Distancia recorrida: 12,07 km Altura Mínima: 483 m Altura Máxima: 686 m Tipo Ruta: Circular
Cova del Dosser
Data: 26.10.2019
Cova del Dosser- Cova de sa Tossa Alta – Els Fornets
Iniciem la ruta d’avui al kilòmetre 14,20 de la carretera Ma-10,concretament a l’entrada de les finques de Femenia Nou i Femenia Vell. Feim ús del botador que hi ha a l’esquerra del portell i comencem a caminar per l’ampla pista. Després d’unes corbes passem per davant una gran bassa (dreta), després arribem a una àmplia corba que gira dreta, Continuem caminant per la pista, travessem una barrereta, també amb botador de fusta, tot seguit passem per davant de la font de Femenia ( 541 m). Abans d’arribar a les cases de Femenia Vell, sortirem de la pista ( esquerra) per una àmplia drecera surtin després al mateix camí, però uns revolts més a munt. Més endavant passarem una barrera metàl·lica i continuem per aquest fantàstic camí que arriba al pla de s’Argilota que després enllaça de davallada amb l’antiquíssim camí empedrat de ses Voltetes de ses Marsesques, que ens durá als Fornets. Tornem a lo nostro i seguim per la pista que passa per davant la Font d’en Quelota (618 m), Om fem una aturada.
Després d’una pujada mitjana assolim el coll Ciuró (677 m), enmig del puig de ses Moles (730 m) ( dreta) i el macís del puig Caragoler de Femenia (921 m) ( esquerra). Fem una aturadeta per contemplar la panoràmica que se’ns obri diferent i espectacular. Apareix un primer replà per on el camí continua direcció SO al pla de l’Argilota.
Ara ens dirigim a la cova de sa Tossa Alta mentres admirem un panorama meravellós on situem algunes elevacions. La nostra ruta passa per la cara nord de la Tossa Alta (711 m), per l’esquena de la qual se situa el coll des Pinetons i es Boixos.
Trobarem dos portells amb botador que ens facilita el trànsit. Per un darrer botador sortim de la finca de Femenia i entram a la de Mossa (636 m). Uns metres allà desà el portell hi ha la paret mitgera i el torrent de s’Argelagar.
Seguim pujant aferrats a ses carritxeres fins situar-nos baix els penya-segats, on localitzem la balma d’accés a la cova de sa Tossa Alta. Està situada al peu d’un penyal en forma de bec que és a la cara nord del Puig Caragoler de Femenia a uns 670 m en un paisatge esquerp de penyals i carritxeres que acaba vora mar en el corral d’en Figuera. Es troba per damunt de les voltes del camí que baixa a les cases abandonades dels Fornets.
«Presenta una boca de 12 m d’amplada i té una planta arrodonida de 30 m de diàmetre. Des de l’entrada davallem per una rampa artificial, segurament una estructura realitzada a època prehistòrica fent servir pedres grans, algunes de les quals s’han col·locat com a ortos tats. La part baixa de la cova, situada entre 8 i 9 metres per davall del llavi inferior de l’entrada, és plana, i constitueix un espai de devers 170 m², on hem realitzat la major part de les troballes ceràmiques descrites al present treball. ( revista Endins 34, 2010)»
Continuem unes marjades més avall a cercar la font d’en Castell (632 m) amb una piqueta que serveix d’abeurador.Continuem descendint fins a trobar dos carreranys de fites, nosaltres prenem pel de la dreta.
Situats al camí que baixa al pla de ses Marsesques, anomenat les voltetes de ses Marsesques, veim més avall part del seu inversemblant traçat. Cap allà dirigim les nostres passes.
Passades les voltetes, les quals permeten baixar per un estret comellar, el camí fa llargues llaçades i ens adreça a nord. Un tirany que surt del camí mena cap a la paret del cingle que tenim a la nostra dreta. Pugem pel coster i ens dirigim a la base de la cinglera on se situa l’indret anomenat es Fornets.
«Arrecerades a una petita balma s’aixecaren unes rústiques construccions per habitar aquest desolat indret. Es tracta d’unes barraques, un corral per animals i algun forn (530 m).»
Reprenem el camí que dúiem, baixem uns metres més i girem a l’esquerra.
Des de la nostra situació ja veim la cova del Dosser ( 547 m) i la font. Al fons de la petita cavitat o balma hi ha un gorg. La pujada fins a la cova del Dosser és molt rosta i folrada de carritxeres que ens ajudaran en la progessió.
NOTA ACLARATÒRIA: A totes ses fonts consultades he trobat que a la COVA DEL DOSSER, li diuen sa cova de s’Heura. És clar que es tracta d’un error i que el seu nom correcte és el de COVA DEL DOSSER. Això ho anomena en José A. Encinas, 2001, en el seu CCM, i a la topo d’ell mateix, en M.L. Redondo i en Miquel Tries.
Distancia recorrida: 12,07 km Altura Mínima: 9 m Altura Máxima: 185 m Tiempo Ascenso: 03:10 Tiempo Descenso: 02:39 Tiempo en movimiento: 02:39 Velocidad Ascenso: 175,1 m/h Velocidad Descenso: -177,0 m/h Velocidad media: 2,07 km/h Velocidad en Mov.: 4,43 km/h Velocidad Máxima: 28,8 km/h Tipo Ruta: Circular
Torres d’en LLuc
Data: 20.10.2019
Coves del Cap d’Albarca i ses Torres d’en LLuc (Eivissa)
Avui iniciem aquesta ruta a la recerca de ses cinc coves del Morro dels Mossons al cap d’Albarca. Comencen a Santa Agnès de Corona, en el que destaca la seva esglèsia de 1812. Amb el cotxe comencen a rodar pel camí de Corona de Dalt, direcció cap a Sant Mateu d’Albarca. Quan duim 1500 m aprox veurem a l’esquerra dos camins de carro, agafarem el de mes al N que té una pedra amb l’indicació de l’agroturisme Can Pujolet. En arribar a Can Pujolet (una gran casa pagesa amb unes places cobertes d’aparcament a l’altre costat del camí), prenem la corba a la dreta i seguim 1,2 km. Aquí el camí es bifurca i girem a l’esquerra. 600 metres més endavant, trobem una nova bifurcació, en un clar a la part alta d’una costa, i seguim a la dreta (pràcticament de front). 400 metres després, s’arriba a una casa.
Des d’aquí continuarem a peu, i al 400 m sortim ( dreta) del camí per agafar un tirany que s’endinsa a la garriga, passarem vora uns xalets de recent construcció,continuarem per aquest tirany,ens desviarem uns metrs per situar-nos sobre els pena-sagats i admirar aquesta meravellosa costa nord amb ses Torretes als nostres peus. 700 m més endavant travessem una pared de partió, iniciem un lleuger descens i als 200 m passem per uns corrals o barraques, seguim descendint fins arribar a una barraqueta amb una figuera de pic (Eivissa) o de moro ( Mallorca).Es un punt clau perqué en aquest punt ens hem de desviar NE del cap d’Albarca i iniciar un descens mig/fort fins els 184 m on trobem la primera de les coves, la cova del Pi, plena de llegendes i tressors… i amagatai durant la guerra civil.
Seguim descendint i localitzem la cova de Jaume Orat de la que alguns cregueren que contenia un fabulós tresor, creguent-ho fins al punt de deixar-hi un munt de jornals picant i moguent terra, durant quasi un any. Aquesta historia comenca amb la venguda de Sebastia Belloto, sicilia, qui devers el 1660 s’entrega a Eivissa i ben prest se feu una solida farria com a cercador d’aigua i, segons ell, de tresors amagats. Interessada per les activitats de Belloto la Inquisició no el va deixar tranquil massa temps, i el deporta a Mallorca per jutjar-lo com a nigromant i per tant enemic de la fe. La febre pels tresors amagats seguí viva. Empero en un dels seus incondicionals seguidors. Antoni «Gibert» de Malafogassa qui, més de 20 anys més tard, comenqa una intensa campanya d’excavacions a la cova de que tractam, fins que una nova intervenció de la Inquisició, amb una seriosa advertencia, posa fi a les infructuoses activitats del nostre personatge. La Cova d’En Jaume Orat esta situada quasi a la punta del Cap des Mussons, a 100 m per damunt la mar. La boca s’obri al peu d’un petit penyal en un coster molt esquerp i tapat de vegetació espessa.
Essencialment la cavitat esta formada per una sala i per unes perllongacions d’aquesta. La sala de forma vagament rodonenca, té uns 20 m d’eix major i s’obri a I’exterior per una boca de .7 m d’amplada, si bé que- obstruida parcialment per grans blocs. De les perllongacions, la més important és la galeria occidental de 13 m de llargada, amb aspecte de conducte, forma aquesta que practicamentm desconeixiem a Eivissa, i amb sediments molt intererssants. El conjunt de la cova, sumant els dos eixos més Ilargs, té un desenvolupament 60 m. Seguim descendint fins el 117 m la referencia es un gran pi mort que deixarem a la nostra esquerra i arribem a la cova de ses Estelles.
Sense perda massa altitud proseguim fins arribar a un passet una mica delicat, però un pi al costat ens ajudará a superar el desnivell. Tot seguit arribem a la cova de ses Estelles II. Seguim uns metres més i vorem una corda fitxa damunt una placa rocosa, seguit trobem la cova des Llibrell ( o gibrell)
gibrell
[c. 1390; dissimilació del cat. ant. llibrell, encara dial., d’origen incert, possiblement del ll. *labrĕllum, dimin. delabrum ‘pica, banyera, trull’, potser a través d’un mossàrab librẽl]
m Vas rodó de terrissa, metall, plàstic, etc., de poca alçària i més ample de la boca que de la base, emprat per a rentar-hi plats i per a altres usos diversos.
Quatre coves; En la Mola d’Albarca hi ha quatre coves amb nom, i solen trobar-se per aquest ordre: Cova des Pi, situada just sota les ruïnes d’un refugi per a treballadors de les sitges de carbó i d’una figuerade pic; la cova de Jaume Orat, alguna cosa més cap al Nord; la cova de ses Estelles, més a baix en el penya-segat; i la des Librell, encara una mica més a baix, en la paret del penya-segat i amb dos balcons que ofereixen impressionants vistes cap a és Cap de Rubió i la cala entre tots dos caps. La Cova des Llibrell es diu així, com a resulta evident, per un gran llibrell o gibrell (un gorg que recull l’aigua que es filtra en les roques) situada en l’entrada, en la seva part Nord i actualment seca per l’escassa pluviositat. Aquesta cova és la més difícil de trobar i la que té pitjor accés, encara que és, possiblement, la més espectacular de totes elles, almenys per les seves vistes sobre la cala. Està indicada amb una corda lligada a dues savines i que també pot servir, encara que sense confiar cegament en la seva resistència, per a passar a l’altre costat de la paret rocosa després de la qual es troba la gruta. I encara que en tota la documentació sobre la zona només se citen aquestes quatre cavernes, abans d’arribar a l’última d’elles encara pot trobar-se una gruta oberta al cel que pot crear certa confusió entre els qui busquen només quatre coves en és Cap des Mossons, ja que aquesta es localitza en quart lloc, abans de la des Librell. És lluminosa, amb una columna en el centre, es troba en la mateixa cota que la cova de ses Estelles i, curiosament, no sembla tenir nom ( ses Estelles II, ?) Joan Costa 06.05.2016, Endins 1985, 10 i 11
La tornada la feim pel NW del cap dels Mossons, fins arriba al costat del Racó Verd, damunt el ella-sagats que fan d’explèndid mirador sobre les Puntes de ses Torretes. Continuarem pel tirany, passarem per una pared de partió amb una barraca, mes envantens acostem novament als penya.segats a veure una zona d’escalada. Ara ja en lleuger descens arribem a ses Torres d’en LLuc. Aquest misteriós assentament, que els historiadors només han pogut datar en un període que abasta des dels temps paleocristians a l’alta Edat mitjana, està integrat per dues antigues torres de planta ovalada i un tram de muralla que les uneix.
El conjunt formava part d’una misteriosa fortalesa de majors dimensions, encara que es desconeix amb exactitud per a què va ser construïda. De les dues torres només queda la base. La primera, de majors dimensions. Ja només queda continuar fins el cotxe, donant per acabada aquesta interesant ruta.
Distancia recorrida: 12,07 km Altura Mínima: 9 m Altura Máxima: 185 m Tiempo Ascenso: 03:10 Tiempo Descenso: 02:39 Tiempo en movimiento: 02:39 Velocidad Ascenso: 175,1 m/h Velocidad Descenso: -177,0 m/h Velocidad media: 2,07 km/h Velocidad en Mov.: 4,43 km/h Velocidad Máxima: 28,8 km/h
Far de Punta GrossaCova des Culleram
Data: 24.10.2019
Ses Formigues, cova des Culleram, i far de Punta Grossa ( Eivissa)
Iniciem aquesta atractiva ruta a la cala de Sant Vicent, al NE de l’illa d’Eivissa. Aparcament de l’esquerra i comencem a caminar pel carrer que puja a diferents urbanitzacions. Als 150 m arribem a un encreuament, on girem esquerra direcció cap a l’Urbanització d’Allà Dins Després de 300 m arribem a una rodona, continuem recte, i 100 m més endavant, on un panell ens indica l’entrada la dita urb. sortim del carrer asfaltat per un tirany que surt de l’esquerra. Ara seguirem aquests tirany durant les primeres hores de ruta. Vorejant aquesta costa verge.
