Hora Inicio: 9:48 18 ene. 2020 Hora Fin: 16:30 18 ene. 2020 Distancia recorrida: 13,7 km Velocidad Máxima: 6,88 km/h Altura Mínima: 120 m Altura Máxima: 606 m Ganancia Altitud: 688 m Pérdida Altitud: -650 Tiempo Ascenso: 03:42 Tiempo Descenso: 02:54 Tipo Ruta: Circular
Data: 18.01.2020
Puig de na Bauçana des de Calvià.
La ruta que hem fet avui no era sa programada, perquè teníem intenció de començar.la des de la finca-escola Es Burotell, pujar al cim del mateix nom, davallar pel pas de sa Ventalla i acabar a na Bauçana, per tornar per sa coma de s’Aigua. Però no estat possible perquè una vegada dins sa finca es Burotell ens han informat que no podem passar perquè ho han prohibit, degut a una trencadissa que s’han trobat a unes barreres. Un altre territori «comanchero». Aixi que tornem enrere, fem un reset i ens replantejam una altra ruta, amb el mateix objectiu de pujar a Na Bauçana i localitzar el seu avenc.
En Tià gran coneixedor i mestre de la zona ens du per una variant al GR-221.
Ens posem en marxa cap a Calvià, per agafar el camí des Molí des Castellet, on a una corba davant una gran casa podem aparcar els cotxes. Comencem a caminar costa amunt fins que als pocs metres trobem un pal indicador del GR-221 que indica direcció Puigpunyent. Forma part de la ruta CR5 que promociona l’Ajuntament de Calvià, que uneix els pobles de Calvià i de Galilea ( Puigpunyent ), passant per l’Urb de Son Font.
Els primers metres es tracta d’una pista amb cases als voltants. Estarem atents perquè en arribar a una corba que gira esquerra, amb un tancat amb animals, noltros sortirem ( dreta) de la pista per agafar el tirany del GR-221, que s’endinsa per una garriga ben espessa de vegetació. Aviat passarem per davant un magnífic aljub que formava part del sistema hidràulic de Son Font, Des d’aquest dipòsit l’aigua era canalitzada mitjançant una séquia que desembocava a l’Aljub de Dalt ja dins es poble.
Després d’una pujada mitja-forta ens desviem esquerra per visitar la font de la Vila i el seu aljub es Pou Nou, tornem al GR-221 i continuem fins a arribar a l’urb de Son Font, concretament al camí des Pou Nou, al seu final veurem un pal amb l’indicació de Galilea i Puigpunyent que hem de seguir (esquerra), després continuarem pel camí des Molí Fariner. En un encreuament seguim pel camí de Son Font on també hi ha un pal indicador de Galilea 1:20 h. Continuem i als150 m a una corba, sortirem de l’asfalt per agafar ( esquerra) un tirany que sa fica dins sa garriga direcció SW, i anirem pel costat d’una paret de partió en lleugera baixada fins a enllaçar amb un ample camí que agafem dreta, durant 814 m per després desviar-nos (esquerra), passarem per la cota 402 m i per després arribar a sa curiosa Taula Rodona. Tornem enrere al camí d’abans i en dur 63 m ens desviem esquerra i continuem fins a arribar a una paret de partió, la seguim fins a trobar un esbaldrec i la creuem. Passarem pel costat d’una reixa d’una finca amb cavalls. Continuem en lleuger descens fins a arribar a un gran dipòsit d’aigua.
Ara és tractaria de continuar pel cami GR-221, però fem una drecera per guanyar una mica de temps, per després continuar pel GR-221.
Al cap d’uns centenars de metres arribarem a un encreuament amb una balisa, i amb el camí de la dreta «tancat» amb pedres, aquest és el camí que ve des Burotell i passa per sa coma de s’Aigua i pel que hauríem d’haver vingut sinó ens haguessin fotut fora de la finca, idò ho agafem però al 186 m l’abandonem direcció N i travessar unes marjades/parets. Als pocs metres enllacem amb un tirany que dur a sa Caseta des Garriguer, però noltros no hi arribarem, ens desviarem uns metres abans i agafar la pista que puja a Na Bauçana, que seguirem, fins que es transforma en un tirany fins al cim.
En arribar a dalt localitzem a la part W, l’avenc de Na Bauçana amb les dues boques orientades de N a S, de -64 m de fondària i 4,5 m d’amplària mitjana.
La tornada, la fem pel camí «clàssic». A la baixada veiem una curiosa barraca de curucull de carboner, situada davant un rotlo de sitja. Conserve la coberta de curucull, de pedra ( cosa rara) . El portal és rectangular amb llinda d’una peça de pedra. Davant la primera barraca, el rotlle de sitja conserva l’empedrat.
Arribarem al GR-221 que seguirem direcció S fins a arribar als cotxes.
Hora Inicio: 10:20 Hora Fin: 17:15 Distancia recorrida: 13 km Tiempo en movimiento: 03:04 Altura Mínima: 111 m Altura Máxima: 664 m Ganancia Altitud: 704 m Pérdida Altitud: -697 m Tiempo Ascenso: 03:04 Tiempo Descenso: 03:39 Tipo Ruta: Circular
Mirador del puig des Boixar
Data: 04.01.2020
Planicia pel pas d’en Vallés.
Avui ens passejarem per la finca pública de Planicia i accedirem pel poc conegut pas d’en Vallés.
Ens dirigim a Banyalbufar i a la sortida del mateix ( direcció Estellencs ), a una corba trobem l’aparcament municipal on poder deixar els cotxes, és d’aplicació l’ORA però només de l’Abril fins a l’Octubre. En posem a caminar per la carretera direcció Estellencs, fins a arribar a la Talaia o Torreta des Verger, 170 m (km 88,6), la seva construcció es va iniciar després dels atacs pirates esdevinguts l’any 1545. Molt després l’any 1875 l’estat la subhastà i fou comprada per Francesc Manuel de los Herreros que la comprà en nom de l’Arxiduc, qui la restaurà.
Situats a davant la torreta des Verger, vorem a l’altra part de la carretera unes amples marjades, i comencem a pujar per una rampa, passem una barrereta metàl·lica que dóna pas a les marjades, o férem, en el possible, per les rampes condicionades, moltes ja totalment esbucades. El terreny presenta un molt fort desnivell, pel que ens haurem d’ajudar de les mans. Aviat tenim als nostres peus la torreta des Verger.
A l’inici del pas podem veure un antic i vell clau amb el seu fil de ferro, que suposadament devia servir de pasamá per superar el darrer tram. Encara que noltros no ho trobarem necessari.
Superar el pas d’en Vallés, ens situem a dalt des colladet que girarem esquerra per arribar al cim de sa Talaia des Rafal, 307 m, segons podem llegir a Marinas de Tramuntana » donde se encuentra un vértice geodésico y las ruinas de una pequeña construcción que servía de refugio. Sa Talaia está documentada como lugar de vigilancia, incluso antes de la edificiación de la Torre des Verger. Para alertar a los habitantes de la comarca de Planicia, los torreros hacían sonar un cuerno desde s’Era Vermella.»
Als pocs metres tenim el camí de Muntanya, ara convertir amb el GR 221, i des d’on podem admirar les majestuoses cases des Rafal. Avui en dia es una propietat independent, d’unes 76 ha, però va estar unida a la de Planicia durant cinc segles. S’Arxiduc recollir una rondalla que conta que per les cases rondava un fantasma que espantava a tot aquell que romangués allí de nit. La denominació de la Talaia des Verger com a Talaia de ses Ànimes deriva de la llegenda referida a es Rafal.
Continuem Sud pel camí o GR-221. Obviarem una bifurcaió que ens de l’esquerra, el camí està plegat de cartells que diuen que no sortim d’aquest. En arribar a unes marjades amples d’oliveres, trobarem un cartell que diu que està prohibit passar, doncs, idò, és el desviament per anar a la font des Garbell, de la que destaca la seva capella absidal, probablement de l’any 1846.
Continuem pel camí, al 10′ arribem a la font de s’Obi, a pocs metres un porxo acabat de restaurar. Continuem i anem obviant totes les bifurcacions que anirem trobem que ens surten de la dreta. Travessarem el torrent de l’Abat, i ja anem divissant les cases de Planicia. Abans d’arribar-hi passarem per uns enormes pins catalogats com arbres singulars.
En arribar a les cases de Planicia, una finca de titularitat pública des del 17 de febrer de 2009, les voltejarem per darrere fins a situar-nos al costar del seu gran safareig, seguim pel camí, amb lleuger ascens, passarem per davall una enorme alzina. Als 300 m d’haver abandonat és safareig, estarem atents perquè hem d’abandonar el camí, per l’esquerra, i anar pujant direcció al pas de sa Mola, si ens fixem veurem una gran sitja.
El pas és l’antic camí de ferradura que passa per un estret comellar amb revolts tancats. Antigament tancat per un portell, que encara resta part d’ell.
En sortir del pas girarem esquerra i en recorre 300 m arribarem a la pista on girem esquerra, NW, ara ja per terreny més planer, als 400m passarem per davant ( dreta) d’un avenc, del que desconeixem el nom, si és que el té, hi guaitam i ens sorprén la quantitat d’aire calent que surt. Cinc-cents metres més arribem al coll des Boixar, amb el seu puig de 629 m, que val la pena pujar-hi per les impressionants vistes sobre Planicia i la costa nord.
Ara tot el que ens espera és de davallada i toca patir als genolls. A la davallada obviarem una primera desviació a l’esquerra, després una que ens surt de la dreta, per continuar per la de l’esquerra fins a arribar al camí de l’Arboçar o GR-221, trobem una barrera que pareix tancada amb pany i cadena, però no fa tal funció sinó que només es tanca amb un petit mosquetó fàcil d’obrir.
Agafem dreta per la pista ampla del GR-221, passarem per davant les cases de l’Arboçar, i continuem fins a arribar a les barreres, obertes. El GR-221 continua per la dreta, pal indicador, que agafem, ara es tracta de continuar pel mateix, deixant a la nostra esquerra el puig de Sant Sanutges. Continuem per aquest camí que s’aproxima al poble i comencem a veure ses primeres cases i gran quantitat de safareigs.
En aproximar-nos al poble passarem per davant la font de la Vila, i després (esquerra) per davall un enorme safareig que visitem, abandonat el camí principal que anàvem utilitzant fins ara. A la part alta del safareig hi ha un petit camí acabat d’empedrar que volteja el poble per la part alta, amb vistes extraordinaris, continuem per ell fin el final, arribant a una placeta enfront de l’hotel Baronia. Ja en la Ma-10, prenem Sud durant 370 m fins a l’aparcament on tenim els cotxes.
Hora Inicio: 10:25 Hora Fin: 17:13 Distancia recorrida: 5,2 km Altura Mínima: -3 m Altura Máxima: 335 m Ganancia Altitud: 377 m Pérdida Altitud: -393 m Tiempo Ascenso: 03:49 Tiempo Descenso: 02:57 Tipo Ruta: Circular
Serra d’Albercutx
Data: 21.12.2019
Serra d’Albercutx.
L’inici d’aquesta interessant ruta d’avui, la comencem al camí de les cases de Bóquer. Tot duna en haver deixat ses cases a la nostra dreta, ens hem de sortir del camí ( també dreta ), quasi per darrera ses cases i en forta pujada en diagonal dreta, anirem a cercar l’inici de la serra. Al principi és fàcil i simplement el que fem és guanyar altitud.
Aviat, la cosa canvia, i molt. Al comencement de la cresta d’aquesta serra s’estreny molt, a més, haurem de fer grimpades i passos aeris i arriscats.
Superada aquesta petita i intensa serra, arribem a un coll amb una paret de partió. Aquest és el punt per on s’arriba quan puges pel pas de sa Bretxa.
Continuem per la paret fins a situar-nos davall el Penyal Roig. Trobarem una canal per on hem de pujar. Es tracta d’una canal estreta en què haurem de fer algunes grimpades.
Una vegada superada sa canal, podrem gaudir d’unes vistes realment extraordinaris sobre la badia de Pollença i el seu Port.
Continuem ascendint i només començar veure’n les restes d’una construcció talaiòtica. Continuem i coronem el Penyal Roig, 314 m. Seguit ve el cim del Morral de 353 m, amb un punt geodèsic. Un bon lloc per reposar, gaudir de tanta bellesa.
Des del cim del Morral anirem descendint NE fins a situar-nos per davall de la cota 334 m, per anar a cercar un pas que ens permetrà descendir per una coma que també fà de torrentera. Una vegada superada la part més vertical continuarem descendint que a poc a poc anirem sortint ( esquerra) d’aquesta coma, per anar a una altra que tenim a l’esquerra i on trobarem uns pins «joves».
Ara es tracta de seguir fins entra al pinar, on trobarem un tirany molt còmode, girarem dreta i seguirem per ell, paral·lels al torrent. Continuarem per ell fins a arribar a una paret de partió, on girem esquerra fins a abandonar el pinar i arribar a uns camps que en el seu temps és conreaven. Continuarem pel camp fins a arribar a una nova pared tancada amb fil ferro, però que a l’esquerra té un portell per on «podrem passar». En pots metres arribem a les antigues cases d’Albercutx o Bercuix com diu «a una de les dovelles del portal principal que te grafiat «Barcuix, Año 1843«
Ens dirigim a la barrera d’entrada pel camí recte. Sortim de la finca i ens situem a la rodona que separa les carreteres Ma-2200 i la Ma-2210-. Ara ja només ens queda caminar per la Ma-2200 direcció a Pollença, fins a la propera rodona, allà on comence el camí de Bóquer i a on tenim els cotxes. Encara que no és recomanable aparcar aquí perquè es un lloc on els robatoris son molt freqüents. Val més deixar-los, a l’altra part de la carretera, al carrer Bochoris o al carrer de sa Talaia.
Ara toca gaudir d’unes chandis ben fresques i merescudes. Salut !!
Hora Inicio: 10:27 Hora Fin: 18:15 29 Distancia recorrida: 9,2 km Velocidad media: 1,17 km/h Altura Mínima: 20 m Altura Máxima: 539 m Velocidad Ascenso: 195,3 m/h Velocidad Descenso: -162,7 m/h Ganancia Altitud: 685 m Pérdida Altitud: -699 m Tiempo Ascenso: 03:30 Tiempo Descenso: 04:17 Tipo Ruta: Circular
Cova Damunt Corral Paquer
Data: 14.12.2019
Puig de Cornavaques pel torrent de ses Rotes Velles, i cova Damunt Corral Paquer.
Iniciem la ruta d’avui a la cala de Sant Vicenç, aparcant el cotxe vora el número 14 de l’Avinguda del Cavall Bernat, a la dreta s’inicien unes escales, que en pocs minuts ens situen al camí ( carrer Ruiz de Alda), continuem dreta i ben aviat arribem a les barreres que donen accés al camí dels presos, on trobem un monument que aixecà l’Ajuntament de Pollença l’any 2005, en record dels presoners del camp de concentració. La placa resa: «A la memòria dels presos republicans que, per mantenir-se fidels a la democràcia i a la llibertat, foren obligats —entre 1937 i 1940— a obrir camins com aquest».
Just darrere la barrera trobem un caçador, amb cans, que es prepara per inicià la seva activitat. Fem una xarradeta per saber on anirà ell i noltros i no trobar-nos. Així que hem de fer uns canvis a l’itinerari. Continuem pels camí dels Presos fins arribar a un pontet que travessa el torrent de les Rotes Velles, amb una pica a l’esquerra. Aquest és el punt pel qual ens de desviar i iniciar la remuntada pel tàlveg mateix del torrent.
Només començar ens trobem en petits gorgs plens d’aigua. Així com anem avançant anem fent alguna grimpada. Continuarem fins a arribar a una zona on el tàlveg està completament envaït de mates molt espesses, el que ens obliga a sortir per la dreta i salvà aquest centenar de metres.
Després ens tornam a ficar dins el torrent que ja no abandonarem fins a arribar a la seva capçalera a la zona del Pla de la Mata.
Mentrestant anirem gaudint d’aquest impressionant indret, tant per les penyes que l’envolten com per la mirada retrospectiva sobre la cala i les badies, sense oblidar l’impressionant serra des Cavall Bernat.
Abans de sortir a la part oberta, veurem a la nostra dreta, damunt unes penyes, una creu de pedra, la qual situa el lloc on ocorregué un fatal accident. «La creu és en memòria de l’amo de Sant Vicenç i la hi va posar n’Andreu March, el seu fill. Part damunt aquest indret hi ha el Pla de la Mata, una esplanada on hi pasturaven els porcs de Sant Vicenç. Un dia que l’Amo venia de veure la guarda de porcs, baixava confiat per la torrentera amb tanta mala sort que va caure de mala manera, morint a l’acte. La informació és de Pere Serra, qui va està molts d’anys a Can Martorellet. Info d’en Joan Riera-Aires de la Serra Mallorquina»
Continuem perquè encara ens queda un bon tram de pujada amb les grimpades més «verticals».
En arribar al Pla de la Mata, ja podem veure ses fites que indiquen el tirany que ve de ses Coves Blanques amb direcció a la serra de Cornavaques. Després de berenar, continuem SW ( esquerra )
Deixem a la dreta el pas dels Pescadors. Aquest tram del recorregut és de gran bellesa, sobre cala Castell, el Rellar, Castell del Rei, punta Topina i la Galera.
Continuem pel tirany ben definit i amb fites, fins a assolir el cim del Puig de Cornavaques de 546 m. Les fortes ratxes de vent no ens deixa’n gaudir massa temps i ens obliga a iniciar el descens direcció S/SE, des d’aquí necessitarem força intuïció muntanyera, amen del gps. Hem de segui la mateixa direcció com si volguéssim anar a sa cova de Cornavaques, no gaira lluny. Bé, idò, iniciem el descens entre carritxeres anant a cercar la depressió que forma una torrentera on a la seva part esquerra i a l’altitud de 397 m veurem una gran mata vora un rocam, idò la cova que cerquem està dins la mata.
Hi ha dues coves, una la cova Redoma , rep el nom per un atuell de petit proporció que es va trobar, d’escasses dimensions, tan sols fa 10x5x2 m i plena de cagarrufes, el que ens resta importància espeleològica. Però, en canvi, l’altre, la cova Damunt Corral Paquer, situada a tans sols dos metres de l’altre, si té importància, tant pel seu recorregut com per la quantitat de espeleotemes. Les seves dimensions són; 60 m de llarg, 200 m de recorregut, 12 m de desnivell ben definits. El primer tram o part inferior és de fàcil recorregut, fins a arribar a una gatera de no més de 40 cm per la qual hem de passar per accedir a l’altre sector, on trobem el màxim desnivell, pel que en farà falta una corda de 20 m que ens ajudarà a l’hora de remuntar des de la cota més baixa de la cavitat.
