Doblevuit | Tags: muntanyisme

483. El Fumat, cala Engossalba i cala Murta

Publicada en 27 de junio de 2016 de Xisco

Fumat-i-cala-Engossalba-(18 Data: 25/06/2016

Distància total recorreguda: 8 Km
Temps total, incluides aturades: 7,30 h
Altitud máxima: 339 m
Altitud mínima: SNM
Desnivell positiu Acumulat: 431 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 431 m

483. El Fumat, per l’escala de l’Amo en Joan Cerdà, cala Engossalba i cala Murta.

Sortim de l’esplanada que hi ha a l’inici del camí que davalla a cala Figuera, per prendre cap amunt per la carretera direcció al far de Formentor. En arribar a la boca del túnel, que forada la barrera rocosa del Fumat, construït l’any 1951 pe facilitar l’accés al far, tenim a l’esquerra el camí de l’Escala de l’Amo en Joan Cerdà construïda abans del túnel l’any 1949-1950. està en males condicions, els escalons tenen alguns trams molt espenyats i desfets, i algun de menys d’un metre d’ampla, la barana de ferro inexistent el que ho fa perillós, arriscat i insegur, però es pot passar, la timba de més de 200 m d’altitud abocats sobre l’abisme de cala Figuera i el morro de Catalunya son inigualables i espectaculars.

Superada l’escala giram cap a llevant per assolir el Coll de la Creu 242 m, enmig del puig de la Roca Blanca 330 m i el Fumat 335 m. El seu nom prové d’una creu que es picà en una roca per assenyalar la meitat del traçat del camí del far. Des del coll de la Creu pujem al cim del Fumat, (conegut abans com el Turó d’en Fumat) coronat per un vèrtex geodèsic, on disfrutarem de les immillorables vistes. També podem veure la davallada que ens espera pel torrent de les Agulles.

Idò comencem a davallar direcció al puig Garballó 274 m, i en arribar a un calladet agafem l’antic camí del Far de Formentor, una magnífica obra que s’ha àuria de conservar, però oblidada de la mà dels estaments públics. De més de 17 Km de longitud, baixam en ziga-zaga per aquest camí fins a arribar al punt mes a prop de la coma que forma el torrent de les Agulles i en el que ens hem de ficar i no sortir del seu tàlveg fins arribar a la seva desembocadura a una parisiàdica caleta ( caleta de ses Agulles) que juntament amb l’altre cala ( Cala en Gossalba) forma l’ancorada Cala en Gossalba. Documentada el 1585 com a Gonçalvo.

En aquesta caleta hi dedicam una bona part del dia, aprofitem per fer un capfico a les seves aigües cristal·lines, fins hi ens atrevim, alguns, nadar fins a la cala d’en Gossalba ( o Gonçalvo ), per després tornar caminant pel camí que les uneix. També inspeccionem l’avenc de la caleta.

Una vegada descansats en posem en marxa per on em vingut remunten el torrent de les Agulles durant uns 13′, passarem per devora dos grans pins a la dreta, deixam a l’esquerra el puig de ses Butzes 162 m. i passats uns 50 m sortim del tàlveg per l’esquerra, seguint fites, fins a arribar a un gran bloc de pedra, aquí canviem de direcció i prenem SO, em arribat a la part més alta, prosseguim en lleuger descens fins a les restes de dues barraques, en em situar damunt cala Murta. Ara es tracta d’anar descendint per aquest comellar que s’estén enmig del puig de ses Butzes i el puig Garballó, fins a arribar a vorera de la mar, molt a prop del gran xalet. Que per cert està construït damunt l’antic camí del Far.

Ara prenem per un tirany a l’altra vorera de la cala que en uns 300 m de recorregut ens durà fins al mirador del Castellet, un lloc on admirar tota la badia de Pollença i la península de Cap Pinar, encisador!!

Una vegada ens em banyat, ( alguns), em dinat i em fet un poc de «siesta», prenem la tornada per la carretera asfaltada durant 1,5 Km, pel costaner del torrent de Cala Murta, fins a arribar al campament de Santa Maria de Formentor, i d’aquí al cotxe.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

482. Puig Tomir per sa Canal de Muntanya i Pas d’en Reynes

Publicada en 19 de junio de 2016 de Xisco

Pas-d-en-Reynes-(55)

Data: 18/06/2016

Distància total recorreguda: 11,700 Km
Temps total, incluides aturades: 7 h
Altitud máxima: 1.104 m
Altitud mínima: 443 m
Desnivell positiu Acumulat: 737 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 737 m

482. Puig Tomir 1.104 m. per la Canal de Muntanya i davallada pel pas d’en Reynes.

Pel que fa al nom Puig Tomir sembla existir consens en què es deriva d’un nom propi d’origen germànic (Teodomir) sense poder establir amb certesa si és el nom d’un cavaller arribat amb posterioritat a la conquesta catalana o un nom anterior que es mantengué durant el període islàmic ( Toponimia de Mallorca).

Comencem a caminar devora el viver forestal, direcció a les cases de Binifaldó pel Camí Vell de Pollença, al cap de pocs minuts passem per la imponent alzina d’en Pere potser té més de 500 anys, té una alçària de 20 metres i la soca fa uns 118 m de diàmetre (a 1,3 m d’altura). Va ser inclosa al Catàleg d’arbres singulars de Balears (llei 6/1991) el 29 d’octubre de 1992. Seguim i arribem a la barrera de separació de dues finques Binifaldó i Muntanya amb la seva llarguíssima paret de partió. En aquest punt abandonem el camí, per la nostra dreta (NE), amb la paret a la nostra dreta i paral·lels a la mateixa iniciem el lleuger ascens. Als 10′ travessem la pared i la deixam a la nostra esquerra. Als 5′ hem d’abandonar el caminoi, creuar novament la paret deixant-la a l’esquena per un camí molt desfet i als 5′ ens trobem amb la Font de les Falgueres a 724 m- d’altitud, es tracta d’una font de mina de 3,5 m de llargària, amb una pica a la sortida perquè beguin els animals.

Des de la font podem i albirar el coll NE, el nostre primer objectiu, al que arribarem travessant diverses rossegueres i amb lleuger ascens.

Superat el coll ho descendim per la dreta a escassos metres, a la mateixa vertical hi ha un gran i solitari «taxus baccata», fent l’efecte que no té sortida, però així com anem avançant veiem que és possible fer-ho per una estreta cornisa coberta de càrritx, que una vegada superada ens deixa en l’inici de la impressionant canal de Muntanya i albirar la seva magnitud. Comencem l’ascens lleuger a fort i que va guanyant verticalitat. Les vistes retrospectives són molt espectaculars. Depenent del ritme d’ascens, als 15/20′ tenim la primera oportunitat de sortir de la canal, evidentment per l’esquerra, veure fita, ja que a la dreta tenim la paret lateral de la canal.

Des d’aquest mateix punt podem veure el vèrtex geodèsic del cim del Puig Tomir. El temps comence a empitjorà i s’atraquen niguls, això vol dir que si tenim boira i sobre tot pluja banyarà la roca i concretament la darrera placa vertical el que faria inviable arribar al cim del puig Tomir. Seguim ascendint direcció (NE), fent ziga-zagues i no llevant l’ull de la boira que s’atraca.

Superat el primer obstacle prosseguim l’ascens cada vegada més vertical en direcció a la paret o contrafort del cim davant una balma. Ja ens ha agafat la boira i gaire bé ens podem veure, només ens escolta’m, em de fer via abans que remulli la placa vertical. A la fi arriben a aquest punt, la roca comence a estar mullada però encara no patina, em d’aprofitar !!. Superam la malaida placa i en pots minuts ( 50 m) ja estem al cim, no podem gaudir de les vistes i noltros en veim difuminats. Menjam alguna coseta i prenem el descens en direcció NE a la recerca del pas d’en Reynes, més o manco a prop dels penya-segat de la cara nord del Puig.

Localitzar el punt per on descendir no és fàcil sobretot si no es du gps. Noltros vàrem deixar una bona fita per localitzar el punt exacta per on davallar.

Situat sobre el penya-segats de la cara N podem veure el gran cingle per on em de davallar, però abans em de desgrimpar uns metres exposats, superat seguim en diagonal el fort descens pel cingle, fins arribar al pas d’en Reynes, que se supera per una cornisa no massa ampla, equipat amb un cable d’acer. No té cap dificultat tècnica però és aeri i exposat sobre tot si està banyat.

Seguim descendint pel mig de carritxeres, aquestes meravelloses plantes que sempre ens ajuden i proporcionen seguretat. Al front tenim un penyal que separa la canal de davallada, em de prendre per la dreta en fort pendent fins a arribar a una rosseguera que fa pots anys va patir un gran despreniment de roques que varen arribar fins i tot al camí del GR-221. Ara ve el pitjor, davallar per aquesta rosseguera molt inestable que ens farà patir i molt els genolls, al final i en entrar a l’alzinar sa suavitza i ens deixa al GR-221, important nexe de comunicació entre la vila de Pollença i el santuari de Lluc. En podem trobar unes primerenques referències documentals al Llibre d’Actes de l’Ordre del Temple amb data de l’any 1337.

Arribat al camí comencen a caure quatre gotes que s’agraeixen, però no passa d’aquí.

Des d’aquí tornem al punt de partida però abans feim aturada a la font de Muntanya per dinar, i acabem al Coll de sa Bataia a prendre unes fresques chandis.
Como cosa curiosa cal dir que en tot el dia no em trobat a ningú excepte un solitari senderista que anava direcció a Pollença. La predicció del temps tampoc a encertat i sa veu que a fet tornar enrere a molt d’excursionistes.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell

Publicada en 12 de junio de 2016 de Xisco

DSCF0146 Data: 11/06/2016

Distància total recorreguda: 7,42 Km
Temps total, incluides aturades: 6,45
Altitud máxima: 226 m
Altitud mínima: -1 m
Desnivell positiu Acumulat: 596 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 596 m

Ràpel màxim: 5 m

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell.

Avui ens anem fin a Capdepera concretament a Canyamel, una mica enfora però recompensat. Es tracta d’arribar a la Cova de na Mitjana o d’en Gosti Lladre i recorre ses talaies del Cap Vermell.

Bé idò ens posem en marxa al Km-9,1 de la Ma 4042 on comence l’entrada a una urbanització pel carrer de l’Ermita. Seguim pujant per aquest carrer fins a arribar a una esplanada on a ma esquerra hi ha uns graons que puja’n a un passeig, i a la dreta segueix el carrer per amunt. Deixam els cotxes en aquesta esplanada on comence un itinerari, dels setze que hi ha i que li diuen «Ruta del Mar», projectat per l’Ajuntament de Capdepera i l’Associació Hotelera First Sun Mallorca per fomentar el senderisme entre els clients dels hotelers, amb càrrec al fons de l’1 per cent cultural. Està senyalitzat amb balises amb una xapa de metal on s’indica el tram de la ruta. Fins aquí bé, però a mes d’aquestes balises hi ha centenars de punts i fletxes ( de més d’un pam) de color blau per tot arreu, fent mal bé l’esperit muntanyer i contaminant de manera visual l’entorn. L’abús d’aquets elements «no arquitectònics» que alteren l’estètica, la imatge del paisatge tant rural com a urbà, generen una sobreestimulació visual agressiva, invasiva i simultània. Aquests elements com cartells, pintades, marques, proliferació de fites o caramulls de pedres i altres elements, que no provoquen contaminació de per si mateix; però es converteixen en agents contaminants. Tots aquests elements descrits influeixen negativament sobre l’home i l’ambient disminuint la qualitat de vida.

Bé tornant a lo nostro. Abandonem l’asfalt del carrer Ermita, pel camí indicat que un temps fou utilitzat pels talaiers, ràpidament anem guanyant altitud sobre la costa de Canyamel. Aquí no puc dir que les vistes son espectaculars, perquè només veig urbanitzacions i grues i la pobre platge ocupada per parasols i tumbones, menys el tram davant l’albufera que s’ha deixat lliure pels illencs amb els seus moscards.

En 15′ arribem al coll que separa les dues talaies. Primer ens dirigim SE a la Talaia Vella de 186 m. per un tirany ben marcat, la direcció està clara perquè l’objectiu es veu perfetament des de lluny. I arribarem per l’esquerra, primer a una paret que no travessarem sinó que anirem paral·lel fins arribar a el que queda de sa talaia i a pocs metres al punt geodèsic. També podem veure restes d’antigues construccions.

Tornem enrere per pujar a la Torre de l’Heretat ( Talaia Nova) 229 m, recentment arreglada, amb un panell metàl·lic que ho explica, altre element contaminant. Des de aquí es domina àmpliament la costa fins cala Rajada.

Després de fer algunes fotos i berenar, comencem el descens NE per un tirany ben marcat pel pas de la gent i per infinitat de marques blaves, transitem per zones amb abundant càrritx i per pinar.

En arribem a la cota 100 m iniciem el descens ( dreta) cap es caló de na Massot, ara ja estem a pocs metres de la mar i girem esquerra per la costa salvant petits desnivells fins a arribar al forat que dóna entrada a la Cova de na Mitjana o cova d’en Gostí Lladre. Un lloc de la costa arrecerat de la mar que permet la descàrrega de mercaderia de la nau més gran a les barques més petites. Quan arribaven a la costa, els bultos eren estorjats en llocs amagats que només coneixien algunes persones ficades en el negoci. Aquests punts eren coneguts com a «secrets». El genero o mecaderia romania en secret durant alguns dies, o el temps que fos necessari, fins que es decidia quin era el moment més adient i més segur per introduir-lo en el mercat.
Encara es pot veure ja rovellats i a l’entrada els ferros clavats que servien per subjectar la barrera que impedia el seu accés.

Una vegada a dins arribem al pou que dona accés a la cova inferior. Cal dir que ja no hi ha l’escala que «facilitava» el seu accés. Muntem les plaques i la corda , ens posem els arnesos per davallar els 5 m de desnivell, una vegada a dins podem apreciar la quantitat de formacions i espeleotemes que te aquesta cavitat. Però el sorprenent i atractiu és la platja de fina arena blanca a una estància de 40 m de diàmetre. L’aigua d’escorrentia procedeix de la superfície exterior. A l’aigua hi habita una petita colònia d’ofiuras (Ophiocomina nigra) no confondre amb estrelles de mar que no ho son, convé recordar que com a animals marins que són, si per observar-los els traiem de l’aigua, estem posant en perill la seva vida. De fet, segons FAADA, amb només 10 segons fora de l’aigua és suficient perquè comencin a morir. És com si per observar a un animal terrestre ho poséssim dins de l’aigua durant molta estona; acabaria morint. Per tant, és important que per observar-los no els traguem de l’aigua i molt millor encara si ni tan sols els toquem per no contaminar-los. Per tant es recomanable no banyar-se a la platja.

Després de gaudir d’aquesta meravella, ens posem l’equip de remont per superar els 5 m, sortim i tornem enrere amb pujada forta fins a dalt del coll per tornar a davallar per l’altre vessant N. seguint un camí molt evident i trepitjat, i com no, amb ses abundants pintades blaves. Aquest camí duu a la urbanitzada cala Provençal, però noltros no hi anem. Comencem a descendir per aquets camí en forta de vallada. En arribar a una zona més planera i coberta d’arboceres veurem a la nostra dreta un desviament que davalla al caló des Contraban, una maca cala totalment verge amb un atractiu afegit, la cova del Vell Marí. Es tracta d’una cova marina amb dues entrades que es pot travessar nadant. En aquesta encisadora cala ens quedam a fer un cap fico, dinar i fer una becada (el qui pot).

La tornada no la feim circular i no anem fins a la propera cala Provençal. La feim exactament pel mateix camí d’anada, és a dir desfeim les passes fetes, tornem a fer tota la pujada fins a arribar al colledet que hi ha a la part inferior del roqueral de la torre de l’Heretat. Aquí abondomen el camí just davora una balissa per iniciar una forta davallada per un tirany que ens acurçara bastant, acabant just devora els cotxes.

Ara ens anem cap a Artà a fer una chandis ben fresquetes i unes olivetes. Salut

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

480. Penya Roja, Puig Romaní, Talaia d’Alcúdia

Publicada en 5 de junio de 2016 de Xisco

Talaia-d'Alcúdia-(80) Data: 4/06/2016
Distància total recorreguda: 14,48 Km
Temps total, incluides aturades:8,30 h.
Altitud máxima: 444 m.
Desnivell positiu Acumulat: 894 m.
Desnivell Negatiu Acumulat; 894 m.

480. Penya Roja, Puig del Romaní i Talaia d’Alcúdia.

L’objectiu d’avui és enllaçar la Penya Roja 354 m (també coneguda com a penyal del Migdia) , amb el Puig de Romaní 387 m, pel coll des Clot o coll del Pedregaret 315 m, i la Talaia d’Alcúdia 446 m, després davallar pel coll de l’Engolidor fins al coll Baix, sa coma de s’Egua, coll de na Beneta, ses Fontanelles, ses Planes, zona des Codolar i finalment el Calvari i l’Ermita de la Victòria,l tancant així una ruta circular.

Així que comencem a caminar des de l’aparcament de l’Ermita per la pista que puja fins al Pla de la Talaia, extravasem una barrera, als pocs metres en un revolt ens crida l’atenció les Tres Creus de pedra ( avui en dia només n’hi ha una les altres dues són de fusta) recordaven el lloc on la tradició situava la trobada de la Mare de Déu, anem guanyant altitud a mesura que anem pujant per la pista que ens fà d’esplèndid mirador natural sobre la badia de Pollença i la península de Formentor.

Seguim caminant fins a arribar a un pal indicador ( esquerra) que ens indica que venim de l’Ermita i anem cap a la Talaia, idò just aquí s’inicia un camí de ferradura ascendent protegit per unes baranes protectores de fusta , es tracta del camí de la talaia de la Penya Roja.

Passarem per davall de la Falguera un impressionant penyal de 383 m, sent lo mes interessant a més de les espectaculars vistes, el pas en forma de petit túnel molt aeri amb la sortida per un portalet, una autèntica fortificació, ara les vistes canvien i podem admirar el Cap Pinar, el camí transcorre per una balconada molt aeri sobre el fondal de la Clotassa, per aquells que pateixen de les altures es podem agafar a una cadena ben gruixada que els servirà de passamans.

Continuem pel cami de ferradura i anirem veient diferents construccions, un aljub amb coll rodó, un forn de bala roja i un altre mes lluny, una construcció de pedra amb coberta de volta de canó amb dos forats a la part superior, que servia de refugi als talaiers, i un poc mes avall podem veure una pared amb un portal de pedra en forma d’arc que dóna pas a la part més baixa, ho em de recordar perquè després hi passarem.

Continuem pel camí de pujada fins a arribar a la part superior de la penya Roja 354 m, una magnífica talaia, té una esplanada d’uns 4 m de diàmetre amb el canó del Moro. L’any 1521 ja hi avia el talaier Bernat Martorell, però no va ser fins al 1604 que es va decidir artillar la fortificació i ja en el 1630 es va instal·lar el canó. Ja podem veure els nostres objectius, el Puig de Romaní 387 m, i i al fons sa Talaia.

Després de descansar i fer ses fotos, descendim pel mateix camí de pujada en direcció a la pared amb el portell en forma d’arc que en vist abans a la pujada. L’travessem amb dues grimpades, agafem direcció S ( dreta), amb la cala de la Solana al nostre peu, ara se’ns presenta sense camí definit, amb pendent lateral i relliscós, anirem per davall de la penya Roja per arribar al coll de la Solana 315 m del que a l’altre vesant i arriba un cami que surt del cami de sa talaia, que ens situa a la part S del penyassagat un impressionant espoló. Continuem per la carena fins a arribar a la part més alta el puig de Romaní 387 m. Per descendir tenim dues opcions, una davallar direcció E ( esquerra) fins a la cala el Clot, i l’altre davallar direcció NE just aban d’arribar al coll que ens separa del puig de la Falguera 383 m, agafem aquesta segona opció en ziga zaga per una «rosseguera» amb pendent molt forta amb direcció al pinar que hi ha abaix a la Clotada sense acamí. Abans d’arribar a baix i mentres anem davallant em de mirar a la part alta de s’enfront, on ja no hi ha gaire pins perquè ens em de dirigir a aquesta zona per agafar un antic camí, però encara ens queda davallar i ho feim per situar-nos a la dreta d’aquesta coma que forma mes abaix la cala el Clot per després anar davallant fins arribar a una torrentera totalment coberta de vegetació. Es tracta d’una zona molt bruta de vegetació que dificulta molt la progressió. Traspassem la torrentera i pujam a una zona més alta i més neta de vegetació on trobem tot duna un camí que ens duu a un altre camí més ampla que és el camí que davalla de la pista de la Talaia concretament des del coll des Clot 315 m ( coll des Pedregaret ) fins sa cala des Clot. Arribats al coll des Clot ( coll des Pedregaret) tornem a la pista que puja a sa Talaia i que està a pocs metre del coll, si volguéssim pujar a la Talaia Vella 349 m, ho faríem des del coll des Clot per un caminoi que du al cim, on hi ha les ruïnes d’una construcció dedicada a la vigilància de la costa anomenada caseta del Clot. Bé, estem a sa pista principal i ara ens dirigim al pla de la Talaia o pla de na Tesa, on hi ha un dipòsit d’aigua pel combatre els incendis, i s’ha acaba el camí ampla, al segueix una interessant i forta pujada que acaba en una bretxa, és el pas de L’Aritja, i d’aquí en pocs minuts ens situem al cim de la Talaia d’Alcúdia 446 m, antigament coneguda am el nom de Puig Gros de la Victòria. De l’antiga talaia de defensa, només queden les restes de la base. La torre fou aixecada l’any 1567, per ordre de la Universitat local d’Alcúdia. També destaca la caseta amb de vigilància forestal ( el talaier d’avui en dia).