A partir de l’extrem de la punta Grossa, la costa canvia de direcció i dóna pas a tot un tram obert cap al NE fins a la punta de Cala des Jonc, conegut genèricament com es Clot des Llamp , on se succeeix la presència de coves, puntes i petites raconades. S’hi situen, en primer lloc, els dos esculls de ses Deixes, que es troben abans d’entrar a dues cales amples separades per ses puntes des Forn (on hi ha una gran cova amb el mateix nom), com és sa Penya Blanca, de vores espadades i a la part superior de la qual s’ubica la urbanització Allà Dins, i es Clot des Llamp, oberta a gregal; després, la costa és dominada per elevats penyals que miren a llevant, raconades com es caló des Moltons (on desemboca el torrent des Ullastres) i petits esculls abans de l’ampla punta de Cala des Jonc, que s’allarga cap al NE formant un terreny molt baix. Després de passar uns petits esculls, s’entra en una profunda cala llarga i estreta del mateix nom, també anomenada s’Aigua Dolça i, per l’O, la tanca la punta des Cap Negret. A partir d’aquí, la línia de costa comença a dirigir-se cap a mestral a través des Forn d’en Roig, una balma allargada producte de l’erosió de la mar, i continua per una zona de roques planes i estratificades amb un perfil més o menys rectilini fins al pas de s’Escullat , format entre l’illot que porta el mateix nom i la punta de ses Formigues, una altra punta ampla i plana que té una part coberta amb pinar molt castigat pel vent però adaptat al medi, mentre que una altra part és baixa, pedregosa i pelada a causa del salnitre que contenen els esquitxos de l’onatge dels vents de mestral, tramuntana i gregal. Més al N, hi ha els illots o esculls de ses Formigues. La punta de ses Formigues protegeix la cala d’Emboscar dels vents de gregal i llevant, una raconada, però, que queda exposada als vents de tramuntana i ponent.
Poc a poc anem guanyant altitud, fins coronar el colladet que separa la costa i ses Formigues, iniciem una lleugera davalla cap al Pla de ses Formigues, on trobarem una cisterna i una era. Continuem pel tirany de l’esquerra, per a després prendre pel de la dreta, passant per uns camps de conreu direcció a unes cases. Aquest tram forma part de la ruta 1.1 de l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja.
Arribem a l’asfalt, prenem dreta i passem per davant una casa, continuem fins arribar a un encreuament. Just a l’esquerra surt una pista direcció a la cova des Culleram, però abans, continuem recte per pujar uns metres que en fa de mirador sobre el llogaret de sa Cala (Església, escola i restaurant). Tornem enrere i prenem per la pista de la cova des Culleram.
Els indicis més antics de presència humana a Sant Vicent de sa Cala pertanyen al jaciment arqueològic de la cova des Culleram , que és un dels més destacats en el context del món feniciopúnic. Així ho demostra la troballa, el 1907, de centenars de figures i fragments de terracota corresponents als s. IV-II aC, a càrrec de membres de la Societat Arqueològica Ebusitana encapçalats per Joan Roman Calbet . El 1909, Antonio Vives y Escudero identificà un estrat, inferior al corresponent a les figuretes púniques, en què es trobaren ceràmiques prehistòriques de l’edat del bronze. Sembla que a partir del s. IV aC la cova esdevengué un lloc sacre i, per tant, de peregrinació de fidels. Certament, al s. III aC la cova s’erigí com a santuari dedicat a Tanit segons el culte organitzat per un grup de sacerdots, que es fa palès amb el conjunt de representacions de la deessa de Cartago constituït per més de 2.000 exvots o ofrenes en forma d’estatuetes de terracota.
Després de visitar sa cova, avui romana tancada, continuem pel tirany que baixa escalonat fins a la carretera de sa cala de Sant Vicent. En trepitjar l’asfalt prenem esquerra, direcció a sa cala i als 200 m agafem una pista que baixa per la dreta i travessa una torrentera, passarem per avant un pi amb una soca molt curiosa, després un encreuament de camins, hem de prendre el de l’esquerra senyalitzat amb una balisa ( núm. 10) com a ruta 1, per la que continuarem caminant. En arribar a una casa (dreta) agafarem la pista de la dreta en lleugera pujada. Uns metres mes endavant arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra, i arribem a la carretera de Sant Carles, la creuem i seguim recte fins a arribar a sa Cala. Prenem esquerra pel passeig fins al final que ens deixa al parking.
Ara comencem el segon tram diferenciat de la ruta, el del Far de Punta Grossa. Agafem el cotxe i pugem el carrer que abans hem fet a peu, però en arribar a l’encreuament que a l’esquerra indica l’Urb. d’Allà Dins, ara continuem dreta per aquesta curta carretera amb fantàstiques vistes sobre sa Cala. Anirem passant per denvat xalets i en arribar a una corba (esquerra) de 180° hem d’estar atents perquè just a la dreta s’inicia un carrer amb un disc de prohibit passar/circular, pujam per ell uns 20 m fins a la primera corba on podem deixar el cotxe. Ara continuem a peu 200 m, fins on s’ha acaba el carrer. A s’enfront veurem una barrera que dona accés a una pista de tenis, idò just a la seva esquerra, entre dos tancats de reixa (aquest detall és molt important), han deixat un «passadís» pel que hem de caminar passant pel costat de sa pista de tenis, fins que s’ha acaba la reixa i s’obri a la mar. Baixem uns escalons i ens situem a l’antic camí del far, avui en dia el tram fins a sa Cala s’ha convertit en privat e impossible d’anar.
Caminem per aquest antic camí. Passarem per davall una gran creu ( esquerra), La creu, de fusta, té unes mesures aproximades de 1’50 x 1 metre i està situada a una altura d’uns 10 metres sobre el camí, per la qual cosa l’accés és complicat. No obstant això, el crucifix es troba en un punt on el camí encara és ample i es conserva relativament bé, en comparació amb el camí que més endavant pràcticament es difumina, i així com anem avançant el camí es troba desfet i a vegades perillós, en qualque tram s’ha de fer un passet delicat i aeri. Convertit avui en dia en una cornisa. Després d’uns 1.400 m arribem al far de Punta Grossa, totalment destruït, destaca un enorme aljub la torre i part de l’escala. Ses vistes són realment extraordinaris. Després de descansar i fer unes fotos, iniciem el retorn pel mateix camí fins al cotxe.
“És el far més desconegut de les Pitiüses. Un niu d’àguiles en els confins de Sant Joan, més enllà de la Cala de Sant Vicent. Fins a l’1 d’agost de 1916, el feix de la seva llum blanca, que aconseguia 15 milles nàutiques mar endins, va advertir als navegants de la presència de terra, de l’escarpada costa d’és Cap des Llamp i dels dos esculls que hi ha sota el penya-segat. Després de 46 anys de servei i substituït pel far de Tagomago, el far de sa Punta Grossa quedava abandonat, a la mercè dels elements i del pas del temps, l’1 d’agost de 1916. Per a arribar avui fins a l’edifici cal tenir l’agilitat d’una cabra entrenada en és Vedrà i recórrer un camí de gairebé dos quilòmetres que recorre la paret del penya-segat. A vegades, la sendera no mesura més de dos pams i en alguns trams ha quedat parcialment obstruït pels despreniments de la muntanya. Cada nova tempesta deixa noves cicatrius en la senda. I quan, per fi, s’arriba al penyal en el qual es troba el far, encara cal creuar el pont que es va aixecar per a accedir a la construcció, tan desgastat que hi ha gairebé tres metres en els quals pràcticament cal convertir-se en un funambulista sobre la mar. Abans de res això, un no pot per menys que preguntar-se com va haver de ser, més d’un segle enrere, arribar fins allí, obrint camí en el penya-segat de sa Punta Grossa (o és Cap des Llamp), per a construir un far en un balcó sobre la mar, a més de 40 metres d’altura.
El tècnic en sistemes d’ajudes a la navegació de l’Autoritat Portuària Javier Pérez d’Arévalo, especialitzat en la història dels senyals marítims, més concretament de Balears, explica que les condicions mai van ser molt favorables per als tres torrers que van ser destinats a sa Punta Grossa. «Al principi, havien d’alternar-se per a anar a Sant Joan a recollir la correspondència, a peu i durant 15 quilòmetres de recorregut. En una ocasió, els van atracar». Els tres primers farers van ser Juan Roig Ferrer, Miguel Massanet i Miguel Guerra Nadal.
La història del far de sa Punta Grossa és una història d’infortuni, la d’un far d’inicis controvertits en el qual l’enginyer Emili Pou, el mateix que va projectar molts altres senyals marítims de les illes, es va entossudir a pesar que, ja en aquells dies, l’any 1847, va haver-hi partidaris de triar l’enclavament de Tagomago per a instal·lar la llanterna. Les veus discrepants apuntaven al fet que la llum en Tagomago donaria millor servei als pescadors. No obstant això, es va triar l’emplaçament de sa Punta Grossa, malgrat les dificultats, que començaven per la necessitat d’obrir camí en la llarga punta del cap i haver de transportar, per via marítima, els materials de construcció que després havien de ser hissats per l’escarpada orografia del penyal. A això es van sumar una epidèmia de còlera que va delmar la plantilla d’obrers i un obligat canvi de les pedreres subministradores en comprovar-se que el material que s’estava usant era de pèssima qualitat. Per fi, al desembre de l’any 1867, just dues dècades després de ser projectada, l’obra va quedar finalitzada, i els primers torrers es van instal·lar en l’edifici a mitjan 1868. Però encara va caldre esperar dos anys degut, segons indica Pérez de Arevalo, a retards en la construcció «de l’aparell de tercer ordre fabricat per la casa Chance Brothers».
Amb el far ja en funcionament, es va arribar a la convicció que l’illot de Tagomago era el lloc idoni per a instal·lar en la zona una llum per als navegants. Va caldre rendir-se a l’evidència i, en els inicis del segle XX, projectar un nou far, en és Cap de Xaloc de l’illot. Es va inaugurar en 1914, quatre mesos després que esclatés la Primera Guerra Mundial. La torre de sa Punta Grossa encara va seguir un parell d’anys en funcionament fins a apagar-se per sempre. Avui, sense llanterna i amb la torre esdentegada, aguanta amb fermesa l’embat de vent i aigua; el revestiment de les parets ha desaparegut deixant a la vista les pedres i a l’interior la naturalesa s’ha obert camí. El far de sa Punta Grossa, el del ritme més lent de les costes de Balears, està condemnat a caure pedra a pedra amb la mateixa cadència flegmàtica amb la qual es va construir i amb la qual va il·luminar les nits de la costa de Sant Joan.” Cristina Amanda Tur | Diari Eivissa 12.06.2015
Distancia recorrida: 3,7 km Altura Mínima: 8 m Altura Máxima: 198 m Tiempo Ascenso: 01:55 Tiempo Descenso: 00:56 Tiempo en movimiento: 01:04 Velocidad Ascenso: 107,00 m/h Velocidad Descenso: -211,0 m/h Velocidad media: 1,30 km/h Vel. en Mov.: 3,46 km/h Velocidad Máxima: 7,36 km/h
empleo manos.
Data: 19.10.2019
Ses Balandres ( Eivissa)
«Aquesta cala amagada i fascinant obsequia al caminant amb el contundent espectacle de la verticalitat de la seva naturalesa
A Eivissa, no existeix catarsi més intensa que descendir en solitari fins a ses Balandres, zigzaguejant a través dels penya-segats escarpats de Corona.
En paral·lel, la baixada transmuta en un involuntari viatge interior cap a la forma de vida de les generacions d’antany, en experimentar les dures condicions de vida que imposava el medi natural i els esforços que els pagesseos eivissencs afrontaven diàriament per a domar-lo a la seva manera i adequar-lo a la seva subsistència.
Una ruta a la mar des de les altures. La cala espera entre la Punta d’en Petroell i la Llosa de ses Balandres i avui és accessible gràcies a l’intricat corriol que van esbrossar els pescadors del pla de Santa Agnès. Aquells supervivents de l’antiguitat més recent –Eivissa va ser medieval fins abans-d’ahir–, avui gairebé semblen herois o superhomes. La mateixa fortalesa que els va permetre escalonar les muntanyes emboscades amb bancals de pedra seca o navegar fins a Àfrica en minúsculs pots a vela per a fer contraban, els va convertir aquí en barranquistas. Van obrir una ruta a la mar des de les altures i així van obtenir peix fresc, en una zona tan aïllada com Santa Agnès.
