxima: 2.170 m.
Día 2.- Almanzor.: Distnacia 6 km. Altitud máxima: 2.592 m.
Día 3.- La Galana. Distancia 9 km. Altitud máxima 2.578 m

Plataforma de Gredos a Refugio Elola.
Distancia total recorrida : 7.1 km.
Tiempo total empleado: 2 h. 18′
Altitud máxima: 2.170 m.
Altitud mínima: 1.644 m
Desnivel Positivo: 419 m
Desnivel negativo: 237 m.

Refugio Elola a Pico Almanzor.
Distancia total recorrida : 6 km.
Tiempo total, incluido paradas: 5 h.
Altitud máxima: 2.594 m.
Altitud mínima: 1.935 m.
Desnivel Positivo: 613 m.
Desnivel negativo: 613 m.

Refugio Elola a Pico La Galana.
Distancia total recorrida : 7 km.
Tiempo total, incluido interior cueva: 6 h.
Altitud máxima: 439 m.
Altitud mínima: 355 m. (interior cueva -85 m.)
Desnivel Positivo: 76 m.
Desnivel negativo: 99 m. + (-85 m interior cueva.)

532. Sierra de Gredos; Pico Almanzor  2.592 m y Pico  Galana 2.571 m

En la expedición a la Sierra de Gredos, subiremos a los dos picos más altos el Pico Almanzor , cuyo verdadero nombre es Plaza del Moro Almanzor, con sus 2.592 m es la montaña más alta del Sistema Central y de toda  la Sierra de Gredos  y el Pico de la Galana de 2.571 m.

En 1899 fué escalado por primera vez por Manuel González de Amezúa

Para ello nos dirigiremos al pequeño pueblo de Hoyos del Espino, municipio de la província de Àvila de la comunitad autónoma de Castilla i León, de 391 habitantes y a una altitud de 1.484 m tan solo unos pocos más que nuestro Puig Major.

Desde el pueblo cogemos la carretera comarca AV-931 y después de 12 Km nos dejará en el amplio aparcamiento de la entrada al Parque Regional de Sierra de Gredos de 86.397 Ha, conocido como la Plataforma 1.750 m

De ahí sale el Sendero de la Laguna Grande que cogeremos hasta su final en el gran Circo de Gredos. Se trata de un bonito sendero que transcurre por un paraje totalmente salvaje. Cruzaremos el río Las Pozas, después el sendero en zig-zag nos sube hasta lo más alto Los Barrerones 2.170 m, pasaremos por la fuente de los Cavadores. Depués el sendero va descendiendo hasta la Laguna Grande, pasando por la fuente de los Barrerones. El sendero sigue descendiendo hasta situarnos junto a la orilla de la Laguna, curiosamente vamos encontrando por el camino gran cantidad de Sapos de Gredos y de gran tamaño, pero el que más llama la atención es la Salamandra del Almanzor de un negro brillante y manchas amarillas, y de las que nos encontramos también una buena cantidad.

También nos llama la atención el color verde de las rocas graníticas. La única cubierta verde de la zona está compuesta por líquenes silicícolas.

Ya casi llegando y en la parte más baja podemos ver en la roca y a unos dos metros de altura un cable que hace la función de pasamanos cuando la laguna aumenta su nivel y cubre la senda. El sendero desemboca en la llamada Trocha Real, que, en pocos minutos, conduce al pie mismo de la gran laguna glaciar

En pocos minutos llegamos al gran Circo de Gredos, donde se encuentra el refugio que recientemente ha cambiado de nombre pasando de denominarse Refugio de José Antonio Elola a llamarse Refugio de Alta Montaña Laguna Grande de Gredos, debido a la Ley de Memoria Histórica. José Antonio Elola fue procurador en las Cortes Españolas durante diez legislaturas de la época franquista, argentino de nacimiento, fue nombrado en 1956 presidente del Comité Olímpico Español y Delegado Nacional de Educación Física y Deportes.

El refugio empezó a construirse en 1970. Situado a 1.950 metros de altitud y en la orilla de la Laguna Grande, el Refugio tiene capacidad para alojar a 65 personas en literas.