Ara em d’anar fins al coll Baix, per això iniciem el descens per la part NE, direcció al puig del Bosc 342 m que no hi arribem a pujar sinó que ho feim pel coll de l’Engolidor ( 284 m), es tracta d’un camí de ferradura que descendeix ràpidament fins al coll Baix. En el mateix coll trobem una àrea recreativa amb un refugi públic per romandre, una font i taules per menjar-hi. No davallem fins a la cala per manca de temps.

Prosseguim la nostra ruta SO per una pista forestal que arriba fins al Mal Pas que noltros no hi anem sinó que caminarem uns 10′ fins a arribar a la bifurcació de les Fontanelles ( Fontanelles Fondes i Fontanelles Sobiranes) , hi ha un pal indicador que assenyala Ermita de la Victòria 1’30 h., el camí de ses Fontanelles coincideix inicialment amb el jaç del torrent de la Cova de les Puces, anirem extravasant en vàries ocasions el torrent d’una banda a l’altre i altres anirem pen dins.

Més amunt passam a la vora de les Fontanelles Sobiranes, una bassa d’aigua ubicada ben al mig del torrent i arribam després al coll de na Benet, caracteritzat per la presència de grans ullastres. Des d’aquí, i sense fer cas al brancal que sorgeix a la nostra esquerra conegut com «es Escalons», continuam tot dret, ja en sentit descendent, seguint el torrent de ses Fontanelles.
Poc temps després arribam a ses Fontanelles Fondes, un altre bassol situat a la llera del torrent, passat el qual acaba el pendent i comencen ses Planes, on deixam dos ramals a l’esquerra, el primer dels quals permet accedir al campament de la Victòria. En tot moment seguim els pals indicadors cap a l’ermita. A continuació, vorejam els costers de sa Talaia, passam per sobre d’una pedrera abandonada i, posteriorment, topam el torrent de s’Aladernar. Ara ens queda el darrer tram amb pujada forta fin a l’aparcament.

I aquí acaba sa nostra excursió d’avui.

479. Serra del Cavall Bernat. El 5è forat.

Publicada en 29 de mayo de 2016 de Xisco

PONT DE L’ULL, SERRA DEL CAVALL BERNAT

Data: 28/05/2016
Distància total recorreguda: 10.900 km.
Temps total, incluides aturades: 7 h.
Altitud máxima: 356 m.
Desnivell positiu Acumulat: 813 m
Desnivell Negatiu Acumulat; 818 m.

Cims: 7

Serra del Cavall Bernat. A la recerca del 5è forat.

Avui farem la Serra del Cavall Bernat, una ruta exigent i al mateix temps espectacular. Transitarem pels seus impressionants e increïbles farallons i picatxos fins al 5è forat.

Bé idò comencem a les cases de Bòquer, seguim pel camí de Cala Vall de Bòquer, passem pel mig de grans penyes i just abans de traspassar el Portell del Sementer sortim del camí per l’esquerra que en lleugera davallada ens durà a un pinar. El traspassem per un portell que hi ha a un mur de pedra després el torrent de Bòquer, seguim ascendent i al mateix temps anem girant S ( esquerra) en diagonal ascendent passant per la zona del Pedret, que ens anirà situant en el gran serral que separa la nostra serra i la Serra de la Punta, separades també pel coll de Siller. Durant aquesta pujada ens acompanyarà i gaudirem d’un dels més bells endemismes de les nostres illes, l’Herba de Santa Maria ( Didalera) que en aquest mes està completament florida,

Una vegada situats davall la Talaia Vella 353 m prosseguim un dur ascens pel mig de murs de defensa ciclops, fortificacions talaiòtiques de gran envergadura, fent alguna més de 100 m. de llarg, de fet tota aquesta zona està plena de construccions que data’n d’entre 1,800 i 1,350 a C.

En arribar a dalt de la Talaia Freda 355 m aprofitem per descansar i berenar alguna cosa. Estem damunt el primer vèrtex culminant de la Serra del Cavall Bernat, el que ja ens permet veure l’espectacularitat esgarrifosa de la zona i el que ens espera, més de 3,5 Km de picatxos, crestes, colls i abismes de més de 300 m. Em de superar el segon vèrtex de la Serra de 356 m i arribar al 5è forat.

Prosseguim la marxa direcció NE per una curta coma en lleugera davallada. No tardam a arribar al primer forat, una impressionant obertura a la roca que dóna vista a la mar i la badia de Cala de Sant Vicenç amb el fons la Punta de ses Coves Blanques, es tracta d’un altre pont natural de gran bellesa que no ti dones comte fins que veus el gran forat ( primer forat).

Atravessarem el Pas del Porc sense dificultat. Segueix una continuada cresta desnivellada, passarem per la part de dalt d’una paret de partió que separa la Vall per on es pot davallar sense cap problema pel Pas de ses Cabres, però noltros prosseguim per la cresta i no tardam en trobar el 2n forat, el foradí.

El terreny es torna més vertical i ens obliga a fer una bona i no curta grimpada. Descendim per tomar superar un pas aeri amb una nova grimpada tal vegada la més atrevida. Passarem pel forat més petit el 3r forat.

No tardam a arribar al gran ull o forat més popular ( el 4t forat) i que es pot veure des de qualsevol indret de la zona, el passem per dalt del pont natural, un impressionant e insuperable lloc pel seu entorn, estem a 320 m. Si això ens a paraescut espectacular, la davallada que ens espera per arribar al Coll de la Capellassa és d’escàndol. A més de superar un fortíssim desnivell s’ha de fer arran del penya-segat de més de 300 m .

Però encara ens queda pujar al picatxo més alt del Cavall Bernat que per arribar-hi ho feim lentament, ja que la cresta quebrada no ens permet fer massa via. Davallarem i prosseguirem fins a un altre picatxo on es troba el 5è forat. Just en aquest lloc i abans de seguir fins al Morro de Bòquer s’inicia una llarguíssima «rosseguera», es un terreny molt desfet per una zona de ratllar que en ziga zaga i en tendència NE ( esquerra) anirem davallant fins a trobar un caminoi que ve de la punta de la Salada i va a la cala, trobar aquest Camí de cabres és un autèntic confort pels genolls que han petit el que no hi ha escrit.

En arribar a la Cala Bòquer el primer que feim alguns és prendre un luxós i relaxant bany.

Mentres menjam alguna coseta no tarda en apareixa la cabreta que romandre per la cala i que només sentir renou de bosses ve córreguen per veure si pot pispar alguna cosa de menjar. No sabem si està embarasada o és que té la panxa inflada a saber perquè…

Després de respondre forces iniciem la tornada per l’empinat camí passant per davant la font de la Vall, fins a arribar al Coll del Moro, que separa la cala de les terres de conreu. Tornem a passar per les cases de Bòquer i cap als cotxes.

Les imperioses xandis les farem a u Port perquè en Sión vol que probem un granissat amb gin xoriguer, bona i refrescant combinació, però el cos ens demana una bona quantitat de xandi. Salut i fins un altre.

478. Torrent des Cable i tornada pel Pas des Mirador

Publicada en 22 de mayo de 2016 de Xisco

DSCF9499
Data: 21/05/201
Distancia Tota: 13.400 Km.
Tiempo total, incluido paradas técnicas en playita: 7h.22′.
Altuma Máxima: 438 m.
Altura mínima: 0 m. nivel del Mar.
Desnivel acumulado Positivo: 708 m.
Desnivel acumulado Negativo: 642 m.
*El torrente, sin ir hasta el Port de canonge, se realiza +-, dependiendo de la cordada, entre 3-5 h.
Ràpel màxim: 115 m. ( 45+44+26)
Cordes utilitzades: 2×60, 2×40, 1×20

icono rapel

478. Torrent des Cable o de s’Hort de sa Cova, i tornada pel camí de sa Cova i el pas des Mirador de sa Cova

Pel que fa al topònim, tal vegada el més legítim seria el de torrent de s’Hort de sa Cova, que s’ha vist desplaçat en temps relativament recents pel des Cable, fent al·lusió a un telefèric que es va instal·lar l’any 1915 a les rodalies del torrent per tal de pujar la fusta que s’extreia de la zona de Sa Cova cap al Pla de Son Ferrandell, per ser posteriorment tractada a Sa Vinyeta, al Pla del Rei.

El recorregut total és d’uns 2 quilòmetres i el desnivell és de 500 m, encara que el nostre itinerari comença a les rodalies del coll den Claret a una cota de 500 m i acaba a la pista del puig de sa Moneda a 140 m d’alçada.

Podem dir que el torrent està dividit en tres parts ben diferenciades: una primera zona de caixer amb suau pendent i escassos ressalts, des del coll d’en Claret fins a la cota 410; molt humanitzada amb marges, sèquies i amb fragments de llera paredada. A continuació un segon tram on es concentra per ventura el màxim interès del descens, variats salts de modesta alçada i un gran salt de 115 metres. La zona final es situa als peus del gran penya-segat i no és més que una llera ampla de pendent entre els 30 graus i els 45 graus, coberta de blocs, enderrocs de vessant de les properes timbes.

Comencem la ruta torrentera d’avui a la urbanització Georg Sand de Valldemossa, concretament a pots metres passat la rotonda amb una olivera mutilada per l’art topiari o ornamental. Mai podré entendre que fer-li això a un arbre i sobre tot a una olivera mil·lenari pugui dirs-se art o simplement agradar. Però com no em vingut a criticar sa jardineria ens posem en marxa. Idò just passat aquesta rotonda a l’esquerra al costat de unes grans roques neix el camí que seguirem fins a arribar al mirador dels Coloms, on ja podrem apreciar el gran pati i desnivell que ens espera, tornem enrere uns metres per agafar un tirany S ( dreta). que ens durà al tàlveg del torrent, El jaç però passa desapercebut, totalment tapat per un esponerós mantell de carritxeres i brossa que no és més que un preludi de la selvàtica bardissa que ens espera.Al coster esquerre es veuen els restes d’una barraca de carboner i una mica més envant un mur de pedra que sustenta un camí de ferradura que s’enlaira coster a dalt. Aquí ens posem l’arnes.

Ja estem ficats en matèria i continuem pel tàlveg fins a trobar un primer salt de 6 m, el segueix el salt del Coval de 13 m. i després un de 14 m que dóna dins un gorg que és la capçalera del gran salt pel qual hem vingut a fer el torrent, les vistes sobre la zona de s’Hort de la Cova són espectacular que junt la resta de la costa nord resulten insuperables. El gran salt de 114 m. és fa fraccionat en un primer llarg de 45 m., seguit d’un de 44 m. i el darrer de 26 m. La sortida és esposada i molt aeri però amb l’ajuda del passamà no tindrem cap problema. El descens és un d’aquests per fer-ho tranquil·lament i gaudir-ho.

Acabat aquest gran salt, continuem i ens trobem amb un petit salt de 5 m. desgrimpa ble i després el darrer salt-tobogan de 30 m.

Continuem el descens ja fora del tàlveg fins a arribar a uns 160 m més avall del darrer salt citat, el curs es veu tallat per una pista, el camí de la Cova ens trobam a 140 m d’alçada, on aprofitem per menjar alguna coseta i descansar.

Aquí tenim dues opcions; Una continua pel camí direcció N. (dreta) que ens durà al punt d’inici o la segona opció agafar S. ( esquerra) per anar al Port des Canonge. Noltros agafem aquesta segona opció, així comencem el descens pel camí de sa Cova, arribarem a un encreuament, dreta aniríem a s’Hort de sa Cova, noltros agafem esquerra direcció a ses cases des Comellar de sa Cova, extravasarem una gran barrera, prosseguim pel camí fins a arribar a ses cases, passem una altra barrera, ara el camí en lleuger ascens arriba a un encreuament i em d’agafar dreta ferrats de la reixa i bri que en lleuger descens ens dura a una altra barrera que no fa falt creuer perquè uns metre abans i hi ha un aljub pels incendis i em d’anar cap a ell, el passem pel seu costat i comencem a davallar fins a tornar agafar el camí, passem per devora les cases de Can Sales. La davallada la podem acurçar per uns trams escalonats fets amb pedra roja tan característica de la zona. Travessem una barrera pel seu botador a l’esquerra i prosseguim pel camí fins vorera de la mar i deixam el camí que a la dreta ens duria a la platja de Can Sales, i noltros prosseguim paral·lels a la mar passant per sa Casa Blanca, direcció al port des Canonge,

Els mes atrevits fan un capfico mentres els altres descansem a l’ombra.

No ens acabem de posar d’acord per l’hora de sortida però finalment partim a les 15’15 h i ho feim pel mateix camí que ens a duit fins al Port, és adir tornem a passar per Can Sales, després per ses cases des Comellar de sa Cova, seguim pel camí de sa Cova fins a arribar al torrent des Cable, el mateix lloc on fa unes hores aviem descansat i menjat alguna coseta.

Prosseguim pel camí de sa Cova, direcció N, amb pujada moderada. Em de tenir esment perquè uns centenars de metres i a la segona corba de 180° ens hem de sortir del camí, hi ha una fita amb un punt vermell, el el camí de Son Oleza a sa Marina. Si continuessim pel camí de sa Cova arribaríem també a la Urbanització però més lluny i amb més recorregut.

Es tracta d’un itinerari que ens durà fins a la mateixa Urb. Georg Sand i a pots metres dels cotxes, una adrecera que val la pena, tant per la distància que sa guanya com per la seva espectacularitat.
Aquest camí, recentment arreglat, comence com un tirany per després agafar forma d’un camí antic de muntanya empedrat. Aviat anem guanyant altura i acaba a dalt amb una barrera donant pas a l’altre vessant per el que li deim el pas des Mirador de sa Cova, ja que una vegada superat i a la dreta hi ha el mirador de sa Cova, des del que podem gaudir de tot l’itinerari que em fet i de la costa sud. Seguim uns pots metres pel camí encimentat fins arribar a l’avinguda Georg Sans enfront del número 23, prenem dreta i a pots metres trobarem els cotxes.

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Publicada en 15 de mayo de 2016 de Xisco

Punta-de-la-Salada----Trone Data: 14/05/2016
Distancia total recorrida: 10. km.
Tiempo total, incluida paradas técnicas: 8.40.h.
Altitud máxima alcanzada: 110 m.
Altura mínima alcanzada: 10 m. al final de la punta Salada, llegando al Mar.
Desnivel positivo Acumulado, incluyendo cueva,: 458 m.
Desnivel Negativo Acumulado, incluido cueva: 458 m.
Longitud de la Ferrata, desde la 1º «piqueta, hasta la bajada por la punta: 180 m: 1 coordino de 40 m + cuerda de 60 m+ cuerda de 40 m+ cuerda de 40 m.
Longitud Rapel para descender a la cueva: 1 cuerda de 40 m. con reunión a 15m.

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

Un paisatge espectacular i salvatge a la costa nord que juntament amb la forma d’accedir-hi i la història del lloc ho fa una de les excursions mes interessants que em fet.

Comencem a les cases de Bòquer i ens a l’extrem de la Serra del Cavall Bernat, prenem direcció a sa cala que no hi arribarem, ja que abans de descendir ens desviarem cap al costaner esquerra per guanyar mitja altura i caminar fins a la Punta, passarem per davant unes espectaculars balmes per un terreny realment rocós i desèrtic. Just passat la darrera gran balma comencen les estaques de ferro que ens guiaran fins a la punta de la Salada o Troneta, millor dit, de el que queda de sa Punta i si no mirau aquesta meravellosa descripció que fan a Taponimiademallorca.net i que reprodueix aquí:

«Próxima voladura de «Punta Troneta».

Los beneficios que aportará a Mallorca son incalculables. Muchos campos de Pollensa y la Puebla producirán el triple que en la actualidad.

40 toneladas de pólvora harán volar 66.000 metros cúbicos de rocas. Interesantes manifestaciones del Ingeniero don Benjamín Llorca, Teniente Coronel de Aviación.»

Aquest era el titular destacat, amb grans lletres de color vermell, de la portada del diari Baleares del diumenge 7 d’agost de 1949. Segons s’afirmava en el text, la Falange, sensible a les queixes del camp mallorquí, havia decidit actuar per minvar les pèrdues en les collites que provocava la sal marina al nord de l’illa. Aquesta sal entrava per cala Bóquer, i era aixecada quan els temporals de mestral impactaven contra l’extrem de la serra del Cavall Bernat. Per aquest motiu aquesta punta, la Troneta, era coneguda també amb el nom de punta de la Salada.

Es tractava de dinamitar la punta per tal de deixar lliure el pas de les ones i evitar així l’aixecament de la sal. A més dels beneficis econòmics l’acció suposava una bona oportunitat per a muntar una operació de propaganda pel règim franquista. La lectura era clara: ni els penyals més imponents constituïen un obstacle per al seu progrés i la destrucció era el destí que podien esperar tots els enemics.

Sota els auspicis del governador civil i cap provincial de la Falange, José Manuel Pardo de Santayana Suárez, les autoritats militars havien elaborat el projecte i dirigit les operacions, mentre que un contractista civil pollencí, en Joan Riusech, havia estat l’encarregat de dur a terme les obres. Durant mesos havien estat excavades tres galeries mitjançant l’ús de compressors i de martells mecànics. Vint obrers, en torns de cinc hores, s’havien dedicat a l’excavació i posteriorment al transport i la col.locació de la dinamita. Per acabar les tasques els explosius havien estat comprimits amb 8.000 sacs d’arena per tal de maximitzar l’ona expansiva. La crònica diu que els sacs foren «cedidos gentilment por los alcaldes de la Puebla y Pollença», els municipis que teòricament més se’n beneficiarien de l’actuació.

I a la fi arribà el dia marcat per a la voladura, el dimecres 10 d’agost, dia de Sant Llorenç. Fou declarada com a zona de perill l’àrea compresa dintre d’un radi de cinc quilómetres des de la punta i un tram de la carretera de Formentor i s’assenyalà com a millor lloc d’observació la talaia d’Albercuix. Allà s’havia concentrat des de bon matí un multitud variopinta desitjosa de contemplar l’espectacle anunciat. També hi eren presents les autoritats civils i militars.

Finalment enmig d’una calor sufocant, a la una del migdia, els quatre militars que quedaven a cala Bóquer activaren el detonador elèctric. El periodista ens descriu l’explosió: «Unos segundos formidables en intensidad, y enseguida una enorme mancha turquesa sobre el mar. Una mancha que se va ensanchando y que cambia milagrosamente de colorido. Ni espectaculares columnas que se elevan al cielo, ni trepidaciones imponentes.» I extreu paral.lelismes amb les imatges bèliques viscudes a la guerra civil. «La elemental asociación de ideas nos lleva a los días inolvidables de las sierras de Pandols y Caballs durante nuestra guerra».

Les autoritats s’apressaren a declarar l’èxit de l’operació i ho celebraren amb un gran dinar a la cala de Sant Vicenç. Malgrat aquestes celebracions desconeixem si efectivament es produí alguna millora apreciable en la collita dels camps pollencins i poblers. Ho dubtam en base a la comparació entre les fotografies antigues i modernes, de les quals es dedueix que al morro del Penyal els militars només li feren pessigolles. En tot cas com a testimoni d’aquells fets ens queda una punta escapçada i la filera d’estaques de ferro emprades per assegurar el trànsit dels treballadors i que avui en dia guien als excursionistes cap a la Cova de l’Aragonés.

NOTA: Morro del Penyal és el nom que dóna el cardenal Despuig a la punta Troneta. La seva forma, un penyal allargat que s’endinsa a la mar, fa pensar que el nom és una referència metafòrica a la trona, cadafal destinat a les autoritats i especialment el lloc de l’església des d’on els capellans feien les seves prèdiques. Les estaques de ferro de la punta no tenen res a veure amb el contraban perquè els contrabandistes mai deixen un rastre permanent del seu pas. Ni els d’abans ni els d’ara.
ACTUALITZACIÓ (28/1/13): la voladura de la punta Troneta tengué un ressò d’àmbit nacional i fou tema per als rudimentaris informatius audiovisuals de l’època.

Tornem a lo nostro, per iniciar el descens per les estaques de ferro i per fer el primer tram sense dificultat col·loquem un cordino com a passamans de 40 m. que ens du a un replà que val la pena quedar-s’hi un bon rato per gaudir del paisatge.

Tot seguit comence els descens mes vertical, on posem com a passamans una corda de 60 m just al final de la corda tenim a l’esquerra l’inici del descens a la Cova de l’Aragonés que farem d’aquí una estona. Ara prosseguim pel passamans unim una corda de 40 m. a la de 60 m. que tenim posada, a les estaques, que ens arribarà quasi a dalt de la punta, aquí, posem una altra corda de 40 m. (ultima «piqueta»,) que rapelam, per l’esquerra mirant cap al Colomer i en diagonal ens ajudarà a superar dues petites balconades on arribem a la part més extrema de la Punta de la Salada o de la Troneta. ens deixés a 10 m de la mar, en un repla (on només hi caben 4 a 5 persones, No puguem baixar a nivell de la mar per l’oratge, o deixam per un altre ocasió.

Anem ara pel segon objectiu la Cova de l’Aragonès , tornem enrere, replegam la corda de 40 m. que necessitem per rapelar fins a vorera de la mar i arribar a sa cova.

Munten la reunió de dalt a una piqueta de ferro clavada a una roca i a un fisurero col·locat a una petita encletxa , posem un protector per la corda i baixem uns 9 m. fins a una petita roca plana on només hi cap una persona i muntem un fraccionament amb dos protectors més, a la sortida hi ha una estaca de ferro que deixarem a la nostra esquerra per evitar fer pèndol a baix, rapelem uns 15 m. (recordem que la corda utilitzada per davallar es de 40 m i que em agut de fer dues reunions, evidentment ens sobrem uns metres) arribem just damunt un túnel amb sortida a la mar, avui tampoc hi podem accedir. Una vegada reunits tots comencem la pujada a la cova per la part esquerra, molt evident, la cova de l’Aragonés es d’enormes dimensions amb un terreny en fort desnivell. A la part més fonda hi ha degotissos i alguna formació estalagmítica. Després de descansar i admirar l’entorn iniciem l’ascens per la part dreta de les dues estaques que hi ha clavades.