D’aquella necessitat extrema és fruit aquesta ruta inversemblant pel precipici, a la qual van anar incorporant escales de fusta i entenimentades, que avui ens permeten seguir els seus passos sense despeñarnos. Ells, no obstant això, no van concebre aquestes millores per la seva seguretat, perquè grimpant eren com a felins, sinó per a poder escalar fins al pla sense necessitat d’usar totes dues mans. Així els quedava una lliure per a carregar el sac amb la pesca que havia quedat atrapada en les xarxes o en els hams dels palangres.
Dos-cents metres d’altura que, des del més alt, semblen un disbarat i que es van superant pas a pas com en un viatge al centre de la terra, amb la diferència que aquí la lluminositat és gairebé tan hipnòtica com els aclaparadors retalls de costa que s’obren entre la verdor dels pins i les mates. Miraculosament, arbres i matolls han tirat arrels en petits grapats de terra que els segles han anat acumulant entre plecs, esquerdes i racons, en la pedra viva del penya-segat.
La verticalitat adquireix el seu significat més literal en l’última etapa del descens, on només un tram d’asimètrics sortints fruit del capritx de la naturalesa permet conquistar el sòl. A baix esperen les casetes- escar, a vegades enfonyades en el penya-segat, atípiques per les seves corbes i el mantell de pedres que les camufla. Formes suaus, sense angles ni brusquedats, concebudes per a esquivar en la mesura que sigui possible la violència de les tempestats de l’hivern. Només per contemplar-les, ja val la pena l’esforç.
I en l’horitzó, les dues Margalides: l’illot gran, més pròxim, amb forma de mitja lluna i travessada per un enorme buit, que creuen sense contratemps embarcacions sense masteler com si s’endinsessin en una gruta marina amb forma de boca. I més allunyat el petit, semiamagat després del germà major. Ses Balandres és, efectivament, una altra Eivissa.»
Xescu Prats | Ibiza 09.07.2016
Aquesta seria una precisa descripció de l’entorn que em visitat. Però la ruta la comencem a l’aparcament que hi ha al llogaret de Santa Agnès de Corona ( Sant Antoni de Portmany – Eivissa). Comencem a caminar pel camí des Pla de Corona, on ben aviat, als 500 m, passem per davant el famós pou de Corona. Darrerament ha pres el nom de pou d’en Baló perquè la vella casa d’aquest nom es troba poc més amunt. Devora el pou es conserven restes de dues grans piques. La que té més a prop procedeix del pou de can Pep Vicent.
Just al seu costat a menys de 100 m, surt, una pista ( dreta) que en lleugera pujada passa per davant uns xalets, després s’obri al bosc i es transforma en un tirany prou definit.700 m després arribem a un encreuament, a la dreta veurem una cadena enmig de dos grans pins que a la tornada agafarem, però ara seguim recte, deixant a l’esquerra uns camps de conreu.
Quan hem caminat 400 m més arribem al punt clau. El tirany segueix endavant, però noltros hem de prendre dreta cap a una crivella, on les vistes són realment extraordinaris. La davallada s’intueix forta…als pocs metres de començar a davallar ens trobem amb una escala de fusta, ben conservada, que ens facilitarà superar el ressalt.
Gaudim d’aquesta encisadora cala. Prosseguim descendint per aquest estret i aeri tirany. Aviat ens trobem amb les primeres maromes que ens faciliten el pas, encara que no fan falta. Prosseguim, ara per una cornisa, i tot seguit un passamà, seguit d’altres maromes, el terreny cada vegada més vertical.
El darrer tram és el més atractiu. Unes maromes i cordes ens facilitaran els darrers metres totalment verticals no aptes pels que pateixen de vèrtigen.
Ja hem arribat als escars, alguns ben treballats i de certa bellesa. Aprofitem per recorre la cala, descansar, gaudir d’aquest regal de la natura i prendre forces per remuntar-lo.
El retorn ho feim desfent les passes fetes fins a arribar a l’encreuament amb la cadena entre els pins. Es tracta d’un tirany agradable que duu a una casa, per la que haurem de passar per davant el seu portal i seguit fins a arribar novament vora el pou de Corona. Prendre esquerra per la carretera asfaltada fins a l’aparcament.
Una ruta curta, però interesant, agradable i espectacular.
Distancia recorrida: 9,6 km Altura Mínima: 3 m Altura Máxima: 247 m Tiempo Ascenso: 02:28 Tiempo Descenso: 02:34 Tiempo en movimiento: 02:15 Velocidad Ascenso: 183,4 m/h Velocidad Descenso: -184,4 m/h Velocidad media: 1,87 km/h Vel. en Mov.: 4,23 km/h Velocidad Máxima: 6,36 km/h Tipo ruta: Circular
Data: 17.10.2019
Puig Nunó i cova des Ví (pintures rupestres)
Avui iniciem la ruta a cala Salada (Sant Antoni de Portmany – Eivissa), concretament al parking de baix. Prenem escales cap a baix fins a la ctra.que arriba a sa platja, girem dreta amunt, durant 200 m, fins arribar a la corba, on abandonem i girem per la pista de l’esquerra, 200 m després abandonem la pista i agafem tirany de la dreta que en lleugera pujada ens endinça per la Canal des Forn Roig. 700 m després arribem a un forn de calç ( será el forn Roig ?),continuem per aquest agradable tirany, amb el Puig d’en Raió,199 m a la nostra esquerra.
Després de creuar novament es torrent de sa Canal des Forn Roig, arribem a una pista, on després d’una corba la abandonem per l’esquerra, veuren un punt blau al terra, continuem i traspasem una paret de partió,després girem dreta en lleugera pujada, continuem pel tirany molt definit,fins arribar a una nova pista que duu a un xalet ( dreta) que no agafem noltros continuem per l’esquerra e ignorem les que anem trobant a la dreta.
Arribem a una nova pista molt mes ampla, ara en lleugera davallada, anirem passant per diferents xalets, set cents metres després de pasar pel costat/damunt del darrer xalet aribarem a una bifurcació on la pista continua recte, i a la nostra dreta neix un tirany molt definit,si ens fixem veurem un pal indicador d’una ruta ciclista, agafem aquest tirany molt agradable fins arribar al coll ses Cuines de s’Hereva, nom que dóna al coll situat entre el puig Nunó , a ponent, i ses Tanques de s’Hereva , a llevant, al poble de Santa Agnès de Corona, on trobem una barraca amb un forn en bon estat. Es tracte d’un encreuament,el tirany pren cap a vall, pero noltros agafem el que hi ha just al darrera el forn.
Ara comencé una pujada mitja/forta que ens situará al cim del Puig Nunó de 258 m. Les vistes son impagables e indescriptibles, al menys per jo.
Toponimia: Els límits territorials del quartó de Portmany foren escrupolosament estudiats per Joan Marí Cardona. A grans trets, el quartó començava pel N al cap Nunó (topònim que sembla derivar del nom de Nunó Sanç) i abraçava tot l’arc de costa fins a Porroig, que restava ja en terres del quartó de ses Salines.
Portmany, quartó de HIST Circumscripció feudal de l’illa d’Eivissa creada arran de la conquista de 1235 a partir dels límits geogràfics del districte andalusí de Portumany . Va perdurar fins a la divisió municipal de l’illa feta el s XIX. El topònim Portmany apareix en el mateix Memoriale divisionis (1235) i deriva clarament del llatí Portus Magnus. Els termes partida, part, jurisdicció o domini de Portmany apareixen indistintament en els documents més primerencs; l’apel•latiu quartó de Portmany apareix, de moment, per primera vegada el 1279. Els quartons són el resultat de la modificació de la divisió administrativa i fiscal andalusina de l’illa, consistent en cinc ajza’ (plural de juz) feta per Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal amb vista al seu repartiment immediatament després de la conquista de 1235. Aquelles cinc parts o ajza’ en què es dividia l’Eivissa andalusina es transformaren en quatre partides jurisdiccionals i Portmany va pertocar al comte del Rosselló, Nunó Sanç, qui el va posseir fins a la seua mort el 1241. Nunó Sanç tengué Portmany com a feudatari de Guillem de Montgrí, situació de vassallatge que es preveia que s’havia de transmetre ja per sempre entre els successors de Sanç en la possessió del quartó i els successors de Montgrí en l’arquebisbat de Tarragona. A la mort de Nunó Sanç, Jaume I va comprar dels curadors testamentaris del comte tot el que li pertanyia a Eivissa i Formentera i, d’immediat, ho va vendre tot a Guillem de Montgrí, qui ho comprà no com a arquebisbe electe de Tarragona (que ja no ho era) sinó en nom propi.
Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera
El descens del Puig Nunó el feim per la part costanera SW, un prou desnivell que aurem de superar, el més destacable, ses vistes i un cocó natural a una roca, 209 m d’altitud. Anirem descendint fins arribar a uns xalets, després continuarem per la pista. Cinc cents metres després arribem a una bifurcació, la nostra direcció es continuar enfront, però com volem visitar la cova des Ví i les seves pintures rupestres, agafem la pista de la dreta que en davallada ens acostarà fins dita cova. “Situada en una zona escarpada entre l’illot de sa Foradada i el cap Nunó, a uns 20 metres sobre el nivell de la mar, sa Cova des Vi conserva a la paret i al sostre les úniques pintures rupestres que fins al moment s’han trobat a Eivissa. Tot i els nombrosos estudis que s’han realitzat des de 1917, en què foren descobertes per l’abat francès Henri Breuil (1877-1961), els investigadors segueixen sense arribar a un punt d’acord pel que fa a la cronologia i a la significació de les imatges representades. Aquest abric també es coneix com sa cova de ses Fontanelles, ja que es confon amb una cova propera, que té un broll d’aigua dolça, situat gairebé a nivell de la mar. El nom de sa cova des Vi fa referència a l’ús que se’n va fer en els primers anys d’aquest segle com a magatzem per al vi que es feia amb les parres sembrades a les petites rotes dels voltants. Les pintures que conserva sa Cova des Vi, avui una mica esborrades, són esquemàtiques, de color negre i de molt difícil i diversa interpretació. Afortunadament, Breuil publicà el 1920 l’esquema d’una part, i existeix material fotogràfic posterior que ha permès conèixer elements que malauradament ja no existeixen.” “Cuando ya despuntaba como autoridad mundial, en la primavera de 1917, el Abate Breuil y su sotana desembarcaron en Ibiza para una estancia de quince días. Desconocemos las circunstancias que envolvieron aquel periplo tan extraño. Sin embargo, su sagacidad y olfato de sabueso trufero le bastaron para descubrir las que, en un principio, se clasificaron como únicas pinturas rupestres de las Pitiusas. A saber quién condujo al Abate Breuil a los acantilados de ses Fontanelles, hasta alcanzar un minúsculo e inhóspito recorte –más que gruta, abrigo–, que los payeses llamaban ´Cova des Vi´ porque allí prensaban uvas para elaborar vino. Breuil inspeccionó el muro liso de aquella oquedad en el acantilado del Cap Nonó y entre las humedades halló el garabato que dio sentido al viaje. Tal vez con el aderezo sensacionalista que le achacaban sus enemigos, declaró que aquellos esbozos fueron trazados por ibicencos de la edad del bronce. Estudios posteriores han acabado descartando el origen prehistórico de las pinturas de sa Cova des Vi, situándolas tal vez en tiempos de los fenicios, cuyo origen pitiuso prácticamente coincide con los estertores del periodo del bronce en Europa. Constituyen, en todo caso –y que los arqueólogos nos perdonen–, un homenaje a la desilusión y al monumento fallido. Lo más cercano a la nada. Un garabato minúsculo y sin formas, que aún hay quien duda no fuera el bosquejo de un payés que se aburría mientras hacía el vino, sin la menor intención de pasar a la posteridad, aunque ocurriera hace cientos de años. Hoy el esbozo aguarda protegido tras una verja, junto a un sendero que desciende por el precipicio. Aquellos que gozan explorando entre las piedras y su significado, muy probablemente tengan una experiencia religiosa con el descubrimiento de Breuil. A mí, por el contrario, me atraen mucho más las andanzas de tan insigne personaje por ses Fontanelles, con su sotana al viento, y especular con las razones que condujeron al explorador de Altamira y Combarelles, el mismo que años después bautizaría a la ´Dama blanca´ de la montaña Brandberg de Namibia, a rebuscar en aquel hueco que no alcanza el estatus de gruta, en la Ibiza casi invisible de 1917.” Font: Xescu Prats Ibiza 12.03.2017
Retornem fins situar-nos al cap damunt dels penyassagts i vorajant-los ens dirigim cap a la Foradada per admirar les vistes sobre el Cap i Puig Nunó amb la cova a la seva falda. Retornem per on hem vingut fins a l’ampla pista per la que continuarem fins quasí arribar al seu final amb xalet, però uns metres abans i a una corba sortirem de la pista ( Esquerra) i iniciem la davallaada cap a cala Saladeta primer i cala Salada després, per finalment acabar novament al seu parking.