Una vegada que hem gaudit de la cova, toca tornar. Iniciem un lleuger ascens direcció N per dins la mateixa torrentera fins a situar-nos al pla i des d’on enllacem am el tirany que hem passat abans.
Seguirem pel tirany, en dur 1,900 n des de la cova arribem a un coll, on girarem E, deixant el puig de la Mola, 474 m a la nostra esquerra. Aprofitem i assolim la cota 453 m, per després iniciar un fort descens direcció NE, veurem fites. Es tracta de crestejar i anar paralels al torrent de les Rotes Velles que tenim abaixo nostre a l’esquerra. En arribar a la cota 225 m veurem un pas encletxat donant accés al torrent. Noltros continuem per la cresta de la serra de Sant Vicenç, direcció a la barrera del camí dels Presos que ja es pot veure enmig dels pins.
Arribat a la barrera, continuem per la pista de la dreta ( noltros el matí havíem vingut per la de l’esquerra). Un agradable camí entre pins i sobretot un d’enorme envergadura amb uns brancals gegantins. Hem d’estar atents perquè en arribar a una corba de 90º veurem un portell amb una barrera oberta, just a l’altre costat una caseta-aljub i també al seu costat una escala de pedra que baixa a una torrentera que acaba amb la boca de la cova de les Rodes o de la Palla ( !!atenció !! cova amb anhidrid carbònic – CO2)
Ens tornem a posar el casc i frontal i entrem a la cova arribant a la sala on és trobem els pous que donen accés al sector inferior. No hi accedim perquè aquesta cova forma part del conjunt de cavitats amb anhídric carbonic,( CO₂), què dependent de l’epoca de l’any pot ser elevat i perillós. Sortim de la cova en pocs metres arribem a l’avinguda del Cavall Bernat.
El final apoteosic amb xandis, cafetets, tartes, cocarrois, pastissos…..
Hora Inicio: 10:51 Hora Fin: 18:52 Distancia recorrida: 9,5 km Tiempo en movimiento: 02:59 Velocidad Máxima: 13,58 km/h Altura Mínima: 684 m Altura Máxima: 1255 m Ganancia Altitud: 747 m Pérdida Altitud: -771 m Tiempo Ascenso: 04:45 Tiempo Descenso: 03:11 Tipo Ruta: Circular
Canal des Marge d’en Galileu
Data: 30.11.2019
Canal des Marge des Galileu i cara NW de la serra dels Teixos.
Després de dos dissabtes passats per aigua, avui li tenim ganes.
Iniciem la ruta a l’Urb. Son Massip, a l’aparcament habilitat a l’entrada ( dins un alzinar), ja que entrar amb cotxe a la urbanització està prohibit pels no residents (a Escorca no mos volen… i això que s’Ajuntament es promociona com un territori d’esport i aventura, ja ja).
Caminem pel carrer fins a dalt on hi ha l’entrada de la finca pública de Son Massip-sa Mola, propietat del Consell de Mallorca. Resseguim la pista forestal per dins l’alzinar, els primers metres està formigonat, passem la barrera tancada en pany , amb un botador al costat. Continuem per la pista en sentit ascendent, ignorant les possibles desviacions i seguint les balises indicadores del GR, ja que fins l’encreuament en el qual hem d’abandonar la pista principal és part del GR-221.
Hem d’estar atents per què en dur 1,200 m recorregut hem de sortir del GR i agafar una altra pista que surt de la dreta, això és abans d’arribar a una corba que gira esquerra de 90°.
Continuarem aquesta antiga pista de carboners, obviant les desviacions de la dreta que anem trobant, en lleuger ascens ens portarà fins a una sitja, que marca la fi del camí. Continuem amb la mateixa direcció fins a arribar a una paret de partió, amb tancat de reixa, que marca el límit de la finca pública.
Haurem de recorre uns metres cap a l’esquerra de la paret per trobar un esbucament de la paret que ens permet passar a l’altre costat.
Continuarem, ara sense tirany definit, procurant mantenir cota.
Arribarem a una primera rosseguera que creuarem. Als pots minuts farem el mateix amb la segona rosseguera.
Ara es tracta d’anar a cercar el tàlveg per on davalla l’aigua que arriba fins a la font Nova, que tenim molt més a vall per tant noltros ens situem per damunt i a la vertical seva.
Iniciem l’ascens per dins el tàlveg, fins a arribar a la part de baixa d’un bot que no podem salvar. Per això sortirem del tàlveg per l’esquerra fins trobar on poder salvar el desnivell.
Una vegada superat, continuarem el fort ascens amb tendència cap a la dreta on veurem una alzina penjada del penya-segat. Amb una grimpada fàcil ens situarem sobre ella. Vorejarem el rocam per una estreta cornisa de càrritx molt aèria.
Farem un gir a l’esquerra i continuem ascendint i grimpant per aquesta forta pendent. Aviat se’ns obri una fantàstica panoràmica dels impressionants penya-segats que conformen el contrafort del macís d’en Galileu . També, i encara lluny, podem veure/intuir l’obertura que forma la canal que cerquem.
Però abans d’arribar-hi haurem de fer alguna grimpada més. Ens acostarem per la seva esquerra fins situar-nos a l’altura d’un arbre que ha crescut dins. Punt que entrem, dins la canal. Una canal extraordinari i de gran bellesa, pareix que l’han tallada deixant les parets rectes. Alguns companys muntanyers la descriuen com a la canal més maca de la nostra Serra. Realment es extraordinari situada en un paratge de inmensa bellesa.
Iniciem el seu recorregut ascendent salvant alguns blocs, fins a arribar a la part superior, tancada amb una paret de pedra en sec. Increïble obra en aquest perdut indret, probablement tengué el seu ús per evitar que els animals sa precipitin.
Ara ja en terreny planer ens dirigim al sender per on passa el GR-221 amb la seva balisa. Ens dirigim a les cases de neu d’en Galileu on descansem i berenem. Després d’haver complit amb el primer objectiu, ens posem novament en marxa, direcció NW, a la dreta de les cases de neu, per deixar-les ben aviat a la nostra esquena, anirem a cercar un passet, enmig de penyes, que ens situarà a dalt, per després continuar cap al puig de la Mola de 1,181 m. no arribant a fer cim, per després baixar pel seu vessant SE fins al vessant W de la Serra dels Teixos, deixant a la nostra esquerra el coll del Telègraf.
Continuen baixant pel tirany direcció S, en uns 200 m i en trobar el primer pi, ens sortim i comencem una diagonal ascendent fins a la base del muralló o contrafort de la Serra dels Teixos. Anirem faldejant la base, a vegades baixant cota, a vegades pujant… després de vorajar un esperó i baix un rotaboc suspès troben la primera «canal» oberta per on pujar uns primers metres en ziga zaga. Una vegada superat el petit ressalt, quedem situats en un altiplà amb pendent. Aquí ens dirigim cap a l’esquerra, diagonal ascendent i ja veurem l’únic «pas» per on podem pujar. Trobarem una canal i a la dreta una paret, com vèrem més factible pujar per la paret descartarem la canal ( que no vol dir que no és pugui pujar per ella), i comencem a grimpar/escalar, en arribar a la mitat veiem aconsellable posar una corda perquè ens ajudi a superar els darrers 5/6 m. Situats en una petita cornisa, la recorrem cap a l’esquerra, és el punt més delicat, ja que la cornisa està coberta de coixinets de monja que no donen estabilitat. Superat aquest petit tram quedem situats damunt un arbre solitari, des d’aquí és fàcil la sortida a la cresta de la Serra dels Teixos, concretament a la cota 1,236 m.
Després de recuper-nos de l’esforç prenem, per la cresta, direcció al coll del Prat. Després baixem fins el coll del Telègraf, seguidament prenem N, deixant a la nostra dreta el GR-221, pujam fins a la cota 1,182 m, per descendir N , ens situem sobre les cases de neu, passem pel costat d’un gran avenc, continuem descendint fins arribar al passet que hem fet el mati i tot seguit arribem a les cases de neu d’en Galileu.
Ara anem a cercar el GR-221 per descendit per ses Voltes d’en Galileu, el bosc de son Massip i arribar als cotxes on arribem quant ja s’ha fet fosc.
Naturalment, acabem a Selva fent unes cervesetes ben fresques i uns Laccaos calentets…..
Hora Inicio: 10:34 Hora Fin: 17:19 8 Distancia recorrida: 14,3 km Tiempo en movimiento: 03:00 Velocidad media: 2,11 km/h Vel. en Mov.: 4,75 km/h Velocidad Máxima: 55,44 km/h Altura Mínima: 181 m Altura Máxima: 802 m Ganancia Altitud: 850 m Pérdida Altitud: -841 m Tiempo Ascenso: 04:23 Tiempo Descenso: 02:18 Tipo Ruta: Circular
Torrent des Bosc
Data: 23.11.2019
Es Rutló de Massanella
Un rutló és una pedra de forma tronco-cònica, que s’emprava antigament a les tafones per esclafar les olives i treure’n l’oli. Rutlons de majors dimensions s’empraven per aplanar els camins o els trespols de les eres. Iniciem la ruta d’avui al costat de les cases de Massanella. Caminem pel cami de Massanella i Mancor direcció a ses cases de Can Bajoca, acompanyats per sementers conreats, oliveres i pel torrent del Corral Falç que davalla per la nostra esquerra.
La propera aturada a la Coma des Mart on sa trobem les cases de Can Bajoca de dues plantes que fou important centre agrícola ja que disposava de tafona propia.
Proseguim pel camí que a poc a poc va augmentant el desnivell. L’entorn canvia per donar pas a un lloc d’abruptes costers rocosos, es la zona de la barrancada, format per la Serra Mitjana a la nostra esquerra i pels estreps sud.occidentals del Puig de sa Fita (880 m), a la nostra dreta, aquesta com a continuació de la part mes abrupte i rocós del Puig de n’Alí (1.020 m) i al costat el cingle de la Tafarra ( 740 m).
Arribarem a la part mes engorxada anomanada l’Arreplegada, que rep el nomb perquè era el millor lloc per replegar el bestiar.
El camí prosegueix pujant direcció a la Caseta des Bosc, però abans pasarem per devant es Porxo des Porcs ( dreta), suposadament on es guardavan els animals després de haver-los replegat.
Després podem veure a la nostra esquerra un impresionant cami empedrat que surt des de dins mateix del torrent del Bosc, que de tornada hi pasarem. A l’esquerra i dins el tàlveg del torrent dels Bosc podem veure la gran boca de l’Avenc des Salt d’en Conill, avui és fàcil de trobar, perquè només fa falta seguir l’aigua que davalla pel torrent fins que sa perd en entrar al mateix avenc. Aques avenc fa d’engolidor de les aigúes, i avui està en plena tasca i ple fins a dalt de tot, tot un espectacle. L’avenc fa 29,3 m de fondària, 9 m en planta fonda i 5,5 d’amplària mitja.
Tot seguit arriben a les Cases de Bosc, una preciosa i ben conservada casa, amb forn de pa i cisterna al seu costat. Al darrera poden veura sa casa de Es Castellot. Feim una aturada per beure i menjar alguna cosa.
Seguim endevant, ara pel cami del Bosc que puja en direcció NE ( dreta) per la coma des Bosc de Massanella. Aviat pasarem per una torrentera que ve de sa coma Gran, després deixarem a la nostra esquerra un primer camí o pista, i després ens sortirem del camí des Bosc per l’esquerra, un antic camí decarboners, hi hi ha fites, per comenzar a pujar per dins un alzinar, primer en direcciío O per després agafar N,
Ens hem de fixar bé perqué aviat veuren entre les branques de les alzines el gran penyal de Es Rutló. Durant la pujada anirem pasant per diferentes sitges. Una zona que antigament devia tenir gran activitat carbonera, de fet una mica mes al N a la zona coneguda como l’Aladarnar hi ha un cami enpedrat que feia el recorregut però avui endía está quasi deseperagut. L’escalada final al cim la hem de fer per darrera N, per aixó proseguim en forta pujada pen dins l’alzinar per arribar a un coll. Avui es delicada perquè está tot mullat, està ploguent anb ratxes de vent fort, i fa una estona ens ha caigut una gran calabruixada.
Ja ens trobem a la falta del muralló a la nostra esquerra, enfront el coll. Iniciem l’escalada per enmig, es tracta d’una primera grimpada sense dificultats, excepte a la davallada si la roca está banyada, com es el cas avui. Superada la primera grimpada ens sitúem en el colladet amb impresionants vistes. Ara seguim escalant i amb una petita grimpada ens situarem a dalt de tot (813 m), La panoramica és espectacular i privilegiada damunt el comellar des Bosc i al front total la carena del Puig de sa Fita (894m) fins el Puig de n’Alí (1.038 m.), a l’esquerra continuant la crestaria penya-segada de sa Carena des Bosc. A l’altre costat el Puig des Castellot des Rafal ( 903m), a l’esquerra tenim el coster del Puig de ses Bassetes i el mes gran el Puig de Massanella (1.352 m) Al principi aviem de seguir fins el Puig de ses Bassetes, pero donat el mal temps que fa obten per renuciar i tornar nerera. La tornanada la feim pel mateix lloc de pujada, fins a les Cases des Bosc. Proseguim devallant pel cami i a l’altura del Porxo des Porcs, tenim a la nostra dreta sortin del mateix tàlveg del torrent un magnific cami empedrat, ralment es el final del cami de ferradura que davalla de la Canaleta fent una ziga-zaga. Pareix èsser que fou construit per facilitar l’accés a la construcció de sa canaleta. És un camí empedrat d’1’5 m d’ampla, figura en el catàleg de camins del terme municipal de Mancor de la Vall, amb el nom de camí 60, es tracta d’un camí de 565 m, dels que el primers 192 están dins el terme de Mancor, els restants 373 ho están en el terme d’Escorca. Destaca la paret cabrera que fa partió entre els dos municipis.
Recordem l’autor de la gran obra d’enginyeria de La canaleta del Massanella. “El Sr. Jacint Josep Fontanet i LLabrés, anomanat també Montserrat Fontanet, a més de ser un conrador certament il•lustrat, prengué la iniciativa en una tasca d’enginyeria que, des de feia 150 anys no s’havia aconseguit resoldre: la construcció d’una canal que unís la Font des Prat de Cúber amb les cases de Massanella. Aquesta, diu Ramis «és una obra d’enginyeria molt notable». Té una longitud de 7.200 metres i salva un desnivell de 543 metres. Per aconseguir l’objectiu de dur l’aigua fins al seu destí, es construí un aqüeducte de quatre arcs de mig punt (els Arcs d’en Fontanet), es va foradar la roca (sa Foradada) i també fou necessari salvar un bot als penyals mitjançant un salt d’aigua (s’Arreplegada). La seva proesa fou, segurament, molt valorada, ja que les cròniques de l’època documenten una situació de gran sequera. A més a més, l’aigua que transportava aquesta construcció no tan sols serví per beure el bestiar i regar, sinó també per a un molí fariner i una gran tafona.”
Recordem que abans d’ell ho varen intentar enginyers belgas, italians, francesos i espanyols; «pierden estos miserablemente el tiempo recorriendo los puntos por donde podría abrirse el acueducto; declaran formalmente, después de haber empleado muchos días en el estudio del terreno, la imposibilidad de poderse practicar la proyectada obra; y el ingeniero Fontanet, al retirar su piara, con lenguaje inculto, sin frases pomposas, sin palabras técnicas, manifiesta a su señor que él se compromete a conducir a la casa de Massanella las aguas en cuestión, venciendo las graves dificultades y sobre todo la imposibilidad que encontraban los doctos facultativos. En el siglo de las luces, estamos seguros que el dictamen de un ignorante hubiera sido desatendido, y Massanella se hubiera quedado sin agua; pero el Sr. Dezcallar que vivió en época de menos pretensiones científicas, no despreció las razones de su dependiente, sino que puso el proyecto bajo su dirección. Abandona Fontanet su piara, y en 1748 se constituye ingeniero director de aquellas obras; traza sus planos sin hacer uso de brújula, compàs ni otra clase de instrumentos; en vez de tinta de china y de làpiz, marca por medio de maderos, banderillas y montones de piedras, la senda que debía seguir su proyectado acueducto; y a los dos años lee en el punto donde concluye una inscripción que dice: Anno Santo MDCCL idibus julii huic ponti aquae D. Dominus Georgius Abrí-Dezcallar Bursae auri Regni Majoricarum incumbens suo conatu et expensis. Satisfecho Fontanet con ver brotar en 1750 la apetecida agua dentro del patio de la casa de Massanella,”
Donant així per acabada la ruta d’avui, no sense pendre abans unes merecudes xocolates
Hora Inicio: 9:55 Hora Fin: 17:10 Distancia recorrida: 1,5 km Altura Mínima: -216 m Altura Máxima: 356,70 m Tipo Ruta: Circular
Material Utilitzat; 1×60, 2×40, 2×30
Sala dels Gorgs, -214 m
Data: 9.11.2019
Cova de sa Campana
Una vegada més i no serà sa darrera, tornem a sa cova de sa Camapana. Una cova espectacular per les seves dimensions, de fet durant molts d’any va ser la cavitat més profunda amb els -304, avui en dia superada.
“Fins a la cota -216 m, es tracta d’una successió d’enormes sales i galeries concrecionadas, en fort pendent. A aquesta cota trobem diferents pous, dels quals uns comuniquen a una sala inferior de fort pendent pedregós, seguida d’altres pous que acaben pràcticament al nivell de la mar, destacant un llac de 30 m de llarg i 25 m de profunditat.
L’entrada a la cova la realitzem per uns graons que donen a la part alta de la primera estada, Sala Campament. Lliguem una corda de 30 m en els quimics de recent instal.lació, el dos primers pels passamans fins els següents que hi ha als pocs metres per a descendir.
La sala Campament, té una mesures de 45 x 20 m, amb diversos regruixos i una altura mitjana entorn als 25 m. Al fons de la mateixa a través d’una galeria més estreta apareixem a la Sala Gràcia.
La Sala Gràcia és descomunal, amb una dimensió de 150 x 100 m, aconseguint un altura màxima de 40 m. La llum artificial és absorbida per la foscor sense remissió, limitant la visió de l’entorn. A la dreta, oest, trobem grans colades pavimentaries, blocs soldats per abundants formacions estalagmíticques i nombrosos gourgs poblant el sòl fins a arribar a la paret, a uns 70 m de distància. Si continuem cap al NO, ascendim a la part més alta de la sala superant un gourg ple de fang, per a donar a una saleta coberta de espeleotemes.