Como llegamos fuera de hora sobre las 2 h de la madrugada, no cenamos y como podemos localizamos nuestras literas.

Al día siguiente nos levantamos a las 7,30 h. desayunamos en el comedor de café con leche, tostadas y confitura.

Salimos a la terraza y admiramos las impresionantes montañas que circundan el Circo Glaciar de Gredos, y a lo lejos vemos nuestro objetivo de hoy el Pico del Almanzor que con sus 2.594 m forma el techo de Gredos.

Antes de describir la ascensión recordemos quién fue ese personaje que da nonbre nuestro Pico.

Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafirí más conocido como  Almanzor fue un militar y político andaluz, nacido el 938 en Torrox – Algeciras. fue el caudillo musulmán más temido de su tiempo y cuyo reguero de victorias sirvió para frenar el avance de los reinos cristianos.
«Por Dios que jamás vuelva a dar el mundo nadie como él, ni defendiera las fronteras otro que se le pueda comparar», escribieron supuestamente en su epitafio .
Había llegado al más alto grado de su poder y prestigio cuando optó por una empresa idónea para él y que hasta entonces nunca abordada por otro líder musulmán. Decidió marchar contra Santiago de Compostela para coronar su trayectoria con un órdago de lujo que le encumbrase al nivel de los grandes líderes de la historia como Alejandro Magno o César Augusto. Santiago era la ciudad de Galicia que albergaba el más importante santuario cristiano de España y de las regiones cercanas del continente. La iglesia de Santiago, en propio decir islámico, era como la Meca, En el ataque contra la ciudad de Santiago,  fue arrasada y los prisioneros cristianos obligados a cargar con las campanas del templo para ser usadas como lámparas en una nueva ampliación de la Mezquita de Córdoba.
Una leyenda cuenta; Se dice que cuando volvió de una batalla, Almanzor “ El Victorioso” descansó en el Circo de Gredos, delante del pico. Allí había un mito que hablaba de sonidos extraordinarios procedentes de los ríos que nacían en las montañas.
Como Almanzor no pudo escucharlos, los pastores, temerosos de la reacción del guerrero, decidieron pronunciar su nombre, que se magnificó por el eco de las montañas. Maravillado, el guerrero andalusí dijo que aquella montaña llevaría también el nombre de Almanzor.

Bien, volvamos a los nuestro; Recordemos que estamos en la terraza del refugio a punto de iniciar el ascenso a este Pico.

Salimos en dirección O. siguiendo los hitos que nos adentran hasta la Hoya Antón, tenemos siempre al frente la cumbre del Almanzor y luego lo bordeamos por nuestra izquierda siguiendo la pedregosa canal que nos lleva a la portilla Bermeja, hasta llegar a un rellano donde encontramos un nevero y desde donde a la derecha ( NO) sale otra canal no menos pedregosa y empinada, que nos pone en la portilla del Crampón. Un collado desde el cual podemos admirar las dos vertientes. Hace un fuerte y frio viento que no permite su estáncia mucho tiempo, así que continuamos por la derecha y a través de numerosos bloques acometemos, preferentemente por la parte izquierda, con una trepada II, le sigue una segunda trepada II+, pasamos por en medio de dos grandes bloques, nos situamos en una pequeña terraza donde admiramos la grandiosidad del Circo de Gredos, y realizamos una corta trepada hasta la pequeña cima donde se encuentra el punto geodésico,
Para bajar, rapelamos los pequeños resaltes desde la cima por el mismo acceso que subimos, usando los anclajes que hay, hasta llegar un poquito mas abajo, hasta la “senda”.
Ahora giramos N (derecha) sin pierder demasiada altura hasta llegar a la pequeña portilla de Los Cobardes, por la que descenderemos primero con la ayuda de las manos y luego algo más cómodos. Ahora se trata de faldear en descenso diagonal el Cuchillar de los Ballesteros hasta el Rellano Ameal, donde hay una pequeña laguna rodeada de “cesped”, un sitio ideal para descansar y reponer fuerzas, siempre bajo la mirada del gran peñasco Ameal de Pablo de 2.509 m y la Galana.