Distancia
recorrida: 9,4 km (07:31)
Velocidad
media: 1,25 km/h
Velocidad
Máxima: 7,51 km/h
Altura
Mínima: 229 m
Altura
Máxima: 675 m
Ganancia
Altitud: 679 m
Pérdida
Altitud: -649 m
Tiempo
Ascenso: 04:29
Tiempo
Descenso: 03:01
Penya de sa Bastida
Data: 13.7.2019
Mola o Penya de sa Bastida per pas de sa Bastida i puig de sa Galera, cova Major i els Picó.
Avui visitaren un antic reducte defensiu tardoromà i de refugi medieval per a la població d’Alaró, el puig de saMola de sa Bastida, de 576 m d’altària, on s’alça la Penya de sa Bastida, de 617 m, situat a les terres de l’antiga l’alqueria Beniarri.
Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament que hi ha a la placeta del carrer de sa Bastida ( barriada dels d’Amunt) al poble d’Alaró. Des d’on ens dirigim cap al camí de ses Artigues, nom que li ve de la font de la Vila o de ses Artigues. Precisament en arribar a aquesta font ens sortirem del camí per l’esquerra, botant una petita paret i seguirem el tirany que ens portarà al camí que va a ses cases des Rafal. Ara durant una bona estona caminarem per aquest camí a vegades formigonat i en forta pujada. Fins a arribar a la cota 463,7 m, lloc on trobem un porxo ben condicionat l’endret del pou des Quer. Que també visitem. Idò en aquest mateix punt sortim del camí o pista i seguim un tirany que passa per davall es porxo direcció al contrafort de sa mola de sa Bastida. En pocs minuts i en lleugera davallada arribem a l’impressionant cova Major, una gran balma de 20 m de fondària, una amplària de 31 m per 8 m d’altitud. Un bon lloc per berenar. Molt aprop i al seu costat també podem trobar la cova de la Mola, de dimensions més reuïdes i atractiva.
Continuem la ruta SE en davallada pel coster del contrafort, es tracta d’un tram molt escletxat amb uns graons que ens facilitaran la davallada. Seguit passem per davall un gran bloc que fa de petit tunel. Aquest punt és clau per trobar l’inici del pas de sa Bastida. Passat per davall sa roca girem totduna esquerra fent un gir de 180° per situar-nos damunt el túnel. El segueix un petit tram d’alzinar en forta pendent fins a arribar al contrafort superior de la Mola, on trobem el pròpiament dit pas de sa Bastida, una petita escletxa bastant vertical que ens farà grimpar fins a la part superior. Cal anar alerta amb les pedres que poden caura des dels companys que van més avançats, també ens facilitarà l’acció si posem un cordino.
Una vegada superat és pas de sa Bastida, prenem N fins al cim, un cim sense gaire interès perquè el realment bonic i interessant és el vesant N o penya de sa Bastida, enfront del puig de sa Galera ( el proper objectiu). Pel descens prenem S, fins esbrina el poble d’Alaró, primer seguirem unes fites i tot seguit un antic camí de ferradura escalonat que s’inicia al Picó Gros i segueix pujant al puig de sa Mola, fins a la penya de sa Bastida, que fem de davallada fins a arribar al Picó Gros de 431 m, fem cim i gaudim de veure les restes de la seva murada carregada d’història dels alaroners i alaroneres, després el Picó Petit que també coronem, prosseguim la davallada per aquest antic camí fins a la font de sa Bastida. El puig de sa Mola comprèn: es Picó Petit, es Picó Gros i sa Penya de sa Bastida. Ara continuarem per una àmplia pista que faldeixa la gran Mola i a poc a poc ens anim endinsant per un agradable alzinar, passarem per un forn de calç ben conservar, cota 538,3. Continuem pujant fins a arribar a un ample portell amb paret mitjanera, idò just abans de sa paret sortirem del camí ( dreta) per enfilar-nos per dins s’alzinar direcció NE fins a la cota 660 m, just enmig del cim ( esquerra) i de l’espectacular balconada ( dreta) que fa de de mirador natural sobre Alaró i la Penya de la Bastida. Primer ens acostem al mirador per gaudir de l’espectacle i després ens dirigim fins al cim, on aprofitem per dinar.
Al Corpus de Toponímia de Mallorca podem llegir: «Hacia el N.W. de Los d’Amunt, de Alaró, entre Sa Mola y Es Picó Gros del Puig de sa Bastida se encuentran numerosos e importantes vestigios de gruesas paredes y aljibes, al parecer del siglo XIV, que tal vez dieron nombre al predio Sa Bastida, antiguamente llamada Bastida del Comte de Barcelona, lo cual hace pensar si construyó allí un recinto defensivo, amurallado, para proteger al vecindario de incursiones moriscas, puesto que el Castillo de Alaró estaba demasiado lejos para refugio de emergencia». (Mn. Bartolomé Guasp).
El descens ho fem primer direcció NO per després girar a N fins al camí des Rafal. Als pòcs metres trobem la barrera oberta de la finca. Seguirem fins a arribar a un camí ( esquerra) que davalla a unes cases, aquest seria la ruta a fer per arribar al pas de s’Arrambador, però no ho podem fer perquè la finca on es troba ha estat recentment tancada, i a la porta hi ha una col·lecció de cartells que prohibeixen el pas.. Etc.. inclòs càmeres de vídeo… pel que abandonem i tornem al camí del Rafal fins al final, al poble d’Alaró.
Per suposat que ens aturem al primer bar a fer un bon grapat de xandis i comentar la propera sortida.
Distància: 13,27 km Durada total: 7 hores, 30 minuts Circular: Si Elevació mínima: 0 m Elevació màxima: 288 m Ascensió total: 574 m Baixada total: 574 m
Data: 17.08.2019
DEIÀ – GR 221 – CAN PROHOM – ALCONÀSSER – ES CANYERET – DEIÀ
Iniciem la ruta senderista d’avui al poble de Deià, concretament a l’aparcament públic de s’Empeltada.
Agafem la carretera Ma-10, direcció N cap a Sóller, tot just passat Cal Abat enllacem amb el GR-221 ‘antic camí de Castelló o del Rost situat al km 60,240. Es tracta d’un antic camí àrab que condueix fins a Sóller. En lleugera ascensió entre pins i oliveres, prest ens agombola una bona vista sobre la contrada de Llucalcari i, eixamplant la visió, sobre la Pedrissa i els Còdols Blancs vora la cala de Deià.
Als 15′ arribem a la cova des Penyal, un antro, condicionat amb parament frontal, de dimensions 7,3 x 5,5 en planta i 1,8 d’alçada.
Seguim caminant per aquest bonic camí i als 37′ arribem a la Font de ses Mentideso de son Coll. Se’ns presenta a un reduït racó amb un pedrís per seure i amb una petita mina amb canaleta i pica rectangular. Un bon lloc per a berenar. . En relació al nom d’aquesta font, hi ha una tradició que diu que tots aquells que beuen aigua de la font i no són de Son Coll, no s’aturen de dir mentides.
Seguim la nostra marxa per aquest indret meravellós i arribem quasi al final del camí amb les majestuoses cases de Can Mico i Can Prohom:
Si Aguissis nada a Can Prohom Ara no faries feina Així com ets una beina Avorrida de tothom.
Tot seguit arribem a l’oratori de son Castelló, s.XVI on fem un gir de 180° cap a l’esquerra fins a arribar novament a la ctra. Ma-10. Ara continuem caminant per l’asfalt direcció Deià, durant 800 fins que a la dreta veurem un camí asfaltat que davalla a la urbanització d’Alconàsser, ara es tracta de continuar davallant fins a arribar a la mar, a l’escar d’en Jeroni, on fem uns capficos. En acabar desfem les passes fetes els darrers 200 metres per desviar-nos cap a la dreta per un tirany que ens puja per dins el pinar.
S’ha d’anar alerta en seguir el tirany, ja que alguns trams són una mica exposats i hi ha perill de llenegades.
A partir d’ara caminarem, paral.les a la costa, per un tirany prou definit, ens anirem trobant de diferents que voltegen, però si dúiem bé l’orientació tots duen a cala de Deià. Al començament trobarem dos botadors que salvarem sense dificultat, passat el segon arribarem a un avenc (dreta), durant aquest tram també anirem trobant diferents pals indicadors.
Passarem al davant el camí esglaonat que davalla del llogaret de Llucalcari, fins a la cala des Canyaret, on fem un altre capfico aprofitant que la mar està espectacular, abans de partir cap amunt ens refresquem amb l’aigua dolça que mana el broll des Canyaret, la mateixa on la gent s’embadurna de fang.
Continuem i ja dins l’aigua atalaiem els Còdols Blancs, que ens indican que estem a prop de cala de Deià.Hem d’estar atents perquè en arribar a uns esglaons que ens situen quasi damunt sa cala no em de seguir direcció cap a sa cala, sinó que hem de continuar esquerra ascendint per trobar tot duna un camí empedrat amb una paret de pedra a la nostra Esquerra. El camí es transforma en formigonat i arribem a unes cases. A la nostra dreta tenim el mirador de can Comelles, encara que he vist que qualcú l’anomena de Can Bujosa. Es tracta d’un petit mirador, amb una barana de ferro i a recer d’una gran roca.
Seguim pel camí que aviat perd es formigonat i seguint les indicacions ens aproparà, novament, a la ctra. Ma-10, on girem dreta fins a arribar a s’Empeltada on tenim els cotxes.
Circular: Si Temps total empleat: 9,45 h Recorregut total: 16,800 km Desnivell positiu: 507 m Altitud màxima: 160 m
Punta del Toro
Data: 30.6.2019
Punta del Toro i Morro d’en Feliu
Avui ens dirigim
Avui ens trobem en alerta taronja per les altes temperatures, de 37° aprox., una homitat de 24%, vent de 26 km/h, SW i una pressió de 1.017 hPa. Per tant ens desplacem fins a la costa on la temperatura és més suportable. Per a això ens dirigim cap a la Reserva Marina de l’Illa del Toro ( Calvià), concretament a la zona anomenada Rafeubetx. Hi ha topònims amb una grafia molt variable, depenent de la font consultada. Un dels que es’n podria dur el premi a la variabilitat és Rafaubetx, nom que designa els terres situades entre és morro d’en Feliu i és banc d’Eivissa, a la zona del cap de cala Figuera, i conegudes a l’edat mitjana com a Trafalempa. En un document del segle XV es fa referència a l’extracció de pedra de Reffalbeyt. El nom procedeix de l’àrab i significa ‘alers blancs’. Segons Joan Coromines i Josep Mascaró Passarius, ‘l’aplicació de les penyescoses parets d’aquesta cala s’entendria sigui per comparació a un mur proveït de ràfec, sigui perquè s’extreia d’allí pedra de construcció usada en els ràfecs’. El mateix lloc apareix escrit com Rafaubetx i l’historiador Joan Binimelis (XV) el ressenya com Trafalempa. Encara avui, la grafia és dubtosa i es pot llegir en alguns mapes Refaubetx.
I ja més recentment, conegut pel seu ús militar, ja que en anys posteriors a la guerra civil , per albergar una de les bateries de costa més importants de Mallorca. La seva missió protegir el tram de costa que transcorre des de la punta sud de Cala Figuera fins a Cap Andritxol, impedint especialment qualsevol possible desembarcament en la badia de Palma.
Idó ens posem a caminar al mirador que hi ha al final de l’av. de la Mar. Senyalitzat amb un cartell que diu que entrem a la Reserva de l’Illa del Toro. Ja només començar iniciem el descens per uns escalons que davalla’n fins al Clot donis Moro, però noltros no hi arribarem perquè continuarem vorera mar, a baixa altitud, direcció a la punta del Toro, passarem pel Ribellet, Sa Beca, Caramull de Pedres, és Banc d’Eivissa i finalment es Pans. Arribem a la punta i continuem per dins l’aigua fins a sa primera de ses Bardines. Feim un capfico i retrocedim. Ara és tracta d’enfilar-ens per situar-nos sobre la petita cresta que forma la Punta del Toro, resulta molt agradable per les extraordinàries panoràmiques que tenim ambdós vessants, no ens adonem i arribem a la cota 106 m. Continuem en lleuger ascens fins a la zona més planera, on ja podem veure els restis dels barracons militars.