A l’esquerra, Est, hi ha una gran rampa de bugada que parteix des del sostre fins sota de tot de la sala. Té 30 m de longitud, dels quals 15 m són verticals.
De front, sud, descendint pels blocs fangosos i relliscosos, tenim l’opció de continuar per dues vies. Gairebé a baix de la sala tenim, cap a la dreta, a uns 45 m, sota un bloc i ran de la paret, el pas Galeria 73, molt estret i poc aconsellable i, cap a l’esquerra, després d’uns regruixos, trobem la capçalera d’un pas estret que dóna a la Rampa dels Tres, una galeria impressionant dominada per tres rampes contínues de bugades espectaculars. Tots dos accessos, paral·lels, comuniquen amb la Sala Bonica.
En la capçalera de la Rampa dels Tres, lliguem una corda de 60 m als 2 químics que hi ha en una roca (dreta) i amb un desviador baixem per l’estretor fins a l’inici de la rampa. En la capçalera de cada bugada tenim un químic on fraccionar, arribant a la seva base a -74 m, acabant enfront de la sala Bonica. Entre els blocs ascendents trobem la comunicació de la Galeria 73.
Per a visitar la Galeria 73 és millor fer-ho des de la Sala Bonica, per ser més factible. Ens trobem davant un caos de blocs i rebles amb fort ascens (35º – 45º) en tot el seu recorregut, deixant passo a grans bugades i columnes estalagmíticas. Seguim per l’esquerra sobre els blocs i després entre ells. Si anem cap a l’oest, trobem diversos forats que continuen la fractura fins a ser impracticables. Seguint cap amunt, nord, el sostre es torna més baix, quedant la zona bloquejada i no poder connectar amb la sala Gràcia. Més a la dreta, després d’una escalada suau, ens deixa en una sala acolorida i amb múltiples formacions. A la part alta de la bugada predominant hi ha una fractura estreta, aquest és el pas de comunicació amb la sala Gràcia i inici de la Galeria 73.
La Sala Bonica té unes mesures de 17 x 10 x 6 m, amb sostre bombat i formacions vàries. Dominada per una base desfonada com a embornal, pel qual, després d’una gatera de 20 m de recorregut apareixem a la part alta de la Rampa del Fang. Una punta de roca («el cavallet«), permet baixar aquests dos metres una mica difícils ( pas del cavallet). A la rampa d’abans del cavallet posserem una corda que ens será de gran ajuda a la tornada. A la seva base queden les restes d’una antiga escala feta de petits troncs i corda.
La Rampa del Fang o de les Excèntriques, té unes dimensions de 120 x 70 x 10 m i un desnivell mitjà de 30è. La sala ovalada presenta diverses curiositats.
Cap al nord, en la part baixa, grans blocs criden l’atenció, estan coberts d’una capa de fang escrostonat de 25 cm de gruix, del sostre pengen curioses excèntriques molt blanques.
La Sala dels Gorgs té unes dimensions de 120 x 40 m, el seu sostre varia des dels 15 m als 32 m. Per a descendir, aprofitem un tetón o estalagmita. Baixant per la bugada arribem a la primera base de la magnífica sala, una enorme massa estalagmítica està situada sota un grandiós conjunt de bugades i banderoles penjant del sostre (descendint, a la nostra esquerra, a mitjana altura, està sa Rampa, l’accés als Pous del Fang). En ella, podem apreciar per les seves immenses parets i bugades, l’aigua que discorre tímidament cap a un pou que fa d’embornal, Via Francesc Pierre, que comunica amb la Sala dels Blocs. En el costat oposat, oest, desgrimpant les bugades, ens endinsa mos en una petita sala de fang per on flueix l’aigua, aquesta àrea dóna a la part de darrere de l’inici de sa Rampa.
Superant un pas incòmode i perillós entre ells, podrem observar un nivell superior del sòl amb fort pendent i molt concrecionat.
En la seva part més allunyada hi ha un pouet de pocs metres que comunica per una galeria inferior a l’inici d’aquesta estretor. Si seguim cap amunt, entre una bugada, donem a un altre pouet i al pas de «el cavallet». Partint d’aquí, tornem a baixar per la sendera de fang i a la nostra dreta, sud, veurem estalagmites gruixudes i altes, i uns altres pocetes sense importància, tot cobert de fang, contrastant amb un sostre replet d’excèntriques de diverses formes i molt blanques. Arribats al final de la sala, en els monticles de fang, els més atrevits han deixat la seva empremta en manera de figures, algunes bastantes explícites. A pocs metres d’aquí veurem uns grans gourgs, que conformen unes terrasses. Des d’aquí percebem com el sostre baixa considerable gairebé fins a arribar al sòl, si ens ajupim trobem el pas per a accedir a la Sala dels Gorgs i una minúscula coveta. Ens trobem a -186 m.
Al fons de la sala, sud, en el costat esquerre, en la paret de la bugada major, hi ha un pou, Sala del Rascler, amb una profunditat de 38 m.
La Via Francesc Pierre té diverses estretors molt complexes, havent de superar-les sense l’equip de progressió i, on trobar suport és una cosa dificultosa. No és una via que recomaneu fer.
Res més descendir la Sala del Gorgs, en la primera terrassa, est, ferrat a una gran bugada i a un bloc que destaca en l’entorn, trobem l’embornal de proporcions considerables. Desgrimpats un parell de metres tenim un spit on posar la corda i descendir la rampa una mica estreta fins a una base de petita dimensión.en ella, una galeria de 8 m en descens, ens dóna a la capçalera d’un pou de 7 m de profunditat, en la seva base d’una desena de metres trobem un altre pou. Des d’aquí, després de diversos fraccionaments arribarem a la tovera que ens treu el cap a la part alta del sostre de la Sala dels Blocs, Per a accedir als Pous del Fang, hem de tornar a l’alt de la Sala dels Gorgs. Si tenim intenció de fer-los, una corda de 110 m, ens basta per a arribar fins a la Sala dels Blocs des d’aquí a dalt.
Aquesta sala té unes dimensions de 100 x 30 m i altura màxima de 18 m, amb un desnivell de més de 40º. Com indica el seu nom, poblada per blocs i pedres en tota ella, així mateix sentirem el degoteig constant, durant tot l’any, de l’aigua que es filtra des de l’exterior, trobant varis gourgs plens d’aigua. Si ens fixem, veurem en el sostre, est, la connexió amb la via Francesc Pierre. La part alta, comunica amb la Sala Polida.
Noves Extensions;Sala GAME queda per sota de la sala dels Blocs, per la qual cosa l’aigua que rep ho fa d’aquesta última. Per la paret de davant veiem com discorre l’aigua arribant fins als nostres peus, filtrant-se fins al llac. L’alta humitat i el fred regnant fa incòmoda l’estada. La zona inferior està coberta de fang amb gracioses formacions. Després d’un descens incòmode, apareixem davant el llac aconseguint la cota terrestre més profunda de la cavitat, els -333,5 m. El Llac Minguillón té una profunditat aproximada de 25 m, amb una longitud de 30 m, dels quals gairebé 10 m estan ocults en una cambra. Arribant al seu fons, topem sobre un banc de llot amb forma piramidal enfonsant-nos fins als genolls, aconseguim la cota més baixa del avenc, els -358 m. “
Text de Gota a gota, nº 11 (2016): 42-53
RESUMEN: Desde el año 2013 hasta finales de 2015, los espeleólogos Pilar García y Rafael Minguillón, llevan realizando la actualización topográfica de la cova de sa Campana (Sa Calobra. Escorca). A raíz de ello se han descubierto nuevas salas y, lo más importante, el lago subterráneo más profundo de Mallorca, a -334 m y tras su exploración subacuática, alcanzando la cota final de la cavidad a -358 m.
Hora Inicio: 9:51 18 mar. 2000 Hora Fin: 16:42 18 mar. 2000 Distancia recorrida: 5,5 km (06:50) Tiempo en movimiento: 01:32 Velocidad media: 0,81 km/h Vel. en Mov.: 3,6 km/h Velocidad Máxima: 64,32 km/h Altura Mínima: 147 m Altura Máxima: 550 m Velocidad Ascenso: 184,3 m/h Velocidad Descenso: -174,3 m/h Ganancia Altitud: 609 m Pérdida Altitud: -615 m Tiempo Ascenso: 03:18 Tiempo Descenso: 03:31 Tipo Ruta: Circular
Torrent
Data: 2.11.2019
Puig de Can Groc i Serra de la Font
Iniciem La ruta d’avui al cap d’amunt de l’Urb La Font ( Pollença). Per arribar-hi es un poc laberintic. Encara que s’hi pot anar per varis llocs, noltros hi anirem per:
Prenem direcció Pollença, en arribar a la rodona que pren cap u Port i cap a Lluc, prenem u Port. ( Ma-2200 ), aprox. Km 54,500 arribarem al camí de Cuixac, ( esquerra) es fàcil de veure perquè té un gran xipres. Prenem pel camí de Cuixac tot recte, creuarem el camí vell de Cala Sant Vicenç, seguim recte. En arribar al cami de ses Quarterades girem esquerra, Al següent girem dreta i prenem pel camí de la Font, semi-asfaltat, arribarem a una rodona am un gran pi al centre, seguim recte, arribem a una altre rodona que té una escalinata al front, girem dreta i pujem fins a dalt de tot on s’acaba el carrer i podem deixar el cotxe.
Iniciem la ruta posan-mos d’esquena al darrer xalet, veurem un camí que puja paralel a la torrentera, que després sa perd, ara es tracta d’ascendir per aquesta coma, veurem fites suficients, i anar fent els petits cim que anirem trobant a la nosta esquerra. Després coronar sa cota 381, descendirem lleugerament fins a sa cota 365, on en de pendre dreta i vorajar l’espoló. La pujada es fá forta.
Arribarem a un avant-cim de cota 508 m, per després amb un darrer esforç coronem el cim del Puig de Can Groc de 556 m. Descansem i feim ses fotos pertinents d’aquesta contrada espectacular.
Ara iniciem el descens per una canal direcció NE, i salvem els 32 m de fort desnivell. Ara caminarem per un altiplà enveit de carritxeres. Anirem coronat els diferents cims de 497 m, després el de 505 m i finalment davallar fins el coll de Cuixac. No fa falt arribar a la cota 369 m, sinó que abans anirem descendint direcció E per una coma i situarnos al comencement del torrent, el que es el primer bot, desgrimpable. Des d’aquí ve una succesió de bots que bé es poden desgrimpar o salvar per la dreta.
Segueix una zona més oberta i deixam un torrent que mos ve de la dreta. Seguim fins arribar a un tram on s’engorja i em de superar uns bots. En el darrer aurem de treura ses nostres habilitats desgrimpadores, el que posa un punt emocionant al día.
Proseguim per la dreta de la torrentera fins arribar a un nou entreforc, el torrent Fondo de Vela, que creuem, per situar-nos a l’altre coster i arribar a les reste d’un antic camí, que seguirem, en lo que queda, fins a dalt al pla de ses Quarterades, creuem el plà i en dirigim S, per iniciar el descens fins al cotxe, que tenim a tans sols 300 m.
Donant així per acabada la ruta d’avui, no sense pendre abans unes merescudes xandis.-
Distancia recorrida: 12,07 km Altura Mínima: 483 m Altura Máxima: 686 m Tipo Ruta: Circular
Cova del Dosser
Data: 26.10.2019
Cova del Dosser- Cova de sa Tossa Alta – Els Fornets
Iniciem la ruta d’avui al kilòmetre 14,20 de la carretera Ma-10,concretament a l’entrada de les finques de Femenia Nou i Femenia Vell. Feim ús del botador que hi ha a l’esquerra del portell i comencem a caminar per l’ampla pista. Després d’unes corbes passem per davant una gran bassa (dreta), després arribem a una àmplia corba que gira dreta, Continuem caminant per la pista, travessem una barrereta, també amb botador de fusta, tot seguit passem per davant de la font de Femenia ( 541 m). Abans d’arribar a les cases de Femenia Vell, sortirem de la pista ( esquerra) per una àmplia drecera surtin després al mateix camí, però uns revolts més a munt. Més endavant passarem una barrera metàl·lica i continuem per aquest fantàstic camí que arriba al pla de s’Argilota que després enllaça de davallada amb l’antiquíssim camí empedrat de ses Voltetes de ses Marsesques, que ens durá als Fornets. Tornem a lo nostro i seguim per la pista que passa per davant la Font d’en Quelota (618 m), Om fem una aturada.
Després d’una pujada mitjana assolim el coll Ciuró (677 m), enmig del puig de ses Moles (730 m) ( dreta) i el macís del puig Caragoler de Femenia (921 m) ( esquerra). Fem una aturadeta per contemplar la panoràmica que se’ns obri diferent i espectacular. Apareix un primer replà per on el camí continua direcció SO al pla de l’Argilota.
Ara ens dirigim a la cova de sa Tossa Alta mentres admirem un panorama meravellós on situem algunes elevacions. La nostra ruta passa per la cara nord de la Tossa Alta (711 m), per l’esquena de la qual se situa el coll des Pinetons i es Boixos.
Trobarem dos portells amb botador que ens facilita el trànsit. Per un darrer botador sortim de la finca de Femenia i entram a la de Mossa (636 m). Uns metres allà desà el portell hi ha la paret mitgera i el torrent de s’Argelagar.
Seguim pujant aferrats a ses carritxeres fins situar-nos baix els penya-segats, on localitzem la balma d’accés a la cova de sa Tossa Alta. Està situada al peu d’un penyal en forma de bec que és a la cara nord del Puig Caragoler de Femenia a uns 670 m en un paisatge esquerp de penyals i carritxeres que acaba vora mar en el corral d’en Figuera. Es troba per damunt de les voltes del camí que baixa a les cases abandonades dels Fornets.
«Presenta una boca de 12 m d’amplada i té una planta arrodonida de 30 m de diàmetre. Des de l’entrada davallem per una rampa artificial, segurament una estructura realitzada a època prehistòrica fent servir pedres grans, algunes de les quals s’han col·locat com a ortos tats. La part baixa de la cova, situada entre 8 i 9 metres per davall del llavi inferior de l’entrada, és plana, i constitueix un espai de devers 170 m², on hem realitzat la major part de les troballes ceràmiques descrites al present treball. ( revista Endins 34, 2010)»
Continuem unes marjades més avall a cercar la font d’en Castell (632 m) amb una piqueta que serveix d’abeurador.Continuem descendint fins a trobar dos carreranys de fites, nosaltres prenem pel de la dreta.
Situats al camí que baixa al pla de ses Marsesques, anomenat les voltetes de ses Marsesques, veim més avall part del seu inversemblant traçat. Cap allà dirigim les nostres passes.
Passades les voltetes, les quals permeten baixar per un estret comellar, el camí fa llargues llaçades i ens adreça a nord. Un tirany que surt del camí mena cap a la paret del cingle que tenim a la nostra dreta. Pugem pel coster i ens dirigim a la base de la cinglera on se situa l’indret anomenat es Fornets.
«Arrecerades a una petita balma s’aixecaren unes rústiques construccions per habitar aquest desolat indret. Es tracta d’unes barraques, un corral per animals i algun forn (530 m).»
Reprenem el camí que dúiem, baixem uns metres més i girem a l’esquerra.
Des de la nostra situació ja veim la cova del Dosser ( 547 m) i la font. Al fons de la petita cavitat o balma hi ha un gorg. La pujada fins a la cova del Dosser és molt rosta i folrada de carritxeres que ens ajudaran en la progessió.
NOTA ACLARATÒRIA: A totes ses fonts consultades he trobat que a la COVA DEL DOSSER, li diuen sa cova de s’Heura. És clar que es tracta d’un error i que el seu nom correcte és el de COVA DEL DOSSER. Això ho anomena en José A. Encinas, 2001, en el seu CCM, i a la topo d’ell mateix, en M.L. Redondo i en Miquel Tries.
Distancia recorrida: 12,07 km Altura Mínima: 9 m Altura Máxima: 185 m Tiempo Ascenso: 03:10 Tiempo Descenso: 02:39 Tiempo en movimiento: 02:39 Velocidad Ascenso: 175,1 m/h Velocidad Descenso: -177,0 m/h Velocidad media: 2,07 km/h Velocidad en Mov.: 4,43 km/h Velocidad Máxima: 28,8 km/h Tipo Ruta: Circular
Torres d’en LLuc
Data: 20.10.2019
Coves del Cap d’Albarca i ses Torres d’en LLuc (Eivissa)
Avui iniciem aquesta ruta a la recerca de ses cinc coves del Morro dels Mossons al cap d’Albarca. Comencen a Santa Agnès de Corona, en el que destaca la seva esglèsia de 1812. Amb el cotxe comencen a rodar pel camí de Corona de Dalt, direcció cap a Sant Mateu d’Albarca. Quan duim 1500 m aprox veurem a l’esquerra dos camins de carro, agafarem el de mes al N que té una pedra amb l’indicació de l’agroturisme Can Pujolet. En arribar a Can Pujolet (una gran casa pagesa amb unes places cobertes d’aparcament a l’altre costat del camí), prenem la corba a la dreta i seguim 1,2 km. Aquí el camí es bifurca i girem a l’esquerra. 600 metres més endavant, trobem una nova bifurcació, en un clar a la part alta d’una costa, i seguim a la dreta (pràcticament de front). 400 metres després, s’arriba a una casa.
Des d’aquí continuarem a peu, i al 400 m sortim ( dreta) del camí per agafar un tirany que s’endinsa a la garriga, passarem vora uns xalets de recent construcció,continuarem per aquest tirany,ens desviarem uns metrs per situar-nos sobre els pena-sagats i admirar aquesta meravellosa costa nord amb ses Torretes als nostres peus. 700 m més endavant travessem una pared de partió, iniciem un lleuger descens i als 200 m passem per uns corrals o barraques, seguim descendint fins arribar a una barraqueta amb una figuera de pic (Eivissa) o de moro ( Mallorca).Es un punt clau perqué en aquest punt ens hem de desviar NE del cap d’Albarca i iniciar un descens mig/fort fins els 184 m on trobem la primera de les coves, la cova del Pi, plena de llegendes i tressors… i amagatai durant la guerra civil.