A dalt recuperem forces i prosseguim l’ascens amb la dura feina d’anar desmuntant i recuperant les cordes utilitzades.

La tornada la feim pel mateix camí fins a la gran balma, seguidament abandonem el camí d’anada per començar a davallar, indicat per fites, fins a la part més baixa del rocam i vorera mar fins a la platja. On els més atrevits fan un capfico.

Ens dirigim cap a les cases de Bòquer i als cotxes i prenem carretera cap a Pollença a fer unes bones xandis.

476. passos per la Serra dels Puntals

Publicada en 8 de mayo de 2016 de Xisco

Serra-dels-Puntals-(105)

Data: 07/05/2016

Distancia total: 15 Km.
Temps Total: 7.30 h.
Altitud mínima: 166.m.
Altitud máxima: 890 m.
Desnivell Acumulat +: 907.
Desnivell Acumulat -: 940.
Longitud de los pasos: Sa biga: 35m; Sa Rata: 35m. S’encletxa 45m. Pas Cotxo: un Comellar o Vaguada de 350m.

476. 4 passos per la Serra dels Puntals.

Pas de sa Biga – Pas de sa Rata – Pas de s’Encletxa – Pas des Cotxo

La ruta d’avui cap a la Serra dels Puntals parteix en el Km. 90,300 de la Ma-10, a l’aparcament de l’entrada a la finca pública de Planícia.

Comencem a caminar per una escala de fusta que ens du al camí asfaltat de les Cases de Planícia. Aviat arribarem a un portell ampli amb un pal indicador, al pocs minuts a un segon pal indicador que ens indica la Ruta-2 Font de l’Obi i dreta la Ruta 1 del Camí de ses Cases de Planícia, noltros agafem aquest darrer.

Passem per un porxo i una cisterna, seguit del portell del Camp Gran que dóna a terres de conreu.

Passem per un altre pal indicador que ens assenyala esquerra la Ruta 1 Camí de ses Cases de Planícia i dreta Ruta 3 els Aljub dels Cristians, noltros agafem aquest darrer i seguim recte.

Passem per davant una àrea de descans amb dues taules de fusta.

A 5 minuts més o manco arribem a un altre pal indicador que ens assenyala dreta la Ruta 3 del Aljub dels Cristians, però noltros agafarem el camí de l’esquerra que ja no té indicador.

Duran el trajecte anirem trobant números ranxos de carboners. Recordem aquest breu relat contat pels quatre darrers carboners d’Esporles, a la revista municipal d’Esporles l’any 2008.

….Aquella gent que feia una feixuda feina de sol a sol sense entretenir-se amb res, just cantaven les destrals i els verducs per tallar la llenya, a ells els faltava l’alè, a la calor del sol es sumava l’escalfor de la sitja amb la pols i la suor amb tota mena de carències. Anàvem a cercar aigua amb gerres de trenta litres que diuen a l’esquena i no es rentaven més que un pic al mes no recorden haver estat mai malats, això sí baixaven al metge a posar-se punts a les ferides qu es feien amb les destrals, la seva farmaciola era la tintura de iod i herbes per bollidures.

El menjar escassejava i això era el que pujaven al ranxo quan en tenien; una taleca de farina i llevat per fet pa, patates, cebes, alls, arròs, fideus, xulla, arengades salades, sobrassada, llenties, siurons i faves pels cuinats.Amb aquests ingredients i altres feim aquests plats; sopes i arròs de carboner, amb les restes dels cuinats, pancuit, fideus de roter, cuinats de siurons i faves que duraven uns parells de dies, fava parada, bullit, ous fregits, pa amb oli i pa amb fonteta. Com a plat de diumenge tenien el bullit d’ossos, els ous fregits amb patata i la coca de pa amb un poc de sucre i sobrassada.

L’únic entreteniment que tenien, era baixar al cine d’Esporles els divendres, llavors altra vegada pujar a la muntanya.

Bè dit aquest tros d’història nostra, tornem a la ruta que ens a duit per aquests indrets.

Tornem a on ens aviem quedat, seguidament arribem a una altra bifurcació de camins, que ens indica, esquerra prohibit anar-hi ia la dreta ses cases de Planícia i el Pas de sa Mola. Seguim pel mateix camí cap amunt. El paisatge va canviant i la vegetació a passat de les oliveres i terres de conreu a un ombrívol bosc d’alzines i arboceres que pareix tret d’un compte.

Arribarem a un gran forn de calç. Ens hem de fitxar bé perquè a la part de darrere d’aquest forn on el bosc s’ha plana i aclareix una mica, i arribarem de tornada després de fer el Pas des Cotxo.

Però ara prosseguim pel camí fins arribar a una altra bifurcació amb pal indicador de la Ruta 3 i noltros girarem esquerra amb lleuger ascens. De cada vegada el camí s’esvaeix.

Passarem per un altre ranxo de carboners i ja sempre en ascens. Devora una gran sitja podem veure un aljub, en perfectes condicions, de planta quadrada mb un coll a la part superior, al costat un abeurador o bassa pels animals tancat, i al costat un magnific forn de pa completament cobert de verdet.

Seguim per aquest antic camí de carboners fins a arribar a una altra bifurcació sense indicador. Aquest és un punt important i que no ens em de pasar, ja que aquí em d’abandonar el camí que segueix dreta i noltros agafar esquerra just a s’enfront, es tracta d’un altre camí de carboners al principi poc definit.

Prosseguim fins a arribar a trobar un tronc caigut transversal on el camí es divideix en dos, un que davalla i l’altre que puja, noltros agafem el que puja. Als pocs metres podem veure una roca amb una fletxeta blava, ara el camí es torna molt evident, passarem per davant una gran roca blanca a la nostra dreta i quan pareix que el camí millora s’ha acaba en arriba a una petita sitja.

Ara comence lo bo, amb forta pujada sense camí només guiats per les fites. Si no fos per la intensa i espessa boira ja podríem veure part del mes espectaculars Puntals, però avui no és possible.
La pujada és fa molt forta entre blocs de roques i alzines fins a arribar al contrafort dels Puntals.

Si fins ara la pujada era forta ara ho és mes i em de posar mans, es torna més delicada perquè és àrea i està tot banyat i ganegen com si ses riques estiguessin ensabonades.
Les vistes sobre el Puig de Galatzó i la Mola de s’Esclop que sobresurten dels niguls és una estampa espectacular.

Seguim grimpant, passarem per dins una petita fesa, el que ens indica que anem en bona direcció i més val perquè tornar enrere seria un problema.

Ja estem al peu del pas de sa Biga, curiós nom, que segons diuen que per aquesta canal s’hi va fer passar una biga per a la tafona de la possessió de Planícia, des de llavors s’anomena el pas de sa Biga. (Salamanca, 2008). Jo crec que l’agués anat a cercar a un altre indret a sa biga….Es tracta d’una llarga canal encletxada que supera un fort desnivell.

Assolit la capçalera del pas les vistes encara milloren és una estampa encisadora que la climatologia ens ha regalat avui.

Superat aquest primer pas tan espectacular i bell prosseguim la nostra ruta ( dreta) per la carena de la Serra dels Puntals. La zona es mol interesant, ja que si et vols entretenir en explorar-la hi pots trobar feses i encletxes hi passar-hi una bona estona.

El terreny forma un petit comellar pel qual em de prosseguir de manera ascendent fins a arribar a l’antic camí de Carro de sa Mola, pel qual anirem fins a arribar al desviament que baixa cap al segon pas d’avui, el Pas de sa Rata. L’inici de davallada es fa entre roques i en ziga-zaga començant d’esquerra a dreta. Per fer-ho no hem topat el millor dia, perquè sa roca està banyada amb fanquet i molt relliscosa i amb el pati que tenim millor no despistar-se. Be idò comencem aquesta primera diagonal descendent per després girar dreta seguir per l’estreta cornisa que ja ens durà fins al final del Pas de sa Rata.

Superat aquest segon pas sense cap de nou, ens dirigim en de vallada cap al 3r. Pas el Pas de s’Encletxa, per això en arribar al camí o sender que ve del Puig de sa Mola i ses Cases de Planícia, entre altres llocs i que du al Coll des Carniceret. Prenem esquerra i al cap d’uns 10′ ens em de fitxat en una sitja a l’esquerra però que està uns metres mes amunt i cap ella em d’anar. Té unes marques vermelles que ens indica la direcció a seguir.

Prosseguim en ascens fins a arribar al peu del pas de s’Encletxa i que superem grimpant, les roques banyades tampoc ajuden, però com té bones preses hi superem en un rés i no res.

Aprofitem el llos descansar i menjar-nos el bocata i fer una xerradeta, metres tant arriba el nostre company Pascual amb un altre gup que ja estan de tornada i davallen pel pas.
Iniciem el descens a la recerca del 4t pas, el Pas des Cotxo, que ens té intrigats amb aquest nom tan curiós.

Ho farem tot el temps per dins el petit comellar que forma la depressió que va davallant, i que em de fer fins al seu final on gira 90° esquerra i comence el Pas des Cotxo i el segueix una succió de xaragalls de més de 350 m.

Vibot diu del pas des Cotxo: «Dit així per ser emprada tota aquesta rosseguera per baixar els carros plens de carbó (per tal d’evitar tot el camí de tornada). Els informadors ho recorden com un dels fets més agosarats i perillosos mai no vistos per aquestes terres».
El pas des Cotxo és testimoni de la circulació de carros (anomenats cotxes en aquella època) carregats de carbó pels alzinars de la serra, les quals sovint eren maniobres certament temeràries i arriscades». (XXI Jornada d’Antroponímia i Toponímia. Santa Maria del Camí 2008, 2009).

Jo no em puc imaginar davallar carros per aquest indret, devia ser de veure això…..

Abaix de tot arribem al camí que avui matí em passat, a 30 m del forn de calç que he mencionat abans. Ara ja no que mes que desfer el camí d’anada fins al cotxe.

Cal dir que no ens a plogut ni una gota en tot el dia, en contra de el dit pels serveis meteorològics.

Acabem a un bar a Esporles fent unes xandis i menjant el mesclat que ha duit n’Eva..

475. Pràctiques de ràpel i cova des Galliner

Publicada en 1 de mayo de 2016 de Xisco

DSCF8857 Desnivell de sa cova: -15 m

Circular: Sí

Temps: 5 h.

icono rapel

475. Pràctiques de ràpel al Misteris del Rosari a LLuc.

Cova des Galliner.

Avui tocava fer el Salt des Pixerell, però dos factors que no podem controlar no ho han fet posible; el primer que la carretera ha estat tallada fins quasi ben entrat el migdia, per mos d’una proba ciclista, i l’latre factor que ens ha estat ploguen quasi tot el día.

Per tant i per aprofitar el día em anat a fer práctiques de ràpel al camí dels Misteris. Concretament en el penúltim dels Misteris.

Des de la plaça del Lledoner centenari (un dels arbres singulars de l’illa), darrera sa Fonda, veureu un camí empedrat que puja al lloc on la tradició situa la trobada de la Santa Figura.
El camí dels Misteris fou construït entre el 1909 i el 1913. Es tracta d’un camí escalonat i empedrat que comunica cinc monuments d’estil modernista que representen els misteris del Rosari.

El bisbe Campins (1908) volgué que en aquest pujol, on es situa l´antiga tradició de la Trobada, es representassin els misteris del rosari «a fi que els pelegrins que pujassin la costa i alenassin l´aire pur de l´altura, s´ajudassen de l´espectacle de la naturalesa per meditar i orar amb fervor».

En el camí de pujada, trobareu el petit cementeri (un cocó de pau a l’ombra de l’alzinar) i els cinc monuments de pedra amb tres alts relleus de bronze que representen els misteris del rosari (Goig, dolor i glòria, com la vida mateixa!). Per cert el darrer s’està tombant i aviat l’auràn de apuntalar.

Són veritables obres d’art dels arquitectes Joan Rubió i Guillem Reynés i de l’escultor Josep Llimona, amb l’assessoria del famós Antoni Gaudí. Els cinc monuments, esculpits a cops d´escàrpora i en bronze treballat a martellades, presenten una forma geomètrica diferent plena de simbolisme. Davall cada un dels quinze bronzes, bellament gravats en pedra, hi trobareu els himnes de la litúrgia llatina de la Mare de Déu del Roser, que fóren lliurement traduïts per Mn. Llorenç Riber i musicats pel mestre Domingo Mas i Sarracant.

La darrera ascensió ens duu a l´encletxa de la tradició assenyalada per una creu de ferro forjat, que representa la Trobada (la Mare de Déu ens protegeix!), i que fou sufragada per la diòcesi d´Eivissa (1910). Des de la gran creu que corona el pujol de 527 m., contemplem els amples horitzons del Salt d´Aubarca i de les muntanyes airoses.

Una vegada fet tot el que havíem de fer, aprofitem el lloc per visitar la Cova del Galliner molt a prop de la gran Creu. El seu nom no ve pròpiament d’un galliner d’on sa guarden ses gallines, sinó de sa cresta.
Té una planta de 82 m d’eix principal, amb una amplitud màxima de 23 m, desnivell integral de -15 i una altura de la sala gran de 4 m.

Hi partim botant la paret seca que hi ha a la mateixa esplanada de sa creu N. Entrem dins l’alzinar pel qual anirem descendint per més o manco on hi ha un cable d’antena aeri, fins situar-nos a l’altura de la piscina del recinte just de munt del camí que va al botànic tants sols a uns 10/12 m.

Aquesta cova té dues entrades separades entre si d’uns 50 m, la primera per un avenc i el segón accés per una obertura entre roques amb tobogan a l’interior, es pot davallar sense però noltros varem posar una corda per ajudar-nos. Visitem la cova recordant la primera visita feta allà per l’ any 74…….sense comenteris.

Acabada la visita, tornem als cotxes i directes cap al bar des Coll de sa Bataia a fer unes chandis i qualcú una xocolata.

473. Pas de s’Al-lot Mort i pas des Marge des de Cala Tuent.

Publicada en 30 de abril de 2016 de Xisco

Pas-Al-lot-Mort-(8)---copia Recorregut: 8,18 Km

Desnivell: 643 m

Circular: Sí

Temps: 5,45 h.

473. Pas de s’Al-lot Mort

Un poquet d’història, que mai ve mal.lament:
Hi ha alguns topònims que prenen el seu nom degut a un fet tràgic que va passar en aquell indret temps enrere. Normalment i per tal de recordar a la persona desapareguda o fallida en aquell malaurat succés, el lloc en qüestió pren el nom de dita persona, o bé de manera genèrica, o bé de manera més concreta.

Per exemple, el Gorg des Capellà, podem sabre gràcies als autors del llibre “Torrent de Pareis”, Antoni Ordines, Gabriel Ordines i Antoni Reynés que ens expliquen:

…”Antigament era conegut per sa Ximeneia, fins que arran de produirs’hi un desgraciat episodi passà a anomenar-se Gorg des Capellà. El succés va tenir lloc a les 11 hores del dia primer de juliol de 1948 quan P. Antoni Riera Moragues, M.SS.CC. a la comunitat de Sóller, hi morí víctima d’un atac de cor provocat per la fredor de les aigües del gorg”… Com podem observar els orígens dels nom de lloc poden ser diversos, però pel que fa als que tenen relació amb algun succés tràgic, aquests no són aïllats.

D’entre el grapat d’esdevenimentrs tràgics que s’amaguen darrera els topònims de Mallorca pot ser un dels més colpidors sigui el de s’Al.lot Mort. La història la coneixem gràcies al pare Rafel Juan Mestre (1908-1989), missioner de Lluc, historiador, arxiver, músic i gran coneixedor del municipi d’Escorca. Fou reproduïda al nº 6 de la revista Penyal del Grup Excursionista de Mallorca (setembre 1978) i també al nº 11 (agost 1989).

Segons contà al pare Rafel l’amo en Salvador de Can Lleig, possessió del llogaret de Tuent, l’al.lot era el fill de la madona de Can Real, possessió veïna. En mala hora la madona envià el seu fill a munyir les cabres que pasturaven pel torrent de Bini, enfilades per cingles i penyals. Una passa mal donada i l’al.lot s’estimbà sense remei. En paraules d’en Salvador:

La dona quedà traumatitzada per tota la vida; ja no pogué mirar més torrent amunt. Si sortia a la carrera de Can Real d’on era madona, era amb el capell posat i l’ala baixada, per no veure redolar altra vegada el fill.

El nom del torrent i del pas que comuniquen les terres de Tuent i de Bini condensa la immensa tragèdia que suposa per una mare la pèrdua del seu fill.

Text de Toponimiademallorca.net

Hi ha una altre versió q1ue diu:

Em va explicar un amic els avis del qual vivien allí en aquesta època que no va ser un al.lot que va anar a munyir una cabra. Em va dir que va ser un jove llicenciat del front que va anar a caçar una cabra per celebrar-ho i va sofrir l’accident que dóna nom al torrent i al pas.

En qualsevol cas, una història trista

En Rafel de Can Renou conta al seu programa Tira-Tira; Aquest nou capítol de Tira tira ens trasllada a terres de Tuent per recórrer una de les rutes més llargues i complexes fetes fins ara per en Rafel de Can Renou i el seu equip: el pas de s’Al·lot Mort.

Després d’una breu visita a la biblioteca del monestir de la Real per consultar la clàssica publicació de les Rutes Amagades de Mallorca, ens translladarem a cala Tuent. Allà ens esperen els nostres guies: en Pep, n’Aina i en Sion, del grup excursionista Doblevuit.

Aquesta ruta s’ha de fer amb persones experimentades i bons coneixedors de la muntanya, com els nostres companys d’avui, que coneixen la Serra pam a pam. Gairebé no hi ha camí en tota la ruta i el pas de s’Al·lot Mort té una certa dificultat.

La ruta comença devora cala Tuent i transcorre primer pel torrent de Can Real. Poc després comença el pas de s’Al·lot mort, que requereix certes mesures de seguretat, com posar-se el casc. El desnivell és d’un 20%. Una vegada superat, els nostres guies ens explicaran la història que dóna nom a aquest indret.

Seguirem caminant per una de les zones més salvatges i poc transitades de la Serra, passant per l’avenc de sa Donzella i el pas de sa Paret, on, amb unes vistes extraordinàries de la mar, Tuent, sa Costera…, acomiadarem el programa.

TOMES FALSES TIRA TIRA https://youtu.be/X36iSbKuN1Q

Descripció de la ruta:

La ruta d’avui és bastant exigent i pot tenir problemes d’orientació, per tant millor duu el GPS.

Sortim de Cala Tuent just devora Can Lleig i tot duna ens fiquem dins el jaç del torrent del Gorg dels Diners, anirem remuntant per dintre el torrent. En dues ocasions ens trobarem que no podem seguir per uns grans blocs, hi els haurem de salvar cada vegada per la dreta. En arribar a una zona amb més grans blocs de roques ens hem de sortir del torrent per la dreta, es just passat el torrent de s’Al.lot Mort que ens ve també per la dreta.

A estones podem veure fites i alguna marca de pintura que en ajudaran a seguir l’itinerari en forta pujada per zona de càrritx, ens servira d’orientació un magnífic pi. El pas està a prop tan sols uns 10′ és un pas aeri per una roca plana i per la que em de passar acotats, però sense cap dificultat. Prosseguim, primer curt i lleuger descens, per després tornar pujar per entre carritxeres fins situar-nos devora la paret rocosa de l’esquerra. De tot duna pareix que no hi ha sortida però si en fixem ho superam amb una petita i fàcil grimpada. Tot seguit ens deixa al jaç del torrent de s’Al.lot Mort. Prosseguirem en ascens durant uns metres per dins el jaç per sortir-ne per la dreta, veure fites, amb forta i llarga pujada ajudats de les mans en alguna ocasió, aquesta pujada ens situarà a una part més alta i el punt més problemàtic d’orientació, però que amb el GPS no em de tenir cap problema.

La direcció a seguir es O, passarem per dues sitges i restes d’un antic camí empedrat. Em d’anar amb atenció perquè em de prendre dreta i no seguir recte, ja que en duria al Pas des Ruc i a les cases de Bini Petit. Prosseguim direcció NE, passarem per damunt d’una era, seguim pel caminoi en lleugera davallada passant per devora l’Avenc de la Donzella, del que xarrem al vídeo, prosseguim pel caminoi que ens durà al pas des Marge, aquí les vistes són encisadores.

Des d’aquí és tracta d’anar davallant primer per aquest camí empedrat i després seguint un caminoi bastant marcat amb direcció a uns pins i com millor puguem arribem al camí de sa Costera, girem dreta cap al Coll de na Polla i després les cases de Capapuig per arribar finalment a Cala Tuent

472. Cova de sa Balma des Quartó

Publicada en 17 de abril de 2016 de Xisco

Cova-de-sa-Balma-des-Quartó Desnivell des de el punt de sortida: 30 m

Distància des de el punt de sortida: 380 m
Altitud: 23 m
Profunditat: 12,5 m.
Estàtica: Dificultad: II

472. Cova de sa Balma des Quartó

S’Estany d’en Mas està a 7,5 quilòmetres de Portocristo. Aquesta platja es coneix actualment com a Cala Romàntica, ja que els hotelers dels seus voltants li van canviar el nom per augmentar el seu reclam turístic. Un acte més de la foràgime apropiativa de territori que han fet els hotelers en la història mallorquina, que a més d’apropiar-se del litoral mallorquí també ho han fet de la seva toponímia.