Después de descansar, incluso alguno se ha dormido y le cuesta despertarse y no te digo ponerse en pié, proseguimos nuestra ruta, ahora ya en descenso total, para ello nos situaremos bajo la falda del peñasco y nos dirigirnos siguiendo las fitas hacía una portilla que nos permitirá descender por la gran canal Isabel II.

Poco antes de llegar al refugio nos encontramos con otra pequeña laguna con aguas transparentes que nos invita al baño. Todo un lujo.

En pocos minutos llegamos al refugio. Nos cambiamos, tomamos unas cervecitas bien merecidas, y cenamos de ensalada de pasta y carne con salsa, de postre una natilla con galleta maria. Y a dormir.

Al día siguiente el grupo se divide, mientras unos desgraciadamente deben volver para Palma, otros siguen de ruta, esta vez para ascender al Pico Galana de 2.571 m.

Salimos del refugio en dirección O para alcanzar el corredor de los Geógrafos, y más adelante cruzamos del lado de Ameal de Pablo al lado del Venteadero a media altura para recorrer toda su ladera hasta que nos situemos en la vertical del Canal Venteadero , que separa la antecima a la cima de la Galana 2.571 m, una última trepada muy aérea nos situa en la cima. No tiene Punto Geodésico, pero en su lugar hay unas pequeñas piedras cimeras.

Después de contemplar el inmenso y espectacular paisaje decidimos iniciar el largo descenso hacia el refugio.

Al día siguiente y de regreso hacía Madrid, nos paramos en Ávila para darnos un merecido homenaje de chuletón.

Y aquí se termina nuestra expedición a la Sierra de Gredos.

veure fotoswikiloc75wikiloc75

531. Cova des Marbre o d’en Rote

Publicada en de

Circular: no
Distancia total recorrida : 7 km.
Tiempo total, incluido interior cueva: 6 h.
Altitud máxima: 439 m.
Altitud mínima: 355 m. (interior cueva -85 m.)
Desnivel Positivo: 76 m.
Desnivel negativo: 99 m. + (-85 m interior cueva.)

531. Cova des Marbre o d’en Rote ( Coma de s’Àliga – Mirador d’en Alzamora)

Sortim de Palma direcció a l’antic Centro de Instrucción de Reclutas (CIR-14) on agafem la Ma-1043 direcció al coll de sa Creu, continuem fins al coll des Vent i en el km-6,200 aparquem el cotxe a la vorera i continuem caminant dos cents metres per la carretera fins al km-6,400 on hi ha unes barreres i el començament de la pista que agafem. Al pots minuts passarem per davant un dipòsit d’aigua, la pista es àmplia, prosseguim i traspassem un cable que travessa la pista.

Arribarem a un encreuament, no feim cas a la pista de l’esquerra i continuem SW, tot seguit topen amb una altra pista a l’esquerra que descartem perquè duu al coll des Pastors, continuem recte on la pista s’estreny. Passarem per una torrentera on la vegetació és molt espessa la pista passa a tirany, passarem per devora un forn de calç en molt bon estat, continuem amb lleugera pujada fins a dalt del pla d’en Palerm que dóna nom a la cova d’en Palerm que sa situa a tants sols dos metres a una corba de 45º. Continuem i traspassem una segona torrentera amb abundant vegetació. Arribem a un altre encreuament, descartem el cami de l’esquerra que ens duria al coll des Pastors i continuem W, on ja podem veure la silueta del mirador d’en Alzamora situat al Puig d’Àliga de 439 m.

Uns metres abans d’arribar al mirador neix un tirany amb direcció S que en forta davallada per la coma de s’Àliga, ens duu fins a la boca Nord de la Cova, una de les quatre cavitats que formen el conjunt d’aquet sistema ( Sistema Sud, cova Nord, avenc de Mármol I i avenc de Mármol II). No entrem a la boca Nord, perquè l’entrada que ens interessa està 23 metres me avall. Em de localitzar una estaca de ferro clavada al començament de el que pareix una curta torrentera i per on davallarem que ens situa a una esplanada on trobem la boca Sud de l’entrada a la cova a 350 m.
En arribar el que primer ens crida l’atenció és l’aire molt fresc que surt de la cavitat, tot un regal.