Seguim descendint i localitzem la cova de Jaume Orat de la que alguns cregueren que contenia un fabulós tresor, creguent-ho fins al punt de deixar-hi un munt de jornals picant i moguent terra, durant quasi un any. Aquesta historia comenca amb la venguda de Sebastia Belloto, sicilia, qui devers el 1660 s’entrega a Eivissa i ben prest se feu una solida farria com a cercador d’aigua i, segons ell, de tresors amagats. Interessada per les activitats de Belloto la Inquisició no el va deixar tranquil massa temps, i el deporta a Mallorca per jutjar-lo com a nigromant i per tant enemic de la fe. La febre pels tresors amagats seguí viva. Empero en un dels seus incondicionals seguidors. Antoni «Gibert» de Malafogassa qui, més de 20 anys més tard, comenqa una intensa campanya d’excavacions a la cova de que tractam, fins que una nova intervenció de la Inquisició, amb una seriosa advertencia, posa fi a les infructuoses activitats del nostre personatge. La Cova d’En Jaume Orat esta situada quasi a la punta del Cap des Mussons, a 100 m per damunt la mar. La boca s’obri al peu d’un petit penyal en un coster molt esquerp i tapat de vegetació espessa.
Essencialment la cavitat esta formada per una sala i per unes perllongacions d’aquesta. La sala de forma vagament rodonenca, té uns 20 m d’eix major i s’obri a I’exterior per una boca de .7 m d’amplada, si bé que- obstruida parcialment per grans blocs. De les perllongacions, la més important és la galeria occidental de 13 m de llargada, amb aspecte de conducte, forma aquesta que practicamentm desconeixiem a Eivissa, i amb sediments molt intererssants. El conjunt de la cova, sumant els dos eixos més Ilargs, té un desenvolupament 60 m. Seguim descendint fins el 117 m la referencia es un gran pi mort que deixarem a la nostra esquerra i arribem a la cova de ses Estelles.
Sense perda massa altitud proseguim fins arribar a un passet una mica delicat, però un pi al costat ens ajudará a superar el desnivell. Tot seguit arribem a la cova de ses Estelles II. Seguim uns metres més i vorem una corda fitxa damunt una placa rocosa, seguit trobem la cova des Llibrell ( o gibrell)
gibrell
[c. 1390; dissimilació del cat. ant. llibrell, encara dial., d’origen incert, possiblement del ll. *labrĕllum, dimin. delabrum ‘pica, banyera, trull’, potser a través d’un mossàrab librẽl]
m Vas rodó de terrissa, metall, plàstic, etc., de poca alçària i més ample de la boca que de la base, emprat per a rentar-hi plats i per a altres usos diversos.
Quatre coves; En la Mola d’Albarca hi ha quatre coves amb nom, i solen trobar-se per aquest ordre: Cova des Pi, situada just sota les ruïnes d’un refugi per a treballadors de les sitges de carbó i d’una figuerade pic; la cova de Jaume Orat, alguna cosa més cap al Nord; la cova de ses Estelles, més a baix en el penya-segat; i la des Librell, encara una mica més a baix, en la paret del penya-segat i amb dos balcons que ofereixen impressionants vistes cap a és Cap de Rubió i la cala entre tots dos caps. La Cova des Llibrell es diu així, com a resulta evident, per un gran llibrell o gibrell (un gorg que recull l’aigua que es filtra en les roques) situada en l’entrada, en la seva part Nord i actualment seca per l’escassa pluviositat. Aquesta cova és la més difícil de trobar i la que té pitjor accés, encara que és, possiblement, la més espectacular de totes elles, almenys per les seves vistes sobre la cala. Està indicada amb una corda lligada a dues savines i que també pot servir, encara que sense confiar cegament en la seva resistència, per a passar a l’altre costat de la paret rocosa després de la qual es troba la gruta. I encara que en tota la documentació sobre la zona només se citen aquestes quatre cavernes, abans d’arribar a l’última d’elles encara pot trobar-se una gruta oberta al cel que pot crear certa confusió entre els qui busquen només quatre coves en és Cap des Mossons, ja que aquesta es localitza en quart lloc, abans de la des Librell. És lluminosa, amb una columna en el centre, es troba en la mateixa cota que la cova de ses Estelles i, curiosament, no sembla tenir nom ( ses Estelles II, ?) Joan Costa 06.05.2016, Endins 1985, 10 i 11
La tornada la feim pel NW del cap dels Mossons, fins arriba al costat del Racó Verd, damunt el ella-sagats que fan d’explèndid mirador sobre les Puntes de ses Torretes. Continuarem pel tirany, passarem per una pared de partió amb una barraca, mes envantens acostem novament als penya.segats a veure una zona d’escalada. Ara ja en lleuger descens arribem a ses Torres d’en LLuc. Aquest misteriós assentament, que els historiadors només han pogut datar en un període que abasta des dels temps paleocristians a l’alta Edat mitjana, està integrat per dues antigues torres de planta ovalada i un tram de muralla que les uneix.
El conjunt formava part d’una misteriosa fortalesa de majors dimensions, encara que es desconeix amb exactitud per a què va ser construïda. De les dues torres només queda la base. La primera, de majors dimensions. Ja només queda continuar fins el cotxe, donant per acabada aquesta interesant ruta.
Distancia recorrida: 12,07 km Altura Mínima: 9 m Altura Máxima: 185 m Tiempo Ascenso: 03:10 Tiempo Descenso: 02:39 Tiempo en movimiento: 02:39 Velocidad Ascenso: 175,1 m/h Velocidad Descenso: -177,0 m/h Velocidad media: 2,07 km/h Velocidad en Mov.: 4,43 km/h Velocidad Máxima: 28,8 km/h
Far de Punta GrossaCova des Culleram
Data: 24.10.2019
Ses Formigues, cova des Culleram, i far de Punta Grossa ( Eivissa)
Iniciem aquesta atractiva ruta a la cala de Sant Vicent, al NE de l’illa d’Eivissa. Aparcament de l’esquerra i comencem a caminar pel carrer que puja a diferents urbanitzacions. Als 150 m arribem a un encreuament, on girem esquerra direcció cap a l’Urbanització d’Allà Dins Després de 300 m arribem a una rodona, continuem recte, i 100 m més endavant, on un panell ens indica l’entrada la dita urb. sortim del carrer asfaltat per un tirany que surt de l’esquerra. Ara seguirem aquests tirany durant les primeres hores de ruta. Vorejant aquesta costa verge.
A partir de l’extrem de la punta Grossa, la costa canvia de direcció i dóna pas a tot un tram obert cap al NE fins a la punta de Cala des Jonc, conegut genèricament com es Clot des Llamp , on se succeeix la presència de coves, puntes i petites raconades. S’hi situen, en primer lloc, els dos esculls de ses Deixes, que es troben abans d’entrar a dues cales amples separades per ses puntes des Forn (on hi ha una gran cova amb el mateix nom), com és sa Penya Blanca, de vores espadades i a la part superior de la qual s’ubica la urbanització Allà Dins, i es Clot des Llamp, oberta a gregal; després, la costa és dominada per elevats penyals que miren a llevant, raconades com es caló des Moltons (on desemboca el torrent des Ullastres) i petits esculls abans de l’ampla punta de Cala des Jonc, que s’allarga cap al NE formant un terreny molt baix. Després de passar uns petits esculls, s’entra en una profunda cala llarga i estreta del mateix nom, també anomenada s’Aigua Dolça i, per l’O, la tanca la punta des Cap Negret. A partir d’aquí, la línia de costa comença a dirigir-se cap a mestral a través des Forn d’en Roig, una balma allargada producte de l’erosió de la mar, i continua per una zona de roques planes i estratificades amb un perfil més o menys rectilini fins al pas de s’Escullat , format entre l’illot que porta el mateix nom i la punta de ses Formigues, una altra punta ampla i plana que té una part coberta amb pinar molt castigat pel vent però adaptat al medi, mentre que una altra part és baixa, pedregosa i pelada a causa del salnitre que contenen els esquitxos de l’onatge dels vents de mestral, tramuntana i gregal. Més al N, hi ha els illots o esculls de ses Formigues. La punta de ses Formigues protegeix la cala d’Emboscar dels vents de gregal i llevant, una raconada, però, que queda exposada als vents de tramuntana i ponent.
Poc a poc anem guanyant altitud, fins coronar el colladet que separa la costa i ses Formigues, iniciem una lleugera davalla cap al Pla de ses Formigues, on trobarem una cisterna i una era. Continuem pel tirany de l’esquerra, per a després prendre pel de la dreta, passant per uns camps de conreu direcció a unes cases. Aquest tram forma part de la ruta 1.1 de l’Ajuntament de Sant Joan de Labritja.
Arribem a l’asfalt, prenem dreta i passem per davant una casa, continuem fins arribar a un encreuament. Just a l’esquerra surt una pista direcció a la cova des Culleram, però abans, continuem recte per pujar uns metres que en fa de mirador sobre el llogaret de sa Cala (Església, escola i restaurant). Tornem enrere i prenem per la pista de la cova des Culleram.
Els indicis més antics de presència humana a Sant Vicent de sa Cala pertanyen al jaciment arqueològic de la cova des Culleram , que és un dels més destacats en el context del món feniciopúnic. Així ho demostra la troballa, el 1907, de centenars de figures i fragments de terracota corresponents als s. IV-II aC, a càrrec de membres de la Societat Arqueològica Ebusitana encapçalats per Joan Roman Calbet . El 1909, Antonio Vives y Escudero identificà un estrat, inferior al corresponent a les figuretes púniques, en què es trobaren ceràmiques prehistòriques de l’edat del bronze. Sembla que a partir del s. IV aC la cova esdevengué un lloc sacre i, per tant, de peregrinació de fidels. Certament, al s. III aC la cova s’erigí com a santuari dedicat a Tanit segons el culte organitzat per un grup de sacerdots, que es fa palès amb el conjunt de representacions de la deessa de Cartago constituït per més de 2.000 exvots o ofrenes en forma d’estatuetes de terracota.
Després de visitar sa cova, avui romana tancada, continuem pel tirany que baixa escalonat fins a la carretera de sa cala de Sant Vicent. En trepitjar l’asfalt prenem esquerra, direcció a sa cala i als 200 m agafem una pista que baixa per la dreta i travessa una torrentera, passarem per avant un pi amb una soca molt curiosa, després un encreuament de camins, hem de prendre el de l’esquerra senyalitzat amb una balisa ( núm. 10) com a ruta 1, per la que continuarem caminant. En arribar a una casa (dreta) agafarem la pista de la dreta en lleugera pujada. Uns metres mes endavant arribem a un camí asfaltat, prenem esquerra, i arribem a la carretera de Sant Carles, la creuem i seguim recte fins a arribar a sa Cala. Prenem esquerra pel passeig fins al final que ens deixa al parking.
Ara comencem el segon tram diferenciat de la ruta, el del Far de Punta Grossa. Agafem el cotxe i pugem el carrer que abans hem fet a peu, però en arribar a l’encreuament que a l’esquerra indica l’Urb. d’Allà Dins, ara continuem dreta per aquesta curta carretera amb fantàstiques vistes sobre sa Cala. Anirem passant per denvat xalets i en arribar a una corba (esquerra) de 180° hem d’estar atents perquè just a la dreta s’inicia un carrer amb un disc de prohibit passar/circular, pujam per ell uns 20 m fins a la primera corba on podem deixar el cotxe. Ara continuem a peu 200 m, fins on s’ha acaba el carrer. A s’enfront veurem una barrera que dona accés a una pista de tenis, idò just a la seva esquerra, entre dos tancats de reixa (aquest detall és molt important), han deixat un «passadís» pel que hem de caminar passant pel costat de sa pista de tenis, fins que s’ha acaba la reixa i s’obri a la mar. Baixem uns escalons i ens situem a l’antic camí del far, avui en dia el tram fins a sa Cala s’ha convertit en privat e impossible d’anar.
Caminem per aquest antic camí. Passarem per davall una gran creu ( esquerra), La creu, de fusta, té unes mesures aproximades de 1’50 x 1 metre i està situada a una altura d’uns 10 metres sobre el camí, per la qual cosa l’accés és complicat. No obstant això, el crucifix es troba en un punt on el camí encara és ample i es conserva relativament bé, en comparació amb el camí que més endavant pràcticament es difumina, i així com anem avançant el camí es troba desfet i a vegades perillós, en qualque tram s’ha de fer un passet delicat i aeri. Convertit avui en dia en una cornisa. Després d’uns 1.400 m arribem al far de Punta Grossa, totalment destruït, destaca un enorme aljub la torre i part de l’escala. Ses vistes són realment extraordinaris. Després de descansar i fer unes fotos, iniciem el retorn pel mateix camí fins al cotxe.
“És el far més desconegut de les Pitiüses. Un niu d’àguiles en els confins de Sant Joan, més enllà de la Cala de Sant Vicent. Fins a l’1 d’agost de 1916, el feix de la seva llum blanca, que aconseguia 15 milles nàutiques mar endins, va advertir als navegants de la presència de terra, de l’escarpada costa d’és Cap des Llamp i dels dos esculls que hi ha sota el penya-segat. Després de 46 anys de servei i substituït pel far de Tagomago, el far de sa Punta Grossa quedava abandonat, a la mercè dels elements i del pas del temps, l’1 d’agost de 1916. Per a arribar avui fins a l’edifici cal tenir l’agilitat d’una cabra entrenada en és Vedrà i recórrer un camí de gairebé dos quilòmetres que recorre la paret del penya-segat. A vegades, la sendera no mesura més de dos pams i en alguns trams ha quedat parcialment obstruït pels despreniments de la muntanya. Cada nova tempesta deixa noves cicatrius en la senda. I quan, per fi, s’arriba al penyal en el qual es troba el far, encara cal creuar el pont que es va aixecar per a accedir a la construcció, tan desgastat que hi ha gairebé tres metres en els quals pràcticament cal convertir-se en un funambulista sobre la mar. Abans de res això, un no pot per menys que preguntar-se com va haver de ser, més d’un segle enrere, arribar fins allí, obrint camí en el penya-segat de sa Punta Grossa (o és Cap des Llamp), per a construir un far en un balcó sobre la mar, a més de 40 metres d’altura.
El tècnic en sistemes d’ajudes a la navegació de l’Autoritat Portuària Javier Pérez d’Arévalo, especialitzat en la història dels senyals marítims, més concretament de Balears, explica que les condicions mai van ser molt favorables per als tres torrers que van ser destinats a sa Punta Grossa. «Al principi, havien d’alternar-se per a anar a Sant Joan a recollir la correspondència, a peu i durant 15 quilòmetres de recorregut. En una ocasió, els van atracar». Els tres primers farers van ser Juan Roig Ferrer, Miguel Massanet i Miguel Guerra Nadal.
La història del far de sa Punta Grossa és una història d’infortuni, la d’un far d’inicis controvertits en el qual l’enginyer Emili Pou, el mateix que va projectar molts altres senyals marítims de les illes, es va entossudir a pesar que, ja en aquells dies, l’any 1847, va haver-hi partidaris de triar l’enclavament de Tagomago per a instal·lar la llanterna. Les veus discrepants apuntaven al fet que la llum en Tagomago donaria millor servei als pescadors. No obstant això, es va triar l’emplaçament de sa Punta Grossa, malgrat les dificultats, que començaven per la necessitat d’obrir camí en la llarga punta del cap i haver de transportar, per via marítima, els materials de construcció que després havien de ser hissats per l’escarpada orografia del penyal. A això es van sumar una epidèmia de còlera que va delmar la plantilla d’obrers i un obligat canvi de les pedreres subministradores en comprovar-se que el material que s’estava usant era de pèssima qualitat. Per fi, al desembre de l’any 1867, just dues dècades després de ser projectada, l’obra va quedar finalitzada, i els primers torrers es van instal·lar en l’edifici a mitjan 1868. Però encara va caldre esperar dos anys degut, segons indica Pérez de Arevalo, a retards en la construcció «de l’aparell de tercer ordre fabricat per la casa Chance Brothers».
Amb el far ja en funcionament, es va arribar a la convicció que l’illot de Tagomago era el lloc idoni per a instal·lar en la zona una llum per als navegants. Va caldre rendir-se a l’evidència i, en els inicis del segle XX, projectar un nou far, en és Cap de Xaloc de l’illot. Es va inaugurar en 1914, quatre mesos després que esclatés la Primera Guerra Mundial. La torre de sa Punta Grossa encara va seguir un parell d’anys en funcionament fins a apagar-se per sempre. Avui, sense llanterna i amb la torre esdentegada, aguanta amb fermesa l’embat de vent i aigua; el revestiment de les parets ha desaparegut deixant a la vista les pedres i a l’interior la naturalesa s’ha obert camí. El far de sa Punta Grossa, el del ritme més lent de les costes de Balears, està condemnat a caure pedra a pedra amb la mateixa cadència flegmàtica amb la qual es va construir i amb la qual va il·luminar les nits de la costa de Sant Joan.” Cristina Amanda Tur | Diari Eivissa 12.06.2015
Distancia recorrida: 3,7 km Altura Mínima: 8 m Altura Máxima: 198 m Tiempo Ascenso: 01:55 Tiempo Descenso: 00:56 Tiempo en movimiento: 01:04 Velocidad Ascenso: 107,00 m/h Velocidad Descenso: -211,0 m/h Velocidad media: 1,30 km/h Vel. en Mov.: 3,46 km/h Velocidad Máxima: 7,36 km/h
empleo manos.
Data: 19.10.2019
Ses Balandres ( Eivissa)
«Aquesta cala amagada i fascinant obsequia al caminant amb el contundent espectacle de la verticalitat de la seva naturalesa
A Eivissa, no existeix catarsi més intensa que descendir en solitari fins a ses Balandres, zigzaguejant a través dels penya-segats escarpats de Corona.
En paral·lel, la baixada transmuta en un involuntari viatge interior cap a la forma de vida de les generacions d’antany, en experimentar les dures condicions de vida que imposava el medi natural i els esforços que els pagesseos eivissencs afrontaven diàriament per a domar-lo a la seva manera i adequar-lo a la seva subsistència.
Una ruta a la mar des de les altures. La cala espera entre la Punta d’en Petroell i la Llosa de ses Balandres i avui és accessible gràcies a l’intricat corriol que van esbrossar els pescadors del pla de Santa Agnès. Aquells supervivents de l’antiguitat més recent –Eivissa va ser medieval fins abans-d’ahir–, avui gairebé semblen herois o superhomes. La mateixa fortalesa que els va permetre escalonar les muntanyes emboscades amb bancals de pedra seca o navegar fins a Àfrica en minúsculs pots a vela per a fer contraban, els va convertir aquí en barranquistas. Van obrir una ruta a la mar des de les altures i així van obtenir peix fresc, en una zona tan aïllada com Santa Agnès.