Des de no fa molts anys existeix una ciutat fantasma, la urbanització de 200 habitatges unifamiliars que es van projectar en 11 hectàrees prop de s’Estany d’en Mas és, quatre anys després de la fallida de l’empresa constructora, l’estampa més viva del fracàs del boom de la construcció i del model que segons el GOB va voler tornar a impulsar el Govern de Bauzá.

Les normes subsidiàries de Manacor van donar via lliure al que havia de ser Terrapolis, una macrourbanització amb dos centenars d’habitatges i amb una capacitat per 800 persones, cuatriplicándose la població de s’Estany d’en Mas que es va xifrar en 2005 en 150 persones.

A l’agost de 2008, la promotora Martinsa-Fadesa, que va iniciar les obres amb el suport de la CAM, fallida i la urbanització va quedar a mig fer. La fallida de la promotora va deixar múltiples damnificats. Compradors, obrers , proveïdors sense cobrar, i els mallorquins que ens hem de quedar amb aquests esquelets en plena naturalesa.

Ara, no obstant això, el cas encara es troba en els jutjats i quatre anys més tard no s’ha trobat cap solució per a aquest pessebre que segons el GOB és «un atemptat ecològic, un abocador d’11 hectàrees, un torrent ple d’enderroc, un autèntic desastre».

Però aquesta bella cala amb vegetació escassa posseeix un dels arenals blancs més extensos que s’introdueixen terra endins, per l’ample jaç del Torrent des Morts que la va originar, flanquejada per penyassagats de pedra calcària clara i de mitja altura. El marge esquerre d’aquesta platja està vorejat per un passeig que permet als residents de la urbanització, construïda sobre Punta Reina, accedir a la platja.

L’accés per carretera és senzill. Tan sols cal seguir la senyalització viària. En les proximitats de s’Estany d’en Mas es podrà estacionar en un aparcament gratuït, petit però gratuït.

Des de s’Estany d’en Mas es pot arribar caminat fins a Cala Varques. En el marge dret es trobarà la sendera per realitzar aquesta excursió de tres quilòmetres de distància entre muntanya baixa.

Una vegada aparcat els cotxes ens dirigim al marge dret de la cala a uns 20 m de la riba del mar per on ascendim amb una petita i fàcil grimpada per una roca en la qual s’han esculpit graons. Una vegada superat ens dirigim O ( dreta ) i seguint la sendera sentit al nucli urbà, sempre per la zona alta. Es tracta d’arribar a una paret acantilada d’uns 20 m just enfront i paral·lel al camí que porta a la depuradora. El penya-segat forma part d’una dels vessants del barranc que drena en direcció a s’Estany d’en Mas i paral·lel al Camí de sa Depuradora. Una vegada en el penya-segat cal buscar un petit tàlveg ( fita en l’inici) escalonat que ens permetrà descendir al nivell de la balma (dreta) on es troba l’accés a la cova.

El desenvolupament total de la cavitat és de 270 m. Presenta una voluminosa sala, amb una rica decoració d’espeleotemes, on destaquen abundants estalactites fistulars de notable longitud. Sembla que la cavitat fou emprada com a lloc d’enterrament en temps prehistòrics.

Accés des de la balma a l’interior de la cova es fa a través d’un petit pou, el qual es trobava originalment farcit de pedres, fins a ser desobstruit per en Ramón Martínez el 4 de Gener del 2012. Una vegada a dintre el sòl es torna completament horitzontal i el sostre és tan baix que no ens permet recuperar la verticalitat fins a passats uns quants metres, en accedir al que es coneix com a Sala de sa Calavera.

Només en accedir a l’interior de la sala ens trobarem en un lloc polvorient i recobert d’un gran nombre d’arrels, avançarem entre columnes deixant a la nostra dreta un massís estalagmític. Si passem al costat oposat del mateix, trobarem una petita galeria que ens conduirà a una petita saleta de continuïtat impossible, en un nivell inferior al costat de l’entrada. A partir d’aquí podem començar a gaudir de la meravella de la cavitat.

La Sala de sa Calavera pròpiament aquesta consisteix en una sala d’enfonsament de grans dimensions, on gran part dels blocs despresos del sostre es troben coberts per bugades de calcita.

La sala és de gran bellesa i no ens deixarà indiferents des del primer moment. La seva longitud ronda els setanta metres i descendeix a través d’un fort pendent d’I a O, encara que nosaltres podem fer-ho en direcció S fins a arribar a la zona més profunda. La sala presenta una gran altura, arribant, en algun punt a estara escassos metres de l’exterior.

Al centre de la sala, a la zona més elevada, destaca una bella bugada parietal en forma de cascada, que amaga en el seu interior una petita saleta.

Lo més bell tal vegada sigui un bosc de delicades estalactites fistulars que penjen del sostre en el racó més al sud de la cova.

També podem observar l’existència de ostreids, bivalves i pectínidos i d’abundants equinoderms, entre els quals destacan exemplars excepcionals del gènere Clypeaster i altres eriçons irregulars.

Cal destacar que la cova ja havia estat utilitzada per l’home possiblement des de temps prehistòrics i no només la balma, que mostra clars símptomes de condicionament (com els compartiments formats per parets de pedra seca), sinó que es va utilitzar també la sala interior com a lloc d’enterrament, en la qual tambien es poden observar els diferents compartiments de pedra.

El nom de Balma des Quartó és possible que es degui als compartiments de paret seca en què es troba dividida; no obstant això J. A. Alzines en referència a la balma diu el següent: “qui em va facilitar el nom era la persona que tenia la clau de la barrera de la finca, entrant per la part de Manacor, i qui al seu moment va afirmar (fa ja uns 10 anys, quan la vaig inventariar) que la cova era de més o menys un “quartó” de superfície interna (aproximadament 1700 m2). Si bé la part representada en la topografia és de solament la meitat. Segurament l’informant va exagerar la mesura, però la seva informació indicava sens dubte la seva major amplitud que el d’una simple balma” (ALZINES, com. Pers.). Es tracta d’una balma de mitges dimensions, 24 x 16 x 7 m aproximadament, en permanent reculada; dóna fe d’això la gran quantitat de blocs que s’amunteguen en el sòl, algun d’ells de molt recent caiguda.

Cal dir que actualment s’ha están fent estudis sobre la cova, per qual cosa s’han de respectar escrupolosament les anotacions que hi ha i per descontat l’entorn sumamamet delicat.

Una vegada acabada la visita a aquesta bella cova ens dirigim a una altra, la Cova del Pirata, l’entrada està situada a 350 metres de la costa de la zona de la Cala Falcó està situat dins de la reserva natural de Cales de Manacor Verges. A 1100 metres de S’Estany d’en Mas, al nord de la badia de Cala Varques a 750 metres en el sud i la torre històrica de Son Fortesa 2090 metres a l’est. Unicamente ens fiquem uns pocs metres ja que tenim prevista la seva visita en breu.

La tornada ho fem per sender fins a S’Estany d’en Mas per una zona de garriga molt reconfortant per veure que encara viuen salvatges en els nostres boscos i garrigues sa tortuga Mora (Testudo Graeca).

La tortuga mora és un dels molts vertebrats que s’introduïren a les Balears en temps prehistòrics, després de l’arribada de l’home (fa alguns cents o milers d’anys), ja que no apareix al registre fòssil (Mayol, 1985; Andreu, 2002; Díaz-Paniagua i Andreu, 2007), i tenen un origen nord-africà (Barceló, 1876). Malgrat no ser una espècie autòctona, és una espècie considerada prioritària per la normativa europea (Conveni CITIS, Conveni de Berna, Directiva Hàbitats), es troba perfectament naturalitzada a l’oest de Mallorca, amb poblacions ben constituïdes i sense cap efecte negatiu conegut sobre la biodiversitat local. De fet, la de Mallorca és una dels tres poblacions estables presents a Espanya, encara que totes dobles eles foren introduïdes. Així, la tortuga mora ha estat recentment catalogada com a ‘Vulnerable’ al Catàleg Balear d’Espècies Amenaçades i d’Especial Protecció (Decret 75/2005, i posterior modificació per Resolució del Conseller de Medi Ambient del 5 de maig de 2008, BOCAIB nº 66 de 15/5/2008).

Font:ENDINS, 36: 59 – 64
ISSN 0211-2515. Mallorca, 2014

Finalment acabem amb unes fresques i merescudes chandis.

471. Torrents: Salt des Raconás i Salt des Molinet

Publicada en 10 de abril de 2016 de Xisco

salt-des-molinet Dificultat (1-6):4-5
– Dificultat Tècnica (1-6):5
– Nivell Físic (1-6):3
Longitud:320 m
Desnivell:250 m
Accés:camí vell de Fartàritx del Racó:1h 30’
Descens:2 h 30’ – 3h ( dependent de la quantitat de participants)
Retorn:30’
Cordes recomanades :2×60 m; 2×40 m 1×20 m
Ràpel màxim :55 m ( des Raconàs)
Recorregut: 9 Kms

icono rapel

471. Torrents des Salt des Raconás i des Salt des Molinet

Abans d’entrar en el camí que dóna accés a les cases des Pujol i després a la sendera que arriba al Ninot, ens trobem amb els nostres amics del grup de Els Xots que venian a veure l’estat del torrent i que al final van decidir no fer-ho canviant-ho per un altre, segur que molt interesant.

El del Salt des Molinet es tracta d’un torrent molt curt, només de 120 m. esportius, això sí amb un desnivell de 150 m. que es fa només en quatre salts, 26 m., 45 m., 40 m. i l’últim de 44 m. Els de 45 i 40 m. són el mateix salt d’un total de 95 m anomenat «És Bot de s’ Acollonament», peró fraccionat. El canvi de cordes es fa a una petitisima repisa, en la qual únicament caben dues persones, a la dreta que s’arriba amb un pèndul de 3 m.

El gran desnivell vertical que tenim davant nosaltres amb la Vall d’en Marc, és realment impressionant.

EL PUJOL – EL NINOT DE FARTÀRITX – FARTÀRITX DEL RACÓ – TORRENT DEL SALT DEL MOLINET – CAN PISCOL

El descens del tram esportiu del torrent s’inicia en les proximitats de les cases de Fartàritx del Racó. La manera més còmoda d’arribar seria amb cotxe pel camí que passa per les cases de Míner Petit i pel Coll de Míner arribar fins a Fartàritx de dalt Vila i continuar fins a Fartàritx del Racó. Es dóna la circumstància que no està permès el pas per aquest recorregut, per la qual cosa haurem d’arribar fins a les cases de Fartàritx del Racó partint del Camí Vell de Pollença a Lluc (GR-221).

Des del Camí Vell de Pollença a Lluc se’ns ofereixen dues alternatives per arribar a les cases de Fartàritx del Racó:

a.- Camí del Pujol i el Ninot de Fartàritx.

b.- Can Pascol i la Font de la Roda.

Nosaltres optem per la primera, ja que el recorregut ens permet passar al costat del Ninot de Fartàritx i presenta unes bones panoràmiques.

Una vegada arribats a Pollença, prenem la carretera Ma.-10 en direcció a Lluc, i quan aconseguim el punt kilométric 5’3, on comença el Camí Vell de Pollença a Lluc, seguim per aquest camí fins a arribar a un portell amb barrera metàl·lica (esquerra), que ens dóna pas al camí que arriba fins al Pujol. El portell té la columna esquerra totalment coberta d’heura, i a la dreta veurem en una alzina hi ha un rètol metàl·lic de vedat privat de caça. Els, cotxes els podem deixar a s’enfront de la barrera al costat del torrent de Muntanya.

Iniciem l’ascens cap al Pujol amb direcció S amb pujada lleugera. Al cap de 1’ travessem un pontet, que no duia aigua, i seguim ascendint amb pendent lleuger. 5’/6’ després arribem a un portell sense barrera (torrent a la nostra dreta) i als 2’ veurem un camí a la dreta amb un rètol Campanet – Puig Tomir. Ascendim per ell amb pendent mitjà i veurem un rètol de fusta de color vermell i blanc, que ens indica que hem de prendre una senda a l’esquerra. Iniciem una pujada forta i anirem passant per diversos senyals vermells i blanques a garrovers, ullastre, fletxa vermella, punts vermells, etc. La pujada passa a mitjana i trobarem alguna fita, per passar de nou a pujada mitjana/forta i forta. Estem ascendint pel camí que ens porta al Ninot de Fartàritx. Als 6’/7’ arribem a un portell sense barrera. S’inicia una pujada forta i als 2’ veiem El Ninot. Seguim per la senda amb pujada mitjana i abundant càrritx”en alguns trams. Trobem les restes d’un camí i seguim els punts vermells i una fletxa vermella, que amb pendent fort ens condueix a una rosseguera als 2’. Ascendim en diagonal esquerra, seguint els punts vermells, amb pendent fort. Una vegada travessada la rosseguera tornem a trobar restes de camí, trobat algunes fites i amb pendent fort i fort/molt fort en alguns trams. Progressem amb pendent mitjana cap al Ninot, al que deixem a la nostra dreta, transitant per una cota topogràfica superior a ell. Des de la rosseguera hem trigat de l’ordre de 10’/12’. Durant la pujada les panoràmiques són espectaculars sobre els cims que tanquen pel nord la Vall d’en Marc.

Seguim pel camí, empedrat en alguns trams, amb pendent fort/mitjana i algun tram amb pujada mitjana Trobem fitas que ens orienten en el recorregut. Als 4’ trobem un tancat metàl·lic, que podem travessar per una barrera. Seguim ascendint pel camí, amb pendent mitjana/forta i fort, arribant als 5’ a un terreny pla. Estem a la zona plana situada al NE de les cases de Fartàritx del Racó i podem veure a la nostra esquerra (ES) els contraforts rocosos que descendeixen de les altures de la Cuculla de Fartàritx, la Moleta, el Moletó, el Puig de Ca i, al lluny, el Tomir. Després de 5’/6’ de planeig, amb direcció N ( esquerra ), ens dirigim per un caminoi uns 300 m fins a trobar un paret de partió i just darrere està el torrentet que dóna al gran Salt des Raconàs. Aqui berenem una mica i ens posem els neoprens ja que porta aigua i encara que sigui poca amb el vent fort que fa sense el neoprè seria inaguantable.

No hi ha molt que dir d’aquets salt, el més important l’alçada de 55 m., està equipat amb dos expansius. És tracta d’un salt per gaudir perquè el seus 55 m. permeten tenir unes vistes sobre la Vall i el Port de Pollença espectaculars e inigualables. Talvegada aquestes frases descriuen les nostres sensacions en un lloc com aquest:

«Vosaltres mireu cap amunt quan busqueu elevació, jo miro cap avall, perquè estic elevat. Digueu-me, qui de vosaltres pot riure i alhora estar elevat? El que ascendeix a les més altes muntanyes riu de totes les tragèdies: de les del teatre i de les de la vida».
(Friedrich Wilhelm Nietzsche)
«A l’alta muntanya no hi ha lloc pel fantàstic, doncs la realitat és en si mateixa més meravellosa que tot el que l’home pogués imaginar».
(René Daumal)

Una vegada a baix, tenim dues opcions; una direcció amb tendència esquerra (SW) al princiipi el mes prop del muralló, per anar decendendint per dins de grans carritxeres fins a veure a la nostra esquerra i a dalt una petita rosseguera amb dos pins, ens hem de dirigir al mes a dalt. Una vegada en ell, descendim per l’altra veçant fins a trobar l’antic camí des Ninot.

L’altre opció és que una vegada abaix del salt prenem grimpant l’ascens per la zona rocosa de la dreta fins al Pla de Fartàritx a recollir les cordes i motxiles ja que per evitar pes en la devallada i tornada ho hem deixat tot a dalt. Per fer aquesta segona opció és convenient deixar una corda posada ( 40 m.), a un pont de roca, per facilitar-ens l’ascens,

Ara ens dirigim direcció SW cap al nostre segon objectiu el torrent des Salt des Molinet. Deixem a la nostra dreta les cases de Fartàritx del Racó. Seguim en la mateixa direcció, i sorpresa majúscula ens trobem amb un ramat de cérvols (venats) salvatges ( de cada vegada tenim més espècies introduïdes en la nostra Serra, serps, coatíes, venats,,,,) i als 3’ arribem al petit llit: és el Torrent del Molinet. Seguim a la nostra dreta (NW) a estones per la vora del llit, pel llit o mitjançant una petita desgrimpada, dirigint-nos al lloc on iniciarem el primer salt de 3 i un altre de 6 m en els quals no es va posar corda ja que es podia saltar/degrimpar en portar suficient cabal. Des que hem iniciat el camí pel torrent fins al primer salt hem trigat uns 9’/10’.

A partir d’aquest moment iniciem el recorregut tècnic del torrent. Arribem a la capçalera del gran salt, li segueix un salt de 26 m que ens deixa a l’inici del gran salt de 85 m fraccionat en un de 45 m que et deixa en una petita cornisa a la dreta que et permet fer el fraccionament i acabar aquest impressionant salt amb un de 40 m. que et deixa en una zona molt més ámplia. Li segueix un altre de 44 m.

Després el torrent perd verticalitat acabant amb un grapat de salts de 13, 12, 16 i 8 m aquest últim amb un bonic gorg.

Als 30 m abandonem el llit del torrent per l’esquerra per una zona àmplia de alzines, de seguida arribem a un camí que ens porta a una barrera que ens dóna pas a un altre camí més definit.

Una vegada travessada la barrera, seguim pel camí pla (NW) . Veurem una conducció d’aigua (canonada negra) a la nostra esquerra. Al cap de 2’ arribarem a la casa de Can Pascol (dreta) amb una piscina. Travessarem una barrera de fusta i continuarem pel camí. En poc més de 1’ amb baixada lleugera/mitjana, sobre asfalt, arribarem al Camí Vell de Pollença a Lluc (GR-221) a l’altura del Cloral (esquerra). Descendim a la nostra dreta (N), amb pendent mitjana/lleugera. Passem al costat d’un pal orientador Són Amer – Lluc (esquerra i amb baixada lleugera arribem als 3’/4’ a les cases del Sementer del Molinet (esquerra), arribem al cap de 1’ a la barrera que dóna accés a Can Sion. Poc després (menys de ½’) arribem a l’aparcament on hem deixat el cotxe al matí.

Una desagradable sorpresa, ens trobem amb dos dels cotxes amb els cristalls trencats, no portant-se res de valor. Per molt poc no els enxampem, si ho arribem a fer el dia encara hagués estat més complet i satisfactori.

Acabem amb unes estupendes chandis en el Bar des Coll de sa Bataia.

469. Puig d’Alfàbia pels passos dels Sis i des Mart.

Publicada en 27 de marzo de 2016 de Xisco

Pas-dels-Sis Recorregut: 7’800

Desnivell: 601 m

Altitud: 1.067 m.

Temps total amb aturades: 5,30 h.

496. Pas dels Sis. Serra d’Alfàbia SE

Un pas, segons l’enciclopèdia de la llengua catalana, és un lloc o indret per on cal passar o per on hom pot passar. Per tant, la definició implica sempre un tránsit entrer dues zones però en sentit obligat, ja que també queda clar que es passa per on hom pot i no per hom vol.

Per tant esteim davant un pas perqué ens permet accedir des de una cota inferior a la part alta de la serra d’Alfábia, per una canal que és l’única en aquest indret.
Bé idò ara que tenim clar que per on varem passar es un pas natural, ens queda anomanar-lo, feina no fàcil.

Podiem triar entre varis tipus de nom, de lloc com per exemple Pas d’Escorca, Pas Vell de son Ripoll, nom de persona com per exemple Pas de n’Aina, Pas d’en Benigne Palos, de característica geomorfològica o geològica com per exemple Pas de s’Escletxa, Pas des Forat, o de un fitòmin com per exemple Pas de s’Ullastre, Pas des Garrover, o inclós com de curiositat com per exemple Pas de sa Paella, Pas des Cego, Pas des Cotxo, etc..

El topónim pot referi-se a l’indret on es troba situar, a l’indret a on volem anar, o bé al voltant del qual es troba situar. Noltros triarem el nom curiós, o aixó pensem, hi li varem posar pas dels Sis perqué en aquel moment erem sis companys excursionistes de Doblevuit que ho varem fer per primera vegada.

Els passos a la Serra de Tramuntana han estat i són transitats de manera més o menys continuada. Els passos actuals s’agrupen en un llistat que fins no fà molts d’anys s’en contavan 267 noms de passos, amb la certesa de que avui en dia son uns quants més i des de ara ni ha un més, el pas dels Sis.

Ens situem en la carretera Ma. 2100 (Bunyola-Orient) exactament en el punt kilométric 7,500 en una corba amb una àmplia esplanada on podem deixar els cotxes. Seguim per la carretera en ascens direcció Bunyola fins al Km-7,200 on comença un ampli camí, és fàcil de trobar perquè en la mateixa carretera just davant hi ha una barana metàl·lica. També i just al començament en una roca del sòl podem veure una fletxeta vermella. Es tracta d’un ampli camí que transita per dins d’un alzinar. Als 11′ passarem per davant (esquerra) de les restes d’una barraca i una torre elèctrica, prosseguim pel camí que en ocasions es transforma en senda, fins que als 19′ arribem a una paret seca transversal que no sobrepassarem ja que hem de prosseguir (dreta) pel camí dels Corbs, veurem fites i fletxetas vermelles en el sòl. Hem de recordar la paret perquè en tornar ho farem per l’altre costat de la mateixa.