Ens preparem i ens endinsem a una de les Coves més profundes, amb els seus -85 m, de tota la serra de na Burguesa o serra de Porto Pi com sa li conexia antigament.

La primera sala anomenada de la Falzilla perquè hi neix la planta Adiantum capillus-veneris » la culantrillo de pozo», que te propietats medicinals. Es un excel•lent emulgent, amb efecte antiinflamatori, També serveix com a desintoxicant en casos d’etilisme fins i tot per sa faringitis, bronquitis, catarros, etc…

Després ve una rampa a l’esquerra que superarem sense dificultat fins a una sala, Després ve la part més estreta que s’inicia amb un embut doble. La primera part la desgrimpam anant mol alerta a no posar el peu a una formació de la dreta que té un xap i pareix a ser que es mou, el que podria ser perillós. Superat aquest primer tram del pou de s’Embut, ve el més estret de tots, el pou inferior per on ve just passar-hi. Per davallar no tindrem dificultat però per pujar millor ajudat per una cora que hàgim deixat prèviament.

Després ve la zona anomenada Sa Rampa de fort desnivell, hi on és podem veure formacions de gran bellesa.

Per la part baixa iniciem el descens a la Sala de ses Columnes, primer superem un caos de roques, la sala de ses Columnes de 35 m de longitud per 25 m d’ampla. A la part més baixa s’hi troba el bosc de ses columnes, un lloc espectacular, amb columnes de més de 20 m i alguna de diàmetre monstruós.

Després ve l’accés a la part més baixa amb el pou dels Tres Forats i la Galeria dels Graffittis a -77, després si volem accedir a la part més profunda -85 m ho haurem de fer superant un pas molt estret.

Després d’admirar tanta bellesa iniciem la tornada fins a la sortida.

Després ens dirigim al mirador d’en Alzamora per menjar i descansar una mica a l’ombra d’un pi. Una altre variant per arribar al Mirador es que que varem fer a l‘any 2009 

Mirador: Es troba en el cim del Puig de s’Àliga (439 m.). La costrucció és de planta rectangular (8m. x 6m. aproximadament), amb coberta d’un vessant i portal que s’obre a la façana orientada al nord-oest, sobre la vall de Benátiga coronat pel puig del mateix nom de 375 m. Amb expléndidas vista sobre la localitat de Calvià, sa mola de s’Esclop (928 m.) i el puig de Galarzó (1027 m.),costa de Calvià, Calvià, es Capdellà, s’Esclop, Galatzó, Serra des Puntals, mola de Planicia, etc.  En el seu interior un banc de pedra que recorre la major part del perímetre. A l’interior, desfigurat, destaquen les restes d’una llar , en l’angle de llevant, i un banc de pedra interior. A principis dels anys 90 del segle passat s’havien de realitzar obres de restauració, però finalment no es van dur a terme. Actualment presenta un estat de ruïna total.En el que queda de la porta d’entrada es pot veure, en el sòl, les restes d’una placa en la qual es llegeix: “FOMENT DE TURISME, MIRADOR ALZAMORA. INAUGURAT EL DIA 19 ABRIL 1931”.

veure fotoswikiloc75

530. Puigs des Colomer i na Fatima

Publicada en de

Circular: Sí
Distancia total recorrida: 11 km.
Total tiempo trascurrido: 8 h. (efectivo 5 h.)
Altitud minia: 96 m.
Altitud máxima: 653 m.
Desnivel Positivo: 736 m.
Desnivel Negativo: 736 m.