D’aquella necessitat extrema és fruit aquesta ruta inversemblant pel precipici, a la qual van anar incorporant escales de fusta i entenimentades, que avui ens permeten seguir els seus passos sense despeñarnos. Ells, no obstant això, no van concebre aquestes millores per la seva seguretat, perquè grimpant eren com a felins, sinó per a poder escalar fins al pla sense necessitat d’usar totes dues mans. Així els quedava una lliure per a carregar el sac amb la pesca que havia quedat atrapada en les xarxes o en els hams dels palangres.
Dos-cents metres d’altura que, des del més alt, semblen un disbarat i que es van superant pas a pas com en un viatge al centre de la terra, amb la diferència que aquí la lluminositat és gairebé tan hipnòtica com els aclaparadors retalls de costa que s’obren entre la verdor dels pins i les mates. Miraculosament, arbres i matolls han tirat arrels en petits grapats de terra que els segles han anat acumulant entre plecs, esquerdes i racons, en la pedra viva del penya-segat.
La verticalitat adquireix el seu significat més literal en l’última etapa del descens, on només un tram d’asimètrics sortints fruit del capritx de la naturalesa permet conquistar el sòl. A baix esperen les casetes- escar, a vegades enfonyades en el penya-segat, atípiques per les seves corbes i el mantell de pedres que les camufla. Formes suaus, sense angles ni brusquedats, concebudes per a esquivar en la mesura que sigui possible la violència de les tempestats de l’hivern. Només per contemplar-les, ja val la pena l’esforç.
I en l’horitzó, les dues Margalides: l’illot gran, més pròxim, amb forma de mitja lluna i travessada per un enorme buit, que creuen sense contratemps embarcacions sense masteler com si s’endinsessin en una gruta marina amb forma de boca. I més allunyat el petit, semiamagat després del germà major. Ses Balandres és, efectivament, una altra Eivissa.»
Xescu Prats | Ibiza 09.07.2016
Aquesta seria una precisa descripció de l’entorn que em visitat. Però la ruta la comencem a l’aparcament que hi ha al llogaret de Santa Agnès de Corona ( Sant Antoni de Portmany – Eivissa). Comencem a caminar pel camí des Pla de Corona, on ben aviat, als 500 m, passem per davant el famós pou de Corona. Darrerament ha pres el nom de pou d’en Baló perquè la vella casa d’aquest nom es troba poc més amunt. Devora el pou es conserven restes de dues grans piques. La que té més a prop procedeix del pou de can Pep Vicent.
Just al seu costat a menys de 100 m, surt, una pista ( dreta) que en lleugera pujada passa per davant uns xalets, després s’obri al bosc i es transforma en un tirany prou definit.700 m després arribem a un encreuament, a la dreta veurem una cadena enmig de dos grans pins que a la tornada agafarem, però ara seguim recte, deixant a l’esquerra uns camps de conreu.
Quan hem caminat 400 m més arribem al punt clau. El tirany segueix endavant, però noltros hem de prendre dreta cap a una crivella, on les vistes són realment extraordinaris. La davallada s’intueix forta…als pocs metres de començar a davallar ens trobem amb una escala de fusta, ben conservada, que ens facilitarà superar el ressalt.
Gaudim d’aquesta encisadora cala. Prosseguim descendint per aquest estret i aeri tirany. Aviat ens trobem amb les primeres maromes que ens faciliten el pas, encara que no fan falta. Prosseguim, ara per una cornisa, i tot seguit un passamà, seguit d’altres maromes, el terreny cada vegada més vertical.
El darrer tram és el més atractiu. Unes maromes i cordes ens facilitaran els darrers metres totalment verticals no aptes pels que pateixen de vèrtigen.
Ja hem arribat als escars, alguns ben treballats i de certa bellesa. Aprofitem per recorre la cala, descansar, gaudir d’aquest regal de la natura i prendre forces per remuntar-lo.
El retorn ho feim desfent les passes fetes fins a arribar a l’encreuament amb la cadena entre els pins. Es tracta d’un tirany agradable que duu a una casa, per la que haurem de passar per davant el seu portal i seguit fins a arribar novament vora el pou de Corona. Prendre esquerra per la carretera asfaltada fins a l’aparcament.
Una ruta curta, però interesant, agradable i espectacular.
Distancia recorrida: 9,6 km Altura Mínima: 3 m Altura Máxima: 247 m Tiempo Ascenso: 02:28 Tiempo Descenso: 02:34 Tiempo en movimiento: 02:15 Velocidad Ascenso: 183,4 m/h Velocidad Descenso: -184,4 m/h Velocidad media: 1,87 km/h Vel. en Mov.: 4,23 km/h Velocidad Máxima: 6,36 km/h Tipo ruta: Circular
Data: 17.10.2019
Puig Nunó i cova des Ví (pintures rupestres)
Avui iniciem la ruta a cala Salada (Sant Antoni de Portmany – Eivissa), concretament al parking de baix. Prenem escales cap a baix fins a la ctra.que arriba a sa platja, girem dreta amunt, durant 200 m, fins arribar a la corba, on abandonem i girem per la pista de l’esquerra, 200 m després abandonem la pista i agafem tirany de la dreta que en lleugera pujada ens endinça per la Canal des Forn Roig. 700 m després arribem a un forn de calç ( será el forn Roig ?),continuem per aquest agradable tirany, amb el Puig d’en Raió,199 m a la nostra esquerra.
Després de creuar novament es torrent de sa Canal des Forn Roig, arribem a una pista, on després d’una corba la abandonem per l’esquerra, veuren un punt blau al terra, continuem i traspasem una paret de partió,després girem dreta en lleugera pujada, continuem pel tirany molt definit,fins arribar a una nova pista que duu a un xalet ( dreta) que no agafem noltros continuem per l’esquerra e ignorem les que anem trobant a la dreta.
Arribem a una nova pista molt mes ampla, ara en lleugera davallada, anirem passant per diferents xalets, set cents metres després de pasar pel costat/damunt del darrer xalet aribarem a una bifurcació on la pista continua recte, i a la nostra dreta neix un tirany molt definit,si ens fixem veurem un pal indicador d’una ruta ciclista, agafem aquest tirany molt agradable fins arribar al coll ses Cuines de s’Hereva, nom que dóna al coll situat entre el puig Nunó , a ponent, i ses Tanques de s’Hereva , a llevant, al poble de Santa Agnès de Corona, on trobem una barraca amb un forn en bon estat. Es tracte d’un encreuament,el tirany pren cap a vall, pero noltros agafem el que hi ha just al darrera el forn.
Ara comencé una pujada mitja/forta que ens situará al cim del Puig Nunó de 258 m. Les vistes son impagables e indescriptibles, al menys per jo.
Toponimia: Els límits territorials del quartó de Portmany foren escrupolosament estudiats per Joan Marí Cardona. A grans trets, el quartó començava pel N al cap Nunó (topònim que sembla derivar del nom de Nunó Sanç) i abraçava tot l’arc de costa fins a Porroig, que restava ja en terres del quartó de ses Salines.
Portmany, quartó de HIST Circumscripció feudal de l’illa d’Eivissa creada arran de la conquista de 1235 a partir dels límits geogràfics del districte andalusí de Portumany . Va perdurar fins a la divisió municipal de l’illa feta el s XIX. El topònim Portmany apareix en el mateix Memoriale divisionis (1235) i deriva clarament del llatí Portus Magnus. Els termes partida, part, jurisdicció o domini de Portmany apareixen indistintament en els documents més primerencs; l’apel•latiu quartó de Portmany apareix, de moment, per primera vegada el 1279. Els quartons són el resultat de la modificació de la divisió administrativa i fiscal andalusina de l’illa, consistent en cinc ajza’ (plural de juz) feta per Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal amb vista al seu repartiment immediatament després de la conquista de 1235. Aquelles cinc parts o ajza’ en què es dividia l’Eivissa andalusina es transformaren en quatre partides jurisdiccionals i Portmany va pertocar al comte del Rosselló, Nunó Sanç, qui el va posseir fins a la seua mort el 1241. Nunó Sanç tengué Portmany com a feudatari de Guillem de Montgrí, situació de vassallatge que es preveia que s’havia de transmetre ja per sempre entre els successors de Sanç en la possessió del quartó i els successors de Montgrí en l’arquebisbat de Tarragona. A la mort de Nunó Sanç, Jaume I va comprar dels curadors testamentaris del comte tot el que li pertanyia a Eivissa i Formentera i, d’immediat, ho va vendre tot a Guillem de Montgrí, qui ho comprà no com a arquebisbe electe de Tarragona (que ja no ho era) sinó en nom propi.
Font: Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera
El descens del Puig Nunó el feim per la part costanera SW, un prou desnivell que aurem de superar, el més destacable, ses vistes i un cocó natural a una roca, 209 m d’altitud. Anirem descendint fins arribar a uns xalets, després continuarem per la pista. Cinc cents metres després arribem a una bifurcació, la nostra direcció es continuar enfront, però com volem visitar la cova des Ví i les seves pintures rupestres, agafem la pista de la dreta que en davallada ens acostarà fins dita cova. “Situada en una zona escarpada entre l’illot de sa Foradada i el cap Nunó, a uns 20 metres sobre el nivell de la mar, sa Cova des Vi conserva a la paret i al sostre les úniques pintures rupestres que fins al moment s’han trobat a Eivissa. Tot i els nombrosos estudis que s’han realitzat des de 1917, en què foren descobertes per l’abat francès Henri Breuil (1877-1961), els investigadors segueixen sense arribar a un punt d’acord pel que fa a la cronologia i a la significació de les imatges representades. Aquest abric també es coneix com sa cova de ses Fontanelles, ja que es confon amb una cova propera, que té un broll d’aigua dolça, situat gairebé a nivell de la mar. El nom de sa cova des Vi fa referència a l’ús que se’n va fer en els primers anys d’aquest segle com a magatzem per al vi que es feia amb les parres sembrades a les petites rotes dels voltants. Les pintures que conserva sa Cova des Vi, avui una mica esborrades, són esquemàtiques, de color negre i de molt difícil i diversa interpretació. Afortunadament, Breuil publicà el 1920 l’esquema d’una part, i existeix material fotogràfic posterior que ha permès conèixer elements que malauradament ja no existeixen.” “Cuando ya despuntaba como autoridad mundial, en la primavera de 1917, el Abate Breuil y su sotana desembarcaron en Ibiza para una estancia de quince días. Desconocemos las circunstancias que envolvieron aquel periplo tan extraño. Sin embargo, su sagacidad y olfato de sabueso trufero le bastaron para descubrir las que, en un principio, se clasificaron como únicas pinturas rupestres de las Pitiusas. A saber quién condujo al Abate Breuil a los acantilados de ses Fontanelles, hasta alcanzar un minúsculo e inhóspito recorte –más que gruta, abrigo–, que los payeses llamaban ´Cova des Vi´ porque allí prensaban uvas para elaborar vino. Breuil inspeccionó el muro liso de aquella oquedad en el acantilado del Cap Nonó y entre las humedades halló el garabato que dio sentido al viaje. Tal vez con el aderezo sensacionalista que le achacaban sus enemigos, declaró que aquellos esbozos fueron trazados por ibicencos de la edad del bronce. Estudios posteriores han acabado descartando el origen prehistórico de las pinturas de sa Cova des Vi, situándolas tal vez en tiempos de los fenicios, cuyo origen pitiuso prácticamente coincide con los estertores del periodo del bronce en Europa. Constituyen, en todo caso –y que los arqueólogos nos perdonen–, un homenaje a la desilusión y al monumento fallido. Lo más cercano a la nada. Un garabato minúsculo y sin formas, que aún hay quien duda no fuera el bosquejo de un payés que se aburría mientras hacía el vino, sin la menor intención de pasar a la posteridad, aunque ocurriera hace cientos de años. Hoy el esbozo aguarda protegido tras una verja, junto a un sendero que desciende por el precipicio. Aquellos que gozan explorando entre las piedras y su significado, muy probablemente tengan una experiencia religiosa con el descubrimiento de Breuil. A mí, por el contrario, me atraen mucho más las andanzas de tan insigne personaje por ses Fontanelles, con su sotana al viento, y especular con las razones que condujeron al explorador de Altamira y Combarelles, el mismo que años después bautizaría a la ´Dama blanca´ de la montaña Brandberg de Namibia, a rebuscar en aquel hueco que no alcanza el estatus de gruta, en la Ibiza casi invisible de 1917.” Font: Xescu Prats Ibiza 12.03.2017
Retornem fins situar-nos al cap damunt dels penyassagts i vorajant-los ens dirigim cap a la Foradada per admirar les vistes sobre el Cap i Puig Nunó amb la cova a la seva falda. Retornem per on hem vingut fins a l’ampla pista per la que continuarem fins quasí arribar al seu final amb xalet, però uns metres abans i a una corba sortirem de la pista ( Esquerra) i iniciem la davallaada cap a cala Saladeta primer i cala Salada després, per finalment acabar novament al seu parking.
Distancia recorrida: 13,36 km Desnivell: -m Salt més Alt: 41 m Cordes utilitzades 1×60, 1×40, 1×300 m: Altura Máxima: 443 m Ganancia Temps Aproximació: 1’35 h Temps Retorn: 1,35 h’
Avenc de sa Moneda
Data: 5.10.2019
Avenc de sa Moneda
Per arribar-hi tenim dues opcions; una des de l’urbanització de la Costa d’en Blanes ( Calvià) molta més curta, i l’altre des del mirador de na Burguesa (Palma), avui noltros triem aquesta darrera opció, a continuació vos deig les indicación per arribar-hi des de l’Urbanització de la Costa d’en Blanes, que coincideix amb el trak; entrem per l’avinguda Tomas Blanes Tolosa i seguirem fins a arribar a una rotonda, seguim recte pel carrer Sant Eduard, ens em de fitxar perquè em de prendre esquerra pel carrer Sant Carles, prosseguim en forta pujada fins al carrer Sant Joan també esquerra, veurem un senyal de trànsit de carrer sense sortida, prosseguim fins arribar al carrer Sant Gabriel també esquerra i que en forta pendent ens deixarà a les barrares de l’entrada de la finca s’Hostalet on hi ha una gran esplanada per deixar els cotxes.
Sortim des del Mirador de na Burguesa ( Génova), per la pista que surt del darrera i passa vora les antenes, i que en mitja pujada ens endinsa dins la serra. Es tracta d’una pista ampla i cómoda. Obviarem qualsevol desviament que anem trobant fins que en dur 2,9 km arribarem al coll des Pastor, es tracta d’un punt important, aqui abandonem la pista per agafar el ramal de l’esquerra, als pocs metres i en lleuger descens arribem a un nou encreuament i agafam el ramal de la dreta, deixant el puig Gros de Bendinat (486 m) a la nostra esquerra, arribem al coll de Bendinat, 375 m, continuem per la pista, novament ens trobem amb un ramal ( esquerra) que obviem i continuem per la pista, fins arribar al pla de Vilarrasa, que ens situa a un nou encreuament, el ramal de l’esquerra ens duria a l’Urbanització de las Costa d’en Blanes, és l’altre opció que he comenta al comencement. Noltros continuem per la pista uns 100 m per després abandonar-la per la dreta i ficar-mos dins un pinar espés. Al principi costa mouren’s pero poc a poc anem sortim d’aquesta zona esponerosa per en mitja-forta davallada anirem cercan la depressió que forma el terreny, amb tèndència anar cap a l’esquerra.
Passarem per devora el petit l’Avenc de n’Andreu. Es de petites dimensions, 2,5 m x 1 m i una vertical de 12 mi 37 m de longitud, probablement es comuniqui amb l’avenc de sa Moneda que es troba a tan sols 25 m de distància i uns 15 m mes avall.
Arribat a l’enorme boca de l’avenc de sa Moneda ja podem intuir la grandiositat d’aquesta cavitat.
El nom de la “Moneda” no m’ha quedat clar; uns diuen que és perquè es va trobar una moneda, altres més estudiosos que prové de Monedero ( Podemos no te res a veure), depressió on va l’aigua, altres van més enllà i cita’n a la Diosa Juno que tenia a Grècia el malnom de Moneda per la seva mare receptora de les aigües. La fàbrica de la moneda estava a Atenes a prop de un temple prostituïu, dedicat a l’adoració de Astaré, la Tanit semítica. En qualsevol cas totes me serveixen per anomanar-lo Avenc de sa Moneda.
La cavitat està situada en la Serra de na Burgesa dins la finca de s’Hostalet, presenta una boca de 14 m x 9 m realment impressionant amb una gran figuera, que li dona un certa bellesa ( en s’estiu, pèrque en s’hivern la figuera no te fulles i te deixa veura l’inmensidat del buit ), en la vertical de la via de descens. Encara que es poden instal.lar dues vies, la més vertical de 45 m i practicamente volat en gairebé la seva totalitat, i l’altra lateral es realitza migjançant una vertical de 30 m amb diverses repises intercalades. Tots dos descens desemboquen a la gran sala de 42 m. x 42 m.
La gruta ha estat reequipada i millorada recentment, substituint els parabolts per químics.
Muntem la capçalera 1 en els dos químics per a muntar una V i efectuar un petit ràpel de 3 m fins a situar-nos sobre un cornisa on avancem fins al següent químic, a manera de passamans. Seguim el descens d’uns 4 m cap a la boca fins a un altre químic i superar un petit pas en descens desgrimpable però exposat. Amb cura continuem caminant uns 6 m, fins al químic que en vertical de 6 m, ens porta fins al següent químic i fraccionament. Li segueix ràpel de 25 m. Un últim químic per a evitar un frec d’aresta. Acabant amb un altre ràpel de 10 m.
La capçalera 2, la muntem en la part superior N de la boca. Amb un ràpel de 4 m que ens situa en un fraccionament que realitzem totalment en volat, aquest és el punt més complex de tot el descens i remont. Iniciant el ràpel volat sobre la figuera que traspassem, per a després de 45 m ens situa sobre un caramull de terra en plena sala Principal.
Aquesta immensa sala presenta gegantesques bugades estalagmíticas en la qual destaca una enorme columna de 21 m. d’alçada, separada per uns pocs metres d’una altra columna enorme.
D’aquesta gran sala s’inicien una sèrie de passos que val la pena recórrer. Especialment el situat en el costat W, a la qual s’accedeix ascendint per enmig de macizos estalagmítics, i unes finestres que ens permeten admirar des de l’altura la gran sala. Destaca a l’altre costat un pou de 20 m. que dona a la part mes fonda de la cavitat.