Ara es tracta de pujar per aquest camí que ràpidament ens farà guanyar altura, caldrà anar sortejant els blocs de pedra caiguts i que han espatllat gran part d’aquest bonic camí que ascendeix als penyals dels Corbs per al costat d’una torrentera. Als 20’/25′ arribarem a un antic portell, amb um mur de pedra seca, en el qual encara es pot veure la pedra amb un forat o ull anomanat la polleguera ( quicio en castellà ) on anava es col·locat l’eix que permetia el gir. Es tracta d’una senda molt fitada que transita per dins d’unalzinar de vegades en forta pujada. Anirem trobant nombrosos elements etnològics, com sitjes, barraques de carboners i fins i tot un magnific i ben conservat forn de pà.

Anirem avançant i ascendint per dins l’alzinar i a vegades rosseguera, seguint les fites, pel seu costat esquerre. Ja gairebé al final, on donem amb el contrafort del massís podem veure a la nostra esquerra una petita canal en diagonal ascendent amb una fletxa vermella, que ens indica l’inici del pas del Puig dels Corbs ( pas d’en Juanjo), (Si voleu llegir la seva història feu clik aquí. )lloc on s’ha acabem ses fites. En aquesta ocasió no transitarem per ell, sinó que seguirem avançant NE ( dreta), topem amb el muralló el rodejem fins a trobar una canal amb molta fullaraca que ens permet seguir ascendint amb una pendent molt forta, fins arribar a dalt d’un penyassat que fa de magnific mirador sobre la vall d’Orient. Aquí podem fer una aturedeta.

Si ens situem d’esquena a la vall d’Orient i per tant amb el mirador al darrera, iniciarem la pujada grimpant amb tendència cap a l’esquerra. Superats el primer rocam ens situaem en un plànol superior amb menys arbres i més carritxeres. Del que es tracta és d’anar ascendint NO com millor es pugui per arribar a un altiplà amb la gran paret rocosa. Les millors indicacions son dues alzines en diferents altures. Primer ens dirigirem a la primera, aquí comence la primera part del pas dels Sis. Ens servirà d’indicació una gran heura en la paret ( dreta). Arribats a aquest punt hem de girar esquerra i faldejant sense perdre altura per la paret fins al tallat final, i arribarem una petita cornisa amb la segona alzina que quasi penja de la paret. Aquí comence la segona part del pas dels Sis, vint metres d’acens vertiginos III+/IV, totalment equipat amb una corda fixa per seguretat, si aixequem la vista podem observar l’estreta canal que forma el pas dels Sis que ens portarà a dalt de la Serra d’Alfàbia pel vesant SE.

És molt aèria però amb bons suports per als peus i mans. Per a major seguretat deixam instal.lat una corda fixa. En total haurem grimpat uns 20 m. La sortida és fàcil i ens deixa en terreny pla. Com no estava indicat ni marcat hem deixat una fita com a referència del seu inici/final. Es un pas que no em vist descrit a cap lloc ni teniem constància de la seva existència, però l’entusiasme i l’esperit aventurer ens a duit a trobar-ho.

Encara no podem veure el cim major del 1,067 m per la qual cosa hem de seguir caminant uns metres entre càrritxeres i traspassar un turó. Superat aquest ja podem albirar el cim a N. tan sols a uns 200 m.

I ara una miqueta d’història; Recordem aquell accident aeri i que fins no fa molt encara es podia veure a l’esquerra de la carretera que puja a les instal·lacions, un ala de l’avió. Des del 2 de maig de 1959, quan un avió austríac que havia sortit de l’aeròdrom de Son Bonet es va estavellar en la cara sud de la Serra. Van morir els seus tres tripulants i els dos passatgers que es dirigien a Munic. L’accident va provocar “un espectacle colpidor”, com pot llegir-se en la crònica d’aquell succés recollit per Diari de Mallorca: “En el més alt del bec i a l’esplanada que existeix enfront de l’estació radiotelegráfica es veien escampats gran extensió de restes triturats i calcinats de l’aparell (un bimotor DC-3 pertanyent a la companyia Àustria-Flugdients que realitzava el primer vol a Mallorca com a prova i estudi per a l’establiment d’un servei regular), fumejants molts d’ells. Poc més lluny, es trobaven els cadàvers destrossats dels desgraciats ocupants de l’avió”.

Descansats ens posem en marxa per descendir pel camí direcció a les antenes. Hem de dirijir-nos per la senda i de vegades camí fins gairebé al final i situar-nos just sota les antenes, on just pasat una gran corba i quan el camí canvia d’direcció per ascendir a les instal·lacions, nosaltres, abans, ho hem d’abandonar i camp a través ens dirigim S, seguint lkes fites fites , quan el terreny es torna més càrstic i dificil de transitar ho fem pel Pas des Mart, que no es més que una escletxa entre grans blocs.

Seguim descendint pel tirany fitada fins al Coll de ses Comes i uns minuts més a baix arribem al Coll des Vent, on prendrem N ( esquerra) en lleuger descens per una còmoda pista que ens portarà fins a la paret que ens hem trobat a primera hora del matí i que no sobrepassem.

Durant tot el trajecte per aquesta pista observem infinitat (cada 10 m) de marques fetes amb spray de color verd, tant en roques, arbres i fins i tot en el sòl. Aquestes mateixes marques també les hem trobat per la Ma-10 entre Lluc i l’embassament del Gorg Blau. A algú de spray fàcil i que menysprea la naturalesa se li va la mà.

Una vegada traspassada la paret ja solament ens queda tornar al cotxe pel mateix camí.

I para celebrar aquest reeixit dia ens anem a Palmanyola a per panades,chandis i xocolata calent.

En els dos enllaços d’abaix podeu veure ses fotos. El primer son les del día del descobriment i el segón el de l’equipament.

468. Cova de sa Campana

Publicada en 21 de marzo de 2016 de Xisco

cova-de-sa-campana

Desnivell: -180 m

Altitud: 305 m.

Temps total amb aturades: 6,30 h.

468. Cova de Sa Campana.

Recientemente, el Espeleólogo Rafael Minguillón Corteza y su equipo, han hallado una nueva Galería que finaliza en un lago (el más profundo de Mallorca, con unas dimensiones de 24.5 m de profundidad y 30 m de longitud), desde la actual Galería del “Pou del Fang” ha -317 m. Con esta nueva Galería, aumenta la profundidad de la Cueva hasta los -358 m. El nuevo acceso, encontrado, ha sido bautizado como el “Pas de Marinaguey”.

Esta cueva se halla entre las 10 de mayor recorrido, superando los 1.850 m, y todavia se está explorando por lo que se espera que se aumente.

El anterior hecho, nos motivo, para volver a la cueva y que varios compañeros nuestros visitaran la cavidad por 1º vez. Aunque por tiempo y material solo descendimos hasta -180 m. Ósea hasta la “Sala des Gorgs”

Desde la carretera Ma-2141, que nos lleva hasta la Calobra, pasadas Ses cases des Bosc y junto a la 2º curva a izquierda, dejamos los coches e iniciamos el ascenso a la entrada de la cueva, unos 40 minutos.

Nuestra visita, fue hasta la sala dels Gorgs a +- 180 m. Pasando por: la Sala del Campament; Sala de Gràcia, rampa dels Tres o coladas; Sala Bonica; rampa del Fang; y finalmente Sala des Gorgs.

Ya en la boca de la cueva, a 314 m, y con el torrentes de Pareis al fondo y el Morro de la Sa Vaca en el horizonte, nos introducimos en la sala del Campament, se accede mediante un tobogán de 25 m. (rapell con instalación natural a la izquierda de la entrada), si utilizamos una cuerda de 40 m, podemos descender hasta el punto más bajo de la Sala, y nos evitamos bajar a pie, la rampa de 15 m, finales.

Una vez abajo, por la derecha, se accede a la Sala de Gracia y ya podemos visionar la “inmensidad de la Cueva”, por nuestra izquierda (hay fitas) descendemos hasta el final de la Sala (estamos +- 70 m) y al final de una bonita “colada” encontramos una encletxa, formada por los desprendimientos y en una roca plana.- a la derecha hay dos spits, donde colocaremos la cuerda de 60 m, que con un desviador en un “pont de roca”, da accesos a la rampa dels Tres o Coladas.- en realidad es la prolongación de la Sala anterior.-

Al final del descenso de la Rampa.- a nuestra derecha según rapelamos.- llegamos a una pequeña explanada, donde buscamos un spit en la pared, más o menos a la altura de nuestra cabeza. Aquí podemos poner otra cuerda y descender al fondo de la sala, o bien, añadir otra cuerda de 20 m, a la de 60m. Otra opción, con mucho cuidado, es descender desde la pequeña explanada, por un “zurco” formada por el agua que dibuja unos pequeños escalones, que nos deja igualmente al fondo de la Sala.

Ya, en el fondo de la Sala, giramos la vista y tendremos una visión de las dimensiones de las Salas que hemos superado. Ahora por un arco, nos introducimos en la Sala Bonica, Que da acceso al “Gatera”(1), en descenso, al final de la Gatera, con cierta comodidad, colocamos una cuerda de 20 m (con 15 seria suficiente) en dos spits que veremos en la parte plana de la roca por encima de nuestras cabezas y otro spint colocado en el techo, función de desviador, rapelamos en vertical y ya estamos en la Sala o Rampa des Fang” (estamos a – 130 m).

Ahora vamos descendiendo, con cuidado, y llegaremos a la Sala dels Gorgs. En esta Sala, con dirección a la izquierda, en un recodo de la cueva encontramos el Gorgs más grande, no siempre con agua. Ya hemos llegado a -180 m y desde aquí, por los pozos existentes se continúa a la parte más técnica de la cueva. Pero nosotros.-Aquí, tenemos por finalizado nuestro objetivo.

(1) la gatera, tiene dos partes diferenciadas, una 1º que se desciende cómodamente, desde la Sala Bonica,unos 6-7 metros, al final, parece que no sigue,pero a la izquierda veremos un pequeño agujero, aquí hay que gatera y nos introducimos en el último tramo, 4-5 m,que gateando llegamos al final donde tenemos el pequeño rapel vertical, donde hay que montar la cuerda en los spits, descritos.

La cueva fue explorada por 1º vez en Agosto del año 1972. Hoy en día, el Espeleólogo, Rafael Minguillón, trabaja en la elaboración de una nueva topografía, pues la existente es la que en su día realizaron los espeleólogos M .Barreres y J. Ferreres.

Materia para la zona descrita.
2 cuerdas de 20 m.
1 cuerda de 40 m
1 cuerda de 60m.
6 spits de 8 mm.

467. Puig de can LLenderina i Talaia de cals Reis

Publicada en 12 de marzo de 2016 de Xisco

Puig-de-Can-Llenderina-i-Talaia de Cals Reis Recorregut: 13,27 km.

Desnivell: 767 m
Circular: Sí
Altitud máxima: 775 m
Temps total amb aturades: 6,44 h.

467. Puig de can Llenderina de 775 m i Talaia de cals Reis de 765 m

Avui sortim d’Alaró, concretament des de Los d’Amunt a sa plaça de sa Bastida on podem deixar els cotxes. Comencem a caminar pel curt carrer de sa Bastida, el carrer Tià Roig dreta, plaça Cabrit i Bassa amb la cisterna enmig, carrer son Durán esquerra, pasem per una placeta i tot seguit comença el cami de ses Artigues paralel al torrent de s’Estret. Als 10′ arribem a la font de ses Artigues “L’us de la font es remunta a l’època musulmana i està documentada en el Capbreu de Gastó de Bearn de 1232. La distribució ďaigua a la vila esta documentada des de 1595, però les construccions destinades a emmagatzemar l’aigua -aljubs i cisternes- són obra del segle XIX. La font neix en una mina de 100 metres de longitud, al nord del nucli de los d’Amunt, en el lloc conegut com ses Artigues. És conduida a traves d’una síquia descoberta a los d’Amunt i a la vila d’Alaró i acaba a la possessió de Son Fortesa. El seu cabal d’aigua va dels 50.000 als 60.000 litres per hora i l’Ajuntament en l’actualitat en té dret a una part». ( text de Fonts de la serra de Tramuntana).

Passat la font de ses Artigues el camí pren el nom de camí de s’Estret, referència a què més amunt el camí passa pel mig de dues penyes i s’estreny.

Continuem pel camí passant per davant Can Paleta (dreta) i després d’uns 500 m a la dreta veurem una escaleta de graons de pedra que puja a un marge amb un botador metàl·lic per salvar la reixa, passarem per ell i ens dirigirem entre marges i per un tirany cap a la caseta de Ses Artigues , passarem per una font enclaustrada dins un marge amb un poal de color groc i una corda blava, prosseguim per damunt direcció esquerra, als pots metres passem per un coll de cisterna tancada. Seguim pel tirany i superam un primer botador metàl·lic, li segueix un segon i fins a un tercer botador. Al cap d’un 8/10′ arribem a una empinada costa en la qual al cap d’amunt hi ha el pas de s’Estaca.

El tirany està marcat amb fites i petites fletxetes vermelles.

Després em de superar amb una petita grimpada una roca llisa coronada per un marge, passarem per devora una bassa d’escorrentia i una petita pica.
La vegetació canvia per una d’oliveres fins a arribar a un camí amb un portell sense barrera. Si seguim avall arribam a ses cases des Verger, avui restaurant. Noltros agafem la pista esquerra i pujam fent dreceres fins a arribar al pla des Pouet o Pouet d’en Planissa a 707 m.

Després de berenar alguna coseta ens posem en marxa direcció NO pels penya-segats que donen a la vall d’Orient amb unes espectaculars panoràmiques, fins a arribar aviat al cim del puig de Can Llenderina de 775 m.

El descens ho feim inicialment direcció NO, deixant la paret seca (de partió) a la dreta, arribarem a una altra paret seca (de front) que s’uneix amb la qual ve per la nostra dreta, amb direcció SO, saltem la paret frontal, i ens introduïm a la canal-tàlveg de pendent descendent moderat. Ens anirem allunyant de la paret de la dreta, es correcta, fins arribar a una gran sitja verda. En aquest punt prenem lleugerament cap a la dreta, tornant a veure la paret, passarem per devora una barraca de carboners, i finalment arribem al camí del GR que connecta Alaró amb Orient. Agafem dreta direcció Orient, passarem per davant un pal indicador, ens hem de fitxar amb ell perquè de tornada de sa talaia sortirem just darrere, però ara seguim fins arribar al coll en el punt on el camí comence a davallar. Aquí girem esquerra per un tirany, travessam una paret esbucada i sortim a un camí que seguim fins que el mateix comence a davallar cap a Orient, no davallarem sinó que girem esquerra per un antic camí de carboners que va pujant en ziga zaga que mor en arribar a una sitja amb un gra pi enmig, al costat de una barraca de carboners. Des d’aquí comence un tirany per un alzinar en forta pujada. En arribar a dalt trobem una gran paret que no em de creuar sinó que girem dreta per sortir a un magnífic mirador natural damunt la vall d’Orient podem admirar gran part de la Serra. Als pots metres arribem al cim de la talaia de cals Reis de 765 m.

El cim és pla i està envoltat per una paret seca ben gruixuda. Es tracta d’una construcció talaiòtica, datada 800 anys aC

Alguns dels vilatges estaven emmurallats amb blocs de pedres a manera de paret sense cap unió de fang o d’altre material. En aquestes muralles es van construir torres amb aspecte de torres de vigilància (en català es diuen talaies, d’on deriva talaiots). D’aquestes torres n’existeixen de diverses formes: rectangulars, circulars, quadrades i ovalades; i són d’altures diverses; però totes tenen un aspecte similar; es creu que la seva funció era la vigilància, en tant que s’ubicaven a les muralles, però pels casos en què se situaven al centre del vilatge semblen tenir una funció més defensiva (com una ciutadella). Les pedres utilitzades tant per les muralles com per a les torres eren d’una considerable grandària i la seva instal·lació degué exigir grans esforços. Tot i que, probablement, la seva finalitat inicial era militar, és necessari tenir en compte la possible dimensió simbòlica (com a espai de representació del poder) d’aquests elements.

La tornada la feim arribant al pal indicador citat i des d’aquí pel GR passant pel pas de s’Escalata i el camí de s’Estret acabant a Alaró.

463. Avenc de sa Moneda

Publicada en 21 de febrero de 2016 de Xisco

Aproximació; 2 km

Circular: sí

Ràpel màxim: 41 m

Cordes: 1 x 60 m, 1 x 40 m. 1 x 20 m.

6 plaques i 2 baques

icono rapel

463. AVENC DE SA MONEDA.

Per arribar a l’inici de la ruta d’avui ens hem de situar amb els cotxes a la Urbanització de la Costa d’en Blanes; entrem per l’avinguda Tomas Blanes Tolosa i seguirem fins a arribar a una rotonda, seguim recte pel carrer Sant Eduard, ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra pel carrer Sant Carles, prosseguim en forta pujada fins al carrer Sant Joan també esquerra, veurem un senyal de trànsit de carrer sense sortida, prosseguim fins arribar al carrer Sant Gabriel també esquerra i que en forta pendent ens deixarà a les barrares de l’entrada de la finca s’Hostalet on hi ha una gran esplanada per deixar els cotxes.

Comencem a caminar per la pista forestal, arribarem a un encreuament de camins, noltros em de seguir O (recte) durant uns 200 m i en arribar a una corbe abandonem la pista ( fites) per la dreta per endinsar-nos en un tupid bosc per un sender poc evident fins sortir del bosquet i arribar a una zona mes buida de vegetació damunt una torrentera.

Passarem per devora el petit l’Avenc de n’Andreu. Es de petites dimensions, 2,5 m x 1 m i una vertical de 12 mi 37 m de longitud, probablement es comuniqui amb l’avenc de sa Moneda que es troba a tan sols 25 m de distància i uns 15 m mes avall.

Arribat a l’enorme boca de l’avenc de sa Moneda ja podem intuir la grandiositat d’aquesta cavitat.

El nom de la “Moneda” no m’ha quedat clar; uns diuen que és perquè es va trobar una moneda, altres més estudiosos que prové de Monedero ( Podemos no te res a veure), depressió on va l’aigua, altres van més enllà i cita’n a la Diosa Juno que tenia a Grècia el malnom de Moneda per la seva mare receptora de les aigües. La fàbrica de la moneda estava a Atenes a prop de un temple prostituïu, dedicat a l’adoració de Astaré, la Tanit semítica. En qualsevol cas totes me serveixen per anomanar-lo Avenc de sa Moneda.

La cavitat està situada en la Serra de na Burgesa a la zona de s’Hostalet, presenta una boca de 14 m x 9 m realment impressionant amb una gran figuera, que li dona un certa bellesa ( en s’estiu, pèrque en s’hivern la figuera no te fulles i te deixa veura l’inmensidat del buit ), en la vertical de la via de descens. Encara que es poden instal.lar dues vies, la més vertical d’uns 45 m i practicamente volat en gairebé la seva totalitat, i l’altra lateral es realitza migjançant una vertical de 30 m amb diverses repises intercalades. Tots dos descens desemboquen a la gran sala de 42 m. x 42 m.

El comencemen del descens no impresiona gaire perquè sa figuera te tapa sa visual, però una vegada que has pasat per dintre la fuaque la cosa canvia, en aquest moment pots disfrutar de la inmensidad de la sala i les seves columnes.

Aquesta immensa sala presenta gegantesques bugades estalagmíticas en la qual destaca una enorme columna de 21 m. d’altura, separada per uns pocs metres d’una altra columna enorme.

D’aquesta gran sala s’inicien una sèrie de passos que val la pena recórrer. Especialment el situat en el costat W, a la qual s’accedeix ascendint per enmig de macizos estalagmítics, i unes finestres que ens permeten admirar des de l’altura la gran sala. Destaca a l’altre costat uin pou de 20 m. que dona a la part mes foda de la cavitat.

Per davallar muntem dues vies, una a la part mes alta de la boca amb un fraccionament amb un ràpel de 45 m, en el que podem gaudir suspesos dins la seva immensitat.

Per muntar la segona via em de davallar uns metres fins a la part mes baixa de la boca devora una figuera SE. Damunt una roca hi ha un spit on podem muntar una corda per davallar uns 10/11 m fins a una cornisa de 3 m ,on hi ha un pont de roca que ens serveix per muntar la baga de la reunió. Aquí tenim dues opcions; una primera és muntar la corda per fer un ràpel directe de 20 m però com te rosament es aconsellable muntar al nivell inferior un desviament a un altre pont de roca. La segona opció es davallar uns 2,5 m fins a un spit per muntar la corda del descens. Noltros optem per la primera opció. En qualsevol cas el ràpel es de 20 m, que ens deixan damunt un turó que després davallarem fins a la sala.

Una vegada a la sala podrem gaudir de les gegantesques columnes, explorar els nivells inferior en direcció SW una serie de passos y galeríes per arribar als -54 m i superior que ens situa a una balconada que ens permet visualitzar tota la gran sala.
La sortida la feim remuntant la gran vertical uns pel gran volat i altres per la pared de l’esquerra.

Un día intens.

462. Comellar des Parral – Ermita de Betlem –

Publicada en 14 de febrero de 2016 de Xisco

Comellar-des-Parral-i-Ermit Recorregut total: 12’7 Km

Circular: Sí

Desnivell:

Temps total: 7,30 h.

COMELLAR DES PARRAL – ERMITA DE BETLEM – FONT DE LA JONQUERA.

Gran part dels terrenys per on discorre aquest itinerari, fins passada l’ermita de Betlem, es troben en la conrada ocupada antigament per l’anomenada Devesa de Ferrutx. Aquesta finca abastava les alqueries musulmanes de Ferrutx i de Binialgorfa.
En 1880, dins el marc de la Llei de colònies agrícoles i poblacions rurals, per iniciativa dels germans Mateu i Andreu Homar fou fundada la Colònia de Sant Pere.