Continuem E ( dreta) per un tirany prou definit. Sempre paral·lels a la costa. Anirem trobant diferents construccions militars, Búnquers, plataformes pels diferents peixos d’artilleria, canyons OHS 24 cm i Vickers 305 (API 152,4/50 Vickers i API 152,4/50) , estació telemètrica, projector de 200 cm per a l’exploració, en la posició núm.6 (Morro d´en Feliu), és a dir, entre les bateries de Cala Figuera i de Refeubeitx, i Radar (compost d’antena i grup electrogen) en el primitiu Lloc Grafomètric núm.4. Tres anys més tard, la bateria rebrà el radar RX- 80 i la D.T. Arenco 53/55.
No ens va ser possible visitar els túnels de més d’un quilòmetre perquè els hi havien inutilitzat, amb formigó, tapant totes les seves entrades i sortides. Arribin al morro d’en Feliu i decidim baixar a cota 0, per licitar al monòlit o Castellet format per les antigues pedreres de marès. El seu accés no és fàcil, la grimpada és aeri amb algun tram exposat, però així i tot i puguem.
Fet que fa una calor infernal, d’aquella que «em acubo», després de prendre uns banys, decidim emprendre la tornada per dins el recinte militar, puguen visitar les diferents construccions.
Circular: Si Temps total empleat: 4,45 h Recorregut total: 10,39 km Desnivell positiu: – Altitud màxima: 161 m
Pas de sa Torre
Data: 8.6.2019
Pas de sa Torre
Avui ens dirigim cap al port de Sóller i aparcam a la plaça dels Reis de Mallorca, ja que aquí comence el carrer de Bèlgica pel qual tornarem més tard. Continuem direcció a la mar per l’Ada. 11 de Maig, girem dreta pel carrer Poeta Mossèn Alcover Costa i Llobera fins al carrer Mestral ( dreta) fins a enllaçar amb el camí des Cingle ( on hi ha l’hotel Jumeirah, girem esquerra fins a l’hotel Nautilus. Aquí arranca un camí o pista que transita per davall els grans penya-segats. En arribar a una bifurcació, prenem recte o dreta, deixant a l’esquerra l’altre sender que davalla.
Al cent metres sortim (dreta) del camí per enfilar-nos just davall els penya-segats, a una zona on hi ha varies vies d’escalada, però avui no ens interessa s’escalada sinó visitar la cova de les Alfàbies o de s’Altar, la major de totes d’aquests coster. Retrocedim i ens situem novament al sender que continua aferrat als penya-segats per un coster molt inclinat.
Passarem per un marge o antic camí, i als pocs metres més podrem visitar sa cova des Vent o des Cabellut.
Continuem pel mateix coster, sense perdre altitud i arribem a una zona d’escalada, amb uns quants trams equipats amb passamanà, per facilitar l’accés a la part superior. Aquí sa situa sa cova de na LLuenta, d’en Codony o des Bany, de petites dimensions, però suficients per romandre aquells que hi queden per escalar, encara amb brutícia variada, roba, apunts, cd’s, fins i tot un casette i un mòbil ( no smartphone ), jeje.
Continuem a vegades per un terreny amb força pendent lateral, fins que topen amb el pas de sa Torre, es tracta d’un antic pas, ara equipat amb un fil de cer i una corda que fan de passamà, no es tracta d’un pas complicat ni tècnic, però sí delicat, ja que és aeri amb forta pendent.
Passat el pas, i una vegada hem girat a NE, encara trobarem un segon fil d’acer que ens facilita la darrera tirada fins a arribar a un marge, que superam sense dificultat.
Continuem en lleugera davalla i al mes a prop possible dels penya-segats de l’esquerra, per la zona dels Pinarols fins a davallar a la torrentera, cercam l’antic escar, utilitzat pels pescadors fa molts d’anys.
El fort temporal marítim ens impedeix arribar fins a la punta Curta i a la punta LLarga. Ho vàrem intentar per a sa primera ona vàrem quedar xops, el que ens va fer desistir. Mentre intentem localitzar i així ho feim, la cova de ses Puntes, només accessible per mar, per o com avui estava envalentonat, no hi vàrem poder davallar. Es tracta d’una escletxa marítima amb una platjola a l’interior de macs, d’un 4 m d’amplària per uns 12 d’alçada i uns 24 de fondària.
Després i com és prest, pujam fins al coll de s’Illeta i arribem fins al final d’aquest, per després tornar pel mateix camí i visitar la torre Picada, que no descriuré perquè la seva informació és prou coneguda.
Després de dinar al mirador que hi ha just a baix, tornem al coll de s’Illeta i davallem pel carrer de Bèlgica que ens aproparà al cotxe.
Naturalment acabem fent unes chandis i uns pastissos que mos xupan els dits.-
Circular: Si Temps total empleat: 7,15 Recorregut total: 8,43 km Desnivell positiu: 694 m Altitud màxima: 627,31 m
Data: 14.5.2019
S’Olivaret-Clot d’en Pastor-Pas de sa Mata-Torrent de Lluc-Es Burgar-Cami de sa Casa Nova d’en Janer.
Comencem a l’aparcament d’Escorca per agafar inicialment el camí des Burgar, però només 150 m perquè l’abandonarem (dreta) per agafar la pujada per un altre antic camí per tot duna davallar fins a arribar a una paret de partió, que no traspassarem, sinó que abans girarem Nord fins a arribar a un portell, per després passar per un rotllo de sitja.
Anirem perdent altura mentre faldejam un esperó (dreta) per trobar la cova des Vialet o des Pastor. He trobat al mapa d’Alpina i a vàries publicacions webs de companys muntanyers que la indican com a cova de s’Aigo, però en J.A. Encinas al seu CCM la descriu com a Cova des Vialet o des Pastor, amb topo de l’any 2004. Per tant noltros la reconeixem com a cova des Vialet o des Pastor ( no confondre amb la cova d’en Pastor, que visitarem més endavant). En arribar a la cova ens dona la benvinguda una creu tallada a la roca, suposadament per protegir-le o per santificar-la.
La cova presenta una boca mediana i mal de veure des del camí, però, això que té una profunditat de -20 m, per 44 m de longitud i 34 d’ampla. Hi destaca un cosi o ribell per recollir aigua i les cinc tasts arqueològiques fetes aproximadament l’any 1990. Continuem la nostra ruta, per un dens pinar replet de falgueres d’un verd intens.
A partir d’aquí l’orientació és complicada si no és fa servir un GPS.
Baixarem per les àmplies marjades de s’Ullastre d’en Ferrer i sortim per un portell de pedra.
Pujam a un alturó rocós per gaudir de l’espectacle que se’ns ofereix del clot d’Albarca i la petita vall elevada de Son Colom i Son Colomí, amb el Puig Tomir al fons.
Ara es tracta d’anar perdent altitud NE per arribar a sa rota de s’Olivaret,a cota de 450 m, on hi trobem les runes de la casa, una gran era i als pocs metres davall un enorme pi un pou sense coll. Estem al coll de s’Era. Seguirem descendint cap a s’Olla d’en Pastor. En arribar al comellar ens adonam que hauria resultat més senzill davallar directament pel centre del comellar, però ens hauríem perdut s’era, sa casa i és pou.
Mentre anam davallant ens servirà de referència una llarga paret de partió que botarem a un escaló abans d’arribar a la part més baixa. Prosseguim per arribar al Clot d’en Pastor, amb amples marjades, on hi localitzem la cova d’en Pastor, de petites dimensions, on destaca un petit ribell que substitueix al primitiu que romandre romput.
Continuem per aquesta coma que s’estreny a la part baixa, per acabar al tàlveg del torrent de LLuc.
Iniciem ( esquerra) el descens pel torrent durant 100 m per abandonar-lo ( dreta) per un requisar i situar-nos a un antic camí que ve de Lluc. On prenem S ( esquerra), per un empedrat que es perd fàcilment. Aquest camí, a poc a poc, va perdent altura, passarem per davant de la cinglera de n’Amer, a l’altre vessant del torrent. Continuem el descens, de cada vegada més precipitat, sin arribar a una gran mata que dóna nom al pas de sa Mata, que en pocs metres ens facilita l’arriba, novament, al torrent de LLuc. Continuem pel tàlveg, totalment sec, fins a arribar a l’encreuament amb el camí des Burgar. Un bon lloc per dinar i descansar. Mentres ho feim, ens entretenim veient a dos grups de turistes que davallen pel Burgar fora camí i totalment enmarronats, que gràcies a ses nostres indicacions des de baix, aconseguim conduir.los al camí, cosa que agraeixen en arribar.
Prenem la marxa cap amunt pel camí des Burgar durant 500 m per abandonar-lo ( dreta), arribar un calladet, i després una sitja. Des d’on tenim enfront dels penya-segats i a dalt el mirador de sa Casa Nova, a la dreta sa Rota d’en Negre i d’esquerra a dreta, i davall els postres peus, la davallada del torrent del Horts.
Primer davallem fins al tàlveg del torrent dels Horts, per després pujar, en ziga-zaga, per l’esquerra de sa Rota d’en Negre, fins situar-nos davall els penya-segats, concretament vora una gran alzina, just davall les vies d’escalada.
Continuem NE ferrats al penya-segats per un tirany que aviat es transforma en un camí empedrat, que ràpidament ens conduirà a la ctra. Ma-10. Després ens queda caminar 1,4 km per ctra fins a l’aparcament d’Escorca.
Acabem fent unes chandis, i el mes llaminers s’entaferren un bon pastís.
Circular: No Temps total empleat: 7,55 h Recorregut total : 14,92 km Desnivell positiu: 310 m Altitud màxima: 333 m
Data: 11.5.2019
Puig de so na Moixa – Cova Secret de sa Figuera – Cova des Serral
Avui ens dirigim cap al llevant de l’illa, al municipi de Manacor, i prenem la ctra. Ma-4015, fins al km 2,6, on comence l’excursió. Com l’excursió no la feim circular, abans anirem a deixar els altres cotxes a la ctra. Ma-4014, Km 9,200.
Tornam al punt de partida, el camí municipal dels Presos, que va de Son Ganxo al Coll, a prop de Portocristo. Aquest camí rep el nom per mos de la revolta militar que acabar amb el cop d’estat del 18 de juliol de 1936, per les tropes franquistes.
El camp de concentració de So na Moixa es va obrir, segons David Ginard, l’any 1937, al setembre o l’octubre, segons A. Tugores. I es tancà a finals del 1942. Els ‘soldats treballadors’ «duien a terme obres considerables d’interès públic, com carreteres i camins», i també obres militars. A So na Moixa hi havia 202 presos, la majoria eren bascs, duits del seu País per intentar dessarralar-los en el possible ( fer el més mal possible… i no em vull estendre més). També n’hi havia a Vistalegre i a l’Espinagar. El camí dels Presos, no fou l’únic camí que feren, també feren feina a la carretera de Son Josep, l’Hospitalet o l’Espinagar, fins a Portocolom.
Font: Ara balears, PALMA 15/06/2018
A pocs metres de començar arribem al portell de Son Maina, després passem un segon portell amb barrera, que deixarem tancada tal i com l’hem trobada. Continuem pel camí dels Presos, amb les cases de son Maina a la nostra dreta, enmig del Puig des Cero, el rafal Pudent, So na Moixa de Baix i el Puig de s’Heretatge.
Continuem per aquest magnífic camí públic on deixam a la nostra esquerra el puig de sa Mata i el puig del Diable, tot seguit travessem el pont d’en Farcit, construït també pels presoners.
Hem d’estat atents perquè en dur 1,3 km arribarem a una bifurcació i hem de surtir del camí dels Presos per prendre la pista de l’esquerra, que ens ajudarà, de manera còmoda, per avançar els primers centenars de metres fins a assolir la cota 275 m.
En arribar a aquest puget, aprofitem per descansar i berenar, mentre gaudim de les magnífiques vistes. Des d’on podem veure la costa i part de la ruta que encara ens queda per fer.
Per baixa de la cota 275 ho farem per la dreta de la reixa fins al calladet de baix, per després iniciar l’ascens per la carena del Puig de so na Moixa de 333 m. És fàcil de distingir perquè al cap té una gran creu de fusta. El puig de So na Moixa també s’ha anomenat al llarg del temps, la Muntanya Grossa de Son Josep, el puig de na Moixa o el puig de Llodrà (els dos darrers a Die Balearen), el puig de sa Marineta (Binimelis). A uns metres del vèrtex geodèsic del puig, cap a l’est, se situa la barraca que feia les tasques de Casa de Vigia, en ús el s. XVII.
L’Arxiduc, a Torres y atalayas de Mallorca (1996) [1916] anota: «En el año 1606 contaba el vigía de la Atalaya mayor, del Puig Gros de So na Moixa que durante todo el tiempo de la siega le aumentaban el sueldo y que con este aumento ganaba cinco Sous al día; esto consta en el libro de determinaciones del consejo (Llibre de Determinacions des Consei) desde el año 1594 hasta el 1639»
Després de fer ses fotos, iniciem el descens salvant un fort desnivell. L’objectiu és arribar al camí dels Presos que veim baix els postres peus, vore una corba.