Una vegada a la sala podrem gaudir de les gegantesques columnes, explorar els nivells inferior en direcció SW una serie de passos i galeríes per arribar als -54 m i superior que ens situa a una balconada que ens permet visualitzar tota la gran sala. La sortida la feim remuntant la gran vertical uns pel gran volat i altres per la pared de l’esquerra.
Distancia recorrida: 4,10 km (07:31) Desnivell: 220 m Salt més Alt: 60 m Cordes utilitzades 1×75, 2×30, 1×20 m: Altura Mínima: 129,08 m Altura Máxima: 316,89 m Ganancia Temps Aproximació: 25′ Temps Retorn: 25′ Temps Descens: 2 h, 40′
Data: 28.9.2019
Torrent des Clot des Julivert (Juevert)
Sortim del parking de s’Ermita de la Victòria perl camí que puja per darrera d’hostetgeria, passa pel mirador de ses Tres Creus, el restaurant, una barrera, i en forta pujada paseem pel coll des Pedregaret, seguim en ascens fins arribar al Pla de sa Talaia on hi ha un dipèsit d’aigua de contraincendis. Just al darrera hi ha una obertura a la reixa que ens permet el pas, sino aurem de caminar uns metres mes per la pista fins arriba a una barrera tancada, amb un cartell de «Zona de Reserva» que auriem de botar. Bé idó una vegada traspasat la reixa d’una manera o l’altra, en lleuger descens caminarem fins uns grans pins on hi ha una bassa i unes menjadores per animals ( perdius segurament), un bon lloc per berenar i vestir-nos de torrenters.
Anem a la recerca de la capçalera, per aixó iniciem la marxa, direcció NW, per la torrentera, poc marcada al prinicipi, que marca l’orografia del terreny. Poc a poc va agafant mes traça de torrent i al pots minuts arribem al primer bot. Cal dir que l’espectaculritat del paissatge es inmens.
Es tracta d’un bot de 15 m, amb cordino a la soca d’una mata que hi ha a la dreta. Seguit ve un bot important de 50 m, amb plaques/parabols al centre.
Després caminarem uns 80 m per arribar a un bot, encara més impressionant, de 60 m ( encara que la topo que utilitzam marca 65 m). Tot seguit un altre bot de 28 m
Finalment acabem dins el mateix tálveg des torrent de s’Aladernar, per on continuarem fins arribar al camí-GR, on prenem dreta, que en forta pujada ens acostarà al parking.
Acabem celebrant sant i anys d’en Joan Biel que ens ha duit xandis, cerveces, cocohuets i més coses.
Distancia
recorrida: 2,6 km (07:31)
Desnivell: 170 m
Salt més Alt: 30 m (26+4)
Cordes utilitzades 2 x 30 m:
Altura
Mínima: 129,08 m
Altura
Máxima: 316,89 m
Ganancia
Temps
Aproximació: 25′
Temps
Retorn: 15′
Temps
Descens: 1 h, 15′
Data: 28.9.2019
Torrent de s’Aladernar
Avui hem tornat a fer aquets torrent per dos motius, un perque anavem sobrats de temps després d’altres activitats per la zona, i l’altre perque hi havia companys que no ho avien fet.
Sortim del parking de s’Ermita de la Victòria perl camí que puja per darrera d’hostetgeria, passa pel mirador de ses Tres Creus, el restaurant, passem una barrera, i en forta pujada paseem pel coll des Pedregaret, i en arribar a la cota 268 m veurem ( dreta) a la vorera del camí dues grans roques planes, es el punt per on hem de començar a davallar, entre carritxeres i branques de pi seques, als 15′ arribarem al primer salt de 23 m, tenim un cordino a un pi de l’esquerra. A continuació tenim el segón salt de 30 m ( 26+4), després continuarem pel tàlveg amb moltes branques seques, arrossegades per les darreres pluges, fins arribar al camí. Prenem dreta que en forta pujada ens acostará al parking. Si no volem arribar fins al camí, podem sortir del tàlveg després de sa darrera desgrimpada, que en forta pujada arribarem a l’altura del parking.
Un torrent, per di-ho d’alguna manera, no te gaire interés torrenter amb només dos salts seguits, el primer de 23 m i el segón de 25 m, la resta diferents resalts desgrimpables de menys de 4 m.
Distancia
recorrida: 9,4 km (07:31)
Velocidad
media: 1,25 km/h
Velocidad
Máxima: 7,51 km/h
Altura
Mínima: 229 m
Altura
Máxima: 675 m
Ganancia
Altitud: 679 m
Pérdida
Altitud: -649 m
Tiempo
Ascenso: 04:29
Tiempo
Descenso: 03:01
Penya de sa Bastida
Data: 13.7.2019
Mola o Penya de sa Bastida per pas de sa Bastida i puig de sa Galera, cova Major i els Picó.
Avui visitaren un antic reducte defensiu tardoromà i de refugi medieval per a la població d’Alaró, el puig de saMola de sa Bastida, de 576 m d’altària, on s’alça la Penya de sa Bastida, de 617 m, situat a les terres de l’antiga l’alqueria Beniarri.
Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament que hi ha a la placeta del carrer de sa Bastida ( barriada dels d’Amunt) al poble d’Alaró. Des d’on ens dirigim cap al camí de ses Artigues, nom que li ve de la font de la Vila o de ses Artigues. Precisament en arribar a aquesta font ens sortirem del camí per l’esquerra, botant una petita paret i seguirem el tirany que ens portarà al camí que va a ses cases des Rafal. Ara durant una bona estona caminarem per aquest camí a vegades formigonat i en forta pujada. Fins a arribar a la cota 463,7 m, lloc on trobem un porxo ben condicionat l’endret del pou des Quer. Que també visitem. Idò en aquest mateix punt sortim del camí o pista i seguim un tirany que passa per davall es porxo direcció al contrafort de sa mola de sa Bastida. En pocs minuts i en lleugera davallada arribem a l’impressionant cova Major, una gran balma de 20 m de fondària, una amplària de 31 m per 8 m d’altitud. Un bon lloc per berenar. Molt aprop i al seu costat també podem trobar la cova de la Mola, de dimensions més reuïdes i atractiva.
Continuem la ruta SE en davallada pel coster del contrafort, es tracta d’un tram molt escletxat amb uns graons que ens facilitaran la davallada. Seguit passem per davall un gran bloc que fa de petit tunel. Aquest punt és clau per trobar l’inici del pas de sa Bastida. Passat per davall sa roca girem totduna esquerra fent un gir de 180° per situar-nos damunt el túnel. El segueix un petit tram d’alzinar en forta pendent fins a arribar al contrafort superior de la Mola, on trobem el pròpiament dit pas de sa Bastida, una petita escletxa bastant vertical que ens farà grimpar fins a la part superior. Cal anar alerta amb les pedres que poden caura des dels companys que van més avançats, també ens facilitarà l’acció si posem un cordino.
Una vegada superat és pas de sa Bastida, prenem N fins al cim, un cim sense gaire interès perquè el realment bonic i interessant és el vesant N o penya de sa Bastida, enfront del puig de sa Galera ( el proper objectiu). Pel descens prenem S, fins esbrina el poble d’Alaró, primer seguirem unes fites i tot seguit un antic camí de ferradura escalonat que s’inicia al Picó Gros i segueix pujant al puig de sa Mola, fins a la penya de sa Bastida, que fem de davallada fins a arribar al Picó Gros de 431 m, fem cim i gaudim de veure les restes de la seva murada carregada d’història dels alaroners i alaroneres, després el Picó Petit que també coronem, prosseguim la davallada per aquest antic camí fins a la font de sa Bastida. El puig de sa Mola comprèn: es Picó Petit, es Picó Gros i sa Penya de sa Bastida. Ara continuarem per una àmplia pista que faldeixa la gran Mola i a poc a poc ens anim endinsant per un agradable alzinar, passarem per un forn de calç ben conservar, cota 538,3. Continuem pujant fins a arribar a un ample portell amb paret mitjanera, idò just abans de sa paret sortirem del camí ( dreta) per enfilar-nos per dins s’alzinar direcció NE fins a la cota 660 m, just enmig del cim ( esquerra) i de l’espectacular balconada ( dreta) que fa de de mirador natural sobre Alaró i la Penya de la Bastida. Primer ens acostem al mirador per gaudir de l’espectacle i després ens dirigim fins al cim, on aprofitem per dinar.
Al Corpus de Toponímia de Mallorca podem llegir: «Hacia el N.W. de Los d’Amunt, de Alaró, entre Sa Mola y Es Picó Gros del Puig de sa Bastida se encuentran numerosos e importantes vestigios de gruesas paredes y aljibes, al parecer del siglo XIV, que tal vez dieron nombre al predio Sa Bastida, antiguamente llamada Bastida del Comte de Barcelona, lo cual hace pensar si construyó allí un recinto defensivo, amurallado, para proteger al vecindario de incursiones moriscas, puesto que el Castillo de Alaró estaba demasiado lejos para refugio de emergencia». (Mn. Bartolomé Guasp).
El descens ho fem primer direcció NO per després girar a N fins al camí des Rafal. Als pòcs metres trobem la barrera oberta de la finca. Seguirem fins a arribar a un camí ( esquerra) que davalla a unes cases, aquest seria la ruta a fer per arribar al pas de s’Arrambador, però no ho podem fer perquè la finca on es troba ha estat recentment tancada, i a la porta hi ha una col·lecció de cartells que prohibeixen el pas.. Etc.. inclòs càmeres de vídeo… pel que abandonem i tornem al camí del Rafal fins al final, al poble d’Alaró.
Per suposat que ens aturem al primer bar a fer un bon grapat de xandis i comentar la propera sortida.
Temps de descens: Unes 3 h (cal tenir en compte l’estat del torrent –cabal, humitat de la roca– i l’experiència del grup)
Circular: Si Aproximació 2 h Retorn: 45 ‘ Material: 2 x 30 m, 1 x 25 m
Data: 14.09.2019
TORRENT EL CANAL NEGRE
Ens situem a la ctra Ma.2203 de la Cala de Sant Vicenç i aproximadament al Km-1,2 a una ampla corva podem deixar els cotxes a la vorera. Just davant tenim l’entrada del camí amb les cases de Can Vich, es un camí que travesa varies finques. Noltros el seguirem fins arribar a les barreres de Can Nicolau, ( quasi el final) on l’abadonarem (esquerra) per ficarnos dins el torrent.
Remontarem el torrent, de talveg fàcil, fins traspasar la segona barrera basculant que també fà de partió. Aquí girrem lleugerament a la dreta amb direcció a un gran pi, per després seguir les fites que posarem ( de tornada) fins arribar al primer puxet on al cim hi ha un tancament talaiòtic de pedra. Des d’aquí tenim una àmplia panoràmica del torrent i de per on em d’anar, seguirem primer amb un lleu ascens, i en algún moment per un antic cami empedrat i molt espenyat, que poc a poc es convertirá amb una pendent molt forta. No em d’arribar a dalt de tot, sino que cercarem la cota 280 m. i ens mantendrem tot lo que poguem en ella i paralels al torrent proseguirem per un terreny molt incomode fins arribar a la cota 302 m. just damunt on el torrent es divideix en dues torrenteres, aqui i davall una gran mata està l’entrada de la cova de Cornavaques, que també visitem avui. Continuem en descens fins arribar al tàlveg. Ens posem l’arnés i iniciem el descens amb multitud de desgrimpades. Destaca el bot més alt en forma de ximenea de 25 m. El darrer salt important té un gorg amb aigua permanent que es pot salvar per l’esquerra.
Recorregut zona exportva: 1,5 kmRecorregut Total: 8,5 km
Temps de descens: Unes 2 hores (cal tenir en compte l’estat del torrent –cabal, humitat de la roca– i l’experiència del grup) Circular: Si Elevació mínima: 0 m Elevació màxima: 288 m
Data: 7.09.2019
TORRENT DELS PICAROLS
Iniciem la ruta senderista d’avui al poble de Deià, concretament a l’aparcament
L’excursió la iniciem en Binibona, podent arribar des de Selva o Caimari (nosaltres hem optat per aquesta primera opció opció). En arribar Selva per la carretera Ma.-2130, immediatament després d’una corba a l’esquerra, a l’altura del Bar Xilva, prenem dreta (panell Moscari) pel carrer d`Escorca i ctra. Ma2321. Continuem recte per dins es poble fins arribar a l’esglèssi, on girem esquerra pel carrer des Pou, fins arriba a l’encreuament, on continuarem tot recte seguint les indicacions de l’Hotel Binibona i fin del trajecte amb cotxe. Podem aparcar en la mateixa plaça on es troba l’Hotel Binibona Park Natural.
Iniciem el recorregut a peu, amb direcció N, seguint la indicació del rètol de l’Hotel Albellons, ascendint per una carretereta asfaltada amb pujada lleugera. Al cap de’ 1 travessem un potell i continuem planejant o amb baixada lleugera, tenint a la nostra dreta (E) el Torrent de Sant Miquel. Transcorreguts uns 8’/9’ deixem la carretereta que conduïx a l’Hotel és Abellons i vam seguir amb direcció N per la pista de terra que tenim enfront de nosaltres, iniciant una baixada lleugera i posterior planeig, tenint a la nostra dreta (E) el Torrent de Sant Miquel. Al cap de’ 1 veurem a la nostra dreta una fita i un pi amb punts vermells, és el punt en el qual hem de deixar la pista i travessar el Torrent del Guix. Una vegada travessat el torrent hem de seguir la fites i arribarem a un camí. Als 2’/3’ arribem a un portell i 2’ després travessem el Torrent dels Picarols (veurem una fletxa vermella), iniciant una pujada lleugera, trobant fites i un punt vermell en una alzina, arribant a una pista de terra. Arribarem a una encreuament (pista de terra des de la dreta) en el qual hem de seguir recte (NW), tenint el Torrent dels Picarols a la nostra esquerra (W) que ens acompanyarà fins als voltants de ses Figueroles. Iniciem una pujada mitja, per a ascendir de nou amb pendent mig i arribar als 3’ a un forn de calç (esquerra), vam continuar amb pendent mig, baixada lleugera i al’1 ½ arribem a un encreuament (pista de terra des de la dreta) hem de prendre a l’esquerra (fletxa vermella en una alzina, punt blau i fita), iniciant una baixada lleugera. A el ½’ arribem a un forn de calç (esquerra) i vam continuar per la pista amb pujades i baixades que no superen el pendent lleuger/mitjana. Als 5’/6’ veurem a la nostra esquerra (W) una presa artificial en la llera del torrent. Continuem per la pista de terra amb planeig/pujada lleugera; als 2’ veurem una fita a la dreta, seguirem per la pista de terra (és l’inici d’una senda que ens permet una drecera) amb pujada lleugera. Als 2’ arribem a un nou forn de calç (esquerra) i 1’ ½ després arribem a un encreuament, havent de prendre a la dreta (I) (fletxa blava en alzina). Iniciem una pujada mitja per l’inici de la Coma Llarga, al cap d’uns 2’, en un lloc on la pista s’eixampla, arribarem a una “fita” amb punts blau i taronja, si seguim en la direcció que veníem (NE), ascendiríem per la Coma Llarga, pel que hem de prendre a l’esquerra (trobarem fites, punts vermells, punts taronges, fletxa vermella) ascendint per una senda que posteriorment es transforma en un camí –amb algun tram empedrat i graons–, és el Camí d’Alcanella, que amb pendent mitjana/forta fins a forta/mitjana, amb algun tram en zig-zag, ens conduïx cap a ses Figueroles. Als 7’ iniciem una pujada mitja i 2’ després planejem (al llarg del camí anem trobant fites que ens orienten). Als 2’ iniciem una baixada mitja i posterior pujada mitja i mitjana/forta, amb un tram en zig-zag, iniciant als 6’ un planeig. 1’ després travessem un portell sense barrera i iniciem una baixada lleugera. Als 4’/5’ arribem a un nou portell (fletxa vermella i fletxa blava) seguint planejant o amb pujada lleugera. 3’ després travessem un portell i als 2’ arribem a un encreuament (camí que ascendeix amb adreça NE i que conduïx a Alcanella), hem d’agafar a l’esquerra (N), dirigint-nos cap al Torrent dels Picarols, al que arribem a el ½´ després d’una baixada i haver travessat un portell (fletxa blava). Si seguim la senda, en direcció NW arribarem a una esplanada al S de ses Figueroles, des d’on iniciarem el recorregut esportiu del torrent. Consideram finalitzat a l’esclosa, cal destacar que es un torrent sense gaire bots, sent el més alt del de sa Cadena i la majoria desgrimpables.
La tornada a Binibona pel mateix camí de l’anada. Des de la presa prenem a l’esquerra i vam arribar a la pista de terra, per la qual ja hem transitat a la pujada. Una vegada en la pista de terra continuem amb direcció S i en uns 7’ arribem a un forn de calç; 1’ després arribem a un encreuament (pista de terra des de l’esquerra) hem de prendre a la dreta (fletxa vermella en una alzina, punt blau i fita). Al’1 ½ arribem a un nou forn de calç i 2’ després arribem a un encreuament (pista de terra des de l’esquerra) hem de prendre a la dreta (punt vermell alzina), vam travessar el torrent i als 2’ travessem un portell. Travessem el torrent (punt vermell, fita) i vam arribar a la pista de terra (pi amb punts vermells) i vam prendre a l’esquerra, arribant en 1’ al camí asfaltad. Continuem per ella, amb direcció sud, i als 10’ travessarem un portell arribant a la plaça on hem deixat aparcat el cotxe als 2’.
Cal destacar que avui a realitzat part de sa ruta la socia mes jove que mai em tingut.
Dades tècniques Material: 1 corda de 30 m o 2 de 20 m. Desnivell de la zona esportiva: uns 170 m. Recorregut de la zona esportiva: 1’5 km
Distància: 13,27 km Durada total: 7 hores, 30 minuts Circular: Si Elevació mínima: 0 m Elevació màxima: 288 m Ascensió total: 574 m Baixada total: 574 m
Data: 17.08.2019
DEIÀ – GR 221 – CAN PROHOM – ALCONÀSSER – ES CANYERET – DEIÀ
Iniciem la ruta senderista d’avui al poble de Deià, concretament a l’aparcament públic de s’Empeltada.
Agafem la carretera Ma-10, direcció N cap a Sóller, tot just passat Cal Abat enllacem amb el GR-221 ‘antic camí de Castelló o del Rost situat al km 60,240. Es tracta d’un antic camí àrab que condueix fins a Sóller. En lleugera ascensió entre pins i oliveres, prest ens agombola una bona vista sobre la contrada de Llucalcari i, eixamplant la visió, sobre la Pedrissa i els Còdols Blancs vora la cala de Deià.