Aparquem els cotxes al carrer Minyones de la Colònia de sant Pere i comencen a caminar pel carrer Major de la Colònia direcció a la Ma-3331 or sortim al Km 4,3 just devora la creu de terme de la Colònia de Sant Pere que ens marca l’inici de l’itinerari d’avui. Seguim caminant NE pel carrer Major de la Colònia que s’endinsa per un pinar amb algunes cases als voltants. Al pocs minuts el camí gira dreta segueix i s’acaba just en arribar al torrent del Parral. El creuem per devora la presa i caminem per l’esquerra al principi, per dintre la major part. Abans arribar al salt del Parral em d’abandonar el tàlveg del torrent per l’esquerra en forta pujada per anar a cercar el Pas del Parral, sense cap dificultad que en deixa just damunt el salt. Tot seguit ve el gorg de la Font del Parral inconfundible perquè té aigua tot l’any i per la seve figuera que penja d’enmig i que superem amb una petita grimpadeta.

Després d’uns metres i quan el torrent mes s’engorxa em d’anar amb esment perquè quan el torrent gira esquerra es em de sortir per l’esquerra amb forta pujada, hi ha fites. Aquesta pujada ens farà guanyar altitud rapidament deixant el tàlveg als nostres peus. Seguim ascendint per la cresta d’aquesta petita serralada direcció N, la pujada es llarga i dura, però ho compensen les explèndides vistes sobre la Colònia de Sant Pere, son Serra de Marina, son Real, can Picafort i gran part de la Badia d’Alcúdia. Ens servirà de referència un petit arbret, un ullastre, al que ens em dedirigir i després recte fins a dalt del serral.
Arribarem a dalt del Serral a 351 m. on ja podem visualitzar a primer pla les cases de Betlem i la punta del campanar de l’ermita de Betlem. Després de descansar i menjar alguna coseta, prosseguim la davallada direcció E cap a un pi gran per enganxar el GR-222.
Una vegada en el GR-222 ens dirigim cap a les cases a l’ermita de Betlem, però abans passarem per les cases en estat d’abandonament i de ruïna que eren destinades a destacament militar, on s’hi allotjà la 16a Bateria d’Artilleria, destinada a la vigilància de la costa, amb els dormitoris i la cantina i després les cases de Betlem.

Al cap de pocs minuts arribem a l’esplanada on hi ha la barrera que dóna entrada al recinte de l’ermita guardada ambdós costats per xiprers. Després de visitar-la ens dirigim a la font de l’ermita.

Tornem enrere fins a la carretera i agafem el camí de l’esquerra, passem per damunt els camps de cultiu, que no fa gaira anys es conreaven. Arribem a la capelleta dedicada a la Mare de Deu de Lorda, amb una imatge de la Mare de Deu i una altra de santa Bernadeta Soubirous.

En acabar desfeim les pases fetes fins per a situarnos ara pasat el pas del Parral i per on ens sortirem a la dreta per una amplia canal de càrritx que en forta pujada ens situará una altre vegada al serral del Parral O. Arribat a dalt les vistes son encara molt més espectaculars. Inclús es veu el cami d’abaix de tot que farem de tornada.

Ara es tracta de anar cerca’n la millor manera de davallar per entre càrritx i una ampla vaguada, amb una desgrimpadeta al principi. La davallada es lenta per al terreny de pedres i càrritx. En arribar a baix girem dreta per anar i davallant en ziga zaga a cercar un camí de cabra que seguirem dreta fins passat la darrera casa, es tracta d’arribar al torrent de la Jonquera, amb el seu impressionant salt de 60 m al buit. Sortirem just davant la font de la Jonquera, “La Font de sa Jonquera també és coneguda com la Font des Salt perquè torrent amunt s’hi pot observar un gran salt d’aigua diverses vegades cada any, quan ha plogut amb força.

Antigament era simplement un cocó on neixia l’aigua i estava situat enmig del torrent. En l’actualitat el cocó està tapat perquè és de consum a la Colònia de Sant Pere i tan sols es pot veure un planxa de clavegueram quadrada. Just a davant hi ha una aixeta i un pica per abeurar els animals però l’aigua que en surt prové d’un pou. Normalment l’aigua brolla amb força i sobrepassa la capacitat de les canonades així que també s’aprofita per a l’hort. Si se deixa dins el torrenc s’avenca uns 100 m més avall.

Aquesta font fou molt important en el naixement de la Colònia de Sant Pere. En el moment de la construcció de les primeres cases (finals del sXIX i principis del sXX), quan encara no tenien cisterna havien de pujar a cercar aigua d’aquesta font amb bótes de vi que carregaven als carros.” ( text de fontsdetramuntana.com)

Seguim pel tàlveg del torrent uns pocs metres per sortir per la seva dreta i caminar paral·lel, on arribarem a un camp d’oliveres seguit d’una casa, on sa madona estrangera molt amablement ens deixa passar ( els cans que tenia a lloura no opinaven el mateix, uf….) sortint dot duna al camí i d’aquí a la carretera Ma-3331 al Km 5,7.

Ara ens queda lo més dur, caminar per l’asfalt fin a la creu Km-4,3, arribar als cotxes i ben aviat a fer unes xandis fresquetes, molt fresquetes.

459- Avenc de sa Font de s’Espinal

Publicada en 23 de enero de 2016 de Xisco

Avenc--de-sa-Font-de-s'Espi

Únic ràpel de 20 i/o 30 m.

icono rapel

459. AVENC DE SA FONT DE S’ESPINAL O AVENC D’ESCORCA

Deixem els cotxes a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca. Ens dirijim a peu direcció a Lluc i als 20 m arribem a l’aparcament privat del mateix restaurant que ho creuem i entrem a l’alzinar pel qual transitarem » paral·lels» a la carretera que tenim a dalt a la nostra dreta. Arribarem a un camí ampli, agafem dreta i als 15 m a l’esquerra tenim un portell que creuem i seguim mateixa direcció ( paral·lels a la carretera), de seguida el caminoi ens porta junt a una gran paret que ens separa de l’Era d’Escorca. Ara es tracta de seguir al costat de la paret fins a abans d’arribar a uns 60 m a la Font de l’Espinal. L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines, on a l’esquerra hem de veure l’àmplia boca de l’avenc.L’avenc de la font de s’Espinal és a poca distància de la font, a la vora del camí anant cap a Escorca, entre penyes i alzines

Fossa cársica de 33 m de llarg, amplitud de gairebé la dotzena i profunditat de 29,55 m.

Es pot muntar un ràpel en la part Nord de la boca de 20 m., però si ho instal·lem a la part Sud, el ràpel serà de 30 m i més espectacular.

Constitueix biótop on propespera especialment la planta anomanada Asplenium scolopendrium o LLèngua de Cèrvol i on, en el fons, arriba a veure’s alguns exemplars amb fulles que s’aproximen al metre de llargària, encara que nosaltres no vam veure cap exemplar tan gran. La llengua de cèrvol (Asplenium scolopendrium) és una falguera de fulles o frondes enteres, lanceolades i d’un color verd brillant, molt vistós. Aquestes frondes neixen enrotllades i es descargolen progressivament a mesura que es desenvolupen, de manera que es troben sovint amb la punta encara cargolada. A seu revers es formen els sorus, allargats i disposats en dues sèries oblíques en relació al raquis. Viu només als racons ombrívols i humits, com són les fonts i degotalls, parets de pous i avencs, roques carbonatades i murs molt obacs o el fons de torrenteres. La raresa n’accentua la bellesa i la sensació de frondositat vegetal dels pocs indrets on es troba.

Un poquet de rondaia:

Al costat de la font i és molt interessant per la llegenda que s’hi situa. En essència ens conta el següent: un capellà duia a combregar a un malalt, va passar per devora l’era on uns pagesos batien el blat; aquests en comptes de mostrar respecte al Santíssim seguiren amb llur feina i, a més, li feren befa; com a càstig del cel per tal acció, la terra s’obrí, transformant l’era en avenc, estimbant-los fins a l’infern on eternament continuaran fent feina. La llegenda és estesa arreu d’Europa, però la representació literària més coneguda entre nosaltres és la de l’escriptor pollencí Costa i Llobera. Del seu poema hem destriem els passatges més tètrics de tan tràgica llegenda.

– Avench es malehit
aqueix fondal humit,
y fa més por de nit
que no la forca…
Estrany es el seu nom,
que dura Deu sab com:
L’avench es per tothom
L’era d’Escorca…. –
– A l’era’s va acostar
pausat el combregar
y el riure y flastomar
no’s detenia…
Devant tal avalot
s’atura’l Sacerdot
¡ Horror ! com un gran clot
allá s’obria.
Aquest avench obrí
la boca, y engolí
dins la negror sens fi
l’era perduda…
La gent y’l bestiar
s’hi varen estimbar
seguint sense parar
l’aspra batuda…..-

456. Morro de Cúber i Puig de sa Font W

Publicada en 8 de diciembre de 2015 de Xisco

Data: 5-12-2015

Altitud máxima: 1.028 m. Puig de sa Font W·

Morro de Cuber 2n cim: 966 m.

Temps : 3 h.

Circular: Sí

456. MORRO DE CUBER ( 2n cim ) I PUIG DE SA FONT W.

La ruta d’avui és una matinal per tancar la fantàstica temporada 2015 i que celebrem al final en el Restaurant de sa Tafona de Caimari amb un bon frit i un espectacular arroç brut que ens ha preparat na Cati.

Comencem a la font del Noguer on deixem els cotxes, creuem el botador de fusta direcció a l’embassament de Cuber i als pocs metres veiem un pal indicador cap al refugi de Tossals Verds, ho prenem i comencem a ascendir cap al Coll de sa Coma dets Ases, una vegada a la paret de partió la creuem i sense perdre massa altura ens dirigim ( esquerra) cap a en contrafort del macis del Puig de sa Font W 1.028 M., el nostre primer objectiu d’avui. Ho farem pel el tàlveg de la Coma cap a un solitari pi i sempre amb el nostre puig a l’esquerra, fins a arribar a un ampli serral situat en uns penya-segats just enmig dels dos Puigs de sa Font el S 1.028 m i el W 1.071 m. Aquí girem esquerra per empendre el curt ascens d’uns pocs metres fins al cim.

El retorn cap al portell del Coll dets Ases ho fem pel mateix lloc.

Una vegada en el Portell del Coll dets Ases seguim S la paret pel seu interior fins que s’acaba i la creuem, a partir d’ara anirem en tant que sigui possible cresteixant la cordada per un terreny realment incomodo, pujarem al 2n cim el mes alt ja que el propiament Morro de Cuber no hi arribarem. Pasarem per un colladet amb abundant cárritx i una pared seca, aquest es un pas fàcil per baixar però no és el nostre objectiud’avui. Seguim fins a gairebé el final de la carena a la recerca d’un pas que ens permetrà descendir a la vall de Cuber, concretament fins al pont de l’embassament. Per aixó hem de prendre com refernecia un espoló rocós amb forma cúbica i en el seu costat esquerra hi ha la petita baixada que dóna accés al pas.

Si no estaim mal informats el pas es diu Pas de sa Canal, situat al costat d’una balma i ho forma una estreta cornisa descendent dreta, que ens situa un una d’àmplia zona o petit altiplà, seguit de càrritx. Una vegada superat el pas ja podem intuir el recorregut de descens cap al camin del fons de la vall de Cuber, que per cert està molt buit.

Ja estem tots pensant en l’arroç brut que ens espera, així que sense perdre temps partim cap el restuarant de sa Tafona de Caimari.

455. Torrent de sa Font de s’Espinal

Publicada en 21 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 21-11-2015

Salt màxim: 12 m.

Distància torrent: 700 m

Desnivell total: 290 m

Cordes utilitzades: 3 x 20

Temps : 2 h.

455. TORRENT DE SA FONT DE S’ESPINAL

Aquets dies s’espera mal temps, devallada forta de la temperatura, pluges i vent, així que decidim fer aquest torrent amb ganes de trobar aigua, però al final no s’ha cumplit res de res, ni en trobat aigua, ni ha plogut, ni ha fet fred. Però en passat un día perfecte.

El cotxe el deixam a l’aparcament d’enfront del restaurant d’Escorca i tornem enrrera ( direcció LLuc) i a l’explanada que fà d’aparcament del restaurant comencem a davallar per dins l’alzinar paralel a la carretera fins trobar un camí de carro, l’agafem dreta uns metres fins trobar un petit portell a l’esquerra que atrevesem per seguir aferrats a una gran pared fins arribar a la capçalera del torrent. Ens canviem i comencem.

La tornada la feim després del darrer salt de 9,5 m. que sortim del tàlveg per la dreta amb diagonal i direcció a una gran roca la cadira del Bisbe, atravessem una pared de partió i seguim pujant sense allunyarnos de la dreta, superan les marjades per acabar dins un alzinar on trobarem un cami de carro que ens durá a un replà i excelent mirador del torrent, idó en aquesta mateixa corba sortim del camí de carro cap a la dreta per un caminoi que ens durà a la Font de s’Espinal.

Descripció tècnica:

Davallant des de la font, a 50 m hi ha un salt de 5 m que es pot desgrimpar fàcilment, aquí el torrent va en direcció nord i passa per un alzinar en companyia de la canaleta que hem esmentat amunt, continuant 18 m més trobam un S 7, equipable a un bon arbre a la dreta. Sempre acompanyats per la canaleta arribam tot d’una a un S 4 que també equipam a un arbre a la dreta. Aquí la canal va per damunt d’una paret que es recolza al salt per mitjà d’un pontet. Devers 25 m més enllà trobam una paret de partió amb un portell per on va la llera; segueix un tobogan de 2,5 m superable sense material i un S 7 que podem evitar per l’esquerra.

De tot d’una trobam un S 8 que s’equipa a una roca a la dreta, tot i que l’ancoratge no es gaire fiable; als seus peus hi ha una pica on va a desembocar la canaleta.

El torrent continua amb un tobogan de 3 m que es pot evitar per la dreta. A continuació ve una zona molt oberta, 70 m de jaç poc rost entre marges i esquetjars. Després d’això trobam un S 5 evitable per l’esquerra. Aquesta part té algun estret; a continuació trobam un S 4 que s’equipa a l’esquerra a un arbre. Deixam enrera 25 m sense cap accident digne d’esment fins trobar un gorg amb una mica d’aigua i un toboganet. Llavors ve un altre tros quasi pla i un S 3,5 desgrimpable. A continuació hi ha 235 m de llera ampla, oberta i sense accidents destacables tret d’algun estret.
Aquesta zona s’acaba a una paret travessada pel torrent per un portell; el que ve davant és un jaç engorjat -uns 3 m d’amplada- on trobam els salts més interessants -per no dir els únics- de tot el torrent.

Comencen amb un S 7,5 dominat per una alzina molt tombada, on podem instal·lar el ràpel; després hi ha un escaló de 2,5 m desgrimpable; aquest escaló, l’anterior el següent són bons exemples de salts formats per roques caigudes que han modificat el perfil del tàlveg: abans era una corba suau davallant i ara fa escalons.

Continua un S 3 desgrimpable i després de 12 m plans un S 4,5 que s’instal·la a un arbre a la dreta; ve després un S 2 desgrimpable i un S 12, -el més alt de tot el torrent- que s’equipa a una baga posada a un pont de roca a la dreta; al peu hi trobam un gorg amb aigua permanent.

Immediatament ve un S 11 ben vertical equipat amb dues plaques FIXE a l’esquerra; just a devora ens trobam davant una altra dificultat: un S 11 que es pot desgrimpar per la dreta. Aquí el torrent ha voltat a la dreta i s’orienta a 60º; a més d’esser estret, aquest sector és l’únic on no podem sortir de la llera amb facilitat. Continuam per una part plana de 17 m de llarg i trobam un S 6, que podem equipar en un arbre a la dreta; convé fer un flanqueig per evitar una massa de branques caigudes i estalviar-nos la remullada en el gorg que a sota s’hi localitza. Immediatament trobam un S 11 folrat de tosca que també s’equipa a un arbre a la dreta; poc després trobam un S 6 creat per unes grans roques, per rapelar-lo instal·lam a un arbre a l’esquerra.

Ve a continuació una roca amb un salt de 4 m, desgrimpable per l’esquerra, i, com a final d’aquest sector del torrent, l’esmentat S 9,5; a la capçalera hi ha unes roques que deixen un forat per on és millor baixar per tal d’evitar unes molestes plantes punxants. Instal·lam la corda a una baga passada per una roca en terra i a l’esquerra. Després d’aquest punt no hi ha gaire cosa interessant des del punt de vista esportiu. És destacable, emperò, des del punt de vista paisatgístic i cultural, el conjunt de marges, camins i ponts que configuren tota la part baixa del torrent a les cases de Son Colom i Son Colomí. Entre aquestes construccions trobam un primer pont que suporta un camí dins l’olivar; curiosament després d’aquest punt el torrent es torna a engorjar en un paratge on trobam un S 4 i un S 2. Més avall el torrent travessa la paret de la canaleta que va de la font Sorda a l’aljub de Son Colomí, i ho fa per un forat amb categoria d’ull de pont.

Acabem tots al Restaurant del Coll de sa Bataia a menjar un bon frit.

font: EL TORRENT DE LA FONT DE S’ESPINAL (Escorca, Mallorca)
per Miquel TRIAS 1 i Gabriel SANTANDREU
ENDINS, núm. 25. 2003. Mallorca

454. Torrent des Salt ( Deià)

Publicada en 15 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 14-11-2015

Salt (tram) máxim: 60 m

Distància torrent: 500 m

Desnivell total: 400 m

Cordes utilitzades: 2 x 60, 2 x 40. 1 x 30

454. TORRENT DES SALT

L’aproximació, és dura, la farem sortint des de Deià (rentadors) i des del camí empedrat que ascendeix al costat del torrent des Racó, a pocs minuts arribem al Hostal Miramar, que deixam a la dreta. Totduna, també a la dreta, se inicia un camin empedrat, passem una barrera de ferro, deixem a la dreta un pont, i seguim pujant, en companyia del Torrent des Racó a la nostra dreta. Deixem a l’esquerra una altra barrera de ferro, i seguim pujant en la mateixa direcció.

El camí es fà feixut pel pes del material que duim penjat de les esquenes. Ve una zona de marges que anirem superant. Pugem dur cap al Sud-est, sense rastres de caminoi, amb l’impressionant Penyal del Racó damunt de nosaltres a l’esquerra, per la rosseguera i, després, per una infinitat de càrritx, cap a una altra gran roca aïllada a dalt enfront, al centre del tàlveg. Als 15’ deixem a l’esquerra, restes d’un mur i un arbre caigut, el desviament al Pas des Falcó. Seguidament pel pas des Racó recentment equipat amb uns passamans. Noltros seguim en ascens ferrats al muralló fins arribar a una zona més alta i descuberta amb una fita amb un forat.

El torrent ja ho tenim al costat, ara sols queda dirigir-nos cap a ell i ja sobre el llit anar a la recerca del primer salt.

El primer salt és de 15 m. no presenta cap dificultat. Li segueixen unes poques desgrimpades fins a arribar a la verticalitat de l’impressionant penya-segat d’uns 120 m. que domina tot el poble de Deià.

El segon salt de 12 m. ens deixa en un petit replà encaixat, amb lloc sol per a una persona o dues però encara assegurada amb la corda de l’anterior salt. Aquí tenim la reunió ( amb dues plaques i no tres com diu una guia) per realitzar el tercer salt que nosaltres ho hem fet de 60 m. perquè si ho fas de 50 m. ( que tampoc ho són) com diu una guia, has de fer un petit pèndol cap a l’esquerra per arribar a una rapissa on hi ses dues plaques ( no tres com diu la guia), però aquest no és el problema, el problema és que les dues plaques estan als peus de la rapissa i quan vas abaixant no les veus i quan arribes a l’altura de les dues plaques ja t’has passat la rapissa.

Per això ho hem fet de 60 m tot volat, saltant-nos el canvi amb el pèndol, d’una manera molt més senzilla. Arribem a una ámplia zona rocosa on hi quebem ben amples els nou que erem.

El darrer salt tampoc es de ~~18 m~~ sino de 27 m i les plaques están davora un arbret situat a la dreta. Particularment trobo que el lloc no és el mes idoni perquè es eltram mes brut de vegetació tant a l’inici como durant el descens. Uns metres a l’esquerra seguint el talveg del torrent la roca está mes neta, mes plana i sense vegetació.

Ara cal tornar i ho farem per la dreta primer per dins unes carritxeres i després per dins un alzinar. Aviat troberem un caminoi que seguirem i en durá a un ampli cami que també seguirem en descens. Aquest cami s’ha acaba a unes cases amb un tancat de reixeta, seguirem dreta pel costar del tancat fins arribar a una paret de partió, la saltem i comencem baixant fins trobar una altre cami que ens du al torrent des Racó, l’atravessem i ja esteim el el cami que em utilizat al mati per l’aproximació.

Acamen tots a Valldemossa fent una xocolatada amb coques menys un que seguieix amb la chandi. Salut.