Torre de sa Mola de Tuent 530. Raixa-Es Colomer-pas des Colomer-Puig de ses Fites-Puig des Frare-Puig de na Fátima-Raixeta

Iniciem la ruta d’avui des de l’aparcament de les cases de Raixa, començant pel camí que dur a Raixeta-Pastoritx-Valldemossa. A uns 60 m de començar arribem a un encreuament i girem S ( esquerra) cap a un portell amb una barrera de fusta. Prosseguim per aquest bonic camí que a poc a poc ens fa guanyar altura. Arribarem a una paret de partió i caminarem paral.-les fins a arribar al coll des Tirany, on se’ns obrin unes magnífiques vistes sobre el pla de Palma i just d’avall el golf de son Termes. Girem N ( dreta) en lleugera pujada. Aviat tornem a tenir una paret de partió a la nostra esquerra per després passar a la dreta fins a arribar al cim del Puig des Colomer de 446 m amb unes vistes realment esplèndides.

Prosseguim NW per la carena fins a trobar una petita depressió per la que davallarem, ajudats de les mans en qualque ocasió, per un pas en diagonal amb la roca llisa i corbada.

Continuem entre pins i carritxeres per anar a trobar el pas des Colomer, que transiten diagonal per una estreta cornisa una mica àrea, fins que acaba al contrafort del murallo on hi ha una balma. Continuem en davallada direcció NE per dins un pinar, i on podem veure marjades amagades dins les espesses carritxeres. No tardarem a arribar al coll Espés ( 338 m).

Ara i després d’haver superat alguna marjada iniciem una pujada fins a la cota 413 m. Des d’aquí veurem una paret de partió que s’enfila NW que ens servirà d’orientació per superar la forta pendent fins al cim del Puig de des Fites de 506 m, des d’on gaudirem d’unes magnífiques vistes del Puig de na Fátima, sa Gubia, sa Falconera i moltes més. Ara ens dirigir irem SW fins a l’altre elevación el Puig des Frare de 492 m per una estreta cornisa de pots metres.

Baixem del cim i retrocedim fins al colladet on passa la llarga paret de partió dels termes de Bunyola i Valldemossa. Iniciem el descens per l’esquerra de la paret i dirigir-nos cap avall fins a un penyal que està enmig, i que salvarem per l’esquerra per un pas que ens facilitará l’arribada al coll de son Puig a 403 m, a la dreta del coll veurem unes marjades que arribem fins a la antigues cases de Raixeta.

Ara estem situats a la falta de na Fátima amb la paret de partió a la nostra dreta, i iniciem una altre forta pujada NW, Sa calor i l’esforç fet fins ara es comenci a notar.

Continuem pujant i abans d’arribar al seu final traspassem la paret N i iniciem un lleuger descens per davall una gran penya, seguit d’un lleuger ascens per la zona mes evident direcció a uns grans pins, la pujada segueix sent forta i canviem a NW, per anar a cercar el vessant NW del Puig i enfilar el cim per una petita canal. En un no res estam al cim de 651 m.

Ara es tracta de descansar, menjar i disfrutar del día.

La davallada és pot fer de dues maneres, una pel vessant SW que ens duria a les cases de ses Esteles o fins s’Estret, a la mateixa carretera de Valldemossa, però noltros opten per l’altra opció, mes que res perquè tenim els cotxes a Raixa, i és davallar pel vessant N, per el que hem de retrocedir el darrer tram de pujada, fins a arribar a uns grans pins, després seguir davallant N, fins arribar a baix d’una paret de partió que hi ha a la part superior de la carena, on darrere s’inicia el pas dets Ases que noltros no agafarem, perquè continuarem per una cota inferior a aquesta paret fins a arribar a un segon comellar i iniciar el descens NE amb les cases de Raixeta a baix a l’esquerra. És una davallada per un fort coster, sense fites ni tirany i a estones brutes de vegetació.

Al final arribem abaix i creuem el torrent de Raixa i pujam fins a les cases de Raixeta que és trobem en un estat ruïnós i molt perillós, és molt lamentable que unes cases com aquestes es deixin fer malt bé.

A la fí arribem a un ample i planer camí que ens durà fins als cotxes.

veure fotoswikiloc75

comptadors de visites per a pàgines web
Persones han visitat aquesta pàgina