Als 15′ arribem a la cova des Penyal, un antro, condicionat amb parament frontal, de dimensions 7,3 x 5,5 en planta i 1,8 d’alçada.
Seguim caminant per aquest bonic camí i als 37′ arribem a la Font de ses Mentideso de son Coll. Se’ns presenta a un reduït racó amb un pedrís per seure i amb una petita mina amb canaleta i pica rectangular. Un bon lloc per a berenar. . En relació al nom d’aquesta font, hi ha una tradició que diu que tots aquells que beuen aigua de la font i no són de Son Coll, no s’aturen de dir mentides.
Seguim la nostra marxa per aquest indret meravellós i arribem quasi al final del camí amb les majestuoses cases de Can Mico i Can Prohom:
Si Aguissis nada a Can Prohom Ara no faries feina Així com ets una beina Avorrida de tothom.
Tot seguit arribem a l’oratori de son Castelló, s.XVI on fem un gir de 180° cap a l’esquerra fins a arribar novament a la ctra. Ma-10. Ara continuem caminant per l’asfalt direcció Deià, durant 800 fins que a la dreta veurem un camí asfaltat que davalla a la urbanització d’Alconàsser, ara es tracta de continuar davallant fins a arribar a la mar, a l’escar d’en Jeroni, on fem uns capficos. En acabar desfem les passes fetes els darrers 200 metres per desviar-nos cap a la dreta per un tirany que ens puja per dins el pinar.
S’ha d’anar alerta en seguir el tirany, ja que alguns trams són una mica exposats i hi ha perill de llenegades.
A partir d’ara caminarem, paral.les a la costa, per un tirany prou definit, ens anirem trobant de diferents que voltegen, però si dúiem bé l’orientació tots duen a cala de Deià. Al començament trobarem dos botadors que salvarem sense dificultat, passat el segon arribarem a un avenc (dreta), durant aquest tram també anirem trobant diferents pals indicadors.
Passarem al davant el camí esglaonat que davalla del llogaret de Llucalcari, fins a la cala des Canyaret, on fem un altre capfico aprofitant que la mar està espectacular, abans de partir cap amunt ens refresquem amb l’aigua dolça que mana el broll des Canyaret, la mateixa on la gent s’embadurna de fang.
Continuem i ja dins l’aigua atalaiem els Còdols Blancs, que ens indican que estem a prop de cala de Deià.Hem d’estar atents perquè en arribar a uns esglaons que ens situen quasi damunt sa cala no em de seguir direcció cap a sa cala, sinó que hem de continuar esquerra ascendint per trobar tot duna un camí empedrat amb una paret de pedra a la nostra Esquerra. El camí es transforma en formigonat i arribem a unes cases. A la nostra dreta tenim el mirador de can Comelles, encara que he vist que qualcú l’anomena de Can Bujosa. Es tracta d’un petit mirador, amb una barana de ferro i a recer d’una gran roca.
Seguim pel camí que aviat perd es formigonat i seguint les indicacions ens aproparà, novament, a la ctra. Ma-10, on girem dreta fins a arribar a s’Empeltada on tenim els cotxes.
Distància: 2,29 km Durada total: 1 hores, 23 minuts Circular: Si Elevació mínima: 60 m Elevació màxima: 308 m Ascensió total: 210 m Baixada total: 210 m Salt màxim: 23 m Material: Cordes; 2×30 m
Torrent de s’Aladernar
Data: 10.8.2019
Torrent de s’Aladernar
Per tercera vegada iniciem la ruta a l’aparcament de l’Ermita pel camí de sa Talaia Vella, fins a arribar a sa segona cota 306 i 1,5 km recorreguts sortim del camí (dreta) per anar a cercar sa coma des d’on comence el vertader torrent de s’Aladernar, el qual s’alimenta de sa Font Viva, de la que no he trobat informació.
Després d’uns 200 m arribem al penya-segat i bot de 23 m, un bon pi ens assegurarà el descens. Tot seguit ens robem amb el següent bot de 15 m, un altre pi ens assegura la davallada, ambdós bots no són completament verticals, algú comenta que fins i tot es podrien desgrimpar… els segueixen petits salts tots ells desgrimpables.
Si continuéssim arribaríem al camí del GR, però el cansament i la tremenda calor, fan que acurcem per sortir quasi a dalt, a la zona dels aparcaments.
Després de tres torrents, ses xandis son obligades,amb sa mateixa proporció…
Distància: 2,33 km Durada total: 1 hores, 35 minuts Circular: Si Elevació mínima: 60 m Elevació màxima: 292 m Ascensió total: 243 m Baixada total: 243 m Salt màxim: 4 m Material: Cordes; desgrimpable
Torrent de s’Aladernar Fake
Data: 10.8.2019
Torrent de s’Aladernar, fake
Després d’acabar el torrent des Pla de la Victòria, seguim les indicacions de la Guia torrentera «L’illa dels Torrents» per anar a fer el torrent de l’Aladernar que està molt a prop de l’anterior. Sortim de l’aparcament de l’ermita de la Victòria, igual que per anar al del Pla de la Victòria fins al Coll des Pedregueret des d’on marca l’inici, cota 308, efectivament és un torrent/torrentera. Davallem el més possible pel seu tàlveg, al principi més o manco bé, però de cada vegada anem trobant més vegetació espessa, garballons que mos punxent, i aritjes que mos rematen, gran quantitat de branques de pi seques, tot un martiri. Continuem i anem trobant qualque «bot» de 2/4 m completament desgrimpables, la calor és infernal, seguim i el salt de 25 m no arriba, continuem lluitant amb sa vegetació, les primeres gotes de sang pels braços i cames comencen apareixa, sa mos fa llarg i els salts segueixen sense arribar, mos miram i no entenem res, s amos fà una questió personal i continuem el «descens», unes passes més i ens trobem al camí, el GR 221, a pocs metres de l’aparcament, (¿). En arribar novament a l’aparcament comprovem mapes, itineraris, etc,,per esbarinar que ha passat. Ens em equivocat de torrent??. Tornem a repassar mapes d’Alpina i els de sa guia, coincidint exactament amb el que hem fet. Això no pot quedar així: En Joan i en Sebastià diuen que se’n van a cercar el «torrent». Després d’hora i mitja apareixen amb la missió complida i esgotats. Ha resultat que el torrent de s’Aladernar està mal dibuixat en el mapa d’Alpina i també a sa Guia Torrentera ( un error greu més). El que marquen com inici del torrent no és més que una afluent. El torrent en si comence molt més a dalt del camí de sa Talaia, a tants sol uns pocs metres abans d’arribar al Pla de sa Talaia. Per tant li diem es Torrent Fake.
Distància: 4,71 km Durada total: 3 hores, 55 minuts Circular: Si Elevació mínima: 67 m Elevació màxima: 321 m Ascensió total: 282 m Baixada total: 282 m Salt màxim: 26 m Material: Cordes; 2×30, 1×20 m
Torrent Pla de sa Talaia
Data: 10.8.2019
Torrent Plà de sa Talaia
Iniciem la ruta d’avui a l’aparcament del Santuari de la nostra Senyora de la Victòria. Encara que durant molt de temps el santuari fou conegut amb el nom Santuari de Fra Diego.
La finca pública de la Victòria se situa en la península d’Alcúdia, també dita de la Victòria, que separa les badies de Pollença i d’Alcúdia. Les dimensions d’aquest territori són 7 quilòmetres de llargària per 4 d’amplària a la part més extensa. La finca té una superfície de 1.010 ha. Pel que fa la vegetació, és destacable el pinar que fa honor al topònim de cap Pinar, a l’extrem de la península, avui en dia sa fet mal bé pels incendis forestals i les grans ventades de l’any 2001. La costa és rocosa i retallada en forma de penya-segats, amb alguna platjola com la de l’Illot i la de les Caletes a la banda de la badia de Pollença, i la del Coll Baix vora el cap de Menorca.
L’origen del santuari es pot situar a l’any 1403, encara que l’aspecte actual data de la segona meitat del s. XVII, quan habitava aquest indret l’ermità fra Diego Garciam. L’any 1426 morí fra Diego, i posteriorment, habitaren l’ermita fra Joan Coll i Gabriel pou, ja més tard a principis del segle XVI es relacionaren amb la Victòria els carmelitans d’Alcúdia, dirigits per fra Antoni d’Àvila.
Es curiós que per un document del notari Guillem Blanch datat dia 24 d’abril de 1417 sabem que fra Diego es dedicà a l’alquímia quan habitava el lloc actualment conegut com a santuari de la Victòria. El document en qüestió refereix que el dia esmentat anaren a la cel·la de fra Diego el lloctinent del Regne, Pelais Unis, el mestre cirurgià Esteve Boyer i el notari. El motiu del viatge era recollir-hi aigua especial que en aquella ermita s’elaborava, a petició dels reis catalono-aragonès Alfons el Magnànim. Hi trobaren tres ermitans, als quals demanaren que els mostressin el lloc on Adoart de Bosia i fra Diego preparaven el preuat líquid. Un dels ermitans, fra Antoni de Xeya els mostrà un forn que estava dins una caseta situada vora la torre, on es trobaven dos alambins amb les respectives ampolles, dins les quals hi havia aigua producte de destil·lació.
Interrogat l’ermità sobre l’ús del líquid, contestà que no ho sabia ben cert, perquè havia sentit a dir que era bo per guarir qualssevol malalties que fossin mortals. En resposta a una pregunta sobre quant de temps feia que l’alambí estava encès amb aquelles ampolles, contestà que en la passada festa de l’Àngel del Regne s’havien complert dos anys justs que estaven sobre el foc, constantment dia i nit. Quan fra Diego morí, el poble assaltà l’ermita a la recerca de l’or que, segons remors derivades de la fama d’alquimista, la gent pensava que hi trobarien. (Resumit de G. Munar Oliver, 1964, Notes extretes de Rotger, 195: 1-9; de Ventayol Suau, 1928: II 37-53; i de Munar Oliver, 1964, Camins i Paisatges, Gaspar Valero i Marti, de Les Fonts Ufanes, R. i J.J. de Olañeta Editors. )
– – – – – – – –
Continuem, perquè encara esteim per l’ermita. Del mateix aparcament s’inicia una pista forestal (passa pel costat del restaurant El mirador de la Victòria), arribem a una barrera basculant als 2′, després un desviament a l’esquerra duu al paratge de ses Tres Creus. L’indret s’anomena el Calvari, on segons la tradició un pastor anomenat Joan Boi, quan es retirava un dissabte va trobar, entorn de l’any 1300, la Mare-de-Déu, continuem pujant direcció NE per la pista i als 15′ arribem a un pal indicador, és la bifurcació (Esquerra) que duu a la Penya Roja, 358 m, un itinerari prou bonic, pero aquest no és l’objectiu d’avui. Noltros continuem direcció cap a sa Talaia Vellao Talaia d’Alcúdia, 446 m. 10′ després ( uns 25′ des de l’inici), arribem al coll des Pedregaret, punt on començà la nostra segona aventura «Fake» que ja comentaré a la següent pàgina amb el títol de torrent de l’Aladernar Fake.
Continuem en lleuger ascens per la pista fins a arribar al Pla de sa Talaia, fàcil de veure perquè és la primera zona plana que trobem i perquè té un dipòsit d’aigua per combatre els incendis. Un bon lloc per descansar i beure aigua, molt recomanable amb les calors que fa, rosem els 40°. Just darrere el dipòsit d’aigua hi ha un tancat de fil ferro però que té una obertura per la qual podem passar a l’altre costat. Ja hem deixat el camí de sa Talaia Vella. Sense camí evident continuem direcció SE (esquerra) en lleugera davallada, passem per davall uns grans pins amb uns menjadors i una bassa eixuta. Superarem un pujol (loma) i després ve una baixada per sa coma que forma sa torrentera, per ella arribarem a la capçalera del primer bot de 26 m, ben equipat i fàcil sortida per despenjar-se. Així com anem baixant veim que a la part intermèdia vora una balma hi ha un fraccionament que noltros no utilitzem. Tenim dubtes que sa roca a on està col·locat sigui tosca i no estalagmítica. Després li segueix una zona molt oberta amb petits bots tots ells desgrimpables. Fins arribar al segon bot important de 14 m, seguit d’un de 25 m al que varem instal·lar un passamà, res més destacable fins a arribar al camí G-221, on girem dreta i aviat arribem a l’aparcament de l’Ermita.
Distància: 8,6 km Durada total: 8 hores, 16 minuts Circular; No Elevació mínima: 00 m Elevació màxima: 43 m Ascensió total: 211 m Baixada total: 169 m Salt màxim: 24 m Material: Cordes; 2×30,
Data: 4.8.2019
Cova del Pont de cala Varques – Encletxos – Cova marina del Pilar
Com la ruta d’avui no és circular, amb de fer combinació de cotxes, Així que primer anem a s’Estany d’en Mas per deixa sa gent i motxilles. Després amb els cotxes anem fins al Km, 7,5 de la Ma-4014 on deixem els cotxes suficients per després tornar a s’Estany d’en Mas a recollir l’altre cotxe i fer un caramull de xandis. Bé, feta sa logística, comencem a caminar pel coster S ( dreta) de la cala de s’Estany d’en Más fins a quasi arribar a la mar, on veurem uns escalons picats a la pedra que utilitzarem per situar-nos a la part alta. Ens dirigim a la zona del Banquet des Coloms, per continuar per la costa, a uns centenars de metres passarem per damunt la cova de na Dent, de gran envergadura 46 x 23 x 4,5 m, fou habitada en època pretalaiòtica. Més endavant passarem per damunt la cova des Moro, que no hi baixarem. Continuem i seguit arribem a cala Falcó, una cala d’arena que fa 30 x 60 m, una zona amb gran quantitat de Coves importants, i a 573 m de cala Varques. Tot seguit passem per damunt la concorrida cova dels Coloms, un atractiu pel seu ràpel de 30 m i els seus llacs a l’interior. Però que avui no hi davallem ( no per ganes, sinó perquè no tenim temps, hem de fer moltes coses,) Arribem al caló Blanc, també bastant concorrit, tant de barques com de gent…. Continuem i arribem al nostre primer objectiu, el Pont de cala Varques. Probablement fos una gran cova que es va enfondrar i l’arc fos l’entrada. Tot seguit muntem ses cordes de 30 m cadascuna, una pel vessant exterior i l’altre a l’interior. El dia i la mar estan perfectes. Aviat tenim cua per rapelar, uns per un costat i altres per l’altre, tot un espectacle. Inclòs un que s’ha deixat ses sabates d’aigua també fa cua esperant que qualcú li deixis les seves. És un baixar i pujar de el mes divertit. Després que el personal nota cansanci, plegam cordes i continuem, passem aviat per cala Varques ( petada). Com alguns no coneixien els Encletxos , en dirigim a la punta de Llevant on trobem aquesta meravella de sa natura, uns encletxos marins que entren dins terra unes desenes de metres i que es poden fer nadant, si la mar ho permet, com avui, en fiquem pel més llarg on a la mitat girem dreta continuant per dins un altre encletxo, sortim nadant fins a la mar per després entrar per un altre fins al punt de partida. Un dels llocs més encisadors i espectaculars que hem vist. Seguint el litoral arribem a la punta de Llevant, es racó del Cosside la Teula, el racó de s’Olla, la Pedra Desferrada fins cala Enganapastors, una cala de macs de 100 x 5 m. Després de 193 m arribem a cala Sequer o Salpella de dimensions petites, 30 x 10 m, al darrera podem veure un impressionant xalet ( ple d’irregularitats legals) on al seu costat hi ha l’impressionant cova del Serralt amb un llac interior. Passem pel caló des Serralt i na Tendra. I abans d’arribar a sa Punta des Moro i a uns metres del tancat de reixa, podem veure sa cova marina del Pilar, un altre objectiu. Instal•lem la capçalera del ràpel i ens preparem per rapelar els 12 m aprox. que hi ha des de dalt fins a la boca de la cova que està a nivell de la mar. Destaca’n les enormes columnes interiors i la gran entrada de 65 x 43 x 12 m, té un petit recorregut interior amb sortida al costat per on hem rapelat. Després de visitar-la iniciem la progressió cap a dalt. Un dels companys era la seva primera vegada que remuntava, conseguint arribar a dalt sense problema, ¡!, aprobat ¡!. Ara, ens dirigim cap a la caseta de guàrdia, un bon lloc, amb ombra, per descansar i dinar, situada a la punta del Moro. Empleat pel cos de carrabiners de costes i fronteres, que fou creat el 1829. El seu lema era ‘Moralitat, lleialtat, valor i disciplina’. Després de la contesa (1936)-39), la llei de 15 de març de 1940 promulgada per Francisco Franco fa desaparèixer el cos de carrabiners i l’integra a la Guàrdia Civil.
Seguidament arribam a Cala Magraner . La cala està situada entre Cala Pilota i el Caló del Serral. Es troba documentada el 1585. Binimelis (1593) la cita, juntament amb Cala Varques, com a lloc de desembarcament de corsaris. Berard (1789) la cita com Cala Magraner.
A l’altre costar tenim les cales verges Pilota i Virgili.
Continuem pel tirany que recorre la part alta dels penya-segats i que en lleugera davallada ens du al pas que ens permet situar-nos al tàlveg. Ara ja només queden uns 45′ fins a arribar al km 7,5 de la ctra. Ma-4014 on hem deixat el matí els cotxes. Ràpidament ens dirigim un altre volta a s’Estany d’en Más a recollir l’altre cotxe i fer un caramull de xandis. Donant per acabat aquest magnífic dia
Distància: 7,78 km Durada total: 5 hores, 12 minuts Circular; Si Elevació mínima: 230 m Elevació màxima: 440 m Ascensió total: 279 m Baixada total: 279 m Salt màxim: 25 m Material: Cordes; 2×30, 2×20
Data: 27.7.2019
Salt de son Fortesa
Iniciem la ruta d’avui a Puigpunyent, concretament al km-1 de la carretera que uneix Puigpunyent amb Esporles, on comence l’antic camí vell d’Estellencs pel qual anirem avançant, passarem per una barrera d’entrada a la possessió de son Fortesa, ja documentada al segle XV, a continuació travessarem els espaiosos sementers, amb el puig de na Fàtima (477 m) a la dreta. Continuem avançant vora una tirada llarga de plàtans gegantins fins a arribar al peu de les cases de la possessió. A partir d’aquest moment s’accentua el pendís. A l’esquerra deixarem un immens safareig. En pocs minuts, i després de dos revolts, arribarem a la Teulera Vella, petita indústria actualment abandonada. Encara està sencera la volta del forn, feta de toves refractàries.