453a. Ferrata el Sorrosal ( Broto – Pirineo Aragonés)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 00-11-2015

Altitud máxima:

Distància recorreguda:

Desnivell total:

Temps: 2 h 30 m i 20 n de tornada ( depen del grup)

Dificultad: Mitjana K-2

ferrata

453. FERRATA EL SORROSAL

( Broto – Pirineu Aragonés)

UNA MICA D’HISTÒRIA:
Els primers equipaments daten de 1843, sobre la via normal del Hober Daswchei (2996 m) a Àustria. Altres equipaments segueixen en 1869 en el Grtossglockner, el cim mes alta d’Àustria (3776 m), i a principi del siglo XX l’equipament de l’aresta oest de la Marmolada, equipada pels clubs alpins austríac i alemany, marca el veritable naixement de les Vies Ferrata. El terme «Via Ferrata» ve d’Itàlia, país on precisament van sorgir aquests itineraris. Fue en les Dolomitas, durant la Primera Guerra Mundial, on van aparèixer els primers itineraris a les mans dels militars de tots dos bàndols de la contesa ( austriacs i italians), amb el objetivop de conquistar llocs estratègics elevats per utilitzar-los com a observatori militar en el trasllat de tropes.
Les vies ferrata són un fenomen marcadament europeu, de fet, la mayoria d’aquestes se situen en la seva terriotrio. Però existeixen marcades diferències entre unes zones i unes altres. Així, les vies italianes de les Dolomitas tenen un marcat caràcter alpí, són molt llargues i el seu equipament tendeix a ser més de seguretat que de progressió (hi ha de tot). En canvi, en la seva veïna, França, la tònica general és de rutes més curtes en zones més baixes que recorren parets en general més escarpades sense perseguir el cim d’una muntanya, és a dir són de caràcter més esportiu i el mateix podem dir d’Andorra, on en els últims anys han proliferat de forma espectacular aquest tipus de recorreguts.
Nosaltres aquí a Mallorca el més aproximat és el Pas d’Aniràs i no Tornaràs.

LA VÍA:
Si una cosa destaca a Broto és la cascada del Sorrosal que baixa carregada i furiosa amb l’aigua del desglaç. Ara podem gaudir d’a prop la cascada i el barranc del Sorrosal, gràcies a la via ferrada que discorre paral·lela al seu recorregut.

L’entorn de la cascada i inici de la via és un amfiteatre natural ple de història geològica i plegades que expliquen el procés de formació dels Pirineus.
Les formes geomètriques de la roca al costat del soroll de la cascada arriben a convertir el lloc en alguna cosa hipnòtic i atraient.

L’inici de la ferrada és bastant peculiar, com en general tot el material usat en la via. Una escala-pont ens ajuda a superar el primer ressalt. A partir d’aquí ascendim a la recerca de la cascada a través de grapes i clavilles fins que arribem a l’altura del primer pou. Aquí comprenem el perquè aquesta via roman tancada durant l’hivern.

La pedra és inestable i el risc de despreniments és major a causa de l’acció del gel. La instal·lació de 5 llargues escales en aquest tram, no és perquè sí. Encara que la solució és aparatosa és l’única segura en aquest tipus de roca. Anem pujant amb la cascada al nostre costat, ens internem en la petita mina, la creuem sense dificultat (portar llum) i anem a parar a l’interior del torrent a la part més engorxada, a l’origen de la cascada. Aquest és el tram amb més encant, avançarem per l’interior del barranc amb l’ajuda de grapes i un petit pont «tibetà, és el millor de tota la ferrata.

Després d’un parell de ressalts sortim a mà dreta i ens internem en la vegetació, per recuperar altitud a través d’unes grapes fins a la Balconada de Broto. A partir d’aquí la via és pur tràmit però val la pena contemplar les vistes de la cascada i del poble de Broto.

453b. Mont Perdut 3.355 m. ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 00-11-2015

Altitud máxima: 3.355 m

Distància recorreguda:

Desnivell total:

453b. MONT PERDUT 3.355 m (Parc nacional d’Ordesa)

La nit anteior únicament pernoctem en el refugi un grup de catalans, una canadenca i nosaltres, a més dels dos guardes. Vam estar comentant l’ascens del dia següent i els guardes ens sugeriren que pujasim tots junts com si d’una única esxpedició es tractés, ja que la gran nevada caiguda dues nits abans havia fet desaparèixer la senda amb el que habria que pujar obrint petjada.
I així ho vam fer, ens varem aixecar al matí i ens ajuntem la mallorquina amb l’expedició catalano-canadenca i comencem a ascendir.

El fet d’haver de hobert petjada ens va relentizar bastant pel que la majoria ens vam haver de parar en el llac Gelat 2.990 m, just abans de començar la Escupidera, i els mes ràpids intenren l’ascens que van aconseguir al cap de 50 min.

L’ascens per la Escupidera va ser realment dur i arriesgat, sobretot els últims 40 m que tènia plaques de gel. Però l’esforç i l’entusiasme va tenir la seva recompensa en coronar el cim del Mont Perdut amb els seus 3.355 m.

En el descens un dels catalans es va fer un esquinç en el turmell pel que el seu esforç i sufriment encara va ser major, arribant pels seus mitjans al refugi.

Sabent el tremend esforç que vam haver de fer tots i sobretot els que van fer cim no em queda més que felicitar-los. La nostra recompensa es troba en l’esforç i no en el resultat. Un esforç total és una victòria completa. Mahatma Gandhi

La pujada des de Góriz fins al Mont Perdut està definida amb fites i comença al nord-est superant uns lloms rocosos i algun que un altre pas pronunciat, en el qual cal recolzar les mans, abans d’arribar al Camp de Blocs. Qualsevol dels itineraris que marquen les fites de pedra serveix per salvar aquesta zona abrupta i que dóna accés al Llac Gelat (2.990 m, 4 h 25 min des del refugi de Góriz). No obstant això, una miqueta abans d’aconseguir aquest ibón, cal vadear un petit barranc, gairebé sempre gelat, amb ajuda d’una cadena que proporciona seguretat. Des del llac, la ruta pren direcció sud-est i s’acura a vèncer els últims pendents, primer per una morrena lateral i després per la mateixa canal, la qual sa la coneix amb el nom de l’Escupidera del Mont Perdut . Al final de la canal, s’aconsegueix un coll que en pocs minuts ens deixarà en el cim de del Mont Perdut (3.355 m, 5 h 25 min des del Refugi de Góriz).
El retorn es fa seguint el mateix itinerari (2 h 30 min al refugi de Góriz.

La Escupidera:
Les tres rutes normals al Mont Perdut obliguen SEMPRE a superar el tram de la Escupidera.
La Escupidera és un tram de l’ascensió al Mont Perdut de gran inclinació on la neu acostuma a romandre fins a ben entrat l’estiu. A més, el pendent acaba en un tallat, escenari -en condicions de neu- d’un important nombre d’accidents i morts ( uns 80).
Abans d’iniciar l’ascensió, haurem de preguntar en els refugis de la zona (Góriz o Pineta) sobre el seu estat, però la norma ens diu que
sempre que hi hagi neu en la Escupidera haurem de portar material per progressar en neu (piolet, grampons i corda) i tenir fresques les habilitats que ens permetin autodetendre una caiguda, doncs és la nostra vida el que està en joc.
Una vegada s’hagi retirat la neu de la ruta, La Escupidera és només un tram de molt pendent, de vegades bastant incòmode de superar per ser de pedrosa solta, però sense major perill.

453c. Refugi de Goriz per Clavijas de Soaso ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 3-11-2015

Altitud máxima: 2.200 M.

Distància recorreguda: 13,700 km

Desnivell total: 896 m.

453c. REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de Soaso, GR-11, Circo Soaso i Clavijas de Soaso

El Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut es crea a l’any 1918 per a la Vall d’Ordesa, i l’any 1982 es realitza una ampliació a les tres valls que, a més d’Ordesa, formen el Massís de Mont Perdut: Vall de Pineta, Gorges d’Escuaín i Vall o Canó d’Añisclo, ocupant en l’actualitat una extensió de 15.608 hectàrees. Cadascuna de les quatre valls és diferent i té les seves pròpies peculiaritats. El Massís de Mont Perdut és una formació calcària i els seus tres cims més es coneixen com les Tres Sorores o Treserols, de les quals el Pic Cilindro (3.328 m) és el més nord-occidental i segueixen el mateix Mont Perdut (3.355 m) i el pic Soum de Ramond o Añisclo (3.263 m).

La Vall de Ordesa pròpiament dit és una espectacular vall glacial, amb una marcada forma de «U», situat al Sud-oest del Massís del Mont Perdut, pel fons de la qual el riu Arazas va descendint en una successió de belles cascades. Des de la qual inicia la vall, en el Circ de Soaso, coneguda com la «Cua de Cavall», i que s’obre en un ventall blanc que es llisca roca a baix, passant per les Graderies de Soaso, una successió de múltiples cascades escalonades, fins a les cascades de l’Estret i la Cova, enormes salts d’aigua que han llaurat tobogans en la roca calcària.

En les parets verticals de la vall, produïdes per la diferent duresa de les capes rocoses posades al descobert per l’acció de l’antiga glacera, s’obren diverses «faixes», petites cornises horitzontals que permeten recórrer la vall en altura per vertiginoses i estretes sendes. D’elles destaquen la Senda dels Caçadors, que arriba a tenir 600 m de desnivell respecte al fons i que permet recórrer a vista d’ocell pràcticament tota la vall pel seu vessant sud, i la Faixa de les Flors,1 més alta i vertiginosa en la vessant nord.

La ruta arrenca de la Pradera d’Ordesa (1.320 m). En l’aparcament es pren la pista forestal que remunta la marge dreta de la vall de Arazas, per una frondosa fageda-abetal. Es passa per un conjunt de pintoresques cascades com les de Arripas, la Cova i de l’Estret abans de sortir del bosc i arribar a les Graderies de Soaso (1.730 m, 2 h 10 min).

Arribat a la «Cola de Caballo» noltros optem per l’ opció més aèria és salvar aquest tram per les clavilles i cadenes de Soaso. Ambdues alternatives es fonen a dalt, en superar aquest llindar rocós, i des d’aquí la sendera única va pujant per graons i prades de taverna fins a aconseguir el Refugi de Góriz (2.200 m, 4 h 10 min).

Una vegada a dalt ja no queda mes que seguir la senda cap al refugi de Goriz.

La construcció d’un refugi en els ports de Góriz, en plena via d’ascens al Mont Perdut, va sorgir de l’impuls generat des de Madrid per la societat de muntanyencs Peñalara. Va ser al Congrés franc-espanyol Pirineísta, celebrat a Pau al desembre de 1920, quan es va presentar la proposta.

Aquest primer refugi constava de 10 places, i una vegada obtinguts els permisos oportuns del Ministeri de la Guerra i de l’Ajuntament de Fanlo per a la seva construcció, les obres es van dur a terme durant l’estiu de 1922, inaugurant-se aquest mateix any.

En 1922 es crea la Federació de Societats de Muntanya, que assumeix el pla de Peñalara als Pirineus, adquirint la propietat de refugi de Góriz.

L’actual refugi és una construcció relativament moderna, dissenyat i promogut pel qual fos el president de la Federació Espanyola de Muntanya, Julián Delgado Úbeda, en 1961. Per dur-ho a terme es va traçar el camí de les zetes des del circ de Soaso als plans de Góriz, per al transport dels materials de construcció. Es va inaugurar en 1963. Actualment és propietat de la Federació Aragonesa de Muntanyisme.

Els refugis neixen paral·lels als primers pirineuistes i al seu interès per descobrir els cims pirinencs, sobretot els muntanyencs francesos, que van anar els pioners. Un dels refugis més antic dels Pirineus va ser sens dubte la cova arreglada per Russell als peus del Cilindre de Marboré en 1877, per facilitar les ascensions a la Muntanya Perduda des de la bretxa de Rolando. En 1886 es va construir el refugi de Arremoulit, una pobra cabanya de pedres, i poc després Lourde-Rocheblave va impulsar la construcció del refugi de Tucarroya, en la bretxa del mateix nom, que ha perdurat fins als nostres dies. En 1895 es va construir el refugi Packe, en 1899 el refugi de Ossoue i en 1900 el de Baysellance. Al Pirineu Oriental el refugi de Cortalets, al peu del Canigó, s’inaugurava en 1899.

En el vessant espanyol, l’interès de muntanyencs i pirineistas estava alguna cosa retardat i no es va iniciar la construcció del primer refugi de muntanya fins a 1909, amb la inauguració del refugi d’Ull de Ter, pel CEC, a 2.325 metres d’altura. En 1910 Soler i Santaló va habilitar la vila Maladeta sota la paret de la Renclusa per facilitar l’ascensió a l’Aneto, i en 1916 es va inaugurar el refugi de la Renclusa, encara que ja feia molts anys que funcionava com a refugi de muntanya la cèlebre cabanya del Cabellud sota el port de Benasque.

453d. Faja de Pelay ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 2-11-2015

Altitud máxima 1.949 m (mirador de Calcilarruego)

Distància recorreguda: 20,10 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 890 m.

Temps: 8,30 h

453d. FAJA DE PELAY 1.949 m (Parc Nacional d’Ordesa)

Inici: Pradera de Ordesa 1.321 m.

Pujada per la Senda de los Cazadores

ORIENTACIÓ: Tota la ruta està senyalitzada amb panells informatius i marques, inclós un que diu que es tracta d’una ruta molt perillosa

INICI DE LA RUTA: Día gris, amb fred de la primera nevada de l’hivern, amb pluge i neu. Des de Torla cap al parkin de la Pradera d’Ordesa a 1,321 m d’altitud i remuntem la vall per una pista cap al circ de Soaso que segueix el curs del riu Arazas. Aquesta és la ruta més còmoda per arribar a la catarata de la Cola de Caballo a 1,787 m. i també la més transitada. Quan portem recorreguts uns metres per aquesta pista, un cartell ens indica la bifurcació cap a la senda de los Cazadores.Creuem el riu i comencem la pujada per la senda a la faixa de Pelay.

La pujada per la senda de Caçadors és empinada i pot estar relliscosa. El día es gris i està tot tapat. Una vegada a dalt ens rep una bona nevada l oque fa el día molt més interesant.

Una vegada superat la cogta mes alta ens situem al mirador de Calcilarruego a 1,949 m., des del qual tenim una completa panoràmica de la vall. Els dos picaxos que queden davant de nosaltres són El Galliner i Fraucata, i deixen al mig el circ de Cotatuero, del que descendeix un torrent que alimenta al riu Arazas.

La part més dura de la pujada ja està feta. Ara ens queda un passeig sense desnivells importants per la faixa de Pelay fins a arribar al circ de Soaso.

Durant aquesta part del recorregut tenim l’oportunitat de contemplar sobre el circ de Soaso l’impressionant massís del Mont Perdut. A mesura que ens apropem al circ de Soaso, la senda per la qual transitem va perdent altura, fins a coincidir amb el camí que ve pel fons de la vall, i que haurem de seguir per aconseguir la cascada de la Cola de Cavallo.

El retorn ho fem pel camí de Soaso habitual pel fons de la vall. Des del circ de Soaso, la senda descendeix paral·lel a les graderies de Soaso, per convertir-se més endavant en una pista de terra que passa al costat de les cascades de l’Estret i de Arripas. Finalment, tornem per la pista a la Prada.

453e. Tozal del Mallo, Fajeta i Faja Racón ( Parque Nacional de Ordesa)

Publicada en 8 de noviembre de 2015 de Xisco

Data: 1-11-2015

Altitud máxima 2.254 m

Distància recorreguda: 15,36 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 1.269 m.

Temps: 7 h.

453e. TOZAL DEL MALLO 2.254 m. (Parc Nacional d’Ordesa)

Pujada per las Clavijas de Salarons o de Carriata

Baixada per la Fajeta i Faja de Racón

INICI DE LA RUTA: Torla cap el parkin de La Pradera de Ordesa torna a ser el punt de partida de la nostra ruta, només que en aquesta ocasió en comptes de dirigir-nos cap a la vall, retrocedim fins a la Casa Olibán, al costat de la qual trobem la senda que puja al Circ de Carriata, la magnitud del Circ de Carriata i les seves fosques paredasses impressionen.

A bon ritme arribem a un encreuament de sendes, al costat del Barranc de la Carriata, allí tenim les opcions de seguir amb el pla inicial, la Faixa Racón, o pujar una mica més i enfrontar-nos a les Clavilles de Salarons, ja que el Tossal del Mallo, encara que igual d’imponent .

La senda va guanyant altura mitjançant grans llasades primer i mitjançant fàcils grimpades després, fins que pràcticament ens deixa sota les verticals parets del circ, per on comencem a caminar per la primera de les faixes del dia, ara tocava aconseguir la part superior d’aquestes paredasses, com?, per les Clavilles de Salarons que es componene de dues parts diferenciades, les primeres son més accesibles però les segones son més verticals i aèrees.

Arribem a peu de les clavilles , és una curta xemeneia que dóna certa sensació de «abric» i seguretat, això si, la roca està bastant polida i la sensació aèria és brutal, i el segon, un tram horitzontal molt aeri i el tercer tram vertical i aeri, i el paisatge cada vegada es torna més salvatge i espectacular.

Arribem a una planicie herbosa on ens esperen una manada de sàrrios i amb pràcticament la totalitat de l’altura guanyada, allí el Tozal del Mallo amb els seus 2.254 m. ja no sembla tan ferós, encara que el pati que queda a la nostra esquerra és realment aclaparant, igual que totes les moles que dominen el Circ de Carriata, que formen un paisatge colpidor, avancem en lleuger ascens pels camps fins a arribar a un petit coll, on ja tenim al nostre abast el cim del Tossal del Mallo, i arribem fins a la mateixa punta.

Ens queda bastant ruta per davant, així que iniciem la tornada al primer encreuament de sendes, Agafem la senda de la Fajeta, que arriba a un punt d’aquests que et preguntes «i per aquí per on collons baix?», i que ens exigeix realitzar desgrimpades d’altura amb un pati brutal.

La Fajeta és un pas curt però realment espectacular, una estreta i aèria cartel·la tallada en les enormes paredasses i que està equipada amb un passamans, que vindrà molt bé quan hi hagi neu o gel.

La Fajeta, cornisa horitzontal i vertiginosa que envolta la paret i aprofita un petit barranc, cap a NO, per pendents forts, superar l’obstacle, evitant les clàssiques clavilles de Salarons.

De nou en l’encreuament unes exigents rampes ens fan guanyar la Faixa Racón, que al principi discorre entre pins, per després donar pas a un espectacle granític difícil de descriure amb paraules, ens quedarem atònits davant la magnitud i verticalitat de les grans parets i espolons.

Continuem per la Faixa Racón que s’introdueix irremissiblement en ple Circ de Cotatuero, la cascada del qual ja veiem i sentim rugir en la distància i que a poc a poc anem apropant-nos a ella, arribem a un nou encreuament, la senda de l’esquerra és la que baixa de la Faixa de les Flores i les Clavilles de Cotatuero, nosaltres seguim de front, internant-nos en el bosc de fajedes abetals, on les senda torna a serpentejar, al costat d’un refugi de fusta.

Ja només ens queda rematar el recorregut baixant còmodament per la fageda abetal fins al GR 11, novament al costat del Riu Arazas i la Vall de Ordesa i per tant a la Pradera de Ordesa.

452. Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

Publicada en 25 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 24-10-2015

Altitud máxima 1.104 m

Distància recorreguda: 12,4 Km

Tipo: Circular

Desnivell total: 838 m.

452. Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

Iniciem la ruta d’avui al Km 17,4 de la carretera MA-10 de Lluc a Pollença, pel camí asfaltat cap a les cases de Binifaldó, de titularidad pública, els cotxes els podem deixar a 200 m de l’entrada a la vorera del camí un poc abans de les cases de Menut destinades a plantacions d’interés naturalístic i forestal. Passarem per devora de la finca de Binifaldo, avui refugi. S¡’ha acaba l’asfalt i girem direcció NE de seguida passarem per davant l’alzina d’en Pere, es tracta d’un exemplar centenari protegit. Té una alçada d’uns 20 m, la soca fa 1,18 m de diàmetre i la seva copa fa uns 19 m de circumferència. Les pedres incrustades a la soca i a les rels en són una característica. (arbre catalogat).

Seguim caminant pel GR-221 i passarem la barrera metàl·lica amb una llarga paret que fà de partió entre les finques de Binifaldó i Muntanya. Just en aquest punt arribarem de tornada.
Continuem pel GR 221 o camí vell de Lluc per arribar a la font de Muntanya. També coneguda com a ‘font de les Cases’ aquesta emblemàtica font està en el mateix camí antic de Pollença a Lluc, just damunt de les cases homònimes. Es tracta d’una font amb dues mines, una que surt en línia recta des de la boca i l’altra més o menys en perpendicular a la dreta de l’entrada. Ambdues estan construïdes amb pedra en sec i tenen la coberta de volta de mig punt. La mina de la dreta té el sòl de ciment amb una canal central per al pas de l’aigua; l’altra té el sòl llis de pedres. No hem pogut esbrinar la longitud exacta, però estimem que ambdues estan entorn dels 12-15 metres. De la boca surt una canal al principi enterrada i després en superfície de teula àrab fins a l es cases homònimes. El sobrant cau al proper torrent de son Marc. A escassos 5 metres hi ha un artesanal berenador de pedra massissa. ( Text de la pàgina de Fonts de la Tramuntana)

Continuem per la vella carretera fins a arribar a un estret després d’una balma situada a la dreta. Ara em de tenir esment perquè em d’abandonar la carretera als pocs metres, on trobarem una fita (esquerra) que indica el principi del sender poc marcat amb direcció SE, que comença a la dreta que en pujada mitjana-forta, primer per dins un alzinar i després per una rosseguera, ens farà guanyar altura. Es tracta de situar-nos al contrafort, davall del segon esperó on comence el Pas d’en Diable ( veure foto).

El Pas d’en Diable és una canal que comence per una cornisa ascendent bastant aèria, però que no presenta dificultat. El segueix una segona canal amb molt de càrritx.

Continuem l’ascensió per un caminoi més marcat amb càrritx i en direcció E, i que quan s’ha acaba el càrritx també s’ha acaba el caminoi.

Ara ens hem de fer servir de les fites que ens guiaran en ascens cap a la dreta (SW) la manca de camí definit converteix aquest tram de la ruta en delicat, ja que hem de salvar un important desnivell per un terreny irregular.

Un poc més amunt trobem les restes del camí de nevaters que ens condueix al gran pou de neu que tenia 5 parets per a replegar la neu, algunes de les quals encara es poden veure. Les dimensions són: 11,5 m de llargària, 6 m d’amplada i 7 m de profunditat. El conjunt es troba a 1040 m d’altària.