Una vegada en el camí dels Presos, continuem la ruta voltejant les Penyes de na Peu de 272 m ( esquerra). Quan duim 400 m pel camí, arribem al coll de ses Vaques, amb una barrera i botador de tubs. Continuem pel camí amb el Puig Negre a la nostra dreta. Als pocs minuts arribem a un petit caminoi que ens surt de l’esquerra, ben marcat amb pedres a ses voreres i gravilla que ens condueix a un berenador i a una estàtua d’un Àngel, amb una descripció que diu «Aquest Àngel protegeix cas Manescal».
Tornem al camí públic dels Presos i continuem, arribarem a la barrera de Cas Manescal i la creuam per un portell obert al seu costat. Ara continuem fins a arribar a la crta Ma-4014. Prenem esquerra per darrere la voravia durant 100 m, fins que arribem al botador que dóna entrada al tirany que duu a Cala Magraner.
Es tracta d’un camí molt definit que no té pèrdua. Passarem per un altre botador. I després per una barrera metàl•lica giratòria, que ja no fa la seva funció. En arribar a la cala on hi ha les primeres vies d’escalada ( esquerra) hem d’iniciar l’ascens fins a situar.nos damunt la cinglera. Després continuarem pels tiranys, amb bones vistes sobre la cala i la seva germana cala Pilota.
Continuem direcció a la punta de Moro on hi ha les restes de la caserna dels carabiners.
El Cuerpo de Carabineros fue un cuerpo armado español cuya misión era la vigilancia de costas y fronteras, y la represión del fraude fiscal y el contrabando. Fue creado en 1829 y tras la Guerra civil, en 1940 fue integrado en la Guardia Civil. Durante la Guerra Civil, el Cuerpo de los Carabineros se alineó fundamentalmente con el Gobierno de la República, siendo uno de los cuerpos donde menos apoyos tuvo el Golpe de Estado de julio de 1936, que posteriormente se convirtió en la élite del Ejército republicano. Dado el papel que este cuerpo había jugado en el Bando republicano, tras la contienda la Ley de 15 de marzo de 1940 promulgada por la Dictadura franquista hace desaparecer el cuerpo de carabineros y lo integra en la Guardia Civil.
El seu lema era: «Moralitat, Lleialtat, Valor i Disciplina».
Passem per darrere sa garita fins a la costa, per la marina de can Roig, trobarem les restes d’un portell metàl•lic. I just a la raconada localitzem la cova marina del Pilar, accessible només per mar o rapelar els 10 m. Continuem per la costa però sempre amb la mirada a l’interior per localitzar una figuera morta, amagada darrere un ullastre, que dóna nom a la cova Secret de la Figuera, que visitem. Té un recorregut de no més d’un centenar de metres al final té una claraboia; una sortida a l’exterior tapada amb pedres, i just davall del forat un caramull de pedres que devia servir, temps enrere, per entrar i sortir de la caverna o per amollar els sacs. Un bon amagatai «secret» per guardar de tot, curiós perquè es troba molt a prop de la caserna dels carabiners…. Però ja sa sap… tot té un preu. Continuem fins arribar a sa cala des Serral, «coronada per una bestiesa més, un enorme xalet, propietat de Euroagrique de Comercio S.L. que segons el GOB es il•legal i que en el seu moment va demanar que l’esbuquessin. Aquestes construccions «il•legals» són fruit d’una mala gestió municipal, i de la corrupció institucionalitzada i tan nostre que hi ha agut durant dècades.
Tornem a lo nostro, perquè volem anar a la cova-avenc des Serralo dels Contrabandistes, situada al costat ( NW) de la mansió, per això pugem per unes escales ( il•legals) que condueixen a les cases i a la cova. La cova de dimensions de 30 m de SW a NE, 58 m de NW a SE amb un desnivell de -40 m, destaca el seu llac interior que fou explorat a l’any 1996. A la boca més gran ( te dues grans boques) hi destacan a les parets multitud de vies d’escalada.
Continuem per la costa vorejant la mansió fins arribar a cala Sequer o cala Salpella, després passem per la petita cala Engana Pastor, per finalment arribar a la masificada cala Varques.
Sortim de sa cala pel camí, amb la sorpresa de què en arribar al final, trobem la portassa tancada amb cadena i pany. Ens digueren que el matí estava oberta. M’he quedat uns segons pensatiu cercant un calificatiu que pogués definir aquest fet de tancar la porta a un camí públic i que duu a la mar, però no el trobo, el meu cervell no està tan contaminat i podrit com el de la persona que ha tancat les portes. Imaginau en el cas d’una emergència i no poder arribar al lloc… No ens queda més remei que sortir per un petit forat «butrón» que la gent a anat fent a la paret per poder passar, amb el perill que aixó suposa. Però sa mala llet no acaba aquí, perquè el mateix que ha tancat també ha escampat cola pel forat i per la paret… amb l’intenció de putejar el més possible. .
En arribar a la Ctra. Ma-4014 ens dirigim ( dreta) fins a l’aparcament, donant per acabada la ruta d’avui i fent unes merescudes chandis… Etc..
Circular: No Temps total empleat: 4,33 Recorregut total : 7,62 km Desnivell positiu: 83 m Altitud màxima: 95 m
Data: 6.4.2019
Barranc de son Cifre
Barranc de son Cifre
Avui ens dirigim cap a sa comarca des llevant, per fer dues rutes diferenciades.
Primer; per anar al barranc de son Cifre, un lloc que no et deixa indiferent i que podria estar tret d’una novel•la d’en Julio Verne, un lloc increïble i que mai et penses que pot existir a una zona de secà i menys al llevant de l’illa. Un exuberant lloc ple de vida de tota mena, amb microclima propi, amb jaciment arqueològic de l’època talaiòtica, dunes fòsil, multitud de balmes, coves i extraordinàries i curioses formacions rocoses.
Partim des de Manacor per sa ctra comarcal Ma-3322 que porta cap a son Serra de Marina i sa Colònia de Sant Pere, fins al punt quilomètric 9,700, just per on sa ctra passa per damunt el pont, encara que no ho semble. Els cotxes els podem deixar a sa vorera de sa mateixa ctra en el Km 9.6 o bé al Km 9,8.
Per baixar al barranc ho farem pel costat contrari del pont, just al voravies. El tàlveg està ple de batzers els que no impedeix que ens enganxem contínuament.
El tirany pel qual hem de transitar ha estat modificat parcialment per l’aiguat del 9-10-2018, que va tenir devastadores conseqüències.
Només començar a caminar pel tàlveg ens trobem a la nostra dreta sa cova des Barranc amb un jaciment arqueològic. Sembla que aquesta cova ha estat habitada en temps talaiòtics, sent, avui en día, el més destacable la capada de moro al seu interior.
Caminem pel seu costar esquerra i arribem a una curiosa via ferrada que condueix a la part superior del barranc, i pegam una ullada, i continuem.
Sa veritat que no tenim ulls suficients per mirar a un costat i a l’altre; balmes de formes increïbles per tot a reu, un sorprenent esponerós alzinar, i una molsa que atapeeix tan ses roques com ses soques dels arbres.
No tenim temps de visitar totes ses coves; Cova de ses Paparres, cova des Portaló de 19,20 d’ample per 6 de fondària i 2,5 d’alçada, sa Balma des Puput, la curiosa cova de sa Xicra que imaginàriament sembla sa tassa de servir xocolata, per l’annexa lateral en forma de ventall, la cova de sa LLossa aixímateix de 12 m d’amplària per 6 de fondària, sa cova de sa Fosca, cova de Bellver, cova de sa Balmota, etc…
A continuació ve una zona tapeida pel nostre amic càrritx, que benvingut sigui, per acabar finalment a un gorg que normalment sempre té aigua, ple de joncs, que avui apareix completament eixut. A l’altre costar de la reixa, tenim el torrent, que en aquesta zona pren el nom de torrent de Vall, per a després convertir-se en el torrent de na Borges el més llarg de Mallorca, amb un recorregut de més de 40 km de longitud, i una conca de més de 330 km². Aquest curs d’aigua no és permanent, però porta aigua bona part de l’any, sobretot el curs mitjà i baix. Neix entre Porreres i Felanitx, corre cap al nord, travessa els municipis de Vilafranca de Bonany, Petra, i Santa Margalida i arreplega les aigües de l’oest de les serres de Llevant.
Per tornar, desfeim les passes fetes, fins als cotxes.
fotos
Trakc
Cova de s’Homonet
Cova Funeraria de s’Homonet i pedrera de sa Real Nova.
Circular: Si Temps total empleat: 1,30 h Recorregut total : 2,88 km Desnivell positiu: 66 m Altitud màxima: 174 m
Segon: Tornem amb els cotxes direcció Manacor fins al km 3,5 i a l’encreuament prenem la ctra Ma-3323, direcció Sant LLorenç des Cardessar, fins a arribar al km 8, on ens sortirem, per agafar el camí de sa Grua o també camí de son Barba, en arribar al km 1,160, a un encreuament de camins, prenem el camí de ca n’Albelló, de la dreta, és un camí estret que abans del seu final té una barrera tancada, així que els cotxes ( 2) només els podrem aparcar a prop de l’entrada de les cases de ca n’Alballó.
En aquest mateix camí quasi enfront de l’entrada a ses cases i ha un portell (esquerra) amb una barrera metàl•lica en mal estat, l’em de botar i prendre el tirany direcció ( dreta) per amunt, i ben aviat anirem veigent enderrocs de la pedrera.
Es fàcil de veure perquè la pedra, el marès, que s’extreia és d’un color blanc immaculat. Haurem arribat a la pedrera de sa Real Nova:
Però no hem vingut a visitar, només aquesta pedrera de marès, per cert sa més gran de Mallorca, sinó que volíem veure la Cova de s’Homonet, anomenada així perquè conté un dibuix pretalaiòtic que reprodueix una figura humana, sa cova d’enterrament més «ben cuidada» que tenim, amb multitud i curiosos grabats;
En esta cueva hay dos extraños elementos. Son, primero, el pozo circular situado sobre el cubículo del fondo de la nave y, segundo, el detalle del ámbito vestibular. Sobre la poza vertical del fondo estamos en condiciones de afiortmar que se trata del acceso inicial, convenientemente remodelado a partir del sumidero morfogénico natural. Una cámara sepulcral de 9 m de longitud por 3,5 m de amplitud máxima, 1,9 de altura de paso por el corredor. El monumento se reconforma entre el Bronce antiguo y las fases tardías del Bronce final, mantenièndose en uso en plena època talaiòtica y aún algo después….diu es CCM.
Cal destacar els gravats en forma de peixos, el d’un homonet que dóna nom a s’antro, retículas i estrelles pentagramátiques posterior al s. XIII, i més modern sa creu de Malta, escrits religiosos; MM ( Maria Mare), MP ( Madre Puríssima), AV ( Ave Maria)…
Circular: Si Temps total empleat: 3,51 h Recorregut total : 8,47 km Desnivell positiu: 270 m Altitud màxima: 325 m
Data: 2.3.2019
Puig de Sta. Eugenia, Puig de son Seguí o d’en Marrón… coves.
Avui tornam a sortir de la nostra estimada Serra i zona de confort, per dirigir-nos al pla de Mallorca, concretament a la localitat de Santa Eugènia, carregada d’història de més de 4000 anys.
La prehistòria i la història antiga estan documentades a través de tretze jaciments arqueològics. Del període pretalaiòtic es conserven diverses coves, que varen esser utilitzades com a habitatges i com a llocs d’enterrament. A la cova de can Palou, s’hi trobà una petita estàtua de bronze, de factura grega, de la segona meitat del segle V aC, avui en dia exposada al Museu Metropolità de Nova York. La cova funerària de l’Amo en Pala. La cultura talaiòtica queda constatada pel jaciment des Rafal, on hi ha un gran talaiot de planta circular.
Bé, idò, arribats al poble, comencem a caminar pel carrer Josep Balaguer, cantonada amb el carrer s’Aljub, un carrer modern que ens arriba fins a l’església parroquial, Segle XVII- XX, i a escassos metres del temple parroquial l’edifici de la Rectoria, on girem esquerra pel carrer de l’Església fins al final, on comence el camí asfaltat de ses Olleries, i quan duim 200 m caminant per aquest camí veurem a la nostra dreta una paret de pedra molt alta amb una barrera que dóna accés a ses escales que pugen a la «Cova de Lourdes«, i a ella ens dirigim. Es tracta de la cova de la Taujana ( segons el CCM), també cova dels Coloms segons una placa que té, l’any 1920 se li «posà» el nom de cova de Lourdes i va ser totalment transformada i condicionada per col•locar-li una imatge de la Mare de Déu de Lourdes, i posteriorment un altre de Na Bernadeta, al conjunt figuren cinc cavitats, treballades en paret de roca calcària. Al covatxa de l’esquerra hi ha una petita cisterna excavada en la roca. El conjunt marià ocupa la gruta central. La cavitat de més a la dreta amb un pedrís que convida al descans, a la reflexió i a l’oració.