Continuem pel camí i en escassos tres minuts assolirem la font de s’Albelló(no confondre amb la font de Muntanya que está uns metres més amunt) surgència de mina amb una pica on s’abeura el bestiar que pastura pels redols. Després d’un revolt cap a l’esquerra, hem d’estar atents perquè a la dreta trobarem una gran era de batre, és aquí on hem de deixar el camí i pendre direcció a una paret seca de partió, passarem pel seu portell i en lleugera davallada arribarem al tàlveg del torrent. Ens vestim de torrenters i per la dreta del tàlveg ens anem ficant dins ell.
A partir d’aquí es succeeixen una seria de salts, 8 en total, alguns d’ells amb aigua permanent salvables. Destaca el salt més alt de 25 m i la successió dels darrers dos salts, l’últim de 12 m, el salt de son Fortesa. Aquí acaba la part esportiva del torrent, dins el comellar de la Parra. Al costat de la font des Jardí i a tans sols uns metres trobem la font de sa Coma de s’Aigo, la font des Salt i la font des Colomer. La sortida escalonada per la dreta fins arribar novament al camí vell d’Estellencs.
Acabem a una terrassa en es poble prenen unes fresques i merescudes cervesetes.
Distància: 4,94 km Durada total: 5 hores, 5 minuts Circular; Si Elevació mínima: 0 m Elevació màxima: 435 m Ascensió total: 435 m Baixada total: 435 m
Data: 13.7.2019
Es Queixal
Sortim de cala Tuent direcció SW pel GR 221, al cap d’1,5 km arribem al coll de na Polla ( 163 m). Continuem en lleugera davallada pel GR 221, zona de sa Costera. Em d’està atents perquè en du 1,9 km i ha 154 m, em de deixar el GR-221, direcció SE, per enfilar-nos seguint el tirany que puja cap el pas des Marge.
En forta pujada i aferrats al contrafort anirem guanyant altitud. En arribar a sa cota 270 m ja durem 1,9 km, i és aquí on ens hem de desviar ( esquerra), no té pèrdua perquè hi ha dos enormes pins, i pujar per una canal entre carritxeres fins al coll amb una paret que el tanca el pas. Hem arribat a l’inici de la pujada al Queixal ( 348 m), que tenim a la nostra esquerra.
Com no sabem el que ens trobarem, ens posem l’arnès i el casc i iniciem l’escalada/grimpada per l’esquerra de l’escletxa. La mateixa escletxa és un avenc que se’ns obri als nostres peus, pel que hem d’anar amb molta cura. Arribem a un arbust ( figuera+ullastre) que superem. Continuem per dins una escletxa superant un forat que dóna accés a la primera part una magnífica balconada. Continuem grimpant sobre un terreny buit, on tot semble que aquest Queixal està ben corcat. Aquesta darrera grimpada ens situa en aquest petit altiplà, que no es més que el cim de 348 m. Recorrem els tres petits cims que formen aquest penyal. miris cap a on miris ses vistes són extraordinaris; cala Tuent als nostres peus, sa torre de Cala Tuent, sa Costera, fins sa punta de Cala Roja…
En aquest altiplà localitzem diferents forats, alguns tapats pel càrritx, que semblem avencs, ignorem la seva importància o continuidat, el que demostra que es Queixal está corcat.
Després de contemplar aquesta meravella de paisatge, iniciem el descens desgrimpan. Superem és forat i en arribar a s’arbust que hi ha damunt s’avenc posem una corda i rapelem aquest darrer tram.
Ens situem novament al coll de sa Paret, i iniciem el descens per la zona N, el vessant contra post al de la pujada. El primer tram es fa amb tendència cap a la dreta, per un pedregal amb molta roca solta. Després entrem a un petit alzinar, on aprofitem per dinar i descansar. Seguim descendint per una zona de pins i arribem als primers marges, i en tenència NW ( esquerra) ens acostem a unes primeres cases, sortim de la zona per l’esquerra, direcció N, continuem descendint fins a arribar al camí del GR 221, agafem dreta, passem pel Vergeret i continuem fins a arribar als cotxes.
Ara un bany i capfico en aquestes aigües transparents. Això ja és un altre nivell.
Distància: 8,1 km Durada: 4 hores, 8 minuts i 27 segons Circular; Si Elevació mínima: 425 m Elevació màxima: 739 m Ascensió total: 375 m Baixada total: 385 m
Pas Regata de sa Coma o d’en Priam
Data: 6.7.2019
Cingles dels Cairats
Arribem A Valldemossa des de Palma per la carretera Ma-1110. Abans d’arribar A Valldemossa, a l’altura del quilòmetre 17’200, poc abans d’arribar al poble, vam girar a la dreta per a accedir a aquesta urbanització. Ascendim pel carrer Àustria i a la nostra esquerra veurem una sèrie de xalets, hem d’aparcar en els voltants del que té en la porta una placa amb la inscripció Toscana 18 (antigament la denominació del carrer era Toscana, avui dia Xesc Forteza). A la dreta veurem una barrera metàl•lica (en la columna de l’esquerra hi ha pintada una fletxa vermella) i a l’esquerra de la pista de terra un rètol de fusta (Refugi). És l’inici del Camí des Cairats, el GR 221, una de les rutes tradicionals d’ascensió al Teix. El camí planeja i al cap d’uns 3′ arribem a una primera barrera metàl•lica, amb pas a la dreta per una porteta. El camí segueix planejant i als 5′ arribem a un portell sense barrera. Seguim per la pista de terra, sense prendre cap dels camins que apareixen tant a dreta com esquerra, i 1′ després veurem a la nostra esquerra la captació d’aigua Pou Nou Sa Coma II. S’inicia una pujada lleugera i als 3′ arribem a un portell amb barrera metàl•lica i pas canadenc. Seguim de front per la pista i al’ 1 passem per un portell sense barrera. Continuem per la pista amb pujada lleugera i als 3′ veurem a la dreta les restes d’una caseta es la font de na Rupit (461 m), avui en dia la font està totalment abandonada i en estat de ruïna. Antigament l’aigua sa comercialitzava i sa deia que tenia propietats terapèutiques per l’estómac, els ronyons, l’obesitat i un caramull de remeis més. Aquí podeu llegir una curiosa llegenda d’aquest indret.
100 m després de sa Font trobem a la dreta una pista que agafem, que en lleugera pujada ens durà fins el pla dels Xots de Baix. A 800 m de sa font arribem a una cruilla i agafem ( continuem) esquerra (E) . Supera, un marge amb escalons de pedra. Ja estem al pla dels Xots. A la dreta veurem una llarga paret seca de partió de les finques de sa Coma i Pastoritx. Anem progressant direcció NE, amb la paret de partió a la mostra dreta. Sempre anirem seguint la mateixa direcció NE. Arribem a una paret transversal que ens tanca el pas, amb uns escalons de pedra que ens faciliten superar-la. Deixam una sitja i barraca i continuem per aquest tirany i mateixa direcció que s’endinça a l’alzinar.
Com més ens aproximem als penyassagats el desnivell es fà més fort. Al poc arribem a una gran canal, esteim a l’inici del pas de sa Regata de sa Coma o d’en Priam. Es tracta d’ una llarga canal de 150 m a la que en algún punt aurem d’utlitzar les mans. Superat el pas feim un descanç a la part final on hi ha un gran rotllo de sitja i sa barraca.
Després de renovar forces, prenem la marxa direcció NE (esquerra) quasi aferrats als penyassagats. Es tracta d’un tirany amb mitges pujades i davallades, a vegades amb molt desnivell cap a sa timba de l’esquerra. El tirany travessa diverses arestes i collets. Tot el tram se situa sobre la cota 700 m. Continuem per aquest impresionant indret i arribem al pas de sa Cornisa, que superam amb molta precaució, es fácil però molt aeri. Després Arribem a un màgnific mirador natural. Sobre la Coma dels Cairats. Més envant passem per una fesa. A la sortida travessem una petita rosseguera i pugem fins a un altre rotllo de sitja, després seguim recte i ja podem veure el mur de pedra del camí des Caragol, donant aquí el final de la ruta dels Cingles dels Cairats.
Després iniciem la davallada fins a la Font dels Polls, on decidim anar a menjar-nos una paella. I dit i fet.
Circular: Si Temps total empleat: 5,09 h Recorregut total: 9,21 km Desnivell positiu: 667 m Altitud màxima: 600 m Ràpel Màxim; 15 m Material: 1×30 m i 1×20 m
Torrent de sa Coma des Voltor
Data: 3.7.2019
Torrent de sa Coma des Voltor
Iniciem la ruta d’avui a la finca de Galatzó La possessió, amb les seves 1.401 ha i 35 a (14.013.500 m2 o 1.972,9 quarterades), ocupa la totalitat de la vall del Galatzó i les muntanyes que el delimiten.
Galatzó una muntanya màgica i misteriosa en el subconscient i en la imatgeria popular i una interessant referència literària en el món de les lletres mallorquines
La major part de mites i llegendes entorn de la possessió de Galatzó se centren en la figura del Comte Mal. Històricament va ser Ramon Burgues-Safortesa Pacs-Fuster de Vilallonga i Nét, segon comte de Santa María de Formiguera i senyor de les antigues cavalleries d’Hero, Santa Margalida, Alcudiola, Maria, Puigblanc, Castellet i Tanca i de l’alqueria de Galatzó. El segon comte de Santa María de Formiguera va néixer el 15 d’agost de 1627 i va morir el 26 d’octubre de 1694.
Bé, idó deixem els cotxes a l’aparcament de Ca l’Amo en Biel i comencem a caminar pista amunt. Travessem el torrent de Galatzó i en 20′ arribem als cases de Galatzó, passem per davall el seu porxo i sortim pèl portell amb barrera que hi ha al darrera.
Continuem per la pista que s’integra dins els camps de correu, i a arribar a una paret de partió, quan duim 1,9 km, abandonem la pista per l’esquerra per agafar un tirany que ens condueix per al mateix torrent de sa Pedrera o com li diuen avui en dia torrent de sa Coma des Voltor. En lleuger ascens anem deixant a la nostra dreta el Puig del Senyor.
Continuem l’ascens, de cada vegada més fort, deixem un forn de calç a la mostra esquerra, després no fem cas a un camí de la nostra dreta, continuem l’ascens per restes d’un antic camí fins a arribar a un petit pas que ens situa davant la sortida de l’engorjament del torrent de sa Coma des Voltor. Ens anem acostant fins travessar el tàlveg i inicia, cota 413 m, una molt forta l gran rosseguera hi on l’antic camí hi ha desaparegut. És la part més dura de la ruta. A la nostra esquerra i molt més a dalt tenim el Morro d’en Bartomeu. Continuarem ascendint paral.els al torrent fins a arribar a la cota 600 m, on ens fiquem dins el tàlveg. i iniciem el descens. El primer sector està molt vestit, no te gaire transcendència esportiva, són petits salts tots ells desgrimpables o evitables.
El més interessant és el sector final on el torrent s’engorja i trobem els únics salts destacables de 2×15 m.
Circular: Si Temps total empleat: 9,45 h Recorregut total: 16,800 km Desnivell positiu: 507 m Altitud màxima: 160 m
Punta del Toro
Data: 30.6.2019
Punta del Toro i Morro d’en Feliu
Avui ens dirigim
Avui ens trobem en alerta taronja per les altes temperatures, de 37° aprox., una homitat de 24%, vent de 26 km/h, SW i una pressió de 1.017 hPa. Per tant ens desplacem fins a la costa on la temperatura és més suportable. Per a això ens dirigim cap a la Reserva Marina de l’Illa del Toro ( Calvià), concretament a la zona anomenada Rafeubetx. Hi ha topònims amb una grafia molt variable, depenent de la font consultada. Un dels que es’n podria dur el premi a la variabilitat és Rafaubetx, nom que designa els terres situades entre és morro d’en Feliu i és banc d’Eivissa, a la zona del cap de cala Figuera, i conegudes a l’edat mitjana com a Trafalempa. En un document del segle XV es fa referència a l’extracció de pedra de Reffalbeyt. El nom procedeix de l’àrab i significa ‘alers blancs’. Segons Joan Coromines i Josep Mascaró Passarius, ‘l’aplicació de les penyescoses parets d’aquesta cala s’entendria sigui per comparació a un mur proveït de ràfec, sigui perquè s’extreia d’allí pedra de construcció usada en els ràfecs’. El mateix lloc apareix escrit com Rafaubetx i l’historiador Joan Binimelis (XV) el ressenya com Trafalempa. Encara avui, la grafia és dubtosa i es pot llegir en alguns mapes Refaubetx.
I ja més recentment, conegut pel seu ús militar, ja que en anys posteriors a la guerra civil , per albergar una de les bateries de costa més importants de Mallorca. La seva missió protegir el tram de costa que transcorre des de la punta sud de Cala Figuera fins a Cap Andritxol, impedint especialment qualsevol possible desembarcament en la badia de Palma.
Idó ens posem a caminar al mirador que hi ha al final de l’av. de la Mar. Senyalitzat amb un cartell que diu que entrem a la Reserva de l’Illa del Toro. Ja només començar iniciem el descens per uns escalons que davalla’n fins al Clot donis Moro, però noltros no hi arribarem perquè continuarem vorera mar, a baixa altitud, direcció a la punta del Toro, passarem pel Ribellet, Sa Beca, Caramull de Pedres, és Banc d’Eivissa i finalment es Pans. Arribem a la punta i continuem per dins l’aigua fins a sa primera de ses Bardines. Feim un capfico i retrocedim. Ara és tracta d’enfilar-ens per situar-nos sobre la petita cresta que forma la Punta del Toro, resulta molt agradable per les extraordinàries panoràmiques que tenim ambdós vessants, no ens adonem i arribem a la cota 106 m. Continuem en lleuger ascens fins a la zona més planera, on ja podem veure els restis dels barracons militars.
Continuem E ( dreta) per un tirany prou definit. Sempre paral·lels a la costa. Anirem trobant diferents construccions militars, Búnquers, plataformes pels diferents peixos d’artilleria, canyons OHS 24 cm i Vickers 305 (API 152,4/50 Vickers i API 152,4/50) , estació telemètrica, projector de 200 cm per a l’exploració, en la posició núm.6 (Morro d´en Feliu), és a dir, entre les bateries de Cala Figuera i de Refeubeitx, i Radar (compost d’antena i grup electrogen) en el primitiu Lloc Grafomètric núm.4. Tres anys més tard, la bateria rebrà el radar RX- 80 i la D.T. Arenco 53/55.
No ens va ser possible visitar els túnels de més d’un quilòmetre perquè els hi havien inutilitzat, amb formigó, tapant totes les seves entrades i sortides. Arribin al morro d’en Feliu i decidim baixar a cota 0, per licitar al monòlit o Castellet format per les antigues pedreres de marès. El seu accés no és fàcil, la grimpada és aeri amb algun tram exposat, però així i tot i puguem.
Fet que fa una calor infernal, d’aquella que «em acubo», després de prendre uns banys, decidim emprendre la tornada per dins el recinte militar, puguen visitar les diferents construccions.
Circular: Si Temps total empleat: 4,45 h Recorregut total: 10,39 km Desnivell positiu: – Altitud màxima: 161 m
Pas de sa Torre
Data: 8.6.2019
Pas de sa Torre
Avui ens dirigim cap al port de Sóller i aparcam a la plaça dels Reis de Mallorca, ja que aquí comence el carrer de Bèlgica pel qual tornarem més tard. Continuem direcció a la mar per l’Ada. 11 de Maig, girem dreta pel carrer Poeta Mossèn Alcover Costa i Llobera fins al carrer Mestral ( dreta) fins a enllaçar amb el camí des Cingle ( on hi ha l’hotel Jumeirah, girem esquerra fins a l’hotel Nautilus. Aquí arranca un camí o pista que transita per davall els grans penya-segats. En arribar a una bifurcació, prenem recte o dreta, deixant a l’esquerra l’altre sender que davalla.
Al cent metres sortim (dreta) del camí per enfilar-nos just davall els penya-segats, a una zona on hi ha varies vies d’escalada, però avui no ens interessa s’escalada sinó visitar la cova de les Alfàbies o de s’Altar, la major de totes d’aquests coster. Retrocedim i ens situem novament al sender que continua aferrat als penya-segats per un coster molt inclinat.
Passarem per un marge o antic camí, i als pocs metres més podrem visitar sa cova des Vent o des Cabellut.
Continuem pel mateix coster, sense perdre altitud i arribem a una zona d’escalada, amb uns quants trams equipats amb passamanà, per facilitar l’accés a la part superior. Aquí sa situa sa cova de na LLuenta, d’en Codony o des Bany, de petites dimensions, però suficients per romandre aquells que hi queden per escalar, encara amb brutícia variada, roba, apunts, cd’s, fins i tot un casette i un mòbil ( no smartphone ), jeje.
Continuem a vegades per un terreny amb força pendent lateral, fins que topen amb el pas de sa Torre, es tracta d’un antic pas, ara equipat amb un fil de cer i una corda que fan de passamà, no es tracta d’un pas complicat ni tècnic, però sí delicat, ja que és aeri amb forta pendent.
Passat el pas, i una vegada hem girat a NE, encara trobarem un segon fil d’acer que ens facilita la darrera tirada fins a arribar a un marge, que superam sense dificultat.
Continuem en lleugera davalla i al mes a prop possible dels penya-segats de l’esquerra, per la zona dels Pinarols fins a davallar a la torrentera, cercam l’antic escar, utilitzat pels pescadors fa molts d’anys.
El fort temporal marítim ens impedeix arribar fins a la punta Curta i a la punta LLarga. Ho vàrem intentar per a sa primera ona vàrem quedar xops, el que ens va fer desistir. Mentre intentem localitzar i així ho feim, la cova de ses Puntes, només accessible per mar, per o com avui estava envalentonat, no hi vàrem poder davallar. Es tracta d’una escletxa marítima amb una platjola a l’interior de macs, d’un 4 m d’amplària per uns 12 d’alçada i uns 24 de fondària.
Després i com és prest, pujam fins al coll de s’Illeta i arribem fins al final d’aquest, per després tornar pel mateix camí i visitar la torre Picada, que no descriuré perquè la seva informació és prou coneguda.
Després de dinar al mirador que hi ha just a baix, tornem al coll de s’Illeta i davallem pel carrer de Bèlgica que ens aproparà al cotxe.
Naturalment acabem fent unes chandis i uns pastissos que mos xupan els dits.-
Tipo Ruta: Circular
Tipo Ruta: Circular
Tipo Ruta: Circular
Tipo Ruta: Circular
empleo manos.