Des d’aquí prenem direcció W, ja es pot veure el vèrtex geodèsic del Puig Tomir (1.104 m).

El descens del puig l’iniciem, en principi, per la via normal (SW) amb els penya-segats a la dreta. Al cap de 10’/12′ minuts girem a la dreta i baixem per un coster sense camí en direcció W per anar a cercar les fites que ens duran al pas de la Paret.

El terreny és fa cada vegada més vertical fins a assolir el pas de sa Paret. Seguim les fites que ens conduiran fins a la paret mitjanera que tenim a baix nostre i que és la que li dóna nom al pas.
Arribem a la paret on ens trobem amb un cartell que diu que no transitem per la rosseguera, lògic ja que l’erosió fa malt bé el terreny.

Ara es tracta d’anar davallant per l’esquerra de la paret fins a la pista del GR-221 a l’altura de la barrera que havíem passat al matí.

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Paret, o des Nevaters. Canal de sa Neu

Publicada en 18 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 17-10-2015

Altitud máxima 1.365 m

Distància recorreguda

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Neu, o des Nevaters i Canal de sa Neu.

Sortim de darrere l’aparcament del restaurant del Coll de sa Batalla, just on hi ha sa parada del bus, seguin ses fites, que a poc a poc ens fica dins l’alzinar, per anar a trobar la pared de roca i a l’esquerra tenim el Pas de sa Rebollada que amb una petita grimpadeta ens situarà al començament de la part alta de la serralada a 736 m.. Ara ja crestegem la serra i anirem guanyant altura el primer cim es La Criança de 841 m és mal de localitzar perquè no te forma de cim. Continuem ascendint per arribar a la Criança d’Alt de 1.009 m, el fred ja es comença a notar.

No tardam gaire i ja podem veure el cim del Puig d’en Galileu de 1.181 m i cap ell ens dirigim.

Continuar davallant cap al Coll des Telegraf, a tot seguit ens situem al Coll des de Prat, on ens aturem per menjar alguna cosa, prosseguim i extravasem la pared d’en Rubí, que fa partió entre el prat de Cúber i el de Comafreda. i giram immediatament a la nostra dreta per a ascendir cap a la base de la paredassa rocosa que conforma el vessant nord del Massanella. L’ascens, amb pendent fort/molt fort, ho realitzem al costat de la paret deixant-la a la nostra dreta. Als 10’/12’ arribem a la base de la paret rocosa, en el punt que la paret s’uneix a ella; veurem una fita i des d’aquest punt podem observar unes esplèndides panoràmiques (El Puig Major, Penyal des Migdia, Puig Roig, Roca Roja, Serra des Teixos, Puig d’en Galileu, etc). Per a ascendir pel Pas dels Nevaters o de sa Neu o de sa Cornisa Nord, es tracta d’una cornisa en diagonal ascendent a la cara Nord, per arribar-hi hem de vorejar la paret rocosa uns metres cap a l’esquerra i veurem una xemeneia ampla i fàcil per la qual hem d’ascendir amb pendent fort/molt fort i grimpar en algun moment. Als 2’ arribem a una fita i hem de seguir a la nostra dreta en diagonal amb pendent fort i arribarem a un petit replà. En aquest punt hem de pujar per l’esquerda situada a la nostra esquerra (veurem una fita immediatament a l’esquerra) i en 1’ haurem superat l’esquerda. (Hi ha altra possibilitat d’accedir a la cresta: una vegada en el punt on s’inicia l’esquerda per on hem ascendit, hem de seguir deixant-nos caure un poc i ascendir per l’esquerda en diagonal cap a la cresta). Una vegada superada l’esquerda venen lleugeres pujades i baixades per a arribar als 3’ a l’inici d’una xemeneia per la qual hem de grimpar, arribant a una esquerda, la part més complicada del pas, ja que hem de superar una roca arrodonida molt aèria, exposat i sense presses a més avui que està tot banyat de la roada i es presenta molt relliscosa i perillosa, situada enfront de nosaltres per la qual hem de grimpar, seguint en la mateixa direcció que veníem. Una vegada hem grimpat per l’esquerda, als 4’ de l’inici de la xemeneia, arribem a una fita que ens indica el final del Pas dels Nevaters. Hem de seguir per la cresta a la nostra esquerra i als 2’ amb pujada mitja/lleugera, arribem al cim del Puig de Massanella (1.365 m).

Des del cim podem observar, de nou, esplèndides panoràmiques, no solament sobre els cims veïns de la Serra, la zona de Formentor i també el Pla de Mallorca. Al costat del cim podem observar la boca de l’avenc d’uns 20 m de profunditat. Des del cim una part del grup es dirigeix Nord cap al Pas des Forat, un estret forat en el mateix tall del penya-segat, que no és fàcil de localitzar, i els altres ens dirigim cresteixem, amb pendent mitja i direcció SW, arribant als 3’ a la Canal de sa Neu, situada a la nostra dreta. Descendim rapelant els tres salts, el primer de 15 m. i el dos restants de 20 m cadascun, i en uns 35’ ens situem en la basa de la paret rocosa, una vegada superat el Canal de sa Neu. Des d’aquest punt, amb direcció N, ens dirigim, de nou, cap al Coll des Prat, i des d’aqui desfeim el camí que em fet al principi, Puig d’en Galileu, sa Criança de Dalt, Pas de sa Rebollada i finalment Coll de Bataia.

450. Pas de sa Roca LLisa, Pas des Pinetó, Pas des Forat

Publicada en 11 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 10-10-2015

Distància recorreguda 12,800 Km

450. Mortitx – Pas des Garrover – La Malè– Pas de sa Roca Llisa – Pas des Pinetó – Pas des Forat – Font de sa Caleta – Rafal d’Ariant– Voltes de s’Ullastre – Mortitx-

Iniciem aquest clàssic d’excussió a la cases de Mortitx, Km-10,9 de la ctra. Ma.-10.

Enfront de les cases hi ha una barrera metàl·lica amb un botador de fusta a la seva esquerra, pel qual passem, amb accés als vinyers, seguim pel camí fins a una altra barrera metàl·lica seguida d’un botador de fusta, ho creuem i seguim dreta pel mateix camí que condueix a uns camps de cultiu avui abandonats, el camí segueix en llleuger descens passant per una zona de densa vegetació fins al primer camp de cultiu, el camí segueix esquerra però nosaltres ho abandonem per davant creuant el camp de cultiu i ens dirigim cap a dos grans pins i que creuarem per enmig, al poc ens trobem amb una paret mitgera que creuarem per seguir esquerra.

Ens dirigim en lleugera pujada a una bauma que tenim a la part alta enfront, de d’on podrem delectar-nos d’un ampli paisatge de la zona.
Iniciem el descens (dreta) i seguim N, per una tirany fitat i de vegades empedrat encara que cobert de càrritx.

El terreny és realment incòmode de transitar.

Ens dirigim pel tirany a un coll que tenim al N. Passat el col i ara en lleuger descens creuem el Pas des Garrover que dóna accés a la vall de la Malè.
seguim descendint entre carritxeres fins a la zona mes plana, passarem al costat d’una figuera i al poc arribem al Pou de la Malè, un característic pou amb una pica, el qual es troba cobert de branques seques perquè el bestiar no es precipiti a ell i pogués contaminar l’aigua potable, que la provem i estava boníssima i fresca.

Després de berenar en aquest preciós lloc, continuem el tirany cap a on la vall s’encaixona entre grans roques, senyalitzats amb fites, li segueix una baixada molt bruta i que ho farem per on millor ens sembli.

Ara ens hem situat en en centre del tàlveg per on passa un petit torrent i que seguirem fins que s’encaixona i pren mes forma de torrent, desgrimpant alguns gorgs. Quan el torrent es torna obrir sortim d’ell pel lateral dret, salvant així diversos salts i el desnivell del torrent, és un tram inclinat amb roques afilades fins a descendir a una esplanada plena de càrritx.
Seguim el tirany marcat i confús, hem d’arribar a unes grans roques amb una fita damunt, que ens indica el pas a seguir. Es tracta de descendir en oposició una estreta xemeneia d’uns 6m de roca càrstica.

Superat aquesta interessant xemeneia prosseguim fins al penya-segat amb l’impressionant Cingle Verd i el seu vertiginós Torrent del Miracle. Des de la balconada seguim (dreta) en fort ascens durant uns 25/30 m. per sortir a l’esquerra superant així un ressalt situant-nos damunt de la trepidant baixada al Pas de sa Roca Llisa, en la baixada anirem ferrats a la paret, durant tot el tram hem de prestar molta atenció. Es tracta d’un tirany utlizat en el temps del contraband, als pocs minuts arribem al Pas de sa Roca LLisa, el seu nom ho diu tot, es tracta de creuar en diagonal descendent aferrats a la paret per una roca llisa i amb pocs agarris ( millor en sec que mullat), amb impressionant pati als nostres peus. Superat aquest tram prosseguim per una cornisa mes còmode cap a una figuera que indica el final ( el comencement si ho feim en sentit contrari) del pas finalitzant amb una desgrimpada d’uns 3 m.

A l’obra Fites i Fetes. Trescant per la Serra de Miquel Martorell, trobam una contarella sobre aquesta activitat a la contrada: «Contraban per la Roca Llisa. Devers l’any 1955, quan l’amo en Joan tenia 18 anys va començar a fer contraban. Ell i la seva dona estaven a la possessió de Son Grua. Partien posta de sol, a peu, juntament amb altres homes. Pujaven el coll d’Ariant en direcció cap a la Malè i s’amollaven pel comellar fins que arribaven al pas de sa Roca Llisa, que era el punt més a prop per arribar a la mar. Aquest pas era molt perillós, s’havia d’anar amb compte, com el seu nom indica és un pas llenegadís. El creuaven quan ja era fosc i just a baix de la balma es reunien tots, allà era on s’ajeien per mirar cap a la mar si hi havia algun senyal. De vegades eren més de deu homes i allà esperaven si veien alguna senya de llum dins la mar. Quan veien llum dins la mar volia dir que alguna barcassa, que venia d’Alger, havia fondejat allà enfora, a devers una milla i així, si sorgien problemes, podien partir aviat.

Les barcasses solien dur entre mil i dos mil paquets, de diferent mida i pes, segons el material. Hi havia algunes barques que venien de Sóller i eren les que distribuïen paquets a diferents indrets de la costa: pas de sa Roca Llisa, caleta d’Ariant, cingle des Pi, etc. Una vegada que els paquets eren a terra, els contrabandistes feien la seva tasca. Es carregaven tant de pes com podien a l’esquena i se’n tornaven carregats per aquella costa tan empinada. Diu l’amo en Joan que en una ocasió va carregar més de cent quilos per la Roca Llisa. Duien de tot: tabac, sucre, whisky, peces de cotxe, etc. Arribaven a Son Grua quan el dia ja començava a clarejar. Una vegada a la possessió ho tenien amagat i després ho distribuïen a diferents persones.
Cada vespre de contraban a l’amo en Joan, li pagaven vint-i-cinc duros i , si la barca no arribava per problemes o per mal temps, només en cobrava cinc. »

Mes tard vendria l’estreperlo “”El maig de 1934 David Strauss i Perlowitz —empresaris i homes de negocis jueus— sol·licitaren autorització per tal d’exportar en els casinos espanyols una espècie de ruleta electrònica anomenada “Stra-Perlo”. Tot i que els jocs d’atzar estaven prohibits segons la legislació vigent, Strauss aconseguí eludir tal obstacle utilitzant el suborn en alts càrrecs del Govern (com sempre): fonamentalment, Joan Pich i Pon, governador general de Catalunya, Aurelio Lerroux, nebot i fill adoptiu d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, Salazar Alonso, ministre de Governació i alcalde de Madrid i Benzo, subsecretari de Governació i governador de Sant Sebastià, on era propietari d’un casino on Strauss instal·là el seu invent. Després de demostrar la seva fraudulència, l’aparell va ser retirat de Sant Sebastià tan sols tres hores després del seu funcionament. Tot i que Perlowitz aconseguí una segona oportunitat a Formentor (Mallorca), les despeses de la nova aventura no es van veure compensades pels guanys».

Acabat el primer pas anem a per el segon, iniciant un fort descens pel vessant cap al mar sense camí definit, deixant a la nostra esquena l’impressionant desnivell realiziat. Prosseguim en fort descens cap a un gran pin penjat del penya-segat de la nostra esquerra i que per sota hem de passar.

En aquest punt ja s’albira la costa Sud amb la impressionant cova des Bruixes coronada per el gran Morro des Musclo de ses Cordes de 228 m. de penya-segat.
Ara hem de trobar un altre pi molt mes petit situat en una cornisa per que hem de passar, és el Pas des Pinetó , la cornisa passa per una petita bauma i acabada de sobte havent de desgrimpar uns 4 m. finals.

Ara seguim pel litoral rocós i que en lleu ascens anem guanyant altura fins a arribar a una falla que ens talla el pas. Aquí tenim dues opcions; una i la millor és grimpar els 6 m. que ens deixa en la part superior del tirany, i l’altra és seguir al costat de la paret en fort ascens fins a trobar el lloc mes favorable per pujar i situar-nos en la part superior però l’inconvenient és que ara aurem de descendir fins al tirtany per terreny complicat i incòmode perdent així uns minuts,

Prosseguim pel tirany en lleuger ascens fins al Pas des Forat, es tracta de passar per enmig i sota grans blocs de pedra.

Ara ja solament queda superar un estret tram amb graveta penjat a 100 m sobre el mar pel que pararem esment i amb això arribem a l’esperada i benvolguda Font de sa Caleta, que mai defrauda amb el seu petit doll d’aigua fresca i una bona ombra per descansar.

Comencem novament a caminar en direcció al Coll de sa Caleta i seguir cap a les cases de Rafal d’ Ariant, en aquest punt prenem el camí de pujada per les Voltes de l’Ullastre i ja per camí molt definit, empedrat a vegades i fitat fins a les cases de Mortitx.

449. Penyal de sa Rata pel barranc de sa Gubia

Publicada en 4 de octubre de 2015 de Xisco

Data: 3-10-2015

Altitud máxima 898 m.

Distància recorreguda 15,600 Km

449. Penyal de sa Rata pel barranc de sa Gubia

Avui sortim de l’aparcament de la possessió de Raixa on deixam un cortxe i els altres dos els deixam a l’aparcament de Can Penasso.

Prenem per l’antiga carreta de Palma-Sóller, avui convertit en GR-221, en direcció cap a Bunyola, es tracta d’un agradable camí que van passant per les finques de Biniatzar i Son Manei, Travessarem un parell de camins, però noltros sempre em de seguir la mateixa direcció, fins arribar al torrent de sa Gubia, és àcil passar-lo perquè no ho pareix i a més està cobert de vegetació.

Al prinicipi es se presenta planera, però a mesura que anem avançant va augmentant desnivell que ens obliga a remontarlo amb petites grimpades.

Així com anem avançant el paisatge va augmentat de bellesa sobretot a la part més engorjada, amb les impressionants parets de sa Gubia, amb el seu esperó espectacular. Es tracta d’una zona important d’escalada ons se varen crear en els anys 70 multitud de vies.

Prosseguim per la llera i al cap de pocs minuts en trobem amb una curiosa sorpresa, el Pas des Barranc, un forat dins uns grans blocs que dona accés a la part alta del torrent, salvat d’aquesta manera el petit salt/tobogan. Té una barrera de ferro avui desencaixada i posada a un lateral, es fàcil de creuar encara que s’estreny una mica.

Les vistes segueixen sent de gran bellesa.

Continuem el recorregut i passarem per devora un bassol amb una forma peculiar i que avui no tenia gaire aigüa.

Des d’aquí em de prestar esment perquè quan arribem a veure un circ i que pareix que no té sortida em d’abandonar el torrent per un ramal de la dreta que desemboca al torrent de sa Gubia, el torrent de sa Gubia segueix recte i per amunt però amb un salt insalvable per baix. A l’esquerra tenim sortida però ens duria al Coll des Porrassar i des d’ell a sa Falconera, però avui nio hi anem, així que em de prendre per aquest ramal que ve de la dreta, al principi podem anar per una rosseguera que té a l’esquerra però després ens em de passar a l’altre costat per seguir pujant,l en el seu curs haurem de superar dues grimpadetes i passat la darrera a uns 50 m. em d’abandonar aquesta torrentera per l’esquerra ( fites), amb forta pendent fins a arribar a un antic caminoi, que no es veu des d’abaix, i el seguirem cap a l’esquerra que ens dura a una part planera on hi ha una sitja i a una bassa per beure els animals encara que avui està completament buida.

Prosseguim amb lleugera pujada cap a uns pins per trobar de seguida el camí de Muntanya que seguirem amb direcció a la possessió de Muntanya.

Allà on el camí fa un gir de 180º sortim per una pista a la dreta que té un rètol de “perill d’incendis”, seguirem fins a veure a dalt i a la nostra n’esquerra unes balmes, cap a elles ens hem de dirigir. Seguim pujant en ziga-zaga per arribar al coll de dalt, que té una paret de partió entre els municipis de Bunyola i Valldemossa.

Noltros no creuem aquesta pared, en quedam a la part de Bunyola, seguim al costat de la paret fins robar a la primera ocasió un resalt que ens permet situar-nos mes a dalt i al començament de la serralada i Coa de sa Rata.

Ara en forta pendent anem pujant cap al damunt i situar-nos a lo mes alt de la serralada. Des d’aquí es tracta d’anar de la millor manera per aquest terreny tant incòmode i que ens obligarà a fer un bon esforç Per’tè sa seva compensació, podrem gaudir d’ambdós costats a una part la serra de Son Moragues i abaix la possessió de Pastoritx i a la dreta la serra des Pins.

Al cap d’una estona assolim el cim del Penyal de sa Rata de 898 m

Després de descansar i dinar prenem el descens per la seva cara N i davallar per al comellar ( dreta). El descens no presenta cap dificultat. Passem per una gran basa i aljub anomenat el Bessol Nou, amb la seva característic coll de cisterna.

Arribam a un punt on pareix que no podem seguir, aquí tenim dues opcions, una a la dreta per seguint la llera del torrent de s’Obi i fer el Pas de s’Aljub, o a l’esquerra fent una desgrimpada per una diagonal rocosa. Com la primera vegada que ho vàrem fer vàrem anar pel pas de s’Aljub, ara feim la diagonal.

Continuem per la llera del torrent de s’Obi, passant per la font del mateix nom, Es tracta d’un broll salvatge que surt de la part baixa d’una gran roca que hi ha passada la finca de Muntanya, a uns 800 metres més amunt, en es mateix camí..El broll descarrega l’aigua en un obi (piqueta) just sota una paret de marge que incideix en perpendicular en la citada roca. Aquesta piqueta es comunica amb un abeurador encastat en el sòl, una cosa poc habitual en aquests recipients que solen estar elevats.Una canonada enterrada en el sòl surt de l’abeurador en direcció a les cases de Muntanya. ( de fontsdetramuntana.com), de cada vegada més planer fins a la pista que ens duu al depòsit d’aigua per utilitzar als incendis.

Ara només en queda fer tot el camí de Muntanya de devallada, uns 7 Km. Fins a ses cases d’Alqueria d’Avall, i després ja per carretera fins a l’aparcament de Can Penasso.

youtube75

« Página anterior

Página siguiente »

Grup de Muntanyisme

483. El Fumat, per l’escala de l’Amo en Joan Cerdà, cala Engossalba i cala Murta.

482. Puig Tomir 1.104 m. per la Canal de Muntanya i davallada pel pas d’en Reynes.

481. Cova de na Mitjana i Talaies del Cap Vermell.

480. Penya Roja, Puig del Romaní i Talaia d’Alcúdia.

Serra del Cavall Bernat. A la recerca del 5è forat.

478. Torrent des Cable o de s’Hort de sa Cova, i tornada pel camí de sa Cova i el pas des Mirador de sa Cova

477. Punta de la Salada o Troneta i Cova de l’Aragonés

476. 4 passos per la Serra dels Puntals.

Pas de sa Biga – Pas de sa Rata – Pas de s’Encletxa – Pas des Cotxo

475. Pràctiques de ràpel al Misteris del Rosari a LLuc.

Cova des Galliner.

473. Pas de s’Al-lot Mort

472. Cova de sa Balma des Quartó

471. Torrents des Salt des Raconás i des Salt des Molinet

496. Pas dels Sis. Serra d’Alfàbia SE

468. Cova de Sa Campana.

467. Puig de can Llenderina de 775 m i Talaia de cals Reis de 765 m

463. AVENC DE SA MONEDA.

COMELLAR DES PARRAL – ERMITA DE BETLEM – FONT DE LA JONQUERA.

459. AVENC DE SA FONT DE S’ESPINAL O AVENC D’ESCORCA

456. MORRO DE CUBER ( 2n cim ) I PUIG DE SA FONT W.

455. TORRENT DE SA FONT DE S’ESPINAL

454. TORRENT DES SALT

453. FERRATA EL SORROSAL

( Broto – Pirineu Aragonés)

453b. MONT PERDUT 3.355 m (Parc nacional d’Ordesa)

453c. REFUGI DE GORIZ PER CLAVIJAS DE SOASO (Parc Nacional d’Ordesa)

453d. FAJA DE PELAY 1.949 m (Parc Nacional d’Ordesa)

453e. TOZAL DEL MALLO 2.254 m. (Parc Nacional d’Ordesa)

Pujada per las Clavijas de Salarons o de Carriata

Baixada per la Fajeta i Faja de Racón

452. Puig Tomir pel pas d’en Diable i pas de sa Paret

451. Pas de sa Cornisa Nord, o de sa Neu, o des Nevaters i Canal de sa Neu.