Abans de continuar pujant pel tirany que surt a la dreta, retrocedim escales per avall, només uns pocs metres, fins que podem sortir de l’escala per la nostra dreta, per un tirany poc definit que continua sota la Verge i sobre una vivenda. El tirany s’endinsa guanyant lleugerament altitud, passarem per la vorera d’una barraca estucada ( esquerra) i desaprès pel mig d’unes pitreres, on ja podem veure ses dues boques de la cova funerària d’en Pala. Es tracta d’una més de l’era del Bronze balear, fent.la serví de fosa funerària.
Retrocedim novament i pujam fins a la cova de la Taujana ( Taujà; Que no té malícia, que és rústic i bonhomiós). A la dreta surt un tirany que puja direcció N-NE, passa per devora el tancat de reixa d’una vivenda ( esquerra), després pel mig un curiós camp de figueres de moro, per sortir finalment al camí de can Vic. Girem esquerra i seguim pel mateix, passem per davant la vivenda i continuem uns metres per a després sortir del camí per la dreta i entrar dins la garriga, sempre pel tirany, que ens acostarà al penya-segat del vessant S.
Aquest tram fins a arribar al cim del Puig de santa Eugènia quasi pla. Continuem, i a més de les esplèndides vistes, el primer que ens crida l’atenció és un rar artefacte en forma de «submarí», que ens recorda a aquella seria televisiva, de la dècada dels 60, que es deia Viaje al Fondo del Mar, amb el submarí Seaview ( Sibius). Continuem i al cap de pocs minuts passem pel portell Estret ( esquerra), ara ja veim el monument dedicat al Sagrat Cor, El monòlit fou encarregat per Sra. Maria Ignàsia d’Espanya, l’any 1940, just acabada la Guerra Civil [1945 segons: Pobles de Mallorca]. La senyora de Son Mascaró havia promès que si no hi moria cap familiar faria construir un monument. (Mallorca poble a poble, 1997).
Retrocedim fins al portell Estret, i iniciem el descens. Només començar deixam a l’esquerra la cova de la Creu, condicionada pel bestiar, amb restes del parament, de tants sols 4,8 x 6 en planta x 2,9 d’altitud. A la dreta nombroses coves i covals, sa Balma des Pilar, cova des Portell Ampla, Cova del Puig de sa Mola d’en Vidal, cova de sa Figuera… Continuem baixant per aquest tirany que passa vora unes cases noves, fins a arribar a un camp de correu, que creuem per la dreta, vorera la pared. Arribem al camí de ses Coves on girem dreta, per on continuem 2’/3′ fins arribar a una barrera ( esquerra), que té un petit i estret portell que permès el pas, amb un cartell de fusta que diu que es tracta d’un camí particular i que es prohibeix el pas als cotxes externs. Agafem aquest camí asfaltat que en lleugera/mitja pujada anirem guanyant altitud. Si ens fitxem, a la dreta, veurem la boca de la cova de sa Mira, de 7,9 m x 5,4 en planta i 3,5 m d’alçada, » su nombre acaso aluda a la ventanilla del centinela, por cuanto resquicio dirigido a la mirilla de tiro, tratando de controlar el paso por el estratègico lugar» ( CCM). Mes andavant vuerem a la nostra esquerra la barraca de Can Loi, Interessant mostra d’arquitectura popular. Te planta rectangular, alçat de pedra seca i coberta de pedre a manera de reble sobre lloses amples que es veuen des de l’interior. El portal és de llinda i interiorment està dividit en dues estances. Una primera a manera de vestíbul que comunica amb la cambra principal a partir d’un portalet. Continuem i passem per davant Can Perol ( dreta), Casa rústica de tipologia popular d’un aiguavés enrunat. A més de la planta baixa, l’alçat mostra una finestra de llinda de fusta que marca l’existència d’un primer pis. Portal de llinda d’una peça amb els brancals de tres peces cadascun. Vora la casa hi ha restes de corrals i podem veure el que podria ser un aprés (lloc per munyir les ovelles).
Als pocs metres arribem a un encreuament i prenem dreta ( SW), ara per una pista. Anirem deixan a l’esquerra vàries cases i passarem pel mig de dos tancats amb unes barreres luxoses. Als pocs minuts arribem a l’enorme punt geodèsic, que como no pot ser d’una altra manera, al capdamunt ens enfilem, que marca el cim del Puig de son Segui o d’en Marrón, de 325 m, després ver una torre de vigilància forestal. Continuem pel tirany, amb la pared a la dreta, fins que un tancat de reixa ens barra el pas. Encara que està ferida de mort permet el pas, el tirany du a l’ermita de la Nostra Sra. de la Pau ( s. XVII), però que noltros no hi arribem, per evident motius maternals.
La tornada la feim desfent les postres passes fins a dalt des portell Estret del Puig de santa Eugènia. En arribar en aquest punt, prenem dreta per un tirany que en lleugera baixada ens arribarà a un antic camí vorejat per ambdues parets de pedra, quasi totalment recte, que acaba al camí asfaltat de Can Cantó, i per el continuarem fins a arribar al camí des Puig ( esquerra), que en forta baixada formigonada ens entrarà al poble, l’Ajuntament i novament al carrer de l’Església, per finalment als cotxes. Acabem dinant a Santa Maria…
Circular: Si Temps total empleat: 4,01 h Recorregut total : 6,48 km Desnivell positiu: 252 m Altitud màxima: 313 m
Data: 2.2.2019
Puig de sa Cabana. Oratori Sagrat Cor de Jesús
Serra de Llodrà
Avui sortim de la nostra zona de confort que es la Serra de Tramuntana i ens dirigim cap al llevant de Mallorca, concretament a Manacor, per fer la serralada de Llodrà, que compren, el Puig de s’Ermita o de Sant Llúcia (206 m), la penya des Corb (220 m), el puig de Llodrà (300 m), la roca des Castellet (280 m), i Puig de sa Cabana (323 m) amb l’oratori del Cor de Jesús al seu cim.
Arribats a Manacor, prenem cap a la ronda des Port, fins a la rotonda de la Ma-4015, seguim fins a arribar al km-8, a la cantonada amb el museu i prenem (dreta) pel camí de sa Roca, arribem a sa la pedrera de Sa Roca, prenem dreta i una altra vegada dreta per sortir al camí de son Coletes, i a dos-cents metre arribem al Cementiri son Coletes, on podrem deixar els cotxes al seu ampli aparcament.
Prosseguim caminant direcció NW durant 300 m, on agafem esquerra ( marques vermelles) el camí asfaltat de s’Ermita que s’enfila cap a dalt del Puig de Santa Llúcia (206 m) on, després de superar unes escales, trobem l’Ermita que es coneix de diferents maneres ermita del Puig de Santa Llúcia, del Frare Oleza i de la Mare de Déu del Roser, que va ser fundada per una petita comunitat d’ermitans al segle XVII per retre-li culte a la Mare de Déu del Roser o La nostra Senyora del Rosari, però va quedar abandonada en poc temps, en 1960 passa a ser propietat de la comunitat dels Pares Dominics de Manacor.
L’estil de l’ermita és modern de 1916 a 1961 però l’interior té arc de diafragma amb el primer gòtic Illenc. De fet en 1275 l’ermita ja existia seria (per tant un gòtic primitiu) a la reixa de l’entrada es veuen la creu Dominica i l’escut de Catalunya, Mallorca, Aragó i València l’escut de l’entrada correspon a l’escut de l’ordre dominica de la providència d’Aragó què és on pertany la de Mallorca. En el seu interior trobem com retaule un gran crist crucificat i en els laterals com capelles diferents sants en rajoles pintades.
Encara queden restes de la primitiva ermita del segle XVII. També una gran creu.
Un cop visitat l’entorn, tornem enrere fins a arribar a una intersecció, que abans hem passat per davant, i prenem dreta, deixant l’asfalt, per una pista de terra, amb lleugera pujada, seguidament traspassem una barrera metàl•lica i després l’abandonem per l’esquerra per pujar a dalt del turonet on hi ha un camp de tir al plat, avui en dia totalment abandonat, on encara es veuen centenars i centenars de restes de cartutxos i el que queda de l’instal•lació. Ara iniciem pel costat dreta una petita davallada i creuem una paret esbucada, per a després amb mitja pujada arribar a dalt del puig de s’Ermita on hi ha una casa en construcció, pasem pel seu costat esquerra, on continua un tirany sempre direcció sud-est. que ja no abandonarem en tota sa ruta.
La pròxima aturada el cim del puig de Llodrà, amb 300 metres d’altitud i coronat pel clàssic vèrtex geodèsic. Llodrà apareix a la Remembrança de Nunyo Sanç (~1242) sota la forma Lodran amb una extensió de catorze jovades. Una de les propostes etimològiques efectuades és que es tracta d’un antropònim d’origen germànic, com per exemple Leuthramn. De ser així ens trobaríem amb un cas semblant al de Tomir.
Feim la foto i continuam en la mateixa direcció.
Ara toca davallar fins al coll del Vent, limitat per una paret de partió. A la dreta i fermat a la reixa podem veure un cartell casolà que ens indica la direcció NE a seguir cap a l’oratori. Ens envia direcció NE, cap al coll del Castellet, on hi ha un botador. Arribem al peu de sa Roca des Castellet (289 m), tot duna iniciem una curta grimpada per situar-nos al seu cim. Un lloc carregat de misteris, el primer que trobarem un recipient amb un pergamí o logbook en el seu interior, utilitzat en el joc de recerca de tresors conegut com a Geocaching. També gràcies a les rondalles de mossèn Alcover, especialment la que es titula Sa Roca des Castellet i l’encantament que hi ha. Idò si voleu saber de què es tracte, aquí teniu el comte;
«Sabeu com és que hi ha tal penyalàs ( sa Roca des Castellet) a sa cucuia d’aquest pujol?
La gent diu que va esser que una vegada un gegant passava per allà, i es va sentir cosa dins una sabata. La se treu, i va esser un macolí que li era entrat caminant caminant. Tomba sa sabata, es macolí cau i ell segueix sa seua via. Aquell macolí va esser sa roca des Castellet.
Baix d’aquesta roca hi ha un encantament, segons conten. Vet aquí el que diuen que s’ha de fer per treure’l, per si un cas vos ne vénen ganes. Per treure aquest encantament ha d’esser el Divendres Sant a vespre quan sa processó roda. Es qui el vulga treure, hi ha d’anar tot sol, i se n’ha de dur tres llesques de pa beneït. S’ha d’ajeure d’esquena su baix de sa roca, amb una d’aquelles llesques an es peus, una damunt els pits i s’altra damunt sa boca. I no ha d’estar retirat, ni s’ha de retgirar gota, per coses que vegi. Són molts qui han provat d’anar-hi, però los és entrada tal por, ja pes camí, que han hagut de tornar arrere. N’hi ha haguts que han arribat a sa roca, però quan s’hagueren d’ajeure, es coratge no los bastà, i ho donaren a ses cames. Si un s’hi ajagués amb aquelles llesques, així com hem dit, i no se retgiràs gens, conten que de davall sa roca sortiria una serpetota com un espigó d’arada, i vénguen bones verducades i bons siulos. Si aquell no es mogués ni es retgiràs, ella s’hi acostaria: li pendria sa llesca de dalt es peus, la s’engoliria i tornaria grossa com una biga de tafona. Llavó sí que en pegaria, de verducades i siulos. Si aquell encara no es mogués ni se retgiràs, ella s’hi acostaria de bell fresc, li pendria sa llesca de dalt es pits, la s’engoliria i tornaria com un uró2 de gruixada. Llavò sí que ho serien ferestes ses verducades i esglaiadors es siulos. Si aquell encara no se mogués ni se retgiràs gens, aleshores ella li pendria sa llesca de dalt sa boca, la s’engoliria, tornaria com una torre de molí de vent, faria un tro des més esquerdats, que el sentirien d’una hora al redó, i sa serpetassa esclataria en dobles de vint i es caramull faria tant de comú com ella. Es conta que n’hi ha haguts que fins a sa primera i sa segona llesca no se retgiraren, però llavò es coratge los mancà, sa por los se va fer seus, i sa serpetota pegà crit: -M’has redoblat s’encantament, ja seràs pobre tota la vida. I s’enfonyà davall sa roca, esperant que n’hi vaja un altre de més acorat.
Això de ses Rondalles enganxen…. Seguim amb lo nostro, que ja ens em desviat massa.»
Baixam del Castellet i ens dirigim a la reixa, on trobarem un magnífic botador. Passada la tanca, el tirany avança en sentit ascendent cap al puig de sa Cabana i l’oratori del Cor de Jesús. Un cop superada una segona tanca, remuntarem una zona plena de pedres que sembla que foren deixades aquí per a la construcció de l’oratori. «Segons paraules del mateix mossèn Alcover, a finals del segle XIX es volgué aixecar damunt el puig de sa Cabana un petit santuari dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Els promotors foren els preveres Miquel Parera i Jaume Bosch, que aconseguiren que el propietari de la muntanya cedís el cim a l’església. El 1880 s’hi construí una petita capella, però aviat fou substituïda per una altra de més cabuda. Això dugué els promotors a plantejar la construcció d’un temple de grans dimensions. Es posaren en contacte amb l’arquitecte Bartomeu Ferrà, qui féu l’esbós d’un edifici inspirat en el templet del quadre de Rafael L’Esposori de la Mare de Déu. Les obres començaren, però aviat s’abandonaren; els doblers s’hagueren de destinar a l’edificació del nou temple parroquial de Manacor. A principis del segle XX, s’intentà -sense èxit- continuar les obres.»
La tornada la feim tornant enrere fins a sa Roca des Castellet que deixarem a la nostra dreta que en lleugera davallada arribarem a una intersecció, que abans hem passat per davant, on agafarem dreta també en lleugera davallada.
Al final del tirany ens trobarem amb el camí barrat per una barrera metàl•lica i un caramull de roques, envoltada amb fil ferro i que pareix no té sortida… noltros ho varem intentar per la dreta i no és possible. S’ha de fer per l’esquerra de sa barrera superant sa paret prosseguint uns pocs metres fins a trobar una marca vermella i uns blocs que ens ajudaran a pujar novament damunt sa paret i botar al camí ample. Prenem dreta per tot duna girar esquerra en lleugera davallada, continuant per un ample camí que ens durà pel mig de la gran pedrera «Sa Roca» i novament fins al cementiri, on tenim els cotxes.
NOTA: A DIA D’AVUI ( 15-03-2021) ME COMUNIQUEN QUE HI HA PROBLEMES DE PAS.
Posteriorment, un company m’ha comunicat que hi ha ruta alternativa: «Si se puede acceder al Puig de Llodrà, por una variante que baja del campo de tiro y un tirany hoy ya fitado que asciende de nuevo al camino pasada la propiedad que ha cerrado el paso. Podeis ver el track aqui https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/puig-de-sermita-i-puig-de-llodra-pel-clot-de-nametlla-i-el-camp-de-tir-85582953 Este itinerario fue realizado analizando numerosos recorridos de miquel-gb que conoce perfectamente la zona y tiene compartidos en wikiloc.»
Circular: Si Temps total empleat: 7,26 h Recorregut total : 12,100 km Desnivell positiu: 692 m Altitud màxima: 907 m
Data: 12.1.2019
Pas de sa Cova – pas d’en Miquel – pas des Petit Pí – pas des Robust Marge – Mirador de na Torta.
Iniciam la ruta al carrer Xesc Forteza de la urbanització de s’Arxiduc, Valldemossa, al portell que dóna pas a la finca pública de Son Moragues pel camí dels cairats o de na Rupit.
Iniciam la ruta al carrer Xesc Forteza de la urbanització de s’Arxiduc, Valldemossa, al portell que dóna pas a la finca pública de Son Moragues pel camí dels cairats o de na Rupit.
Passarem per dues barreres metàl•liques per després deixar a la dreta un camí que duu a les cases de sa Coma, tot seguit passem per les restes de la caseta de la font de na Ropit. L’aigua d’aquesta font, en temps del rei Sanç, ja tenia fama de ser medicinal. Quan duim 1,9 km, arribem a una corba de 90º cap a la dreta, aquí deixam el camí per una altra que segueix recta. Ens topam amb una paret mitgera, la qual travessam i començam a pujar cap a l’esquerra, cap als Cairats.
A poc a poc anam guanyant altura per una coma que presenta una pujada gradual, sense complicacions.
En pocs minuts arribem a la petita balma que dóna nom al pas, tot seguit arribem al pas de sa Cova que superem amb una petita grimpada.
Trobarem instal•lat a la roca, una placa identificativa del Govern de les Illes, semble relacionat amb el Pla General de Defensa contra Incendis Forestals, que amb mal gust, i amb el sobrant de l’epoxi ( resina grisa) s’ha grabat les inicials «P.J.» segurament del personatge instal•lador que ha volgut quedar «immortalitzat».
En arribar a la part planera, conegut com es Pla des Cairats , un altiplà en aquest accidentat, vessant, girem Nord ( dreta) direcció a un pinar, per tot seguit iniciar (esquerra) una dura pujada per un terreny càrstic, amb la finalitat de fer cim al Puig dels Boixos de 907 m. Ho podríem fer per dins la torrentera, que és per on et duen ses fites, però avui farem per la seva dreta per caminar per les restes d’un antic camí de muntanya. Aquest camí està quasi desaparegut i només en trobem petits trams. Després d’aquesta dura pujada assolim el com del Puig dels Boixos de 907.
Fà vent gelat, així que no ens enredam, fem sa foto i comencem a davallar per enllaçar amb el camí de s’Arxiduc, girem esquerra, fins a arribar al pla de ses Aritges, on tornem a girar esquerra pel camí de ses Fontanelles. Un bell camí que passa per sa bassa de ses Fontanelles i el mirador de ses Basses, des d’on es domina la vall de Valldemossa. En arribar a un encreuament de camins i el de l’esquerra amb un cartell que indica cap a Valldemossa, noltros seguim recte fins al Mirador de Son Gual, també anomenat de sa Regata de les Onze. Seguim davallant i arribem al pas d’en Miquel. Aquest pas deu duu el nom del roter del pla des Pouet, Miquel Colom Estrades? (Possessions, camins i paisatges de l’Arxiduc, 2015). Prosseguim davallant fins al Pla des Pouet, amb la seva característica cisterna al centre, 687 m d’altitud. Prenem direcció SW, per davant una barraca utilitzada per guardar estris de feina. Continuem pel camí de la dreta amb na Torta a la nostra esquerra. Passarem per davant un coll de tords, on després el camí desapareix i es converteix amb un tirany quasi imperceptible, ens serviran unes petites marques vermelles i alguna fita. Passarem just devora una sitja ( esquerra), continuem i passem per la desviació als penya-segats que baixa al pas des Robust Marge, a 654 m d’altitud, però que no agafem ara, sinó que serà de tornada. Continuem fins a arribar a unes roques llises i planeres on s’inicia una lleugera davallada i a poc a poc ens anem acosta’n al penya-segat fins a arribar a l’inici del pas des Petit Pi, a 676 m d’altitud, on enduim una sorpresa perquè està equipat amb un passamà de corda i la rampa té uns escalons picats que faciliten enormement el seu pas. Tot seguit trobem una escala amb graons de pedra que seguim, aquest petit tirany volteja el murallo i ens acosta fins al pas des Robust Marge. En aquest punt podriem continuar davallant per un fort pendent i arribar a la cova de ses Dues Boques, però avui no toca, així que iniciem l’ascens pel pas des Robust Marge que ens situa a la part alta del penya-segat, i per on acabam de passar fa una estona. Continuem (dreta) direcció Sud/Sud-oest cap al mirador de na Torta 668 m, dit així a causa «d’una vella alzina que un temps allà hi havia i que diuen era torta». El mirador ha estat recentment reformat i s’hi ha instal•lat un gruixut cable d’acer que aguanta una enorme roca que cau plomada a la finca de baix i que segurament s’enduria part del mirador. Continuem pel camí de na Torta, una còmoda pista, fins a arribar al portell d’entrada al Pla des Pouet,a 687 m d’altitud. Quasi al final passem per la barrera amb la caseta des guarda, que sabia que passaríem perquè uns dies abans la nostra Associació els havia demanat permís. Continuem sense problema fins a arribar al carrer de les Oliveres, a Valldemossa, i ja per asfalt fins al punt de partida.
Circular: Si Temps total empleat: 3,30 Recorregut total : 8,68 Desnivell positiu: 302 m Altitud màxima: 420 m
Data: 5.1.2019
Puig de ses Bruixes
Serra de Galdent
Ens acostam fins a LLucmajor i d’aquí agafem la Ctra. Ma-5010 ( LLucmajor-Algaida), en arribar al Km 2,200, abandonem aquesta Ctra. i agafem el camí asfaltat de Son Saleta, on ja podem veure el nostre objectiu de la serra de Galdent. Continuarem fins al seu final, on arriba el Camí de Ferrutxelles ( esquerra i que no agafem), amb el Puig de s’Escolà a la nostra dreta. Noltros continuem recte pel camí que ve d’Algaida, Son Roig i s’Heretat, durant uns 50 m, i on podem aparcar el cotxe a sa vorera d’un alzinar, enfront de sa síquia de Randa.
Al poc de caminar passem per davant (dreta) les restes d’una antiga cimentera. Durant el camí podem veure a la Nostra esquerra el vessant SE del Puig de ses Bruixes
A 250 m d’ençà que’m deixant el cotxe, abandonem el camí, per agafar (esquerra) un tirany ben definit que ens portarà fins al Puig de ses Bruixes. Aquest tirany s’endinsa dins sa garriga ben espessa, en traspassar sa paret de partió dels termes d’Algaida i Llucmajor girarem S(esquerra), que en curta pujada ens situarà a dalt de la serralada, en arribar, agafem esquerra per la cresta fins a arribar al capdamunt del puig de ses Bruixes de 355 m. El seu cim és un autèntic mirador de 360° sobre el pla de migjorn, on val la pena quedar-s’hi una bona estona per gaudir de l’espectacle. També hi trobarem un petit betlem, un ancoratge químic per rapelar la cara més vertical i una petit mandala gravat a sa roca.
«La llegenda explica que el nom d’aquesta muntanya procedeix de les bruixes que habitaven en unes coves properes. Quan els carros circulaven als peus d’aquesta muntanya, els muls tenien gran dificultat per estirar-los, ja que les bruixes pujaven damunt els muls sense que les veiessin vistes i amb prou feines podien estirar. Els habitants d’aquest indret n’informaren el rei Jaume I el fet, el qual es va dirigir cap al puig de ses Bruixes amb dos capellans i un escolà. Es va enfilar amb la carrossa fins al pic i hi va plantar una creu. L’escolà, mentrestant, mort de por, es va situar en una muntanya veïna, que per això es diu el puig de s’Escolà. Des d’aleshores les bruixes no hi han tornat a aparèixer. (Llucmajor. Senderisme 08).»
Estem situats a l’extrem E de la serra de Galdent, una carena formada pel Puig de ses Bruixes o de na Santjoana o Puig Agut de 355 m, el Puig d’en Claret o d’en Rectoria de 378 m i el més gran Puig de Galdent o de son Roig de 420 m. Suposem que tenen tants de noms perquè fan partió de dos Termes Municipals i cadascu l’anomena diferent, i per la gran varietat de llegendes de la zona.
Ens posem en marxa per la carena que a poc a poc es va eixamplant. Travessam una sèrie de tancats de paret de pedra en sec. Uns metres abans d’arribar al cim d’enmig el d’en Claret, ens desviarem a l’esquerra en lleugera davallada ( sempre per tirany definit) per arribar a la bretxa coneguda com a Potada des Gegant.
Conta la llegenda que:
» va esser un gegant, que capllevava per allà, la duia molt d’un altre gegant de Cabrera.
Un dia s’apedregaven i se tiraven unes rocasses com un parei de carros envelats. Una d’elles va caure dins Son Julià i encara hi és, que fa feredat, de grossa. L’homo, com la tirava, féu tal estrai, que pega resquillada, sopega, i amb so dit petit d’es peu fér an aquella cresta: en botí un talabant ferest i quedà aquella osca, que per això se diu sa sopegada d’es gegant.
(Rondaies Mallorquines, T. XXIV, p. 64)»
Continuen la ruta que passa per damunt la pedrera de Galdent on avui en dia hi ha un famós restaurant. El darrer tram, abans d’assolir el cim, és de mitja-forTa pendent, primer arribem a un esplèndid mirador des d’on podem veure tot Palma. Continuem uns metres mes i arribem al cim del Puig de Galdent de 420 m.
Per davallar del cim tenim dues opcions i les dues acabem al mateix punt. Una agafa un tirany que s’inicia més al N, i l’altre que agafem s’inicia més al NE. Tornarem passar per la bretxa «Potada des Gegant» fins a arribar a l’encreuament del Puig d’en Claret, un puig quasi sense vistes per exuberant vegetació, on agafarem un altre tirany que en llarga davallada ens porta per dins un espès bosc d’ullastres, pins i carritxeres, fins a enllaçar amb el mateix camí del principi, el que ve d’Algaida, son Roig i s’Heretat. I d’aquí fins al cotxe.
En acabar, i per celebrar l’inici de temporada, ( avui va de gegants, bruixes, fades i dimonis) acabem a Cal Dimoni a menjar botifarrons i llengonisa torrats, caragols i fins i tot unes sopes mallorquines. No hem pogut començar millor.
Tipo Ruta: Circular
empleo manos.
